Etiquetes Entrades etiquetades amb "ètica"

ètica

3533

Xavi Bayle, ARTivista pels Drets Animals ens presenta aquesta xerrada que va oferir el desembre de 2015 a Can Batlló de Barcelona.

Consideracions sobre la Imbècil Ètica, o el perquè de les discriminacions “, és una xerrada inspirada en l’assaig L’Idiota Moral de Norbert Bilbeny, sobre la banalitat del mal en la nostra història. Banalitat que troba refugi en la nostra relació amb les no humanes, però que procedeix de la mateixa font que la comesa en discriminació contra la nostra pròpia espècie.
Patologia, simptomatologia i visualització de la Imbècil Ètica així com els motius que l’empenyen a fer i ser.

Foto: Blanca Hernández Jiménez

4679

En aquesta ocasió vaig a analitzar breument dues idees contràries que enfronten als defensors dels Drets Animals a l’hora d’establir les estratègies que tenen com a fi aconseguir que els drets dels animals siguin èticament respectats i per tant reconeguts legalment. Per tant tots els defensors dels Drets Animals són abolicionistes, a grans trets tots tenen la mateixa finalitat. L’abolicionisme es diferencia del mal anomenat «benestarisme»(1) en què aquest no té com a objectiu abolir l’explotació i la matança dels que no són humans, sinó reduir el seu sofriment mantenint la seva explotació i matança per sempre.

Al que vull respondre en aquest article és a si el fi justifica utilitzar mitjans no ètics o si no els justifica. Dono per fet que ens referim a un fi que no és arbitrari, sinó al fi que assenyalen les normes ètiques, doncs un fi arbitrari no justifica utilitzar mitjans no ètics.

La idea ètica que el fi no justifica els mitjans vol dir que per aconseguir un món en què les normes ètiques siguin respectades no està justificat en cap cas violar aquestes mateixes normes ètiques. La idea ètica que el fi no justifica els mitjans és una herència del deontologisme kantià, del filòsof Immanuel Kant (1724-1804), quan en un dels seus imperatius categòrics diu: «Obra(2) de tal manera que facis servir la humanitat, tant en la teva persona com en la de qualsevol altre, sempre com un fi, i mai només com un mitjà »(3) i està present en posteriors teories deontologistas, com la de Tom Regan i la de Gary Francione. Pel deontologisme, el mal o allò èticament incorrecte es troba en que algú esculli violar una norma ètica, tant és el motiu, això és un atemptat contra la raó, ja que aquestes normes són el producte d’ella. Aquesta idea porta a alguns defensors dels drets dels animals, depenent de la seva coherència, a rebutjar un o més dels següents fets:

a) Donar suport o participar en la creació de lleis sobre com explotar i matar produint menys patiment, millorant les condicions de vida als camps de concentració anomenats «granges».

b) Donar suport o participar en actes o manifestacions monotemàtiques que busca aconseguir un major suport social i polític, per exemple, quan es convoca una manifestació que només demana la prohibició de la tauromàquia.

c) Donar suport o participar en la castració de gossos, gats, etc. sense el seu consentiment per evitar les males conseqüències que la sobrepoblació produeix en els nous éssers nascuts.

D’altra banda hi ha la idea contrària, que està demonitzada(4), i que diu que el fi sí que justifica els mitjans. Aquesta idea és una herència del conseqüencialisme de Jeremy Bentham (1748-1832) i està present en posteriors teories conseqüencialistes, com la de Peter Singer i la d’Òscar Horta. Per al conseqüencialisme, el mal o el èticament incorrecte està en fer que el món tingui més patiment o més frustració; això és en si una norma que podria ser aquesta: «ha d’existir el menor patiment (o frustració) possible» o, en la seva forma positiva, «ha d’existir la major felicitat (o satisfacció) possible». El que diferencia el conseqüencialisme del deontologisme és que el conseqüencialisme permet triar violar una norma ètica si s’estima que les conseqüències seran menys dolentes per aconseguir un món ètic que triar no violar-la.

Un exemple clàssic que se sol posar sobre la idea que el fi no justifica els mitjans és que Kant defensava les normes «no has de mentir» i «no has de matar humans», i com deontologista que era defensava que aquestes normes ètiques no han de violar-se mai, ni que mentir sigui l’única manera de salvar la vida d’una persona; aquest exemple ens fa intuir que en Kant i en altres deontologistas hi ha algun tipus de desconnexió entre la raó i el món material en què existim les persones, els anomenaré «deontologistas desconnectats». En canvi, un conseqüencialista mentirà, robarà, fins i tot matarà a algú si estima que les conseqüències de fer-ho seran menys dolentes per aconseguir un món ètic que triar «no fer res». Aquest és el perill del conseqüencialisme, que les estimacions per aconseguir un món millor es basen en l’experiència i en la intuïció de cada persona, de manera que una mala estimació pot portar-nos a un món pitjor, a curt, a mitjà o a llarg termini. Els errors han estat molts, aprofitar la idea amb fins no ètics i utilitzar mitjans horribles que s’han tornat en contra del món ètic que es volia aconseguir. Les dades que ens proporcionen la Història, l’Estadística, la Sociologia, la Psicologia i altres disciplines estan avui disponibles per ajudar a que el conseqüencialista intueixi probabilísticamente quines poden ser les millors decisions per avançar cap a un món ètic.

Una de les coses més sorprenents de les que em vaig adonar és que el deontologisme i el conseqüencialisme només estan separats per aquesta desconnexió entre la raó i el món material que abans he esmentat, cosa que no passa per culpa del deontologisme, sinó per un error dels «deontologistas desconnectats». L’error d’aquests consisteix a creure que no es pot violar una norma ètica si es tria «no fer res», és a dir mitjançant una omissió. Per exemple creuen que al triar «no fer res» no es pot violar la norma que prohibeix l’assassinat, però un assassinat per omissió es veu molt clarament en que si un nen s’està ofegant en una petita piscina i som l’única persona que pot salvar-li la vida llavors si triem «no fer res» estarem triant que el nen mori, i triar que algú mori és matar-lo. En aquest sentit és un clàssic el dilema del tramvia, ideat per Philippa Foot(5):

Un tramvia corre fora de control per una via. En el seu camí es troben a cinc persones lligades a la via per un filòsof malvat. Afortunadament, és possible accionar un botó que encaminarà al tramvia per una via diferent, per desgràcia, hi ha una altra persona lligada a aquesta. S’hauria prémer el botó?

Si acceptem el fet que també som responsables de les conseqüències de triar «no fer res» llavors inevitablement anem a «tacar-nos les mans» a enfrontar-nos amb situacions en què, si o si, ens toca haver de triar violar normes ètiques; el «no fer res» ja no serà el limb en què es refugien els «èticament perfectes»(6). Les persones som responsables tant de les nostres accions com de les nostres omissions perquè la voluntat amb què la consciència està dotada és, en menor o major mesura depenent del context, una de les causes que tenen un efecte en el món. Com diria Sartre, estem condemnats a ser lliures. Per tant no podem escapar del conseqüencialisme: sempre hem de triar l’opció que estimem que tindrà les conseqüències menys dolentes, és a dir, a triar l’opció que estimem que tindrà millors conseqüències a curt, mitjà i especialment a llarg termini per al nostre fi últim, que és aconseguir un món ètic.

Ara ja podem veure més clarament que qui tria no donar suport o no participar en la creació de legislació benestarista està sent, en part, la causa del sofriment extra per no aplicar-la. De la mateixa manera, qui tria no donar suport o no participar en actes i manifestacions monotemàtiques com la tauromàquia està sent, en part, la causa del sofriment extra que pateixen els toros a aquest espectacle. Així mateix, qui tria no donar suport o no participar en la castració d’animals està sent, en part, la causa del sofriment i mort que patiran els que naixeran i no seran adoptats, com denuncien totes les protectores. En tot cas, la negativa a donar suport o a participar en alguna d’aquestes pràctiques ja no serà en base a defensar que el fi no justifica els mitjans, sinó a partir d’estimar que donar suport o participar en aquestes pràctiques tindrà pitjors conseqüències que triar no recolzar-les i no participar-hi.

—————–
Notes

(1) La indústria de l’explotació i de l’extermini dels que no són humans es va apoderar de la paraula «benestar» per referir-se a la seva explotació i matança «sense patiment», un terme que aplicat als humans no té res a veure amb això.
(2) És important observar que la regla ètica es dirigeix ​​al lector de manera personal en lloc de formular-se de manera impersonal. Això té implicacions profundes, com que les normes ètiques només són d’obligat compliment per a qui pot comprendre-les.
(3) Aquesta regla ètica és especista. L’especisme és una discriminació arbitrària, encunyada el 1970 pel psicòleg Richard D. Ryder, que consisteix a perjudicar algú perquè és d’una determinada espècie. Quan l’especisme s’exerceix des de l’antropocentrisme es diu concretament especisme antropocèntric. Kant era especista en la base de que afirmava que només els humans són racionals, entenent racionalitat com la capacitat de dictar-se a si mateix normes ètiques. Aquesta idea no s’ajusta a la realitat en la qual per exemple els nadons, nens i alguns malalts no tenen aquesta capacitat. A més, la racionalitat no és el rellevant per respectar a algú, sinó que el rellevant és el mateix fet que s’és algú, a això és al que anomenem sensocentrismo: http://www.tvanimalista.com/es/2014/09/29/el-sensocentrisme-es-la-rao-que-ens-porta-a-practicar-el-veganisme/
(4) Per fer-se una idea del demonitzat que està el conseqüencialisme només cal dir que quan vaig cursar Ètica I i Ètica II a la UNED no estava inclòs en el temari, només hi havia un parell de mencions. La idea que la finalitat sí justifica els mitjans no té la culpa que els fins no siguin els de l’Ètica i tampoc d’estratègies fallides per ser contraproduents.
(5) http://es.wikipedia.org/wiki/Dilema_del_tranvía
video
(6) A la pràctica, tots els defensors dels Drets Animals que són «deontologistas desconnectats» són conseqüencialistes en la pràctica: per anar d’un lloc a un altre fan servir transports que causen atropellaments de persones humanes i no humanes; per alimentar-se consumeixen vegetals que s’han produït mitjançant la matança d’animals en els camps de cultiu; per mantenir la salut i la vida defensen la defensa pròpia, etc.

 


David Díaz és Tècnic Superior en el desenvolupament de productes electrònics, però va començar a estudiar programació informàtica als 12 anys fins que a la universitat va ser perdent la motivació segons l’anava guanyant cap a la Filosofia. A l’estiu de 2007 va decidir fer-se vegà i començar a fer activisme en defensa dels animals. El 10 d’agost de 2008 va crear el bloc www.RespuestasVeganas.Org en el qual dóna respostes als arguments que se solen presentar contra el veganisme. És soci de diverses organitzacions veganes i afiliat al Partit Animalista PACMA.

3838

En el dia d’avui vull detenir-me a examinar de manera molt bàsica una qüestió “sorollosa” no només en àmbits animalistes, sinó en altres també quan es tracta de discussions i intercanvi d’idees. En moltes discussions s’arriba al punt d’advocar per l’infaltable “respecte per les opinions dels altres”, com si les idees no poguessin ser refutades, i com si totes les opinions tinguessin el mateix valor. Quan les discussions arriben a aquest punt, es confonen dos elements: el dret que cadascú té a l’opinió pròpia, i l’assumpció que totes les opinions tinguin el mateix valor.

Plató ens diu que les opinions són doxa, creences populars o comuns que no estan relacionades amb un coneixement o argumentació de tipus racional. Quan una diu que cada persona té dret a la seva pròpia opinió, usualment ens referim a aquest tipus de creences personals subjectives i subjectes a incertesa: que t’agradin més els gats que els gossos o que prefereixis el gelat de vainilla al de xocolata, aquestes són opinions la discussió de les quals resulta estèril perquè no es persegueix que l’altre canviï d’opinió, només s’expressen gustos personals.

D’una altra classe d’opinions parlem quan es tracta d’argumentacions racionals o d’opinions basades en coneixements (científics, tècnics, professionals o d’oficis, etc.) i que per tant es poden verificar o falsejar més enllà dels gustos o de les preferències personals. I aquí rau el problema principal: que solem confondre les opinions del segon tipus, les de coneixement tècnic/científic/professional, amb les opinions emanades del simple gust personal. Vegem-ho amb un exemple actual: la polèmica de les vacunes. Hi ha un coneixement científic que avala la vacunació dels nens i que tira per terra la remor estesa que certes vacunes causen autisme. A l’opinió experta i tècnicament fonamentada dels científics, les persones sense formació científica no poden argumentar les seves opinions basades en les seves creences personals i demanar que les dues opinions siguin respectades i tingudes en compte amb el mateix pes, perquè no en tenen. El mateix passa quan, per exemple, es diu que els animals són inconscients o no senten com els humans. Que ens agradi seguir menjant animals o torturant a tradicions cruels no és una posició equiparable argumentalment amb les opinions o raons científiques que ens indiquen que els animals si són éssers conscients i sensibles -fets fàctics que ens han d’interperl·lar moralment. Podem demanar respecte per a les persones que sostenen idees, però per les idees no es pot demanar un estatus de respecte. Per això estan fetes les idees: per debatre, argumentar, refutar i canviar-les per altres en cas de ser considerades errades, extemporànies, que no responen al context actual, o l’estat actual del coneixement, etc.

Llavors, què significa tenir “dret” a una opinió? Podem donar dues respostes per això: una simple i una altra complexa. La simple significa exactament això: tots podem tenir opinions, i ningú pot detenir una altra persona que pensi el que pensi. Però aquesta afirmació és bastant trivial, i es confon amb el valor, formació i riquesa de les opinions personals. D’aquí la resposta complexa: que si tenir “dret” a una opinió significa tenir dret al fet que els punts de vista propis siguin considerats veritables, o almenys, considerats propers a la veritat, llavors les coses canvien. Si les opinions personals es funden en la ciència, o en el pensament màgic, en idees retrògrades moralment, fonamentalistes o essencialistes, es tracta d’arguments i d’opinions que no poden tenir el mateix valor. Tots tenim dret a tenir una opinió, però això no vol dir que totes les opinions siguin racionals, respectables i que haguem de prendre seriosament. Perquè elles depenen de les seves raons i fonaments, no de les persones que les tinguin.

Sóc vegana i des de la meva infantesa m’ha preocupat la relació especista antropocèntrica que la humanitat manté amb la resta dels animals. Encara busco respostes a moltes preguntes d’aleshores. Sóc Treballadora social, màster en Filosofia Política i màster en Bioètica i Dret. Actualment estic escrivint la meva tesi doctoral en Filosofia, tractant sobre els límits de la filosofia moral, la bioètica i els drets dels animals. He estat activa en el món de l´animalisme des de fa més d’una dècada, sempre amb un peu en la teoria i un altre a la pràctica. Comparteixo la meva vida amb el meu marit, tres gates i un nombre sempre canviant de gats rescatats del carrer als quals donem en adopció.

3038

La ramaderia intensiva no és una alternativa alimentària viable.  Està molt lluny, a més, de ser sostenible.  La relació entre allò que es gasta i allò que s’obté de l’esclavatge i mort als escorxadors de centenars de milions d’animals mostra l’enorme ineficiència de la indústria de la carn.  És un malbaratament constant de la terra i els recursos naturals.

Aquesta maquinària consumeix anualment més del 40% de la producció de cereals i la quasi totalitat de la de soja, farratges a banda; més del 25% dels peixos que es pesquen, convertits en farina(1), i més del 50% de l’aigua que es consumeix a tot el món(2).  Engoleix enormes extensions de selves verges i d’ecosistemes salvatges, mata i contamina amb tones d’herbicides, fungicides, insecticides, medicaments i altres tractaments químics i crema una quantitat ingent de combustibles fòssils.

Genera residus que obliguen a tractaments molt costosos i a càrrec dels pressupostos públics.  Un exemple és el dels purins, la barreja de defecacions i orina dels porcs esclaus amb residus químics que, fins fa poc, s’amagaven sota la catifa de la terra en forma d’adob, i que han contaminat els aqüífers.  Representen un greu problema: com que les normatives d’Alemanya o Holanda són molt estrictes, fins i tot es creà una “indústria d’engreixament” que consisteix en rebre garrins d’aquells estats i enviar porcs engreixats, que es maten allà.  Els purins es queden ací(3).

I presenten la ramaderia ecològica com a “solució”, com a alternativa per a la supervivència del món rural amb una producció integrada amb l’agricultura, explotació extensiva, rebuig dels transgènics i la química, sostenibilitat, benestar animal…  I amb tota l’aprovació de determinats sectors i grups ecologistes(4).  S’arriba a presentar com a instrument per a la “supervivència d’espècies en perill d’extinció” i amb aquest argument li ha tocat el rebre, fins i tot, a l’emblemàtic ruc català(5).  Supervivència fins a l’escorxador d’espècies que es crearen pel seu ús i explotació.

La Ramaderia del Mas Freixes és una petita explotació de vaques llemosines que ven carn de vedella sense intermediació, a través de la seua web(6).  Expliquen com funciona la “protecció” ramadera per a uns individus que viuen “lliures les 24 hores del dia”: els encàrrecs [de carn] s’han de fer amb antelació, perquè nosaltres no treballem amb estocs per garantir que la carn sigui fresca.  És a dir, un cop tenim els encàrrecs suficients, sacrifiquem l’animal.  És la relació més directa que es pot veure de la conseqüència de consumir explotació: la compra de carn mou el ganivet del matancer.

L’esforç de promoció d’aquestes “produccions” donen veu a persones que s’expliquen sense embuts.  El programa De Vacances de TV3 va emetre, el 20 de juliol de 2007, un reportatge titulat L’ovella ripollesa.   El ramader Manel Mercè explicava que l’explotació d’aquesta raça està destinada a la producció de recuit, un formatge fresc típic de l’Empordà.  Aquest negoci va vinculat a la comercialització de carn de xais, que han de nàixer per a que l’ovella “done” la llet amb la què fan el formatge.  La promoció de la gastronomia turística permet vendre aquests xais amb 2 o 3 setmanes de vida i un pes de 5 kg en canal.  Segons Pep Nogué, del restaurant Siurana de l’Empordà, és una cuina molt semblant a la del lechazo castellà.

Aquest mateix grau de protecció afecta a molts altres individus com, per exemple, els de vaca bruna del Pirineu(7) o els de pollastre de pota blava del Prat(8).  La “preocupació” per aquests animals també es manifesta des d’organitzacions de consum com Slowfood, una associació ecogastronòmica sense ànim de lucre amb més de 100.000 persones membres (amb diners) a tot el món, i  que vol cridar l’atenció sobre el perill de desaparició de la vaca menorquina, l’ovella roja mallorquina i valenciana, la gallina valenciana de Xulilla(9)…

La carn ecològica no és, ni molt menys, sostenible.  Si es compara el seu preu amb el de la producció intensiva, és molt cara.  És un luxe perquè requereix molt d’espai, temps i diners.  La carn que no és “ecològica” també és un luxe inaccessible per a la major part d’humans del planeta.  Senzillament, no es poden produir aliments animals per tothom.  No hi ha prou selva per a produir els pinsos que farien falta, ni prou aigua per a regar els conreus.  Per això, una i altra opció només estan a l’abast de qui pot pagar un elevat preu.

La producció intensiva va associada a allò que s’ha anomenat la “democratització de la carn”.  Quina habilitat: associar l’infern amb la paraula “democràcia”.  És un fet històric invers a l’actual.  La producció extensiva feia que el preu de la carn fora prohibitiu a l’Europa de la primera meitat del segle XX.  Però amb aquesta forma de produir més per menys en poc temps, els preus s’abaratiren i la “classe obrera” començà a menjar bistec.  A casa nostra, la democràcia dels camps d’extermini en forma de granges i escorxadors arribà a les dècades dels 1950 i 1960.

Ja fa molt de temps i, fins i tot, els que visqueren aquell fenomen han perdut la memòria de com menjaven abans.  Però només han de fer un xicotet esforç per recordar, i nosaltres els podem ajudar.   La majoria de la gent, que no tenia un bon poder adquisitiu (prou bo) ens contarà que la seua ingesta de carn es reduïa a bacallà salat, sardines i cansalada de porc.  El major nombre de persones que diran això seran homes, que eren els que “treballaven”. També tastaven alguna botifarra els dies de festa i, a casa de la gent més afortunada, hi havia paella el diumenge (o escudella, o allò propi de cada lloc). Tot plegat, alguna coseta que trobar-se entre l’arròs, els cigrons, les creïlles, etc.

Fins i tot podem concloure que estàvem a la vora de l’autèntic progrés, el d’optar per una alimentació vegana, diversa, completa i saludable, renunciant a eixa poca carn que es menjava.  Però, el mercat és el mercat i, per a major glòria de la indústria càrnica, començàrem a menjar tot allò que ens tiraven fins que l’àcid úric i el colesterol ens eixí a doll per les orelles, per a major glòria de la indústria farmacèutica.

La “democràcia” no està en la safata de porexpan que trobem als supermercats, amb un tros de cadàver embolicat en plàstic.  Torturar animals no pot ser democràtic, perquè no és ètic ni és just.  Tornar a les velles formes de criar i matar animals, ara que hi ha butxaca per a pagar-les, ho és encara menys.  L’aura d’ecologia i sostenibilitat no pot amagar que la ramaderia sostenible és tan insostenible com qualsevol altra i que, a més, és una opció que es fonamenta en els prejudicis especistes per a frustrar alternatives reals per a la supervivència del món rural.

(1) El percentatge es calcula per pes, no per nombre d’individus.

(2) Per consum directe dels individus esclaus i pel reg de les plantacions destinades a l’obtenció de pinsos.

(3) Grup de defensa del Ter (GDT). Purins: http://gdter.pangea.org/Purins.htmhttp://gdter.pangea.org/Estudi.htm

Diari Osona.com, 28/08/2007: El gdt denuncia a europa un excedent de purins a osona «que ompliria la plaça major de Vic» http://www.naciodigital.cat/osona/noticia/4055/vota/1

Ecologistes en acció, juny-2005: granjas de cerdos y purines.  http://www.ecologistasenaccion.org/article17382.html

(4) Com a exemple, Ecologistes en acció, octubre de 2010: En marcha un curso de ganadería ecológica en Minglanilla.  http://www.ecologistasenaccion.org/article18847.html.  Juny de 2010: Curso semipresencial itinerante de agricultura y ganadería ecológicas. http://www.ecologistasenaccion.org/article17161.html

(5) Aquesta vegada, Ecologistes en acció en contra.  Febrer de 2007, Catalunya es menja el seu símbol, el ruc catalàhttps://www.ecologistasenaccion.org/article771.html

(6) http://www.ramaderiajorditorres.net/producte.htm

(7) Un exemple és el de l’empresa Carns de Confiança SL, que comercialitza la marca PIRINAT amb el sistema de venda directa a través de la web.  http://www.pirinat.cat/inici/inici.php

Diari El Ripollés.info, 29/04/2008: Entrevista a Enric Camprubí: “Jo vull ser pagès, no jardiner!”.  Impulsor del projecte Pirinat. http://www.naciodigital.cat/elripolles/noticia/6204/entrevista/enric/camprubi/vull/ser/pages/jardiner

Diari El Ripollés.info, 29/04/2008: La fira de Sant Isidre d’enguany tindrà un concurs morfològic de vaca bruna. http://www.naciodigital.cat/elripolles/index.php?seccio=noticies&accio=veure&id=6188

(8) http://www.pollastredelprat.org/

(9) Slowfood – Productos y productores – Baluartes y Arca del Gusto. http://slowfood.es/

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

LA PLOMA

1175
A la xarrada de les II Jornades Veganes de Benissa, haguí de passar massa ràpidament per damunt d’eixa patètica masculinitat que s’amaga darrere de...

NUTRICIÓ

3640
El programa Cuina Vegana ens ensenya a cuinar la tradicional truita de patates. Ingredients per a 6 - 8 persones: 5 – 6 patates vermelles mitjanes. 2...