Etiquetes Entrades etiquetades amb "especismo"

especismo

589

Som animals sensibles. A l’emmalaltir d’una febre corporal de 42 graus de temperatura les proteïnes es deformen, desnaturalitzant els enzims, deixant de catalitzar funcions químiques vitals, la qual cosa ens aboca al col·lapse irreversible i la mort. Així mateix al revés, un organisme humà en hipotèrmia a partir de 2 graus menys, comença a alentir-se, es desorienta, delata semiinconsciència, falta de memòria, baixada de tensió, dilatació de pupil·les i mort tèrmica. Molts altres animals de sang calenta però, sobreviuen a diferències de temperatura de 60 graus. Respirem de 13 a 16 vegades per minut per oxigenar una sang que exigeix ​​de tal activitat, perquè d’una altra manera ens asfixiem i morim. Hi ha animals que viuen setmanes sense aigua, nosaltres el tercer dia sense hidratar el nostre cos, morim.

Som animals fràgils, de pell nua i delicada, amb tolerància i defenses pròpies cada vegada més minades per l’addicció a medicaments i un estil de vida tòxic. Els ossos pateixen la nostra verticalitat, posseïm vista mediocre, oïda maldestre, olfacte obtús, velocitat ridícula i unes capacitats de supervivència fora de la comunitat bastant disminuïdes, quan no nul·les. Fisiològicament som animals realment patètics i hem aconseguit sobreviure i prosperar gràcies al zel constant i la cooperació. Així com hem patit i mort gràcies a la competitivitat i els odis.

Som animals febles, però apliquem en el dia a dia la llei de la jungla i la violència, ens trenquem els cors, ens fem mal, ens barallem, ens insultem, causem i sentim indiferència per i de les altres. Mantenim desenes de guerres al món, fabriquem armes perquè les persones s’espedacin entre si, mines antipersona amb forma de joguina perquè els nens perdin braços i cames volent jugar-hi. Inventem banderes per poder fer això amb suposats arguments, religions d’enfrontaments i menyspreu, vam inventar pors més enllà de la nostra cautela imprescindible, deixant ofegar al mar a altres persones que només volien viure, perquè el nostre estil de vida va escurar els seus recursos en els seus territoris. Ens terroritzen les diferències i discriminem als que difereixen del nostre pensament, mesura i patró de totes les coses. Cridem perdedores a la gent a la qual el sistema econòmic -que van crear per a nosaltres i que vam abraçar sense badar boca-, no va poder suportar, acusem dels errors sense donar opció a reparar-los, o ens mantenim superbes i altives en els nostres, per no patir l’escarni públic o la falta d’aquesta macilenta autoestima que anem dia a dia tractant de mantenir. La societat dóna poder a les persones en la mesura que les necessita com a consumidores i només en aquest aspecte, la salut psíquica i física de cada individu no importa més que a un nivell financer o simbòlic. No ens cuidem, dividim a les persones en útils o inútils a les nostres perspectives o interessos, no valorem el patiment dels altres, ens ensinistren en la impassibilitat. La precaució natural ha derivat en neutralitat ferotge, la negligència per les altres (quan són elles les que condueixen els nostres tramvies i cusen les nostres sabates), la nostra fingida insensibilitat que deriva a un menyspreu i una discriminació més… afegida a les que ens presten les pors d’altres. La indolència, la desgana, la tebior pels afers comuns que no patim, però podríem patir en qualsevol moment perquè la vida són les nostres circumstàncies i un compendi de sort, justícia i destresa a parts iguals. La societat és displicent, desafectada mol·lecularment, com el tumult que es disgrega quan es declara un incendi. Senyoregen el desamor, el desdeny, la fredor i la mandra que puguin fastiguejar la nostra zona de confort.

Estimem a les persones en funció dels avantatges que obtenim d’ella i no pel que és en si cadascuna, pels seus mèrits propis; és un amor que rendibilitza la relació i la condiciona a la recicprocidad i l’egolatria. Disculpem en les altres aquells defectes que compartim, però som intransigents amb aquells dels quals estem exemptes, com si nosaltres mateixes fóssim l’exemple a seguir. Especegem a éssers innocents per obtenir-ne els seus més íntims sucs, parts del seu cos o el seu cos sencer, simplement per gaudir una caprici. Ens causa mandra entendre altres realitats quan molts canvis hem de fer-los soles, fins que un dia la comunitat els adopta. Ens dol la civilització, i diem que l’occidental té pros i contres com anomenem sort al fet que ens atropelli una ambulància. Però el que sabem està limitat al que sabem.

Viure és absurd, tant com morir. Però l’absurd és l’únic que tenim. Si un gos sembla pesat en demanar afecte, hem de recordar que és per la grandària del seu cor, pur i natural per més que l’anomenem “domesticat”. L’obsessió malaltissa de mostrar una naturalesa dividida en menjar-ser menjar, prové d’una mentalitat capitalista, on l’èxit o el fracàs són els dos únics camins. L’èxit serà premiat per la dubtosa glòria de la depredació, i el fracàs serà l’ostracisme, la solitud, la impopularitat o l’anonimat de la mort prematura. Un sistema binari típicament miop que fa veure la vida en blanc i negre. Amb dos únics prismes. La fal·làcia de la supervivència de la més forta es desmenteix en la societat, on sobreviu per la sort, els rols socials o la manca d’escrúpols, perquè lamentablement la maldat pot ajudar a sobreviure en una favela, on la genialitat en matèria científica és inútil, atès que no hi ha possibilitats per exercir-la, i on l’imperatiu és trobar menjar.

¿Viatjaríem tant si no tinguéssim a qui dir on vam anar o a qui mostrar les fotos del viatge? Compraríem tanta roba si ningú pogués apreciar la nostra vanitat?. Vivim vides que giren entorn a l’aspecte de les coses i ens considerem coses estètiques. Hem relegat l’essencial, emetent opinions segons la nostra por i no segons l’objectivitat. En tot cas patim la cultura de la violació patriarcapitalista, la qual mitjançant força bruta i no arguments massacra bilions d’animals no humans, per engreixar aquest ego immisericorde, injust i epicuri, tractant estèrilment, per altra banda, de satisfer una gana que el sistema i la mesquinesa col·lectiva s’encarreguen que sempre sigui insaciable.

No obstant això, quan les vulneracions que cometem contra les altres es tornen contra nosaltres, plorem previsiblement.

Som animals sensibles, i no podem basar la societat en la desatenció dels problemes fonamentals i l’empatia, per això la doctrina de la manca d’escrúpols és un luxe que no hem de permetre’ns. Estem condemnades biològicament a la cultura de la cura, a la civilització dels manyacs i les carícies, de la independència autonòmica de cada individu però en una comunitat global. I no hi ha argument vàlid que pugui col·locar un tret on havia d’haver un petó. Som animals delicats, però els governs inverteixen la nostra feina i impostos en armament i alçat de fronteres de tota mena, en enfortir la por covarda disfressada de fanfarroneria del mascle patriarcal, mantenint el terrorisme capitalista i especista. El malbaratament material i energètic sempre té un cost mediambiental o personal. Algú paga el barat, el nostre turisme lúdic, i tots els nostres drets no poden passar per eliminar els d’altres. És això tot el que ens ha ensenyat la nostra fragilitat durant centenars de milers d’anys?. Sabem el que ens fa mal i castiguem a les altres amb aquest dolor… convençudes que aquesta nafra no tornarà a nosaltres algun dia.

Podem fer-ho millor, d’això va la nostra espècie i d’això l’humanisme, d’apartar el antropocentrisme perquè la lògica de l’ésser triomfi sobre la del mercat. Podem crear cultures de diàleg, espais de comprensió mútua basats en la vida, en la nostra inestable verticalitat, en els nostres trenta-sis graus i mig, en l’onatge perfecte del desig de la vida. Totes volem viure, aquest és l’únic precepte entorn del qual construir societats sòlidament fràgils, com nosaltres, perquè les que creem estan plenes de víctimes, silencioses i invisibles a la nostra egolatria, després concertines i murs d’escorxadors, amagades en decrets llei i veredictes sagnants, i perquè sabem bé que en aquest prat, totes les flors són necessàries.

——————————————–

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

532

La Junta d’Andalusia, a través de l’Institut Andalús de la Joventut i l’Institut Andalús de la Dona, ha llançat una campanya per a denunciar l’assetjament sexual de carrer, sota el lema “no sigues animal”.

En aquesta campanya, homes amb màscares d’animals no humans (voltor, polp, porc, gall) assetgen de diferents formes dones a l’espai públic. Una veu en off masculina adverteix que els animals de la fauna de carrer estan a l’aguait, animals que s’han d’extingir, desaparèixer. Perquè aquests comportaments, d’aquests senyors amb màscares d’animals, són “més propis d’animals que de persones”. Per si restara cap dubte, el vídeo tanca amb un: “aquests comportaments no són propis de persones”.

Doncs val. Supose que la campanya busca ser intencionadament polèmica. Una polèmica pot ser intel·ligent i de qualitat. Es pot fer, però no així.

El primer pas per solucionar un problema és afrontar-lo com és. Cap dona ha estat assetjada per voltors, polps, porcs, o galls. No. Les dones són assetjades per homes (homes, no persones en abstracte) que es consideren amb dret d’opinar sobre el cos d’una dona, seguir una dona, tocar-la sense el seu permís, etc. Aquests homes, que tenen aquests comportaments, es consideren legitimats socialment. Per això actuen així, perquè creuen que tenen impunitat per a fer-ho. Fan el que fan perquè han après que poden.

Amb aquesta campanya, la responsabilitat en l’assetjament sexual de carrer no només es dilueix, és molt pitjor. Aquest discurs culpabilitza criatures que no ens han fet mai cap mal. Aquesta campanya reforça prejudicis que estan en l’imaginari i que generen violència.

La cosificació (convertir algú en alguna cosa) necessita de les paraules. És el primer pas. Amb les paraules es genera menyspreu, es difonen mentides que legitimen la dominació, la discriminació, la submissió. El feminisme, des del principi, es va enfrontar a aquestes lògiques de dominació, que assignen les dones unes característiques determinades (ser irracionals, emocionals, instintives, etc.), amb una intencionalitat. D’aquesta manera, la violència simbòlica es transforma en violència física. El feminisme sap molt dels danys que causen els símbols, les representacions col·lectives.

Qualificar algú de plaga a extingir, difondre la idea que els porcs són fastigosos o que els voltors són repulsius segueix una lògica semblant. Aquesta campanya s’acarnissa amb qui ja pateix la nostra violència diària, amb qui mai ens fa mal i amb qui no es pot defensar. És molt curiós que la nostra espècie s’haja construït negant la seua animalitat i, no obstant això, cada vegada que té ocasió, responsabilitza individus d’altres espècies de violències que són 100% humanes. Perquè no, aquests comportaments no són propis d’animals no humans, són propis de la nostra espècie, concretament d’alguns homes de la nostra espècie. Es diu patriarcat. A les coses se les diu pel seu nom.

——————————————-

 

Diplomada en Relacions Laborals. Llicenciada en Història. Militant d’esquerres. Feminista, heterodisident i vegana.

1226

Mentre veia Els Homes Lliures de Jones i el cavaller del Sud, com tantes altres voltes, anava a violar l’esclava Rachel, em vingué al cap aquella escena de Braveheart del dret de cuixa (derecho de pernada, en castellà). En realitat, els documents històrics no donen cap senyal que permeta constatar res que se li assemble, i encara menys amb eixe nom. Fins i tot, quan apareix, és per a que els senyors afirmen que no en tenen constància que s’haja aplicat mai i que, en tot cas, renuncien a eixe suposat dret per “injust i deshonest”.

En realitat, no necessitaven apel·lar a cap dret per a forçar una dona camperola, només ho havien de fer amb la seua impunitat i la indefensió de les víctimes com a escut i, per suposat, lluny de qualsevol ostentació. La igualtat davant la llei i la seguretat jurídica no són conceptes d’aquella societat estamental. Per altra banda, l’honor de la família es podia obviar a canvi de tanta proximitat al poder, que podia atorgar beneficis, excepcions i privilegis. Les dones eren usades com a instruments de promoció i monedes de canvi; estaven socialment més a sota que els homes que podien traure profit d’eixa situació, des del violador fins als membres de la seua pròpia família.

Tal vegada ens trobem davant l’explicació a que les violacions siguen l’icona per excel·lència de la injustícia, de l’abús. La lluita no es genera des de la solidaritat i l’empatia, sinó de la l’instrumentalització heteropatriarcal del fet; el patiment de les dones és patiment, sobretot, quan convé per a “les lluites dels homes”, continua eixint de la foscor només quan els homes han de clamar contra els seus greuges. Un bon exemple de tot això, malgrat que portat fins al ridícul, és eixe vídeo del Tetazo a l’Obelisc de Buenos Aires on, per sorprenent que semble, l’exclusió dels homes “feministes” ocupa el centre de la notícia.

Entre els Homes Lliures de Jones podem veure clarament eixa instrumentalització, amb el racisme i l’esclavitud com a protagonistes. Els homes blancs es revolten perquè no és la seua guerra, perquè els amos de més de 20 esclaus no han de morir al camp de batalla. Al nord passava una cosa semblant: els rics podien fugir de la mort comprant la seua llicència, com també es pot veure a la pel·lícula Gangs of New York. A la guerra morien els pobres per a defensar els interessos dels rics, i és així com alguns s’adonaren que no eren molt diferents dels negres esclaus.

Però, fins i tot així, els eixia el seu privilegi davant els negres. Quan la lluita es converteix en una lluita que és clarament contra el racisme i els abusos que justifica, la majoria dels rebels blancs se’n desentenen. Abans, durant la guerra, quan es proclamava la igualtat de blancs i negres es feia deixant clar que és la gent desafavorida i explotada tota junta, blanca i negra, la que ha de deixar de ser-ho. La reivindicació s’adapta fàcilment a les necessitats del privilegi blanc, perquè no ho és en aquest context.

La forma de plantejar aquesta reivindicació recorda molt les de l’època medieval: “si té dues cames, és una persona”, “pots ser amo d’un cavall, d’una vaca, d’un bou o d’una mula, però no pots ser amo d’un ésser humà”. Com abans, la qüestió dels drets es planteja com una ampliació del cercle restringit del privilegi per a que, a dins, càpiguen més dels que cabien abans. Per a que capiguem “nosaltres”, deixant clar que “els i les altres” per sota nostre es quedaran a fora.

Veient això, podem entendre millor com funciona l’explotació. És com un quitrà espès i enganxós que brolla per dalt de la piràmide social i regalima lentament cap a baix, deixant més pòsit com més baix està, però sense deixar de caure fins a ofegar els individus més oprimits. Les lluites per lliurar-se d’aquest quitrà no ho són per a deixar de llançar-lo cap els de sota; es tracta de deixar de ser oprimits sense renunciar a la capacitat d’oprimir.

És molt gratificant que el moviment antiespecista, el dels sense veu, represente tot el contrari. És el mateix impuls de les persones antiesclavistes blanques que, sense tindre res a guanyar, es jugaren la llibertat i la vida; de les que deixen enrere la seguretat d’Occident per a treballar en un camp de persones refugiades o per a patrullar el Mediterrani per a salvar vides, dels homes heterosexuals feministes o militants LGTB (els que de veritat ho han entès).

És per això que ens posem en la pell dels altres animals i fem això que els seus explotadors anomenen “humanitzar-los”, que no ens sol agradar que s’instrumentalitze la lluita per a que siga més còmoda per a qui no vol renunciar a certs privilegis. És per això que mostrem terribles imatges de tortures i assassinats que mai patirem, i és per això que ens manifestem “contra la llibertat” de qui explota animals.

Per cert, l’autèntic dret de cuixa medieval no pot ser altra cosa que el cobrament per part dels senyors, que ho podien fer perquè eren els senyors de les terres que treballaven els camperols, d’una cuixa de cada animal que aquests hagueren criat i matat. L’autèntic dret de cuixa és, en realitat, un gran exemple de l’abús i l’explotació dels éssers humans sobre l’abús i l’explotació dels altres animals.

———————–

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

2378

El dia 16 de juliol, el col·lectiu Abriendo Jaulas, va realitzar una acció al centre de Barcelona contra la indústria de la violació, l’orfenat i la mort prematura que segresta, roba i esprem a les femelles d’altres espècies i a la seva descendència, amb el objectiu d’aconseguir aquest producte sagnant anomenat llet, anomenat formatge, anomenat lactis.

Era una acció curiosa i diferent, però a Barcelona tot és possible. Nues i amb expressió deprimida, les activistes tenien connectats els pits per tubs a recipients on es simulava un munyiment automàtic de mamelles, com el que pateixen les prop de 900.000 vaques explotades a l’estat espanyol. Les vaques són violades i inseminades i el seu vedell o vedella, nounat, és separat violentament de la mare per a ser al seu torn explotada per a aquests làctics, assassinada per a carn de luxe o per a ser engreixat amb la mateixa finalitat. L’engreix es realitza mitjançant preparats industrials baixos en ferro i sals (per aquest motiu aquests animals llepen els barrots de les granges o les mans de les humanes, buscant les nostres sals), que garanteixin la pal·lidesa dels seus músculs. Les vaques són tractades com màquines orgàniques, circumstancialment vives. Són considerades com a mecanismes, i per tant no adquireixen ni tan sols l’estatus d’esclavitud, perquè les màquines han estat creades per servir, no per tenir anhels propis de la vida i la llibertat.

Imatge: Montse García
Imatge: Montse García

No van ser pocs els pseudoperiódics i les persones que van ridiculitzar i criticar aquesta acció. És lògic i conseqüent per al mascle acomplexat fer comentaris sobre la dona que no pot assolir, bé per la seva ideologia, bé pel seu nivell intel·lectual, per la seva estupidesa o bé per la seva malaptesa. És lògic i pronosticable que la gent que viu o dóna suport a la cultura patriarcal de la dominació i la violació, comentaran i llancessin les seves absurdes opinions a l’aire virtual. És lògic i presumible que el mascle obri la seva bocassa per continuar amb la dinàmica de estultícia invasiva i la estupidització anormal que caracteritza al masclisme. L’il·lògic, l’inesperat, seria que la tanquessin. Que les masclistes tanquessin la boca, això seria excepcional.

És previsible també que el rigor periodístic de qualsevol dotada de poca objectivitat i mínima comprensió sobre el tema dels làctics, redundi en les publicacions derivades de l’acció. Les persones addictes no pensen amb congruència.

La lactocaseína és un adhesiu present en tots els làctics, a més de ser una proteïna d’efectes similars als opiacis, ja que allibera casomorfinas i genera una addicció de baixa intensitat en les humanes, com el cafè o el tabac. Aquesta addicció i la dificultat de “desenganxar”, empeny a comportaments acèrrims en la seva defensa, com ara els de les persones resistents a acceptar la realitat química dels làctics.

Durant l’acció a Barcelona hi va haver burles, menyspreu, insults vetllats, comentaris masclistes sobre l’estètica de les activistes, sobre com haurien de ser per a ajustar-se al cànon imposat pel patriarcapitalisme, sobre el seu pèl, etc, per sumar-se al ventall de despropòsits que acompanyen a l’activisme per les persones no humanes, propi d’una societat encadellada a la rutina i a la discriminació del que és diferent. No falta qui opini que les activistes necessiten una bona cigala, oferint per suposat la seva per al propòsit.

Per alguna raó misteriosa, les activistes veganes que visualitzen la realitat que oculten les explotacions sense misericòrdia de l’especisme, són atacades, burlades amb sarcasmes, agredides físicament, verbalment o emocionalment, desprestigiades, difamades i menystenides d’una manera gairebé sistemàtica entre l’horda matxirula. Per alguna raó misteriosa la persona que passeja l’espai públic o virtual, creu tenir el seu dret a escopir la seva opinió irreflexiva per vulnerar amb ella a les voluntàries i sobretot a les víctimes no humanes. El qüestionament dels estàndards de vida actual mitjançant la visualització de les víctimes són menyspreats pel pensament antropocentrista imperant, i en el cas de la defensa animal no humana, és gairebé ineludible aquest tipus de situacions. Ningú gosaria criticar un grup de voluntàries que protestés en contra de la guerra entre humanes, però en oposició a la guerra contra les no humanes, sí, perquè pel que sembla, hi ha víctimes de primera, segona i tercera classe a l’imaginari de la ciutadana de a peu.

La lluita antiespecista és eminentment femella, però, no és proporcional al nombre de dones que porten la veu cantant en les reivindicacions de vida, llibertat i integritat física que es reclamen per a les espècies d’animals no humanes. Això és degut al fet que el monopoli mediàtic i social segueix situant als homes en categories de versemblança excloent, harmonioses amb l’heteropatriarcat. Aquest mateix motor precisament causant del capitalisme brutal que situa les vaques al lloc de les coses rendibles, usant cícliques crisi, crucifixos sagnants o altres llaminadures. Les dones i les vaques tenen un paper per acomplir davant els ulls de la societat, per això se les suggereix o imposa com han de comportar-se, amenazant-les amb els perills de dissidir, amb l’exclusió i les burles, culpabilitzant-les per la seva manera de viure i la gestió del seu propi cos.

Si els homes patissin durant una sola setmana el que les dones pateixen cada hora i cada dia de les seves vides, des de la marginació socioeconòmica fins l’assetjament, les violacions d’espai i voluntat, el paternalisme o la cosificació de les seves expectatives, simplement esclataria una revolució cruenta i sagnant amb centenars de milions de víctimes humanes, la dels testicles maculats. No obstant això, qualsevol pujada de to en la reivindicació femenina -bé sigui a favor de la femella humana o la d’una altra fauna-, és rebuda com un atac “Feminazi”, quan el feminisme és una qüestió de mínims justos, de mínims tot just… Les activistes de l’acció barcelonina van rebre la ignomínia per partida doble: per ser activistes animalistes, i per ser dones. Per la meva part només un calorós aplaudiment.

Mamelles, lluita i oprobi pel control de les mamelles, menyspreu al dolor intens i constant de les mamíferes que paguen amb les seves vides i les seves morts el preu del caprici dels paladars i l’addicció social a les “drogues de sempre”. Rialles quan la dona s’alça pels seus drets i els drets de les seves, rialles quan decideixen ser bandada… Rialles, perquè el riure del mascle en decadència és l’avantsala de la seva por ancestral, de la por a perdre privilegis, a perdre el millor tros de carn, de la por a estar sota la bota i no dins d’ella, por a que les coses canviïn com irremissiblement està succeint, por a perdre el vigor i agressivitat que en la llegenda atorga la depredació i la manca d’escrúpols.

Por a ser tractat com una dona, por de no poder beure un maleït got de llet.

—————–

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

5714

En una acció inèdita a Catalunya i la resta del territori peninsular, activistes independents i membres de Pirañas veganas van aturar un camió que transportava vaques a l’escorxador de Mercabarna a Barcelona.

Diverses activistes van bloquejar el pas del camió amb flors posant de manifest que era una acció pacífica, mentre dos més s’encadenaven a la part de darrere del camió i la resta donava aigua als animals, amb l’objectiu d’intentar reconfortar-los en els darrers moments de la seva vida.

El col·lectiu Pirañas veganas, se sent animat a dur a terme altres accions semblants en els pròxims mesos donat el suport popular rebut després de l’acció tot i no haver aconseguit l’objectiu inicial.

2102

El més terrible s’aprèn de seguida
i la bellesa ens costa la vida
Silvio Rodriguez

El periquito Flipper, la cernícala Karolina, el gos Pysio, l’estornell Frederic, el colom Josefina i les altres, la gralla Karlota, la guineu Michalinka, les dotzenes de gates i gats que han passat temporal o indefinidament sota la nostra custòdia: Tola, Filutek, Gadulka, Kasia, Filutka, Grzegorz, Bambo, Lola, Groszek, Kassandra, la Laura, Felek, Garfield, Pioruń, Blanc, les germanes Tofu, Tempeh, Seitan i Miso, Bosseta, Bestiola, Bimba, Chmurka, Kleopatra, Cuprynka, Curro, Pixie i Dixie, Chinchorrina, Basztet, Chorrito, Dolors, Doska, Tosiek, Ewa, Maja, Marysia, Pajęczyca, … són algunes de les persones no humanes amb les quals he pogut aprendre el senzill art de viure, un art tan senzill que a la majoria de humanes els transcorre la vida sense aprendre-ho. Persones amb les quals he pogut establir una comunicació a diverses profunditats, íntims diàlegs, observacions, aprenentatges i un impagable enriquiment personal. Rebutjades de cases sense escrúpols, ferides, caigudes de nius, indefenses, víctimes d’accidents, rescatades per a la vida, salvades de l’absolutitat de la mort, van poder tenir aquesta segona oportunitat que li devem a les persones.

Cap estudi a Harvard, cap seguiment etològic, cap tesi en neurobiologia conductiva, cap paràmetre sobre reacció de neuroreceptors, cap anàlisi exhaustiva sobre reacció psicològica pot convèncer ni tan sols testificar tan fidelment com la meva pròpia experiència personal amb elles, que cada animal tenim pròpia idiosincràsia, propi caràcter, pròpia interpretació del món -interior i exterior-, personalitat única, identitat irrepetible, intel·ligència i concepció abstracta de l’espai i del temps, així com una sensibilitat a nivells extraordinaris, diversificats no per gradients sinó per idiosincràsies. Si les no humanes es limiten com va suggerir tradicionalment la “ciència”, a errar, copiar i repetir, llavors nosaltres també, si les no humanes apliquen la regla de l’encert-errada per als seus aprenentatges, llavors nosaltres també, si les no humanes intueixen i saben i comprenen, llavors nosaltres també.

Els qui conviuen amb persones no humanes saben sabent (diferent de saber estudiant) que aquestes es comporten de manera MOLT diferent en un estat d’assossec amb sensació de seguretat i llibertat, que en situacions d’estrès o pressió per a l’obtenció de respostes, d’experimentació o de tensió. No cal més ciència que la del respecte -l’acostumada gran absent en els estudis amb persones no humanes- per contemplar l’espectacle fascinant de la unicitat de cada animal. De la mateixa manera una parella d’humanes no s’acaben de conèixer bé fins que comparteixen un mateix espai durant 24 hores al dia, cada dia. I tot i així tampoc garanteix coneixement total, senzillament perquè totes les persones de qualsevol espècie canviem amb el temps.

Les humanes som animals ximples en l’essencial, encara que la nostra habilitat amb polzes oposables i capacitat de curiositat faci que alguna de les individus de la nostra espècie (no totes, ni molt menys) creuen, transformin, ingenien i aportin coses positives al medi ambient i a la pròpia civilització. Lamentablement el gruix d’accions neutres quan no nocives, tòxiques i fins i tot fatals, és bastant més gran al de les útils, des de la contaminació ambiental o els residus nuclears, o règims totalitaris, fins a la tecnocràcia, la irresponsabilitat, l’avarícia, la falsa democràcia, passant per l’horror de totes les discriminacions … entre aquestes últimes cal destacar la de l’especisme, el feixisme més anihilador d’entre tots els que hi ha hagut a la història, per la seva acceptació en la història, en les classes, sent igual de purulent entre les humanes oprimides com entre les opressores, tant quantitativament com qualitativa.

L’especisme està regulat per la llei, recolzat per totes les polítiques, finançat per totes les economies, present a cada país, cada ciutat, cada carrer, cada persona amb una ubiqüitat similar a la de l’Europa dominada per les nazis, d’on no era possible escapar més que per les xemeneies del crematori.

Contra l’especisme tenim a l’ètica, etern escut, pària i filla no desitjada de l’evolució humana, i responsable paradoxalment de TOTS els béns de la nostra espècie. Gràcies a l’ètica està prohibit per exemple violar sexualment a algú… humà. Per descomptat es fa, però d’amagat, amb vergonya, amb por de les represàlies jurídiques i socials, en les ombres, sense suport col·lectiu ni legal. Si aquesta mateixa violació sexual es comet contra una truja per a producció de carn, o contra una vaca per a producció de llet, llavors és legal, tradicional, finançada, ben vista i digna de ser ensenyada a les nenes. Paradoxes? Doble moral? Hipocresia? Alienació? Tot plegat?. No obstant això, les violacions són actes de violència comesos en contra de la voluntat de la víctima i entenent-hi capacitat de sentir, de fer mal, de gaudir o de morir-se de tristesa i solitud. Per tot això estan condemnades.

Els drets per a les humanes es basen en un cert reconeixement universal incondicional de personalitat als qui la gaudeixen, independentment de si es troben en formació, subjectes a alienació mental o en coma fins i tot. Per això els drets a les no humanes s’han de basar també en això, no solament en el no patiment (gent tetraplègica insensible), sinó en la presumpció de personalitat, d’identitat i consciència.

El govern hindú fa poc temps va reconèixer als dofins com a persones no humanes. Un jutjat argentí va atorgar fa poc més d’un any l’habeas corpus a una orangutana tancada en un zoo, assumint que podia raonar, comunicar-se, sentir afecte, penes i pèrdues, i que posseïa concepció abstracta del temps i l’espai o transmetre ensenyances, qualitats més que mínimes per a ser considerada persona, i com a tal, alliberada.

Les patriarcals obscurantistes que ahir invocaven a Déu i avui es parapeten en la ciència excloent, van desinflant la seva prepotència per a, poc a poc, informe a informe, publicació a publicació, rendir-se a l’evidència entorn a la personalitat individual d’un gran grup d’animals no humans. No tots, fins allà on sabem, però sí aquells que representen la immensa majoria dels utilitzats per l’ésser humans per al caprici de la gastronomia, l’experimentació pseudocientífica, els espectacles o les pells, per citar alguns exemples. Si la personalitat, la individualitat i la consciència de si mateix i del seu entorn són considerades finalment davant la llei, de la mateixa manera que ho són davant l’ètica, no ens quedarà més remei que ser coherents amb el procés civilitzador en el qual hi som, i legislar a favor seu, atorgant-li drets fonamentals de vida, llibertat i integritat, com veïnes de planeta que són, com a éssers conscients i sensibles que són, com a persones que són.

—————–

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

2850

Com a sinopsi, parlar de l’alliberament de la Terra significa respectar-la i ajudar-la a recuperar el seu propi equilibri; es tracta de no intervenir en ella si no és per desballestar els dics i els murs que no pot flanquejar; es tracta de netejar-la de ciment, de verins químics, de la massificació humana i la industria supèrflua. Parlar de l’alliberament dels animals no humans significa acabar amb la seva cosificació, amb el seu esclavatge, turment i mort. I el significat de tot plegat és el d’erosionar l’antropocentrisme, clavar un cop mortal al capitalisme i recobrar-se amb allò que és intangible: la vida.

Un dels principals motius pels quals es renega de l’ecologisme radical és el de l’àrdua tasca de la capacitat personal i integral de canvi, una molt més substancial i complicada que aixafar-se la llengua davant d’altres lluites d’alliberament que no es consideren prioritàries o que es creu que seran assumides de forma natural i de bracet en un procés socialista. Doncs la trista realitat és que la història ens demostra reiteradament que això no és així i que per això existeixen els moviments socials especialitzats en uns alliberaments que el partit de Lenin o el federalisme col·lectiu de Bakunin no ens regalaran. I sinó com podem explicar que existeixin encara col·lectius antiracistes, feministes o lgtbi dins i fora de l’anticapitalisme? Doncs perquè saben qui si no hi són, «Unitats» i «Poders Populars» tampoc podran ser garantia efectiva dels drets paral·lels que defensen.

Renegar dels privilegis sobre la resta d’animals i lluitar pel seu alliberament és revolucionari. Per les que no ho considerin així, les convido a que demà mateix provin, durant una sola setmana, de no consumir res provinent o d’origen animal (roba, calçat, aliments, cosmètics, etc), que provin de deixar d’utilitzar un llenguatge especista (porc/a, gallina, bèstia, burro/a, cabró/a, rata, gos/sa, lluç, marieta, etc), que demanin d’acompanyar una activista animalista a una investigació dins un laboratori o una granja, a una sola acció de protesta, a provar de visionar l’hiperrealisme dels documentals que realitzem amb càmera oculta dins els centres d’explotació. Només una setmana, sense trampes al solitari; a veure fins on arriba la nostra capacitat de canvi, la nostra empatia, la solidaritat i la sed de justícia que no permetem que mai se’ns qüestioni… Doncs també ho digué L. Wittgenstein que «revolucionària serà aquella que pugui revolucionar-se a sí mateixa».

Cal tenir ben present que les víctimes humanes dels holocausts eren dèbils, no tenien veu, no es podien ajudar a elles mateixes ni a les demés; estaven soles, indefenses; no volien ser violades, apallissades, no volien ser esclaves, no volien que practiquessin experiments científics o mèdics amb els seus cossos, no volien ser separades dels seus fills/es o dels seus pares o mares, no volien ser torturades, no volien ser tirotejades, cremades, degollades o gasejades; i no volien que els seus cossos es poguessin arribar a convertir en producte i mercaderia a benefici dels seus botxins.
«L’etern Treblinka» que proferim als animals no humans situa qualitativa i quantitativament el seu sofriment en un nivell molt superior: qualitativament per què els animals no saben perquè i quan s’acabarà el turment infligit; no entenen el concepte del que és la crueltat però la pateixen sense cap possibilitat d’esperança d’arribar a saber fins quan l’hauran de suportar. Molts cops fins que els «curtcircuitin» els mateixos nervis. Quantitativament totes coneixem la primera mentida d’Auschwitz, però no pas la segona: que els camps de concentració continuen, que s’han multiplicat per un incomptable nombre i que s’han escampat de forma normalitzada per tot el món amb el narcotitzant eufemisme de granja, laboratori «científic» i escorxador.

A cada moment de cada dia som aquell poble alemany que veia passar camions atapeïts de jueves, comunistes, gitanes, eslaves, lliurepensadores i llibertàries però no deia res; intuïen què passava, però no feien res. Avui totes sabem que hi ha camps de concentració a reproducció i sofriment forçat, tothom sap on van a parar els trens, els vaixells i els camions plens d’esclaus/ves. L’especisme és «die Endlösung der Animalenfrage» pel privilegi del gust de la carn i l’ansia de dominació, on la majoria de revolucionàries passegen els seus estomacs sepulcrers mentre presumeixen parlant de desitjos de pau, justícies i llibertats per a tota la humanitat amb la bafarada a cadàver sortint d’allà dins on poques vegades hi toca el Sol.

És per les nostres accions i omissions que potser no som tan antagòniques a les tesis d’A. Hitler quan aquell tarat deia que l’empatia i la tendresa eren anatema, que la vida s’havia de regir per la raó de la força i que només els forts mereixien heretar la Terra. Per això diem sovint que, envers els animals, les humanes som unes nazis.

Ni els pobles que han patit els holocausts ni les comunistes que els coneixen han après gaire res d’allò. En l’actualitat, l’infame Estat sionista d’Israel tracta de manera similar -a com fou massacrada la seva ètnia- al poble palestí, tot i que les comunistes podrien quedar perfectament adscrites a l’anacronisme de la societat occidental de finals del segle XIX, moment en el qual el periodista i comunista Upton Sinclair va recloure’s a escriure la novel·la «La Jungla» després de la seva investigació dins del gran escorxador Union Corral de Chicago. La seva intenció final era la de conscienciar a la classe obrera sobre les interconnexions d’explotació que es donaven entre amos i esclaus, sobre obrers-esclaus que mataven alhora els esclaus d’altres espècies, construït a través de la metàfora de fer veure i reflexionar sobre la carn malalta relacionada amb el malaltís sistema capitalista. Sinclair admet el seu fracàs quan digué: «(…) vaig voler fer diana al cor de la classe treballadora i, sense proposar-m’ho, vaig fer blanc al seu estómac». Quina vergonya, més de 200 anys de teories pels alliberaments i les esclaves humanes encara esclavitzen animals.

L’antropofeixisme (científic o llibertari) afirma que l’animalisme/ecologisme revolucionari divideix a la classe obrera per ser una ideologia burgesa, cosmogònica i basada en mentides i falses argumentacions (curiosament el mateix que deien sobre el feminisme), quan el que vol amagar -sense aconseguir-ho-, és una trista actitud reaccionària, idealista i distorsionada que necessita negar una realitat alarmantment objectiva i materialment desbordant. S’abracen al mediambientalisme més superficial, jugant al mateix bàndol i damunt el mateix tauler imperialista i liberal, subordinant la natura a la humanitat, i la humanitat i la vida a la condemna a l’extinció. Els capitalistes no són els únics que s’aprofiten de la desolació.

I continuen que, en la seva dèria, les animalistes/ecologistes revolucionàries són pecadores d’un «derivat» de «l’humanisme misericordiós i desclassat» que es dedica a protegir els gossos i els gats que el capitalisme va promoure com a idíl·lic dins una casa unifamiliar, amb porxo i jardí, a les afores dels centres urbans després de la 2ª GM als EUA, però malintencionadament s’obliden que la nostra lluita té en realitat i, com a objectiu substancial, l’alliberament de tots els animals a expenses de saber que el sistema cedirà en el reconeixement dels drets d’unes certes espècies per damunt d’altres a mitjà termini i que per això prioritzem les abolicions sobre els sectors de l’entreteniment o el vestit que poden ser assumides pel capitalisme per dirigir-nos vertiginosament cap a les esperades pugnes per desencadenar els animals del jou pesquer-ramader i dels laboratoris d’extermini a occident.

L’opressió i l’explotació sobre la vida que assenyala el nostre ecologisme com a objectius de lluita és una més de les les brutalitats que el capitalisme vol i aconsegueix silenciar. Ara, el que de cap manera pot considerar-se normal és que no només sigui el liberalisme qui les amagui, sinó que ho faci el marxisme i l’anarquisme amb plena nocturnitat mental i traïdoria dialectal per conservar les prerrogatives que pretén prendre a d’altres.

Ratllen l’esperpèntic malgrat voler-ho adornar amb dos passatgets, algun que altre aforisme memoritzat i verborrees decorosament florides. Encara prosperen aquestes actituds en sectors transformadors perquè sempre troben el somriure còmplice dels ortodoxos del manual i els integristes de l’humanisme que sap que està en majoria dins les organitzacions, precisament aquell que és excloent a la vida i sovint revestit d’una dubtosa filantropia que nega l’acció directa per salvar els humans de l’explotació i la mort. Les reconeixereu perquè algunes tenen el batiscaf espatllat per bussejar dins la seva ment, i d’altres creuen que és un submarí armat i disposat a fer ràtzia contra les seves idees impol·lutes.

Poques estan disposades a combatre en paral·lel la totalitat de discriminacions i opressions, ínfimes les que s’han arribat a plantejar mai una revolució total, un alliberament total, perquè es veu que hi ha prioritats: – …primer la classe obrera, i després ja veurem. Fes-te fotre! I t’ho diuen com si es necessités del seu permís adoctrinat que dicta futurs i solucions il·lustrades. Per la banda més científica suspenen, per l’ètica i la moral també. Si el comunisme no vol entendre les igualtats no podrà resoldre l’equació contra les opressions perquè continua abstrús i entravessat en les simples regles de 3 que estripen de patac les etiquetes (totes fabuloses) amb les que s’emboliquen les misèries polítiques i les excuses personals.

Si som comunistes per ser materialistes, llavors caldrà que estem d’acord en que la fam, la sed, l’explotació, la malaltia, l’anhel justícia, de llibertat, les persecucions, les condemnes, els estigmes, la soledat, l’abandó, l’opressió, el maltracte físic i psicològic, la violació, el rapte, la tortura i la mort són materials perquè són reals. Doncs cal saber que els animals no humans no pateixen aquesta historicitat en discontinu com l’imperialisme ens l’aplica a nosaltres; als animals no humans se’ls hi regala el concentrat de turment extrem segon a segon i sense cap tipus de treva. Però ai l’as! Pels de la sinagoga del materialisme clàssic es veu que el mateix sofriment aplicat als animals no humans no n’és de materialisme! Vés no siguin les màquines inanimades del renaixement cartesià i nosaltres aquí dient i fent idioteses.

Al cul d’Occident n’hi ha que no ens imaginem les independències nacionals sense el socialisme, i n’hi ha que no s’imaginen aquesta suma sense un alliberament per a la dona i les lgtbi com a topalls màxims. Així és com per la manca de discurs, debat i estratègia dins l’esquerra hi ha discriminacions que ja es deuen donar per superades, com ara el racisme, i opressions que cal deixar triar i pagar a la carta com les religions. He arribat a veure banderes verdes en alguna publicació del partit on milito, -volent fer veure que és ecologista-, i sento una profunda vergonya aliena que fa que se m’escapi un somriure fal·laç i carregat d’impotència.

Vigilem de no quedar enverinades amb les pocions d’autoconsum dins els nostres guetos on sovint regalimen més covardies, reformes morals i metafísiques per camuflar-se que no pas gotes de cervesa a dispensadors de casals i ateneus. I no la tiraré mai la tovallola, però per les actuals experiències, per primer cop començo a pensar que no hi ha valor per accelerar una revolta organitzada, que l’empatia no és prou potent i que els personalismes predominen; que no hi ha voluntat de girar el mitjó, que no hi ha ganes d’anar a pels de dalt i, que de passeig per aquest camí que condueix a no sé on, es martiritza a les de més avall.

L’esquerra camina coixa i amb un ull borni, i no només després de l’esfondrament del mur, sinó com a causa de la subsumpció de l’ecologisme revolucionari i per deixar abandonats tots els fronts interseccionals de lluita per la igualtat. Després de «el gran salt endavant» farà 40.000 anys, la primera revolució industrial va encendre una altra metxa per la destrucció accelerada del nostre món, i sembla paradigmàtic que només poques revolucionàries la vulguin apagar quan l’imperialisme antropocèntric ha aconseguit que la majoria n’actuem com a detonadores i que fins i tot n’estiguem cofoies de la propagació. L’assumpció de la lluita pels drets dels animals i per un ecologisme radical dignificarà i reforçarà la causa de les treballadores, de les dones, de les lgtbi, de les discriminades per raons d’ètnia i dels pobles i nacions oprimides en aquest planeta petit, finit i tocat de mort. La revolució total i perfecta la farem quan deixem d’oprimir i acceptem la necessitat d’alliberar els éssers albats.

Qualsevol organització d’alliberament -nova o existent- que en la seva fundació o refundació ideològica no inclogui les premisses i els preceptes de la lluita pels drets dels animals i de la Terra ja neix completament desfasada. Qui no vulgui fragmentar i especialitzar els fronts de lluita per tal d’assumir-los i combatre’ls de forma conjunta contra el capitalisme no fa més que posar pes a l’àncora que ens manté aturades en aigües de dissidència moral i reforma revolucionària a la baixa. Cap pretesa avantguarda sorgida d’alguna capelleta no serà més que fum abocat al fracàs si no combat el teisme i l’especisme malgrat hagi assumit la lluita contra altres dominacionismes més enllà de la causa de les treballadores.

Toni Teixidó. Collita tarragonina del 80 i mestre vocacional. Comunista, perquè només podrà ser la classe explotada la que acabi alliberant els seus esclaus no humans. Persisteixo amb la idea de combatre totes les opressions en paral·lel i fer-les convergir en el marc de la reunificació i la independència dels Països Catalans; és per això que actualment i, per tal de poder compaginar aquestes lluites, milito a d’ARREL, al MCAN-EI, col·laboro amb Libera! i sóc coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya.

3204

De l’aiguafort de Goya em permeto canviar-ne el títol perquè poc es pot somiar quan la teva vida està guiada segons unes pautes polítiques, filosòfiques i morals que ja estan escrites i s’interpreten estàtiques; no es pot somiar o crear amb topalls a no ser que t’agradi la reclusió. Les pintures, com altres peces d’art, no comencen ni acaben dins el marc que les conté. Em recorda a aquella col·lecció de llibres infantils «Tria la teva aventura», amb la diferència que encara cap aventurer ha aconseguit sobreviure i arribar al final de l’odissea. I el deliri persisteix. Vull aclarir abans de continuar que quan parlo de comunistes, ho faig incloent en aquest sac a socialistes científiques i llibertàries per igual.

La vida és la realitat suprema (Nietzche), per tant, la vida és la mare dels materialismes, la filosofia, la pràctica política, l’ètica i la moral. Però a la vegada, moltes no saben que la fi de la vida va començar amb la primera segregació, el primer rapte, el primer captiveri, amb les primeres hibridacions, amb la domesticació (eufemisme de subjugació), amb l’esclavatge, amb l’explotació i la discriminació dels primers animals no humans; va començar amb la modificació del medi natural per l’antull de l’opulència i la sensació de poder més que per la nostra exclusiva necessitat. L’origen i l’arrel de les discriminacions i explotacions entre humanes va començar amb el dominacionisme de la natura.

El sexisme, el racisme, l’expansionisme, l’ocupació, la colonització, les religions, el patriarcat, el domini i l’abús de poder són el resultat de l’especisme original, amb la caça ja innecessària després de la glaciació de Würm com un dels principals detonants. No només vàrem encetar una guerra contra els animals no humans i el medi, sinó que, de retruc, vam especialitzar-nos en les discriminacions i les tècniques d’autodestrucció de nosaltres mateixes com a futura civilització.

Com que sostinc que l’especisme està a l’arrel i és l’origen de tota desigualtat, assenyalo que ha de ser la primera discriminació i explotació a ser analitzada, acceptada i combatuda des de totes les parcel·les que treballen pels alliberaments des de l’esquerra. Així doncs, considero que l’especisme és la caixa de pandora de les que lluiten per la llibertat i la igualtat universal, la capsa dels trons que poques comunistes gosen obrir. Serveixi com a adveniment que crec profundament que acabant amb aquesta discriminació i explotació de base, s’acabaria amb els «ismes» que afecten directament a les humanes, i això no vol dir deixar de combatre’ls, sinó tot el contrari, estant prou convençut que l’afiançament d’aquests drets els aconseguirem amb seguretat un cop arribem a un procés socialista prou llarg i de bracet amb un ecologisme revolucionari que contribueixi a enderrocar l’especisme i el capital.

Parlo del deliri de la defensa a ultrança de l’antropocentrisme revestit d’humanisme pseudofilantrop dins l’esquerra revolucionària, amb el que si cal, les seves militants i simpatitzants perdran les formes, s’equivocaran d’enemic i proferiran atacs contra les animalistes per no haver-lo d’abandonar.

Marx i Engels o Bakunin, per posar unes poques figures d’exemple, van abandonar una vida burgesa o benestant per posar tot el seu coneixement i potencialitat al servei de l’oprimida i explotada classe obrera, una lliçó impecable d’empatia i solidaritat. Per aquesta causa, Ernesto Guevara i revolucionàries de tota mena s’hi van deixar la vida, i això sense oblidar les mortes temporals que són les preses polítiques que avui habiten les cel·les de l’imperialisme global.

Les revolucionàries que s’ho fan dir i que ho pretenen no volen escoltar segons quines sentències rotundament objectives, impossibles d’impugnar dialècticament si no es formalitzen disbarats o afirmacions absurdes, infantils i maniquees com a contraatac, perquè així és com s’ho prenen, com un atac, i ben visible si observem i ho comparem amb la cara d’imbècils que se’ls hi quedava als mascles de no fa gaire quan les seves camarades femenines vindicaven els seus drets, aquesta mateixa cara llarga i desvergonyida d’anar contra la raó, potser precisament perquè la veritat sempre n’ha estat de revolucionària, i la hipocresia organitzada, la veritable bandera amb la que amagar unes defectuositats massa semblants a les dels capitalistes que procuren combatre. És fotut confirmar que bona part de les ments més evolucionades en certs aspectes polítics i filosòfics, són a la vegada les més ridícules, tancades i guiades per una baixa intensitat ètica i moral, clarament incompatible amb la filantropia, la sensibilitat, la biotropia, amb la fragilitat, amb la vida.

Aquí rauen algunes de les motivacions per les que defugen el diàleg sincer i les lectures on la seva estructura cognitiva hagi de transformar-se novament, no volen fer més investigacions o connexions amb el món que les envolta perquè no volen travessar la tàpia mental d’alguns cientismes i admetre que el seu cap regalima ortodòxia, que es pensa amb incongruència, es recita incoherència, es cau en la demagògia, i que bona part de les seves accions i plantejaments són o esdevindran un posat de pega, una façana competitiva que s’anirà bastint d’ambicions egocèntriques i d’altres misèries dins el lapidari gueto antroporevolucionari que acabaran, com la majoria d’elles, incapaces de fer cap aportació a la causa subversiva.

Així ens trobem amb «escolanets» vestits amb la marca de les multinacionals cosides per les explotades que volen alliberar, que es reuneixen per rendir culte a déus i profetes finiseculars, que passen plateta al bar, però no a la guardiola per les represaliades. I és que elles esperen que arribi el dia en que els carrers cremaran, que entraran a les casernes militars, ens proveiran d’armes i, sota la seva guia messiànica, ens deslliuraran de la burgesia… Que ningú s’ho cregui, la seva aportació haurà estat debatre sobre llibres inqüestionables i un seguit de bel·licoses intencions que acabaran fugint, cames ajudeu-me, de la bullanga tan esperada i per la frontera estatal més propera al seu domicili.

Com que no hi ha valor per accelerar una revolta, i com que no és té noció d’haver identificat el moment estratègic per organitzar-la, les que s’esperen al dia en què perlagràciadedéunostresinyor prendrem el poder passen algunes estones donant tota la culpa a les masses, i no les hi falta raó, com la raó d’anar contra la raó i l’exemple de bona part de les revolucionàries que ens han precedit.

Si la nostra acció és sempre superficial i no anem a desenvolupar-la a les clavegueres i centre de comandament des d’on l’imperialisme planifica i executa la destrucció del nostre món, amb aquesta postura d’anar esperant, quan no quedi món habitable ja podrem instaurar un nou ordre socialista si ens arriba l’alè per fabricar una punta de llança.

Consignes cridades que no s’acaben complint, prèdiques pels demés des del nihilisme revolucionari, llibres sagrats que encarcaren l’acció i que impedeixen la visió àmplia de les explotacions, activistes amb aclucalls que no poden veure els 300º restants de la circumferència que s’ha d’alliberar, un angle de visió recuperable quan vulguin deslliurar-se de més de dos i de tres dels seus drets que els ofereix el sistema que diuen detestar i de les prioritats amb les que amaguen i perpetuen el que de fet són els seus sanguinaris privilegis sobre els éssers vius més dèbils, indefensos i innocents.

Manifesta incapacitat per imaginar-se quina política mediambiental hauria d’acompanyar un procés de transició socialista. Feu-ne la prova, perquè es veu que el comunisme que persegueixen algunes podria arribar a albergar el doble d’habitants en aquest planeta… car també el doble de granges industrials, el doble de contaminació, el doble exhauriment de recursos i matèria primera… I mentre cau l’exabrupte no puc deixar de pensar en bigotis d’acer, grues, canonades, ciment, forges, foc, pols, carburants cremats i algun que altre centre de reeducació per a dissidents de l’antropocentrisme o camps de treball forçats per a animalistes que aniran a descansar a l’estabulada al costat dels porcs i les vaques «ecològicament felices» del proper Estat immers en alguna fase socialista.

Proveu de preguntar a una militant sobre el següent supòsit i que respongui: imagina’t que estem immersos en un procés socialista i que estàs al capdavant del ministeri de medi ambient, tens plens poders decisoris i executius. En aquesta situació, quines polítiques ecologistes aplicaries? En aquest procés hi tindria cabuda l’explotació animal? Si es dóna en un ambient polític, cap d’elles sabrà imaginar-s’ho ni respondre-ho a la primera sense abans haver fet pauses interminables que acabarien trencant el silenci tirant pilotes fora. En un ambient més distés, el tema dels animals i el desequilibri natural simplement no existirien o formarien part d’algun acudit amb la intenció de ridiculitzar l’interlocutor.

El medi ambient, la vida i la preservació de la integritat física i psicològica de cada individualitat ha de ser més important que l’economia, sempre, també i, sobretot, en un procés socialista. Sense un retorn al natural equilibri mediambiental estem mortes; no hi haurà tal paradís per a les futures generacions, i no ens enganyem, a occident també patirem abans dels darrers sospirs. Deconstruint les infraestructures capitalistes, decreixent del deliri consumista, elevarem tot el nostre potencial d’amor i harmonia interior, doncs per contra ja coneixem la nostra capacitat de destrucció, i sabem que no té límits, com l’estupidesa humana infinita en paraules d’Einstein.

Mai més un capitalisme d’estat a l’estil soviètic també en termes mediambientals. Aprenem-ne, doncs no hauríem de fer pujar a les treballadores a l’autobús dels alliberaments si no deixem clar que d’allò només se n’ha d’aprendre en sentit històric per no repetir el que el va portar al seu declivi, i que aquell procés, sense renegar-ne i estant agraïdes als seus sacrificis i encerts, de cap manera fou una via vàlida cap al comunisme.

Especista-leninista o l’anarcoespecista, és aquella que no vol acceptar ni en abstracte la necessitat d’uns drets bàsics pels animals no humans. Es pensen que per haver semi assumit o tolerat la lluita antipatriarcal ja ho han fet tot, moltes també pensen que per haver deixat de riure’s a la cara del «marica aplomat» s’han de sentir cofois i vanagloriats, quan en realitat només s’han deslliurat d’uns privilegis de prou fàcil assumpció. Feministes i LGTBI mirades amb respecte però sempre amb certa condescendència en tant que no interfereixin amb l’únic objectiu d’enderrocar el capitalisme. Altrament les animalistes de classe, o sigui, les ecologistes revolucionàries, encara no som ni un mal menor i l’antipatia no es convertirà en oposició violenta, doncs la fase de ridiculització està encara vigent.

És l’alliberament animal i de la Terra el que ens conduirà a «l’emancipació universal» i no només l’alliberament del proletariat tal com afirmava K. Marx. I per a això, cal passar de la proposta de «l’home nou» del Che o el «superhome» de Nietzche cap a la creació de la «humanitat per la vida» o «la nova humanitat biocentrista».


Toni Teixidó. Collita tarragonina del 80 i mestre vocacional. Comunista, perquè només podrà ser la classe explotada la que acabi alliberant els seus esclaus no humans. Persisteixo amb la idea de combatre totes les opressions en paral·lel i fer-les convergir en el marc de la reunificació i la independència dels Països Catalans; és per això que actualment i, per tal de poder compaginar aquestes lluites, milito a d’ARREL, al MCAN-EI, col·laboro amb Libera! i sóc coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya.

2651

Hem decidit lluitar pels animals, de totes les injustícies que hi ha hagut en aquest món, hem decidit posar veu als que no la tenen, donar la cara pels que a ningú importen. Per què hem triat els animals d’entre tantes causes nobles per les que lluitar?

Per començar perquè l’explotació dels animals no humans està socialment acceptada, hem normalitzat certes activitats, com el consum de carn, llet o ous, la tracció a sang, els espectacles a costa de privar de llibertat als animals, l’experimentació i un llarg etcètera que denunciar aquestes injustícies no està ben vist. La majoria de les nostres amistats i famílies col·laboren de forma directa o indirecta amb l’explotació, de forma conscient o inconscient, ja sigui quan algú compra un sabó testat en animals o un nen es menja una salsitxa fabricada amb el cadàver d’un porc. Darrere de aquests comportaments es troba una violència assumida com a normal, implícitament, per la qual no és ben vist alçar-se en contra seva, la societat s’ha encarregat d’ocultar i silenciar el patiment dels animals, perquè ho ignorem, i fins i tot el ridiculitzem.

Els animals són totalment innocents, el seu únic delicte ha estat haver de compartir aquest planeta amb un ésser tan perjudicial i avar com l’humà, tots els animals viuen en harmonia amb la natura a excepció de l’home.

Mai en la història hi ha hagut una opressió tan brutal cap a un grup d’éssers innocents, ni en nombre ni en quantitat de dolor infringit, si el dolor fos mesurable, no tindríem números per quantificar el que passa en els escorxadors, granges, laboratoris i zoològics del món.

Els animals són els nostres iguals quant a la seva capacitat de sentir, dolor, alegria, tristesa, por, fam, fred … compartim amb ells molts interessos, ignorar-los i no tenir-los en compte, fent-nos amos de les seves vides, és un tipus de discriminació denominat especisme, tan greu i deplorable com el racisme o el sexisme.

Hem decidit lluitar per ells i per això som contínuament qüestionats, jutjats, ignorats i fins i tot ridiculitzats. Contra nosaltres s’utilitza un discurs demagògic. És comú que se’ns pregunti per què no ens impliquem en causes que són considerades més “importants” com ajudar a individus de la nostra espècie o que es qüestioni la nostra congruència perquè utilitzem una tecnologia que també pot generar patiment a individus innocents com pot ser l’ús de coltan en aparells electrònics o petroli en el transport. Aquest discurs té més com a objectiu aplacar la consciència d’aquell que no fa res, ni per animals, ni per humans, que de crear un debat constructiu. No és un consell el que ens donen és una excusa barata, mai s’hauria de deixar d’ajudar a algú per no ser possible ajudar a tot el món.

El veganisme no significa un “en comptes de” sinó que és un “a més” ser vegà i defensar els drets dels animals no implica desvincular d’altres injustícies socials o lluites en defensa del medi ambient, o de qualsevol desigualtat. de fet el veganisme involucra lluitar contra la fam al món, crear un planeta més sostenible, reduir els gasos d’efecte hivernacle, un món de menys desigualtats.

En la nostra lluita intentem ser coherents, però sense renunciar a les nostres vides, fent el menor dany possible, triant l’opció més compassiva, sempre que existeixi. No obstant això, per què se segueix menyspreant la lluita en defensa dels drets dels animals? perquè els animals continuen sent considerats víctimes de segona categoria, no les posem a la mateixa alçada que les altres, ningú s’atreviria a portar aquest discurs demagògic a qui està implicat en altres lluites com l’ajuda humanitària al tercer món. Us imagineu a algú recriminant a un activista que ajuda als nens famolencs que usi un cotxe que consumeix petroli, titllant-lo d’hipòcrita? O que, per què no ajuda als nens d’una altra regió que estan més necessitats?. Això mai passa perquè considerem als nens com prou importants per no frivolitzar amb el seu patiment. En canvi els qui hem decidit defensar els animals hem d’escoltar repetides vegades aquest: i per què no ajudes als nens .. i utilitzes cotxe que consumeix petroli … als activistes dels animals ens exigeixen un grau de congruència que ratlla l’absurd. Perquè ningú posa als animals a la mateixa altura que els humans, i ningú s’atreviria a fer servir arguments tan absurds quan a l’altra costat de la balança es troben nens famolencs humans, però si els nadons són d’una altra espècie, allà canvia la pel·lícula i podem tractar de desprestigiar la causa amb tot tipus de fal·làcies.

Tot això reflecteix el poc que importen aquestes víctimes. Per començar a canviar aquesta situació hauríem de començar per ser conscients del seu sofriment i no jerarquitzar el dolor dels innocents en funció de la seva espècie, no hi ha víctimes de primera, segona o tercera categoria.

Per què defensem els animals? perquè considerem que tenen el mateix dret que nosaltres a no ser torturats, esclavitzats o assassinats i a més els seus drets són totalment ignorats per la gran majoria de la gent, ens indigna i ens entristeix profundament que la gran majoria de la gent sigui incapaç de veure una cosa tan senzilla.

El dia que la gent s’estremeixi de la mateixa manera davant d’una injustícia, independentment del sexe, la raça o l’espècie de la víctima haurem donat el primer pas per acabar amb aquest holocaust.

Mentrestant, seguirem lluitant pels que no tenen veu.

 

Alberto Peláez és corredor de muntanya, especialitzat en ultrafons, amb un gran nombre de victòries a l’esquena, vegà i activista pels drets dels animals, tracta de transmetre un missatge de compatibilitat entre una vida de respecte a tots els éssers vius i l’esport d’alt rendiment.
Tècnic superior en Activitats Físiques, entrenador personal i bomber de professió, reparteix el seu temps entre l’esport i l’ajuda dels animals col·laborant amb diverses societats protectores, donant xerrades i transmetent les seves experiències portant una vida vegana i activa.

2445

El terme mascota s’ha fet popular, tant, que són moltes les persones que l’han adoptat per designar els altres animals, aquells que s’adeqüen a la idea d’animal de família, animal convivent o animal de companyia, tot i que, en aquest últim cas, inferim que es tracta d’una denominació absolutament utilitarista de l’animal. De manera que sembla que mascota anul·la, invisibilitza o resta importància a aquests apel·latius que, al meu entendre, són molt més apropiats per designar els animals que comparteixen, i amb els que compartim, les nostres vides.

Des de la perspectiva social no animalista, els animals qualificats com a mascotes són oposats als classificats com a pàries, als quals no se’ls cuida ni alimenta sinó que, per contra, se’ls intenta exterminar com passa amb els senglars, llops, óssos, rates, coloms, escarabats, etc. La distinció entre els animals considerats mascota i els imaginats com pària, presenta una variabilitat individual entre els integrants de cada societat-cultura. En un mateix grup social hi ha qui prefereix els gossos i gats, o és hostil a una o altra espècie; un percentatge que s’entusiasma amb la visió dels peixos, altres aficionats als rèptils, els ocells, als insectes i al que sigui, per tal de posseir una mascota que ompli els seus desitjos i expectatives.

Buscant la definició oficial de mascota en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana trobem que prové del francès Mascotte i d’aquest, del provençal mascoto “el qui dóna sort, sortilegi” i en femení: Persona, animal o cosa que hom te com a símbol, per tal com considera que porta sort. Com les definicions oficials no satisfan la meva consideració i comprensió del que són els altres animals (que no són ni talismans, ni aporten bona o mala sort), i com no puc aquí estendre en analitzar com es va produir l’apropiació de la paraula mascota com genèric, em prenc la llibertat d’emprar, quan convingui, la terminologia que considero pertinent: animal convivent o animal de família.

A més de l’utilitarisme implícit en la definició de mascota, em demano: es mengen les persones a les mascotes? La qüestió que plantejo consisteix a dilucidar si un animal que forma part de la culinària habitual d’un poble pot continuar sent una mascota. És probable que la major part de les persones responsables d’animals de família, siguin o no animalistes, consideri que no és possible menjar-se’ls. L’antropologia ens mostra que, entre els animals humans i els altres animals considerats comestibles, poden produir-se relacions molt similars a les que es donen entre els animals convivents i les persones encarregades de la seva cura. En aquesta línia, l’antropòloga Margaret Mead, en els seus estudis de la societat a Nova Guinea, deia que s’amoixava i consentia tant als porcs que aquests adquirien característiques dels gossos, per exemple, acotaven el cap quan se’ls reprenia, s’estrenyien contra la persona responsable per recuperar el seu favor, etc., però fins el porc més consentit acabava sent menjat en un convit o donat a un altre grup per satisfer a l’avantpassat d’una altra persona.

Una altra zona, coneguda pel tracte d’animal de família atorgat als animals considerats comestibles, és l’Àfrica oriental. Pobles pastors com els nuer, shilluk, masais o dinkas, que viuen al nord de Kenya o al Sudan nilòtic, amoixen a les seves vaques. Els homes, que són els que s’ocupen dels caps de bestiar, posen un nom a cada vedell i tallen i retorcen progressivament la seva cornamenta per donar-li formes corbades que consideren belles. Parlen dels seus bous i vaques en les seves xerrades quotidianes i aquests animals ocupen un lloc rellevant en les seves cançons, els cuiden, els adornen amb granadures de fusta, borles, esquellots i cintes. En el cas dels dinkas, els homes dormen al costat dels seus animals, a l’estable que construeixen per protegir-se dels depredadors. La majoria d’aquests grups pastors obtenen el seu aliment bàsic a partir de la llet i els derivats lactis, però, també els agrada molt la carn de boví, que mengen quan un cap de bestiar vell mor de mort natural o en algun festí que celebren amb motiu d’un canvi d’estació, matrimoni i funeral.

El que proposen els exemples citats és que la categoria d’animal de família no és un estat de l’ésser excloent. La gent pot atorgar als animals tracte d’animal convivent més o menys assenyalat. Així que, en lloc de discutir si el porc neoguineà o la vaca dinka són o no autèntics animals de família, el que s’hauria de fer és identificar el grau en què les relacions entre animals humans i els altres animals, en cultures concretes, presenten qualitats pròpies d’una vinculació, forta o feble, entre persona responsable i animal de família.

La relació amb l’animal pària, en general i excepte per a qui és responsable d’aquest, presenta el tipus de qualitats a les que m’he referit però no es pot considerar prototípica, per molt amor que es tinguin ambdos. A més, alguns animals pària, com rèptils i insectes, no compleixen determinats criteris de la relació perquè, per exemple, cal mantenir-los entre parets de vidre o en artefactes creats a l’efecte atès que no se’ls permet deambular lliurement en l’espai domèstic (on, en principi, els primers no haurien d’estar, a l’inrevés del que és propi amb els segons). Al contrari passa amb els porcs neoguineans i amb els caps de bestiar africans, els animals humans els fiquen a casa i dormen al seu costat. Però, el gust per la carn dels seus companys humans rebaixa considerablement el seu estatut d’animals de família. Perquè, encara que se’ls permet compartir la intimitat familiar també són assassinats i acaben a l’estómac dels membres de la família, fórmula que no afecta els integrants humans del grup entre si, fins i tot en el cas dels caníbals.

Per exemple i al fil de l’anterior, en un nivell superior se situa a la vaca hindú i al cavall que es converteixen en objecte d’interès religiós, utilitari o estètic establint un vincle de tipus moral que elimina qualsevol pensament de menjar carn de boví o d’equí en determinades cultures. Aquests animals, per la seva grandària, no acompanyen a la família en l’interior de la casa sinó que viuen a l’aire lliure per al delit dels responsables. Aquesta relació de criteris de definició apunta per què, a la mirada occidental, gats i gossos són els models per excel·lència d’animals de família: els alimenten, tenen cura d’ells, conviuen en els domicilis i dormen fins i tot en el propi llit de la persona responsable. El mutu amor que es professen no es veu mai esmorteït per un desig de menjar la seva carn, desig que, pel que sabem, podria ser recíproc.

Per tant, es pot afirmar que en el grau més elevat de la condició d’animal de família, aquest no és “bo” per menjar encara que això no signifiqui que no es consumeixin determinats animals perquè són considerats convivents. La condició d’animal de família no és mai un factor independent dels hàbits alimentaris. Perquè, el motiu que no es mengi determinada espècie i que es converteixi en animal convivent, i no en pària, depèn de com s’articuli aquest en el sistema de producció d’aliments i béns de cada cultura.

Un exemple que confirma el que s’expressa es troba en el cas del gos. A Occident, en general, no es consumeix carn de gos però no perquè siguin animals favorits, convivents o de família sinó, bàsicament, perquè els occidentals disposen d’una enorme varietat d’animals pària que són creats i criats de la manera més lucratiu i econòmic possible, sense atendre que són éssers que senten, per satisfer les seves ànsies i el seu gust per la carn. Mentre que els gossos “presten” nombrosos serveis que tenen molt més valor que la seva carn. Per contra, les cultures que mengen cànids no disposen o tenen poques fonts d’aliments d’origen animal i el servei que poden prestar els gossos no és suficient per prescindir dels productes que proveeixen una vegada que són assassinats. Xina era un d’aquells països on l’escassetat de carn i la inexistència d’una indústria làctia van provocar pautes alimentàries basades en el vegetarianisme involuntari. Allà el consum de carn de gos era la norma, no l’excepció. Sabem que aquesta pràctica continua vigent, malgrat les normatives que, de manera més o menys estricte, prohibeixen, per exemple, la cria de gossos per al consum, a la ciutat de Pequín.

Resumint podem establir que, en determinades cultures, el factor que prescriu que un animal de família sigui o no menjat és la seva utilitat residual encara que, sens dubte, avui la persona responsable d’un animal convivent rebatrà apassionadament aquesta afirmació. Perquè molta gent pensa que la característica fonamental de la condició d’un animal és una utilitat relativa, és ser animal de companyia i, potser, atraure la bona sort. Aspectes que es troben implícits en la definició de mascota que vaig referir a l’inici: “… que serveix de talismà, que porta bona sort; … Animal de companyia “.

La idea que els animals convivents són relativament útils i fins i tot inútils, com freqüentment se’ls considera en l’àmbit rural, prové dels hàbits i costums de possessió d’animals de les classes aristocràtiques. A les corts imperials del món antic existien jardins zoològics on es feia ostentació d’animals exòtics, rars i particulars, a fi de distreure al visitant i com a símbols de poder i riquesa. Estatus social que es mostra des dels egipcis i la seva passió pels guepards o pels felins en general, o les egípcies que acostumaven a lluir serps vives al voltant del coll, a la manera com fan avui algunes dones vestint cadàvers de visó, llop, etc., sobre les seves espatlles, fins a arribar als emperadors romans i la seva predilecció pels lleons.

O en l’edat mitjana europeu, quan les cases reials acollien tot tipus d’animals que eren mimats per les dones o al segle XVII quan les dames portaven gossets sobre el pit als que alimentaven amb llaminadures. Tota una demostració de riquesa, un luxe, perquè el poble no podia permetre tenir animals que no tinguessin utilitat ja fos a la caça, pasturatge, protecció, etc. Però amb l’aparició de les anomenades classes capitalistes o mercantilistes, la possessió d’animals per “plaer” es va convertir en una de les formes de demostrar que no s’era plebeu. Perquè disposar d’animals amb aquest objectiu no era una activitat inútil, ja que accedir als cercles del poder s’aconsegueix a través del consum de prestigi. Amb el que podríem anomenar democratització de l’economia, la tinença o possessió d’animals cars o de luxe va deixar de ser tan valuosa per al contacte social a diferència del que va ser antany.

Des de l’Antiguitat fins avui, els animals de família han proporcionat “serveis” de companyia i d’entreteniment per a l’animal humà. I, des d’aquesta perspectiva, els animals convivents contemporanis no poden competir amb les pràctiques que es realitzaven antigament, per exemple, els combats que tenien lloc entre lleons i elefants (malgrat les tremendes baralles de gossos, galls, etc., que s’organitzen en l’actualitat). Encara que, analitzant la qüestió es pot establir que avui, un gos que persegueix una pilota i la torna o un gat caçant ratolins imaginaris o mosques i aus, poden crear un espectacle i un embadaliment absoluts per a la persona responsable.

Per acabar afegir que, a través d’un petit qüestionari, vaig preguntar a una mostra aleatòria de 35 persones -animalistes o no- sobre els “beneficis” de tenir animals de família o convivents i les respostes més significatives van ser: 1) ús majoritari del terme mascota (29 respostes, contra l’ús d’animal de família o convivent, que en ocasions va ser necessari explicar); 2) beneficis: tenir-los per companyia (19 respostes), per amor (12 respostes), per pena (15 respostes, solapades amb “per amor”), per plaer (8 respostes), per bellesa (3 respostes, solapades amb “per plaer “), per protecció (2 respostes solapades amb” per companyia “). Podem objectar que el qüestionari presentava biaixos atès que era només un “test” sense més ambició i perquè es preguntava sobre els animals sense distinció. A més es va realitzar entre un cercle reduït de persones afins a qui escriu i en l’àmbit territorial de Barcelona. Però entenc que sí es converteix en un petit indicador que es correspon amb el presentat en aquest escrit.

Finalment, voldria fer una petició a totes les persones animalistes o no: per què no abandonem el terme mascota i ens acostumar-nos a anomenar animals de família o animals convivents a aquests éssers estimats que comparteixen les nostres vides?

 

Antropòloga, activista pels drets dels animals, feminista, vegana, heterodisident. Acompanyo i comparteixen la meva vida 3 gates meravelloses. Fundadora d’Antropologia de la vida animal. Grup d’estudis de etnozoologia. Professora universitària: explico a generacions de joves qui són els altres animals amb l’esperança que un dia canviï la consideració cap als animals no humans.

LA PLOMA

312
A prop de Hawaii, cada any centenars de balenes Humpjack, es retroben. Són cetacis polígams i la congregació de mascles espera ansiosa el senyal...

NUTRICIÓ

2764
El programa Cuina Vegana ens ensenya a cuinar la tradicional truita de patates. Ingredients per a 6 - 8 persones: 5 – 6 patates vermelles mitjanes. 2...