Etiquetes Entrades etiquetades amb "especismo"

especismo

587

Jay Silvey, graduat en bioquímica i especialitzat en biotecnologia
David Díaz, autor de www.respuestasveganas.org
Marc Barqué, responsable de comunicació i premsa de ¿Seràs su voz?

INTRODUCCIÓ

El 16 de juny de 2018, el diari digital El Confidencial va publicar una entrevista a Lierre Keith titulada “La majoria de vegans ho deixa i els que insisteixen fan trampes”. La senyora Lierre Keith està realitzant entrevistes en diversos mitjans per promocionar la propera reedició del seu llibre “El Mito Vegetariano”, molt ben rebut pel lobby de l’explotació animal. Curiosament la senyora Keith mai ha estat vegana perquè ella mateixa va reconèixer que en les seves dues dècades de “veganisme” mai va deixar de menjar llet i ous …

A continuació procedirem a desmuntar totes les falsedats que la senyora Keith aboca en aquesta entrevista en concret. L’argumentari que Lierre Keith fa servir contra l’alimentació vegetariana estricta (popularment anomenada “alimentació vegana”) i contra el veganisme es resumeix en aquests quatre punts:

1) ÈTICA. Lierre Keith diu que no tenim el deure ètic de practicar el veganisme.

2) SALUT. Lierre Keith diu que l’alimentació vegetariana estricta (“alimentació vegana”) és incompatible amb una correcta salut humana i que causa, necessàriament, seriosos problemes de salut a llarg termini. Es posa a ella mateixa com a exemple de mala salut. La senyora Keith també diu que la gent no sap llegir estudis de nutrició a causa d’una falta de “formació científica.”

3) MEDI AMBIENT. Lierre Keith diu que l’agricultura és la primera causa de destrucció del medi ambient i que, per tant, l’adopció d’una alimentació vegetariana estricta destrueix el medi ambient.

4) JUSTÍCIA SOCIAL I FAM. Lierre Keith diu que l’adopció d’una alimentació vegetariana estricta no té un efecte positiu contra la situació de fam que es pateix en molts països empobrits. Tàcitament, està afirmant que la producció de carn no té res a veure amb la fam al món.

En aquest article rebatre’m aquestes afirmacions de Lierre Keith (i a totes les persones que pensin com ella) des del punt de vista de l’Ètica, de la Bioquímica i de les Ciències Ambientals, demostrant que:

1) És un deure ètic adoptar el veganisme i per tant adoptar una alimentació vegetariana estricta.

2) Una alimentació vegetariana estricta és perfectament compatible amb una correcta nutrició i una salut òptima. Hi ha una extensa bibliografia científica que avala l’alimentació vegetariana estricta i que és molt clara i inequívoca en les seves conclusions. Al final d’aquest article adjuntem un annex d’estudis científics sobre nutrició que la senyora Keith hauria d’aprendre a llegir.

3) L’adopció generalitzada d’una alimentació vegetariana estricta és plenament sostenible i beneficiosa mediambientalment en relació a l’actual model alimentari ric en productes ramaders.

4) La producció de carn condemna a la fam als humans que viuen als països més empobrits del món.

1) ÈTICA

Primerament hem d’aclarir que el veganisme no és una dieta. El veganisme és respectar als altres, i els altres no són només humans, sinó tots els éssers que tenim una consciència: els éssers sensibles. Els éssers que senten tenim experiències i interessos, és a dir, cada un de nosaltres és algú, no alguna cosa. En els nostres interessos està implícita l’exigència que han de respectar-nos. Quan aquesta exigència és universalitzada, esdevé en la Regla d’Or de l’Ètica: “A priori, els interessos no han de ser frustrats”. Aquesta norma ètica essencial conté lògicament el dret ètic a la salut i a la vida que tots els éssers que senten tenim, i que té prioritat sobre tota la resta. Per aquesta raó no hem de ser explotats, i tampoc hem de ser maltractats directament ni per omissió.

Podem comprovar que totes les discriminacions arbitràries tenen el seu origen en no considerar els interessos d’algú esgrimint que l’esmentat subjecte “és diferent físicament o psicològicament”, quan la Realitat és que tots som diferents els uns dels altres i que aquestes diferències només impliquen una diferència de tracte (ajustat a les necessitats de cadascú), però no una falta de respecte. No considerar per igual els interessos dels que no són humans és una discriminació arbitrària anomenada “especisme”, en analogia al racisme, al sexisme i a qualsevol altra discriminació.

En l’entrevista, Lierre Keith diu que “per defensar la compassió, la justícia i la sostenibilitat no cal canviar a una alimentació vegana”. Per tant, segons la senyora Keith, explotar a algú i tallar-li el coll en un escorxador és tan “compassiu” i “just” com respectar-lo, amb la qual cosa demostra fins a quin punt la senyora Keith és especista.

Per a ser coherents amb l’Ètica, les persones ètiques modifiquen els seus hàbits, deixant de comprar productes i serveis d’origen animal, de la mateixa manera que rebutgen agredir i matar els altres. L’adopció d’una alimentació vegana només és una part necessària per respectar el dret a la salut i a la vida que tots els éssers que senten tenim. Seguint la mateixa lògica, també hem de vestir-nos sense fer servir la pell d’altres, divertir-nos respectant els altres, etc.

Per tant, quan la senyora Keith diu que “Tot i que és cert que, davant les horribles imatges d’animals torturats que tots hem vist, hi ha motius suficients per rebutjar la carn, també és cert que aquest és només un model possible de ramaderia” està reconeixent que hi ha alguna cosa èticament horrible a la ramaderia, però després ve a dir que “hi ha una manera ètica de matar a qui vol seguir vivint mitjançant un altre model de ramaderia”. Aquesta idea de la senyora Keith és errònia perquè és un fet que quan es mata a qui vol seguir vivint se li fa un mal, així com se li fa un mal si se li força sexualment. Per tant no ha existit, no existeix i mai existirà una manera ètica de matar a qui vol seguir vivint. Els escorxadors no són ètics, tots els escorxadors són llocs on es cometen actes horribles. A més, els escorxadors no són necessaris per a una correcta alimentació, ja que hi ha una alimentació alternativa basada en l’Ètica: l’alimentació vegana, sobre la qual parlem en el següent punt i en l’annex final.

2) CIÈNCIA I SALUT

“Per a què uns visquin, altres han de morir”.

Li suggeriria a la senyora Lierre Keith que tornés al segle XXI des de l’Edat Mitjana. Aquest tipus de justificacions es poden aplicar a contextos que dubto molt que busqui normalitzar. Menys encara en el camp de la biologia, on la gran majoria dels organismes vius de la Terra, tant pel que fa a biomassa activa total com pel que fa a nombre d’individus es refereix, no practiquen la heterotròfia. Però no només està una mica perduda de planeta, sinó d’època. Tornant a la nostra era actual, fins i tot, suposant vagament que els nostres sistemes i mecanismes s’adeqüin a una dinàmica tròfica basada en l’heterotrofisme prehistòric, comptem amb les eines tecnològiques i de producció-distribució que no impliquen la massacre sistemàtica d’altres. Fins i tot sabent que aquestes dinàmiques, en sistemes naturals, són causa i efecte d’equilibris biogeoquímics clau, el nostre estil de vida en el sentit que la senyora Keith defensa no porta a una altra cosa més que al col·lapse de models de producció complets, altes taxes de contaminació i esgotament de recursos, pèrdua de biodiversitat i d’ecosistemes sencers, priorització vergonyosa de logística i investigació en pro d’alimentar i tractar a animals de bestiar i no a éssers humans, afavoriment de patologies cròniques greus i un model de pensament antropocentrista que només ens pot portar a una selecció negativa en l’ambient a causa de la no comprensió de la nostra existència com a part de la biosfera.

“Els vegans t’ofereixen un model perfecte”.

Això és categòricament fals. Qualsevol antiespecista amb un mínim de formació biològica, ambiental, política i econòmica oferirà el veganisme com una alternativa més sostenible amb un menor impacte en la integritat dinàmica i estructural de la nostra societat, el nostre ecosistema i el nostre organisme. En absolut és un model perfecte i en absolut és res semblant: es cerca reduir l’impacte en el medi i en els seus habitants en la mesura del possible.

“Periodista: En què consisteix aquesta ignorància en la qual es mouen aquestes formes d’entendre l’alimentació?”

De primeres el periodista no gaudeix de massa praxi, protocol i bones formes crítiques i objectives que el seu ofici hauria d’exaltar. Posa bastons a les rodes dirigint l’opinió pública abans que la resposta sigui formulada. Els interessos són evidents.

“Pots seguir el règim durant alguns anys sense notar els efectes, però si insisteixes, les lesions acabaran sorgint.”

De quin tipus de lesions està parlant en concret? Renals? Cranioencefàliques? Cardiovasculars? El concepte “lesió” aplicat al camp de la nutrició i la bioquímica metabòlica no té massa sentit, com a la major part, sinó tot, del que diu aquesta senyora. Tot i això, de conèixer el mecanisme i la dinàmica de la patologia molecular concreta, i no explicar-ho per a conscienciar i prevenir al públic, sembla una mica egoista i fins i tot cruel. Assumeixo que no és mala persona: assumeixo que simplement ho ignora.
“La teva realitat física, en la qual el teu cos es va destruint, no es correspon amb la teva manera de pensar. La realitat és que la majoria de persones que ha provat a ser vegana ha deixat el règim. Pocs aguanten més de tres mesos, però ningú parla d’això. Les grans figures del veganisme menteixen. He vist gent que s’estava esvaint per la seva dieta i que acabaven anant a la mateixa botiga de marisc on jo faig la compra”.

Per començar desconec quantes realitats contempla aquesta senyora, però assumiré que simplement és ambigua i disfuncional en terminologia i concepte. Insisteixo en que descrigui el mecanisme, des del molecular fins al tissular i sistèmic passant pel cel·lular (cascades metabòliques i hormonals, seqüències d’esdeveniments subcel·lulars, eixos estímul-resposta conservats evolutivament, etc.), per afirmar que una alimentació baixa en molècules pro- inflamatòries, hormones d’estrès, productes de rebuig metabòlic, antibiòtics i senyalitzadors de mort cel·lular tendeixen a “destruir” apocalípticament l’organisme al mateix temps que redueixen la predisposició a patir malalties cròniques cardiovasculars, neurodegeneratives, obesitat, diabetis o càncer, així com al·lèrgies, intoleràncies i processos pro-inflamatoris en general. Quant a la resta, suposo que tindrà evidència registrada del que diu. Sobretot l’evidència que la majoria de les figures veganes del moment van a comprar marisc al supermercat del seu barri.

“La nostra evolució com a humans es va donar sobretot quan vam començar a menjar animals que s’alimenten d’herba. D’aquesta manera, mentre el nostre cervell es va fer més gran, el nostre sistema digestiu es va reduir.”

Podem comprovar com en ple segle XXI l’evolució segueix sense acabar de ser compresa. Sense referències antropològiques d’espècie d’homínid, no podem saber en quin moment l’especialista en biologia considera o no humà a un mamífer bípede. Podem imaginar-nos qualsevol cosa. D’una manera o altre podem dir-li a la prolífica senyora Keith que el lamarkisme es va desestimar pel darwinisme i actualment pel neodarwinisme fa segles. Recentment es va proposar que menjar animals que s’alimenten d’herba no té cap tipus d’impacte en l’individu, fent-lo créixer o atrofiar un òrgan o un altre de manera que, per a acabar-ho d’adobar, sigui transmissible generacionalment. En tot cas, la cocció de la carn va poder haver fet innecessària una dinàmica i estructura cranial desenvolupada i robusta dels músculs risori, depressor de l’angle de la boca, zigomàtics major i menor o temporal. Això per res atrofiaria els músculs d’individus concrets: seria un element de selecció natural on aquells individus amb menor desenvolupament, però amb el suficient com per dur a terme una masticació funcional, es van veure afavorits pel que fa a rendiment i eficiència energètica es refereix. El mateix s’aplicaria a l’intestí o qualsevol altre òrgan, que no es veuria alterat com a òrgan d’espècie perquè individus concrets executin un o altre comportament, sinó perquè individus amb unes característiques fenotípiques donades es van veure selectivament afavorits per transferir el seu genotip generacionalment donat un estímul ambiental o un comportament que actua com a agent de selecció. La fal·làcia del cervell més gran per menjar carn és una cosa desestimat no només des de primària, sinó des de pàrvuls: la selecció positiva tindria lloc en aquells individus que millor van saber integrar el llenguatge articulat més complex possible, així com la memòria tècnica-espacial i la sofisticació neuromotora, la capacitat de seguir rutes migratòries, d’establir referències d’orientació espacial i temporal, d’orquestrar estratègies de caça i mutilació, elaborar trampes, optimitzar i dur a terme l’especificació d’útils, expandir l’arsenal de tècniques i protocols d’actuació per mil i una situacions en el grup i, òbviament, la capacitat de transmetre aquests coneixements i enriquir-los sistemàticament. Sense caure en el lamarkisme, ja que aquestes dinàmiques no van fer créixer cap cervell, un estil de vida semblant que estimulava el cervell d’aquesta manera només podia ser dut a terme amb èxit pels individus que comptaven amb la millor predisposició genètica i conductual per integrar les adaptacions fisiològiques pertinents, d’entre els fills dels quals només els més ben adaptats transferirien aquesta predisposició amb més èxit i freqüència i així successivament. D’aquesta manera, no seria el consum de carronya el que va estimular ni el cervell ni la selecció de cervells més complexos i de pensament cada vegada més tècnic i abstracte: ho va ser el compendi d’estratègies teòriques i pràctiques en contínua optimització, memòria i transmissió per aconseguir i fer més eficient el consum de carn.

“El 25% de la nostra energia va a parar al nostre cervell i perquè aquest òrgan treballi com cal necessita greixos i proteïnes.”

Això és categòricament fals: tot òrgan està format per teixits que al seu torn estan formats per cèl·lules que requereixen de fonts d’energia química i fonts de carboni, però no necessiten proteïnes ni lípids ni carbohidrats ni àcids nucleics. El nostre cervell requereix, com la resta del nostre organisme, acetil-CoA per a incorporar al cicle dels àcids tricarboxílics. En aquest cicle metabòlic s’obté poder reductor en forma de NADH i FADH2 amb el qual portar electrons a la cadena de transport electrònic mitocondrial. Finalment, s’aconsegueix així produir l’energia química esmentada, en forma d’ATP, per mitjà d’una ATPasa incorporada a la membrana interna mitocondrial que s’acobla el pas de protons a favor de gradient químic cap a la matriu a la fosforilació d’una molècula d’ADP. El cicle dels àcids tricarboxílics també permet obtenir aminoàcids com l’alfa cetoglutarato i àcids com el citrat o el oxalacetat, servint de punt de confluència multidireccional amb el metabolisme de carbohidrats, de proteïnes i de lípids.Aquesta font d’acetil-CoA pot procedir de la b-oxidació d’àcids grassos a acil-CoA i de nou a acetil-CoA, de l’oxidació de piruvat procedent de la glucòlisi o de la descondensació de cossos cetònics com el beta hidroxibutirado en estat de cetosi. Ni tan sols l’oxigen és tan intuïtivament fonamental com ho sembla ser a nivell macroscòpic: l’O2 només és un acceptor dels electrons, que es redueix a aigua, transportats pel NADH i el FADH2 produïts en el cicle dels àcids tricarboxílics. Després de ser incorporats a la cadena de transport electrònic on permeten actuar als complexos I, III i IV com a bomba de protons per generar un contragradiente que l’ATPasa, també esmentada, allibera per a produir ATP, els electrons són rebuts per molècules d’O2. Però ni el cervell ni ningú necessiten cap entitat macromolecular, i menys encara polímers com la proteïna. Com a font de carboni necessitaria en tot cas cadenes de carboni que poden procedir d’aminoàcids, àcids grassos o monosacàrids, però també de molècules no monomèriques reals com alcohols com el glicerol i àcids de cadena curta com l’acetat.

“Amb una dieta basada en aliments d’origen vegetal no estàs aconseguint ni greixos ni proteïnes. L’única cosa que tens és un munt de sucre. Anomena’ls carbohidrats complexos, si això et fa sentir millor, per a cada molècula d’aquests carbohidrats acabarà convertint-se al final en sucres simples. Així que el que menges és sucre, sucre i més sucre.”

Això és categòricament i intuïtivament fals. Per començar, una alimentació vegetariana estricta no es basa en productes d’origen vegetal: es basa en productes d’origen no animal, de manera que no només inclou tota la varietat de productes vegetals, sinó fúngics com bolets i llevat nutricional, algues com nori o wakame i cianobacteris com espirulina. Potser comença a tenir sentit que aquesta senyora estigués malalta per qüestions nutricionals si només s’alimentava a base de pomes i apis. Desconeix, suposo, que els greixos són el format molecular més freqüent de lípids en animals, amb àcids grassos fonamentalment saturats i de consistència sòlida a temperatura ambient, mentre que els olis ho són en les espècies no animals, amb àcids grassos fonamentalment insaturats i consistència líquida a temperatura ambient. Ignora, òbviament, que el percentatge d’àcids grassos, ja sigui poliinsaturats o saturats, és de fins a 60% en fruits secs i llavors, per no parlar d’un 98% en olis de diverses fonts vegetals. També hi són presents de manera significativa en gran varietat de fruites, llegums i cereals, revisable amb una recerca mínima que a Keith sembla no ser-li prioritària a l’hora d’influir en l’hàbit de consum de la població, assumint suposo les responsabilitats que això comporta. Amb les proteïnes la senyora Keith es deixa encara més en evidència: cereals, fruits secs, llavors i llegums són les principals fonts de proteïna vegetal en un rang comprès des dels 8-10g fins als 23-30g per cada cent grams. Això sense comptar aliments no vegetals, en els quals com l’esmentat llevat arriba als 50g o l’espirulina als 67g de proteïna per cada cent grams d’aliment. La manca de coneixement mínim i la poca importància que li dóna a pronunciar-se en públic sense revisar una base establerta ja com a cultura general ens permet entendre que aquesta persona estigués tan summament malalta com a conseqüència de la seva pròpia falta d’atenció i responsabilitat amb la seva pròpia salut. En els aliments esmentats com a font de lípids i proteïna, òbviament els carbohidrats no constitueixen ni la meitat del percentatge en massa. De manera que l’alimentació vegana no es basa en carbohidrats llevat que es busqui de manera intencionada sota una finalitat que ignoro. El que també ignora la senyora és que es pot ser vegana i dur una dieta Atkins rica en proteïna, una cetogènica rica en lípids, una high carb rica en carbohidrats o un protocol d’ingesta basat en dejunis. Pel que es veu, sembla cada vegada més incomprensible que li hagin publicat un sol llibre. Cosa que resulta dramàtica a nivell de criteri i professionalitat editorial, podent-se efectuar una reflexió sobre el grau d’ignorància ja no científica, sinó culinària mínima en el món occidental. El que explica que diferents pàgines donessin difusió a les seves paraules.

“L’ésser humà ha evolucionat per no menjar sucre. El nostre cos no ho manega bé, no tenim una manera de metabolitzar que sigui saludable.”

Fins aquí res relativament pecaminós comparat amb l’anterior.

“Si segueixes, però, una dieta amb una presència destacada de greixos i proteïnes, el sucre en sang es torna més estable i el cervell treballa millor.”

Poc ha durat. El sucre, a banda de ser un terme ambigu, no és un isòtop radioactiu. L’estabilitat del sucre és la mateixa independentment de la presència de lípids i proteïnes en la ingesta. No sé si la senyora en qüestió volia referir-se als nivells de glucosa en sang o la tendència a ciclar de determinats monosacàrids. La seva incompetència terminològica dóna per a molt sense arribar a cap costat. La presència de més o menys àcids grassos solubles i d’aminoàcids en sang no altera l’estructura i dinàmica de carbohidrats ni el seu metabolisme. Al revés: a major glucosa en sang major insulina secretada i menor tendència a metabolitzar lípids com a font d’energia. De la mateixa manera al contrari, podent-se arribar a l’estat metabòlic i hormonal de cetosi després d’un mínim de 15-18h sense menjar, estat en què es fan servir els àcids grassos com a font d’acetil-CoA en el fetge per produir cossos cetònics. El cervell “treballa” millor, efectivament senyora Keith, amb menors nivells de “sucre”, encara que això és especialment representatiu sota estats metabòlics absoluts de privació d’aliment i cetosi, no per tenir una dieta baixa en carbohidrats. A menor glucosa menor producció de glutamat, un aminoàcid no essencial neurotransmissor responsable de l’excitotoxicitat que no només produeix oxidació de membranes i canvis de conformació en proteïnes transportadores i receptors, sinó que els seus nivells són determinants a nivell patològic en alteracions neurològiques importants des dèficit d’atenció i fins epilèpsia per ser neurotransmissor de neurones excitatòries. Gairebé, però lamentablement insuficient com sempre, té raó en un punt. Només seria rellevant aquesta ingesta de lípids i proteïna amb una cetogènica estricta que una dieta convencional, basada en productes d’origen animal (o no), no pot permetre.

“Els teus neurotransmissors necessiten les proteïnes. Per exemple, el cos no produeix triptòfan per si mateix. El triptòfan és el precursor natural de la serotonina i no hi ha bones fonts vegetals que en continguin. Només pots obtenir-lo a través d’aquestes proteïnes, de manera que si les elimines, també elimines la serotonina.”

Tornem al mateix, però encara, més rocambolesc. Els meus neurotransmissors no necessiten res perquè són aminoàcids i no tenen necessitats. Ni senten ni pateixen. Les proteïnes, com flagrantment ignora, són seqüències concretes d’aminoàcids disposats en una conformació tridimensional donada a través d’enllaços covalents com els ponts disulfur i no covalents com les interaccions electrostàtiques i iòniques, adquirint una solubilitat donada en medi aquós en la seva conformació nativa, aquella en la qual aquestes proteïnes són actives, ja sigui estructuralment, mecànicament o químicament. De manera anecdòtica, l’origen dels aminoàcids a la Terra és tant extraterrestre abiòtic a través de la seva disseminació des de meteorits com terrestre biòtic a través dels primers organismes fixadors de nitrogen: bacteris i, molt més endavant, relacions planta-bacteri (rizobios) en les lleguminoses. L’única cosa que fem els animals és reciclar aminoàcids aliens per produir les nostres pròpies proteïnes. Dit d’una altra manera: les proteïnes terrestres, com a entitat macromolecular la síntesi la síntesi de la qual, tal i com la coneixem, requereix d’altres proteïnes, són totes d’origen no animal. Apunt anecdòtic a banda, tot organisme necessita aminoàcids per sintetitzar les seves pròpies proteïnes. D’aquests, un cert nombre són sintetitzats de manera endògena, els no essencials, i altres són requerits d’obtenir per ingesta o aportació exògena, els essencials. Amb aquests aminoàcids, cada organisme sintetitza les seves pròpies proteïnes en els ribosomes tant en el citoplasma com en les parets del reticle citoplasmàtic de la cèl·lula. Però cap organisme que consumeixi matèria biològica aliena necessita proteïnes, ja que: 1) les proteïnes d’espècies alienes no són útils interespècie; 2) de ser-ho fora irrellevant perquè no poden mantenir la seva conformació activa després de l’actuació de canvis bruscos de pH i d’enzims proteolítics i; 3) perquè tampoc podrien, en animals, travessar les vellositats intestinals i ingressar al torrent sanguini pel fet que; 4) no hi ha transportadors de proteïnes, sinó d’aminoàcids i; 5) induirien 1 hiperproteinèmia en sang que, a part de desencadenar una resposta al·lèrgica letal al tractar-se de proteïnes no només no pròpies de la sang sinó exògenes, podrien arribar a produir cossos precipitats, ja que no totes les proteïnes serien solubles en les condicions químiques de la sang, induint obstruccions del flux sanguini i amb això isquèmies i infarts. Sembla que la forma d’incorporar aminoàcids a les cèl·lules des de les proteïnes de la ingesta, quant a seqüència d’esdeveniments, és la que és i no una altra per diversos motius clars. Tornant al drama existencial de la vida dels neurotransmissors que necessiten proteïnes, aquests són aminoàcids com el glutamat, la glicina o el GABBA, èsters com l’acetilcolina o molècules inorgàniques com l’òxid nítric NO. La serotonina, un neurotransmissor del grup d’adrenèrgics i en concret de les indolaminas com la metionina, se sintetitza en neurones serotoninèrgiques a partir del 5-hidroxitriptófano, que al seu torn és una modificació del triptòfan, aminoàcid certament essencial, a través de l’actuació enzimàtica seqüencial d’una hidrolasa i una descarboxilasa. Fins aquí Keith no està equivocada. Però de nou torna a foc per continuar en la seva línia d’incompetència a fi de no decebre a l’espectador. Si bé el triptòfan és un aminoàcid essencial, dir que les fonts vegetals no són suficients o inaccessibles és no només tosc i brut, sinó fals. D’entre les fonts no animals de triptòfan cal destacar fruites com el plàtan, la pinya, l’alvocat o la pruna; fruits secs com les ametlles, les nous, els dàtils, els festucs o els anacards; cereals integrals com l’arròs i la civada; verdures i arrels com els créixens, els espinacs, la remolatxa, el bròquil o la pastanaga; llavors com les de sèsam, de gira-sol o de carbassa, llegums com els cigrons, les faves i les llenties; i microorganismes com el llevat de cervesa i el cianobacteri espirulina. Una de dues, o la senyora Keith ignorava tots aquests aliments i per això estava malalta i moribunda, o simplement no ha fet un mínim de revisió en qualsevol font de nutrició i metabolisme. De necessitar 1000-1500mg de triptòfan al dia, 100g de soja, de festucs, de mongetes, d’ametlles i de llenties aporten fins 1600mg. Sobren els comentaris.

“La soja no és realment un aliment. Els humans no la digerim bé, tret que s’utilitzi com a condiment fermentat, que és com es pren al Japó. ¿Emprar-la com a font de proteïnes? Ningú a la història de la humanitat ho ha fet mai.”

La carronya no és realment un aliment, igual que els ous. La llet de vaca tampoc és un aliment per a humans i menys encara després del període de lactància, ja que a sobre produeix intoleràncies i al·lèrgies en el 75% de la població del planeta. El seu criteri no sembla ser esgrimit, per a sorpresa de ningú, amb massa estratègia. D’una manera o altra, la població caucàsica tolera el blat sense problemes digestius representatius exceptuant els celíacs, mentre l’oriental ho fa de la mateixa manera amb la soja. Cal assenyalar que la civilització xinesa porta més de 5.000 anys alimentant-se de soja. Però segons Keith a ningú se li ha ocorregut mai fer-la servir com a aliment. Dir que els humans no la digerim bé és novament, a part de etnocèntric occidentalista, fals. Tot i que pot estar tranquil·la: la soja no és la base nutricional de cap vegà i ni tan sols tots els vegans la consumeixen. Olora d’una hora lluny que aquesta senyora no sap molt de veganisme ni s’ha mogut massa en cercles vegans. Sobre els antinutrients també diu mitges veritats i mentides senceres. Són mecanismes moleculars desenvolupats per espècies fonamentalment vegetals que inhibeixen l’actuació d’enzims o dificulten l’absorció de minerals per part dels seus ingestantes. Ara bé i com bé diu Keith, portem 10.000 anys d’activitat agrícola i, d’una manera o altra, de domesticació i selecció artificial d’espècies de consum. No només hem seleccionat aquells organismes de cada espècie que menys problemes puguin ocasionar-nos i més beneficis puguin aportar-nos, sinó que gaudim d’una tècnica primitiva però relativament eficient anomenada cocció. Per no parlar de l’ús de microorganismes per efectuar processos fermentatius. No obstant això, no tots els antinutrients són “armes químiques” com fantasieja la senyora, doncs molècules com els isoflavonoides i els polifenols tenen efectes antioxidants i antiinflamatoris en el nostre organisme. Per aquesta regla de tres, caldria eradicar el consum de vi i olives i dubto molt que això tingui gran acollida en un país com des del qual li escrivim. Els antinutrients de cereals, fruits secs i llegums són retirats, com veig que ignora, al contacte amb l’aigua: l’activitat d’aigua del medi és un indicador de germinació. D’aquesta manera, no només es deixen de produir antinutrients, sinó que es neteja l’aliment d’aquests en eliminar l’aigua en què han estat hidratats. Li comuniquem que pot estar tranquil·la des de fa milers d’anys. Sospitosament, el veiem poc activa i preocupada a l’hora de comunicar els problemes de salut que els productes d’origen animal poden ocasionar a la salut o com d’adaptats estem els éssers humans com a espècie per depredar animals i processar els seus teixits. Espero llegir-lo algun dia. Encara que amb una mica més de base, rigor i decència.

“Alguns dels problemes de salut que arrossegava van millorar, altres es van solucionar del tot, com la meva depressió, o els que afectaven als meus òrgans reproductius. Tenia una pell tan seca que feia mal. Quan vaig incorporar el greix animal a la meva dieta vaig poder, per fi, doblegar les meves espatlles i els meus genolls sense que allò fos un calvari.”

És intrigant que Keith parli d’aminoàcids essencials, però no d’àcids grassos essencials. L’important en tot això és la relació entre àcids grassos de la ingesta, ja que uns o altres tenen un impacte clar en el perfil pro o antiinflamatori de l’organisme i el balanç final de l’efecte net de l’actuació de prostaglandines, tromboxans i leucotriens vindrà donat per aquest balanç d’ingesta. Aliments rics en omega6 s’associen amb un augment en la incidència de les malalties inflamatòries com les cardiovasculars, el càncer, la diabetis, l’obesitat, malalties autoimmunes, així com asma i depressió. Els nostres ancestres consumien aproximadament unes proporcions de omega3:omega6 d’1:1 o 1:2 respectivament. La dieta estàndard actual, de mitjana, tendeix a una proporció 1:15 o fins i tot 01:30, bastant comú a Estats Units i l’Argentina, països àmpliament coneguts pel seu elevat consum de productes d’origen animal i de carn en concret. En canvi, les recomanacions oficials apunten que la relació correcta hauria de ser d’1:5 o inferior. Això podria ser preocupant per a les persones que consumeixen grans quantitats de productes animals com carn, embotits i làctics de producció intensiva, així com d’alts nivells d’oli de gira-sol i processats de soja. Keith es va recuperar miraculosament d’afeccions inflamatòries retirant el consum d’àcids grassos poliinsaturats antiinflamatoris (fruits secs, llavors, olis, fruites i verdures) i substituint-lo pel d’àcids grassos saturats proinflamatoris (sèu d’animals morts). Sense comentaris de nou.

“Al final de la meva etapa com vegana, la meva columna vertebral estava destrossada -ja tenia espondiolosis amb divuit anys, un instant de la vida en què hauria d’haver estat amb el màxim d’energia-, així que em passava la vida tirada al sofà. Ara puc caminar durant almenys mitja hora.”

Aquesta història, tot i que és fantàstica en tots els sentits de la paraula, resulta una mica sospitosa: una dieta vegetariana estricta no produeix espondilosi (no espondiolosis), sinó que el produeix l’envelliment, les posicions sostinguda durant llargs períodes de temps i els mals hàbits posturals, els exercicis d’alt impacte a la columna que dubto que hagi realitzat mai i certes anomalies genètiques que afecten el metabolisme i estructura òssia de la columna. I com no cal un màster per saber que un hàbit de vida sedentari òbviament porta problemes greus de mobilitat i força física, el seu estat de salut i funcionalitat es veien recíprocament afectats per qüestions que difereixen àmpliament de l’alimentació. Convidem a la senyora Keith a que utilitzi el tren inferior del seu cos per a alguna cosa més que per escalfar al sofà si tan bé es troba després de dinar bacó i truita amb un got de llet. No obstant això, efectuar una recerca mínima bibliogràfica tant de consulta com de revisió no requereix d’una dinàmica locomotora atlètica i és una cosa que podria haver fet sense moure’s del sofà evitant així tal ingent ridícul. Si ha pogut escriure un llibre, també va poder haver-se informat sobre el que implica i requereix de fer-ho amb criteri. També us convidem a activar la seva detecció de mentides no només per als vegans que compraran marisc al supermercat del seu barri, sinó amb ella mateixa, i efectuar una mínima autocrítica sobre el grau i dedicació de formació i preparació en el seu discurs, així com la responsabilitat que ha tingut com a agent en la seva disfuncional estructura i dinàmica com a ésser humà.

3) MEDI AMBIENT

La senyora Keith afirma que “l’agricultura és la pràctica humana més destructiva”. No obstant això, qualsevol persona mínimament formada en el tema sap que l’agricultura és una de les formes més demandants de recursos tant hídrics com d’àrea de cultiu. I la demanda recent i actual porta a una desforestació massiva de terreny boscós, com és el cas de la selva de l’Amazones. En qualsevol cas i com bé diu aquesta senyora, ha estat un greu problema des de fa milers d’anys: milers d’anys en què el motiu no ha estat una demanda de biomassa vegetal per a consum humà vegà, sinó de biomassa vegetal per encebat d’animals per a consum humà no vegà, incloent terreny de pastura per a ramaderia extensiva. De manera que vam començar aviat i malament: l’impacte de l’agricultura fins al dia d’avui no es deu ni històrica ni econòmicament a la població vegana, sinó a la població no vegana. Per a més inri, desconec el grau d’intuïció de la senyora en qüestió, quan considero evident que animals de més de 400kg consumeixen major biomassa vegetal que animals de 60-80kg. Efectivament, fer servir 16kg de cereal i 10.000l d’aigua per produir 1kg de carn de boví resulta vergonyosament ineficient. Penseu aquestes quantitats per proveir la població general. No n’hi ha prou amb saber que l’agricultura danya l’ecosistema: cal aplicar quina és la principal demanda i quin el principal consum d’aquesta producció. Països com Guatemala i Etiòpia tenen altes taxes de malnutrició infantil, però són dels principals exportadors de cereal de la seva regió: els recursos agrícoles van destinats a engreixar animals a occident per consum occidental americà i europeu.
En efecte, l’agricultura és una activitat que força el sòl i pot arribar a esgotar la capacitat d’un terreny per donar aliments. A més, per crear camps de conreus cal arrasar espais salvatges. No obstant això, aquesta pràctica és necessària per a la subsistència humana, ja que dels aliments vegetals obtenim tots els nutrients que el nostre organisme necessita. Hem de conrear per sobreviure. També és cert que l’actual model d’agricultura industrial està devastant àmplies zones vitals per a la supervivència de l’ecosistema mundial, com ara l’Amazònia. Però la senyora Keith està obviant, per ignorància o per mala fe (o ambdues coses), i volem reiterar-ho, que la major part de l’agricultura mundial, actualment, no es destina a consum humà, sinó a la fabricació de pinsos per alimentar els animals explotats en ramaderies. És l’anomenada “agricultura animal”, la devastació mediambiental és extremadament agressiva. Per aquest motiu, moltes entitats ecologistes assenyalen que, per poder preservar el medi ambient, cal que la població mundial consumeixi menys aliments d’origen animal i basi la seva dieta en productes d’origen vegetal. Per descomptat, oferim les nostres fonts d’informació (cosa que la senyora Keith no fa en cap moment). Cal recordar que els pinsos ramaders es fabriquen, fonamentalment, amb soja centreamericana i amb cereals africans, i que a causa d’això, la producció de carn està íntimament lligada a la fam que es dona en països pobres (qüestió que la senyora Keith sembla desconèixer, o bé que obvia deliberadament, i que desenvoluparem més endavant).

Actualment, la ramaderia (tant per la despesa en recursos del manteniment del bestiar com per la ja esmentada agricultura animal) està provocant la saturació de les terres i l’esgotament dels recursos hídrics del planeta (http://www.worldwatch.org/peak-meat-production-strains-land-and-water-resources-1) i (https://academic.oup.com/bioscience/article/54/10/909/230205), ja que la despesa en aigua només per produir vegetals per a consum humà és menor que la despesa en aigua per produir vegetals que alimentin el bestiar, a més de l’aigua que ha de consumir aquest bestiar. També està afectant seriosament a la biodiversitat: la ramaderia és la principal responsable de l’extinció d’espècies silvestres (http://www.sciencemag.org/news/2015/08/meat-eaters-may-speed-worldwide-species-extinction-study-warns).

Seguim? La ramaderia també emet més quantitat de gasos d’efecte hivernacle que els transports (http://www.fao.org/newsroom/en/news/2006/1000448/index.html), ja que a més de tot el emès per l’agricultura animal, cal sumar-li el metà que produeix el bestiar.

La pràctica ramadera és, a més, la principal causa de la destrucció de l’Amazònia (http://archivo-es.greenpeace.org/espana/es/reports/impacto-de-la-ganader-a-en-la-2/), no només perquè requereix enormes hectàrees per a pasturatge, sinó perquè la majoria de pinsos ramaders es fabriquen, entre altres coses, amb soja conreada en aquesta zona del planeta. La senyora Keith va arribar a afirmar que la soja es conrea per a les persones veganes. No entenem com tantes persones poden prendre seriosament a algú que afirma tals barbaritats. No hi ha tanta gent vegana com per haver de conrear soja arrasant l’Amazònia. De debò la senyora Keith no veu que això no quadra per enlloc? Suposant que la soja es produís específicament per al col·lectiu vegà … ¿abastir de soja a menys d’un 1% de la població mundial requeriria desforestar l’Amazònia? Senyora Keith: tan ignorant creu que és el seu públic?

Per tot això, adoptar una dieta pobra en aliments animals (i, per tant, en major mesura una totalment lliure d’ells) és beneficiós per al medi ambient, ja que estalviem aigua, alliberem terra cultivable, reduïm l’emissió de gasos d’efecte hivernacle (metà, CO2, òxid nitrós, amoníac, etc.), i la generació de residus (com els purins, que contaminen les reserves d’aigua potable), etc: https://link.springer.com/article/10.1007/s10584-008-9534-6, https://www.nature.com/articles/ncomms11382, https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/24898222.

En conclusió, seguir una alimentació vegetariana estricta és perfectament sostenible i, a més, és més beneficiosa per al medi ambient que les actuals dietes riques en productes animals, ja que requereix de menys aigua, menys terra conreada, emet menys gasos d’efecte hivernacle i genera menys residus (està exempta de purins). Segons un recent estudi (https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC5522483/), abandonant la carn, els làctics i els ous, disminuïm les nostres emissions de CO2 diaris de 4 kg a 2,25 kg, l’aigua consumida diàriament de 3,1 kl a 2,1 kl, i reduïm la terra cultivable explotada diàriament de 25 m2 a 15 m2. Repetim: això diàriament. Imaginem anualment.

Fins i tot la ramaderia extensiva, en estar dedicada a proveir el mercat, és una de les causes principals de degradació ambiental, ja que necessita una enorme extensió de terra per mantenir una productivitat adequada (https://es.mongabay.com/2017/01/la-ganaderia-extensiva-esta-acabando-los-bosques-colombia/). De totes maneres, encara que existís algun model de ramaderia hipotèticament sostenible mediambientalment, seguiria sent èticament inacceptable, perquè la ramaderia mai és ètica, ho hem explicat abans. Una alimentació vegetariana estricta és ètica i sostenible, i aquesta ha de ser l’opció alimentària que una persona ha de triar si vol ser congruent amb l’Ètica.

4) JUSTÍCIA SOCIAL I FAM

En el punt anterior ja vam demostrar que l’impacte ecològic d’una alimentació vegetariana estricta és moltíssim menor que l’impacte ecològic d’una alimentació no vegetariana. Així mateix, l’alimentació vegetariana és moltíssim més eficient. Ja en 1965, es va publicar el llibre “Proteins: Their Chemistry and Politics”, en què el Dr. Aaron M. Altschul assenyala que, en unitats calòriques per hectàrea, una alimentació a base de cereals, verdures i llegums pot alimentar un nombre d’humans vint vegades més gran que una alimentació a força de carn. Per tant, adoptar una alimentació vegetariana estricta és necessària per reduir els danys i l’esgotament del medi ambient, del qual depenen per subsistir els humans més pobres, i certament tots nosaltres.

La senyora Keith diu en la seva entrevista que “Els vegans t’ofereixen un model perfecte: només cal canviar un factor tan elemental com la dieta i solucionarem els problemes d’aquells que moren d’inanició”… Si algú està morint d’inanició ¿la senyora Keith no veu que aquest és el problema d’aquesta persona? A quins altres problemes es refereix? … Hi ha humans que moren d’inanició perquè no tenen diners per comprar prou menjar, ni propietats per intercanviar-les per aquest. Per tant l’origen de la fam és econòmic i, conseqüentment, és un problema polític; tant de la política d’aquests països empobrits, com de les polítiques de la comunitat internacional. La Política són normes socials que han d’estar basades en l’Ètica, sí, aquesta Ètica que rebutja la senyora Keith i la majoria de la societat. Per aquesta raó no es fan polítiques efectives contra la fam, sinó efectives per al benefici econòmic d’uns pocs, per això es permet que “morin” (realment són assassinats) humans per inanició, les vides dels quals a molts els importen tant com els importen les vides dels animals no humans que són víctimes del consum: res.

Les societats humanes actuals donen prioritat a l’alimentació dels animals explotats en les granges, sobre l’alimentació dels humans pobres que moren de fam. Això passa per una pura qüestió de benefici econòmic, ja que aquest és el que regeix les societats liberals i el seu sistema econòmic capitalista.
Però és molt important adonar-se que el problema de la fam no és només econòmic, sinó també de disponibilitat de recursos. No serveix de res tenir diners si no hi ha prou per a tots… Vivim en un món amb uns recursos finits i que depenen del clima. Quan l’oferta d’una matèria primera escasseja, els preus d’aquesta es disparen i només els més benestants poden comprar-la. Això mateix és el que passa amb els preus dels cereals i de la soja.

En el punt anterior ja hem demostrat que la raó de l’elevat consum de cereals i de soja és de la producció de pinsos per alimentar els milers de milions d’animals que són explotats per produir carn, llet i ous. El problema de l’elevada demanda de cereals i de soja es complica amb l’especulació dels preus d’aquestes matèries primeres i es converteix en catàstrofe humanitària quan arriba una sequera, ja que es redueix l’oferta i llavors els preus dels aliments pugen encara molt més. La conseqüència d’això és que els humans més pobres no tenen prou diners per comprar la quantitat de cereal que necessiten per sobreviure i per tant “moren” de fam. Llavors a la televisió ens “informen” de les “fams” que hi ha a l’Àfrica, com si el consum de carn en els països rics no tingués res a veure amb això. Com és lògic, aquest problema es reduiria enormement si s’adoptés massivament una alimentació vegetariana estricta, ja que hi hauria molta menys demanda de cereals, de manera que els preus baixarien molt i ja no seria tan fàcil especular amb ells. Res d’això explica la senyora Keith en la seva entrevista.

L’any 2002, l’economista Jeremy Rifkin en un article titulat “Ante una auténtica crisis alimentaria global” (https://elpais.com/diario/2002/06/10/opinion/1023660008_850215.html) ens advertia que els hàbits alimentaris d’Occident (basats en aliments d’origen animal) eren una de les causes de les terribles fams africanes. La terra d’Àfrica és treballada per africans, però és propietat d’empreses multinacionals occidentals, que són les que venen totes aquestes tones de gra etíop, moçambiquès, etc. a altres empreses perquè fabriquin el pinso destinat a engreixar els animals que s’exploten i maten als països rics per produir carn (destinada a aquests països rics, no els pobres). Ens deia el propi Rifkin: “És terrible que un 80% dels nens famolencs al món visquin en països amb excedents alimentaris, la majoria en forma de pinsos per a animals que, al seu torn, només seran consumits pels més rics”. Per aquesta mateixa raó, Phillip Wollen va afirmar en un dels seus millors discursos (https://youtu.be/nhnWB4heVHs) que “menjar carn és donar una bufetada a la cara d’un nen africà famolenc”.

Al final de l’entrevista, la senyora Keith reconeix que “El problema real és que, potser, som massa éssers humans” i que això portarà a la civilització humana al col·lapse. Estem d’acord que la població humana hauria de ser molt menor que els 7.623.000.000 d’humans (i creixent) que hi ha a la data en què es publica el present article, però aquest és un altre problema que podem abordar en una altra ocasió. La veritat és que hi ha massa humans i per tant, mentre busquem una solució per això, aquests han de produir el menor impacte possible al medi ambient per així perjudicar el menys possible als altris. Ja vam veure que, pel que fa a l’alimentació, el menor impacte mediambiental s’aconsegueix mitjançant una alimentació vegetariana estricta, que és l’única proposta realista i ètica.

No fa tants anys, al juny de 2010, el diari «The Guardian» va publicar un article titulat “UN urges global moure to meat and dairy-free diet” en què el que s’advertia que «un canvi global cap a una dieta vegana és vital per salvar el món de la fam, l’escassetat de combustible i els pitjors impactes del canvi climàtic ». L’article fa referència a un informe de l’ONU titulat “Assessing the environmental impacts of consumption And production. Priority Productes i Materials “, publicat aquell mateix any. Aquest informe de l’ONU ens adverteix que “S’espera que els impactes de l’agricultura augmentaran substancialment a causa del creixement de la població i al creixent consum de productes d’origen animal. A diferència dels combustibles fòssils, és difícil buscar alternatives: la gent ha de menjar. Una reducció substancial dels impactes només seria possible mitjançant un canvi substancial en l’alimentació a tot el món, lluny dels productes d’origen animal.” La conclusió és clara: el consum de productes d’origen animal augmenta l’impacte negatiu de l’agricultura. La solució també és clara: hem de deixar de consumir productes d’origen animal per reduir aquest impacte. Prengui nota, senyora Keith, i deixi de ser una irresponsable.

Qui estigui interessat en la relació carn-fam pot trobar més dades en l’article “El veganismo no ayuda a reducir la pobresa“, que és actualitzat periòdicament.

5) ANNEX BIBLIOGRÀFIC: https://www.facebook.com/serassuvoz/posts/1790053177699259

Article també disponible en https://www.respuestasveganas.org/2018/07/respuesta-lierre-keith-entrevista-veganos-trampas-mito-vegetariano.html?m=1

504

Angry Bird ja és a la seua nova llar. Allà estarà envoltat dels seus, veurà totes les matinades i respirarà l’aire pur de la muntanya amb la seguretat i confiança del seu colomar, una meravella amb una bonica porta de fusta sempre oberta, que cada dia li dirà que és lliure d’eixir i de tornar a entrar a retrobar-se amb el seu menjar i el seu raconet. Allà serà qui ha de ser i mai hauria pogut ser a dins de la gàbia més gran que poguérem trobar, sempre tancat i sempre a soles.

És un colom enorme. La primera vegada que el viu estava lluny de mi. Quan la gossa Olaia el trobà i ell estengué les ales per a intentar fugir, pensí que era un ànec dels que es refugien al xicotet aiguamoll proper. L’enorme ferida oberta que tenia a l’esquena i les seues plomes tallades, a més del dolor, la fam i el cansament, no el deixaven volar. Sort que l’Olaia no porta el seus nervis i la seua curiositat més enllà d’olorar i mirar.

Les plomes remeres de les ales són, juntament amb les timoneres de la cua, les plomes de vol de les aus. Són llargues i resistents, i les d’Angry tenen una canya molt forta i, a la vegada, molt lleugera, plena d’aire. Són molt distintes a les plomes xicotetes i lleugeres que li cobreixen el cos. Les de les ales de l’Angry estaven tallades quasi per la meitat, amb una forma recta per a que no volara. Per sort, les acabarà canviant per unes de noves i, aleshores, podrà volar de nou.

No sabem qui l’atacà, si una rapinyaire, una gavina, un gat… Tampoc sabem com és que un colom que no pot volar, perquè algú no volia que volara, acabà allà i així. No sabem com és que aconseguí sobreviure. L’haguérem d’alimentar amb boletes de pinso molt i mullat, i donar-li l’aigua amb una xeringa. Només tardà tres dies en menjar i beure a soles, i en unes poques setmanes no quedava res d’aquella ferida tan lletja. I començà a ballar cada vegada que entràvem a la seua habitació, amb el pap completament unflat i les plomes del coll alçades com si fóra un cap guerrer.

Pel que sembla, pertany a una de les moltíssimes races del que anomenen coloms de raça, “ornamentals” o, fins i tot, “de fantasia”[1]. Per suposat, no existeixen a la natura, són encreuaments creats pels éssers humans a partir d’unes poques races primigènies, també creades pels humans per a explotar-les amb determinats usos, principalment com a missatgeres, per a engreixar-les i menjar-se-les o per a la caça. En aquest cas, eren utilitzades per a alimentar i entrenar rapinyaires, com a esquer o, directament, com a arma de caça. Hom sempre ha ensinistrat coloms de qualsevol sexe per a aprofitar el seu festeig, ja que podien atraure coloms salvatges al colomar que, així, es capturaven amb facilitat.

Ara, com passa amb les races de gossos i els seus pedigrís, son majoritàriament capricis, hobbies i negocis. Existeixen campionats i exhibicions, on els criadors i aficionats (com sempre, és difícil trobar dones fent tot això) mostren els seus candidats i parlen de les seues tècniques de cria a la recerca del “colom perfecte”, dins dels estàndards de raça. Així, multipliquen els encreuaments d’individus amb “tipus fiables” i, arribat el cas, recorren a la consanguinitat per a mantindre i reforçar determinades característiques i “tipus”, tot aprofitant el que consideren com a individus forts.

Només a Europa, estan reconegudes més de 400 races distintes, múltiples variants a partir d’una gran diversitat de característiques i formes, que la nostra veterinària anomenà “mutacions”. Varien les alçades, les grandàries i els pesos dels animals. Varia la forma, la mida, l’amplària o la llargària del cap, del bec, de les carúncules nassals, dels paps, dels colls o de les potes. Varien enormement els plomatges i, encara més, les seues coloracions. Poden haver-hi animals amb viseres i dobles viseres de plomes sobre els ulls; també poden haver-hi “melenes” de plomes al voltant del coll, fent efectes com de bufanda o d’abric de pells; n’hi ha de coloms que poden tindre les potes completament emplomades, fins a tapar els dits i les urpes.

Totes aquestes races, han estat subdividides en 10 grups. Entre les que inclouen més diversitat, estan les que es caracteritzen pel seu gran pap, sempre unflat i arrodonit. Entre les de “tipus gallina” està la raça més criada al món: la Modena. Solen ser molt grans, desenvolupades a partir de races criades per a la producció càrnia. La seua “parada” (postura natural) amb el seu cos curt i el seu coll llarg, fa que semblen gallines xicotetes.

Els coloms de color, que també agrupen més de 80 races, combinen una gran diversitat d’aquests i, amb la combinació dels de les diferents plomes, poden fer dibuixos uniformes o geomètrics (sobre tot, a les ales). En els d’estructura allò que es busca és la seua parada, però també es desenvolupen elements característics com cues de paó o enormes viseres i còfies. Passa el mateix amb els coloms de forma, on la parada es combina amb característiques formes del cap, del bec o de les potes.

Dels grups amb menys diversitat de races, destaquen el dels coloms carunculats que, òbviament, cerca el desenvolupament deforme de les carúncules nassals, sovint en creixement permanent durant tota la vida de l’animal. Altra horrible deformitat és el dels coloms encorbatats, amb becs que es prolonguen des dels front cap a baix, sense cap angle, i que sovint són pràcticament inexistents.

Finalment estan les races caracteritzades per qüestions no relacionades amb el seu aspecte, malgrat que ja no es crien per a altra cosa que per a l’exhibició. Els coloms tambors reben el seu nom d’un parrup molt característic: el cant d’aquests coloms recorda el so d’un tambor. Per la seua banda, els coloms de vol alt poden arribar a ser un diminut punt en el cel, si és que alguna vegada els deixen volar. Destaquen els coloms voltejadors que, mentre volen, es deixen caure a pes mort i donant giravoltes, com si un caçador les haguera abatut, abans de recuperar el vol normal (que també pot incorporar més giravoltes). Fins i tot hi ha una raça, d’origen nord-americà, que perd la capacitat de volar als 6 mesos i que fa tot això per terra, mentre corre i camina.

Com sempre, allò més terrible és el que amaguen les aparences, els espectacles o les bones paraules dels criadors. Les deformitats generades per algunes d’aquestes races impedeixen els individus alimentar les seues cries i obliga a utilitzar coloms dida. Això passa especialment entre les races de bec quasi inexistent i entre les de pap gran, que també es poden distendre i deformar encara més, fent que els animals se’ls xafen. Les que tenen llargues plomes a les potes poden trencar els seus ous o tirar-los dels nius, i per això se les tallen abans de la posta. Les viseres de plomes poden arribar a tapar completament els ulls dels individus.

Els criadors, per a mostrar els seus gran coneixements i tècnica, les manipulen i les ensenyen sense cap problema per a immobilitzar-les entre les seues mans, que mouen de forma nerviosa amunt i avall. Immobilitzen les seues potes agafant-les entre els dits, els posen la mà sobre el cap, mouen els dits davant dels seus ulls o les giren bruscament i, cap per avall, per a estirar del seu bec i mostrar els paps o els colors dels plomatges. També els podem veure utilitzar punters de fusta i altres objectes per a assenyalar característiques d’animals engabiats, sempre tensos i tristament habituats a totes aquestes manipulacions.

Les preparen per a concursos i exhibicions amb tota classe d’instruments, amb les que manipulen becs, ungles i plomatges. Amb tisores tallen plomes i generen efectes estètics artificials com, per exemple, el d’eliminar les de determinats colors que estan intercalades entre les del dominant al pap o a la resta del cos. També fan servir llimes i tallaungles amb les que manipulen les formes dels becs, arribant a cercar simetries perfectes. Durant aquestes manipulacions, també utilitzen instruments immobilitzadors fabricats específicament o coses com un mitjó amb la punta tallada, que posen als animals com si fóra un jersei per a immobilitzar les seues ales.

La majoria de coloms de raça es passen la vida tancats al seu colomar i, en el cas dels de races que tenen el vol, la solta i el festeig com a raó de ser, no deixen de patir una llibertat limitada i permanentment vigilada, sotmesa a treballs forçats. Com passa sempre amb totes aquestes pràctiques, la cria és generadora de negoci, de transaccions i compra-vendes que sovint són capricioses, compulsives. I, al voltant de tot això, estan els negocis dels estris com colomers, gàbies i altres instruments, a més de la farmacèutica, la veterinària o l’alimentació específica, que també generen investigació amb animals infectats amb malalties per a provar l’eficàcia de complements alimentaris o de medicaments.

I com també passa sempre amb tots els animals utilitzats i explotats, encara més en el cas dels que han de presentar unes característiques molt concretes, són víctimes permanents de la selecció i el descart. Els criadors, a dins d’immaculats colomars que han preparat per a les visites, poden arribar a parlar amb fredor de l’eliminació “qualitativa i severa” d’individus per a tindre cura dels estàndards de les races. En casos com el dels coloms d’escut, eixos que han de presentar dibuixos molt uniformes per la combinació dels colors de les plomes a les ales, aquest descart por arribar fins al 80 i 90% dels animals.

Aquesta pogué ser la vida de l’Angry Bird. Potser que fóra un d’aquests descarts, en algun lloc on els abandonen a la seua sort en lloc de matar-los. I potser que escapara accidentalment, lliurant-se de tot el procés que l’havia de convertir en un aspecte, una parada, una grandària i un gran pap que ensenyar cada vegada que estaves amb ell. Ara és on tot això no té cap importància, perquè ell no és ni una imatge, ni una foto, ni una fita més en el palmarès de cap criador.

Angry no és una fantasia ni un ornament, i és molt més que un colom de raça. Ell és un individu únic, diferent a tots els altres, siguen de la raça o de l’espècie que siguen, mai millor que ningú i sempre tan bo com qualsevol. Té moltes ganes de viure, i és el que farà fins al seu últim dia. Volarà, sense condicions ni vigilàncies, sense aprofitaments ni usos, i sempre tindrà eixa bonica porta de fusta oberta per a tornar a casa.

——-

[1] La major part de la informació s’ha tret del documental Palomas ornamentales y de raza (2004). És una pel·lícula promocional dels pinsos per a coloms de Versele-Laga, empresa amb seu a Deize (Flandes Oriental, Bèlgica). Està disponible a YouTube, divida en 9 parts:

—————————————

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

1085

Som animals sensibles. A l’emmalaltir d’una febre corporal de 42 graus de temperatura les proteïnes es deformen, desnaturalitzant els enzims, deixant de catalitzar funcions químiques vitals, la qual cosa ens aboca al col·lapse irreversible i la mort. Així mateix al revés, un organisme humà en hipotèrmia a partir de 2 graus menys, comença a alentir-se, es desorienta, delata semiinconsciència, falta de memòria, baixada de tensió, dilatació de pupil·les i mort tèrmica. Molts altres animals de sang calenta però, sobreviuen a diferències de temperatura de 60 graus. Respirem de 13 a 16 vegades per minut per oxigenar una sang que exigeix ​​de tal activitat, perquè d’una altra manera ens asfixiem i morim. Hi ha animals que viuen setmanes sense aigua, nosaltres el tercer dia sense hidratar el nostre cos, morim.

Som animals fràgils, de pell nua i delicada, amb tolerància i defenses pròpies cada vegada més minades per l’addicció a medicaments i un estil de vida tòxic. Els ossos pateixen la nostra verticalitat, posseïm vista mediocre, oïda maldestre, olfacte obtús, velocitat ridícula i unes capacitats de supervivència fora de la comunitat bastant disminuïdes, quan no nul·les. Fisiològicament som animals realment patètics i hem aconseguit sobreviure i prosperar gràcies al zel constant i la cooperació. Així com hem patit i mort gràcies a la competitivitat i els odis.

Som animals febles, però apliquem en el dia a dia la llei de la jungla i la violència, ens trenquem els cors, ens fem mal, ens barallem, ens insultem, causem i sentim indiferència per i de les altres. Mantenim desenes de guerres al món, fabriquem armes perquè les persones s’espedacin entre si, mines antipersona amb forma de joguina perquè els nens perdin braços i cames volent jugar-hi. Inventem banderes per poder fer això amb suposats arguments, religions d’enfrontaments i menyspreu, vam inventar pors més enllà de la nostra cautela imprescindible, deixant ofegar al mar a altres persones que només volien viure, perquè el nostre estil de vida va escurar els seus recursos en els seus territoris. Ens terroritzen les diferències i discriminem als que difereixen del nostre pensament, mesura i patró de totes les coses. Cridem perdedores a la gent a la qual el sistema econòmic -que van crear per a nosaltres i que vam abraçar sense badar boca-, no va poder suportar, acusem dels errors sense donar opció a reparar-los, o ens mantenim superbes i altives en els nostres, per no patir l’escarni públic o la falta d’aquesta macilenta autoestima que anem dia a dia tractant de mantenir. La societat dóna poder a les persones en la mesura que les necessita com a consumidores i només en aquest aspecte, la salut psíquica i física de cada individu no importa més que a un nivell financer o simbòlic. No ens cuidem, dividim a les persones en útils o inútils a les nostres perspectives o interessos, no valorem el patiment dels altres, ens ensinistren en la impassibilitat. La precaució natural ha derivat en neutralitat ferotge, la negligència per les altres (quan són elles les que condueixen els nostres tramvies i cusen les nostres sabates), la nostra fingida insensibilitat que deriva a un menyspreu i una discriminació més… afegida a les que ens presten les pors d’altres. La indolència, la desgana, la tebior pels afers comuns que no patim, però podríem patir en qualsevol moment perquè la vida són les nostres circumstàncies i un compendi de sort, justícia i destresa a parts iguals. La societat és displicent, desafectada mol·lecularment, com el tumult que es disgrega quan es declara un incendi. Senyoregen el desamor, el desdeny, la fredor i la mandra que puguin fastiguejar la nostra zona de confort.

Estimem a les persones en funció dels avantatges que obtenim d’ella i no pel que és en si cadascuna, pels seus mèrits propis; és un amor que rendibilitza la relació i la condiciona a la recicprocidad i l’egolatria. Disculpem en les altres aquells defectes que compartim, però som intransigents amb aquells dels quals estem exemptes, com si nosaltres mateixes fóssim l’exemple a seguir. Especegem a éssers innocents per obtenir-ne els seus més íntims sucs, parts del seu cos o el seu cos sencer, simplement per gaudir una caprici. Ens causa mandra entendre altres realitats quan molts canvis hem de fer-los soles, fins que un dia la comunitat els adopta. Ens dol la civilització, i diem que l’occidental té pros i contres com anomenem sort al fet que ens atropelli una ambulància. Però el que sabem està limitat al que sabem.

Viure és absurd, tant com morir. Però l’absurd és l’únic que tenim. Si un gos sembla pesat en demanar afecte, hem de recordar que és per la grandària del seu cor, pur i natural per més que l’anomenem “domesticat”. L’obsessió malaltissa de mostrar una naturalesa dividida en menjar-ser menjar, prové d’una mentalitat capitalista, on l’èxit o el fracàs són els dos únics camins. L’èxit serà premiat per la dubtosa glòria de la depredació, i el fracàs serà l’ostracisme, la solitud, la impopularitat o l’anonimat de la mort prematura. Un sistema binari típicament miop que fa veure la vida en blanc i negre. Amb dos únics prismes. La fal·làcia de la supervivència de la més forta es desmenteix en la societat, on sobreviu per la sort, els rols socials o la manca d’escrúpols, perquè lamentablement la maldat pot ajudar a sobreviure en una favela, on la genialitat en matèria científica és inútil, atès que no hi ha possibilitats per exercir-la, i on l’imperatiu és trobar menjar.

¿Viatjaríem tant si no tinguéssim a qui dir on vam anar o a qui mostrar les fotos del viatge? Compraríem tanta roba si ningú pogués apreciar la nostra vanitat?. Vivim vides que giren entorn a l’aspecte de les coses i ens considerem coses estètiques. Hem relegat l’essencial, emetent opinions segons la nostra por i no segons l’objectivitat. En tot cas patim la cultura de la violació patriarcapitalista, la qual mitjançant força bruta i no arguments massacra bilions d’animals no humans, per engreixar aquest ego immisericorde, injust i epicuri, tractant estèrilment, per altra banda, de satisfer una gana que el sistema i la mesquinesa col·lectiva s’encarreguen que sempre sigui insaciable.

No obstant això, quan les vulneracions que cometem contra les altres es tornen contra nosaltres, plorem previsiblement.

Som animals sensibles, i no podem basar la societat en la desatenció dels problemes fonamentals i l’empatia, per això la doctrina de la manca d’escrúpols és un luxe que no hem de permetre’ns. Estem condemnades biològicament a la cultura de la cura, a la civilització dels manyacs i les carícies, de la independència autonòmica de cada individu però en una comunitat global. I no hi ha argument vàlid que pugui col·locar un tret on havia d’haver un petó. Som animals delicats, però els governs inverteixen la nostra feina i impostos en armament i alçat de fronteres de tota mena, en enfortir la por covarda disfressada de fanfarroneria del mascle patriarcal, mantenint el terrorisme capitalista i especista. El malbaratament material i energètic sempre té un cost mediambiental o personal. Algú paga el barat, el nostre turisme lúdic, i tots els nostres drets no poden passar per eliminar els d’altres. És això tot el que ens ha ensenyat la nostra fragilitat durant centenars de milers d’anys?. Sabem el que ens fa mal i castiguem a les altres amb aquest dolor… convençudes que aquesta nafra no tornarà a nosaltres algun dia.

Podem fer-ho millor, d’això va la nostra espècie i d’això l’humanisme, d’apartar el antropocentrisme perquè la lògica de l’ésser triomfi sobre la del mercat. Podem crear cultures de diàleg, espais de comprensió mútua basats en la vida, en la nostra inestable verticalitat, en els nostres trenta-sis graus i mig, en l’onatge perfecte del desig de la vida. Totes volem viure, aquest és l’únic precepte entorn del qual construir societats sòlidament fràgils, com nosaltres, perquè les que creem estan plenes de víctimes, silencioses i invisibles a la nostra egolatria, després concertines i murs d’escorxadors, amagades en decrets llei i veredictes sagnants, i perquè sabem bé que en aquest prat, totes les flors són necessàries.

——————————————–

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

747

La Junta d’Andalusia, a través de l’Institut Andalús de la Joventut i l’Institut Andalús de la Dona, ha llançat una campanya per a denunciar l’assetjament sexual de carrer, sota el lema “no sigues animal”.

En aquesta campanya, homes amb màscares d’animals no humans (voltor, polp, porc, gall) assetgen de diferents formes dones a l’espai públic. Una veu en off masculina adverteix que els animals de la fauna de carrer estan a l’aguait, animals que s’han d’extingir, desaparèixer. Perquè aquests comportaments, d’aquests senyors amb màscares d’animals, són “més propis d’animals que de persones”. Per si restara cap dubte, el vídeo tanca amb un: “aquests comportaments no són propis de persones”.

Doncs val. Supose que la campanya busca ser intencionadament polèmica. Una polèmica pot ser intel·ligent i de qualitat. Es pot fer, però no així.

El primer pas per solucionar un problema és afrontar-lo com és. Cap dona ha estat assetjada per voltors, polps, porcs, o galls. No. Les dones són assetjades per homes (homes, no persones en abstracte) que es consideren amb dret d’opinar sobre el cos d’una dona, seguir una dona, tocar-la sense el seu permís, etc. Aquests homes, que tenen aquests comportaments, es consideren legitimats socialment. Per això actuen així, perquè creuen que tenen impunitat per a fer-ho. Fan el que fan perquè han après que poden.

Amb aquesta campanya, la responsabilitat en l’assetjament sexual de carrer no només es dilueix, és molt pitjor. Aquest discurs culpabilitza criatures que no ens han fet mai cap mal. Aquesta campanya reforça prejudicis que estan en l’imaginari i que generen violència.

La cosificació (convertir algú en alguna cosa) necessita de les paraules. És el primer pas. Amb les paraules es genera menyspreu, es difonen mentides que legitimen la dominació, la discriminació, la submissió. El feminisme, des del principi, es va enfrontar a aquestes lògiques de dominació, que assignen les dones unes característiques determinades (ser irracionals, emocionals, instintives, etc.), amb una intencionalitat. D’aquesta manera, la violència simbòlica es transforma en violència física. El feminisme sap molt dels danys que causen els símbols, les representacions col·lectives.

Qualificar algú de plaga a extingir, difondre la idea que els porcs són fastigosos o que els voltors són repulsius segueix una lògica semblant. Aquesta campanya s’acarnissa amb qui ja pateix la nostra violència diària, amb qui mai ens fa mal i amb qui no es pot defensar. És molt curiós que la nostra espècie s’haja construït negant la seua animalitat i, no obstant això, cada vegada que té ocasió, responsabilitza individus d’altres espècies de violències que són 100% humanes. Perquè no, aquests comportaments no són propis d’animals no humans, són propis de la nostra espècie, concretament d’alguns homes de la nostra espècie. Es diu patriarcat. A les coses se les diu pel seu nom.

——————————————-

 

Diplomada en Relacions Laborals. Llicenciada en Història. Militant d’esquerres. Feminista, heterodisident i vegana.

1415

Mentre veia Els Homes Lliures de Jones i el cavaller del Sud, com tantes altres voltes, anava a violar l’esclava Rachel, em vingué al cap aquella escena de Braveheart del dret de cuixa (derecho de pernada, en castellà). En realitat, els documents històrics no donen cap senyal que permeta constatar res que se li assemble, i encara menys amb eixe nom. Fins i tot, quan apareix, és per a que els senyors afirmen que no en tenen constància que s’haja aplicat mai i que, en tot cas, renuncien a eixe suposat dret per “injust i deshonest”.

En realitat, no necessitaven apel·lar a cap dret per a forçar una dona camperola, només ho havien de fer amb la seua impunitat i la indefensió de les víctimes com a escut i, per suposat, lluny de qualsevol ostentació. La igualtat davant la llei i la seguretat jurídica no són conceptes d’aquella societat estamental. Per altra banda, l’honor de la família es podia obviar a canvi de tanta proximitat al poder, que podia atorgar beneficis, excepcions i privilegis. Les dones eren usades com a instruments de promoció i monedes de canvi; estaven socialment més a sota que els homes que podien traure profit d’eixa situació, des del violador fins als membres de la seua pròpia família.

Tal vegada ens trobem davant l’explicació a que les violacions siguen l’icona per excel·lència de la injustícia, de l’abús. La lluita no es genera des de la solidaritat i l’empatia, sinó de la l’instrumentalització heteropatriarcal del fet; el patiment de les dones és patiment, sobretot, quan convé per a “les lluites dels homes”, continua eixint de la foscor només quan els homes han de clamar contra els seus greuges. Un bon exemple de tot això, malgrat que portat fins al ridícul, és eixe vídeo del Tetazo a l’Obelisc de Buenos Aires on, per sorprenent que semble, l’exclusió dels homes “feministes” ocupa el centre de la notícia.

Entre els Homes Lliures de Jones podem veure clarament eixa instrumentalització, amb el racisme i l’esclavitud com a protagonistes. Els homes blancs es revolten perquè no és la seua guerra, perquè els amos de més de 20 esclaus no han de morir al camp de batalla. Al nord passava una cosa semblant: els rics podien fugir de la mort comprant la seua llicència, com també es pot veure a la pel·lícula Gangs of New York. A la guerra morien els pobres per a defensar els interessos dels rics, i és així com alguns s’adonaren que no eren molt diferents dels negres esclaus.

Però, fins i tot així, els eixia el seu privilegi davant els negres. Quan la lluita es converteix en una lluita que és clarament contra el racisme i els abusos que justifica, la majoria dels rebels blancs se’n desentenen. Abans, durant la guerra, quan es proclamava la igualtat de blancs i negres es feia deixant clar que és la gent desafavorida i explotada tota junta, blanca i negra, la que ha de deixar de ser-ho. La reivindicació s’adapta fàcilment a les necessitats del privilegi blanc, perquè no ho és en aquest context.

La forma de plantejar aquesta reivindicació recorda molt les de l’època medieval: “si té dues cames, és una persona”, “pots ser amo d’un cavall, d’una vaca, d’un bou o d’una mula, però no pots ser amo d’un ésser humà”. Com abans, la qüestió dels drets es planteja com una ampliació del cercle restringit del privilegi per a que, a dins, càpiguen més dels que cabien abans. Per a que capiguem “nosaltres”, deixant clar que “els i les altres” per sota nostre es quedaran a fora.

Veient això, podem entendre millor com funciona l’explotació. És com un quitrà espès i enganxós que brolla per dalt de la piràmide social i regalima lentament cap a baix, deixant més pòsit com més baix està, però sense deixar de caure fins a ofegar els individus més oprimits. Les lluites per lliurar-se d’aquest quitrà no ho són per a deixar de llançar-lo cap els de sota; es tracta de deixar de ser oprimits sense renunciar a la capacitat d’oprimir.

És molt gratificant que el moviment antiespecista, el dels sense veu, represente tot el contrari. És el mateix impuls de les persones antiesclavistes blanques que, sense tindre res a guanyar, es jugaren la llibertat i la vida; de les que deixen enrere la seguretat d’Occident per a treballar en un camp de persones refugiades o per a patrullar el Mediterrani per a salvar vides, dels homes heterosexuals feministes o militants LGTB (els que de veritat ho han entès).

És per això que ens posem en la pell dels altres animals i fem això que els seus explotadors anomenen “humanitzar-los”, que no ens sol agradar que s’instrumentalitze la lluita per a que siga més còmoda per a qui no vol renunciar a certs privilegis. És per això que mostrem terribles imatges de tortures i assassinats que mai patirem, i és per això que ens manifestem “contra la llibertat” de qui explota animals.

Per cert, l’autèntic dret de cuixa medieval no pot ser altra cosa que el cobrament per part dels senyors, que ho podien fer perquè eren els senyors de les terres que treballaven els camperols, d’una cuixa de cada animal que aquests hagueren criat i matat. L’autèntic dret de cuixa és, en realitat, un gran exemple de l’abús i l’explotació dels éssers humans sobre l’abús i l’explotació dels altres animals.

———————–

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

2596

El dia 16 de juliol, el col·lectiu Abriendo Jaulas, va realitzar una acció al centre de Barcelona contra la indústria de la violació, l’orfenat i la mort prematura que segresta, roba i esprem a les femelles d’altres espècies i a la seva descendència, amb el objectiu d’aconseguir aquest producte sagnant anomenat llet, anomenat formatge, anomenat lactis.

Era una acció curiosa i diferent, però a Barcelona tot és possible. Nues i amb expressió deprimida, les activistes tenien connectats els pits per tubs a recipients on es simulava un munyiment automàtic de mamelles, com el que pateixen les prop de 900.000 vaques explotades a l’estat espanyol. Les vaques són violades i inseminades i el seu vedell o vedella, nounat, és separat violentament de la mare per a ser al seu torn explotada per a aquests làctics, assassinada per a carn de luxe o per a ser engreixat amb la mateixa finalitat. L’engreix es realitza mitjançant preparats industrials baixos en ferro i sals (per aquest motiu aquests animals llepen els barrots de les granges o les mans de les humanes, buscant les nostres sals), que garanteixin la pal·lidesa dels seus músculs. Les vaques són tractades com màquines orgàniques, circumstancialment vives. Són considerades com a mecanismes, i per tant no adquireixen ni tan sols l’estatus d’esclavitud, perquè les màquines han estat creades per servir, no per tenir anhels propis de la vida i la llibertat.

Imatge: Montse García
Imatge: Montse García

No van ser pocs els pseudoperiódics i les persones que van ridiculitzar i criticar aquesta acció. És lògic i conseqüent per al mascle acomplexat fer comentaris sobre la dona que no pot assolir, bé per la seva ideologia, bé pel seu nivell intel·lectual, per la seva estupidesa o bé per la seva malaptesa. És lògic i pronosticable que la gent que viu o dóna suport a la cultura patriarcal de la dominació i la violació, comentaran i llancessin les seves absurdes opinions a l’aire virtual. És lògic i presumible que el mascle obri la seva bocassa per continuar amb la dinàmica de estultícia invasiva i la estupidització anormal que caracteritza al masclisme. L’il·lògic, l’inesperat, seria que la tanquessin. Que les masclistes tanquessin la boca, això seria excepcional.

És previsible també que el rigor periodístic de qualsevol dotada de poca objectivitat i mínima comprensió sobre el tema dels làctics, redundi en les publicacions derivades de l’acció. Les persones addictes no pensen amb congruència.

La lactocaseína és un adhesiu present en tots els làctics, a més de ser una proteïna d’efectes similars als opiacis, ja que allibera casomorfinas i genera una addicció de baixa intensitat en les humanes, com el cafè o el tabac. Aquesta addicció i la dificultat de “desenganxar”, empeny a comportaments acèrrims en la seva defensa, com ara els de les persones resistents a acceptar la realitat química dels làctics.

Durant l’acció a Barcelona hi va haver burles, menyspreu, insults vetllats, comentaris masclistes sobre l’estètica de les activistes, sobre com haurien de ser per a ajustar-se al cànon imposat pel patriarcapitalisme, sobre el seu pèl, etc, per sumar-se al ventall de despropòsits que acompanyen a l’activisme per les persones no humanes, propi d’una societat encadellada a la rutina i a la discriminació del que és diferent. No falta qui opini que les activistes necessiten una bona cigala, oferint per suposat la seva per al propòsit.

Per alguna raó misteriosa, les activistes veganes que visualitzen la realitat que oculten les explotacions sense misericòrdia de l’especisme, són atacades, burlades amb sarcasmes, agredides físicament, verbalment o emocionalment, desprestigiades, difamades i menystenides d’una manera gairebé sistemàtica entre l’horda matxirula. Per alguna raó misteriosa la persona que passeja l’espai públic o virtual, creu tenir el seu dret a escopir la seva opinió irreflexiva per vulnerar amb ella a les voluntàries i sobretot a les víctimes no humanes. El qüestionament dels estàndards de vida actual mitjançant la visualització de les víctimes són menyspreats pel pensament antropocentrista imperant, i en el cas de la defensa animal no humana, és gairebé ineludible aquest tipus de situacions. Ningú gosaria criticar un grup de voluntàries que protestés en contra de la guerra entre humanes, però en oposició a la guerra contra les no humanes, sí, perquè pel que sembla, hi ha víctimes de primera, segona i tercera classe a l’imaginari de la ciutadana de a peu.

La lluita antiespecista és eminentment femella, però, no és proporcional al nombre de dones que porten la veu cantant en les reivindicacions de vida, llibertat i integritat física que es reclamen per a les espècies d’animals no humanes. Això és degut al fet que el monopoli mediàtic i social segueix situant als homes en categories de versemblança excloent, harmonioses amb l’heteropatriarcat. Aquest mateix motor precisament causant del capitalisme brutal que situa les vaques al lloc de les coses rendibles, usant cícliques crisi, crucifixos sagnants o altres llaminadures. Les dones i les vaques tenen un paper per acomplir davant els ulls de la societat, per això se les suggereix o imposa com han de comportar-se, amenazant-les amb els perills de dissidir, amb l’exclusió i les burles, culpabilitzant-les per la seva manera de viure i la gestió del seu propi cos.

Si els homes patissin durant una sola setmana el que les dones pateixen cada hora i cada dia de les seves vides, des de la marginació socioeconòmica fins l’assetjament, les violacions d’espai i voluntat, el paternalisme o la cosificació de les seves expectatives, simplement esclataria una revolució cruenta i sagnant amb centenars de milions de víctimes humanes, la dels testicles maculats. No obstant això, qualsevol pujada de to en la reivindicació femenina -bé sigui a favor de la femella humana o la d’una altra fauna-, és rebuda com un atac “Feminazi”, quan el feminisme és una qüestió de mínims justos, de mínims tot just… Les activistes de l’acció barcelonina van rebre la ignomínia per partida doble: per ser activistes animalistes, i per ser dones. Per la meva part només un calorós aplaudiment.

Mamelles, lluita i oprobi pel control de les mamelles, menyspreu al dolor intens i constant de les mamíferes que paguen amb les seves vides i les seves morts el preu del caprici dels paladars i l’addicció social a les “drogues de sempre”. Rialles quan la dona s’alça pels seus drets i els drets de les seves, rialles quan decideixen ser bandada… Rialles, perquè el riure del mascle en decadència és l’avantsala de la seva por ancestral, de la por a perdre privilegis, a perdre el millor tros de carn, de la por a estar sota la bota i no dins d’ella, por a que les coses canviïn com irremissiblement està succeint, por a perdre el vigor i agressivitat que en la llegenda atorga la depredació i la manca d’escrúpols.

Por a ser tractat com una dona, por de no poder beure un maleït got de llet.

—————–

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

5893

En una acció inèdita a Catalunya i la resta del territori peninsular, activistes independents i membres de Pirañas veganas van aturar un camió que transportava vaques a l’escorxador de Mercabarna a Barcelona.

Diverses activistes van bloquejar el pas del camió amb flors posant de manifest que era una acció pacífica, mentre dos més s’encadenaven a la part de darrere del camió i la resta donava aigua als animals, amb l’objectiu d’intentar reconfortar-los en els darrers moments de la seva vida.

El col·lectiu Pirañas veganas, se sent animat a dur a terme altres accions semblants en els pròxims mesos donat el suport popular rebut després de l’acció tot i no haver aconseguit l’objectiu inicial.

2289

El més terrible s’aprèn de seguida
i la bellesa ens costa la vida
Silvio Rodriguez

El periquito Flipper, la cernícala Karolina, el gos Pysio, l’estornell Frederic, el colom Josefina i les altres, la gralla Karlota, la guineu Michalinka, les dotzenes de gates i gats que han passat temporal o indefinidament sota la nostra custòdia: Tola, Filutek, Gadulka, Kasia, Filutka, Grzegorz, Bambo, Lola, Groszek, Kassandra, la Laura, Felek, Garfield, Pioruń, Blanc, les germanes Tofu, Tempeh, Seitan i Miso, Bosseta, Bestiola, Bimba, Chmurka, Kleopatra, Cuprynka, Curro, Pixie i Dixie, Chinchorrina, Basztet, Chorrito, Dolors, Doska, Tosiek, Ewa, Maja, Marysia, Pajęczyca, … són algunes de les persones no humanes amb les quals he pogut aprendre el senzill art de viure, un art tan senzill que a la majoria de humanes els transcorre la vida sense aprendre-ho. Persones amb les quals he pogut establir una comunicació a diverses profunditats, íntims diàlegs, observacions, aprenentatges i un impagable enriquiment personal. Rebutjades de cases sense escrúpols, ferides, caigudes de nius, indefenses, víctimes d’accidents, rescatades per a la vida, salvades de l’absolutitat de la mort, van poder tenir aquesta segona oportunitat que li devem a les persones.

Cap estudi a Harvard, cap seguiment etològic, cap tesi en neurobiologia conductiva, cap paràmetre sobre reacció de neuroreceptors, cap anàlisi exhaustiva sobre reacció psicològica pot convèncer ni tan sols testificar tan fidelment com la meva pròpia experiència personal amb elles, que cada animal tenim pròpia idiosincràsia, propi caràcter, pròpia interpretació del món -interior i exterior-, personalitat única, identitat irrepetible, intel·ligència i concepció abstracta de l’espai i del temps, així com una sensibilitat a nivells extraordinaris, diversificats no per gradients sinó per idiosincràsies. Si les no humanes es limiten com va suggerir tradicionalment la “ciència”, a errar, copiar i repetir, llavors nosaltres també, si les no humanes apliquen la regla de l’encert-errada per als seus aprenentatges, llavors nosaltres també, si les no humanes intueixen i saben i comprenen, llavors nosaltres també.

Els qui conviuen amb persones no humanes saben sabent (diferent de saber estudiant) que aquestes es comporten de manera MOLT diferent en un estat d’assossec amb sensació de seguretat i llibertat, que en situacions d’estrès o pressió per a l’obtenció de respostes, d’experimentació o de tensió. No cal més ciència que la del respecte -l’acostumada gran absent en els estudis amb persones no humanes- per contemplar l’espectacle fascinant de la unicitat de cada animal. De la mateixa manera una parella d’humanes no s’acaben de conèixer bé fins que comparteixen un mateix espai durant 24 hores al dia, cada dia. I tot i així tampoc garanteix coneixement total, senzillament perquè totes les persones de qualsevol espècie canviem amb el temps.

Les humanes som animals ximples en l’essencial, encara que la nostra habilitat amb polzes oposables i capacitat de curiositat faci que alguna de les individus de la nostra espècie (no totes, ni molt menys) creuen, transformin, ingenien i aportin coses positives al medi ambient i a la pròpia civilització. Lamentablement el gruix d’accions neutres quan no nocives, tòxiques i fins i tot fatals, és bastant més gran al de les útils, des de la contaminació ambiental o els residus nuclears, o règims totalitaris, fins a la tecnocràcia, la irresponsabilitat, l’avarícia, la falsa democràcia, passant per l’horror de totes les discriminacions … entre aquestes últimes cal destacar la de l’especisme, el feixisme més anihilador d’entre tots els que hi ha hagut a la història, per la seva acceptació en la història, en les classes, sent igual de purulent entre les humanes oprimides com entre les opressores, tant quantitativament com qualitativa.

L’especisme està regulat per la llei, recolzat per totes les polítiques, finançat per totes les economies, present a cada país, cada ciutat, cada carrer, cada persona amb una ubiqüitat similar a la de l’Europa dominada per les nazis, d’on no era possible escapar més que per les xemeneies del crematori.

Contra l’especisme tenim a l’ètica, etern escut, pària i filla no desitjada de l’evolució humana, i responsable paradoxalment de TOTS els béns de la nostra espècie. Gràcies a l’ètica està prohibit per exemple violar sexualment a algú… humà. Per descomptat es fa, però d’amagat, amb vergonya, amb por de les represàlies jurídiques i socials, en les ombres, sense suport col·lectiu ni legal. Si aquesta mateixa violació sexual es comet contra una truja per a producció de carn, o contra una vaca per a producció de llet, llavors és legal, tradicional, finançada, ben vista i digna de ser ensenyada a les nenes. Paradoxes? Doble moral? Hipocresia? Alienació? Tot plegat?. No obstant això, les violacions són actes de violència comesos en contra de la voluntat de la víctima i entenent-hi capacitat de sentir, de fer mal, de gaudir o de morir-se de tristesa i solitud. Per tot això estan condemnades.

Els drets per a les humanes es basen en un cert reconeixement universal incondicional de personalitat als qui la gaudeixen, independentment de si es troben en formació, subjectes a alienació mental o en coma fins i tot. Per això els drets a les no humanes s’han de basar també en això, no solament en el no patiment (gent tetraplègica insensible), sinó en la presumpció de personalitat, d’identitat i consciència.

El govern hindú fa poc temps va reconèixer als dofins com a persones no humanes. Un jutjat argentí va atorgar fa poc més d’un any l’habeas corpus a una orangutana tancada en un zoo, assumint que podia raonar, comunicar-se, sentir afecte, penes i pèrdues, i que posseïa concepció abstracta del temps i l’espai o transmetre ensenyances, qualitats més que mínimes per a ser considerada persona, i com a tal, alliberada.

Les patriarcals obscurantistes que ahir invocaven a Déu i avui es parapeten en la ciència excloent, van desinflant la seva prepotència per a, poc a poc, informe a informe, publicació a publicació, rendir-se a l’evidència entorn a la personalitat individual d’un gran grup d’animals no humans. No tots, fins allà on sabem, però sí aquells que representen la immensa majoria dels utilitzats per l’ésser humans per al caprici de la gastronomia, l’experimentació pseudocientífica, els espectacles o les pells, per citar alguns exemples. Si la personalitat, la individualitat i la consciència de si mateix i del seu entorn són considerades finalment davant la llei, de la mateixa manera que ho són davant l’ètica, no ens quedarà més remei que ser coherents amb el procés civilitzador en el qual hi som, i legislar a favor seu, atorgant-li drets fonamentals de vida, llibertat i integritat, com veïnes de planeta que són, com a éssers conscients i sensibles que són, com a persones que són.

—————–

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

2998

Com a sinopsi, parlar de l’alliberament de la Terra significa respectar-la i ajudar-la a recuperar el seu propi equilibri; es tracta de no intervenir en ella si no és per desballestar els dics i els murs que no pot flanquejar; es tracta de netejar-la de ciment, de verins químics, de la massificació humana i la industria supèrflua. Parlar de l’alliberament dels animals no humans significa acabar amb la seva cosificació, amb el seu esclavatge, turment i mort. I el significat de tot plegat és el d’erosionar l’antropocentrisme, clavar un cop mortal al capitalisme i recobrar-se amb allò que és intangible: la vida.

Un dels principals motius pels quals es renega de l’ecologisme radical és el de l’àrdua tasca de la capacitat personal i integral de canvi, una molt més substancial i complicada que aixafar-se la llengua davant d’altres lluites d’alliberament que no es consideren prioritàries o que es creu que seran assumides de forma natural i de bracet en un procés socialista. Doncs la trista realitat és que la història ens demostra reiteradament que això no és així i que per això existeixen els moviments socials especialitzats en uns alliberaments que el partit de Lenin o el federalisme col·lectiu de Bakunin no ens regalaran. I sinó com podem explicar que existeixin encara col·lectius antiracistes, feministes o lgtbi dins i fora de l’anticapitalisme? Doncs perquè saben qui si no hi són, «Unitats» i «Poders Populars» tampoc podran ser garantia efectiva dels drets paral·lels que defensen.

Renegar dels privilegis sobre la resta d’animals i lluitar pel seu alliberament és revolucionari. Per les que no ho considerin així, les convido a que demà mateix provin, durant una sola setmana, de no consumir res provinent o d’origen animal (roba, calçat, aliments, cosmètics, etc), que provin de deixar d’utilitzar un llenguatge especista (porc/a, gallina, bèstia, burro/a, cabró/a, rata, gos/sa, lluç, marieta, etc), que demanin d’acompanyar una activista animalista a una investigació dins un laboratori o una granja, a una sola acció de protesta, a provar de visionar l’hiperrealisme dels documentals que realitzem amb càmera oculta dins els centres d’explotació. Només una setmana, sense trampes al solitari; a veure fins on arriba la nostra capacitat de canvi, la nostra empatia, la solidaritat i la sed de justícia que no permetem que mai se’ns qüestioni… Doncs també ho digué L. Wittgenstein que «revolucionària serà aquella que pugui revolucionar-se a sí mateixa».

Cal tenir ben present que les víctimes humanes dels holocausts eren dèbils, no tenien veu, no es podien ajudar a elles mateixes ni a les demés; estaven soles, indefenses; no volien ser violades, apallissades, no volien ser esclaves, no volien que practiquessin experiments científics o mèdics amb els seus cossos, no volien ser separades dels seus fills/es o dels seus pares o mares, no volien ser torturades, no volien ser tirotejades, cremades, degollades o gasejades; i no volien que els seus cossos es poguessin arribar a convertir en producte i mercaderia a benefici dels seus botxins.
«L’etern Treblinka» que proferim als animals no humans situa qualitativa i quantitativament el seu sofriment en un nivell molt superior: qualitativament per què els animals no saben perquè i quan s’acabarà el turment infligit; no entenen el concepte del que és la crueltat però la pateixen sense cap possibilitat d’esperança d’arribar a saber fins quan l’hauran de suportar. Molts cops fins que els «curtcircuitin» els mateixos nervis. Quantitativament totes coneixem la primera mentida d’Auschwitz, però no pas la segona: que els camps de concentració continuen, que s’han multiplicat per un incomptable nombre i que s’han escampat de forma normalitzada per tot el món amb el narcotitzant eufemisme de granja, laboratori «científic» i escorxador.

A cada moment de cada dia som aquell poble alemany que veia passar camions atapeïts de jueves, comunistes, gitanes, eslaves, lliurepensadores i llibertàries però no deia res; intuïen què passava, però no feien res. Avui totes sabem que hi ha camps de concentració a reproducció i sofriment forçat, tothom sap on van a parar els trens, els vaixells i els camions plens d’esclaus/ves. L’especisme és «die Endlösung der Animalenfrage» pel privilegi del gust de la carn i l’ansia de dominació, on la majoria de revolucionàries passegen els seus estomacs sepulcrers mentre presumeixen parlant de desitjos de pau, justícies i llibertats per a tota la humanitat amb la bafarada a cadàver sortint d’allà dins on poques vegades hi toca el Sol.

És per les nostres accions i omissions que potser no som tan antagòniques a les tesis d’A. Hitler quan aquell tarat deia que l’empatia i la tendresa eren anatema, que la vida s’havia de regir per la raó de la força i que només els forts mereixien heretar la Terra. Per això diem sovint que, envers els animals, les humanes som unes nazis.

Ni els pobles que han patit els holocausts ni les comunistes que els coneixen han après gaire res d’allò. En l’actualitat, l’infame Estat sionista d’Israel tracta de manera similar -a com fou massacrada la seva ètnia- al poble palestí, tot i que les comunistes podrien quedar perfectament adscrites a l’anacronisme de la societat occidental de finals del segle XIX, moment en el qual el periodista i comunista Upton Sinclair va recloure’s a escriure la novel·la «La Jungla» després de la seva investigació dins del gran escorxador Union Corral de Chicago. La seva intenció final era la de conscienciar a la classe obrera sobre les interconnexions d’explotació que es donaven entre amos i esclaus, sobre obrers-esclaus que mataven alhora els esclaus d’altres espècies, construït a través de la metàfora de fer veure i reflexionar sobre la carn malalta relacionada amb el malaltís sistema capitalista. Sinclair admet el seu fracàs quan digué: «(…) vaig voler fer diana al cor de la classe treballadora i, sense proposar-m’ho, vaig fer blanc al seu estómac». Quina vergonya, més de 200 anys de teories pels alliberaments i les esclaves humanes encara esclavitzen animals.

L’antropofeixisme (científic o llibertari) afirma que l’animalisme/ecologisme revolucionari divideix a la classe obrera per ser una ideologia burgesa, cosmogònica i basada en mentides i falses argumentacions (curiosament el mateix que deien sobre el feminisme), quan el que vol amagar -sense aconseguir-ho-, és una trista actitud reaccionària, idealista i distorsionada que necessita negar una realitat alarmantment objectiva i materialment desbordant. S’abracen al mediambientalisme més superficial, jugant al mateix bàndol i damunt el mateix tauler imperialista i liberal, subordinant la natura a la humanitat, i la humanitat i la vida a la condemna a l’extinció. Els capitalistes no són els únics que s’aprofiten de la desolació.

I continuen que, en la seva dèria, les animalistes/ecologistes revolucionàries són pecadores d’un «derivat» de «l’humanisme misericordiós i desclassat» que es dedica a protegir els gossos i els gats que el capitalisme va promoure com a idíl·lic dins una casa unifamiliar, amb porxo i jardí, a les afores dels centres urbans després de la 2ª GM als EUA, però malintencionadament s’obliden que la nostra lluita té en realitat i, com a objectiu substancial, l’alliberament de tots els animals a expenses de saber que el sistema cedirà en el reconeixement dels drets d’unes certes espècies per damunt d’altres a mitjà termini i que per això prioritzem les abolicions sobre els sectors de l’entreteniment o el vestit que poden ser assumides pel capitalisme per dirigir-nos vertiginosament cap a les esperades pugnes per desencadenar els animals del jou pesquer-ramader i dels laboratoris d’extermini a occident.

L’opressió i l’explotació sobre la vida que assenyala el nostre ecologisme com a objectius de lluita és una més de les les brutalitats que el capitalisme vol i aconsegueix silenciar. Ara, el que de cap manera pot considerar-se normal és que no només sigui el liberalisme qui les amagui, sinó que ho faci el marxisme i l’anarquisme amb plena nocturnitat mental i traïdoria dialectal per conservar les prerrogatives que pretén prendre a d’altres.

Ratllen l’esperpèntic malgrat voler-ho adornar amb dos passatgets, algun que altre aforisme memoritzat i verborrees decorosament florides. Encara prosperen aquestes actituds en sectors transformadors perquè sempre troben el somriure còmplice dels ortodoxos del manual i els integristes de l’humanisme que sap que està en majoria dins les organitzacions, precisament aquell que és excloent a la vida i sovint revestit d’una dubtosa filantropia que nega l’acció directa per salvar els humans de l’explotació i la mort. Les reconeixereu perquè algunes tenen el batiscaf espatllat per bussejar dins la seva ment, i d’altres creuen que és un submarí armat i disposat a fer ràtzia contra les seves idees impol·lutes.

Poques estan disposades a combatre en paral·lel la totalitat de discriminacions i opressions, ínfimes les que s’han arribat a plantejar mai una revolució total, un alliberament total, perquè es veu que hi ha prioritats: – …primer la classe obrera, i després ja veurem. Fes-te fotre! I t’ho diuen com si es necessités del seu permís adoctrinat que dicta futurs i solucions il·lustrades. Per la banda més científica suspenen, per l’ètica i la moral també. Si el comunisme no vol entendre les igualtats no podrà resoldre l’equació contra les opressions perquè continua abstrús i entravessat en les simples regles de 3 que estripen de patac les etiquetes (totes fabuloses) amb les que s’emboliquen les misèries polítiques i les excuses personals.

Si som comunistes per ser materialistes, llavors caldrà que estem d’acord en que la fam, la sed, l’explotació, la malaltia, l’anhel justícia, de llibertat, les persecucions, les condemnes, els estigmes, la soledat, l’abandó, l’opressió, el maltracte físic i psicològic, la violació, el rapte, la tortura i la mort són materials perquè són reals. Doncs cal saber que els animals no humans no pateixen aquesta historicitat en discontinu com l’imperialisme ens l’aplica a nosaltres; als animals no humans se’ls hi regala el concentrat de turment extrem segon a segon i sense cap tipus de treva. Però ai l’as! Pels de la sinagoga del materialisme clàssic es veu que el mateix sofriment aplicat als animals no humans no n’és de materialisme! Vés no siguin les màquines inanimades del renaixement cartesià i nosaltres aquí dient i fent idioteses.

Al cul d’Occident n’hi ha que no ens imaginem les independències nacionals sense el socialisme, i n’hi ha que no s’imaginen aquesta suma sense un alliberament per a la dona i les lgtbi com a topalls màxims. Així és com per la manca de discurs, debat i estratègia dins l’esquerra hi ha discriminacions que ja es deuen donar per superades, com ara el racisme, i opressions que cal deixar triar i pagar a la carta com les religions. He arribat a veure banderes verdes en alguna publicació del partit on milito, -volent fer veure que és ecologista-, i sento una profunda vergonya aliena que fa que se m’escapi un somriure fal·laç i carregat d’impotència.

Vigilem de no quedar enverinades amb les pocions d’autoconsum dins els nostres guetos on sovint regalimen més covardies, reformes morals i metafísiques per camuflar-se que no pas gotes de cervesa a dispensadors de casals i ateneus. I no la tiraré mai la tovallola, però per les actuals experiències, per primer cop començo a pensar que no hi ha valor per accelerar una revolta organitzada, que l’empatia no és prou potent i que els personalismes predominen; que no hi ha voluntat de girar el mitjó, que no hi ha ganes d’anar a pels de dalt i, que de passeig per aquest camí que condueix a no sé on, es martiritza a les de més avall.

L’esquerra camina coixa i amb un ull borni, i no només després de l’esfondrament del mur, sinó com a causa de la subsumpció de l’ecologisme revolucionari i per deixar abandonats tots els fronts interseccionals de lluita per la igualtat. Després de «el gran salt endavant» farà 40.000 anys, la primera revolució industrial va encendre una altra metxa per la destrucció accelerada del nostre món, i sembla paradigmàtic que només poques revolucionàries la vulguin apagar quan l’imperialisme antropocèntric ha aconseguit que la majoria n’actuem com a detonadores i que fins i tot n’estiguem cofoies de la propagació. L’assumpció de la lluita pels drets dels animals i per un ecologisme radical dignificarà i reforçarà la causa de les treballadores, de les dones, de les lgtbi, de les discriminades per raons d’ètnia i dels pobles i nacions oprimides en aquest planeta petit, finit i tocat de mort. La revolució total i perfecta la farem quan deixem d’oprimir i acceptem la necessitat d’alliberar els éssers albats.

Qualsevol organització d’alliberament -nova o existent- que en la seva fundació o refundació ideològica no inclogui les premisses i els preceptes de la lluita pels drets dels animals i de la Terra ja neix completament desfasada. Qui no vulgui fragmentar i especialitzar els fronts de lluita per tal d’assumir-los i combatre’ls de forma conjunta contra el capitalisme no fa més que posar pes a l’àncora que ens manté aturades en aigües de dissidència moral i reforma revolucionària a la baixa. Cap pretesa avantguarda sorgida d’alguna capelleta no serà més que fum abocat al fracàs si no combat el teisme i l’especisme malgrat hagi assumit la lluita contra altres dominacionismes més enllà de la causa de les treballadores.

Toni Teixidó. Collita tarragonina del 80 i mestre vocacional. Comunista, perquè només podrà ser la classe explotada la que acabi alliberant els seus esclaus no humans. Persisteixo amb la idea de combatre totes les opressions en paral·lel i fer-les convergir en el marc de la reunificació i la independència dels Països Catalans; és per això que actualment i, per tal de poder compaginar aquestes lluites, milito a d’ARREL, al MCAN-EI, col·laboro amb Libera! i sóc coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya.

3401

De l’aiguafort de Goya em permeto canviar-ne el títol perquè poc es pot somiar quan la teva vida està guiada segons unes pautes polítiques, filosòfiques i morals que ja estan escrites i s’interpreten estàtiques; no es pot somiar o crear amb topalls a no ser que t’agradi la reclusió. Les pintures, com altres peces d’art, no comencen ni acaben dins el marc que les conté. Em recorda a aquella col·lecció de llibres infantils «Tria la teva aventura», amb la diferència que encara cap aventurer ha aconseguit sobreviure i arribar al final de l’odissea. I el deliri persisteix. Vull aclarir abans de continuar que quan parlo de comunistes, ho faig incloent en aquest sac a socialistes científiques i llibertàries per igual.

La vida és la realitat suprema (Nietzche), per tant, la vida és la mare dels materialismes, la filosofia, la pràctica política, l’ètica i la moral. Però a la vegada, moltes no saben que la fi de la vida va començar amb la primera segregació, el primer rapte, el primer captiveri, amb les primeres hibridacions, amb la domesticació (eufemisme de subjugació), amb l’esclavatge, amb l’explotació i la discriminació dels primers animals no humans; va començar amb la modificació del medi natural per l’antull de l’opulència i la sensació de poder més que per la nostra exclusiva necessitat. L’origen i l’arrel de les discriminacions i explotacions entre humanes va començar amb el dominacionisme de la natura.

El sexisme, el racisme, l’expansionisme, l’ocupació, la colonització, les religions, el patriarcat, el domini i l’abús de poder són el resultat de l’especisme original, amb la caça ja innecessària després de la glaciació de Würm com un dels principals detonants. No només vàrem encetar una guerra contra els animals no humans i el medi, sinó que, de retruc, vam especialitzar-nos en les discriminacions i les tècniques d’autodestrucció de nosaltres mateixes com a futura civilització.

Com que sostinc que l’especisme està a l’arrel i és l’origen de tota desigualtat, assenyalo que ha de ser la primera discriminació i explotació a ser analitzada, acceptada i combatuda des de totes les parcel·les que treballen pels alliberaments des de l’esquerra. Així doncs, considero que l’especisme és la caixa de pandora de les que lluiten per la llibertat i la igualtat universal, la capsa dels trons que poques comunistes gosen obrir. Serveixi com a adveniment que crec profundament que acabant amb aquesta discriminació i explotació de base, s’acabaria amb els «ismes» que afecten directament a les humanes, i això no vol dir deixar de combatre’ls, sinó tot el contrari, estant prou convençut que l’afiançament d’aquests drets els aconseguirem amb seguretat un cop arribem a un procés socialista prou llarg i de bracet amb un ecologisme revolucionari que contribueixi a enderrocar l’especisme i el capital.

Parlo del deliri de la defensa a ultrança de l’antropocentrisme revestit d’humanisme pseudofilantrop dins l’esquerra revolucionària, amb el que si cal, les seves militants i simpatitzants perdran les formes, s’equivocaran d’enemic i proferiran atacs contra les animalistes per no haver-lo d’abandonar.

Marx i Engels o Bakunin, per posar unes poques figures d’exemple, van abandonar una vida burgesa o benestant per posar tot el seu coneixement i potencialitat al servei de l’oprimida i explotada classe obrera, una lliçó impecable d’empatia i solidaritat. Per aquesta causa, Ernesto Guevara i revolucionàries de tota mena s’hi van deixar la vida, i això sense oblidar les mortes temporals que són les preses polítiques que avui habiten les cel·les de l’imperialisme global.

Les revolucionàries que s’ho fan dir i que ho pretenen no volen escoltar segons quines sentències rotundament objectives, impossibles d’impugnar dialècticament si no es formalitzen disbarats o afirmacions absurdes, infantils i maniquees com a contraatac, perquè així és com s’ho prenen, com un atac, i ben visible si observem i ho comparem amb la cara d’imbècils que se’ls hi quedava als mascles de no fa gaire quan les seves camarades femenines vindicaven els seus drets, aquesta mateixa cara llarga i desvergonyida d’anar contra la raó, potser precisament perquè la veritat sempre n’ha estat de revolucionària, i la hipocresia organitzada, la veritable bandera amb la que amagar unes defectuositats massa semblants a les dels capitalistes que procuren combatre. És fotut confirmar que bona part de les ments més evolucionades en certs aspectes polítics i filosòfics, són a la vegada les més ridícules, tancades i guiades per una baixa intensitat ètica i moral, clarament incompatible amb la filantropia, la sensibilitat, la biotropia, amb la fragilitat, amb la vida.

Aquí rauen algunes de les motivacions per les que defugen el diàleg sincer i les lectures on la seva estructura cognitiva hagi de transformar-se novament, no volen fer més investigacions o connexions amb el món que les envolta perquè no volen travessar la tàpia mental d’alguns cientismes i admetre que el seu cap regalima ortodòxia, que es pensa amb incongruència, es recita incoherència, es cau en la demagògia, i que bona part de les seves accions i plantejaments són o esdevindran un posat de pega, una façana competitiva que s’anirà bastint d’ambicions egocèntriques i d’altres misèries dins el lapidari gueto antroporevolucionari que acabaran, com la majoria d’elles, incapaces de fer cap aportació a la causa subversiva.

Així ens trobem amb «escolanets» vestits amb la marca de les multinacionals cosides per les explotades que volen alliberar, que es reuneixen per rendir culte a déus i profetes finiseculars, que passen plateta al bar, però no a la guardiola per les represaliades. I és que elles esperen que arribi el dia en que els carrers cremaran, que entraran a les casernes militars, ens proveiran d’armes i, sota la seva guia messiànica, ens deslliuraran de la burgesia… Que ningú s’ho cregui, la seva aportació haurà estat debatre sobre llibres inqüestionables i un seguit de bel·licoses intencions que acabaran fugint, cames ajudeu-me, de la bullanga tan esperada i per la frontera estatal més propera al seu domicili.

Com que no hi ha valor per accelerar una revolta, i com que no és té noció d’haver identificat el moment estratègic per organitzar-la, les que s’esperen al dia en què perlagràciadedéunostresinyor prendrem el poder passen algunes estones donant tota la culpa a les masses, i no les hi falta raó, com la raó d’anar contra la raó i l’exemple de bona part de les revolucionàries que ens han precedit.

Si la nostra acció és sempre superficial i no anem a desenvolupar-la a les clavegueres i centre de comandament des d’on l’imperialisme planifica i executa la destrucció del nostre món, amb aquesta postura d’anar esperant, quan no quedi món habitable ja podrem instaurar un nou ordre socialista si ens arriba l’alè per fabricar una punta de llança.

Consignes cridades que no s’acaben complint, prèdiques pels demés des del nihilisme revolucionari, llibres sagrats que encarcaren l’acció i que impedeixen la visió àmplia de les explotacions, activistes amb aclucalls que no poden veure els 300º restants de la circumferència que s’ha d’alliberar, un angle de visió recuperable quan vulguin deslliurar-se de més de dos i de tres dels seus drets que els ofereix el sistema que diuen detestar i de les prioritats amb les que amaguen i perpetuen el que de fet són els seus sanguinaris privilegis sobre els éssers vius més dèbils, indefensos i innocents.

Manifesta incapacitat per imaginar-se quina política mediambiental hauria d’acompanyar un procés de transició socialista. Feu-ne la prova, perquè es veu que el comunisme que persegueixen algunes podria arribar a albergar el doble d’habitants en aquest planeta… car també el doble de granges industrials, el doble de contaminació, el doble exhauriment de recursos i matèria primera… I mentre cau l’exabrupte no puc deixar de pensar en bigotis d’acer, grues, canonades, ciment, forges, foc, pols, carburants cremats i algun que altre centre de reeducació per a dissidents de l’antropocentrisme o camps de treball forçats per a animalistes que aniran a descansar a l’estabulada al costat dels porcs i les vaques «ecològicament felices» del proper Estat immers en alguna fase socialista.

Proveu de preguntar a una militant sobre el següent supòsit i que respongui: imagina’t que estem immersos en un procés socialista i que estàs al capdavant del ministeri de medi ambient, tens plens poders decisoris i executius. En aquesta situació, quines polítiques ecologistes aplicaries? En aquest procés hi tindria cabuda l’explotació animal? Si es dóna en un ambient polític, cap d’elles sabrà imaginar-s’ho ni respondre-ho a la primera sense abans haver fet pauses interminables que acabarien trencant el silenci tirant pilotes fora. En un ambient més distés, el tema dels animals i el desequilibri natural simplement no existirien o formarien part d’algun acudit amb la intenció de ridiculitzar l’interlocutor.

El medi ambient, la vida i la preservació de la integritat física i psicològica de cada individualitat ha de ser més important que l’economia, sempre, també i, sobretot, en un procés socialista. Sense un retorn al natural equilibri mediambiental estem mortes; no hi haurà tal paradís per a les futures generacions, i no ens enganyem, a occident també patirem abans dels darrers sospirs. Deconstruint les infraestructures capitalistes, decreixent del deliri consumista, elevarem tot el nostre potencial d’amor i harmonia interior, doncs per contra ja coneixem la nostra capacitat de destrucció, i sabem que no té límits, com l’estupidesa humana infinita en paraules d’Einstein.

Mai més un capitalisme d’estat a l’estil soviètic també en termes mediambientals. Aprenem-ne, doncs no hauríem de fer pujar a les treballadores a l’autobús dels alliberaments si no deixem clar que d’allò només se n’ha d’aprendre en sentit històric per no repetir el que el va portar al seu declivi, i que aquell procés, sense renegar-ne i estant agraïdes als seus sacrificis i encerts, de cap manera fou una via vàlida cap al comunisme.

Especista-leninista o l’anarcoespecista, és aquella que no vol acceptar ni en abstracte la necessitat d’uns drets bàsics pels animals no humans. Es pensen que per haver semi assumit o tolerat la lluita antipatriarcal ja ho han fet tot, moltes també pensen que per haver deixat de riure’s a la cara del «marica aplomat» s’han de sentir cofois i vanagloriats, quan en realitat només s’han deslliurat d’uns privilegis de prou fàcil assumpció. Feministes i LGTBI mirades amb respecte però sempre amb certa condescendència en tant que no interfereixin amb l’únic objectiu d’enderrocar el capitalisme. Altrament les animalistes de classe, o sigui, les ecologistes revolucionàries, encara no som ni un mal menor i l’antipatia no es convertirà en oposició violenta, doncs la fase de ridiculització està encara vigent.

És l’alliberament animal i de la Terra el que ens conduirà a «l’emancipació universal» i no només l’alliberament del proletariat tal com afirmava K. Marx. I per a això, cal passar de la proposta de «l’home nou» del Che o el «superhome» de Nietzche cap a la creació de la «humanitat per la vida» o «la nova humanitat biocentrista».


Toni Teixidó. Collita tarragonina del 80 i mestre vocacional. Comunista, perquè només podrà ser la classe explotada la que acabi alliberant els seus esclaus no humans. Persisteixo amb la idea de combatre totes les opressions en paral·lel i fer-les convergir en el marc de la reunificació i la independència dels Països Catalans; és per això que actualment i, per tal de poder compaginar aquestes lluites, milito a d’ARREL, al MCAN-EI, col·laboro amb Libera! i sóc coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya.

LA PLOMA

124
Especialment inacceptable i desagradable notar com s'inferioritza els altres animals en tots els àmbits de la vida dels animals humans. Quan es tracta del...

NUTRICIÓ

3042
Ingredients: - 2 iogurts de soja de sabors (en aquesta cas hem utilitzat iogurt de mango i fruita de la passió) - 6 gots de iogurt...