Etiquetes Entrades etiquetades amb "lapluma"

lapluma

2741

Fa uns dies vaig acudir, com a part del públic, a una taula rodona organitzada per la regidoria de Participació Ciutadana de l’Ajuntament de Xàtiva. L’actual govern municipal està format pel PSPV-PSOE, EUPV i Compromís. Una de les persones d’organització em va explicar que, abans de les eleccions, tant el PSPV com Compromís es van comprometre a eliminar les festes taurines. Un cop al govern, el PSPV no ho veu tan clar i s’inclina per una consulta entre la ciutadania. A Xàtiva, és Compromís qui es posiciona clarament contra la tortura taurina, però el PSPV té majoria. La taula rodona tenia per objectiu generar debat social.

Les persones participants van ser: Santiago Celestino (professor de periodisme de la Universitat CEU-Cardenal Herrera), Ángeles Solanes (vicedegana de la Facultat de Dret de la Universitat de València) i Jesús Frare (portaveu de la Plataforma Carles Pinazo, que agrupa diverses associacions animalistes).

Vaig escoltar atentament la intervenció de Santiago Celestino, expert en periodisme taurí i defensor de les corregudes de bous. En realitat, escoltar-li va ser com fer un viatge al passat. Pel contingut i pel llenguatge utilitzat: una estranya defensa de l’estètica es barrejava amb frases com “el torero enganya, però no menteix” (“no menteix al toro”, va aclarir). Els meus ulls es van obrir com plats quan, per demostrar que el toreig és viu, es va referir a les expressions tretes del món taurí que utilitzem en el nostre llenguatge diari: per exemple “atarse los machos”. Però en quin segle viu aquest home?

En fi, alguna referència a la violència de les persones antitaurines, seguida d’un atac als principis bàsics de la taxonomia en afirmar que el bou brau va ser creat a imatge i semblança del “cavaller espanyol”, per acabar (llegiu això a poc a poc) citant a Oscar Wilde. Les meues neurones feministes no donaven crèdit.

En qualsevol cas, les persones animalistes escoltàrem en silenci la seua intervenció. Moltes vegades amb sorpresa, però vam ser respectuoses. Va arribar el torn d’Ángeles Solanes qui, des del dret, va realitzar una defensa dels animals. Amb ella, el silenci va desaparèixer. Darrere de mi, la representació taurina no va parar de riure, fer burla i parlar. Ella va exposar un darrere l’altre els seus arguments, conscient de les rialles però sense deixar-se intimidar.

Amb Jesús Frare, la representació taurina va seguir amb la burla, però va rebaixar el to. Ho vaig entendre després, en el torn d’intervenció del públic. Però abans, un detall: a la taula de les persones ponents algú va deixar “casualment” publicitat de la fira taurina de Falles (publicitat que es paga amb diners públics). Això és curiós perquè l’argument més repetit entre la representació taurina va ser “el respecte”. Respecte que ells no van tindre.

La representació taurina va començar recriminant a l’organització no haver rebut “una invitació” per acudir a l’acte. Cap persona va rebre una invitació, era un acte públic, senyors. Un darrere l’altre, els homes que deien respectar agafaren el micròfon i, en llargues intervencions on ens van explicar la seua vida, ens van acusar de tot: de tenir les “butxaques plenes”, de no entendre el bou, de no preocupar-nos pels animals i de ser “uns energúmens”. Això sí, van demanar respecte.

Respecte. Els indigna acudir amb una entrada de sang a la butxaca i haver de veure gent protestant contra una injustícia, una atrocitat. Som les persones antitaurines les que estem envoltades de policia, les que veiem com un taurí (o dos, o tres) es salta la línia de seguretat per insultar, per amenaçar, i mai li passa res. Som les persones antitaurines les que marxem mirant enrere, les que hem assumit que és possible una agressió, perquè ho hem viscut. Recorde quan m’intentaren atropellar per participar en una protesta legítima. Respecte, diuen.

Aquest debat va ser molt clarificador: la tauromàquia està morta. No tinc cap dubte que aconseguirem l’abolició. En aquest debat hi havia dos mons: el primer format per persones joves, que demanaven la paraula i parlaven de forma clara i concisa. Una d’elles es va indignar i va abandonar la sala, però no va insultar mai. A aquesta persona la van interrompre des del primer minut, quan va començar a parlar.

I l’altre món… és el món del franquisme, del passat. No vull caure en estereotips, però no és culpa meua si aquests homes de pentinat tirant cap enrere, cigarrets artificials mentolats i carajillo eren els qui defensaven la tortura. Com sempre.

El món dels “homes de veritat”, que diu estimar les dones però si es queden al seu lloc, com ha de ser. El món del “calla, que estic parlant jo”. En aquest món no hi ha lloc per a Oscar Wilde. Un dels habitants d’aquest món li va preguntar a Jesús Frare si era un animal, “si tenia banyes” i van començar tots a riure: “té banyes, té banyes”. El món que diu “professor” a Santiago Celestino (que ho és, res a objectar), mentre es dirigeix ​​a Ángeles Solanes (jurista, vicedegana) com “la dona”.

En aquest món no entenen, els és incomprensible, que no lluitem ni per diners ni per sang. No entenen que dediquem el nostre temps a defensar animals i ens miren pensant sempre que hi ha una altra motivació, que busquem un benefici ocult.

I aquest món assentia amb el cap quan el ponent taurí va afirmar que havia vist el vídeo d’un escorxador denominat “ecològic”, a França (és el vídeo gravat per l’associació animalista francesa L214, amb càmera oculta) i que no ho va poder acabar. Dos minuts després, insistia que el bou no pateix en una plaça de tortures. No hi ha agonia si l’emet Televisió Espanyola i el matancer porta un traje de luces, no? És tan fàcil rebatre aquest insult a la intel·ligència.

Però va estar bé escoltar de la seua boca que eren una minoria. Vaig recordar una escena d’un debat que vaig veure quan era una xiqueta, on Antoñete, que es dirigia a una dona antitaurina amb contínues al·lusions sexuals, va afirmar amb aquesta prepotència seua que “no hi ha a Espanya un govern que s’atrevisca a prohibir les corregudes de bous”. Ara tenen por.

El mateix home que ens va dir “energúmens” (des del respecte, digué), es va amagar darrere de les persones que fugen de la seua llar, víctimes de la misèria, de la guerra o de tot alhora. “Us importen més els animals que les persones”, va dir. L’endemà hi va haver una manifestació a València, en suport d’un passatge segur per a les persones refugiades. No li vaig veure a aquesta manifestació, no em va sorprendre. Tampoc espere veure’l llegir a Oscar Wilde.

—————

 

Diplomada en Relacions Laborals. Llicenciada en Història. Militant d’esquerres. Feminista, heterodisident i vegana.

3061

El més terrible s’aprèn de seguida
i la bellesa ens costa la vida
Silvio Rodriguez

El periquito Flipper, la cernícala Karolina, el gos Pysio, l’estornell Frederic, el colom Josefina i les altres, la gralla Karlota, la guineu Michalinka, les dotzenes de gates i gats que han passat temporal o indefinidament sota la nostra custòdia: Tola, Filutek, Gadulka, Kasia, Filutka, Grzegorz, Bambo, Lola, Groszek, Kassandra, la Laura, Felek, Garfield, Pioruń, Blanc, les germanes Tofu, Tempeh, Seitan i Miso, Bosseta, Bestiola, Bimba, Chmurka, Kleopatra, Cuprynka, Curro, Pixie i Dixie, Chinchorrina, Basztet, Chorrito, Dolors, Doska, Tosiek, Ewa, Maja, Marysia, Pajęczyca, … són algunes de les persones no humanes amb les quals he pogut aprendre el senzill art de viure, un art tan senzill que a la majoria de humanes els transcorre la vida sense aprendre-ho. Persones amb les quals he pogut establir una comunicació a diverses profunditats, íntims diàlegs, observacions, aprenentatges i un impagable enriquiment personal. Rebutjades de cases sense escrúpols, ferides, caigudes de nius, indefenses, víctimes d’accidents, rescatades per a la vida, salvades de l’absolutitat de la mort, van poder tenir aquesta segona oportunitat que li devem a les persones.

Cap estudi a Harvard, cap seguiment etològic, cap tesi en neurobiologia conductiva, cap paràmetre sobre reacció de neuroreceptors, cap anàlisi exhaustiva sobre reacció psicològica pot convèncer ni tan sols testificar tan fidelment com la meva pròpia experiència personal amb elles, que cada animal tenim pròpia idiosincràsia, propi caràcter, pròpia interpretació del món -interior i exterior-, personalitat única, identitat irrepetible, intel·ligència i concepció abstracta de l’espai i del temps, així com una sensibilitat a nivells extraordinaris, diversificats no per gradients sinó per idiosincràsies. Si les no humanes es limiten com va suggerir tradicionalment la “ciència”, a errar, copiar i repetir, llavors nosaltres també, si les no humanes apliquen la regla de l’encert-errada per als seus aprenentatges, llavors nosaltres també, si les no humanes intueixen i saben i comprenen, llavors nosaltres també.

Els qui conviuen amb persones no humanes saben sabent (diferent de saber estudiant) que aquestes es comporten de manera MOLT diferent en un estat d’assossec amb sensació de seguretat i llibertat, que en situacions d’estrès o pressió per a l’obtenció de respostes, d’experimentació o de tensió. No cal més ciència que la del respecte -l’acostumada gran absent en els estudis amb persones no humanes- per contemplar l’espectacle fascinant de la unicitat de cada animal. De la mateixa manera una parella d’humanes no s’acaben de conèixer bé fins que comparteixen un mateix espai durant 24 hores al dia, cada dia. I tot i així tampoc garanteix coneixement total, senzillament perquè totes les persones de qualsevol espècie canviem amb el temps.

Les humanes som animals ximples en l’essencial, encara que la nostra habilitat amb polzes oposables i capacitat de curiositat faci que alguna de les individus de la nostra espècie (no totes, ni molt menys) creuen, transformin, ingenien i aportin coses positives al medi ambient i a la pròpia civilització. Lamentablement el gruix d’accions neutres quan no nocives, tòxiques i fins i tot fatals, és bastant més gran al de les útils, des de la contaminació ambiental o els residus nuclears, o règims totalitaris, fins a la tecnocràcia, la irresponsabilitat, l’avarícia, la falsa democràcia, passant per l’horror de totes les discriminacions … entre aquestes últimes cal destacar la de l’especisme, el feixisme més anihilador d’entre tots els que hi ha hagut a la història, per la seva acceptació en la història, en les classes, sent igual de purulent entre les humanes oprimides com entre les opressores, tant quantitativament com qualitativa.

L’especisme està regulat per la llei, recolzat per totes les polítiques, finançat per totes les economies, present a cada país, cada ciutat, cada carrer, cada persona amb una ubiqüitat similar a la de l’Europa dominada per les nazis, d’on no era possible escapar més que per les xemeneies del crematori.

Contra l’especisme tenim a l’ètica, etern escut, pària i filla no desitjada de l’evolució humana, i responsable paradoxalment de TOTS els béns de la nostra espècie. Gràcies a l’ètica està prohibit per exemple violar sexualment a algú… humà. Per descomptat es fa, però d’amagat, amb vergonya, amb por de les represàlies jurídiques i socials, en les ombres, sense suport col·lectiu ni legal. Si aquesta mateixa violació sexual es comet contra una truja per a producció de carn, o contra una vaca per a producció de llet, llavors és legal, tradicional, finançada, ben vista i digna de ser ensenyada a les nenes. Paradoxes? Doble moral? Hipocresia? Alienació? Tot plegat?. No obstant això, les violacions són actes de violència comesos en contra de la voluntat de la víctima i entenent-hi capacitat de sentir, de fer mal, de gaudir o de morir-se de tristesa i solitud. Per tot això estan condemnades.

Els drets per a les humanes es basen en un cert reconeixement universal incondicional de personalitat als qui la gaudeixen, independentment de si es troben en formació, subjectes a alienació mental o en coma fins i tot. Per això els drets a les no humanes s’han de basar també en això, no solament en el no patiment (gent tetraplègica insensible), sinó en la presumpció de personalitat, d’identitat i consciència.

El govern hindú fa poc temps va reconèixer als dofins com a persones no humanes. Un jutjat argentí va atorgar fa poc més d’un any l’habeas corpus a una orangutana tancada en un zoo, assumint que podia raonar, comunicar-se, sentir afecte, penes i pèrdues, i que posseïa concepció abstracta del temps i l’espai o transmetre ensenyances, qualitats més que mínimes per a ser considerada persona, i com a tal, alliberada.

Les patriarcals obscurantistes que ahir invocaven a Déu i avui es parapeten en la ciència excloent, van desinflant la seva prepotència per a, poc a poc, informe a informe, publicació a publicació, rendir-se a l’evidència entorn a la personalitat individual d’un gran grup d’animals no humans. No tots, fins allà on sabem, però sí aquells que representen la immensa majoria dels utilitzats per l’ésser humans per al caprici de la gastronomia, l’experimentació pseudocientífica, els espectacles o les pells, per citar alguns exemples. Si la personalitat, la individualitat i la consciència de si mateix i del seu entorn són considerades finalment davant la llei, de la mateixa manera que ho són davant l’ètica, no ens quedarà més remei que ser coherents amb el procés civilitzador en el qual hi som, i legislar a favor seu, atorgant-li drets fonamentals de vida, llibertat i integritat, com veïnes de planeta que són, com a éssers conscients i sensibles que són, com a persones que són.

—————–

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

LA PLOMA

1261
A la xarrada de les II Jornades Veganes de Benissa, haguí de passar massa ràpidament per damunt d’eixa patètica masculinitat que s’amaga darrere de...

NUTRICIÓ

3163
-Ingredients (per a 8-10 unitats aprox.): 240 ml de llet d'arròs o soja 220 gr sucre moreno 80 ml d'oli girasol 1 cullerada de sucre de vainilla 250 gr...