Etiquetes Entrades etiquetades amb "gossos"

gossos

104

M’agrada escoltar experiències d’uns temps que hui semblen impossibles, i encara més quan els altres animals treuen el cap. No ho puc evitar: el meu interès es gira cap a ells i, amb preguntes fetes amb tota la cura del món, els vaig traient del seu paper secundari per a convertir-los en els protagonistes. Ixen de l’oblit a través de la memòria i la veu de qui m’ho conta i, a poc a poc, la història de la misèria els va convertint en altres que també miraven d’arribar amb vida a l’endemà, malgrat que eren els què més difícil ho tenien.

No estan tan lluny el temps quan, per a molta gent, no s’arribava a l’endemà amb la seguretat d’haver menjat suficient com per a tapar la fam. A sa casa, en aquell poble de Jaén, sempre que podien tenien un porc. Li preguntí que li donaven per a menjar, i somrigué. Cada matí, aquell xiquet li obria la porta del corralet per a que isquera a pasturar tot el que poguera, lluny dels conreus: arrels, llavors, fruits, insectes, cargols… Tot el que poguera i abans que altres, humans o no, amb la mateixa fam. S’havia d’apanyar pel seu compte, perquè a casa no sobrava res que li pogueren donar.

Si tenien sort i no es morien de fam, aquells porcs xicotets creixien i creixien fins a arrossegar molts quilos i, aleshores, els mataven. Per suposat, no era per a menjar-se’ls: venien tota la carn més bona, i amb el que treien, podien comprar coses com farina o llegums. En forma de vegetals, podien tindre moltes més calories de les que donava la carn d’aquells pobres animals que havien crescut anant i tornant del corralet. Podien guardar i racionar millor aquelles calories, que barrejaven amb unes poques botifarres i xoriços conservats en oli i fets amb sang, vísceres i algun xicotet tros de la carn més enganxada als ossos d’aquells porcs.

En aquells temps perduts, els animals es “cultivaven” com si foren plantes. Així és la mecànica de la ramaderia antiga: la domesticació, eixe concepte especista per a l’esclavitud que els animals humans imposen als no-humans, permet que els uns s’acaben menjant els altres, que a la seua vegada s’han menjat vegetals que els animals humans no es poden menjar. És una forma complexa de recol·lecció, una de les primeres produccions humanes que, des de l’inici, s’ha enfrontat a l’inconvenient de l’enorme quantitat de vegetals i aigua necessaris per a acabar el procés, absolutament depenent del nomadisme, les transhumàncies, el pasturatge. Els animals acaben ràpidament amb les pastures d’un lloc i, per a continuar amb el seu “cultiu”, són desplaçats cap a altres pastures.

L’agricultura sol·luciona el problema amb la producció directa de vegetals, d’aquells que els animals humans es poden menjar. Com a font directa d’aliments altament nutritius, permet treure’n més de molta menys quantitat de terra, permet tindre més menjar disponible, permet acumular, permet el sedentarisme i el desenvolupament de les civilitzacions humanes. També fa que el terra es convertisca en un tresor que es pot acumular i el treball en una riquesa que es pot furtar, el que porta fins a aquell poble de Jaén, on les famílies pobres no tenien terra. Treballaven a canvi d’una misèria i, mentre, intentaven caçar i recol·lectar allò que podien (legal o furtivament) i també provaven “cultivar” porcs que podien convertir en farina i llegums.

Els arbres convertits en trampes per a aus, amb el parany[1], també foren formes de cultivar carn per a la gent pobre, mentre treballava dur per a sobreviure. Com la planta que creix silenciosament, els arbres feien caure les aus que, molt sovint, encara patien la seua lenta agonia quan anaven a recol·lectar-les, com qui recull figues o castanyes. I aquells terribles fruits també es convertiren en objectes de venda amb els que obtenir diners i comprar supervivència.

En els mons al revés del capitalisme, la gent desposseïda pot convertir la carn en vegetals. I pot sorgir una enorme indústria de la carn que els desposseeix encara més, transformant els vegetals que ens podem menjar els éssers humans en aliment pels ramats, destruint el medi ambient mentre engoleix boscos i selves, llacs i rius per a convertir-los en més aliment que nodreix els enormes camps d’extermini anomenats granges industrials.

En un camp d’arròs a prop del Palmar, hi havia una caseta a la vora de la séquia. Quan no hi havien tractors i portava setmanes el treball dels camps amb aladres i cavalls, humans i animals no s’allunyaven de la faena dormint, de dilluns a dissabte, en aquelles casetes que primer foren de palla i després d’obra. En el primer any del segle XXI, aquella caseta servia de presó a dos gossos, un de bretó i l’altre mestís de pòinter i brac. En aquella fosca masmorra passaven la vida, esperant que arribaren els dia de caça.

Molts anys abans, allí vivia una família sense terra que pagava el seu sostre amb la guarda del camp i acollint els amos quan anaven a treballar la terra amb la seua haca. I, amb ells, vivia altre gos molt semblant als dos presoners d’ara. Aquella família pobre era la seua llopada i, com tots els gossos, es deixava la pell per la seua gent cadascun dels molts dies que no hi havia res que posar a taula.

L’home de la casa parlava amb el gos, mentre els quatre o cinc xiquets els miraven. Vinga, gos, porta alguna cosa, nosaltres no podem fer altra cosa que esperar-te. I aquell gos, tot ossos coberts de pell, marxava amb la intenció de no tornar si no era amb una gran rata de marjal entre les dents, una tenca, una serp d’aigua, el que fóra. I sempre tornava amb alguna cosa, fins i tot podia ser que vinguera amb un ànec dels que havien arribar per a niuar.

I el gos es feia amb uns ossos que rosegar, mentre el seu amo el mirava amb orgull. Menjaven pensant què, l’endemà, era probable que la taula tornara a estar buida i que el gos s’hauria de guanyar la supervivència de tothom. Quan em diuen que vull elevar els altres animals a la categoria dels éssers humans, pense en aquella caseta i els gossos caçadors que hi han viscut, els uns com a companys de misèria i membres indispensables d’una família i els altres com a coses deixades dins d’un vell armari.

Allò que tragué els i les humanes d’aquella misèria, també hauria de traure els gossos com aquell que fou una persona honrada, un membre més de la família pobre com el Morrut a La Barraca[2], de Vicente Blasco Ibáñez, que morí després d’una vida de treball sense descans:

Eren possibles més desgràcies?… Si, encara en quedaven d’altres. En aquella barraca, ni les bèsties es lliuraven de l’atmosfera enverinada d’odi que semblava flotar per sobre de la seua teulada. A qui no el trepitjaven, li feien, sense dubte, mal d’ull, i per això el seu pobre Morrut, el cavall vell, un animal que era com de la família, que havia arrossegat pels camins el pobre aixovar i la família a les peregrinacions de la misèria, s’anava afeblint a poc a poc a l’establia nova, el millor allotjament durant la seua llarga vida de treball.

Es comportà com a persona honrada a l’època pitjor, quan, acabada d’establir la família a la barraca, s’havia de llaurar aquella terra maleïda, petrificada per 10 anys d’abandó; quan s’havien de fer continus viatges a València a per enderrocs i fustes velles; quan la pastura no era molta i el treball abundant. I ara que, en front del finestró de la quadra, s’estenia un gran camp d’herba fresca, alçada i onejant, tota per a ell; ara que tenia la taula parada, amb aquell verd i sucós mantell que feia olor a glòria; ara que s’engreixava, s’arrodonien les seues anques punxegudes i el seu dors nuós, moria de sobte, sense saber de què, tal vegada en ús del seu perfecte dret al descans, després de treure a flotació la família.

Es gità un dia a sobre de la palla, es negà a eixir, mirant el Batiste amb ulls vidriosos i groguencs que feien expirar dels llavis de l’amo els vots i amenaces de la indignació. Semblava una persona el pobre Morrut; Batiste, en recordar la seua mirada, sentia moltes vegades desitjos de plorar. La barraca patí una commoció, i tal desgràcia féu que la família s’oblidara momentàniament del pobre Pasqualet, que tremolava de febre al llit.

Plorà la dona de Batiste. Aquell animal, allargant el seu morro mans, havia vist vindre al món quasi tots els seus fills i filles. Encara recordava ella, com si fóra ahir, quan el compraren al mercat de Sagunt, xicotet, brut, ple de crostes i porqueries, com un animal de rebuig. Era algú de la família que se n’anava. I quan uns paios repugnants arribaren en un carro per a endur-se’n el cavall a la Caldera (lloc on son incinerats els animals morts per a aprofitar els ossos), on convertirien el seu esquelet en ossos de polida brillantor i les seues carns en adob fecundant, ploraven els xics, cridant des de la porta un adéu interminable al pobre Morrut, que s’allunyava amb les potes rígides i el cap balancejant, mentre la mare, com si tinguera un horrible pressentiment, es llançava amb els braços oberts sobre el malaltet.

Recordava els seus fills i filles quan entraven a la quadra per a tirar de la cua del Morrut, i com l’animal patia amb dolça passivitat tots els seus jocs. Veia el xicotet quan el col·locava son pare sobre la dura espinada de l’animal, colpejant amb els seus peuets els llustrosos flancs i cridant: “Arri, Arri!”, amb un infantil balboteig. Amb la mort d’aquesta pobre bèstia creia Teresa que anava a quedar oberta una escletxa en la família per on se n’anirien altres. Senyor, que li enganyaren els seus pressentiments de mare dolorosa; que només fóra aquest sofert animal qui se n’anava; que no s’enduguera sobre el seu llom el pobre xicotet comí del Cel, com en altres temps el portava per les sendes de l’horta agafat a les seues crineres, a pas lent, per a no fer-lo caure!

I el pobre Batiste, amb el pensament ocupat per tantes desgràcies, barallà en la seua imaginació el xiquet malalt, el cavall mort, el fill escalabrat i la filla amb el seu reconcentrat pesar, arribà als ravals de la ciutat i passà el pont de Serrans.

A l’extrem del pont, a una planura entre dos jardins, en front de les torres octogonals que treien el cap per sobre de l’arbrada amb les seues arcades ogivals, les seues barbacanes i la corona dels seus merlets, s’aturà Batiste, passant-se les mans pel rostre. Havia de visitar els amos, els fills de Don Salvador, a demanar-li’ls en préstec un piquet per a completar la quantitat que anava a costar-li la compra d’un rossí que substituïra el Morrut. I com la higiene és el luxe del pobre, s’assegué a un banc de pedra, esperant que li arribara el torn per a rentar-se d’unes barbes de dues setmanes, punxants i dures com pues, que ennegrien la seua cara…

I pensí en els cavalls del tir i arrossegament, que ja no són membres de la família. Només són objectes d’entreteniment que ocupen les mateixes quadres que ocupaven els animals com el Morrut, tot esperant a les fosques que els traguen a arrossegar una roda de camió o que els fiquen a camió camí de la competició.

Dels temps de la misèria, només ens tragueren a nosaltres. Elles i ells, les bones persones i membres de les famílies pobres que els esclavitzaren, resten allí. I, ara, ens toca a nosaltres treure’ls.

———
[1] Animalisme CAT, Jesús Frare, 17/11/2011, Prou de parany i d’enfilat!, http://animalismecat.blogspot.com.es/2011/10/normal.html
[2] Blasco Ibáñez, Vicente, La Barraca (1898), Madrid, Alianza Editorial, 2016, I.S.B.N.: 978-84-9104-535-9.

—————

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

1717

Aquesta vegada vull retre un senzill homenatge a la persona que dirigeix ​​un petit gran refugi pensat per a gossos vells rescatats de gosseres, gats assilvestrats que mai seran adoptats i els coloms que alguns ajuntaments extermina de manera periòdica i gairebé sistemàtica.

La vaig conèixer fa anys, en els meus començaments animalistes. Ja caminava per aquell temps envoltada de gats, els que apareixien pel seu camí i els que li lliurava la gent amb aquell “tu ja tens molts, no et ve d’un més…”. Ja ni recordo les vegades que es va traslladar buscant el millor lloc per a ells, on tinguessin espai per recórrer i arbres als quals grimpar. Va donar amb el terreny ideal a Lleida, tan gran que podria albergar no només als seus gats sinó a tots els gossos ancians, malalts i inadoptables que pogués salvar de la llista de sacrifici de les gosseres.

Lliurar la teva vida als animals és fàcil quan s’estimen de manera instintiva i es reconeixen els seus drets de manera inqüestionable. Una altra cosa és topar-se amb les traves de burocràcia i l’estupidesa humana.

Al mateix temps que començava a hipotecar els seus béns i amb la ment posada en els animals als quals podria salvar, començava la carrera d’obstacles: la lluita sense quarter amb què ella creia de confiança per posar a la cura dels animals. Una denúncia que neix d’una venjança, el buit de la ignorància i una administració que li nega l’ajuda per haver salvat gairebé 200 gats -que haurien acabat probablement morts al carrer- pot acabar amb qualsevol tret que es tinguin les coses molt clares.

En els últims mesos, diversos robatoris amb rúbrica inclosa: la dels últims cuidadors que sabien molt bé on era el que volien i el moment oportú per emportar-se’l. Encara que ja molt abans els anteriors s’havien portat part de la il·lusió en una furgoneta que el refugi acabava d’adquirir, juntament amb nombrós material que era per als animals i només per a ells. Individus que s’han hagut d’expulsar o s’han anat per veure frustrats els seus objectius. Es van confondre pensant que allà es viu dels animals i no per ells.

Aquests paios semblaven tan macos, que amb el millor dels seus somriures ja s’havien ficat a alguns a la butxaca, i alguna llagrimeta va fer que alguns animalistes se’ls creguessin més a ells que a nosaltres. I això que els animals que ens deixaven allí els salvábamos nosaltres i no ells.

De la mateixa manera que es van salvar els gairebé 200 gats arribats de Barcelona, ​​tot i que se segueixin sentint els ecos que van morir als escassos quatre mesos d’arribar. I si van morir alguns, almenys se’ls va intentar salvar i no es va mirar cap a un altre banda quan alguns estaven massa ocupats en lluites, mentides i cintes de vídeo: la que van gravar els mateixos cuidadors a la seva marxa, amb la misèria que havien deixat al seu pas i que van lliurar a una ínclita associació gatera de Barcelona perquè ens denunciés. La denúncia va arribar sense haver contrastat els fets amb nosaltres, la part contrària.

Així les coses, s’ha lluitat i treballat per partida doble. El gust de la incomprensió queda aquí, però no ha fet perdre les ganes de seguir obrint gàbies de gosseres, rescatar gats i coloms dels carrers, i les nostres porquetes viuen allunyades de l’horror pel que altres passen els seus dies a les granges dels voltants.

No té perquè ser el millor refugi d’animals, però és un gran refugi que es diu Protegir els Innocents, i la seva presidenta mereix almenys, un aplaudiment.

 

Sóc vegana. Vaig ser una de les fundadores de Libera! i presidenta fins a 2009, així com a delegada del PACMA a Barcelona en la seva primera etapa. Vaig organitzar el primer autocar que va sortir des de Barcelona cap a Tordesillas el 2005, en una croada contra les festes populars amb toros que després em va portar a formar part de l’organització en la primera i única manifestació a Coria (Cáceres) contra l’anomenat “Toro del acerico”, i Medinacelli (Soria) contra el toro de foc. També vaig formar part de l’organització de la més nombrosa manifestació antitaurina a Barcelona des de 1992, prèvia a la prohibició de la tauromàquia a Catalunya. Ara vaig per lliure, encara que sóc portaveu del refugi-santuari Proteger los Inocentes (Lleida).

2797

Aquest dimarts 3 de març va començar la 4a Campanya d’identificació i esterilització d’animals considerats de companyia a preus promocionals “Sóc Responsable”. La campanya estarà en marxa fins el 30 de maig i ja inclou més de 180 centres veterinaris adherits a tot Catalunya.

 

 

La campanya, promoguda per FAADA, està oberta a totes les persones responsables de gossos, gats i fures de Catalunya. Només cal apuntar-se al seu lloc web per a beneficiar-se dels preus promocionals. “Sóc Responsable” va néixer fa 4 anys amb la voluntat de conscienciar la població sobre la necessitat d’identificar i de controlar la natalitat de gossos, gats i fures. Enguany s’està duent a terme una prova pilot a la comunitat de Madrid on participen sis centres veterinaris adherits a la campanya.

1591

El passat 23 de gener, el grup de música animalista Major Arcana va interpretar els temes del seu album “Revolution” a la sala de concerts de la coneguda cadena d’establiments FNAC, en la seva botiga de la Diagonal de Barcelona. La sala es va omplir de persones vinculades amb els Drets Animals i també d’altres persones que es van interessar pel missatge i la música de Major Arcana.

TVAnimalista va estar present per enregistrar la cançó “Balada para Regina” i una petita entrevista a Sharon Townsend i Antonio Calero, membres del grup musical.

 

 

1260

El passat 6 de desembre, Madrid va acollir la campanya No regalis abandonament. Una iniciativa del grup animalista Alba Kids for Animals en col·laboració amb la FAPAM (Federació d’Associacions Protectores i de Defensa Animal de la Comunitat de Madrid). Una campanya que pretén conscienciar la població i evitar la compra i abandonament d’animals no humans.

L’acte es va realitzar a la Plaça Vázquez de Mella i va comptar amb la presència de més de 50 persones, entre elles el model italià Valerio Pino i la periodista Ruth Toledano. “ Crec que hauríem d’actuar perquè canviï la forma de veure els animals ” va afirmar Valerio. Més de 250.000 gossos i gats són abandonats a l’any a tot el país, segons Norma Fierro, Coordinadora de la Campanya No regalis abandonament. Pitjor encara, s’estima que un alt percentatge d’aquests abandonaments són causa de les compres compulsives de Nadal: “ el més bonic que té la nostra campanya és que són les pròpies nenes les que els diuen a altres que reflexionin, que no regalin animals com joguines sinó que els animals són éssers vius “.

La FAPAM ha tingut el suport d’un vídeo que s’ha fet viral a les xarxes socials: No compris, adopta. Un curtmetratge dirigit i escrit pel nominat al Goya, Miguel Romero. “ Equiparem l’abandonament d’un gos amb l’abandonament d’una nena i el posterior atropellament d’ambdós per comparar i posar al mateix nivell els dos dolors, la mateixa desesperació, la mateixa desesperança a la carretera i la mateixa innocència que tots dos éssers no sabrien què fer per salvar la vida en aquesta situació i probablement acabarien mortes en el fred asfalt de la carretera ” exposa Romero. Malgrat ser tot un èxit en visualitzacions, afirma, encara queda molt per fer.

A Itàlia, com a Catalunya, no hi ha el sacrifici d’animals en gosseres. Allà estem una mica més avançats i tenim més lleis que a Espanya. Catalunya, per sort, està un pas per davant ” va declarar Valerio Pino. Això és una cosa que es demana des de diferents protectores d’animals, que busquen una legislació en contra del maltractament animal a nivell estatal i no regional. Segons Norma Fierro “ a Espanya s’abandona tant perquè tenim molt poca consciència que l’animal no és un objecte. El problema rau aquí, que els consumim com si fossin joguines. Som el país d’Europa amb la xifra d’abandonament més alta “.

Malgrat que la campanya no farà més actes, la FAPAM pretén seguir recordant que no es regali abandonament aquest Nadal. “ Sempre es pot adoptar o apadrinar a un animal. Fins que els refugis de protecció animal no estiguin buits, això una vergonya nacional “.

Aquesta campanya nadalenca se suma a les realitzades per més organitzacions, com la d’AnimaNaturalis que proposa una protesta dissabte que ve a les 12 davant del Corte Inglés del carrer Preciados, Madrid.

TVAnimalista Madrid

 
Corto No compres, adopta

 

 
Rap de ALBA Kids for Animals

 

 

1098

La CIPAC denunciarà als Ajuntaments del Baix Segre que van matar a gossos assilvestrats sense sospesar cap altra solució.

La CIPAC en representació de les 120 entitats adherides ha sol·licitat els serveis de Iuris Animal advocats els qui presentaran una denúncia davant la justícia per incompliment de la llei de protecció animal i la matança indiscriminada dels gossos.
LA CIPAC entén que els Ajuntaments del Baix Segre (Aitona i Seròs) són els responsables de la matança de les ovelles que va tenir lloc fa unes setmanes en el municipi de Seròs suposadament, per una manada de gossos, per deixadesa de les seves funcions i de la seva responsabilitat en la recollida dels animals abandonats dels seus municipis durant anys.

L’alcaldessa d’Aitona i portaveu de CIU a la Diputació de Lleida, Rosa Pujol, va arribar a afirmar rotundament que no tenia l’obligació de comptar amb un servei de recollida i acolliment d’animals abandonats, admetent que incomplia la llei i denotant un menyspreu absolut cap a l’esforç que realitzen la majoria d’ajuntaments que sí compten amb aquest servei.
També argumenta la comissió d’entitats que la decisió de matar els gossos va ser una mesura innecessària i precipitada, que els animals podien haver estat capturats i portats a un refugi on poguessin ser adoptats per famílies adequades.
Des de Generalitat, Ajuntaments i el Cap dels Agents Rurals a Lleida, han volgut vendre davant els mitjans que els gossos eren molt perillosos i agressius, quan la realitat és que aquests animals fugien dels humans i no havien atacat a cap persona. Com es pot observar en les imatges que corresponen a l’únic gos adult capturat viu, en el moment en que va passar a les mans d’una entitat de protecció animal, es va mostrar dòcil amb els voluntaris i sense manifestar agressivitat en cap moment, tot el contrari. I això tenint en compte que va ser utilitzat d’esquer dins d’una gàbia per intentar capturar als altres gossos durant una setmana, la qual cosa li podria haver-hi traumatitzat enormement.

Són legals les batudes?

La CIPAC dubte de la legalitat d’aquestes batudes autoritzades als caçadors per la Generalitat perque, segons l’Article 19 de la Llei de Protecció Animal de Catalunya “correspon als ajuntaments la captura en viu de gossos, gats i fures assilvestrades per mitjà de la immobilització a distància”. I només “en cas que la captura per immobilització no sigui possible, el departament competent en matèria de medi ambient ha d’autoritzar excepcionalment l’ús d’armes de foc”.
La CIPAC i el bufet d’advocats Iuris Animal estudia denunciar a Medi Natural per emetre una ordre de matar gossos amb armes de foc, en considerar que aquestes resolucions van ser emeses sense la justificació necessària que imposa la llei davant aquests casos excepcionals i amb absoluta falta de rigor i control.

I no deixa de ser sorprenent que s’autoritzi una acció com aquesta en ajuntaments que no disposen de servei de recollida d’animals, ni senten que tinguin la més mínima obligació de tenir-ho.
Les declaracions públiques del coordinador de l’operatiu de les batudes, el cap dels Agents Rurals a Lleida, Llorenç Ricou, tampoc mostren que hi hagi hagut molta voluntat de buscar una solució alternativa, ni tan sol de consultar o demanar assessorament a les entitats protectores
És més, en la batuda van participar, segons la Generalitat: pagesos, caçadors, Mossos d’Esquadra, però cap membre de les entitats de protecció animal encara que havíem ofert la nostra col·laboració.

Nota de premsa de la CIPAC

1426

Al municipi de Seròs (Lleida) s’estan realitzant batudes per part de caçadors i Agents Rurals per exterminar als gossos abandonats mitjançant un mètode de cimbell. Aquest consisteix a mantenir al gos capdavanter de la bandada empresonat perquè atregui als altres membres, moment en el qual són abatuts per agents rurals amagats a la zona. D’aquesta manera, es vulnera l’establert en la Llei de Protecció Animal de Catalunya, que en el seu article 16.1 estableix: “Correspon als ajuntaments la captura en viu de gossos […] assilvestrats per mètodes d’immobilització a distància”.

Així mateix, en casos de sacrifici, la llei vigent estableix que “s’ha d’efectuar […] de manera instantània, indolora i previ atordiment de l’animal” i “el sacrifici […] dels animals de companyia ha de ser efectuat sempre sota control veterinari”. Ambdues obligacions legals han estat ignorades per l’Ajuntament i la Generalitat, que han demanat autorització i autoritzat respectivament a matar a tirs als gossos abandonats de la zona.

PACMA va denunciar la caça indiscriminada de gossos en aquest municipi el 15 de novembre i va sol·licitar que es deneguessin i revoquessin les autoritzacions concedides per a la caça de gossos. En veure que aquestes pràctiques es mantenen, el Partit Animalista ha tornat a denunciar i sol·licitar que es revoquin de manera immediata les autoritzacions per a la caça o, almenys, que quedin suspeses fins que la primera denúncia acabi el seu curs.

Els gossos ‘assilvestrats’ són resultat de la nul·la gestió dels animals abandonats que tradicionalment ha realitzat el municipi de Seròs. El Partit Animalista porta anys reclamant la importància d’una adequada gestió dels animals abandonats, recordant als consistoris la seva obligació de fer-se càrrec dels mateixos, i proposant que efectuïn campanyes de promoció de l’adopció i la tinença responsable.

Resulta totalment inacceptable que un Ajuntament ignori la seva obligació legal de la gestió dels animals abandonats i pretengui solucionar un problema social a través de l’extermini per part de caçadors.

Nota de premsa de PACMA

1069

El passat dimarts 14 d’octubre, l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, va rebre el Premi Franz Weber, que aquest any reconeix les polítiques públiques de protecció dels animals que porta a terme la capital catalana. L’acte va comptar amb l’assistència de la presidenta de la Fundació, Vera Weber, i el regidor de Presidència i Territori, Jordi Martí, així com també representants de l’Ajuntament de Medellín (Colòmbia), ciutat que recentment també va premiar la tasca de Barcelona a favor del benestar dels animals.

La Fundació Franz Weber va ser creada el 1975 pel periodista suïs Franz Weber. La Fundació treballa en àmbits diversos, com ara la protecció dels animals, el paisatge, la natura, el patrimoni cultural, el foment de la pau o la protecció del patrimoni arquitectònic.

 

 

1217

L’any 1998 a Catalunya es va implantar l’obligació d’identificar mitjançant un microxip homologat a tots els gossos i gats. Fins fa poc les dades dels animals i dels i les seves responsables eren en una base de dades privada propietat del Consell del Col·legi de Veterinaris de Catalunya coneguda con AIAC. Actualment la Generalitat de Catalunya ja disposa del seu propi registre, l’ANICOM, que és obligatori per llei, gratuït i públic.

 

 

LA PLOMA

104
M’agrada escoltar experiències d’uns temps que hui semblen impossibles, i encara més quan els altres animals treuen el cap. No ho puc evitar: el...

V DE GUST

2015
Segon programa de receptes veganes a la TVAnimalista i a càrrec de la cuinera Zaraida Fernández. A través dels seus consells aprendrem de forma fàcil...