Etiquetes Entrades etiquetades amb "la pluma"

la pluma

2619

És necessari començar per denunciar sobre la Rosa dels Vents la fal·làcia del desenvolupament sostenible que pregona el capitalisme i el socialisme «verd» (ambientalisme, paisatgisme, conservacionisme), les seves conferències i protocols internacionals, les polítiques de reciclatge i els productes d’«eco»-merda perfumada amb els que s’amaga, sempre sota l’estora, el compte enrere de l’exhauriment dels recursos a nivell global i la destrucció planificada de la vida. El que urgeix és una retirada sostenible a la predació. La infraestructura humanista i religiosa ens ha deixat un pensament atomitzat i reduccionista sobre la Terra que sura damunt els caps llastats de la gent i, per tant, sobre les bases de la societat mundial, triomf d’un antropofeixisme consolidat a la dreta (neoliberal o socialdemòcrata), a l’esquerra (científic o llibertari), a dalt (burgès) o a baix (obrer/treballador) del sistema socioeconòmic actual, sobretot en l’àmbit polític dirigent des d’on es manipulen a les masses.

La terra no és de qui la treballa, sinó de qui la destrueix. I sí, ja vindria sent hora d’anar-nos traient la infantil i bucòlica idea de creure que el pagès i el ramader són les classes populars dels entorns rurals enfrontades als terratinents, quan en realitat són els orgullosos amos dels cultius i dels camps de concentració d’altres espècies on les desheretades s’hi deixen la salut com a jornaleres. Són els petits i mitjans empresaris dels fruits que dóna una terra adusta i de la cosificació de vides que acaben a l’escorxador en una doble sagnia receptora de les subvencions amb les que es converteixen en culpables o còmplices directes de l’especulatiu mercat agroalimentari pel qual més de dos terços de món es fot de gana i fàstic.

Amb la primera fotografia de la Terra que ens va fer arribar l’Apolo 8 des de la Lluna el 1969, algunes van prendre consciència que el nostre planeta era petit, finit i vulnerable. Avui dia, a principis de 2016 podem obrir el «google earth»; entreu, voleu-hi virtualment i digueu-me si com jo, només hi veieu petites i aïllades clapes verdes on es caça per diversió, muntanyes convertides en ermes pistes d’esquí envoltades per terra cremada, conreada amb pesticides i químiques abrasives, banyades per les aigües fecals d’uns oceans plastificats sota una boira tòxica de partícules verinoses, desertificació, crema i tala de les selves, expropiació de la productivitat fotosintètica, pèrdua ontològica… Si efectivament hi veieu el mateix, com a comunistes haureu de reaccionar d’immediat perquè us asseguro que fem tard.

L’ecologisme revolucionari no renega de la tecnologia ni de l’avenç científic o mèdic, sinó tot el contrari; no ens espanten els progressos biològics sempre i quan serveixin per al benestar de tot cos sensible al dolor. I en aquest sentit cal deixar ben clar que estem en contra del primitivisme, del decreixementisme vacu i del transhumanisme més eugenèsic per supremacista. Rebutgem tota religió, deismes, animismes, «karmes», hippismes i les exaltades crides en abstracte a l’amor i la pau que els acompanyen. Ni Gea, ni Danna, ni Gaia, ni Pachamama -malgrat entenguem La Terra com una entitat viva que s’autorregula-, ni segones galtes, ni esperits o espirituosos fora de les ampolles d’aiguardent. Prou feina tenim en aquesta dimensió i en aquesta biosfera envoltada de matèria abiòtica.

Cal fer una revolució que incloguin la resta d’espècies animals i els seus (nostres) hàbitats, i l’haurem de fer nosaltres per elles i nosaltres per a nosaltres, perquè pensant només en alliberar la classe treballadora i disposar d’efectius drets civils complets tot considerant el nostre benestar i futur en pau i alegria del «paradís» a la Terra, ens estem descuidant de l’escenari on hauran de succeir totes les nostres vides, el nostre mitjà de vida, el nostre espai de vida. La vida. Vés sinó per a què voldríem conquistats i reconeguts els nostres drets com a espècie humana, com a treballadores, com a dones, com a lgtbi, com a poble?, o per a què voldríem reconèixer els drets de la resta d’espècies animals si no tenim l’espai físic i material on poder desenvolupar-los? És un mal negoci matar la mare quan encara ens duu al ventre.

Ja hem fet tard amb l’aniquilament de milions d’espècies de flora i fauna, d’ecosistemes, d’interconnexions i d’interrelacions biològiques, fem tard amb l’escalfament, la contaminació, els desajustos globals, etc. Em ve al cap el fragment d’un diàleg d’una d’aquelles suades pel·lícules apocalíptiques en relació a un sentiment que sempre he tingut: la incapacitat de la nostra espècie de canviar abans no veure’s abocada a l’abisme. Comencem a admetre que no en sabem més i que necessitem unes justes imposicions ètiques i morals que facin que ja no s’hagin d’imposar a les generacions que han de venir. Normalitzem-les. En ho juguem tot, i per redreçar-ho, cal canviar-ho tot, començant per nosaltres mateixes en el sentit més ampli al que ens convida, ja per necessitat, la mare de les teories per l’alliberament.

Com? Doncs suposo que haurem de començar per dissenyar un pla de xoc que haurà de recaure en l’execució de la teoria política ecologista radical per guiar els processos de transició socialista a tots els pobles i nacions del món en la seva primera fase. No hi han més opcions ni cap altre camí que no s’allunyi de l’abrupta caiguda de la civilització. Si volem preservar-la i fer mèrits dignes per perdurar-hi, les implicacions macropolítiques hauran de dirigir-se cap a un decreixement poblacional molt sever, la relocalització/readaptació geogràfica i demogràfica bastida en metròpolis verticals, la planificació extrema de recursos i matèries, la recuperació dels corredors naturals i biològics, de les grans selves, dels ecosistemes bàsics d’interconnexió i interrelació, la reconversió econòmica dels sectors de l’explotació animal i una nova revolució agrícola també vertical, la revolució infraestructural del transport i la mobilitat elevada, la descontaminació, el desmantellament de les infraestructures pròpies del capitalisme, i un llarguíssim etcètera de causes i conseqüències derivades que, tot i poder pronosticar, s’originen des de l’especulació que aquesta transició es faci més aviat que tard i per la via bèl·lica després de la descàrrega de tot l’arsenal militar atòmic-nuclear, químic i biològic sota l’atmosfera fruit, potser, d’una nova guerra mundial pels motius que ja tothom pot intuir. Tot això, en síntesi, podria ser un conat teòric suggeridor per la reparació/preparació del món cap al postcapitalisme, la construcció de la deconstrucció, que caldrà abastar i mantenir per tots els mitjans.

El comunisme, com que serà per a totes, l’haurem de construir i desconstruir entre totes tantes vegades com calgui fins a obtenir l’emancipació plena de tots el subjectes que s’han d’alliberar -que som tots els animals-. Les bases del socialisme per aquest nounat segle XXI l’han d’escriure les oprimides, les discriminades i les explotades per raons de gènere, d’opció i preferències sexuals, d’ètnia, pel patriarcat, pel teisme… i les ecologistes revolucionàries l’escriuen amb l’afegit d’haver-ho de fer en nom de la resta d’animals i el medi natural; per tant, contra l’especisme i l’antropocentrisme filosòfic i moral. L’hauran d’escriure totes les revolucionàries amb la seva acció, amb la seva visió radiogràfica, amb la lent convexa que faci convergir totes les lluites que han de donar-se, per especialitzades dins el capitalisme, en paral·lel.

Perquè en un ecologisme revolucionari i de base biocèntrica, a diferència de l’ecologia superficial predominant tant dins com fora de l’esquerra, no hi tenen cabuda les discriminacions i les explotacions de cap mena. Només a través de la visió interseccional podrem escriure la sublim poesia acompanyada per aquella melodia perfecta, l’insuperable exponent ètic i moral de l’espècie humana, el contrapés exacte i la bena opaca de l’al·legòrica Lustitia a la qui ja no li calgui l’espasa.

Serà així, amb la defensa del medi natural de tota la Terra, de tota la flora i la fauna que encara resisteix que podrem aplicar el socialisme construït per l’home i la dona nova biocentrista, com la fórmula per la superació de tota discriminació i explotació, per una societat cada cop més lliure i llibertària, per l’esfondrament dels Estats i les sectes de les religions, l’anhelat principi de la fi de la història amb la conquesta progressiva i evolucionada del comunisme que perseguim les qui volem aquesta revolució socialista per l’alliberament total.

Fa falta una obligada superació progressiva de l’antropocentrisme moral i cultural que ens ha portat al turment i la destrucció de la vida a la Terra per a les més fràgils, indefenses i vulnerables. Penseu en éssers plenament sensibles com nosaltres que necessiten que els reconeguem el dret intrínsec a la vida en llibertat. Cal deixar fer i desfer a la natura sense la nostra trava intervencionista-utilitarista, deixar de comportar-nos com si tinguéssim l’ànima morta per deslliurar-nos del que és materialment superflu i així poder créixer en amor, harmonia, en valors ètics i morals, en cultura, en creació i factura intel·lectual, en emocions, en temps de lleure, d’auto-coneixença, de forma solidària, connectades fraternalment, estrenyent els vincles amb la nostra animalitat i el respecte i la col·laboració amb la florescència de la vida que hem arrasat, com el més humil i sincer aprenentatge i disculpa a totes les espècies de flora i fauna que hem aniquilat i al turment extrem que infligim a les supervivents. Deslliurem-nos d’aquest capitalisme imperialista, antropocèntric, patriarcal, supersticiós i especista que ens fa patir tant la vida com la mort.

Penso en el dia en que l’anticapitalisme trobarà la revolucionària revelació intel·lectual d’obrir la caixa de Pandora per prendre consciència que l’especisme no té cap fonament moral ni racional i actuarà en conseqüència sota l’enfocament interseccional i amb els principis i idees d’alliberament que diu tenir, perquè l’empatia i la solidaritat ha d’estar fixada sempre en les més dèbils i oprimides, és profundament totalitari i egoista percebre i combatre l’explotació, la discriminació, la tortura i la mort quan només l’especie humana n’és la víctima receptora.

Els motius que sustenten la nostra causa rauen en consideracions morals, solidàries, empàtiques, d’igualtat i de justícia. Ens sona? O bé no és això el que ens empeny a la lluita pels alliberaments en relació exclusiva de la nostra espècie? Cal recordar-ho, perquè reitero que per a la resta d’animals del nostre planeta som pitjor que nazis, uns monstres impàvids, i no deixarem de ser-ho fins que no ens tractem del deliri de la raó morta que fem passar per viva.

A les famílies anarquistes: No podrem arribar a la llibertat si no sabem identificar tots els déus, tots els amos, ni on comencen i acaben les despòtiques opressions.

A les famílies marxistes: L’última pàgina d’El Capital i del Manifest Comunista, com tota obra editada, està en blanc. Si encara no trobeu un sacrilegi aquest article, fem que la nostra consciència ètica i psicològica es reguli i no es converteixi en una presó o en una tomba d’idees, de propostes i d’aportacions àmplies a la causa dels alliberaments.

A ambdues: Ultreu els límits de la vostra animalitat, és en aquella placenta uberosa del vostre pensament profund que hi trobareu una de les més reveladores connexions universals.

I a totes, abans de finir aquesta «trilogia» us demano disculpes per la redundància i haver estat tot lo sermoner i reiterant que les lectores heu volgut suportar. Simplement ha estat per deixar ben clar que l’ecologisme revolucionari persistirà en lliurar la guerra en tots els fronts on l’enemic la dugui i advertirà que, com la justa causa de la humanitat, l’alliberament animal i de la Terra no serà negociable.

——————

Toni Teixidó. Collita tarragonina del 80 i mestre vocacional. Comunista, perquè només podrà ser la classe explotada la que acabi alliberant els seus esclaus no humans. Persisteixo amb la idea de combatre totes les opressions en paral·lel i fer-les convergir en el marc de la reunificació i la independència dels Països Catalans; és per això que actualment i, per tal de poder compaginar aquestes lluites, milito a d’ARREL, al MCAN-EI, col·laboro amb Libera! i sóc coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya.

2723

La cura de les nenes més petites no és, lògicament, una pedagogia com altres. La preescolaridad es transmet en altres codis, precisa de més paciència i més sensibilitat perquè és -o hauria de ser- direccional i més cultural que l’educació acumulativa, la qual treballa menys en les arrels de les personalitats. A fi de no vulnerar la dúctil fragilitat de les més petites, es tracta de desembastar l’art de suggerir-les sense empènyer, animar-les sense posseir el seu ànim, i sostenir-les, si de cas, en la seva exploració del món cometen certs errors, i alhora, perquè aquests errors no comportin riscos perillosos per a la seva integritat psico-física, en forma de traumes, pors i inseguretats. Sobretot exagerem aquest mim perquè són moments crucials de la seva vida, on la qualitat del seu tracte cap a elles per la nostra part calarà profundament en el seu comportament ulterior i en la seva cosmovisió de si mateixes, de qui les envolten i de la seva interacció social. És per això que una societat dedicada a la cura de les nenes és una societat condemnada a la tendresa i al respecte.

    No és trivial la tasca: si ho fem bé, oferim bones persones a la societat, la qual cosa és un bon objectiu inicial de tota preescolarització. Si ho fem malament, les llancem a la rutina, a la banalitat, a la pèrdua de perspectives i indefectiblement a la infelicitat, quan no al crim o a la indiferència. De la primera educació sorgeixen per exemple sovint dones submises i mascles dominants, la regla bàsica de la desigualtat injusta. Resumint i dit de manera que sembla una mica exagerat: les nenes són sagrades, fràgils, i la societat ha de tenir excessiva compte d’elles, sense arribar per descomptat a malcriar-les, ni que generin egolatria i egocentrismes propis de la superabundància material i emocional. No és fàcil, insisteixo, per això les persones que s’encarreguen d’aquestes tasques (a més de la part proporcional que ens correspon a cada ciutadana, com a part de la tribu i el seu teixit social), han de tenir unes característiques especials, una intuïció desenvolupada, una mena de devoció i predisposició per a això. No, no val qualsevol. Per tot això formem a les educadores, el personal de suport en aquesta delicada missió, amb uns requisits especials, unes titulacions especials, una psique adequada; perquè en definitiva, busquem per a les més petites al personal més qualificat possible.

    Les darreres quatre dècades de neurobiologia no humana i etologia comparada il·luminen una dada sobre que la emointeligencia animal no humana, que revela que en espècies com els porcs, les vaques, els primats, els simis, els gossos, els gats, els dofins, els còrvids, les gallines i moltíssimes altres espècies, la seva potència i la seva potencialitat corresponen a un nivell similar al de les nenes humanes. Aquesta intel·ligència es manifesta en capacitat d’aprenentatge, en resolució de problemes i conflictes, en comportament, altruisme, expressions i reaccions idèntiques a les de la nostra espècie i altres aspectes. El desxifrat de les equacions plantejades al respecte deriva sempre en el mateix resultat: les no humanes posseeixen valors i virtuts comparables als de nenes humanes d’entre dos a 4 anys d’edat. És un fet científic.

    No obstant això, els animals no humans estan al nostre servei, hem decidit fabricar-los, esclavitzar i executar al nostre plaer i caprici, sense més arguments que els béns econòmics o les satisfaccions personals. El seu pes, la densitat del seu pelatge, la seva habilitat gimnàstica, el seu aspecte, els seus fluxos, … els converteixen en mercaderia circumstancial i provisionalment viva. Segueixen sent les nenes que confirma la ciència, però són tractats com a coses. En harmonia a aquesta cosificació preprogramada, les cures que dirigim cap a aquests animals no humans, cap a aquestes “nenes perceptives” (plenes de possibilitats com les nostres, pors i inseguretats com les nostres, fragilitat i tremolors com els de les nostres nenes), i en concret les cures derivades de la seva criança en estabulació NO és duta a terme per personal qualificat.

    La preparació psicològica per tractar amb no humanes és ridícula o inexistent, reduint-se en el més generós dels casos a advertir de manera vaga sobre males pràctiques, confiant que la criadora-productora sigui bona persona, tot abans de donar-los un pal per gestionar el tema. Massa sovint, la feina de tenir cura de les no humanes és dut a terme per expresidiàries, exassassines, exvioladores, o potencialment tot això, la qual cosa equivaldria a posar a treballar en una guarderia a una condemnada per pedofília … És una feina bruta, de netejar i implicar excrements, on la irritabilitat, les males maneres, els pèssims salaris, la violència i la crueltat campen sense vigilància i sense conseqüències, perquè les no humanes (nenes segons la ciència, recordem-ho en tot moment), al no posseir veu ni drets són tractades de manera cosificada, com munts de carn viva. Els cops, les violacions, les tortures inimaginables, el confinament, la associalitat obligatòria, el pànic, el (ab) ús i totes les crueltats possibles i impossibles, són portades a terme amb impunitat per personal no qualificat, al qual li atorguem un vot de confiança que de cap manera toleraríem atorgar si tinguessin cura de les nostres pròpies nenes. La societat confia perquè en el fons a la societat no li importen les nenes no humanes. Els traumes infantils els cura el ganxo de la cadena d’especejament de l’escorxador.

    Els enregistraments mitjançant càmeres ocultes en granges, escorxadors, fires, vivers, etc., sobre el tracte a les no humanes, la documentació presencial sobre pràctiques nauseabundes de la cria industrial, i la normalitat amb que en les societats es massacra les nenes no humanes és demencial, degradant per al nostre nivell d’humanisme, indignant i repulsiva. No per això falten les veus de les mateixes cuidadores que al·leguen amor per aquestes no humanes de la seva “propietat”. Els orfenats xinesos són paradisos en comparació amb la millor granja del món, però també el torero diu estimar el toro que assassina, també el productor de llet diu respectar a la mare que viola per després executar al seu nadó (al qual també estima), també la pescadora o la caçadora posen amb la seva víctima a la que respecten i estimen … En aquest darrer cas la nena no humana s’asfixia i es dessagna mentre les botxines es fan les fotos pertinents de confirmació del trofeu.

    Independentment dels pretextos i mentides sobre el tracte contra les no humanes, independentment de la corrupció descarada i profunda de la inspecció veterinària mundial (la qual principalment intervé en casos de risc per a la salut pública humana i en cas de pandèmia, per ordenar exterminar milions de nenes no humanes), independentment de qualsevol excusa oferta per justificar el nostre tracte a les altres espècies animals, la veritat és que l’ésser humà comet pedofília quan actua especistament, perquè vulnera, degrada, usa, arrabassa, explota i sacrifica a persones d’edat infantil que van cometre l’error de néixer en altres cossos no antropomòrfics.

    Especisme és pedofília, quan pedofília és menjar-se cabrits, garrins, vedells deslletats, pollastres (el consum d’aviram és el més nombrós del món, i executa a no humanes d’una edat comparativa a les nenes humanes de sis anys). Pedofília és trencar la infància de nenes no humanes per doblegar a la irritabilitat del fuet i que actuïn al circ durant les seves vides “útils”. Pedofília és matar centenars de milions de nadons de pollastre d’un dia de vida, asfixiant-los en bosses d’escombraries. Pedofília és segrestar i separar els nadons de les seves mares en parcs zoològics per subministrar amb “material viu” a altres zoològics. Pedofília és deixar morir a unes nenes no humanes de fam quan l’escopeta mata una mare lactant que anava a buscar menjar per a la seva cadellada. Pedofília és la submissió a una voluntat perversament adulta contra éssers innocents de meravellosa ingenuïtat, que paguen amb la seva confiança i la seva falta absoluta de maldat el preu de compartir planeta amb una espècie tan intel·ligentment bruta com la nostra.

    No es tracta llavors de formar millor al personal que administra els centres d’explotació de no humanes, per dirigir-se cap un impossible ideal benestarista de sofriment mínim, sinó començar a convèncer d’una vegada per totes que les no humanes són persones, amb individualitat, gustos irrepetibles, maneres diferents d’enfocar assumptes. En fi amb altres intel·ligències, altres cultures (en ocasions més desenvolupades que la nostra), més empatia, altres cosmovisions i un mateix desig profund profund profund d’existir.

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

3177

Fa temps vaig rebre la trucada d’un company instant-me a que anés a una protesta que s’havia convocat contra el Circ Mundial durant l’Aste Nagusia, la Setmana gran de Bilbao. Li vaig respondre amb una negativa. Després d’una conversa telefònica una mica hostil vam acordar discutir-ho en persona. Als seus ulls, faltar a aquesta convocatòria esdevenia una mena de traïció per als animals. No semblava entendre que les carnisseries del seu entorn, per exemple, representen fets encara pitjors que els que ocorrien en aquell circ on tindria lloc la convocatòria i no obstant això mai havia protestat públicament per això. Selecció estratègica? No, en aquest cas, qüestió d’inèrcies.

És inqüestionable que tinc la responsabilitat de solidaritzar-me amb qui pateix una injustícia i vull que se’m convidi a la reflexió si erro, si dono l’esquena als animals, si no compleixo amb les meves responsabilitats -no sóc amic de la relativitat, tenim una responsabilitat amb qui es troba oprimit – o si prenc decisions incorrectes, injustes o irreflexives. Però això no és el que va passar aquí.

Sembla que, al marge de qualsevol valoració estratègica, hi ha certs fronts en els que algú involucrat en el moviment d’Alliberament Animal ha d’estar present. Part de l’activisme que realitzem no respon a una agenda o a uns objectius estratègics emmarcats en una direcció comuna, sinó a una sèrie d’inèrcies que el determinen i que a més posen de manifest una manca de compromís generalitzada.

La responsabilitat de ser eficients

Només en els escorxadors de tot el món més de dos animals són executats per segon [1] i el nombre de peixos capturats en mars o criats en piscifactories és tal, que es compten per tones. La nostra societat s’ha construït sobre innombrables injustícies contra els animals que a dia d’avui formen part de la nostra vida quotidiana. Davant d’una situació de tal envergadura no només tenim la responsabilitat de lluitar enèrgicament contra ella sinó que a més, i com és lògic, tenim també la responsabilitat de fer-ho bé.

Quan triem formar part d’una acció o d’un projecte estem, per omissió, deixant de participar d’altres accions o projectes. També, si establim el nostre radi d’acció a un lloc concret estem, per omissió, deixant de fer-ho en un altre. I ens agradi o no, ni totes les accions tenen el mateix abast, ni tots els projectes són igualment eficients ni el treball realitzat en un lloc té la mateixa repercussió que fer el mateix en un altre lloc. Tot importa.

L’elecció d’allò en el que hem decidit involucrar-nos, sigui una acció concreta, una campanya, un projecte o una organització hauria d’estar en funció de la maximització del nostre potencial. És a dir, un context de militància on el resultat de la nostra implicació sigui el millor possible.

El lloc on realitzem activisme

Fem activisme en el lloc on hem decidit viure o vivim en el lloc on hem decidit fer activisme? Si treballem conscienciant a peu de carrer -avui en dia la feina a la xarxa és fonamental i es pot fer des de qualsevol lloc- és una pregunta que hauríem de fer-nos. La mateixa acció realitzada en un lloc determinat té una repercussió diferent a si és realitzada en un altre lloc. Això és un fet. No és el mateix repartir fulletons a Madrid que a qualsevol petita localitat de la península de la mateixa manera que tampoc és el mateix fer una acció al centre de Barcelona que fer-ho a la perifèria.

No estic dient que calgui evitar repartir fullets o realitzar accions en llocs petits. Ni molt menys, tota acció importa. Però sí hi ha d’haver un raonament de pes que ens porti a prendre aquesta decisió. Decidir fer una acció en un lloc determinat implica prendre una altra decisió alhora: la de no fer aquesta mateixa acció en un altre lloc la repercussió podria ser més gran. I si aquesta acció la repetim periòdicament estarem prenent aquesta decisió multitud de vegades. No és casualitat que les activistes que decideixen crear un col·lectiu a Sevilla siguin sevillanes, els que decideixen crear un col·lectiu a Toledo siguin toledans o les que decideixen crear un col·lectiu a Vigo siguin vigueses. No crec que m’equivoqui si penso que, llevat d’excepcions, la gran majoria de persones que decideixen portar aquest tipus d’activisme a la seva ciutat és per una qüestió de comoditat i no d’eficiència.

Conec molts companys que s’han traslladat a una altra ciutat per motius laborals, acadèmics, sentimentals o familiars, però, el nombre d’activistes que conec que s’hagin mudat a un altre lloc per qüestions d’eficiència és molt baix.

Això és només un exemple però és molt clarificador. No ens prenem la lluita per l’alliberament animal amb la serietat i la responsabilitat que es mereix.

La necessitat d’una agenda

Per maximitzar el nostre potencial i per aconseguir resultats es fa necessari treballar sota una agenda. És a dir, un full de ruta que ens marqui, amb més o menys flexibilitat -això ja depèn de l’anàlisi de cadascú i dels contextos organitzatius-, les diferents tasques que hem d’escometre per a la consecució més eficient d’un objectiu en un temps específic. El contrari a no treballar sota un programa definit és la improvisació i deixar tot a la sort. Si bé és important que una agenda permeti certa flexibilitat per poder adaptar-se als esdeveniments la manca d’objectius i d’anàlisi minva nostre potencial i repercuteix negativament en els resultats i això, en el context en què ens movem, suposa una falta de responsabilitat i de solidaritat.

La nostra agenda no la pot marcar un circ que ve a la ciutat on vivim de casualitat. Són els objectius assenyalats en un pla estratègic després d’una anàlisi de context dels que han de determinar el tipus de tasques i accions polítiques a dur a terme. Si un circ ve al lloc on visc o on sóc de pas i hi ha una acció organitzada contra el mateix pot semblar que el més lògic, és que acudeixi. També pot semblar lògic que, si formo part d’algun col·lectiu local, emprenguem accions de protesta contra el mateix. Però a l’anar a aquest lloc o en organitzar una protesta en contra estic prenent una altra decisió, deixar de banda les tasques que m’han estat marcades en un pla estratègic.

No podem abastar-ho tot. Per això és important ser conscients de les inèrcies que ens empenyen a ser presents en un tipus de protestes o realitzar un tipus d’activisme i evitar que determinin les accions polítiques que hem definit de manera responsable en un pla estratègic.

Un examen acadèmic, el disseny d’una horta, la construcció d’un edifici, o la simple tasca de fer la compra de la setmana seran tasques millor escomeses si prèviament han estat preparades. Si assumim això per a qualsevol tipus d’acció humana perquè no assumir el mateix quan prenem la decisió de solidaritzar-nos amb els qui són oprimits.

És que és una acció menys important?

FONTS:
[1] Algunes xifres més: quants ens toquen a cada un o cadascuna ?, per Oscar Horta

https://masalladelaespecie.wordpress.com/2009/05/09/algunas-cifras-mas/

NOTA DE L’AUTOR: En l’article utilitzo el terme animals en referència als animals no humans amb l’únic propòsit de facilitar la lectura i no resultar redundant. Els éssers humans també som animals, per això, el terme animals per referir-nos a qui són com nosaltres, resulta discriminatori i ha de ser evitat i / o explicat.
La utilització del femení i masculí de forma aleatòria és intencionada. El llenguatge construeix realitats i canviar aquestes realitats passa per qüestionar el llenguatge.

 

En els meus anys de militància he passat per diferents organitzacions (Grup antiespecista de Bilbao, Drets per als Animals, Alternativa per a l’Alliberament Animal, Equanimal i Igualdad Animal). He participat en diferents accions directes (sabotatges a la caça i irrupcions en places de toros, tancaments, passarel·les de pells i altres llocs on es fa gala de l’explotació animal), actes de protesta i en diverses investigacions. Em trobo imputat al costat de diversos/es companys/es fruit d’un muntatge judicial, policial i mediàtic que s’emmarca en una agenda repressiva contra el moviment d’Alliberament Animal (RepresionDerechosAnimales.info).

3032

Maleïdes dones, maleïdes aquestes, sempre fotent tot … Maleïdes. Maleïdes dones qüestionant la tecnocràcia. Maleïdes dones recol·lectores, pretenent desbancar la glòria de la caça mascle. Maleïdes atees, desafiants a Déu pare testicular. Maleïdes, totes. Maleïdes paridores, maleïdes menstruadores, maleïts llimacs, maleïts els seus fluxos i les seves corbes transgressores de la geometria regular. Maleïdes les seves brutes regles i maleïdes mil vegades quan esmenten a Pachamama, maleïda la dona de petit hort, de petita economia, maleïda la dona de món comprensible. Maleïdes dones, volent decidir sobre els seus cossos, maleïts els seus cossos quan no compleixen amb els requisits exigits, maleïdes lletges, maleïdes grosses, guarres, bolleres. Maleïdes putes. Maleïda la dona guerrera, maleïda la que opina i resisteix, maleïda contempladora del temps, cuidadores d’aus, alletadores de pau i de dissidència, maleïdes elles i les seves idees pròpies. Maleïdes per voler globalitzar el dret a l’avortament, maleïdes assassines. Maleïdes insubmises a l’heteropatriarcat, maleïda la seva desobediència al capitalisme, maleït el seu antimilitarisme, maleïda la seva mania de tenir cura i acaronar i dialogar, maleïda la seva nauseabunda obsessió pel respecte, maleït el seu infantilisme, la seva tossuderia de voler estimar contra l’odi i el menyspreu.

Maleïdes les indígenes, les migrants, les camperoles, maleïdes les veganes, les que no callen, les que no acaten, les que diuen que no, maleït el seu no. Maleïda la seva arrogància, fotudes dones. Maleïdes, totes …

Avui milions de dones i homes no masclistes han sortit a protestar en el món sencer. No és casual que el moviment de defensa animal és i hagi estat femení, qui millor que les dones per desemmascarar la brutalitat, què millor que la consciència de la discriminació en la pròpia carn per deshebrar el metàl·lic teixit de les desigualtats. La dona que sobreviu al patriarcat no és dominada, però tampoc dominant. Alfa i omega són importants, no signifiquen millor o pitjor, no són aplicables als rols socials. Vulnerables totes, inexpugnables totes. Sense homofòbies, sense heterofòbies.

No és casual que el moviment animalista sigui eminentment femení, encara que hi hagi homes, és clar, masculins, és clar, que ploren en contra del mite masclista i deixen parlar, però que no anul·len el caràcter defensor de l’antiespecisme. La consciència de la discriminació obliga a tractar de que la vida contingui tanta poesia com la poesia, vida. Contra el Vietnam de dones sense cap amb el cuir escorxat, contra el patriarcat armat i els fràgils cossos cremant de Nagasaki, contra l’eficàcia masculina nazi de les granges i els escorxadors, contra els papers mullats de la igualtat cosmètica, contra les bombes de dispersió, les mines buscant mans de noia, les genocides religions totes, l’obsessió fàl·lica dels obeliscs, els gratacels, les torres, els canons. Contra el masclisme de les vaques lleteres proveint el mercat de la carn, violades, espremudes, i portades a l’escorxador després d’anys de vexacions i sofriment. Contra la mecanització: la maleïda dona.

Maleïda dona, solitud, angoixes, dolors, martiri …. però dona clara, blanca, llum, consol, miracles, concepció, llibertat, … els noms. Maleïdes les que es crispen i s’apaivaguen i que saben que canviar el món serà amb totes. Contra algunes, és inevitable, però amb totes.

És summament important que el patriarcat exposi bé els seus collons, mostrant-se sense embuts, perquè llavors es fa més fàcil donar-li uns bons i precisos cops de peu. No cal sortir un dia a cridar i callar quan les aigües amainin, el Dia de la dona és del 9 al 7 de març. Cada any de lluita és un any menys de dictadura. El futur serà igualitarista o no serà.

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

3195

A la meua terra, el País Valencià, el govern del PP complirà 19 anys eixint de les urnes i entrant als jutjats. Entre les seues últimes raneres (esperem) estarà una “Llei de Senyes” per a blindar legalment el secessionisme lingüístic i el linxament de bous al carrer. Un dels objectius d’aquesta llei seria, segons el conseller de Governació Luís Santamaria, “redoblar la pressió sobre aquelles iniciatives que atempten contra les senyes dels valencians [i valencianes, supose]”.

És el “que hay de lo mío” del món tauricida: sempre han dit que allò de torturar animals és legal, fins i tot constitucional, i que per aquest motiu s’ha de perseguir i castigar qui “no compleix la llei”. Anem a parlar, ara, d’altres que també porten tota una vida amb el seu “ que hay de lo mío”: el món del parany. En el seu cas, del que es tracta és de respectar la sacrosanta tradició, malgrat que això implique no complir les lleis. Per a actuar amb absoluta impunitat, també necessiten la protecció de la gent de les urnes i els jutjats.

El parany i l’enfilat es justifiquen dins d’una pràctica que es diu silvestrisme. Primer que res, és una forma de caça: consisteix en capturar aus lliures amb l’objectiu de ficar-les en gàbies tota la seua vida. Les víctimes són ocells fringíl·lids, xicotetes aus menjadores de llavors i amb un llenguatge format per un repertori de cants enormement divers. És el cant dels ocells que més sentim, el dels insans, verderols, passerells i, sobre tot, caderneres.

Els seus captors han catalogat completament el llenguatge de les aus amb el que anomenen codis de cant. Descriuen els patrons i criteris per a identificar i valorar les distintes formes d’expressió d’eixe llenguatge dins de campionats. Són una colpidora representació de la buidor i la tristesa: les xicotetes gàbies de fusta són penjades en pals ben distanciades unes de les altres, al davant de les taules dels jurats i del públic, que ha de romandre en silenci. I, d’eixes cadenes perpètues que furten cada minut de vida de les seues xicotetes ales, ix el preciós cant dels ocells.

Al món del silvestrisme, hi ha qui ho anomena “el dret a capturar la bellesa”.

Les aus no volen donar continuïtat a la seua condemna i no crien en captivitat. Per això, els caçadors diuen que no es pot prohibir la captura perquè això significaria la fi del silvestrisme. Necessiten capturar-les i “ensenyar-les”, obligar-les a acceptar la seua condició d’esclaves que han de cantar quan els amos volen. El seu problema és que les lleis europees protegeixen les aus fringíl·lides i, sobre tot, prohibeixen de forma taxant els mètodes de caça no selectius com les xarxes, que atrapen qualsevol au amb una mida que no li permeta escapar-s’hi. Cauen ocells fringíl·lids migratoris, espècies protegides i en perill d’extinció que pateixen estrès, es fereixen a les ales o a les potes i moren.

Els mètodes són molt truculents. Al País Valencià, les xarxes més comunes es diuen enfilat. És una trampa abatible que el caçador amagat acciona a distància, i cau a sobre de les aus que s’han posat a terra a menjar-se l’esquer com si foren dues tapes d’una caixa. El parany, que a les Terres de l’Ebre el coneixen com a caça en barraca, és encara pitjor. Des del món silvestrista el defensen com l’únic mètode vàlid en determinades circumstàncies, com la caça en zones boscoses i de muntanya o la captura de pinsans, que no solen caure a les xarxes.

Un parany, o una barraca, és una trampa que aparenta ser un arbre. La captura no es fa amb xarxes, sinó amb unes vares impregnades de vesc o lliga que es claven a les perxes. Aquestes fan la funció de branques per a que es posen les aus de qualsevol mida i espècie i, en el moment que estan a punt d’aterrar amb les ales obertes, les vares s’enganxen a elles. Una vegada passa això, no poden volar i cauen a terra, dins de l’estructura trampa del parany. Allí resten, lluitant per lliurar-se de les vares, fins que arriba el caçador. Moltes vegades, troba cadàvers d’animals desplomats i que, fins i tot, s’han arrencat les ales.

Amb aquesta pràctica s’estima que maten, només a les comarques de Castelló, entre un milió i mig i tres milions d’aus protegides cada any, i des de 2002 ho fan contravenint les lleis europees i espanyoles. Totes les formes de caça silvestrista incompleixen aquestes lleis i, en el cas del parany i l’enfilat, també vulneren les diverses sentències d’alts tribunals que culminen amb la del mateix Tribunal Constitucional del 2013. La justificació torna a ser la tradició, tornen a eixir a la llum vells tractats medievals i documents antics que, segons aquesta gent, justifiquen una barbaritat pel fet de recollir-la.

Si, el PP vulnera la Constitució quan convé als interessos que protegeix, i ho fa amb les negacions, mentides i manipulacions de sempre. Menteixen sobre la realitat de les captures i les trampes, neguen la dimensió de la matança i manipulen sobre reformes destinades a garantir que es capturaran els animals sense matar-los. Com diuen des de GECEN (Grup per a l’Estudi i Conservació dels Espais Naturals), caçar amb parany sense mort seria com caçar amb escopeta sense disparar.

Darrere de tota aquest discurs silvestrista i de la “captura de la vellesa” s’amaga una pràctica que també és molt vella: la caça d’aquests animals per a menjar-se’ls. Hi ha moltes proves, com les gravacions ocultes de caçadors amb enfilat que ixen corrent del seu amagatall per a trencar el coll dels ocells capturats suposadament per a la pràctica del silvestrisme, un a un, esclafant-los amb els dits i amb una habilitat que mostra l’experiència acumulada. Els cuinen fregits amb tomata o dins de guisats, i una sola persona es pot menjar desenes d’aquests xicotets cossos mutilats d’una sola vegada. Això és el que mou la matança de milions d’animals cada any. És un bon negoci i implica la restauració, els locals on serveixen aquest tipus de plats i que compren els cadàvers als caçadors.

Que aquest article servisca com a la primera vegada que em riuré a la cara del futur òrgan de control per a l’aplicació de la Llei de Senyes valenciana, si és que arriba a funcionar alguna vegada. La banda del Bigotes pot tindre ben clar que exercirem els nostres drets fonamentals i que lluitarem pels dels altres animals sense cap por als seus òrgans de vigilància ideològica, si és que una cosa semblant es pot arribar a constituir per a tornar a passar per sobre de la seua sacrosanta Constitució. I, si alguna vegada incomplim alguna llei, ho farem emparats per la legitimitat d’una causa justa, no com els amics paranyers i silvestristes.

 
 

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

6784

En el moviment d’Alliberament Animal la naturalesa dels debats ha estat centrada en dues qüestions: la ideologia i l’estratègia. Dos assumptes fonamentals sobre els quals cal mantenir sempre viva la flama, sens dubte.

Aquest article és una reflexió en alt que el seu objectiu és donar motiu a un debat sobre un assumpte que, malgrat ser reconegut per moltes companyes com alguna cosa crucial, no se li ha prestat l’atenció necessària: la falta de compromís.

Reconèixer que els animals són oprimits, que pateixen la falta de llibertat, la submissió, l’abús i la tortura, implica una sèrie de responsabilitats. De poc serveix aquest reconeixement si no ens porta a actuar i prendre mesures que busquin la fi d’aquestes injustícies.

Com explicava de forma més desenvolupada en l’article Opressió i Alliberament Animal, el veganisme és insuficient, ja que els animals, a més de no participar en la seva opressió, necessiten que acabem amb ella. Si no prenem part activa del seu alliberament, no ens diferenciem gens ni mica de qui, estant en contra dels abusos que sofreixen els menors, mira a un altre costat quan pot impedir-ho. Què podríem pensar d’algú que fa alguna cosa així?

Els canvis que el moviment d’Alliberament Animal ha collit mitjançant campanyes de conscienciació, accions directes, protestes o grups de pressió, han estat possibles perquè ha existit la implicació d’un nombre determinat de persones. El debat ideològic i estratègic és fonamental però sense gent compromesa no servirà de res.

Assumir que els animals són subjectes d’opressió, sobre els quals tenim una responsabilitat de cara al seu alliberament, passa per posar a examen la nostra solidaritat. I la nostra solidaritat està directament relacionada amb la renúncia als nostres privilegis.

Renunciar als nostres privilegis

Un privilegi és un benefici o avantatge que uns individus posseeixen (posseïm) en detriment d’altres i que, en ser fruit d’una situació de desigualtat i per tant il·legítima, no li pertany. Molts de nosaltres hem heretat aquests privilegis i, si bé no tenim cap responsabilitat amb la forma en la qual van ser obtinguts en el passat, sí la tenim amb l’ús que en farem d’ells en el futur.

Entendre que la solidaritat és una part inseparable en les relacions d’igualtat, implica renunciar a aquesta sèrie d’avantatges que hem heretat de forma il·legítima per convertir-les en eines de canvi cap a la igualtat i l’alliberament animal. Donat l’actual estat del món, la utilització d’un mitjà en el nostre propi benefici, més enllà de la supervivència, ja sigui un ben tangible o intangible —com l’ús d’un coneixement— amb el qual podríem transformar la situació de molts oprimits i afavorir canvis cap al seu alliberament, no és legítim.

Quan plantejo aquest debat hi ha qui es pregunta si això no és una mica exagerat o extrem i sempre, després del conseqüent intercanvi d’opinions, la conclusió que trec és la mateixa. Es confonen dos conceptes que separen dos mons: solidaritat i caritat.

Solidaritat vs Caritat

La caritat, deia Galeano, es practica de dalt a baix, humilia a qui la rep i mai altera ni una miqueta les relacions de poder, al contrari que la solidaritat que és horitzontal i s’exerceix d’igual a igual (1).

La caritat i la solidaritat, si bé solen ser utilitzades per molts per referir-se a un mateix fet, tenen punts de partida diametralment oposats. La primera es construeix sobre el dret a la propietat on el que la practica dóna alguna cosa que considera seva en un acte de generositat. La segona, es construeix sobre el principi d’igualtat, on la responsabilitat d’acabar amb una injustícia, sigui qui sigui el subjecte que la pateix, concerneix als membres de tot un col·lectiu.

La figura del donant i el donatiu pertanyen a la caritat, et dono alguna cosa que em pertany. Això no ocorre amb qui exerceix la solidaritat, doncs no sent que està donant alguna cosa ni espera agraïment. Qui practica l’exercici solidari fa de la injustícia d’un altre la seva pròpia i entén que tot esforç, material, físic o psicològic, forma part de la seva responsabilitat com a membre d’un col·lectiu.

Enteses aquestes diferències queden clares les conseqüències. Les nostres vides no poden continuar tal com les coneixíem, doncs la solidaritat, que assumim com a part intrínseca de l’Alliberament Animal, implica una renúncia als nostres privilegis.

Cremar les naus, el compromís per l’Alliberament Animal

La idea per la qual tota defensora de l’Alliberament Animal hauria de construir una vida de compromís no respon a un caprici ideològic, ni als manaments d’una secta religiosa o als dictats d’una ideologia fanàtica. És una conclusió que, independentment que aconseguim apropar-nos a ella —jo encara la tinc com una fita llunyana—, s’extreu de forma lògica i inequívoca, de les premisses plantejades en aquest article i en el que el precedeix.

Arribats a aquest punt, el que segueix és preguntar-se en què es tradueix aquesta renúncia als privilegis i com podem construir una vida de compromís.

L’entorn, la personalitat, la vitalitat, el moment, l’edat, són alguns dels factors que van a determinen les nostres decisions. La serietat amb la qual ens prenguem aquest assumpte, així com la forma d’evitar que aquests factors es converteixin en excuses, és responsabilitat de cadascun.

Si després d’aquesta lectura hi ha algú que encara pensa que la solidaritat amb els oprimits només té cabuda en el seu temps “lliure” o en part d’ell, o que la seva llibertat personal és un ben tan preuat, que no ha de ser mai posat en risc, en benefici dels qui han estat condemnats a no tenir-la, o no ha entès gens o el desacord és tal que veiem el món de forma irreconciliable.

Exemples d’activistes que van renunciar als seus privilegis i van orientar les seves vides a una de compromís els tenim en tot tipus d’escenaris històrics i polítics. Persones que van dedicar el seu temps i recursos a construir una societat més justa i que, sabent un fatal desenllaç, van posar en risc la seva vida i la seva llibertat.

En una batalla on un exèrcit s’enfrontava a un enemic més gran en nombre, el capità va ordenar cremar totes les naus quan van arribar a la costa. D’aquesta manera eliminava la possibilitat d’escapatòria deixant només la victòria o la mort com a única destinació en una batalla cap a endavant (2).

Amb aquestes paraules m’explicava, Eduardo Terrer —responsable del Santuari Wings of Heart (3)—, el significat d’una vida de compromís. Si podem triar entre dues situacions, àdhuc en el cas que la nostra responsabilitat sigui triar la que menys ens satisfà, la fàcil sempre serà prou temptadora com per interferir en la nostra decisió, segur que us sona. El compromís es construeix de forma conscient, treballant cada dia en ell, tancant totes i cadascuna de les portes que ens permeten tornar cap a enrere, cap a aquesta vida de comoditat que és un fre en la lluita.

Les companyes que avui es troben en presons, els que treballen en santuaris, les que planegen nous cops a la indústria i s’infiltren en ella o els que es dediquen a ple esforç en campanyes de conscienciació, van passar per una reflexió semblant, van cremar les seves naus i es van comprometre (4). No hi ha una altra manera.

····························································

(1) Eduardo Galeano en Potes enlaire – L’escola del món a l’inrevés · http://issuu.com/hansmejiaguerrero/docs/galeano__eduardo_-_patas_arriba_la_escuela_del_mun/183

(2) El relat de la naus que Edu tenia en el seu record té un origen històric atribuït a Julio César. Deixo aquí una mica d’informació per qui vulgui conèixer-ho: http://es.wikipedia.org/wiki/alea_iacta_est

No pretenc fer proselitisme de cap tipus de propaganda bèl·lica o militar. Espero no ferir les sensibilitats de ningú. Odio les guerres.

(3) El Santuari Wings of Heart és un projecte emmarcat dins del moviment d’Alliberament Animal / Drets Animals.

La seva tasca és rescatar, protegir i defensar a animals provinents de l’explotació ramadera. En aquests moments conviuen en el santuari uns dos-cents individus (porcs, vaques, toros, ovelles, cabres, gallines, oques, ànecs, gossos, gats … ). Cadascun d’ells té una història darrere d’explotació, abús, abandonament i brutalitat. Tots i cadascun d’ells han patit el dur règim de l’explotació ramadera.

Aquí se’ls allibera, se’ls dóna la vida que els pertany i se’ls retorna la dignitat que els ha estat arrabassada.

Els santuaris són oasis de respecte en un context on els crims contra els animals no humans superen els 5000 individus per segon. Llocs necessaris on es posa en pràctica l’Alliberament Animal. Esclaus alliberats, ambaixadors d’una nova forma d’entendre el món, on les seves vides serveixen d’exemple per incentivar aquest canvi urgent i necessari que tots ells necessiten.

(4) D’aquí no ha de derivar-se un acord amb les estratègies utilitzades tant per uns com per uns altres. En el moviment d’Alliberament Animal hi ha companys que han posat en pràctica diferents mètodes d’activisme. Són conegudes les enormes diferències internes que existeixen i no és aquest, el lloc on interessa discutir-les. Si bé un pot estar més alineat amb un tipus de pràctiques que amb unes altres, reconèixer que totes les persones que les duen a terme han pres decisions per comprometre’s amb els qui avui es troben oprimits, és un fet independent.

NOTA DE L’AUTOR: En l’article utilitzo el terme animals en referència als animals no humans amb l’únic propòsit de facilitar la lectura i no resultar redundant. Els éssers humans també som animals, per això, el terme animals per referir-nos a els qui són com nosaltres, resulta discriminatori i ha de ser evitat i/o explicat.

La utilització del femení i masculí de forma aleatòria és intencionada. El llenguatge construeix realitats i canviar aquestes realitats passa per qüestionar-nos el llenguatge.

 

En els meus anys de militància he passat per diferents organitzacions (Grup antiespecista de Bilbao, Drets per als Animals, Alternativa per a l’Alliberament Animal, Equanimal i Igualdad Animal). He participat en diferents accions directes (sabotatges a la caça i irrupcions en places de toros, tancaments, passarel·les de pells i altres llocs on es fa gala de l’explotació animal), actes de protesta i en diverses investigacions. Em trobo imputat al costat de diversos/es companys/es fruit d’un muntatge judicial, policial i mediàtic que s’emmarca en una agenda repressiva contra el moviment d’Alliberament Animal (RepresionDerechosAnimales.info).

LA PLOMA

1603
A la xarrada de les II Jornades Veganes de Benissa, haguí de passar massa ràpidament per damunt d’eixa patètica masculinitat que s’amaga darrere de...

NUTRICIÓ

3372
ingredients per 4 persones: 1 pot de cigrons pasta de tahina o sèsam torrat 1 llimona 400g de pastanagues cibulet formatge de soja tipus "burgos" olivada i olives negres per decorar tomàquet...