Etiquetes Entrades etiquetades amb "especisme"

especisme

312

Angry Bird ja és a la seua nova llar. Allà estarà envoltat dels seus, veurà totes les matinades i respirarà l’aire pur de la muntanya amb la seguretat i confiança del seu colomar, una meravella amb una bonica porta de fusta sempre oberta, que cada dia li dirà que és lliure d’eixir i de tornar a entrar a retrobar-se amb el seu menjar i el seu raconet. Allà serà qui ha de ser i mai hauria pogut ser a dins de la gàbia més gran que poguérem trobar, sempre tancat i sempre a soles.

És un colom enorme. La primera vegada que el viu estava lluny de mi. Quan la gossa Olaia el trobà i ell estengué les ales per a intentar fugir, pensí que era un ànec dels que es refugien al xicotet aiguamoll proper. L’enorme ferida oberta que tenia a l’esquena i les seues plomes tallades, a més del dolor, la fam i el cansament, no el deixaven volar. Sort que l’Olaia no porta el seus nervis i la seua curiositat més enllà d’olorar i mirar.

Les plomes remeres de les ales són, juntament amb les timoneres de la cua, les plomes de vol de les aus. Són llargues i resistents, i les d’Angry tenen una canya molt forta i, a la vegada, molt lleugera, plena d’aire. Són molt distintes a les plomes xicotetes i lleugeres que li cobreixen el cos. Les de les ales de l’Angry estaven tallades quasi per la meitat, amb una forma recta per a que no volara. Per sort, les acabarà canviant per unes de noves i, aleshores, podrà volar de nou.

No sabem qui l’atacà, si una rapinyaire, una gavina, un gat… Tampoc sabem com és que un colom que no pot volar, perquè algú no volia que volara, acabà allà i així. No sabem com és que aconseguí sobreviure. L’haguérem d’alimentar amb boletes de pinso molt i mullat, i donar-li l’aigua amb una xeringa. Només tardà tres dies en menjar i beure a soles, i en unes poques setmanes no quedava res d’aquella ferida tan lletja. I començà a ballar cada vegada que entràvem a la seua habitació, amb el pap completament unflat i les plomes del coll alçades com si fóra un cap guerrer.

Pel que sembla, pertany a una de les moltíssimes races del que anomenen coloms de raça, “ornamentals” o, fins i tot, “de fantasia”[1]. Per suposat, no existeixen a la natura, són encreuaments creats pels éssers humans a partir d’unes poques races primigènies, també creades pels humans per a explotar-les amb determinats usos, principalment com a missatgeres, per a engreixar-les i menjar-se-les o per a la caça. En aquest cas, eren utilitzades per a alimentar i entrenar rapinyaires, com a esquer o, directament, com a arma de caça. Hom sempre ha ensinistrat coloms de qualsevol sexe per a aprofitar el seu festeig, ja que podien atraure coloms salvatges al colomar que, així, es capturaven amb facilitat.

Ara, com passa amb les races de gossos i els seus pedigrís, son majoritàriament capricis, hobbies i negocis. Existeixen campionats i exhibicions, on els criadors i aficionats (com sempre, és difícil trobar dones fent tot això) mostren els seus candidats i parlen de les seues tècniques de cria a la recerca del “colom perfecte”, dins dels estàndards de raça. Així, multipliquen els encreuaments d’individus amb “tipus fiables” i, arribat el cas, recorren a la consanguinitat per a mantindre i reforçar determinades característiques i “tipus”, tot aprofitant el que consideren com a individus forts.

Només a Europa, estan reconegudes més de 400 races distintes, múltiples variants a partir d’una gran diversitat de característiques i formes, que la nostra veterinària anomenà “mutacions”. Varien les alçades, les grandàries i els pesos dels animals. Varia la forma, la mida, l’amplària o la llargària del cap, del bec, de les carúncules nassals, dels paps, dels colls o de les potes. Varien enormement els plomatges i, encara més, les seues coloracions. Poden haver-hi animals amb viseres i dobles viseres de plomes sobre els ulls; també poden haver-hi “melenes” de plomes al voltant del coll, fent efectes com de bufanda o d’abric de pells; n’hi ha de coloms que poden tindre les potes completament emplomades, fins a tapar els dits i les urpes.

Totes aquestes races, han estat subdividides en 10 grups. Entre les que inclouen més diversitat, estan les que es caracteritzen pel seu gran pap, sempre unflat i arrodonit. Entre les de “tipus gallina” està la raça més criada al món: la Modena. Solen ser molt grans, desenvolupades a partir de races criades per a la producció càrnia. La seua “parada” (postura natural) amb el seu cos curt i el seu coll llarg, fa que semblen gallines xicotetes.

Els coloms de color, que també agrupen més de 80 races, combinen una gran diversitat d’aquests i, amb la combinació dels de les diferents plomes, poden fer dibuixos uniformes o geomètrics (sobre tot, a les ales). En els d’estructura allò que es busca és la seua parada, però també es desenvolupen elements característics com cues de paó o enormes viseres i còfies. Passa el mateix amb els coloms de forma, on la parada es combina amb característiques formes del cap, del bec o de les potes.

Dels grups amb menys diversitat de races, destaquen el dels coloms carunculats que, òbviament, cerca el desenvolupament deforme de les carúncules nassals, sovint en creixement permanent durant tota la vida de l’animal. Altra horrible deformitat és el dels coloms encorbatats, amb becs que es prolonguen des dels front cap a baix, sense cap angle, i que sovint són pràcticament inexistents.

Finalment estan les races caracteritzades per qüestions no relacionades amb el seu aspecte, malgrat que ja no es crien per a altra cosa que per a l’exhibició. Els coloms tambors reben el seu nom d’un parrup molt característic: el cant d’aquests coloms recorda el so d’un tambor. Per la seua banda, els coloms de vol alt poden arribar a ser un diminut punt en el cel, si és que alguna vegada els deixen volar. Destaquen els coloms voltejadors que, mentre volen, es deixen caure a pes mort i donant giravoltes, com si un caçador les haguera abatut, abans de recuperar el vol normal (que també pot incorporar més giravoltes). Fins i tot hi ha una raça, d’origen nord-americà, que perd la capacitat de volar als 6 mesos i que fa tot això per terra, mentre corre i camina.

Com sempre, allò més terrible és el que amaguen les aparences, els espectacles o les bones paraules dels criadors. Les deformitats generades per algunes d’aquestes races impedeixen els individus alimentar les seues cries i obliga a utilitzar coloms dida. Això passa especialment entre les races de bec quasi inexistent i entre les de pap gran, que també es poden distendre i deformar encara més, fent que els animals se’ls xafen. Les que tenen llargues plomes a les potes poden trencar els seus ous o tirar-los dels nius, i per això se les tallen abans de la posta. Les viseres de plomes poden arribar a tapar completament els ulls dels individus.

Els criadors, per a mostrar els seus gran coneixements i tècnica, les manipulen i les ensenyen sense cap problema per a immobilitzar-les entre les seues mans, que mouen de forma nerviosa amunt i avall. Immobilitzen les seues potes agafant-les entre els dits, els posen la mà sobre el cap, mouen els dits davant dels seus ulls o les giren bruscament i, cap per avall, per a estirar del seu bec i mostrar els paps o els colors dels plomatges. També els podem veure utilitzar punters de fusta i altres objectes per a assenyalar característiques d’animals engabiats, sempre tensos i tristament habituats a totes aquestes manipulacions.

Les preparen per a concursos i exhibicions amb tota classe d’instruments, amb les que manipulen becs, ungles i plomatges. Amb tisores tallen plomes i generen efectes estètics artificials com, per exemple, el d’eliminar les de determinats colors que estan intercalades entre les del dominant al pap o a la resta del cos. També fan servir llimes i tallaungles amb les que manipulen les formes dels becs, arribant a cercar simetries perfectes. Durant aquestes manipulacions, també utilitzen instruments immobilitzadors fabricats específicament o coses com un mitjó amb la punta tallada, que posen als animals com si fóra un jersei per a immobilitzar les seues ales.

La majoria de coloms de raça es passen la vida tancats al seu colomar i, en el cas dels de races que tenen el vol, la solta i el festeig com a raó de ser, no deixen de patir una llibertat limitada i permanentment vigilada, sotmesa a treballs forçats. Com passa sempre amb totes aquestes pràctiques, la cria és generadora de negoci, de transaccions i compra-vendes que sovint són capricioses, compulsives. I, al voltant de tot això, estan els negocis dels estris com colomers, gàbies i altres instruments, a més de la farmacèutica, la veterinària o l’alimentació específica, que també generen investigació amb animals infectats amb malalties per a provar l’eficàcia de complements alimentaris o de medicaments.

I com també passa sempre amb tots els animals utilitzats i explotats, encara més en el cas dels que han de presentar unes característiques molt concretes, són víctimes permanents de la selecció i el descart. Els criadors, a dins d’immaculats colomars que han preparat per a les visites, poden arribar a parlar amb fredor de l’eliminació “qualitativa i severa” d’individus per a tindre cura dels estàndards de les races. En casos com el dels coloms d’escut, eixos que han de presentar dibuixos molt uniformes per la combinació dels colors de les plomes a les ales, aquest descart por arribar fins al 80 i 90% dels animals.

Aquesta pogué ser la vida de l’Angry Bird. Potser que fóra un d’aquests descarts, en algun lloc on els abandonen a la seua sort en lloc de matar-los. I potser que escapara accidentalment, lliurant-se de tot el procés que l’havia de convertir en un aspecte, una parada, una grandària i un gran pap que ensenyar cada vegada que estaves amb ell. Ara és on tot això no té cap importància, perquè ell no és ni una imatge, ni una foto, ni una fita més en el palmarès de cap criador.

Angry no és una fantasia ni un ornament, i és molt més que un colom de raça. Ell és un individu únic, diferent a tots els altres, siguen de la raça o de l’espècie que siguen, mai millor que ningú i sempre tan bo com qualsevol. Té moltes ganes de viure, i és el que farà fins al seu últim dia. Volarà, sense condicions ni vigilàncies, sense aprofitaments ni usos, i sempre tindrà eixa bonica porta de fusta oberta per a tornar a casa.

——-

[1] La major part de la informació s’ha tret del documental Palomas ornamentales y de raza (2004). És una pel·lícula promocional dels pinsos per a coloms de Versele-Laga, empresa amb seu a Deize (Flandes Oriental, Bèlgica). Està disponible a YouTube, divida en 9 parts:

—————————————

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

747

Som animals sensibles. A l’emmalaltir d’una febre corporal de 42 graus de temperatura les proteïnes es deformen, desnaturalitzant els enzims, deixant de catalitzar funcions químiques vitals, la qual cosa ens aboca al col·lapse irreversible i la mort. Així mateix al revés, un organisme humà en hipotèrmia a partir de 2 graus menys, comença a alentir-se, es desorienta, delata semiinconsciència, falta de memòria, baixada de tensió, dilatació de pupil·les i mort tèrmica. Molts altres animals de sang calenta però, sobreviuen a diferències de temperatura de 60 graus. Respirem de 13 a 16 vegades per minut per oxigenar una sang que exigeix ​​de tal activitat, perquè d’una altra manera ens asfixiem i morim. Hi ha animals que viuen setmanes sense aigua, nosaltres el tercer dia sense hidratar el nostre cos, morim.

Som animals fràgils, de pell nua i delicada, amb tolerància i defenses pròpies cada vegada més minades per l’addicció a medicaments i un estil de vida tòxic. Els ossos pateixen la nostra verticalitat, posseïm vista mediocre, oïda maldestre, olfacte obtús, velocitat ridícula i unes capacitats de supervivència fora de la comunitat bastant disminuïdes, quan no nul·les. Fisiològicament som animals realment patètics i hem aconseguit sobreviure i prosperar gràcies al zel constant i la cooperació. Així com hem patit i mort gràcies a la competitivitat i els odis.

Som animals febles, però apliquem en el dia a dia la llei de la jungla i la violència, ens trenquem els cors, ens fem mal, ens barallem, ens insultem, causem i sentim indiferència per i de les altres. Mantenim desenes de guerres al món, fabriquem armes perquè les persones s’espedacin entre si, mines antipersona amb forma de joguina perquè els nens perdin braços i cames volent jugar-hi. Inventem banderes per poder fer això amb suposats arguments, religions d’enfrontaments i menyspreu, vam inventar pors més enllà de la nostra cautela imprescindible, deixant ofegar al mar a altres persones que només volien viure, perquè el nostre estil de vida va escurar els seus recursos en els seus territoris. Ens terroritzen les diferències i discriminem als que difereixen del nostre pensament, mesura i patró de totes les coses. Cridem perdedores a la gent a la qual el sistema econòmic -que van crear per a nosaltres i que vam abraçar sense badar boca-, no va poder suportar, acusem dels errors sense donar opció a reparar-los, o ens mantenim superbes i altives en els nostres, per no patir l’escarni públic o la falta d’aquesta macilenta autoestima que anem dia a dia tractant de mantenir. La societat dóna poder a les persones en la mesura que les necessita com a consumidores i només en aquest aspecte, la salut psíquica i física de cada individu no importa més que a un nivell financer o simbòlic. No ens cuidem, dividim a les persones en útils o inútils a les nostres perspectives o interessos, no valorem el patiment dels altres, ens ensinistren en la impassibilitat. La precaució natural ha derivat en neutralitat ferotge, la negligència per les altres (quan són elles les que condueixen els nostres tramvies i cusen les nostres sabates), la nostra fingida insensibilitat que deriva a un menyspreu i una discriminació més… afegida a les que ens presten les pors d’altres. La indolència, la desgana, la tebior pels afers comuns que no patim, però podríem patir en qualsevol moment perquè la vida són les nostres circumstàncies i un compendi de sort, justícia i destresa a parts iguals. La societat és displicent, desafectada mol·lecularment, com el tumult que es disgrega quan es declara un incendi. Senyoregen el desamor, el desdeny, la fredor i la mandra que puguin fastiguejar la nostra zona de confort.

Estimem a les persones en funció dels avantatges que obtenim d’ella i no pel que és en si cadascuna, pels seus mèrits propis; és un amor que rendibilitza la relació i la condiciona a la recicprocidad i l’egolatria. Disculpem en les altres aquells defectes que compartim, però som intransigents amb aquells dels quals estem exemptes, com si nosaltres mateixes fóssim l’exemple a seguir. Especegem a éssers innocents per obtenir-ne els seus més íntims sucs, parts del seu cos o el seu cos sencer, simplement per gaudir una caprici. Ens causa mandra entendre altres realitats quan molts canvis hem de fer-los soles, fins que un dia la comunitat els adopta. Ens dol la civilització, i diem que l’occidental té pros i contres com anomenem sort al fet que ens atropelli una ambulància. Però el que sabem està limitat al que sabem.

Viure és absurd, tant com morir. Però l’absurd és l’únic que tenim. Si un gos sembla pesat en demanar afecte, hem de recordar que és per la grandària del seu cor, pur i natural per més que l’anomenem “domesticat”. L’obsessió malaltissa de mostrar una naturalesa dividida en menjar-ser menjar, prové d’una mentalitat capitalista, on l’èxit o el fracàs són els dos únics camins. L’èxit serà premiat per la dubtosa glòria de la depredació, i el fracàs serà l’ostracisme, la solitud, la impopularitat o l’anonimat de la mort prematura. Un sistema binari típicament miop que fa veure la vida en blanc i negre. Amb dos únics prismes. La fal·làcia de la supervivència de la més forta es desmenteix en la societat, on sobreviu per la sort, els rols socials o la manca d’escrúpols, perquè lamentablement la maldat pot ajudar a sobreviure en una favela, on la genialitat en matèria científica és inútil, atès que no hi ha possibilitats per exercir-la, i on l’imperatiu és trobar menjar.

¿Viatjaríem tant si no tinguéssim a qui dir on vam anar o a qui mostrar les fotos del viatge? Compraríem tanta roba si ningú pogués apreciar la nostra vanitat?. Vivim vides que giren entorn a l’aspecte de les coses i ens considerem coses estètiques. Hem relegat l’essencial, emetent opinions segons la nostra por i no segons l’objectivitat. En tot cas patim la cultura de la violació patriarcapitalista, la qual mitjançant força bruta i no arguments massacra bilions d’animals no humans, per engreixar aquest ego immisericorde, injust i epicuri, tractant estèrilment, per altra banda, de satisfer una gana que el sistema i la mesquinesa col·lectiva s’encarreguen que sempre sigui insaciable.

No obstant això, quan les vulneracions que cometem contra les altres es tornen contra nosaltres, plorem previsiblement.

Som animals sensibles, i no podem basar la societat en la desatenció dels problemes fonamentals i l’empatia, per això la doctrina de la manca d’escrúpols és un luxe que no hem de permetre’ns. Estem condemnades biològicament a la cultura de la cura, a la civilització dels manyacs i les carícies, de la independència autonòmica de cada individu però en una comunitat global. I no hi ha argument vàlid que pugui col·locar un tret on havia d’haver un petó. Som animals delicats, però els governs inverteixen la nostra feina i impostos en armament i alçat de fronteres de tota mena, en enfortir la por covarda disfressada de fanfarroneria del mascle patriarcal, mantenint el terrorisme capitalista i especista. El malbaratament material i energètic sempre té un cost mediambiental o personal. Algú paga el barat, el nostre turisme lúdic, i tots els nostres drets no poden passar per eliminar els d’altres. És això tot el que ens ha ensenyat la nostra fragilitat durant centenars de milers d’anys?. Sabem el que ens fa mal i castiguem a les altres amb aquest dolor… convençudes que aquesta nafra no tornarà a nosaltres algun dia.

Podem fer-ho millor, d’això va la nostra espècie i d’això l’humanisme, d’apartar el antropocentrisme perquè la lògica de l’ésser triomfi sobre la del mercat. Podem crear cultures de diàleg, espais de comprensió mútua basats en la vida, en la nostra inestable verticalitat, en els nostres trenta-sis graus i mig, en l’onatge perfecte del desig de la vida. Totes volem viure, aquest és l’únic precepte entorn del qual construir societats sòlidament fràgils, com nosaltres, perquè les que creem estan plenes de víctimes, silencioses i invisibles a la nostra egolatria, després concertines i murs d’escorxadors, amagades en decrets llei i veredictes sagnants, i perquè sabem bé que en aquest prat, totes les flors són necessàries.

——————————————–

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

636

La Junta d’Andalusia, a través de l’Institut Andalús de la Joventut i l’Institut Andalús de la Dona, ha llançat una campanya per a denunciar l’assetjament sexual de carrer, sota el lema “no sigues animal”.

En aquesta campanya, homes amb màscares d’animals no humans (voltor, polp, porc, gall) assetgen de diferents formes dones a l’espai públic. Una veu en off masculina adverteix que els animals de la fauna de carrer estan a l’aguait, animals que s’han d’extingir, desaparèixer. Perquè aquests comportaments, d’aquests senyors amb màscares d’animals, són “més propis d’animals que de persones”. Per si restara cap dubte, el vídeo tanca amb un: “aquests comportaments no són propis de persones”.

Doncs val. Supose que la campanya busca ser intencionadament polèmica. Una polèmica pot ser intel·ligent i de qualitat. Es pot fer, però no així.

El primer pas per solucionar un problema és afrontar-lo com és. Cap dona ha estat assetjada per voltors, polps, porcs, o galls. No. Les dones són assetjades per homes (homes, no persones en abstracte) que es consideren amb dret d’opinar sobre el cos d’una dona, seguir una dona, tocar-la sense el seu permís, etc. Aquests homes, que tenen aquests comportaments, es consideren legitimats socialment. Per això actuen així, perquè creuen que tenen impunitat per a fer-ho. Fan el que fan perquè han après que poden.

Amb aquesta campanya, la responsabilitat en l’assetjament sexual de carrer no només es dilueix, és molt pitjor. Aquest discurs culpabilitza criatures que no ens han fet mai cap mal. Aquesta campanya reforça prejudicis que estan en l’imaginari i que generen violència.

La cosificació (convertir algú en alguna cosa) necessita de les paraules. És el primer pas. Amb les paraules es genera menyspreu, es difonen mentides que legitimen la dominació, la discriminació, la submissió. El feminisme, des del principi, es va enfrontar a aquestes lògiques de dominació, que assignen les dones unes característiques determinades (ser irracionals, emocionals, instintives, etc.), amb una intencionalitat. D’aquesta manera, la violència simbòlica es transforma en violència física. El feminisme sap molt dels danys que causen els símbols, les representacions col·lectives.

Qualificar algú de plaga a extingir, difondre la idea que els porcs són fastigosos o que els voltors són repulsius segueix una lògica semblant. Aquesta campanya s’acarnissa amb qui ja pateix la nostra violència diària, amb qui mai ens fa mal i amb qui no es pot defensar. És molt curiós que la nostra espècie s’haja construït negant la seua animalitat i, no obstant això, cada vegada que té ocasió, responsabilitza individus d’altres espècies de violències que són 100% humanes. Perquè no, aquests comportaments no són propis d’animals no humans, són propis de la nostra espècie, concretament d’alguns homes de la nostra espècie. Es diu patriarcat. A les coses se les diu pel seu nom.

——————————————-

 

Diplomada en Relacions Laborals. Llicenciada en Història. Militant d’esquerres. Feminista, heterodisident i vegana.

1158

Tothom ha sentit a parlar de l’autobús de HazteOir i del seu missatge transfob. És una forma de girar la truita des del privilegi, que es presenta com a víctima de complots ordits amb fosques intencions per organitzacions perverses com el lobby gai, les feminazis o els ecoterroristes. A mi m’agrada la dels antitaurins pagats per Holanda, segons denuncien els que encara no han trobat la forma d’organitzar una matança “benèfica” sense quedar-se amb quasi tots els diners.

Qui, conscientment o inconscient, se’n beneficia d’una determinada situació injusta, genera un discurs victimista al voltant de la seua “normalitat” atacada. Així, ens mostren un món d’homes cis i heterosexuals, occidentals i blancs, amb papers i drets, amb casa, cotxe i nevera plena, sempre perseguits i amenaçats en les seues llibertats mentre al seu voltant les dones “es moren” a diari malgrat que ja han aconseguit la igualtat, on les persones migrants s’entesten en fer perillar la seguretat malgrat la nostra gran solidaritat, on les que vulneren l’heteronorma s’entesten en fer-se visibles al carrer i fins i tot, a l’escola…

En resum, els que són a dalt vessen unes llagrimetes acompanyades d’una crida a la germanor, a “conservar” un irreal punt d’equilibri que les de baix volen trencar amb les seues lluites i reivindicacions. Així, amb tota la barra del món (siga conscientment o no). Segur que us sona allò de “ni masclisme ni feminisme: igualtat”. Si les persones negres dels EUA es mobilitzen front a la discriminació i el racisme que prem el gallet fàcil de tants policies, si fan servir un lema que diu que les vides de les persones negres importen, apareixen veus blanques que diuen que les seues també, que el que importen són les persones. N’hi ha molts, d’exemples.

I, per a això, quina millor manera que forçar escenaris on els xiquets i xiquetes són les víctimes i “les igualitàries” es presenten com les seues suposades defensores. Això és el que fa HazteOir amb el seu autobús, amb el que volen convertir el seu discurs d’odi i exclusió en “llibertat d’expressió” i en persecució política. No cal un autobús: aquest mateix paper de suport per a la creació d’escenaris ficticis el pot fer un modest biberó al mig d’un restaurant vegà, fins a donar lloc a altre lema de la falsa víctima: “ni persones ni animals, totes som éssers vius”.

Per a qui no haja sentit a parlar de la campanya d’assetjament que ha patit el restaurant el Vergel de Tarragona, està perfectament resumida en l’interessant article d’Aula Animal que es diu “Un restaurant vegà no permet l’ús de llet de vaca.” La conclusió d’aquest article és que hauria estat més eficient la “flexibilitat” en l’aplicació de la norma antiespecista del restaurant. Així hauríem de fer en totes les situacions que impliquen “els sectors de la societat més vulnerables, especialment si es tracta de nadons, xiquets o xiquetes”.

Ens expliquen que “tindre raó no és sempre suficient”, i que “de vegades, allò més coherent és ser incoherents”. Com que es tracta d’una oportunitat perfectament aprofitada mediàticament, i com que el moviment pels drets dels animals no ha tingut capacitat de revertir aquest aprofitament amb els seus arguments, hauria estat millor evitar eixa oportunitat. És per aquest mateix motiu que “les organitzacions més influents” no isqueren en defensa del restaurant i la seua gent. La batalla estava perduda i, a més, “tenen una imatge pública que els ha suposat molt d’esforç construir”. Hem de saber recular, tenint en compte quines actituds “són millors pels animals en la realitat social que vivim”.

Comprenc el que volen dir. Crec que jo mateix hauria mirat cap a altra banda, amb eixa aparent naturalitat de les que es veuen obligades a conviure amb discriminacions quotidianes. Recorde una xerrada-debat sobre antiespecisme en un local molt esquerrà de València i amb sopar vegà posterior, i com un dels integrants de l’associació posà els ous sobre la taula. Eren de gallines esclaves. Ocupà la cuina on treballava la persona que preparava el sopar, se’ls fregí amb unes llonganisses valencianes i, per suposat, féu ostentació matxuna de la seua resistència a l’opressió mentre se’ls menjava. Acceptàrem la derrota com a inevitable, amb el consol de tota la gent que escoltà, menjà vegà i debaté amb respecte.

Però, per què ha de ser el pragmatisme l’única opció? La lògica de la legalitat, els papers en regla i el no haver trencat mai un plat no es poden aplicar sempre. Potser que voler esquivar certs colps siga el mateix que no veure més que la tenebrosa ombra d’uns pocs arbres a l’enorme bosc que estem creuant. Potser que la campanya mediàtica contra el Vergel siga focs d’encenalls, i que la coherència de la seua acció, barreja de fermesa, empatia i delicadesa, siga el foc que deixa empremta.

No tot és comunicació: la reivindicació i la conscienciació són la sang que corre per les venes del moviment antiespecista. A dins d’aquell biberó estava, sobre tot, la vida d’una vaca esclava i la del seu vedell d’aquest any.

També hi havia gent que deia que no s’havia de donar publicitat gratuïta a HazteOir i el seu autobús, però prompte quedà clar que sempre ho diu qui no es troba al punt de mira. Aquell biberó s’ha volgut fer servir per a convertir la intransigència d’una part en un atac a la infància per l’altra, per a traslladar interessadament el punt clau de l’afer, des del moment que una persona escriu una mala crítica a una pàgina de ressenyes per haver estat qüestionada, fins la falsa escena en que li lleven el menjar de la boca a una pobre criatura.

En tot cas, tenim un problema quan reaccionem així davant la nostra gent que decideix plantar cara, que no atacar ni agredir. Quan en el millor dels casos se li diu que allò més intel·ligent hauria estat no fer-ho, i en els pitjors se li titlla d’intransigent i de fer-li un pobre favor al moviment. Tenim un problema quan l’anàlisi es centra en el restaurant i els seus errors de comunicació i no en tota eixes reaccions marcades per la síndrome d’Estocolm.

El problema, segurament, estarà en el principal argument que s’ha posat sobre la taula: la nostra feblesa, que hem de tindre permanentment pressent i que ha de condicionar cada cosa que fem, com si el moviment antiespecista fóra el personatge d’un joc del rol i aquesta fóra la seua principal característica.

—————

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

1309

Mentre veia Els Homes Lliures de Jones i el cavaller del Sud, com tantes altres voltes, anava a violar l’esclava Rachel, em vingué al cap aquella escena de Braveheart del dret de cuixa (derecho de pernada, en castellà). En realitat, els documents històrics no donen cap senyal que permeta constatar res que se li assemble, i encara menys amb eixe nom. Fins i tot, quan apareix, és per a que els senyors afirmen que no en tenen constància que s’haja aplicat mai i que, en tot cas, renuncien a eixe suposat dret per “injust i deshonest”.

En realitat, no necessitaven apel·lar a cap dret per a forçar una dona camperola, només ho havien de fer amb la seua impunitat i la indefensió de les víctimes com a escut i, per suposat, lluny de qualsevol ostentació. La igualtat davant la llei i la seguretat jurídica no són conceptes d’aquella societat estamental. Per altra banda, l’honor de la família es podia obviar a canvi de tanta proximitat al poder, que podia atorgar beneficis, excepcions i privilegis. Les dones eren usades com a instruments de promoció i monedes de canvi; estaven socialment més a sota que els homes que podien traure profit d’eixa situació, des del violador fins als membres de la seua pròpia família.

Tal vegada ens trobem davant l’explicació a que les violacions siguen l’icona per excel·lència de la injustícia, de l’abús. La lluita no es genera des de la solidaritat i l’empatia, sinó de la l’instrumentalització heteropatriarcal del fet; el patiment de les dones és patiment, sobretot, quan convé per a “les lluites dels homes”, continua eixint de la foscor només quan els homes han de clamar contra els seus greuges. Un bon exemple de tot això, malgrat que portat fins al ridícul, és eixe vídeo del Tetazo a l’Obelisc de Buenos Aires on, per sorprenent que semble, l’exclusió dels homes “feministes” ocupa el centre de la notícia.

Entre els Homes Lliures de Jones podem veure clarament eixa instrumentalització, amb el racisme i l’esclavitud com a protagonistes. Els homes blancs es revolten perquè no és la seua guerra, perquè els amos de més de 20 esclaus no han de morir al camp de batalla. Al nord passava una cosa semblant: els rics podien fugir de la mort comprant la seua llicència, com també es pot veure a la pel·lícula Gangs of New York. A la guerra morien els pobres per a defensar els interessos dels rics, i és així com alguns s’adonaren que no eren molt diferents dels negres esclaus.

Però, fins i tot així, els eixia el seu privilegi davant els negres. Quan la lluita es converteix en una lluita que és clarament contra el racisme i els abusos que justifica, la majoria dels rebels blancs se’n desentenen. Abans, durant la guerra, quan es proclamava la igualtat de blancs i negres es feia deixant clar que és la gent desafavorida i explotada tota junta, blanca i negra, la que ha de deixar de ser-ho. La reivindicació s’adapta fàcilment a les necessitats del privilegi blanc, perquè no ho és en aquest context.

La forma de plantejar aquesta reivindicació recorda molt les de l’època medieval: “si té dues cames, és una persona”, “pots ser amo d’un cavall, d’una vaca, d’un bou o d’una mula, però no pots ser amo d’un ésser humà”. Com abans, la qüestió dels drets es planteja com una ampliació del cercle restringit del privilegi per a que, a dins, càpiguen més dels que cabien abans. Per a que capiguem “nosaltres”, deixant clar que “els i les altres” per sota nostre es quedaran a fora.

Veient això, podem entendre millor com funciona l’explotació. És com un quitrà espès i enganxós que brolla per dalt de la piràmide social i regalima lentament cap a baix, deixant més pòsit com més baix està, però sense deixar de caure fins a ofegar els individus més oprimits. Les lluites per lliurar-se d’aquest quitrà no ho són per a deixar de llançar-lo cap els de sota; es tracta de deixar de ser oprimits sense renunciar a la capacitat d’oprimir.

És molt gratificant que el moviment antiespecista, el dels sense veu, represente tot el contrari. És el mateix impuls de les persones antiesclavistes blanques que, sense tindre res a guanyar, es jugaren la llibertat i la vida; de les que deixen enrere la seguretat d’Occident per a treballar en un camp de persones refugiades o per a patrullar el Mediterrani per a salvar vides, dels homes heterosexuals feministes o militants LGTB (els que de veritat ho han entès).

És per això que ens posem en la pell dels altres animals i fem això que els seus explotadors anomenen “humanitzar-los”, que no ens sol agradar que s’instrumentalitze la lluita per a que siga més còmoda per a qui no vol renunciar a certs privilegis. És per això que mostrem terribles imatges de tortures i assassinats que mai patirem, i és per això que ens manifestem “contra la llibertat” de qui explota animals.

Per cert, l’autèntic dret de cuixa medieval no pot ser altra cosa que el cobrament per part dels senyors, que ho podien fer perquè eren els senyors de les terres que treballaven els camperols, d’una cuixa de cada animal que aquests hagueren criat i matat. L’autèntic dret de cuixa és, en realitat, un gran exemple de l’abús i l’explotació dels éssers humans sobre l’abús i l’explotació dels altres animals.

———————–

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

3018

La càrrega cultural de l’entorn en què aprenem i som socialitzats és molt important i ens marca de per vida. De la mateixa manera, tan important és el sentit que tenen les expressions, frases i paraules que fem servir, perquè revelen no només el missatge que literalment transmeten: també porten implícita una càrrega de valors, idees, pre-concepcions del món que es revelen i que a l’usar-les, estem legitimant com a vàlides.

Quan fem servir llenguatges i expressions com “fill de puta”, “marieta”, “és nineta!”, El missatge implícit és la burla, l’escarni i la desqualificació. Amb aquestes paraules intentem negar la dignitat que és intrínseca a cada persona, objectivant-la mitjançant un substantiu que la qualifica com a inferior, com a una cosa risible i indigne. El mateix passa quan fem servir noms d’animals no humans amb similars finalitats denigrants: “guineu”, “gossa”, “és un porc” o “és una rata”, entre moltes altres expressions que s’utilitzen per tal de menysprear, alhora de fer escarni sobre aquell/aquella que es profereixen. Usant aquestes paraules es “rebaixa” la condició humana de l’altra persona, mitjançant un qualificatiu que al·ludeix a la condició d’animals “inferiors” i que no tenen cap rellevància ni validesa moral. És més, en moltes ocasions la desqualificació a través de noms d’animals busca l’objectivació i la infravaloració sexual de la dona, quan són referides com “gosses”, “gates en zel”, “Pussies” …

Hi ha un fet indissociable del que usem paraules i expressions denigrants per tractar a altres humans: la manera en què ens referim a ells determina com els tractem. Si podem referir-nos a un altre significant des de la cosificació risible i buidada de dignitat, el nostre tracte cap a ells estarà marcat per la falta de respecte. Perquè no hi ha un deure moral de respectar a aquell que no és digne, que és menys humà. Així mateix, la manera en què ens referim als animals no humans determina el nostre tracte cap a/envers ells. Si no són més que coses, instruments per als nostres fins, objectes sense dignitat, no importa com els tractem ni quines coses els fem.

El filòsof i antropòleg holandès Raymond Corbey es refereix a aquests usos com “dispositius de distanciament”, quant permeten classificar separadament als éssers humans dels altres animals. Mentre fem servir aquests dispositius del llenguatge, ens alienem i distanciem del que puguem tenir en comú amb els altres animals, per d’aquesta manera, sentir-nos protegits de la culpa per un tracte irrespectuós, cruel o irresponsable. Utilitzar dispositius distanciadors en el llenguatge, en la manera en què ens referim als altres, és la gènesi i origen de la manera en què posteriorment els tractem, individualment o col·lectiva. Perquè si una dona és un “puta” o una “gossa”, mereix un càstig per aquesta condició que viola la normativitat moral i social humana. I si ser “guineu”, “porc” o “rata” al·ludeix a una categoria inferior, llavors l’animalitat d’aquests animals manifesta la seva imperfecció, incompletesa, la manca del que és humà i que és, per tant, mancada de dignitat. Llavors no importa com els tractem: al final, no són més que animals.

Una recent investigació duta a terme a l’Institut de Psicologia de la Universitat d’Oslo, va revelar que l’ús de termes descriptius com “bistec” i “pernil” creen distància emocional entre els consumidors i els animals que són assassinats i consumits. Alienar l’animal a través d’un eufemisme, fa molt més fàcil menjar la seva carn o justificar la seva tramesa a l’escorxador. En contrast, els termes “vaca” i “porc” (que fan referència als animals vius) disminueixen els desitjos de consumir l’animal. Aquí també operen els dispositius de distanciament: no volem recordar que aquest tros de carn va ser un animal amb vida, amb desitjos, amb interessos. Anomenem i apel·lem a mecanismes verbals que ens permetin netejar la nostra consciència i depurar la nostra responsabilitat de la destinació dels altres animals.

Aquest és una crida a la reconsideració verbal dels altres animals. Perquè el seu tractament depèn de com els pensem, com ens referim a ells, i com construïm un món que deixi de considerar-los com a éssers sense dignitat.

—————-

Soy vegana y desde mi niñez me ha preocupado la relación especista antropocéntrica que la humanidad mantiene con el resto de los animales. Aún busco respuestas a muchas preguntas de entonces. Soy Trabajadora social, máster en Filosofía Política y máster en Bioética y Derecho. Doctora en Filosofía, tratando sobre los límites de la filosofía moral, la bioética y los derechos de los animales. He estado activa en el mundo del animalismo desde hace más de una década, siempre con un pie en la teoría y otro en la práctica. Comparto mi vida con mi esposo, tres gatas y un número siempre cambiante de gatos rescatados de la calle a los que damos en adopción.

2469

El dia 16 de juliol, el col·lectiu Abriendo Jaulas, va realitzar una acció al centre de Barcelona contra la indústria de la violació, l’orfenat i la mort prematura que segresta, roba i esprem a les femelles d’altres espècies i a la seva descendència, amb el objectiu d’aconseguir aquest producte sagnant anomenat llet, anomenat formatge, anomenat lactis.

Era una acció curiosa i diferent, però a Barcelona tot és possible. Nues i amb expressió deprimida, les activistes tenien connectats els pits per tubs a recipients on es simulava un munyiment automàtic de mamelles, com el que pateixen les prop de 900.000 vaques explotades a l’estat espanyol. Les vaques són violades i inseminades i el seu vedell o vedella, nounat, és separat violentament de la mare per a ser al seu torn explotada per a aquests làctics, assassinada per a carn de luxe o per a ser engreixat amb la mateixa finalitat. L’engreix es realitza mitjançant preparats industrials baixos en ferro i sals (per aquest motiu aquests animals llepen els barrots de les granges o les mans de les humanes, buscant les nostres sals), que garanteixin la pal·lidesa dels seus músculs. Les vaques són tractades com màquines orgàniques, circumstancialment vives. Són considerades com a mecanismes, i per tant no adquireixen ni tan sols l’estatus d’esclavitud, perquè les màquines han estat creades per servir, no per tenir anhels propis de la vida i la llibertat.

Imatge: Montse García
Imatge: Montse García

No van ser pocs els pseudoperiódics i les persones que van ridiculitzar i criticar aquesta acció. És lògic i conseqüent per al mascle acomplexat fer comentaris sobre la dona que no pot assolir, bé per la seva ideologia, bé pel seu nivell intel·lectual, per la seva estupidesa o bé per la seva malaptesa. És lògic i pronosticable que la gent que viu o dóna suport a la cultura patriarcal de la dominació i la violació, comentaran i llancessin les seves absurdes opinions a l’aire virtual. És lògic i presumible que el mascle obri la seva bocassa per continuar amb la dinàmica de estultícia invasiva i la estupidització anormal que caracteritza al masclisme. L’il·lògic, l’inesperat, seria que la tanquessin. Que les masclistes tanquessin la boca, això seria excepcional.

És previsible també que el rigor periodístic de qualsevol dotada de poca objectivitat i mínima comprensió sobre el tema dels làctics, redundi en les publicacions derivades de l’acció. Les persones addictes no pensen amb congruència.

La lactocaseína és un adhesiu present en tots els làctics, a més de ser una proteïna d’efectes similars als opiacis, ja que allibera casomorfinas i genera una addicció de baixa intensitat en les humanes, com el cafè o el tabac. Aquesta addicció i la dificultat de “desenganxar”, empeny a comportaments acèrrims en la seva defensa, com ara els de les persones resistents a acceptar la realitat química dels làctics.

Durant l’acció a Barcelona hi va haver burles, menyspreu, insults vetllats, comentaris masclistes sobre l’estètica de les activistes, sobre com haurien de ser per a ajustar-se al cànon imposat pel patriarcapitalisme, sobre el seu pèl, etc, per sumar-se al ventall de despropòsits que acompanyen a l’activisme per les persones no humanes, propi d’una societat encadellada a la rutina i a la discriminació del que és diferent. No falta qui opini que les activistes necessiten una bona cigala, oferint per suposat la seva per al propòsit.

Per alguna raó misteriosa, les activistes veganes que visualitzen la realitat que oculten les explotacions sense misericòrdia de l’especisme, són atacades, burlades amb sarcasmes, agredides físicament, verbalment o emocionalment, desprestigiades, difamades i menystenides d’una manera gairebé sistemàtica entre l’horda matxirula. Per alguna raó misteriosa la persona que passeja l’espai públic o virtual, creu tenir el seu dret a escopir la seva opinió irreflexiva per vulnerar amb ella a les voluntàries i sobretot a les víctimes no humanes. El qüestionament dels estàndards de vida actual mitjançant la visualització de les víctimes són menyspreats pel pensament antropocentrista imperant, i en el cas de la defensa animal no humana, és gairebé ineludible aquest tipus de situacions. Ningú gosaria criticar un grup de voluntàries que protestés en contra de la guerra entre humanes, però en oposició a la guerra contra les no humanes, sí, perquè pel que sembla, hi ha víctimes de primera, segona i tercera classe a l’imaginari de la ciutadana de a peu.

La lluita antiespecista és eminentment femella, però, no és proporcional al nombre de dones que porten la veu cantant en les reivindicacions de vida, llibertat i integritat física que es reclamen per a les espècies d’animals no humanes. Això és degut al fet que el monopoli mediàtic i social segueix situant als homes en categories de versemblança excloent, harmonioses amb l’heteropatriarcat. Aquest mateix motor precisament causant del capitalisme brutal que situa les vaques al lloc de les coses rendibles, usant cícliques crisi, crucifixos sagnants o altres llaminadures. Les dones i les vaques tenen un paper per acomplir davant els ulls de la societat, per això se les suggereix o imposa com han de comportar-se, amenazant-les amb els perills de dissidir, amb l’exclusió i les burles, culpabilitzant-les per la seva manera de viure i la gestió del seu propi cos.

Si els homes patissin durant una sola setmana el que les dones pateixen cada hora i cada dia de les seves vides, des de la marginació socioeconòmica fins l’assetjament, les violacions d’espai i voluntat, el paternalisme o la cosificació de les seves expectatives, simplement esclataria una revolució cruenta i sagnant amb centenars de milions de víctimes humanes, la dels testicles maculats. No obstant això, qualsevol pujada de to en la reivindicació femenina -bé sigui a favor de la femella humana o la d’una altra fauna-, és rebuda com un atac “Feminazi”, quan el feminisme és una qüestió de mínims justos, de mínims tot just… Les activistes de l’acció barcelonina van rebre la ignomínia per partida doble: per ser activistes animalistes, i per ser dones. Per la meva part només un calorós aplaudiment.

Mamelles, lluita i oprobi pel control de les mamelles, menyspreu al dolor intens i constant de les mamíferes que paguen amb les seves vides i les seves morts el preu del caprici dels paladars i l’addicció social a les “drogues de sempre”. Rialles quan la dona s’alça pels seus drets i els drets de les seves, rialles quan decideixen ser bandada… Rialles, perquè el riure del mascle en decadència és l’avantsala de la seva por ancestral, de la por a perdre privilegis, a perdre el millor tros de carn, de la por a estar sota la bota i no dins d’ella, por a que les coses canviïn com irremissiblement està succeint, por a perdre el vigor i agressivitat que en la llegenda atorga la depredació i la manca d’escrúpols.

Por a ser tractat com una dona, por de no poder beure un maleït got de llet.

—————–

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

2191

El més terrible s’aprèn de seguida
i la bellesa ens costa la vida
Silvio Rodriguez

El periquito Flipper, la cernícala Karolina, el gos Pysio, l’estornell Frederic, el colom Josefina i les altres, la gralla Karlota, la guineu Michalinka, les dotzenes de gates i gats que han passat temporal o indefinidament sota la nostra custòdia: Tola, Filutek, Gadulka, Kasia, Filutka, Grzegorz, Bambo, Lola, Groszek, Kassandra, la Laura, Felek, Garfield, Pioruń, Blanc, les germanes Tofu, Tempeh, Seitan i Miso, Bosseta, Bestiola, Bimba, Chmurka, Kleopatra, Cuprynka, Curro, Pixie i Dixie, Chinchorrina, Basztet, Chorrito, Dolors, Doska, Tosiek, Ewa, Maja, Marysia, Pajęczyca, … són algunes de les persones no humanes amb les quals he pogut aprendre el senzill art de viure, un art tan senzill que a la majoria de humanes els transcorre la vida sense aprendre-ho. Persones amb les quals he pogut establir una comunicació a diverses profunditats, íntims diàlegs, observacions, aprenentatges i un impagable enriquiment personal. Rebutjades de cases sense escrúpols, ferides, caigudes de nius, indefenses, víctimes d’accidents, rescatades per a la vida, salvades de l’absolutitat de la mort, van poder tenir aquesta segona oportunitat que li devem a les persones.

Cap estudi a Harvard, cap seguiment etològic, cap tesi en neurobiologia conductiva, cap paràmetre sobre reacció de neuroreceptors, cap anàlisi exhaustiva sobre reacció psicològica pot convèncer ni tan sols testificar tan fidelment com la meva pròpia experiència personal amb elles, que cada animal tenim pròpia idiosincràsia, propi caràcter, pròpia interpretació del món -interior i exterior-, personalitat única, identitat irrepetible, intel·ligència i concepció abstracta de l’espai i del temps, així com una sensibilitat a nivells extraordinaris, diversificats no per gradients sinó per idiosincràsies. Si les no humanes es limiten com va suggerir tradicionalment la “ciència”, a errar, copiar i repetir, llavors nosaltres també, si les no humanes apliquen la regla de l’encert-errada per als seus aprenentatges, llavors nosaltres també, si les no humanes intueixen i saben i comprenen, llavors nosaltres també.

Els qui conviuen amb persones no humanes saben sabent (diferent de saber estudiant) que aquestes es comporten de manera MOLT diferent en un estat d’assossec amb sensació de seguretat i llibertat, que en situacions d’estrès o pressió per a l’obtenció de respostes, d’experimentació o de tensió. No cal més ciència que la del respecte -l’acostumada gran absent en els estudis amb persones no humanes- per contemplar l’espectacle fascinant de la unicitat de cada animal. De la mateixa manera una parella d’humanes no s’acaben de conèixer bé fins que comparteixen un mateix espai durant 24 hores al dia, cada dia. I tot i així tampoc garanteix coneixement total, senzillament perquè totes les persones de qualsevol espècie canviem amb el temps.

Les humanes som animals ximples en l’essencial, encara que la nostra habilitat amb polzes oposables i capacitat de curiositat faci que alguna de les individus de la nostra espècie (no totes, ni molt menys) creuen, transformin, ingenien i aportin coses positives al medi ambient i a la pròpia civilització. Lamentablement el gruix d’accions neutres quan no nocives, tòxiques i fins i tot fatals, és bastant més gran al de les útils, des de la contaminació ambiental o els residus nuclears, o règims totalitaris, fins a la tecnocràcia, la irresponsabilitat, l’avarícia, la falsa democràcia, passant per l’horror de totes les discriminacions … entre aquestes últimes cal destacar la de l’especisme, el feixisme més anihilador d’entre tots els que hi ha hagut a la història, per la seva acceptació en la història, en les classes, sent igual de purulent entre les humanes oprimides com entre les opressores, tant quantitativament com qualitativa.

L’especisme està regulat per la llei, recolzat per totes les polítiques, finançat per totes les economies, present a cada país, cada ciutat, cada carrer, cada persona amb una ubiqüitat similar a la de l’Europa dominada per les nazis, d’on no era possible escapar més que per les xemeneies del crematori.

Contra l’especisme tenim a l’ètica, etern escut, pària i filla no desitjada de l’evolució humana, i responsable paradoxalment de TOTS els béns de la nostra espècie. Gràcies a l’ètica està prohibit per exemple violar sexualment a algú… humà. Per descomptat es fa, però d’amagat, amb vergonya, amb por de les represàlies jurídiques i socials, en les ombres, sense suport col·lectiu ni legal. Si aquesta mateixa violació sexual es comet contra una truja per a producció de carn, o contra una vaca per a producció de llet, llavors és legal, tradicional, finançada, ben vista i digna de ser ensenyada a les nenes. Paradoxes? Doble moral? Hipocresia? Alienació? Tot plegat?. No obstant això, les violacions són actes de violència comesos en contra de la voluntat de la víctima i entenent-hi capacitat de sentir, de fer mal, de gaudir o de morir-se de tristesa i solitud. Per tot això estan condemnades.

Els drets per a les humanes es basen en un cert reconeixement universal incondicional de personalitat als qui la gaudeixen, independentment de si es troben en formació, subjectes a alienació mental o en coma fins i tot. Per això els drets a les no humanes s’han de basar també en això, no solament en el no patiment (gent tetraplègica insensible), sinó en la presumpció de personalitat, d’identitat i consciència.

El govern hindú fa poc temps va reconèixer als dofins com a persones no humanes. Un jutjat argentí va atorgar fa poc més d’un any l’habeas corpus a una orangutana tancada en un zoo, assumint que podia raonar, comunicar-se, sentir afecte, penes i pèrdues, i que posseïa concepció abstracta del temps i l’espai o transmetre ensenyances, qualitats més que mínimes per a ser considerada persona, i com a tal, alliberada.

Les patriarcals obscurantistes que ahir invocaven a Déu i avui es parapeten en la ciència excloent, van desinflant la seva prepotència per a, poc a poc, informe a informe, publicació a publicació, rendir-se a l’evidència entorn a la personalitat individual d’un gran grup d’animals no humans. No tots, fins allà on sabem, però sí aquells que representen la immensa majoria dels utilitzats per l’ésser humans per al caprici de la gastronomia, l’experimentació pseudocientífica, els espectacles o les pells, per citar alguns exemples. Si la personalitat, la individualitat i la consciència de si mateix i del seu entorn són considerades finalment davant la llei, de la mateixa manera que ho són davant l’ètica, no ens quedarà més remei que ser coherents amb el procés civilitzador en el qual hi som, i legislar a favor seu, atorgant-li drets fonamentals de vida, llibertat i integritat, com veïnes de planeta que són, com a éssers conscients i sensibles que són, com a persones que són.

—————–

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

2720

Hem decidit lluitar pels animals, de totes les injustícies que hi ha hagut en aquest món, hem decidit posar veu als que no la tenen, donar la cara pels que a ningú importen. Per què hem triat els animals d’entre tantes causes nobles per les que lluitar?

Per començar perquè l’explotació dels animals no humans està socialment acceptada, hem normalitzat certes activitats, com el consum de carn, llet o ous, la tracció a sang, els espectacles a costa de privar de llibertat als animals, l’experimentació i un llarg etcètera que denunciar aquestes injustícies no està ben vist. La majoria de les nostres amistats i famílies col·laboren de forma directa o indirecta amb l’explotació, de forma conscient o inconscient, ja sigui quan algú compra un sabó testat en animals o un nen es menja una salsitxa fabricada amb el cadàver d’un porc. Darrere de aquests comportaments es troba una violència assumida com a normal, implícitament, per la qual no és ben vist alçar-se en contra seva, la societat s’ha encarregat d’ocultar i silenciar el patiment dels animals, perquè ho ignorem, i fins i tot el ridiculitzem.

Els animals són totalment innocents, el seu únic delicte ha estat haver de compartir aquest planeta amb un ésser tan perjudicial i avar com l’humà, tots els animals viuen en harmonia amb la natura a excepció de l’home.

Mai en la història hi ha hagut una opressió tan brutal cap a un grup d’éssers innocents, ni en nombre ni en quantitat de dolor infringit, si el dolor fos mesurable, no tindríem números per quantificar el que passa en els escorxadors, granges, laboratoris i zoològics del món.

Els animals són els nostres iguals quant a la seva capacitat de sentir, dolor, alegria, tristesa, por, fam, fred … compartim amb ells molts interessos, ignorar-los i no tenir-los en compte, fent-nos amos de les seves vides, és un tipus de discriminació denominat especisme, tan greu i deplorable com el racisme o el sexisme.

Hem decidit lluitar per ells i per això som contínuament qüestionats, jutjats, ignorats i fins i tot ridiculitzats. Contra nosaltres s’utilitza un discurs demagògic. És comú que se’ns pregunti per què no ens impliquem en causes que són considerades més “importants” com ajudar a individus de la nostra espècie o que es qüestioni la nostra congruència perquè utilitzem una tecnologia que també pot generar patiment a individus innocents com pot ser l’ús de coltan en aparells electrònics o petroli en el transport. Aquest discurs té més com a objectiu aplacar la consciència d’aquell que no fa res, ni per animals, ni per humans, que de crear un debat constructiu. No és un consell el que ens donen és una excusa barata, mai s’hauria de deixar d’ajudar a algú per no ser possible ajudar a tot el món.

El veganisme no significa un “en comptes de” sinó que és un “a més” ser vegà i defensar els drets dels animals no implica desvincular d’altres injustícies socials o lluites en defensa del medi ambient, o de qualsevol desigualtat. de fet el veganisme involucra lluitar contra la fam al món, crear un planeta més sostenible, reduir els gasos d’efecte hivernacle, un món de menys desigualtats.

En la nostra lluita intentem ser coherents, però sense renunciar a les nostres vides, fent el menor dany possible, triant l’opció més compassiva, sempre que existeixi. No obstant això, per què se segueix menyspreant la lluita en defensa dels drets dels animals? perquè els animals continuen sent considerats víctimes de segona categoria, no les posem a la mateixa alçada que les altres, ningú s’atreviria a portar aquest discurs demagògic a qui està implicat en altres lluites com l’ajuda humanitària al tercer món. Us imagineu a algú recriminant a un activista que ajuda als nens famolencs que usi un cotxe que consumeix petroli, titllant-lo d’hipòcrita? O que, per què no ajuda als nens d’una altra regió que estan més necessitats?. Això mai passa perquè considerem als nens com prou importants per no frivolitzar amb el seu patiment. En canvi els qui hem decidit defensar els animals hem d’escoltar repetides vegades aquest: i per què no ajudes als nens .. i utilitzes cotxe que consumeix petroli … als activistes dels animals ens exigeixen un grau de congruència que ratlla l’absurd. Perquè ningú posa als animals a la mateixa altura que els humans, i ningú s’atreviria a fer servir arguments tan absurds quan a l’altra costat de la balança es troben nens famolencs humans, però si els nadons són d’una altra espècie, allà canvia la pel·lícula i podem tractar de desprestigiar la causa amb tot tipus de fal·làcies.

Tot això reflecteix el poc que importen aquestes víctimes. Per començar a canviar aquesta situació hauríem de començar per ser conscients del seu sofriment i no jerarquitzar el dolor dels innocents en funció de la seva espècie, no hi ha víctimes de primera, segona o tercera categoria.

Per què defensem els animals? perquè considerem que tenen el mateix dret que nosaltres a no ser torturats, esclavitzats o assassinats i a més els seus drets són totalment ignorats per la gran majoria de la gent, ens indigna i ens entristeix profundament que la gran majoria de la gent sigui incapaç de veure una cosa tan senzilla.

El dia que la gent s’estremeixi de la mateixa manera davant d’una injustícia, independentment del sexe, la raça o l’espècie de la víctima haurem donat el primer pas per acabar amb aquest holocaust.

Mentrestant, seguirem lluitant pels que no tenen veu.

 

Alberto Peláez és corredor de muntanya, especialitzat en ultrafons, amb un gran nombre de victòries a l’esquena, vegà i activista pels drets dels animals, tracta de transmetre un missatge de compatibilitat entre una vida de respecte a tots els éssers vius i l’esport d’alt rendiment.
Tècnic superior en Activitats Físiques, entrenador personal i bomber de professió, reparteix el seu temps entre l’esport i l’ajuda dels animals col·laborant amb diverses societats protectores, donant xerrades i transmetent les seves experiències portant una vida vegana i activa.

LA PLOMA

51
Ho sentim, aquesta entrada només està disponible en castellà

NUTRICIÓ

3181
Recepta de panellets vegans (sense productes o derivats animals). Ingredients: 250g d'ametlla mòlta 150g de patata vermella 150g de pinyons 250g de sucre 150g ametlla a dauets per decorar: coco, cireres...