Etiquetes Entrades etiquetades amb "especismo"

especismo

3376

Hem decidit lluitar pels animals, de totes les injustícies que hi ha hagut en aquest món, hem decidit posar veu als que no la tenen, donar la cara pels que a ningú importen. Per què hem triat els animals d’entre tantes causes nobles per les que lluitar?

Per començar perquè l’explotació dels animals no humans està socialment acceptada, hem normalitzat certes activitats, com el consum de carn, llet o ous, la tracció a sang, els espectacles a costa de privar de llibertat als animals, l’experimentació i un llarg etcètera que denunciar aquestes injustícies no està ben vist. La majoria de les nostres amistats i famílies col·laboren de forma directa o indirecta amb l’explotació, de forma conscient o inconscient, ja sigui quan algú compra un sabó testat en animals o un nen es menja una salsitxa fabricada amb el cadàver d’un porc. Darrere de aquests comportaments es troba una violència assumida com a normal, implícitament, per la qual no és ben vist alçar-se en contra seva, la societat s’ha encarregat d’ocultar i silenciar el patiment dels animals, perquè ho ignorem, i fins i tot el ridiculitzem.

Els animals són totalment innocents, el seu únic delicte ha estat haver de compartir aquest planeta amb un ésser tan perjudicial i avar com l’humà, tots els animals viuen en harmonia amb la natura a excepció de l’home.

Mai en la història hi ha hagut una opressió tan brutal cap a un grup d’éssers innocents, ni en nombre ni en quantitat de dolor infringit, si el dolor fos mesurable, no tindríem números per quantificar el que passa en els escorxadors, granges, laboratoris i zoològics del món.

Els animals són els nostres iguals quant a la seva capacitat de sentir, dolor, alegria, tristesa, por, fam, fred … compartim amb ells molts interessos, ignorar-los i no tenir-los en compte, fent-nos amos de les seves vides, és un tipus de discriminació denominat especisme, tan greu i deplorable com el racisme o el sexisme.

Hem decidit lluitar per ells i per això som contínuament qüestionats, jutjats, ignorats i fins i tot ridiculitzats. Contra nosaltres s’utilitza un discurs demagògic. És comú que se’ns pregunti per què no ens impliquem en causes que són considerades més “importants” com ajudar a individus de la nostra espècie o que es qüestioni la nostra congruència perquè utilitzem una tecnologia que també pot generar patiment a individus innocents com pot ser l’ús de coltan en aparells electrònics o petroli en el transport. Aquest discurs té més com a objectiu aplacar la consciència d’aquell que no fa res, ni per animals, ni per humans, que de crear un debat constructiu. No és un consell el que ens donen és una excusa barata, mai s’hauria de deixar d’ajudar a algú per no ser possible ajudar a tot el món.

El veganisme no significa un “en comptes de” sinó que és un “a més” ser vegà i defensar els drets dels animals no implica desvincular d’altres injustícies socials o lluites en defensa del medi ambient, o de qualsevol desigualtat. de fet el veganisme involucra lluitar contra la fam al món, crear un planeta més sostenible, reduir els gasos d’efecte hivernacle, un món de menys desigualtats.

En la nostra lluita intentem ser coherents, però sense renunciar a les nostres vides, fent el menor dany possible, triant l’opció més compassiva, sempre que existeixi. No obstant això, per què se segueix menyspreant la lluita en defensa dels drets dels animals? perquè els animals continuen sent considerats víctimes de segona categoria, no les posem a la mateixa alçada que les altres, ningú s’atreviria a portar aquest discurs demagògic a qui està implicat en altres lluites com l’ajuda humanitària al tercer món. Us imagineu a algú recriminant a un activista que ajuda als nens famolencs que usi un cotxe que consumeix petroli, titllant-lo d’hipòcrita? O que, per què no ajuda als nens d’una altra regió que estan més necessitats?. Això mai passa perquè considerem als nens com prou importants per no frivolitzar amb el seu patiment. En canvi els qui hem decidit defensar els animals hem d’escoltar repetides vegades aquest: i per què no ajudes als nens .. i utilitzes cotxe que consumeix petroli … als activistes dels animals ens exigeixen un grau de congruència que ratlla l’absurd. Perquè ningú posa als animals a la mateixa altura que els humans, i ningú s’atreviria a fer servir arguments tan absurds quan a l’altra costat de la balança es troben nens famolencs humans, però si els nadons són d’una altra espècie, allà canvia la pel·lícula i podem tractar de desprestigiar la causa amb tot tipus de fal·làcies.

Tot això reflecteix el poc que importen aquestes víctimes. Per començar a canviar aquesta situació hauríem de començar per ser conscients del seu sofriment i no jerarquitzar el dolor dels innocents en funció de la seva espècie, no hi ha víctimes de primera, segona o tercera categoria.

Per què defensem els animals? perquè considerem que tenen el mateix dret que nosaltres a no ser torturats, esclavitzats o assassinats i a més els seus drets són totalment ignorats per la gran majoria de la gent, ens indigna i ens entristeix profundament que la gran majoria de la gent sigui incapaç de veure una cosa tan senzilla.

El dia que la gent s’estremeixi de la mateixa manera davant d’una injustícia, independentment del sexe, la raça o l’espècie de la víctima haurem donat el primer pas per acabar amb aquest holocaust.

Mentrestant, seguirem lluitant pels que no tenen veu.

 

Alberto Peláez és corredor de muntanya, especialitzat en ultrafons, amb un gran nombre de victòries a l’esquena, vegà i activista pels drets dels animals, tracta de transmetre un missatge de compatibilitat entre una vida de respecte a tots els éssers vius i l’esport d’alt rendiment.
Tècnic superior en Activitats Físiques, entrenador personal i bomber de professió, reparteix el seu temps entre l’esport i l’ajuda dels animals col·laborant amb diverses societats protectores, donant xerrades i transmetent les seves experiències portant una vida vegana i activa.

3498

El terme mascota s’ha fet popular, tant, que són moltes les persones que l’han adoptat per designar els altres animals, aquells que s’adeqüen a la idea d’animal de família, animal convivent o animal de companyia, tot i que, en aquest últim cas, inferim que es tracta d’una denominació absolutament utilitarista de l’animal. De manera que sembla que mascota anul·la, invisibilitza o resta importància a aquests apel·latius que, al meu entendre, són molt més apropiats per designar els animals que comparteixen, i amb els que compartim, les nostres vides.

Des de la perspectiva social no animalista, els animals qualificats com a mascotes són oposats als classificats com a pàries, als quals no se’ls cuida ni alimenta sinó que, per contra, se’ls intenta exterminar com passa amb els senglars, llops, óssos, rates, coloms, escarabats, etc. La distinció entre els animals considerats mascota i els imaginats com pària, presenta una variabilitat individual entre els integrants de cada societat-cultura. En un mateix grup social hi ha qui prefereix els gossos i gats, o és hostil a una o altra espècie; un percentatge que s’entusiasma amb la visió dels peixos, altres aficionats als rèptils, els ocells, als insectes i al que sigui, per tal de posseir una mascota que ompli els seus desitjos i expectatives.

Buscant la definició oficial de mascota en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana trobem que prové del francès Mascotte i d’aquest, del provençal mascoto “el qui dóna sort, sortilegi” i en femení: Persona, animal o cosa que hom te com a símbol, per tal com considera que porta sort. Com les definicions oficials no satisfan la meva consideració i comprensió del que són els altres animals (que no són ni talismans, ni aporten bona o mala sort), i com no puc aquí estendre en analitzar com es va produir l’apropiació de la paraula mascota com genèric, em prenc la llibertat d’emprar, quan convingui, la terminologia que considero pertinent: animal convivent o animal de família.

A més de l’utilitarisme implícit en la definició de mascota, em demano: es mengen les persones a les mascotes? La qüestió que plantejo consisteix a dilucidar si un animal que forma part de la culinària habitual d’un poble pot continuar sent una mascota. És probable que la major part de les persones responsables d’animals de família, siguin o no animalistes, consideri que no és possible menjar-se’ls. L’antropologia ens mostra que, entre els animals humans i els altres animals considerats comestibles, poden produir-se relacions molt similars a les que es donen entre els animals convivents i les persones encarregades de la seva cura. En aquesta línia, l’antropòloga Margaret Mead, en els seus estudis de la societat a Nova Guinea, deia que s’amoixava i consentia tant als porcs que aquests adquirien característiques dels gossos, per exemple, acotaven el cap quan se’ls reprenia, s’estrenyien contra la persona responsable per recuperar el seu favor, etc., però fins el porc més consentit acabava sent menjat en un convit o donat a un altre grup per satisfer a l’avantpassat d’una altra persona.

Una altra zona, coneguda pel tracte d’animal de família atorgat als animals considerats comestibles, és l’Àfrica oriental. Pobles pastors com els nuer, shilluk, masais o dinkas, que viuen al nord de Kenya o al Sudan nilòtic, amoixen a les seves vaques. Els homes, que són els que s’ocupen dels caps de bestiar, posen un nom a cada vedell i tallen i retorcen progressivament la seva cornamenta per donar-li formes corbades que consideren belles. Parlen dels seus bous i vaques en les seves xerrades quotidianes i aquests animals ocupen un lloc rellevant en les seves cançons, els cuiden, els adornen amb granadures de fusta, borles, esquellots i cintes. En el cas dels dinkas, els homes dormen al costat dels seus animals, a l’estable que construeixen per protegir-se dels depredadors. La majoria d’aquests grups pastors obtenen el seu aliment bàsic a partir de la llet i els derivats lactis, però, també els agrada molt la carn de boví, que mengen quan un cap de bestiar vell mor de mort natural o en algun festí que celebren amb motiu d’un canvi d’estació, matrimoni i funeral.

El que proposen els exemples citats és que la categoria d’animal de família no és un estat de l’ésser excloent. La gent pot atorgar als animals tracte d’animal convivent més o menys assenyalat. Així que, en lloc de discutir si el porc neoguineà o la vaca dinka són o no autèntics animals de família, el que s’hauria de fer és identificar el grau en què les relacions entre animals humans i els altres animals, en cultures concretes, presenten qualitats pròpies d’una vinculació, forta o feble, entre persona responsable i animal de família.

La relació amb l’animal pària, en general i excepte per a qui és responsable d’aquest, presenta el tipus de qualitats a les que m’he referit però no es pot considerar prototípica, per molt amor que es tinguin ambdos. A més, alguns animals pària, com rèptils i insectes, no compleixen determinats criteris de la relació perquè, per exemple, cal mantenir-los entre parets de vidre o en artefactes creats a l’efecte atès que no se’ls permet deambular lliurement en l’espai domèstic (on, en principi, els primers no haurien d’estar, a l’inrevés del que és propi amb els segons). Al contrari passa amb els porcs neoguineans i amb els caps de bestiar africans, els animals humans els fiquen a casa i dormen al seu costat. Però, el gust per la carn dels seus companys humans rebaixa considerablement el seu estatut d’animals de família. Perquè, encara que se’ls permet compartir la intimitat familiar també són assassinats i acaben a l’estómac dels membres de la família, fórmula que no afecta els integrants humans del grup entre si, fins i tot en el cas dels caníbals.

Per exemple i al fil de l’anterior, en un nivell superior se situa a la vaca hindú i al cavall que es converteixen en objecte d’interès religiós, utilitari o estètic establint un vincle de tipus moral que elimina qualsevol pensament de menjar carn de boví o d’equí en determinades cultures. Aquests animals, per la seva grandària, no acompanyen a la família en l’interior de la casa sinó que viuen a l’aire lliure per al delit dels responsables. Aquesta relació de criteris de definició apunta per què, a la mirada occidental, gats i gossos són els models per excel·lència d’animals de família: els alimenten, tenen cura d’ells, conviuen en els domicilis i dormen fins i tot en el propi llit de la persona responsable. El mutu amor que es professen no es veu mai esmorteït per un desig de menjar la seva carn, desig que, pel que sabem, podria ser recíproc.

Per tant, es pot afirmar que en el grau més elevat de la condició d’animal de família, aquest no és “bo” per menjar encara que això no signifiqui que no es consumeixin determinats animals perquè són considerats convivents. La condició d’animal de família no és mai un factor independent dels hàbits alimentaris. Perquè, el motiu que no es mengi determinada espècie i que es converteixi en animal convivent, i no en pària, depèn de com s’articuli aquest en el sistema de producció d’aliments i béns de cada cultura.

Un exemple que confirma el que s’expressa es troba en el cas del gos. A Occident, en general, no es consumeix carn de gos però no perquè siguin animals favorits, convivents o de família sinó, bàsicament, perquè els occidentals disposen d’una enorme varietat d’animals pària que són creats i criats de la manera més lucratiu i econòmic possible, sense atendre que són éssers que senten, per satisfer les seves ànsies i el seu gust per la carn. Mentre que els gossos “presten” nombrosos serveis que tenen molt més valor que la seva carn. Per contra, les cultures que mengen cànids no disposen o tenen poques fonts d’aliments d’origen animal i el servei que poden prestar els gossos no és suficient per prescindir dels productes que proveeixen una vegada que són assassinats. Xina era un d’aquells països on l’escassetat de carn i la inexistència d’una indústria làctia van provocar pautes alimentàries basades en el vegetarianisme involuntari. Allà el consum de carn de gos era la norma, no l’excepció. Sabem que aquesta pràctica continua vigent, malgrat les normatives que, de manera més o menys estricte, prohibeixen, per exemple, la cria de gossos per al consum, a la ciutat de Pequín.

Resumint podem establir que, en determinades cultures, el factor que prescriu que un animal de família sigui o no menjat és la seva utilitat residual encara que, sens dubte, avui la persona responsable d’un animal convivent rebatrà apassionadament aquesta afirmació. Perquè molta gent pensa que la característica fonamental de la condició d’un animal és una utilitat relativa, és ser animal de companyia i, potser, atraure la bona sort. Aspectes que es troben implícits en la definició de mascota que vaig referir a l’inici: “… que serveix de talismà, que porta bona sort; … Animal de companyia “.

La idea que els animals convivents són relativament útils i fins i tot inútils, com freqüentment se’ls considera en l’àmbit rural, prové dels hàbits i costums de possessió d’animals de les classes aristocràtiques. A les corts imperials del món antic existien jardins zoològics on es feia ostentació d’animals exòtics, rars i particulars, a fi de distreure al visitant i com a símbols de poder i riquesa. Estatus social que es mostra des dels egipcis i la seva passió pels guepards o pels felins en general, o les egípcies que acostumaven a lluir serps vives al voltant del coll, a la manera com fan avui algunes dones vestint cadàvers de visó, llop, etc., sobre les seves espatlles, fins a arribar als emperadors romans i la seva predilecció pels lleons.

O en l’edat mitjana europeu, quan les cases reials acollien tot tipus d’animals que eren mimats per les dones o al segle XVII quan les dames portaven gossets sobre el pit als que alimentaven amb llaminadures. Tota una demostració de riquesa, un luxe, perquè el poble no podia permetre tenir animals que no tinguessin utilitat ja fos a la caça, pasturatge, protecció, etc. Però amb l’aparició de les anomenades classes capitalistes o mercantilistes, la possessió d’animals per “plaer” es va convertir en una de les formes de demostrar que no s’era plebeu. Perquè disposar d’animals amb aquest objectiu no era una activitat inútil, ja que accedir als cercles del poder s’aconsegueix a través del consum de prestigi. Amb el que podríem anomenar democratització de l’economia, la tinença o possessió d’animals cars o de luxe va deixar de ser tan valuosa per al contacte social a diferència del que va ser antany.

Des de l’Antiguitat fins avui, els animals de família han proporcionat “serveis” de companyia i d’entreteniment per a l’animal humà. I, des d’aquesta perspectiva, els animals convivents contemporanis no poden competir amb les pràctiques que es realitzaven antigament, per exemple, els combats que tenien lloc entre lleons i elefants (malgrat les tremendes baralles de gossos, galls, etc., que s’organitzen en l’actualitat). Encara que, analitzant la qüestió es pot establir que avui, un gos que persegueix una pilota i la torna o un gat caçant ratolins imaginaris o mosques i aus, poden crear un espectacle i un embadaliment absoluts per a la persona responsable.

Per acabar afegir que, a través d’un petit qüestionari, vaig preguntar a una mostra aleatòria de 35 persones -animalistes o no- sobre els “beneficis” de tenir animals de família o convivents i les respostes més significatives van ser: 1) ús majoritari del terme mascota (29 respostes, contra l’ús d’animal de família o convivent, que en ocasions va ser necessari explicar); 2) beneficis: tenir-los per companyia (19 respostes), per amor (12 respostes), per pena (15 respostes, solapades amb “per amor”), per plaer (8 respostes), per bellesa (3 respostes, solapades amb “per plaer “), per protecció (2 respostes solapades amb” per companyia “). Podem objectar que el qüestionari presentava biaixos atès que era només un “test” sense més ambició i perquè es preguntava sobre els animals sense distinció. A més es va realitzar entre un cercle reduït de persones afins a qui escriu i en l’àmbit territorial de Barcelona. Però entenc que sí es converteix en un petit indicador que es correspon amb el presentat en aquest escrit.

Finalment, voldria fer una petició a totes les persones animalistes o no: per què no abandonem el terme mascota i ens acostumar-nos a anomenar animals de família o animals convivents a aquests éssers estimats que comparteixen les nostres vides?

 

Antropòloga, activista pels drets dels animals, feminista, vegana, heterodisident. Acompanyo i comparteixen la meva vida 3 gates meravelloses. Fundadora d’Antropologia de la vida animal. Grup d’estudis de etnozoologia. Professora universitària: explico a generacions de joves qui són els altres animals amb l’esperança que un dia canviï la consideració cap als animals no humans.

4151

· “Segons rescatadores de Vegan Hope Animal Association, més de 20.000 víctimes han mort durant la crescuda del riu Ebre.
· No pertànyer al cercle moral, la justificació per no ser salvades.

És un deure ètic matar els animals de producció que pateixen un gran sofriment si no hi ha cap manera econòmicament viable d’alleujar-los” (Reglament Nº 1099/2009 del Consell Europeu). Ells i elles, els més de 10.000 -segons les fonts oficials-, no van rebre ajuda humanitària per part de l’Estat i els seus òrgans de Protecció Civil: ni refugis, ni albergs, ni rescats, tampoc salvament o assistència sanitària. Per als animals que no siguin humans, no hi ha obligació de garantir el dret a la vida ia la integritat física. Són danys materials, “econòmicament inviable” va ser salvar els seus batecs.

Durant un risc d’inundació, el Pla estatal de protecció civil diferencia les fases de pre-emergència, emergència i normalització. Primer informar que va a produir-se la catàstrofe, després actuar en conseqüència i finalment restablir la norma. Amb els no humans, si conegut el risc d’inundació no es va produir la prevenció ni la intervenció immediata, si el posterior moment de restitució de la normalitat. Una normalitat que es basa en el ressorgiment de l’explotació i opressió.

Fase de pre-emergència

El que ha passat a Saragossa, diu Laura Luengo cofundadora del Santuari Wings of Heart, “només posa de relleu, per als animals de granja, les condicions en què viuen“. “Són simples mercaderies, ningú entén que puguin arribar a patir“. Algunes explotacions ramaderes van evacuar a les seves propietats abans que es produís la riuada, però segons Luz Navarro, de Vegan Hope Animal Association, “si els han salvat és perquè no volien perdre diners“. “Jo he estat amb ells (els grangers) i són violents. L’únic que els preocupa són els diners que poden guanyar, res més. Una persona que es dedica a criar un animal per producció en l’únic que es preocupa en una inundació és en els diners que perdrà “.

Fase d’emergència

Desenes dels considerats mercaderies, que tenen incrustats dígits en les seves orelles i no noms en la seva persona, van ser rescatats per diferents grups. Vegan Hope Animal Association, Amnistia Animal, Adala Zaragoza, Askekintza-Liberacción Animalista i altres associacions van reunir recursos humans i materials per realitzar el major nombre de rescats possibles. “Hi havia molts animals morts, tant de granja com gossos, gats, cavalls … que encara seguien lligats amb cadenes o dins de tancats sense haver pogut tenir possibilitat de salvar-se per si mateixos; un paisatge desolador i molt trist. Bastants dels animals rescatats portaven dies sense menjar, altres havien passat molt temps amb la meitat del seu cos a l’aigua, malalts, amb pneumònies, al límit de les seves forces; molts no han aconseguit superar després del rescat per molta ajuda i tractaments que els hem donat “segons Adala Zaragoza.

Moltes de les cares dels animals morts reflectien l’agonia que havien passat“, denuncia Luz Navarro. “Hem trobat unes imatges dantesques, de xais nounats ofegats, de cossos ja descompostos, de quatre nadons porquets un d’ells tirant escuma per la boca … Hem vist unes imatges que la veritat són molt doloroses“.

I encara que molts ja estaven morts, alguns havien que seguien dempeus. En el marc legislatiu, hi ha un concepte clau: matança d’emergència. “Matança d’animals ferits o afectats per una malaltia que comporti un intens dolor o sofriment quan no hi hagi una altra possibilitat pràctica de alleujar-los” (Reglament Nº 1099/2009 del Consell Europeu). De vegades es produïa amb intens dolor i violència (“li vam donar amb la maça 50 vegades i el fill puta -un porc que va sobreviure- no moria” deia un dels operaris encarregats de retirar els cadàvers) o ni tan sols es realitzava: “He vist llençar a un camió diversos animals vius encara” afirma el fotoactivista darrere Tras los Muros. “Va ser devastador. Vaig veure cossos de porcs morts penjats d’alçades que havien intentat escapar, supervivents sobrevivint entre muntanyes de cadàvers després de 5 dies sense aigua potable, calor, menjar o atenció veterinària, tractors carregant cossos sense vida que s’amuntegaven en camions. Mai havia presenciat un escenari tan desolador. La tragèdia dins de la tragèdia. Per si no fos poc la vida a la qual han estat condemnats són víctimes a més d’una inundació“.

Hem anat rescatant els animals tal com anàvem tenint accés a les zones, en moltes se’ns denegava l’accés bé pel perill per a nosaltres, per ser zones privades sense accessos permesos o simplement no ens deixaven passar per altres causes alienes a nosaltres” afirmen des Adala Zaragoza. Els impediments per accedir a les zones afectades tenien a veure amb el mitjà de transport, la consideració dels grups de rescat com a persones civils i, a més i sobretot, el caràcter de les víctimes com a propietats d’explotadors. Segons Luz Navarro, que ha rebut amenaces a través de WhatsApp, “el dia que vam anar a rescatar els porcs, la gent del poble estava a la granja amb escopetes i aixades interceptant els nostres cotxes, amenaçant … Afortunadament no va passar res, però podria haver passat alguna desgràcia “.

El preu de cada individu compte. Diferents voluntàries i activistes afirmen que els i les explotadores no desitjaven salvar les vides dels individus confinats en granges per motius econòmics: l’assegurança surt més rendible. A més, l’Estat ha aprovat un Reial decret en el qual no només  s’indemnitzarà econòmicament a les empreses ramaderes afectades, sinó que se’ls s’adjudicaran, també, diferents beneficis fiscals. Segons el diari ABC “la riuada de l’Ebre els costarà a les asseguradores més de 10 milions d’euros“.

Per a la persona que està Tras los Muros: “Els responsables d’aquesta tragèdia no són el govern o les autoritats, sinó cada consumidor de carn per al qual la indústria ramadera existeix“. Així ho entenen Evelyn Gutierrez i Diango Casabella, fundadors de Leon Vegano Animal Sanctuary: “Des del nostre enfocament antiespecista, i el que és convenient per als animals, cal tenir en compte que les granges, els escorxadors i qualsevol altre centre i/o forma d’explotació animal no hauria d’existir. A l’Estat no li rendiria ni li interessaria dedicar recursos humans per muntar un dispositiu d’evacuació primerenca dels més de 10.000 animals morts per les inundacions, és més fàcil pagar indemnitzacions dels diners públics. Al final, tots aquests animals moririen en un escorxador. Tots els animals que van morir són per a l’Estat màquines de producció molt econòmiques i fàcilment reemplaçables. Nosaltres creiem que ja que almenys l’Estat mai mostrarà (ni va mostrar) preocupació per les veritables víctimes d’aquesta catàstrofe, almenys hagueren de permetre l’accés als equips de rescat formats per voluntaris que van acudir des de totes parts del país per salvar animals, que en molts casos es van trobar amb la negativa de les autoritats i l’hostilitat dels explotadors“. Si l’ús és institucional i emparat per la llei, està legitimada i justificada qualsevol explotació.

Segons deia Gary Francione en Lluvia sin trueno “en l’ús institucional, que exploten animals (que en la major part dels casos també són els seus amos) determinen que d’aquest ús de l’animal s’obtenen beneficis i la llei ho accepta. Però si la ‘crueltat’ o la ‘necessitat’ de dolor, sofriment o la mort les determinen, no la conformitat de l’acció amb un criteri abstracte, sinó els beneficis derivats d’ella que estableixin els propietaris, llavors, llevat que els amos de la propietat no actuïn racionalment (si es dóna la circumstància que no maximitzen el valor de la seva propietat animal), la llei pensarà en tots els casos que la seva conducta està justificada. És la seva propietat i la utilitzen de la manera més rendible per extremar el seu valor“.

A més de les víctimes confinades en granges, altres les van haver també en cases, les considerades mascotes. Cavalls, gossos i gats es van ofegar després de la riuada de l’Ebre. Segons Charlie Green, d’Amnistia Animal, “en tema de gossos i gats la gent sol bolcar-se més. Estan més sensibles amb els animals de casa“, per això s’estima que el nombre de supervivents és superior ja que més persones es van dedicar al rescat d’aquests damnificats. De les víctimes silvestres poc se sap. No es coneixen xifres, perquè en part no són propietat quantificable de ningú. Per tant, ningú exigeix ​​recompensa econòmica pels seus morts. S’estima que poden haver estat molt poques perquè la zona afectada per la riuada són pobles propers a Saragossa i majorment ocupats per granges.

Encara que milers d’individus van morir rere dels murs de l’especisme, més de 30 vides recloses en la indústria van tenir una segona oportunitat. “La història de Pablo és una història una mica peculiar, no ha estat a punt de matar-lo la riuada, sinó la vida en una granja“, explica Laura Luengo. Va sobreviure a l’auguri de la matança gravada amb tinta morada a l’esquena. El van rescatar d’una mort segura. També a Aske, un altre xai refugiat provinent de Saragossa que van trobar en una granja al costat d’una muntanya de cadàvers. Chris i Lamby, Joel, Olga i Eneko, Moisès, Guillem i Ramon i desenes de gallines i galls com Pedro, Victor, Samu, Jorge i Diego viuen actualment en diferents santuaris de l’Estat Espanyol. Van arribar amb la cama trencada, amb estrès, amb deshidratació i una infecció general, amb hipotèrmia i completament desnodrits o amb pneumònia o sarna, però a partir d’avui els refugiats passaran la resta dels seus dies recuperant-se de les seqüeles del seu passat. “La majoria dels santuaris, inclosos nosaltres, treballem per sobre de les nostres possibilitats. Però bé … sempre intentes fer un esforç més enllà o buscar-te la vida. En el cas dels animals de Saragossa: o els acollíem o estaven condemnats a morir allà” comenta Laura Luengo. Charlie Green lamenta les moltes vides que es podien haver salvat: “Podríem haver estat rescatant a cada hora: havien molts animals en molt males condicions i es podien treure vius, però com que no hi ha on ficar-los, aquí s’anaven a morir” i és que, els santuaris d’animals pateixen diverses dificultats que els fan complicat acollir a tots els refugiats que voldrien. “Ara mateix el major impediment per acollir nous habitants és la manca de diners. Ingressem menys de 900 € al mes per costejar les despeses d’alimentació, veterinària i manteniment de les instal·lacions. I en el mateix ordre d’importància, hi ha la falta d’espai per a noves acollides. Tot això sumat, fa que estiguem treballant sempre al límit, molt per sobre de les nostres possibilitat” afirmen Diango Casabella i Evelyn Gutierrez.

Fase de normalització

Un cop rescatats, els i les refugiades han de tornar a la normalitat. Normalitat entesa de forma diferent en els santuaris a la entesa en la vida rere dels murs: una normalitat lliure d’explotació i opressió. Tot això passant primer per la sociabilització: “(Chris i Lamby) Són dos nadons orfes que han vist morir ofegada a tota la seva família i ells mateixos van estar a punt de no sobreviure. El seu estat anímic en arribar era molt baix, s’ajuntaven els dos a les cantonades, un intentant amagar el cap sota l’altre per la por. A poc a poc comencen a confiar en nosaltres. És un procés molt complicat que requereix de molta paciència i hores de dedicació diàries, d’estar amb ells. La primera setmana, Diango va dormir amb ells cada nit per ajudar-los en aquest procés. Ara el seguim de dia, en el seu nou cobert de quarantena“.

S’afavoreixen futures catàstrofes, noves tragèdies dins de la tragèdia de l’explotació i opressió. Per això, a més d’una major implicació i organització de rescatadors, presència veterinària i la necessària captació de recursos econòmics, cal l’ajuda a santuaris. Des de Leon Vegano es vol insistir en no oblidar “que quan els animals arriben als santuaris, comencen una llarga vida que sense diners és impossible que puguem mantenir, pel que rescatar és tan important com proveir o captar els fons econòmics que ens permetin sustentar aquestes vides“. Les desenes de vides rescatades de l’especisme després de les riuades de l’Ebre només seguiran vivint si hi ha una col·laboració total amb els santuaris que salven les seves vides dia a dia, després de la catàstrofe i quan l’emergència s’oblida.

 

 

Informa: Diana Lsid
Imatges: Tras los Muros / PACMA

3323

La crescuda del riu Ebre deixa milers d’animals morts al seu pas. Les autoritats i serveis d’emergència han actuat salvant a l’espècie humana, deixant de banda l’ajuda a la resta d’animals. Les protectores d’animals demanen ajuda desesperada per socórrer al major nombre possible de víctimes.

Centenars de persones han estat evacuades a mesura que el desbordament del riu Ebre avançava. Animals confinats en diferents explotacions no han corregut amb la mateixa sort. Segons la Unió d’Agricultors i Ramaders de Navarra (OAGN), els danys ronden més del milió d’euros sense comptar infraestructures. Els animals són considerats propietat, per això també se’ls considera “danys materials”, una cosa substituïble i exempta d’ajuda humanitària. Aquesta consideració com a propietat reflecteix la inexistència d’un servei d’emergència per als animals.

La crítica situació d’aquests individus ha posat en marxa a diferents associacions de Saragossa que estan organitzant grups de persones per realitzar tots els rescats possibles. Des del començament de la crescuda del riu, les protectores han intentat accedir als llocs on hi havia els afectats, però afirmen que els bombers i la Guàrdia Civil els negaven el pas per “qüestions de seguretat pública”. Vegan Hope, Espolones, Adala Saragossa, el Partit Animalista PACMA, Amnistia Animal i Saragossa Animalista s’han unit per realitzar un dels rescats més complexos i colossals de l’Estat Espanyol. Així mateix, diferents santuaris d’animals estan fent forat per rebre els i les rescatades, segons s’afirma des Vegan Hope.

Les protectores demanen ajuda urgent: necessiten flassades, collarets, corretges i material per reconstruir els refugis danyats. També mitjans de transport, barques i recursos econòmics per a animals grans. Amb l’objectiu d’ajudar en tot això, posar-se en contacte amb Vegan Hope a través d’un missatge al seu Facebook, al correu econ@veganhope.org

Fins al moment, diferents mitjans de comunicació informen sobre alguns casos d’animals damnificats. Com els 2.600 porcs estimats que creuen morts en una explotació de Villafranca de l’Ebre o els toros captius en una explotació d’Alfajarín. El barri rural de Juslibol també ha vist com s’han ofegat diversos cavalls.

Imatge: Vegan Hope Animal Association

2125

“En la línea del Frente” és el títol del nou disc 100% benèfic d’EU LIBRE, llançat el passat mes de març. Aquest àlbum és el tercer en la trajectòria d’aquesta peculiar banda que fa de la seva música una forma d’activisme contra el especisme i en favor dels Drets Animals i altres causes socials.

En el disc hi ha hagut una clara evolució cap a estils més electrònics i major versatilitat en les veus. També fan incursions en altres llengües, a més del castellà. Dels 16 temes, n’hi ha un íntegre en anglès i alguns en els que té presència aquest idioma, un tema en euskera i un altre en català.

El disc compta amb la col·laboració de Mars de Habeas Corpus i Riot Propaganda, Mïnsa de Desechos, Tizslow, Cesk Freixas, Mario de Revolta, Crae i Olduvai entre altres. A més, està desenvolupat sobre les bases de quatre productors: Filter DJ, 1101vs13, Nabil Moratalla i Dru.

Amb cançons com Especismo, Eterna Primavera o I’m vegan, “En la línea del Frente” denuncia les situacions que viuen els animals no humans, anima a combatre les discriminacions i mostra opcions ètiques per acabar amb les injustícies.

 

 

EU LIBRE dóna suport a multitud de col·lectius i organitzacions amb la donació dels seus discos, així com amb concerts benèfics. En aquesta ocasió tot el recaptat serà destinat al Grup de Suport de presos de l’ALF (ALFSG).

1862

Compartir taula i cafè amb un conill, un gat o fins i tot una cabra forma part de la variada oferta de lleure al Japó, un país on els bars amb animals s’obren pas per satisfer els i les aficionades als animals anomenats de companyia.

En els últims anys els establiments d’aquest tipus han guanyat molta popularitat a la capital nipona, empesos per la gran acollida de les pioneres “cafeteries de gats” o “neko cafè”, esdevingudes en tota una sensació des que obrís la primera el 2004.

Pensats per a persones que els agraden els animals, aquests negocis tenen com a norma cobrar una entrada, la quantia depèn del temps que el o la clienta vulgui romandre al local acompanyat d’una o diverses d’aquestes “mascotes temporals”.

A aquest preu se sumen extres com begudes, dolços o aliments per als animals que, en general, deambulen en llibertat pel local per a alegria dels clients.

En pocs anys, als bars de felins s’han anat sumant tota mena d’animals domesticats com gossos, ocells i fins i tot un “rèptil cafè” a la ciutat de Yokohama, veïna a Tòquio, amb serps, tortugues o llangardaixos amb els que “jugar” mentre es gaudeix un deliciós pastís acompanyat de cafè.

L’èxit d’aquests llocs s’explica per les estrictes normes, sobretot a Tòquio, que impedeixen tenir animals als apartaments llogats, de manera que molts aficionats acudeixen a aquestes cafeteries per acariciar els animals per hores.

Tot i les queixes d’associacions d’animals contràries a aquesta pràctica i la rigorosa legislació nipona per garantir la sanitat i el benestar dels animals, en els últims anys han nascut, de l’il·limitat imaginari japonès, diversos nous i extravagants locals.

Un d’ells és un restaurant amb terrassa situat al concorregut barri toquiota de Shibuya amb dos particulars inquilins, “Sakura” i “Chocolat”, dos exemplars de cabra que s’han convertit en tot un fenomen social .

Posseïdores del seu propi compte de Ttwitter, tenen a més una línia de bosses amb la seva imatge, un llibre de fotografies a la venda al portal en línia Amazon i un bloc on “comenten” les seves vivències i inquietuds.

A més de prendre alguna cosa a la terrassa contigua “habitatge” habilitada per les cabres, els clients poden també reservar hora per fer una passejada amb elles, com si de gossos es tractés.

A una mitja hora a peu, al costat de “Neko dori”, un dels carrers més suggerents i modernes de Tòquio, es troba, un cafè amb 20 conills, totes femelles, que va obrir les portes l’abril del any passat. En aquest diminut i recòndit establiment de tot just tres taules es pot, per uns 600 iens (uns 6 euros), gaudir de mitja hora envoltat de conills de totes les mides, colors i races.

“El negoci va bé gràcies al boca a boca i l’interès que ha despertat en els mitjans de comunicació”, va assegurar a Efe Ryoka Sasaki, la riallera encarregada de l’establiment.

Al lloc van cada dia una mitjana de 30 persones entre setmana i un centenar els caps de setmana i festius, amb clients de totes les edats, dels que molts porten a la botiga seus propis conills perquè es relacionin i corrin pel local amb els de la seva mateixa raça.

La clau de l’èxit, segons Sasaki, rau en el “Tsun dret”, un concepte nipó que destapa la naturalesa distant, però alhora afectuosa, dels conills, cosa que atrau els visitants.

Al marge del cafè i la companyia animal, l’establiment també es dedica a la venda dels conills (per uns 250 euros), i gàbies, samarretes, menjar i fins i tot vestits per vestir de col·legial, princesa o mariner.

Entre els ocupants de la cafeteria destaca Mitsu, una conilla de raça francesa de més de sis quilos que va néixer el tràgic 11 març 2011, dia en que Japó va patir el devastador terratrèmol i tsunami al nord-est del país. A Mitsu no es permet sortir de la gàbia per la seva exagerat mida, malgrat ser amigable, i afectuosa.

Font: ultimahora.com

1851

El passat diumenge 21 d’octubre Tenerife Vegano va dur a terme un acte per mostrar el rebuig d’aquesta organització a l’ús de cavalls.

L’acte es va desenvolupar en la Platja de les Amèriques d’Adeje al costat d’un dels carros amb cavall que hi ha a la ciutat per a ús turístic. Els i les activistes portaven cartells informatius en els quals manifestaven el rebuig a l’explotació de cavalls usats en els carruatges i alhora demanaven l’abolició de l’esclavitud animal.

Durant les dues hores que va durar l’acte, algunes persones es van interessar per la reivindicació sol·licitant informació sobre els Drets Animals.

“Els cavalls com qualsevol altre animal desitgen ser lliure i per això no considerem acceptable usar-los de cap manera.” Va afirmar José Martín president de l’associació.

Tenerife Vegano és una organització que defensa una postura abolicionista i antiespecista per considerar que els animals no humans mereixen respecte de la mateixa manera que els humans, ja que disposen d’interessos propis que s’han de tenir en compte.

LA PLOMA

1603
A la xarrada de les II Jornades Veganes de Benissa, haguí de passar massa ràpidament per damunt d’eixa patètica masculinitat que s’amaga darrere de...

NUTRICIÓ

3372
ingredients per 4 persones: 1 pot de cigrons pasta de tahina o sèsam torrat 1 llimona 400g de pastanagues cibulet formatge de soja tipus "burgos" olivada i olives negres per decorar tomàquet...