Etiquetes Entrades etiquetades amb "política"

política

2343
Laura Fernández:
Laura Fernández

Xerrada de Laura Fernández sobre l’impacte de les imatges com a catalitzador d’un canvi en la nostra consideració cap als altres animals. La Laura va participar en les jornades “Nuevos retos y estrategia en defensa de los animales” organitzades per El Hogar Animal Sanctuary durant el passat 17 de desembre de 2017. TVAnimalista va estar present i va enregistrar algunes ponències.

24296547_1679694598761757_2593936392350542072_n

2410

Xerrada d’Eze Paez sobre l’antiespecisme com a posició política. Paez es voluntari a Ética Animal i va participar en les jornades “Nuevos retos y estrategia en defensa de los animales” organitzades per aquesta entitat juntament amb El Hogar Animal Sanctuary durant el passat 17 de desembre de 2017. TVAnimalista va estar present i va enregistrar algunes ponències.

24296547_1679694598761757_2593936392350542072_n

3641

Com a sinopsi, parlar de l’alliberament de la Terra significa respectar-la i ajudar-la a recuperar el seu propi equilibri; es tracta de no intervenir en ella si no és per desballestar els dics i els murs que no pot flanquejar; es tracta de netejar-la de ciment, de verins químics, de la massificació humana i la industria supèrflua. Parlar de l’alliberament dels animals no humans significa acabar amb la seva cosificació, amb el seu esclavatge, turment i mort. I el significat de tot plegat és el d’erosionar l’antropocentrisme, clavar un cop mortal al capitalisme i recobrar-se amb allò que és intangible: la vida.

Un dels principals motius pels quals es renega de l’ecologisme radical és el de l’àrdua tasca de la capacitat personal i integral de canvi, una molt més substancial i complicada que aixafar-se la llengua davant d’altres lluites d’alliberament que no es consideren prioritàries o que es creu que seran assumides de forma natural i de bracet en un procés socialista. Doncs la trista realitat és que la història ens demostra reiteradament que això no és així i que per això existeixen els moviments socials especialitzats en uns alliberaments que el partit de Lenin o el federalisme col·lectiu de Bakunin no ens regalaran. I sinó com podem explicar que existeixin encara col·lectius antiracistes, feministes o lgtbi dins i fora de l’anticapitalisme? Doncs perquè saben qui si no hi són, «Unitats» i «Poders Populars» tampoc podran ser garantia efectiva dels drets paral·lels que defensen.

Renegar dels privilegis sobre la resta d’animals i lluitar pel seu alliberament és revolucionari. Per les que no ho considerin així, les convido a que demà mateix provin, durant una sola setmana, de no consumir res provinent o d’origen animal (roba, calçat, aliments, cosmètics, etc), que provin de deixar d’utilitzar un llenguatge especista (porc/a, gallina, bèstia, burro/a, cabró/a, rata, gos/sa, lluç, marieta, etc), que demanin d’acompanyar una activista animalista a una investigació dins un laboratori o una granja, a una sola acció de protesta, a provar de visionar l’hiperrealisme dels documentals que realitzem amb càmera oculta dins els centres d’explotació. Només una setmana, sense trampes al solitari; a veure fins on arriba la nostra capacitat de canvi, la nostra empatia, la solidaritat i la sed de justícia que no permetem que mai se’ns qüestioni… Doncs també ho digué L. Wittgenstein que «revolucionària serà aquella que pugui revolucionar-se a sí mateixa».

Cal tenir ben present que les víctimes humanes dels holocausts eren dèbils, no tenien veu, no es podien ajudar a elles mateixes ni a les demés; estaven soles, indefenses; no volien ser violades, apallissades, no volien ser esclaves, no volien que practiquessin experiments científics o mèdics amb els seus cossos, no volien ser separades dels seus fills/es o dels seus pares o mares, no volien ser torturades, no volien ser tirotejades, cremades, degollades o gasejades; i no volien que els seus cossos es poguessin arribar a convertir en producte i mercaderia a benefici dels seus botxins.
«L’etern Treblinka» que proferim als animals no humans situa qualitativa i quantitativament el seu sofriment en un nivell molt superior: qualitativament per què els animals no saben perquè i quan s’acabarà el turment infligit; no entenen el concepte del que és la crueltat però la pateixen sense cap possibilitat d’esperança d’arribar a saber fins quan l’hauran de suportar. Molts cops fins que els «curtcircuitin» els mateixos nervis. Quantitativament totes coneixem la primera mentida d’Auschwitz, però no pas la segona: que els camps de concentració continuen, que s’han multiplicat per un incomptable nombre i que s’han escampat de forma normalitzada per tot el món amb el narcotitzant eufemisme de granja, laboratori «científic» i escorxador.

A cada moment de cada dia som aquell poble alemany que veia passar camions atapeïts de jueves, comunistes, gitanes, eslaves, lliurepensadores i llibertàries però no deia res; intuïen què passava, però no feien res. Avui totes sabem que hi ha camps de concentració a reproducció i sofriment forçat, tothom sap on van a parar els trens, els vaixells i els camions plens d’esclaus/ves. L’especisme és «die Endlösung der Animalenfrage» pel privilegi del gust de la carn i l’ansia de dominació, on la majoria de revolucionàries passegen els seus estomacs sepulcrers mentre presumeixen parlant de desitjos de pau, justícies i llibertats per a tota la humanitat amb la bafarada a cadàver sortint d’allà dins on poques vegades hi toca el Sol.

És per les nostres accions i omissions que potser no som tan antagòniques a les tesis d’A. Hitler quan aquell tarat deia que l’empatia i la tendresa eren anatema, que la vida s’havia de regir per la raó de la força i que només els forts mereixien heretar la Terra. Per això diem sovint que, envers els animals, les humanes som unes nazis.

Ni els pobles que han patit els holocausts ni les comunistes que els coneixen han après gaire res d’allò. En l’actualitat, l’infame Estat sionista d’Israel tracta de manera similar -a com fou massacrada la seva ètnia- al poble palestí, tot i que les comunistes podrien quedar perfectament adscrites a l’anacronisme de la societat occidental de finals del segle XIX, moment en el qual el periodista i comunista Upton Sinclair va recloure’s a escriure la novel·la «La Jungla» després de la seva investigació dins del gran escorxador Union Corral de Chicago. La seva intenció final era la de conscienciar a la classe obrera sobre les interconnexions d’explotació que es donaven entre amos i esclaus, sobre obrers-esclaus que mataven alhora els esclaus d’altres espècies, construït a través de la metàfora de fer veure i reflexionar sobre la carn malalta relacionada amb el malaltís sistema capitalista. Sinclair admet el seu fracàs quan digué: «(…) vaig voler fer diana al cor de la classe treballadora i, sense proposar-m’ho, vaig fer blanc al seu estómac». Quina vergonya, més de 200 anys de teories pels alliberaments i les esclaves humanes encara esclavitzen animals.

L’antropofeixisme (científic o llibertari) afirma que l’animalisme/ecologisme revolucionari divideix a la classe obrera per ser una ideologia burgesa, cosmogònica i basada en mentides i falses argumentacions (curiosament el mateix que deien sobre el feminisme), quan el que vol amagar -sense aconseguir-ho-, és una trista actitud reaccionària, idealista i distorsionada que necessita negar una realitat alarmantment objectiva i materialment desbordant. S’abracen al mediambientalisme més superficial, jugant al mateix bàndol i damunt el mateix tauler imperialista i liberal, subordinant la natura a la humanitat, i la humanitat i la vida a la condemna a l’extinció. Els capitalistes no són els únics que s’aprofiten de la desolació.

I continuen que, en la seva dèria, les animalistes/ecologistes revolucionàries són pecadores d’un «derivat» de «l’humanisme misericordiós i desclassat» que es dedica a protegir els gossos i els gats que el capitalisme va promoure com a idíl·lic dins una casa unifamiliar, amb porxo i jardí, a les afores dels centres urbans després de la 2ª GM als EUA, però malintencionadament s’obliden que la nostra lluita té en realitat i, com a objectiu substancial, l’alliberament de tots els animals a expenses de saber que el sistema cedirà en el reconeixement dels drets d’unes certes espècies per damunt d’altres a mitjà termini i que per això prioritzem les abolicions sobre els sectors de l’entreteniment o el vestit que poden ser assumides pel capitalisme per dirigir-nos vertiginosament cap a les esperades pugnes per desencadenar els animals del jou pesquer-ramader i dels laboratoris d’extermini a occident.

L’opressió i l’explotació sobre la vida que assenyala el nostre ecologisme com a objectius de lluita és una més de les les brutalitats que el capitalisme vol i aconsegueix silenciar. Ara, el que de cap manera pot considerar-se normal és que no només sigui el liberalisme qui les amagui, sinó que ho faci el marxisme i l’anarquisme amb plena nocturnitat mental i traïdoria dialectal per conservar les prerrogatives que pretén prendre a d’altres.

Ratllen l’esperpèntic malgrat voler-ho adornar amb dos passatgets, algun que altre aforisme memoritzat i verborrees decorosament florides. Encara prosperen aquestes actituds en sectors transformadors perquè sempre troben el somriure còmplice dels ortodoxos del manual i els integristes de l’humanisme que sap que està en majoria dins les organitzacions, precisament aquell que és excloent a la vida i sovint revestit d’una dubtosa filantropia que nega l’acció directa per salvar els humans de l’explotació i la mort. Les reconeixereu perquè algunes tenen el batiscaf espatllat per bussejar dins la seva ment, i d’altres creuen que és un submarí armat i disposat a fer ràtzia contra les seves idees impol·lutes.

Poques estan disposades a combatre en paral·lel la totalitat de discriminacions i opressions, ínfimes les que s’han arribat a plantejar mai una revolució total, un alliberament total, perquè es veu que hi ha prioritats: – …primer la classe obrera, i després ja veurem. Fes-te fotre! I t’ho diuen com si es necessités del seu permís adoctrinat que dicta futurs i solucions il·lustrades. Per la banda més científica suspenen, per l’ètica i la moral també. Si el comunisme no vol entendre les igualtats no podrà resoldre l’equació contra les opressions perquè continua abstrús i entravessat en les simples regles de 3 que estripen de patac les etiquetes (totes fabuloses) amb les que s’emboliquen les misèries polítiques i les excuses personals.

Si som comunistes per ser materialistes, llavors caldrà que estem d’acord en que la fam, la sed, l’explotació, la malaltia, l’anhel justícia, de llibertat, les persecucions, les condemnes, els estigmes, la soledat, l’abandó, l’opressió, el maltracte físic i psicològic, la violació, el rapte, la tortura i la mort són materials perquè són reals. Doncs cal saber que els animals no humans no pateixen aquesta historicitat en discontinu com l’imperialisme ens l’aplica a nosaltres; als animals no humans se’ls hi regala el concentrat de turment extrem segon a segon i sense cap tipus de treva. Però ai l’as! Pels de la sinagoga del materialisme clàssic es veu que el mateix sofriment aplicat als animals no humans no n’és de materialisme! Vés no siguin les màquines inanimades del renaixement cartesià i nosaltres aquí dient i fent idioteses.

Al cul d’Occident n’hi ha que no ens imaginem les independències nacionals sense el socialisme, i n’hi ha que no s’imaginen aquesta suma sense un alliberament per a la dona i les lgtbi com a topalls màxims. Així és com per la manca de discurs, debat i estratègia dins l’esquerra hi ha discriminacions que ja es deuen donar per superades, com ara el racisme, i opressions que cal deixar triar i pagar a la carta com les religions. He arribat a veure banderes verdes en alguna publicació del partit on milito, -volent fer veure que és ecologista-, i sento una profunda vergonya aliena que fa que se m’escapi un somriure fal·laç i carregat d’impotència.

Vigilem de no quedar enverinades amb les pocions d’autoconsum dins els nostres guetos on sovint regalimen més covardies, reformes morals i metafísiques per camuflar-se que no pas gotes de cervesa a dispensadors de casals i ateneus. I no la tiraré mai la tovallola, però per les actuals experiències, per primer cop començo a pensar que no hi ha valor per accelerar una revolta organitzada, que l’empatia no és prou potent i que els personalismes predominen; que no hi ha voluntat de girar el mitjó, que no hi ha ganes d’anar a pels de dalt i, que de passeig per aquest camí que condueix a no sé on, es martiritza a les de més avall.

L’esquerra camina coixa i amb un ull borni, i no només després de l’esfondrament del mur, sinó com a causa de la subsumpció de l’ecologisme revolucionari i per deixar abandonats tots els fronts interseccionals de lluita per la igualtat. Després de «el gran salt endavant» farà 40.000 anys, la primera revolució industrial va encendre una altra metxa per la destrucció accelerada del nostre món, i sembla paradigmàtic que només poques revolucionàries la vulguin apagar quan l’imperialisme antropocèntric ha aconseguit que la majoria n’actuem com a detonadores i que fins i tot n’estiguem cofoies de la propagació. L’assumpció de la lluita pels drets dels animals i per un ecologisme radical dignificarà i reforçarà la causa de les treballadores, de les dones, de les lgtbi, de les discriminades per raons d’ètnia i dels pobles i nacions oprimides en aquest planeta petit, finit i tocat de mort. La revolució total i perfecta la farem quan deixem d’oprimir i acceptem la necessitat d’alliberar els éssers albats.

Qualsevol organització d’alliberament -nova o existent- que en la seva fundació o refundació ideològica no inclogui les premisses i els preceptes de la lluita pels drets dels animals i de la Terra ja neix completament desfasada. Qui no vulgui fragmentar i especialitzar els fronts de lluita per tal d’assumir-los i combatre’ls de forma conjunta contra el capitalisme no fa més que posar pes a l’àncora que ens manté aturades en aigües de dissidència moral i reforma revolucionària a la baixa. Cap pretesa avantguarda sorgida d’alguna capelleta no serà més que fum abocat al fracàs si no combat el teisme i l’especisme malgrat hagi assumit la lluita contra altres dominacionismes més enllà de la causa de les treballadores.

Toni Teixidó. Collita tarragonina del 80 i mestre vocacional. Comunista, perquè només podrà ser la classe explotada la que acabi alliberant els seus esclaus no humans. Persisteixo amb la idea de combatre totes les opressions en paral·lel i fer-les convergir en el marc de la reunificació i la independència dels Països Catalans; és per això que actualment i, per tal de poder compaginar aquestes lluites, milito a d’ARREL, al MCAN-EI, col·laboro amb Libera! i sóc coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya.

4263

De l’aiguafort de Goya em permeto canviar-ne el títol perquè poc es pot somiar quan la teva vida està guiada segons unes pautes polítiques, filosòfiques i morals que ja estan escrites i s’interpreten estàtiques; no es pot somiar o crear amb topalls a no ser que t’agradi la reclusió. Les pintures, com altres peces d’art, no comencen ni acaben dins el marc que les conté. Em recorda a aquella col·lecció de llibres infantils «Tria la teva aventura», amb la diferència que encara cap aventurer ha aconseguit sobreviure i arribar al final de l’odissea. I el deliri persisteix. Vull aclarir abans de continuar que quan parlo de comunistes, ho faig incloent en aquest sac a socialistes científiques i llibertàries per igual.

La vida és la realitat suprema (Nietzche), per tant, la vida és la mare dels materialismes, la filosofia, la pràctica política, l’ètica i la moral. Però a la vegada, moltes no saben que la fi de la vida va començar amb la primera segregació, el primer rapte, el primer captiveri, amb les primeres hibridacions, amb la domesticació (eufemisme de subjugació), amb l’esclavatge, amb l’explotació i la discriminació dels primers animals no humans; va començar amb la modificació del medi natural per l’antull de l’opulència i la sensació de poder més que per la nostra exclusiva necessitat. L’origen i l’arrel de les discriminacions i explotacions entre humanes va començar amb el dominacionisme de la natura.

El sexisme, el racisme, l’expansionisme, l’ocupació, la colonització, les religions, el patriarcat, el domini i l’abús de poder són el resultat de l’especisme original, amb la caça ja innecessària després de la glaciació de Würm com un dels principals detonants. No només vàrem encetar una guerra contra els animals no humans i el medi, sinó que, de retruc, vam especialitzar-nos en les discriminacions i les tècniques d’autodestrucció de nosaltres mateixes com a futura civilització.

Com que sostinc que l’especisme està a l’arrel i és l’origen de tota desigualtat, assenyalo que ha de ser la primera discriminació i explotació a ser analitzada, acceptada i combatuda des de totes les parcel·les que treballen pels alliberaments des de l’esquerra. Així doncs, considero que l’especisme és la caixa de pandora de les que lluiten per la llibertat i la igualtat universal, la capsa dels trons que poques comunistes gosen obrir. Serveixi com a adveniment que crec profundament que acabant amb aquesta discriminació i explotació de base, s’acabaria amb els «ismes» que afecten directament a les humanes, i això no vol dir deixar de combatre’ls, sinó tot el contrari, estant prou convençut que l’afiançament d’aquests drets els aconseguirem amb seguretat un cop arribem a un procés socialista prou llarg i de bracet amb un ecologisme revolucionari que contribueixi a enderrocar l’especisme i el capital.

Parlo del deliri de la defensa a ultrança de l’antropocentrisme revestit d’humanisme pseudofilantrop dins l’esquerra revolucionària, amb el que si cal, les seves militants i simpatitzants perdran les formes, s’equivocaran d’enemic i proferiran atacs contra les animalistes per no haver-lo d’abandonar.

Marx i Engels o Bakunin, per posar unes poques figures d’exemple, van abandonar una vida burgesa o benestant per posar tot el seu coneixement i potencialitat al servei de l’oprimida i explotada classe obrera, una lliçó impecable d’empatia i solidaritat. Per aquesta causa, Ernesto Guevara i revolucionàries de tota mena s’hi van deixar la vida, i això sense oblidar les mortes temporals que són les preses polítiques que avui habiten les cel·les de l’imperialisme global.

Les revolucionàries que s’ho fan dir i que ho pretenen no volen escoltar segons quines sentències rotundament objectives, impossibles d’impugnar dialècticament si no es formalitzen disbarats o afirmacions absurdes, infantils i maniquees com a contraatac, perquè així és com s’ho prenen, com un atac, i ben visible si observem i ho comparem amb la cara d’imbècils que se’ls hi quedava als mascles de no fa gaire quan les seves camarades femenines vindicaven els seus drets, aquesta mateixa cara llarga i desvergonyida d’anar contra la raó, potser precisament perquè la veritat sempre n’ha estat de revolucionària, i la hipocresia organitzada, la veritable bandera amb la que amagar unes defectuositats massa semblants a les dels capitalistes que procuren combatre. És fotut confirmar que bona part de les ments més evolucionades en certs aspectes polítics i filosòfics, són a la vegada les més ridícules, tancades i guiades per una baixa intensitat ètica i moral, clarament incompatible amb la filantropia, la sensibilitat, la biotropia, amb la fragilitat, amb la vida.

Aquí rauen algunes de les motivacions per les que defugen el diàleg sincer i les lectures on la seva estructura cognitiva hagi de transformar-se novament, no volen fer més investigacions o connexions amb el món que les envolta perquè no volen travessar la tàpia mental d’alguns cientismes i admetre que el seu cap regalima ortodòxia, que es pensa amb incongruència, es recita incoherència, es cau en la demagògia, i que bona part de les seves accions i plantejaments són o esdevindran un posat de pega, una façana competitiva que s’anirà bastint d’ambicions egocèntriques i d’altres misèries dins el lapidari gueto antroporevolucionari que acabaran, com la majoria d’elles, incapaces de fer cap aportació a la causa subversiva.

Així ens trobem amb «escolanets» vestits amb la marca de les multinacionals cosides per les explotades que volen alliberar, que es reuneixen per rendir culte a déus i profetes finiseculars, que passen plateta al bar, però no a la guardiola per les represaliades. I és que elles esperen que arribi el dia en que els carrers cremaran, que entraran a les casernes militars, ens proveiran d’armes i, sota la seva guia messiànica, ens deslliuraran de la burgesia… Que ningú s’ho cregui, la seva aportació haurà estat debatre sobre llibres inqüestionables i un seguit de bel·licoses intencions que acabaran fugint, cames ajudeu-me, de la bullanga tan esperada i per la frontera estatal més propera al seu domicili.

Com que no hi ha valor per accelerar una revolta, i com que no és té noció d’haver identificat el moment estratègic per organitzar-la, les que s’esperen al dia en què perlagràciadedéunostresinyor prendrem el poder passen algunes estones donant tota la culpa a les masses, i no les hi falta raó, com la raó d’anar contra la raó i l’exemple de bona part de les revolucionàries que ens han precedit.

Si la nostra acció és sempre superficial i no anem a desenvolupar-la a les clavegueres i centre de comandament des d’on l’imperialisme planifica i executa la destrucció del nostre món, amb aquesta postura d’anar esperant, quan no quedi món habitable ja podrem instaurar un nou ordre socialista si ens arriba l’alè per fabricar una punta de llança.

Consignes cridades que no s’acaben complint, prèdiques pels demés des del nihilisme revolucionari, llibres sagrats que encarcaren l’acció i que impedeixen la visió àmplia de les explotacions, activistes amb aclucalls que no poden veure els 300º restants de la circumferència que s’ha d’alliberar, un angle de visió recuperable quan vulguin deslliurar-se de més de dos i de tres dels seus drets que els ofereix el sistema que diuen detestar i de les prioritats amb les que amaguen i perpetuen el que de fet són els seus sanguinaris privilegis sobre els éssers vius més dèbils, indefensos i innocents.

Manifesta incapacitat per imaginar-se quina política mediambiental hauria d’acompanyar un procés de transició socialista. Feu-ne la prova, perquè es veu que el comunisme que persegueixen algunes podria arribar a albergar el doble d’habitants en aquest planeta… car també el doble de granges industrials, el doble de contaminació, el doble exhauriment de recursos i matèria primera… I mentre cau l’exabrupte no puc deixar de pensar en bigotis d’acer, grues, canonades, ciment, forges, foc, pols, carburants cremats i algun que altre centre de reeducació per a dissidents de l’antropocentrisme o camps de treball forçats per a animalistes que aniran a descansar a l’estabulada al costat dels porcs i les vaques «ecològicament felices» del proper Estat immers en alguna fase socialista.

Proveu de preguntar a una militant sobre el següent supòsit i que respongui: imagina’t que estem immersos en un procés socialista i que estàs al capdavant del ministeri de medi ambient, tens plens poders decisoris i executius. En aquesta situació, quines polítiques ecologistes aplicaries? En aquest procés hi tindria cabuda l’explotació animal? Si es dóna en un ambient polític, cap d’elles sabrà imaginar-s’ho ni respondre-ho a la primera sense abans haver fet pauses interminables que acabarien trencant el silenci tirant pilotes fora. En un ambient més distés, el tema dels animals i el desequilibri natural simplement no existirien o formarien part d’algun acudit amb la intenció de ridiculitzar l’interlocutor.

El medi ambient, la vida i la preservació de la integritat física i psicològica de cada individualitat ha de ser més important que l’economia, sempre, també i, sobretot, en un procés socialista. Sense un retorn al natural equilibri mediambiental estem mortes; no hi haurà tal paradís per a les futures generacions, i no ens enganyem, a occident també patirem abans dels darrers sospirs. Deconstruint les infraestructures capitalistes, decreixent del deliri consumista, elevarem tot el nostre potencial d’amor i harmonia interior, doncs per contra ja coneixem la nostra capacitat de destrucció, i sabem que no té límits, com l’estupidesa humana infinita en paraules d’Einstein.

Mai més un capitalisme d’estat a l’estil soviètic també en termes mediambientals. Aprenem-ne, doncs no hauríem de fer pujar a les treballadores a l’autobús dels alliberaments si no deixem clar que d’allò només se n’ha d’aprendre en sentit històric per no repetir el que el va portar al seu declivi, i que aquell procés, sense renegar-ne i estant agraïdes als seus sacrificis i encerts, de cap manera fou una via vàlida cap al comunisme.

Especista-leninista o l’anarcoespecista, és aquella que no vol acceptar ni en abstracte la necessitat d’uns drets bàsics pels animals no humans. Es pensen que per haver semi assumit o tolerat la lluita antipatriarcal ja ho han fet tot, moltes també pensen que per haver deixat de riure’s a la cara del «marica aplomat» s’han de sentir cofois i vanagloriats, quan en realitat només s’han deslliurat d’uns privilegis de prou fàcil assumpció. Feministes i LGTBI mirades amb respecte però sempre amb certa condescendència en tant que no interfereixin amb l’únic objectiu d’enderrocar el capitalisme. Altrament les animalistes de classe, o sigui, les ecologistes revolucionàries, encara no som ni un mal menor i l’antipatia no es convertirà en oposició violenta, doncs la fase de ridiculització està encara vigent.

És l’alliberament animal i de la Terra el que ens conduirà a «l’emancipació universal» i no només l’alliberament del proletariat tal com afirmava K. Marx. I per a això, cal passar de la proposta de «l’home nou» del Che o el «superhome» de Nietzche cap a la creació de la «humanitat per la vida» o «la nova humanitat biocentrista».


Toni Teixidó. Collita tarragonina del 80 i mestre vocacional. Comunista, perquè només podrà ser la classe explotada la que acabi alliberant els seus esclaus no humans. Persisteixo amb la idea de combatre totes les opressions en paral·lel i fer-les convergir en el marc de la reunificació i la independència dels Països Catalans; és per això que actualment i, per tal de poder compaginar aquestes lluites, milito a d’ARREL, al MCAN-EI, col·laboro amb Libera! i sóc coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya.

3003

L’ordre dels factors no altera el valor de producte … de vegades. De vegades és tal que 30 indígenes menys 25 indígenes són 5 indígenes, però 25 indígenes menys 30 indígenes és una extinció. 100 porcs dividits entre 3 metres quadrats resulta un valor diferent de 3 porcs dividits en 100 metres quadrats. Llavors l’ordre dels factors sí que altera el resultat. I molt. L’ordre de vegades importa, el mateix que la mida.

Dues terceres parts de la terra conreada del planeta està sent mecanofacturada per una sola de les trenta milions d’espècies (imagineu com), per a la producció de carn i productes d’altres animals considerats esclaus. És a dir un luxe car i insostenible, idèntic en depredació i miopia a exhaurir amb pesca industrial, activitat la qual deixa zones mortes i desertitzades en els fons oceànics. El nostre caprici de plaers gastronòmics (disfressat sota el pretext de necessitat fisiològica), productes fora de temporada, de llarga distància, amb gran empremta ecològica i altres factors, sumat a una desproporcionada gana, conceben un món desballestat on 2.000 milions de les 4.000 milions d’ tones de menjar anuals que l’ésser humà produeix, acaben a les escombraries o desaprofitades en el procés de producció.

D’altra banda la doctrina del creixement exponencial -el que ens obliguen a anomenar “desenvolupament”-, devora cada dia milers d’hectàrees de terra per a una il·lògica capitalista d’acaparament i explotació de terrenys dirigida a la sobreexplotació. La pressió exercida sobre els ecosistemes per a aquesta colonització s’extingeix al voltant de 50.000 espècies cada any, i assassina amb el seu comportament -per actiu i per passiu- a milions d’éssers humans mitjançant deutes amb corporacions, intoxicació agrícola i misèria derivada del capitalisme aplicat a la producció d’aliments. No és la caça el que extingeix les espècies animals en l’actual sistema global, sinó un pla cec de creixement infinit en un planeta finit, és a dir, l’encongiment brutal dels territoris salvatges en detriment dels seus habitants, amb l’objectiu de satisfer rols socials i no necessitats bàsiques. El capitalisme ens està assassinant en destruir les condicions mínimes de salut ambiental perquè la nostra espècie sobrevisqui. No matarem la terra, sinó només la nostra possibilitat de viure-hi.

El planeta ens sobreviurà, ho repeteixo, i el capitalisme només aconseguirà extinguir-nos a nosaltres.

Preferim depredar la terra per alimentar més de 5 bilions de cotxes amb “biocombustible” amb deserts verds de blat de moro o colza, en lloc d’evitar que morin cada dia al voltant de 50.000 humanes de fam, és un exemple trasbalsat de la tecnocràcia que privilegia els dividends i les xifres més que a la tova pell de les mamíferes que som. La il·lògica capitalista és una manera de feixisme no casual sinó causalment relacionat al patriarcat i a un mètode mascle, depredador, avariciós i primitiu de gestionar els béns necessaris perquè la nostra espècie sobrevisqui, convertint la retòrica mercantil en un dogma inqüestionable, per erigir després un discurs de supremacia sobre la naturalesa en favor de l’acumulació i destrucció de recursos.

Fa només 50 anys, a una agricultora li bastava una hectàrea de terra per alimentar la seva família, la possessió d’animals no estava tan desenvolupada ni era tan indiscutible com avui. El mateix mite de la humana ancestral caçadora recol·lectora es rendeix a les evidències actuals (basades en el baix nombre d’ossades animals i armes de caça trobades en els assentaments primitius), de la societat real, recol·lectora-caçadora. Societats recol·lectores molt més omnipresents entre les diverses cultures i civilitzacions humanes que les d’índole cinegètica. La llegenda del creixement cerebral humà per la ingesta de carn entaula avui dia duels amb la ciència dietètica i el veritable impacte de la carronya en el nostre organisme.

Societats recol·lectores-caçadores, aquest ordre ara importa, perquè ara qüestionem el nostre paper a la biosfera i l’impacte que l’antroposfera genera en el conjunt de la vida, quan hem deixat d’actuar amb la natura per disparar contra ella. Una agricultora avui dia en canvi, pot posseir 1000 hectàrees de terra i basar el seu treball no en la producció d’aliments sinó en la fabricació de diners, motiu principal de l’agricultura moderna des de l’anomenada “Revolució verda”, el color es devia al de els bitllets de banc, i no al de la clorofil·la.

La pagesa moderna rep les subvencions i deixa la seva collita sense recollir si no li compensa. La pagesa moderna explota (fixem-nos en la connotació d’un verb basat en l’explosió) enormes extensions de terreny robat a les seves legítimes propietàries (no humanes, tribus originàries, camperoles de dret usufructuari…), mitjançant el mite que el planeta ens pertany. Centenars de milers d’hectàrees de la millor terra cultivable d’Europa, la ucraïnesa, es troben en mans de corporacions de llavors amb intencions aplicar la transgènesi en aquests sòls. Els mitjans emprats per a això són immenses maquinàries que comprimeixen i compacten la terra aniquilant gran part de biorganismos, empobrint la diversitat en un trasbalsat utilitarisme, per a considerar reduccionistament a la gleva com un immens test on plantar monocultius i deserts verds. Organismes sovint genèticament modificats, el gra es troba en mans d’aquestes i altres corporacions sense escrúpols, animades per l’únic objectiu del guany monetari mitjançant el control de les llavors, el sòl i l’aigua, les tres necessitats fonamentals de la nostra pervivència. Mai menjar va ser tan nociu, mai havíem delegat tant el control de la nostra supervivència i mai en tan males mans.

La pèssima qualitat de la producció agrícola i la dràstica disminució dels sabors i les propietats dels aliments és un tema a part sobre el qual no m’estendré.

Fins i tot la potència dels fets pot ser ambigua en referència a la interpretació que en fem. Les profetes del neoliberalisme usen la retòrica del Lliure Mercat suggerint algun tipus de llibertat, de la mateixa manera que la religions s’adjudiquen omnisapiencia parlant de preceptes com la llum de la veritat. Totes les religions exigeixen tenir la raó i la paraula, de la mateixa manera en què la producció s’ha convertit en un fi en si mateixa, no en un mitjà d’aconseguir béns útils -i no monetaris, per a les persones. Un banc, per exemple, va ser originàriament un lloc on la gent pogués tenir segur el seu diners, (és a dir, els escarits excedents de la seva vida quotidiana) amb vista a un futur de possibles malalties o mancances, en la mateixa línia de comportament econòmic racional que utilitzen els esquirols o els castors per sobreviure al hivern-; en lloc d’això, el banc s’ha convertit en un fet econòmic de més pes i importància que el mateix diners i per descomptat que la pròpia gent. La perversió de l’avarícia es troba legitimada com a Bé Comú i defensada pels estats amb més cura que aspectes molt més essencials com l’Educació o la Sanitat.

A Catalunya hi ha més porcs que humanes, per què no els veiem?. Bàsicament no els podem veure perquè fan pudor i vam decidir aïllar-los, i també perquè ens resulta massa trist veure’ls, llavors cal amagar-los, el més endurits i invisibles que puguem, els més cosificadamente que permeti la llei. No obstant això el problema d’acumular escombraries sota la catifa i ignorar els problemes derivats de la nostra misèria ètica, és que s’amuntega, forma monticles i acaba dificultant el pas. No es tracta de trobar la manera de reciclar aquesta escombraries, el repte és més ambiciós: no generar-la, és a dir, deixar de criar porcs.

Amb la gestió dels aqüífers passa que trilions de tones d’aigua per tots els rius del món arrosseguen immenses masses de residus vegetals, minerals i animals, enriquint grans zones d’acumulació amb valuoses fonts d’oxigen i fòsfor, vital per a milers de formes de vida, per això la construcció de colossals estructures de retenció d’aigua empobreix els ecosistemes. En el seu lloc es poden servir fonts d’energia igualment renovables, però de petita escala. Tot el petit és més pràctic.

De la mateixa manera en què cal establir mecanismes de protecció a les dones de les violacions -sexuales o no-, cal protegir la naturalesa de l’ésser humà. Les camperoles hindús es suïciden bevent pesticides de l’empresa de llavors que les té tenallades amb xantatges i deutes. Així mateix el zyklon B de les cambres de gas nazis era produït per empreses farmacèutiques. Aquestes corporacions fabriquen llavors transgèniques (una milionèsima part de les existents en la biodiversitat natural), evidenciant que les farmacèutiques teòricament dedicades a fer un món més sa, només pretenen prolongar les malalties alleujant els símptomes, mantenint al món “sanament malalt”. El govern etíop és un gran productor de cafè i de fam, l’argentí i brasiler exporten soja i blat de moro per engreixar animals a Europa… Tots els governs ballen la música de les fluctuacions borsàries, hipotecant una cosa tan de mínims com la sobirania dels Estats, la qual ha genuflexat les seves gestions als grups d’interès. La localitat i la petitesa dels projectes sostenibles s’ignora per intentar agenollar-la davant monstres multicèfals que ens venen refrescos, llavors, cortines, llapis, aigua i tot el que els sigui rendible en filials amb mil noms en tots els països del món.

Contra la sobreproducció mascle es plantegen alternatives importants, totes eficaces, totes femenines, totes testades durant milers d’anys i totes basades en l’abastable, és a dir, el petit, és a dir, el que és sostenible. Un model de societat rural de microeconomies autogestionades i autosustentables que rebutgi aquest sistema totalitari de depredació basat en la grandària de les respostes, en la qualitat d’elles i en la democràcia de les actuacions. El món no necessita tantes ni tan grans extensions de terreny per alimentar-se, des dels horts ciutadans en les terrasses dels edificis i els balcons, o els horts comunitaris, la plantació d’arbres fruiters en lloc d’ornamentals, fins a la permacultura de la producció de aliments, on els nutrients ciclan i el concepte d’escombraries desapareix. Produccions cent per cent vegetals que eliminin el malbaratament energètic que suposa alimentar animals no humans per a explotació humana.

Hem de ser natura en una dinàmica de biocreación i biodegradació gestionada amb l’objectiu d’alimentar les persones i no als mercats. L’alternativa a un sistema invasiu mascle sempre ha estat un sistema natural femella de cooperació biodinàmica a escala domestica, petites microeconomies locals i de diversitat, on la terra pugui gaudir dels 100.000 tipus d’arròs que hi ha al món o els 4000 tipus de pomes, i on milions d’espècies interactuem per protegir la riquesa amenaçada que posseeix la terra.

La resposta és més antiga que la pregunta. En els temps que corren en els quals de dir austeritat és a dir blasfèmia sempre hi ha alguna cosa o algú que pateix el barat. Persones humanes i no humanes, llibertats individuals i col·lectives, voluntats, saluts públiques, longevitats, ecosistemes, paisatges … És urgent reestructurar els nostres sistemes de valors per dirigir-los cap a la felicitat i no cap a la satisfacció provisional.

Horts, cal recuperar els horts, el concepte dels horts globals, testats des de la prehistòria: són eficaços. La producció responsable, la ruralització de les alternatives, la desplastificació de l’agro i molts altres temes pendents en ecologia i biocentrisme. Generar energies netes d’impacte mínim i basades en les forces que mouen la natura, el vent, les aigües, la llum, … Ens imaginem què seria poder canalitzar el voltatge dels raigs per a fins energètics?. Que les persones recuperin el control de la terra i no acceptar les exigències dels governs corruptes, titelles dels desitjos de les grans corporacions. El planeta és un cos amb rius com venes i falles com articulacions, no un mer recipient dels nostres capricis, cal tractar bé els cossos en acord amb el preu de la vida, incalculable. Així els horts de permacultura han de ser vegans, perquè afirmar que la vaca ens dóna la seva llet, la gallina els seus ous o el porc la seva carn, és com decidir que la mare humana dóna filles per a la pedofília i el tràfic d’òrgans. Les no humanes són fins en si mateixes, no en la instrumentalització que d’elles fem per al nostre profit.

Horts on relacionar-nos amb la natura per tornar a valors immutables codificats en els nostres gens. Horts per salvar, horts per salvar-nos. Pren la teva pala i comença a cavar.

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

5454

El passat dijous 30 d’Abril, el Saló de Degans de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona va acollir un debat amb representants de diferents partits polítics que opten a l’alcaldia de Barcelona als comicis del proper 24 de Maig. L’acte va ser organitzat per la Comissió per a la Protecció dels Drets dels Animals (CPDA), la qual enguany celebra els 12 anys de la seva creació.

El debat va ser presentat per la magistrada Carmen Valenzuela, diputada de la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona i responsable de la CPDA, i moderat per la reconeguda advocada Magda Oranich, presidenta de la CPDA. En representació dels diferents partits polítics l’acte va comptar amb la participació de Jordi Martí, regidor de Presidència i representant de Convergència i Unió (CiU); de Jordi Coronas, representat d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC); Pau Guix, representant de Ciutadans (C’S); de Janet Sanz, representant de Barcelona en Comú; d’Óscar Ramírez, representant del Partit Popular (PP); de David Escudé, representant del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC); i d’Eulàlia Reguant, representant de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP).

Per ordre d’intervenció, les representants van destacar els següents punts:

La representant de la CUP, Eulàlia Reguant, va apuntar que cal concebre les ciutats com a ecosistemes urbanitzats, va defensar una gestió pública i transparent de CAAD i un procés gradual per al tancament del Zoo de Barcelona.

Janet Sanz, representant de Barcelona en Comú, va destacar que Barcelona és una ciutat capdavantera en les polítiques de defensa dels Drets Animals, que cal continuar en aquesta direcció i que les qüestions relatives al zoo són les que cal treballar més. Per Sanz, cal que a Barcelona tot ésser viu pugui tenir els seus drets garantits.

Per altra banda, segons Óscar Ramírez, representat del PP, cal reforçar la labor educativa del Zoo de Barcelona i millorar-ne les seves instal·lacions per tal de garantir el benestar dels animals.

Per Jordi Coronas, representant d’ERC, caldria dotar de més personal l’oficina de Protecció dels Drets dels Animals de l’Ajuntament, reconvertir el zoo en una altra activitat i potenciar les adopcions del CAAD.

Com a punt destacat, David Escudé, representant del PSC, va plantejar la possibilitat de prohibir la venta d’animals de companyia a la ciutat i va apuntar altres aspectes similars a la resta de representants.

Jordi Martí, en representació de CiU, va anunciar dues primícies, l’acord per a la construcció de les noves instal·lacions del CAAD al terme municipal de Montcada i Reixac i l’entrada en funcionament en dos punts de la ciutat de dispensadors de pinso esterilitzador per a desenvolupar un programa de control ètic de la població de coloms, cosa que suposa un canvi de paradigma molt positiu respecte els coloms, ja que fins ara es portaven a terme regularment matances utilitzant gas CO2.

Finalment, Pau Guix, en representació de C’s, va proposar traslladar el zoo fora de la ciutat per tal d’obrir el Parc de la Ciutadella als barris i abandonar aquest model zoo vuitcentista, va mostrar-se d’acord amb el canvi de paradigma respecte els coloms anunciat per Martí i va destacar la necessitat de cercar una solució ètica al problema dels senglars de la Serra de Collserola.

L’acte va comptar amb l’assistència d’una cinquantena de persones a les que es va donar la oportunitat de poder fer arribar les seves opinions i preguntes als representants. Les principals inquietuts van fer referència al futur que es preveu per als cavalls de la Guàrdia Urbana, als cavalls de carros per passeig a La Rambla, a la utilització de gossos per als agents de les empreses de seguretat al transport públic i a la possibilitat que els gossos puguin accedir també a la flota d’autobusos de TMB.

Per cloure l’acte, Magda Oranich va celebrar la nova actitud que moltes formacions polítiques han adoptat mostrant preocupació vers el respecte pels animals i va destacar el referent que la ciutat de Barcelona és en matèria de respecte als animals.

2434

Vídeo íntegre del primer dia de les compareixences. Personalitats del món del circ i posicionats en contra de la llei que abolirá els espectacles amb animals als circs a Catalunya, van participar en la primera sessió de compareixences al Parlament de Catalunya el dia 8 d’octubre de 2014.
 

Al matí van comparèixer:

Blaï Mateu Trias, en representació de la companyia Baró d’Evel Cirk
Genís Matabosch, director del Festival Internacional de Circ Ciutat de Figueres
Joan Ramon Graell, president de l’Associació de Professionals del Circ
Rafael Arencón, coordinador del Grup de Defensa del Circ amb Animals
Jaume Mateu i Bullich (Tortell Poltrona), director del Circ Cric i fundador de Pallassos sense Fronteres
Carles Raluy, director del Circ Raluy
Enys Faggioni, empresari del Gran Circo Americano
Urs Pilz, president de l’Associació Europea de Circ

VÍDEO DEL MATÍ


  

A la tarda van comparèixer:

Carmen López Burillo, Consell de Col·legis de Veterinaris de Catalunya
Vicent Llorca i Barreres, director de la revista “Zirkólika”
Gaetano Montico, president del Sindicat Autònom d’Ensinistradors d’Animals

VÍDEO DE LA TARDA


 

Vídeo del segon dia de compareixences.

4464

Amb motiu de les eleccions europees del pròxim 25 de maig, entrevistem la candidata pel Partit Animalista PACMA, Laura Duarte, que ens parla de la censura que ha patit el seu espot electoral i de la utilitat per als animals de votar el seu partit.

L’entrevista va ser enregistrada el dia 17 de maig en el marc del BCNAnimalParty al passeig Lluís Companys de Barcelona.

 

 

LA PLOMA

2525
A la xarrada de les II Jornades Veganes de Benissa, haguí de passar massa ràpidament per damunt d’eixa patètica masculinitat que s’amaga darrere de...

NUTRICIÓ

4453
ingredients per 2/3 persones: 1 bròquil 1 ceba 1 bola de seitan (proteïna de blat) oli d’oliva sal aigua llevat de cervesa