Etiquetes Entrades etiquetades amb "violencia especista"

violencia especista

770

A la xarrada de les II Jornades Veganes de Benissa, haguí de passar massa ràpidament per damunt d’eixa patètica masculinitat que s’amaga darrere de l’ús d’animals per diversió i, molt especialment, d’allò que anomenen “esports tradicionals”. Fou mentre parlava del tir i arrossegament i de la colombicultura, dues pràctiques que gaudeixen d’una “bona imatge” que s’han guanyat amagant allò que realment són. Com diu Raquel Aguilar, s’han valgut de la figura del llaurador a l’imaginari col·lectiu, un home bo que treballa i sua al costat del seu cavall, fa volar coloms i festeja la collita corrent bous.

Lluny d’això, el tir i arrossegament és un espectacle lamentable fet amb cavalls que evidencien una indefensió apresa perfectament resumida en la frase d’un famós carreter: “la por guarda la vinya!”. Els colps “reglamentaris” amb les vares van acompanyats de fortes palmades amb la mà oberta que deixen pas a les punyades i, fins i tot, a les puntades de peu. Els animals les reben al cap, al coll, al llom, a la panxa, als testicles, a les potes…

Tot, al mig d’eixa lletania de crits a l’orella de l’animal, de totes les classes d’insults i amenaces que posen els animals en estat d’alerta, desesperats per trobar la forma d’escapar d’allò que temen. Eixe és l’espectacle que veuen xiquets i xiquetes, allò que hi ha més enllà de les fotos artístiques que volen representar la falsa unió d’animal i carreter en l’esforç. Escric homes, perquè són homes els que ho fan.

I, pel que fa a la colombicultura, el que amaguen és eixa violació en grup per delegació, representada una i altra vegada a les soltes i les competicions. En aquestes últimes, una femella que no ha de ser “reconeguda o ensenyada”, si no és estrictament necessari (Reglament de competició de la Federació de Colombicultura de la Comunitat Valenciana (FCCV). Art. 35), és perseguida per un pilot de mascles que difícilment serà inferior als 25 individus i que pot superar els 75, tots ells ensinistrats per a fer el que, segons el reglament, és una “mostra de cel, constància i habilitat en els mètodes de seducció” (art. 1.a).

Tots ells han estat reprogramats per a manipular els rituals de festeig de l’espècie i convertir-los en una persecució permanent. Com que és pràcticament impossible que s’inicie un aparellament amb una femella assetjada i, senzillament, soterrada sota un gran nombre de mascles, tot consisteix en aconseguir que aquests superen els altres competidors passant “tot el temps que siga possible” junt a la femella, acumulant punts segons un sistema que valora els gestos d’imposició sobre ella, entre els que estan picar-li el cap.

No existeixen imatges de les femelles utilitzades en aquestes pràctiques. Els propis practicants han elaborat un “sistema de protecció” que consisteix en pegar-li al cap de la femella un caputxó fet de cartolina. Amb aquest invent, que peguen amb pegament i, teòricament, arrenquen després de la competició, pretenen millorar la imatge de la externa de la colombicultura.

Estant entre aquesta gent mentre fan el que fan, et submergeixes en la seua realitat patriarcal, masclista i tan unívocament heteronormativa com homoafectiva, com explica Marilyn Frye. Si no fora pel que estan fent, fins i tot faria gràcia veure com són de feliços al mig d’eixa espècie de forocoches presencial, cercant permanentment l’atenció, l’aprovació, el consentiment i el contacte amb els altres homes. I faria més gràcia encara al mig d’un concurs de tir i arrossegament, amb eixa estranya obsessió per saltar-se la normativa d’indumentària que els obliga a portar la “brusa de competició” per a anar com més nus millor, exhibint el seu cos suat i ennegrit pel sol.

Això si, com a mascles patriarcals i heteronormatius que són, mostren descarnadament aquesta identitat. I, el que és més desconcertant, sembla que els animals tinguen un paper ritual o simbòlic, ja que projecten aquesta masculinitat sobre els animals mascles que fan de mascles i que utilitzen com a projeccions tant les femelles com els mascles que fan el paper femení.

Queda molt clara amb els coloms mascles, als que converteixen en “sòlits”, experts, segurs i convençuts, que porten la veu cantant per sobre d’una femella desconeixedora de tot el que ells saben… I que ho fan en “manada”, en grans grups i contra una sola femella, mentre els homes propietaris, “els esportistes”, miren complaguts i diuen que tot es tracta d’“habilitat, constància, seducció i galanteria”.

En el cas dels cavalls, el que veiem més clarament és com l’animal pot servir per a projectar la masculinitat i la feminitat normativa a l’hora. Per una banda, són els grans cavalls de tir, mascles d’una virilitat gegant i que s’arriba a desbordar mentre caminen o els fan calfar pels voltants de la pista de competició, amb tots els músculs del cos marcats, competitius i amb una força que els fa fer grans proeses. Per altra, són els éssers porucs, silenciosos, prudents, amb el cap cot, els que han d’obeir de manera diligent i immediata al mascle que sap el que s’ha de fer si no volen patir les conseqüències, perquè el mascle mai s’equivoca i mai té la culpa de res. Són els que els mascles tracten i insulten en femení.

Passa de la mateixa manera amb els coloms i els bous, que han de tindre tot el que esperen d’un mascle i sotmetre’s com esperen que ho faça una femella. Els bous al carrer, per exemple, combinen el linxament de femelles, els més nombrosos perquè les vaquetes són la modalitat més barata, amb el dels mascles, que tenen com a màxima expressió el bou salvatge o “cerril”. És un gran animal de planta impressionant que exhibeixen amb orgull als cartells amb les banyes, el coll, el tors, la musculatura… I, després, el tanquen, l’impedeixen fugir que és el que voldria, l’empaiten i l’assetgen en grup, el derroten, el sotmeten a la seua masculinitat en una lluita que tenien guanyada des del principi. El “feminitzen” i, quan han acabat, l’envien a l’escorxador.

No porten gens bé que la projecció no funcione. No suporten que el cavall no tire del carro i que no obeïsca, que el bou es quede parat i no envestisca, o que el colom no siga “hàbil, seductor, galant i constant”. Al reglament de colombicultura, tenen un article desqualificador de mascles en competició que persegueixen mascles en lloc d’anar a per la femella, o que són perseguits per mascles que es distrauen de la femella. L’article parla “d’inequívoca desviació sexual”, diferenciada entre activa i passiva, que encara és pitjor “en cas d’observar l’actitud reincident”[1]. És el colom maricó, protagonista del malson del xiquet colom.

Amb els animals, les coses són com ells volen que siguen, sense un feminisme que els qüestione ni unes lleis que s’ho posen difícil. Els animals són els homes superiors i les dones submises del seu imaginari, com passa quan conten les seues batalletes i acudits de barra de bar o de vestuari de gimnàs. Després, davant del món real, poden negar categòricament aquestes relacions, i mostrar-se com les persones més civilitzades del món, que mai han trencat un plat. Ho evidencien, per exemple, quan es presten a fer debats o quan s’autovictimitzen davant els mitjans de comunicació.

Aquestes competicions són una finestra amb vistes a eixa patètica masculinitat expressada amb i a través dels animals. Com a home amb totes les característiques pròpies del gènere normatiu, com si fóra un d’ells i amb un abisme entre nosaltres, he passat hores i hores vivint eixes realitats de prop, veient coses que em resulten insuportables i incrementant la meua “vergonya de gènere”.

———

[1] Reglamento de competición… Art. 18. Funciones del equipo arbitral. e) Mandar cerrar los palomos que por lesión, enfermedad entorpezcan el desarrollo de la competición. En el supuesto de que algún palomo participante demuestre a juicio de los árbitros una actitud inequívoca de desviación sexual, persiguiendo insistentemente a otros palomos participantes o siendo perseguido por ellos, el árbitro procederá a descalificar dicho(-s) palomo(-s), realizando un primer aviso el primer día queadvierta dicha desviación sexual, retirando el palomo de la prueba y dejando de puntuar el mismo a partir de dicho momento. Dicho palomo podrá participar o ser soltado en la siguiente prueba, pero el árbitro ordenará su retirada definitiva en caso observar la actitud reincidente en dicha prueba.

————————————-

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

3577

Sembla que no hi ha res pitjor per a l’ésser humà que allò que es considera normal(1) perquè, a causa de la normalització, s’assumeixen com a necessàries unes creences i pràctiques concretes, anul·lant a través d’aquest procés normalitzador el pensament crític que podria qüestionar aquests mateixos continguts normalitzadors. El procés de normalització obté una part important de la seva legitimitat en el llenguatge, que és una eina excel·lent de control perquè, dit de forma potser reduccionista i una mica simplista, som com pensem. I aquest ésser està íntimament vinculat amb la terminologia que alberga el nostre intel·lecte, amb les formes de les que ens servim per significar el món a través de les paraules.

L’estructuralisme, amb Claude Levi-Strauss al capdavant, assenyala que en les estructures mentals dels individus allò que té nom existeix en la ment però, allò que no el té, no està en el pensament humà encara que això no signifiqui que no hi hagi altres realitats culturals que tenen paraules pròpies per definir altres mons. Per millor comprendre la qüestió, només cal pensar que els inuit tenen una terminologia amplíssima per parlar i definir el blanc mentre en les cultures occidentals, aquesta mateixa qüestió, el blanc, disposa d’una sèrie terminològica molt reduïda. Què significa llavors aquesta diferència? Doncs que hi ha termes en una llengua que no són en un altre però, el no estar, no vol dir que una determinada realitat no existeixi. La qüestió és que a través de la paraula definim el món, establim diferències, apreciacions, etc.

El llenguatge, doncs, es converteix en aval d’una moral esbiaixada presentant la idea que serveix per explicar objectivament els fets quan, en la realitat compartida, això no és així atès que dir és prendre partit, decidir per una o altra perspectiva i amb això afirmar o negar valors socials. Fins i tot poden establir valors que resultin perillosos. Aquesta manera de comprendre la realitat és especialment manifesta quan es tracta de parlar dels altres animals, dels animals no humans, que són objecte de la més accentuada i cruel discriminació tant en l’àmbit físic com en el lingüístic i ideològic, perquè aquests tipus de segregació estan interconnectats. Si bé el primer, el físic, resulta molt evident, els altres dos, lingüístic i ideològic, són molt subtils i útils per representar una posició jeràrquica, que menysprea o desdenya la major part dels éssers vius que no es troben catalogats en determinats contextos i categories normalitzades pels animals humans.

Occident, en general, ha begut de les fonts il·lustrades i les creences catòliques han impregnat el pensament de bona part d’aquest món de manera especialment incisiva i durant segles. No és estrany doncs que, tot i volent desempallegar-se d’aquests predicats, encara es troben molts d’ells arrelats en el pensament social occidental pel que fa a qüestions que assenyalen el com ha de ser l’ésser humà que va recte, allunyat d’instints i passions que generen un cos feble que s’ha de controlar constantment perquè no s’allunyi de la rectitud i de la virtut. Cos que alberga la moral, la raó, l’intel·lecte i una sèrie de valors que se li suposen propis i que el distingeix, també suposadament, dels altres animals. La transgressió d’aquests atributs humans comporta la pèrdua ocasional de la presumida elevada condició humana, que estableix una frontera infranquejable pel que fa a l’animalitat o bestialitat que se’ls atribueix als altres animals.

Quan un ésser humà porta a terme un comportament violent, amb premeditació o sense, automàticament i per a molts neix l’imperatiu de qualificar i comparar-lo amb un animal no humà. Fent-ho fereixen, o intenten ferir, l’animal humà perquè significa degradar al comparar-lo amb aquells als que molts suposen inferiors. S’expressa, en general, de formes diverses com ara: “Quina animal !, quina bèstia!”. O s’utilitzen expressions que desacrediten a l’humà a mesurar explícitament amb un animal concret com: “Eres una zorra“!(2)* Ets un porc! Ets un ruc! Ets un escurçó! “Etc.

Va ser Plaute en Asinaria (Comèdia dels ases) qui va escriure: “Lupus est homo homini, non homo, Quom qualis sit non novit” (Llop és l’home per a l’home, i no home, quan desconeix qui és l’altre). Segles més tard el filòsof anglès Thomas Hobbes, intentant una descripció de les relacions humanes en estat “salvatge”(3) o no social, recuperaria aquesta expressió en el Leviatan i amb ella exposaria que l’egoisme és un aspecte bàsic del comportament humà, així com l’extrema violència i crueltat amb què actua l’animal humà contra els altres éssers. El fet que la negativitat d’aquesta definició sigui simbolitzada amb la imatge d’un animal no humà, el llop (figuradament agressiu, ferotge, irracional, etc.), parla ja de la viciada consideració que es té d’aquest. O, per contra, el menyspreu evident respecte a un animal que es considera domesticat, sense individualitats pròpies, que és l’ovella. En aquesta ocasió, la representació posa de manifest el caràcter obedient i impersonal de l’animal humà al que se li titlli amb aquest nom.

La idea moral que, implícitament o explícitament, defensen les expressions anteriors quan es llancen als animals humans és, sense cap dubte, perjudicial i significativa perquè subtilment imputa una perspectiva que trenca la dignitat dels animals no humans en no condemnar de forma taxativa el tracte cap (que és contra) ells, mantenint-los d’acord a la seva naturalitzada inferioritat, és a dir, al maltractament. En prendre consciència sobre aquest fet, s’observa el llarg camí que encara queda per transitar, fins i tot quan algunes veus animalistes pretenen que s’ha avançat molt en la consideració cap als altres animals. Sí, certament la mirada sobre l’altre animal s’ha transformat positivament però, potser des d’una visió menys positiva, aquests canvis estan més en el desig que en la realitat compartida.

Precisament, relacionat amb el trajecte a realitzar pels animals humans desfent estereotips, desvetllant la crueltat dels animals humans envers els altres animals, apartant-se de l’especisme i acostant-se a una forma holística de comprendre el món, l’antropòleg Marvin Harris en la seva obra Vaques, porcs, guerres i bruixes,(4) escriu el paràgraf que segueix, vinculat amb la idea que l’animal humà és el major perill i la major amenaça per a la vida al planeta, així com per a la vida dels individus humans i de la seva supervivència com a espècie: “L’espècie humana és única en el regne animal, ja que no hi ha correspondència entre la seva dotació anatòmica hereditària i els seus mitjans de subsistència i defensa. Som l’espècie més perillosa del món no perquè tinguem les dents més grans, les urpes més afilades, els agullons més verinosos o la pell més gruixuda, sinó perquè sabem com proveir-nos d’instruments i armes mortíferes que compleixen la funció de dents, urpes, agullons i pell amb més eficàcia que qualsevol simple mecanisme anatòmic. La nostra forma principal d’adaptació biològica és la cultura, no l’anatomia.

—————–

(1) La normalització forma part del procés d’enculturació: procés d’adquisició de la pròpia cultura, al llarg de la vida dels individus, de manera que la cultura s’adquireix, s’incrementa, transforma i transmet generacionalment entre els membres del mateix grup. Aquest recrear artefactes, ideologies, formes de ser i estar, etc., és una producció social que no es realitza d’una vegada per sempre sinó que s’ha de reactualitzar constantment perquè la societat no decaigui. En aquest procés de reproducció social, és indispensable que cada individu faci el que ha de fer i no una altra cosa. De manera que només és possible efectuar determinades accions sense incórrer en la categoria de “anormal”, de manera que es podria afirmar que la llibertat existeix o és possible exercir-la només en el context d’uns paràmetres que s’han anomenat “normalitat” i, més enllà d’aquests, no hi ha llibertat possible ni imaginable.

(2) Un clar exemple d’aquesta situació s’ha donat fa unes setmanes amb la campanya publicitària creada per comunicar el II Vegan Fest d’Alacant, celebrat el 3 i 4 d’octubre 2015. La campanya mostrava dues imatges: d’una banda, la imatge d’una guineu acompanyada pel text “Totes les ties són unes”; per l’altre costat, la imatge d’un porc al costat del text “Tots els homes són uns”.
Resulta obvi que, socialment i per a una majoria, l’atribució de “porc” a un animal humà es fonamenta en la idea de qui no atén la seva higiene corporal degudament (atès que hi ha qui pensa que els porcs fan pudor i són bruts, ja que es desconeix que els porcs són precisament nets i que empastifar el cos amb el fang és una mesura per protegir la seva delicada pell). O, en altres ocasions, es denomina “porc” a qui s’atreveix a violentar verbalment a les dones amb comentaris de tall masclista.
El mateix succeeix amb la paraula “zorra”* que comprèn dos aspectes significatius, tots dos de tall sexista i masclista. En primer lloc, es refereix a un disseny estereotipat de la dona promíscua que es deixa portar pels seus instints i animalitat i s’aparella amb qualsevol “zorro” (encara que en aquest cas, dirigit a l’home, el terme és positiu, denotant sagacitat, virilitat, etc…). En segon lloc, “zorra” involucra la idea d’una dona que vendria els seus favors sexuals a canvi de diners o pagament en espècie. Dona que a l’escenari social rep el nom de prostituta o treballadora sexual, segons el context.
Finalment, la polèmica que va créixer al voltant d’aquesta campanya va ser de tal calibre que les organitzadores del festival van decidir anul·lar-la.

(3) De nou un altre d’aquests termes ple de prejudicis que denigren a qui se li atribueix. “Salvatge” és una paraula que té molt a veure amb el passat colonitzador i amb l’evolucionisme. En general, es va usar per assenyalar a aquells que pertanyien als estadis més baixos del desenvolupament de la raça humana. Actualment, conserva aquesta accepció comparativa, per exemple, atribuint al denominat com salvatge una qualitat moral inferior.

(4) Sobre el per què els porcs actuen protegint-se amb el fang, el per què els indis no es mengen les vaques i altres interessants aspectes relacionats, s’expliquen en el llibre de l’antropòleg Marvin Harris, titulat “Vacas, cerdos, guerras y brujas”.

*Nota de Traducció: En català no existeix la paraula “guineu” per a referir-se a dona promiscua. Si hi ha una terminologia especista que s’acosta a aquest concepte com “gata maula” o “euga” però estan en desús i pràcticament no es coneixen.

——————-

 

Antropòloga, activista pels drets dels animals, feminista, vegana, heterodisident. Acompanyo i comparteixen la meva vida 3 gates meravelloses. Fundadora d’Antropologia de la Vida Animal. Grup d’Estudis d’Etnozoologia. Professora universitària: explico a generacions de joves qui són els altres animals amb l’esperança que un dia canviï la consideració cap als animals no humans.

2439
tvanimalista

El passat dissabte 14 de Juny, més de 300 persones van manifestar-se a Mataró contra el maltractament animal i per sol·licitar una legislació més efectiva per a protegir als animals.

A principis de Maig, en Rayo, un cadell pit bull, va ser trobat a la zona de les Cinc Sènies de Mataró, l’animal presentava un estat deplorable, algú l’hi havia mutilat les orelles amb unes tisores de podar i després l’havia abandonat en aquesta zona agrícola. El cadell va ser traslladat a Cal Pilé, un dels refugis de la Societat Protectora d’Animals de Mataró (SPAM) on va rebre assistència veterinària. El cas va causar una gran alarma social a la comarca del Maresme ja que fins i tot es va valorar la possibilitat que la brutal agressió que havia patit en Rayo pogués estar relacionada amb l’organització de baralles de gossos. Dos dies després, la Policia Local va detenir l’autor de l’agressió, un jove mataroní de 30 anys. La hipòtesi de les baralles de gossos va ser descartada.

El passat dia 11 de Juny, després d’un judici ràpid, el jove autor dels fets va ser condemnat a quatre mesos de presó, pena que li fou convalidada per una multa de 1.200 euros. La sentencia segons els convocants de la manifestació, Toni Solana i Sandra Oliveras de la recent creada Associació Contra el Maltratament Animal de Mataró, es massa laxa, ja que no implica cap prevenció per eradicar la problemàtica que deriva en casos com els d’en Rayo.

La manifestació va comptar amb la participació del Partit Animalista (PACMA), la Societat Protectora d’Animals de Mataró (SPAM) i la Plataforma Canina de Mataró, encapçalada per una pancarta on es podia llegir “No al maltractament”. La marxa va transcorre per La Riera, passant per davant l’Ajuntament fins a la Plaça de Santa Anna, on l’organització i participants van aplegar-se per llegir un manifest.

Entre les persones assistents també hi havia molts gossos, entre tots ells en Rayo, el qual es troba molt recuperat. Afortunadament, en Rayo ja compte amb una família que l’estima, va ser adoptat poc dies després d’arribar a la Protectora per en Christian, cuidador del refugi de Cal Pilé, i la Silvia, la seva parella.

Després de la manifestació, la seu de la Unió Excursionista de Mataró va acollir una projecció del documental Febrero, El Miedo de los Galgos, organitzada per la Plataforma Canina de Mataró.

2496

La nostra societat reconeix el patiment d’un animal darrera dels barrots d’una protectora, però no així en la vitrina d’una botiga. I no obstant això, la gran majoria d’aquests animals passen per un terrible circuit comercial.

La denúncia contra la cadena de venda d’animals Mr Guau, per la qual l’empresa ja ha estat sancionada, forma part d’una campanya molt més àmplia de l’associació Libera! Un dels seus objectius principals és que els centres de venda acabin per reconvertir-se en centres d’adopció, cosa que ja és realitat en altres països.

Els següents testimonis són només alguns exemples del patiment dels afectats pel fosc negoci de compravenda d’animals.

 

 

2975

“Enfoc” és un programa d’entrevistes per a parlar dels diferents aspectes que afecten la vida dels animals on les persones convidades comparteixen coneixements i experiències per a ajudar-nos a entendre la qüestió dels animals.

La segona convidada, Romina Kachanoski, ens presenta, a través d’una conversa amb la Lucía Arana, la xerrada “Violència Especista”. Kachanoski és activista, vegana i psicòloga social, i ha treballat el concepte de violència en molts àmbits.

 

 

1951

L’Observatorio Justicia y Defensa Animal ha remès diversos escrits adreçats a les autoritats pertinents denunciant la il·legalitat de les anomenades “Lluminàries”, festes celebrades a les localitats de Sant Bartomeu de Pinares (Àvila) i Alosno (Huelva) amb motiu de la festivitat de Sant Antoni Abat.

En aquestes festes centenars de cavalls, rucs i mules són obligats a endinsar entre les flames de grans fogueres o caminar sobre brases candents.

L’origen d’aquesta festa, apunta l’entitat, es remunta a l’Edat Mitjana, quan es creia en l’efecte purificador i protector del foc i el fum, que espantaven als mals esperits. “No obstant això, avui en dia, per molt vistoses que puguin resultar aquestes “Lluminàries”, són contràries tant a la legislació vigent en matèria de protecció animal com en matèria d’espectacles públics”, assegura.

L’Observatorio exposa que obligar un animal a endinsar entre les flames i a caminar sobre les brases o imposar saltar sobre el foc, al marge de les cremades que li pugui ocasionar, “suposa fer objecte d’un tractament totalment antinatural i contrari als imperatius biològics de la seva espècie, ja que qualsevol animal, si no es veu obligat per l’ésser humà, mogut pel seu instint natural de supervivència, fugiria del foc” i ho acredita amb informes veterinaris que acompanyen els escrits.

Les lleis que s’estarien contravenint en aquest cas són d’obligat compliment i els poders públics tenen el deure de complir i fer complir i, atès que el desconeixement de les mateixes no eximeix del seu compliment, si tot i ser advertits de tal il·legalitat aquestes festes populars es duen a terme, “s’hauran de incoar els pertinents expedients sancionadors”, afirmen des del Observatorio. Aquestes infraccions poden suposar la imposició de sancions que en alguns casos podrien arribar fins als 600.000 euros per estar considerades com molt greus per les lleis.

Des de l’Observatorio Justicia y Defensa Animal consideren que hi ha múltiples alternatives per celebrar la festivitat de Sant Antoni, sense que sigui necessari exercir cap tipus de violència sobre animals no humà. Per la qual cosa sol·liciten que no només “siguin respectuoses amb la legislació vigent sinó també respectuoses amb els animals, que en cap cas són objectes als que puguem utilitzar per a la nostra pròpia diversió.”

1732

Els dies 12 i 13 de gener van tenir lloc les Jornades Antiespecistas 2013 a Barcelona a les quals van assistir un centenar de persones.

Les Jornades sorgeixen amb la intenció de definir i aclarir el concepte del especisme i el antiespecisme per a contrastar-ho amb l’animalisme no antiespecista i contextualitzar-lo com una part més de la realitat política i social.

Des de l’organització manifesten que la lluita pels drets animals es planteja des de les emocions aïllant-la de la realitat política, econòmica i social, sense dotar-la d’un contingut i una anàlisi que porti a assenyalar l’origen del especisme i permeti confrontar-lo en la seva dimensió estructural.

Així mateix, l’organització, afirma que les barreres del especisme són les mateixes que permeten la perpetuació de l’explotació humana, sent ambdós alliberaments inseparables ja que no poden concebre “un món on els animals siguin lliures i no explotats i els humans empresonats, colpejats al carrer per la policia, deixats sense possibilitat de mantenir les seves famílies així com no podem concebre una societat d’éssers humans lliures basada en l’explotació i l’assassinat dels éssers no humans “.

Les Jornades es van obrir amb la xerrada “Educació especista. Com s’inculca un prejudici” a càrrec del mestre i activista Samuel Guerrero Azañedo, qui va exposar a través de l’anàlisi i la pràctica professional com s’ensenya l’especisme a totes les esferes de la socialització fins que s’assumeix com una cosa natural.

La segona xerrada, a càrrec de la psicòloga social i investigadora Romina Kachanoski, va versar sobre un nou concepte en la qüestió dels animals: la violència especista.

Durant la conferència Kachanoski va exposar amb gran claredat la importància de reconèixer la violència exercida cap als animals deixant enrere la terminologia del maltractament animal ja que aquesta implica l’acceptació de l’ús dels animals no humans sempre que se’ls “doni bon tracte”.

També va fer especial atenció a la necessitat d’emprar la terminologia correcta per visualitzar el problema i equiparar la violència especista amb la violència masclista o la violència racista.

Seguidament es va presentar una taula rodona sobre Santuaris per animals rescatats en què membres dels Santuaris Gaia a Girona, Wings of Heart a Madrid i Valle Vegan a Itàlia van compartir realitats i experiències.

A continuació es va presentar el fanzine “Hallazgo” un document amb consells sobre com auxiliar i tenir cura dels animals trobats o rescatats i la importància de responsabilitzar fins al final.

La xerrada “Vacunes i experimentació animal” oferida per Pepi Dominguez, presidenta de la cooperativa per l’autogestió de la salut Titania Tascó, va exposar els orígens de les vacunes, com s’obtenen i la relació que tenen amb l’explotació animal. Així mateix va qüestionar la necessitat i utilitat de les vacunes i va oferir alternatives a la vacunació.

Diumenge la sessió va estar centrada en la temàtica de contingut més polític amb xerrades sobre la repressió al moviment antiespecista a Amèrica Llatina, sobre la possibilitat de defensar l’alliberament animal des de l’acceptació de la propietat privada i sobre la visió anarquista del antiespecisme.

Van tancar les jornades una exposició sobre el sorgiment a Itàlia de grups feixistes que diuen defensar els drets animals. En finalitzar l’exposició es va obrir un interessant debat en què es van aportar idees per evitar les infiltracions d’aquests grups d’extrema dreta dins del moviment antiespecista i com marcar una clara separació entre aquest corrent incipient.

LA PLOMA

770
A la xarrada de les II Jornades Veganes de Benissa, haguí de passar massa ràpidament per damunt d’eixa patètica masculinitat que s’amaga darrere de...

NUTRICIÓ

3504
Ingredients: - 2 iogurts de soja de sabors (en aquesta cas hem utilitzat iogurt de mango i fruita de la passió) - 6 gots de iogurt...