Etiquetes Entrades etiquetades amb "Julio Ortega"

Julio Ortega

3964

Què tenen en comú Marie Curie, científica polonesa pionera en el camp de la radioactivitat i el Rei emèrit d’Espanya, Joan Carles I de Borbó? No rendir-se davant alguna cosa encara que el cos es negui a respondre i seguir fent allò que és la seva passió més enllà de les pròpies limitacions per salut.

Què els diferencia? Que la Premi Nobel de Física i Química invertir aquesta superació en descobrir avenços que servirien a la Medicina, o sigui, per salvar vides, i que el Monarca que va designar Franco ho fa en acabar amb elles, això és, en matar animals per diversió.

Quan a conseqüència d’una inoportuna caiguda es va destapar que el pare de Felip VI estava matant elefants a Botswana, amb Espanya enmig d’una greu crisi que encara no ha remès, va demanar perdó, va dir que s’havia equivocat i va assegurar que no tornaria a passar. Ara ja no se sap si el que no passaria de nou és allò d’anar a caçar o que li enxampessin, però sembla que les dues coses s’han repetit, encara que aquesta vegada no hi hagi crítiques, potser perquè no hi ha fotos, potser perquè acabar amb la vida d’innocents a Espanya no porta la càrrega onerosa de fer-ho a l’Àfrica, pot ser que perquè ja no és Rei, qui sap ?, la qüestió és que segueix matant animals perquè això li posa i que l’afer es coneix però ja no mereix un titular. Ni indignació.

La seva edat, els seus accidents, el seu el que sigui, que a mi tan em fa el que cada un es foti en el cos i en quina quantitat mentre amb això no faci mal a ningú, li han passat factura a aquest home, que la sang podrà ser blava però els músculs, ossos i cor no es fabriquen uns per nobles i altres per plebeus, encara que després la vida que es porti impliqui estats de conservació molt desiguals, el cas és que tot això l’ha conduït a no poder moure’s amb l’agilitat d’abans. Ja no posseeix El Campechano aquell somriure fresc per saludar al costat del Caudillo des del balcó a la plaça d’Orient, ni aquell verb fluid per fer apologia del dictador en declaracions a una televisió estrangera, tampoc el braç fort per sostenir l’arma amb la qual rebentar d’un tret a un jaguar, a una óssa (diuen que fins a el cul de vodka, l’óssa) o un elefant, però això al Rei que va prometre defensar les curses de braus tant li fa. La naturalesa pot dotar de la mateixa falta d’empatia ara a un Sobirà que a Ferran VII fa més de dos-cents anys, però la tecnologia pot regalar més en aquests temps perquè es cansi menys.

Juan_Carlos_I_of_Spain_2007

En diversos mitjans afins a aquest senyor, amb to de notícia diria que gairebé entranyable, ens expliquen que Joan Carles I ha tornat a caçar, i com que sembla la seva espatlla es ressent i -pobret, no?-, el resulta dificultós sostenir el rifle, han dissenyat exclusiu per a ell un artefacte metàl·lic que es desplega des del seu maluc, en el que es recolza i ja sense fatiga ni tremolors apunta, dispara i mata. Expliquen que per això li diuen afectuosament “El caçador robocop” entre els seus col·legues de carnisseria. I aquí vindria el “plas plas plas” de tots els que serfs llepaaforaments dignes de “La Escopeta Nacional” encara són, o vénen les arcades dels que, per separat tot i que en aquest cas s’ajuntin, rebutgem una Monarquia imposada però sobretot abominem de la Violència, per més que sigui esport Reial i legal, que els morts de la caça ni tan sols van poder triar una Constitució que no deixava escollir, on la Corona entrava tan de matuta com els diners de tots els espanyols, encara que a la majoria els repugni, ho fa en el manteniment de la Tauromàquia.

El Rei emèrit no s’assembla en res a Marie Curie, potser per això ella serà sempre recordada amb admiració i el caçador de sang blava que gaudeix vessant sang vermella ja és menyspreat en vida per diversos dels seus actes.

Aquella científica va dir una vegada que “La millor vida no és la més llarga, sinó la més rica en bones accions”. Joan Carles I de Borbó i Borbó, si això és així la teva ha de ser un veritable rebuig. En tot cas és letal per a aquests animals que mates amb el colze sobre metall o la mort dels quals aplaudeixes amb el cul sobre una grada en una plaça de toros.

La teva filla també caça i assisteix a curses, com alguns dels teus néts, fins i tot menors, igual que el teu fill, al que veiem de tant en tant gaudint en corregudes, això sí, en el temps que li deixa lliure negociar amb règims de dictadors.
 
Anava a parlar de caça, lamento haver-me anat també a d’altres formes de violència legal, però ha estat inevitable amb aquest fil conductor.

Julio Ortega Fraile, activista pels Dres dels Animals, escriptor, coordinador de la Plataforma “Manos Rojas”, col·laborador a El Caballo de Nietzsche i presentador del Programa PUNT DE LECTURA a la TVAnimalista. Vaig ser Delegat per a Pontevedra de l’Associació Animalista LIBERA! i Secretari d’Organizació i Delegat per a Galicia del PACMA. El meu llibre: De la Servitud Humana, la meva pel·lícula: Los Lunes al Sol, la meva cançó (de vegades canvia, però no el cantant): Una Noche de Verano d’Andrés Suárez. No m’agraden les banderes pero em quedo amb la republicana i m’encanta veure rastes al Congrés dels Diputats. I sí, em fa molt de fàstic el rei, el d’abans i el d’ara.

3294

Va marxar la superstició però es van romandre l’estupidesa, la crueltat i la cobdícia, assentades amb especial èmfasi a Espanya, un país on tant es maten llops “perquè hi ha molts” com torturen bous fins a la mort “perquè no s’extingeixin”.

Mentre a l’Amèrica precolombina ja practicaven la convivència amb el llop i en certa mesura, amb les seves excepcions, aquesta actitud de respecte la conserven avui (i allà segueix havent persones i altres espècies, no se’ls han menjat a tots) aquí hem passat per diverses etapes d’una mateixa travessia per la ignorància i la maldat: convertir-lo en el dolent dels contes, espantar amb ell als nens i als que no ho eren, dotar-lo de poders sobrenaturals i nocius, associar-lo amb el diable i fins amb l’anunci avançat de la mort humana. Els llums no van servir per transformar la seva sort només ho van fer per buscar noves justificacions per a la seva persecució i assassinat. Així, censos sovint falsejades es van posar al servei de l’estadística de l’extermini, ramaders al de les indemnitzacions abandonant no poques vegades a animals malalts o ferits en les muntanyes per després cridar: “Que me’l va matar el llop!”, I cobrar, és clar, i caçadors, com sempre, de la seva inesgotable set de violència, en aquesta tirada malaltissa seva per esclatar entranyes on les de qualsevol peça els valen, des de perdius fins lleopards però un llop, per ser l’animal que és, satisfà millor la “trofeitis” del seu hipogonadisme moral que un vulgar ocell, i els surt més assequible matar exemplars aquí que anar a caçar grans felins a Botswana, que també és una cosa que els posa molt.

En les llegendes dels natius americans existia igualment la creença que de vegades el llop es transformava en home però en aquest cas asseguraven que ho feia per ajudar a humans en problemes, a Europa la seva mutació es deia que era per assassinar i, a dia d’avui, lliures ja d’aquest tipus de mites, a l’altre costat de l’oceà perviu certa protecció i a aquest l’afany del seu extermini. El coneixement només ha servit en el nostre cas per fer-nos sanguinaris més modernitzats i a Espanya, per no variar, les masmorres de la mediocritat ètica tenen portes que pesen molt més.

Potser això expliqui en part que cada vegada que en una pàgina de caça es penja la fotografia d’una ovella suposadament atacada per llops per demostrar el necessari que és acabar amb ells amb expressions del tipus “Gestió i sostenibilitat”, els comentaris dels escopeters acaben indefectiblement en frases com: “Visca la caça”, “Caço perquè és legal i perquè em surt dels coll…”, “No teniu ni put… idea ecolojetas” i així, en aquesta línia. La seva línia habitual.

Després sí, en descàrrec de pinxos covards i per diversió (des de lluny, amb una arma i principalment per treure la foto, a allò que Joan Carles I o César Cadaval), argumenten que també els animals maten per menjar. Per descomptat però llavors en què quedem: ¿matar per alimentar-se és lícit per a un caçador i no per a un llop? ¿al segon l’assassinem legalment i al primer l’anomenem assassí legal?

Els llops no fan campionats de mort on guanya el que més cadàvers acumula, no transformen en punts les cornamentes de les seves preses i escullen la que sumi més, els llops cacen nus el just per menjar, no es preparen en armeries ni dissequen o decapiten les seves víctimes per exhibir-les. I els llops no maten humans. Els caçadors maten llops, conills, gossos, porcs senglars, elefants, gats, cabirols… I a dones i homes amb els seus “errors”. Els llops són molt menys mortífers, sense aquesta malaptesa letal i sense aquesta cobdícia per atresorar cossos. Els dos últims conceptes van units: el que té pressa per matar acabarà portant-se la vida de qui no pretenia. Sort que després posant-li un adjectiu i un substantiu: “Desgraciat accident” i afegint un parell d’afirmacions a l’estil: “Estem desolats” i “No entenem com va poder passar”, queda resolt de forma política, legal i sembla que fins socialment correcta l’assumpte de dues dotzenes de morts i dos milers de ferits humans a l’any.

No és una qüestió de seguretat ni tampoc ecològica sinó geogràfica, cognitiva, moral i econòmica. Per això néixer llop a Espanya és com néixer bou aquí: fer-ho amb una sentència de mort anticipada signada. Han desaparegut els toros a Anglaterra o les ovelles a Costa Rica? No. Els humans?, tampoc, però en aquest país hi ha massa poderós i diners pel mig en els dos afers. No resulta estrany que en casos de corrupció s’escolti la paraula caceres en relació amb els condemnats o veure’ls presenciant corrides. Això és Espanya, més profunda que elevada encara.

Aquí som molt més moderns per a la gestió d’indemnitzacions o per a la fabricació de rifles que per dominar la nostra part més violenta. I quan no hi ha motius reals som únics per inventar i creure’ls. O no, però això ja és igual, el que no posa la raó l’aporta la roïndat i sobre tots els interessos. Llegeixo la següent notícia: “La Plataforma Sierra Norte de Guadalajara de Ramaders denuncia que les grans bandades de voltors que habiten en aquestes zones han atacat a vaques recentment parides i les han devorades”, i afegeixen “exigim compensacions ràpides pels danys produïts”. A veure el que triga l’Oficina Nacional de la Caça a demanar que el voltor es catalogui com a espècie cinegètica. El que s’ha de xarlar tenint un amb les ales obertes i momificat a la sala.

I no estic negant que hi hagi atacs de llops, el que dic és que no són tants com asseguren ni tots dels que l’acusen provenen d’ell, que hi ha un bon nombre de denúncies falses, que hi ha ramaders que compren animals barats i en males condicions per deixar-los a la seva sort i estafar l’Administració, com aquell dels poltres a 30 €, que perquè els resulta més rendible eviten a propòsit prendre mesures de protecció i, en tot cas els que sí siguin reals i no hi hagi voluntarietat o negligència de l’home no poden justificar que s’autoritzi la matança d’aquest animal. Les indemnitzacions cobreixen l’actuació natural d’una criatura no racional de la mateixa manera que les assegurances ho fan amb els ferits i morts humans de la caça en successos on sí intervé la decisió conscient (de disparar) d’un ésser racional. I que jo sàpiga ningú demana una quota de caçadors caçats al sud del Duero o a les muntanyes asturianes per això o pels gossos, espècies o cries protegides que maten, per les seves pràctiques furtives, pels incendis o contaminació que provoquen o per l’exemple de normalització de la violència que transmeten.

Per cert, que aquesta connivència caçador-ramader a l’hora de voler fer-nos veure que la mort del llop és una necessitat es trenca en els seus debats. He vist diversos textos de escopeters explicant que el que ells fan no porta la càrrega de crueltat a la qual es veuen sotmesos els animals en granges i escorxadors. La resposta més calmada que els donen els ramaders és que no els criminalitzin, que ells respecten i cuiden molt als seus animals i que el que fan és legal. Insults també n’hi ha. O sigui, els mateixos arguments i actitud que utilitzen els caçadors contra nosaltres.

Tot el que maltracta o mata animals assenyala a altres semblants quan se l’acusa de fer-ho: “Allò és pitjor”, “D’això no dieu res?”. I quan sí que diem, de tot i de tots, perquè l’animalisme veritable ni és covard ni és excloent, llavors fan front comú, tot i que una estona abans i una mica després es treguin els ulls entre ells.

Són humans amb no poc de pocavergonyes en alguns aspectes i amb una llei a vegades taülla també de la seva part. Per això, el llop sempre mor en les rondalles i en la vida real tot i que el mentider, el cobdiciós, el sàdic, el destructiu i aterridor és l’home. Però és ell qui redacta les normes i en cap terra envaïda ni camp d’extermini són les víctimes les que posseeixen els drets per escrit. No cal anar-se’n a la muntanya, no cal parlar d’animals, mirem a la UE, a Turquia i als refugiats. En la nostra espècie som, sovint, un 50% caçadors i un 50% ramaders. O sigui, el 100% de nosaltres al servei de la mort dels més vulnerables.

No, no sembla compatible aquí la coexistència del llop ibèric amb l’homo ibericus i en aquesta pugna surt guanyant sempre el segon. A l’Espanya d’acudits masclistes i homòfobs, on es trenquen la cara per un resultat de futbol, ​​on llancejar a un brau o matar cavalls d’esgotament i set per anar a veure una Verge és tradició i un exercici de llibertat, no és de esperar que pugui tenir moltes oportunitats el primer, i menys amb un Govern digne d’un remake de la Escopeta Nacional.

 


Julio Ortega Fraile, activista pels Dres dels Animals, escriptor, coordinador de la Plataforma “Manos Rojas”, col·laborador a El Caballo de Nietzsche i presentador del Programa PUNT DE LECTURA a la TVAnimalista. Vaig ser Delegat per a Pontevedra de l’Associació Animalista LIBERA! i Secretari d’Organizació i Delegat per a Galicia del PACMA. El meu llibre: De la Servitud Humana, la meva pel·lícula: Los Lunes al Sol, la meva cançó (de vegades canvia, però no el cantant): Una Noche de Verano d’Andrés Suárez. No m’agraden les banderes pero em quedo amb la republicana i m’encanta veure rastes al Congrés dels Diputats. I sí, em fa molt de fàstic el rei, el d’abans i el d’ara.

LA PLOMA

2780
A la xarrada de les II Jornades Veganes de Benissa, haguí de passar massa ràpidament per damunt d’eixa patètica masculinitat que s’amaga darrere de...

NUTRICIÓ

4952
Ingredients: - 2 iogurts de soja de sabors (en aquesta cas hem utilitzat iogurt de mango i fruita de la passió) - 6 gots de iogurt...