Etiquetes Entrades etiquetades amb "especista"

especista

180

Des del punt de vista d’optimització energètica, el colom n’inverteix molta per alçar el seu vol. Curtes ales en cos pesat, una nosa d’aerodinàmica. Però una vegada en l’aire la cosa canvia. Quan els coloms tornen a casa d’aire, aquest es torna millor respirable. Tant, que anomenem pau a un grapat de coloms en el cel.

El colom ha conquerit gairebé tots els continents, moltes espècies i la trista glòria de l’extinció del dodo (un colom de 20 quilos) per culpa del carnisme. En els coloms i les rates dipositem la infàmia de la nostra brutícia, de la mateixa manera que a les presons dissimulem la desigualtat del sistema. El colom floreix per subratllar l’insufrible evidència d’una espècie bruta que va descubrir el concepte d’escombraries inexistent a la natura, una espècie tremendament malgastadora que crida crisi a menjar carn un cop al dia en lloc de tres. Els coloms no obstant reciclen el que nosaltres tirem, i en lloc d’alimentar-se de llavors, els donem pa sense nutrients. Tot i així, amb un 80% de coloms malaltes a les ciutats, amb dits mutilats per materials sintètics en els seus nius, els accidents de sobreviure al nostre tren de vida, sofrint malalties gàstriques i respiratòries, … Encara amb tot això, el colom , heroïna anònima, floreix.

Una persona tan eminentment aèria com el colom, pateix la manca d’aire. Això ho saben les institucions i ajuntaments molestos amb la floració de columbiformes, que prenen la via expeditiva de les solucions ràpides (Hiroshima, Treblinka, gulags …), per gasejar-les quan les xifres se’ls disparen. Llavors les disparen. Xarxes d’expansió per a caçar humanitàriament i humanitàriament asfixiar. És una barbaritat. És una crueltat. És una realitat. Milers de coloms són matades pel seu èxit reproductiu perquè els seus excrements no li taquin el pudent cotxe al senyor González, fill de González, posseïdor d’un altre pudent cotxe.

Una sempre s’ha de posar del costat de la víctima. Sempre. No vol dir justificar l’extermini palestí per les sionistes a causa del precedent extermini nazi. No vol dir donar suport al hembrisme androfòbic només perquè la dona pateixi l’insofrible heteropatriarcat (com molts homes). No vol dir encongir-se d’espatlles quan el gat porta el enèsim ocellet caçat com a recompensa a la nostra fidelitat. La víctima sempre té la raó en primera instància. Però el colom … quin coi és el pecat del colom ?, el colom ha d’ofegar-se al mar abrupte dels contingents no desitjats, com migrants desesperades a la tomba de la Mediterrània ?. El colom ha de saber comptar-se per aprendre quan són masses ?. Ensenyarem per fi matemàtiques als coloms?

Arribades a aquest punt m’encantaria oferir informació reservada, dades de cassació objectivament contrastades, manipulades estadístiques de creixement exponencial, dubtosos mapes de conflicte entre interessos públics i població de coloms … Voldria sorprende-us amb tèrbols finançaments secrets sobre el corrupte del sistema de gestió de coloms en els municipis, però no disposo de res d’això, només tinc raó a les mans, ni arguments ni escàndols de portada. Només tragino empatia, justícia i igualtat, poc rendibles escuts amb els quals defensar als coloms de la llei menys escrupolosa, plenipotenciària des que el totalitarisme descobreix com fascistizar la democràcia. M’encantaria que n’hi hagués prou en escriure, protegir als coloms amb barricades de paraules, però els primers 35 exemplars de la Bíblia de Guttenberg (el primer llibre imprès), van ser fets amb les pells de sis mil xais de llet, degollats per a la glòria de l’escriptura , la religió i l’especisme. Llavors em donen ganes de deixar d’escriure.

Escrivim sobre la mort, la volem comprendre, fins i tot matem per comprendre-… L’estratègia dels coloms (i en general les altres espècies), és més senzilla i eficaç: se centren en la vida. La seva estratègia és paladejar tots els vents com si fos un, mastegar cada matinada com si fos l’última, beure de la pluja i gaudir de la felicitat que els envegem. La bellesa no és culpable de generar en unes adoració i en altres cobdícia.

Per la nostra banda, som les mamíferes més fràgils sobre la biosfera. Nues, fluixes, lentes, maldestres, és un miracle que hàgim sobreviscut, però no ho hem fet gràcies a la nostra intel·ligència, sinó a la falta d’escrúpols, aquí sí superem als altres animals. No hi ha espècie -fins i tot aquelles totalment carnivores- que sàpiga tant de la indiferència i la mesquinesa com la nostra. Construïm societats amb maons de complexos i frustracions, caguem amb sentiment de culpa, edifiquem temples al nostre por, vam inventar les modes adequades a la nostra vergonya, adaptem totes les nostres biografies a la covardia. Venem tot el vendible i explotem a canvi d’unes monedes tot el que considerem útil.
 
Construïm cultures que premien la manca d’escrúpols i gasegen a qui fa nosa. Com més pateix de manies una societat, més florent és la civilització resultant, inversament proporcional al mim, a la bondat i a l’honestedat. La veritat i la justícia no llancen beneficis, per això el desenvolupament econòmic i el carnisme són tan absoluts, ubics i inqüestionables, perquè mai la civilització havia arribat a cotes tan altes de depredació contra la naturalesa i les seves criatures. La nostra espècie inclosa. No només estic parlant de xifres, sinó de refinament i mecanització del mètode. El problema de l’especisme i de la destrucció de les condicions naturals que ens permeten la supervivència a la nostra espècie són, per tant, més que una opció: són un imponderable.

El cervell és una inflamació anormal succeïda a arrel de la pèrdua de la cresta sagital i la disminució dels maxil·lars. Una deformació especifica amb efectes secundaris nocius. S’ha destapat el pastís, es va acabar el viure de les rendes de l’antropocentrisme, n’hi ha prou d’apropiar-nos les glòries d’altres, el que és cadascuna depèn de cadascuna, no de la veïna, de la ciutat, la nació o la raça. Convençudes ser les hereves de Da Vinci, descobrim en els nostres gens potser Hitler. Som responsables de tot el que succeeix per les nostres accions i inaccions. El facin una, deu persones o un bilió d’elles. Auschwitz no ho van construir les nazis, sinó la indiferència.

Hi ha gent que es queixa que els arbres de la ciutat embruten amb les seves fulles de tardor les netes carrers, tallem-los. Hi ha gent que es queixa de la brutícia dels coloms, cap problema, gasegem-les. Hi ha gent queixant-se de la gent, que comenci la barbàrie … No cabien els gossos vagabunds durant el Mundial de Futbol a Ucraïna, el seu destí va ser el de coloms de Barcelona i tantes altres ciutats. Matar sense fer-les mal, degollar-les dolçament, destruir amb respecte, extingir-amb dignitat, i delicadesa, assassinar sense sofriment, aniquilar humanitàriament, rebentar amb dolçor, incinerar amb ritu, sacrificar amb professionalitat, liquidar amb legitimitat, eutanasiar-les amb objeccions, desapareixer-les amb assepció, … tractar-les com si no hagués mort, com si no hagués viscut, com mobiliari urbà.

Què donaria jo per saber què s’expliquen els lleons reclosos al parc zoològic de Barcelona, ​​quan a la nit es rugeixen i es diuen amb dolços ronces veus de convocatòria. A ple dia, a hores d’ara, els coloms a la mateixa ciutat segueixen sent exterminades, pagant el preu de pertànyer d’una altra espècie, tot i que s’informa a la població que aquests “mètodes de control” estan en detriment. Cada dia que passa deixa un rastre de víctimes silencioses després el xiuxiueig del gas, d’heroïnes abatudes pel feixisme, de dolços coloms agonitzant en càmeres de mort. Atureu JA la matança.

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

La Pedrera de Barcelona ha estat el marc de presentació del projecte ZOO XXI, una proposta innovadora d’abast internacional per a una progressiva i plena reconversió dels zoològics tal como els coneixem avui dia.

El projecte ZOOXXI, dissenyat per l’Associació Animalista LIBERA! i la Fundació Franz Weber, es basa en la idea de la necessitat i l’obligació de reconvertir els zoològics tenint en compte els Drets Animals.

La proposta del nou model de zoo es basa en cinc punts fonamentals on la ciutadania participi activament, la conservació de les espècies es desenvolupi en els propis habitats, la incorporació de tecnologies virtuals, l’educació i el coneixement promoguin l’empatia tant envers les espècies com cap a l’individu i les instal·lacions actuals esdevinguin gradualment centre de recuperació de fauna autòctona.

NOTÍCIA

ACTE ÍNTEGRE

La reconversió dels zoològics a canvi del tancament d’aquestes centres es justifica per la impossibilitat d’alliberar tots els animals que ara per ara viuen als zoos entre altre raons.

El projecte compte amb dos programes per al possibilitar el trasllat dels animals que estiguin en condicions de fer-ho a santuaris o reserves.

Durant l’acte s’ha presentat la Plataforma impulsora de la campanya ZOOXXI a nivell local, integrada por 21 personalitats de Barcelona que han sol·licitat que la capital catalana sigui la primera en aplicar el programa ZOOXXI, la qual cosa la mantindria com a referent mundial en matèria de protecció animal, drets i innovació.

Entre les personalitats de la Plataforma que han participat en la presentació han estat el músic Gerard Quintana, l’actriu Mònica Pérez, l’advocada Magda Oranich, i una desena de representants del món acadèmic que han treballat en el desenvolupament del programa. A més, la proposta compta amb el suport i assessorament de Carme Maté, exdirectora del zoològic de Barcelona, i Jordi Portabella, que va ser-ne president.

Entre els assistents a l’esdeveniment, dirigit pel portaveu de la campanya ZOOXXI, Leonardo Anselmi, i el periodista Daniel Domenjó, destaca la presència de consulats i delegacions de diversos països, medis de comunicació internacionals (d’Argentina, Colòmbia, Suïssa…), càrrecs electes de l’Ajuntament de Barcelona, diputats catalans, i diputats i senadors pertanyents a catalanes a l’APDDA (Associació Parlamentària en Defensa dels Drets dels Animals), entre centenars de persones que han completat l’aforament de l’auditori de la Pedrera.

En el llançament del projecte s’ha proposat un full de ruta de caràcter tècnic perquè tots els zoos del món que desitgin avançar-se al seu tempsen puguin disposar, ja que els facilitarà la superació dels canvis que comporta la reconversió dels seus centres en zoos del segle XXI.

Sempre hem tingut la imatge que els animals en semillibertat, que pasturen als camps, prenen el sol i caminen amb els seus companys, gaudeixen d’un grau de llibertat i benestar acceptable, ens hem acostumat a la imatge idíl·lica del pastor amb les seves ovelles o cabres. Fa unes setmanes vaig poder comprovar el lluny de la realitat que estan aquestes creences, com gairebé totes les relacions d’explotació, tenen una part de realitat no tan amable, sempre es valora a algú pel que dóna i no pel que és.

Fa unes setmanes mentre corria per les muntanyes de Lanzarote juntament amb el meu amic Fran, ens trobarem, gairebé de front, amb una cabra al fons d’un barranc, semblava asseguda tranquil·lament, però en aproximar-nos ens adonarem de la gravetat del seu estat, estava coberta de mosques, larves i sang. Ens vam acostar una mica més i sorprenentment vam trobar dues cabretes sota d’ella, havia donat a llum fa uns dies, potser i estava greument malalta, a la vora de la mort i els seus fills gairebé defallits de fam en no poder mamar. Després de buscar alternatives viables, ja que estàvem molt lluny de qualsevol carretera, vam decidir seguir corrent i buscar el cotxe d’en Fran, un tot terreny i així poder portar-nos a les cabres.

La mare, tristament no va poder salvar la seva vida, el veterinari ens va dir que es trobava molt greu i van haver de sacrificar-la. No sabem si l’havien abandonat en estar malalta o s’havia perdut del ramat, el cròtal, la seva identificació, havia estat arrencada. El veterinari ens va dir que segurament havia mort per una mala “manipulació” les intenten encebar abans perquè produeixin més llet i això al final és contraproduent en al part pel que va haver problemes durant aquest i va ser abandonada.

Les cabretes tot i portar uns dies sense menjar volien viure, vam haver de péixer-les amb biberó de llet de cabra i per sort ja van començar a tirar endavant, ens sentirem malament comprant llet procedent de la mateixa explotació que les havia posat en aquesta situació, però no hi havia una altra opció si buscàvem la seva supervivència.

El problema va venir quan vam intentar trobar una llar en una llar on poguessin dur una vida feliç, com un santuari d’animals. Enviar o viatjar amb un animal no domèstic, ja sigui per vaixell o avió a la península és un malson burocràtic, a més necessiten estar donades d’alta en una explotació ramadera, de manera que la situació es complicava cada vegada més, és total la indefensió d’aquests animals, el tractament que se’ls dóna és el mateix que a un objecte, només amb que fossin considerats animal domèstic s’haurien pogut enviar sense cap tipus de tràmit.

Era tanta la desesperació que fins vam escoltar altres opcions que no fossin santuaris, ens deien, aquí les cuiden molt bé, en aquest altre lloc estaran molt felices… però quan els dèiem que preferíem que no fossin utilitzades per prendre la seva llet i que ens estimàvem més esterilitzar-les ja no hi havia interès.

Les cabres com altres animals explotats per la seva llet, són prenyades durant tota la seva vida, unes dues vegades l’any i al sisè part són “rebutjades” o assassinades, com vulgueu anomenar-lo, en no produir ja la quantitat de llet necessària per a resultar rendible mantenir-les, els fruits d’aquests parts seran cabrits, que si són mascles seran venuts per a carn, assassinats amb menys d’un mes de vida (encara que molts cabrers si no planegen la seva venda prefereixen matar-los abans i aprofitar la llet que haurien de mamar), si són femelles es quedaran amb la seva mare fins a ser deslletats i que arribin a l’edat per ser prenyades i tornar al cicle d’explotació.

Canela i Pimienta, eren les nostres filles, Sahar la seva mare i jo el seu pare adoptiu, les volíem amb tota la nostre ànima, ens seguien a tot arreu, només volien jugar i menjar i cadascuna té la seva personalitat, Pimienta és més tímida i Canela més esbojarrada, però cada vegada que les trèiem de passeig començaven a saltar com per fer-nos riure ¿anàvem a lliurar-les a algú perquè les explotés, amb continus parts assassinant als seus fills per després matar-los amb menys de 5 anys d’edat? Faria algú això amb membres de la seva família? Faria algú això amb els seus gossos i gats? La felicitat dels animal en semillibertat és una mentida.

Però la sort somrigué la Cani i la Pimi, vam conèixer a Borja, una persona de les que et fan no perdre la fe en l’ésser humà, té un projecte de construcció d’un nou santuari d’animals a Las Palmas de Gran Canària, es dirà OHANA , que significa família, Canela i Pimienta seran els dos primers membres d’aquesta futura família d’animals que tindran la sort d’haver escapat de la la cruel i assassina indústria que els explota. Per fi han trobat un lloc on les volen per ho són, no pel que donen.

 

Alberto Peláez és corredor de muntanya, especialitzat en ultrafons, amb un gran nombre de victòries a l’esquena, vegà i activista pels drets dels animals, tracta de transmetre un missatge de compatibilitat entre una vida de respecte a tots els éssers vius i l’esport d’alt rendiment.
Tècnic superior en Activitats Físiques, entrenador personal i bomber de professió, reparteix el seu temps entre l’esport i l’ajuda dels animals col·laborant amb diverses societats protectores, donant xerrades i transmetent les seves experiències portant una vida vegana i activa.

325

Feia ja uns anys que se sentien rumors de mètodes violents en els ensinistraments dels dofins del centre Marineland de Mallorca, però no ha estat fins aquest passat mes de novembre que les imatges s’han fet publiques per diversos testimonis que van presenciar els durs ensinistraments que els dofins pateixen durant la temporada d’hivern.
Agressions orals com insults, i físiques com cops i puntades de peu van ser enregistrades, i després denunciades per entitats de protecció animal.

 

 

SOS Delfines, que ara mateix està duent a terme la denúncia a les corresponents administracions encarregades de fer complir la legislació CITES, vol donar a conèixer els problemes que viuen els cetacis en captivitat.

364

El passat 23 de gener, el grup de música animalista Major Arcana va interpretar els temes del seu album “Revolution” a la sala de concerts de la coneguda cadena d’establiments FNAC, en la seva botiga de la Diagonal de Barcelona. La sala es va omplir de persones vinculades amb els Drets Animals i també d’altres persones que es van interessar pel missatge i la música de Major Arcana.

TVAnimalista va estar present per enregistrar la cançó “Balada para Regina” i una petita entrevista a Sharon Townsend i Antonio Calero, membres del grup musical.

 

 

219

El passat 6 de desembre, Madrid va acollir la campanya No regalis abandonament. Una iniciativa del grup animalista Alba Kids for Animals en col·laboració amb la FAPAM (Federació d’Associacions Protectores i de Defensa Animal de la Comunitat de Madrid). Una campanya que pretén conscienciar la població i evitar la compra i abandonament d’animals no humans.

L’acte es va realitzar a la Plaça Vázquez de Mella i va comptar amb la presència de més de 50 persones, entre elles el model italià Valerio Pino i la periodista Ruth Toledano. “ Crec que hauríem d’actuar perquè canviï la forma de veure els animals ” va afirmar Valerio. Més de 250.000 gossos i gats són abandonats a l’any a tot el país, segons Norma Fierro, Coordinadora de la Campanya No regalis abandonament. Pitjor encara, s’estima que un alt percentatge d’aquests abandonaments són causa de les compres compulsives de Nadal: “ el més bonic que té la nostra campanya és que són les pròpies nenes les que els diuen a altres que reflexionin, que no regalin animals com joguines sinó que els animals són éssers vius “.

La FAPAM ha tingut el suport d’un vídeo que s’ha fet viral a les xarxes socials: No compris, adopta. Un curtmetratge dirigit i escrit pel nominat al Goya, Miguel Romero. “ Equiparem l’abandonament d’un gos amb l’abandonament d’una nena i el posterior atropellament d’ambdós per comparar i posar al mateix nivell els dos dolors, la mateixa desesperació, la mateixa desesperança a la carretera i la mateixa innocència que tots dos éssers no sabrien què fer per salvar la vida en aquesta situació i probablement acabarien mortes en el fred asfalt de la carretera ” exposa Romero. Malgrat ser tot un èxit en visualitzacions, afirma, encara queda molt per fer.

A Itàlia, com a Catalunya, no hi ha el sacrifici d’animals en gosseres. Allà estem una mica més avançats i tenim més lleis que a Espanya. Catalunya, per sort, està un pas per davant ” va declarar Valerio Pino. Això és una cosa que es demana des de diferents protectores d’animals, que busquen una legislació en contra del maltractament animal a nivell estatal i no regional. Segons Norma Fierro “ a Espanya s’abandona tant perquè tenim molt poca consciència que l’animal no és un objecte. El problema rau aquí, que els consumim com si fossin joguines. Som el país d’Europa amb la xifra d’abandonament més alta “.

Malgrat que la campanya no farà més actes, la FAPAM pretén seguir recordant que no es regali abandonament aquest Nadal. “ Sempre es pot adoptar o apadrinar a un animal. Fins que els refugis de protecció animal no estiguin buits, això una vergonya nacional “.

Aquesta campanya nadalenca se suma a les realitzades per més organitzacions, com la d’AnimaNaturalis que proposa una protesta dissabte que ve a les 12 davant del Corte Inglés del carrer Preciados, Madrid.

TVAnimalista Madrid

 
Corto No compres, adopta

 

 
Rap de ALBA Kids for Animals

 

 

388

Dana Ellyn és pintora i té el seu estudi al centre de Washington DC. Ellyn va decidir deixar la seva feina en una empresa i dedicar-se plenament a la pintura. El seu treball s’exemplifica amb una visió d’assumpció de riscos, contingut fort, i crítiques a les normes socials. L’estil de l’Ellyn el localitzem entre el realisme social i l’expressionisme que s’esforça per infondre emoció i significat a cada nova pintura que crea.

L’entrevistem a l’exposició que va efectuar a Barcelona a la sala Flash Gallery del barri de Sants, on va exhibir obres de contingut sobre els Drets Animals.

 

 

191

És habitual que cada vegada que una campanya animalista es difon amb èxit, sorgisquen veus que qüestionen la seua legitimitat. Les veus reaccionàries que fan això no m’afecten, la veritat és que és molt fàcil veure-les venir: són les mateixes veus que rebaixen la importància del terrorisme masclista, les mateixes que parlen de “lobby gai” quan es denuncia la discriminació que pateixen les persones LGTBI, les mateixes veus partidàries de posar punxes tallants en les fronteres per impedir que persones pobres que fugen d’una realitat de misèria i violència tinguen una oportunitat, les mateixes que callen davant les retallades en la sanitat i en l’escola pública.

No obstant això, quan l’atac ve de persones que defensen la igualtat i la justícia social, això sí que fa mal.

L’últim exemple és Excálibur, el gos la vida del qual no valia una anàlisi. Excálibur formava part de la família de Teresa Romero, auxiliar d’infermeria infectada per ebola. Un gos estimat, a qui la seua família va deixar a casa amb menjar i aigua pensant que estava fora de perill. No va ser així. Es va dictar l’ordre de la seua execució i, després de passar diversos dies sol, orinant i cagant a la terrassa, veié com uns desconeguts entraven a la força a sa casa. Què va pensar quan sentí que s’obria la porta? Potser acudí amb curiositat. Potser no es mogué quan li dispararen el primer dard. No ho sabem, però ho podem imaginar. Quan la vida d’algú no val res, podem sospitar el pitjor.

La campanya per a salvar la vida de Excálibur la posaren en marxa persones voluntàries, després de la petició d’auxili de Javier Limón, l’home de Teresa Romero. La difusió es feu mitjançant les xarxes socials. No hi hagué mitjans econòmics, l’únic que tenien aquestes persones era la determinació d’evitar una mort gratuïta i injustificable. La vida d’Excálibur importava i en lluitar per ell, es lluitava també per Teresa Romero, víctima de la negligència, prepotència i incompetència d’un govern, estatal i autonòmic. Recordem que mentre Teresa Romero lluitava per la seua vida era sotmesa a un procés de criminalització tan injust com repugnant.

Doncs bé, la campanya per Excálibur va inundar les xarxes i ací van arribar les crítiques. Vaig llegir com algunes companyes feministes s’indignaven per la repercussió de la campanya mentre que les morts de dones, escrivien, no tenien aquesta repercussió. Això, insistisc, fa mal. Primer perquè sembla que se’ns responsabilitze a les i els animalistes del silenci sobre el terrorisme masclista, quan les nostres veus també criden contra ell. I segon perquè no es pot lluitar contra una injustícia ignorant d’altra. Hi ha veus animalistes contra el terrorisme masclista, contra la LGTBifobia, contra el racisme, contra totes les formes de discriminació i contra totes les lògiques de dominació. Perquè aquesta és l’essència del antiespecisme.

La vida d’Excálibur importava, no només perquè era la seua vida, també perquè és l’exemple del poc que val una vida quan qui la viu pertany a una altra espècie.

Hi ha una data que té un especial significat per a mi: el 17 de desembre de 1997. Aquest dia Ana Orantes va ser cremada viva pel seu ex-marit, a les portes d’una casa que un jutge l’havia obligat a compartir amb el seu maltractador. Tretze dies abans ella explicà la seua història a Canal Sur els seus quaranta anys de tortures. Quaranta anys.

La seua mort marcà un abans i un després en la percepció de la violència masclista: no fou possible ignorar el seu assassinat ni amagar-lo després darrere d’un número més, un altre “crim passional”. La seua mort va fer emmudir fins i tot la caverna i va desencadenar una onada d’indignació i ràbia que ho canvià tot.

La tragèdia és que fou necessari que una dona fos cremada viva perquè s’entenguera que el terrorisme masclista no era un assumpte privat. Si s’hagueren adoptat uns protocols de seguretat mínims Ana Orantes estaria viva. Però el terrorisme masclista mai estava en l’agenda política, així que a les dones no se’ns veia ni mortes. Si s’haguera escoltat les organitzacions feministes moltes dones estarien vives. Només calia escoltar.

Per això, que algunes dones que han hagut de lluitar contra la indiferència, la ridiculització i la negació, utilitzen uns arguments molt semblants contra les persones animalistes, fa mal. I que quede clar, jo no rebaixe el terrorisme masclista ni un mil·límetre, per a mi la seua eradicació és una lluita vital, el que dic és que aquesta mateixa violència, amb justificacions gairebé idèntiques, s’utilitza per sotmetre, torturar i assassinar … animals, sí. En una lògica perversa, en tractar els animals com animals, es tracta persones que la lògica de dominació assenyala com a inferiors, com animals. L’heteropatriarcat i l’especisme es complementen i es confonen.

Per això, els drets dels animals no són una qüestió de gènere neutre. Els animals que no pertanyen a la nostra espècie han experimentat en carn pròpia la raó patriarcal: per exemple, ara mateix s’estan duent a terme experiments sobre la privació maternal. Aquests experiments consisteixen, bàsicament, en estudiar en primats què passa quan s’aïlla a un/a nadó de tot estímul i se li/la manté en un permanent estat de terror. En un dels experiments la mare fou sedada químicament, els seus mugrons van ser tapats perquè el seu fill no pogués mamar i ella fou col·locada en un seient de seguretat. El nadó va començar a plorar mentre intentava moure sa mare de manera frenètica. Ella no podia respondre. En almenys un cas, se sent a les persones que investiguen rient mentre ella tracta desesperadament de mantindre’s desperta per consolar el seu nadó. Això no és violència patriarcal? Per a qui pense que no, cal recordar que, en els seus orígens, l’impuls d’aquests experiments fou la incorporació massiva de les dones al món laboral. No fou casual.

Així que, des d’ací, demane empatia a les persones que lluiten per la igualtat i la justícia social. Us demane que incorporeu el discurs animalista a la transversalitat de les lluites. Això no és una competició. Es tracta de teixir xarxes, perquè l’enemic és, en essència, el mateix. Perquè, des del animalisme, el que volem és un món just, sense submissió, sense tortura, sense violència. I perquè, a més, us necessitem en aquesta lluita. Però si no voleu formar-ne part, el mínim que us demane és una mica de respecte.

 

Diplomada en Relacions Laborals. Llicenciada en Història. Militant d’esquerres. Feminista, heterodisident i vegana.

125

En aquest curs acadèmic neix la primera Associació Universitària Contra l´Especisme (AUCE). El seu objectiu: consolidar les seves arrels en l’ensenyament superior per a informar i sensibilitzar sobre el patiment animal. Pionera davant d’altres que només contemplen la tauromàquia, AUCE es germina a la Complutense de Madrid, busca el diàleg i el debat per despertar consciències. Si el que no s’anomena no existeix, aquesta associació fa visible conceptes com veganisme i especisme que encara no apareixen a la RAE.

“En l’àmbit universitari les idees han de fluir més i se suposa que hi ha una ment més oberta: són joves, la majoria, i és l’edat propícia per canviar de mentalitat” argumenta Elisabeth Menor Natal. És ben sabut que l’àmbit universitari és lloc d’intercanvi d’idees i coneixements, per això, les persones que conformen AUCE van decidir organitzar-se com associació: han tret diners de les seves butxaques, organitzat ja una manifestació a Ciutat Universitària i maquinen plans a llarg termini. “Molta gent no sap tot el patiment que hi ha darrere de les indústries. Anem a exposar, tenim una associació i tenim la possibilitat d’ampliar aquest missatge i portar-lo al públic: ho farem. Si 1 de cada 10 persones es fa vegana o simplement crea empatia, salva animals. I això és el que ens mou: salvar animals”són les paraules d’Elisabeth, una de les fundadores.

La idea va sorgir a través de Víctor, company que va reparar en la inexistència del moviment animalista en l’àmbit universitari. S’adrecen a totes les persones que freqüentin la universitat, encara que afirmen que encara no hi ha professorat entre els seus components. De les 5 que van començar al setembre, avui s’han expandit fins a les 25. Totes elles veganes llevat d’alguna excepció, estan obertes a tot tipus d’audiència: no només volen atreure les conscients, sinó als que encara no s’han tret la bena. “No volem obligar ningú, amb això aconseguim el contrari” argumenta Rocío García Escribano, una altra de les fundadores.

Només fa un mes que han començat a caminar, però ja ideen les properes activitats: busquen facilitar a l’alumnat l’objecció de consciència durant l’experimentació amb animals, opcions veganes en cafeteries de la Complutense, taules informatives i col·loquis, cinefòrums i fins i tot deixar propaganda antiespecista dins dels llibres de la biblioteca, també ser lloc on anar a la recerca d’informació i suport durant el veganisme.

La forma del missatge és important, així que AUCE aposta per la positivitat. Les xarxes socials són un bon lloc on publicitar-se i compartir informacions, mostrant el dolent i el bo de la realitat. Per als qui no vulguin veure vídeos de morts animals, argumenten, també hi ha de les vides que els santuaris salven. L’associació aposta per la visibilitat, demà es presenten a la Universitat Complutense de Madrid i divendres es traslladen a la Dragona Vegana per recaptar fons, ja que diuen tenir molts projectes i pocs recursos per dur-los a terme.

TVAnimalista Madrid

170

En el segon aniversari de la creació del Santuari Gaia, els seus fundadors han volgut homenatjar el municipi que els acull com a reconeixement per la consideració i estima que els està demostrant.

La celebració s’ha dut a terme al Centre Cívic El Palmàs de Sant Joan de Les Abadesses amb la projecció del reportatge produït per TVAnimalista “Gaia: Històries d’un santuari” seguit d’un aperitiu en una sala d’actes plena a vessar amb l’assistència d’un centenar de persones, majoritàriament veïnes i veïns del poble.

 

 

Durant l’acte Ismael López Doberganes ha agraït el grau d’implicació del veïnat per a tirar endavant el projecte del Santuari i les facilitats que estan oferint els comerços amb productes vegans. Tanmateix els fundadors del Santuari han reconegut la tasca del voluntariat sense la qual seria impossible dur a terme el projecte.

L’Ajuntament considera molt positiva l’existència del Santuari al seu territori, per la projecció exterior que se’n deriva i també a nivell econòmic donat l’increment de visites a la comarca del Ripollès. Igualment part dels comerciants i del veïnat estant incorporant nous productes als seus negocis i adoptant canvis personals en la seva consideració cap als animals.

Durant aquests dos primers anys, el Santuari Gaia ha aconseguit salvar prop de dues-centes vides i esperen poder continuar rescatant animals de la indústria alimentària per la qual cosa necessiten un nou espai on acollir altres refugiats i més voluntariat per atendre’ls.

L’àrdua tasca que es desenvolupa al santuari comença a donar els seus fruits tangibles, més enllà de salvar la vida a individus concrets, aconseguint que moltes persones canviïn la seva consideració moral envers els animals i donant esperança en la lluita per l’alliberament animal.

L’esdeveniment es va tancar amb un pastis sorpresa i l’agraïment del voluntariat per la tasca que es fa des de Gaia pels animals no humans i humans.

LA PLOMA

247
"als q aurien de matar serien als xinesos no als animals" (Comentari a YouTube) Treballar perquè la societat deixi enrere l'especisme requereix estar atents als...

V DE GUST

316
Tercer programa de receptes veganes a la TVAnimalista i a càrrec de la cuinera Zaraida Fernández. A través dels seus consells aprendrem de forma fàcil...