Etiquetes Entrades etiquetades amb "valladolid"

valladolid

2628

Amb motiu del cruel festeig denominat com Toro de la Vega ens dirigim de bon matí al tristament famós poble de Tordesillas, és més que coneguda la seva festa que consisteix a acorralar un toro entre tot un poble perquè després mig centenar de persones a peu i a cavall armats amb mortíferes llances el torturin fins a la mort.

Des del punt de vista del maltractament i assassinat, no dista molt de les curses de braus, si bé aquí el linxament és, si cap, més desigual, un herbívor pacífic, només indefens contra tot un poble enaltit per l’alcohol i encoratjat per l’anonimat que et donen les masses, usant armes afilades i cavalls, espectacle cruel i covard.

No obstant això aquesta lluita en contra del Toro de la Vega crec que té un caràcter molt especial, ha aconseguit posar a una immensa majoria en contra del maltractament animal, en contra de la barbàrie, del gaudi causat pel dolor aliè, de la crueltat.

Elegido, tristament serà una víctima més, igual d’innocent que els milers de pollastres, vaques, porcs, bens, cabres, etc que moren cada dia als escorxadors sense cap necessitat, però la crueltat del seu martiri i l’alegria de tot un poble que gaudeix amb el seu dolor, han aconseguit unir als defensors dels animals, han aconseguit que molta gent empatitzi amb una víctima individual, amb rostre, amb nom. Això pot esdevenir en una cosa molt poderosa per seguir guanyant batalles en defensa dels que no tenen veu, per això crec que és tan important construir una força extraordinària per aturar aquesta barbàrie, al marge, clar que qualsevol lluita que tingui com a finalitat salvar la vida d’un innocent està més que justificada i hauríem de fer tot el possible per guanyar-la.

Tot just entrar al poble un calfred recorre el nostre cos, ens intentem confondre entre la multitud, però és impossible, tant és que portis una samarreta amb la bandera d’Espanya o una cervesa a la mà per intentar mimetitzar-te amb els habitants del poble, les nostres cares de tristesa ens delaten, en contrast amb les seves cares d’alegria i el seu grau d’intoxicació etílica, no vam trigar a rebre tot tipus d’insults; “feu mala olor”, “porques aneu a rentar”, “drogoaddictes”, “porretes” … està clar el nivell de masclisme i classisme d’aquesta gent, està a l’altura del seu especisme. No ens queda una altra que intentar abstraure’ns, ficar-nos en una bombolla i intentar mirar a l’infinit, sinó la ràbia tan immensa que sentim podia desembocar en una situació perillosa.

Després de creuar tot el poble ens adrecem al punt de trobada i veiem més activistes, ha vingut gent de tota la geografia espanyola, noliejant autobusos i en vehicles propis. Fins i tot francesos i italians, però a causa de la clandestinitat en l’organització i la por a infiltrats hi ha molta desinformació i gairebé ningú sap amb certesa el que hem de fer. Tinc clar que és millor que la situació de l’any passat, on érem tots junts, vam ser fàcilment identificables i controlats per la policia en tot moment, d’aquesta manera ens va ser impossible intentar aturar la massacre.

Vaig amb la meva mare, la meva cosina i els meus amics a la trobada amb Juanjo i Pedro Jesús que saben el que ha de fer el seu grup, el grup majoritari intentarà aturar el torneig a l’entrada de la Vega, a la glorieta, nosaltres més amunt, el reglament diu que no es pot deixar anar a Elegido si hi ha perill per als participants, per això la nostra estratègia serà intentar tallar la carretera amb una cadena humana, i d’aquesta manera retardar el torneig fins a les 12 hora a la qual ja no podrà ser efectuat.

El nostre grup és poc nombrós i estem espantats, molta gent ha baixat a la Vega en sentir que no érem suficients, tot i així vam decidir intentar-ho, a les deu cinquanta-cinc ens asseurem a terra, els minuts passen i a menys de 30 segons d’emprendre la nostra acció, veiem com una noia tocant un xiulet es tira a terra, en qüestió de segons la segueixen més activistes nosaltres inclosos, no ens coneixíem entre nosaltres però hem actuat a l’hora.

Un cop a terra comencem a ser insultats, escopits … però almenys la guàrdia civil evita que ens agredeixin, ens unim i coregem consignes a favor dels animals, el temps passa i no ens desallotgen, la policia està ocupada encarregant-se del grup de la rotonda, el temps passa i la nostra confiança puja, potser ho aconseguim, però la policia arriba i se’ns enduen per la força.

A les 11:30 deixen anar el toro, Elegido passa pel costat de nosaltres, bell, fort, espantat, sense saber perquè el persegueixen, un company crida “A per ells Elegido!! estem amb tu!!” ara tot és tristesa molts vam començar a plorar, la gent del poble, continua insultant, escopint-nos, burlant-se del dolor d’Elegido i del nostre, “ja l’han matat foteu-vos!!” gent gran, nenes … amb un odi i una agressivitat dins que mai vaig pensar que existís, crec que aquesta gent no té solució, mai havia sentit tanta maldat en estat pur, a més ens fa l’efecte que som la màxima atracció, la gent se centra més en insultar i llançar pedres que en el bou en si.

Una companya és agredida per una pedra llançada covardament des de la multitud, a més de múltiples agressions més, nosaltres seguim aguantant insults i amenaces de gent treta d’una pel·lícula de terror. La policia ens ajunta amb la resta de companys, en aquests moments a la Vega, Elegido està sent massacrat i els nostres companys són apedregats. Elegido mor, la seva agonia acaba. Treuen l’assassí a coll. Sentim ira, odi, ràbia impotència.

Ens anem amb molta impotència, impotència per saber que d’haver estat uns pocs centenars més (vam ser al voltant de 500) i millor organitzats aquesta barbàrie s’hauria aturat, ràbia per sentir que si només un 10% de les persones assistents a la manifestació de Madrid haguessin acudit aquí, això s’hauria aturat. L’única part positiva és veure que queda gent bona, tots els i les activistes que van arriscar la seva integritat per defensar Elegido, majoritàriament dones valentes, amb una determinació indestructible, la valentia d’unes poques persones contra un poble de covards assassins.

M’agradaria demanar més implicació, lamentar-se des de casa no serveix de res, en canvi la presència a Tordesillas és valuosíssima. Aquí vam poder apreciar el valor de l’acció directa, com no podem romandre impassibles davant les injustícies, més quan la vida d’un innocent està en joc.

No crec que aquest poble sigui capaç d’aguantar la pressió social a la qual es veu sotmès, no crec que puguin seguir vivint ancorats a l’edat mitjana, ho podem aturar però per això cal que ens involucrem, no val amb 500 persones, hem de ser almenys 5000, llavors ningú podrà aturar-nos, i potser sigui una gran victòria a la qual seguiran moltes més en favor dels drets dels animals.

 

Alberto Peláez és corredor de muntanya, especialitzat en ultrafons, amb un gran nombre de victòries a l’esquena, vegà i activista pels drets dels animals, tracta de transmetre un missatge de compatibilitat entre una vida de respecte a tots els éssers vius i l’esport d’alt rendiment.
Tècnic superior en Activitats Físiques, entrenador personal i bomber de professió, reparteix el seu temps entre l’esport i l’ajuda dels animals col·laborant amb diverses societats protectores, donant xerrades i transmetent les seves experiències portant una vida vegana i activa.

LA PLOMA

1075
A la xarrada de les II Jornades Veganes de Benissa, haguí de passar massa ràpidament per damunt d’eixa patètica masculinitat que s’amaga darrere de...

NUTRICIÓ

4701
Quart programa de receptes veganes a la TVAnimalista i a càrrec de la cuinera Zaraida Fernández. A través dels seus consells aprendrem de forma...