Etiquetes Entrades etiquetades amb "palomas"

palomas

543

A la xarrada de les II Jornades Veganes de Benissa, haguí de passar massa ràpidament per damunt d’eixa patètica masculinitat que s’amaga darrere de l’ús d’animals per diversió i, molt especialment, d’allò que anomenen “esports tradicionals”. Fou mentre parlava del tir i arrossegament i de la colombicultura, dues pràctiques que gaudeixen d’una “bona imatge” que s’han guanyat amagant allò que realment són. Com diu Raquel Aguilar, s’han valgut de la figura del llaurador a l’imaginari col·lectiu, un home bo que treballa i sua al costat del seu cavall, fa volar coloms i festeja la collita corrent bous.

Lluny d’això, el tir i arrossegament és un espectacle lamentable fet amb cavalls que evidencien una indefensió apresa perfectament resumida en la frase d’un famós carreter: “la por guarda la vinya!”. Els colps “reglamentaris” amb les vares van acompanyats de fortes palmades amb la mà oberta que deixen pas a les punyades i, fins i tot, a les puntades de peu. Els animals les reben al cap, al coll, al llom, a la panxa, als testicles, a les potes…

Tot, al mig d’eixa lletania de crits a l’orella de l’animal, de totes les classes d’insults i amenaces que posen els animals en estat d’alerta, desesperats per trobar la forma d’escapar d’allò que temen. Eixe és l’espectacle que veuen xiquets i xiquetes, allò que hi ha més enllà de les fotos artístiques que volen representar la falsa unió d’animal i carreter en l’esforç. Escric homes, perquè són homes els que ho fan.

I, pel que fa a la colombicultura, el que amaguen és eixa violació en grup per delegació, representada una i altra vegada a les soltes i les competicions. En aquestes últimes, una femella que no ha de ser “reconeguda o ensenyada”, si no és estrictament necessari (Reglament de competició de la Federació de Colombicultura de la Comunitat Valenciana (FCCV). Art. 35), és perseguida per un pilot de mascles que difícilment serà inferior als 25 individus i que pot superar els 75, tots ells ensinistrats per a fer el que, segons el reglament, és una “mostra de cel, constància i habilitat en els mètodes de seducció” (art. 1.a).

Tots ells han estat reprogramats per a manipular els rituals de festeig de l’espècie i convertir-los en una persecució permanent. Com que és pràcticament impossible que s’inicie un aparellament amb una femella assetjada i, senzillament, soterrada sota un gran nombre de mascles, tot consisteix en aconseguir que aquests superen els altres competidors passant “tot el temps que siga possible” junt a la femella, acumulant punts segons un sistema que valora els gestos d’imposició sobre ella, entre els que estan picar-li el cap.

No existeixen imatges de les femelles utilitzades en aquestes pràctiques. Els propis practicants han elaborat un “sistema de protecció” que consisteix en pegar-li al cap de la femella un caputxó fet de cartolina. Amb aquest invent, que peguen amb pegament i, teòricament, arrenquen després de la competició, pretenen millorar la imatge de la externa de la colombicultura.

Estant entre aquesta gent mentre fan el que fan, et submergeixes en la seua realitat patriarcal, masclista i tan unívocament heteronormativa com homoafectiva, com explica Marilyn Frye. Si no fora pel que estan fent, fins i tot faria gràcia veure com són de feliços al mig d’eixa espècie de forocoches presencial, cercant permanentment l’atenció, l’aprovació, el consentiment i el contacte amb els altres homes. I faria més gràcia encara al mig d’un concurs de tir i arrossegament, amb eixa estranya obsessió per saltar-se la normativa d’indumentària que els obliga a portar la “brusa de competició” per a anar com més nus millor, exhibint el seu cos suat i ennegrit pel sol.

Això si, com a mascles patriarcals i heteronormatius que són, mostren descarnadament aquesta identitat. I, el que és més desconcertant, sembla que els animals tinguen un paper ritual o simbòlic, ja que projecten aquesta masculinitat sobre els animals mascles que fan de mascles i que utilitzen com a projeccions tant les femelles com els mascles que fan el paper femení.

Queda molt clara amb els coloms mascles, als que converteixen en “sòlits”, experts, segurs i convençuts, que porten la veu cantant per sobre d’una femella desconeixedora de tot el que ells saben… I que ho fan en “manada”, en grans grups i contra una sola femella, mentre els homes propietaris, “els esportistes”, miren complaguts i diuen que tot es tracta d’“habilitat, constància, seducció i galanteria”.

En el cas dels cavalls, el que veiem més clarament és com l’animal pot servir per a projectar la masculinitat i la feminitat normativa a l’hora. Per una banda, són els grans cavalls de tir, mascles d’una virilitat gegant i que s’arriba a desbordar mentre caminen o els fan calfar pels voltants de la pista de competició, amb tots els músculs del cos marcats, competitius i amb una força que els fa fer grans proeses. Per altra, són els éssers porucs, silenciosos, prudents, amb el cap cot, els que han d’obeir de manera diligent i immediata al mascle que sap el que s’ha de fer si no volen patir les conseqüències, perquè el mascle mai s’equivoca i mai té la culpa de res. Són els que els mascles tracten i insulten en femení.

Passa de la mateixa manera amb els coloms i els bous, que han de tindre tot el que esperen d’un mascle i sotmetre’s com esperen que ho faça una femella. Els bous al carrer, per exemple, combinen el linxament de femelles, els més nombrosos perquè les vaquetes són la modalitat més barata, amb el dels mascles, que tenen com a màxima expressió el bou salvatge o “cerril”. És un gran animal de planta impressionant que exhibeixen amb orgull als cartells amb les banyes, el coll, el tors, la musculatura… I, després, el tanquen, l’impedeixen fugir que és el que voldria, l’empaiten i l’assetgen en grup, el derroten, el sotmeten a la seua masculinitat en una lluita que tenien guanyada des del principi. El “feminitzen” i, quan han acabat, l’envien a l’escorxador.

No porten gens bé que la projecció no funcione. No suporten que el cavall no tire del carro i que no obeïsca, que el bou es quede parat i no envestisca, o que el colom no siga “hàbil, seductor, galant i constant”. Al reglament de colombicultura, tenen un article desqualificador de mascles en competició que persegueixen mascles en lloc d’anar a per la femella, o que són perseguits per mascles que es distrauen de la femella. L’article parla “d’inequívoca desviació sexual”, diferenciada entre activa i passiva, que encara és pitjor “en cas d’observar l’actitud reincident”[1]. És el colom maricó, protagonista del malson del xiquet colom.

Amb els animals, les coses són com ells volen que siguen, sense un feminisme que els qüestione ni unes lleis que s’ho posen difícil. Els animals són els homes superiors i les dones submises del seu imaginari, com passa quan conten les seues batalletes i acudits de barra de bar o de vestuari de gimnàs. Després, davant del món real, poden negar categòricament aquestes relacions, i mostrar-se com les persones més civilitzades del món, que mai han trencat un plat. Ho evidencien, per exemple, quan es presten a fer debats o quan s’autovictimitzen davant els mitjans de comunicació.

Aquestes competicions són una finestra amb vistes a eixa patètica masculinitat expressada amb i a través dels animals. Com a home amb totes les característiques pròpies del gènere normatiu, com si fóra un d’ells i amb un abisme entre nosaltres, he passat hores i hores vivint eixes realitats de prop, veient coses que em resulten insuportables i incrementant la meua “vergonya de gènere”.

———

[1] Reglamento de competición… Art. 18. Funciones del equipo arbitral. e) Mandar cerrar los palomos que por lesión, enfermedad entorpezcan el desarrollo de la competición. En el supuesto de que algún palomo participante demuestre a juicio de los árbitros una actitud inequívoca de desviación sexual, persiguiendo insistentemente a otros palomos participantes o siendo perseguido por ellos, el árbitro procederá a descalificar dicho(-s) palomo(-s), realizando un primer aviso el primer día queadvierta dicha desviación sexual, retirando el palomo de la prueba y dejando de puntuar el mismo a partir de dicho momento. Dicho palomo podrá participar o ser soltado en la siguiente prueba, pero el árbitro ordenará su retirada definitiva en caso observar la actitud reincidente en dicha prueba.

————————————-

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

849

Angry Bird ja és a la seua nova llar. Allà estarà envoltat dels seus, veurà totes les matinades i respirarà l’aire pur de la muntanya amb la seguretat i confiança del seu colomar, una meravella amb una bonica porta de fusta sempre oberta, que cada dia li dirà que és lliure d’eixir i de tornar a entrar a retrobar-se amb el seu menjar i el seu raconet. Allà serà qui ha de ser i mai hauria pogut ser a dins de la gàbia més gran que poguérem trobar, sempre tancat i sempre a soles.

És un colom enorme. La primera vegada que el viu estava lluny de mi. Quan la gossa Olaia el trobà i ell estengué les ales per a intentar fugir, pensí que era un ànec dels que es refugien al xicotet aiguamoll proper. L’enorme ferida oberta que tenia a l’esquena i les seues plomes tallades, a més del dolor, la fam i el cansament, no el deixaven volar. Sort que l’Olaia no porta el seus nervis i la seua curiositat més enllà d’olorar i mirar.

Les plomes remeres de les ales són, juntament amb les timoneres de la cua, les plomes de vol de les aus. Són llargues i resistents, i les d’Angry tenen una canya molt forta i, a la vegada, molt lleugera, plena d’aire. Són molt distintes a les plomes xicotetes i lleugeres que li cobreixen el cos. Les de les ales de l’Angry estaven tallades quasi per la meitat, amb una forma recta per a que no volara. Per sort, les acabarà canviant per unes de noves i, aleshores, podrà volar de nou.

No sabem qui l’atacà, si una rapinyaire, una gavina, un gat… Tampoc sabem com és que un colom que no pot volar, perquè algú no volia que volara, acabà allà i així. No sabem com és que aconseguí sobreviure. L’haguérem d’alimentar amb boletes de pinso molt i mullat, i donar-li l’aigua amb una xeringa. Només tardà tres dies en menjar i beure a soles, i en unes poques setmanes no quedava res d’aquella ferida tan lletja. I començà a ballar cada vegada que entràvem a la seua habitació, amb el pap completament unflat i les plomes del coll alçades com si fóra un cap guerrer.

Pel que sembla, pertany a una de les moltíssimes races del que anomenen coloms de raça, “ornamentals” o, fins i tot, “de fantasia”[1]. Per suposat, no existeixen a la natura, són encreuaments creats pels éssers humans a partir d’unes poques races primigènies, també creades pels humans per a explotar-les amb determinats usos, principalment com a missatgeres, per a engreixar-les i menjar-se-les o per a la caça. En aquest cas, eren utilitzades per a alimentar i entrenar rapinyaires, com a esquer o, directament, com a arma de caça. Hom sempre ha ensinistrat coloms de qualsevol sexe per a aprofitar el seu festeig, ja que podien atraure coloms salvatges al colomar que, així, es capturaven amb facilitat.

Ara, com passa amb les races de gossos i els seus pedigrís, son majoritàriament capricis, hobbies i negocis. Existeixen campionats i exhibicions, on els criadors i aficionats (com sempre, és difícil trobar dones fent tot això) mostren els seus candidats i parlen de les seues tècniques de cria a la recerca del “colom perfecte”, dins dels estàndards de raça. Així, multipliquen els encreuaments d’individus amb “tipus fiables” i, arribat el cas, recorren a la consanguinitat per a mantindre i reforçar determinades característiques i “tipus”, tot aprofitant el que consideren com a individus forts.

Només a Europa, estan reconegudes més de 400 races distintes, múltiples variants a partir d’una gran diversitat de característiques i formes, que la nostra veterinària anomenà “mutacions”. Varien les alçades, les grandàries i els pesos dels animals. Varia la forma, la mida, l’amplària o la llargària del cap, del bec, de les carúncules nassals, dels paps, dels colls o de les potes. Varien enormement els plomatges i, encara més, les seues coloracions. Poden haver-hi animals amb viseres i dobles viseres de plomes sobre els ulls; també poden haver-hi “melenes” de plomes al voltant del coll, fent efectes com de bufanda o d’abric de pells; n’hi ha de coloms que poden tindre les potes completament emplomades, fins a tapar els dits i les urpes.

Totes aquestes races, han estat subdividides en 10 grups. Entre les que inclouen més diversitat, estan les que es caracteritzen pel seu gran pap, sempre unflat i arrodonit. Entre les de “tipus gallina” està la raça més criada al món: la Modena. Solen ser molt grans, desenvolupades a partir de races criades per a la producció càrnia. La seua “parada” (postura natural) amb el seu cos curt i el seu coll llarg, fa que semblen gallines xicotetes.

Els coloms de color, que també agrupen més de 80 races, combinen una gran diversitat d’aquests i, amb la combinació dels de les diferents plomes, poden fer dibuixos uniformes o geomètrics (sobre tot, a les ales). En els d’estructura allò que es busca és la seua parada, però també es desenvolupen elements característics com cues de paó o enormes viseres i còfies. Passa el mateix amb els coloms de forma, on la parada es combina amb característiques formes del cap, del bec o de les potes.

Dels grups amb menys diversitat de races, destaquen el dels coloms carunculats que, òbviament, cerca el desenvolupament deforme de les carúncules nassals, sovint en creixement permanent durant tota la vida de l’animal. Altra horrible deformitat és el dels coloms encorbatats, amb becs que es prolonguen des dels front cap a baix, sense cap angle, i que sovint són pràcticament inexistents.

Finalment estan les races caracteritzades per qüestions no relacionades amb el seu aspecte, malgrat que ja no es crien per a altra cosa que per a l’exhibició. Els coloms tambors reben el seu nom d’un parrup molt característic: el cant d’aquests coloms recorda el so d’un tambor. Per la seua banda, els coloms de vol alt poden arribar a ser un diminut punt en el cel, si és que alguna vegada els deixen volar. Destaquen els coloms voltejadors que, mentre volen, es deixen caure a pes mort i donant giravoltes, com si un caçador les haguera abatut, abans de recuperar el vol normal (que també pot incorporar més giravoltes). Fins i tot hi ha una raça, d’origen nord-americà, que perd la capacitat de volar als 6 mesos i que fa tot això per terra, mentre corre i camina.

Com sempre, allò més terrible és el que amaguen les aparences, els espectacles o les bones paraules dels criadors. Les deformitats generades per algunes d’aquestes races impedeixen els individus alimentar les seues cries i obliga a utilitzar coloms dida. Això passa especialment entre les races de bec quasi inexistent i entre les de pap gran, que també es poden distendre i deformar encara més, fent que els animals se’ls xafen. Les que tenen llargues plomes a les potes poden trencar els seus ous o tirar-los dels nius, i per això se les tallen abans de la posta. Les viseres de plomes poden arribar a tapar completament els ulls dels individus.

Els criadors, per a mostrar els seus gran coneixements i tècnica, les manipulen i les ensenyen sense cap problema per a immobilitzar-les entre les seues mans, que mouen de forma nerviosa amunt i avall. Immobilitzen les seues potes agafant-les entre els dits, els posen la mà sobre el cap, mouen els dits davant dels seus ulls o les giren bruscament i, cap per avall, per a estirar del seu bec i mostrar els paps o els colors dels plomatges. També els podem veure utilitzar punters de fusta i altres objectes per a assenyalar característiques d’animals engabiats, sempre tensos i tristament habituats a totes aquestes manipulacions.

Les preparen per a concursos i exhibicions amb tota classe d’instruments, amb les que manipulen becs, ungles i plomatges. Amb tisores tallen plomes i generen efectes estètics artificials com, per exemple, el d’eliminar les de determinats colors que estan intercalades entre les del dominant al pap o a la resta del cos. També fan servir llimes i tallaungles amb les que manipulen les formes dels becs, arribant a cercar simetries perfectes. Durant aquestes manipulacions, també utilitzen instruments immobilitzadors fabricats específicament o coses com un mitjó amb la punta tallada, que posen als animals com si fóra un jersei per a immobilitzar les seues ales.

La majoria de coloms de raça es passen la vida tancats al seu colomar i, en el cas dels de races que tenen el vol, la solta i el festeig com a raó de ser, no deixen de patir una llibertat limitada i permanentment vigilada, sotmesa a treballs forçats. Com passa sempre amb totes aquestes pràctiques, la cria és generadora de negoci, de transaccions i compra-vendes que sovint són capricioses, compulsives. I, al voltant de tot això, estan els negocis dels estris com colomers, gàbies i altres instruments, a més de la farmacèutica, la veterinària o l’alimentació específica, que també generen investigació amb animals infectats amb malalties per a provar l’eficàcia de complements alimentaris o de medicaments.

I com també passa sempre amb tots els animals utilitzats i explotats, encara més en el cas dels que han de presentar unes característiques molt concretes, són víctimes permanents de la selecció i el descart. Els criadors, a dins d’immaculats colomars que han preparat per a les visites, poden arribar a parlar amb fredor de l’eliminació “qualitativa i severa” d’individus per a tindre cura dels estàndards de les races. En casos com el dels coloms d’escut, eixos que han de presentar dibuixos molt uniformes per la combinació dels colors de les plomes a les ales, aquest descart por arribar fins al 80 i 90% dels animals.

Aquesta pogué ser la vida de l’Angry Bird. Potser que fóra un d’aquests descarts, en algun lloc on els abandonen a la seua sort en lloc de matar-los. I potser que escapara accidentalment, lliurant-se de tot el procés que l’havia de convertir en un aspecte, una parada, una grandària i un gran pap que ensenyar cada vegada que estaves amb ell. Ara és on tot això no té cap importància, perquè ell no és ni una imatge, ni una foto, ni una fita més en el palmarès de cap criador.

Angry no és una fantasia ni un ornament, i és molt més que un colom de raça. Ell és un individu únic, diferent a tots els altres, siguen de la raça o de l’espècie que siguen, mai millor que ningú i sempre tan bo com qualsevol. Té moltes ganes de viure, i és el que farà fins al seu últim dia. Volarà, sense condicions ni vigilàncies, sense aprofitaments ni usos, i sempre tindrà eixa bonica porta de fusta oberta per a tornar a casa.

——-

[1] La major part de la informació s’ha tret del documental Palomas ornamentales y de raza (2004). És una pel·lícula promocional dels pinsos per a coloms de Versele-Laga, empresa amb seu a Deize (Flandes Oriental, Bèlgica). Està disponible a YouTube, divida en 9 parts:

—————————————

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

2661

L’au serà declarada bona quan caiga ferida o morta per un dels tirs i recollit dins del radi de mort. Regles tècniques federatives.

Els cartutxos del nº7 van carregats de perdigons de 2,5mm. En el cas de la munició de 36 grams, establerta per les regles tècniques de coloms a braç(1) de la federació espanyola de caça(2), representen 408 perdigons en cada tir contra un xicotet cos. Mai més de 380gr, 37cm del bec fins a la cua i 72 entre les ales, rebent una pluja de plom amb tota la força d’un enorme calibre 12, preferit als EUA perquè maten amb ells aus grans com titots americans i que s’ha imposat per qüestions de moda.

El passat diumenge 27 de setembre a Catarroja(3) (Horta sud), els tirs tronaren un darrere l’altre i cobriren el terra d’animals crivellats. Era un entreteniment de diumenge per a caçadors que disparaven animals llançats a braç per uns homes que feien moviments semblants als d’un pitcher de beisbol. Captura de pantalla 2015-10-06 a la(s) 11.24.53En lloc d’una pilota, el que llançen és una pobre au amb la cua mutilada què és executada mentre intenta agafar el control amb les seues ales, mentre s’esforça per a deixar de ser la pilota de beisbol en que l’acaben de convertir.

També s’ha de fer menció de l’altra forma de llançament. Es fa amb una màquina quasi idèntica a les que llancen els plats d’aquest mateix esport, que fa anar un “maquinista” amb carnet com el que han de tindre els pitchers, coneguts com a colombaires. La situació és idèntica si no fora pel colp de l’aparell ejector i la potència de l’impuls. En tot cas, l’au es passa els vitals primers segons lluitant per agafar el control d’un vol que no és seu.

L’abast de les escopetes amb una mínima precisió és molt curt, d’uns 25 o 30m. Les persones tiradores necessiten matar de prop i ràpid, i necessiten de l’avantatge que els dóna un animal llançat, desequilibrat i desorientat, que lluita per recuperar-se i que, per suposat, no sap el que li espera. També els serveixen animals “alliberats” des de caixes situades en el punt de mira de les escopetes. Diuen els reglaments que la persona tiradora s’ha de situar en posició i, ja preparada, esperarà l’avís de “llest” de qui llança o solta les aus. Només quan crida clarament “ocell” li solten l’animal, sobre el que pot fer dos tirs reglamentaris(4). L’única oportunitat del colom o de la guatlla és que la persona tiradora falle. Aquestes normes, però, no deixen que l’animal tinga altra consideració que el de pilota. És esfereïdor veure’l als reglaments com l’objecte que permet valorar si un tir és un encert o una errada, com preveuen les seues trajectòries de caiguda, ja farcits pels perdigons, cap a dins o fora de la “zona de mort” delimitada amb ratlles pintades al terra, tanques de fil d’aram, pilons amb banderes i cordes. A més d’encertar el tir, s’ha d’encertar la caiguda l’animal dins dels límits d’una zona de joc a la manera del tennis o del voleibol. Fins i tot es preveuen els rebots dels cossos per la força de la caiguda i la posició sobre la mateixa línia i, com que encara pot estar viva, la possibilitat que caiga dins i aconseguisca eixir caminant o recuperant el vol.

També són l’objecte de recompte, són gols tangibles. En aquest joc, agafen cadàvers i animals moribunds i els compten per a veure qui ha fet més “bons”, per a veure qui ha guanyat entre riures, a tocar del bar i del restaurant on poden estar preparant la paella del dinar. Com que qui els ha matat els ha pagat, després se’ls pot endur o els pot llançar al fem, els coloms morts barrejats amb els que encara estan vius i esperen una mort tan lenta com la de les “errades”, els cadàvers de les quals es poden trobar a desenes per l’exterior del camp de tir.

Aquests cadàvers i la seua letal càrrega de plom(5) queden a l’abast de rosegadors, felins, mustèlids, còrvids… El saturnisme (intoxicació per plom) matarà molts més animals, fins i tot espècies protegides com les àguiles imperials, i multiplicarà el balanç de víctimes d’aquest macabre shooter(6) amb sang de veritat. El plom pot estar contaminant els gossos de caça als què, segons diuen, donen per a menjar aquests “trofeus”, i fins i tot pot estar contaminant els mateixos caçadors i les seues famílies.

És més difícil d’entendre quan aquesta pràctica ja ha incorporat les seues alternatives amb objectes de veritat, que no s’han de matar i que, per tant, permetrien l’ús d’altres tipus de “metralla”. És el tir al plat amb totes les seues modalitats, tres d’elles olímpiques, o el tir a hèlixs. Aquests dispositius tenen trajectòries que no es poden predir, augmenten la seua velocitat progressivament durant el vol i obliguen a centrar els tirs, ja que s’ha d’encertar el cos de l’hèlix per a tombar-la de la mateixa manera que fan amb els coloms, les perdius o les guatlles. Sí, fins i tot tenen quelcom que simula la interacció amb un animal que lluita per la seua vida… I continuen matant.

En resum, altra forma de diversió amb el patiment i la mort, formes que es conten per centenars i que parlem del que és l’ésser humà i, sobre tot, del que el Progrés l’obliga a deixar de ser. Reunions d’homes, de mascles que es justifiquen els uns als altres en el abús, què es reforcen i es doten de suport mutu per a esclafar qui és més feble sense cap justificació. Com passa amb la tortura taurina, només cal dir que el segle XXI és ací per a quedar-se, i que aquesta forma de fer ha de marxar com el passat al que pertanyen.

Senzillament, per l’abolició de totes les formes de tir a aus vives, sense cap excepció. Canvia coloms per plats o hèlixs.

 

—————
(1) Federación Andaluza de Caza, reglaments de caça llançada. http://www.fac.es/agenda/competiciones/caza-lanzada/. Article 15.13 de les regles tècniques de coloms a braç. A les regles tècniques de les guatlles llançades a màquina, el calibre 12 s’estableix a l’article 11.23.
(2) http://www.fecaza.com
(3) Acte de protesta de l’operació per la prohibició del tir a aus soltades o llançades, sense cap excepció. https://www.facebook.com/events/833284843456276/
(4) Article 14.8 de les regles tècniques de coloms a braç; 11.2 i 11.3 de les regles tècniques de les guatlles llançades a màquina.
(5) Animalisme CAT, 21/06/2013, Traces de metall, http://animalismecat.blogspot.com.es/2012/06/traces-de-metall.html?q=plom
(6) En la classificació dels videojocs, els de tir.

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

2705

Des del punt de vista d’optimització energètica, el colom n’inverteix molta per alçar el seu vol. Curtes ales en cos pesat, una nosa d’aerodinàmica. Però una vegada en l’aire la cosa canvia. Quan els coloms tornen a casa d’aire, aquest es torna millor respirable. Tant, que anomenem pau a un grapat de coloms en el cel.

El colom ha conquerit gairebé tots els continents, moltes espècies i la trista glòria de l’extinció del dodo (un colom de 20 quilos) per culpa del carnisme. En els coloms i les rates dipositem la infàmia de la nostra brutícia, de la mateixa manera que a les presons dissimulem la desigualtat del sistema. El colom floreix per subratllar l’insufrible evidència d’una espècie bruta que va descubrir el concepte d’escombraries inexistent a la natura, una espècie tremendament malgastadora que crida crisi a menjar carn un cop al dia en lloc de tres. Els coloms no obstant reciclen el que nosaltres tirem, i en lloc d’alimentar-se de llavors, els donem pa sense nutrients. Tot i així, amb un 80% de coloms malaltes a les ciutats, amb dits mutilats per materials sintètics en els seus nius, els accidents de sobreviure al nostre tren de vida, sofrint malalties gàstriques i respiratòries, … Encara amb tot això, el colom , heroïna anònima, floreix.

Una persona tan eminentment aèria com el colom, pateix la manca d’aire. Això ho saben les institucions i ajuntaments molestos amb la floració de columbiformes, que prenen la via expeditiva de les solucions ràpides (Hiroshima, Treblinka, gulags …), per gasejar-les quan les xifres se’ls disparen. Llavors les disparen. Xarxes d’expansió per a caçar humanitàriament i humanitàriament asfixiar. És una barbaritat. És una crueltat. És una realitat. Milers de coloms són matades pel seu èxit reproductiu perquè els seus excrements no li taquin el pudent cotxe al senyor González, fill de González, posseïdor d’un altre pudent cotxe.

Una sempre s’ha de posar del costat de la víctima. Sempre. No vol dir justificar l’extermini palestí per les sionistes a causa del precedent extermini nazi. No vol dir donar suport al hembrisme androfòbic només perquè la dona pateixi l’insofrible heteropatriarcat (com molts homes). No vol dir encongir-se d’espatlles quan el gat porta el enèsim ocellet caçat com a recompensa a la nostra fidelitat. La víctima sempre té la raó en primera instància. Però el colom … quin coi és el pecat del colom ?, el colom ha d’ofegar-se al mar abrupte dels contingents no desitjats, com migrants desesperades a la tomba de la Mediterrània ?. El colom ha de saber comptar-se per aprendre quan són masses ?. Ensenyarem per fi matemàtiques als coloms?

Arribades a aquest punt m’encantaria oferir informació reservada, dades de cassació objectivament contrastades, manipulades estadístiques de creixement exponencial, dubtosos mapes de conflicte entre interessos públics i població de coloms … Voldria sorprende-us amb tèrbols finançaments secrets sobre el corrupte del sistema de gestió de coloms en els municipis, però no disposo de res d’això, només tinc raó a les mans, ni arguments ni escàndols de portada. Només tragino empatia, justícia i igualtat, poc rendibles escuts amb els quals defensar als coloms de la llei menys escrupolosa, plenipotenciària des que el totalitarisme descobreix com fascistizar la democràcia. M’encantaria que n’hi hagués prou en escriure, protegir als coloms amb barricades de paraules, però els primers 35 exemplars de la Bíblia de Guttenberg (el primer llibre imprès), van ser fets amb les pells de sis mil xais de llet, degollats per a la glòria de l’escriptura , la religió i l’especisme. Llavors em donen ganes de deixar d’escriure.

Escrivim sobre la mort, la volem comprendre, fins i tot matem per comprendre-… L’estratègia dels coloms (i en general les altres espècies), és més senzilla i eficaç: se centren en la vida. La seva estratègia és paladejar tots els vents com si fos un, mastegar cada matinada com si fos l’última, beure de la pluja i gaudir de la felicitat que els envegem. La bellesa no és culpable de generar en unes adoració i en altres cobdícia.

Per la nostra banda, som les mamíferes més fràgils sobre la biosfera. Nues, fluixes, lentes, maldestres, és un miracle que hàgim sobreviscut, però no ho hem fet gràcies a la nostra intel·ligència, sinó a la falta d’escrúpols, aquí sí superem als altres animals. No hi ha espècie -fins i tot aquelles totalment carnivores- que sàpiga tant de la indiferència i la mesquinesa com la nostra. Construïm societats amb maons de complexos i frustracions, caguem amb sentiment de culpa, edifiquem temples al nostre por, vam inventar les modes adequades a la nostra vergonya, adaptem totes les nostres biografies a la covardia. Venem tot el vendible i explotem a canvi d’unes monedes tot el que considerem útil.
 
Construïm cultures que premien la manca d’escrúpols i gasegen a qui fa nosa. Com més pateix de manies una societat, més florent és la civilització resultant, inversament proporcional al mim, a la bondat i a l’honestedat. La veritat i la justícia no llancen beneficis, per això el desenvolupament econòmic i el carnisme són tan absoluts, ubics i inqüestionables, perquè mai la civilització havia arribat a cotes tan altes de depredació contra la naturalesa i les seves criatures. La nostra espècie inclosa. No només estic parlant de xifres, sinó de refinament i mecanització del mètode. El problema de l’especisme i de la destrucció de les condicions naturals que ens permeten la supervivència a la nostra espècie són, per tant, més que una opció: són un imponderable.

El cervell és una inflamació anormal succeïda a arrel de la pèrdua de la cresta sagital i la disminució dels maxil·lars. Una deformació especifica amb efectes secundaris nocius. S’ha destapat el pastís, es va acabar el viure de les rendes de l’antropocentrisme, n’hi ha prou d’apropiar-nos les glòries d’altres, el que és cadascuna depèn de cadascuna, no de la veïna, de la ciutat, la nació o la raça. Convençudes ser les hereves de Da Vinci, descobrim en els nostres gens potser Hitler. Som responsables de tot el que succeeix per les nostres accions i inaccions. El facin una, deu persones o un bilió d’elles. Auschwitz no ho van construir les nazis, sinó la indiferència.

Hi ha gent que es queixa que els arbres de la ciutat embruten amb les seves fulles de tardor les netes carrers, tallem-los. Hi ha gent que es queixa de la brutícia dels coloms, cap problema, gasegem-les. Hi ha gent queixant-se de la gent, que comenci la barbàrie … No cabien els gossos vagabunds durant el Mundial de Futbol a Ucraïna, el seu destí va ser el de coloms de Barcelona i tantes altres ciutats. Matar sense fer-les mal, degollar-les dolçament, destruir amb respecte, extingir-amb dignitat, i delicadesa, assassinar sense sofriment, aniquilar humanitàriament, rebentar amb dolçor, incinerar amb ritu, sacrificar amb professionalitat, liquidar amb legitimitat, eutanasiar-les amb objeccions, desapareixer-les amb assepció, … tractar-les com si no hagués mort, com si no hagués viscut, com mobiliari urbà.

Què donaria jo per saber què s’expliquen els lleons reclosos al parc zoològic de Barcelona, ​​quan a la nit es rugeixen i es diuen amb dolços ronces veus de convocatòria. A ple dia, a hores d’ara, els coloms a la mateixa ciutat segueixen sent exterminades, pagant el preu de pertànyer d’una altra espècie, tot i que s’informa a la població que aquests “mètodes de control” estan en detriment. Cada dia que passa deixa un rastre de víctimes silencioses després el xiuxiueig del gas, d’heroïnes abatudes pel feixisme, de dolços coloms agonitzant en càmeres de mort. Atureu JA la matança.

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

3684

Fins a la finalització del campionat, constarà a tots els efectes com a esportista titular del colom aquell esportista amb el que haguera quedat inscrit al començament del mateix.
Reglament de competició de la Federació columbicultora de la Comunitat Valenciana. Article 11.

Alcibíades, el militar atenenc rescatat per Sòcrates després de ser ferit a Potidea, guanyà els llorers de la victòria a la carrera de carros dels Jocs Panhel·lènics del 416 aC, la mateixa carrera on també aconseguí el segon i el quart lloc. Cóm? Senzillament, perquè “competí” amb set carros distints, portats per aurigues joves, alts i prims. “Guanyà” perquè era l’amo dels cavalls i dels humans esclaus que es jugaren la vida, enganxats a aquelles perilloses màquines de dues rodes. A les competicions de colombicultura també hi ha “esportistes” que aspiren a la victòria a través dels coloms, aurigues moderns que competeixen per a ells a les proves de pica. Tenen eixe nom per la ploma blanca enganxada a la cua de la femella que la identifica (i que té eixe nom: pica). És una competició de mascles i, com diuen els “esportistes”, orgullosos de l’esperit d’aquest esport, no guanya el més fort, ni el més gran, ni el més bonic; guanya el més galant.

Aquesta pràctica s’aprofita dels rituals d’aparellament dels coloms. El mascle intenta portar la femella al seu niu amb exhibicions com alçar el vol amb el pap unflat, que en columbicultura s’anomena viatge, i altres que es coneixen com a trasteig i que inclouen perseguir-la constantment, intentar tallar la seua trajectòria de vol per a provocar que el seguisca o, quan estan aturats, picar el seu cap una i altra vegada per a cridar la seua atenció. La competició posa en aquesta situació una sola femella. Una front a un nombre de mascles a determinar per l’organització de cada prova i que mai és inferior a 25. Una femella jove, que no s’haja aparellat (1) i que, preferiblement, no conega el terreny (2), ha de fugir del pilot, l’estol de mascles.

L’empaitaran sense descans i, quan s’ature per a recuperar l’alè, li cauran a sobre. Segons després d’aturar-se a la branca d’un arbre, a un cable de la llum o a una teulada, desapareixerà sota un mantell de colors i li picaran el cap una i altra vegada. En poc temps, li’l deixaran sense plomes i cobert de sang.
A la competició, la femella és l’objecte del joc. Com la pilota de futbol. Tot s’acabaria si donara la victòria a un d’eixos coloms volant fins al seu caixó, però és pràcticament impossible que això passe perquè ella, atordida i espantada, no fa altra cosa que intentar fugir. En la natura no hi ha pilots que volen contra una sola femella. Per això, la competició té una limitació de temps i es dirimeix per punts: guanya el colom que no l’haja perdut de vista, que no haja deixat mai la persecució, que haja passat més temps al seu costat o a sobre d’ella.

Els amos, la resta de persones aficionades i les àrbitres de terra segueixen el pilot allà on va amb motos, cotxes, bicicletes… Les àrbitres de terrassa es situen a un punt elevat i controlen tot el terreny de competició amb prismàtics i equips pel seguiment del senyal que emet una balisa col·locada a la cua de la femella, juntament amb la pica. Els mascles porten les ales pintades de colors per sota i, així, es distingeixen els uns dels altres i es fa més fàcil el seguiment de l’estol. Les àrbitres cronometren el temps que cada colom passa al pilot empaitant la femella, i va atorgant punts en virtut d’aquest temps i del treballs que hagen fet fins que, com si d’un partit de futbol es tractara, decreten el final de la prova.

Segons el reglament (3) de la Federació columbicultora de la Comunitat Valenciana (4), tres femelles distintes poden ser sotmeses a diverses proves de dos hores i trenta-cinc minuts cadascuna. Altres femelles pateixen la fase d’ensenyament (5), amb la que els mascles reconeixen el terreny i s’habituen al que serà el seu colomar durant la competició, i la d’acoblament (6), una espècie d’assaig previ a la competició on les persones àrbitres ja ocupen els seus llocs. Aquestes proves prèvies preveuen temps amb limitació de vol per a la femella, que romandrà lligada o tancada mentre l’assetja un mascle o tot el pilot.

Fora de competició, la funció de les femelles és servir per a l’entrenament dels mascles i per a criar campions. Les filles dels mascles més estimats són aparellades amb d’altres comprats a criadors per a evitar la consanguinitat, i aquests també són elegits pel seu llinatge o pel prestigi com a criador de qui els posa a la venda.

Elles tenen una pica a la cua, per a que el mascle aprenga a associar- la amb l’aparellament. Segons els escrits dels criadors, els colomins munten diverses femelles que tanquen amb ells a dins d’una gàbia i, després, aprenen a empaitar-les en vol ells a soles, fins que s’aparellen dues o tres vegades més. Finalment, comencen a competir amb altres 2 coloms, després 4, 9, 14, 19, 29… Fins que s’entrenen al si d’un pilot de 50 mascles, en funció de l’evolució de l’ensinistrament.

Objectes de competició, cimbells per l’entrenament i instruments per a la cria. A través de la gent que s’hi dedica, tot el que podem saber de les femelles és en virtut del que han de dir dels mascles. No hi ha fotos de les femelles després de la competició ni ens conten el que fan amb elles després; no sabem quantes femelles usen per a entrenament o per a cria, si fan servir totes les que naixen o que fan amb les que sobren. Dels mascles, tampoc ens conten si fan servir tots els que ixen de totes les postes o si els que no demostren vàlua durant l’entrenament tenen una vida plàcida lluny de la competició. Sabem que la cosa va per barris i que, com sol passar amb les coses dels diners, hi ha tria, rebuig i “eliminació” d’allò que sobra.

Aquest és l’esport dels esportistes que miren la “seua” competició. Són homes que mostren la cultura amagada quan formen grups que miren cap a dalt. Complicitat masculina que dóna per bo el “galanteig” a través dels coloms mascles, que difumina la línia que separa l’atracció de l’assetjament a les femelles, que esclata de joia davant de l’escenificació d’una violació en grup construïda per ells, que mai es donaria a la natura. Ús d’animals que amaga el patiment darrere d’idealitzacions com l’estima i la cura pels coloms, com fan els grups de caçadors que conten les seues gestes amb les armes al voltant d’un gran tiberi i parlen de la seua estima per la natura que destrueixen.

Un pilot de coloms que mostra tots els colors de l’arc de Sant Martí, i una femella que fuig. Un grup d’homes que mira cap a dalt. Especisme humà que banalitza el patiment dels altres animals, i sexisme patriarcal reflectit per aquestes dues escenes. Dia de competició.

———————
(1) Les que ja s’han aparellat tenen preferència pel que fou la seua parella i complicarien la competició .
(2) Les femelles ensenyades es podrien refugiar en bons amagatalls que ja tenen identificats i que serien de difícil localització pels mascles competidors. En ocasions, l’orografia del terreny aconsella que l’ús de femelles ensenyades per a evitar que, per les dificultats d’orientació, s’aturen a prop del lloc on han estat soltades i impedisquen la solta dels coloms competidors.
(3) http://www.colombicultura-c-v.es/50/secretaria/REGLAMENTO.pdf
(4) http://www.colombicultura-c-v.es
(5) Sense limitació de temps.
(6) Una prova d’un màxim de dues hores. Es pot establir un temps de 30 minuts en el que la femella tindrà limitacions de vol.

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.

2951

Diumenge passat, 500 coloms van ser abatudes com objecte de lleure d’un grup de persones a Aranjuez, Madrid.

Aquesta modalitat d’oci cruel, coneguda com “tir al colomí”, es realitza en clubs de tir com en el d’Aranjuez. Es tracta de llançar coloms a l’aire i disparar mentre les aus intenten escapar volant per a salvar la seva vida.

Sabent la crueltat de tal esdeveniment, l’associació “Mis amigas las palomas” i diverses persones particulars van acudir a rescatar aquelles supervivents que caiguessin fora de la tanca. “No ens deixaven entrar dins del recinte. Si queien vives a terra, les remataven” afirma Antonio Mañas. 18 víctimes van ser alliberades, però sis d’elles han mort i altres tantes estan en estat crític. “Una tenia el pap i els sacs aeris trencats. Li faltava una ala sencera i se li veia l’os. La van haver de dormir perquè no patís” denúncia Antonio.

El grup d’activistes ha tornat al club de tir fins a tres vegades per rescatar el major nombre possible de víctimes abans que siguin rebutjades o depredades. Un cop acabada la abatuda, una altra a la nit amb llanternes i novament dilluns al matí van buscar aquelles víctimes que encara romanguessin amb vida: “Creiem que hi ha particulars emportant-se-les. Quan hem arribat aquest matí no quedava cap a tot el territori, només hem pogut veure 5 de mortes. Dues d’elles depredades durant la nit“. No exclouen la idea de tornar per a rescatar més supervivents.

A més dels rescats, les i els activistes realitzaran denúncies individuals. Malgrat tenir la llicència “al dia”, afirmen que denunciaran la presència de menors de 14 anys, l’abandonament d’animals ferits i la no traçabilitat del grup de coloms.

El preu de l’assassinat va ser de 5 euros per individu, a 12 coloms per tirador. El tir del colomí és un tipus d’entreteniment que es realitza en algunes comunitats de l’Estat Espanyol i que, des de diferents organitzacions, es demana la seva prohibició. En el cas del club de tir d’Aranjuez, només amb coloms, es realitzen 3 tirades a l’any. Diverses més amb guatlles. Davant d’això, una recollida de signatures agafa força a la plataforma de Change.org: “Prohibició sense excepció del tir al colom i pràctiques similars“. Més de 2.300 persones ja han signat per prohibir aquests assassinats com a lleure.

Imatge: Mis amigas las palomas

LA PLOMA

543
A la xarrada de les II Jornades Veganes de Benissa, haguí de passar massa ràpidament per damunt d’eixa patètica masculinitat que s’amaga darrere de...

NUTRICIÓ

4279
Quart programa de receptes veganes a la TVAnimalista i a càrrec de la cuinera Zaraida Fernández. A través dels seus consells aprendrem de forma...