Etiquetes Entrades etiquetades amb "maltractament"

maltractament

367

Fa uns dies Gerald Dick, president de la WAZA (Associació Mundial de Zoos i Aquaris) va ser a Barcelona amb l’objectiu de preparar el congrés de l’EAZA (Associació Europea de Zoos i Aquaris) que tindrà lloc l’any que ve a Barcelona.

Bé, començaré per compartir unes dades sobre l’historial d’aquest “cavaller”: el poderós Gerald Dick va treballar, al seu dia, amb la WWF i en projectes de cooperació mediambiental a Amèrica Llatina. Aquesta incoherència només es pot explicar amb l’evidència que no s’entén ni ell, un cop llegida l’entrevista que El Periódico li va concedir en el seu pas per la ciutat catalana.

Però, què són l’EAZA i la WAZA? Són el nexe d’unió de molts zoològics d’Europa i del món sencer. S’encarreguen, entre altres tràmits i després del pagament d’una quota anual, de gestionar els intercanvis entre animals dels diferents parcs zoològics que estan associats i d’inspeccionar periòdicament els parcs per comprovar que s’ajusten a la normativa actual. Aquestes dues associacions permeten, entre altres barbaritats, que els seus associats realitzin el “culling”, pràctica que consisteix a sacrificar (que no eutanasiar, hi ha una gran diferència) les cries de qualsevol espècie que neixi en les instal·lacions, entre altres motius, com a mesura de control de la població. No fa gaire l’associació animalista Libera! va denunciar el sacrifici d’una cria de nilgo que es trobava en perfectes condicions. La resposta: “això és legal”.

L’última gràcia perpetrada al zoològic de Barcelona ha estat el trasllat de dos dofins a l’Oceanogràfic de València, fa deu dies. És cert que el delfinari de Barcelona és un lloc completament inadequat per als sis dofins que malviuen en aquest recinte des de fa ja massa anys. L’EAZA va convenir el 2018 com a termini màxim per adequar les instal·lacions amb l’objectiu de millorar el benestar d’aquests dofins. L’alcaldessa de Barcelona Ada Colau, amb molt bon criteri, va decidir que Barcelona no anava a gastar deu milions d’euros en fer un altre delfinari. A la taula hi havia dues opcions: el trasllat a un altre delfinari o a un santuari de dofins. A dia d’avui, dos dels dofins de Barcelona han caigut en les urpes del lamentable Oceanogràfic que té, entre d’altres cetacis, dues belugues que van ser un dia arrencades de la seva llar, la mar del Nord, i ara estan intentant suportar la seva imposada captivitat en unes condicions deplorables. Una associació, Archipelagos, que es va posar en contacte amb FAADA i que està preparant el que seria el primer santuari de cetacis d’Europa a Grècia, està esperant amb els braços oberts l’arribada d’aquests dofins al costat de la seva mare que s’ha quedat a Barcelona amb tres companys de grup més.

Els dofins són mamífers marins amb una forta cohesió social, molt intel·ligents, amb capacitat d’autoreconeixement, posseeixen una memòria a llarg termini, utilitzen diferents tècniques de caça depenent del lloc on resideixin i tenen un sofisticat sistema de comunicació, anomenant-se a cada un pel seu “nom”. Un mamífer amb unes connexions neuronals que els proveeix d’una capacitat emocional superior fins i tot que la de l’ésser humà. Un depredador la vida del qual es basa en nedar desenes de quilòmetres al dia, en caçar i en mantenir unes complexes relacions socials, tancat en una piscina de ciment. Amb aigua. Res més. Això no és enriquiment ambiental. ¿En què s’assembla una piscina plena de cèrcols, pilotes, rodes de camió i mànegues on amagar el peix congelat “amanit” amb vitamines… a les plantes, peixos, tortugues, marees, sorra, roques… que hi ha a casa seva, al mar? Cap delfinari, per gran que sigui i per molt que ho intentin els conservadors, proveirà a aquests animals de les necessitats bàsiques per tenir un nivell de benestar tant físic com emocional acceptable.

Espanya és el país europeu amb major quantitat de delfinaris: 11 i, si ningú hi posa remei, en breu seran 12. Cent dels 300 dofins de tot Europa estan a Espanya. D’ells, aproximadament la meitat són nascuts en captivitat. El curiós és que excepte un, la resta de delfinaris estan construïts en poblacions costaneres, des d’on es pot sortir per veure a cetacis de veritat, amb el seu comportament de cetaci i a casa seva, el mar.

Que no ens enganyin: els delfinaris no tenen dofins en captivitat per realitzar una tasca educativa, d’investigació i de conservació. Això ho fan perquè han de complir la normativa vigent. Però l’objectiu final, com qualsevol empresa, és guanyar diners. Està demostrat que la tasca de conservació del dofí mular, amb una subespècie en perill, no es pot dur a terme ja que no es pot alliberar a mar obert un dofí nascut en captivitat i al qual no se li ha ensenyat a caçar perquè, molt probablement i degut a aquest i a altres factors, moriria. La majoria de les tasques de recerca es poden i s’han de realitzar in situ, en el seu medi natural, per obtenir dades reals i que puguem traslladar al seu habitat per poder ajudar-los a casa, no en la nostra. I respecte a l’educació, no hi ha res en un delfinari que no puguem ensenyar a un nen molt millor de forma digital, amb diversos mètodes que segur farien que aquests petits s’amaressin de coneixements.

No es tracta de “veure qui fa la piscina més gran”. A Espanya tenim aproximadament 8.000 quilòmetres de costa. Podríem …. No, podríem no: hauríem de construir santuaris arreu del planeta on allotjar les poblacions de dofins que hem tingut des de fa dècades confinats a les nostres gàbies de ciment, obligant-los a fer el que nosaltres volem: entretenir al públic que paga una entrada. Ho hem de fer perquè s’ho devem. Per tants anys de patiment. Perquè ja som al segle XXI i la manera en què tractem a la resta d’animals ha de canviar. Ja no és temps d’utilitzar a les altres espècies al nostre gust: ara és el moment d’ajudar-les a recuperar els seus ecosistemes. Els mateixos que, durant moltíssims anys, els humans ens hem encarregat de destruír.

——————–

 

Vaig néixer a Barcelona i des que vaig tenir ús de raó vaig voler ser veterinària. Els meus pares, gent humil, em van inculcar, entre d’altres tants meravellosos valors, el de l’amor per la resta d’animals. Gràcies a ells vaig aconseguir el meu objectiu i sóc veterinària especialitzada en animals domèstics. La meva passió és el mar i tot el relacionat amb ell. He fet cursos de submarinisme científic, de medicina veterinària en mamífers marins i d’atenció a avaraments d’animals marins. He estat voluntària de PROMAR, coordinadora de Sea Shepherd Espanya en l’àrea de Catalunya, i actualment sóc vocal de AVATMA a l’àrea de Catalunya, voluntària de l’Associació Cetàcea, membre del Comitè de Protecció Animal del Col·legi de Veterinaris de Barcelona i col·laboro en el projecte ZOO XXI

1150

“Cetacis” és una col·lecció de tres contes on els protagonites són les orques, els dofins i les belugues, editada per SOS Delfines. La intenció d’aquesta col·lecció és convidar als infants a tenir un pensament crític per a que tinguin una altra mirada sobre aquests animals i les diverses formes d’explotació que pateixen pels humans.

La col·lecció sencera o un dels seus títols es pot sol·licitar a info@sosdelfines.com.

1327

Els drets animals són una mena de sèrum de la veritat: serveixen per detectar si les diferents opcions polítiques defensen la justícia i la igualtat, més enllà d’una pose, d’un discurs per quedar bé amb tothom i totadona. Dins dels drets animals, l’esglaó més bàsic i més evident és la tauromàquia i les festes on es torturen animals.

Que, al s. XXI, hi haja polítiques com Manuela Carmena que s’entravessen quan els pregunten sobre la tortura taurina i, fins i tot, eviten posicionar-se (almenys, enguany) sobre el Toro de la Vega diu molt del seu projecte renovador. Això també s’aplica als partits polítics de l’esquerra transformadora que, com a Algemesí, tenen taquicàrdies si se’ls demana que es posicionen contra la setmana taurina.

I és que l’esquerra té una fe gairebé religiosa en què va a perdre vots si es posiciona en contra de la tortura taurina, és a dir, a favor dels animals. Només cal passejar-se per les penyes taurines i, oh sorpresa, no sembla que hi haja molta gent amb un discurs anticapitalista, o feminista i/o LGTBI. Més aviat al contrari. Però suposem que és així, que posicionar-se contra la tortura fes perdre vots, si aquesta és la por potser s’haurien de plantejar per què estan en política perquè, pense, estem ací per intentar canviar les coses, no? Canviar a millor. En política, a més de l’honradesa, és molt important la valentia. I, de vegades, cal dir que no: no, no està bé torturar fins a la mort a un animal tancat.

Uns 40 animals seran massacrats, a peu i a cavall, aquest any a Algemesí. Una de les estrelles de la setmana taurina és João Moura (fill), conegut per practicar el bull baiting (lluita de gossos contra un bou). Ell mateix penjà les fotos de la seua “afició”, amb el segell de la seua ramaderia, en les xarxes socials. Estava orgullós.

Uns 40 animals seran massacrats a Algemesí. Tan innocents com Rompesuelas. Amb la mateixa incomprensió en els seus ulls, amb el mateix desig d’escapar. El dia 20 de setembre, una vaca intentà fugir d’un correbous a Algemesí, veié una porta oberta i s’intentà amagar. Va pujar fins al tercer pis. I l’esquerra, transformadora o no, parla de diversitat.
Perquè, curiosament, les persones que defensen la tortura taurina s’amaguen darrere de paraules com “democràcia”, “respecte”, “llibertat” i “diversitat”. D’acord, anem a analitzar aquests conceptes seguint amb l’exemple d’Algemesí.

Democràcia: quan, a les xarxes socials, es comunicà el dia de la manifestació antitaurina d’aquest any, s’organitzà una contramanifestació taurina amb l’únic objectiu d’impedir accedir al centre d’Algemesí. Allà ens hem manifestat, malgrat tots els obstacles (i han estat molts obstacles) en anys anteriors. Durant aquest temps la nostra manifestació autoritzada i pacífica havia de fer front a contramanifestacions “espontànies”, no autoritzades i violentes, que actuaven amb total impunitat. A més dels insults, ens van ploure objectes.

Aquest any s’organitzà una contramanifestació, el mateix dia i a la mateixa hora, per obligar la nostra a desviar-se totalment del seu recorregut. Un gran exemple de democràcia. La contramanifestació estava dirigida per l’alcaldessa d’Algemesí, Sra. Marta Trenzano (PSOE) i l’ex-alcalde d’Algemesí, Sr. Vicente Ramón García Mont (PP). Aquest últim declarà televisions non grates (La Sexta) i a les persones animalistes ens diu “gentola”. Grans demòcrates, es nota.
Una altra lliçó de democràcia i de gestió responsable dels diners públics: tal com informà la Sra. Trenzano (PSOE) no hi ha diners per a llibres de text a Algemesí, però sí per torturar animals. 39.500 € directes per a la setmana de bous. 24.000 € per a Sant Onofre, on fan bous al carrer. I hauríem de revisar amb lupa partides com la de protocol (15.000 €), assegurances (7.500 €) o festes populars (30.000 €).

Respecte: la contramanifestació taurina transcorregué amb tranquil·litat. Ha de ser fantàstic manifestar-te sabent que ningú et va a agredir. A la nostra va ser una mica diferent. Al nostre voltant, un grup de persones es va dedicar a insultar-nos durant part del recorregut. En acabar, per seguretat, ens n’anaren en grups. Quan ja estàvem a prop del cotxe aparegueren dues persones agafant pedres del terra, la cosa va quedar aquí perquè fingírem que els havíem fet fotos. No era cert, ens tremolaven massa les mans.

L’any passat, gairebé mor un càmera d’Antena 3 per intentar gravar al carrer abans d’una becerrada. Li llançaren un líquid irritant a la cara, se li tancà la gola i no podia respirar.

Llibertat: clar, clar … llibertat d’informació, com acabe d’explicar. No es pot apel·lar a la llibertat per torturar fins a la mort a un animal tancat, em donen calfreds de pensar en el concepte de llibertat que tenen aquestes persones.

Diversitat: un acte criminal no pot justificar-se sota aquest concepte. No parlem que a alguna persona li agrade el jazz i a altra li agrade el rock. Què va. Parlem de divertir-se mutilant un animal que no entén què està passant. De vegades, el bou, el vedell, no pot ni reaccionar i es queda quiet amb una expressió que destrossa qualsevol ment sana.
Així que qui organitza contramanifestacions per impedir manifestacions, qui insulta i agredeix o amenaça amb agredir, qui entén com a llibertat el dret a torturar… es presenta com víctima. Però la sang sempre és dels animals i, moltes vegades, de les persones que intenten defensar els animals sense més armes que una pancarta, una càmera, els seus cossos com a escut i la raó.

En política, jugar a l’ambigüitat pot ser perillós. Pot passar que les i els votants es cansen i, si l’esquerra transformadora no pren partit pels animals, busquen altra opció. I cap persona les podria culpar.

 

Diplomada en Relacions Laborals. Llicenciada en Història. Militant d’esquerres. Feminista, heterodisident i vegana.

Catalunya viu moments històrics excepcionals, i els animals no n’han quedat al marge. Ara fa cinc anys, el Parlament de Catalunya aprovava la llei d’abolició de les curses de braus, i enguany, el pas legislatiu s’ha fet per abolir els circs amb animals.
Avui conversem amb el Leonardo Anselmi portaveu de la campanya CLAC [Catalunya Lliure d’Animals en Circs], la qual ha fet possible que aquesta proposta de llei progressés.

1487

Tornen els correbous al Principat, una temporada més a pesar nostre. Aquest any ho fan després que l’Agrupació de Penyes i Comissions Taurines de les Terres de l’Ebre (APCTTE) anés a plorar a la porta dels partits que tenen representació al Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC) una modificació d’una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per tal de recuperar alguns dels privilegis que aquesta els va prendre. En concret un retoc del Decret Legislatiu 2/2008, de 15 d’abril, pel qual s’aprovà el Text refós de la Llei de protecció dels animals, amb la finalitat de permetre els temptejos en una ramaderia de les Terres de l’Ebre (TE), un retorn encobert de les abolides curses de braus a Catalunya.

A la penombra, així van ser les negociacions entre la màfia tauròfila de les APCTTE i CiU i PSC per tal de modificar la primera ILP que va prosperar, la mateixa que va abolir la tauromàquia major a la CAC. I ho van pretendre fer en la foscor més absoluta, a esquenes del poble treballador i de les defensores del drets dels animals no humans, enfotent-se’n a la cara de les membres de la ILP PROU, ambicionant fer colar aquesta rectificació a través de la llei d’acompanyament a la Llei de Pressupostos.

Pràctica habitual de la socialdretocràcia sí, és per això no ens vam alarmar, ni pels partits ni per les seves formes, però pel que si que ho férem va ser pel que més ens va preocupar en focalitzar les víctimes d’aquesta malvestat: corria greu perill la integritat física de les nadons de bòvid, que podia haver tornat a estar més malmesa encara fora de les explotacions on són cosificades fins al límit del turment.

Tot això lluny de la claror i el clam popular d’haver fet una de les majors investigacions mai documentades sobre la tortura taurina, reunions i assemblees obertes, preparar l’estratègia, dur-la a terme, sofrir les amenaces de la màfia i els torturadors-assassins d’adolescents no humans, de perdre llocs remunerats de feina (lo de perdre és un eufemisme quan et donen a escollir entre els ideals i unes fitxes de casino d’aquesta societat de consum), hores de son, nervis i ansietats, recollir centenars de milers de signatures per tota la CAC, tràmits, esmenes a la totalitat, debat parlamentari, compareixences públiques, esmenes a l’articulat, debat en comissió, dictamen del Consell de Garanties i debat de votació final en ple parlamentari… Si hi arriba a entrar més llum en aquell procés se’ns cremen les còrnies!

La tortura (la pública, no la que succeeix dins els laboratoris, comissaries, granges o casernes) és aquella pràctica amb la que la Catalunya que es preveu independent va estar a punt de mostrar-se davant del món. A esquenes de la societat, el «País lliure, net i nou» que venen els partits del règim burgès significa un pacte de «no agressió» amb els mafiosos tauròfils del Principat. Es van atrevir a voler vulnerar la seva pròpia llei tot modificant-la per retornar privilegis a 3 taurofòbics. L’associació entre la política i la màfia és una vella xacra internacional, si… i la Catalunya capitalista independent no serà gaire diferent en aquest sentit.

En tot aquest procés, una estratagema inesperada ens va donar el temps necessari per poder fer entrar en raó a CiU i fer que reconeguessin la seva errada, retirant de forma immediata el seu suport a l’esmena impulsada pel PSC, quedant-se sols en la seva defensa. Ens va anar de poc al Parlament, però als jutjats vam tornar a guanyar. Els i les parlamentaries van tornar a saber que les animalistes defensarem el baluard de l’ètica i el progrés moral d’una batalla que crèiem superada; els vam recordar que han de fer complir la seva pròpia llei perquè no recularem, saben que també som portaveus d’una societat catalana sensibilitzada amb la taurofòbia i que no acceptarà cap retrocés en matèria de drets pels animals no humans.

Aquesta va ser la darrera maniobra de la gent de les APCTTE, i en fracassar, van tirar de manifestació. Veuen perillar els seus privilegis, temen una okupació puntual com la d’Algemesí que va accelerar la prohibició de la mort publica dels nadons de bou durant les jonegades. Temen el silenci de les activistes organitzades, temen el temps que no tornarà mai. I així d’espantats farà pocs dies que la màfia taurina de les TE van demostrar poder donar un cop de forca simbòlica aconseguint arreplegar uns quants milers de garlaires vinguts del PV i l’Aragó. Menys d’un 2,5% de la població d’aquell territori la va secundar. Masclisme, espanyolisme, racisme, sexisme, especisme i adoctrinament infantil d’aquestes discriminacions fou tot el que s’hi va poder veure. Res nou, perquè no són d’aquest segle.

Si fos tan nostre, tot el país els hagués acompanyat com amb el tema del riu. Però no es nostre, no és de la gastada majoria que els bouers es posen a la boca; és per això que van haver de pidolar difusió a personatges il·lustres (deixem-ho en personatges insulsos) com un parell de futbolistes i un pilot de moto professionals. La societat no esta amb ells, ni la catalana en general ni l’ebrenca en particular.

La Coordinadora per l’Abolició dels Correbous continua activa i a l’espera d’integrar-se en un front més ampli, perquè després de més d’un any, les activistes ebrenques que lliure i assembleariament van donar un pas endavant per participar en la primera fase estratègica, es van fer petites i van sentir por. I per no expressar una altra cosa, diré que és complicada la consciencia, l’empatia i la solidaritat organitzada en aquell territori. Amb raó diuen els tauròfils que han de venir de fora a plantar-los cara, tota la raó.

Aquesta pretemporada ha anat de temptejos: tauromàfies temptejant la manera de saltar-se la llei i fer diners, utilitzant el negoci privat d’una família com a penyora davant la classe política per poder torturar vedells, de mesurar les nostres forces, les seves pors… però que ningú s’equivoqui, del que realment va tot això és de l’abolició dels correbous al Principat, i nosaltres ho tornem a tenir tot a punt per afrontar el que la acció ens presenti.


Toni Teixidó. Collita tarragonina del 80 i mestre vocacional. Comunista, perquè només podrà ser la classe explotada la que acabi alliberant els seus esclaus no humans. Persisteixo amb la idea de combatre totes les opressions en paral·lel i fer-les convergir en el marc de la reunificació i la independència dels Països Catalans; és per això que actualment i, per tal de poder compaginar aquestes lluites, milito a d’ARREL, al MCAN-EI, col·laboro amb Libera! i sóc coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya.

2060

Vianants de la Gran Via de Barcelona s’han trobat aquest matí amb un llenç molt especial. El cos pintat d’una activista mostrava les propietats d’una dieta vegetal en el dia Mundial Sense Carn. D’aquesta manera AnimaNaturalis tracta de conscienciar la població sobre els beneficis d’una dieta lliure de carn.

El Dia Mundial Sense Carn és un esdeveniment internacional que se celebra des de fa 30 anys per promoure una dieta lliure de crueltat i violència cap als animals basada en els vegetals.
Cada any, la indústria càrnia espanyola mata més de 800 milions d’animals, sense comptar els peixos, per servir com a menjar.

1624

Feia ja uns anys que se sentien rumors de mètodes violents en els ensinistraments dels dofins del centre Marineland de Mallorca, però no ha estat fins aquest passat mes de novembre que les imatges s’han fet publiques per diversos testimonis que van presenciar els durs ensinistraments que els dofins pateixen durant la temporada d’hivern.
Agressions orals com insults, i físiques com cops i puntades de peu van ser enregistrades, i després denunciades per entitats de protecció animal.

 

 

SOS Delfines, que ara mateix està duent a terme la denúncia a les corresponents administracions encarregades de fer complir la legislació CITES, vol donar a conèixer els problemes que viuen els cetacis en captivitat.

1260

El passat 6 de desembre, Madrid va acollir la campanya No regalis abandonament. Una iniciativa del grup animalista Alba Kids for Animals en col·laboració amb la FAPAM (Federació d’Associacions Protectores i de Defensa Animal de la Comunitat de Madrid). Una campanya que pretén conscienciar la població i evitar la compra i abandonament d’animals no humans.

L’acte es va realitzar a la Plaça Vázquez de Mella i va comptar amb la presència de més de 50 persones, entre elles el model italià Valerio Pino i la periodista Ruth Toledano. “ Crec que hauríem d’actuar perquè canviï la forma de veure els animals ” va afirmar Valerio. Més de 250.000 gossos i gats són abandonats a l’any a tot el país, segons Norma Fierro, Coordinadora de la Campanya No regalis abandonament. Pitjor encara, s’estima que un alt percentatge d’aquests abandonaments són causa de les compres compulsives de Nadal: “ el més bonic que té la nostra campanya és que són les pròpies nenes les que els diuen a altres que reflexionin, que no regalin animals com joguines sinó que els animals són éssers vius “.

La FAPAM ha tingut el suport d’un vídeo que s’ha fet viral a les xarxes socials: No compris, adopta. Un curtmetratge dirigit i escrit pel nominat al Goya, Miguel Romero. “ Equiparem l’abandonament d’un gos amb l’abandonament d’una nena i el posterior atropellament d’ambdós per comparar i posar al mateix nivell els dos dolors, la mateixa desesperació, la mateixa desesperança a la carretera i la mateixa innocència que tots dos éssers no sabrien què fer per salvar la vida en aquesta situació i probablement acabarien mortes en el fred asfalt de la carretera ” exposa Romero. Malgrat ser tot un èxit en visualitzacions, afirma, encara queda molt per fer.

A Itàlia, com a Catalunya, no hi ha el sacrifici d’animals en gosseres. Allà estem una mica més avançats i tenim més lleis que a Espanya. Catalunya, per sort, està un pas per davant ” va declarar Valerio Pino. Això és una cosa que es demana des de diferents protectores d’animals, que busquen una legislació en contra del maltractament animal a nivell estatal i no regional. Segons Norma Fierro “ a Espanya s’abandona tant perquè tenim molt poca consciència que l’animal no és un objecte. El problema rau aquí, que els consumim com si fossin joguines. Som el país d’Europa amb la xifra d’abandonament més alta “.

Malgrat que la campanya no farà més actes, la FAPAM pretén seguir recordant que no es regali abandonament aquest Nadal. “ Sempre es pot adoptar o apadrinar a un animal. Fins que els refugis de protecció animal no estiguin buits, això una vergonya nacional “.

Aquesta campanya nadalenca se suma a les realitzades per més organitzacions, com la d’AnimaNaturalis que proposa una protesta dissabte que ve a les 12 davant del Corte Inglés del carrer Preciados, Madrid.

TVAnimalista Madrid

 
Corto No compres, adopta

 

 
Rap de ALBA Kids for Animals

 

 

1115

En el segon aniversari de la creació del Santuari Gaia, els seus fundadors han volgut homenatjar el municipi que els acull com a reconeixement per la consideració i estima que els està demostrant.

La celebració s’ha dut a terme al Centre Cívic El Palmàs de Sant Joan de Les Abadesses amb la projecció del reportatge produït per TVAnimalista “Gaia: Històries d’un santuari” seguit d’un aperitiu en una sala d’actes plena a vessar amb l’assistència d’un centenar de persones, majoritàriament veïnes i veïns del poble.

 

 

Durant l’acte Ismael López Doberganes ha agraït el grau d’implicació del veïnat per a tirar endavant el projecte del Santuari i les facilitats que estan oferint els comerços amb productes vegans. Tanmateix els fundadors del Santuari han reconegut la tasca del voluntariat sense la qual seria impossible dur a terme el projecte.

L’Ajuntament considera molt positiva l’existència del Santuari al seu territori, per la projecció exterior que se’n deriva i també a nivell econòmic donat l’increment de visites a la comarca del Ripollès. Igualment part dels comerciants i del veïnat estant incorporant nous productes als seus negocis i adoptant canvis personals en la seva consideració cap als animals.

Durant aquests dos primers anys, el Santuari Gaia ha aconseguit salvar prop de dues-centes vides i esperen poder continuar rescatant animals de la indústria alimentària per la qual cosa necessiten un nou espai on acollir altres refugiats i més voluntariat per atendre’ls.

L’àrdua tasca que es desenvolupa al santuari comença a donar els seus fruits tangibles, més enllà de salvar la vida a individus concrets, aconseguint que moltes persones canviïn la seva consideració moral envers els animals i donant esperança en la lluita per l’alliberament animal.

L’esdeveniment es va tancar amb un pastis sorpresa i l’agraïment del voluntariat per la tasca que es fa des de Gaia pels animals no humans i humans.

LA PLOMA

104
M’agrada escoltar experiències d’uns temps que hui semblen impossibles, i encara més quan els altres animals treuen el cap. No ho puc evitar: el...

V DE GUST

1677
Zaraida Fernández ens explica en un nou capítol del programa "V de gust" una nova recepta, nutritiva i molt fàcil d'el·laborar: Amanida de quinoes. Ingredients: 250...