Etiquetes Entrades etiquetades amb "sexisme"

sexisme

769

A la xarrada de les II Jornades Veganes de Benissa, haguí de passar massa ràpidament per damunt d’eixa patètica masculinitat que s’amaga darrere de l’ús d’animals per diversió i, molt especialment, d’allò que anomenen “esports tradicionals”. Fou mentre parlava del tir i arrossegament i de la colombicultura, dues pràctiques que gaudeixen d’una “bona imatge” que s’han guanyat amagant allò que realment són. Com diu Raquel Aguilar, s’han valgut de la figura del llaurador a l’imaginari col·lectiu, un home bo que treballa i sua al costat del seu cavall, fa volar coloms i festeja la collita corrent bous.

Lluny d’això, el tir i arrossegament és un espectacle lamentable fet amb cavalls que evidencien una indefensió apresa perfectament resumida en la frase d’un famós carreter: “la por guarda la vinya!”. Els colps “reglamentaris” amb les vares van acompanyats de fortes palmades amb la mà oberta que deixen pas a les punyades i, fins i tot, a les puntades de peu. Els animals les reben al cap, al coll, al llom, a la panxa, als testicles, a les potes…

Tot, al mig d’eixa lletania de crits a l’orella de l’animal, de totes les classes d’insults i amenaces que posen els animals en estat d’alerta, desesperats per trobar la forma d’escapar d’allò que temen. Eixe és l’espectacle que veuen xiquets i xiquetes, allò que hi ha més enllà de les fotos artístiques que volen representar la falsa unió d’animal i carreter en l’esforç. Escric homes, perquè són homes els que ho fan.

I, pel que fa a la colombicultura, el que amaguen és eixa violació en grup per delegació, representada una i altra vegada a les soltes i les competicions. En aquestes últimes, una femella que no ha de ser “reconeguda o ensenyada”, si no és estrictament necessari (Reglament de competició de la Federació de Colombicultura de la Comunitat Valenciana (FCCV). Art. 35), és perseguida per un pilot de mascles que difícilment serà inferior als 25 individus i que pot superar els 75, tots ells ensinistrats per a fer el que, segons el reglament, és una “mostra de cel, constància i habilitat en els mètodes de seducció” (art. 1.a).

Tots ells han estat reprogramats per a manipular els rituals de festeig de l’espècie i convertir-los en una persecució permanent. Com que és pràcticament impossible que s’inicie un aparellament amb una femella assetjada i, senzillament, soterrada sota un gran nombre de mascles, tot consisteix en aconseguir que aquests superen els altres competidors passant “tot el temps que siga possible” junt a la femella, acumulant punts segons un sistema que valora els gestos d’imposició sobre ella, entre els que estan picar-li el cap.

No existeixen imatges de les femelles utilitzades en aquestes pràctiques. Els propis practicants han elaborat un “sistema de protecció” que consisteix en pegar-li al cap de la femella un caputxó fet de cartolina. Amb aquest invent, que peguen amb pegament i, teòricament, arrenquen després de la competició, pretenen millorar la imatge de la externa de la colombicultura.

Estant entre aquesta gent mentre fan el que fan, et submergeixes en la seua realitat patriarcal, masclista i tan unívocament heteronormativa com homoafectiva, com explica Marilyn Frye. Si no fora pel que estan fent, fins i tot faria gràcia veure com són de feliços al mig d’eixa espècie de forocoches presencial, cercant permanentment l’atenció, l’aprovació, el consentiment i el contacte amb els altres homes. I faria més gràcia encara al mig d’un concurs de tir i arrossegament, amb eixa estranya obsessió per saltar-se la normativa d’indumentària que els obliga a portar la “brusa de competició” per a anar com més nus millor, exhibint el seu cos suat i ennegrit pel sol.

Això si, com a mascles patriarcals i heteronormatius que són, mostren descarnadament aquesta identitat. I, el que és més desconcertant, sembla que els animals tinguen un paper ritual o simbòlic, ja que projecten aquesta masculinitat sobre els animals mascles que fan de mascles i que utilitzen com a projeccions tant les femelles com els mascles que fan el paper femení.

Queda molt clara amb els coloms mascles, als que converteixen en “sòlits”, experts, segurs i convençuts, que porten la veu cantant per sobre d’una femella desconeixedora de tot el que ells saben… I que ho fan en “manada”, en grans grups i contra una sola femella, mentre els homes propietaris, “els esportistes”, miren complaguts i diuen que tot es tracta d’“habilitat, constància, seducció i galanteria”.

En el cas dels cavalls, el que veiem més clarament és com l’animal pot servir per a projectar la masculinitat i la feminitat normativa a l’hora. Per una banda, són els grans cavalls de tir, mascles d’una virilitat gegant i que s’arriba a desbordar mentre caminen o els fan calfar pels voltants de la pista de competició, amb tots els músculs del cos marcats, competitius i amb una força que els fa fer grans proeses. Per altra, són els éssers porucs, silenciosos, prudents, amb el cap cot, els que han d’obeir de manera diligent i immediata al mascle que sap el que s’ha de fer si no volen patir les conseqüències, perquè el mascle mai s’equivoca i mai té la culpa de res. Són els que els mascles tracten i insulten en femení.

Passa de la mateixa manera amb els coloms i els bous, que han de tindre tot el que esperen d’un mascle i sotmetre’s com esperen que ho faça una femella. Els bous al carrer, per exemple, combinen el linxament de femelles, els més nombrosos perquè les vaquetes són la modalitat més barata, amb el dels mascles, que tenen com a màxima expressió el bou salvatge o “cerril”. És un gran animal de planta impressionant que exhibeixen amb orgull als cartells amb les banyes, el coll, el tors, la musculatura… I, després, el tanquen, l’impedeixen fugir que és el que voldria, l’empaiten i l’assetgen en grup, el derroten, el sotmeten a la seua masculinitat en una lluita que tenien guanyada des del principi. El “feminitzen” i, quan han acabat, l’envien a l’escorxador.

No porten gens bé que la projecció no funcione. No suporten que el cavall no tire del carro i que no obeïsca, que el bou es quede parat i no envestisca, o que el colom no siga “hàbil, seductor, galant i constant”. Al reglament de colombicultura, tenen un article desqualificador de mascles en competició que persegueixen mascles en lloc d’anar a per la femella, o que són perseguits per mascles que es distrauen de la femella. L’article parla “d’inequívoca desviació sexual”, diferenciada entre activa i passiva, que encara és pitjor “en cas d’observar l’actitud reincident”[1]. És el colom maricó, protagonista del malson del xiquet colom.

Amb els animals, les coses són com ells volen que siguen, sense un feminisme que els qüestione ni unes lleis que s’ho posen difícil. Els animals són els homes superiors i les dones submises del seu imaginari, com passa quan conten les seues batalletes i acudits de barra de bar o de vestuari de gimnàs. Després, davant del món real, poden negar categòricament aquestes relacions, i mostrar-se com les persones més civilitzades del món, que mai han trencat un plat. Ho evidencien, per exemple, quan es presten a fer debats o quan s’autovictimitzen davant els mitjans de comunicació.

Aquestes competicions són una finestra amb vistes a eixa patètica masculinitat expressada amb i a través dels animals. Com a home amb totes les característiques pròpies del gènere normatiu, com si fóra un d’ells i amb un abisme entre nosaltres, he passat hores i hores vivint eixes realitats de prop, veient coses que em resulten insuportables i incrementant la meua “vergonya de gènere”.

———

[1] Reglamento de competición… Art. 18. Funciones del equipo arbitral. e) Mandar cerrar los palomos que por lesión, enfermedad entorpezcan el desarrollo de la competición. En el supuesto de que algún palomo participante demuestre a juicio de los árbitros una actitud inequívoca de desviación sexual, persiguiendo insistentemente a otros palomos participantes o siendo perseguido por ellos, el árbitro procederá a descalificar dicho(-s) palomo(-s), realizando un primer aviso el primer día queadvierta dicha desviación sexual, retirando el palomo de la prueba y dejando de puntuar el mismo a partir de dicho momento. Dicho palomo podrá participar o ser soltado en la siguiente prueba, pero el árbitro ordenará su retirada definitiva en caso observar la actitud reincidente en dicha prueba.

————————————-

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

1142

La Junta d’Andalusia, a través de l’Institut Andalús de la Joventut i l’Institut Andalús de la Dona, ha llançat una campanya per a denunciar l’assetjament sexual de carrer, sota el lema “no sigues animal”.

En aquesta campanya, homes amb màscares d’animals no humans (voltor, polp, porc, gall) assetgen de diferents formes dones a l’espai públic. Una veu en off masculina adverteix que els animals de la fauna de carrer estan a l’aguait, animals que s’han d’extingir, desaparèixer. Perquè aquests comportaments, d’aquests senyors amb màscares d’animals, són “més propis d’animals que de persones”. Per si restara cap dubte, el vídeo tanca amb un: “aquests comportaments no són propis de persones”.

Doncs val. Supose que la campanya busca ser intencionadament polèmica. Una polèmica pot ser intel·ligent i de qualitat. Es pot fer, però no així.

El primer pas per solucionar un problema és afrontar-lo com és. Cap dona ha estat assetjada per voltors, polps, porcs, o galls. No. Les dones són assetjades per homes (homes, no persones en abstracte) que es consideren amb dret d’opinar sobre el cos d’una dona, seguir una dona, tocar-la sense el seu permís, etc. Aquests homes, que tenen aquests comportaments, es consideren legitimats socialment. Per això actuen així, perquè creuen que tenen impunitat per a fer-ho. Fan el que fan perquè han après que poden.

Amb aquesta campanya, la responsabilitat en l’assetjament sexual de carrer no només es dilueix, és molt pitjor. Aquest discurs culpabilitza criatures que no ens han fet mai cap mal. Aquesta campanya reforça prejudicis que estan en l’imaginari i que generen violència.

La cosificació (convertir algú en alguna cosa) necessita de les paraules. És el primer pas. Amb les paraules es genera menyspreu, es difonen mentides que legitimen la dominació, la discriminació, la submissió. El feminisme, des del principi, es va enfrontar a aquestes lògiques de dominació, que assignen les dones unes característiques determinades (ser irracionals, emocionals, instintives, etc.), amb una intencionalitat. D’aquesta manera, la violència simbòlica es transforma en violència física. El feminisme sap molt dels danys que causen els símbols, les representacions col·lectives.

Qualificar algú de plaga a extingir, difondre la idea que els porcs són fastigosos o que els voltors són repulsius segueix una lògica semblant. Aquesta campanya s’acarnissa amb qui ja pateix la nostra violència diària, amb qui mai ens fa mal i amb qui no es pot defensar. És molt curiós que la nostra espècie s’haja construït negant la seua animalitat i, no obstant això, cada vegada que té ocasió, responsabilitza individus d’altres espècies de violències que són 100% humanes. Perquè no, aquests comportaments no són propis d’animals no humans, són propis de la nostra espècie, concretament d’alguns homes de la nostra espècie. Es diu patriarcat. A les coses se les diu pel seu nom.

——————————————-

 

Diplomada en Relacions Laborals. Llicenciada en Història. Militant d’esquerres. Feminista, heterodisident i vegana.

3412

La càrrega cultural de l’entorn en què aprenem i som socialitzats és molt important i ens marca de per vida. De la mateixa manera, tan important és el sentit que tenen les expressions, frases i paraules que fem servir, perquè revelen no només el missatge que literalment transmeten: també porten implícita una càrrega de valors, idees, pre-concepcions del món que es revelen i que a l’usar-les, estem legitimant com a vàlides.

Quan fem servir llenguatges i expressions com “fill de puta”, “marieta”, “és nineta!”, El missatge implícit és la burla, l’escarni i la desqualificació. Amb aquestes paraules intentem negar la dignitat que és intrínseca a cada persona, objectivant-la mitjançant un substantiu que la qualifica com a inferior, com a una cosa risible i indigne. El mateix passa quan fem servir noms d’animals no humans amb similars finalitats denigrants: “guineu”, “gossa”, “és un porc” o “és una rata”, entre moltes altres expressions que s’utilitzen per tal de menysprear, alhora de fer escarni sobre aquell/aquella que es profereixen. Usant aquestes paraules es “rebaixa” la condició humana de l’altra persona, mitjançant un qualificatiu que al·ludeix a la condició d’animals “inferiors” i que no tenen cap rellevància ni validesa moral. És més, en moltes ocasions la desqualificació a través de noms d’animals busca l’objectivació i la infravaloració sexual de la dona, quan són referides com “gosses”, “gates en zel”, “Pussies” …

Hi ha un fet indissociable del que usem paraules i expressions denigrants per tractar a altres humans: la manera en què ens referim a ells determina com els tractem. Si podem referir-nos a un altre significant des de la cosificació risible i buidada de dignitat, el nostre tracte cap a ells estarà marcat per la falta de respecte. Perquè no hi ha un deure moral de respectar a aquell que no és digne, que és menys humà. Així mateix, la manera en què ens referim als animals no humans determina el nostre tracte cap a/envers ells. Si no són més que coses, instruments per als nostres fins, objectes sense dignitat, no importa com els tractem ni quines coses els fem.

El filòsof i antropòleg holandès Raymond Corbey es refereix a aquests usos com “dispositius de distanciament”, quant permeten classificar separadament als éssers humans dels altres animals. Mentre fem servir aquests dispositius del llenguatge, ens alienem i distanciem del que puguem tenir en comú amb els altres animals, per d’aquesta manera, sentir-nos protegits de la culpa per un tracte irrespectuós, cruel o irresponsable. Utilitzar dispositius distanciadors en el llenguatge, en la manera en què ens referim als altres, és la gènesi i origen de la manera en què posteriorment els tractem, individualment o col·lectiva. Perquè si una dona és un “puta” o una “gossa”, mereix un càstig per aquesta condició que viola la normativitat moral i social humana. I si ser “guineu”, “porc” o “rata” al·ludeix a una categoria inferior, llavors l’animalitat d’aquests animals manifesta la seva imperfecció, incompletesa, la manca del que és humà i que és, per tant, mancada de dignitat. Llavors no importa com els tractem: al final, no són més que animals.

Una recent investigació duta a terme a l’Institut de Psicologia de la Universitat d’Oslo, va revelar que l’ús de termes descriptius com “bistec” i “pernil” creen distància emocional entre els consumidors i els animals que són assassinats i consumits. Alienar l’animal a través d’un eufemisme, fa molt més fàcil menjar la seva carn o justificar la seva tramesa a l’escorxador. En contrast, els termes “vaca” i “porc” (que fan referència als animals vius) disminueixen els desitjos de consumir l’animal. Aquí també operen els dispositius de distanciament: no volem recordar que aquest tros de carn va ser un animal amb vida, amb desitjos, amb interessos. Anomenem i apel·lem a mecanismes verbals que ens permetin netejar la nostra consciència i depurar la nostra responsabilitat de la destinació dels altres animals.

Aquest és una crida a la reconsideració verbal dels altres animals. Perquè el seu tractament depèn de com els pensem, com ens referim a ells, i com construïm un món que deixi de considerar-los com a éssers sense dignitat.

—————-

Soy vegana y desde mi niñez me ha preocupado la relación especista antropocéntrica que la humanidad mantiene con el resto de los animales. Aún busco respuestas a muchas preguntas de entonces. Soy Trabajadora social, máster en Filosofía Política y máster en Bioética y Derecho. Doctora en Filosofía, tratando sobre los límites de la filosofía moral, la bioética y los derechos de los animales. He estado activa en el mundo del animalismo desde hace más de una década, siempre con un pie en la teoría y otro en la práctica. Comparto mi vida con mi esposo, tres gatas y un número siempre cambiante de gatos rescatados de la calle a los que damos en adopción.

3867

Fins a la finalització del campionat, constarà a tots els efectes com a esportista titular del colom aquell esportista amb el que haguera quedat inscrit al començament del mateix.
Reglament de competició de la Federació columbicultora de la Comunitat Valenciana. Article 11.

Alcibíades, el militar atenenc rescatat per Sòcrates després de ser ferit a Potidea, guanyà els llorers de la victòria a la carrera de carros dels Jocs Panhel·lènics del 416 aC, la mateixa carrera on també aconseguí el segon i el quart lloc. Cóm? Senzillament, perquè “competí” amb set carros distints, portats per aurigues joves, alts i prims. “Guanyà” perquè era l’amo dels cavalls i dels humans esclaus que es jugaren la vida, enganxats a aquelles perilloses màquines de dues rodes. A les competicions de colombicultura també hi ha “esportistes” que aspiren a la victòria a través dels coloms, aurigues moderns que competeixen per a ells a les proves de pica. Tenen eixe nom per la ploma blanca enganxada a la cua de la femella que la identifica (i que té eixe nom: pica). És una competició de mascles i, com diuen els “esportistes”, orgullosos de l’esperit d’aquest esport, no guanya el més fort, ni el més gran, ni el més bonic; guanya el més galant.

Aquesta pràctica s’aprofita dels rituals d’aparellament dels coloms. El mascle intenta portar la femella al seu niu amb exhibicions com alçar el vol amb el pap unflat, que en columbicultura s’anomena viatge, i altres que es coneixen com a trasteig i que inclouen perseguir-la constantment, intentar tallar la seua trajectòria de vol per a provocar que el seguisca o, quan estan aturats, picar el seu cap una i altra vegada per a cridar la seua atenció. La competició posa en aquesta situació una sola femella. Una front a un nombre de mascles a determinar per l’organització de cada prova i que mai és inferior a 25. Una femella jove, que no s’haja aparellat (1) i que, preferiblement, no conega el terreny (2), ha de fugir del pilot, l’estol de mascles.

L’empaitaran sense descans i, quan s’ature per a recuperar l’alè, li cauran a sobre. Segons després d’aturar-se a la branca d’un arbre, a un cable de la llum o a una teulada, desapareixerà sota un mantell de colors i li picaran el cap una i altra vegada. En poc temps, li’l deixaran sense plomes i cobert de sang.
A la competició, la femella és l’objecte del joc. Com la pilota de futbol. Tot s’acabaria si donara la victòria a un d’eixos coloms volant fins al seu caixó, però és pràcticament impossible que això passe perquè ella, atordida i espantada, no fa altra cosa que intentar fugir. En la natura no hi ha pilots que volen contra una sola femella. Per això, la competició té una limitació de temps i es dirimeix per punts: guanya el colom que no l’haja perdut de vista, que no haja deixat mai la persecució, que haja passat més temps al seu costat o a sobre d’ella.

Els amos, la resta de persones aficionades i les àrbitres de terra segueixen el pilot allà on va amb motos, cotxes, bicicletes… Les àrbitres de terrassa es situen a un punt elevat i controlen tot el terreny de competició amb prismàtics i equips pel seguiment del senyal que emet una balisa col·locada a la cua de la femella, juntament amb la pica. Els mascles porten les ales pintades de colors per sota i, així, es distingeixen els uns dels altres i es fa més fàcil el seguiment de l’estol. Les àrbitres cronometren el temps que cada colom passa al pilot empaitant la femella, i va atorgant punts en virtut d’aquest temps i del treballs que hagen fet fins que, com si d’un partit de futbol es tractara, decreten el final de la prova.

Segons el reglament (3) de la Federació columbicultora de la Comunitat Valenciana (4), tres femelles distintes poden ser sotmeses a diverses proves de dos hores i trenta-cinc minuts cadascuna. Altres femelles pateixen la fase d’ensenyament (5), amb la que els mascles reconeixen el terreny i s’habituen al que serà el seu colomar durant la competició, i la d’acoblament (6), una espècie d’assaig previ a la competició on les persones àrbitres ja ocupen els seus llocs. Aquestes proves prèvies preveuen temps amb limitació de vol per a la femella, que romandrà lligada o tancada mentre l’assetja un mascle o tot el pilot.

Fora de competició, la funció de les femelles és servir per a l’entrenament dels mascles i per a criar campions. Les filles dels mascles més estimats són aparellades amb d’altres comprats a criadors per a evitar la consanguinitat, i aquests també són elegits pel seu llinatge o pel prestigi com a criador de qui els posa a la venda.

Elles tenen una pica a la cua, per a que el mascle aprenga a associar- la amb l’aparellament. Segons els escrits dels criadors, els colomins munten diverses femelles que tanquen amb ells a dins d’una gàbia i, després, aprenen a empaitar-les en vol ells a soles, fins que s’aparellen dues o tres vegades més. Finalment, comencen a competir amb altres 2 coloms, després 4, 9, 14, 19, 29… Fins que s’entrenen al si d’un pilot de 50 mascles, en funció de l’evolució de l’ensinistrament.

Objectes de competició, cimbells per l’entrenament i instruments per a la cria. A través de la gent que s’hi dedica, tot el que podem saber de les femelles és en virtut del que han de dir dels mascles. No hi ha fotos de les femelles després de la competició ni ens conten el que fan amb elles després; no sabem quantes femelles usen per a entrenament o per a cria, si fan servir totes les que naixen o que fan amb les que sobren. Dels mascles, tampoc ens conten si fan servir tots els que ixen de totes les postes o si els que no demostren vàlua durant l’entrenament tenen una vida plàcida lluny de la competició. Sabem que la cosa va per barris i que, com sol passar amb les coses dels diners, hi ha tria, rebuig i “eliminació” d’allò que sobra.

Aquest és l’esport dels esportistes que miren la “seua” competició. Són homes que mostren la cultura amagada quan formen grups que miren cap a dalt. Complicitat masculina que dóna per bo el “galanteig” a través dels coloms mascles, que difumina la línia que separa l’atracció de l’assetjament a les femelles, que esclata de joia davant de l’escenificació d’una violació en grup construïda per ells, que mai es donaria a la natura. Ús d’animals que amaga el patiment darrere d’idealitzacions com l’estima i la cura pels coloms, com fan els grups de caçadors que conten les seues gestes amb les armes al voltant d’un gran tiberi i parlen de la seua estima per la natura que destrueixen.

Un pilot de coloms que mostra tots els colors de l’arc de Sant Martí, i una femella que fuig. Un grup d’homes que mira cap a dalt. Especisme humà que banalitza el patiment dels altres animals, i sexisme patriarcal reflectit per aquestes dues escenes. Dia de competició.

———————
(1) Les que ja s’han aparellat tenen preferència pel que fou la seua parella i complicarien la competició .
(2) Les femelles ensenyades es podrien refugiar en bons amagatalls que ja tenen identificats i que serien de difícil localització pels mascles competidors. En ocasions, l’orografia del terreny aconsella que l’ús de femelles ensenyades per a evitar que, per les dificultats d’orientació, s’aturen a prop del lloc on han estat soltades i impedisquen la solta dels coloms competidors.
(3) http://www.colombicultura-c-v.es/50/secretaria/REGLAMENTO.pdf
(4) http://www.colombicultura-c-v.es
(5) Sense limitació de temps.
(6) Una prova d’un màxim de dues hores. Es pot establir un temps de 30 minuts en el que la femella tindrà limitacions de vol.

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.

LA PLOMA

769
A la xarrada de les II Jornades Veganes de Benissa, haguí de passar massa ràpidament per damunt d’eixa patètica masculinitat que s’amaga darrere de...

NUTRICIÓ

3817
Recepta de panellets vegans (sense productes o derivats animals). Ingredients: 250g d'ametlla mòlta 150g de patata vermella 150g de pinyons 250g de sucre 150g ametlla a dauets per decorar: coco, cireres...