Etiquetes Entrades etiquetades amb "veganismo"

veganismo

656

Jay Silvey, graduat en bioquímica i especialitzat en biotecnologia
David Díaz, autor de www.respuestasveganas.org
Marc Barqué, responsable de comunicació i premsa de ¿Seràs su voz?

INTRODUCCIÓ

El 16 de juny de 2018, el diari digital El Confidencial va publicar una entrevista a Lierre Keith titulada “La majoria de vegans ho deixa i els que insisteixen fan trampes”. La senyora Lierre Keith està realitzant entrevistes en diversos mitjans per promocionar la propera reedició del seu llibre “El Mito Vegetariano”, molt ben rebut pel lobby de l’explotació animal. Curiosament la senyora Keith mai ha estat vegana perquè ella mateixa va reconèixer que en les seves dues dècades de “veganisme” mai va deixar de menjar llet i ous …

A continuació procedirem a desmuntar totes les falsedats que la senyora Keith aboca en aquesta entrevista en concret. L’argumentari que Lierre Keith fa servir contra l’alimentació vegetariana estricta (popularment anomenada “alimentació vegana”) i contra el veganisme es resumeix en aquests quatre punts:

1) ÈTICA. Lierre Keith diu que no tenim el deure ètic de practicar el veganisme.

2) SALUT. Lierre Keith diu que l’alimentació vegetariana estricta (“alimentació vegana”) és incompatible amb una correcta salut humana i que causa, necessàriament, seriosos problemes de salut a llarg termini. Es posa a ella mateixa com a exemple de mala salut. La senyora Keith també diu que la gent no sap llegir estudis de nutrició a causa d’una falta de “formació científica.”

3) MEDI AMBIENT. Lierre Keith diu que l’agricultura és la primera causa de destrucció del medi ambient i que, per tant, l’adopció d’una alimentació vegetariana estricta destrueix el medi ambient.

4) JUSTÍCIA SOCIAL I FAM. Lierre Keith diu que l’adopció d’una alimentació vegetariana estricta no té un efecte positiu contra la situació de fam que es pateix en molts països empobrits. Tàcitament, està afirmant que la producció de carn no té res a veure amb la fam al món.

En aquest article rebatre’m aquestes afirmacions de Lierre Keith (i a totes les persones que pensin com ella) des del punt de vista de l’Ètica, de la Bioquímica i de les Ciències Ambientals, demostrant que:

1) És un deure ètic adoptar el veganisme i per tant adoptar una alimentació vegetariana estricta.

2) Una alimentació vegetariana estricta és perfectament compatible amb una correcta nutrició i una salut òptima. Hi ha una extensa bibliografia científica que avala l’alimentació vegetariana estricta i que és molt clara i inequívoca en les seves conclusions. Al final d’aquest article adjuntem un annex d’estudis científics sobre nutrició que la senyora Keith hauria d’aprendre a llegir.

3) L’adopció generalitzada d’una alimentació vegetariana estricta és plenament sostenible i beneficiosa mediambientalment en relació a l’actual model alimentari ric en productes ramaders.

4) La producció de carn condemna a la fam als humans que viuen als països més empobrits del món.

1) ÈTICA

Primerament hem d’aclarir que el veganisme no és una dieta. El veganisme és respectar als altres, i els altres no són només humans, sinó tots els éssers que tenim una consciència: els éssers sensibles. Els éssers que senten tenim experiències i interessos, és a dir, cada un de nosaltres és algú, no alguna cosa. En els nostres interessos està implícita l’exigència que han de respectar-nos. Quan aquesta exigència és universalitzada, esdevé en la Regla d’Or de l’Ètica: “A priori, els interessos no han de ser frustrats”. Aquesta norma ètica essencial conté lògicament el dret ètic a la salut i a la vida que tots els éssers que senten tenim, i que té prioritat sobre tota la resta. Per aquesta raó no hem de ser explotats, i tampoc hem de ser maltractats directament ni per omissió.

Podem comprovar que totes les discriminacions arbitràries tenen el seu origen en no considerar els interessos d’algú esgrimint que l’esmentat subjecte “és diferent físicament o psicològicament”, quan la Realitat és que tots som diferents els uns dels altres i que aquestes diferències només impliquen una diferència de tracte (ajustat a les necessitats de cadascú), però no una falta de respecte. No considerar per igual els interessos dels que no són humans és una discriminació arbitrària anomenada “especisme”, en analogia al racisme, al sexisme i a qualsevol altra discriminació.

En l’entrevista, Lierre Keith diu que “per defensar la compassió, la justícia i la sostenibilitat no cal canviar a una alimentació vegana”. Per tant, segons la senyora Keith, explotar a algú i tallar-li el coll en un escorxador és tan “compassiu” i “just” com respectar-lo, amb la qual cosa demostra fins a quin punt la senyora Keith és especista.

Per a ser coherents amb l’Ètica, les persones ètiques modifiquen els seus hàbits, deixant de comprar productes i serveis d’origen animal, de la mateixa manera que rebutgen agredir i matar els altres. L’adopció d’una alimentació vegana només és una part necessària per respectar el dret a la salut i a la vida que tots els éssers que senten tenim. Seguint la mateixa lògica, també hem de vestir-nos sense fer servir la pell d’altres, divertir-nos respectant els altres, etc.

Per tant, quan la senyora Keith diu que “Tot i que és cert que, davant les horribles imatges d’animals torturats que tots hem vist, hi ha motius suficients per rebutjar la carn, també és cert que aquest és només un model possible de ramaderia” està reconeixent que hi ha alguna cosa èticament horrible a la ramaderia, però després ve a dir que “hi ha una manera ètica de matar a qui vol seguir vivint mitjançant un altre model de ramaderia”. Aquesta idea de la senyora Keith és errònia perquè és un fet que quan es mata a qui vol seguir vivint se li fa un mal, així com se li fa un mal si se li força sexualment. Per tant no ha existit, no existeix i mai existirà una manera ètica de matar a qui vol seguir vivint. Els escorxadors no són ètics, tots els escorxadors són llocs on es cometen actes horribles. A més, els escorxadors no són necessaris per a una correcta alimentació, ja que hi ha una alimentació alternativa basada en l’Ètica: l’alimentació vegana, sobre la qual parlem en el següent punt i en l’annex final.

2) CIÈNCIA I SALUT

“Per a què uns visquin, altres han de morir”.

Li suggeriria a la senyora Lierre Keith que tornés al segle XXI des de l’Edat Mitjana. Aquest tipus de justificacions es poden aplicar a contextos que dubto molt que busqui normalitzar. Menys encara en el camp de la biologia, on la gran majoria dels organismes vius de la Terra, tant pel que fa a biomassa activa total com pel que fa a nombre d’individus es refereix, no practiquen la heterotròfia. Però no només està una mica perduda de planeta, sinó d’època. Tornant a la nostra era actual, fins i tot, suposant vagament que els nostres sistemes i mecanismes s’adeqüin a una dinàmica tròfica basada en l’heterotrofisme prehistòric, comptem amb les eines tecnològiques i de producció-distribució que no impliquen la massacre sistemàtica d’altres. Fins i tot sabent que aquestes dinàmiques, en sistemes naturals, són causa i efecte d’equilibris biogeoquímics clau, el nostre estil de vida en el sentit que la senyora Keith defensa no porta a una altra cosa més que al col·lapse de models de producció complets, altes taxes de contaminació i esgotament de recursos, pèrdua de biodiversitat i d’ecosistemes sencers, priorització vergonyosa de logística i investigació en pro d’alimentar i tractar a animals de bestiar i no a éssers humans, afavoriment de patologies cròniques greus i un model de pensament antropocentrista que només ens pot portar a una selecció negativa en l’ambient a causa de la no comprensió de la nostra existència com a part de la biosfera.

“Els vegans t’ofereixen un model perfecte”.

Això és categòricament fals. Qualsevol antiespecista amb un mínim de formació biològica, ambiental, política i econòmica oferirà el veganisme com una alternativa més sostenible amb un menor impacte en la integritat dinàmica i estructural de la nostra societat, el nostre ecosistema i el nostre organisme. En absolut és un model perfecte i en absolut és res semblant: es cerca reduir l’impacte en el medi i en els seus habitants en la mesura del possible.

“Periodista: En què consisteix aquesta ignorància en la qual es mouen aquestes formes d’entendre l’alimentació?”

De primeres el periodista no gaudeix de massa praxi, protocol i bones formes crítiques i objectives que el seu ofici hauria d’exaltar. Posa bastons a les rodes dirigint l’opinió pública abans que la resposta sigui formulada. Els interessos són evidents.

“Pots seguir el règim durant alguns anys sense notar els efectes, però si insisteixes, les lesions acabaran sorgint.”

De quin tipus de lesions està parlant en concret? Renals? Cranioencefàliques? Cardiovasculars? El concepte “lesió” aplicat al camp de la nutrició i la bioquímica metabòlica no té massa sentit, com a la major part, sinó tot, del que diu aquesta senyora. Tot i això, de conèixer el mecanisme i la dinàmica de la patologia molecular concreta, i no explicar-ho per a conscienciar i prevenir al públic, sembla una mica egoista i fins i tot cruel. Assumeixo que no és mala persona: assumeixo que simplement ho ignora.
“La teva realitat física, en la qual el teu cos es va destruint, no es correspon amb la teva manera de pensar. La realitat és que la majoria de persones que ha provat a ser vegana ha deixat el règim. Pocs aguanten més de tres mesos, però ningú parla d’això. Les grans figures del veganisme menteixen. He vist gent que s’estava esvaint per la seva dieta i que acabaven anant a la mateixa botiga de marisc on jo faig la compra”.

Per començar desconec quantes realitats contempla aquesta senyora, però assumiré que simplement és ambigua i disfuncional en terminologia i concepte. Insisteixo en que descrigui el mecanisme, des del molecular fins al tissular i sistèmic passant pel cel·lular (cascades metabòliques i hormonals, seqüències d’esdeveniments subcel·lulars, eixos estímul-resposta conservats evolutivament, etc.), per afirmar que una alimentació baixa en molècules pro- inflamatòries, hormones d’estrès, productes de rebuig metabòlic, antibiòtics i senyalitzadors de mort cel·lular tendeixen a “destruir” apocalípticament l’organisme al mateix temps que redueixen la predisposició a patir malalties cròniques cardiovasculars, neurodegeneratives, obesitat, diabetis o càncer, així com al·lèrgies, intoleràncies i processos pro-inflamatoris en general. Quant a la resta, suposo que tindrà evidència registrada del que diu. Sobretot l’evidència que la majoria de les figures veganes del moment van a comprar marisc al supermercat del seu barri.

“La nostra evolució com a humans es va donar sobretot quan vam començar a menjar animals que s’alimenten d’herba. D’aquesta manera, mentre el nostre cervell es va fer més gran, el nostre sistema digestiu es va reduir.”

Podem comprovar com en ple segle XXI l’evolució segueix sense acabar de ser compresa. Sense referències antropològiques d’espècie d’homínid, no podem saber en quin moment l’especialista en biologia considera o no humà a un mamífer bípede. Podem imaginar-nos qualsevol cosa. D’una manera o altre podem dir-li a la prolífica senyora Keith que el lamarkisme es va desestimar pel darwinisme i actualment pel neodarwinisme fa segles. Recentment es va proposar que menjar animals que s’alimenten d’herba no té cap tipus d’impacte en l’individu, fent-lo créixer o atrofiar un òrgan o un altre de manera que, per a acabar-ho d’adobar, sigui transmissible generacionalment. En tot cas, la cocció de la carn va poder haver fet innecessària una dinàmica i estructura cranial desenvolupada i robusta dels músculs risori, depressor de l’angle de la boca, zigomàtics major i menor o temporal. Això per res atrofiaria els músculs d’individus concrets: seria un element de selecció natural on aquells individus amb menor desenvolupament, però amb el suficient com per dur a terme una masticació funcional, es van veure afavorits pel que fa a rendiment i eficiència energètica es refereix. El mateix s’aplicaria a l’intestí o qualsevol altre òrgan, que no es veuria alterat com a òrgan d’espècie perquè individus concrets executin un o altre comportament, sinó perquè individus amb unes característiques fenotípiques donades es van veure selectivament afavorits per transferir el seu genotip generacionalment donat un estímul ambiental o un comportament que actua com a agent de selecció. La fal·làcia del cervell més gran per menjar carn és una cosa desestimat no només des de primària, sinó des de pàrvuls: la selecció positiva tindria lloc en aquells individus que millor van saber integrar el llenguatge articulat més complex possible, així com la memòria tècnica-espacial i la sofisticació neuromotora, la capacitat de seguir rutes migratòries, d’establir referències d’orientació espacial i temporal, d’orquestrar estratègies de caça i mutilació, elaborar trampes, optimitzar i dur a terme l’especificació d’útils, expandir l’arsenal de tècniques i protocols d’actuació per mil i una situacions en el grup i, òbviament, la capacitat de transmetre aquests coneixements i enriquir-los sistemàticament. Sense caure en el lamarkisme, ja que aquestes dinàmiques no van fer créixer cap cervell, un estil de vida semblant que estimulava el cervell d’aquesta manera només podia ser dut a terme amb èxit pels individus que comptaven amb la millor predisposició genètica i conductual per integrar les adaptacions fisiològiques pertinents, d’entre els fills dels quals només els més ben adaptats transferirien aquesta predisposició amb més èxit i freqüència i així successivament. D’aquesta manera, no seria el consum de carronya el que va estimular ni el cervell ni la selecció de cervells més complexos i de pensament cada vegada més tècnic i abstracte: ho va ser el compendi d’estratègies teòriques i pràctiques en contínua optimització, memòria i transmissió per aconseguir i fer més eficient el consum de carn.

“El 25% de la nostra energia va a parar al nostre cervell i perquè aquest òrgan treballi com cal necessita greixos i proteïnes.”

Això és categòricament fals: tot òrgan està format per teixits que al seu torn estan formats per cèl·lules que requereixen de fonts d’energia química i fonts de carboni, però no necessiten proteïnes ni lípids ni carbohidrats ni àcids nucleics. El nostre cervell requereix, com la resta del nostre organisme, acetil-CoA per a incorporar al cicle dels àcids tricarboxílics. En aquest cicle metabòlic s’obté poder reductor en forma de NADH i FADH2 amb el qual portar electrons a la cadena de transport electrònic mitocondrial. Finalment, s’aconsegueix així produir l’energia química esmentada, en forma d’ATP, per mitjà d’una ATPasa incorporada a la membrana interna mitocondrial que s’acobla el pas de protons a favor de gradient químic cap a la matriu a la fosforilació d’una molècula d’ADP. El cicle dels àcids tricarboxílics també permet obtenir aminoàcids com l’alfa cetoglutarato i àcids com el citrat o el oxalacetat, servint de punt de confluència multidireccional amb el metabolisme de carbohidrats, de proteïnes i de lípids.Aquesta font d’acetil-CoA pot procedir de la b-oxidació d’àcids grassos a acil-CoA i de nou a acetil-CoA, de l’oxidació de piruvat procedent de la glucòlisi o de la descondensació de cossos cetònics com el beta hidroxibutirado en estat de cetosi. Ni tan sols l’oxigen és tan intuïtivament fonamental com ho sembla ser a nivell macroscòpic: l’O2 només és un acceptor dels electrons, que es redueix a aigua, transportats pel NADH i el FADH2 produïts en el cicle dels àcids tricarboxílics. Després de ser incorporats a la cadena de transport electrònic on permeten actuar als complexos I, III i IV com a bomba de protons per generar un contragradiente que l’ATPasa, també esmentada, allibera per a produir ATP, els electrons són rebuts per molècules d’O2. Però ni el cervell ni ningú necessiten cap entitat macromolecular, i menys encara polímers com la proteïna. Com a font de carboni necessitaria en tot cas cadenes de carboni que poden procedir d’aminoàcids, àcids grassos o monosacàrids, però també de molècules no monomèriques reals com alcohols com el glicerol i àcids de cadena curta com l’acetat.

“Amb una dieta basada en aliments d’origen vegetal no estàs aconseguint ni greixos ni proteïnes. L’única cosa que tens és un munt de sucre. Anomena’ls carbohidrats complexos, si això et fa sentir millor, per a cada molècula d’aquests carbohidrats acabarà convertint-se al final en sucres simples. Així que el que menges és sucre, sucre i més sucre.”

Això és categòricament i intuïtivament fals. Per començar, una alimentació vegetariana estricta no es basa en productes d’origen vegetal: es basa en productes d’origen no animal, de manera que no només inclou tota la varietat de productes vegetals, sinó fúngics com bolets i llevat nutricional, algues com nori o wakame i cianobacteris com espirulina. Potser comença a tenir sentit que aquesta senyora estigués malalta per qüestions nutricionals si només s’alimentava a base de pomes i apis. Desconeix, suposo, que els greixos són el format molecular més freqüent de lípids en animals, amb àcids grassos fonamentalment saturats i de consistència sòlida a temperatura ambient, mentre que els olis ho són en les espècies no animals, amb àcids grassos fonamentalment insaturats i consistència líquida a temperatura ambient. Ignora, òbviament, que el percentatge d’àcids grassos, ja sigui poliinsaturats o saturats, és de fins a 60% en fruits secs i llavors, per no parlar d’un 98% en olis de diverses fonts vegetals. També hi són presents de manera significativa en gran varietat de fruites, llegums i cereals, revisable amb una recerca mínima que a Keith sembla no ser-li prioritària a l’hora d’influir en l’hàbit de consum de la població, assumint suposo les responsabilitats que això comporta. Amb les proteïnes la senyora Keith es deixa encara més en evidència: cereals, fruits secs, llavors i llegums són les principals fonts de proteïna vegetal en un rang comprès des dels 8-10g fins als 23-30g per cada cent grams. Això sense comptar aliments no vegetals, en els quals com l’esmentat llevat arriba als 50g o l’espirulina als 67g de proteïna per cada cent grams d’aliment. La manca de coneixement mínim i la poca importància que li dóna a pronunciar-se en públic sense revisar una base establerta ja com a cultura general ens permet entendre que aquesta persona estigués tan summament malalta com a conseqüència de la seva pròpia falta d’atenció i responsabilitat amb la seva pròpia salut. En els aliments esmentats com a font de lípids i proteïna, òbviament els carbohidrats no constitueixen ni la meitat del percentatge en massa. De manera que l’alimentació vegana no es basa en carbohidrats llevat que es busqui de manera intencionada sota una finalitat que ignoro. El que també ignora la senyora és que es pot ser vegana i dur una dieta Atkins rica en proteïna, una cetogènica rica en lípids, una high carb rica en carbohidrats o un protocol d’ingesta basat en dejunis. Pel que es veu, sembla cada vegada més incomprensible que li hagin publicat un sol llibre. Cosa que resulta dramàtica a nivell de criteri i professionalitat editorial, podent-se efectuar una reflexió sobre el grau d’ignorància ja no científica, sinó culinària mínima en el món occidental. El que explica que diferents pàgines donessin difusió a les seves paraules.

“L’ésser humà ha evolucionat per no menjar sucre. El nostre cos no ho manega bé, no tenim una manera de metabolitzar que sigui saludable.”

Fins aquí res relativament pecaminós comparat amb l’anterior.

“Si segueixes, però, una dieta amb una presència destacada de greixos i proteïnes, el sucre en sang es torna més estable i el cervell treballa millor.”

Poc ha durat. El sucre, a banda de ser un terme ambigu, no és un isòtop radioactiu. L’estabilitat del sucre és la mateixa independentment de la presència de lípids i proteïnes en la ingesta. No sé si la senyora en qüestió volia referir-se als nivells de glucosa en sang o la tendència a ciclar de determinats monosacàrids. La seva incompetència terminològica dóna per a molt sense arribar a cap costat. La presència de més o menys àcids grassos solubles i d’aminoàcids en sang no altera l’estructura i dinàmica de carbohidrats ni el seu metabolisme. Al revés: a major glucosa en sang major insulina secretada i menor tendència a metabolitzar lípids com a font d’energia. De la mateixa manera al contrari, podent-se arribar a l’estat metabòlic i hormonal de cetosi després d’un mínim de 15-18h sense menjar, estat en què es fan servir els àcids grassos com a font d’acetil-CoA en el fetge per produir cossos cetònics. El cervell “treballa” millor, efectivament senyora Keith, amb menors nivells de “sucre”, encara que això és especialment representatiu sota estats metabòlics absoluts de privació d’aliment i cetosi, no per tenir una dieta baixa en carbohidrats. A menor glucosa menor producció de glutamat, un aminoàcid no essencial neurotransmissor responsable de l’excitotoxicitat que no només produeix oxidació de membranes i canvis de conformació en proteïnes transportadores i receptors, sinó que els seus nivells són determinants a nivell patològic en alteracions neurològiques importants des dèficit d’atenció i fins epilèpsia per ser neurotransmissor de neurones excitatòries. Gairebé, però lamentablement insuficient com sempre, té raó en un punt. Només seria rellevant aquesta ingesta de lípids i proteïna amb una cetogènica estricta que una dieta convencional, basada en productes d’origen animal (o no), no pot permetre.

“Els teus neurotransmissors necessiten les proteïnes. Per exemple, el cos no produeix triptòfan per si mateix. El triptòfan és el precursor natural de la serotonina i no hi ha bones fonts vegetals que en continguin. Només pots obtenir-lo a través d’aquestes proteïnes, de manera que si les elimines, també elimines la serotonina.”

Tornem al mateix, però encara, més rocambolesc. Els meus neurotransmissors no necessiten res perquè són aminoàcids i no tenen necessitats. Ni senten ni pateixen. Les proteïnes, com flagrantment ignora, són seqüències concretes d’aminoàcids disposats en una conformació tridimensional donada a través d’enllaços covalents com els ponts disulfur i no covalents com les interaccions electrostàtiques i iòniques, adquirint una solubilitat donada en medi aquós en la seva conformació nativa, aquella en la qual aquestes proteïnes són actives, ja sigui estructuralment, mecànicament o químicament. De manera anecdòtica, l’origen dels aminoàcids a la Terra és tant extraterrestre abiòtic a través de la seva disseminació des de meteorits com terrestre biòtic a través dels primers organismes fixadors de nitrogen: bacteris i, molt més endavant, relacions planta-bacteri (rizobios) en les lleguminoses. L’única cosa que fem els animals és reciclar aminoàcids aliens per produir les nostres pròpies proteïnes. Dit d’una altra manera: les proteïnes terrestres, com a entitat macromolecular la síntesi la síntesi de la qual, tal i com la coneixem, requereix d’altres proteïnes, són totes d’origen no animal. Apunt anecdòtic a banda, tot organisme necessita aminoàcids per sintetitzar les seves pròpies proteïnes. D’aquests, un cert nombre són sintetitzats de manera endògena, els no essencials, i altres són requerits d’obtenir per ingesta o aportació exògena, els essencials. Amb aquests aminoàcids, cada organisme sintetitza les seves pròpies proteïnes en els ribosomes tant en el citoplasma com en les parets del reticle citoplasmàtic de la cèl·lula. Però cap organisme que consumeixi matèria biològica aliena necessita proteïnes, ja que: 1) les proteïnes d’espècies alienes no són útils interespècie; 2) de ser-ho fora irrellevant perquè no poden mantenir la seva conformació activa després de l’actuació de canvis bruscos de pH i d’enzims proteolítics i; 3) perquè tampoc podrien, en animals, travessar les vellositats intestinals i ingressar al torrent sanguini pel fet que; 4) no hi ha transportadors de proteïnes, sinó d’aminoàcids i; 5) induirien 1 hiperproteinèmia en sang que, a part de desencadenar una resposta al·lèrgica letal al tractar-se de proteïnes no només no pròpies de la sang sinó exògenes, podrien arribar a produir cossos precipitats, ja que no totes les proteïnes serien solubles en les condicions químiques de la sang, induint obstruccions del flux sanguini i amb això isquèmies i infarts. Sembla que la forma d’incorporar aminoàcids a les cèl·lules des de les proteïnes de la ingesta, quant a seqüència d’esdeveniments, és la que és i no una altra per diversos motius clars. Tornant al drama existencial de la vida dels neurotransmissors que necessiten proteïnes, aquests són aminoàcids com el glutamat, la glicina o el GABBA, èsters com l’acetilcolina o molècules inorgàniques com l’òxid nítric NO. La serotonina, un neurotransmissor del grup d’adrenèrgics i en concret de les indolaminas com la metionina, se sintetitza en neurones serotoninèrgiques a partir del 5-hidroxitriptófano, que al seu torn és una modificació del triptòfan, aminoàcid certament essencial, a través de l’actuació enzimàtica seqüencial d’una hidrolasa i una descarboxilasa. Fins aquí Keith no està equivocada. Però de nou torna a foc per continuar en la seva línia d’incompetència a fi de no decebre a l’espectador. Si bé el triptòfan és un aminoàcid essencial, dir que les fonts vegetals no són suficients o inaccessibles és no només tosc i brut, sinó fals. D’entre les fonts no animals de triptòfan cal destacar fruites com el plàtan, la pinya, l’alvocat o la pruna; fruits secs com les ametlles, les nous, els dàtils, els festucs o els anacards; cereals integrals com l’arròs i la civada; verdures i arrels com els créixens, els espinacs, la remolatxa, el bròquil o la pastanaga; llavors com les de sèsam, de gira-sol o de carbassa, llegums com els cigrons, les faves i les llenties; i microorganismes com el llevat de cervesa i el cianobacteri espirulina. Una de dues, o la senyora Keith ignorava tots aquests aliments i per això estava malalta i moribunda, o simplement no ha fet un mínim de revisió en qualsevol font de nutrició i metabolisme. De necessitar 1000-1500mg de triptòfan al dia, 100g de soja, de festucs, de mongetes, d’ametlles i de llenties aporten fins 1600mg. Sobren els comentaris.

“La soja no és realment un aliment. Els humans no la digerim bé, tret que s’utilitzi com a condiment fermentat, que és com es pren al Japó. ¿Emprar-la com a font de proteïnes? Ningú a la història de la humanitat ho ha fet mai.”

La carronya no és realment un aliment, igual que els ous. La llet de vaca tampoc és un aliment per a humans i menys encara després del període de lactància, ja que a sobre produeix intoleràncies i al·lèrgies en el 75% de la població del planeta. El seu criteri no sembla ser esgrimit, per a sorpresa de ningú, amb massa estratègia. D’una manera o altra, la població caucàsica tolera el blat sense problemes digestius representatius exceptuant els celíacs, mentre l’oriental ho fa de la mateixa manera amb la soja. Cal assenyalar que la civilització xinesa porta més de 5.000 anys alimentant-se de soja. Però segons Keith a ningú se li ha ocorregut mai fer-la servir com a aliment. Dir que els humans no la digerim bé és novament, a part de etnocèntric occidentalista, fals. Tot i que pot estar tranquil·la: la soja no és la base nutricional de cap vegà i ni tan sols tots els vegans la consumeixen. Olora d’una hora lluny que aquesta senyora no sap molt de veganisme ni s’ha mogut massa en cercles vegans. Sobre els antinutrients també diu mitges veritats i mentides senceres. Són mecanismes moleculars desenvolupats per espècies fonamentalment vegetals que inhibeixen l’actuació d’enzims o dificulten l’absorció de minerals per part dels seus ingestantes. Ara bé i com bé diu Keith, portem 10.000 anys d’activitat agrícola i, d’una manera o altra, de domesticació i selecció artificial d’espècies de consum. No només hem seleccionat aquells organismes de cada espècie que menys problemes puguin ocasionar-nos i més beneficis puguin aportar-nos, sinó que gaudim d’una tècnica primitiva però relativament eficient anomenada cocció. Per no parlar de l’ús de microorganismes per efectuar processos fermentatius. No obstant això, no tots els antinutrients són “armes químiques” com fantasieja la senyora, doncs molècules com els isoflavonoides i els polifenols tenen efectes antioxidants i antiinflamatoris en el nostre organisme. Per aquesta regla de tres, caldria eradicar el consum de vi i olives i dubto molt que això tingui gran acollida en un país com des del qual li escrivim. Els antinutrients de cereals, fruits secs i llegums són retirats, com veig que ignora, al contacte amb l’aigua: l’activitat d’aigua del medi és un indicador de germinació. D’aquesta manera, no només es deixen de produir antinutrients, sinó que es neteja l’aliment d’aquests en eliminar l’aigua en què han estat hidratats. Li comuniquem que pot estar tranquil·la des de fa milers d’anys. Sospitosament, el veiem poc activa i preocupada a l’hora de comunicar els problemes de salut que els productes d’origen animal poden ocasionar a la salut o com d’adaptats estem els éssers humans com a espècie per depredar animals i processar els seus teixits. Espero llegir-lo algun dia. Encara que amb una mica més de base, rigor i decència.

“Alguns dels problemes de salut que arrossegava van millorar, altres es van solucionar del tot, com la meva depressió, o els que afectaven als meus òrgans reproductius. Tenia una pell tan seca que feia mal. Quan vaig incorporar el greix animal a la meva dieta vaig poder, per fi, doblegar les meves espatlles i els meus genolls sense que allò fos un calvari.”

És intrigant que Keith parli d’aminoàcids essencials, però no d’àcids grassos essencials. L’important en tot això és la relació entre àcids grassos de la ingesta, ja que uns o altres tenen un impacte clar en el perfil pro o antiinflamatori de l’organisme i el balanç final de l’efecte net de l’actuació de prostaglandines, tromboxans i leucotriens vindrà donat per aquest balanç d’ingesta. Aliments rics en omega6 s’associen amb un augment en la incidència de les malalties inflamatòries com les cardiovasculars, el càncer, la diabetis, l’obesitat, malalties autoimmunes, així com asma i depressió. Els nostres ancestres consumien aproximadament unes proporcions de omega3:omega6 d’1:1 o 1:2 respectivament. La dieta estàndard actual, de mitjana, tendeix a una proporció 1:15 o fins i tot 01:30, bastant comú a Estats Units i l’Argentina, països àmpliament coneguts pel seu elevat consum de productes d’origen animal i de carn en concret. En canvi, les recomanacions oficials apunten que la relació correcta hauria de ser d’1:5 o inferior. Això podria ser preocupant per a les persones que consumeixen grans quantitats de productes animals com carn, embotits i làctics de producció intensiva, així com d’alts nivells d’oli de gira-sol i processats de soja. Keith es va recuperar miraculosament d’afeccions inflamatòries retirant el consum d’àcids grassos poliinsaturats antiinflamatoris (fruits secs, llavors, olis, fruites i verdures) i substituint-lo pel d’àcids grassos saturats proinflamatoris (sèu d’animals morts). Sense comentaris de nou.

“Al final de la meva etapa com vegana, la meva columna vertebral estava destrossada -ja tenia espondiolosis amb divuit anys, un instant de la vida en què hauria d’haver estat amb el màxim d’energia-, així que em passava la vida tirada al sofà. Ara puc caminar durant almenys mitja hora.”

Aquesta història, tot i que és fantàstica en tots els sentits de la paraula, resulta una mica sospitosa: una dieta vegetariana estricta no produeix espondilosi (no espondiolosis), sinó que el produeix l’envelliment, les posicions sostinguda durant llargs períodes de temps i els mals hàbits posturals, els exercicis d’alt impacte a la columna que dubto que hagi realitzat mai i certes anomalies genètiques que afecten el metabolisme i estructura òssia de la columna. I com no cal un màster per saber que un hàbit de vida sedentari òbviament porta problemes greus de mobilitat i força física, el seu estat de salut i funcionalitat es veien recíprocament afectats per qüestions que difereixen àmpliament de l’alimentació. Convidem a la senyora Keith a que utilitzi el tren inferior del seu cos per a alguna cosa més que per escalfar al sofà si tan bé es troba després de dinar bacó i truita amb un got de llet. No obstant això, efectuar una recerca mínima bibliogràfica tant de consulta com de revisió no requereix d’una dinàmica locomotora atlètica i és una cosa que podria haver fet sense moure’s del sofà evitant així tal ingent ridícul. Si ha pogut escriure un llibre, també va poder haver-se informat sobre el que implica i requereix de fer-ho amb criteri. També us convidem a activar la seva detecció de mentides no només per als vegans que compraran marisc al supermercat del seu barri, sinó amb ella mateixa, i efectuar una mínima autocrítica sobre el grau i dedicació de formació i preparació en el seu discurs, així com la responsabilitat que ha tingut com a agent en la seva disfuncional estructura i dinàmica com a ésser humà.

3) MEDI AMBIENT

La senyora Keith afirma que “l’agricultura és la pràctica humana més destructiva”. No obstant això, qualsevol persona mínimament formada en el tema sap que l’agricultura és una de les formes més demandants de recursos tant hídrics com d’àrea de cultiu. I la demanda recent i actual porta a una desforestació massiva de terreny boscós, com és el cas de la selva de l’Amazones. En qualsevol cas i com bé diu aquesta senyora, ha estat un greu problema des de fa milers d’anys: milers d’anys en què el motiu no ha estat una demanda de biomassa vegetal per a consum humà vegà, sinó de biomassa vegetal per encebat d’animals per a consum humà no vegà, incloent terreny de pastura per a ramaderia extensiva. De manera que vam començar aviat i malament: l’impacte de l’agricultura fins al dia d’avui no es deu ni històrica ni econòmicament a la població vegana, sinó a la població no vegana. Per a més inri, desconec el grau d’intuïció de la senyora en qüestió, quan considero evident que animals de més de 400kg consumeixen major biomassa vegetal que animals de 60-80kg. Efectivament, fer servir 16kg de cereal i 10.000l d’aigua per produir 1kg de carn de boví resulta vergonyosament ineficient. Penseu aquestes quantitats per proveir la població general. No n’hi ha prou amb saber que l’agricultura danya l’ecosistema: cal aplicar quina és la principal demanda i quin el principal consum d’aquesta producció. Països com Guatemala i Etiòpia tenen altes taxes de malnutrició infantil, però són dels principals exportadors de cereal de la seva regió: els recursos agrícoles van destinats a engreixar animals a occident per consum occidental americà i europeu.
En efecte, l’agricultura és una activitat que força el sòl i pot arribar a esgotar la capacitat d’un terreny per donar aliments. A més, per crear camps de conreus cal arrasar espais salvatges. No obstant això, aquesta pràctica és necessària per a la subsistència humana, ja que dels aliments vegetals obtenim tots els nutrients que el nostre organisme necessita. Hem de conrear per sobreviure. També és cert que l’actual model d’agricultura industrial està devastant àmplies zones vitals per a la supervivència de l’ecosistema mundial, com ara l’Amazònia. Però la senyora Keith està obviant, per ignorància o per mala fe (o ambdues coses), i volem reiterar-ho, que la major part de l’agricultura mundial, actualment, no es destina a consum humà, sinó a la fabricació de pinsos per alimentar els animals explotats en ramaderies. És l’anomenada “agricultura animal”, la devastació mediambiental és extremadament agressiva. Per aquest motiu, moltes entitats ecologistes assenyalen que, per poder preservar el medi ambient, cal que la població mundial consumeixi menys aliments d’origen animal i basi la seva dieta en productes d’origen vegetal. Per descomptat, oferim les nostres fonts d’informació (cosa que la senyora Keith no fa en cap moment). Cal recordar que els pinsos ramaders es fabriquen, fonamentalment, amb soja centreamericana i amb cereals africans, i que a causa d’això, la producció de carn està íntimament lligada a la fam que es dona en països pobres (qüestió que la senyora Keith sembla desconèixer, o bé que obvia deliberadament, i que desenvoluparem més endavant).

Actualment, la ramaderia (tant per la despesa en recursos del manteniment del bestiar com per la ja esmentada agricultura animal) està provocant la saturació de les terres i l’esgotament dels recursos hídrics del planeta (http://www.worldwatch.org/peak-meat-production-strains-land-and-water-resources-1) i (https://academic.oup.com/bioscience/article/54/10/909/230205), ja que la despesa en aigua només per produir vegetals per a consum humà és menor que la despesa en aigua per produir vegetals que alimentin el bestiar, a més de l’aigua que ha de consumir aquest bestiar. També està afectant seriosament a la biodiversitat: la ramaderia és la principal responsable de l’extinció d’espècies silvestres (http://www.sciencemag.org/news/2015/08/meat-eaters-may-speed-worldwide-species-extinction-study-warns).

Seguim? La ramaderia també emet més quantitat de gasos d’efecte hivernacle que els transports (http://www.fao.org/newsroom/en/news/2006/1000448/index.html), ja que a més de tot el emès per l’agricultura animal, cal sumar-li el metà que produeix el bestiar.

La pràctica ramadera és, a més, la principal causa de la destrucció de l’Amazònia (http://archivo-es.greenpeace.org/espana/es/reports/impacto-de-la-ganader-a-en-la-2/), no només perquè requereix enormes hectàrees per a pasturatge, sinó perquè la majoria de pinsos ramaders es fabriquen, entre altres coses, amb soja conreada en aquesta zona del planeta. La senyora Keith va arribar a afirmar que la soja es conrea per a les persones veganes. No entenem com tantes persones poden prendre seriosament a algú que afirma tals barbaritats. No hi ha tanta gent vegana com per haver de conrear soja arrasant l’Amazònia. De debò la senyora Keith no veu que això no quadra per enlloc? Suposant que la soja es produís específicament per al col·lectiu vegà … ¿abastir de soja a menys d’un 1% de la població mundial requeriria desforestar l’Amazònia? Senyora Keith: tan ignorant creu que és el seu públic?

Per tot això, adoptar una dieta pobra en aliments animals (i, per tant, en major mesura una totalment lliure d’ells) és beneficiós per al medi ambient, ja que estalviem aigua, alliberem terra cultivable, reduïm l’emissió de gasos d’efecte hivernacle (metà, CO2, òxid nitrós, amoníac, etc.), i la generació de residus (com els purins, que contaminen les reserves d’aigua potable), etc: https://link.springer.com/article/10.1007/s10584-008-9534-6, https://www.nature.com/articles/ncomms11382, https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/24898222.

En conclusió, seguir una alimentació vegetariana estricta és perfectament sostenible i, a més, és més beneficiosa per al medi ambient que les actuals dietes riques en productes animals, ja que requereix de menys aigua, menys terra conreada, emet menys gasos d’efecte hivernacle i genera menys residus (està exempta de purins). Segons un recent estudi (https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC5522483/), abandonant la carn, els làctics i els ous, disminuïm les nostres emissions de CO2 diaris de 4 kg a 2,25 kg, l’aigua consumida diàriament de 3,1 kl a 2,1 kl, i reduïm la terra cultivable explotada diàriament de 25 m2 a 15 m2. Repetim: això diàriament. Imaginem anualment.

Fins i tot la ramaderia extensiva, en estar dedicada a proveir el mercat, és una de les causes principals de degradació ambiental, ja que necessita una enorme extensió de terra per mantenir una productivitat adequada (https://es.mongabay.com/2017/01/la-ganaderia-extensiva-esta-acabando-los-bosques-colombia/). De totes maneres, encara que existís algun model de ramaderia hipotèticament sostenible mediambientalment, seguiria sent èticament inacceptable, perquè la ramaderia mai és ètica, ho hem explicat abans. Una alimentació vegetariana estricta és ètica i sostenible, i aquesta ha de ser l’opció alimentària que una persona ha de triar si vol ser congruent amb l’Ètica.

4) JUSTÍCIA SOCIAL I FAM

En el punt anterior ja vam demostrar que l’impacte ecològic d’una alimentació vegetariana estricta és moltíssim menor que l’impacte ecològic d’una alimentació no vegetariana. Així mateix, l’alimentació vegetariana és moltíssim més eficient. Ja en 1965, es va publicar el llibre “Proteins: Their Chemistry and Politics”, en què el Dr. Aaron M. Altschul assenyala que, en unitats calòriques per hectàrea, una alimentació a base de cereals, verdures i llegums pot alimentar un nombre d’humans vint vegades més gran que una alimentació a força de carn. Per tant, adoptar una alimentació vegetariana estricta és necessària per reduir els danys i l’esgotament del medi ambient, del qual depenen per subsistir els humans més pobres, i certament tots nosaltres.

La senyora Keith diu en la seva entrevista que “Els vegans t’ofereixen un model perfecte: només cal canviar un factor tan elemental com la dieta i solucionarem els problemes d’aquells que moren d’inanició”… Si algú està morint d’inanició ¿la senyora Keith no veu que aquest és el problema d’aquesta persona? A quins altres problemes es refereix? … Hi ha humans que moren d’inanició perquè no tenen diners per comprar prou menjar, ni propietats per intercanviar-les per aquest. Per tant l’origen de la fam és econòmic i, conseqüentment, és un problema polític; tant de la política d’aquests països empobrits, com de les polítiques de la comunitat internacional. La Política són normes socials que han d’estar basades en l’Ètica, sí, aquesta Ètica que rebutja la senyora Keith i la majoria de la societat. Per aquesta raó no es fan polítiques efectives contra la fam, sinó efectives per al benefici econòmic d’uns pocs, per això es permet que “morin” (realment són assassinats) humans per inanició, les vides dels quals a molts els importen tant com els importen les vides dels animals no humans que són víctimes del consum: res.

Les societats humanes actuals donen prioritat a l’alimentació dels animals explotats en les granges, sobre l’alimentació dels humans pobres que moren de fam. Això passa per una pura qüestió de benefici econòmic, ja que aquest és el que regeix les societats liberals i el seu sistema econòmic capitalista.
Però és molt important adonar-se que el problema de la fam no és només econòmic, sinó també de disponibilitat de recursos. No serveix de res tenir diners si no hi ha prou per a tots… Vivim en un món amb uns recursos finits i que depenen del clima. Quan l’oferta d’una matèria primera escasseja, els preus d’aquesta es disparen i només els més benestants poden comprar-la. Això mateix és el que passa amb els preus dels cereals i de la soja.

En el punt anterior ja hem demostrat que la raó de l’elevat consum de cereals i de soja és de la producció de pinsos per alimentar els milers de milions d’animals que són explotats per produir carn, llet i ous. El problema de l’elevada demanda de cereals i de soja es complica amb l’especulació dels preus d’aquestes matèries primeres i es converteix en catàstrofe humanitària quan arriba una sequera, ja que es redueix l’oferta i llavors els preus dels aliments pugen encara molt més. La conseqüència d’això és que els humans més pobres no tenen prou diners per comprar la quantitat de cereal que necessiten per sobreviure i per tant “moren” de fam. Llavors a la televisió ens “informen” de les “fams” que hi ha a l’Àfrica, com si el consum de carn en els països rics no tingués res a veure amb això. Com és lògic, aquest problema es reduiria enormement si s’adoptés massivament una alimentació vegetariana estricta, ja que hi hauria molta menys demanda de cereals, de manera que els preus baixarien molt i ja no seria tan fàcil especular amb ells. Res d’això explica la senyora Keith en la seva entrevista.

L’any 2002, l’economista Jeremy Rifkin en un article titulat “Ante una auténtica crisis alimentaria global” (https://elpais.com/diario/2002/06/10/opinion/1023660008_850215.html) ens advertia que els hàbits alimentaris d’Occident (basats en aliments d’origen animal) eren una de les causes de les terribles fams africanes. La terra d’Àfrica és treballada per africans, però és propietat d’empreses multinacionals occidentals, que són les que venen totes aquestes tones de gra etíop, moçambiquès, etc. a altres empreses perquè fabriquin el pinso destinat a engreixar els animals que s’exploten i maten als països rics per produir carn (destinada a aquests països rics, no els pobres). Ens deia el propi Rifkin: “És terrible que un 80% dels nens famolencs al món visquin en països amb excedents alimentaris, la majoria en forma de pinsos per a animals que, al seu torn, només seran consumits pels més rics”. Per aquesta mateixa raó, Phillip Wollen va afirmar en un dels seus millors discursos (https://youtu.be/nhnWB4heVHs) que “menjar carn és donar una bufetada a la cara d’un nen africà famolenc”.

Al final de l’entrevista, la senyora Keith reconeix que “El problema real és que, potser, som massa éssers humans” i que això portarà a la civilització humana al col·lapse. Estem d’acord que la població humana hauria de ser molt menor que els 7.623.000.000 d’humans (i creixent) que hi ha a la data en què es publica el present article, però aquest és un altre problema que podem abordar en una altra ocasió. La veritat és que hi ha massa humans i per tant, mentre busquem una solució per això, aquests han de produir el menor impacte possible al medi ambient per així perjudicar el menys possible als altris. Ja vam veure que, pel que fa a l’alimentació, el menor impacte mediambiental s’aconsegueix mitjançant una alimentació vegetariana estricta, que és l’única proposta realista i ètica.

No fa tants anys, al juny de 2010, el diari «The Guardian» va publicar un article titulat “UN urges global moure to meat and dairy-free diet” en què el que s’advertia que «un canvi global cap a una dieta vegana és vital per salvar el món de la fam, l’escassetat de combustible i els pitjors impactes del canvi climàtic ». L’article fa referència a un informe de l’ONU titulat “Assessing the environmental impacts of consumption And production. Priority Productes i Materials “, publicat aquell mateix any. Aquest informe de l’ONU ens adverteix que “S’espera que els impactes de l’agricultura augmentaran substancialment a causa del creixement de la població i al creixent consum de productes d’origen animal. A diferència dels combustibles fòssils, és difícil buscar alternatives: la gent ha de menjar. Una reducció substancial dels impactes només seria possible mitjançant un canvi substancial en l’alimentació a tot el món, lluny dels productes d’origen animal.” La conclusió és clara: el consum de productes d’origen animal augmenta l’impacte negatiu de l’agricultura. La solució també és clara: hem de deixar de consumir productes d’origen animal per reduir aquest impacte. Prengui nota, senyora Keith, i deixi de ser una irresponsable.

Qui estigui interessat en la relació carn-fam pot trobar més dades en l’article “El veganismo no ayuda a reducir la pobresa“, que és actualitzat periòdicament.

5) ANNEX BIBLIOGRÀFIC: https://www.facebook.com/serassuvoz/posts/1790053177699259

Article també disponible en https://www.respuestasveganas.org/2018/07/respuesta-lierre-keith-entrevista-veganos-trampas-mito-vegetariano.html?m=1

A prop de Hawaii, cada any centenars de balenes Humpjack, es retroben. Són cetacis polígams i la congregació de mascles espera ansiosa el senyal d’una femella que amb cop d’aletes sobre la superfície del mar, indiqui la seva disposició a l’aparellament. Com una exhalació, masses de carn i greix bussegen a 32 km/h per enfrontar-se i enlluernar a la femella, que escollirà al del seu grat. La cursa és violenta i en alguna ocasió mortal. S’empenyen, es cuegen, es trepitgen amb virulència, perseguint durant hores a la femella, la qual mesura també així en ells la seva resistència. Finalment la femella s’allunya amb un escollit, deixant un grup de mascles esbraveïts. Llavors ells comencen a acariciar-se entre si amb dolçor, amb una tendresa amorosa que contrasta amb la violència amb què es maltractaven anteriorment. Semblen demanar perdó mútuament per tot aquest maltractament.

El veganisme és una manera de demanar perdó, la reacció lògica de la indivídua sana davant l’espant de la mort prematura. No hi ha més extremisme que acceptar que degollar, esclavitzar, orfanar, violar, torturar i assassinar a algú sigui justificat d’alguna manera. El veganisme no és mirar l’animal matat, sinó ser ell, i morir-se una mica en cada innocent, veure la pròpia mort en un mirall sagnantment injust. Allò anormal, allò malalt, és veure a les altres com a menjar, sexe o diversió. El veganisme és una postura de mínims. El veganisme -és a dir, la consideració ètica de les altres espècies animals com a beneficiàries de drets fonamentals de vida, llibertat i integritat física i psíquica- comporta lògicament la seva dieta (com aspectes diferents però sinèrgics d’una mateixa actitud), que cal normalitzar i traslladar a tots els aspectes de la societat, amb arguments progressistes, ecologistes, de salut…, sempre sota el paraigua de l’ètica com a motor. El veganisme proposa una societat basada en la cultura del respecte i la igualtat, un parèntesi en la inèrcia brutal històrica, basada en piràmides, socialització de pèrdues o utilitarisme, dins el qual el valor de la vida s’alça, partint d’una vessant sensocentrista, però amb principis de precaució per a altres formes de sensibilitat que desconeixem (animals no humans sense sistema nerviós central).

La definició més exhaustiva de veganisme seria “obrir les mans”, deixar decidir sobre les seves vides a les esclaves que capturem, i passa el mateix amb el feminisme. Des de la corrupció que suposa la seva “domesticació” (una megalomania que sosté la idea que la nostra espècie ha aconseguit sotmetre els milions d’anys de genètica de les evolucions i cultures animals), fins al trasbalsat dogma que la resta de faunes depenen de nosaltres. La idea de la veganocràcia, d’un món vegà en el sentit més ampli, pretén desfotetitzar el concepte del veganisme com a simple dieta, encara que sigui important parlar de dieta perquè és responsable de la quasi totalitat dels assassinats de no humanes, el veganisme és respecte inter i extraespecífic, la dieta és la conseqüència d’aquest respecte.

Una cita o una poesia no canvien el món, la literatura no emmuralla el pas d’allò bast ni de l’insolent avanç de l’estupidesa; però una cita o una poesia, com una espurna o una transgressió, poden obrir una porta i començar un corrent d’aire el qual -en el marc d’un pensament crític-, detoni una revolució. No cal témer a les paraules, són mers fonemes invertebrats, les paraules no són res, sinó els gestos que d’elles emanen. En aquests temps que corren, on vam arribar a la cimera de la crueltat contra les altres persones animals, el gest del “no vull”, -desembrollant amb això les mans entorn a l’animal capturat-, ja és revolucionari i humanista. Cal compromís, crit, protesta… però abans de res obrir les mans, apuntar-se al penya-segat de la lucidesa, per contemplar l’espectacular vista d’un paisatge ample, curiós i bonic. Res més excitant i temible que algú pensant críticament. No n’hi ha prou amb provocar, ni amb saber, sinó gestionar la informació amb astúcia i honradesa, amb objectivitat i bondat, sense defensar els propis privilegis, com acostumem. Això és el millor d’un ésser humà.

La bondat, l’altruisme i la justícia són les formes més elevades d’intel·ligència. Qui entén l’esclavitud i la mort prematura com dolentes, entén el veganisme. Si el veganisme és massa radical, llavors què és degollar una vaca i veure-la dessagnar-se asfixiant-se penjant d’una pota?. No requereix més diners, no requereix activament i dràsticament canviar la pròpia vida, ni passar hores tan sols fent proselitisme, simplement renunciar als assassinats i les agonies per a un caprici. El carnisme és un caprici de persones cruels i mandroses, addictes a no renunciar, a voler-ho tot i a qualsevol preu.

Encara no he salvat tantes persones com m’he menjat, però deixar de menjar-les només deté la matança simbòlicament. Queden els deutes per saldar. Per això hi ha l’activisme. Neutralitat, mai, la neutralitat és un altre dels noms del feixisme. El preu del pensament crític és la soledat, però al mateix temps les millors selectes companyies. La maduresa de l’activista consisteix a aconseguir utilitzar el dolor com a eina i no com a arma. Vivim en l’edat mitjana en el nostre tracte als animals així que l’alternativa a explotar animals és deixar de fer-ho, com l’alternativa a violar nenes és deixar de fer-ho. Tots els símils carnis actuals -com les nines sexuals amb formes de nena- només dirigeixen la societat a recanalitzar les disfuncions i les addiccions amb l’objectiu de no renunciar a satisfer-les, encara que ajudin. És el triomf incontestable del patriarcapitalisme, aconseguir una prostitució alegre, uns capricis tòxics diagnosticats com a saludables i moderns i l’absurda idea que el poder de voluntat de l’ésser humà no pot simplement deixar de causar víctimes. El veganisme i el patriarcapitalisme són incompatibles entre si perquè el patriarcapitalisme és el sistema responsable de l’assassinat de milions de persones humanes i de milers de milions de persones no humanes. Pensar que el patriarcapitalisme “vegà” va a salvar-nos és tan absurd com resar a Déu perquè et toqui la loteria. L’avanç imparable de la dieta vegana pot semblar que hauria de tenir una repercussió cada vegada mes important en la societat, però el nombre de víctimes creix exponencialment en sentit contrari, és a dir, que si es duplica el nombre de persones que porten una dieta vegana, es triplica el nombre de no humanes assassinades. La culpa d’aquesta antítesi matemàtica la té el capitalisme, és clar, per això no podem basar la dieta vegana en una mera qüestió consumista. L’acceptació massiva del veganisme ha derivat en un veganisme de moda estructurat en QUÈ es menja i COM fer-ho, no centrat a destacar a QUI no es menja i en PER QUÈ no fer-ho. Els anomenats “sacrifici eutanàsic” i “per atordiment” són eufemismes dictats pel desig d’exculpar-se de les assassines, per no reconèixer a tota instància les conseqüències de la seva tasca. Modificant els termes, es crea un imaginari escenari benèvol que els atorga distància amb els seus crims i responsabilitat davant d’ells. Aquesta exculpació abasta no només a qui planeja i executa els crims, sinó també a qui es beneficia d’ells, la consumidora.

A la lluna precisa, en el corrent adequada de la nit perfecta, milions de coralls alliberen trilions d’ous i tones d’esperma en el gran escull de corall australià. És la bogeria de la vida com una tempesta. Durant les guerres i els episodis de matances massives la gent segueix parint-le filles a l’horror, condemnant a una mort gairebé segura ¿per què?. En els camps nazis, en les guerres, en les dictadures sagnants… hi ha molts exemples. Parir és la resposta intestinal més animal existent, el punyent desig de la vida, crua, desesperada, ubiqua, que desafia a la mort de l’única manera que sap. Els animals responem amb vida quan tot el que ens envolta és mort ¿quina altra resposta més bella i lògica podem esperar de la dinàmica evolutiva?. La intuïció és el material de construcció dels absurds, però també de les genialitats i un món nou no pot construir-se amb les velles estructures, sinó sobre les seves cendres.

———————————–

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

1317

La Raposa és un espai de trobada -situat al Poble Sec de Barcelona- de transfeministes, veganes i lgtbiq. El grup Bolleres Veganes van inciar aquest projecte fa poques setmanes i es van constituir com a cooperativa. A l’espai hi ha un bar, una sala per fer xerrades i tallers i una llibreria transfeminista.

Aquest video està realitzat per idemTV.com i TVAnimalista.com

1943

Existeix una organització sense ànim de lucre pel foment de la “tracció animal moderna” que es diu PROMMATA i acaba de complir 25 anys. Ens diuen que volen “posar l’home al centre d’un sistema productiu i competitiu respectuós amb el medi ambient”. També parlen d’independència energètica i, com no podria ser d’altra forma, de la recuperació dels animals de tir: “rucs, mules, vaques i cavalls”. Independència de la persona camperola a costa de la llibertat dels animals esclaus, i recuperació del nombre d’aquests esclaus.

Hui, s’acaba un curs sobre el tema al parc ecològic de l’Empordà, on han parlat de “la satisfacció de treballar amb la pau i la coherència que representa la col·laboració amb un altre esser viu”. També han fet una introducció a la relació i el comportament dels cavalls, així com a les bases per al seu “maneig” pel treball agrícola. El maneig i la col·laboració són termes gens coherents l’un amb l’altre, i la pau no es pot basar en l’explotació d’altre ésser viu.Forcat

L’especisme em sorprèn amb coses com aquesta, per la seua capacitat de reforçar-se en la seua hegemonia social i cultural per a “envair” el veganisme que, com hem dit moltes vegades, no és altra cosa que una eina d’ús personal per a lluitar contra eixe especisme.

Tenim ingredients de l’explotació animal que “s’oculten” en aliments elaborats, aparentment vegans: albúmina d’ou per tot arreu, sèrum de llet per a convertir-nos en abocadors a cost zero d’aquest residu de la indústria làctia, colorants com l’E-120 o, fins i tot, cola de peix i sang dels dels escorxadors al vi i la cervesa. També tenim els productes vegans dels grans grups empresarials directament vinculats a l’explotació animal, generant debats com el de les Pringles i Procter&Gamble o el de ViveSoy i Pascual.

Cavall i mula Aquest dels cavalls esclaus és fascinant, perquè és capaç de convertir una verdura en un producte no vegà. Ell a soletes, lluny dels grans mercats especulatius i dels interessos de les transnacionals, sense necessitat de transformacions ni manipulacions. Una creïlla, i res més que una creïlla, pot tindre com a ingredient la suor d’un cavall que no vol tirar de cap aladre. I jo, buscant productes de proximitat, ecològics i de comerç directe amb la persona productora, puc estar fomentant l’explotació animal.

En una campanya contra l’esclavitud infantil, un jove que l’havia patit a les explotacions de cacau africanes assenyalava amb el dit el consum còmplice: “quan la gent menja xocolata, està menjant la meua pròpia carn”. I això és el que sent jo respecte al cavall esclau. Sent que m’estic menjant els colps del seu ensinistrament, tots els colps que fan falta per a que faça allò que mai ha desitjat fer. Em menge la seua suor, la seua Llibertat, la seua carn. I, per suposat, no vull fer-ho.

Estic tan fart d’això que al meu cap funciona un veganisme resolutiu, pel què el llistat d’ingredients ja no és suficient. Per suposat, puc comprar Pringles i ViveSoy sense cap càrrec de consciència, perquè allò important és no comprar productes experimentats amb animals de Procter&Gamble o Llet Pascual. No passa el mateix amb productes ecològics vinculats amb una explotació animal, directa, absurda i, per tant, evitable. Com que és tan complicat saber quines produccions ecològiques la fan servir i quines no, han aconseguit la proesa que les creïlles necessiten una etiqueta de producte vegà.

Fins ara, el meu principal exemple de veganisme resolutiu era el del menú creatiu de molts bars i restaurants per a persones veganes. Si, són eixos llocs que t’ofereixen una amanida de primer i una graellada de verdures de segon, al mateix preu que paguen les persones càrnies per una ampla diversitat de plats. No menge a aquests llocs perquè, malgrat que el que haja menjat siga vegà, amb els meus diners engreixe la facturació d’un lloc que no té la més mínima intenció d’adquirir les capacitats per a oferir alternatives veganes reals, a diferència del que fa Procter&Gamble amb les seues Pringles.

La tenda i el supermercat és un espai de consum on pot funcionar el principi d’elecció que fa que el veganisme siga efectiu. Tenen oferta vegana diferenciada? Tenen un espai amb aliments vegans? Doncs es pot aplicar eixe principi d’elecció, deixant de banda tota l’explotació animal. Amb les empreses i corporacions passa el mateix: si compre Pringles, és veganisme. Si compre ViveSoy, és veganisme. Si compre el menú d’amanida i graellada, estic comprant una oferta completament limitada i accidental d’un negoci que no té la intenció de ser altra cosa que càrnic. No puc aplicar el principi d’elecció, i aleshores no és veganisme.

Bous

Si no puc saber quines produccions ecològiques exploten animals, si no puc elegir entre aquestes i les que no ho fan, no és veganisme. I, com he d’elegir, em quede amb les fruites i verdures de les tendes convencionals i les grans superfícies, que no seran de proximitat ni ecològiques, però em permetran elegir entre una opcions que, amb tota seguretat no haurà fet servir animals i altra que és més que probable que si.

—————

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

13046

L’explotació cap als animals, és una cosa que ens han inculcat des de la nostra més tendra infantessa, una maniobra orquestrada a la perfecció perquè normalitzem conductes que normalment serien aberrants per a un nen.

Els animals ens van ser mostrats en els dibuixos animats i llibres de text, feliços en les granges, contents d’oferir-nos els seus recursos i les seves vides, però, el menjar, quan el sopar era servit mai tenia forma d’animaló, estava trossejat i res ens recordava que aquest tros de carn, va ser un ésser que viu que va morir amb terrible patiment.

Més tard ens ensenyen a l’escola que la proteïna només està en la carn, el calci en la llet i l’omega 3 en el peix i que sense consumir aquests aliments és impossible sobreviure.

Socialment ens van mostrar que per celebrar les nostres festes hem de fer un gran àpat en què un animal, generalment un nadó, ha de ser el gran tiberi, ja sigui un cadell de porc, vaca o gallina.

Ens van mantenir allunyats dels escorxadors, i de les granges d’explotació industrial. Una bena als ulls que ens va mantenir ignorants de la realitat.

Com a conseqüència arribes a desterrar del teu cap, si més no, l’opció de viure d’una manera diferent, perquè ¿qui viuria sense menjar animals, llançant-se a una segura i perillosa deficiència de proteïnes, calci, ferro i vitamines? Qui en el seu sa judici es plantejaria modificar els seus “saludables” hàbits de vida si aquests canvis li durien irremeiablement a la malaltia?

La resposta és evident, ningú.

Totes aquestes mentides es mantenen en el temps, apuntalades fortament per la cultura de la por, reforçades per la desinformació difosa per aquells que es lucren amb el comerç de vides animals, i la por a ser diferent al gruix es la societat.

Per això un del murs més importants a enderrocar, per aconseguir l’alliberament animal, és el de la informació oculta, proporcionant accés a aquesta, per conèixer que una vida sense menjar animals, ni disposar-ne, és totalment saludable, per a nosaltres, els animals i el planeta.

Aquest mur és molt gruixut i és difícil fer mossa en ell. Hi ha molta informació veraç però moltes vegades es difon entre un excés d’opinions i interessos. Per això creiem que demostrar que el veganisme és saludable amb fets és una eina poderosa.

Com activistes i esportistes tractem d’anar picant aquest mur.

Amb aquest objectiu partirà el proper dia 27 de setembre la Transibèrica pels Animals. Un repte esportiu que consistirà en creuar la península Ibèrica en bicicleta des del seu punt més al sud, Tarifa, fins Suances a Cantàbria, unint la mar Mediterrània amb el Cantàbric, més de 1000 quilòmetres que tres esportistes vegans intentarem realitzar en menys de 48 hores.

L’objectiu, a més de seguir demostrant que una dieta vegana és perfectament compatible amb la salut, l’esport i la consecució de grans gestes esportives, d’altra banda tindrà un caràcter solidari.

Els quilòmetres de la ruta seran venuts de manera simbòlica per 3 euros, cadascun, d’aquesta manera tothom podrà formar part d’aquest projecte i col·laborar activament.

Tot el recaptat serà donat a 5 associacions que ajuden als animals, humans i no humans:

Santuari Gaia
Santuari Hof Butenland
Protectora Sara
Rescate Animal Lanzarote
Fundació Sos Himalaia

Amb aquest repte volem inspirar la gent i demostrar que no cal col·laborar amb una indústria de mort i sofriment per portar una vida plena i feliç. Posar el nostre gra de sorra per ajudar a enderrocar aquest mur construït a base de prejudicis, egoisme, costums i falta d’empatia.

Pedalarem cada quilòmetre amb la il·lusió de que el nostre esforç en cada quilòmetre pedalejat es traduirà en ajut econòmic gràcies a vosaltres per ajudar a associacions en què les persones literalment lliuren la seva vida per ajudar els altres.

Si vols ajudar-nos a aconseguir-ho i ser part d’aquest meravellós equip que es posarà en marxa en pocs dies, tens tota la informació necessària al nostre web: www.transibéricaporlosanimales.com

Perquè els animals no tenen veu ajudem prestant-los la teva.

—————

 

Alberto Peláez és corredor de muntanya, especialitzat en ultrafons, amb un gran nombre de victòries a l’esquena, vegà i activista pels drets dels animals, tracta de transmetre un missatge de compatibilitat entre una vida de respecte a tots els éssers vius i l’esport d’alt rendiment.
Tècnic superior en Activitats Físiques, entrenador personal i bomber de professió, reparteix el seu temps entre l’esport i l’ajuda dels animals col·laborant amb diverses societats protectores, donant xerrades i transmetent les seves experiències portant una vida vegana i activa.

2337

Rememoro Àsterix i recordo la meva infantesa, el que reia amb aquesta frase i la poca gràcia que té ara aplicar-la a Itàlia. Són moltes les raons, però una em sobta entre moltes: Forza Italia presenta una proposició de llei al Parlament d’Italia per tal de prohibir que pares i mares que segueixen una dieta vegetariana o vegana puguin fer que els seus fills i filles la segueixin, donat que, diuen “és una dieta sense els elements essencials per al creixement”.

I torno a la meva infantesa, quan jo tenia uns 6 anys el meu pare va optar per la dieta vegetariana. La meva mare va optar per fer dieta vegetariana per a tota la família i cuinar una sola vegada: sàvia decissió dels dos al meu entendre. Val a dir que era una dieta lacto-ovo-vegetariana i que llavors no era tan fácil com ara accedir a alguns aliments com ara el tofu o el seitan i molt menys preparats com hamburgueses, mandonguilles o croquetes vegetals i que tot era artesanal i domèstic.

La proposició de llei diu a l’exposició de motius que es poden crear carències importants a la dieta dels infants si “s’exclou categòricament i imprudent, els aliments d’orígen animal i els seus derivats”. Som tres germanes i un germà, i mai ens ha faltat cap vitamina cosa que no es pot dir de nens i nenes que van seguir una dieta omnívora. Per posar un exemple, mentre nosaltres menjàvem entrepans de pa amb tomàquet i ametlles, la resta de forma majoritària, menjava pa “de màquina” amb Tulipán. Qui prenia més vitamines? D’altra banda, nosaltres teníem limitadíssimes les begudes carbòniques, les pastes industrials i altres pseudoaliments polisinsaturats i artificials que la gent “omnívora” tenia al seu abast amb naturalitat.

Han passat molts anys, han millorat les dietes, totes, es porten a terme campanyes per a la millora alimentària que porten a les portes de les escoles, les AMPAs, les famílies, les institucions… allò que “per salut” ja predicava el vegetarianisme: que l’excès es paga i que la manca d’aliments saludables, crus i frescos afecta greument la salut, em sembla un argument força allunyat del de Forza Itàlia. Un argument, el del vegetarianisme, que queda reforçat per la majoria d’institucions de ciència alimentària que són independents i no avalats per segons quines indústries alimentàries.

Parlem de mancances i de reforços… us heu fixat en la quantitat d’anuncis que hi ha de reforços en l’alimentació infantil, juvenil i adulta? No van dirigits a persones vegetarianes però parlen de mancances en la dieta. Així doncs qui té mancances? El que tinc clar és que vegetarianisme i veganisme són salut, però no només això; també són una manera d’entendre el món i viure. Viure de forma respectuosa, sostenible, solidària i no especista. Viure en un món que vol alternatives: agricultura ecològica i respecte animal. Un món que no es vol alimentar en base a un sistema de producció dels aliments en massa que no té en compte la salut humana ni el patiment i dolor dels animals.

Retorno als records d’infantessa i la llibertat del naturisme, també a la metonímia que em brinda l’Àsterix. El que tinc clar és que optar per un altre món, també des de l’alimentació, no vol dir optar per les mancances sinó per un món millor.

 

És tècnica en imatge fílmica. Ha treballat en diverses emissores de ràdio, televisió i publicacions escrites. També ha treballat com a gestora cultural. En el camp de la creació artística i ha participat en projectes audiovisuals i cinematogràfics.
Va ser diputada al Parlament de Catalunya, regidora de l’ajuntament d’Esplugues i Secretària de Polítiques Familiars i Drets de Ciutadania a la Generalitat de Catalunya.
Ha participat en les publicacions 20 anys de feminisme, Dones i Literatura. Present i Futur, Politiche familiari europee. Convergenze e divergenze, entre d’altres.
Va ser editora i cap de comunicació i col·labora en diferents mitjans LGTB i va participar del projecte IDEMTV, amb dos professionals més.

3619

Un grup de persones investigadores han creat el el primer “Think tank” en Drets Animals.

Procedents dels àmbits de comunicació, filosofia, dret, literatura i sociologia de la Universitat Pompeu Fabra, Universitat Autònoma de Barcelona i Universitat de Girona, el Centre d’Estudis d’Ètica Animal pretén ser un laboratori d’idees per tot el relacionat amb el tractament que els éssers humans dirigim a les altres espècies del planeta.

També pretén divulgar i promulgar tot tipus recerca i coneixement que promogui l’antiespecisme. Núria Almirón ens explica en aquesta entrevista que l’objectiu final és reduir la crueltat i la violència existent a la societat a partir de l’actitud especista que domina en moltíssimes àrees.

6814

En una acció internacional activistes per l’alliberament animal van bloquejar l’entrada de camions que transportaven animals no humans vius als escorxadors.

En l’organització de l’acció es van coordinar activistes independents locals i el col·lectiu Pirañas Veganas amb grups per l’alliberament animal de Canadà, Anglaterra i Estats Units. A l’estat espanyol es va dur a terme en escorxadors de Barcelona i Madrid, on es va aconseguir rescatar un pollastre i un porc respectivament.

A Barcelona es van organitzar tres grups que van actuar a Rubí, Castellbisbal i l’Hospitalet de Llobregat.

En totes les poblacions es va seguir la mateixa estratègia. Davant l’arribada dels camions, les activistes van bloquejar de manera pacífica el pas dels camions plens de nadons de vaques, ovelles i gallines. Algunes activistes es van encadenar als camions, d’altres portaven pancartes, d’altres donaven de beure mentre intentaven consolar els petits condemnats a mort, i algunes negociaven l’alliberament d’algun dels nadons, aconseguint només el rescat d’un pollastre a l’Hospitalet.

A Getafe, després de rebre amenaces i insults per part dels camioners, el propietari de l’escorxador va accedir a lliurar un porquet que els activistes van haver d’anar a buscar a una granja.

Amb aquestes accions es pretén mostrar la realitat dels animals considerats de granja i a la vegada intentar concienciar a la societat de la crueltat i la violència que comporten determinats hàbits de consum.

Els i les participants esperen que es aquestes accions estimulin la formació de grups independents i la creació d’una xarxa internacional per augmentar l’activitat per l’alliberament animal.

Ara els dos nadons rescatats tindran una vida plena en diferents santuaris.

2676

Exacte, i és que en començo a tenir un tip ja dels qui defensen els drets dels negres per damunt dels blancs… No som iguals, no són de la nostra raça superior i, per tant, no els hi hem de concedir cap dret significatiu a no ser que només es vulgui vetllar per un mínim benestar -per a què rendeixin després a la feina, per exemple-. A què ve allò d’haver abolit l’esclavitud? Els negres van nàixer per a això i, de fet, els hi agradava el fuet, així se’ls recordava qui manava. No m’agrada veure als negres cobrant per feinejar. Sort en tenim actualment que allà on hi ha seny, es fa treballar als desgraciats del tercer món com déu mana. Han nascut per triscar de franc o per quatre rals, això és així. No són intel·ligents, no estan civilitzats, fan pudor, no els podem deixar conviure més amb nosaltres.

Déu és home, i és blanc, i el seu fill, també era blanc i home, per tant, les dones i les altres races estan per a servir als homes blancs com a càstig diví pel pecat original. Ja n’hi ha prou de que si «dret al propi cos» per aquí, que si «igualtat en tot» per allà… No, no som el mateix, les dones blanques naixen per a obeir, servir-nos i donar-nos plaer i descendència, doncs en vénen al món «programades». I està clar que les dones negres naixen per donar més esclaus a l’home blanc, és així d’evident i de simple, perquè aquestes bèsties ho tenen tot i són el pitjor; llàstima que les necessitàvem per a fabricar-nos més mà d’obra esclava. El lloc de la dona és a casa cuidant de la nostra progènie; en això coincideixo amb aquella altra mala raça dels moros.

O és que ens pensem més intel·ligents que Déu i Aristòtil? Tot ha de seguir el seu curs natural, hem de tornar a allò que era norma i, per tant, normal. Perquè primer sempre seran els nostres, els de casa, això és així i ens ho volen canviar els 4 comunistes llardosos que queden. Això és la llei del més fort i llest; si ets pobre, tu t’ho has buscat, per dèbil i per imbècil. Els poderosos sempre tenen raó. L’amo diu que, qui paga, mana.

Després venen els sodomites… Els maricons i les bolleres són una plaga que ens vol envair, se’ls ha d’exterminar a trets, com un control de regulació natural. Em direu que els malalts dels invertits són quelcom normal a la nostra societat? I digueu-me agosarat, però trobo que el nazisme es va quedar curt; si ho hagués fet bé, si no s’haguessin dispersat en tants fronts, ara ja els hauríem aniquilat a tots i les actuals generacions no sortirien de l’armari tan feliçment.

I per últim els desgraciats dels discapacitats, signe innat del dimoni i les tendències criminals, anormals incapaços de tenir sentiments i conductes humanes, «closques buides» que els han reconegut el dret a viure que només ens hauria de correspondre als forts. Això és de bojos, són una despesa, una càrrega inassumible que la societat hauria d’eliminar de la cadena hereditària. El disgust que s’endurien Goering o Hess si aixequessin el cap i veiessin la derrota de l’eugenèsia…

Analogiant:

Exacte, i és que en començo a tenir un tip ja dels qui defensen els drets dels animals per damunt de les persones humanes… No som iguals, no són de la nostra espècie superior i, per tant, no els hi hem de concedir cap dret significatiu a no ser que només es vulgui vetllar per un mínim benestar -per a què no emmalalteixin tan d’hora a les explotacions, per exemple-. A què ve això de voler abolir el seu esclavatge? Els animals han nascut per a això i, de fet, els agrada el fuet, així saben qui mana. No m’agraden els animals en llibertat havent-se d’espavilar per sobreviure. Sort en tenim que allà on hi ha seny, se’ls assassina en captiveri com déu mana. Han nascut per a ser propietat dels humans, això és així. No són intel·ligents, no estan civilitzats, fan pudor, els hem de cosificar lluny d’on vivim nosaltres.

Déu és home, i és blanc, i el seu fill, també era blanc i home.; en cap cas animals. Els animals estan per a servir a la humanitat, es llegeix a les sagrades escriptures, és paraula de déu. Ja n’hi ha prou de que si «dret al benestar i la vida» per aquí, que si «principi d’igualtat» per allà… No, no som el mateix, els animals naixen per donar plaer a les papil·les gustatives, diversió, vestit i fills a la indústria càrnia, farmacèutica, tabaquera, d’armes, etc… en vénen al món «programats». I està clar que les femelles naixen per donar més esclaus a la humanitat, és així d’evident i de simple, perquè aquestes bèsties ho tenen tot i són el pitjor; llàstima que les necessitem per a fabricar-nos més mercaderia i productes. El lloc dels animals és a la granja industrial i intensiva, als laboratoris i als escorxadors, sofrint turment per a la nostra tradició cultural i econòmica; en això coincideixo amb els responsables dels departaments d’agricultura, ramaderia i pesca de torn.

O és que potser déu i Aristòtil no ens van fer amos i senyors de la Terra? Tot ha de seguir el seu curs natural, hem de prosseguir amb allò que és norma i, per tant, normal; perquè primer sempre seran els humans, la nostra espècie, això és així i ens ho volen canviar els quatre animalistes llardosos que proliferen. Això és la llei del més fort i llest; si ets un animal no humà, tu t’ho has buscat per haver adoptat una forma diferent a la nostra. Els humans sempre tenen raó. L’amo decidirà el tipus de turment de la teva existència i les mil i una inimaginables morts del suplici.

Després venen els animals salvatges… Els animals indòmits que proven de viure al bosc són una plaga que ens vol envair, per això se’ls extermina a trets i ho anomenem control de regulació natural. Em direu que els porcs senglars, les guatlles, els cérvols, els óssos, les àligues, els llops, els conills, etc, són quelcom natural al forest? I digueu-me agosarat, però trobo que els humans ens estem quedant curts, si ens hi esforcéssim una mica més i no ens disperséssim tant en cimentar el medi natural, ara ja els hauríem aniquilat a tots i no creuarien les nostres carreteres tan feliçment.

I per últim els desgraciats dels animals domesticats, signe innat de les màquines cartesianes imperfectes, incapaços de tenir sentiments i conductes humanes, «closques buides» que els animalistes s’entesten a atorgar-los drets bàsics que només ens correspondrien als humans blancs. Això és de bojos, són bèsties que sobren en aquest món, i la societat els hauria d’eliminar de la faç de la Terra menys per a la nostra cadena alimentària i econòmica. Domingo López i el capitalisme antropocèntric es moririen -l’humà del disgust, i el sistema del tot- , si l’holística biocentrista s’acabés imposant.

Feixista és qui només s’ha indignat havent llegit els primers cinc paràgrafs. Qui acusa una sensació de poder envers els animals humans i no humans més indefensos i vulnerables, projecta una absolutista autopercepció de raó discriminatòria, conductes subjectives que condueixen sempre a la violació del principi d’igualtat i el dret a la vida.
L’especisme, -de la mateixa manera que el classisme, el sexisme i el racisme-, és feixisme. Si el teu intel·lecte ètic o les teves regulacions morals no acaben de localitzar les opressions explícites dels cinc últims paràgrafs -per no saber distingir les discriminacions totalitàries que contenen-, busca ajuda i canvia-ho, les revolucions personals i sociopolítiques comencen per un/a mateix/a.


Toni Teixidó. Collita tarragonina del 80 i mestre vocacional. Comunista, perquè només podrà ser la classe explotada la que acabi alliberant els seus esclaus no humans. Persisteixo amb la idea de combatre les opressions de forma íntegra i fer-les convergir, sota la lent de l’alliberament total, dins el marc de la reunificació i la independència dels Països Catalans; és per això que actualment i, per tal de poder compaginar aquestes lluites, milito a d’ARREL, col·laboro amb Libera! i sóc coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya.

LA PLOMA

205
A la xarrada de les II Jornades Veganes de Benissa, haguí de passar massa ràpidament per damunt d’eixa patètica masculinitat que s’amaga darrere de...

NUTRICIÓ

3988
Quart programa de receptes veganes a la TVAnimalista i a càrrec de la cuinera Zaraida Fernández. A través dels seus consells aprendrem de forma...