Etiquetes Entrades etiquetades amb "veganisme"

veganisme

98

L’ordre dels factors no altera el valor de producte … de vegades. De vegades és tal que 30 indígenes menys 25 indígenes són 5 indígenes, però 25 indígenes menys 30 indígenes és una extinció. 100 porcs dividits entre 3 metres quadrats resulta un valor diferent de 3 porcs dividits en 100 metres quadrats. Llavors l’ordre dels factors sí que altera el resultat. I molt. L’ordre de vegades importa, el mateix que la mida.

Dues terceres parts de la terra conreada del planeta està sent mecanofacturada per una sola de les trenta milions d’espècies (imagineu com), per a la producció de carn i productes d’altres animals considerats esclaus. És a dir un luxe car i insostenible, idèntic en depredació i miopia a exhaurir amb pesca industrial, activitat la qual deixa zones mortes i desertitzades en els fons oceànics. El nostre caprici de plaers gastronòmics (disfressat sota el pretext de necessitat fisiològica), productes fora de temporada, de llarga distància, amb gran empremta ecològica i altres factors, sumat a una desproporcionada gana, conceben un món desballestat on 2.000 milions de les 4.000 milions d’ tones de menjar anuals que l’ésser humà produeix, acaben a les escombraries o desaprofitades en el procés de producció.

D’altra banda la doctrina del creixement exponencial -el que ens obliguen a anomenar “desenvolupament”-, devora cada dia milers d’hectàrees de terra per a una il·lògica capitalista d’acaparament i explotació de terrenys dirigida a la sobreexplotació. La pressió exercida sobre els ecosistemes per a aquesta colonització s’extingeix al voltant de 50.000 espècies cada any, i assassina amb el seu comportament -per actiu i per passiu- a milions d’éssers humans mitjançant deutes amb corporacions, intoxicació agrícola i misèria derivada del capitalisme aplicat a la producció d’aliments. No és la caça el que extingeix les espècies animals en l’actual sistema global, sinó un pla cec de creixement infinit en un planeta finit, és a dir, l’encongiment brutal dels territoris salvatges en detriment dels seus habitants, amb l’objectiu de satisfer rols socials i no necessitats bàsiques. El capitalisme ens està assassinant en destruir les condicions mínimes de salut ambiental perquè la nostra espècie sobrevisqui. No matarem la terra, sinó només la nostra possibilitat de viure-hi.

El planeta ens sobreviurà, ho repeteixo, i el capitalisme només aconseguirà extinguir-nos a nosaltres.

Preferim depredar la terra per alimentar més de 5 bilions de cotxes amb “biocombustible” amb deserts verds de blat de moro o colza, en lloc d’evitar que morin cada dia al voltant de 50.000 humanes de fam, és un exemple trasbalsat de la tecnocràcia que privilegia els dividends i les xifres més que a la tova pell de les mamíferes que som. La il·lògica capitalista és una manera de feixisme no casual sinó causalment relacionat al patriarcat i a un mètode mascle, depredador, avariciós i primitiu de gestionar els béns necessaris perquè la nostra espècie sobrevisqui, convertint la retòrica mercantil en un dogma inqüestionable, per erigir després un discurs de supremacia sobre la naturalesa en favor de l’acumulació i destrucció de recursos.

Fa només 50 anys, a una agricultora li bastava una hectàrea de terra per alimentar la seva família, la possessió d’animals no estava tan desenvolupada ni era tan indiscutible com avui. El mateix mite de la humana ancestral caçadora recol·lectora es rendeix a les evidències actuals (basades en el baix nombre d’ossades animals i armes de caça trobades en els assentaments primitius), de la societat real, recol·lectora-caçadora. Societats recol·lectores molt més omnipresents entre les diverses cultures i civilitzacions humanes que les d’índole cinegètica. La llegenda del creixement cerebral humà per la ingesta de carn entaula avui dia duels amb la ciència dietètica i el veritable impacte de la carronya en el nostre organisme.

Societats recol·lectores-caçadores, aquest ordre ara importa, perquè ara qüestionem el nostre paper a la biosfera i l’impacte que l’antroposfera genera en el conjunt de la vida, quan hem deixat d’actuar amb la natura per disparar contra ella. Una agricultora avui dia en canvi, pot posseir 1000 hectàrees de terra i basar el seu treball no en la producció d’aliments sinó en la fabricació de diners, motiu principal de l’agricultura moderna des de l’anomenada “Revolució verda”, el color es devia al de els bitllets de banc, i no al de la clorofil·la.

La pagesa moderna rep les subvencions i deixa la seva collita sense recollir si no li compensa. La pagesa moderna explota (fixem-nos en la connotació d’un verb basat en l’explosió) enormes extensions de terreny robat a les seves legítimes propietàries (no humanes, tribus originàries, camperoles de dret usufructuari…), mitjançant el mite que el planeta ens pertany. Centenars de milers d’hectàrees de la millor terra cultivable d’Europa, la ucraïnesa, es troben en mans de corporacions de llavors amb intencions aplicar la transgènesi en aquests sòls. Els mitjans emprats per a això són immenses maquinàries que comprimeixen i compacten la terra aniquilant gran part de biorganismos, empobrint la diversitat en un trasbalsat utilitarisme, per a considerar reduccionistament a la gleva com un immens test on plantar monocultius i deserts verds. Organismes sovint genèticament modificats, el gra es troba en mans d’aquestes i altres corporacions sense escrúpols, animades per l’únic objectiu del guany monetari mitjançant el control de les llavors, el sòl i l’aigua, les tres necessitats fonamentals de la nostra pervivència. Mai menjar va ser tan nociu, mai havíem delegat tant el control de la nostra supervivència i mai en tan males mans.

La pèssima qualitat de la producció agrícola i la dràstica disminució dels sabors i les propietats dels aliments és un tema a part sobre el qual no m’estendré.

Fins i tot la potència dels fets pot ser ambigua en referència a la interpretació que en fem. Les profetes del neoliberalisme usen la retòrica del Lliure Mercat suggerint algun tipus de llibertat, de la mateixa manera que la religions s’adjudiquen omnisapiencia parlant de preceptes com la llum de la veritat. Totes les religions exigeixen tenir la raó i la paraula, de la mateixa manera en què la producció s’ha convertit en un fi en si mateixa, no en un mitjà d’aconseguir béns útils -i no monetaris, per a les persones. Un banc, per exemple, va ser originàriament un lloc on la gent pogués tenir segur el seu diners, (és a dir, els escarits excedents de la seva vida quotidiana) amb vista a un futur de possibles malalties o mancances, en la mateixa línia de comportament econòmic racional que utilitzen els esquirols o els castors per sobreviure al hivern-; en lloc d’això, el banc s’ha convertit en un fet econòmic de més pes i importància que el mateix diners i per descomptat que la pròpia gent. La perversió de l’avarícia es troba legitimada com a Bé Comú i defensada pels estats amb més cura que aspectes molt més essencials com l’Educació o la Sanitat.

A Catalunya hi ha més porcs que humanes, per què no els veiem?. Bàsicament no els podem veure perquè fan pudor i vam decidir aïllar-los, i també perquè ens resulta massa trist veure’ls, llavors cal amagar-los, el més endurits i invisibles que puguem, els més cosificadamente que permeti la llei. No obstant això el problema d’acumular escombraries sota la catifa i ignorar els problemes derivats de la nostra misèria ètica, és que s’amuntega, forma monticles i acaba dificultant el pas. No es tracta de trobar la manera de reciclar aquesta escombraries, el repte és més ambiciós: no generar-la, és a dir, deixar de criar porcs.

Amb la gestió dels aqüífers passa que trilions de tones d’aigua per tots els rius del món arrosseguen immenses masses de residus vegetals, minerals i animals, enriquint grans zones d’acumulació amb valuoses fonts d’oxigen i fòsfor, vital per a milers de formes de vida, per això la construcció de colossals estructures de retenció d’aigua empobreix els ecosistemes. En el seu lloc es poden servir fonts d’energia igualment renovables, però de petita escala. Tot el petit és més pràctic.

De la mateixa manera en què cal establir mecanismes de protecció a les dones de les violacions -sexuales o no-, cal protegir la naturalesa de l’ésser humà. Les camperoles hindús es suïciden bevent pesticides de l’empresa de llavors que les té tenallades amb xantatges i deutes. Així mateix el zyklon B de les cambres de gas nazis era produït per empreses farmacèutiques. Aquestes corporacions fabriquen llavors transgèniques (una milionèsima part de les existents en la biodiversitat natural), evidenciant que les farmacèutiques teòricament dedicades a fer un món més sa, només pretenen prolongar les malalties alleujant els símptomes, mantenint al món “sanament malalt”. El govern etíop és un gran productor de cafè i de fam, l’argentí i brasiler exporten soja i blat de moro per engreixar animals a Europa… Tots els governs ballen la música de les fluctuacions borsàries, hipotecant una cosa tan de mínims com la sobirania dels Estats, la qual ha genuflexat les seves gestions als grups d’interès. La localitat i la petitesa dels projectes sostenibles s’ignora per intentar agenollar-la davant monstres multicèfals que ens venen refrescos, llavors, cortines, llapis, aigua i tot el que els sigui rendible en filials amb mil noms en tots els països del món.

Contra la sobreproducció mascle es plantegen alternatives importants, totes eficaces, totes femenines, totes testades durant milers d’anys i totes basades en l’abastable, és a dir, el petit, és a dir, el que és sostenible. Un model de societat rural de microeconomies autogestionades i autosustentables que rebutgi aquest sistema totalitari de depredació basat en la grandària de les respostes, en la qualitat d’elles i en la democràcia de les actuacions. El món no necessita tantes ni tan grans extensions de terreny per alimentar-se, des dels horts ciutadans en les terrasses dels edificis i els balcons, o els horts comunitaris, la plantació d’arbres fruiters en lloc d’ornamentals, fins a la permacultura de la producció de aliments, on els nutrients ciclan i el concepte d’escombraries desapareix. Produccions cent per cent vegetals que eliminin el malbaratament energètic que suposa alimentar animals no humans per a explotació humana.

Hem de ser natura en una dinàmica de biocreación i biodegradació gestionada amb l’objectiu d’alimentar les persones i no als mercats. L’alternativa a un sistema invasiu mascle sempre ha estat un sistema natural femella de cooperació biodinàmica a escala domestica, petites microeconomies locals i de diversitat, on la terra pugui gaudir dels 100.000 tipus d’arròs que hi ha al món o els 4000 tipus de pomes, i on milions d’espècies interactuem per protegir la riquesa amenaçada que posseeix la terra.

La resposta és més antiga que la pregunta. En els temps que corren en els quals de dir austeritat és a dir blasfèmia sempre hi ha alguna cosa o algú que pateix el barat. Persones humanes i no humanes, llibertats individuals i col·lectives, voluntats, saluts públiques, longevitats, ecosistemes, paisatges … És urgent reestructurar els nostres sistemes de valors per dirigir-los cap a la felicitat i no cap a la satisfacció provisional.

Horts, cal recuperar els horts, el concepte dels horts globals, testats des de la prehistòria: són eficaços. La producció responsable, la ruralització de les alternatives, la desplastificació de l’agro i molts altres temes pendents en ecologia i biocentrisme. Generar energies netes d’impacte mínim i basades en les forces que mouen la natura, el vent, les aigües, la llum, … Ens imaginem què seria poder canalitzar el voltatge dels raigs per a fins energètics?. Que les persones recuperin el control de la terra i no acceptar les exigències dels governs corruptes, titelles dels desitjos de les grans corporacions. El planeta és un cos amb rius com venes i falles com articulacions, no un mer recipient dels nostres capricis, cal tractar bé els cossos en acord amb el preu de la vida, incalculable. Així els horts de permacultura han de ser vegans, perquè afirmar que la vaca ens dóna la seva llet, la gallina els seus ous o el porc la seva carn, és com decidir que la mare humana dóna filles per a la pedofília i el tràfic d’òrgans. Les no humanes són fins en si mateixes, no en la instrumentalització que d’elles fem per al nostre profit.

Horts on relacionar-nos amb la natura per tornar a valors immutables codificats en els nostres gens. Horts per salvar, horts per salvar-nos. Pren la teva pala i comença a cavar.

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

63

He passat molts dies, últimament, pensant en aquesta mena de kamikazes New Age que estavellen la seua no violència contra tot el que es mou. Com el tifó diví que enfonsà l’enorme flota mogol del Kublai Khan, apareixen de sobte per a esborrar injustícies per delegació, amb quilotones d’energia virtual generada a base de m’agrades i d’asistires, i acumulada gràcies a superpoders que no es poden veure, que t’has de creure, que es conjuren mitjançant textos críptics que han d’incloure obligatòriament cors i altres emoticons màgics.

És probable que apareguen on no toca i que l’enemic esborrat no ho siga tant, fins i tot que no ho siga gens, però això mai podrà aturar la Lliga de la Justícia.

Aquests éssers amb una missió superior s’amaguen entre nosaltres amb un alter ego “normal” que, per a dissimular, de vegades va a manis amb permís i tot. Aquest fet excepcional permet que pobres mortals com jo els vejam i escoltem en persona. Sovint, m’han parlat de la insuportable angoixa que els genera la massacre especista permanent que creix a cada segon, a tot arreu, ací i ara. A un nivell més micro, la insuportable angoixa és pel Toro de la Vega que van a matar, o per les becerrades cadafaleres d’Algemesí, o pels gossos que tenen data d’execució a les gosseres, pel camió de porcs condemnats que avança per la carretera cap a l’escorxador…

Sempre he volgut ser empàtic amb aquests sentiments, i per això sempre he volgut creure que em parlaven de la massacre malgrat que la seua angoixa semblava ocupar el centre del relat. En alguns casos, però, s’han passat a allò que Hitler era vegetarià o que Israel és un país superavançat en veganisme i “no com els moros”, i aleshores, i només aleshores, he enviat l’empatia a la merda. Bé, això no venia al cas. La cosa és que tenen tanta angoixa que, a diferència de la gent mediocre, necessiten que els canvis arriben ja però ja, i no es poden aturar a pensar, planificar o elaborar estratègies. Així, d’ací no res, anant al gra, la fèrria coalició formada per la Lliga de la Justícia i Sálvame abolirà l’especisme planetari.

Entre aquesta gent, destaquen individus que són com el Silver Surfer de Marvel, com el Chuck Norris que pot escoltar el silenci. Són superherois amb poders que els situen per sobre de la resta, que els permeten saltar a una plaça de tortures sense permís (amb entrada pagada, això si, quina llàstima) i enfrontar-se als torturadors només amb un tanga negre i unes lletres pintades al seu cos herculi. Després de rebre unes quantes carícies sense immutar-se, desapareixen en companyia de la policia havent deixat clar els taurins que estan avisats.

Els seus ulls ho poden veure tot, et veuen a tu. Recorda, tens un passat i et poden assenyalar amb el dit. Em pot assenyalar a mi, que no sé quanta carn he menjat i quanta llet he begut al meu passat, que he tingut diverses jaquetes de cuir com les de John Travolta a Grease i que m’he aprofitat de la tortura d’animals als laboratoris sense aturar-me a pensar en ells ni un segon.

Si encara ets especista, has de saber que no els arribes a la sola de la sabata, que no et necessiten. Si comences a veure els animals que mai havies vist i penses en fer un gir a la teua vida, has de saber que no tens cap dret a seguir el teu camí perquè l’únic camí és la puresa. Si, per exemple, ets administrativa d’un escorxador, haver vist la gola del monstre de prop i prendre consciència no et redimirà, ni el teu veganisme ni el teu activisme. Si necessites el sou per a pagar el lloguer o la hipoteca i esperes trobar altra faena abans de marxar, has de saber que formes part del monstre i no tens el beneplàcit dels superherois.

Recorde una xica que mirava la foto d’un beagle amb la pell cremada, amb la mirada aterrida i l’esquena clavada al cantó d’una fosca gàbia. Mirava fixament aquell animal mentre em contava que treballava a una empresa responsable de vols de la mort per a subministrar víctimes de la vivisecció als laboratoris. Plorant, em digué que havia sentit els pilots riure’s dels animals que vomitaven per les turbulències. Em digué que, des de la distància, li pesava la culpa de cada víctima. S’havia fet vegetariana sentint aquells pilots, i havia decidit que seria vegana, però continuava treballant allí. Ella tampoc és digna dels superherois.

Estic fastiguejat i no vull que els propers 10 anys al costat de la Lliga de la Justícia siguen com els primers. Continue estant al costat de la xica que mirava el beagle, la continue escoltant amb atenció i ho faré sempre. Vull que sàpiguen que jo he pres partit per ella. Vull que sàpiguen que em sent com un fugitiu emmanillat a altre que es considera per sobre del bé i del mal i que no escolta, i que m’agradaria trencar les manilles.

Vull que sàpiguen que vull fer camí amb gent amb la que sembla que no puc fer tot el camí. Al costat de les boges dels gats que fan rondes per a omplir d’aigua i pinso uns culs d’una ampolla que, en cas d’atac enemic, defensaran amb ungles i dents. De la gent que fa cadires de rodes amb canonades de plàstic, de la que té cura dels coloms i de la que s’estima els cavalls. De la gent amb sabates de cuir que crida front a la plaça de bous. Vull caminar al costat de gent que està mil passos per davant del meu punt de partida, i que ara son on han estat moltes persones veganes i antiespecistes, moltes membres de la Lliga de la Justícia.

Vull que sàpiguen que no vull fer camí amb la Lliga de la Justícia. Sobre tot, vull dir-ho després de llegir un post a Facebook. de la penya taurina de Gestalgar, indignada per les nostres denúncies. Aquesta gent és responsable dels linxaments de bous al carrer on, al 2009, una tanca mal fixada permeté que un bou poguera escapar. En la fugida, enganxà una persona que caminava pel carrer, aliena al linxament, i li provocà greus lesions. Aquesta persona ha hagut de fer un llarg camí judicial per a que li reconeguen el seu dret a ser indemnitzada, i el poble ha de fer front a prop de 180.000€ que diu que no té(1).

No pense fer més publicitat d’una de les moltes seccions locals d’aquesta mena de KKK tan valencià. Només vull dir que, com que no tenen arguments, fan servir tot el que troben i, què pot ser millor que el resultat de les campanyes inquisitorials de la Lliga de la Justícia, presentades com si foren investigacions tauricides?

———

(1) Animalisme CAT, 27/01/2014, Bombolla, prioritats i senyes tauricides. Gestalgar i Cullera. http://animalismecat.blogspot.com.es/2015/01/bombolla-prioritats-i-senyes-tauricides.html

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

160

“De la mateixa manera que jo respecto el teu veganisme, respecta tu la meva forma d’alimentació”.

Aquesta sentència, amb la qual habitualment ens veiem increpades les veganes quan mostrem una posició intransigent amb els qui defensen el consum d’animals, lluny de ser el que sembla -un al·legat a favor del respecte mutu-, amaga una idea oposada: la desconsideració i discriminació cap a tercers. I s’utilitza amb l’únic propòsit de poder seguir excusant actituds injustes com el consum de carn, d’ous o de lactis.

Tots entenem que la nostra llibertat acaba on comença la de l’altre i per això no acceptem com a opció creuar aquesta línia. Ningú considera que l’oposició a l’esclavitud infantil, a la tràfic de dones o als camps de concentració -són només uns exemples- siguin opcions, sinó respostes adequades a injustícies brutals i intolerables.

Per entendre per què el veganisme no pot ser considerat una opció, sinó la resposta adequada a una injustícia tan brutal com les anteriorment esmentades, es fa necessari realitzar un petit recorregut teòric per les bases en què es fonamenta la idea del veganisme i de la Alliberament Animal.

Tota injustícia necessita justificar per poder dur a terme: sexisme, racisme, especisme

Al llarg de la història hem discriminat i oprimit a éssers humans en funció de raons tan arbitràries com el color de pell, el lloc de procedència, el sexe biològic o el gènere. Els propietaris d’esclaus que s’afavorien d’aquestes discriminacions o els responsables de la Solució Final, argumentaven que els uns -els negres, els jueus, els gitanos, els homosexuals, … – eren inferiors als altres -els blancs, els aris, … – buscant així una justificació que legitimés els seus actes.

El racisme, així com el sexisme, defensa la supremacia i la conseqüent opressió, d’un grup d’éssers humans davant d’altres. Quan una s’oposa al racisme o el sexisme ho fa perquè considera que tot acte d’opressió -entesa aquesta com la submissió física i/o psicològica d’unes persones sobre altres contra la seva voluntat- viola els principis d’igualtat. S’entén que l’aspecte físic, la procedència, el sexe o el color de pell, no són rellevants a l’hora de respectar a un tercer sinó la capacitat de patir un dany com a conseqüència d’aquesta discriminació i d’aquesta opressió. En altres paraules, a l’hora d’establir una relació de respecte amb algú, assumim la capacitat de patir i gaudir com a únic motiu de pes.

I és aquesta capacitat, de la qual es deriven dues necessitats fonamentals, (i) la d’evitar experiències negatives -que causin patiment-, i (ii) la de perseguir experiències positives -que causin plaer-, la causa que origina tot ideal de respecte i d’emancipació

Els que exigim la fi de la discriminació i de l’opressió, ho fem perquè causa patiment de forma injustificada. Els que reclamem la llibertat, ho fem perquè ens assegura el millor escenari possible on poder triar allò que més ens satisfà. I els que perseguim la igualtat, ho fem perquè aquesta traça els límits necessaris per a una convivència respectuosa: la nostra llibertat acaba on comença la de l’altre, i la de l’altre on comença la nostra. No hi ha una altra raó.

Si assumim que la nostra oposició al racisme o el sexisme, es fonamenta en el dany i en la manca de llibertat que pateix qui és discriminat, la nostra oposició a l’especisme ha de ser igualment enèrgica.

L’especisme, és a dir, discriminar un animal per no pertànyer a una espècie determinada (freqüentment la humana), és igual d’injust que el sexisme o el racisme ja que els criteris en els quals es legitima, la discriminació segons l’espècie, són tan arbitraris com el color de pell, el lloc de procedència, el gènere o el sexe biològic. Però en la capacitat de patir i gaudir, que és on fonamentem el respecte cap a tercers, no som diferents a la resta d’animals (1). Ells eviten, com nosaltres, qualsevol experiència negativa de la mateixa manera que persegueixen, també com nosaltres, qualsevol experiència positiva. La seva intel·ligència, la seva grandària, la seva incapacitat per expressar-se amb paraules o el seu aspecte físic no són raons per acabar amb la seva vida, confinar en granges, disparar en boscos, torturar en laboratoris o asfixiar en mars.

Per als que entenem la solidaritat com una responsabilitat amb els que pateixen injustícies de qualsevol tipus, oposar-se a l’especisme té dues clares conseqüències: deixar de participar en l’opressió dels animals no humans, i formar part activa del seu alliberament.

El veganisme no és una opció.

Quan indiquem que alguna cosa és una opció no ens referim a comportaments discriminatoris. No considerem que abusar sexualment d’un nen, o sotmetre a algú d’un altre lloc de procedència a un treball infrahumà afavorint-se de la seva desprotecció legal, siguin opcions. Estrictament ho són, perquè podem triar entre fer i entre no fer-les, però no ens referim a elles com a tals sinó com injustícies inacceptables amb les què hem d’acabar.

No obstant, això no passa quan parlem de veganisme. Els que consumeixen productes animals solen al·legar al seu “dret” a seguir fent-ho reduint categòricament l’explotació animal a una simple opció, com si d’fílies es tractés.

En una situació d’abús sexual hi ha un individu que pateix, per això no és una opció. En una situació d’esclavitud laboral hi ha un altre individu que pateix, per això no és una opció. En una situació de consum de productes animals hi ha un animal que pateix, per això tampoc és una opció. Les raons que ens porten a no admetre com opció els dos exemples citats han de dur, de la mateixa manera, a no admetre tampoc a l’explotació animal: una injustícia amb la qual cal acabar i en la qual no cal participar.

I quan ens referim a una injustícia parlem de blancs i negres. Un fet és injust o no ho és. Els grisos només fan referència a la intensitat amb la que es porta a terme una injustícia. Si considerem que l’esclavitud és una injustícia, ho fem al marge que un grup d’esclaus tingui millors condicions que un altre grup d’esclaus. Uns patiran un dany menor que altres però tots ells seguiran sent igualment, víctimes d’un fet injust, l’esclavitud.

Doncs bé, quan parlem d’explotació animal passa el mateix. Hi ha animals que viuen en millors condicions que altres. No es tracta de reduir el patiment però mantenir la injustícia, sinó d’acabar amb ella. Es tracta que tinguin la llibertat que tots ens mereixem. Es tracta que deixem de veure’ls com a propietats i com a éssers dels quals ens podem aprofitar. Mentre que un animal sigui considerat una propietat i no un ésser lliure que vol gaudir de la seva vida com nosaltres de la nostra, la porta que pateixin injustícies seguirà estant oberta.

Per les raons presentades considero que el veganisme, entès aquest com la manifestació política expressa d’oposició a l’opressió animal i el rebuig al consum de productes animals, així com a participar en la seva explotació, no pot ser considerat una opció, sinó una responsabilitat en la de prendre partit.

L’activisme tampoc.

Que nosaltres deixem de participar d’una situació injusta no té com a resultat que aquesta arribi a la seva fi ja que mentre altres participin, seguirà tenint lloc. Ens hem de preguntar llavors, si tenim responsabilitat, no només sobre les injustícies de les que som partícips, sinó també sobre aquelles en les que no ho som.

La resposta a aquesta pregunta està relacionada amb el model de societat que volem. Si perseguim una societat lliure d’injustícies sembla necessari intervenir-hi. Si per contra, no ens preocupa que altres les pateixin al nostre voltant -qui assumeix aquesta posició no té legitimitat per exigir respecte-, no sembla que sigui imprescindible intervenir.

Arribats a aquest punt, es fa necessari posar sobre la taula la prioritat que aquesta responsabilitat ha d’ocupar en la nostra vida i la intensitat amb la que hauríem d’emprendre les accions que es derivin de la mateixa. És a dir, podem estar d’acord que, efectivament, hem d’intervenir en les injustícies perquè aquestes acabin, però potser no ho estiguem tant en la importància que hem de donar.

Partint dels principis que han estat exposats, defenso que, mentre hi hagi oprimides, tenim la responsabilitat de situar l’eix central de la nostra vida a la militància i en el compromís (aquest punt el desenvolupament de manera més extensa en l’article “Cremar les naus : el compromís per l’Alliberament Animal “). El nostre lloc de residència, els nostres estudis, el nostre mitjà de vida o qualsevol altra qüestió troncal de la nostra existència, haurien d’estar directament relacionats amb aquesta responsabilitat. La militància no pot ser entesa com una tasca a realitzar en el nostre “temps lliure” sinó com la forma d’enfrontar-nos i de construir, el moment històric que ens ha tocat viure.

Hi haurà a qui això li soni extremista, però la situació dels qui avui són oprimits no és menys extrema. Cada segon, més de 2.000 animals (2) -sense comptar els peixos- són executats en algun escorxador per al consum humà. Cada segon. Animals que només han conegut l’amuntegament, l’abús, la violència i l’assassinat.

El veganisme i l’activisme per l’Alliberament Animal no poden ser considerats opcions, sinó responsabilitats urgents i necessàries en les de prendre partit avui mateix.

 

····························································

(1)Declaració de Cambridge sobre la consciència
– http://es.wikipedia.org/wiki/Declaraci%C3%B3n_de_Cambridge_sobre_la_Conciencia
– http://fcmconference.org/img/CambridgeDeclarationOnConsciousness.pdf
(2) Algunes xifres més: quants ens toquen a cada un o cadascuna ? per Oscar Horta

https://masalladelaespecie.wordpress.com/2009/05/09/algunas-cifras-mas/

NOTA DE L’AUTOR: En l’article utilitzo el terme animals en referència als animals no humans amb l’únic propòsit de facilitar la lectura i no resultar redundant. Els éssers humans també som animals, per això, el terme animals per referir-nos a qui són com nosaltres, resulta discriminatori i ha de ser evitat i / o explicat.

La utilització del femení i masculí de forma aleatòria és intencionada. El llenguatge construeix realitats i canviar aquestes realitats passa per qüestionar el llenguatge.

 

En els meus anys de militància he passat per diferents organitzacions (Grup antiespecista de Bilbao, Drets per als Animals, Alternativa per a l’Alliberament Animal, Equanimal i Igualdad Animal). He participat en diferents accions directes (sabotatges a la caça i irrupcions en places de toros, tancaments, passarel·les de pells i altres llocs on es fa gala de l’explotació animal), actes de protesta i en diverses investigacions. Em trobo imputat al costat de diversos/es companys/es fruit d’un muntatge judicial, policial i mediàtic que s’emmarca en una agenda repressiva contra el moviment d’Alliberament Animal (RepresionDerechosAnimales.info).

101

Dana Ellyn és pintora i té el seu estudi al centre de Washington DC. Ellyn va decidir deixar la seva feina en una empresa i dedicar-se plenament a la pintura. El seu treball s’exemplifica amb una visió d’assumpció de riscos, contingut fort, i crítiques a les normes socials. L’estil de l’Ellyn el localitzem entre el realisme social i l’expressionisme que s’esforça per infondre emoció i significat a cada nova pintura que crea.

L’entrevistem a l’exposició que va efectuar a Barcelona a la sala Flash Gallery del barri de Sants, on va exhibir obres de contingut sobre els Drets Animals.

 

 

50

És habitual que cada vegada que una campanya animalista es difon amb èxit, sorgisquen veus que qüestionen la seua legitimitat. Les veus reaccionàries que fan això no m’afecten, la veritat és que és molt fàcil veure-les venir: són les mateixes veus que rebaixen la importància del terrorisme masclista, les mateixes que parlen de “lobby gai” quan es denuncia la discriminació que pateixen les persones LGTBI, les mateixes veus partidàries de posar punxes tallants en les fronteres per impedir que persones pobres que fugen d’una realitat de misèria i violència tinguen una oportunitat, les mateixes que callen davant les retallades en la sanitat i en l’escola pública.

No obstant això, quan l’atac ve de persones que defensen la igualtat i la justícia social, això sí que fa mal.

L’últim exemple és Excálibur, el gos la vida del qual no valia una anàlisi. Excálibur formava part de la família de Teresa Romero, auxiliar d’infermeria infectada per ebola. Un gos estimat, a qui la seua família va deixar a casa amb menjar i aigua pensant que estava fora de perill. No va ser així. Es va dictar l’ordre de la seua execució i, després de passar diversos dies sol, orinant i cagant a la terrassa, veié com uns desconeguts entraven a la força a sa casa. Què va pensar quan sentí que s’obria la porta? Potser acudí amb curiositat. Potser no es mogué quan li dispararen el primer dard. No ho sabem, però ho podem imaginar. Quan la vida d’algú no val res, podem sospitar el pitjor.

La campanya per a salvar la vida de Excálibur la posaren en marxa persones voluntàries, després de la petició d’auxili de Javier Limón, l’home de Teresa Romero. La difusió es feu mitjançant les xarxes socials. No hi hagué mitjans econòmics, l’únic que tenien aquestes persones era la determinació d’evitar una mort gratuïta i injustificable. La vida d’Excálibur importava i en lluitar per ell, es lluitava també per Teresa Romero, víctima de la negligència, prepotència i incompetència d’un govern, estatal i autonòmic. Recordem que mentre Teresa Romero lluitava per la seua vida era sotmesa a un procés de criminalització tan injust com repugnant.

Doncs bé, la campanya per Excálibur va inundar les xarxes i ací van arribar les crítiques. Vaig llegir com algunes companyes feministes s’indignaven per la repercussió de la campanya mentre que les morts de dones, escrivien, no tenien aquesta repercussió. Això, insistisc, fa mal. Primer perquè sembla que se’ns responsabilitze a les i els animalistes del silenci sobre el terrorisme masclista, quan les nostres veus també criden contra ell. I segon perquè no es pot lluitar contra una injustícia ignorant d’altra. Hi ha veus animalistes contra el terrorisme masclista, contra la LGTBifobia, contra el racisme, contra totes les formes de discriminació i contra totes les lògiques de dominació. Perquè aquesta és l’essència del antiespecisme.

La vida d’Excálibur importava, no només perquè era la seua vida, també perquè és l’exemple del poc que val una vida quan qui la viu pertany a una altra espècie.

Hi ha una data que té un especial significat per a mi: el 17 de desembre de 1997. Aquest dia Ana Orantes va ser cremada viva pel seu ex-marit, a les portes d’una casa que un jutge l’havia obligat a compartir amb el seu maltractador. Tretze dies abans ella explicà la seua història a Canal Sur els seus quaranta anys de tortures. Quaranta anys.

La seua mort marcà un abans i un després en la percepció de la violència masclista: no fou possible ignorar el seu assassinat ni amagar-lo després darrere d’un número més, un altre “crim passional”. La seua mort va fer emmudir fins i tot la caverna i va desencadenar una onada d’indignació i ràbia que ho canvià tot.

La tragèdia és que fou necessari que una dona fos cremada viva perquè s’entenguera que el terrorisme masclista no era un assumpte privat. Si s’hagueren adoptat uns protocols de seguretat mínims Ana Orantes estaria viva. Però el terrorisme masclista mai estava en l’agenda política, així que a les dones no se’ns veia ni mortes. Si s’haguera escoltat les organitzacions feministes moltes dones estarien vives. Només calia escoltar.

Per això, que algunes dones que han hagut de lluitar contra la indiferència, la ridiculització i la negació, utilitzen uns arguments molt semblants contra les persones animalistes, fa mal. I que quede clar, jo no rebaixe el terrorisme masclista ni un mil·límetre, per a mi la seua eradicació és una lluita vital, el que dic és que aquesta mateixa violència, amb justificacions gairebé idèntiques, s’utilitza per sotmetre, torturar i assassinar … animals, sí. En una lògica perversa, en tractar els animals com animals, es tracta persones que la lògica de dominació assenyala com a inferiors, com animals. L’heteropatriarcat i l’especisme es complementen i es confonen.

Per això, els drets dels animals no són una qüestió de gènere neutre. Els animals que no pertanyen a la nostra espècie han experimentat en carn pròpia la raó patriarcal: per exemple, ara mateix s’estan duent a terme experiments sobre la privació maternal. Aquests experiments consisteixen, bàsicament, en estudiar en primats què passa quan s’aïlla a un/a nadó de tot estímul i se li/la manté en un permanent estat de terror. En un dels experiments la mare fou sedada químicament, els seus mugrons van ser tapats perquè el seu fill no pogués mamar i ella fou col·locada en un seient de seguretat. El nadó va començar a plorar mentre intentava moure sa mare de manera frenètica. Ella no podia respondre. En almenys un cas, se sent a les persones que investiguen rient mentre ella tracta desesperadament de mantindre’s desperta per consolar el seu nadó. Això no és violència patriarcal? Per a qui pense que no, cal recordar que, en els seus orígens, l’impuls d’aquests experiments fou la incorporació massiva de les dones al món laboral. No fou casual.

Així que, des d’ací, demane empatia a les persones que lluiten per la igualtat i la justícia social. Us demane que incorporeu el discurs animalista a la transversalitat de les lluites. Això no és una competició. Es tracta de teixir xarxes, perquè l’enemic és, en essència, el mateix. Perquè, des del animalisme, el que volem és un món just, sense submissió, sense tortura, sense violència. I perquè, a més, us necessitem en aquesta lluita. Però si no voleu formar-ne part, el mínim que us demane és una mica de respecte.

 

Diplomada en Relacions Laborals. Llicenciada en Història. Militant d’esquerres. Feminista, heterodisident i vegana.

57

Per què els porcs són bruts? Qui va decidir que ho fossin?. La crisi ecològica es nodreix de milers de milions d’innocents.

Karczówka (Polònia), 17 juliol de 2014, set persones moren asfixiades en el dipòsit d’excrements d’una factoria d’engreix de porcs (granja). La primera cau per accident i mor en pocs segons, a causa del metà i altres tòxics exhalats per aquests dipòsits. Una altra persona de la seva família intenta socórrer la primera i cau també atordida, després una altra amb la mateixa intenció,… fins a set. Només es pot salvar la mare, després d’uns dies, amb risc de quedar en coma. Sí, aquest és el preu real dels embotits, quan els botxins es converteixen en víctimes.

El porc és un animal considerat brut en moltes cultures, però gairebé totes les cultures en mengen amb gaudi (paradoxa ?, hipocresia?), les extremitats dessecades de milions de persones no humanes pengen de ganxos de metall en bars i comerços, li diuen pernil per disfressar el seu veritable nom: mutilació, amputació, despulla. Els excrements porcins s’han convertit en un problema ecològic mundial de milions de tones, que acidifica la terra, enverina l’aire i intoxica les aigües freàtiques. Milers de milions de porcs, gairebé insuficients per satisfer la gola humana.

El porc a més a més enriqueix els nostres idiomes. Truja, guarra, porca, marrana, … són apel·latius designats per defenestrar als que odiem o menyspreem. Les capitalistes són truges, les masclistes són truges, les faltes d’higiene són truges, les grosses mengen com truges …, hem decidit que el porc sigui així de fastigós, per poder exterminar sense culpa, semblant potser que el pernil és una espècie de justícia social. Mata al porc i fes justícia, diu la doctrina.

          El porc és considerat un animal baix perquè l’obliguem a dormir en el seu propi excrement, però què passaria si tanquéssim durant cert temps a quinze humanes orfanades i desconegudes en un espai completament buit de vint metres quadrats, nues i sense res a fer?. Exacte: es mutilarien entre si, es rebolcarien i devorarien seva pròpia merda, es violarien de mil maneres, es copejarien, embogirien i es degradarien fins que probablement una d’elles, la més forta, potser morís per infecció de les ferides resultants de les baralles , o simplement se suïcidaria de la pura solitud. Només cal conèixer la naturalesa humana per asseverar aquest comportament, natural d’altra banda, com que som éssers sensibles, necessitades d’estímuls, espai, respecte, acceptació, independència i salut física i mental per comportar-nos mitjanament bé, fins a tal punt que no som nosaltres sense aquestes condicions. Conscients de la nostra misèria però no dubtem a cometre aquesta tortura contra altres animals idèntics a nosaltres en sociabilitat, sensibilitat, neurobiologia i en la gairebé totalitat del més important: els porcs.

Animals amb intel·ligència comparable a la d’una humana de tres anys d’edat o un gos, des del punt de vista etològic l’estudi de qualsevol espècie de no humanes empresonades no ofereix els mateixos resultats que l’estudi en llibertat, perquè cada científica sap -encara que fingeixi-, que el confinament produeix estrès, ansietat i destrucció psicològica amb patologies diverses. La cria de porcs i la seva sentència de mort és innecessària, perversa, cruel, monstruosa, criminal i una societat que es denominés justa, hauria rebutjar terminantment.

          Però no vivim en una societat justa, per això la gent immune al dolor aliè compra productes derivats de la barbàrie, des de les bananes de sagnants corporacions o el cafè que mata de fam a qui el conrea, fins els trossos de persones, les seves excrecions i menstruacions. La gent en aquesta societat injusta vota a la gent feixista que més dolçament el tortura, i alimenta economies llur valor al mercat sobrepassa al de les individus que la generen, construeix temples en honor a les seves pors i eludeix les seves responsabilitats civils, els seus obligatorietats ètiques i les regles que comporten certs drets, per escapolir -tan picarescament o vomitiva com la seva falta d’escrúpols li permeti-, de la part que individualment i col·lectiva ens correspon complir per construir societats justes. Per això ens imposen les lleis, eines feixistes contra el fascime que ens caracteritza.

          Societats sense víctimes és un ideal al qual cal dirigir-se, independentment de la veu general que crida que no es pot. El món canvia en una mateixa, però aquest canvi invariablement afecta i beneficia les altres, vivim de pactes no verbals, de regles que haurien d’estar basades en el sentit comú, no en la intel·ligència o la conjuntura econòmica. Estem subjectes a la capacitat que tinguem o adquirim de relacionar-nos entre nosaltres amb actuacions no competitives, no invasives i respectuoses. No obstant això existim enamorades del guetto voluntari de la ignorància moral, sense fer cas dels crits i udols de les altres, creient-nos bones persones, intel·ligents i lliures.

          L’ésser humà està malalt d’humanitat i les seves patologies són el racisme, el classisme, l’especisme, el sexisme, l’homofòbia, el ageisme o qualsevol de les simptomatològiques del seu estat febril, prou de donar-li sempre la culpa a “les altres” ! La diferència substancial entre el porc empresonat i la dissident política empresonada, és que el porc no és alimentat amb dissidents polítiques, i si al reves.

          Alliberament animal o barbàrie. La bogeria acovardeix la societat mentre les cordes són perseguides per alteració de l’ordre públic (del feixisme públic). Ens diuen idealistes, però idealisme és pretendre que un sistema depredador sigui sostenible, idealista és pretendre que una mecànica destrucció dels ecosistemes sigui neutre per a la nostra existència, idealista és proclamar que el creixement econòmic i encara el mantemient de les estructures de destrucció de recursos a aquesta escala -ni tan sols la de fa 50 anys- sigui científicament acceptable per a la longevitat del planeta, idealista és afirmar que sent animals inferiors des del punt de vista genètic hàgim cregut realment que som la millor obra de la vida, idealista és acceptar la deïficació de les incongruències com a mal acceptable de la naturalesa humana o la institucionalització de la incoherència i en definitiva la creació d’un sistema jeràrquic on algú mori per satisfer el caprici d’algú. Parlo de humanes i parlo de porcs. L’alternativa està servida, es diu veganisme, es diu antiespecisme, es diu humanisme.

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

56

En el segon aniversari de la creació del Santuari Gaia, els seus fundadors han volgut homenatjar el municipi que els acull com a reconeixement per la consideració i estima que els està demostrant.

La celebració s’ha dut a terme al Centre Cívic El Palmàs de Sant Joan de Les Abadesses amb la projecció del reportatge produït per TVAnimalista “Gaia: Històries d’un santuari” seguit d’un aperitiu en una sala d’actes plena a vessar amb l’assistència d’un centenar de persones, majoritàriament veïnes i veïns del poble.

 

 

Durant l’acte Ismael López Doberganes ha agraït el grau d’implicació del veïnat per a tirar endavant el projecte del Santuari i les facilitats que estan oferint els comerços amb productes vegans. Tanmateix els fundadors del Santuari han reconegut la tasca del voluntariat sense la qual seria impossible dur a terme el projecte.

L’Ajuntament considera molt positiva l’existència del Santuari al seu territori, per la projecció exterior que se’n deriva i també a nivell econòmic donat l’increment de visites a la comarca del Ripollès. Igualment part dels comerciants i del veïnat estant incorporant nous productes als seus negocis i adoptant canvis personals en la seva consideració cap als animals.

Durant aquests dos primers anys, el Santuari Gaia ha aconseguit salvar prop de dues-centes vides i esperen poder continuar rescatant animals de la indústria alimentària per la qual cosa necessiten un nou espai on acollir altres refugiats i més voluntariat per atendre’ls.

L’àrdua tasca que es desenvolupa al santuari comença a donar els seus fruits tangibles, més enllà de salvar la vida a individus concrets, aconseguint que moltes persones canviïn la seva consideració moral envers els animals i donant esperança en la lluita per l’alliberament animal.

L’esdeveniment es va tancar amb un pastis sorpresa i l’agraïment del voluntariat per la tasca que es fa des de Gaia pels animals no humans i humans.

79

Vull mostrar la meva absoluta condemna i repulsa pel recent assassinat d’una persona a la localitat vallisoletana de Tordesillas, a Espanya; el seu nom era Elegido, que va ser mortalment agredit amb llances per una horda de salvatges en un ritual pagà, per no dir satànic, en nom d’una «verge» catòlica. El salvatge ritual tenia l’aprovació de l’alcalde i aquest al seu torn del seu partit: el PSOE. Aquest assassinat legal també va ser recolzat per l’antiètica dels que governen aquest vergonyós país: el PP. Envio el meu màxim agraïment i admiració als valents activistes que van viatjar a Tordesillas amb la intenció d’impedir aquest covard crim, molts dels quals van ser agredits amb cops i pedrades. Cada any som més les persones que ens vam manifestar per exigir la prohibició del Torneig del Toro de la Vega; la raó, la sensibilitat i el món sencer estan del nostre costat.

En aquesta ocasió vaig a parlar d’un concepte molt important sobre el qual no tots els vegans estan familiaritzats: el sensocentrisme, què és? Què té a veure amb el veganisme?

Per poder pensar racionalment hem de tenir present la diferència entre teoria i pràctica, és a dir, diferenciar les raons del que fem d’allò que fem. Com cada vegada més gent informada sap, el veganisme és la pràctica consistent a rebutjar el consum de tots els productes i serveis d’origen animal. Qui és vegà segueix una alimentació vegetariana pura (sense productes d’origen animal), rebutja els espectacles amb animals (tauromàquia, circs, zoològics, hípica, etc), rebutja els materials d’origen animal, rebutja l’experimentació amb animals, etc. La raó perquè algú rebutgi totes aquestes pràctiques en tants àmbits diferents no pot ser altra que evitar perjudicar «als animals»; i quan dic «animals» em refereixo a tots els animals, inclosos els humans, és a dir, el veganisme sempre es practica per una raó ètica. Però, la raó per practicar el veganisme és el respecte a tots els animals? Encara que sembli sorprenent, la resposta és no.

En el meu anterior article, titulat «Sobre la llibertat», vaig explicar que l’Ètica posa límits a la nostra llibertat quan ens dóna les raons per les quals hem d’actuar d’una manera i no d’una altra, d’aquí la seva gran importància com a directora de totes les activitats humanes, inclosa la política. En la seva essència, l’Ètica ens exigeix ​​que no es tracti a totes les coses de la mateixa manera: unes coses han de ser respectades, a les quals se les anomena «persones» (*) i altres coses poden ser usades, tallades, colpejades, etc. Com sabem quines coses han de ser respectades? és a dir, com sabem quines coses són persones? Com ja vaig dir, la veritable resposta a aquesta pregunta no és «els animals», encara que aquesta resposta sigui més còmoda causa de la facilitat que té per arribar a la gent.

Actualment vivim en societats en què es considera que només són persones els animals de l’espècie humana, els Homo Sapiens; a aquesta cosmovisió o visió del món és la flama antropocentrisme i la posada en pràctica ens envolta per tot arreu: festes cruels cap als animals no humans, zoològics, caçadors, pells, cuir, carnisseries, granges, escorxadors i un llarg etcètera. L’antropocentrisme té com a conseqüència que el respecte als humans sigui considerat una obligació ètica, mentre que el respecte als animals no humans sigui considerat una opció personal. En aquest article no entraré a rebatre els arguments antropocentristes, sinó a explicar breument quines coses han de ser respectades.

Algú podria dir que totes les coses han de ser respectades, però en aquest cas no hi hauria diferència entre trepitjar una pedra i trepitjar el cap a un humà que està estirat prenent el sol, ja que totes dues coses, pedra i humà, estarien sent respectades per igual. Per això quan parlem de «respecte» ens referim al respecte cap a aquelles coses que tenen interessos, per exemple, un humà que no té l’interès que li trepitgin el cap, no serà respectat si es frustra aquest interès trepitjant-li el cap, la qual cosa molt probablement li causarà patiment. Els interessos pertanyen a una consciència, a aquesta o a aquella consciència, però sempre a una consciència, i aquesta és la característica que marca la diferència entre la cosa i la persona. Si una cosa té consciència llavors els seus interessos s’han de tenir en compte en el càlcul ètic, si algú digués el contrari llavors es contradiria a si mateix (i ens estaria enganyant) en negar els seus propis interessos. En resum, vam arribar a la conclusió que les coses que han de ser respectades són aquelles coses que tenen una consciència, és igual el seu regne, la seva espècie, la seva raça, el seu sexe, etc, és a dir, una consciència és una persona; a aquesta idea se li diu sensocentrisme i a la seva posada en pràctica se li diu veganisme.

  (*) Alguns, apel·lant al diccionari, afirmen que només són persones els humans, però si llegissin els diccionaris de fa segles es portarien una sorpresa, ja que molts humans no eren considerats persones i els diccionaris reflectien aquesta realitat. A més, aquesta afirmació no és certa avui, doncs una persona és tot subjecte de dret, per això les empreses, estats, etc són considerats persones no físiques, les quals tenen drets. Els diccionaris sempre es van adaptant a la realitat i la realitat és que no hi ha cap raó per no respectar els que pertanyen a espècies no humanes, tal com fem amb els que són humans.

 

David Díaz és Tècnic Superior en el desenvolupament de productes electrònics, però va començar a estudiar programació informàtica als 12 anys fins que a la universitat va ser perdent la motivació segons l’anava guanyant cap a la Filosofia. A l’estiu de 2007 va decidir fer-se vegà i començar a fer activisme en defensa dels animals. El 10 d’agost de 2008 va crear el bloc www.RespuestasVeganas.Org en el qual dóna respostes als arguments que se solen presentar contra el veganisme. És soci de diverses organitzacions veganes i afiliat al Partit Animalista PACMA.

119

En el moviment d’Alliberament Animal la naturalesa dels debats ha estat centrada en dues qüestions: la ideologia i l’estratègia. Dos assumptes fonamentals sobre els quals cal mantenir sempre viva la flama, sens dubte.

Aquest article és una reflexió en alt que el seu objectiu és donar motiu a un debat sobre un assumpte que, malgrat ser reconegut per moltes companyes com alguna cosa crucial, no se li ha prestat l’atenció necessària: la falta de compromís.

Reconèixer que els animals són oprimits, que pateixen la falta de llibertat, la submissió, l’abús i la tortura, implica una sèrie de responsabilitats. De poc serveix aquest reconeixement si no ens porta a actuar i prendre mesures que busquin la fi d’aquestes injustícies.

Com explicava de forma més desenvolupada en l’article Opressió i Alliberament Animal, el veganisme és insuficient, ja que els animals, a més de no participar en la seva opressió, necessiten que acabem amb ella. Si no prenem part activa del seu alliberament, no ens diferenciem gens ni mica de qui, estant en contra dels abusos que sofreixen els menors, mira a un altre costat quan pot impedir-ho. Què podríem pensar d’algú que fa alguna cosa així?

Els canvis que el moviment d’Alliberament Animal ha collit mitjançant campanyes de conscienciació, accions directes, protestes o grups de pressió, han estat possibles perquè ha existit la implicació d’un nombre determinat de persones. El debat ideològic i estratègic és fonamental però sense gent compromesa no servirà de res.

Assumir que els animals són subjectes d’opressió, sobre els quals tenim una responsabilitat de cara al seu alliberament, passa per posar a examen la nostra solidaritat. I la nostra solidaritat està directament relacionada amb la renúncia als nostres privilegis.

Renunciar als nostres privilegis

Un privilegi és un benefici o avantatge que uns individus posseeixen (posseïm) en detriment d’altres i que, en ser fruit d’una situació de desigualtat i per tant il·legítima, no li pertany. Molts de nosaltres hem heretat aquests privilegis i, si bé no tenim cap responsabilitat amb la forma en la qual van ser obtinguts en el passat, sí la tenim amb l’ús que en farem d’ells en el futur.

Entendre que la solidaritat és una part inseparable en les relacions d’igualtat, implica renunciar a aquesta sèrie d’avantatges que hem heretat de forma il·legítima per convertir-les en eines de canvi cap a la igualtat i l’alliberament animal. Donat l’actual estat del món, la utilització d’un mitjà en el nostre propi benefici, més enllà de la supervivència, ja sigui un ben tangible o intangible —com l’ús d’un coneixement— amb el qual podríem transformar la situació de molts oprimits i afavorir canvis cap al seu alliberament, no és legítim.

Quan plantejo aquest debat hi ha qui es pregunta si això no és una mica exagerat o extrem i sempre, després del conseqüent intercanvi d’opinions, la conclusió que trec és la mateixa. Es confonen dos conceptes que separen dos mons: solidaritat i caritat.

Solidaritat vs Caritat

La caritat, deia Galeano, es practica de dalt a baix, humilia a qui la rep i mai altera ni una miqueta les relacions de poder, al contrari que la solidaritat que és horitzontal i s’exerceix d’igual a igual (1).

La caritat i la solidaritat, si bé solen ser utilitzades per molts per referir-se a un mateix fet, tenen punts de partida diametralment oposats. La primera es construeix sobre el dret a la propietat on el que la practica dóna alguna cosa que considera seva en un acte de generositat. La segona, es construeix sobre el principi d’igualtat, on la responsabilitat d’acabar amb una injustícia, sigui qui sigui el subjecte que la pateix, concerneix als membres de tot un col·lectiu.

La figura del donant i el donatiu pertanyen a la caritat, et dono alguna cosa que em pertany. Això no ocorre amb qui exerceix la solidaritat, doncs no sent que està donant alguna cosa ni espera agraïment. Qui practica l’exercici solidari fa de la injustícia d’un altre la seva pròpia i entén que tot esforç, material, físic o psicològic, forma part de la seva responsabilitat com a membre d’un col·lectiu.

Enteses aquestes diferències queden clares les conseqüències. Les nostres vides no poden continuar tal com les coneixíem, doncs la solidaritat, que assumim com a part intrínseca de l’Alliberament Animal, implica una renúncia als nostres privilegis.

Cremar les naus, el compromís per l’Alliberament Animal

La idea per la qual tota defensora de l’Alliberament Animal hauria de construir una vida de compromís no respon a un caprici ideològic, ni als manaments d’una secta religiosa o als dictats d’una ideologia fanàtica. És una conclusió que, independentment que aconseguim apropar-nos a ella —jo encara la tinc com una fita llunyana—, s’extreu de forma lògica i inequívoca, de les premisses plantejades en aquest article i en el que el precedeix.

Arribats a aquest punt, el que segueix és preguntar-se en què es tradueix aquesta renúncia als privilegis i com podem construir una vida de compromís.

L’entorn, la personalitat, la vitalitat, el moment, l’edat, són alguns dels factors que van a determinen les nostres decisions. La serietat amb la qual ens prenguem aquest assumpte, així com la forma d’evitar que aquests factors es converteixin en excuses, és responsabilitat de cadascun.

Si després d’aquesta lectura hi ha algú que encara pensa que la solidaritat amb els oprimits només té cabuda en el seu temps “lliure” o en part d’ell, o que la seva llibertat personal és un ben tan preuat, que no ha de ser mai posat en risc, en benefici dels qui han estat condemnats a no tenir-la, o no ha entès gens o el desacord és tal que veiem el món de forma irreconciliable.

Exemples d’activistes que van renunciar als seus privilegis i van orientar les seves vides a una de compromís els tenim en tot tipus d’escenaris històrics i polítics. Persones que van dedicar el seu temps i recursos a construir una societat més justa i que, sabent un fatal desenllaç, van posar en risc la seva vida i la seva llibertat.

En una batalla on un exèrcit s’enfrontava a un enemic més gran en nombre, el capità va ordenar cremar totes les naus quan van arribar a la costa. D’aquesta manera eliminava la possibilitat d’escapatòria deixant només la victòria o la mort com a única destinació en una batalla cap a endavant (2).

Amb aquestes paraules m’explicava, Eduardo Terrer —responsable del Santuari Wings of Heart (3)—, el significat d’una vida de compromís. Si podem triar entre dues situacions, àdhuc en el cas que la nostra responsabilitat sigui triar la que menys ens satisfà, la fàcil sempre serà prou temptadora com per interferir en la nostra decisió, segur que us sona. El compromís es construeix de forma conscient, treballant cada dia en ell, tancant totes i cadascuna de les portes que ens permeten tornar cap a enrere, cap a aquesta vida de comoditat que és un fre en la lluita.

Les companyes que avui es troben en presons, els que treballen en santuaris, les que planegen nous cops a la indústria i s’infiltren en ella o els que es dediquen a ple esforç en campanyes de conscienciació, van passar per una reflexió semblant, van cremar les seves naus i es van comprometre (4). No hi ha una altra manera.

····························································

(1) Eduardo Galeano en Potes enlaire – L’escola del món a l’inrevés · http://issuu.com/hansmejiaguerrero/docs/galeano__eduardo_-_patas_arriba_la_escuela_del_mun/183

(2) El relat de la naus que Edu tenia en el seu record té un origen històric atribuït a Julio César. Deixo aquí una mica d’informació per qui vulgui conèixer-ho: http://es.wikipedia.org/wiki/alea_iacta_est

No pretenc fer proselitisme de cap tipus de propaganda bèl·lica o militar. Espero no ferir les sensibilitats de ningú. Odio les guerres.

(3) El Santuari Wings of Heart és un projecte emmarcat dins del moviment d’Alliberament Animal / Drets Animals.

La seva tasca és rescatar, protegir i defensar a animals provinents de l’explotació ramadera. En aquests moments conviuen en el santuari uns dos-cents individus (porcs, vaques, toros, ovelles, cabres, gallines, oques, ànecs, gossos, gats … ). Cadascun d’ells té una història darrere d’explotació, abús, abandonament i brutalitat. Tots i cadascun d’ells han patit el dur règim de l’explotació ramadera.

Aquí se’ls allibera, se’ls dóna la vida que els pertany i se’ls retorna la dignitat que els ha estat arrabassada.

Els santuaris són oasis de respecte en un context on els crims contra els animals no humans superen els 5000 individus per segon. Llocs necessaris on es posa en pràctica l’Alliberament Animal. Esclaus alliberats, ambaixadors d’una nova forma d’entendre el món, on les seves vides serveixen d’exemple per incentivar aquest canvi urgent i necessari que tots ells necessiten.

(4) D’aquí no ha de derivar-se un acord amb les estratègies utilitzades tant per uns com per uns altres. En el moviment d’Alliberament Animal hi ha companys que han posat en pràctica diferents mètodes d’activisme. Són conegudes les enormes diferències internes que existeixen i no és aquest, el lloc on interessa discutir-les. Si bé un pot estar més alineat amb un tipus de pràctiques que amb unes altres, reconèixer que totes les persones que les duen a terme han pres decisions per comprometre’s amb els qui avui es troben oprimits, és un fet independent.

NOTA DE L’AUTOR: En l’article utilitzo el terme animals en referència als animals no humans amb l’únic propòsit de facilitar la lectura i no resultar redundant. Els éssers humans també som animals, per això, el terme animals per referir-nos a els qui són com nosaltres, resulta discriminatori i ha de ser evitat i/o explicat.

La utilització del femení i masculí de forma aleatòria és intencionada. El llenguatge construeix realitats i canviar aquestes realitats passa per qüestionar-nos el llenguatge.

 

En els meus anys de militància he passat per diferents organitzacions (Grup antiespecista de Bilbao, Drets per als Animals, Alternativa per a l’Alliberament Animal, Equanimal i Igualdad Animal). He participat en diferents accions directes (sabotatges a la caça i irrupcions en places de toros, tancaments, passarel·les de pells i altres llocs on es fa gala de l’explotació animal), actes de protesta i en diverses investigacions. Em trobo imputat al costat de diversos/es companys/es fruit d’un muntatge judicial, policial i mediàtic que s’emmarca en una agenda repressiva contra el moviment d’Alliberament Animal (RepresionDerechosAnimales.info).

LA PLOMA

98
L'ordre dels factors no altera el valor de producte ... de vegades. De vegades és tal que 30 indígenes menys 25 indígenes són 5...

CUINA VEGANA

49
Barcelona degusta, el salo de l'alimentació per al consumidor, s'ha celebrat els dies 2, 3 i 4 de desembre al recinte de Monjuïc de...

87
Tercer programa de receptes veganes a la TVAnimalista i a càrrec de la cuinera Zaraida Fernández. A través dels seus consells aprendrem de forma fàcil...