Etiquetes Entrades etiquetades amb "veganisme"

veganisme

367

L’ecologisme és un moviment que defensa la protecció del medi ambient preservant els ecosistemes i la seva biodiversitat, en determinades ocasions es preocupa del benestar dels animals, sempre que formin part d’un hàbitat. El veganisme és un posicionament ètic que tracta de defensar els drets de tots els éssers que senten, independentment del seu sexe, raça o espècie. Encara que ambdues posicions coincideixin en alguns plantejaments, com és protegir el medi ambient perquè els animals puguin viure de la manera més natural possible sense interferències de l’home, en moltes ocasions les seves posicions difereixen completament, per exemple quan amb l’objectiu de preservar un ecosistema s’assassinen animals de les espècies que estan creant un desequilibri en aquest.

Els ecosistemes no són individus, no tenen interessos, per la qual cosa no els podem atorgar drets. No obstant això és essencial la seva conservació, per donar la possibilitat a espècies d’animals i plantes d’una vida digna, allunyada de la dominació humana. Al meu entendre l’ecologisme no hauria de tenir un enfocament especista, això és valorar més la vida d’un ésser que sent que d’una altra en funció del seu paper a la biosfera. Un gat salvatge té la mateixa capacitat de patir i el mateix dret a viure que un linx ibèric, independent del nombre d’individus que hagi de cada espècie. Que una espècie no estigui en perill d’extinció, no vol dir que no haguem de respectar la vida d’aquests animals. Extrapolant l’ésser humà, seria com defensar només la vida d’un nen de determinada raça en detriment d’un altre nen de diferent raça perquè hi ha menys població d’una d’elles, seria una cosa absurda, cada vida importa el mateix.

Els animalistes no estem en contra de la preservació dels ecosistemes, de fet, crec que la majoria ho considera com una cosa fonamental. El que no estem disposats és a “regular” a canvi de vides d’innocents, i més quan els principals i gairebé únics causants d’aquests desequilibris ha estat la intervenció de l’home. De la mateixa manera que ningú en el seu sa judici decidiria eliminar vides humanes per fer un ecosistema més sostenible, considerem el mateix delicte acabar amb unes vides animals per afavorir a unes altres.

Es tracta simplement d’aplicar el principi d’igualtat, considerant a tots els éssers amb capacitat de sentir com a iguals, respectant el seu dret a la vida. Això no vol dir que no haguem de tractar d’ajudar a crear hàbitats sostenibles per a totes les espècies, sinó que de la mateixa manera que no ens plantegem la possibilitat d’acabar amb vides humanes per a aquest fi, hauríem de fer igual amb la resta d’espècies animals, buscant alternatives, amb campanyes que no impliquin l’assassinat.

Hem robat la llar als animals, els hem forçat a desplaçar-se destruint el seu entorn, hem alterat els ecosistemes acabant amb depredadors, introduint espècies invasores, i després de destrossar-ho tot, a qui volem matar per acabar amb el problema? Als únics innocents, als animals, crec que li devem alguna cosa més.

D’altra banda, és curiós com la majoria de les organitzacions ecologistes, semblen alienes al patiment animal i només es preocupen dels animals quan estan en perill d’extinció. Un ós polar mereix tota la nostra compassió, és clar, però no obstant això quan esclavitzem a un animal d’una altra espècie, ho fem engreixar i el matem de manera cruel i sistemàtica, llavors l’ecologisme ja no apel·la a la nostra compassió.

Una altra dada curiosa és que sent la ramaderia una de les indústries més contaminants del planeta poques vegades és objectiu de les campanyes ecologistes. La ramaderia és responsable del 18% dels gasos emesos causants de l’efecte hivernacle, més del doble que tots els transports del món combinats, incloent cotxes, camions, vaixells, avions i trens. La ramaderia representa entre el 80 i 90% del nostre consum total d’aigua ja que la producció d’un quilogram de vedella necessita de 16.000 litres d’aigua. La ramaderia és una de les principals causants d’extinció d’espècies, creació de zones mortes en els oceans, contaminació de l’aigua i degradació del sòl. Segons la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura), el 2050, totes les reserves pesqueres estaran buides i haurem acabat amb tota la vida marina. Aquestes són algunes de les xifres que podem trobar consultant articles com la Llarga Ombra del Bestiar de la FAO.

Com és que no ens han explicat tot això? Perquè ningú ens aconsella reduir el nostre consum de carn i productes d’origen animal per salvar el medi ambient? Tots sabem de la importància de tancar l’aixeta mentre ens raspallem les dents, però ignorem que l’aigua necessària per produir una hamburguesa és el mateix que el gastat en dos mesos de dutxes. La petjada ecològica d’un vegà és la meitat que la d’una persona amb una alimentació omnívora. Si l’ecologisme actual fos coherent amb els seus principis, tots hauríem estat informats d’aquestes dades.

Un comportament veritablement ecologista apostaria per no seguir finançant a una de les principals indústries destructores del medi ambient i del planeta, com és la ramaderia i la pesca industrial. A més aquest moviment hauria de ser compassiu amb tots els individus, respectant els seus drets bàsics. Tots tenim dret a viure la nostra vida sense ser propietat de ningú, si només complíssim aquesta màxima, molts dels grans problemes ecològics d’aquest planeta també es solucionarien creant un món més just, sostenible i compassiu.

———————-
Fonts:
http://www.fao.org/Newsroom/es/news/2006/1000448/index.html http://waterfootprint.org/media/downloads/Mekonnen-Hoekstra-2012-WaterFootprintFarmAnimalProducts.pdf ftp://ftp.fao.org/docrep/fao/011/a0701s/a0701s00.pdf http://www.cowspiracy.com/facts/

 

Alberto Peláez és corredor de muntanya, especialitzat en ultrafons, amb un gran nombre de victòries a l’esquena, vegà i activista pels drets dels animals, tracta de transmetre un missatge de compatibilitat entre una vida de respecte a tots els éssers vius i l’esport d’alt rendiment.
Tècnic superior en Activitats Físiques, entrenador personal i bomber de professió, reparteix el seu temps entre l’esport i l’ajuda dels animals col·laborant amb diverses societats protectores, donant xerrades i transmetent les seves experiències portant una vida vegana i activa.

436
Foto: Pirañas Veganas

En vigílies de les celebracions de Nadal, durant les quals el consums d’animals es dispara, un grup d’activistes antiespecistes juntament amb membres del col·lectiu Pirañas Veganas van dur a terme tres accions, el mateix dia, en espais simbòlics del consum nadalenc a Barcelona.

La primera acció es va desenvolupar en el supermercat de El Corte Inglés, la segona en el mercat de la Boqueria i la tercera al Bar-Restaurant i Museu Jamón Experience.

En totes elles el grup d’activistes van recórrer els locals amb pancartes i cartells i amb consignes com “Basta ya de explotación animal” per a informar a la clientela sobre el patiment dels animals i la seva voluntat de viure, ser lliures i no patir amb l’objectiu comú de reflectir que el Nadal, si es creu en ell, ha de ser igual per a tothom.

En els punts més concorreguts de cada centre es va llegir un manifest que explicava el testimoni d’un porquet per conscienciar i promoure el veganisme.

Entre les persones que realitzaven les seves compres de productes animals es van veure reaccions de tota mena incloent el suport.

El col·lectiu Pirañas Veganas assegura que duran a terme més accions -sempre de forma pacífica- per assolir la fi de l’esclavitud.

 

Acció a El Corte Inglés:

 

Acció a la Boqueria:

 

Acció al restaurant:

 

439

Fa uns dies una amiga va publicar una foto del plat “vegetarià” que li van servir en el seu sopar de treball. Es podien veure espinacs bullits, dos trossos de carbassons mal tallats, un tros de carxofa i mitja tomata, tot banyat en un mar d’oli. Per aquest plat, d’alta cuina, li van cobrar 20 euros.

Aquesta és una situació que les persones veganes hem viscut moltes vegades. En determinats establiments, sembla que la nostra presència és una molèstia. Fa poc un cuiner em va dir que “no li marejara amb coses rares”; un plat vegetal és alguna cosa estranya per a aquest senyor, un gran nivell de formació el seu. Si a un local ens posen pegues i només ens ofereixen una amanida amb tomata, ceba i lletuga, a la qual (un aplaudiment, ací) se li ha afegit cogombre i dacsa com a innovació, crec que ens hem d’aixecar i marxar. Aquest plat, a més, ens el cobraran a un preu exorbitat, com els 20 euros de dalt.

He estat educada per a ser amable, el veganisme, en part, m’ha ensenyat a dir prou. No vols generar el conflicte, però, de vegades, el conflicte és inevitable. Recorde un dinar organitzat per un col·lectiu LGTBI on les dues persones veganes vam haver de menjar pasta amb oli, sense que al nostre voltant es manifestés ni un mínim gram d’empatia. Això es va acabar.
No obstant això, aquesta determinació es posa a prova amb les celebracions nadalenques. No importa que sigues atea, ni que hages repetit tantes vegades que no celebres el Nadal que sembles Ebenezer Scrooge, el personatge de “Conte de Nadal” de Dickens. Tard o d’hora et veuràs atrapada en un dinar familiar o de treball i hauràs de desplegar totes les teues estratègies de resistència. No vull ser negativa, però vaig a posar-me en el pitjor: ets una persona vegana en un entorn hostil.

Ser la persona “rara” és esgotador. Jo no tinc cap inconvenient a debatre sobre veganisme, però quan el debat es produeix al voltant d’una taula amb ganivets i forquilles és delicat. Així que si pots posposar aquest debat, fes-ho. Probablement no serà possible, perquè no et deixen. Quantes vegades he pensat que la meua paciència ja arribava al seu límit i que l’endemà m’esmentarien a la premsa amb un “dona pertorbada utilitza una graellada de verdures com a arma. Hi ha ferits de diversa gravetat”… perquè això és, amb tota seguretat, el que vas a menjar: graellada de verdures i/o una amanida amb una gran quantitat de lletuga (que està molt sobrevalorada en la cultura culinària carnista). És curiós que persones que afirmen “no menjar gairebé carn”, no puguen imaginar un altre plat 100% vegetal. Però ací ja entrem en l’estructura del referent absent, de Carol J. Adams, que explica el procés pel qual, en el sistema carnista, els animals desapareixen del plat. Que la realitat no siga visible per a la majoria de persones d’aquesta taula, no significa que no existisca: tu veus aquests animals, saps que van patir cada dia de la seua vida i saps què els va passar.

Llavors, en ple procés d’abstracció mental, apareix tot un seguit de personatges, amb un paper assignat, l’objectiu és qüestionar la teua ideologia. Fan això perquè se saben forts, no perquè tinguen curiositat. Tenim el lector del “Marca”, la nutricionista autotitulada, el de la cadena tròfica, la conciliadora, etc. Depenent de l’edat, és possible que totes aquestes persones compartisquen una mateixa característica: “la triada de la mort” (és a dir, la combinació letal de colesterol, àcid úric i sucre). Potser es mediquen i, en canvi, afirmen que la teua alimentació no és sana i que, pel teu bé, et desitgen que canvies algun dia. I comença la festa! Vas a escoltar de tot: que el pernil està molt bo i necessites les proteïnes (de debò?, altra vegada?), Que les plantes generen àcid úric (què?) I, finalment, que “cal respectar” . Però resulta que ets tu la que no estàs respectant, per deixar els animals fora del plat. Concentra’t en escoltar l’obstrucció arterial de qui et parla, això ajuda.

Si el menjar del local és un fàstic, però has de pagar el compte a parts iguals, fes això: aixeca la mà, crida a la cambrera o el cambrer i amb veu neutra digues “vull un whisky de malta escocès reserva, quin és el més car que tenen? “. No importa que no t’agrade el whisky, és una qüestió de compensació.

Si t’atabalen en aquest menjar i vols contestar, fes-ho, estàs en el teu dret. Que no et facen sentir culpable, no has de somriure i tenir paciència. Xantatge emocional, no gràcies. Torna el cop. Però si és massa, si tornes a casa malament, no et preocupes: és lògic estar malament després d’haver estat assetjada, penses en el que hauries d’haver dit o no haver dit, en el que et va costar reaccionar. Mira aquest vídeo, som ramat i estem canviant les coses, encara que de vegades semble que no. A més, els teus artèries estàs estupendes.

 

Diplomada en Relacions Laborals. Llicenciada en Història. Militant d’esquerres. Feminista, heterodisident i vegana.

Zaraida Fernández ens explica en un nou capítol del programa “V de gust” una nova recepta, nutritiva i molt fàcil d’el·laborar: Amanida de quinoes.

Ingredients:

250 quinoa blanca
50 quinoa vermella
50 quinoa negre
3 parts del seu volum d aigua per coure
Oli de pipes de carbassa
Vinagreta: una cullerada mostassa de Dijon, una part vinagre i dos oli
Alvocat
Maduixes
1/2 ceba
Un grapat altramuços
Sal

Pròxim acte de el dia 26 de setembre de 2015 per promocionar el veganisme gràcies el grup de 269 respect life d’una banda i la de Serás su Voz de l’altre.
Aquets dos grups s’han unit per realizar un acte conjunt que constará d’un recorregut desde la Catedral de Barcelona fins al parc de la Ciutadella on es realitzaran activitats diverses tant per a persones adultes com per a públic infantil.

1142

Aquest estiu els veggie runners Alberto y Pedro han fet realitat un nou repte, l’any passat van aconseguir fer El Camino de Santiago Non-Stop i aquest han posat el llistó mes alt, una ruta de costa a costa transpirinaica, de Perpinyà a Cantàbria, 653 Km amb la voluntat de demostrar com d’òptim és el rendiment fisic dels esportites vegans.

1366

V de Gust de la mà de la cuinera Zaraida Fernández, ens explica en aquesta ocasió com fer un bon gaspatxo amb figues.

Ingredients:

2 Kg tomàquet madur
1/2 ceba
1/2 pebrot
1,5 grans d’all
5 figues
1/2 cogombre
1 got aigua
1 gotet d’oli d’oliva verge
Vinagre de vi blanc al gust
Polsim de sal

672

Des del punt de vista d’optimització energètica, el colom n’inverteix molta per alçar el seu vol. Curtes ales en cos pesat, una nosa d’aerodinàmica. Però una vegada en l’aire la cosa canvia. Quan els coloms tornen a casa d’aire, aquest es torna millor respirable. Tant, que anomenem pau a un grapat de coloms en el cel.

El colom ha conquerit gairebé tots els continents, moltes espècies i la trista glòria de l’extinció del dodo (un colom de 20 quilos) per culpa del carnisme. En els coloms i les rates dipositem la infàmia de la nostra brutícia, de la mateixa manera que a les presons dissimulem la desigualtat del sistema. El colom floreix per subratllar l’insufrible evidència d’una espècie bruta que va descubrir el concepte d’escombraries inexistent a la natura, una espècie tremendament malgastadora que crida crisi a menjar carn un cop al dia en lloc de tres. Els coloms no obstant reciclen el que nosaltres tirem, i en lloc d’alimentar-se de llavors, els donem pa sense nutrients. Tot i així, amb un 80% de coloms malaltes a les ciutats, amb dits mutilats per materials sintètics en els seus nius, els accidents de sobreviure al nostre tren de vida, sofrint malalties gàstriques i respiratòries, … Encara amb tot això, el colom , heroïna anònima, floreix.

Una persona tan eminentment aèria com el colom, pateix la manca d’aire. Això ho saben les institucions i ajuntaments molestos amb la floració de columbiformes, que prenen la via expeditiva de les solucions ràpides (Hiroshima, Treblinka, gulags …), per gasejar-les quan les xifres se’ls disparen. Llavors les disparen. Xarxes d’expansió per a caçar humanitàriament i humanitàriament asfixiar. És una barbaritat. És una crueltat. És una realitat. Milers de coloms són matades pel seu èxit reproductiu perquè els seus excrements no li taquin el pudent cotxe al senyor González, fill de González, posseïdor d’un altre pudent cotxe.

Una sempre s’ha de posar del costat de la víctima. Sempre. No vol dir justificar l’extermini palestí per les sionistes a causa del precedent extermini nazi. No vol dir donar suport al hembrisme androfòbic només perquè la dona pateixi l’insofrible heteropatriarcat (com molts homes). No vol dir encongir-se d’espatlles quan el gat porta el enèsim ocellet caçat com a recompensa a la nostra fidelitat. La víctima sempre té la raó en primera instància. Però el colom … quin coi és el pecat del colom ?, el colom ha d’ofegar-se al mar abrupte dels contingents no desitjats, com migrants desesperades a la tomba de la Mediterrània ?. El colom ha de saber comptar-se per aprendre quan són masses ?. Ensenyarem per fi matemàtiques als coloms?

Arribades a aquest punt m’encantaria oferir informació reservada, dades de cassació objectivament contrastades, manipulades estadístiques de creixement exponencial, dubtosos mapes de conflicte entre interessos públics i població de coloms … Voldria sorprende-us amb tèrbols finançaments secrets sobre el corrupte del sistema de gestió de coloms en els municipis, però no disposo de res d’això, només tinc raó a les mans, ni arguments ni escàndols de portada. Només tragino empatia, justícia i igualtat, poc rendibles escuts amb els quals defensar als coloms de la llei menys escrupolosa, plenipotenciària des que el totalitarisme descobreix com fascistizar la democràcia. M’encantaria que n’hi hagués prou en escriure, protegir als coloms amb barricades de paraules, però els primers 35 exemplars de la Bíblia de Guttenberg (el primer llibre imprès), van ser fets amb les pells de sis mil xais de llet, degollats per a la glòria de l’escriptura , la religió i l’especisme. Llavors em donen ganes de deixar d’escriure.

Escrivim sobre la mort, la volem comprendre, fins i tot matem per comprendre-… L’estratègia dels coloms (i en general les altres espècies), és més senzilla i eficaç: se centren en la vida. La seva estratègia és paladejar tots els vents com si fos un, mastegar cada matinada com si fos l’última, beure de la pluja i gaudir de la felicitat que els envegem. La bellesa no és culpable de generar en unes adoració i en altres cobdícia.

Per la nostra banda, som les mamíferes més fràgils sobre la biosfera. Nues, fluixes, lentes, maldestres, és un miracle que hàgim sobreviscut, però no ho hem fet gràcies a la nostra intel·ligència, sinó a la falta d’escrúpols, aquí sí superem als altres animals. No hi ha espècie -fins i tot aquelles totalment carnivores- que sàpiga tant de la indiferència i la mesquinesa com la nostra. Construïm societats amb maons de complexos i frustracions, caguem amb sentiment de culpa, edifiquem temples al nostre por, vam inventar les modes adequades a la nostra vergonya, adaptem totes les nostres biografies a la covardia. Venem tot el vendible i explotem a canvi d’unes monedes tot el que considerem útil.
 
Construïm cultures que premien la manca d’escrúpols i gasegen a qui fa nosa. Com més pateix de manies una societat, més florent és la civilització resultant, inversament proporcional al mim, a la bondat i a l’honestedat. La veritat i la justícia no llancen beneficis, per això el desenvolupament econòmic i el carnisme són tan absoluts, ubics i inqüestionables, perquè mai la civilització havia arribat a cotes tan altes de depredació contra la naturalesa i les seves criatures. La nostra espècie inclosa. No només estic parlant de xifres, sinó de refinament i mecanització del mètode. El problema de l’especisme i de la destrucció de les condicions naturals que ens permeten la supervivència a la nostra espècie són, per tant, més que una opció: són un imponderable.

El cervell és una inflamació anormal succeïda a arrel de la pèrdua de la cresta sagital i la disminució dels maxil·lars. Una deformació especifica amb efectes secundaris nocius. S’ha destapat el pastís, es va acabar el viure de les rendes de l’antropocentrisme, n’hi ha prou d’apropiar-nos les glòries d’altres, el que és cadascuna depèn de cadascuna, no de la veïna, de la ciutat, la nació o la raça. Convençudes ser les hereves de Da Vinci, descobrim en els nostres gens potser Hitler. Som responsables de tot el que succeeix per les nostres accions i inaccions. El facin una, deu persones o un bilió d’elles. Auschwitz no ho van construir les nazis, sinó la indiferència.

Hi ha gent que es queixa que els arbres de la ciutat embruten amb les seves fulles de tardor les netes carrers, tallem-los. Hi ha gent que es queixa de la brutícia dels coloms, cap problema, gasegem-les. Hi ha gent queixant-se de la gent, que comenci la barbàrie … No cabien els gossos vagabunds durant el Mundial de Futbol a Ucraïna, el seu destí va ser el de coloms de Barcelona i tantes altres ciutats. Matar sense fer-les mal, degollar-les dolçament, destruir amb respecte, extingir-amb dignitat, i delicadesa, assassinar sense sofriment, aniquilar humanitàriament, rebentar amb dolçor, incinerar amb ritu, sacrificar amb professionalitat, liquidar amb legitimitat, eutanasiar-les amb objeccions, desapareixer-les amb assepció, … tractar-les com si no hagués mort, com si no hagués viscut, com mobiliari urbà.

Què donaria jo per saber què s’expliquen els lleons reclosos al parc zoològic de Barcelona, ​​quan a la nit es rugeixen i es diuen amb dolços ronces veus de convocatòria. A ple dia, a hores d’ara, els coloms a la mateixa ciutat segueixen sent exterminades, pagant el preu de pertànyer d’una altra espècie, tot i que s’informa a la població que aquests “mètodes de control” estan en detriment. Cada dia que passa deixa un rastre de víctimes silencioses després el xiuxiueig del gas, d’heroïnes abatudes pel feixisme, de dolços coloms agonitzant en càmeres de mort. Atureu JA la matança.

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

1059

Hem decidit lluitar pels animals, de totes les injustícies que hi ha hagut en aquest món, hem decidit posar veu als que no la tenen, donar la cara pels que a ningú importen. Per què hem triat els animals d’entre tantes causes nobles per les que lluitar?

Per començar perquè l’explotació dels animals no humans està socialment acceptada, hem normalitzat certes activitats, com el consum de carn, llet o ous, la tracció a sang, els espectacles a costa de privar de llibertat als animals, l’experimentació i un llarg etcètera que denunciar aquestes injustícies no està ben vist. La majoria de les nostres amistats i famílies col·laboren de forma directa o indirecta amb l’explotació, de forma conscient o inconscient, ja sigui quan algú compra un sabó testat en animals o un nen es menja una salsitxa fabricada amb el cadàver d’un porc. Darrere de aquests comportaments es troba una violència assumida com a normal, implícitament, per la qual no és ben vist alçar-se en contra seva, la societat s’ha encarregat d’ocultar i silenciar el patiment dels animals, perquè ho ignorem, i fins i tot el ridiculitzem.

Els animals són totalment innocents, el seu únic delicte ha estat haver de compartir aquest planeta amb un ésser tan perjudicial i avar com l’humà, tots els animals viuen en harmonia amb la natura a excepció de l’home.

Mai en la història hi ha hagut una opressió tan brutal cap a un grup d’éssers innocents, ni en nombre ni en quantitat de dolor infringit, si el dolor fos mesurable, no tindríem números per quantificar el que passa en els escorxadors, granges, laboratoris i zoològics del món.

Els animals són els nostres iguals quant a la seva capacitat de sentir, dolor, alegria, tristesa, por, fam, fred … compartim amb ells molts interessos, ignorar-los i no tenir-los en compte, fent-nos amos de les seves vides, és un tipus de discriminació denominat especisme, tan greu i deplorable com el racisme o el sexisme.

Hem decidit lluitar per ells i per això som contínuament qüestionats, jutjats, ignorats i fins i tot ridiculitzats. Contra nosaltres s’utilitza un discurs demagògic. És comú que se’ns pregunti per què no ens impliquem en causes que són considerades més “importants” com ajudar a individus de la nostra espècie o que es qüestioni la nostra congruència perquè utilitzem una tecnologia que també pot generar patiment a individus innocents com pot ser l’ús de coltan en aparells electrònics o petroli en el transport. Aquest discurs té més com a objectiu aplacar la consciència d’aquell que no fa res, ni per animals, ni per humans, que de crear un debat constructiu. No és un consell el que ens donen és una excusa barata, mai s’hauria de deixar d’ajudar a algú per no ser possible ajudar a tot el món.

El veganisme no significa un “en comptes de” sinó que és un “a més” ser vegà i defensar els drets dels animals no implica desvincular d’altres injustícies socials o lluites en defensa del medi ambient, o de qualsevol desigualtat. de fet el veganisme involucra lluitar contra la fam al món, crear un planeta més sostenible, reduir els gasos d’efecte hivernacle, un món de menys desigualtats.

En la nostra lluita intentem ser coherents, però sense renunciar a les nostres vides, fent el menor dany possible, triant l’opció més compassiva, sempre que existeixi. No obstant això, per què se segueix menyspreant la lluita en defensa dels drets dels animals? perquè els animals continuen sent considerats víctimes de segona categoria, no les posem a la mateixa alçada que les altres, ningú s’atreviria a portar aquest discurs demagògic a qui està implicat en altres lluites com l’ajuda humanitària al tercer món. Us imagineu a algú recriminant a un activista que ajuda als nens famolencs que usi un cotxe que consumeix petroli, titllant-lo d’hipòcrita? O que, per què no ajuda als nens d’una altra regió que estan més necessitats?. Això mai passa perquè considerem als nens com prou importants per no frivolitzar amb el seu patiment. En canvi els qui hem decidit defensar els animals hem d’escoltar repetides vegades aquest: i per què no ajudes als nens .. i utilitzes cotxe que consumeix petroli … als activistes dels animals ens exigeixen un grau de congruència que ratlla l’absurd. Perquè ningú posa als animals a la mateixa altura que els humans, i ningú s’atreviria a fer servir arguments tan absurds quan a l’altra costat de la balança es troben nens famolencs humans, però si els nadons són d’una altra espècie, allà canvia la pel·lícula i podem tractar de desprestigiar la causa amb tot tipus de fal·làcies.

Tot això reflecteix el poc que importen aquestes víctimes. Per començar a canviar aquesta situació hauríem de començar per ser conscients del seu sofriment i no jerarquitzar el dolor dels innocents en funció de la seva espècie, no hi ha víctimes de primera, segona o tercera categoria.

Per què defensem els animals? perquè considerem que tenen el mateix dret que nosaltres a no ser torturats, esclavitzats o assassinats i a més els seus drets són totalment ignorats per la gran majoria de la gent, ens indigna i ens entristeix profundament que la gran majoria de la gent sigui incapaç de veure una cosa tan senzilla.

El dia que la gent s’estremeixi de la mateixa manera davant d’una injustícia, independentment del sexe, la raça o l’espècie de la víctima haurem donat el primer pas per acabar amb aquest holocaust.

Mentrestant, seguirem lluitant pels que no tenen veu.

 

Alberto Peláez és corredor de muntanya, especialitzat en ultrafons, amb un gran nombre de victòries a l’esquena, vegà i activista pels drets dels animals, tracta de transmetre un missatge de compatibilitat entre una vida de respecte a tots els éssers vius i l’esport d’alt rendiment.
Tècnic superior en Activitats Físiques, entrenador personal i bomber de professió, reparteix el seu temps entre l’esport i l’ajuda dels animals col·laborant amb diverses societats protectores, donant xerrades i transmetent les seves experiències portant una vida vegana i activa.

709

L’ordre dels factors no altera el valor de producte … de vegades. De vegades és tal que 30 indígenes menys 25 indígenes són 5 indígenes, però 25 indígenes menys 30 indígenes és una extinció. 100 porcs dividits entre 3 metres quadrats resulta un valor diferent de 3 porcs dividits en 100 metres quadrats. Llavors l’ordre dels factors sí que altera el resultat. I molt. L’ordre de vegades importa, el mateix que la mida.

Dues terceres parts de la terra conreada del planeta està sent mecanofacturada per una sola de les trenta milions d’espècies (imagineu com), per a la producció de carn i productes d’altres animals considerats esclaus. És a dir un luxe car i insostenible, idèntic en depredació i miopia a exhaurir amb pesca industrial, activitat la qual deixa zones mortes i desertitzades en els fons oceànics. El nostre caprici de plaers gastronòmics (disfressat sota el pretext de necessitat fisiològica), productes fora de temporada, de llarga distància, amb gran empremta ecològica i altres factors, sumat a una desproporcionada gana, conceben un món desballestat on 2.000 milions de les 4.000 milions d’ tones de menjar anuals que l’ésser humà produeix, acaben a les escombraries o desaprofitades en el procés de producció.

D’altra banda la doctrina del creixement exponencial -el que ens obliguen a anomenar “desenvolupament”-, devora cada dia milers d’hectàrees de terra per a una il·lògica capitalista d’acaparament i explotació de terrenys dirigida a la sobreexplotació. La pressió exercida sobre els ecosistemes per a aquesta colonització s’extingeix al voltant de 50.000 espècies cada any, i assassina amb el seu comportament -per actiu i per passiu- a milions d’éssers humans mitjançant deutes amb corporacions, intoxicació agrícola i misèria derivada del capitalisme aplicat a la producció d’aliments. No és la caça el que extingeix les espècies animals en l’actual sistema global, sinó un pla cec de creixement infinit en un planeta finit, és a dir, l’encongiment brutal dels territoris salvatges en detriment dels seus habitants, amb l’objectiu de satisfer rols socials i no necessitats bàsiques. El capitalisme ens està assassinant en destruir les condicions mínimes de salut ambiental perquè la nostra espècie sobrevisqui. No matarem la terra, sinó només la nostra possibilitat de viure-hi.

El planeta ens sobreviurà, ho repeteixo, i el capitalisme només aconseguirà extinguir-nos a nosaltres.

Preferim depredar la terra per alimentar més de 5 bilions de cotxes amb “biocombustible” amb deserts verds de blat de moro o colza, en lloc d’evitar que morin cada dia al voltant de 50.000 humanes de fam, és un exemple trasbalsat de la tecnocràcia que privilegia els dividends i les xifres més que a la tova pell de les mamíferes que som. La il·lògica capitalista és una manera de feixisme no casual sinó causalment relacionat al patriarcat i a un mètode mascle, depredador, avariciós i primitiu de gestionar els béns necessaris perquè la nostra espècie sobrevisqui, convertint la retòrica mercantil en un dogma inqüestionable, per erigir després un discurs de supremacia sobre la naturalesa en favor de l’acumulació i destrucció de recursos.

Fa només 50 anys, a una agricultora li bastava una hectàrea de terra per alimentar la seva família, la possessió d’animals no estava tan desenvolupada ni era tan indiscutible com avui. El mateix mite de la humana ancestral caçadora recol·lectora es rendeix a les evidències actuals (basades en el baix nombre d’ossades animals i armes de caça trobades en els assentaments primitius), de la societat real, recol·lectora-caçadora. Societats recol·lectores molt més omnipresents entre les diverses cultures i civilitzacions humanes que les d’índole cinegètica. La llegenda del creixement cerebral humà per la ingesta de carn entaula avui dia duels amb la ciència dietètica i el veritable impacte de la carronya en el nostre organisme.

Societats recol·lectores-caçadores, aquest ordre ara importa, perquè ara qüestionem el nostre paper a la biosfera i l’impacte que l’antroposfera genera en el conjunt de la vida, quan hem deixat d’actuar amb la natura per disparar contra ella. Una agricultora avui dia en canvi, pot posseir 1000 hectàrees de terra i basar el seu treball no en la producció d’aliments sinó en la fabricació de diners, motiu principal de l’agricultura moderna des de l’anomenada “Revolució verda”, el color es devia al de els bitllets de banc, i no al de la clorofil·la.

La pagesa moderna rep les subvencions i deixa la seva collita sense recollir si no li compensa. La pagesa moderna explota (fixem-nos en la connotació d’un verb basat en l’explosió) enormes extensions de terreny robat a les seves legítimes propietàries (no humanes, tribus originàries, camperoles de dret usufructuari…), mitjançant el mite que el planeta ens pertany. Centenars de milers d’hectàrees de la millor terra cultivable d’Europa, la ucraïnesa, es troben en mans de corporacions de llavors amb intencions aplicar la transgènesi en aquests sòls. Els mitjans emprats per a això són immenses maquinàries que comprimeixen i compacten la terra aniquilant gran part de biorganismos, empobrint la diversitat en un trasbalsat utilitarisme, per a considerar reduccionistament a la gleva com un immens test on plantar monocultius i deserts verds. Organismes sovint genèticament modificats, el gra es troba en mans d’aquestes i altres corporacions sense escrúpols, animades per l’únic objectiu del guany monetari mitjançant el control de les llavors, el sòl i l’aigua, les tres necessitats fonamentals de la nostra pervivència. Mai menjar va ser tan nociu, mai havíem delegat tant el control de la nostra supervivència i mai en tan males mans.

La pèssima qualitat de la producció agrícola i la dràstica disminució dels sabors i les propietats dels aliments és un tema a part sobre el qual no m’estendré.

Fins i tot la potència dels fets pot ser ambigua en referència a la interpretació que en fem. Les profetes del neoliberalisme usen la retòrica del Lliure Mercat suggerint algun tipus de llibertat, de la mateixa manera que la religions s’adjudiquen omnisapiencia parlant de preceptes com la llum de la veritat. Totes les religions exigeixen tenir la raó i la paraula, de la mateixa manera en què la producció s’ha convertit en un fi en si mateixa, no en un mitjà d’aconseguir béns útils -i no monetaris, per a les persones. Un banc, per exemple, va ser originàriament un lloc on la gent pogués tenir segur el seu diners, (és a dir, els escarits excedents de la seva vida quotidiana) amb vista a un futur de possibles malalties o mancances, en la mateixa línia de comportament econòmic racional que utilitzen els esquirols o els castors per sobreviure al hivern-; en lloc d’això, el banc s’ha convertit en un fet econòmic de més pes i importància que el mateix diners i per descomptat que la pròpia gent. La perversió de l’avarícia es troba legitimada com a Bé Comú i defensada pels estats amb més cura que aspectes molt més essencials com l’Educació o la Sanitat.

A Catalunya hi ha més porcs que humanes, per què no els veiem?. Bàsicament no els podem veure perquè fan pudor i vam decidir aïllar-los, i també perquè ens resulta massa trist veure’ls, llavors cal amagar-los, el més endurits i invisibles que puguem, els més cosificadamente que permeti la llei. No obstant això el problema d’acumular escombraries sota la catifa i ignorar els problemes derivats de la nostra misèria ètica, és que s’amuntega, forma monticles i acaba dificultant el pas. No es tracta de trobar la manera de reciclar aquesta escombraries, el repte és més ambiciós: no generar-la, és a dir, deixar de criar porcs.

Amb la gestió dels aqüífers passa que trilions de tones d’aigua per tots els rius del món arrosseguen immenses masses de residus vegetals, minerals i animals, enriquint grans zones d’acumulació amb valuoses fonts d’oxigen i fòsfor, vital per a milers de formes de vida, per això la construcció de colossals estructures de retenció d’aigua empobreix els ecosistemes. En el seu lloc es poden servir fonts d’energia igualment renovables, però de petita escala. Tot el petit és més pràctic.

De la mateixa manera en què cal establir mecanismes de protecció a les dones de les violacions -sexuales o no-, cal protegir la naturalesa de l’ésser humà. Les camperoles hindús es suïciden bevent pesticides de l’empresa de llavors que les té tenallades amb xantatges i deutes. Així mateix el zyklon B de les cambres de gas nazis era produït per empreses farmacèutiques. Aquestes corporacions fabriquen llavors transgèniques (una milionèsima part de les existents en la biodiversitat natural), evidenciant que les farmacèutiques teòricament dedicades a fer un món més sa, només pretenen prolongar les malalties alleujant els símptomes, mantenint al món “sanament malalt”. El govern etíop és un gran productor de cafè i de fam, l’argentí i brasiler exporten soja i blat de moro per engreixar animals a Europa… Tots els governs ballen la música de les fluctuacions borsàries, hipotecant una cosa tan de mínims com la sobirania dels Estats, la qual ha genuflexat les seves gestions als grups d’interès. La localitat i la petitesa dels projectes sostenibles s’ignora per intentar agenollar-la davant monstres multicèfals que ens venen refrescos, llavors, cortines, llapis, aigua i tot el que els sigui rendible en filials amb mil noms en tots els països del món.

Contra la sobreproducció mascle es plantegen alternatives importants, totes eficaces, totes femenines, totes testades durant milers d’anys i totes basades en l’abastable, és a dir, el petit, és a dir, el que és sostenible. Un model de societat rural de microeconomies autogestionades i autosustentables que rebutgi aquest sistema totalitari de depredació basat en la grandària de les respostes, en la qualitat d’elles i en la democràcia de les actuacions. El món no necessita tantes ni tan grans extensions de terreny per alimentar-se, des dels horts ciutadans en les terrasses dels edificis i els balcons, o els horts comunitaris, la plantació d’arbres fruiters en lloc d’ornamentals, fins a la permacultura de la producció de aliments, on els nutrients ciclan i el concepte d’escombraries desapareix. Produccions cent per cent vegetals que eliminin el malbaratament energètic que suposa alimentar animals no humans per a explotació humana.

Hem de ser natura en una dinàmica de biocreación i biodegradació gestionada amb l’objectiu d’alimentar les persones i no als mercats. L’alternativa a un sistema invasiu mascle sempre ha estat un sistema natural femella de cooperació biodinàmica a escala domestica, petites microeconomies locals i de diversitat, on la terra pugui gaudir dels 100.000 tipus d’arròs que hi ha al món o els 4000 tipus de pomes, i on milions d’espècies interactuem per protegir la riquesa amenaçada que posseeix la terra.

La resposta és més antiga que la pregunta. En els temps que corren en els quals de dir austeritat és a dir blasfèmia sempre hi ha alguna cosa o algú que pateix el barat. Persones humanes i no humanes, llibertats individuals i col·lectives, voluntats, saluts públiques, longevitats, ecosistemes, paisatges … És urgent reestructurar els nostres sistemes de valors per dirigir-los cap a la felicitat i no cap a la satisfacció provisional.

Horts, cal recuperar els horts, el concepte dels horts globals, testats des de la prehistòria: són eficaços. La producció responsable, la ruralització de les alternatives, la desplastificació de l’agro i molts altres temes pendents en ecologia i biocentrisme. Generar energies netes d’impacte mínim i basades en les forces que mouen la natura, el vent, les aigües, la llum, … Ens imaginem què seria poder canalitzar el voltatge dels raigs per a fins energètics?. Que les persones recuperin el control de la terra i no acceptar les exigències dels governs corruptes, titelles dels desitjos de les grans corporacions. El planeta és un cos amb rius com venes i falles com articulacions, no un mer recipient dels nostres capricis, cal tractar bé els cossos en acord amb el preu de la vida, incalculable. Així els horts de permacultura han de ser vegans, perquè afirmar que la vaca ens dóna la seva llet, la gallina els seus ous o el porc la seva carn, és com decidir que la mare humana dóna filles per a la pedofília i el tràfic d’òrgans. Les no humanes són fins en si mateixes, no en la instrumentalització que d’elles fem per al nostre profit.

Horts on relacionar-nos amb la natura per tornar a valors immutables codificats en els nostres gens. Horts per salvar, horts per salvar-nos. Pren la teva pala i comença a cavar.

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

LA PLOMA

1090
Torero, deixa ja de explicar-li al món que els animalistes som com tu per intentar que el món pensi que tu ets com nosaltres,...

V DE GUST

892
Tercer programa de receptes veganes a la TVAnimalista i a càrrec de la cuinera Zaraida Fernández. A través dels seus consells aprendrem de forma fàcil...