Etiquetes Entrades etiquetades amb "especisme"

especisme

3359

El terme mascota s’ha fet popular, tant, que són moltes les persones que l’han adoptat per designar els altres animals, aquells que s’adeqüen a la idea d’animal de família, animal convivent o animal de companyia, tot i que, en aquest últim cas, inferim que es tracta d’una denominació absolutament utilitarista de l’animal. De manera que sembla que mascota anul·la, invisibilitza o resta importància a aquests apel·latius que, al meu entendre, són molt més apropiats per designar els animals que comparteixen, i amb els que compartim, les nostres vides.

Des de la perspectiva social no animalista, els animals qualificats com a mascotes són oposats als classificats com a pàries, als quals no se’ls cuida ni alimenta sinó que, per contra, se’ls intenta exterminar com passa amb els senglars, llops, óssos, rates, coloms, escarabats, etc. La distinció entre els animals considerats mascota i els imaginats com pària, presenta una variabilitat individual entre els integrants de cada societat-cultura. En un mateix grup social hi ha qui prefereix els gossos i gats, o és hostil a una o altra espècie; un percentatge que s’entusiasma amb la visió dels peixos, altres aficionats als rèptils, els ocells, als insectes i al que sigui, per tal de posseir una mascota que ompli els seus desitjos i expectatives.

Buscant la definició oficial de mascota en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana trobem que prové del francès Mascotte i d’aquest, del provençal mascoto “el qui dóna sort, sortilegi” i en femení: Persona, animal o cosa que hom te com a símbol, per tal com considera que porta sort. Com les definicions oficials no satisfan la meva consideració i comprensió del que són els altres animals (que no són ni talismans, ni aporten bona o mala sort), i com no puc aquí estendre en analitzar com es va produir l’apropiació de la paraula mascota com genèric, em prenc la llibertat d’emprar, quan convingui, la terminologia que considero pertinent: animal convivent o animal de família.

A més de l’utilitarisme implícit en la definició de mascota, em demano: es mengen les persones a les mascotes? La qüestió que plantejo consisteix a dilucidar si un animal que forma part de la culinària habitual d’un poble pot continuar sent una mascota. És probable que la major part de les persones responsables d’animals de família, siguin o no animalistes, consideri que no és possible menjar-se’ls. L’antropologia ens mostra que, entre els animals humans i els altres animals considerats comestibles, poden produir-se relacions molt similars a les que es donen entre els animals convivents i les persones encarregades de la seva cura. En aquesta línia, l’antropòloga Margaret Mead, en els seus estudis de la societat a Nova Guinea, deia que s’amoixava i consentia tant als porcs que aquests adquirien característiques dels gossos, per exemple, acotaven el cap quan se’ls reprenia, s’estrenyien contra la persona responsable per recuperar el seu favor, etc., però fins el porc més consentit acabava sent menjat en un convit o donat a un altre grup per satisfer a l’avantpassat d’una altra persona.

Una altra zona, coneguda pel tracte d’animal de família atorgat als animals considerats comestibles, és l’Àfrica oriental. Pobles pastors com els nuer, shilluk, masais o dinkas, que viuen al nord de Kenya o al Sudan nilòtic, amoixen a les seves vaques. Els homes, que són els que s’ocupen dels caps de bestiar, posen un nom a cada vedell i tallen i retorcen progressivament la seva cornamenta per donar-li formes corbades que consideren belles. Parlen dels seus bous i vaques en les seves xerrades quotidianes i aquests animals ocupen un lloc rellevant en les seves cançons, els cuiden, els adornen amb granadures de fusta, borles, esquellots i cintes. En el cas dels dinkas, els homes dormen al costat dels seus animals, a l’estable que construeixen per protegir-se dels depredadors. La majoria d’aquests grups pastors obtenen el seu aliment bàsic a partir de la llet i els derivats lactis, però, també els agrada molt la carn de boví, que mengen quan un cap de bestiar vell mor de mort natural o en algun festí que celebren amb motiu d’un canvi d’estació, matrimoni i funeral.

El que proposen els exemples citats és que la categoria d’animal de família no és un estat de l’ésser excloent. La gent pot atorgar als animals tracte d’animal convivent més o menys assenyalat. Així que, en lloc de discutir si el porc neoguineà o la vaca dinka són o no autèntics animals de família, el que s’hauria de fer és identificar el grau en què les relacions entre animals humans i els altres animals, en cultures concretes, presenten qualitats pròpies d’una vinculació, forta o feble, entre persona responsable i animal de família.

La relació amb l’animal pària, en general i excepte per a qui és responsable d’aquest, presenta el tipus de qualitats a les que m’he referit però no es pot considerar prototípica, per molt amor que es tinguin ambdos. A més, alguns animals pària, com rèptils i insectes, no compleixen determinats criteris de la relació perquè, per exemple, cal mantenir-los entre parets de vidre o en artefactes creats a l’efecte atès que no se’ls permet deambular lliurement en l’espai domèstic (on, en principi, els primers no haurien d’estar, a l’inrevés del que és propi amb els segons). Al contrari passa amb els porcs neoguineans i amb els caps de bestiar africans, els animals humans els fiquen a casa i dormen al seu costat. Però, el gust per la carn dels seus companys humans rebaixa considerablement el seu estatut d’animals de família. Perquè, encara que se’ls permet compartir la intimitat familiar també són assassinats i acaben a l’estómac dels membres de la família, fórmula que no afecta els integrants humans del grup entre si, fins i tot en el cas dels caníbals.

Per exemple i al fil de l’anterior, en un nivell superior se situa a la vaca hindú i al cavall que es converteixen en objecte d’interès religiós, utilitari o estètic establint un vincle de tipus moral que elimina qualsevol pensament de menjar carn de boví o d’equí en determinades cultures. Aquests animals, per la seva grandària, no acompanyen a la família en l’interior de la casa sinó que viuen a l’aire lliure per al delit dels responsables. Aquesta relació de criteris de definició apunta per què, a la mirada occidental, gats i gossos són els models per excel·lència d’animals de família: els alimenten, tenen cura d’ells, conviuen en els domicilis i dormen fins i tot en el propi llit de la persona responsable. El mutu amor que es professen no es veu mai esmorteït per un desig de menjar la seva carn, desig que, pel que sabem, podria ser recíproc.

Per tant, es pot afirmar que en el grau més elevat de la condició d’animal de família, aquest no és “bo” per menjar encara que això no signifiqui que no es consumeixin determinats animals perquè són considerats convivents. La condició d’animal de família no és mai un factor independent dels hàbits alimentaris. Perquè, el motiu que no es mengi determinada espècie i que es converteixi en animal convivent, i no en pària, depèn de com s’articuli aquest en el sistema de producció d’aliments i béns de cada cultura.

Un exemple que confirma el que s’expressa es troba en el cas del gos. A Occident, en general, no es consumeix carn de gos però no perquè siguin animals favorits, convivents o de família sinó, bàsicament, perquè els occidentals disposen d’una enorme varietat d’animals pària que són creats i criats de la manera més lucratiu i econòmic possible, sense atendre que són éssers que senten, per satisfer les seves ànsies i el seu gust per la carn. Mentre que els gossos “presten” nombrosos serveis que tenen molt més valor que la seva carn. Per contra, les cultures que mengen cànids no disposen o tenen poques fonts d’aliments d’origen animal i el servei que poden prestar els gossos no és suficient per prescindir dels productes que proveeixen una vegada que són assassinats. Xina era un d’aquells països on l’escassetat de carn i la inexistència d’una indústria làctia van provocar pautes alimentàries basades en el vegetarianisme involuntari. Allà el consum de carn de gos era la norma, no l’excepció. Sabem que aquesta pràctica continua vigent, malgrat les normatives que, de manera més o menys estricte, prohibeixen, per exemple, la cria de gossos per al consum, a la ciutat de Pequín.

Resumint podem establir que, en determinades cultures, el factor que prescriu que un animal de família sigui o no menjat és la seva utilitat residual encara que, sens dubte, avui la persona responsable d’un animal convivent rebatrà apassionadament aquesta afirmació. Perquè molta gent pensa que la característica fonamental de la condició d’un animal és una utilitat relativa, és ser animal de companyia i, potser, atraure la bona sort. Aspectes que es troben implícits en la definició de mascota que vaig referir a l’inici: “… que serveix de talismà, que porta bona sort; … Animal de companyia “.

La idea que els animals convivents són relativament útils i fins i tot inútils, com freqüentment se’ls considera en l’àmbit rural, prové dels hàbits i costums de possessió d’animals de les classes aristocràtiques. A les corts imperials del món antic existien jardins zoològics on es feia ostentació d’animals exòtics, rars i particulars, a fi de distreure al visitant i com a símbols de poder i riquesa. Estatus social que es mostra des dels egipcis i la seva passió pels guepards o pels felins en general, o les egípcies que acostumaven a lluir serps vives al voltant del coll, a la manera com fan avui algunes dones vestint cadàvers de visó, llop, etc., sobre les seves espatlles, fins a arribar als emperadors romans i la seva predilecció pels lleons.

O en l’edat mitjana europeu, quan les cases reials acollien tot tipus d’animals que eren mimats per les dones o al segle XVII quan les dames portaven gossets sobre el pit als que alimentaven amb llaminadures. Tota una demostració de riquesa, un luxe, perquè el poble no podia permetre tenir animals que no tinguessin utilitat ja fos a la caça, pasturatge, protecció, etc. Però amb l’aparició de les anomenades classes capitalistes o mercantilistes, la possessió d’animals per “plaer” es va convertir en una de les formes de demostrar que no s’era plebeu. Perquè disposar d’animals amb aquest objectiu no era una activitat inútil, ja que accedir als cercles del poder s’aconsegueix a través del consum de prestigi. Amb el que podríem anomenar democratització de l’economia, la tinença o possessió d’animals cars o de luxe va deixar de ser tan valuosa per al contacte social a diferència del que va ser antany.

Des de l’Antiguitat fins avui, els animals de família han proporcionat “serveis” de companyia i d’entreteniment per a l’animal humà. I, des d’aquesta perspectiva, els animals convivents contemporanis no poden competir amb les pràctiques que es realitzaven antigament, per exemple, els combats que tenien lloc entre lleons i elefants (malgrat les tremendes baralles de gossos, galls, etc., que s’organitzen en l’actualitat). Encara que, analitzant la qüestió es pot establir que avui, un gos que persegueix una pilota i la torna o un gat caçant ratolins imaginaris o mosques i aus, poden crear un espectacle i un embadaliment absoluts per a la persona responsable.

Per acabar afegir que, a través d’un petit qüestionari, vaig preguntar a una mostra aleatòria de 35 persones -animalistes o no- sobre els “beneficis” de tenir animals de família o convivents i les respostes més significatives van ser: 1) ús majoritari del terme mascota (29 respostes, contra l’ús d’animal de família o convivent, que en ocasions va ser necessari explicar); 2) beneficis: tenir-los per companyia (19 respostes), per amor (12 respostes), per pena (15 respostes, solapades amb “per amor”), per plaer (8 respostes), per bellesa (3 respostes, solapades amb “per plaer “), per protecció (2 respostes solapades amb” per companyia “). Podem objectar que el qüestionari presentava biaixos atès que era només un “test” sense més ambició i perquè es preguntava sobre els animals sense distinció. A més es va realitzar entre un cercle reduït de persones afins a qui escriu i en l’àmbit territorial de Barcelona. Però entenc que sí es converteix en un petit indicador que es correspon amb el presentat en aquest escrit.

Finalment, voldria fer una petició a totes les persones animalistes o no: per què no abandonem el terme mascota i ens acostumar-nos a anomenar animals de família o animals convivents a aquests éssers estimats que comparteixen les nostres vides?

 

Antropòloga, activista pels drets dels animals, feminista, vegana, heterodisident. Acompanyo i comparteixen la meva vida 3 gates meravelloses. Fundadora d’Antropologia de la vida animal. Grup d’estudis de etnozoologia. Professora universitària: explico a generacions de joves qui són els altres animals amb l’esperança que un dia canviï la consideració cap als animals no humans.

3802

· “Segons rescatadores de Vegan Hope Animal Association, més de 20.000 víctimes han mort durant la crescuda del riu Ebre.
· No pertànyer al cercle moral, la justificació per no ser salvades.

És un deure ètic matar els animals de producció que pateixen un gran sofriment si no hi ha cap manera econòmicament viable d’alleujar-los” (Reglament Nº 1099/2009 del Consell Europeu). Ells i elles, els més de 10.000 -segons les fonts oficials-, no van rebre ajuda humanitària per part de l’Estat i els seus òrgans de Protecció Civil: ni refugis, ni albergs, ni rescats, tampoc salvament o assistència sanitària. Per als animals que no siguin humans, no hi ha obligació de garantir el dret a la vida ia la integritat física. Són danys materials, “econòmicament inviable” va ser salvar els seus batecs.

Durant un risc d’inundació, el Pla estatal de protecció civil diferencia les fases de pre-emergència, emergència i normalització. Primer informar que va a produir-se la catàstrofe, després actuar en conseqüència i finalment restablir la norma. Amb els no humans, si conegut el risc d’inundació no es va produir la prevenció ni la intervenció immediata, si el posterior moment de restitució de la normalitat. Una normalitat que es basa en el ressorgiment de l’explotació i opressió.

Fase de pre-emergència

El que ha passat a Saragossa, diu Laura Luengo cofundadora del Santuari Wings of Heart, “només posa de relleu, per als animals de granja, les condicions en què viuen“. “Són simples mercaderies, ningú entén que puguin arribar a patir“. Algunes explotacions ramaderes van evacuar a les seves propietats abans que es produís la riuada, però segons Luz Navarro, de Vegan Hope Animal Association, “si els han salvat és perquè no volien perdre diners“. “Jo he estat amb ells (els grangers) i són violents. L’únic que els preocupa són els diners que poden guanyar, res més. Una persona que es dedica a criar un animal per producció en l’únic que es preocupa en una inundació és en els diners que perdrà “.

Fase d’emergència

Desenes dels considerats mercaderies, que tenen incrustats dígits en les seves orelles i no noms en la seva persona, van ser rescatats per diferents grups. Vegan Hope Animal Association, Amnistia Animal, Adala Zaragoza, Askekintza-Liberacción Animalista i altres associacions van reunir recursos humans i materials per realitzar el major nombre de rescats possibles. “Hi havia molts animals morts, tant de granja com gossos, gats, cavalls … que encara seguien lligats amb cadenes o dins de tancats sense haver pogut tenir possibilitat de salvar-se per si mateixos; un paisatge desolador i molt trist. Bastants dels animals rescatats portaven dies sense menjar, altres havien passat molt temps amb la meitat del seu cos a l’aigua, malalts, amb pneumònies, al límit de les seves forces; molts no han aconseguit superar després del rescat per molta ajuda i tractaments que els hem donat “segons Adala Zaragoza.

Moltes de les cares dels animals morts reflectien l’agonia que havien passat“, denuncia Luz Navarro. “Hem trobat unes imatges dantesques, de xais nounats ofegats, de cossos ja descompostos, de quatre nadons porquets un d’ells tirant escuma per la boca … Hem vist unes imatges que la veritat són molt doloroses“.

I encara que molts ja estaven morts, alguns havien que seguien dempeus. En el marc legislatiu, hi ha un concepte clau: matança d’emergència. “Matança d’animals ferits o afectats per una malaltia que comporti un intens dolor o sofriment quan no hi hagi una altra possibilitat pràctica de alleujar-los” (Reglament Nº 1099/2009 del Consell Europeu). De vegades es produïa amb intens dolor i violència (“li vam donar amb la maça 50 vegades i el fill puta -un porc que va sobreviure- no moria” deia un dels operaris encarregats de retirar els cadàvers) o ni tan sols es realitzava: “He vist llençar a un camió diversos animals vius encara” afirma el fotoactivista darrere Tras los Muros. “Va ser devastador. Vaig veure cossos de porcs morts penjats d’alçades que havien intentat escapar, supervivents sobrevivint entre muntanyes de cadàvers després de 5 dies sense aigua potable, calor, menjar o atenció veterinària, tractors carregant cossos sense vida que s’amuntegaven en camions. Mai havia presenciat un escenari tan desolador. La tragèdia dins de la tragèdia. Per si no fos poc la vida a la qual han estat condemnats són víctimes a més d’una inundació“.

Hem anat rescatant els animals tal com anàvem tenint accés a les zones, en moltes se’ns denegava l’accés bé pel perill per a nosaltres, per ser zones privades sense accessos permesos o simplement no ens deixaven passar per altres causes alienes a nosaltres” afirmen des Adala Zaragoza. Els impediments per accedir a les zones afectades tenien a veure amb el mitjà de transport, la consideració dels grups de rescat com a persones civils i, a més i sobretot, el caràcter de les víctimes com a propietats d’explotadors. Segons Luz Navarro, que ha rebut amenaces a través de WhatsApp, “el dia que vam anar a rescatar els porcs, la gent del poble estava a la granja amb escopetes i aixades interceptant els nostres cotxes, amenaçant … Afortunadament no va passar res, però podria haver passat alguna desgràcia “.

El preu de cada individu compte. Diferents voluntàries i activistes afirmen que els i les explotadores no desitjaven salvar les vides dels individus confinats en granges per motius econòmics: l’assegurança surt més rendible. A més, l’Estat ha aprovat un Reial decret en el qual no només  s’indemnitzarà econòmicament a les empreses ramaderes afectades, sinó que se’ls s’adjudicaran, també, diferents beneficis fiscals. Segons el diari ABC “la riuada de l’Ebre els costarà a les asseguradores més de 10 milions d’euros“.

Per a la persona que està Tras los Muros: “Els responsables d’aquesta tragèdia no són el govern o les autoritats, sinó cada consumidor de carn per al qual la indústria ramadera existeix“. Així ho entenen Evelyn Gutierrez i Diango Casabella, fundadors de Leon Vegano Animal Sanctuary: “Des del nostre enfocament antiespecista, i el que és convenient per als animals, cal tenir en compte que les granges, els escorxadors i qualsevol altre centre i/o forma d’explotació animal no hauria d’existir. A l’Estat no li rendiria ni li interessaria dedicar recursos humans per muntar un dispositiu d’evacuació primerenca dels més de 10.000 animals morts per les inundacions, és més fàcil pagar indemnitzacions dels diners públics. Al final, tots aquests animals moririen en un escorxador. Tots els animals que van morir són per a l’Estat màquines de producció molt econòmiques i fàcilment reemplaçables. Nosaltres creiem que ja que almenys l’Estat mai mostrarà (ni va mostrar) preocupació per les veritables víctimes d’aquesta catàstrofe, almenys hagueren de permetre l’accés als equips de rescat formats per voluntaris que van acudir des de totes parts del país per salvar animals, que en molts casos es van trobar amb la negativa de les autoritats i l’hostilitat dels explotadors“. Si l’ús és institucional i emparat per la llei, està legitimada i justificada qualsevol explotació.

Segons deia Gary Francione en Lluvia sin trueno “en l’ús institucional, que exploten animals (que en la major part dels casos també són els seus amos) determinen que d’aquest ús de l’animal s’obtenen beneficis i la llei ho accepta. Però si la ‘crueltat’ o la ‘necessitat’ de dolor, sofriment o la mort les determinen, no la conformitat de l’acció amb un criteri abstracte, sinó els beneficis derivats d’ella que estableixin els propietaris, llavors, llevat que els amos de la propietat no actuïn racionalment (si es dóna la circumstància que no maximitzen el valor de la seva propietat animal), la llei pensarà en tots els casos que la seva conducta està justificada. És la seva propietat i la utilitzen de la manera més rendible per extremar el seu valor“.

A més de les víctimes confinades en granges, altres les van haver també en cases, les considerades mascotes. Cavalls, gossos i gats es van ofegar després de la riuada de l’Ebre. Segons Charlie Green, d’Amnistia Animal, “en tema de gossos i gats la gent sol bolcar-se més. Estan més sensibles amb els animals de casa“, per això s’estima que el nombre de supervivents és superior ja que més persones es van dedicar al rescat d’aquests damnificats. De les víctimes silvestres poc se sap. No es coneixen xifres, perquè en part no són propietat quantificable de ningú. Per tant, ningú exigeix ​​recompensa econòmica pels seus morts. S’estima que poden haver estat molt poques perquè la zona afectada per la riuada són pobles propers a Saragossa i majorment ocupats per granges.

Encara que milers d’individus van morir rere dels murs de l’especisme, més de 30 vides recloses en la indústria van tenir una segona oportunitat. “La història de Pablo és una història una mica peculiar, no ha estat a punt de matar-lo la riuada, sinó la vida en una granja“, explica Laura Luengo. Va sobreviure a l’auguri de la matança gravada amb tinta morada a l’esquena. El van rescatar d’una mort segura. També a Aske, un altre xai refugiat provinent de Saragossa que van trobar en una granja al costat d’una muntanya de cadàvers. Chris i Lamby, Joel, Olga i Eneko, Moisès, Guillem i Ramon i desenes de gallines i galls com Pedro, Victor, Samu, Jorge i Diego viuen actualment en diferents santuaris de l’Estat Espanyol. Van arribar amb la cama trencada, amb estrès, amb deshidratació i una infecció general, amb hipotèrmia i completament desnodrits o amb pneumònia o sarna, però a partir d’avui els refugiats passaran la resta dels seus dies recuperant-se de les seqüeles del seu passat. “La majoria dels santuaris, inclosos nosaltres, treballem per sobre de les nostres possibilitats. Però bé … sempre intentes fer un esforç més enllà o buscar-te la vida. En el cas dels animals de Saragossa: o els acollíem o estaven condemnats a morir allà” comenta Laura Luengo. Charlie Green lamenta les moltes vides que es podien haver salvat: “Podríem haver estat rescatant a cada hora: havien molts animals en molt males condicions i es podien treure vius, però com que no hi ha on ficar-los, aquí s’anaven a morir” i és que, els santuaris d’animals pateixen diverses dificultats que els fan complicat acollir a tots els refugiats que voldrien. “Ara mateix el major impediment per acollir nous habitants és la manca de diners. Ingressem menys de 900 € al mes per costejar les despeses d’alimentació, veterinària i manteniment de les instal·lacions. I en el mateix ordre d’importància, hi ha la falta d’espai per a noves acollides. Tot això sumat, fa que estiguem treballant sempre al límit, molt per sobre de les nostres possibilitat” afirmen Diango Casabella i Evelyn Gutierrez.

Fase de normalització

Un cop rescatats, els i les refugiades han de tornar a la normalitat. Normalitat entesa de forma diferent en els santuaris a la entesa en la vida rere dels murs: una normalitat lliure d’explotació i opressió. Tot això passant primer per la sociabilització: “(Chris i Lamby) Són dos nadons orfes que han vist morir ofegada a tota la seva família i ells mateixos van estar a punt de no sobreviure. El seu estat anímic en arribar era molt baix, s’ajuntaven els dos a les cantonades, un intentant amagar el cap sota l’altre per la por. A poc a poc comencen a confiar en nosaltres. És un procés molt complicat que requereix de molta paciència i hores de dedicació diàries, d’estar amb ells. La primera setmana, Diango va dormir amb ells cada nit per ajudar-los en aquest procés. Ara el seguim de dia, en el seu nou cobert de quarantena“.

S’afavoreixen futures catàstrofes, noves tragèdies dins de la tragèdia de l’explotació i opressió. Per això, a més d’una major implicació i organització de rescatadors, presència veterinària i la necessària captació de recursos econòmics, cal l’ajuda a santuaris. Des de Leon Vegano es vol insistir en no oblidar “que quan els animals arriben als santuaris, comencen una llarga vida que sense diners és impossible que puguem mantenir, pel que rescatar és tan important com proveir o captar els fons econòmics que ens permetin sustentar aquestes vides“. Les desenes de vides rescatades de l’especisme després de les riuades de l’Ebre només seguiran vivint si hi ha una col·laboració total amb els santuaris que salven les seves vides dia a dia, després de la catàstrofe i quan l’emergència s’oblida.

 

 

Informa: Diana Lsid
Imatges: Tras los Muros / PACMA

2967

Maleïdes dones, maleïdes aquestes, sempre fotent tot … Maleïdes. Maleïdes dones qüestionant la tecnocràcia. Maleïdes dones recol·lectores, pretenent desbancar la glòria de la caça mascle. Maleïdes atees, desafiants a Déu pare testicular. Maleïdes, totes. Maleïdes paridores, maleïdes menstruadores, maleïts llimacs, maleïts els seus fluxos i les seves corbes transgressores de la geometria regular. Maleïdes les seves brutes regles i maleïdes mil vegades quan esmenten a Pachamama, maleïda la dona de petit hort, de petita economia, maleïda la dona de món comprensible. Maleïdes dones, volent decidir sobre els seus cossos, maleïts els seus cossos quan no compleixen amb els requisits exigits, maleïdes lletges, maleïdes grosses, guarres, bolleres. Maleïdes putes. Maleïda la dona guerrera, maleïda la que opina i resisteix, maleïda contempladora del temps, cuidadores d’aus, alletadores de pau i de dissidència, maleïdes elles i les seves idees pròpies. Maleïdes per voler globalitzar el dret a l’avortament, maleïdes assassines. Maleïdes insubmises a l’heteropatriarcat, maleïda la seva desobediència al capitalisme, maleït el seu antimilitarisme, maleïda la seva mania de tenir cura i acaronar i dialogar, maleïda la seva nauseabunda obsessió pel respecte, maleït el seu infantilisme, la seva tossuderia de voler estimar contra l’odi i el menyspreu.

Maleïdes les indígenes, les migrants, les camperoles, maleïdes les veganes, les que no callen, les que no acaten, les que diuen que no, maleït el seu no. Maleïda la seva arrogància, fotudes dones. Maleïdes, totes …

Avui milions de dones i homes no masclistes han sortit a protestar en el món sencer. No és casual que el moviment de defensa animal és i hagi estat femení, qui millor que les dones per desemmascarar la brutalitat, què millor que la consciència de la discriminació en la pròpia carn per deshebrar el metàl·lic teixit de les desigualtats. La dona que sobreviu al patriarcat no és dominada, però tampoc dominant. Alfa i omega són importants, no signifiquen millor o pitjor, no són aplicables als rols socials. Vulnerables totes, inexpugnables totes. Sense homofòbies, sense heterofòbies.

No és casual que el moviment animalista sigui eminentment femení, encara que hi hagi homes, és clar, masculins, és clar, que ploren en contra del mite masclista i deixen parlar, però que no anul·len el caràcter defensor de l’antiespecisme. La consciència de la discriminació obliga a tractar de que la vida contingui tanta poesia com la poesia, vida. Contra el Vietnam de dones sense cap amb el cuir escorxat, contra el patriarcat armat i els fràgils cossos cremant de Nagasaki, contra l’eficàcia masculina nazi de les granges i els escorxadors, contra els papers mullats de la igualtat cosmètica, contra les bombes de dispersió, les mines buscant mans de noia, les genocides religions totes, l’obsessió fàl·lica dels obeliscs, els gratacels, les torres, els canons. Contra el masclisme de les vaques lleteres proveint el mercat de la carn, violades, espremudes, i portades a l’escorxador després d’anys de vexacions i sofriment. Contra la mecanització: la maleïda dona.

Maleïda dona, solitud, angoixes, dolors, martiri …. però dona clara, blanca, llum, consol, miracles, concepció, llibertat, … els noms. Maleïdes les que es crispen i s’apaivaguen i que saben que canviar el món serà amb totes. Contra algunes, és inevitable, però amb totes.

És summament important que el patriarcat exposi bé els seus collons, mostrant-se sense embuts, perquè llavors es fa més fàcil donar-li uns bons i precisos cops de peu. No cal sortir un dia a cridar i callar quan les aigües amainin, el Dia de la dona és del 9 al 7 de març. Cada any de lluita és un any menys de dictadura. El futur serà igualitarista o no serà.

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

3007

La crescuda del riu Ebre deixa milers d’animals morts al seu pas. Les autoritats i serveis d’emergència han actuat salvant a l’espècie humana, deixant de banda l’ajuda a la resta d’animals. Les protectores d’animals demanen ajuda desesperada per socórrer al major nombre possible de víctimes.

Centenars de persones han estat evacuades a mesura que el desbordament del riu Ebre avançava. Animals confinats en diferents explotacions no han corregut amb la mateixa sort. Segons la Unió d’Agricultors i Ramaders de Navarra (OAGN), els danys ronden més del milió d’euros sense comptar infraestructures. Els animals són considerats propietat, per això també se’ls considera “danys materials”, una cosa substituïble i exempta d’ajuda humanitària. Aquesta consideració com a propietat reflecteix la inexistència d’un servei d’emergència per als animals.

La crítica situació d’aquests individus ha posat en marxa a diferents associacions de Saragossa que estan organitzant grups de persones per realitzar tots els rescats possibles. Des del començament de la crescuda del riu, les protectores han intentat accedir als llocs on hi havia els afectats, però afirmen que els bombers i la Guàrdia Civil els negaven el pas per “qüestions de seguretat pública”. Vegan Hope, Espolones, Adala Saragossa, el Partit Animalista PACMA, Amnistia Animal i Saragossa Animalista s’han unit per realitzar un dels rescats més complexos i colossals de l’Estat Espanyol. Així mateix, diferents santuaris d’animals estan fent forat per rebre els i les rescatades, segons s’afirma des Vegan Hope.

Les protectores demanen ajuda urgent: necessiten flassades, collarets, corretges i material per reconstruir els refugis danyats. També mitjans de transport, barques i recursos econòmics per a animals grans. Amb l’objectiu d’ajudar en tot això, posar-se en contacte amb Vegan Hope a través d’un missatge al seu Facebook, al correu econ@veganhope.org

Fins al moment, diferents mitjans de comunicació informen sobre alguns casos d’animals damnificats. Com els 2.600 porcs estimats que creuen morts en una explotació de Villafranca de l’Ebre o els toros captius en una explotació d’Alfajarín. El barri rural de Juslibol també ha vist com s’han ofegat diversos cavalls.

Imatge: Vegan Hope Animal Association

2706

A València hi ha una plaça dedicada a Cánovas del Castillo. No és l’única. Una simple recerca a Google permet comprovar el nombre de carrers, avingudes, col·legis i instituts que porten el nom d’aquest polític. Fins i tot al Senat espanyol hi ha un monument a la seua memòria. És un nom de prestigi.

No obstant això, Antonio Cánovas del Castillo fou un home que defensà l’esclavitud humana fins a tal punt que aconseguí retardar la seua abolició. Quan l’esclavitud humana només subsistia al Brasil i Les Antilles, quan ja hi havia un consens internacional que estava d’acord que l’esclavatge d’homes i dones estava malament i era èticament inacceptable, Cánovas del Castillo continuà defensant a les Corts espanyoles les bondats de l’esclavitud. I hi ha monuments en la seva memòria.

Fa uns anys, l’editorial Capità Swing publicà “Vida de un esclavo americano escrita por él mismo”, de Frederick Douglass*. És el relat, en primera persona, d’un home esclavitzat i de la seua lluita per la llibertat. Per a ser lliure, hagué de desobeir la llei que li deia que ell era una propietat.

És un d’aquells llibres que cal llegir, perquè proporciona una descripció bastant precisa de què és l’esclavitud, de com afecta les persones esclavitzades i de com corromp les esclavistes. No hi ha bondat en l’esclavitud, no la pot haver.

No hi ha bondat en comprar una dona amb l’objectiu de “fer-la criar” i vendre les seues filles i fills (el “propietari” podia llogar a un home esclavitzat per a aquest propòsit o bé encarregar-se ell mateix). No hi ha bondat a l’abandó a la seua sort a una dona gran esclava, gairebé cega, perquè ja no té utilitat. Ni hi ha bondat en la venda d’un home, separat per a sempre de la seua família, com a càstig per no haver saludat correctament l’”amo”. Això ara ens sembla obvi. Ara.

En la nostra societat condemnem l’esclavitud humana, però quan es tracta de la resta d’animals no reconeixem ni esclavitud o dominació. I, en essència, és el mateix. A Douglass el tractaren com un animal, perquè així es tracta als animals: s’abandonen quan no són útils, se’ls apliquen càstigs correctius, se’ls persegueix quan intenten fugir i, si ataquen l’ésser humà que els turmenta, se’ls assassina.

Veig gairebé cada dia l’esclavitud que Douglass descriu en el cavall que, a prop de casa, llaura la terra amunt i avall, sense poder parar excepte quan l’amo li ho permet; una vegada que ja no tinga forces, acabarà a l’escorxador. En passar les pàgines, vaig recordar la meua primera i única visita al zoo de xiqueta, reconeguí les mirades buides descrites en les pàgines del llibre. Recordí el Coco, un ximpanzé assassinat a trets quan intentava fugir amb la seua família d’aquell zoo immund, l’any 2005. Era agressiu, deien. Després de 27 anys tancat en aquella gàbia, qui no ho seria?

Quan Douglass fugí, vivia esclau amb una família blanca que sentia estima per ell. A diferència d’altres llocs als quals havia viscut, allà no li pegaven, no passava gana ni fred. En aquella casa el tractaven més o menys bé. Però ell volia ser lliure, sabia que l’esclavitud significa la pèrdua de la seua pròpia vida i l’arriscà per ser lliure. Això, insistisc, ens sembla obvi ara, però en l’època en què Douglass va viure ni era obvi ni era evident. Les poderoses veus esclavistes exigien que es complís la llei, des de la biologia s’argumentava la inferioritat i l’animalitat de les “races inferiors”, fins i tot es va arribar a defensar que les persones esclavitzades estaven en una millor situació que les persones obreres lliures.

“Una negra es ven, acabada de parir, amb abundant llet, …”. Així comença un anunci publicat a Cuba, en 1846. Era normal, era legal. Hui, de la biografia de tipus com Cánovas del Castillo s’omet la seua defensa d’aquesta legalitat, la seua defensa de l’esclavitud. En ometre-la, no es reconeix ni la responsabilitat ni la possibilitat de reparació, encara que siga simbòlica.

I tot això ho hem de conèixer, perquè l’animalisme és essencialment, i per sobre de qualsevol altra cosa, una lluita antiesclavista. Heretem la lluita de Douglass i de totes les dones i els homes que es van enfrontar a la mentalitat de Cánovas. Encara que no tinguen monuments al Senat, ni carrers, ni escoles amb el seu nom, la seua desobediència civil pacífica va ser la que aconseguí l’abolició.

————–
*Douglass, Frederick: Historia de un esclavo americano escrita por él mismo, Madrid, Capitán Swing Libros, 2010.

 

Diplomada en Relacions Laborals. Llicenciada en Història. Militant d’esquerres. Feminista, heterodisident i vegana.

2052

“En la línea del Frente” és el títol del nou disc 100% benèfic d’EU LIBRE, llançat el passat mes de març. Aquest àlbum és el tercer en la trajectòria d’aquesta peculiar banda que fa de la seva música una forma d’activisme contra el especisme i en favor dels Drets Animals i altres causes socials.

En el disc hi ha hagut una clara evolució cap a estils més electrònics i major versatilitat en les veus. També fan incursions en altres llengües, a més del castellà. Dels 16 temes, n’hi ha un íntegre en anglès i alguns en els que té presència aquest idioma, un tema en euskera i un altre en català.

El disc compta amb la col·laboració de Mars de Habeas Corpus i Riot Propaganda, Mïnsa de Desechos, Tizslow, Cesk Freixas, Mario de Revolta, Crae i Olduvai entre altres. A més, està desenvolupat sobre les bases de quatre productors: Filter DJ, 1101vs13, Nabil Moratalla i Dru.

Amb cançons com Especismo, Eterna Primavera o I’m vegan, “En la línea del Frente” denuncia les situacions que viuen els animals no humans, anima a combatre les discriminacions i mostra opcions ètiques per acabar amb les injustícies.

 

 

EU LIBRE dóna suport a multitud de col·lectius i organitzacions amb la donació dels seus discos, així com amb concerts benèfics. En aquesta ocasió tot el recaptat serà destinat al Grup de Suport de presos de l’ALF (ALFSG).

1670

Des del passat dia 16 d’octubre es pot visitar l’exposició fotogràfica “ESPECISME” a la sala Alhóndiga de Zamora.

L’especisme és la discriminació basada en la diferència d’espècie. En analogia amb el racisme i el sexisme es tracta d’afavorir els interessos d’uns individus en oposició als d’altres per no pertànyer a la mateixa espècie.

La mostra, composta per trenta imatges amb textos explicatius, posa la mirada sobre el tracte que es dóna als animals i l’ús que se’n fa.

Les fotografies han estat realitzades per alumnat de l’IES La Vaguada, com a part d’un projecte de del Grau Mitjà de Laboratori d’Imatge.

La iniciativa sorgeix a partir d’una xerrada oferta per l’associació antiespecista Defensa Animal Zamora (DAZ) al centre educatiu despertant l’interès pel tema entre un grup de vuit alumnes i la seva professora decidint, entre totes, plantejar aquesta iniciativa a DAZ .

L’abandonament, les festes populars, la vida dels animals en els circs i en els zoos, la caça, la indústria alimentària o l’experimentació són algunes de les realitats captades pels i les joves fotògrafes. També es pot veure una comparació amb el racisme i el sexisme través de retrats i una altra sobre el projecte Gran Simi.

Des de l’associació valoren molt positivament el projecte perquè és una forma de normalitzar el missatge antiespecista en un àmbit concret de la societat.

DAZ posa a disposició de qualsevol col · lectiu o administració l’exposició i confien que es pugui exposar en el major nombre possible de llocs. La Universitat de Valladolid ha manifestat l’interès de comptar amb ella.

La mostra es pot visitar fins al dia 26 d’octubre de 10 a 14 hores i de 17 a 21 hores al Palau de l’Alhóndiga, a la Plaça Santa Anna, s / n, a Zamora.

LA PLOMA

1175
A la xarrada de les II Jornades Veganes de Benissa, haguí de passar massa ràpidament per damunt d’eixa patètica masculinitat que s’amaga darrere de...

NUTRICIÓ

3505
Recepta de llenties estofades asturianes.     Ingredients: 1 carbassó amb pell 1 ceba 1 porro 1 tomaquet 4 grans d'all 7-8 mongetes verdes 1/2 paquet de llentia seca 1 culleradeta de pebre vermell...