Etiquetes Entrades etiquetades amb "tauromàquia"

tauromàquia

31072

I l’amo del Restaurant Les Delícies del Port d’Alacant, li podem anomenar pel que és i descriure pel que ha fet, o també hem d’anar amb draps calents en aquest país on l’Administració recull les multes per maltractament animal en forma de xavalla i les subvencions taurines les lliura a cabassos de bitllets morats?, en aquest país on els eufemismes estudien dret i tanatopràxia perquè els criminals semblin innocents i els morts vius?

Aquest canalla, aquest miserable, aquest delinqüent, aquest psicòpata, aquest malparit, va decidir ruixar amb àcid a una cadellada de gatets -presumptament, vaig a afegir, que cínics podem ser tots-, així que va omplir una galleda amb un producte corrosiu i s’ho va llençar per damunt a aquestes criatures, hi ha testimonis. On eres, karma, perquè abans d’arribar a elles no hagués donat una ensopegada i ficat el cap de ple dins d’aquest poal?

Àcid, ens podem imaginar (o no) el dolor que han sentit aquests desgraciats animals i que segueixen sentint gairebé tots ells. Sí, dic gairebé perquè almenys que jo sàpiga ja ha mort un. I és clar, a això tampoc ho podrem anomenar tortura amb intent d’assassinat en el cas dels que sobreviuen i tortura més assassinat consumat en el del qual no va superar les ferides, oi? L’executor és humà i per tant podria ser acusat d’aquestes figures delictives però com les seves víctimes no ho són, ja que ens hem de conformar amb el terme “maltractament” i amb l’afegitó d’ “animal”, o sigui, una simple falta en el Codi Penal, i si se’m passés pel cap de dir-li a aquest ésser menyspreable torturador o assassí igual fins i tot em denunciava, com va fer Juan Lado amb el grup musical Lyvon per considerar danyada la seva imatge quan, després de matar a cops al seu pastor alemany li van dedicar la cançó de “Juan Lado Cagón”.

I com aquest, en la mateixa línia de abjecció, l’amo de les Delícies del Port. Ara m’imagino bona part dels espanyols horroritzats davant seu acte, fastiguejats per la seva maldat i commoguts en veure la imatge d’aquests gatets escorxats. Amb aquest roí no hi ha tant problema com amb altres, aquesta vegada no sortirà una Fundació del Gat d’Abrasar per, com ha passat amb la Fundació del Toro de Lidia, denunciar els qui tinguen la gosadia de faltar-li el respecte a aquest individu, només el seu advocat farà el que pugui però sense lobby mediàtic al darrere, i em pregunto quina és la diferència més enllà de la legalitat i de la compassió selectiva d’alguns ciutadans davant les atrocitats amb animals.

Quina és la diferència del dolor provocat per àcid o puntes de pica, banderilles, estocs, descabellos i puntetes, quina entre el dolor i la por d’un o altre animal, quina en la sang que raja de les seves ferides, més atroços encara per dins que per fora en el cas del brau, quina entre la covardia, el sadisme i la violència de qui comet l’acte en els voltants d’un restaurant o en una plaça? Cap, collons, no n’hi ha cap que no passi per una hipocresia llardosa i per la pèrdua de l’ètica per deixar espai al propi interès encara que costi vides. Suposo que aquest hostaler sense escrúpols ho va fer “pel bé” del seu negoci, com ramaders i empresaris taurins o toreros i quadrilles sense escrúpols també ho fan “pel bé” del seu.

No hi ha diferència, per a mi i per a molts no n’hi ha, i qui fa de la mort el seu benefici no està eximit de la criminalitat de la seva acció, legal o moral però criminalitat a la fi, tot i que no es pot negar que la seva vilesa és almenys coherent amb el seu menyspreu absolut a altres vides en nom del seu profit, què passa però amb molts dels que brolla la llagrimeta o giren el cap davant la imatge d’unes cries en carn viva?, que potser no hi ha interès no hi ha tampoc ràbia, ni crits, ni repulsió davant de la d’un toro, ni tan sols a la d’un jòneguet, amb nervis i músculs seccionats, amb hemorràgies, amb el pulmó travessat, la llengua penjant, les potes doblegades, la mirada aterrida i al seu costat un que no és amo del Restaurant les Delícies del Port sinó torero, que no porta una galleda amb àcid a les mans però sí un punyal clavant-li la ganivetada final, llançant-li la ruixada final. Què maleïda diferència hi ha?

Mentre en un país com Espanya no es pugui dir a les mateixes coses per un mateix nom en funció d’una indecent excepcionalitat legal, mentre actes molt similars siguin en un cas tradició a preservar i en un altre delicte, perdó, ni això, falta, mentre seguim consentint, encoratjant i subvencionant formes de tortura i d’assassinat animal seguiran passant aquestes coses que tant torben la nostra sensibilitat ad hoc. Només referint-nos a gats i entre molts altres casos en uns pocs mesos vam parlar d’un gatet atrapat al cep d’un caçador i que finalment va morir després de ser rescatat, d’un altre que tampoc va sobreviure i que havia estat utilitzat per uns xavals a manera de pilota, i d’aquests abrasats amb un producte industrial. Entremig d’uns i altres dotzenes d’ells tirotejats, ofegats, cremats, enverinats, morts a pals o llançats a un contenidor, dic dotzenes per dir alguna cosa, són impossibles de quantificar, aquests casos no és que quedin normalment impunes per al seu autor, és que ni s’arriben a conèixer. Moltes, massa fosses sense localitzar ni obrir a Espanya, de totes les espècies.

Però el que més esgarrifa, repeteixo, no és el que carrega àcid en una galleda i l’hi tira per sobre a uns gatets, no és el que penja a un llebrer, escorxa a un visó, li fica un tret a un cabirol o rebenta les entranyes d’una vedelleta o d’un toro en un plaça o fora d’ella, sinó els milions d’espanyols que diuen filldeputa al propietari d’aquest restaurant i heroi a Enrique Ponce, o sense dir-li heroi, no cal, expliquen que no els agrada la tauromàquia però no sé què que pel mateix no van i de la llibertat. Et serviria llavors, espanyola o espanyol amb la pell tan fina per certes víctimes i amb semblant cuirassa per a altres, en aquest laissez faire, laissez passer teu, que això dels gats abrasats se saldés amb un “no va estar bé però cal respectar la seva llibertat?”.

En aquest cas no, oi?, per què, ¿perquè és il·legal, potser?, perquè els teus fills tenen un gatet? El desig de viure, el dret de fer-ho, l’horror del sofriment físic i emocional i la violència, estimada i estimat amic de la selecció ètica per al benestar de la teva consciència que amb un % d’indignació ja es fabrica un analgèsic, no depenen de un codi penal, perquè si així fos fins els judicis sumaríssims amb condemna de mort en el franquisme caldria donar-los per dignes, en aquell moment, recorda, eren legals. Com avui ho és, depenent on, la lapidació, l’ablació o la tauromàquia.

Sí, tot això al fil d’aquests pobres gatets abrasats. És el que té la violència, que connectada a la realitat en qualsevol de les seves formes -qui no ha dit alguna vegada allò de que la violència engendra violència-, per què no podria estar-ho en un text? Que no s’escandalitzi en frases el que sembla no pertorbar en el dia a dia.

 


Julio Ortega Fraile, activista pels Dres dels Animals, escriptor, coordinador de la Plataforma “Manos Rojas”, col·laborador a El Caballo de Nietzsche i presentador del Programa PUNT DE LECTURA a la TVAnimalista. Vaig ser Delegat per a Pontevedra de l’Associació Animalista LIBERA! i Secretari d’Organizació i Delegat per a Galicia del PACMA. El meu llibre: De la Servitud Humana, la meva pel·lícula: Los Lunes al Sol, la meva cançó (de vegades canvia, però no el cantant): Una Noche de Verano d’Andrés Suárez. No m’agraden les banderes pero em quedo amb la republicana i m’encanta veure rastes al Congrés dels Diputats. I sí, em fa molt de fàstic el rei, el d’abans i el d’ara.

991

Va marxar la superstició però es van romandre l’estupidesa, la crueltat i la cobdícia, assentades amb especial èmfasi a Espanya, un país on tant es maten llops “perquè hi ha molts” com torturen bous fins a la mort “perquè no s’extingeixin”.

Mentre a l’Amèrica precolombina ja practicaven la convivència amb el llop i en certa mesura, amb les seves excepcions, aquesta actitud de respecte la conserven avui (i allà segueix havent persones i altres espècies, no se’ls han menjat a tots) aquí hem passat per diverses etapes d’una mateixa travessia per la ignorància i la maldat: convertir-lo en el dolent dels contes, espantar amb ell als nens i als que no ho eren, dotar-lo de poders sobrenaturals i nocius, associar-lo amb el diable i fins amb l’anunci avançat de la mort humana. Els llums no van servir per transformar la seva sort només ho van fer per buscar noves justificacions per a la seva persecució i assassinat. Així, censos sovint falsejades es van posar al servei de l’estadística de l’extermini, ramaders al de les indemnitzacions abandonant no poques vegades a animals malalts o ferits en les muntanyes per després cridar: “Que me’l va matar el llop!”, I cobrar, és clar, i caçadors, com sempre, de la seva inesgotable set de violència, en aquesta tirada malaltissa seva per esclatar entranyes on les de qualsevol peça els valen, des de perdius fins lleopards però un llop, per ser l’animal que és, satisfà millor la “trofeitis” del seu hipogonadisme moral que un vulgar ocell, i els surt més assequible matar exemplars aquí que anar a caçar grans felins a Botswana, que també és una cosa que els posa molt.

En les llegendes dels natius americans existia igualment la creença que de vegades el llop es transformava en home però en aquest cas asseguraven que ho feia per ajudar a humans en problemes, a Europa la seva mutació es deia que era per assassinar i, a dia d’avui, lliures ja d’aquest tipus de mites, a l’altre costat de l’oceà perviu certa protecció i a aquest l’afany del seu extermini. El coneixement només ha servit en el nostre cas per fer-nos sanguinaris més modernitzats i a Espanya, per no variar, les masmorres de la mediocritat ètica tenen portes que pesen molt més.

Potser això expliqui en part que cada vegada que en una pàgina de caça es penja la fotografia d’una ovella suposadament atacada per llops per demostrar el necessari que és acabar amb ells amb expressions del tipus “Gestió i sostenibilitat”, els comentaris dels escopeters acaben indefectiblement en frases com: “Visca la caça”, “Caço perquè és legal i perquè em surt dels coll…”, “No teniu ni put… idea ecolojetas” i així, en aquesta línia. La seva línia habitual.

Després sí, en descàrrec de pinxos covards i per diversió (des de lluny, amb una arma i principalment per treure la foto, a allò que Joan Carles I o César Cadaval), argumenten que també els animals maten per menjar. Per descomptat però llavors en què quedem: ¿matar per alimentar-se és lícit per a un caçador i no per a un llop? ¿al segon l’assassinem legalment i al primer l’anomenem assassí legal?

Els llops no fan campionats de mort on guanya el que més cadàvers acumula, no transformen en punts les cornamentes de les seves preses i escullen la que sumi més, els llops cacen nus el just per menjar, no es preparen en armeries ni dissequen o decapiten les seves víctimes per exhibir-les. I els llops no maten humans. Els caçadors maten llops, conills, gossos, porcs senglars, elefants, gats, cabirols… I a dones i homes amb els seus “errors”. Els llops són molt menys mortífers, sense aquesta malaptesa letal i sense aquesta cobdícia per atresorar cossos. Els dos últims conceptes van units: el que té pressa per matar acabarà portant-se la vida de qui no pretenia. Sort que després posant-li un adjectiu i un substantiu: “Desgraciat accident” i afegint un parell d’afirmacions a l’estil: “Estem desolats” i “No entenem com va poder passar”, queda resolt de forma política, legal i sembla que fins socialment correcta l’assumpte de dues dotzenes de morts i dos milers de ferits humans a l’any.

No és una qüestió de seguretat ni tampoc ecològica sinó geogràfica, cognitiva, moral i econòmica. Per això néixer llop a Espanya és com néixer bou aquí: fer-ho amb una sentència de mort anticipada signada. Han desaparegut els toros a Anglaterra o les ovelles a Costa Rica? No. Els humans?, tampoc, però en aquest país hi ha massa poderós i diners pel mig en els dos afers. No resulta estrany que en casos de corrupció s’escolti la paraula caceres en relació amb els condemnats o veure’ls presenciant corrides. Això és Espanya, més profunda que elevada encara.

Aquí som molt més moderns per a la gestió d’indemnitzacions o per a la fabricació de rifles que per dominar la nostra part més violenta. I quan no hi ha motius reals som únics per inventar i creure’ls. O no, però això ja és igual, el que no posa la raó l’aporta la roïndat i sobre tots els interessos. Llegeixo la següent notícia: “La Plataforma Sierra Norte de Guadalajara de Ramaders denuncia que les grans bandades de voltors que habiten en aquestes zones han atacat a vaques recentment parides i les han devorades”, i afegeixen “exigim compensacions ràpides pels danys produïts”. A veure el que triga l’Oficina Nacional de la Caça a demanar que el voltor es catalogui com a espècie cinegètica. El que s’ha de xarlar tenint un amb les ales obertes i momificat a la sala.

I no estic negant que hi hagi atacs de llops, el que dic és que no són tants com asseguren ni tots dels que l’acusen provenen d’ell, que hi ha un bon nombre de denúncies falses, que hi ha ramaders que compren animals barats i en males condicions per deixar-los a la seva sort i estafar l’Administració, com aquell dels poltres a 30 €, que perquè els resulta més rendible eviten a propòsit prendre mesures de protecció i, en tot cas els que sí siguin reals i no hi hagi voluntarietat o negligència de l’home no poden justificar que s’autoritzi la matança d’aquest animal. Les indemnitzacions cobreixen l’actuació natural d’una criatura no racional de la mateixa manera que les assegurances ho fan amb els ferits i morts humans de la caça en successos on sí intervé la decisió conscient (de disparar) d’un ésser racional. I que jo sàpiga ningú demana una quota de caçadors caçats al sud del Duero o a les muntanyes asturianes per això o pels gossos, espècies o cries protegides que maten, per les seves pràctiques furtives, pels incendis o contaminació que provoquen o per l’exemple de normalització de la violència que transmeten.

Per cert, que aquesta connivència caçador-ramader a l’hora de voler fer-nos veure que la mort del llop és una necessitat es trenca en els seus debats. He vist diversos textos de escopeters explicant que el que ells fan no porta la càrrega de crueltat a la qual es veuen sotmesos els animals en granges i escorxadors. La resposta més calmada que els donen els ramaders és que no els criminalitzin, que ells respecten i cuiden molt als seus animals i que el que fan és legal. Insults també n’hi ha. O sigui, els mateixos arguments i actitud que utilitzen els caçadors contra nosaltres.

Tot el que maltracta o mata animals assenyala a altres semblants quan se l’acusa de fer-ho: “Allò és pitjor”, “D’això no dieu res?”. I quan sí que diem, de tot i de tots, perquè l’animalisme veritable ni és covard ni és excloent, llavors fan front comú, tot i que una estona abans i una mica després es treguin els ulls entre ells.

Són humans amb no poc de pocavergonyes en alguns aspectes i amb una llei a vegades taülla també de la seva part. Per això, el llop sempre mor en les rondalles i en la vida real tot i que el mentider, el cobdiciós, el sàdic, el destructiu i aterridor és l’home. Però és ell qui redacta les normes i en cap terra envaïda ni camp d’extermini són les víctimes les que posseeixen els drets per escrit. No cal anar-se’n a la muntanya, no cal parlar d’animals, mirem a la UE, a Turquia i als refugiats. En la nostra espècie som, sovint, un 50% caçadors i un 50% ramaders. O sigui, el 100% de nosaltres al servei de la mort dels més vulnerables.

No, no sembla compatible aquí la coexistència del llop ibèric amb l’homo ibericus i en aquesta pugna surt guanyant sempre el segon. A l’Espanya d’acudits masclistes i homòfobs, on es trenquen la cara per un resultat de futbol, ​​on llancejar a un brau o matar cavalls d’esgotament i set per anar a veure una Verge és tradició i un exercici de llibertat, no és de esperar que pugui tenir moltes oportunitats el primer, i menys amb un Govern digne d’un remake de la Escopeta Nacional.

 


Julio Ortega Fraile, activista pels Dres dels Animals, escriptor, coordinador de la Plataforma “Manos Rojas”, col·laborador a El Caballo de Nietzsche i presentador del Programa PUNT DE LECTURA a la TVAnimalista. Vaig ser Delegat per a Pontevedra de l’Associació Animalista LIBERA! i Secretari d’Organizació i Delegat per a Galicia del PACMA. El meu llibre: De la Servitud Humana, la meva pel·lícula: Los Lunes al Sol, la meva cançó (de vegades canvia, però no el cantant): Una Noche de Verano d’Andrés Suárez. No m’agraden les banderes pero em quedo amb la republicana i m’encanta veure rastes al Congrés dels Diputats. I sí, em fa molt de fàstic el rei, el d’abans i el d’ara.

1097

El dilluns, 9 de novembre, el Ple de l’Ajuntament votà i aprovà la moció que declarava Tavernes de la Valldigna municipi contrari al maltractament animal. Al costat de la regidoria d’Esquerra Unida – Acord Ciutadà, què presentà i defensà la moció, votaren les 11 de Compromís, sense que cap membre del grup municipal explicara el sentit de aquest vot. A més de la declaració, la moció establia els següents acords:

Que no es done suport per part de l’Ajuntament a festes o activitats que impliquen l’ús d’animals sobre els que es produïsquen formes de vexació, sofriment o mort.

Que siguen controlades i sancionades per la Policia Local totes les situacions de maltractament, abandonament i tinença d’animals domèstics en condicions indignes.

Que no es formalitze cap contractació amb empreses que utilitzen animals amb finalitats lúdiques com, per exemple, circs amb exposició d’animals salvatges.

Que es dediquen activitats, campanyes i espais municipals de difusió a l’àmbit de la defensa, la cura i la protecció dels animals i del seu medi.

Que es formalitze un protocol per a l’adequat tractament i recollida dels animals abandonats al municipi, mitjançant la creació d’una entitat protectora, que no execute en cap cas la mort de l’animal si no és per motius humanitaris i que contemple la cura i la recuperació.

Que es done suport i es fomente especialment tota iniciativa associada al voltant de la cura, la protecció i el control dels animals a Tavernes.

No hi hagué cap vot en contra: el PP es negà a votar com a protesta per una situació prèvia i el PSPV s’abstingué. Segons paraules de la seua portaveu:

La moció presentada per Esquerra Unida planteja 7 punts, dels quals compartim la majoria ja que estem en contra de qualsevol tipus de maltractament animal. Però, no estem al 100% d’acord amb el punt que no es puga realitzar cap tipus d’espectacle amb animals, si compleixen els drets dels animals i la normativa vigent.

Immediatament després del Ple, portaveus de Compromís declararen que els bous al carrer no estaven en qüestió a partir d’aquesta moció què, en tot cas, pecava per “falta de concreció”. Afirmaren que es tracta d’una pràctica legal, que es vetlla pel benestar de l’animal i que tot depèn del promès i mai celebrat referèndum sobre els bous al carrer. Segons el grup al govern municipal, si el resultat d’aquesta consulta fóra favorable als linxaments de bous, “no anaven a fer el contrari del que demana la ciutadania”.

Per tant, i a causa d’aquestes estranyes maniobres, el que hauria d’haver estat una moció històrica ha estat reduïda a un episodi més del procés començat fa 4 anys, quan el govern municipal d’aleshores decidí, per la via d’urgència, sufragar i organitzar directament els bous al carrer, després que l’empresa privada que muntava una plaça portàtil i organitzava linxaments de bous durant les festes anunciara que no ho anava a fer més, a causa de les pèrdues que li generava.

Tavernes barreres14

Està per saber el cost real d’aquesta decisió, que serví per a que l’alcalde Jordi Juan es guanyara l’adhesió del món taurí local proper a la seua corda. L’accés al detall de despeses totals, directes i indirectes, fou una tasca impossible per a la regidora independent Karina Vercher durant l’anterior legislatura, i ho continua sent ara pels membres d’Esquerra Unida. Fins i tot nosaltres, membres de la Plataforma Carles Pinazo, hem estat testimonis d’alguna cara de mal jugador de pòquer entre representants del govern municipal, quan pels nostres arguments hem fet servir les dades que s’han barallat públicament (10.000€ anuals).

El promès referèndum, per tant, es planteja des de la desinformació en el tema més rellevant, després de l’explotació i el maltractament d’animals. Pel que sembla, si s’acaba fent la consulta, la gent de Tavernes no podrà decidir sabent el que ha costat al municipi el circ del cèsar en un període de retallades, de moltes necessitats socials sense atenció pública i d’absoluta falta d’autonomia dels ajuntaments, amb pressupostos completament controlats per les mesures centralitzadores del govern estatal de Mariano Rajoy.

La nova eixida cap endavant és el refugi en la legalitat, present en l’argumentació del PSPV i, el que és més important, de Compromís. I això, a l’estat on es fan lleis de protecció animal on la tortura taurina queda explícitament exclosa des del primer moment, és un argument molt ridícul. Recordem que a Catalunya s’hagué de promoure una ILP per a que, fonamentalment, s’eliminara aquesta cínica exclusió, sense que es poguera evitar la formulació d’altra de nova i igualment cínica pels correbous.

A l’estat espanyol, l’statu quo és que existeix un maltractament animal penalitzat i altre de legalment protegit en el que destaca la tortura taurina, maltractament animal inqüestinable per evident i per documentat científicament, alimentat per milions d’euros anuals eixits dels recursos públics. Al País Valencià, Generalitat, diputacions i ajuntaments com el de Tavernes s’han gastat diners que retallaven d’altres partides (teleassistència per a persones majors, transport públic, beques menjador, ajudes per a llibres de text…) en els linxaments legals de bous al carrer.

Els circs que torturen animals són legals i n’hi ha de municipis lliures de circs amb animals, com n’hi ha de lliures de tortura i linxaments taurins. L’ajuntament de Tavernes no té cap obligació de gastar-se en tortura taurina eixa quantitat de diners anuals de la que no informa la ciutadania. No té cap obligació de ser principal responsable i únic sostenidor econòmic dels linxaments, cosa que l’implica a un nivell que és dóna en molts pocs altres municipis on es mantenen aquestes pràctiques.

La moció no és, ni molt menys, inconcreta. És un compromís, amb valentia, per a que l’ajuntament no done suport a festes o activitats que impliquen l’ús d’animals sobre els que es produïsquen formes de vexació, sofriment o mort. També és un compromís per a no formalitzar cap contractació amb empreses que utilitzen animals amb finalitats lúdiques.

Tom Regan explica que un dels principals arguments de la indústria d’explotació animal és aquest “respecte al benestar animal d’acord amb les lleis”, que legalitzen mil i una formes de maltractament. L’anomena afirmació desconnectada, i és el suposat benestar que “gaudeixen” els animals als escorxadors o als laboratoris d’experimentació, les víctimes de la pelleteria, els esclaus i esclaves al circ o els bous torturats a places i carrers.

Compromís de Tavernes de la Valldigna ens presenta una d’aquestes afirmacions desconnectades per defensar que vulnerarà una moció, minuts després d’haver-la votat amb la seua majoria absoluta. A hores d’ara, ja és dramàticament necessari que la ciutadania no siga insultada amb aquest tipus de maniobres.

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

 

1247

Insistents versions apunten que existeixen possibilitats que el Tribunal Constitucional español declari anticonstitucional la Llei aprovada a Catalunya l’any 2010 abolint les curses de braus en aquesta Comunitat Autònoma (Llei 28/2010, de 3 d’agost, de modificació de l’article 6 del text refós de la Llei de protecció dels animals, aprovada pel Decret legislatiu 2/2008).

Des de Plataforma PROU, encarregada de portar endavant el procés d’abolició i de defensar-ho durant tots aquests anys, tenim tranquil·litat jurídica combinada amb una forta indignació política.

Sabem que de donar-se a conèixer aquesta noticia en un sentit negatiu, que comportaria una clara agenda política (doncs sortiria dies després de les eleccions a Catalunya, que són el 27 de setembre) els mitjans de comunicació de tot el món cobririen la noticia i, en especial, aquells amb tendència taurina.

L’advocada de Plataforma PROU Anna Mulà conclou, davant aquesta possibilitat, que “Una sentència en aquesta direcció sobre una Llei jurídicament impecable demostraria un fet que venia sent un rumor, i és que el TC té una agenda marcada pel Govern español, un Govern taurí i que serveix als interessos d’aquest sector”.

Una vegada la sentència sigui pública i es pugui analitzar el seu contingut, Plataforma PROU emetrà un comunicat oficial amb un full de ruta per oposar-se a la decisió en un sentit polític i jurídic.

Fins el moment volem puntualitzar el següent:

1- És la primera vegada que el TC dicta una sentència declarant la inconstitucionalitat d’una iniciativa legislativa popular.

España és un país amb lleis de participació ciutadana gens garantistes i on els referèndums i consultes són inexistents. Les poques ILPs que s’han presentat han estat inadmeses, arxivades o desestimades pels poders legislatius en arribar als governs.

Sent aquesta una de les poques ocasions en les que una ILP, exemplar en formes i fons, és aprovada per un parlament, aquesta seria anul·lada pel poder judicial. Aquest fet faria doblement greu la sentencia.

2- Vulneració de drets democràtics.

Entenem que amb una sentència desfavorable es vulnera el dret polític d’un poble, el poble català, el de 180.169 persones que van signar la ILP i el de milions de persones que estan d’acord amb ella, així com el de Plataforma PROU encarregada de recollir les signatures, crear la mobilització i defensar, juntament amb els partits polítics afins, la Llei al Parlament català. Els drets polítics i de participació ciutadana legislativa es troben recollits en el text constitucional i tenen un reflex en les declaracions internacionals de drets humans, i entenem que el TC no hauria d’incórrer en aquesta vulneració.

3- Precedents jurídics.

El Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya va emetre l’any 2010, prèviament a l’aprovació de la Llei, un dictamen que va suposar un precedent jurídic que el Tribunal Constitucional no hauria de desoir. Aquest dictamen va declarar que la Llei no era contraria a la Constitució Española i que s’adequava als seus postulats.

4- El futur.

Plataforma PROU analitzarà la Sentència i pocs dies després anunciarà la seva reacció política i jurídica si es vulneren drets polítics; a més s’encarregarà de difondre internacionalment aquesta reacció amb el recolzament de les organitzacions i personalitats que van recolzar la campanya.

1166

Els drets animals són una mena de sèrum de la veritat: serveixen per detectar si les diferents opcions polítiques defensen la justícia i la igualtat, més enllà d’una pose, d’un discurs per quedar bé amb tothom i totadona. Dins dels drets animals, l’esglaó més bàsic i més evident és la tauromàquia i les festes on es torturen animals.

Que, al s. XXI, hi haja polítiques com Manuela Carmena que s’entravessen quan els pregunten sobre la tortura taurina i, fins i tot, eviten posicionar-se (almenys, enguany) sobre el Toro de la Vega diu molt del seu projecte renovador. Això també s’aplica als partits polítics de l’esquerra transformadora que, com a Algemesí, tenen taquicàrdies si se’ls demana que es posicionen contra la setmana taurina.

I és que l’esquerra té una fe gairebé religiosa en què va a perdre vots si es posiciona en contra de la tortura taurina, és a dir, a favor dels animals. Només cal passejar-se per les penyes taurines i, oh sorpresa, no sembla que hi haja molta gent amb un discurs anticapitalista, o feminista i/o LGTBI. Més aviat al contrari. Però suposem que és així, que posicionar-se contra la tortura fes perdre vots, si aquesta és la por potser s’haurien de plantejar per què estan en política perquè, pense, estem ací per intentar canviar les coses, no? Canviar a millor. En política, a més de l’honradesa, és molt important la valentia. I, de vegades, cal dir que no: no, no està bé torturar fins a la mort a un animal tancat.

Uns 40 animals seran massacrats, a peu i a cavall, aquest any a Algemesí. Una de les estrelles de la setmana taurina és João Moura (fill), conegut per practicar el bull baiting (lluita de gossos contra un bou). Ell mateix penjà les fotos de la seua “afició”, amb el segell de la seua ramaderia, en les xarxes socials. Estava orgullós.

Uns 40 animals seran massacrats a Algemesí. Tan innocents com Rompesuelas. Amb la mateixa incomprensió en els seus ulls, amb el mateix desig d’escapar. El dia 20 de setembre, una vaca intentà fugir d’un correbous a Algemesí, veié una porta oberta i s’intentà amagar. Va pujar fins al tercer pis. I l’esquerra, transformadora o no, parla de diversitat.
Perquè, curiosament, les persones que defensen la tortura taurina s’amaguen darrere de paraules com “democràcia”, “respecte”, “llibertat” i “diversitat”. D’acord, anem a analitzar aquests conceptes seguint amb l’exemple d’Algemesí.

Democràcia: quan, a les xarxes socials, es comunicà el dia de la manifestació antitaurina d’aquest any, s’organitzà una contramanifestació taurina amb l’únic objectiu d’impedir accedir al centre d’Algemesí. Allà ens hem manifestat, malgrat tots els obstacles (i han estat molts obstacles) en anys anteriors. Durant aquest temps la nostra manifestació autoritzada i pacífica havia de fer front a contramanifestacions “espontànies”, no autoritzades i violentes, que actuaven amb total impunitat. A més dels insults, ens van ploure objectes.

Aquest any s’organitzà una contramanifestació, el mateix dia i a la mateixa hora, per obligar la nostra a desviar-se totalment del seu recorregut. Un gran exemple de democràcia. La contramanifestació estava dirigida per l’alcaldessa d’Algemesí, Sra. Marta Trenzano (PSOE) i l’ex-alcalde d’Algemesí, Sr. Vicente Ramón García Mont (PP). Aquest últim declarà televisions non grates (La Sexta) i a les persones animalistes ens diu “gentola”. Grans demòcrates, es nota.
Una altra lliçó de democràcia i de gestió responsable dels diners públics: tal com informà la Sra. Trenzano (PSOE) no hi ha diners per a llibres de text a Algemesí, però sí per torturar animals. 39.500 € directes per a la setmana de bous. 24.000 € per a Sant Onofre, on fan bous al carrer. I hauríem de revisar amb lupa partides com la de protocol (15.000 €), assegurances (7.500 €) o festes populars (30.000 €).

Respecte: la contramanifestació taurina transcorregué amb tranquil·litat. Ha de ser fantàstic manifestar-te sabent que ningú et va a agredir. A la nostra va ser una mica diferent. Al nostre voltant, un grup de persones es va dedicar a insultar-nos durant part del recorregut. En acabar, per seguretat, ens n’anaren en grups. Quan ja estàvem a prop del cotxe aparegueren dues persones agafant pedres del terra, la cosa va quedar aquí perquè fingírem que els havíem fet fotos. No era cert, ens tremolaven massa les mans.

L’any passat, gairebé mor un càmera d’Antena 3 per intentar gravar al carrer abans d’una becerrada. Li llançaren un líquid irritant a la cara, se li tancà la gola i no podia respirar.

Llibertat: clar, clar … llibertat d’informació, com acabe d’explicar. No es pot apel·lar a la llibertat per torturar fins a la mort a un animal tancat, em donen calfreds de pensar en el concepte de llibertat que tenen aquestes persones.

Diversitat: un acte criminal no pot justificar-se sota aquest concepte. No parlem que a alguna persona li agrade el jazz i a altra li agrade el rock. Què va. Parlem de divertir-se mutilant un animal que no entén què està passant. De vegades, el bou, el vedell, no pot ni reaccionar i es queda quiet amb una expressió que destrossa qualsevol ment sana.
Així que qui organitza contramanifestacions per impedir manifestacions, qui insulta i agredeix o amenaça amb agredir, qui entén com a llibertat el dret a torturar… es presenta com víctima. Però la sang sempre és dels animals i, moltes vegades, de les persones que intenten defensar els animals sense més armes que una pancarta, una càmera, els seus cossos com a escut i la raó.

En política, jugar a l’ambigüitat pot ser perillós. Pot passar que les i els votants es cansen i, si l’esquerra transformadora no pren partit pels animals, busquen altra opció. I cap persona les podria culpar.

 

Diplomada en Relacions Laborals. Llicenciada en Història. Militant d’esquerres. Feminista, heterodisident i vegana.

1320

Tornen els correbous al Principat, una temporada més a pesar nostre. Aquest any ho fan després que l’Agrupació de Penyes i Comissions Taurines de les Terres de l’Ebre (APCTTE) anés a plorar a la porta dels partits que tenen representació al Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC) una modificació d’una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per tal de recuperar alguns dels privilegis que aquesta els va prendre. En concret un retoc del Decret Legislatiu 2/2008, de 15 d’abril, pel qual s’aprovà el Text refós de la Llei de protecció dels animals, amb la finalitat de permetre els temptejos en una ramaderia de les Terres de l’Ebre (TE), un retorn encobert de les abolides curses de braus a Catalunya.

A la penombra, així van ser les negociacions entre la màfia tauròfila de les APCTTE i CiU i PSC per tal de modificar la primera ILP que va prosperar, la mateixa que va abolir la tauromàquia major a la CAC. I ho van pretendre fer en la foscor més absoluta, a esquenes del poble treballador i de les defensores del drets dels animals no humans, enfotent-se’n a la cara de les membres de la ILP PROU, ambicionant fer colar aquesta rectificació a través de la llei d’acompanyament a la Llei de Pressupostos.

Pràctica habitual de la socialdretocràcia sí, és per això no ens vam alarmar, ni pels partits ni per les seves formes, però pel que si que ho férem va ser pel que més ens va preocupar en focalitzar les víctimes d’aquesta malvestat: corria greu perill la integritat física de les nadons de bòvid, que podia haver tornat a estar més malmesa encara fora de les explotacions on són cosificades fins al límit del turment.

Tot això lluny de la claror i el clam popular d’haver fet una de les majors investigacions mai documentades sobre la tortura taurina, reunions i assemblees obertes, preparar l’estratègia, dur-la a terme, sofrir les amenaces de la màfia i els torturadors-assassins d’adolescents no humans, de perdre llocs remunerats de feina (lo de perdre és un eufemisme quan et donen a escollir entre els ideals i unes fitxes de casino d’aquesta societat de consum), hores de son, nervis i ansietats, recollir centenars de milers de signatures per tota la CAC, tràmits, esmenes a la totalitat, debat parlamentari, compareixences públiques, esmenes a l’articulat, debat en comissió, dictamen del Consell de Garanties i debat de votació final en ple parlamentari… Si hi arriba a entrar més llum en aquell procés se’ns cremen les còrnies!

La tortura (la pública, no la que succeeix dins els laboratoris, comissaries, granges o casernes) és aquella pràctica amb la que la Catalunya que es preveu independent va estar a punt de mostrar-se davant del món. A esquenes de la societat, el «País lliure, net i nou» que venen els partits del règim burgès significa un pacte de «no agressió» amb els mafiosos tauròfils del Principat. Es van atrevir a voler vulnerar la seva pròpia llei tot modificant-la per retornar privilegis a 3 taurofòbics. L’associació entre la política i la màfia és una vella xacra internacional, si… i la Catalunya capitalista independent no serà gaire diferent en aquest sentit.

En tot aquest procés, una estratagema inesperada ens va donar el temps necessari per poder fer entrar en raó a CiU i fer que reconeguessin la seva errada, retirant de forma immediata el seu suport a l’esmena impulsada pel PSC, quedant-se sols en la seva defensa. Ens va anar de poc al Parlament, però als jutjats vam tornar a guanyar. Els i les parlamentaries van tornar a saber que les animalistes defensarem el baluard de l’ètica i el progrés moral d’una batalla que crèiem superada; els vam recordar que han de fer complir la seva pròpia llei perquè no recularem, saben que també som portaveus d’una societat catalana sensibilitzada amb la taurofòbia i que no acceptarà cap retrocés en matèria de drets pels animals no humans.

Aquesta va ser la darrera maniobra de la gent de les APCTTE, i en fracassar, van tirar de manifestació. Veuen perillar els seus privilegis, temen una okupació puntual com la d’Algemesí que va accelerar la prohibició de la mort publica dels nadons de bou durant les jonegades. Temen el silenci de les activistes organitzades, temen el temps que no tornarà mai. I així d’espantats farà pocs dies que la màfia taurina de les TE van demostrar poder donar un cop de forca simbòlica aconseguint arreplegar uns quants milers de garlaires vinguts del PV i l’Aragó. Menys d’un 2,5% de la població d’aquell territori la va secundar. Masclisme, espanyolisme, racisme, sexisme, especisme i adoctrinament infantil d’aquestes discriminacions fou tot el que s’hi va poder veure. Res nou, perquè no són d’aquest segle.

Si fos tan nostre, tot el país els hagués acompanyat com amb el tema del riu. Però no es nostre, no és de la gastada majoria que els bouers es posen a la boca; és per això que van haver de pidolar difusió a personatges il·lustres (deixem-ho en personatges insulsos) com un parell de futbolistes i un pilot de moto professionals. La societat no esta amb ells, ni la catalana en general ni l’ebrenca en particular.

La Coordinadora per l’Abolició dels Correbous continua activa i a l’espera d’integrar-se en un front més ampli, perquè després de més d’un any, les activistes ebrenques que lliure i assembleariament van donar un pas endavant per participar en la primera fase estratègica, es van fer petites i van sentir por. I per no expressar una altra cosa, diré que és complicada la consciencia, l’empatia i la solidaritat organitzada en aquell territori. Amb raó diuen els tauròfils que han de venir de fora a plantar-los cara, tota la raó.

Aquesta pretemporada ha anat de temptejos: tauromàfies temptejant la manera de saltar-se la llei i fer diners, utilitzant el negoci privat d’una família com a penyora davant la classe política per poder torturar vedells, de mesurar les nostres forces, les seves pors… però que ningú s’equivoqui, del que realment va tot això és de l’abolició dels correbous al Principat, i nosaltres ho tornem a tenir tot a punt per afrontar el que la acció ens presenti.


Toni Teixidó. Collita tarragonina del 80 i mestre vocacional. Comunista, perquè només podrà ser la classe explotada la que acabi alliberant els seus esclaus no humans. Persisteixo amb la idea de combatre totes les opressions en paral·lel i fer-les convergir en el marc de la reunificació i la independència dels Països Catalans; és per això que actualment i, per tal de poder compaginar aquestes lluites, milito a d’ARREL, al MCAN-EI, col·laboro amb Libera! i sóc coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya.

1177

El passat 15 de febrer va tenir lloc una manifestació taurina a Castelló el lema era “En defensa d’allò nostre”, que gairebé rima amb “la cosa nostra”. Els taurins es mobilitzen per defensar el seu esperpent nacional recolzats per la corrupció. No en va, alguns treballadors ja han denunciat que han estat amenaçats de perdre la feina si es negaven a signar campanyes taurines presentades pels seus propis caps.

Quan Barcelona es va declarar ciutat antitaurina, va sorgir un pintoresc moviment en forma de “Plataforma per a la Defensa de la Festa” que va fracassar de manera rotunda després de la prohibició de la tauromàquia a Catalunya. Fins aquest moment, la Plataforma, la cara visible a Barcelona era un taurí arribat de fora, va sorprendre a propis i estranys aconseguint entrevistes a les televisions autonòmiques, alternant-se amb algun polític taurí català i organitzant curses de braus amb “figures” que somiava farien renéixer la tauromàquia a Catalunya.

Ens vam quedar bocabadats el dia en que a Barcelona vam aconseguir reunir gairebé 7.000 persones en una històrica manifestació antitaurina, ens topaven de morros amb uns éssers engominats i ben vestits, “lacostes”, mantellines, vestits florejats, cordons d’or, vanos i fins i tot pintes arribades dels més extrems llocs del territori nacional i que pretenien fer passar per afició catalana omplint la Monumental. No van escatimar a l’hora de regalar entrades, subvencionar autocars, crear webs taurines i deixar-se la vida a salvar els toros a Catalunya, que ja agonitzaven feia temps. Van prohibir gravar dins de la plaça perquè no es veiessin les imatges d’una plaça semi-buida i els brams dels toros mentre els tallaven les orelles en viu, els vídeos es van penjar en una magnífica web antitaurina que alguns recordaran.

Toros a part, hi ha una altra xacra a Espanya de la que fins els taurins més puristes reneguen, i són les festes populars en les que els toros són martiritzats en les diferents maneres en què agradi al vulgo, com ja coneixem a través de les jonegades d’Algemesí (València), el toro llancejat de Tordesillas (Valladolid), el de foc a Medinaceli (Soria), capllaçat de Benavente (Zamora), el del coixinet a Còria (Càceres) o els bous al camp (perseguits i atropellats per tractors) en diverses zones de Castella-la Manxa.

Altres especialitats a la zona del Llevant i Terres de l’Ebre (sud de Tarragona), consisteixen en atiar als animals perquè caiguin a l’aigua, lligar-los per les banyes i tirar de les cordes fins espellar-les, o calar foc a les banyes i gaudir contemplant la desesperació de l’animal que vol desfer-se del foc mentre les espurnes li cremen el cap, enceguen els ulls o terroritzen fins a caure desplomats per un atac al cor. Altres es suïciden donant-se cops de cap contra la paret, mentre els seus mugits de terror en ser embolats i el rastre de sang que deixen les seves peülles ens deixen inequívoques mostres del seu sofriment.

A Castelló els agrada això últim, i ho celebren en tota ocasió. En total, uns 3.662 bous han estat embolats el 2014 (176 més que el 2013 i gairebé 1.000 més que el 2008). Els animals troben la mort literalment linxats per hordes d’energúmens amb el beneplàcit dels polítics. Mantenir al poble assilvestrat mentre donen les seves pilotades és també una especialitat de certs cacics de la zona, no en va, va ser el Consell de la Generalitat Valenciana que l’any 2012 va impulsar una iniciativa per declarar els toros com a Bé d’Interès Cultural i Immaterial. Per la seva banda, en la manifestació taurina de Castelló asseguraven que els toros havien aportat “cultura, tradició, benestar i riquesa”, mentre insultaven i agredien als antitarurinos que es jugaven la vida per dir-los tot el contrari.

Allò darrer a Castelló és no conformar-se amb embolar un bou, i fins a 12 arriben a ficar en contenidors de ferro on un munt de covards, torxes en mà, a més a més de calar foc a les boles que porten sobre el cap els provoquen cremades al llom. Els bous surten en manada espaordits de la presó de ferro on estaven esperant la seva condemna. També se’ls encenen no dues, sinó cinc boles que porten com pesada penitència escopint flames i petards que els terroritzen i dels que lluiten per alliberar-se.

Entre totes les batalles lliurades contra les festes taurines a l’estat espanyol, faltava la de Castelló, a la qual cal “donar menjar a banda”. Per això s’està preparant una manifestació per recordar i reivindicar a les milers de víctimes caigudes anualment.

Fa uns anys es va posar en contacte amb l’associació a la qual pertanyia una anònima desesperada denunciant que a la localitat on vivia, Ciudad Rodrigo (Salamanca), celebraven uns carnavals taurins en els que durant una setmana es torturaven bous amb els fons de l’ajuntament. Afectada de càncer, havia de pagar de la seva butxaca el transport diari per al seu tractament a la capital doncs a Ciudad Rodrigo no havia hospital adequat.

A Castelló hi ha aeroports fantasmes i festes taurines en què s’inverteixen milions d’euros, mentre la ciutadania pateix les retallades del seu desgovern però ni s’assabenta, alienada per les festes populars a les que els seus polítics els empenyen perquè amb elles perdin la decència i la dignitat a cop de tortura animal.

La seva ignorància, la seva violència i les seves mentides, com la que el moviment antitaurí està subvencionat des d’Europa, avorreixen. I encara que fos així, els diners hauria arribat de donacions animalistes d’altres països, que lluiten amb nosaltres en el que la Unió Europea ignora i fet i fet subvenciona amb milions d’euros.

Així les coses, no queda més remei que iniciar una altra croada, aquesta vegada per salvar als nostres animals de les fogueres. Aquestes manifestacions pàtries, que els malvats solen celebrar en honor a algun sant patró, han arribat a comptar fins amb capellans emboladors “per la gràcia de Déu”, com el pare Federico d’Algimia d’Almohacid (Castelló) o el rector de Puçol (València). Aquest últim ho va fer, segons va explicar, per integrar-se en els costums dels seus sants feligresos. Amb l’església hem topat.

Per a més informació de la propera manifestació antitaurina a Castelló

 

Sóc vegana. Vaig ser una de les fundadores de Libera! i presidenta fins a 2009, així com a delegada del PACMA a Barcelona en la seva primera etapa. Vaig organitzar el primer autocar que va sortir des de Barcelona cap a Tordesillas el 2005, en una croada contra les festes populars amb toros que després em va portar a formar part de l’organització en la primera i única manifestació a Coria (Cáceres) contra l’anomenat “Toro del acerico”, i Medinacelli (Soria) contra el toro de foc. També vaig formar part de l’organització de la més nombrosa manifestació antitaurina a Barcelona des de 1992, prèvia a la prohibició de la tauromàquia a Catalunya. Ara vaig per lliure, encara que sóc portaveu del refugi-santuari Proteger los Inocentes (Lleida).

LA PLOMA

10397
L'explotació cap als animals, és una cosa que ens han inculcat des de la nostra més tendra infantessa, una maniobra orquestrada a la perfecció...

V DE GUST

1771
Quart programa de receptes veganes a la TVAnimalista i a càrrec de la cuinera Zaraida Fernández. A través dels seus consells aprendrem de forma...