Etiquetes Entrades etiquetades amb "gateras"

gateras

3301

Són molt nombroses les ciutats occidentals en què hi ha colònies de gats que ocupen els intersticis deixats per la urbanització. Llocs resultat de demolicions, espais erms, parcs públics, cementiris, zones enjardinades de diferent amplitud al voltant d’hospitals, esglésies, palauets, edificis de l’administració, etc. Siguin aquests llocs públics o privats, oberts o tancats, són llocs adequats per albergar (o haurien de ser-ho) colònies de gats. Espais on aquests animals puguin viure amb relativa seguretat davant la imparable i agressiva acció de l’animal humà, i la seva insaciable ambició capitalista, conduent a acabar amb el territori o espai natural on residien els gats i gates que, ara, reben l’impacte directe i expulsiu d’aquesta actuació.

Des de diferents estudis s’evidencia la importància de l’acció humana com a factor que obliga i provoca determinades característiques en l’organització social dels gats com, per exemple, densitat molt alta en petits territoris que se superposen i que suposen greus problemes sobretot per als gats i gates tot i que, en segon lloc, també generi conflictes amb, en i entre els habitants de la zona. Però també hi ha altres factors que no es presenten en aquests estudis i que són especialment significatius com els comportaments, els valors i la representació que pot observar-se en les persones que han pres la decisió d’ajudar els gats i gates de les colònies i, fins i tot, a aquells animals que estan fora d’elles.

Seguint el model d’investigacions realitzades per diferents científiques socials sobre aquest particular, l’objectiu d’aquest article és el de desvetllar aspectes que entenem substancials en els esmentats comportaments, valors i representacions de les persones que tenen cura de les colònies de gats en una ciutat mediterrània de mida mitjana. Els territoris seleccionats per realitzar la investigació s’adeqüen a quatre zones: 1) emplaçament (encara no és oficialment una colònia però s’està gestionant que ho sigui) proper al mar on resideixen uns 16-17 gats; 2) colònia ubicada a l’interior d’un edifici semiderruït, apuntalat i on habiten 10 gats, a l’espera (que se suposa llarga, atès que ja han transcorregut 7 anys) d’una solució judicial al problema generat per una herència; 3) colònia “pròpia” d’uns 12 a 15 gats, que gestionen diverses veïnes, perquè al seu barri no hi ha aquesta però sí deambulen molts gats pel carrer sense ser atesos; 4) colònia d’uns 20 a 23 gats, situada a l’extrem d’un parc públic. El nombre de gates i gats mai és exacte perquè els animals transiten per les zones i, sobretot, pels abandonaments que es registren especialment en èpoques de vacances i, actualment, com a resultat de la precarietat econòmica.

Avançar que no es tracta d’un estudi psicològic de les persones concernides que, a partir d’ara, anomenarem gateres (perquè és així com moltes de les informants s’autodenominen i desitgen ser anomenades) sinó antropològic i, concretament, d’una investigació etnogràfica. Es tracta d’una observació doble, per una banda, detectar com es desenvolupen aquestes dones amb els gats i, en un segon temps, entrar en contacte amb elles per conèixer les seves narratives respecte a la feina que realitzen. Aquestes gateres, tinguin o no el reconeixement municipal per encarregar-se del control de les colònies de gats de la ciutat, reben poca gratificació per l’ardu treball que realitzen, com deriva de la investigació realitzada, però aquest fet no obsta perquè elles segueixin obstinades en assolir, quotidianament, el seu objectiu d’atendre els gats i gates que formen part de la “seva” colònia.

Quant als comportaments, valors i representacions

Qui són les gateres? Qui són aquestes dones que obstinadament i durant tot l’any desenvolupen l’esforçat i laboriós treball de mantenir en bones condicions als gats i gates que configuren la colònia? Parlem de gateres perquè, com es desprèn de l’etnografia, només en un cas la persona cuidadora era un home i perquè en les narratives recopilades també es descobreix que, majoritàriament, són les dones les que s’encarreguen de gestionar i mantenir les colònies felines.

En els quatre escenaris coneguts es troben unes 42 dones i un home que s’ocupen dels mateixos. El nombre de dones implicades pot variar, créixer o decréixer, per diversos motius: tenir feina o perdre-la, malaltia, ocupar-se transitòriament de familiars, manca de temps, cansament, etc. També els dies disponibles i l’horari de dedicació oscil·len en funció de factors similars als esmentats. La mitjana d’edat d’aquestes persones és de 45 anys i la tendència sembla anar a més edat perquè hi ha molt poca gent jove que s’incorpori a aquest tipus de treball.

En general, les gateres viuen a prop de la colònia o a una distància molt curta de la mateixa. Només una de les gateres ha de fer un desplaçament llarg, perquè viu fora de la ciutat per haver-se mudat fa un any, però manté el seu interès per cuidar-se de la colònia a la manera com ho feia abans de canviar de residència. A causa de la proximitat, algunes poden “controlar” la colònia des dels seus domicilis i saben perfectament qui s’acosta a visitar els gats, quan, si es comporten adequadament, si per allà corren els gossos que passegen els veïns (aspecte que els resulta particularment deplorable pel perill que comporta per als gats), si els roben el menjar als gats, etc.

La majoria de les gateres, que es converteixen en informants d’aquest estudi, es coneixen entre elles, inclòs Felipe o Lipe el gater (també li agradava ser anomenat d’aquesta manera). Encara que això no vol dir que mantinguin relacions d’amistat perquè, entre aquelles que es coneixen, apareix des de la rivalitat que fa a qui té cura millor als gats fins al coneixement que tenen sobre els mateixos, el temps que fa que es dediquen a això, el nombre de gats que atenen, etc., de vegades en forma de suficiència d’una sobre l’altra. Però algunes gateres també saben ajudar-se i ho fan amb un lliurament especialment rellevant: quina medicació utilitzar per a determinades afectacions, quina veterinària és la millor o la que més es preocupa pels gats de la colònia, quin polític està “per la feina” i quin no, quin aliment és més saludable per a una gata en determinada condició, què fer front a un enfrontament entre gats o com intervenir per evitar conflictes en i amb el veïnat.

En general, les gateres són extremadament crítiques pel que fa a l’actuació municipal pel que fa a l’atenció i recursos que dediquen als altres animals: gats, gossos, coloms, cotorretes, rates, etc. Encara que bàsicament es refereixen als gats i gates, també manifesten el seu malestar pel tracte que reben altres animals, sobretot per com se’ls mata i pel gairebé nul respecte que se’ls té, com si fossin plagues. La duresa dels seus comentaris s’agreuja en explicar anècdotes certament doloroses que van suportar en el passat i que comparen amb la insignificant transformació que ha seguit la consideració social actual dels gats i gates. Aquestes dones també manifesten una aguda animositat contra l’actuació d’algunes gosseres municipals (on encara maten els animals si no són adoptats) i de determinades protectores (perquè consideren que torturen els animals de forma encoberta). No obstant això, per sobre de les queixes i malestars narrats hi ha l’interès fonamental que mou a aquestes persones. Júlia la gatera afirma convençuda:

“… Els gats estan per sobre de tot … no els deixarem per molt que ens diguin, que ens facin o que no ens deixin, perquè mira nosaltres som aquí i ells no [administració, veïnat] … aquí som les que manem per molt politiqueig que facin”.


El relat d’una gatera paradigmàtica

Violeta, la gatera, que ha escollit aquest nom perquè diu que és tan humil com aquesta flor, relata com va començar la seva dedicació, el seu treball a favor dels gats i gates, des de fa més de 25 anys fins a l’actualitat. Repeteix la Violeta que no es tracta només d’amor cap a aquests animals sinó que, a través d’ells, significa al col·lectiu, a tots els altres animals, amb els quals se sent plenament identificada i que cuidant als que té aprop és com si ajudés a tots els altres:

“El que jo faig tampoc té tanta importància perquè són molts els gats i som bastants gateres, o velles o boges, que també així ens criden perquè hi ha algunes i algun que semblen això “bojos”. No pots parlar amb ells perquè són malalts perquè no entenen res, com parlar amb una pedra doncs el mateix. I ens donen la fama perquè tothom es pensa que estem boges o que no tenim res més a fer. Sí que hi ha si … alguna no està molt bé d’aquí [assenyala amb l’índex a la templa] però són les menys … això no és així, que tenim les nostres vides, els nostres néts, les nostres coses. És clar que no podem tenir cura de tots els gats com ens agradaria però fem el que podem … Jo vaig començar fa 25 anys o més, que ja gairebé no me’n recordo, vaig començar perquè em vaig trobar una gossa i la vaig adoptar i després van aparèixer els gats, el primer un abandonat que estava en molt mala situació i em va donar una penaaaa “que déu n’hi do!”. Me’l vaig portar a casa meva, el vaig curar com va ser possible amb la veterinària i va viure 4 anys com si fos el meu fill. El que vaig plorar jo aquell gat!

Miguelito es deia i és que era un gat manso quan volia però era gairebé com un gos quan algú trucava a la porta de la casa, no vegis com es posava en Miguelito! Va emmalaltir del fetge, el vaig medicar com vam poder amb la veterinària, li vam tenir cura però vam haver de donar-li això que ara es diu …. eutanàsia! És que abans era sacrificar o matar. Amb els anys he tingut diversos gats que han anat desapareixent i altres han vingut, ara tinc 5 que són grandets i una mini gateta que em vaig trobar fa 4 mesos i és clar no l’anava a deixar al carrer! Però a aquesta la tinc en adopció, ho tinc dit en molts llocs però no apareix ningú iiii bé doncs si no surt algú me l’hauré de quedar … “.

[Se li pregunta sobre la seva disponibilitat per tenir cura dels gats i gates] … Estic malalta d’això que anomenen “fatiga crònica” i tinc més temps, això quan no em trobo malament, és clar. Encara que estigui malalta, com no em donen una pensió, segueixo treballant en la neteja i em trec un mig sou que, al costat de la paga de viduïtat, em deixa uns diners al mes, si no, no podria ni viure ni fer el que faig pels meus gats. Tinc uns 20 o 23 gats que no són fixos perquè de vegades apareix algun nou o es mor o maten a un altre [vaig contar 15 quan vaig visitar la colònia] i són de tots els colors que si rossos, diversos negres que són els que ningú vol, algunes femelles tricolors i dos tigrats grisos. Els poso nom a la majoria però de vegades em fa ràbia fer-ho perquè em deprimeixo quan he de “esborrar” de la llista que tinc perquè es moren o els maten. Els crido pels seus noms i vénen: Altramuz, Tigretón, Rosy, Clareta, Leo, Pep, Tronc, Reina, Gros, Tom … No sé les edats més que de les tres tricolors que deuen tenir uns 4 anys perquè les van abandonar juntes, són germanes. Als altres calculo per sobre però mai sé segur quina edat tenen, crec que Rosy és la més gran amb uns 10 anys que per estar al carrer ja és edat. Ara tinc un gat nou que està per aquí fa un mes i encara no està adaptat, li dic Jou perquè té cara de gat americà, no em preguntis per què m’ho sembla perquè no ho sé [riu]. És gran i fort i no menja pinso només llaunes perquè l’han abandonat… “.

[Se li pregunta sobre la seva família, què pensen de la seva activitat] … uuuff! La meva família no sap molt del que faig perquè m’agobiarien … no saben del temps que porto amb els gats ni que pago a la Susa [una altra gatera] 220€ al mes perquè m’ajudi però és que sinó la Susa no podria perquè amb la seva pensió no té per a res. Amb el que guanyo per netejar pago les despeses dels gats, que si menjar que preparo cada dia [cuina diàriament, prepara “menús” diferents, segons el que creu que li agrada a les “seves” gates i gats], que si veterinari, que si medicació, que si la Susa, que si el que puc … Visc amb la paga de viduïtat i això és el que creu la meva família. I després la meva filla s’enfada amb mi perquè no li cuido al meu nét i me’n vaig amb els gats, això l’enfada molt perquè diu que m’importen més els gats que el seu fill … potser és veritat! [Riu] … la criatura m’agrada, l’estimo, però és tan pesada … “.

[Se li pregunta sobre altres gateres que treballen amb ella] … si hi ha altres gateres, com 14 aquí i som cinc que estem molt juntes, molt amigues, encara que ens barallem de vegades: la Juli, la Pepi, la Loli, la Josefa i jo. Tenim entre els 50 i els 68 anys. Portem anys fent feina i sabem com som. La Pepi és molt bona “caçadora” [capturar als gats] i ens ha ensenyat a les altres. La Loli sap de malalties dels gats, sap què posar-los quan tenen conjuntivitis, sarna i això. A la nostra colònia no hi ha calicivirus, no hi ha casos. I esterilitzem als gats a càrrec d’una organització que té diners de l’ajuntament per això … “.

[Se li pregunta per què té cura dels gats] … mira jo vull a tots els animals i com aquests estan lliures, lliures i en perill doncs els ajudo. M’agraden els gats després de tants anys que els veig perquè he après molt d’ells. Són llestos, intel·ligents, molt molt afectuosos, la gent diu que no però és que pensen que són gossos que són una altra cosa … als gats els parles i t’entenen … saben el que els dic i em parlen i em sembla que jo també els entenc perquè els imito, he après a miolar, veuràs si faig així … [ fa una demostració de miols i explica canvis en els sons que executa] … si jo sabés escriure llibres faria un de gats perquè hi ha molt que explicar perquè la gent els conegui i els estimi … em quedo amb gats que són més grans i estan malalts perquè jo també sóc gran i malalta i sé que un dia tots ens acabarem i així no pateixo pensant que si em moro què faran amb els meus gats … Són tan agraïts que si un dia no puc anar a portar-los menjar perquè no em trobo bé perquè em donen els dolors i els marejos doncs si no vaig no em reclamen, no són com les persones que de seguida et pregunten què et va passar ahir que no vas venir? …. els gats et volen i t’ho diuen amb els seus gestos, amb els seus ulls, amb les seves cues, t’ho diuen …. prefereixo estar amb ells que amb el meu nét, no vagis a dir-ho a la meva filla [riu] però és veritat, és que el nen no para un moment, em canso molt amb ell i amb els gats és diferent, de vegades em costa arribar fins aquí carregada amb el menjar, amb l’aigua, amb els trastos però em compensa perquè quan acabo de arreglar em sento a l’ombra i els miro com mengen, com juguen, com dormen i com vénen a les meves cames a donar-me les gràcies amb els seus caps que em marquen, que ho sé, que m’estan dient que sóc d’ells. Això no té preu humà només felí! [Riu].

[Se li pregunta respecte a l’entorn on viuen els gats] … No és segur perquè quan fan activitats aquí s’omple de gent, de vegades mala gent, però el bo és que hi ha aquestes tanques, els arbres, plantes i arbrets que els serveixen d’aguaits [llocs per aixoplugar els gats] sobretot quan vénen aquests fills de Satanàs amb els seus gossos a caçar gats, els odio, són els que més odio i ja he tingut diverses topades amb ells. Són el pitjor que hi ha només volen matar i ensenyar als seus gossos a matar gats i així ells es diverteixen, pobres gossos el que pateixen perquè els peguen! …

I si em toquen als meus gats juro que em carrego a qui em toqui un gat, ho juro! … em carrego a aquests fills de puta i truco a l’urbana per a que els trinxin però als gossos pobres no, que no tenen la culpa d’aquests amos … té vici això, té! [Equival a expressar ‘és tremend!] Totes estem sempre alerta … “.

[Se li pregunta sobre com s’encarrega de la cura de la zona i dels gats] … netejar, netegen els de parcs i jardins, faltaria més! I els he marcat molt bé que no em toquin les casetes [en aquesta zona són construccions senzilles: 1 transportí gran amb doble entrada-sortida per facilitar l’accés-escapament dels gats, cobert amb plàstic verdós per evitar la pluja i ser harmoniós amb el paisatge, totxos col·locats sobre el plàstic per assegurar-ho] … que com me’ls toquiiin ja veuran! … i em fan cas la veritat. El menjar i l’aigua la portem a les 7 i escaig del matí abans que la gent passi per allà, i després a la nit, quan està fosc, llavors anem 2 o 3 [gateres] per si de cas … deixem tot ben recollit i si hem de donar medicina els donem, tot ho tenim pensat perquè estiguin el millor possible … de vegades no és fàcil perquè si la Loli ha de venir, potser aquest dia no pot i cal muntar-ho d’una altra manera, però ens arreglem entre les cinc i si no demanem a les altres que ens ajudin … “.

Violeta la gatera, com gairebé totes les altres gateres conegudes, són gent més o menys anònima que duen a terme una tasca dura a les quals cal agrair la seva dedicació perquè, amb freqüència, el que reben és incomprensió, burla, menyspreu, insults, desautorització, solitud, etc., per part del veïnat, sigui perquè aquest és ignorant i insensible al malestar que pateixen els gats i gates, sigui perquè per sobre de tot situen el seu interès egoista: no volen “molèsties” com olors, miols, pèl, enfrontaments, etc. Algunes persones, que van ser imprevistament preguntades sobre l’existència de gates i gats a la zona, van manifestar aquest particular, aquest rebuig, afegint comentaris com “… jo no els faré mal però tampoc m’agraden …” amb la qual cosa aparenten neutralitat, mentre que en la realitat compartida el que fan és donar suport als que estan en contra dels felins i de les gateres. Afortunadament, sembla que augmenta el nombre de persones que entenen que la defensa dels drets dels altres animals és inherent a la defensa dels drets dels animals humans i ho expressen dient “… les gateres són extraordinàries, algunes tenen les seves manies sí, però mantenen la colònia amb gats sans, “lliures”, gaudint del poc que la societat els deixa, fan una feina que no totes estaríem disposades a dur a terme … “.

La vinculació amb els gats i gates

Totes les gateres coincideixen a assenyalar la importància del “xipat” dels gats i gates per poder sancionar qui abandoni animals en les seves colònies (fenomen que es produeix amb certa freqüència, sobretot quan arriba l’estiu) perquè com explica Montse la gatera:

“… Tornar-li el gat a qui l’abandona, d’això res, d’això nanai que potser el torna a deixar al carrer o el mata o el tortura … que hi ha gent per a tot … a més molts no els xipen perquè no els volen bé, només són mascotes de petits que és quan els fan gràcia i després … doncs després l’abandó ‘no tenen cor! Com tens a un gat, un gos a casa teva i l’abandones? Li he donat voltes i no ho entenc … o se’ls emporten a les gosseres què més els dóna! pensen que són només animals i així va la cosa …” argumenta.

Especialment en el cas dels gats “del carrer” és desitjable el que les gateres anomenen CES, això és “captura, esterilització i deixar anar”. Juana la gatera ho refereix clarament:

“… Jo no volia, mai m’ha agradat això de esterilitzar-los i es passa malament per capturar -estàs hores esperant que entrin a la gàbia i l’angoixa que et produeix aquesta espera, que si els poses llauna, que si els poses carn o el que sigui perquè entrin i res tu, ho saben perfectament. Perquè els gats són molt intuïtius per això segueixen vius … saben quan els vols fer alguna cosa. És com si t’oloressin, com si canviés la nostra olor, jo dic que canvia però com que sóc gatera diuen que m’ho invento! [Riu] … i ho noten i et miren i no s’acosten no, et miren des de lluny amb aquests ulls grans com si et volguessin dir “mira que m’ho sé, sé que vols pescar-me però no t’ho posaré fàcil “… jo vaig estar un cop més de 48 hores d’espera i el Grandon que així es deia el gat no entrava i pensa que li deixem sense menjar perquè sentí fam i amb l’olor de la llauna i de la carn … però res que no, em mirava això sí i quan jo m’acostava a acariciar-lo com havia fet altres vegades, en Grandon s’apartava. El que va costar pescar-lo, al tercer dia el pobret va entrar a menjar i així el vaig caçar i com m’havia robat el cor ja li vaig preguntar “però tu vols anar al carrer una altra vegada o véns a casa meva?” Això va ser després de esterilizar-lo quan el portava a la furgo de tornada a la colònia. És clar, el Grandon no estava per ximpleries i em mirava atontat encara així que, vaig prendre la callada per resposta i allà està a casa meva fet un rei. Bé, això no puc fer-ho amb tots els gats que ja voldria endur-me’ls a tots perquè on visc [fora de la ciutat] tinc un bon jardí, però es queda petit, allà és on els meus 6 amors viuen amb mi però no puc tenir més “.

Pel que fa a aquest sentiment que els inspiren els gats, la Violeta la gatera afirma:

“… Ells, els gats, que són com si fossin meus perquè els cuido així i no els tinc a casa perquè no em caben i perquè els agrada estar aquí entre el carrer i el parc encara que els matin … perquè mira que arriben a matar gats els cotxes aquí! Les veïnes posem rètols perquè els dels cotxes vagin més a poc a poc però ens arrenquen els rètols i si no els treuen tant és perquè passen amb velocitat … que hem avisat la urbana però diuen que no poden fer res si no els enxampen… bé doncs res, res no canvia … Els gats atropellats un dia sí i un altre gairebé també i aquí estem per portar-los a la veterinària si passa … però és que per a nosaltres són com fills no t’ho creuràs, però és que com els venim a veure cada dia, com ens deixem el sou … no em fa vergonya dir-te que de vegades ells [els gats i gates] mengen i jo no perquè no m’arriba”.

La relació que estableixen les gateres amb “els seus” gats és afectiva i es tradueix en una gran varietat d’expressions i formulacions verbals. Valgui recordar que la paraula és un instrument de domesticació, sigui amb animals humans o amb els altres animals i es converteix, a més, en el mitjà a través del qual es dóna curs lliure a l’afecte. La Violeta la gatera ho narra clarament:
“El tigrat és molt salat però molt entremaliat també perquè ve, menja i se’n va, mira’l! El veus per allà amagat? … “Vine Paqui, Tigretón, vine Paqui que coneixeràs la Mara que ha vingut a veure’t i et farà preguntes” [rialles d’ambdues] Mira quins ulls té el Tigretón … li vaig posar aquest nom perquè sembla un tigre petit i té un geni que no deixa que se li acosti ningú, ni bufar-lo … ningú més que jo i ara tu perquè us he presentat que si no … [riu] això li salva la vida perquè … però Tigretóoon deixa que mengi la Rosy [una gata d’uns 10 anys] … Rosyyy vine cap aquí no marxis que tu ets molt llesta també, vine que t’he de posar les gotes [l’està medicant perquè té una infecció a l’ull dret, la gata acudeix a la seva crida i es deixa aplicar les gotes amb cert desgrat però sense fugir] … Veus aquella que ve per allà? És la meva Clareta, és molt fina ella … quan va arribar fa doncs un any i escaig estava molt poruga perquè aquesta gata la van abandonar aquí que això és l’hòstia quan s’assabenten que aquí tenim cura dels gats vénen a abandonar-los, han de pensar que com aquí els cuidem doncs que una més no importa i sí importa! Amb el temps s’ha acostumat [Clareta] als altres perquè al principi entre la por i l’agressivitat entre tots això va ser un embolic gros, es barallaven molt i per això li falta un tros d’orella d’una mossegada que es van pegar i així me la vaig trobar un dia, ara es porten molt bé … Leo, Leoooo no et mengis això que és del Pep deixa-li menjar home, cagun tot! ¿Què no em sents Leo o què? Vinga passa cap allà que ets més terrible que ningú, passa camina passa cap allà … és que el Leo es menja tot el que troba, mai es farta de menjar, la gana que devia passar el pobre abans d’aparèixer per aquí. Tots estan capats menys en Tramús que no l’he pogut “caçar” [terme que fan servir amb freqüència per significar capturar al gat per esterilizar-lo] fins ara però caurà perquè aquí ni un sense esterilitzar perquè el pitjor seria tenir cadellades, amb els gats que tenim només ens faltaria de tenir-ne més!”.

Una relació peculiar entre les gateres i “els seus” animals

A través de l’itinerari realitzat trobem que en determinats llocs, “colònies” o en curs d’esdevenir colònies, hi ha un seguit de dones i algun home que, assegurant el manteniment i la vigilància d’uns 65-70 gats i gates poc domesticats, afronten problemes als que busquen solucions per intentar rescabalar aquests animals dels efectes d’una urbanització excloent i devastadora que menysprea qualsevol altra vida que no sigui la dels animals humans. És dura l’afirmació però, malauradament, és una realitat compartida i constatada en la investigació realitzada. Ho proven molts dels animals coneguts en la investigació, gates i gats víctimes de maltractament en formes que difícilment poden suportar-se, ni tan sols imaginar-se, sense sentir una profunda punxada de dolor i l’enorme impotència que provoca veure el patiment aliè i no poder actuar-.

Pel que fa a la vinculació entre les gateres i els seus gats i gates, condueixen a pensar en un tipus de cura que discorre entre l’atenció intensiva i extensiva, implicant així mateix un rellevant grau de cooperació entre elles (malgrat els seus desacords) i envers els animals. Intervenció observable a través de l’ús d’un sistema nominal (atribuir noms als animals), de cures (medicació, alimentació) i de consideració (respecte, aprenentatge) que és molt similar a l’emprat amb els animals de família o convivents d’aquestes mateixes persones. Per a les informants, per a les gateres, els gats i gates “del carrer” es converteixen així en una extensió d’aquells amb els quals conviuen en els seus domicilis.

Pel que fa a la investigació, assenyalar que són molts els aspectes que expressament no s’inclouen en aquest escrit perquè suposarien una excessiva extensió del mateix. D’altra banda, manifestar que l'”univers de gateres” pot proporcionar una varietat caracterològica àmplia que, òbviament, no es troba representada en aquest estudi tot i que sí serveix per desvetllar i confirmar algunes qüestions relatives a la cura dels nostres estimats gats i gates per part de les “seves” gateres.


 

————
1.- La ciutat i les zones on s’efectua l’etnografia es mantenen en l’anonimat com a mesura de protecció.
2.- L’etnografia és una forma d’investigació social que es realitza, fonamentalment, a través d’observar a les persones i el que fan, de manera propera i personal, a fi de descobrir la perspectiva o punt de vista del / de la informant. La etnògrafa participa de la vida quotidiana de la gent durant un període de temps, observant, escoltant, preguntant, estudiant documents vinculats amb l’objectiu de la seva investigació, elaborant hipòtesis i actuant d’acord amb elles. En definitiva, recopilant dades que aportin coneixement sobre el tema que concerneix a la investigació.

 

 

Antropòloga, activista pels drets dels animals, feminista, vegana, heterodisident. Acompanyo i comparteixen la meva vida 3 gates meravelloses. Fundadora d’Antropologia de la vida animal. Grup d’estudis de etnozoologia. Professora universitària: explico a generacions de joves qui són els altres animals amb l’esperança que un dia canviï la consideració cap als animals no humans.

3266

El titular d’aquest escrit respon a l’afirmació que va realitzar una informant(1), Aitana, quan vaig iniciar un treball de recerca etnogràfica(2) fa un temps. La contundència d’aquesta frase, vinculada amb la tinença de 36 gates i gats repartits en dos pisos d’uns 20 metres quadrats cadascun, va ser l’espurna que em va dur a interessar-me per desenvolupar una indagació fonamentada en el que es coneix com “Animal hoarding” o acumulació d’animals.

Durant 2013 i 2014 vaig tenir ocasió de conèixer algunes investigacions publicades sobre aquesta qüestió, realitzades en el context europeu i nord-americà però, en lloc de qualificar de malaltes a les persones que acumulen animals, com apuntaven els documents que vaig consultar, vaig voler entendre aspectes del fenomen i per això em vaig centrar en etnografiar diferents casos, seguint el sistema de “bola de neu”. Això és, una informant em va facilitar conèixer a una altra i així successivament fins que vaig aconseguir un total de 9 casos repartits entre la ciutat de Barcelona i la seva àrea metropolitana.

La idea d’exposar aquí algunes dades de la meva recerca és per aportar informació sobre una manera de estimar els animals que condueix a recollir del carrer, o de l’espai públic en general, que és quan aquests animals presenten una situació força deplorable (malalts, ferits, maltractats, desnodrits, etc.) i tancar-los en l’àmbit domèstic, esgrimint arguments que se centren en la protecció, cura, atenció, esterilització, adopció, empatia o qualssevol altre terme que signifiqui ajudar a l’Altre(3). En cap cas pretenc jutjar a les meves generoses informants, encara que sí pugui plantejar una sèrie d’interrogants que no han estat plenament respostes per la investigació encara inconclusa.

Començo, doncs, parlant de l’amor perquè és la paraula que utilitzen totes les informants per referir-se a la seva vinculació amb els altres animals i es converteix, així, en l’eix del discurs que presentaré. L’amor és un sentiment que mostra un ésser cap a un altre i que s’expressa en sentir-se complaguda amb allò que és bo per a aquest ésser i amb la pena i el disgust quan el que esdevé és dolent. També, s’experimenta i manifesta amor cap altre ésser en desitjar la seva companyia, conèixer-lo, comprendre’l i, sobretot, respectar-lo. El terme amor es transforma en altres que podrien ser sinònims com estimar o afecte, que s’apliquen en escenaris quotidians i familiars com el sentir afecte per aquest animal convivent o de família que ens acompanya o estimar un familiar. Aquí estimar o afecte són paraules intercanviables, podent aplicar-les indistintament a un animal humà o als altres animals. Lola, que té 23 gats al seu pis de 55 metres quadrats, ho explica dient que:

“... Jo els estimo tant però, tant, tant, als meus gatets que amb ells em sento que ja no sóc en aquest món … sóc en un altre món millor, que hi ha pau, amor, felicitat i ¿sap el que m’agradaria? No haver de sortir al carrer mai més! I quedar-me amb els meus gats en un espai que tingués jo ample i a gust i s ‘acabat la història! … no vull res  més del món, tot és mentida … no hi ha més veritat que ells, ells són autèntics, els estimo, són veritables i em donen el seu afecte, la resta tot és una mentida … està comprobat …

L’amor és un afecte que sempre es troba en formació, ja que s’acostuma a estimar a algú en diferents moments de la vida. Amor és també cultura perquè és capaç de reconèixer i apreciar l’Altre com igual i diferent alhora. Sense amor, la vida dels animals, humans o no, no es desenvoluparia com a vida plena sinó com la que correspon a éssers marginals que estimen malament. La diferència especista entre ésser humà-animals, que és excusa per al desamor, esdevé per això mateix en paradigma dels sentiments humans en general. Des d’aquest model especista es podria afirmar que no permet l’amor en plenitud perquè estableix un posicionament asimètric, de desigualtat entre l’ésser humà i els altres animals i situa l’amor, si n’hi ha, com vergonyós, sense prestigi, tímid i feble. Sobre aquest menyspreu cap a l’amor que manifesten algunes persones, Lurdes comenta:

… M’amago, no dic que tinc als meus gats [28 gats al seu pis de 40 metres quadrats] perquè ja m’han insultat bastant. Fa uns anys el parlava amb les meves veïnes perquè m’ajudessin a mantenir-los, i no ho feien, però sí llançaven als quatre vents que els tenia … bé, llavors tenia 33 que algun se’m va morir de vell, i em volien denunciar i em deien que els maltractava, que els drogava i coses molt molt dures però això jo mai ho vaig fer perquè els meus gats són la meva vida … els animals són els meus iguals sense diferències i això la gent no ho entén …

Hi ha persones que poden no estimar als seus congèneres, sinó simplement suportar-los, perquè estan condemnades a viure en la mateixa societat, sigui aquesta quina sigui, i, no obstant això, poden tenir profundes relacions amb els altres animals l’afecte dels quals valoren en extrem. Un amor que els nodreix i encoratja a cada instant que comparteixen amb aquests altres animals, sigui personalment (al seu domicili, convivint amb un nombre significatiu de gats, per exemple) o virtualment (amb l’enorme quantitat de fotos i vídeos que tenen als seus telèfons mòbils i els seus ordinadors). Idea que s’expressa clara i contundentment en la narració de diverses informants que insisteixen que estimen els altres animals, per sobre, fins i tot, de l’amor que els inspiren els seus propis descendents. D’aquesta manera ho expressa Rubi (4), que té 31 gats en el seu habitatge de 45 metres quadrats:

… És com si la seva ànima [dels gats] i la meva es fonguessin i ja per l’eternitat. És una mica més gran … fixa’t jo he tingut 3 fills, tinc néts, tinc besnéts i jo no he sentit mai aquesta unió tan gran … és una cosa … home jo estimo molt als meus fills i als meus néts i a tots … però és que com ells [els gats] són tan innocents, tan purs, tan especials …

Hi ha també persones que es guanyen l’amor dels altres animals a través d’un esforç continuat per acollir-los, cuidar-los, observar-los, defensar-los, en definitiva, per conèixer i interessar-se per aquests altres que són socialment convertits en inferiors. La seva preocupació és conèixer en temps gairebé real què li passa als animals, a través de les xarxes socials, i intentar pal·liar les desgràcies a través d’acollir-los, atendre’ls i proporcionar-los una llar. El qüestionament sorgeix quan es tracta d’animals que viuen en condicions d’amuntegament perquè l’espai i les possibilitats de qui els acull no respon a les necessitats d’aquests animals. En aquest cas, expliquen les informants, el concepte és salvar els animals de mals majors que els amenacen en l’àmbit públic. Això manifesta Montse:

“... no paro de mirar al Facebook per saber què passa amb gossos de les protectores i d’on sigui, perquè això és un no viure ¡és que veus cada cas que no pots suportar! Jo als meus [té 15 gossos gairebé tots mestissos, tots adoptats, en una planta baixa de 60 metres quadrats on viu] els voldria tenir en un lloc gran de 100 i escaig metres amb terrassa, o a la muntanya, en una casa amb habitacions grans on els pugui tenir en condicions bé … però sense diners no puc fer res. Em deixo la pensió amb ells i ja no arribo a més però els salvo de que els matin … i clar com cada dia apareixen tants en el “face” doncs també tinc 3 [gossos] en acollida …

A partir de la meva recerca, l’amor al qual em refereixo pren bàsicament una direcció que transcorre entre les dones(5) i els altres animals, de manera que dos tipus d’éssers considerats inferiors(6) es troben en un sentiment que els vincula extraordinàriament. De forma conscient o no, el percebin les dones o no, les van ensenyar a estimar d’una determinada manera. Van ser enculturadas perquè desenvolupessin amb èxit la seva tasca: socialitzar la seva prole. I aquest tipus d’amor, socialment repetit com amor maternal, és el que atorguen als altres animals les informants conegudes. Antropomorfitzen a gats i gossos(7), com si fossin les seves filles i fills, i ho fan perquè els resulta necessari per poder descriure el que li passa als animals, de manera que sigui comprensible tant per a elles mateixes com perquè, els animals humans, entenguin per què acumulen animals en els seus domicilis. Pel que fa a antropomorfitzar, Pepi, que té 22 gats al seu pis de 40 metres quadrats, el vincula a la seva experiència de maternitat:

… Quan vaig parir al meu fill era un miracle, no? Estàs esperant 9 mesos i quan en surt una criatureta i veus que tens unes manetes, uns didets, uns peus que no li falti un dit, a veure, ai déu meu que estigui sa de la ment! llavors te’l donen petit, aixines i és semblant a quan et donen un gatet, saps? Que li mires i ¡ai déu meu, a veure si està bé, a veure si no li han
fet mal! doncs és igual, saps? … quan em van donar el Nino [un gat] dient-me pren-t’ho, emporta-te’l, em va recordar de quan m’havien donat als meus fills… això és el més diví que hi ha… sobretot que sàpiga el món sencer que adoro als gats perquè són com fills meus, els tracto millor que els meus fills perquè com no em poden dir el que els passa i com jo tampoc entenc quan miolen doncs els miro com mirava els meus fills … però sí els entenc sí perquè els miro i veig les seves carones, les seves cuetes, com em demanen, com m’estimen! …

En el treballar amb i per amor que desenvolupen les informants, apareix la idea de què és la salut animal. Les narracions recopilades refereixen que salut és quan l’animal està bé: sa, alimentat, fora de perill dels humans i dels gossos -en el cas de gats- i quan el seu comportament és normal. Derivat dels relats de les informants resulta que la feina que realitzen, aquest treballar amb i per amor, equival al plaer amb el qual s’executa una obra que es considera indispensable per evitar el sofriment i la mort violenta d’éssers la veu social dels quals és només perceptible a través de la representació exercida per persones, en aquesta investigació bàsicament dones, que com mares corregeixen amb amor una part de la barbàrie que té lloc a la societat contra els altres animals. Roser assegura que les seves gates i gats, 47 en total, estan ben sans i contents:

… Ja els veus, així de xulos i sans són i mira què pèl tenen … la Moni [una gata] no està molt fina perquè té 15 anys i és velleta però es conserva molt bé, encara juga amb les seves filles que són gairebé tan majors com ella i aquí estan totes al sol ¡els agrada tant el sol! …

moltes vegades ho he parlat i ho he pensat, què hagués estat de les meves gates i gats si no els hagués portat a casa? Morts, estarien tots morts segur … sí, sé que són molts en aquest pis que té 75 metres quadrats, “m’eslomo” cada dia netejant, amb el veterinari que me’ls porta i les despeses que m’ocasionen però, quan penso en la seva sort de no estar amb mi, doncs penso que el que faig és d’allò més normal perquè ja t’he dit que estimo als animals …

Respecte a la salut dels animals, Pep assegura que si té 30 gats, en el seu habitatge de 50 metres quadrats, és perquè se’ls ha anat trobant en diferents situacions i no ha pogut evitar emportar-se’ls a casa abans que deixar-los al carrer en condicions infrahumanes:

… És terrible cuidar tants gats, un esforç dur de suportar cada dia, cada dia, però d’altra banda em fa alegria veure com estan, que podrien estar molt millor? però és que jo no tinc més casa que aquesta i faig el que puc. Quan algun emmalalteix vaig a la veterinària que em fa un preu i em cobra 90 euros per esterilitzar les gates i trec els diners d’on sigui, però tu els has vist, tots sans, tots vius! No creus que estan millor aquí tal com estan que al carrer? Aquí els cuido, els estimo, els tinc. Per a mi això és el millor tot i l’esforç …

Contrastant el discurs de les informants amb la convenció social, respecte a què és la salut animal, sabem que la comunitat científica ha tractat la qüestió durant temps, sobretot perquè no hi ha una definició universal i ajustada del que és aquesta salut. S’acorda, segons la World Organization of Animal Health, 2010, que un animal està en bon estat de salut si, com demostra l’evidència científica està sa, còmode, ben alimentat, fora de perill, pot expressar el seu comportament innat i no pateix situacions desagradables com por, dolor, angoixa, etc. Des d’aquesta perspectiva, comencem a observar aspectes rellevants que aparentment xoquen amb la idea d’amor que hem estat retratant.

Si les informants es refereixen a aquest “amor tan gran que no es pot explicar”, perquè manifesten que neix, precisament, a partir de l’existència del propi animal, crec que és imprescindible plantejar algunes qüestions de gran calat, per exemple: L’espai d’habitatges que oscil·len entre els 20 i els 75 metres quadrats, és possible atendre les necessitats dels animals que he anat especificant en cada cas? Malgrat que els testimonis es basen en l’amor pels altres animals, no és aquest sentiment en si mateix contradictori, atès que els animals s’han de veure sotmesos a unes condicions d’enclaustrament i amuntegament difícils de suportar? És suficient estimar als animals, tal com ho expliquen les informants, per justificar l’acumulació d’aquests? O basar-se en el concepte de salvar-los de mals majors, de morir, de ser torturats, etc., per mantenir-los concentrats en habitatges, en alguna cosa similars a presons, on els animals han de transitar les seves vides?

Maru, que comparteix la seva vida amb 36 gats en un pis de 55 metres quadrats, afirma que sempre és millor compartir poc espai(8) però segur, que estar al carrer a mercè del pitjor, que són, segons ella, els animals humans:

“... per al meu enteniment el millor és tenir-los aquí, encara que visquin com viuen, que a mi m’agradaria tenir un pis gran i que poguessin córrer però això és petit i és tot el que tinc … ells [els seus gats] estan molt bé perquè mengen, tenen la seva aigua i la seva terra. Si es posen malalts ve una noia que és veterinària i em cobra poc. Si embruten, netejo i apa! … Si el que jo he vist al carrer amb els pobres gats, bé amb els animals perquè tots reben, però els gats més, és que com aquí no estaran al carrer, no, perquè jo els estimo molt, són els meus gats i si pogués tenir més, més que tindria, però és que ja no hi caben ... “

En el cas dels gats, els domicilis que vaig visitar presentaven diferents nivells de neteja: des de pisos en condicions de salubritat lamentables a causa de l’edat de la persona que acumula animals i a les seves dificultats per mantenir el lloc en condicions higièniques saludables (olor característica dels gats i acumulació de pèl que “inundaven” l’escala de l’edifici, en l’habitatge: habitacions, cuines, lavabos, etc., presentaven un desordre i un grau de brutícia evidents, etc.) fins habitatges on la neteja i el mirament eren la norma, malgrat els molts gats o gossos que les habitaven.

A través de l’etnografia observo que, pel que fa als gats, la convivència forçosa d’aquests animals en espais reduïts, provoca situacions d’enfrontament (esgarrapades, mossegades, persecucions i xocs amb i contra els altres gats i contra els objectes que estan disposats en aquest mateix espai); situacions d’estrès evident (“pelat” de panxes i ventres per la constant i compulsiva neteja de la zona que acaba eliminant el pèl i provocant èczemes i ferides; llepat repetit de ferides amb la qual cosa aquestes no acaben de cicatritzar i s’infecten de nou); situacions de por (aconseguir l’espai més alt i més allunyat dels altres gats que amenacen amb atacar per qüestió de territorialitat minsa; transcurs d’hores en la mateixa posició per por als altres gats), situacions de mal comportament innat (impossibilitat de córrer en espais tan reduïts amb la qual cosa els gats no poden més que circular o donar voltes en espais molt reduïts i “obligatòriament” dormisquejar tot el temps), situacions d’indefensió (no poden escapar del gat que els amenaça i reben les urpades sense poder escapar-se perquè l’espai no permet la retirada o fugida).

El mateix, en condicions similars de compartir espai territorial en l’àmbit d’un habitatge reduït, esdevé en el cas dels gossos, amb una convivència bastant disciplinada donat el nombre d’animals però amb un deambular nerviós i repetitiu en aquest espai reduït en el qual habiten i amb una demanda constant d’atenció. Petició que aconsegueix alterar el ritme de les entrevistes perquè diversos gossos emeten lladrucs, en to esmorteït però constant, o s’abalancen repetidament sobre mi volent jugar o ser acariciats. Gossos que, a més, presenten la particularitat que cal portar-los a l’espai públic quotidianament i Montse, la informant, en tenir 15 gossos al seu domicili i un nombre variable en acollida, explica:

… No puc treure’ls a tots cada dia així que surten un dia sí i un altre no… però han après que quan no surten fan les seves coses al balcó… de vegades li demano al fill d’una veïna que me’ls tregui i li dono uns euros per la feina però, és clar, això és pagar més i, si és a final de mes, doncs imagina’t que estic a dues veles…

Com he dit a l’inici, publicant dades de la meva investigació no pretenc qüestionar la tasca de les persones que acumulen animals sinó, en tot cas, posar de manifest la dificultat per decidir el que és millor per als altres animals davant d’aquest tipus de situacions i, d’altra banda, m’agradaria provocar un debat que serveixi per desembullar la qüestió i trobar una manera de que els que amunteguen animals i els que ens sorprenem i disgustem pel fet, puguem arribar a comprendre’ns i a estudiar la millor manera de defensar als altres animals que són el cordó umbilical que ens uneix en aquest escenari.

 

———————–

(1) Un o una informant és la persona que facilita informació sobre un tema que és objecte d’estudi, mitjançant la narració de successos a través d’entrevistes pautades.

(2) L’etnografia és una forma d’investigació social que es realitza, fonamentalment, a través d’observar a les persones i el que fan, de manera propera i personal, a fi de descobrir la perspectiva o punt de vista del o de la informant. L’etnògrafa participa de la vida quotidiana de la gent durant un període de temps, observant, escoltant, preguntant, estudiant documents vinculats amb l’objectiu de la seva recerca, elaborant hipòtesis i actuant d’acord amb elles. En definitiva, recopilant dades que aportin coneixement sobre el tema que afecta a la investigació.

(3) L’Alteritat és alternar o modificar la perspectiva pròpia per la de l’Altre, respectant i considerant el seu punt de vista. El que en Antropologia s’anomena “Un altre divers”. És des d’aquesta posició a la qual faig referència, quan explico que les informants volen ajudar els altres animals.

(4) Tots els noms i dades identificatives han estat modificats a fi de preservar l’anonimat de les informants.

(5) Dels 9 casos coneguts, 8 corresponen a dones i un a un home. Totes eren d’edats i condicions socioeconòmiques diferents que transcorrien des de la pobresa quasi absoluta (demanar almoina al carrer) a tenir un nivell de vida de persona jubilada “acomodada”.

(6) Podem convenir que, tot i els canvis socioeconòmics registrats, les dones continuen tenint una categoria social d’inferioritat que es fa visible en qüestions de divers calat com: desigual salari per igual treball; acomiadaments o problemes laborals per maternitat; violència de gènere; discriminació positiva, etc.

(7) En la investigació que explico, els casos coneguts consisteixen en l’acumulació de gats i/o gossos, possiblement pel fet que aquests són els animals més freqüents en l’àmbit urbà. La majoria de les informants amunteguen gats en espais molt reduïts juntament amb algun gos i, en un cas, es tracta d’una informant que només té gossos.

(8) Totes les informants esmenten l’escassetat d’espai dels seus habitatges com a obstacle per oferir més gran confort als animals que acumulen.

 

Antropòloga, activista pels drets dels animals, feminista, vegana, heterodisident. Acompanyo i comparteixen la meva vida 3 gates meravelloses. Fundadora d’Antropologia de la vida animal. Grup d’estudis de etnozoologia. Professora universitària: explico a generacions de joves qui són els altres animals amb l’esperança que un dia canviï la consideració cap als animals no humans.

LA PLOMA

1175
A la xarrada de les II Jornades Veganes de Benissa, haguí de passar massa ràpidament per damunt d’eixa patètica masculinitat que s’amaga darrere de...

NUTRICIÓ

3162
El programa Cuina Vegana ens explica com fer una Coca de Sant Joan sense cap producte animal.