Etiquetes Entrades etiquetades amb "especisme"

especisme

273

Mentre veia Els Homes Lliures de Jones i el cavaller del Sud, com tantes altres voltes, anava a violar l’esclava Rachel, em vingué al cap aquella escena de Braveheart del dret de cuixa (derecho de pernada, en castellà). En realitat, els documents històrics no donen cap senyal que permeta constatar res que se li assemble, i encara menys amb eixe nom. Fins i tot, quan apareix, és per a que els senyors afirmen que no en tenen constància que s’haja aplicat mai i que, en tot cas, renuncien a eixe suposat dret per “injust i deshonest”.

En realitat, no necessitaven apel·lar a cap dret per a forçar una dona camperola, només ho havien de fer amb la seua impunitat i la indefensió de les víctimes com a escut i, per suposat, lluny de qualsevol ostentació. La igualtat davant la llei i la seguretat jurídica no són conceptes d’aquella societat estamental. Per altra banda, l’honor de la família es podia obviar a canvi de tanta proximitat al poder, que podia atorgar beneficis, excepcions i privilegis. Les dones eren usades com a instruments de promoció i monedes de canvi; estaven socialment més a sota que els homes que podien traure profit d’eixa situació, des del violador fins als membres de la seua pròpia família.

Tal vegada ens trobem davant l’explicació a que les violacions siguen l’icona per excel·lència de la injustícia, de l’abús. La lluita no es genera des de la solidaritat i l’empatia, sinó de la l’instrumentalització heteropatriarcal del fet; el patiment de les dones és patiment, sobretot, quan convé per a “les lluites dels homes”, continua eixint de la foscor només quan els homes han de clamar contra els seus greuges. Un bon exemple de tot això, malgrat que portat fins al ridícul, és eixe vídeo del Tetazo a l’Obelisc de Buenos Aires on, per sorprenent que semble, l’exclusió dels homes “feministes” ocupa el centre de la notícia.

Entre els Homes Lliures de Jones podem veure clarament eixa instrumentalització, amb el racisme i l’esclavitud com a protagonistes. Els homes blancs es revolten perquè no és la seua guerra, perquè els amos de més de 20 esclaus no han de morir al camp de batalla. Al nord passava una cosa semblant: els rics podien fugir de la mort comprant la seua llicència, com també es pot veure a la pel·lícula Gangs of New York. A la guerra morien els pobres per a defensar els interessos dels rics, i és així com alguns s’adonaren que no eren molt diferents dels negres esclaus.

Però, fins i tot així, els eixia el seu privilegi davant els negres. Quan la lluita es converteix en una lluita que és clarament contra el racisme i els abusos que justifica, la majoria dels rebels blancs se’n desentenen. Abans, durant la guerra, quan es proclamava la igualtat de blancs i negres es feia deixant clar que és la gent desafavorida i explotada tota junta, blanca i negra, la que ha de deixar de ser-ho. La reivindicació s’adapta fàcilment a les necessitats del privilegi blanc, perquè no ho és en aquest context.

La forma de plantejar aquesta reivindicació recorda molt les de l’època medieval: “si té dues cames, és una persona”, “pots ser amo d’un cavall, d’una vaca, d’un bou o d’una mula, però no pots ser amo d’un ésser humà”. Com abans, la qüestió dels drets es planteja com una ampliació del cercle restringit del privilegi per a que, a dins, càpiguen més dels que cabien abans. Per a que capiguem “nosaltres”, deixant clar que “els i les altres” per sota nostre es quedaran a fora.

Veient això, podem entendre millor com funciona l’explotació. És com un quitrà espès i enganxós que brolla per dalt de la piràmide social i regalima lentament cap a baix, deixant més pòsit com més baix està, però sense deixar de caure fins a ofegar els individus més oprimits. Les lluites per lliurar-se d’aquest quitrà no ho són per a deixar de llançar-lo cap els de sota; es tracta de deixar de ser oprimits sense renunciar a la capacitat d’oprimir.

És molt gratificant que el moviment antiespecista, el dels sense veu, represente tot el contrari. És el mateix impuls de les persones antiesclavistes blanques que, sense tindre res a guanyar, es jugaren la llibertat i la vida; de les que deixen enrere la seguretat d’Occident per a treballar en un camp de persones refugiades o per a patrullar el Mediterrani per a salvar vides, dels homes heterosexuals feministes o militants LGTB (els que de veritat ho han entès).

És per això que ens posem en la pell dels altres animals i fem això que els seus explotadors anomenen “humanitzar-los”, que no ens sol agradar que s’instrumentalitze la lluita per a que siga més còmoda per a qui no vol renunciar a certs privilegis. És per això que mostrem terribles imatges de tortures i assassinats que mai patirem, i és per això que ens manifestem “contra la llibertat” de qui explota animals.

Per cert, l’autèntic dret de cuixa medieval no pot ser altra cosa que el cobrament per part dels senyors, que ho podien fer perquè eren els senyors de les terres que treballaven els camperols, d’una cuixa de cada animal que aquests hagueren criat i matat. L’autèntic dret de cuixa és, en realitat, un gran exemple de l’abús i l’explotació dels éssers humans sobre l’abús i l’explotació dels altres animals.

———————–

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

1913

La càrrega cultural de l’entorn en què aprenem i som socialitzats és molt important i ens marca de per vida. De la mateixa manera, tan important és el sentit que tenen les expressions, frases i paraules que fem servir, perquè revelen no només el missatge que literalment transmeten: també porten implícita una càrrega de valors, idees, pre-concepcions del món que es revelen i que a l’usar-les, estem legitimant com a vàlides.

Quan fem servir llenguatges i expressions com “fill de puta”, “marieta”, “és nineta!”, El missatge implícit és la burla, l’escarni i la desqualificació. Amb aquestes paraules intentem negar la dignitat que és intrínseca a cada persona, objectivant-la mitjançant un substantiu que la qualifica com a inferior, com a una cosa risible i indigne. El mateix passa quan fem servir noms d’animals no humans amb similars finalitats denigrants: “guineu”, “gossa”, “és un porc” o “és una rata”, entre moltes altres expressions que s’utilitzen per tal de menysprear, alhora de fer escarni sobre aquell/aquella que es profereixen. Usant aquestes paraules es “rebaixa” la condició humana de l’altra persona, mitjançant un qualificatiu que al·ludeix a la condició d’animals “inferiors” i que no tenen cap rellevància ni validesa moral. És més, en moltes ocasions la desqualificació a través de noms d’animals busca l’objectivació i la infravaloració sexual de la dona, quan són referides com “gosses”, “gates en zel”, “Pussies” …

Hi ha un fet indissociable del que usem paraules i expressions denigrants per tractar a altres humans: la manera en què ens referim a ells determina com els tractem. Si podem referir-nos a un altre significant des de la cosificació risible i buidada de dignitat, el nostre tracte cap a ells estarà marcat per la falta de respecte. Perquè no hi ha un deure moral de respectar a aquell que no és digne, que és menys humà. Així mateix, la manera en què ens referim als animals no humans determina el nostre tracte cap a/envers ells. Si no són més que coses, instruments per als nostres fins, objectes sense dignitat, no importa com els tractem ni quines coses els fem.

El filòsof i antropòleg holandès Raymond Corbey es refereix a aquests usos com “dispositius de distanciament”, quant permeten classificar separadament als éssers humans dels altres animals. Mentre fem servir aquests dispositius del llenguatge, ens alienem i distanciem del que puguem tenir en comú amb els altres animals, per d’aquesta manera, sentir-nos protegits de la culpa per un tracte irrespectuós, cruel o irresponsable. Utilitzar dispositius distanciadors en el llenguatge, en la manera en què ens referim als altres, és la gènesi i origen de la manera en què posteriorment els tractem, individualment o col·lectiva. Perquè si una dona és un “puta” o una “gossa”, mereix un càstig per aquesta condició que viola la normativitat moral i social humana. I si ser “guineu”, “porc” o “rata” al·ludeix a una categoria inferior, llavors l’animalitat d’aquests animals manifesta la seva imperfecció, incompletesa, la manca del que és humà i que és, per tant, mancada de dignitat. Llavors no importa com els tractem: al final, no són més que animals.

Una recent investigació duta a terme a l’Institut de Psicologia de la Universitat d’Oslo, va revelar que l’ús de termes descriptius com “bistec” i “pernil” creen distància emocional entre els consumidors i els animals que són assassinats i consumits. Alienar l’animal a través d’un eufemisme, fa molt més fàcil menjar la seva carn o justificar la seva tramesa a l’escorxador. En contrast, els termes “vaca” i “porc” (que fan referència als animals vius) disminueixen els desitjos de consumir l’animal. Aquí també operen els dispositius de distanciament: no volem recordar que aquest tros de carn va ser un animal amb vida, amb desitjos, amb interessos. Anomenem i apel·lem a mecanismes verbals que ens permetin netejar la nostra consciència i depurar la nostra responsabilitat de la destinació dels altres animals.

Aquest és una crida a la reconsideració verbal dels altres animals. Perquè el seu tractament depèn de com els pensem, com ens referim a ells, i com construïm un món que deixi de considerar-los com a éssers sense dignitat.

—————-

Soy vegana y desde mi niñez me ha preocupado la relación especista antropocéntrica que la humanidad mantiene con el resto de los animales. Aún busco respuestas a muchas preguntas de entonces. Soy Trabajadora social, máster en Filosofía Política y máster en Bioética y Derecho. Doctora en Filosofía, tratando sobre los límites de la filosofía moral, la bioética y los derechos de los animales. He estado activa en el mundo del animalismo desde hace más de una década, siempre con un pie en la teoría y otro en la práctica. Comparto mi vida con mi esposo, tres gatas y un número siempre cambiante de gatos rescatados de la calle a los que damos en adopción.

1201

El dia 16 de juliol, el col·lectiu Abriendo Jaulas, va realitzar una acció al centre de Barcelona contra la indústria de la violació, l’orfenat i la mort prematura que segresta, roba i esprem a les femelles d’altres espècies i a la seva descendència, amb el objectiu d’aconseguir aquest producte sagnant anomenat llet, anomenat formatge, anomenat lactis.

Era una acció curiosa i diferent, però a Barcelona tot és possible. Nues i amb expressió deprimida, les activistes tenien connectats els pits per tubs a recipients on es simulava un munyiment automàtic de mamelles, com el que pateixen les prop de 900.000 vaques explotades a l’estat espanyol. Les vaques són violades i inseminades i el seu vedell o vedella, nounat, és separat violentament de la mare per a ser al seu torn explotada per a aquests làctics, assassinada per a carn de luxe o per a ser engreixat amb la mateixa finalitat. L’engreix es realitza mitjançant preparats industrials baixos en ferro i sals (per aquest motiu aquests animals llepen els barrots de les granges o les mans de les humanes, buscant les nostres sals), que garanteixin la pal·lidesa dels seus músculs. Les vaques són tractades com màquines orgàniques, circumstancialment vives. Són considerades com a mecanismes, i per tant no adquireixen ni tan sols l’estatus d’esclavitud, perquè les màquines han estat creades per servir, no per tenir anhels propis de la vida i la llibertat.

Imatge: Montse García
Imatge: Montse García

No van ser pocs els pseudoperiódics i les persones que van ridiculitzar i criticar aquesta acció. És lògic i conseqüent per al mascle acomplexat fer comentaris sobre la dona que no pot assolir, bé per la seva ideologia, bé pel seu nivell intel·lectual, per la seva estupidesa o bé per la seva malaptesa. És lògic i pronosticable que la gent que viu o dóna suport a la cultura patriarcal de la dominació i la violació, comentaran i llancessin les seves absurdes opinions a l’aire virtual. És lògic i presumible que el mascle obri la seva bocassa per continuar amb la dinàmica de estultícia invasiva i la estupidització anormal que caracteritza al masclisme. L’il·lògic, l’inesperat, seria que la tanquessin. Que les masclistes tanquessin la boca, això seria excepcional.

És previsible també que el rigor periodístic de qualsevol dotada de poca objectivitat i mínima comprensió sobre el tema dels làctics, redundi en les publicacions derivades de l’acció. Les persones addictes no pensen amb congruència.

La lactocaseína és un adhesiu present en tots els làctics, a més de ser una proteïna d’efectes similars als opiacis, ja que allibera casomorfinas i genera una addicció de baixa intensitat en les humanes, com el cafè o el tabac. Aquesta addicció i la dificultat de “desenganxar”, empeny a comportaments acèrrims en la seva defensa, com ara els de les persones resistents a acceptar la realitat química dels làctics.

Durant l’acció a Barcelona hi va haver burles, menyspreu, insults vetllats, comentaris masclistes sobre l’estètica de les activistes, sobre com haurien de ser per a ajustar-se al cànon imposat pel patriarcapitalisme, sobre el seu pèl, etc, per sumar-se al ventall de despropòsits que acompanyen a l’activisme per les persones no humanes, propi d’una societat encadellada a la rutina i a la discriminació del que és diferent. No falta qui opini que les activistes necessiten una bona cigala, oferint per suposat la seva per al propòsit.

Per alguna raó misteriosa, les activistes veganes que visualitzen la realitat que oculten les explotacions sense misericòrdia de l’especisme, són atacades, burlades amb sarcasmes, agredides físicament, verbalment o emocionalment, desprestigiades, difamades i menystenides d’una manera gairebé sistemàtica entre l’horda matxirula. Per alguna raó misteriosa la persona que passeja l’espai públic o virtual, creu tenir el seu dret a escopir la seva opinió irreflexiva per vulnerar amb ella a les voluntàries i sobretot a les víctimes no humanes. El qüestionament dels estàndards de vida actual mitjançant la visualització de les víctimes són menyspreats pel pensament antropocentrista imperant, i en el cas de la defensa animal no humana, és gairebé ineludible aquest tipus de situacions. Ningú gosaria criticar un grup de voluntàries que protestés en contra de la guerra entre humanes, però en oposició a la guerra contra les no humanes, sí, perquè pel que sembla, hi ha víctimes de primera, segona i tercera classe a l’imaginari de la ciutadana de a peu.

La lluita antiespecista és eminentment femella, però, no és proporcional al nombre de dones que porten la veu cantant en les reivindicacions de vida, llibertat i integritat física que es reclamen per a les espècies d’animals no humanes. Això és degut al fet que el monopoli mediàtic i social segueix situant als homes en categories de versemblança excloent, harmonioses amb l’heteropatriarcat. Aquest mateix motor precisament causant del capitalisme brutal que situa les vaques al lloc de les coses rendibles, usant cícliques crisi, crucifixos sagnants o altres llaminadures. Les dones i les vaques tenen un paper per acomplir davant els ulls de la societat, per això se les suggereix o imposa com han de comportar-se, amenazant-les amb els perills de dissidir, amb l’exclusió i les burles, culpabilitzant-les per la seva manera de viure i la gestió del seu propi cos.

Si els homes patissin durant una sola setmana el que les dones pateixen cada hora i cada dia de les seves vides, des de la marginació socioeconòmica fins l’assetjament, les violacions d’espai i voluntat, el paternalisme o la cosificació de les seves expectatives, simplement esclataria una revolució cruenta i sagnant amb centenars de milions de víctimes humanes, la dels testicles maculats. No obstant això, qualsevol pujada de to en la reivindicació femenina -bé sigui a favor de la femella humana o la d’una altra fauna-, és rebuda com un atac “Feminazi”, quan el feminisme és una qüestió de mínims justos, de mínims tot just… Les activistes de l’acció barcelonina van rebre la ignomínia per partida doble: per ser activistes animalistes, i per ser dones. Per la meva part només un calorós aplaudiment.

Mamelles, lluita i oprobi pel control de les mamelles, menyspreu al dolor intens i constant de les mamíferes que paguen amb les seves vides i les seves morts el preu del caprici dels paladars i l’addicció social a les “drogues de sempre”. Rialles quan la dona s’alça pels seus drets i els drets de les seves, rialles quan decideixen ser bandada… Rialles, perquè el riure del mascle en decadència és l’avantsala de la seva por ancestral, de la por a perdre privilegis, a perdre el millor tros de carn, de la por a estar sota la bota i no dins d’ella, por a que les coses canviïn com irremissiblement està succeint, por a perdre el vigor i agressivitat que en la llegenda atorga la depredació i la manca d’escrúpols.

Por a ser tractat com una dona, por de no poder beure un maleït got de llet.

—————–

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

1156

El més terrible s’aprèn de seguida
i la bellesa ens costa la vida
Silvio Rodriguez

El periquito Flipper, la cernícala Karolina, el gos Pysio, l’estornell Frederic, el colom Josefina i les altres, la gralla Karlota, la guineu Michalinka, les dotzenes de gates i gats que han passat temporal o indefinidament sota la nostra custòdia: Tola, Filutek, Gadulka, Kasia, Filutka, Grzegorz, Bambo, Lola, Groszek, Kassandra, la Laura, Felek, Garfield, Pioruń, Blanc, les germanes Tofu, Tempeh, Seitan i Miso, Bosseta, Bestiola, Bimba, Chmurka, Kleopatra, Cuprynka, Curro, Pixie i Dixie, Chinchorrina, Basztet, Chorrito, Dolors, Doska, Tosiek, Ewa, Maja, Marysia, Pajęczyca, … són algunes de les persones no humanes amb les quals he pogut aprendre el senzill art de viure, un art tan senzill que a la majoria de humanes els transcorre la vida sense aprendre-ho. Persones amb les quals he pogut establir una comunicació a diverses profunditats, íntims diàlegs, observacions, aprenentatges i un impagable enriquiment personal. Rebutjades de cases sense escrúpols, ferides, caigudes de nius, indefenses, víctimes d’accidents, rescatades per a la vida, salvades de l’absolutitat de la mort, van poder tenir aquesta segona oportunitat que li devem a les persones.

Cap estudi a Harvard, cap seguiment etològic, cap tesi en neurobiologia conductiva, cap paràmetre sobre reacció de neuroreceptors, cap anàlisi exhaustiva sobre reacció psicològica pot convèncer ni tan sols testificar tan fidelment com la meva pròpia experiència personal amb elles, que cada animal tenim pròpia idiosincràsia, propi caràcter, pròpia interpretació del món -interior i exterior-, personalitat única, identitat irrepetible, intel·ligència i concepció abstracta de l’espai i del temps, així com una sensibilitat a nivells extraordinaris, diversificats no per gradients sinó per idiosincràsies. Si les no humanes es limiten com va suggerir tradicionalment la “ciència”, a errar, copiar i repetir, llavors nosaltres també, si les no humanes apliquen la regla de l’encert-errada per als seus aprenentatges, llavors nosaltres també, si les no humanes intueixen i saben i comprenen, llavors nosaltres també.

Els qui conviuen amb persones no humanes saben sabent (diferent de saber estudiant) que aquestes es comporten de manera MOLT diferent en un estat d’assossec amb sensació de seguretat i llibertat, que en situacions d’estrès o pressió per a l’obtenció de respostes, d’experimentació o de tensió. No cal més ciència que la del respecte -l’acostumada gran absent en els estudis amb persones no humanes- per contemplar l’espectacle fascinant de la unicitat de cada animal. De la mateixa manera una parella d’humanes no s’acaben de conèixer bé fins que comparteixen un mateix espai durant 24 hores al dia, cada dia. I tot i així tampoc garanteix coneixement total, senzillament perquè totes les persones de qualsevol espècie canviem amb el temps.

Les humanes som animals ximples en l’essencial, encara que la nostra habilitat amb polzes oposables i capacitat de curiositat faci que alguna de les individus de la nostra espècie (no totes, ni molt menys) creuen, transformin, ingenien i aportin coses positives al medi ambient i a la pròpia civilització. Lamentablement el gruix d’accions neutres quan no nocives, tòxiques i fins i tot fatals, és bastant més gran al de les útils, des de la contaminació ambiental o els residus nuclears, o règims totalitaris, fins a la tecnocràcia, la irresponsabilitat, l’avarícia, la falsa democràcia, passant per l’horror de totes les discriminacions … entre aquestes últimes cal destacar la de l’especisme, el feixisme més anihilador d’entre tots els que hi ha hagut a la història, per la seva acceptació en la història, en les classes, sent igual de purulent entre les humanes oprimides com entre les opressores, tant quantitativament com qualitativa.

L’especisme està regulat per la llei, recolzat per totes les polítiques, finançat per totes les economies, present a cada país, cada ciutat, cada carrer, cada persona amb una ubiqüitat similar a la de l’Europa dominada per les nazis, d’on no era possible escapar més que per les xemeneies del crematori.

Contra l’especisme tenim a l’ètica, etern escut, pària i filla no desitjada de l’evolució humana, i responsable paradoxalment de TOTS els béns de la nostra espècie. Gràcies a l’ètica està prohibit per exemple violar sexualment a algú… humà. Per descomptat es fa, però d’amagat, amb vergonya, amb por de les represàlies jurídiques i socials, en les ombres, sense suport col·lectiu ni legal. Si aquesta mateixa violació sexual es comet contra una truja per a producció de carn, o contra una vaca per a producció de llet, llavors és legal, tradicional, finançada, ben vista i digna de ser ensenyada a les nenes. Paradoxes? Doble moral? Hipocresia? Alienació? Tot plegat?. No obstant això, les violacions són actes de violència comesos en contra de la voluntat de la víctima i entenent-hi capacitat de sentir, de fer mal, de gaudir o de morir-se de tristesa i solitud. Per tot això estan condemnades.

Els drets per a les humanes es basen en un cert reconeixement universal incondicional de personalitat als qui la gaudeixen, independentment de si es troben en formació, subjectes a alienació mental o en coma fins i tot. Per això els drets a les no humanes s’han de basar també en això, no solament en el no patiment (gent tetraplègica insensible), sinó en la presumpció de personalitat, d’identitat i consciència.

El govern hindú fa poc temps va reconèixer als dofins com a persones no humanes. Un jutjat argentí va atorgar fa poc més d’un any l’habeas corpus a una orangutana tancada en un zoo, assumint que podia raonar, comunicar-se, sentir afecte, penes i pèrdues, i que posseïa concepció abstracta del temps i l’espai o transmetre ensenyances, qualitats més que mínimes per a ser considerada persona, i com a tal, alliberada.

Les patriarcals obscurantistes que ahir invocaven a Déu i avui es parapeten en la ciència excloent, van desinflant la seva prepotència per a, poc a poc, informe a informe, publicació a publicació, rendir-se a l’evidència entorn a la personalitat individual d’un gran grup d’animals no humans. No tots, fins allà on sabem, però sí aquells que representen la immensa majoria dels utilitzats per l’ésser humans per al caprici de la gastronomia, l’experimentació pseudocientífica, els espectacles o les pells, per citar alguns exemples. Si la personalitat, la individualitat i la consciència de si mateix i del seu entorn són considerades finalment davant la llei, de la mateixa manera que ho són davant l’ètica, no ens quedarà més remei que ser coherents amb el procés civilitzador en el qual hi som, i legislar a favor seu, atorgant-li drets fonamentals de vida, llibertat i integritat, com veïnes de planeta que són, com a éssers conscients i sensibles que són, com a persones que són.

—————–

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

1861

Hem decidit lluitar pels animals, de totes les injustícies que hi ha hagut en aquest món, hem decidit posar veu als que no la tenen, donar la cara pels que a ningú importen. Per què hem triat els animals d’entre tantes causes nobles per les que lluitar?

Per començar perquè l’explotació dels animals no humans està socialment acceptada, hem normalitzat certes activitats, com el consum de carn, llet o ous, la tracció a sang, els espectacles a costa de privar de llibertat als animals, l’experimentació i un llarg etcètera que denunciar aquestes injustícies no està ben vist. La majoria de les nostres amistats i famílies col·laboren de forma directa o indirecta amb l’explotació, de forma conscient o inconscient, ja sigui quan algú compra un sabó testat en animals o un nen es menja una salsitxa fabricada amb el cadàver d’un porc. Darrere de aquests comportaments es troba una violència assumida com a normal, implícitament, per la qual no és ben vist alçar-se en contra seva, la societat s’ha encarregat d’ocultar i silenciar el patiment dels animals, perquè ho ignorem, i fins i tot el ridiculitzem.

Els animals són totalment innocents, el seu únic delicte ha estat haver de compartir aquest planeta amb un ésser tan perjudicial i avar com l’humà, tots els animals viuen en harmonia amb la natura a excepció de l’home.

Mai en la història hi ha hagut una opressió tan brutal cap a un grup d’éssers innocents, ni en nombre ni en quantitat de dolor infringit, si el dolor fos mesurable, no tindríem números per quantificar el que passa en els escorxadors, granges, laboratoris i zoològics del món.

Els animals són els nostres iguals quant a la seva capacitat de sentir, dolor, alegria, tristesa, por, fam, fred … compartim amb ells molts interessos, ignorar-los i no tenir-los en compte, fent-nos amos de les seves vides, és un tipus de discriminació denominat especisme, tan greu i deplorable com el racisme o el sexisme.

Hem decidit lluitar per ells i per això som contínuament qüestionats, jutjats, ignorats i fins i tot ridiculitzats. Contra nosaltres s’utilitza un discurs demagògic. És comú que se’ns pregunti per què no ens impliquem en causes que són considerades més “importants” com ajudar a individus de la nostra espècie o que es qüestioni la nostra congruència perquè utilitzem una tecnologia que també pot generar patiment a individus innocents com pot ser l’ús de coltan en aparells electrònics o petroli en el transport. Aquest discurs té més com a objectiu aplacar la consciència d’aquell que no fa res, ni per animals, ni per humans, que de crear un debat constructiu. No és un consell el que ens donen és una excusa barata, mai s’hauria de deixar d’ajudar a algú per no ser possible ajudar a tot el món.

El veganisme no significa un “en comptes de” sinó que és un “a més” ser vegà i defensar els drets dels animals no implica desvincular d’altres injustícies socials o lluites en defensa del medi ambient, o de qualsevol desigualtat. de fet el veganisme involucra lluitar contra la fam al món, crear un planeta més sostenible, reduir els gasos d’efecte hivernacle, un món de menys desigualtats.

En la nostra lluita intentem ser coherents, però sense renunciar a les nostres vides, fent el menor dany possible, triant l’opció més compassiva, sempre que existeixi. No obstant això, per què se segueix menyspreant la lluita en defensa dels drets dels animals? perquè els animals continuen sent considerats víctimes de segona categoria, no les posem a la mateixa alçada que les altres, ningú s’atreviria a portar aquest discurs demagògic a qui està implicat en altres lluites com l’ajuda humanitària al tercer món. Us imagineu a algú recriminant a un activista que ajuda als nens famolencs que usi un cotxe que consumeix petroli, titllant-lo d’hipòcrita? O que, per què no ajuda als nens d’una altra regió que estan més necessitats?. Això mai passa perquè considerem als nens com prou importants per no frivolitzar amb el seu patiment. En canvi els qui hem decidit defensar els animals hem d’escoltar repetides vegades aquest: i per què no ajudes als nens .. i utilitzes cotxe que consumeix petroli … als activistes dels animals ens exigeixen un grau de congruència que ratlla l’absurd. Perquè ningú posa als animals a la mateixa altura que els humans, i ningú s’atreviria a fer servir arguments tan absurds quan a l’altra costat de la balança es troben nens famolencs humans, però si els nadons són d’una altra espècie, allà canvia la pel·lícula i podem tractar de desprestigiar la causa amb tot tipus de fal·làcies.

Tot això reflecteix el poc que importen aquestes víctimes. Per començar a canviar aquesta situació hauríem de començar per ser conscients del seu sofriment i no jerarquitzar el dolor dels innocents en funció de la seva espècie, no hi ha víctimes de primera, segona o tercera categoria.

Per què defensem els animals? perquè considerem que tenen el mateix dret que nosaltres a no ser torturats, esclavitzats o assassinats i a més els seus drets són totalment ignorats per la gran majoria de la gent, ens indigna i ens entristeix profundament que la gran majoria de la gent sigui incapaç de veure una cosa tan senzilla.

El dia que la gent s’estremeixi de la mateixa manera davant d’una injustícia, independentment del sexe, la raça o l’espècie de la víctima haurem donat el primer pas per acabar amb aquest holocaust.

Mentrestant, seguirem lluitant pels que no tenen veu.

 

Alberto Peláez és corredor de muntanya, especialitzat en ultrafons, amb un gran nombre de victòries a l’esquena, vegà i activista pels drets dels animals, tracta de transmetre un missatge de compatibilitat entre una vida de respecte a tots els éssers vius i l’esport d’alt rendiment.
Tècnic superior en Activitats Físiques, entrenador personal i bomber de professió, reparteix el seu temps entre l’esport i l’ajuda dels animals col·laborant amb diverses societats protectores, donant xerrades i transmetent les seves experiències portant una vida vegana i activa.

1389

El terme mascota s’ha fet popular, tant, que són moltes les persones que l’han adoptat per designar els altres animals, aquells que s’adeqüen a la idea d’animal de família, animal convivent o animal de companyia, tot i que, en aquest últim cas, inferim que es tracta d’una denominació absolutament utilitarista de l’animal. De manera que sembla que mascota anul·la, invisibilitza o resta importància a aquests apel·latius que, al meu entendre, són molt més apropiats per designar els animals que comparteixen, i amb els que compartim, les nostres vides.

Des de la perspectiva social no animalista, els animals qualificats com a mascotes són oposats als classificats com a pàries, als quals no se’ls cuida ni alimenta sinó que, per contra, se’ls intenta exterminar com passa amb els senglars, llops, óssos, rates, coloms, escarabats, etc. La distinció entre els animals considerats mascota i els imaginats com pària, presenta una variabilitat individual entre els integrants de cada societat-cultura. En un mateix grup social hi ha qui prefereix els gossos i gats, o és hostil a una o altra espècie; un percentatge que s’entusiasma amb la visió dels peixos, altres aficionats als rèptils, els ocells, als insectes i al que sigui, per tal de posseir una mascota que ompli els seus desitjos i expectatives.

Buscant la definició oficial de mascota en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana trobem que prové del francès Mascotte i d’aquest, del provençal mascoto “el qui dóna sort, sortilegi” i en femení: Persona, animal o cosa que hom te com a símbol, per tal com considera que porta sort. Com les definicions oficials no satisfan la meva consideració i comprensió del que són els altres animals (que no són ni talismans, ni aporten bona o mala sort), i com no puc aquí estendre en analitzar com es va produir l’apropiació de la paraula mascota com genèric, em prenc la llibertat d’emprar, quan convingui, la terminologia que considero pertinent: animal convivent o animal de família.

A més de l’utilitarisme implícit en la definició de mascota, em demano: es mengen les persones a les mascotes? La qüestió que plantejo consisteix a dilucidar si un animal que forma part de la culinària habitual d’un poble pot continuar sent una mascota. És probable que la major part de les persones responsables d’animals de família, siguin o no animalistes, consideri que no és possible menjar-se’ls. L’antropologia ens mostra que, entre els animals humans i els altres animals considerats comestibles, poden produir-se relacions molt similars a les que es donen entre els animals convivents i les persones encarregades de la seva cura. En aquesta línia, l’antropòloga Margaret Mead, en els seus estudis de la societat a Nova Guinea, deia que s’amoixava i consentia tant als porcs que aquests adquirien característiques dels gossos, per exemple, acotaven el cap quan se’ls reprenia, s’estrenyien contra la persona responsable per recuperar el seu favor, etc., però fins el porc més consentit acabava sent menjat en un convit o donat a un altre grup per satisfer a l’avantpassat d’una altra persona.

Una altra zona, coneguda pel tracte d’animal de família atorgat als animals considerats comestibles, és l’Àfrica oriental. Pobles pastors com els nuer, shilluk, masais o dinkas, que viuen al nord de Kenya o al Sudan nilòtic, amoixen a les seves vaques. Els homes, que són els que s’ocupen dels caps de bestiar, posen un nom a cada vedell i tallen i retorcen progressivament la seva cornamenta per donar-li formes corbades que consideren belles. Parlen dels seus bous i vaques en les seves xerrades quotidianes i aquests animals ocupen un lloc rellevant en les seves cançons, els cuiden, els adornen amb granadures de fusta, borles, esquellots i cintes. En el cas dels dinkas, els homes dormen al costat dels seus animals, a l’estable que construeixen per protegir-se dels depredadors. La majoria d’aquests grups pastors obtenen el seu aliment bàsic a partir de la llet i els derivats lactis, però, també els agrada molt la carn de boví, que mengen quan un cap de bestiar vell mor de mort natural o en algun festí que celebren amb motiu d’un canvi d’estació, matrimoni i funeral.

El que proposen els exemples citats és que la categoria d’animal de família no és un estat de l’ésser excloent. La gent pot atorgar als animals tracte d’animal convivent més o menys assenyalat. Així que, en lloc de discutir si el porc neoguineà o la vaca dinka són o no autèntics animals de família, el que s’hauria de fer és identificar el grau en què les relacions entre animals humans i els altres animals, en cultures concretes, presenten qualitats pròpies d’una vinculació, forta o feble, entre persona responsable i animal de família.

La relació amb l’animal pària, en general i excepte per a qui és responsable d’aquest, presenta el tipus de qualitats a les que m’he referit però no es pot considerar prototípica, per molt amor que es tinguin ambdos. A més, alguns animals pària, com rèptils i insectes, no compleixen determinats criteris de la relació perquè, per exemple, cal mantenir-los entre parets de vidre o en artefactes creats a l’efecte atès que no se’ls permet deambular lliurement en l’espai domèstic (on, en principi, els primers no haurien d’estar, a l’inrevés del que és propi amb els segons). Al contrari passa amb els porcs neoguineans i amb els caps de bestiar africans, els animals humans els fiquen a casa i dormen al seu costat. Però, el gust per la carn dels seus companys humans rebaixa considerablement el seu estatut d’animals de família. Perquè, encara que se’ls permet compartir la intimitat familiar també són assassinats i acaben a l’estómac dels membres de la família, fórmula que no afecta els integrants humans del grup entre si, fins i tot en el cas dels caníbals.

Per exemple i al fil de l’anterior, en un nivell superior se situa a la vaca hindú i al cavall que es converteixen en objecte d’interès religiós, utilitari o estètic establint un vincle de tipus moral que elimina qualsevol pensament de menjar carn de boví o d’equí en determinades cultures. Aquests animals, per la seva grandària, no acompanyen a la família en l’interior de la casa sinó que viuen a l’aire lliure per al delit dels responsables. Aquesta relació de criteris de definició apunta per què, a la mirada occidental, gats i gossos són els models per excel·lència d’animals de família: els alimenten, tenen cura d’ells, conviuen en els domicilis i dormen fins i tot en el propi llit de la persona responsable. El mutu amor que es professen no es veu mai esmorteït per un desig de menjar la seva carn, desig que, pel que sabem, podria ser recíproc.

Per tant, es pot afirmar que en el grau més elevat de la condició d’animal de família, aquest no és “bo” per menjar encara que això no signifiqui que no es consumeixin determinats animals perquè són considerats convivents. La condició d’animal de família no és mai un factor independent dels hàbits alimentaris. Perquè, el motiu que no es mengi determinada espècie i que es converteixi en animal convivent, i no en pària, depèn de com s’articuli aquest en el sistema de producció d’aliments i béns de cada cultura.

Un exemple que confirma el que s’expressa es troba en el cas del gos. A Occident, en general, no es consumeix carn de gos però no perquè siguin animals favorits, convivents o de família sinó, bàsicament, perquè els occidentals disposen d’una enorme varietat d’animals pària que són creats i criats de la manera més lucratiu i econòmic possible, sense atendre que són éssers que senten, per satisfer les seves ànsies i el seu gust per la carn. Mentre que els gossos “presten” nombrosos serveis que tenen molt més valor que la seva carn. Per contra, les cultures que mengen cànids no disposen o tenen poques fonts d’aliments d’origen animal i el servei que poden prestar els gossos no és suficient per prescindir dels productes que proveeixen una vegada que són assassinats. Xina era un d’aquells països on l’escassetat de carn i la inexistència d’una indústria làctia van provocar pautes alimentàries basades en el vegetarianisme involuntari. Allà el consum de carn de gos era la norma, no l’excepció. Sabem que aquesta pràctica continua vigent, malgrat les normatives que, de manera més o menys estricte, prohibeixen, per exemple, la cria de gossos per al consum, a la ciutat de Pequín.

Resumint podem establir que, en determinades cultures, el factor que prescriu que un animal de família sigui o no menjat és la seva utilitat residual encara que, sens dubte, avui la persona responsable d’un animal convivent rebatrà apassionadament aquesta afirmació. Perquè molta gent pensa que la característica fonamental de la condició d’un animal és una utilitat relativa, és ser animal de companyia i, potser, atraure la bona sort. Aspectes que es troben implícits en la definició de mascota que vaig referir a l’inici: “… que serveix de talismà, que porta bona sort; … Animal de companyia “.

La idea que els animals convivents són relativament útils i fins i tot inútils, com freqüentment se’ls considera en l’àmbit rural, prové dels hàbits i costums de possessió d’animals de les classes aristocràtiques. A les corts imperials del món antic existien jardins zoològics on es feia ostentació d’animals exòtics, rars i particulars, a fi de distreure al visitant i com a símbols de poder i riquesa. Estatus social que es mostra des dels egipcis i la seva passió pels guepards o pels felins en general, o les egípcies que acostumaven a lluir serps vives al voltant del coll, a la manera com fan avui algunes dones vestint cadàvers de visó, llop, etc., sobre les seves espatlles, fins a arribar als emperadors romans i la seva predilecció pels lleons.

O en l’edat mitjana europeu, quan les cases reials acollien tot tipus d’animals que eren mimats per les dones o al segle XVII quan les dames portaven gossets sobre el pit als que alimentaven amb llaminadures. Tota una demostració de riquesa, un luxe, perquè el poble no podia permetre tenir animals que no tinguessin utilitat ja fos a la caça, pasturatge, protecció, etc. Però amb l’aparició de les anomenades classes capitalistes o mercantilistes, la possessió d’animals per “plaer” es va convertir en una de les formes de demostrar que no s’era plebeu. Perquè disposar d’animals amb aquest objectiu no era una activitat inútil, ja que accedir als cercles del poder s’aconsegueix a través del consum de prestigi. Amb el que podríem anomenar democratització de l’economia, la tinença o possessió d’animals cars o de luxe va deixar de ser tan valuosa per al contacte social a diferència del que va ser antany.

Des de l’Antiguitat fins avui, els animals de família han proporcionat “serveis” de companyia i d’entreteniment per a l’animal humà. I, des d’aquesta perspectiva, els animals convivents contemporanis no poden competir amb les pràctiques que es realitzaven antigament, per exemple, els combats que tenien lloc entre lleons i elefants (malgrat les tremendes baralles de gossos, galls, etc., que s’organitzen en l’actualitat). Encara que, analitzant la qüestió es pot establir que avui, un gos que persegueix una pilota i la torna o un gat caçant ratolins imaginaris o mosques i aus, poden crear un espectacle i un embadaliment absoluts per a la persona responsable.

Per acabar afegir que, a través d’un petit qüestionari, vaig preguntar a una mostra aleatòria de 35 persones -animalistes o no- sobre els “beneficis” de tenir animals de família o convivents i les respostes més significatives van ser: 1) ús majoritari del terme mascota (29 respostes, contra l’ús d’animal de família o convivent, que en ocasions va ser necessari explicar); 2) beneficis: tenir-los per companyia (19 respostes), per amor (12 respostes), per pena (15 respostes, solapades amb “per amor”), per plaer (8 respostes), per bellesa (3 respostes, solapades amb “per plaer “), per protecció (2 respostes solapades amb” per companyia “). Podem objectar que el qüestionari presentava biaixos atès que era només un “test” sense més ambició i perquè es preguntava sobre els animals sense distinció. A més es va realitzar entre un cercle reduït de persones afins a qui escriu i en l’àmbit territorial de Barcelona. Però entenc que sí es converteix en un petit indicador que es correspon amb el presentat en aquest escrit.

Finalment, voldria fer una petició a totes les persones animalistes o no: per què no abandonem el terme mascota i ens acostumar-nos a anomenar animals de família o animals convivents a aquests éssers estimats que comparteixen les nostres vides?

 

Antropòloga, activista pels drets dels animals, feminista, vegana, heterodisident. Acompanyo i comparteixen la meva vida 3 gates meravelloses. Fundadora d’Antropologia de la vida animal. Grup d’estudis de etnozoologia. Professora universitària: explico a generacions de joves qui són els altres animals amb l’esperança que un dia canviï la consideració cap als animals no humans.

2150

· “Segons rescatadores de Vegan Hope Animal Association, més de 20.000 víctimes han mort durant la crescuda del riu Ebre.
· No pertànyer al cercle moral, la justificació per no ser salvades.

És un deure ètic matar els animals de producció que pateixen un gran sofriment si no hi ha cap manera econòmicament viable d’alleujar-los” (Reglament Nº 1099/2009 del Consell Europeu). Ells i elles, els més de 10.000 -segons les fonts oficials-, no van rebre ajuda humanitària per part de l’Estat i els seus òrgans de Protecció Civil: ni refugis, ni albergs, ni rescats, tampoc salvament o assistència sanitària. Per als animals que no siguin humans, no hi ha obligació de garantir el dret a la vida ia la integritat física. Són danys materials, “econòmicament inviable” va ser salvar els seus batecs.

Durant un risc d’inundació, el Pla estatal de protecció civil diferencia les fases de pre-emergència, emergència i normalització. Primer informar que va a produir-se la catàstrofe, després actuar en conseqüència i finalment restablir la norma. Amb els no humans, si conegut el risc d’inundació no es va produir la prevenció ni la intervenció immediata, si el posterior moment de restitució de la normalitat. Una normalitat que es basa en el ressorgiment de l’explotació i opressió.

Fase de pre-emergència

El que ha passat a Saragossa, diu Laura Luengo cofundadora del Santuari Wings of Heart, “només posa de relleu, per als animals de granja, les condicions en què viuen“. “Són simples mercaderies, ningú entén que puguin arribar a patir“. Algunes explotacions ramaderes van evacuar a les seves propietats abans que es produís la riuada, però segons Luz Navarro, de Vegan Hope Animal Association, “si els han salvat és perquè no volien perdre diners“. “Jo he estat amb ells (els grangers) i són violents. L’únic que els preocupa són els diners que poden guanyar, res més. Una persona que es dedica a criar un animal per producció en l’únic que es preocupa en una inundació és en els diners que perdrà “.

Fase d’emergència

Desenes dels considerats mercaderies, que tenen incrustats dígits en les seves orelles i no noms en la seva persona, van ser rescatats per diferents grups. Vegan Hope Animal Association, Amnistia Animal, Adala Zaragoza, Askekintza-Liberacción Animalista i altres associacions van reunir recursos humans i materials per realitzar el major nombre de rescats possibles. “Hi havia molts animals morts, tant de granja com gossos, gats, cavalls … que encara seguien lligats amb cadenes o dins de tancats sense haver pogut tenir possibilitat de salvar-se per si mateixos; un paisatge desolador i molt trist. Bastants dels animals rescatats portaven dies sense menjar, altres havien passat molt temps amb la meitat del seu cos a l’aigua, malalts, amb pneumònies, al límit de les seves forces; molts no han aconseguit superar després del rescat per molta ajuda i tractaments que els hem donat “segons Adala Zaragoza.

Moltes de les cares dels animals morts reflectien l’agonia que havien passat“, denuncia Luz Navarro. “Hem trobat unes imatges dantesques, de xais nounats ofegats, de cossos ja descompostos, de quatre nadons porquets un d’ells tirant escuma per la boca … Hem vist unes imatges que la veritat són molt doloroses“.

I encara que molts ja estaven morts, alguns havien que seguien dempeus. En el marc legislatiu, hi ha un concepte clau: matança d’emergència. “Matança d’animals ferits o afectats per una malaltia que comporti un intens dolor o sofriment quan no hi hagi una altra possibilitat pràctica de alleujar-los” (Reglament Nº 1099/2009 del Consell Europeu). De vegades es produïa amb intens dolor i violència (“li vam donar amb la maça 50 vegades i el fill puta -un porc que va sobreviure- no moria” deia un dels operaris encarregats de retirar els cadàvers) o ni tan sols es realitzava: “He vist llençar a un camió diversos animals vius encara” afirma el fotoactivista darrere Tras los Muros. “Va ser devastador. Vaig veure cossos de porcs morts penjats d’alçades que havien intentat escapar, supervivents sobrevivint entre muntanyes de cadàvers després de 5 dies sense aigua potable, calor, menjar o atenció veterinària, tractors carregant cossos sense vida que s’amuntegaven en camions. Mai havia presenciat un escenari tan desolador. La tragèdia dins de la tragèdia. Per si no fos poc la vida a la qual han estat condemnats són víctimes a més d’una inundació“.

Hem anat rescatant els animals tal com anàvem tenint accés a les zones, en moltes se’ns denegava l’accés bé pel perill per a nosaltres, per ser zones privades sense accessos permesos o simplement no ens deixaven passar per altres causes alienes a nosaltres” afirmen des Adala Zaragoza. Els impediments per accedir a les zones afectades tenien a veure amb el mitjà de transport, la consideració dels grups de rescat com a persones civils i, a més i sobretot, el caràcter de les víctimes com a propietats d’explotadors. Segons Luz Navarro, que ha rebut amenaces a través de WhatsApp, “el dia que vam anar a rescatar els porcs, la gent del poble estava a la granja amb escopetes i aixades interceptant els nostres cotxes, amenaçant … Afortunadament no va passar res, però podria haver passat alguna desgràcia “.

El preu de cada individu compte. Diferents voluntàries i activistes afirmen que els i les explotadores no desitjaven salvar les vides dels individus confinats en granges per motius econòmics: l’assegurança surt més rendible. A més, l’Estat ha aprovat un Reial decret en el qual no només  s’indemnitzarà econòmicament a les empreses ramaderes afectades, sinó que se’ls s’adjudicaran, també, diferents beneficis fiscals. Segons el diari ABC “la riuada de l’Ebre els costarà a les asseguradores més de 10 milions d’euros“.

Per a la persona que està Tras los Muros: “Els responsables d’aquesta tragèdia no són el govern o les autoritats, sinó cada consumidor de carn per al qual la indústria ramadera existeix“. Així ho entenen Evelyn Gutierrez i Diango Casabella, fundadors de Leon Vegano Animal Sanctuary: “Des del nostre enfocament antiespecista, i el que és convenient per als animals, cal tenir en compte que les granges, els escorxadors i qualsevol altre centre i/o forma d’explotació animal no hauria d’existir. A l’Estat no li rendiria ni li interessaria dedicar recursos humans per muntar un dispositiu d’evacuació primerenca dels més de 10.000 animals morts per les inundacions, és més fàcil pagar indemnitzacions dels diners públics. Al final, tots aquests animals moririen en un escorxador. Tots els animals que van morir són per a l’Estat màquines de producció molt econòmiques i fàcilment reemplaçables. Nosaltres creiem que ja que almenys l’Estat mai mostrarà (ni va mostrar) preocupació per les veritables víctimes d’aquesta catàstrofe, almenys hagueren de permetre l’accés als equips de rescat formats per voluntaris que van acudir des de totes parts del país per salvar animals, que en molts casos es van trobar amb la negativa de les autoritats i l’hostilitat dels explotadors“. Si l’ús és institucional i emparat per la llei, està legitimada i justificada qualsevol explotació.

Segons deia Gary Francione en Lluvia sin trueno “en l’ús institucional, que exploten animals (que en la major part dels casos també són els seus amos) determinen que d’aquest ús de l’animal s’obtenen beneficis i la llei ho accepta. Però si la ‘crueltat’ o la ‘necessitat’ de dolor, sofriment o la mort les determinen, no la conformitat de l’acció amb un criteri abstracte, sinó els beneficis derivats d’ella que estableixin els propietaris, llavors, llevat que els amos de la propietat no actuïn racionalment (si es dóna la circumstància que no maximitzen el valor de la seva propietat animal), la llei pensarà en tots els casos que la seva conducta està justificada. És la seva propietat i la utilitzen de la manera més rendible per extremar el seu valor“.

A més de les víctimes confinades en granges, altres les van haver també en cases, les considerades mascotes. Cavalls, gossos i gats es van ofegar després de la riuada de l’Ebre. Segons Charlie Green, d’Amnistia Animal, “en tema de gossos i gats la gent sol bolcar-se més. Estan més sensibles amb els animals de casa“, per això s’estima que el nombre de supervivents és superior ja que més persones es van dedicar al rescat d’aquests damnificats. De les víctimes silvestres poc se sap. No es coneixen xifres, perquè en part no són propietat quantificable de ningú. Per tant, ningú exigeix ​​recompensa econòmica pels seus morts. S’estima que poden haver estat molt poques perquè la zona afectada per la riuada són pobles propers a Saragossa i majorment ocupats per granges.

Encara que milers d’individus van morir rere dels murs de l’especisme, més de 30 vides recloses en la indústria van tenir una segona oportunitat. “La història de Pablo és una història una mica peculiar, no ha estat a punt de matar-lo la riuada, sinó la vida en una granja“, explica Laura Luengo. Va sobreviure a l’auguri de la matança gravada amb tinta morada a l’esquena. El van rescatar d’una mort segura. També a Aske, un altre xai refugiat provinent de Saragossa que van trobar en una granja al costat d’una muntanya de cadàvers. Chris i Lamby, Joel, Olga i Eneko, Moisès, Guillem i Ramon i desenes de gallines i galls com Pedro, Victor, Samu, Jorge i Diego viuen actualment en diferents santuaris de l’Estat Espanyol. Van arribar amb la cama trencada, amb estrès, amb deshidratació i una infecció general, amb hipotèrmia i completament desnodrits o amb pneumònia o sarna, però a partir d’avui els refugiats passaran la resta dels seus dies recuperant-se de les seqüeles del seu passat. “La majoria dels santuaris, inclosos nosaltres, treballem per sobre de les nostres possibilitats. Però bé … sempre intentes fer un esforç més enllà o buscar-te la vida. En el cas dels animals de Saragossa: o els acollíem o estaven condemnats a morir allà” comenta Laura Luengo. Charlie Green lamenta les moltes vides que es podien haver salvat: “Podríem haver estat rescatant a cada hora: havien molts animals en molt males condicions i es podien treure vius, però com que no hi ha on ficar-los, aquí s’anaven a morir” i és que, els santuaris d’animals pateixen diverses dificultats que els fan complicat acollir a tots els refugiats que voldrien. “Ara mateix el major impediment per acollir nous habitants és la manca de diners. Ingressem menys de 900 € al mes per costejar les despeses d’alimentació, veterinària i manteniment de les instal·lacions. I en el mateix ordre d’importància, hi ha la falta d’espai per a noves acollides. Tot això sumat, fa que estiguem treballant sempre al límit, molt per sobre de les nostres possibilitat” afirmen Diango Casabella i Evelyn Gutierrez.

Fase de normalització

Un cop rescatats, els i les refugiades han de tornar a la normalitat. Normalitat entesa de forma diferent en els santuaris a la entesa en la vida rere dels murs: una normalitat lliure d’explotació i opressió. Tot això passant primer per la sociabilització: “(Chris i Lamby) Són dos nadons orfes que han vist morir ofegada a tota la seva família i ells mateixos van estar a punt de no sobreviure. El seu estat anímic en arribar era molt baix, s’ajuntaven els dos a les cantonades, un intentant amagar el cap sota l’altre per la por. A poc a poc comencen a confiar en nosaltres. És un procés molt complicat que requereix de molta paciència i hores de dedicació diàries, d’estar amb ells. La primera setmana, Diango va dormir amb ells cada nit per ajudar-los en aquest procés. Ara el seguim de dia, en el seu nou cobert de quarantena“.

S’afavoreixen futures catàstrofes, noves tragèdies dins de la tragèdia de l’explotació i opressió. Per això, a més d’una major implicació i organització de rescatadors, presència veterinària i la necessària captació de recursos econòmics, cal l’ajuda a santuaris. Des de Leon Vegano es vol insistir en no oblidar “que quan els animals arriben als santuaris, comencen una llarga vida que sense diners és impossible que puguem mantenir, pel que rescatar és tan important com proveir o captar els fons econòmics que ens permetin sustentar aquestes vides“. Les desenes de vides rescatades de l’especisme després de les riuades de l’Ebre només seguiran vivint si hi ha una col·laboració total amb els santuaris que salven les seves vides dia a dia, després de la catàstrofe i quan l’emergència s’oblida.

 

 

Informa: Diana Lsid
Imatges: Tras los Muros / PACMA

1496

Maleïdes dones, maleïdes aquestes, sempre fotent tot … Maleïdes. Maleïdes dones qüestionant la tecnocràcia. Maleïdes dones recol·lectores, pretenent desbancar la glòria de la caça mascle. Maleïdes atees, desafiants a Déu pare testicular. Maleïdes, totes. Maleïdes paridores, maleïdes menstruadores, maleïts llimacs, maleïts els seus fluxos i les seves corbes transgressores de la geometria regular. Maleïdes les seves brutes regles i maleïdes mil vegades quan esmenten a Pachamama, maleïda la dona de petit hort, de petita economia, maleïda la dona de món comprensible. Maleïdes dones, volent decidir sobre els seus cossos, maleïts els seus cossos quan no compleixen amb els requisits exigits, maleïdes lletges, maleïdes grosses, guarres, bolleres. Maleïdes putes. Maleïda la dona guerrera, maleïda la que opina i resisteix, maleïda contempladora del temps, cuidadores d’aus, alletadores de pau i de dissidència, maleïdes elles i les seves idees pròpies. Maleïdes per voler globalitzar el dret a l’avortament, maleïdes assassines. Maleïdes insubmises a l’heteropatriarcat, maleïda la seva desobediència al capitalisme, maleït el seu antimilitarisme, maleïda la seva mania de tenir cura i acaronar i dialogar, maleïda la seva nauseabunda obsessió pel respecte, maleït el seu infantilisme, la seva tossuderia de voler estimar contra l’odi i el menyspreu.

Maleïdes les indígenes, les migrants, les camperoles, maleïdes les veganes, les que no callen, les que no acaten, les que diuen que no, maleït el seu no. Maleïda la seva arrogància, fotudes dones. Maleïdes, totes …

Avui milions de dones i homes no masclistes han sortit a protestar en el món sencer. No és casual que el moviment de defensa animal és i hagi estat femení, qui millor que les dones per desemmascarar la brutalitat, què millor que la consciència de la discriminació en la pròpia carn per deshebrar el metàl·lic teixit de les desigualtats. La dona que sobreviu al patriarcat no és dominada, però tampoc dominant. Alfa i omega són importants, no signifiquen millor o pitjor, no són aplicables als rols socials. Vulnerables totes, inexpugnables totes. Sense homofòbies, sense heterofòbies.

No és casual que el moviment animalista sigui eminentment femení, encara que hi hagi homes, és clar, masculins, és clar, que ploren en contra del mite masclista i deixen parlar, però que no anul·len el caràcter defensor de l’antiespecisme. La consciència de la discriminació obliga a tractar de que la vida contingui tanta poesia com la poesia, vida. Contra el Vietnam de dones sense cap amb el cuir escorxat, contra el patriarcat armat i els fràgils cossos cremant de Nagasaki, contra l’eficàcia masculina nazi de les granges i els escorxadors, contra els papers mullats de la igualtat cosmètica, contra les bombes de dispersió, les mines buscant mans de noia, les genocides religions totes, l’obsessió fàl·lica dels obeliscs, els gratacels, les torres, els canons. Contra el masclisme de les vaques lleteres proveint el mercat de la carn, violades, espremudes, i portades a l’escorxador després d’anys de vexacions i sofriment. Contra la mecanització: la maleïda dona.

Maleïda dona, solitud, angoixes, dolors, martiri …. però dona clara, blanca, llum, consol, miracles, concepció, llibertat, … els noms. Maleïdes les que es crispen i s’apaivaguen i que saben que canviar el món serà amb totes. Contra algunes, és inevitable, però amb totes.

És summament important que el patriarcat exposi bé els seus collons, mostrant-se sense embuts, perquè llavors es fa més fàcil donar-li uns bons i precisos cops de peu. No cal sortir un dia a cridar i callar quan les aigües amainin, el Dia de la dona és del 9 al 7 de març. Cada any de lluita és un any menys de dictadura. El futur serà igualitarista o no serà.

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

1621

La crescuda del riu Ebre deixa milers d’animals morts al seu pas. Les autoritats i serveis d’emergència han actuat salvant a l’espècie humana, deixant de banda l’ajuda a la resta d’animals. Les protectores d’animals demanen ajuda desesperada per socórrer al major nombre possible de víctimes.

Centenars de persones han estat evacuades a mesura que el desbordament del riu Ebre avançava. Animals confinats en diferents explotacions no han corregut amb la mateixa sort. Segons la Unió d’Agricultors i Ramaders de Navarra (OAGN), els danys ronden més del milió d’euros sense comptar infraestructures. Els animals són considerats propietat, per això també se’ls considera “danys materials”, una cosa substituïble i exempta d’ajuda humanitària. Aquesta consideració com a propietat reflecteix la inexistència d’un servei d’emergència per als animals.

La crítica situació d’aquests individus ha posat en marxa a diferents associacions de Saragossa que estan organitzant grups de persones per realitzar tots els rescats possibles. Des del començament de la crescuda del riu, les protectores han intentat accedir als llocs on hi havia els afectats, però afirmen que els bombers i la Guàrdia Civil els negaven el pas per “qüestions de seguretat pública”. Vegan Hope, Espolones, Adala Saragossa, el Partit Animalista PACMA, Amnistia Animal i Saragossa Animalista s’han unit per realitzar un dels rescats més complexos i colossals de l’Estat Espanyol. Així mateix, diferents santuaris d’animals estan fent forat per rebre els i les rescatades, segons s’afirma des Vegan Hope.

Les protectores demanen ajuda urgent: necessiten flassades, collarets, corretges i material per reconstruir els refugis danyats. També mitjans de transport, barques i recursos econòmics per a animals grans. Amb l’objectiu d’ajudar en tot això, posar-se en contacte amb Vegan Hope a través d’un missatge al seu Facebook, al correu econ@veganhope.org

Fins al moment, diferents mitjans de comunicació informen sobre alguns casos d’animals damnificats. Com els 2.600 porcs estimats que creuen morts en una explotació de Villafranca de l’Ebre o els toros captius en una explotació d’Alfajarín. El barri rural de Juslibol també ha vist com s’han ofegat diversos cavalls.

Imatge: Vegan Hope Animal Association

1418

A València hi ha una plaça dedicada a Cánovas del Castillo. No és l’única. Una simple recerca a Google permet comprovar el nombre de carrers, avingudes, col·legis i instituts que porten el nom d’aquest polític. Fins i tot al Senat espanyol hi ha un monument a la seua memòria. És un nom de prestigi.

No obstant això, Antonio Cánovas del Castillo fou un home que defensà l’esclavitud humana fins a tal punt que aconseguí retardar la seua abolició. Quan l’esclavitud humana només subsistia al Brasil i Les Antilles, quan ja hi havia un consens internacional que estava d’acord que l’esclavatge d’homes i dones estava malament i era èticament inacceptable, Cánovas del Castillo continuà defensant a les Corts espanyoles les bondats de l’esclavitud. I hi ha monuments en la seva memòria.

Fa uns anys, l’editorial Capità Swing publicà “Vida de un esclavo americano escrita por él mismo”, de Frederick Douglass*. És el relat, en primera persona, d’un home esclavitzat i de la seua lluita per la llibertat. Per a ser lliure, hagué de desobeir la llei que li deia que ell era una propietat.

És un d’aquells llibres que cal llegir, perquè proporciona una descripció bastant precisa de què és l’esclavitud, de com afecta les persones esclavitzades i de com corromp les esclavistes. No hi ha bondat en l’esclavitud, no la pot haver.

No hi ha bondat en comprar una dona amb l’objectiu de “fer-la criar” i vendre les seues filles i fills (el “propietari” podia llogar a un home esclavitzat per a aquest propòsit o bé encarregar-se ell mateix). No hi ha bondat a l’abandó a la seua sort a una dona gran esclava, gairebé cega, perquè ja no té utilitat. Ni hi ha bondat en la venda d’un home, separat per a sempre de la seua família, com a càstig per no haver saludat correctament l’”amo”. Això ara ens sembla obvi. Ara.

En la nostra societat condemnem l’esclavitud humana, però quan es tracta de la resta d’animals no reconeixem ni esclavitud o dominació. I, en essència, és el mateix. A Douglass el tractaren com un animal, perquè així es tracta als animals: s’abandonen quan no són útils, se’ls apliquen càstigs correctius, se’ls persegueix quan intenten fugir i, si ataquen l’ésser humà que els turmenta, se’ls assassina.

Veig gairebé cada dia l’esclavitud que Douglass descriu en el cavall que, a prop de casa, llaura la terra amunt i avall, sense poder parar excepte quan l’amo li ho permet; una vegada que ja no tinga forces, acabarà a l’escorxador. En passar les pàgines, vaig recordar la meua primera i única visita al zoo de xiqueta, reconeguí les mirades buides descrites en les pàgines del llibre. Recordí el Coco, un ximpanzé assassinat a trets quan intentava fugir amb la seua família d’aquell zoo immund, l’any 2005. Era agressiu, deien. Després de 27 anys tancat en aquella gàbia, qui no ho seria?

Quan Douglass fugí, vivia esclau amb una família blanca que sentia estima per ell. A diferència d’altres llocs als quals havia viscut, allà no li pegaven, no passava gana ni fred. En aquella casa el tractaven més o menys bé. Però ell volia ser lliure, sabia que l’esclavitud significa la pèrdua de la seua pròpia vida i l’arriscà per ser lliure. Això, insistisc, ens sembla obvi ara, però en l’època en què Douglass va viure ni era obvi ni era evident. Les poderoses veus esclavistes exigien que es complís la llei, des de la biologia s’argumentava la inferioritat i l’animalitat de les “races inferiors”, fins i tot es va arribar a defensar que les persones esclavitzades estaven en una millor situació que les persones obreres lliures.

“Una negra es ven, acabada de parir, amb abundant llet, …”. Així comença un anunci publicat a Cuba, en 1846. Era normal, era legal. Hui, de la biografia de tipus com Cánovas del Castillo s’omet la seua defensa d’aquesta legalitat, la seua defensa de l’esclavitud. En ometre-la, no es reconeix ni la responsabilitat ni la possibilitat de reparació, encara que siga simbòlica.

I tot això ho hem de conèixer, perquè l’animalisme és essencialment, i per sobre de qualsevol altra cosa, una lluita antiesclavista. Heretem la lluita de Douglass i de totes les dones i els homes que es van enfrontar a la mentalitat de Cánovas. Encara que no tinguen monuments al Senat, ni carrers, ni escoles amb el seu nom, la seua desobediència civil pacífica va ser la que aconseguí l’abolició.

————–
*Douglass, Frederick: Historia de un esclavo americano escrita por él mismo, Madrid, Capitán Swing Libros, 2010.

 

Diplomada en Relacions Laborals. Llicenciada en Història. Militant d’esquerres. Feminista, heterodisident i vegana.

LA PLOMA

273
Mentre veia Els Homes Lliures de Jones i el cavaller del Sud, com tantes altres voltes, anava a violar l’esclava Rachel, em vingué al...

NUTRICIÓ

2373
Típic plat català i de Nadal, l'escudella vegana no conté cap ingredient animal. La pilota que tradicionalment la feiem amb carn la substituim per...