Etiquetes Entrades etiquetades amb "violencia"

violencia

2700

Què tenen en comú Marie Curie, científica polonesa pionera en el camp de la radioactivitat i el Rei emèrit d’Espanya, Joan Carles I de Borbó? No rendir-se davant alguna cosa encara que el cos es negui a respondre i seguir fent allò que és la seva passió més enllà de les pròpies limitacions per salut.

Què els diferencia? Que la Premi Nobel de Física i Química invertir aquesta superació en descobrir avenços que servirien a la Medicina, o sigui, per salvar vides, i que el Monarca que va designar Franco ho fa en acabar amb elles, això és, en matar animals per diversió.

Quan a conseqüència d’una inoportuna caiguda es va destapar que el pare de Felip VI estava matant elefants a Botswana, amb Espanya enmig d’una greu crisi que encara no ha remès, va demanar perdó, va dir que s’havia equivocat i va assegurar que no tornaria a passar. Ara ja no se sap si el que no passaria de nou és allò d’anar a caçar o que li enxampessin, però sembla que les dues coses s’han repetit, encara que aquesta vegada no hi hagi crítiques, potser perquè no hi ha fotos, potser perquè acabar amb la vida d’innocents a Espanya no porta la càrrega onerosa de fer-ho a l’Àfrica, pot ser que perquè ja no és Rei, qui sap ?, la qüestió és que segueix matant animals perquè això li posa i que l’afer es coneix però ja no mereix un titular. Ni indignació.

La seva edat, els seus accidents, el seu el que sigui, que a mi tan em fa el que cada un es foti en el cos i en quina quantitat mentre amb això no faci mal a ningú, li han passat factura a aquest home, que la sang podrà ser blava però els músculs, ossos i cor no es fabriquen uns per nobles i altres per plebeus, encara que després la vida que es porti impliqui estats de conservació molt desiguals, el cas és que tot això l’ha conduït a no poder moure’s amb l’agilitat d’abans. Ja no posseeix El Campechano aquell somriure fresc per saludar al costat del Caudillo des del balcó a la plaça d’Orient, ni aquell verb fluid per fer apologia del dictador en declaracions a una televisió estrangera, tampoc el braç fort per sostenir l’arma amb la qual rebentar d’un tret a un jaguar, a una óssa (diuen que fins a el cul de vodka, l’óssa) o un elefant, però això al Rei que va prometre defensar les curses de braus tant li fa. La naturalesa pot dotar de la mateixa falta d’empatia ara a un Sobirà que a Ferran VII fa més de dos-cents anys, però la tecnologia pot regalar més en aquests temps perquè es cansi menys.

Juan_Carlos_I_of_Spain_2007

En diversos mitjans afins a aquest senyor, amb to de notícia diria que gairebé entranyable, ens expliquen que Joan Carles I ha tornat a caçar, i com que sembla la seva espatlla es ressent i -pobret, no?-, el resulta dificultós sostenir el rifle, han dissenyat exclusiu per a ell un artefacte metàl·lic que es desplega des del seu maluc, en el que es recolza i ja sense fatiga ni tremolors apunta, dispara i mata. Expliquen que per això li diuen afectuosament “El caçador robocop” entre els seus col·legues de carnisseria. I aquí vindria el “plas plas plas” de tots els que serfs llepaaforaments dignes de “La Escopeta Nacional” encara són, o vénen les arcades dels que, per separat tot i que en aquest cas s’ajuntin, rebutgem una Monarquia imposada però sobretot abominem de la Violència, per més que sigui esport Reial i legal, que els morts de la caça ni tan sols van poder triar una Constitució que no deixava escollir, on la Corona entrava tan de matuta com els diners de tots els espanyols, encara que a la majoria els repugni, ho fa en el manteniment de la Tauromàquia.

El Rei emèrit no s’assembla en res a Marie Curie, potser per això ella serà sempre recordada amb admiració i el caçador de sang blava que gaudeix vessant sang vermella ja és menyspreat en vida per diversos dels seus actes.

Aquella científica va dir una vegada que “La millor vida no és la més llarga, sinó la més rica en bones accions”. Joan Carles I de Borbó i Borbó, si això és així la teva ha de ser un veritable rebuig. En tot cas és letal per a aquests animals que mates amb el colze sobre metall o la mort dels quals aplaudeixes amb el cul sobre una grada en una plaça de toros.

La teva filla també caça i assisteix a curses, com alguns dels teus néts, fins i tot menors, igual que el teu fill, al que veiem de tant en tant gaudint en corregudes, això sí, en el temps que li deixa lliure negociar amb règims de dictadors.
 
Anava a parlar de caça, lamento haver-me anat també a d’altres formes de violència legal, però ha estat inevitable amb aquest fil conductor.

Julio Ortega Fraile, activista pels Dres dels Animals, escriptor, coordinador de la Plataforma “Manos Rojas”, col·laborador a El Caballo de Nietzsche i presentador del Programa PUNT DE LECTURA a la TVAnimalista. Vaig ser Delegat per a Pontevedra de l’Associació Animalista LIBERA! i Secretari d’Organizació i Delegat per a Galicia del PACMA. El meu llibre: De la Servitud Humana, la meva pel·lícula: Los Lunes al Sol, la meva cançó (de vegades canvia, però no el cantant): Una Noche de Verano d’Andrés Suárez. No m’agraden les banderes pero em quedo amb la republicana i m’encanta veure rastes al Congrés dels Diputats. I sí, em fa molt de fàstic el rei, el d’abans i el d’ara.

1224

Llegisc aquest missatge sobre el “reportatge” a una revista que es diu Bous al Carrer, i que estic segur que serà per a conservar i emmarcar. Amenacen amb que el títol és “Els menors als bous”, en castellà, perquè és la llengua dominant. Han retallat el que ha de ser la idea central d’aquest text, que ens diu que s’ha de dir la veritat als xiquets en masculí genèric, perquè és el gènere dominant.

Estaria molt bé que contaren les xiquetes i els xiquets la veritat. Que contaren la veritat de la carn que mengen, del seu jersei de llana o de la medicina que prenen quan els fa mal la gola. La veritat dels animals que veuen al circ, al zoo o a l’aquari, dels que acaronen a la granja escola, de la vaca que riu i del cavall que tira de la calessa. La veritat d’eixe preciós bou que els impressiona des de la primera vegada que el veuen. La veritat de les banyes amb les que els fan jugar a bous al carrer.

Si contaren eixes veritats no “desmuntarien el missatge animalista”, que senzillament consisteix en contar, una i altra vegada i fins a l’extenuació, eixes veritats que tant els incomoden. El missatge animalista és alçar l’estora per a ensenyar la merda de veritat que s’amaga a sota, amb crues imatges de granges i escorxadors, de bous turmentats, gossos maltractats i abandonats, ovelles degollades, llops penjants d’arbres o dofins que es suïciden. La veritat del missatge animalista és, també, la de les alternatives: protectores, rescats, refugis, veganisme… Respecte.

Clar, del que parlen és de “la seua veritat”. Eixa on es menja vedella o lluç “per a sobreviure”, on es munten els cavalls i es toregen els bous… perquè si, perquè ho ha decidit Déu o perquè som l’espècie dominant, la raça dominant, el continent dominant, la nació dominant, la classe dominant, el gènere dominant, el sexe dominant o la identitat sexual dominant. Parlen d’un vell concepte de veritat que els ve donada, que no es contesta ni discuteix perquè sempre ha estat així, perquè és tradició i ordre. Eixa veritat de sempre sense empatia, sense solidaritat, sense justícia. Eixa veritat que els és necessària per a contestar un canvi que pot acabar amb el seu domini, amb els seu privilegi.

Necessiten d’eixa veritat que no és veritat, que els justifica. És el seu port segur, des don parteixen les seues reflexions i sobre les que es construeixen els seus arguments. Si voleu veure un exemple, crec que un dels millors és el de l’al·legat final de Marta Trenzano, alcaldessa d’Algemesí, per a justificar l’abstenció del PSPV-PSOE davant una moció per a que no es tornen a autoritzar bous embolats al municipi i què, per suposat, no prosperà. Tota eixa construcció, feta sobre el dogma que la tortura taurina i els linxaments de bous al carrer són pràctiques legals, normals i inqüestionables, inclou la frase “ser progressista és tindre capacitat d’empatitzar amb els demés”.

Si, els dogmes són les seues cartes de navegació i, sense ells, naufraguen ràpidament. El dogma especista és el que permet l’alcaldessa parlar d’empatia amb altres éssers humans que no saben el que és l’empatia amb els altres animals, bous en aquest cas, i que només tenen el dogma especista per a justificar els seus linxaments. Per a nosaltres, aquests discursos sonen tan marcians com els discursos racistes, xenòfobs, supremacistes blancs, com els masclistes, misògins, com els antielecció, com els LGTBfòbics…

No puc entendre quina els ha agafat amb Disney. Es creuran de veritat que veure Bambi inhibeix la normalització de la violència amb els altres animals, i et permet veure que no són objectes amb els que fer el que siga? Es creuran de veritat que l’estat normal de consciència consisteix en anar a mirar la tortura pública d’un bou, sentir els seus crits, veure brollar la seua sang, sense patir cap rebuig? Es creuran de veritat que “la fantasia que mostra la tele”, amb animals que parlen i van a l’oficina, és la causant única del trencament de la seua “normalitat”?

Un gran problema que tenen és que pensen que els xiquets i xiquetes han de ser esponges dòcils a les seues normalitats, al seu adoctrinament i només al seu. Pensen que s’han d’engolir la seua forma d’entendre la vida sense qüestionar-la, i arriba el dia que se n’adonen que els xiquets i xiquetes tenen ulls a la cara, capacitat reflexiva i crítica, desig de justícia, compromís. Tenen una vida que va sumant anys, i troben camins i eines per a accedir a millors referents que els de la normalització del privilegi, de la injustícia, de l’abús.

Els adoctrinadors topen amb un pensament crític que no entenen ni suporten, que sempre han volgut eradicar. Topen de front amb les persones que foren infants, que no s’engoliren o que han perbocat eixe adoctrinament seu. El problema és que, de vegades, eixe pensament crític és el d’un xiquet o xiqueta sota la tutel·la d’un d’aquests adoctrinadors que, arribat el cas, estarà disposat a aplicar la terrible màxima de “la lletra, amb sang entra”.

Recorde la història d’una persona que admire molt i que, encara adolescent, hagué de fugir d’un pare falangista que l’amenaçà de mort amb la seua pistola, després d’haver trobat les publicacions clandestines comunistes que llegia d’amagat. També recorde el malson del xiquet colom, que és com el de tots els xiquets que “ixen maricons” a qualsevol d’aquests adoctrinadors. I és la història de tots eixos xiquets i, sobre tot, totes eixes xiquetes vincianes, persones que empatitzen de forma natural amb els altres animals i rebutgen des del primer moment totes les formes d’abús contra ells. Eixos xiquets i xiquetes estan entre els obligats a presenciar la tortura més salvatge, a menjar l’explotació de la que no volen participar.

Adoctrinadors, conteu els xiquets i les xiquetes totes les veritats que manipuleu i que els amagueu per conveniència. Conteu-nos la veritat, i haureu de veure que l’únic missatge desmuntat serà el vostre.

—————

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

2720

Un grup de persones investigadores han creat el el primer “Think tank” en Drets Animals.

Procedents dels àmbits de comunicació, filosofia, dret, literatura i sociologia de la Universitat Pompeu Fabra, Universitat Autònoma de Barcelona i Universitat de Girona, el Centre d’Estudis d’Ètica Animal pretén ser un laboratori d’idees per tot el relacionat amb el tractament que els éssers humans dirigim a les altres espècies del planeta.

També pretén divulgar i promulgar tot tipus recerca i coneixement que promogui l’antiespecisme. Núria Almirón ens explica en aquesta entrevista que l’objectiu final és reduir la crueltat i la violència existent a la societat a partir de l’actitud especista que domina en moltíssimes àrees.

5892

En una acció internacional activistes per l’alliberament animal van bloquejar l’entrada de camions que transportaven animals no humans vius als escorxadors.

En l’organització de l’acció es van coordinar activistes independents locals i el col·lectiu Pirañas Veganas amb grups per l’alliberament animal de Canadà, Anglaterra i Estats Units. A l’estat espanyol es va dur a terme en escorxadors de Barcelona i Madrid, on es va aconseguir rescatar un pollastre i un porc respectivament.

A Barcelona es van organitzar tres grups que van actuar a Rubí, Castellbisbal i l’Hospitalet de Llobregat.

En totes les poblacions es va seguir la mateixa estratègia. Davant l’arribada dels camions, les activistes van bloquejar de manera pacífica el pas dels camions plens de nadons de vaques, ovelles i gallines. Algunes activistes es van encadenar als camions, d’altres portaven pancartes, d’altres donaven de beure mentre intentaven consolar els petits condemnats a mort, i algunes negociaven l’alliberament d’algun dels nadons, aconseguint només el rescat d’un pollastre a l’Hospitalet.

A Getafe, després de rebre amenaces i insults per part dels camioners, el propietari de l’escorxador va accedir a lliurar un porquet que els activistes van haver d’anar a buscar a una granja.

Amb aquestes accions es pretén mostrar la realitat dels animals considerats de granja i a la vegada intentar concienciar a la societat de la crueltat i la violència que comporten determinats hàbits de consum.

Els i les participants esperen que es aquestes accions estimulin la formació de grups independents i la creació d’una xarxa internacional per augmentar l’activitat per l’alliberament animal.

Ara els dos nadons rescatats tindran una vida plena en diferents santuaris.

2075

Exacte, i és que en començo a tenir un tip ja dels qui defensen els drets dels negres per damunt dels blancs… No som iguals, no són de la nostra raça superior i, per tant, no els hi hem de concedir cap dret significatiu a no ser que només es vulgui vetllar per un mínim benestar -per a què rendeixin després a la feina, per exemple-. A què ve allò d’haver abolit l’esclavitud? Els negres van nàixer per a això i, de fet, els hi agradava el fuet, així se’ls recordava qui manava. No m’agrada veure als negres cobrant per feinejar. Sort en tenim actualment que allà on hi ha seny, es fa treballar als desgraciats del tercer món com déu mana. Han nascut per triscar de franc o per quatre rals, això és així. No són intel·ligents, no estan civilitzats, fan pudor, no els podem deixar conviure més amb nosaltres.

Déu és home, i és blanc, i el seu fill, també era blanc i home, per tant, les dones i les altres races estan per a servir als homes blancs com a càstig diví pel pecat original. Ja n’hi ha prou de que si «dret al propi cos» per aquí, que si «igualtat en tot» per allà… No, no som el mateix, les dones blanques naixen per a obeir, servir-nos i donar-nos plaer i descendència, doncs en vénen al món «programades». I està clar que les dones negres naixen per donar més esclaus a l’home blanc, és així d’evident i de simple, perquè aquestes bèsties ho tenen tot i són el pitjor; llàstima que les necessitàvem per a fabricar-nos més mà d’obra esclava. El lloc de la dona és a casa cuidant de la nostra progènie; en això coincideixo amb aquella altra mala raça dels moros.

O és que ens pensem més intel·ligents que Déu i Aristòtil? Tot ha de seguir el seu curs natural, hem de tornar a allò que era norma i, per tant, normal. Perquè primer sempre seran els nostres, els de casa, això és així i ens ho volen canviar els 4 comunistes llardosos que queden. Això és la llei del més fort i llest; si ets pobre, tu t’ho has buscat, per dèbil i per imbècil. Els poderosos sempre tenen raó. L’amo diu que, qui paga, mana.

Després venen els sodomites… Els maricons i les bolleres són una plaga que ens vol envair, se’ls ha d’exterminar a trets, com un control de regulació natural. Em direu que els malalts dels invertits són quelcom normal a la nostra societat? I digueu-me agosarat, però trobo que el nazisme es va quedar curt; si ho hagués fet bé, si no s’haguessin dispersat en tants fronts, ara ja els hauríem aniquilat a tots i les actuals generacions no sortirien de l’armari tan feliçment.

I per últim els desgraciats dels discapacitats, signe innat del dimoni i les tendències criminals, anormals incapaços de tenir sentiments i conductes humanes, «closques buides» que els han reconegut el dret a viure que només ens hauria de correspondre als forts. Això és de bojos, són una despesa, una càrrega inassumible que la societat hauria d’eliminar de la cadena hereditària. El disgust que s’endurien Goering o Hess si aixequessin el cap i veiessin la derrota de l’eugenèsia…

Analogiant:

Exacte, i és que en començo a tenir un tip ja dels qui defensen els drets dels animals per damunt de les persones humanes… No som iguals, no són de la nostra espècie superior i, per tant, no els hi hem de concedir cap dret significatiu a no ser que només es vulgui vetllar per un mínim benestar -per a què no emmalalteixin tan d’hora a les explotacions, per exemple-. A què ve això de voler abolir el seu esclavatge? Els animals han nascut per a això i, de fet, els agrada el fuet, així saben qui mana. No m’agraden els animals en llibertat havent-se d’espavilar per sobreviure. Sort en tenim que allà on hi ha seny, se’ls assassina en captiveri com déu mana. Han nascut per a ser propietat dels humans, això és així. No són intel·ligents, no estan civilitzats, fan pudor, els hem de cosificar lluny d’on vivim nosaltres.

Déu és home, i és blanc, i el seu fill, també era blanc i home.; en cap cas animals. Els animals estan per a servir a la humanitat, es llegeix a les sagrades escriptures, és paraula de déu. Ja n’hi ha prou de que si «dret al benestar i la vida» per aquí, que si «principi d’igualtat» per allà… No, no som el mateix, els animals naixen per donar plaer a les papil·les gustatives, diversió, vestit i fills a la indústria càrnia, farmacèutica, tabaquera, d’armes, etc… en vénen al món «programats». I està clar que les femelles naixen per donar més esclaus a la humanitat, és així d’evident i de simple, perquè aquestes bèsties ho tenen tot i són el pitjor; llàstima que les necessitem per a fabricar-nos més mercaderia i productes. El lloc dels animals és a la granja industrial i intensiva, als laboratoris i als escorxadors, sofrint turment per a la nostra tradició cultural i econòmica; en això coincideixo amb els responsables dels departaments d’agricultura, ramaderia i pesca de torn.

O és que potser déu i Aristòtil no ens van fer amos i senyors de la Terra? Tot ha de seguir el seu curs natural, hem de prosseguir amb allò que és norma i, per tant, normal; perquè primer sempre seran els humans, la nostra espècie, això és així i ens ho volen canviar els quatre animalistes llardosos que proliferen. Això és la llei del més fort i llest; si ets un animal no humà, tu t’ho has buscat per haver adoptat una forma diferent a la nostra. Els humans sempre tenen raó. L’amo decidirà el tipus de turment de la teva existència i les mil i una inimaginables morts del suplici.

Després venen els animals salvatges… Els animals indòmits que proven de viure al bosc són una plaga que ens vol envair, per això se’ls extermina a trets i ho anomenem control de regulació natural. Em direu que els porcs senglars, les guatlles, els cérvols, els óssos, les àligues, els llops, els conills, etc, són quelcom natural al forest? I digueu-me agosarat, però trobo que els humans ens estem quedant curts, si ens hi esforcéssim una mica més i no ens disperséssim tant en cimentar el medi natural, ara ja els hauríem aniquilat a tots i no creuarien les nostres carreteres tan feliçment.

I per últim els desgraciats dels animals domesticats, signe innat de les màquines cartesianes imperfectes, incapaços de tenir sentiments i conductes humanes, «closques buides» que els animalistes s’entesten a atorgar-los drets bàsics que només ens correspondrien als humans blancs. Això és de bojos, són bèsties que sobren en aquest món, i la societat els hauria d’eliminar de la faç de la Terra menys per a la nostra cadena alimentària i econòmica. Domingo López i el capitalisme antropocèntric es moririen -l’humà del disgust, i el sistema del tot- , si l’holística biocentrista s’acabés imposant.

Feixista és qui només s’ha indignat havent llegit els primers cinc paràgrafs. Qui acusa una sensació de poder envers els animals humans i no humans més indefensos i vulnerables, projecta una absolutista autopercepció de raó discriminatòria, conductes subjectives que condueixen sempre a la violació del principi d’igualtat i el dret a la vida.
L’especisme, -de la mateixa manera que el classisme, el sexisme i el racisme-, és feixisme. Si el teu intel·lecte ètic o les teves regulacions morals no acaben de localitzar les opressions explícites dels cinc últims paràgrafs -per no saber distingir les discriminacions totalitàries que contenen-, busca ajuda i canvia-ho, les revolucions personals i sociopolítiques comencen per un/a mateix/a.


Toni Teixidó. Collita tarragonina del 80 i mestre vocacional. Comunista, perquè només podrà ser la classe explotada la que acabi alliberant els seus esclaus no humans. Persisteixo amb la idea de combatre les opressions de forma íntegra i fer-les convergir, sota la lent de l’alliberament total, dins el marc de la reunificació i la independència dels Països Catalans; és per això que actualment i, per tal de poder compaginar aquestes lluites, milito a d’ARREL, col·laboro amb Libera! i sóc coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya.

2106

Des del punt de vista d’optimització energètica, el colom n’inverteix molta per alçar el seu vol. Curtes ales en cos pesat, una nosa d’aerodinàmica. Però una vegada en l’aire la cosa canvia. Quan els coloms tornen a casa d’aire, aquest es torna millor respirable. Tant, que anomenem pau a un grapat de coloms en el cel.

El colom ha conquerit gairebé tots els continents, moltes espècies i la trista glòria de l’extinció del dodo (un colom de 20 quilos) per culpa del carnisme. En els coloms i les rates dipositem la infàmia de la nostra brutícia, de la mateixa manera que a les presons dissimulem la desigualtat del sistema. El colom floreix per subratllar l’insufrible evidència d’una espècie bruta que va descubrir el concepte d’escombraries inexistent a la natura, una espècie tremendament malgastadora que crida crisi a menjar carn un cop al dia en lloc de tres. Els coloms no obstant reciclen el que nosaltres tirem, i en lloc d’alimentar-se de llavors, els donem pa sense nutrients. Tot i així, amb un 80% de coloms malaltes a les ciutats, amb dits mutilats per materials sintètics en els seus nius, els accidents de sobreviure al nostre tren de vida, sofrint malalties gàstriques i respiratòries, … Encara amb tot això, el colom , heroïna anònima, floreix.

Una persona tan eminentment aèria com el colom, pateix la manca d’aire. Això ho saben les institucions i ajuntaments molestos amb la floració de columbiformes, que prenen la via expeditiva de les solucions ràpides (Hiroshima, Treblinka, gulags …), per gasejar-les quan les xifres se’ls disparen. Llavors les disparen. Xarxes d’expansió per a caçar humanitàriament i humanitàriament asfixiar. És una barbaritat. És una crueltat. És una realitat. Milers de coloms són matades pel seu èxit reproductiu perquè els seus excrements no li taquin el pudent cotxe al senyor González, fill de González, posseïdor d’un altre pudent cotxe.

Una sempre s’ha de posar del costat de la víctima. Sempre. No vol dir justificar l’extermini palestí per les sionistes a causa del precedent extermini nazi. No vol dir donar suport al hembrisme androfòbic només perquè la dona pateixi l’insofrible heteropatriarcat (com molts homes). No vol dir encongir-se d’espatlles quan el gat porta el enèsim ocellet caçat com a recompensa a la nostra fidelitat. La víctima sempre té la raó en primera instància. Però el colom … quin coi és el pecat del colom ?, el colom ha d’ofegar-se al mar abrupte dels contingents no desitjats, com migrants desesperades a la tomba de la Mediterrània ?. El colom ha de saber comptar-se per aprendre quan són masses ?. Ensenyarem per fi matemàtiques als coloms?

Arribades a aquest punt m’encantaria oferir informació reservada, dades de cassació objectivament contrastades, manipulades estadístiques de creixement exponencial, dubtosos mapes de conflicte entre interessos públics i població de coloms … Voldria sorprende-us amb tèrbols finançaments secrets sobre el corrupte del sistema de gestió de coloms en els municipis, però no disposo de res d’això, només tinc raó a les mans, ni arguments ni escàndols de portada. Només tragino empatia, justícia i igualtat, poc rendibles escuts amb els quals defensar als coloms de la llei menys escrupolosa, plenipotenciària des que el totalitarisme descobreix com fascistizar la democràcia. M’encantaria que n’hi hagués prou en escriure, protegir als coloms amb barricades de paraules, però els primers 35 exemplars de la Bíblia de Guttenberg (el primer llibre imprès), van ser fets amb les pells de sis mil xais de llet, degollats per a la glòria de l’escriptura , la religió i l’especisme. Llavors em donen ganes de deixar d’escriure.

Escrivim sobre la mort, la volem comprendre, fins i tot matem per comprendre-… L’estratègia dels coloms (i en general les altres espècies), és més senzilla i eficaç: se centren en la vida. La seva estratègia és paladejar tots els vents com si fos un, mastegar cada matinada com si fos l’última, beure de la pluja i gaudir de la felicitat que els envegem. La bellesa no és culpable de generar en unes adoració i en altres cobdícia.

Per la nostra banda, som les mamíferes més fràgils sobre la biosfera. Nues, fluixes, lentes, maldestres, és un miracle que hàgim sobreviscut, però no ho hem fet gràcies a la nostra intel·ligència, sinó a la falta d’escrúpols, aquí sí superem als altres animals. No hi ha espècie -fins i tot aquelles totalment carnivores- que sàpiga tant de la indiferència i la mesquinesa com la nostra. Construïm societats amb maons de complexos i frustracions, caguem amb sentiment de culpa, edifiquem temples al nostre por, vam inventar les modes adequades a la nostra vergonya, adaptem totes les nostres biografies a la covardia. Venem tot el vendible i explotem a canvi d’unes monedes tot el que considerem útil.
 
Construïm cultures que premien la manca d’escrúpols i gasegen a qui fa nosa. Com més pateix de manies una societat, més florent és la civilització resultant, inversament proporcional al mim, a la bondat i a l’honestedat. La veritat i la justícia no llancen beneficis, per això el desenvolupament econòmic i el carnisme són tan absoluts, ubics i inqüestionables, perquè mai la civilització havia arribat a cotes tan altes de depredació contra la naturalesa i les seves criatures. La nostra espècie inclosa. No només estic parlant de xifres, sinó de refinament i mecanització del mètode. El problema de l’especisme i de la destrucció de les condicions naturals que ens permeten la supervivència a la nostra espècie són, per tant, més que una opció: són un imponderable.

El cervell és una inflamació anormal succeïda a arrel de la pèrdua de la cresta sagital i la disminució dels maxil·lars. Una deformació especifica amb efectes secundaris nocius. S’ha destapat el pastís, es va acabar el viure de les rendes de l’antropocentrisme, n’hi ha prou d’apropiar-nos les glòries d’altres, el que és cadascuna depèn de cadascuna, no de la veïna, de la ciutat, la nació o la raça. Convençudes ser les hereves de Da Vinci, descobrim en els nostres gens potser Hitler. Som responsables de tot el que succeeix per les nostres accions i inaccions. El facin una, deu persones o un bilió d’elles. Auschwitz no ho van construir les nazis, sinó la indiferència.

Hi ha gent que es queixa que els arbres de la ciutat embruten amb les seves fulles de tardor les netes carrers, tallem-los. Hi ha gent que es queixa de la brutícia dels coloms, cap problema, gasegem-les. Hi ha gent queixant-se de la gent, que comenci la barbàrie … No cabien els gossos vagabunds durant el Mundial de Futbol a Ucraïna, el seu destí va ser el de coloms de Barcelona i tantes altres ciutats. Matar sense fer-les mal, degollar-les dolçament, destruir amb respecte, extingir-amb dignitat, i delicadesa, assassinar sense sofriment, aniquilar humanitàriament, rebentar amb dolçor, incinerar amb ritu, sacrificar amb professionalitat, liquidar amb legitimitat, eutanasiar-les amb objeccions, desapareixer-les amb assepció, … tractar-les com si no hagués mort, com si no hagués viscut, com mobiliari urbà.

Què donaria jo per saber què s’expliquen els lleons reclosos al parc zoològic de Barcelona, ​​quan a la nit es rugeixen i es diuen amb dolços ronces veus de convocatòria. A ple dia, a hores d’ara, els coloms a la mateixa ciutat segueixen sent exterminades, pagant el preu de pertànyer d’una altra espècie, tot i que s’informa a la població que aquests “mètodes de control” estan en detriment. Cada dia que passa deixa un rastre de víctimes silencioses després el xiuxiueig del gas, d’heroïnes abatudes pel feixisme, de dolços coloms agonitzant en càmeres de mort. Atureu JA la matança.

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

1978

Ahir, el poble de Cazalilla, Jaén, va tornar a celebrar la “festa de la indiota”. Un festeig que es va realitzar després de la processó de Sant Blai, irònicament un dels 14 sants auxiliadors. Aquesta festa cruel ha estat sancionada econòmicament des de fa 11 anys, però això no frustra als 850 habitants que reuneixen anualment els 2.001 euros de sanció per seguir celebrant el patiment animal.

La indiota va ser llançada a les 6 i 10 de la tarda des de l’església de Santa Maria Magdalena. Va caure a plom a terra, sense pràcticament poder planejar. A baix va ser recollida per una animalista que allí s’havia traslladat per salvar-li la vida. Hi va haver un forcejament amb els i les veïnes de Cazalilla, que finalment es van portar a la indiota corrents. No es coneix l’estat de salut de la indiota, a qui van agafar per les potes i van arrencar multitud de plomes.
 

 

Any rere any els i les cazalilleres afirmen que no es mata la indiota i sí es guardada en un lloc segur. No hi ha imatges que corroborin això. Des de la pàgina web de l’Ajuntament s’afirma que “qui aconsegueix fer-se amb ella la enarborarà en alt com un signe de triomf i de sort. La tradició requereix també que les joves solteres que aconsegueixen arrencar una ploma seran preteses aquest any per un fadrí “.

L’origen d’aquest festeig, actualment denunciat per associacions animalistes com l’Associació Contra la Tortura i el Maltractament Animal (Actyma) i l’Associació Nacional per a la Protecció i el Benestar dels Animals (ANPBA), data de finals del segle XIX quan dues famílies del poble estaven enfrontades i el casament dels seus familiars va suposar la pau a la vila. La indiota, llavors símbol de riquesa i prosperitat, va ser llançada des del campanar per celebrar l’harmonia adquirida.

Després del frustrat intent d’alliberament, les persones activistes van ser agredides pel poble cazalillero. A més, diferents periodistes van ser amenaçades, entre elles TVAnimalista, a qui se li va prendre i va esclatar la càmera contra el terra.

Foto: Tras los Muros

2220

Encara està calenta la sang en la redacció del setmanari satíric Charlie Hedbo: una dotzena d’humans assassinats i altres tants ferits de bala. Els assassins, que eren musulmans i classificats com a terroristes islàmics, es van prendre la justícia per la seva mà: van considerar que aquesta matança era el càstig just que les seves víctimes havien de pagar per haver ofès amb uns dibuixos. Ni cal que digui que condemno tan horrible succés, tant com condemno altres actes de violència que es produeixen diàriament i als quals no se’ls dóna la importància que caldria.

Alguns sempre estan a l’espera de successos com el de Charlie Hedbo, els veuen com a oportunitats per promoure la islamofòbia, la qual cosa d’entrada els cataloga com absurds, ja que la majoria de les víctimes del terrorisme islàmic són de religió musulmana. És normal, la irracionalitat i la discriminació arbitrària van sempre agafades de la mà. Però en aquesta ocasió no vaig a reflexionar sobre discriminacions arbitràries, sinó sobre l’anomenat “dret a la llibertat d’expressió”.

El dret a la salut/vida és el dret més important que tenen les persones, siguin humanes o no humanes, ja que estar viu és condició necessària per satisfer qualsevol interès; a més, la salut física i psíquica és necessària per gaudir plenament quan s’està satisfent un interès. La violència és una interacció entre subjectes on un vol o sembla que vol que sigui violat el dret a la salut/vida de l’altre.

Hem d’acceptar la premissa que la violència, es digui aquesta “terrorista” o “no-terrorista”, sempre és èticament incorrecta perquè causa patiment i impedeix gaudir a qui la pateix: viola el seu dret a la salut/vida. Fins i tot la violència en defensa pròpia és èticament incorrecte, però solem considerar que permetre que un violent cometi la seva agressió és una opció encara pitjor. Mentre que els sensocentristas practiquem el veganisme [1] per intentar minimitzar les conseqüències que produeix la violència sobre altres persones, molts altres encara sembla que no aconsegueixen comprendre aquesta idea ètica tan bàsica.

Mentre que les conseqüències de la violència física són agressions (cops, talls, mort, etc.), les conseqüències de la violència no física (verbal, gesticular i simbòlica) són menys evidents a simple vista, ens ofenen. Quan diem que “algú ens ha ofès” volem dir que “algú ens va produir un malestar psíquic” que en alguns casos pot convertir-se en sofriment. L’ofensa no sempre és per violència no física, també pot ser una ofensa no violenta, com quan no són satisfets els interessos que esperàvem que ens satisfés una altra persona. En canvi, l’ofensa violenta es “llança” cap a una persona o cap a un grup de persones amb la intenció de produir sofriment, i se sap que com més pública es fa aquesta ofensa més possibilitats d’èxit tindrà d’aconseguir el seu objectiu.

La dificultat per detectar una ofensa és que és un estat subjectiu i allò subjectiu és irracional perquè pot ser qualsevol cosa. Algú pot ofendre perquè portes un determinat tipus de roba, perquè li vas mirar als ulls, perquè vas dibuixar a Al·là o al mag Gandalf, o per qualsevol cosa! Si no sabem què ofèn una persona llavors no la podem evitar ofendre, però qui intenta ofendre és sol saber-ho. Quan algú et diu que li ofèn X això vol dir que, segons aquesta persona, no has de fer X, és a dir, l’ofensa és una reacció davant una cosa que el subjecte no considera ètic. Deixar les normes ètiques en mans de la subjectivitat té com a conseqüència que es creïn ètiques arbitràries que sempre generaran tota mena d’ofenses i conflictes; aquest és el problema que tenen les religions i el problema de la societat no practicant en general. Si, per contra, basem l’Ètica en l’objectivitat, com ho són la matèria i la Lògica, llavors podrem separar les ofenses que tenen una base racional, és a dir, que realment són ofensives, d’aquelles que són problemes personals que han de ser tinguts en compte, però no convertir-los en normes. Per exemple, raonant de manera ètica, l’homosexualitat és èticament acceptable perquè els interessos d’una persona són satisfets per una altra i viceversa, per tant no té sentit que algú s’ofengui perquè dos homes es besen o perquè li diguin homosexual o marieta: va ser una ètica irracional la qual prèviament va convertir l’homosexualitat en alguna cosa ofensiva. En aquest cas podem intentar evitar ofendre a aquesta persona, però el problema a solucionar està dins del seu cap, no en els homosexuals.

Com ja vaig explicar en el meu article “Sobre la llibertat” [2], les persones sempre tenim llibertat, des que existim fins que morim. L’Ètica, mitjançant l’ús de la raó, marca unes normes que posen límits a la llibertat, per exemple, qualificant com èticament incorrecte l’assassinat i altres actes violents. Posteriorment el Dret reflectirà aquesta ètica en lleis.

De la mateixa manera que no s’ha de permetre la “llibertat d’acció”, sinó només un actuar ètic, tampoc s’ha de permetre la “llibertat d’expressió”, sinó només una expressió ètica. El dret a la salut/vida de les persones no només ha d’estar protegit d’aquelles accions que intenten violar-ho, sinó també d’expressions que promoguin la violació d’aquest dret essencial. Les expressions que fan apologia al maltractament i l’assassinat de persones vives són realment ofensives i han de ser censurades i castigades legalment, excepte quan hi hagi el consentiment de la persona afectada. Tenim exemples d’apologia a la violència en pàgines de Facebook que promouen el maltractament i matança dels que no són humans, en pel·lícules que maten caps d’Estat en vigència (The Interview), etc.

També haurien censurar i castigar legalment, encara que en menor mesura, l’humor sobre violència consumada. Un exemple d’intentar fer humor sobre violència consumada és la portada nº 1099 de Charlie Hebdo [3] en la qual, després de la matança de mil egipcis a mans del govern d’Egipte, recolzat per França i els EUA, podia llegir-se: “Matança a Egipte. L’Alcorà és una merda: no atura les bales “, acompanyant aquestes paraules al costat del dibuix d’un egipci cosit a trets que intenta aturar les bales amb l’Alcorà. Seria igual de repugnant que algú pretengués fer un “acudit” similar amb els assassinats comesos a la seu de Charlie Hebdo[4]. Hem de començar a condemnar la violència en TOTS els casos perquè la conseqüència de la violència és el sofriment i la mort de persones, humanes i no humanes, cosa que no és ni èticament correcte, ni graciós.

La llibertat d’expressió no és un dret, és un fet: podem expressar de moltes maneres i expressar infinitat d’idees, però no tot s’hi val. La trampa que ens colen contínuament consisteix a cridar “llibertat d’expressió” a “expressa’t respectant les meves normes ètiques”, que moltes vegades ni tan sols són normes, sinó arbitrarietat que afavoreix interessos particulars. Aquesta trampa permet que a qui proposa unes normes ètiques diferents se l’acusi d’atemptar contra la llibertat d’expressió, o directament de dictador. Per tant, la qüestió no és ¿hi ha llibertat d’expressió? doncs d’una o altra manera sempre n’hi ha, sinó ¿quines normes han de censurar la llibertat d’expressió? El debat sobre aquestes normes ens porta a debatre sobre Ètica, un debat que a alguns no els interessa que formi part de l’opinió pública, ja que els interessa que tot segueixi tal com està, sota les seves normes.

—————————
[1]http://www.tvanimalista.com/es/2014/09/29/el-sensocentrisme-es-la-rao-que-ens-porta-a-practicar-el-veganisme/
[2] http://www.tvanimalista.com/es/2014/06/02/sobre-la-llibertat/
[3] Portada nº 1099 de Charlie Hebdo: http://media.biobiochile.cl/wp-content/uploads/2015/01/portada_charlie_hebdo.jpg
[4] http://www.pulzo.com/mundo/277556-doble-estandar-por-parodiar-charlie-hebdo-arrestan-estudiante-en-francia

 

David Díaz és Tècnic Superior en el desenvolupament de productes electrònics, però va començar a estudiar programació informàtica als 12 anys fins que a la universitat va ser perdent la motivació segons l’anava guanyant cap a la Filosofia. A l’estiu de 2007 va decidir fer-se vegà i començar a fer activisme en defensa dels animals. El 10 d’agost de 2008 va crear el bloc www.RespuestasVeganas.Org en el qual dóna respostes als arguments que se solen presentar contra el veganisme. És soci de diverses organitzacions veganes i afiliat al Partit Animalista PACMA.

1681

En la nit del dilluns 22 de desembre arribava l’avís a Santuari Gaia sobre una cabra que estava sent asfixiada amb un filferro per uns infants alhora que li donaven cops de peu i li pegaven amb pals.

En intervenir unes persones de la localitat per detenir-los, els nens van abandonar la cabra davant d’un comerç, qui es va posar en contacte amb el santuari.

Ràpidament activistes de Gaia es van desplaçar al lloc dels fets per traslladar la cabra al Santuari. Al principi es pensava que era una femella embarassada en tenir l’abdomen molt inflat, però va resultar ser un mascle amb una important dilatació abdominal.

Un cop al Santuari Gaia se li va practicar un reconeixement veterinari per comprovar el seu estat de salut general pautant-li un tractament per a la distensió abdominal. Així mateix, el seu cos presenta múltiples ferides, una banya trencat i grans cicatrius, el que fa pensar que ha rebut maltractaments continuats. El seu estat emocional és molt fràgil en aquests moments a causa de la por que sent cap als éssers humans.

Ara estarà unes setmanes en quarantena apartat de la resta d’habitants del refugi, però aviat podrà gaudir d’una vida en llibertat i respecte. És increïble que en ple segle XXI passin aquests esdeveniments i que quedin impunes. Ens queda molta feina per fer, així que no pararem mai fins a canviar les consciències. Li hem batejat com Juan Carlos.” Explica Ismael López, cofundador de Santuari Gaia.

LA PLOMA

793
València. Fa molta calor. Uns homes obliguen uns cavalls a tirar de carros, sobre una pista de sorra, en un espai delimitat. Els cavalls...

NUTRICIÓ

2460
Ingredients: - 2 iogurts de soja de sabors (en aquesta cas hem utilitzat iogurt de mango i fruita de la passió) - 6 gots de iogurt...