Etiquetes Entrades etiquetades amb "protectora"

protectora

375

Són molt nombroses les ciutats occidentals en què hi ha colònies de gats que ocupen els intersticis deixats per la urbanització. Llocs resultat de demolicions, espais erms, parcs públics, cementiris, zones enjardinades de diferent amplitud al voltant d’hospitals, esglésies, palauets, edificis de l’administració, etc. Siguin aquests llocs públics o privats, oberts o tancats, són llocs adequats per albergar (o haurien de ser-ho) colònies de gats. Espais on aquests animals puguin viure amb relativa seguretat davant la imparable i agressiva acció de l’animal humà, i la seva insaciable ambició capitalista, conduent a acabar amb el territori o espai natural on residien els gats i gates que, ara, reben l’impacte directe i expulsiu d’aquesta actuació.

Des de diferents estudis s’evidencia la importància de l’acció humana com a factor que obliga i provoca determinades característiques en l’organització social dels gats com, per exemple, densitat molt alta en petits territoris que se superposen i que suposen greus problemes sobretot per als gats i gates tot i que, en segon lloc, també generi conflictes amb, en i entre els habitants de la zona. Però també hi ha altres factors que no es presenten en aquests estudis i que són especialment significatius com els comportaments, els valors i la representació que pot observar-se en les persones que han pres la decisió d’ajudar els gats i gates de les colònies i, fins i tot, a aquells animals que estan fora d’elles.

Seguint el model d’investigacions realitzades per diferents científiques socials sobre aquest particular, l’objectiu d’aquest article és el de desvetllar aspectes que entenem substancials en els esmentats comportaments, valors i representacions de les persones que tenen cura de les colònies de gats en una ciutat mediterrània de mida mitjana. Els territoris seleccionats per realitzar la investigació s’adeqüen a quatre zones: 1) emplaçament (encara no és oficialment una colònia però s’està gestionant que ho sigui) proper al mar on resideixen uns 16-17 gats; 2) colònia ubicada a l’interior d’un edifici semiderruït, apuntalat i on habiten 10 gats, a l’espera (que se suposa llarga, atès que ja han transcorregut 7 anys) d’una solució judicial al problema generat per una herència; 3) colònia “pròpia” d’uns 12 a 15 gats, que gestionen diverses veïnes, perquè al seu barri no hi ha aquesta però sí deambulen molts gats pel carrer sense ser atesos; 4) colònia d’uns 20 a 23 gats, situada a l’extrem d’un parc públic. El nombre de gates i gats mai és exacte perquè els animals transiten per les zones i, sobretot, pels abandonaments que es registren especialment en èpoques de vacances i, actualment, com a resultat de la precarietat econòmica.

Avançar que no es tracta d’un estudi psicològic de les persones concernides que, a partir d’ara, anomenarem gateres (perquè és així com moltes de les informants s’autodenominen i desitgen ser anomenades) sinó antropològic i, concretament, d’una investigació etnogràfica. Es tracta d’una observació doble, per una banda, detectar com es desenvolupen aquestes dones amb els gats i, en un segon temps, entrar en contacte amb elles per conèixer les seves narratives respecte a la feina que realitzen. Aquestes gateres, tinguin o no el reconeixement municipal per encarregar-se del control de les colònies de gats de la ciutat, reben poca gratificació per l’ardu treball que realitzen, com deriva de la investigació realitzada, però aquest fet no obsta perquè elles segueixin obstinades en assolir, quotidianament, el seu objectiu d’atendre els gats i gates que formen part de la “seva” colònia.

Quant als comportaments, valors i representacions

Qui són les gateres? Qui són aquestes dones que obstinadament i durant tot l’any desenvolupen l’esforçat i laboriós treball de mantenir en bones condicions als gats i gates que configuren la colònia? Parlem de gateres perquè, com es desprèn de l’etnografia, només en un cas la persona cuidadora era un home i perquè en les narratives recopilades també es descobreix que, majoritàriament, són les dones les que s’encarreguen de gestionar i mantenir les colònies felines.

En els quatre escenaris coneguts es troben unes 42 dones i un home que s’ocupen dels mateixos. El nombre de dones implicades pot variar, créixer o decréixer, per diversos motius: tenir feina o perdre-la, malaltia, ocupar-se transitòriament de familiars, manca de temps, cansament, etc. També els dies disponibles i l’horari de dedicació oscil·len en funció de factors similars als esmentats. La mitjana d’edat d’aquestes persones és de 45 anys i la tendència sembla anar a més edat perquè hi ha molt poca gent jove que s’incorpori a aquest tipus de treball.

En general, les gateres viuen a prop de la colònia o a una distància molt curta de la mateixa. Només una de les gateres ha de fer un desplaçament llarg, perquè viu fora de la ciutat per haver-se mudat fa un any, però manté el seu interès per cuidar-se de la colònia a la manera com ho feia abans de canviar de residència. A causa de la proximitat, algunes poden “controlar” la colònia des dels seus domicilis i saben perfectament qui s’acosta a visitar els gats, quan, si es comporten adequadament, si per allà corren els gossos que passegen els veïns (aspecte que els resulta particularment deplorable pel perill que comporta per als gats), si els roben el menjar als gats, etc.

La majoria de les gateres, que es converteixen en informants d’aquest estudi, es coneixen entre elles, inclòs Felipe o Lipe el gater (també li agradava ser anomenat d’aquesta manera). Encara que això no vol dir que mantinguin relacions d’amistat perquè, entre aquelles que es coneixen, apareix des de la rivalitat que fa a qui té cura millor als gats fins al coneixement que tenen sobre els mateixos, el temps que fa que es dediquen a això, el nombre de gats que atenen, etc., de vegades en forma de suficiència d’una sobre l’altra. Però algunes gateres també saben ajudar-se i ho fan amb un lliurament especialment rellevant: quina medicació utilitzar per a determinades afectacions, quina veterinària és la millor o la que més es preocupa pels gats de la colònia, quin polític està “per la feina” i quin no, quin aliment és més saludable per a una gata en determinada condició, què fer front a un enfrontament entre gats o com intervenir per evitar conflictes en i amb el veïnat.

En general, les gateres són extremadament crítiques pel que fa a l’actuació municipal pel que fa a l’atenció i recursos que dediquen als altres animals: gats, gossos, coloms, cotorretes, rates, etc. Encara que bàsicament es refereixen als gats i gates, també manifesten el seu malestar pel tracte que reben altres animals, sobretot per com se’ls mata i pel gairebé nul respecte que se’ls té, com si fossin plagues. La duresa dels seus comentaris s’agreuja en explicar anècdotes certament doloroses que van suportar en el passat i que comparen amb la insignificant transformació que ha seguit la consideració social actual dels gats i gates. Aquestes dones també manifesten una aguda animositat contra l’actuació d’algunes gosseres municipals (on encara maten els animals si no són adoptats) i de determinades protectores (perquè consideren que torturen els animals de forma encoberta). No obstant això, per sobre de les queixes i malestars narrats hi ha l’interès fonamental que mou a aquestes persones. Júlia la gatera afirma convençuda:

“… Els gats estan per sobre de tot … no els deixarem per molt que ens diguin, que ens facin o que no ens deixin, perquè mira nosaltres som aquí i ells no [administració, veïnat] … aquí som les que manem per molt politiqueig que facin”.


El relat d’una gatera paradigmàtica

Violeta, la gatera, que ha escollit aquest nom perquè diu que és tan humil com aquesta flor, relata com va començar la seva dedicació, el seu treball a favor dels gats i gates, des de fa més de 25 anys fins a l’actualitat. Repeteix la Violeta que no es tracta només d’amor cap a aquests animals sinó que, a través d’ells, significa al col·lectiu, a tots els altres animals, amb els quals se sent plenament identificada i que cuidant als que té aprop és com si ajudés a tots els altres:

“El que jo faig tampoc té tanta importància perquè són molts els gats i som bastants gateres, o velles o boges, que també així ens criden perquè hi ha algunes i algun que semblen això “bojos”. No pots parlar amb ells perquè són malalts perquè no entenen res, com parlar amb una pedra doncs el mateix. I ens donen la fama perquè tothom es pensa que estem boges o que no tenim res més a fer. Sí que hi ha si … alguna no està molt bé d’aquí [assenyala amb l’índex a la templa] però són les menys … això no és així, que tenim les nostres vides, els nostres néts, les nostres coses. És clar que no podem tenir cura de tots els gats com ens agradaria però fem el que podem … Jo vaig començar fa 25 anys o més, que ja gairebé no me’n recordo, vaig començar perquè em vaig trobar una gossa i la vaig adoptar i després van aparèixer els gats, el primer un abandonat que estava en molt mala situació i em va donar una penaaaa “que déu n’hi do!”. Me’l vaig portar a casa meva, el vaig curar com va ser possible amb la veterinària i va viure 4 anys com si fos el meu fill. El que vaig plorar jo aquell gat!

Miguelito es deia i és que era un gat manso quan volia però era gairebé com un gos quan algú trucava a la porta de la casa, no vegis com es posava en Miguelito! Va emmalaltir del fetge, el vaig medicar com vam poder amb la veterinària, li vam tenir cura però vam haver de donar-li això que ara es diu …. eutanàsia! És que abans era sacrificar o matar. Amb els anys he tingut diversos gats que han anat desapareixent i altres han vingut, ara tinc 5 que són grandets i una mini gateta que em vaig trobar fa 4 mesos i és clar no l’anava a deixar al carrer! Però a aquesta la tinc en adopció, ho tinc dit en molts llocs però no apareix ningú iiii bé doncs si no surt algú me l’hauré de quedar … “.

[Se li pregunta sobre la seva disponibilitat per tenir cura dels gats i gates] … Estic malalta d’això que anomenen “fatiga crònica” i tinc més temps, això quan no em trobo malament, és clar. Encara que estigui malalta, com no em donen una pensió, segueixo treballant en la neteja i em trec un mig sou que, al costat de la paga de viduïtat, em deixa uns diners al mes, si no, no podria ni viure ni fer el que faig pels meus gats. Tinc uns 20 o 23 gats que no són fixos perquè de vegades apareix algun nou o es mor o maten a un altre [vaig contar 15 quan vaig visitar la colònia] i són de tots els colors que si rossos, diversos negres que són els que ningú vol, algunes femelles tricolors i dos tigrats grisos. Els poso nom a la majoria però de vegades em fa ràbia fer-ho perquè em deprimeixo quan he de “esborrar” de la llista que tinc perquè es moren o els maten. Els crido pels seus noms i vénen: Altramuz, Tigretón, Rosy, Clareta, Leo, Pep, Tronc, Reina, Gros, Tom … No sé les edats més que de les tres tricolors que deuen tenir uns 4 anys perquè les van abandonar juntes, són germanes. Als altres calculo per sobre però mai sé segur quina edat tenen, crec que Rosy és la més gran amb uns 10 anys que per estar al carrer ja és edat. Ara tinc un gat nou que està per aquí fa un mes i encara no està adaptat, li dic Jou perquè té cara de gat americà, no em preguntis per què m’ho sembla perquè no ho sé [riu]. És gran i fort i no menja pinso només llaunes perquè l’han abandonat… “.

[Se li pregunta sobre la seva família, què pensen de la seva activitat] … uuuff! La meva família no sap molt del que faig perquè m’agobiarien … no saben del temps que porto amb els gats ni que pago a la Susa [una altra gatera] 220€ al mes perquè m’ajudi però és que sinó la Susa no podria perquè amb la seva pensió no té per a res. Amb el que guanyo per netejar pago les despeses dels gats, que si menjar que preparo cada dia [cuina diàriament, prepara “menús” diferents, segons el que creu que li agrada a les “seves” gates i gats], que si veterinari, que si medicació, que si la Susa, que si el que puc … Visc amb la paga de viduïtat i això és el que creu la meva família. I després la meva filla s’enfada amb mi perquè no li cuido al meu nét i me’n vaig amb els gats, això l’enfada molt perquè diu que m’importen més els gats que el seu fill … potser és veritat! [Riu] … la criatura m’agrada, l’estimo, però és tan pesada … “.

[Se li pregunta sobre altres gateres que treballen amb ella] … si hi ha altres gateres, com 14 aquí i som cinc que estem molt juntes, molt amigues, encara que ens barallem de vegades: la Juli, la Pepi, la Loli, la Josefa i jo. Tenim entre els 50 i els 68 anys. Portem anys fent feina i sabem com som. La Pepi és molt bona “caçadora” [capturar als gats] i ens ha ensenyat a les altres. La Loli sap de malalties dels gats, sap què posar-los quan tenen conjuntivitis, sarna i això. A la nostra colònia no hi ha calicivirus, no hi ha casos. I esterilitzem als gats a càrrec d’una organització que té diners de l’ajuntament per això … “.

[Se li pregunta per què té cura dels gats] … mira jo vull a tots els animals i com aquests estan lliures, lliures i en perill doncs els ajudo. M’agraden els gats després de tants anys que els veig perquè he après molt d’ells. Són llestos, intel·ligents, molt molt afectuosos, la gent diu que no però és que pensen que són gossos que són una altra cosa … als gats els parles i t’entenen … saben el que els dic i em parlen i em sembla que jo també els entenc perquè els imito, he après a miolar, veuràs si faig així … [ fa una demostració de miols i explica canvis en els sons que executa] … si jo sabés escriure llibres faria un de gats perquè hi ha molt que explicar perquè la gent els conegui i els estimi … em quedo amb gats que són més grans i estan malalts perquè jo també sóc gran i malalta i sé que un dia tots ens acabarem i així no pateixo pensant que si em moro què faran amb els meus gats … Són tan agraïts que si un dia no puc anar a portar-los menjar perquè no em trobo bé perquè em donen els dolors i els marejos doncs si no vaig no em reclamen, no són com les persones que de seguida et pregunten què et va passar ahir que no vas venir? …. els gats et volen i t’ho diuen amb els seus gestos, amb els seus ulls, amb les seves cues, t’ho diuen …. prefereixo estar amb ells que amb el meu nét, no vagis a dir-ho a la meva filla [riu] però és veritat, és que el nen no para un moment, em canso molt amb ell i amb els gats és diferent, de vegades em costa arribar fins aquí carregada amb el menjar, amb l’aigua, amb els trastos però em compensa perquè quan acabo de arreglar em sento a l’ombra i els miro com mengen, com juguen, com dormen i com vénen a les meves cames a donar-me les gràcies amb els seus caps que em marquen, que ho sé, que m’estan dient que sóc d’ells. Això no té preu humà només felí! [Riu].

[Se li pregunta respecte a l’entorn on viuen els gats] … No és segur perquè quan fan activitats aquí s’omple de gent, de vegades mala gent, però el bo és que hi ha aquestes tanques, els arbres, plantes i arbrets que els serveixen d’aguaits [llocs per aixoplugar els gats] sobretot quan vénen aquests fills de Satanàs amb els seus gossos a caçar gats, els odio, són els que més odio i ja he tingut diverses topades amb ells. Són el pitjor que hi ha només volen matar i ensenyar als seus gossos a matar gats i així ells es diverteixen, pobres gossos el que pateixen perquè els peguen! …

I si em toquen als meus gats juro que em carrego a qui em toqui un gat, ho juro! … em carrego a aquests fills de puta i truco a l’urbana per a que els trinxin però als gossos pobres no, que no tenen la culpa d’aquests amos … té vici això, té! [Equival a expressar ‘és tremend!] Totes estem sempre alerta … “.

[Se li pregunta sobre com s’encarrega de la cura de la zona i dels gats] … netejar, netegen els de parcs i jardins, faltaria més! I els he marcat molt bé que no em toquin les casetes [en aquesta zona són construccions senzilles: 1 transportí gran amb doble entrada-sortida per facilitar l’accés-escapament dels gats, cobert amb plàstic verdós per evitar la pluja i ser harmoniós amb el paisatge, totxos col·locats sobre el plàstic per assegurar-ho] … que com me’ls toquiiin ja veuran! … i em fan cas la veritat. El menjar i l’aigua la portem a les 7 i escaig del matí abans que la gent passi per allà, i després a la nit, quan està fosc, llavors anem 2 o 3 [gateres] per si de cas … deixem tot ben recollit i si hem de donar medicina els donem, tot ho tenim pensat perquè estiguin el millor possible … de vegades no és fàcil perquè si la Loli ha de venir, potser aquest dia no pot i cal muntar-ho d’una altra manera, però ens arreglem entre les cinc i si no demanem a les altres que ens ajudin … “.

Violeta la gatera, com gairebé totes les altres gateres conegudes, són gent més o menys anònima que duen a terme una tasca dura a les quals cal agrair la seva dedicació perquè, amb freqüència, el que reben és incomprensió, burla, menyspreu, insults, desautorització, solitud, etc., per part del veïnat, sigui perquè aquest és ignorant i insensible al malestar que pateixen els gats i gates, sigui perquè per sobre de tot situen el seu interès egoista: no volen “molèsties” com olors, miols, pèl, enfrontaments, etc. Algunes persones, que van ser imprevistament preguntades sobre l’existència de gates i gats a la zona, van manifestar aquest particular, aquest rebuig, afegint comentaris com “… jo no els faré mal però tampoc m’agraden …” amb la qual cosa aparenten neutralitat, mentre que en la realitat compartida el que fan és donar suport als que estan en contra dels felins i de les gateres. Afortunadament, sembla que augmenta el nombre de persones que entenen que la defensa dels drets dels altres animals és inherent a la defensa dels drets dels animals humans i ho expressen dient “… les gateres són extraordinàries, algunes tenen les seves manies sí, però mantenen la colònia amb gats sans, “lliures”, gaudint del poc que la societat els deixa, fan una feina que no totes estaríem disposades a dur a terme … “.

La vinculació amb els gats i gates

Totes les gateres coincideixen a assenyalar la importància del “xipat” dels gats i gates per poder sancionar qui abandoni animals en les seves colònies (fenomen que es produeix amb certa freqüència, sobretot quan arriba l’estiu) perquè com explica Montse la gatera:

“… Tornar-li el gat a qui l’abandona, d’això res, d’això nanai que potser el torna a deixar al carrer o el mata o el tortura … que hi ha gent per a tot … a més molts no els xipen perquè no els volen bé, només són mascotes de petits que és quan els fan gràcia i després … doncs després l’abandó ‘no tenen cor! Com tens a un gat, un gos a casa teva i l’abandones? Li he donat voltes i no ho entenc … o se’ls emporten a les gosseres què més els dóna! pensen que són només animals i així va la cosa …” argumenta.

Especialment en el cas dels gats “del carrer” és desitjable el que les gateres anomenen CES, això és “captura, esterilització i deixar anar”. Juana la gatera ho refereix clarament:

“… Jo no volia, mai m’ha agradat això de esterilitzar-los i es passa malament per capturar -estàs hores esperant que entrin a la gàbia i l’angoixa que et produeix aquesta espera, que si els poses llauna, que si els poses carn o el que sigui perquè entrin i res tu, ho saben perfectament. Perquè els gats són molt intuïtius per això segueixen vius … saben quan els vols fer alguna cosa. És com si t’oloressin, com si canviés la nostra olor, jo dic que canvia però com que sóc gatera diuen que m’ho invento! [Riu] … i ho noten i et miren i no s’acosten no, et miren des de lluny amb aquests ulls grans com si et volguessin dir “mira que m’ho sé, sé que vols pescar-me però no t’ho posaré fàcil “… jo vaig estar un cop més de 48 hores d’espera i el Grandon que així es deia el gat no entrava i pensa que li deixem sense menjar perquè sentí fam i amb l’olor de la llauna i de la carn … però res que no, em mirava això sí i quan jo m’acostava a acariciar-lo com havia fet altres vegades, en Grandon s’apartava. El que va costar pescar-lo, al tercer dia el pobret va entrar a menjar i així el vaig caçar i com m’havia robat el cor ja li vaig preguntar “però tu vols anar al carrer una altra vegada o véns a casa meva?” Això va ser després de esterilizar-lo quan el portava a la furgo de tornada a la colònia. És clar, el Grandon no estava per ximpleries i em mirava atontat encara així que, vaig prendre la callada per resposta i allà està a casa meva fet un rei. Bé, això no puc fer-ho amb tots els gats que ja voldria endur-me’ls a tots perquè on visc [fora de la ciutat] tinc un bon jardí, però es queda petit, allà és on els meus 6 amors viuen amb mi però no puc tenir més “.

Pel que fa a aquest sentiment que els inspiren els gats, la Violeta la gatera afirma:

“… Ells, els gats, que són com si fossin meus perquè els cuido així i no els tinc a casa perquè no em caben i perquè els agrada estar aquí entre el carrer i el parc encara que els matin … perquè mira que arriben a matar gats els cotxes aquí! Les veïnes posem rètols perquè els dels cotxes vagin més a poc a poc però ens arrenquen els rètols i si no els treuen tant és perquè passen amb velocitat … que hem avisat la urbana però diuen que no poden fer res si no els enxampen… bé doncs res, res no canvia … Els gats atropellats un dia sí i un altre gairebé també i aquí estem per portar-los a la veterinària si passa … però és que per a nosaltres són com fills no t’ho creuràs, però és que com els venim a veure cada dia, com ens deixem el sou … no em fa vergonya dir-te que de vegades ells [els gats i gates] mengen i jo no perquè no m’arriba”.

La relació que estableixen les gateres amb “els seus” gats és afectiva i es tradueix en una gran varietat d’expressions i formulacions verbals. Valgui recordar que la paraula és un instrument de domesticació, sigui amb animals humans o amb els altres animals i es converteix, a més, en el mitjà a través del qual es dóna curs lliure a l’afecte. La Violeta la gatera ho narra clarament:
“El tigrat és molt salat però molt entremaliat també perquè ve, menja i se’n va, mira’l! El veus per allà amagat? … “Vine Paqui, Tigretón, vine Paqui que coneixeràs la Mara que ha vingut a veure’t i et farà preguntes” [rialles d’ambdues] Mira quins ulls té el Tigretón … li vaig posar aquest nom perquè sembla un tigre petit i té un geni que no deixa que se li acosti ningú, ni bufar-lo … ningú més que jo i ara tu perquè us he presentat que si no … [riu] això li salva la vida perquè … però Tigretóoon deixa que mengi la Rosy [una gata d’uns 10 anys] … Rosyyy vine cap aquí no marxis que tu ets molt llesta també, vine que t’he de posar les gotes [l’està medicant perquè té una infecció a l’ull dret, la gata acudeix a la seva crida i es deixa aplicar les gotes amb cert desgrat però sense fugir] … Veus aquella que ve per allà? És la meva Clareta, és molt fina ella … quan va arribar fa doncs un any i escaig estava molt poruga perquè aquesta gata la van abandonar aquí que això és l’hòstia quan s’assabenten que aquí tenim cura dels gats vénen a abandonar-los, han de pensar que com aquí els cuidem doncs que una més no importa i sí importa! Amb el temps s’ha acostumat [Clareta] als altres perquè al principi entre la por i l’agressivitat entre tots això va ser un embolic gros, es barallaven molt i per això li falta un tros d’orella d’una mossegada que es van pegar i així me la vaig trobar un dia, ara es porten molt bé … Leo, Leoooo no et mengis això que és del Pep deixa-li menjar home, cagun tot! ¿Què no em sents Leo o què? Vinga passa cap allà que ets més terrible que ningú, passa camina passa cap allà … és que el Leo es menja tot el que troba, mai es farta de menjar, la gana que devia passar el pobre abans d’aparèixer per aquí. Tots estan capats menys en Tramús que no l’he pogut “caçar” [terme que fan servir amb freqüència per significar capturar al gat per esterilizar-lo] fins ara però caurà perquè aquí ni un sense esterilitzar perquè el pitjor seria tenir cadellades, amb els gats que tenim només ens faltaria de tenir-ne més!”.

Una relació peculiar entre les gateres i “els seus” animals

A través de l’itinerari realitzat trobem que en determinats llocs, “colònies” o en curs d’esdevenir colònies, hi ha un seguit de dones i algun home que, assegurant el manteniment i la vigilància d’uns 65-70 gats i gates poc domesticats, afronten problemes als que busquen solucions per intentar rescabalar aquests animals dels efectes d’una urbanització excloent i devastadora que menysprea qualsevol altra vida que no sigui la dels animals humans. És dura l’afirmació però, malauradament, és una realitat compartida i constatada en la investigació realitzada. Ho proven molts dels animals coneguts en la investigació, gates i gats víctimes de maltractament en formes que difícilment poden suportar-se, ni tan sols imaginar-se, sense sentir una profunda punxada de dolor i l’enorme impotència que provoca veure el patiment aliè i no poder actuar-.

Pel que fa a la vinculació entre les gateres i els seus gats i gates, condueixen a pensar en un tipus de cura que discorre entre l’atenció intensiva i extensiva, implicant així mateix un rellevant grau de cooperació entre elles (malgrat els seus desacords) i envers els animals. Intervenció observable a través de l’ús d’un sistema nominal (atribuir noms als animals), de cures (medicació, alimentació) i de consideració (respecte, aprenentatge) que és molt similar a l’emprat amb els animals de família o convivents d’aquestes mateixes persones. Per a les informants, per a les gateres, els gats i gates “del carrer” es converteixen així en una extensió d’aquells amb els quals conviuen en els seus domicilis.

Pel que fa a la investigació, assenyalar que són molts els aspectes que expressament no s’inclouen en aquest escrit perquè suposarien una excessiva extensió del mateix. D’altra banda, manifestar que l'”univers de gateres” pot proporcionar una varietat caracterològica àmplia que, òbviament, no es troba representada en aquest estudi tot i que sí serveix per desvetllar i confirmar algunes qüestions relatives a la cura dels nostres estimats gats i gates per part de les “seves” gateres.


 

————
1.- La ciutat i les zones on s’efectua l’etnografia es mantenen en l’anonimat com a mesura de protecció.
2.- L’etnografia és una forma d’investigació social que es realitza, fonamentalment, a través d’observar a les persones i el que fan, de manera propera i personal, a fi de descobrir la perspectiva o punt de vista del / de la informant. La etnògrafa participa de la vida quotidiana de la gent durant un període de temps, observant, escoltant, preguntant, estudiant documents vinculats amb l’objectiu de la seva investigació, elaborant hipòtesis i actuant d’acord amb elles. En definitiva, recopilant dades que aportin coneixement sobre el tema que concerneix a la investigació.

 

 

Antropòloga, activista pels drets dels animals, feminista, vegana, heterodisident. Acompanyo i comparteixen la meva vida 3 gates meravelloses. Fundadora d’Antropologia de la vida animal. Grup d’estudis de etnozoologia. Professora universitària: explico a generacions de joves qui són els altres animals amb l’esperança que un dia canviï la consideració cap als animals no humans.

Sempre hem tingut la imatge que els animals en semillibertat, que pasturen als camps, prenen el sol i caminen amb els seus companys, gaudeixen d’un grau de llibertat i benestar acceptable, ens hem acostumat a la imatge idíl·lica del pastor amb les seves ovelles o cabres. Fa unes setmanes vaig poder comprovar el lluny de la realitat que estan aquestes creences, com gairebé totes les relacions d’explotació, tenen una part de realitat no tan amable, sempre es valora a algú pel que dóna i no pel que és.

Fa unes setmanes mentre corria per les muntanyes de Lanzarote juntament amb el meu amic Fran, ens trobarem, gairebé de front, amb una cabra al fons d’un barranc, semblava asseguda tranquil·lament, però en aproximar-nos ens adonarem de la gravetat del seu estat, estava coberta de mosques, larves i sang. Ens vam acostar una mica més i sorprenentment vam trobar dues cabretes sota d’ella, havia donat a llum fa uns dies, potser i estava greument malalta, a la vora de la mort i els seus fills gairebé defallits de fam en no poder mamar. Després de buscar alternatives viables, ja que estàvem molt lluny de qualsevol carretera, vam decidir seguir corrent i buscar el cotxe d’en Fran, un tot terreny i així poder portar-nos a les cabres.

La mare, tristament no va poder salvar la seva vida, el veterinari ens va dir que es trobava molt greu i van haver de sacrificar-la. No sabem si l’havien abandonat en estar malalta o s’havia perdut del ramat, el cròtal, la seva identificació, havia estat arrencada. El veterinari ens va dir que segurament havia mort per una mala “manipulació” les intenten encebar abans perquè produeixin més llet i això al final és contraproduent en al part pel que va haver problemes durant aquest i va ser abandonada.

Les cabretes tot i portar uns dies sense menjar volien viure, vam haver de péixer-les amb biberó de llet de cabra i per sort ja van començar a tirar endavant, ens sentirem malament comprant llet procedent de la mateixa explotació que les havia posat en aquesta situació, però no hi havia una altra opció si buscàvem la seva supervivència.

El problema va venir quan vam intentar trobar una llar en una llar on poguessin dur una vida feliç, com un santuari d’animals. Enviar o viatjar amb un animal no domèstic, ja sigui per vaixell o avió a la península és un malson burocràtic, a més necessiten estar donades d’alta en una explotació ramadera, de manera que la situació es complicava cada vegada més, és total la indefensió d’aquests animals, el tractament que se’ls dóna és el mateix que a un objecte, només amb que fossin considerats animal domèstic s’haurien pogut enviar sense cap tipus de tràmit.

Era tanta la desesperació que fins vam escoltar altres opcions que no fossin santuaris, ens deien, aquí les cuiden molt bé, en aquest altre lloc estaran molt felices… però quan els dèiem que preferíem que no fossin utilitzades per prendre la seva llet i que ens estimàvem més esterilitzar-les ja no hi havia interès.

Les cabres com altres animals explotats per la seva llet, són prenyades durant tota la seva vida, unes dues vegades l’any i al sisè part són “rebutjades” o assassinades, com vulgueu anomenar-lo, en no produir ja la quantitat de llet necessària per a resultar rendible mantenir-les, els fruits d’aquests parts seran cabrits, que si són mascles seran venuts per a carn, assassinats amb menys d’un mes de vida (encara que molts cabrers si no planegen la seva venda prefereixen matar-los abans i aprofitar la llet que haurien de mamar), si són femelles es quedaran amb la seva mare fins a ser deslletats i que arribin a l’edat per ser prenyades i tornar al cicle d’explotació.

Canela i Pimienta, eren les nostres filles, Sahar la seva mare i jo el seu pare adoptiu, les volíem amb tota la nostre ànima, ens seguien a tot arreu, només volien jugar i menjar i cadascuna té la seva personalitat, Pimienta és més tímida i Canela més esbojarrada, però cada vegada que les trèiem de passeig començaven a saltar com per fer-nos riure ¿anàvem a lliurar-les a algú perquè les explotés, amb continus parts assassinant als seus fills per després matar-los amb menys de 5 anys d’edat? Faria algú això amb membres de la seva família? Faria algú això amb els seus gossos i gats? La felicitat dels animal en semillibertat és una mentida.

Però la sort somrigué la Cani i la Pimi, vam conèixer a Borja, una persona de les que et fan no perdre la fe en l’ésser humà, té un projecte de construcció d’un nou santuari d’animals a Las Palmas de Gran Canària, es dirà OHANA , que significa família, Canela i Pimienta seran els dos primers membres d’aquesta futura família d’animals que tindran la sort d’haver escapat de la la cruel i assassina indústria que els explota. Per fi han trobat un lloc on les volen per ho són, no pel que donen.

 

Alberto Peláez és corredor de muntanya, especialitzat en ultrafons, amb un gran nombre de victòries a l’esquena, vegà i activista pels drets dels animals, tracta de transmetre un missatge de compatibilitat entre una vida de respecte a tots els éssers vius i l’esport d’alt rendiment.
Tècnic superior en Activitats Físiques, entrenador personal i bomber de professió, reparteix el seu temps entre l’esport i l’ajuda dels animals col·laborant amb diverses societats protectores, donant xerrades i transmetent les seves experiències portant una vida vegana i activa.

971

Aquest dimarts 3 de març va començar la 4a Campanya d’identificació i esterilització d’animals considerats de companyia a preus promocionals “Sóc Responsable”. La campanya estarà en marxa fins el 30 de maig i ja inclou més de 180 centres veterinaris adherits a tot Catalunya.

 

 

La campanya, promoguda per FAADA, està oberta a totes les persones responsables de gossos, gats i fures de Catalunya. Només cal apuntar-se al seu lloc web per a beneficiar-se dels preus promocionals. “Sóc Responsable” va néixer fa 4 anys amb la voluntat de conscienciar la població sobre la necessitat d’identificar i de controlar la natalitat de gossos, gats i fures. Enguany s’està duent a terme una prova pilot a la comunitat de Madrid on participen sis centres veterinaris adherits a la campanya.

196

La CIPAC denunciarà als Ajuntaments del Baix Segre que van matar a gossos assilvestrats sense sospesar cap altra solució.

La CIPAC en representació de les 120 entitats adherides ha sol·licitat els serveis de Iuris Animal advocats els qui presentaran una denúncia davant la justícia per incompliment de la llei de protecció animal i la matança indiscriminada dels gossos.
LA CIPAC entén que els Ajuntaments del Baix Segre (Aitona i Seròs) són els responsables de la matança de les ovelles que va tenir lloc fa unes setmanes en el municipi de Seròs suposadament, per una manada de gossos, per deixadesa de les seves funcions i de la seva responsabilitat en la recollida dels animals abandonats dels seus municipis durant anys.

L’alcaldessa d’Aitona i portaveu de CIU a la Diputació de Lleida, Rosa Pujol, va arribar a afirmar rotundament que no tenia l’obligació de comptar amb un servei de recollida i acolliment d’animals abandonats, admetent que incomplia la llei i denotant un menyspreu absolut cap a l’esforç que realitzen la majoria d’ajuntaments que sí compten amb aquest servei.
També argumenta la comissió d’entitats que la decisió de matar els gossos va ser una mesura innecessària i precipitada, que els animals podien haver estat capturats i portats a un refugi on poguessin ser adoptats per famílies adequades.
Des de Generalitat, Ajuntaments i el Cap dels Agents Rurals a Lleida, han volgut vendre davant els mitjans que els gossos eren molt perillosos i agressius, quan la realitat és que aquests animals fugien dels humans i no havien atacat a cap persona. Com es pot observar en les imatges que corresponen a l’únic gos adult capturat viu, en el moment en que va passar a les mans d’una entitat de protecció animal, es va mostrar dòcil amb els voluntaris i sense manifestar agressivitat en cap moment, tot el contrari. I això tenint en compte que va ser utilitzat d’esquer dins d’una gàbia per intentar capturar als altres gossos durant una setmana, la qual cosa li podria haver-hi traumatitzat enormement.

Són legals les batudes?

La CIPAC dubte de la legalitat d’aquestes batudes autoritzades als caçadors per la Generalitat perque, segons l’Article 19 de la Llei de Protecció Animal de Catalunya “correspon als ajuntaments la captura en viu de gossos, gats i fures assilvestrades per mitjà de la immobilització a distància”. I només “en cas que la captura per immobilització no sigui possible, el departament competent en matèria de medi ambient ha d’autoritzar excepcionalment l’ús d’armes de foc”.
La CIPAC i el bufet d’advocats Iuris Animal estudia denunciar a Medi Natural per emetre una ordre de matar gossos amb armes de foc, en considerar que aquestes resolucions van ser emeses sense la justificació necessària que imposa la llei davant aquests casos excepcionals i amb absoluta falta de rigor i control.

I no deixa de ser sorprenent que s’autoritzi una acció com aquesta en ajuntaments que no disposen de servei de recollida d’animals, ni senten que tinguin la més mínima obligació de tenir-ho.
Les declaracions públiques del coordinador de l’operatiu de les batudes, el cap dels Agents Rurals a Lleida, Llorenç Ricou, tampoc mostren que hi hagi hagut molta voluntat de buscar una solució alternativa, ni tan sol de consultar o demanar assessorament a les entitats protectores
És més, en la batuda van participar, segons la Generalitat: pagesos, caçadors, Mossos d’Esquadra, però cap membre de les entitats de protecció animal encara que havíem ofert la nostra col·laboració.

Nota de premsa de la CIPAC

180

Des que es va fer notícia la premeditada mort de Excálibur, les fonts expertes es van dividir: unes van defensar l’assassinat preventiu i d’altres la quarantena. No obstant això, la decisió estava presa. Ahir seria l’últim dia de lladrucs pel balcó.

Una vegada que Espanya va escoltar la destinació final que l’esperava a Excàlibur, associacions animalistes i persones individuals es van concentrar davant de la casa de l’auxiliar infectada d’èbola. Van ser moltes les que van romandre fent torns per evitar la recollida del gos, cosa que ja s’havia donat per fet en xarxes socials i mitjans de comunicació.

Un cop passada la nit, durant la qual no es van viure enfrontaments entre manifestants i policies, va començar el dia. Novament la desinformació per tot arreu era desmesurada: se li havia fet l’extremunció a Excálibur més d’un parell de vegades i mai havia sortit de la finca cap vehicle que el transportés. Allí estaven humans de totes les edats i gèneres, observant furgonetes que entraven i no sortien. Moltes d’elles de neteja, altres transportant una caixa de metacrilat amb cantons d’alumini on introduir al gos.

La indignació i impotència es respirava en l’ambient. “Excàlibur no estàs sol” sona constantment entre les cordes vocals de les persones assegudes arran de terra. Enfront d’elles, policies de braços creuats als quals se’ls sumarien 5 furgons antiavalots. A l’altra banda del carrer s’atabala un gos bordant, incòmode, udolant. Està amb Paloma, la seva amiga humana: “Excàlibur passeja per aquí, és molt amistós. Això que volen fer és menyspreable, llavors després què? ¿Haurem de sacrificar tots els gossos d’Alcorcón? “, critica indignada.

Es fa migdia i a les 11 i mitja l’equip antiavalots té ordre d’allunyar de la façana a manifestants allí presents. La violència que se sotmetria després, s’intueix entre les persones concentrades i totes comencen a escriure’s al braç el nom de l’advocat del PACMA, per si de cas fossin empresonades. El boli es guarda, les motxilles s’estrenyen al pit i els braços s’ajunten uns contra els altres. Assegut a terra, el grup d’activistes està unit pels braços. Alguns antiavalots primer els suggereixen no haver de aixecar-los per la força, després ho fan. Les llàgrimes surten de molts ulls dels que allí presents només volien evitar la tragèdia de Excàlibur. No obstant això, la policia carrega a empentes i cops als que més es resisteixen a moure. El resultat final deixa a un jove amb blaus a la cara i a una senyora amb una luxació d’espatlla.

Durant tot el matí, el PACMA treballa a nivell legislatiu per poder frenar l’execució de Excàlibur. No obstant això, Laura Duarte, portaveu del partit, es tem el pitjor: “La nostra missió aquí, a més de mostrar la nostra absoluta disconformitat amb això és filmar i fotografiar tot el que passi perquè el mínim error de seguretat i protocol que es cometi, l’anem a denunciar “. Expressa que no hi ha cap evidència que el gos hagi contret el virus, el que demana és que primer que res se li diagnostiqui: “per a nosaltres això és una pantomima del Govern: han de tenir una mà executora, una decisió que tranquil·litzi la població, que els faci pensar que el focus ha acabat “. A més, afegeix que l’actuació del Govern sobre la crisi sanitària està sent “absolutament negligent i això en concret [l’execució de Excàlibur] és injustificable”. Al migdia no dubta dues vegades en reafirmar que es prendran accions legals: “si el gos surt en la furgoneta que hem vist, per descomptat no serà amb tota les garantíes de protecció de seguretat i això ens portarà a prendre mesures”.

Aquesta furgoneta blanca de la qual parla Laura és la que transportaria a Excálibur passades les 18 hores. És una furgoneta habitual, sense cap tipus de seguretat extra, només unes bosses d’escombraries negres enganxades amb cinta adhesiva als vidres. Després d’haver desestimat 3 recursos i a l’espera de la resolució del proper suposadament a les 9 del matí del dia nou, es duen a l’Excàlibur. Els que hi porten el dia cridant per la seva vida s’abalancen sobre la furgona blanca SEVEMUR. El seu conductor i copilot només porten mascareta verda i usen roba normal i camisa curta.

Uns i altres activistes són empesos i sacsejades per la policia, també atropellades per la furgona que porta a Excàlibur. Un home acaba a terra, amb un traumatisme cranioencefàlic.

Amb el moviment de les agulles del rellotge comencen a disminuir les patrulles antiavalots, també activistes i periodistes. Algunes es queden ajagudes al terra com a forma de manifestació pacífica. D’altres són traslladades en ambulància.

Són passades les 19 hores i ve una empresa de neteja a eliminar la sang de la persona a qui van colpejar amb un cop de porra i va caure a terra. Desapareix tot rastre de violència, igual que ha desaparegut Excàlibur. Les persones allí presents perceben amb certesa la mort de Excàlibur. El Comunicat del Ministeri de Sanitat és l’única mala notícia certa del dia.

Excàlibur no estava sol. A més del suport de les persones congregades davant de casa, els seus familiars esperaven que no es produís la seva mort. A Teresa ho van comunicar i Javier fins i tot havia cedit la custòdia de Excàlibur per evitar el seu assassinat. Malgrat tot, la parella, aïllada a l’hospital, va fer tot el que va poder.

TVAnimalista Madrid

261

L’any 1998 a Catalunya es va implantar l’obligació d’identificar mitjançant un microxip homologat a tots els gossos i gats. Fins fa poc les dades dels animals i dels i les seves responsables eren en una base de dades privada propietat del Consell del Col·legi de Veterinaris de Catalunya coneguda con AIAC. Actualment la Generalitat de Catalunya ja disposa del seu propi registre, l’ANICOM, que és obligatori per llei, gratuït i públic.

 

 

238

El passat mes de Desembre es va estrenar el documental: “Febrero, el miedo de los galgos”, una producció de Waggintale Films, que ha comptat amb col·laboració del voluntariat de l’ONG SOS Galgos. Aquest llargmetratge ha comportat dos anys de treball no remunerat i s’ha fet amb la finalitat de mostrat la realitat de més de 50.000 llebrers arreu de l’estat.

 

 

A través de la Mila, una femella rescatada a Andalusia per l’ONG SOS Galgos i que troba una llar de debò a Barcelona, se’ns relata com és, en el millor dels casos, la vida de milers de llebrers. El documental molt complet, compta amb testimonis dels mateixos “galgueros”, del voluntariat de les protectores i de treballadors de gosseres municipals d’arreu del Sud de la Península. També compta amb una banda sonora molt cuidada composta per Ricard Latorre. Conversem amb la seva directora, l’Irene Blánquez.

333

Amb motiu de les eleccions europees del pròxim 25 de maig, entrevistem la candidata pel Partit Animalista PACMA, Laura Duarte, que ens parla de la censura que ha patit el seu espot electoral i de la utilitat per als animals de votar el seu partit.

L’entrevista va ser enregistrada el dia 17 de maig en el marc del BCNAnimalParty al passeig Lluís Companys de Barcelona.

 

 

198

En aproximadament un mes, el Santuari L’Hogar Pro-Vegan té previst traslladar-se a la província de Tarragona després de dos anys de cerca, temps i esforç realitzat per trobar un lloc més còmode i segur per als animals. El nou Santuari se situarà en un terreny de 30 hectàrees prop del municipi de Falset amb amplis pastures, terra fèrtil i vegetació diversa per poder oferir una llar, ampli i confortable als centenars d’animals rescatats després d’haver estat explotats per l’ésser humà.

L’equip de l’Hogar Pro-Vegan té previst realitzar el més aviat possible el trasllat per evitar mantenir dues instal·lacions de manera simultània. Per això, necessiten més que mai persones col·laboradores que de manera voluntària puguin ajudar en l’adequació de l’espai. El Hogar Pro-Vegan busca voluntaris i voluntàries que col·laborin en les tasques inicials per condicionar el terreny, treure males herbes, delimitar zones, preparar els habitatges perquè els animals tinguin refugi o posar tanques de seguretat, element imprescindible, per protegir la zona de caçadors i intrusos. Alguns dels treballs que s’han de realitzar és la neteja del bosc, d’arbustos i arbres morts, així com la creació d’àrees condicionades per a cada espècie animal.

El Santuari ha programat per fases totes les tasques necessàries que pot realitzar el voluntariat que s’animi a formar part del projecte, i que són de caràcter urgent.

A més, des del Santuari es necessiten eines diverses com motoserres, desbrossadores, formigoneres o bigues de fusta, ciment, portes o cargols. Qualsevol persona que pugui donar aquest material que contacti amb L’Hogar Pro-Vegan .

A l’Hogar Pro-Vegan, els animals rescatats poden viure la resta de les seves vides en completa llibertat i fora de perill de qualsevol forma d’explotació. Al santuari totes les activitats que es realitzen són per i per als animals, sense buscar cap tipus de benefici per als humans, ja que entre animals humans i no humans s’estableix una relació igualitària basada en el respecte. Per això, tot santuari busca proporcionar als seus habitants la màxima qualitat de vida. A més, la conscienciació i educació en el veganisme i el respecte animal són elements clau dins d’aquest projecte.

Informa: Cristina Garcia – TVAnimalista Tarragona

LA PLOMA

388
"als q aurien de matar serien als xinesos no als animals" (Comentari a YouTube) Treballar perquè la societat deixi enrere l'especisme requereix estar atents als...

V DE GUST

375
A la TVAnimalista estem d'estrena, nou programa de receptes veganes a càrrec de la cuinera Zaraida Fernández i des de la seva cuina. A través...