Etiquetes Entrades etiquetades amb "lenguaje"

lenguaje

3306

Especialment inacceptable i desagradable notar com s’inferioritza als altres animals en tots els àmbits de la vida dels animals humans. Quan es tracta del llenguatge, sistemàticament es nega que els altres animals el posseeixin o, que de tenir-lo, sigui un llenguatge primari mancat de simbologia, significat, etc.

Avui disposem d’investigacions de diferents especialistes que demostren la validesa i amplitud del llenguatge dels altres animals, fins i tot si es compara (que no és desitjable) amb el llenguatge humà. Hart (2013, pàg. 17) explica: “Seria realment difícil trobar una persona viva que no hagi crescut envoltada d’animals parlants”. Referint-se a que des de la infància, els dibuixos animats, els llibres de contes i els relats orals acompanyen les nenes i nens recreant un fantàstic món de ficció que està ple d’animals que parlen entre si, amb altres espècies i amb animals humans. De manera que se’ns ensenya que els altres animals tenen un llenguatge similar al nostre i, posteriorment, aquestes mateixes nenes i nens aprenen que els altres animals no parlen, o almenys que els animals humans no poden entendre’ls.

La comparació entre llenguatges provoca la consideració que són els altres animals els que no tenen llenguatge o no posseeixen una propietat fonamental d’aquest, com afirma Benveniste (1985, p.180-181): “És “ego”qui diu “ego””. Significant amb això que la subjectivitat i la consciència d’identitat depenen del tot del llenguatge.

rucs montrebei 2018

La qüestió és considerar que els altres animals, per ser Altres, també posseeixen un llenguatge específic amb el qual creen i recreen la seva identitat i existència. Hart (2013) explica que en estudis realitzats amb macacos es van dur a terme enregistraments per detectar com es comunicaven i va resultar aclaridor observar que quan els micos sentien els enregistraments dels grunyits s’allunyaven o s’aproximaven a l’altaveu, en funció que els proferís un mascle dominant o un subordinat.

Els experiments no atribueixen un significat als grunyits sinó que demostren que els diferents grunyits contenen significat, no tots són equivalents. D’aquests estudis deriva comparar els crits amb simples paraules, afirmant-se que igualment funcionen com a representacions simbòliques. No obstant això, hem intentat distanciar-nos dels altres animals, sovint utilitzant el llenguatge com a diferència concloent.

És obvi que ens referim a aspectes diferents i d’un sentit de la “parla” en qualsevol cas diferent però, potser, val la pena apuntar el doble silenci de l’altre animal, pel que fa subaltern real (¿parlen els subalterns?) I pel que fa posseïdor d’un llenguatge que no s’ajusta al de les llengües naturals que són les generades espontàniament en un grup de parlants per comunicar-se, a diferència dels llenguatges construïts basats en sistemes de signes sonors i gestuals, per exemple, el llenguatge de la lògica matemàtica o la programació.

– Hart, S. 2013. El lenguaje de los animales. Madrid:Alianza
– Benveniste, E. 1985. “De la subjetividad en el lenguaje”, en: Problemas de lingüística general, I. México: Siglo XXI.

——————————————

 

Antropòloga, activista pels drets dels animals, feminista, vegana, heterodisident. Acompanyo i comparteixen la meva vida 3 gates meravelloses. Fundadora d’Antropologia de la Vida Animal. Grup d’Estudis d’Etnozoologia. Professora universitària: explico a generacions de joves qui són els altres animals amb l’esperança que un dia canviï la consideració cap als animals no humans.

3980

Sembla que no hi ha res pitjor per a l’ésser humà que allò que es considera normal(1) perquè, a causa de la normalització, s’assumeixen com a necessàries unes creences i pràctiques concretes, anul·lant a través d’aquest procés normalitzador el pensament crític que podria qüestionar aquests mateixos continguts normalitzadors. El procés de normalització obté una part important de la seva legitimitat en el llenguatge, que és una eina excel·lent de control perquè, dit de forma potser reduccionista i una mica simplista, som com pensem. I aquest ésser està íntimament vinculat amb la terminologia que alberga el nostre intel·lecte, amb les formes de les que ens servim per significar el món a través de les paraules.

L’estructuralisme, amb Claude Levi-Strauss al capdavant, assenyala que en les estructures mentals dels individus allò que té nom existeix en la ment però, allò que no el té, no està en el pensament humà encara que això no signifiqui que no hi hagi altres realitats culturals que tenen paraules pròpies per definir altres mons. Per millor comprendre la qüestió, només cal pensar que els inuit tenen una terminologia amplíssima per parlar i definir el blanc mentre en les cultures occidentals, aquesta mateixa qüestió, el blanc, disposa d’una sèrie terminològica molt reduïda. Què significa llavors aquesta diferència? Doncs que hi ha termes en una llengua que no són en un altre però, el no estar, no vol dir que una determinada realitat no existeixi. La qüestió és que a través de la paraula definim el món, establim diferències, apreciacions, etc.

El llenguatge, doncs, es converteix en aval d’una moral esbiaixada presentant la idea que serveix per explicar objectivament els fets quan, en la realitat compartida, això no és així atès que dir és prendre partit, decidir per una o altra perspectiva i amb això afirmar o negar valors socials. Fins i tot poden establir valors que resultin perillosos. Aquesta manera de comprendre la realitat és especialment manifesta quan es tracta de parlar dels altres animals, dels animals no humans, que són objecte de la més accentuada i cruel discriminació tant en l’àmbit físic com en el lingüístic i ideològic, perquè aquests tipus de segregació estan interconnectats. Si bé el primer, el físic, resulta molt evident, els altres dos, lingüístic i ideològic, són molt subtils i útils per representar una posició jeràrquica, que menysprea o desdenya la major part dels éssers vius que no es troben catalogats en determinats contextos i categories normalitzades pels animals humans.

Occident, en general, ha begut de les fonts il·lustrades i les creences catòliques han impregnat el pensament de bona part d’aquest món de manera especialment incisiva i durant segles. No és estrany doncs que, tot i volent desempallegar-se d’aquests predicats, encara es troben molts d’ells arrelats en el pensament social occidental pel que fa a qüestions que assenyalen el com ha de ser l’ésser humà que va recte, allunyat d’instints i passions que generen un cos feble que s’ha de controlar constantment perquè no s’allunyi de la rectitud i de la virtut. Cos que alberga la moral, la raó, l’intel·lecte i una sèrie de valors que se li suposen propis i que el distingeix, també suposadament, dels altres animals. La transgressió d’aquests atributs humans comporta la pèrdua ocasional de la presumida elevada condició humana, que estableix una frontera infranquejable pel que fa a l’animalitat o bestialitat que se’ls atribueix als altres animals.

Quan un ésser humà porta a terme un comportament violent, amb premeditació o sense, automàticament i per a molts neix l’imperatiu de qualificar i comparar-lo amb un animal no humà. Fent-ho fereixen, o intenten ferir, l’animal humà perquè significa degradar al comparar-lo amb aquells als que molts suposen inferiors. S’expressa, en general, de formes diverses com ara: “Quina animal !, quina bèstia!”. O s’utilitzen expressions que desacrediten a l’humà a mesurar explícitament amb un animal concret com: “Eres una zorra“!(2)* Ets un porc! Ets un ruc! Ets un escurçó! “Etc.

Va ser Plaute en Asinaria (Comèdia dels ases) qui va escriure: “Lupus est homo homini, non homo, Quom qualis sit non novit” (Llop és l’home per a l’home, i no home, quan desconeix qui és l’altre). Segles més tard el filòsof anglès Thomas Hobbes, intentant una descripció de les relacions humanes en estat “salvatge”(3) o no social, recuperaria aquesta expressió en el Leviatan i amb ella exposaria que l’egoisme és un aspecte bàsic del comportament humà, així com l’extrema violència i crueltat amb què actua l’animal humà contra els altres éssers. El fet que la negativitat d’aquesta definició sigui simbolitzada amb la imatge d’un animal no humà, el llop (figuradament agressiu, ferotge, irracional, etc.), parla ja de la viciada consideració que es té d’aquest. O, per contra, el menyspreu evident respecte a un animal que es considera domesticat, sense individualitats pròpies, que és l’ovella. En aquesta ocasió, la representació posa de manifest el caràcter obedient i impersonal de l’animal humà al que se li titlli amb aquest nom.

La idea moral que, implícitament o explícitament, defensen les expressions anteriors quan es llancen als animals humans és, sense cap dubte, perjudicial i significativa perquè subtilment imputa una perspectiva que trenca la dignitat dels animals no humans en no condemnar de forma taxativa el tracte cap (que és contra) ells, mantenint-los d’acord a la seva naturalitzada inferioritat, és a dir, al maltractament. En prendre consciència sobre aquest fet, s’observa el llarg camí que encara queda per transitar, fins i tot quan algunes veus animalistes pretenen que s’ha avançat molt en la consideració cap als altres animals. Sí, certament la mirada sobre l’altre animal s’ha transformat positivament però, potser des d’una visió menys positiva, aquests canvis estan més en el desig que en la realitat compartida.

Precisament, relacionat amb el trajecte a realitzar pels animals humans desfent estereotips, desvetllant la crueltat dels animals humans envers els altres animals, apartant-se de l’especisme i acostant-se a una forma holística de comprendre el món, l’antropòleg Marvin Harris en la seva obra Vaques, porcs, guerres i bruixes,(4) escriu el paràgraf que segueix, vinculat amb la idea que l’animal humà és el major perill i la major amenaça per a la vida al planeta, així com per a la vida dels individus humans i de la seva supervivència com a espècie: “L’espècie humana és única en el regne animal, ja que no hi ha correspondència entre la seva dotació anatòmica hereditària i els seus mitjans de subsistència i defensa. Som l’espècie més perillosa del món no perquè tinguem les dents més grans, les urpes més afilades, els agullons més verinosos o la pell més gruixuda, sinó perquè sabem com proveir-nos d’instruments i armes mortíferes que compleixen la funció de dents, urpes, agullons i pell amb més eficàcia que qualsevol simple mecanisme anatòmic. La nostra forma principal d’adaptació biològica és la cultura, no l’anatomia.

—————–

(1) La normalització forma part del procés d’enculturació: procés d’adquisició de la pròpia cultura, al llarg de la vida dels individus, de manera que la cultura s’adquireix, s’incrementa, transforma i transmet generacionalment entre els membres del mateix grup. Aquest recrear artefactes, ideologies, formes de ser i estar, etc., és una producció social que no es realitza d’una vegada per sempre sinó que s’ha de reactualitzar constantment perquè la societat no decaigui. En aquest procés de reproducció social, és indispensable que cada individu faci el que ha de fer i no una altra cosa. De manera que només és possible efectuar determinades accions sense incórrer en la categoria de “anormal”, de manera que es podria afirmar que la llibertat existeix o és possible exercir-la només en el context d’uns paràmetres que s’han anomenat “normalitat” i, més enllà d’aquests, no hi ha llibertat possible ni imaginable.

(2) Un clar exemple d’aquesta situació s’ha donat fa unes setmanes amb la campanya publicitària creada per comunicar el II Vegan Fest d’Alacant, celebrat el 3 i 4 d’octubre 2015. La campanya mostrava dues imatges: d’una banda, la imatge d’una guineu acompanyada pel text “Totes les ties són unes”; per l’altre costat, la imatge d’un porc al costat del text “Tots els homes són uns”.
Resulta obvi que, socialment i per a una majoria, l’atribució de “porc” a un animal humà es fonamenta en la idea de qui no atén la seva higiene corporal degudament (atès que hi ha qui pensa que els porcs fan pudor i són bruts, ja que es desconeix que els porcs són precisament nets i que empastifar el cos amb el fang és una mesura per protegir la seva delicada pell). O, en altres ocasions, es denomina “porc” a qui s’atreveix a violentar verbalment a les dones amb comentaris de tall masclista.
El mateix succeeix amb la paraula “zorra”* que comprèn dos aspectes significatius, tots dos de tall sexista i masclista. En primer lloc, es refereix a un disseny estereotipat de la dona promíscua que es deixa portar pels seus instints i animalitat i s’aparella amb qualsevol “zorro” (encara que en aquest cas, dirigit a l’home, el terme és positiu, denotant sagacitat, virilitat, etc…). En segon lloc, “zorra” involucra la idea d’una dona que vendria els seus favors sexuals a canvi de diners o pagament en espècie. Dona que a l’escenari social rep el nom de prostituta o treballadora sexual, segons el context.
Finalment, la polèmica que va créixer al voltant d’aquesta campanya va ser de tal calibre que les organitzadores del festival van decidir anul·lar-la.

(3) De nou un altre d’aquests termes ple de prejudicis que denigren a qui se li atribueix. “Salvatge” és una paraula que té molt a veure amb el passat colonitzador i amb l’evolucionisme. En general, es va usar per assenyalar a aquells que pertanyien als estadis més baixos del desenvolupament de la raça humana. Actualment, conserva aquesta accepció comparativa, per exemple, atribuint al denominat com salvatge una qualitat moral inferior.

(4) Sobre el per què els porcs actuen protegint-se amb el fang, el per què els indis no es mengen les vaques i altres interessants aspectes relacionats, s’expliquen en el llibre de l’antropòleg Marvin Harris, titulat “Vacas, cerdos, guerras y brujas”.

*Nota de Traducció: En català no existeix la paraula “guineu” per a referir-se a dona promiscua. Si hi ha una terminologia especista que s’acosta a aquest concepte com “gata maula” o “euga” però estan en desús i pràcticament no es coneixen.

——————-

 

Antropòloga, activista pels drets dels animals, feminista, vegana, heterodisident. Acompanyo i comparteixen la meva vida 3 gates meravelloses. Fundadora d’Antropologia de la Vida Animal. Grup d’Estudis d’Etnozoologia. Professora universitària: explico a generacions de joves qui són els altres animals amb l’esperança que un dia canviï la consideració cap als animals no humans.

LA PLOMA

2797
A la xarrada de les II Jornades Veganes de Benissa, haguí de passar massa ràpidament per damunt d’eixa patètica masculinitat que s’amaga darrere de...

NUTRICIÓ

5557
Segon programa de receptes veganes a la TVAnimalista i a càrrec de la cuinera Zaraida Fernández. A través dels seus consells aprendrem de forma fàcil...