Etiquetes Entrades etiquetades amb "feminisme"

feminisme

2757

València. Fa molta calor. Uns homes obliguen uns cavalls a tirar de carros, sobre una pista de sorra, en un espai delimitat. Els cavalls han d’arrossegar una càrrega de dues a tres vegades el seu pes. No poden. Crits, cops. Pel seu bé, més val que puguen amb la càrrega. Això és el tir i arrossegament. Tradició, diuen, que hem de respectar.

Els partidaris d’aquesta activitat, subvencionada amb diners públics, repeteixen que forçar un cavall a carregar pes fins a l’extenuació és una mena de tresor del passat que hem de conservar. Però el tir i arrossegament sorgí a València ciutat, als anys 40 del segle XX, com a forma de valorar la força dels cavalls destinats a l’horta. Fou als anys 70 quan tingueren lloc les primeres competicions informals i fins als anys 90 no hi hagué federació. No és una tradició, però, encara que ho fóra, què? Les tradicions a respectar són les tradicions respectables i no n’hi ha res de respectable en el tir i arrossegament. Res.

El primer que crida l’atenció és la tristesa en la mirada dels cavalls. La por, la indefensió apresa. El títol d’aquest article era el crit d’un carreter a un cavall que, segons l’amo, no ho estava fent bé. L’anàlisi feminista és clau per entendre que una competició de tir i arrossegament és una mostra de patriarcat, de masclisme, tan crua que has de parar a agafar aire i respirar.

- Es feminitza als cavalls. Els seus noms reals són masculins però, en competició, són insultats, assetjats, colpejats sota noms femenins.

- Es busca la docilitat i la submissió, sempre. El cavall ha de saber en tot moment què vol l’amo. Quan ha de moure’s, quan s’ha de parar, quan ha d’arrossegar el carro. Ha d’obeir o li passen coses. Ha de intuir, per la veu de l’amo, quin és el seu estat d’ànim. Ha après a preveure el cop.

Tot aquest procés recorda molt a l’anomenada “intuïció femenina”: en una situació en la qual no és possible una confrontació directa, aprens per l’observació a avançar-te, segons exigisquen les circumstàncies, a preveure la reacció.

- El cavall camina amb el cap cot, darrere del carreter. Ni tan sols ha de fer-ho malament, l’amenaça del càstig sempre hi és. És molt comú aquesta escena: carreters caminen junts, rient, passen al costat d’un cavall i un d’ells li colpeja. Aquest cop demostra el domini, reafirma la masculinitat, crea fratria.

- Què passa si un cavall posa en evidència el carreter davant la resta del grup? Que el carreter li ensenya qui mana, li posa al seu lloc. I el seu lloc sempre és la submissió.

- Tot açò succeeix en el espai públic, així que podem imaginar què passa a l’espai privat, on només hi son els carreters i el cavalls.

El tir i arrossegament és un exemple de com es construeix la masculinitat, contra qui es construeix. Contra aquests cossos castigats, que poden arribar a 700 kg., que han après a obeir. Per això és habitual sentir crits com:

“Me cague en la mare que t’ha cagat, mira-la!”.

“Me cague en la llet que has mamat hui!”.

“El que passa és que sap massa, me cague en Déu!”.

“Gandula”.

O el “m’enfadaré”.

“M’enfadaré” … i serà culpa teua, per haver-me provocat, haver-me mirat malament, per no obeir. Serà culpa teua, perquè ací mane jo. Per rebel, per no fer el que et dic, per no fer-ho ràpid o per fer-ho malament. El cas és que sempre hi ha una excusa, perquè aquest sistema permet que sempre hi haja una excusa per fer mal. I si el dany és massa visible i, sobretot, si algú ho va gravar, ens diran que és un cas aïllat.

El tir i arrossegament és violència sistemàtica, dany constant. El tir i arrossegament, escric això com a feminista, talla la respiració.

————————-

 

Diplomada en Relacions Laborals. Llicenciada en Història. Militant d’esquerres. Feminista, heterodisident i vegana.

2728

La Raposa és un espai de trobada -situat al Poble Sec de Barcelona- de transfeministes, veganes i lgtbiq. El grup Bolleres Veganes van inciar aquest projecte fa poques setmanes i es van constituir com a cooperativa. A l’espai hi ha un bar, una sala per fer xerrades i tallers i una llibreria transfeminista.

Aquest video està realitzat per idemTV.com i TVAnimalista.com

2089

Mentre veia Els Homes Lliures de Jones i el cavaller del Sud, com tantes altres voltes, anava a violar l’esclava Rachel, em vingué al cap aquella escena de Braveheart del dret de cuixa (derecho de pernada, en castellà). En realitat, els documents històrics no donen cap senyal que permeta constatar res que se li assemble, i encara menys amb eixe nom. Fins i tot, quan apareix, és per a que els senyors afirmen que no en tenen constància que s’haja aplicat mai i que, en tot cas, renuncien a eixe suposat dret per “injust i deshonest”.

En realitat, no necessitaven apel·lar a cap dret per a forçar una dona camperola, només ho havien de fer amb la seua impunitat i la indefensió de les víctimes com a escut i, per suposat, lluny de qualsevol ostentació. La igualtat davant la llei i la seguretat jurídica no són conceptes d’aquella societat estamental. Per altra banda, l’honor de la família es podia obviar a canvi de tanta proximitat al poder, que podia atorgar beneficis, excepcions i privilegis. Les dones eren usades com a instruments de promoció i monedes de canvi; estaven socialment més a sota que els homes que podien traure profit d’eixa situació, des del violador fins als membres de la seua pròpia família.

Tal vegada ens trobem davant l’explicació a que les violacions siguen l’icona per excel·lència de la injustícia, de l’abús. La lluita no es genera des de la solidaritat i l’empatia, sinó de la l’instrumentalització heteropatriarcal del fet; el patiment de les dones és patiment, sobretot, quan convé per a “les lluites dels homes”, continua eixint de la foscor només quan els homes han de clamar contra els seus greuges. Un bon exemple de tot això, malgrat que portat fins al ridícul, és eixe vídeo del Tetazo a l’Obelisc de Buenos Aires on, per sorprenent que semble, l’exclusió dels homes “feministes” ocupa el centre de la notícia.

Entre els Homes Lliures de Jones podem veure clarament eixa instrumentalització, amb el racisme i l’esclavitud com a protagonistes. Els homes blancs es revolten perquè no és la seua guerra, perquè els amos de més de 20 esclaus no han de morir al camp de batalla. Al nord passava una cosa semblant: els rics podien fugir de la mort comprant la seua llicència, com també es pot veure a la pel·lícula Gangs of New York. A la guerra morien els pobres per a defensar els interessos dels rics, i és així com alguns s’adonaren que no eren molt diferents dels negres esclaus.

Però, fins i tot així, els eixia el seu privilegi davant els negres. Quan la lluita es converteix en una lluita que és clarament contra el racisme i els abusos que justifica, la majoria dels rebels blancs se’n desentenen. Abans, durant la guerra, quan es proclamava la igualtat de blancs i negres es feia deixant clar que és la gent desafavorida i explotada tota junta, blanca i negra, la que ha de deixar de ser-ho. La reivindicació s’adapta fàcilment a les necessitats del privilegi blanc, perquè no ho és en aquest context.

La forma de plantejar aquesta reivindicació recorda molt les de l’època medieval: “si té dues cames, és una persona”, “pots ser amo d’un cavall, d’una vaca, d’un bou o d’una mula, però no pots ser amo d’un ésser humà”. Com abans, la qüestió dels drets es planteja com una ampliació del cercle restringit del privilegi per a que, a dins, càpiguen més dels que cabien abans. Per a que capiguem “nosaltres”, deixant clar que “els i les altres” per sota nostre es quedaran a fora.

Veient això, podem entendre millor com funciona l’explotació. És com un quitrà espès i enganxós que brolla per dalt de la piràmide social i regalima lentament cap a baix, deixant més pòsit com més baix està, però sense deixar de caure fins a ofegar els individus més oprimits. Les lluites per lliurar-se d’aquest quitrà no ho són per a deixar de llançar-lo cap els de sota; es tracta de deixar de ser oprimits sense renunciar a la capacitat d’oprimir.

És molt gratificant que el moviment antiespecista, el dels sense veu, represente tot el contrari. És el mateix impuls de les persones antiesclavistes blanques que, sense tindre res a guanyar, es jugaren la llibertat i la vida; de les que deixen enrere la seguretat d’Occident per a treballar en un camp de persones refugiades o per a patrullar el Mediterrani per a salvar vides, dels homes heterosexuals feministes o militants LGTB (els que de veritat ho han entès).

És per això que ens posem en la pell dels altres animals i fem això que els seus explotadors anomenen “humanitzar-los”, que no ens sol agradar que s’instrumentalitze la lluita per a que siga més còmoda per a qui no vol renunciar a certs privilegis. És per això que mostrem terribles imatges de tortures i assassinats que mai patirem, i és per això que ens manifestem “contra la llibertat” de qui explota animals.

Per cert, l’autèntic dret de cuixa medieval no pot ser altra cosa que el cobrament per part dels senyors, que ho podien fer perquè eren els senyors de les terres que treballaven els camperols, d’una cuixa de cada animal que aquests hagueren criat i matat. L’autèntic dret de cuixa és, en realitat, un gran exemple de l’abús i l’explotació dels éssers humans sobre l’abús i l’explotació dels altres animals.

———————–

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

2846

El dissabte 24 de setembre, unes persones que intentaven impedir el linxament d’animals van ser apallissades, sota l’atenta mirada de la policia local. A Algemesí.

La sang de les persones animalistes, a les què la tauromàquia acusa de violentes, es va barrejar amb la dels erals i jònecs torturats fins a la mort en aquesta carnisseria que es diu Setmana de bous d’Algemesí.

Aquest any hi ha una novetat: a pocs metres del lloc fins on s’arrosseguen els cadàvers de les cries de bou (els cadàvers o els animals agonitzant), allà on les persones animalistes van ser colpejades, hi ha un estand i un photocall on es demana unes festes d’igualtat i respecte. El lema d’una d’aquestes campanyes és el títol d’aquest article, “no és no”, en referència a la violència sexual.

Cada vegada que la tauromàquia vol renovar la seua imatge i disfressar-la de modernitat sol utilitzar la presència de dones, com toreres a peu o a cavall, com a públic. Això és un clàssic. Per això la insistència de Mar Pintor, regidora d’igualtat d’Esquerra Unida del País Valencià i taurina declarada, en vincular la campanya feminista amb la setmana de bous.

Que Esquerra Unida del País Valencià siga un partit estatutàriament antitaurí no és un obstacle per a que una regidora faça de la tortura taurina la seua bandera. Però el feminisme lluita precisament contra allò que la Sra. Pintor vol fomentar. El feminisme identifica les lògiques de dominació que volen sotmetre altres cossos i s’enfronta a elles. La interseccionalitat és això: va néixer com un crit des dels marges, des del feminisme no blanc, no heterosexual i va posar sobre la taula que no hi ha opressions de segona, hi ha opressions que no patim. Des de la defensa animal, prenem aquest crit i ho fem nostre.

Així que la instrumentalització que fa l’ajuntament d’Algemesí de la lluita feminista és un purplewashing de manual: intenta utilitzar la lluita feminista per legitimar una injustícia. Perquè, es pot demanar igualtat i respecte, mentre s’aplaudeix com uns cossos són castigats per considerar-se “inferiors”? Castigats fins a la mort perquè es té la força per fer-ho, perquè n’hi ha persones que ho troben divertit. No cal ser psicòloga per entendre que en el moment en què es banalitza la violència contra uns cossos, és molt fàcil fer un clic mental i estendre la violència cap a altres i, sobretot, cap a les altres.

L’heteropatriarcat està dins de la plaça de bous d’Algemesí i compta amb el suport d’una regidora d’igualtat, que té la cadira en una candidatura d’un partit polític estatutàriament antitaurí. Això és una traïció. He sigut militant d’EUPV i he format part de l’àrea de feminismes: el que fa la Sra. Pintor és una traïció i està acompanyada per tot el seu grup municipal.

En aquest estand es vol denunciar la violència masclista i això, per descomptat, és una cosa molt necessària i, com a feminista compromesa, li done suport. Però pel carrer Muntanya d’Algemesí corre la sang i aquesta sang no hauria de ser invisible. Com tampoc hauríem de ser invisibles nosaltres, les dones animalistes, les que patim la violència quan els matxirulos taurins ens demanen que “els ensenyem les mamelles”, quan ens envien a fregar o es toquen els genitals. He deixat de comptar les amenaces de violació i sempre he marxat d’Algemesí mirant enrere.

L’espina dorsal de l’animalisme és el feminisme. Són les ulleres violetes les que fan que identifiquem les injustícies. Per això aquest moviment està format majoritàriament per dones i per això és castigat i és insultat. No es pot entendre la violència que patim a Algemesí sense la clau de la violència masclista.

No és no, clar que sí. Però si aneu a la zona on està aquest estand d’Algemesí i mireu cap a terra, veureu la sang d’uns cossos sotmesos de la forma més brutal. Les ulleres violetes haurien d’identificar aquesta sang i no somriure, sense mirar cap a un altre costat, quan la tauromàfia se la treu, molesta, de les sabates. Al cap i a la fi, el feminisme és incòmode, qüestiona el que ens diuen que és tradicional, normal i natural. Per això, la violència contra els animals és un assumpte feminista. I el feminisme sempre pren partit.

——————–

 

Diplomada en Relacions Laborals. Llicenciada en Història. Militant d’esquerres. Feminista, heterodisident i vegana.

3202

El 31 de gener d’aquest any, l’Associació Gitanes Feministes per la Diversitat publicà, al seu perfil de Facebook, una foto de la primera torera gitana per a felicitar-la per la seua “valentia”. Aquesta associació té per objectiu denunciar i lluitar contra la discriminació que pateixen les dones gitanes a tots els àmbits de la societat.

Jo, que les seguisc i he recolzat les seues campanyes, per exemple la que demana a la R.A.E. una cosa tan elemental com que la paraula “gitano, na” no es definisca com “que estafa o obra amb engany”, quan vaig veure la foto empassí saliva. Perquè és inexplicable que una associació que lluita per la justícia social, des del feminisme, entenga que torturar fins a la mort un animal tancat és un acte de valentia o d’igualtat. I em disposava a escriure això mateix, però se m’avançaren. Dones gitanes intervingueren per a dir que en el seu nom no, que torturar un animal no era ni valent ni era just. Una d’elles va escriure: “Abans de res sóc gitana i crec que heu enfocat tot això de molt mala manera, ja que per a mi no és de valentes que alguna persona maltracte un ésser innocent i sense maldat i que agonitza fins que acaben amb ell, i tot això vist per persones que gaudeixen veient sang i que volen emmascarar els laments agonitzants i de terror d’un animal amb un pas-doble! Valentia és aquella que salva vides! No de qui les mata per diversió! Valentia és del qui ajuda desinteressadament, de les dones gitanes que lluitem perquè tot aquest món troglodita quede enrere!!! “.

Un bon nombre de comentaris anaven en aquest sentit. No obstant això, també hi hagué algun comentari que, des de fora i argumentant una suposada defensa animal, culpabilitzava al poble gitano (totes les persones) i el relacionava amb la delinqüència, la droga i el maltractament animal.

Així que aquestes dones, que lluiten cada dia contra els prejudicis i la desigualtat i que rescaten animals, van haver de llegir això. Són gitanes, són culpables, fi.

Aquests raonaments són d’una miopia ètica que fa por. Sí, n’hi ha de persones gitanes que torturen animals, i de paies no?, seria legítim afirmar que tot el poble valencià és torturador perquè el govern del PP vol aprovar una Llei de Senyes en la qual la tortura animal es considera un senyal d’identitat?, jo sóc una torturadora aleshores?

Tot això em recorda el “purplewashing” (rentat violeta): l’estratègia que consisteix a utilitzar els drets de les dones per justificar la violència sobre algunes dones. És a dir, persones amb un discurs d’odi que nega la igualtat, es tornen súper-feministes per menysprear a una dona amb vel i expulsar-la de l’espai públic. Súper alliberador. Ara bé, quan es tracta de drets sexuals i reproductius, de coeducació, d’educació afectiva-sexual, … el feminisme s’esfuma més ràpid que una cursa de braus si no hi ha subvenció. S’esfuma perquè, en realitat, no tenen cap intenció d’aplicar polítiques feministes, només es tracta d’alimentar l’odi, generalment contra una persona que està en una situació de vulnerabilitat.

També em recorda el “pinkwashing”: utilitzar les llibertats sexuals com a excusa per a negar drets, tan elementals, com el dret a la vida. Pense, sobretot, a Palestina i en com es disculpa l’apatheid que pateixen, també, les persones LGTBI palestines.

I recordant, recordant, recorde una casa que hi havia a prop d’on estic ara. Era la casa municipal que feien servir com a reten de policia i calabossos, als anys 50 del segle passat. Allí hi anava el guàrdia rural que, en una època de fam, vigilava que no robaren a l’horta. Expliquen les ancianes que si aquest home agafava una nena gitana intentant agafar alguna cosa per menjar (això no és robar), la portava a la casa i la violava sota amenaces de detenció. Aquesta casa era al centre del poble. Es podia sentir com ploraven “les gitanilles”. Perquè elles ploraven, ploraven molt. Les estaven violant. Però cap persona que les sentia podia fer res perquè el guàrdia rural tenia total i absoluta impunitat. En el relat d’aquesta història es barreja la vergonya, la tristesa i el dolor.

Vull ser molt clara: una persona que participa en la tortura és menyspreable. Una persona que es dedica a mutilar de forma sistemàtica, a fer vomitar sang a un animal derrotat, és menyspreable. Ho és pel que fa. El color de la seua pell, el seu sexe, la seua opció sexual o la seua procedència és irrellevant. L’animalisme és una lluita d’alliberament, que també té un posicionament clar respecte a això. Aquesta lluita és hereva de la lluita feminista, antiracista, LGTBI i, per tant, ací es lluita contra tots els prejudicis i es defensa la igualtat, precisament perquè volem un món on la diferència no signifique dominació. I si alguna persona utilitza els animals com a excusa per llançar discursos d’odi (discursos ignorants, profundament ignorants per definició) potser s’hauria de plantejar buscar-se altra ideologia. Perquè aquesta, per descomptat, no és la seua.

 

Diplomada en Relacions Laborals. Llicenciada en Història. Militant d’esquerres. Feminista, heterodisident i vegana.

2835

A qualsevol dona que haja acudit a protestar contra les corregudes de bous, a les portes de la plaça de tortura, li han cridat un “ves-te’n a netejar”, “puta”, “chúpamela”, o el que li digueren a una activista: “tu, el que necessites, és que el teu home et done una bona hòstia”. Pels homes, queda el genèric “maricó” i el “catalanistes”, que és unisex i atemporal. Doncs be, de tots els apel·latius que m’han cridat, el meu favorit és “eixes, eixes són les que avorten” (amb la seua variant “abortiiistes, abortiiistes”…, amb èmfasi en la “i”, la “i” d’ignorant). Tot el que ens criden és molt significatiu, és cert. I, en una prova de diversitat afectiva–sexual, el món taurí suspendria. Però, particularment, n’hi ha de bullit amb aquest últim crit.

Persones que entren a un recinte a veure com es mutila de forma regulada un animal atordit, fins que perboca sang mentre lluita per respirar i, finalment, és assassinat, es consideren garants de la vida. Vida entesa com un conjunt de cèl·lules que són a un úter aliè. És curiós.

La nostra ideologia també està definida per qui és oponent nostre i per com ens percep. I, segons açò, l’animalisme és aliat del feminisme. Sí, estic d’acord. Tenim moltes coses en comú, animalisme i feminisme són lluites molt semblants. Les dues impliquen una presa de consciència. Les dues són moviments d’alliberament. Les dues volen visibilitzar qui roman invisible. Les dues denuncien diferents processos de cosificació, de discriminació, de violència. I les dues s’enfronten a una ideologia de dominació que fa servir estratègies argumentals molt semblants, recorrent a elles quan no té més remei. Perquè, pel patriarcat i pel sistema especista, l’estat ideal és el silenci.

Hi ha tres estratègies que es repeteixen: apel·lar a la tradició (“s’ha fet sempre”), apel·lar a l’amor (“ho faig perquè l’estime”), apel·lar a la biologia (“és el que és natural”). Les tres estratègies amaguen gàbies. Quan les intentem trencar ens diran que no respectem la nostra història, que no sabem què és l’amor de veritat i, per tant, no entenem la veritable essència de qui és a la gàbia i, finalment, que no sabem quin és el nostre lloc (el lloc que tenim assignat de forma natural o divina a no sé quina piràmide evolutiva o repartiment de rols).

Tornem, però, al tema de la vida. Ara mateix, les dones estem amenaçades amb una contrareforma de la interrupció voluntària de l’embaràs que ens retrotrau a anys sinistres. Anys als que les dones érem considerades incapaces i/o menors d’edat perpètues. D’avortaments a taules de cuina, en secret, amb substàncies tòxiques, agulles de teixir, injeccions vaginals i altres mètodes on les dones es jugaven la vida. On morien, insistisc, en secret.

I aquest intent de tornada a aquells anys arriba de la mateixa mà que considera que la tortura taurina en totes les seues formes, només per citar un exemple d’explotació animal, és un bé a protegir i fomentar. Així que, vinga, parleu clar, Sr. Gallardón & cia: la vida us importa un rave. Ho sabem.

Sabem que si de veres us importara, no es justificaria disparar gent indefensa mentre està nedant, ni es privaria de recursos persones en situació de dependència (xiquetes i xiquets també), ni es negaria atenció sanitària persones migrants sense papers ni, segur, condemnaríeu a avortaments clandestins dones en situació de vulnerabilitat (pobres, joves, migrants). En el moment que estic escrivint aquest text, han mort 27 dones a l’estat espanyol només al 2014, mortes per ser dones, víctimes del terrorisme masclista. Potser m’ho he perdut, però no he vist cap reunió d’urgència de la ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat amb el ministre de Justícia i el ministre d’Interior (eixe que ens diu terroristes). Defensa de la vida? Ja…

El que passa és senzill: amb el pretext de defensar la vida en abstracte, s’ignora la vida real, en un procés d’apropiació de cossos aliens. Així funciona també l’explotació animal: s’apropia d’altres cossos que, com els nostres, tenen la capacitat d’experimentar dolor físic i patiment emocional intens. Només que són d’altres espècies.

Per això, tenim tant en comú, per això l’animalisme és feminista. Perquè defensem vides de veritat i perquè identifiquem les injustícies. Haguérem arribat fins ací sense eixes dones rebels que lluitaren contra una societat que empara les injustícies tot escudant-se en la tradició, en allò natural? Jo crec que no.
“Em declare en contra de qualsevol poder cimentat en prejudicis, malgrat que siguen antics”, escrigué Mary Wollstonecraft al segle XVIII. No conec cap persona animalista que no subscriga aquesta frase. Lògic. Aquesta lluita només pot ser violeta.

 

Diplomada en Relacions Laborals. Llicenciada en Història. Militant d’esquerres. Feminista, heterodisident i vegana.

LA PLOMA

1616
A la xarrada de les II Jornades Veganes de Benissa, haguí de passar massa ràpidament per damunt d’eixa patètica masculinitat que s’amaga darrere de...

NUTRICIÓ

3422
Nou capítol del programa "V de gust", una nova recepta nutritiva i ideal per cuinar amb criatures: Filets arrebossats. Ingredients: 250 g de mongetes 120 g farina...