Etiquetes Entrades etiquetades amb "eneko pérez"

eneko pérez

3118

Fa temps vaig rebre la trucada d’un company instant-me a que anés a una protesta que s’havia convocat contra el Circ Mundial durant l’Aste Nagusia, la Setmana gran de Bilbao. Li vaig respondre amb una negativa. Després d’una conversa telefònica una mica hostil vam acordar discutir-ho en persona. Als seus ulls, faltar a aquesta convocatòria esdevenia una mena de traïció per als animals. No semblava entendre que les carnisseries del seu entorn, per exemple, representen fets encara pitjors que els que ocorrien en aquell circ on tindria lloc la convocatòria i no obstant això mai havia protestat públicament per això. Selecció estratègica? No, en aquest cas, qüestió d’inèrcies.

És inqüestionable que tinc la responsabilitat de solidaritzar-me amb qui pateix una injustícia i vull que se’m convidi a la reflexió si erro, si dono l’esquena als animals, si no compleixo amb les meves responsabilitats -no sóc amic de la relativitat, tenim una responsabilitat amb qui es troba oprimit – o si prenc decisions incorrectes, injustes o irreflexives. Però això no és el que va passar aquí.

Sembla que, al marge de qualsevol valoració estratègica, hi ha certs fronts en els que algú involucrat en el moviment d’Alliberament Animal ha d’estar present. Part de l’activisme que realitzem no respon a una agenda o a uns objectius estratègics emmarcats en una direcció comuna, sinó a una sèrie d’inèrcies que el determinen i que a més posen de manifest una manca de compromís generalitzada.

La responsabilitat de ser eficients

Només en els escorxadors de tot el món més de dos animals són executats per segon [1] i el nombre de peixos capturats en mars o criats en piscifactories és tal, que es compten per tones. La nostra societat s’ha construït sobre innombrables injustícies contra els animals que a dia d’avui formen part de la nostra vida quotidiana. Davant d’una situació de tal envergadura no només tenim la responsabilitat de lluitar enèrgicament contra ella sinó que a més, i com és lògic, tenim també la responsabilitat de fer-ho bé.

Quan triem formar part d’una acció o d’un projecte estem, per omissió, deixant de participar d’altres accions o projectes. També, si establim el nostre radi d’acció a un lloc concret estem, per omissió, deixant de fer-ho en un altre. I ens agradi o no, ni totes les accions tenen el mateix abast, ni tots els projectes són igualment eficients ni el treball realitzat en un lloc té la mateixa repercussió que fer el mateix en un altre lloc. Tot importa.

L’elecció d’allò en el que hem decidit involucrar-nos, sigui una acció concreta, una campanya, un projecte o una organització hauria d’estar en funció de la maximització del nostre potencial. És a dir, un context de militància on el resultat de la nostra implicació sigui el millor possible.

El lloc on realitzem activisme

Fem activisme en el lloc on hem decidit viure o vivim en el lloc on hem decidit fer activisme? Si treballem conscienciant a peu de carrer -avui en dia la feina a la xarxa és fonamental i es pot fer des de qualsevol lloc- és una pregunta que hauríem de fer-nos. La mateixa acció realitzada en un lloc determinat té una repercussió diferent a si és realitzada en un altre lloc. Això és un fet. No és el mateix repartir fulletons a Madrid que a qualsevol petita localitat de la península de la mateixa manera que tampoc és el mateix fer una acció al centre de Barcelona que fer-ho a la perifèria.

No estic dient que calgui evitar repartir fullets o realitzar accions en llocs petits. Ni molt menys, tota acció importa. Però sí hi ha d’haver un raonament de pes que ens porti a prendre aquesta decisió. Decidir fer una acció en un lloc determinat implica prendre una altra decisió alhora: la de no fer aquesta mateixa acció en un altre lloc la repercussió podria ser més gran. I si aquesta acció la repetim periòdicament estarem prenent aquesta decisió multitud de vegades. No és casualitat que les activistes que decideixen crear un col·lectiu a Sevilla siguin sevillanes, els que decideixen crear un col·lectiu a Toledo siguin toledans o les que decideixen crear un col·lectiu a Vigo siguin vigueses. No crec que m’equivoqui si penso que, llevat d’excepcions, la gran majoria de persones que decideixen portar aquest tipus d’activisme a la seva ciutat és per una qüestió de comoditat i no d’eficiència.

Conec molts companys que s’han traslladat a una altra ciutat per motius laborals, acadèmics, sentimentals o familiars, però, el nombre d’activistes que conec que s’hagin mudat a un altre lloc per qüestions d’eficiència és molt baix.

Això és només un exemple però és molt clarificador. No ens prenem la lluita per l’alliberament animal amb la serietat i la responsabilitat que es mereix.

La necessitat d’una agenda

Per maximitzar el nostre potencial i per aconseguir resultats es fa necessari treballar sota una agenda. És a dir, un full de ruta que ens marqui, amb més o menys flexibilitat -això ja depèn de l’anàlisi de cadascú i dels contextos organitzatius-, les diferents tasques que hem d’escometre per a la consecució més eficient d’un objectiu en un temps específic. El contrari a no treballar sota un programa definit és la improvisació i deixar tot a la sort. Si bé és important que una agenda permeti certa flexibilitat per poder adaptar-se als esdeveniments la manca d’objectius i d’anàlisi minva nostre potencial i repercuteix negativament en els resultats i això, en el context en què ens movem, suposa una falta de responsabilitat i de solidaritat.

La nostra agenda no la pot marcar un circ que ve a la ciutat on vivim de casualitat. Són els objectius assenyalats en un pla estratègic després d’una anàlisi de context dels que han de determinar el tipus de tasques i accions polítiques a dur a terme. Si un circ ve al lloc on visc o on sóc de pas i hi ha una acció organitzada contra el mateix pot semblar que el més lògic, és que acudeixi. També pot semblar lògic que, si formo part d’algun col·lectiu local, emprenguem accions de protesta contra el mateix. Però a l’anar a aquest lloc o en organitzar una protesta en contra estic prenent una altra decisió, deixar de banda les tasques que m’han estat marcades en un pla estratègic.

No podem abastar-ho tot. Per això és important ser conscients de les inèrcies que ens empenyen a ser presents en un tipus de protestes o realitzar un tipus d’activisme i evitar que determinin les accions polítiques que hem definit de manera responsable en un pla estratègic.

Un examen acadèmic, el disseny d’una horta, la construcció d’un edifici, o la simple tasca de fer la compra de la setmana seran tasques millor escomeses si prèviament han estat preparades. Si assumim això per a qualsevol tipus d’acció humana perquè no assumir el mateix quan prenem la decisió de solidaritzar-nos amb els qui són oprimits.

És que és una acció menys important?

FONTS:
[1] Algunes xifres més: quants ens toquen a cada un o cadascuna ?, per Oscar Horta

https://masalladelaespecie.wordpress.com/2009/05/09/algunas-cifras-mas/

NOTA DE L’AUTOR: En l’article utilitzo el terme animals en referència als animals no humans amb l’únic propòsit de facilitar la lectura i no resultar redundant. Els éssers humans també som animals, per això, el terme animals per referir-nos a qui són com nosaltres, resulta discriminatori i ha de ser evitat i / o explicat.
La utilització del femení i masculí de forma aleatòria és intencionada. El llenguatge construeix realitats i canviar aquestes realitats passa per qüestionar el llenguatge.

 

En els meus anys de militància he passat per diferents organitzacions (Grup antiespecista de Bilbao, Drets per als Animals, Alternativa per a l’Alliberament Animal, Equanimal i Igualdad Animal). He participat en diferents accions directes (sabotatges a la caça i irrupcions en places de toros, tancaments, passarel·les de pells i altres llocs on es fa gala de l’explotació animal), actes de protesta i en diverses investigacions. Em trobo imputat al costat de diversos/es companys/es fruit d’un muntatge judicial, policial i mediàtic que s’emmarca en una agenda repressiva contra el moviment d’Alliberament Animal (RepresionDerechosAnimales.info).

6705

En el moviment d’Alliberament Animal la naturalesa dels debats ha estat centrada en dues qüestions: la ideologia i l’estratègia. Dos assumptes fonamentals sobre els quals cal mantenir sempre viva la flama, sens dubte.

Aquest article és una reflexió en alt que el seu objectiu és donar motiu a un debat sobre un assumpte que, malgrat ser reconegut per moltes companyes com alguna cosa crucial, no se li ha prestat l’atenció necessària: la falta de compromís.

Reconèixer que els animals són oprimits, que pateixen la falta de llibertat, la submissió, l’abús i la tortura, implica una sèrie de responsabilitats. De poc serveix aquest reconeixement si no ens porta a actuar i prendre mesures que busquin la fi d’aquestes injustícies.

Com explicava de forma més desenvolupada en l’article Opressió i Alliberament Animal, el veganisme és insuficient, ja que els animals, a més de no participar en la seva opressió, necessiten que acabem amb ella. Si no prenem part activa del seu alliberament, no ens diferenciem gens ni mica de qui, estant en contra dels abusos que sofreixen els menors, mira a un altre costat quan pot impedir-ho. Què podríem pensar d’algú que fa alguna cosa així?

Els canvis que el moviment d’Alliberament Animal ha collit mitjançant campanyes de conscienciació, accions directes, protestes o grups de pressió, han estat possibles perquè ha existit la implicació d’un nombre determinat de persones. El debat ideològic i estratègic és fonamental però sense gent compromesa no servirà de res.

Assumir que els animals són subjectes d’opressió, sobre els quals tenim una responsabilitat de cara al seu alliberament, passa per posar a examen la nostra solidaritat. I la nostra solidaritat està directament relacionada amb la renúncia als nostres privilegis.

Renunciar als nostres privilegis

Un privilegi és un benefici o avantatge que uns individus posseeixen (posseïm) en detriment d’altres i que, en ser fruit d’una situació de desigualtat i per tant il·legítima, no li pertany. Molts de nosaltres hem heretat aquests privilegis i, si bé no tenim cap responsabilitat amb la forma en la qual van ser obtinguts en el passat, sí la tenim amb l’ús que en farem d’ells en el futur.

Entendre que la solidaritat és una part inseparable en les relacions d’igualtat, implica renunciar a aquesta sèrie d’avantatges que hem heretat de forma il·legítima per convertir-les en eines de canvi cap a la igualtat i l’alliberament animal. Donat l’actual estat del món, la utilització d’un mitjà en el nostre propi benefici, més enllà de la supervivència, ja sigui un ben tangible o intangible —com l’ús d’un coneixement— amb el qual podríem transformar la situació de molts oprimits i afavorir canvis cap al seu alliberament, no és legítim.

Quan plantejo aquest debat hi ha qui es pregunta si això no és una mica exagerat o extrem i sempre, després del conseqüent intercanvi d’opinions, la conclusió que trec és la mateixa. Es confonen dos conceptes que separen dos mons: solidaritat i caritat.

Solidaritat vs Caritat

La caritat, deia Galeano, es practica de dalt a baix, humilia a qui la rep i mai altera ni una miqueta les relacions de poder, al contrari que la solidaritat que és horitzontal i s’exerceix d’igual a igual (1).

La caritat i la solidaritat, si bé solen ser utilitzades per molts per referir-se a un mateix fet, tenen punts de partida diametralment oposats. La primera es construeix sobre el dret a la propietat on el que la practica dóna alguna cosa que considera seva en un acte de generositat. La segona, es construeix sobre el principi d’igualtat, on la responsabilitat d’acabar amb una injustícia, sigui qui sigui el subjecte que la pateix, concerneix als membres de tot un col·lectiu.

La figura del donant i el donatiu pertanyen a la caritat, et dono alguna cosa que em pertany. Això no ocorre amb qui exerceix la solidaritat, doncs no sent que està donant alguna cosa ni espera agraïment. Qui practica l’exercici solidari fa de la injustícia d’un altre la seva pròpia i entén que tot esforç, material, físic o psicològic, forma part de la seva responsabilitat com a membre d’un col·lectiu.

Enteses aquestes diferències queden clares les conseqüències. Les nostres vides no poden continuar tal com les coneixíem, doncs la solidaritat, que assumim com a part intrínseca de l’Alliberament Animal, implica una renúncia als nostres privilegis.

Cremar les naus, el compromís per l’Alliberament Animal

La idea per la qual tota defensora de l’Alliberament Animal hauria de construir una vida de compromís no respon a un caprici ideològic, ni als manaments d’una secta religiosa o als dictats d’una ideologia fanàtica. És una conclusió que, independentment que aconseguim apropar-nos a ella —jo encara la tinc com una fita llunyana—, s’extreu de forma lògica i inequívoca, de les premisses plantejades en aquest article i en el que el precedeix.

Arribats a aquest punt, el que segueix és preguntar-se en què es tradueix aquesta renúncia als privilegis i com podem construir una vida de compromís.

L’entorn, la personalitat, la vitalitat, el moment, l’edat, són alguns dels factors que van a determinen les nostres decisions. La serietat amb la qual ens prenguem aquest assumpte, així com la forma d’evitar que aquests factors es converteixin en excuses, és responsabilitat de cadascun.

Si després d’aquesta lectura hi ha algú que encara pensa que la solidaritat amb els oprimits només té cabuda en el seu temps “lliure” o en part d’ell, o que la seva llibertat personal és un ben tan preuat, que no ha de ser mai posat en risc, en benefici dels qui han estat condemnats a no tenir-la, o no ha entès gens o el desacord és tal que veiem el món de forma irreconciliable.

Exemples d’activistes que van renunciar als seus privilegis i van orientar les seves vides a una de compromís els tenim en tot tipus d’escenaris històrics i polítics. Persones que van dedicar el seu temps i recursos a construir una societat més justa i que, sabent un fatal desenllaç, van posar en risc la seva vida i la seva llibertat.

En una batalla on un exèrcit s’enfrontava a un enemic més gran en nombre, el capità va ordenar cremar totes les naus quan van arribar a la costa. D’aquesta manera eliminava la possibilitat d’escapatòria deixant només la victòria o la mort com a única destinació en una batalla cap a endavant (2).

Amb aquestes paraules m’explicava, Eduardo Terrer —responsable del Santuari Wings of Heart (3)—, el significat d’una vida de compromís. Si podem triar entre dues situacions, àdhuc en el cas que la nostra responsabilitat sigui triar la que menys ens satisfà, la fàcil sempre serà prou temptadora com per interferir en la nostra decisió, segur que us sona. El compromís es construeix de forma conscient, treballant cada dia en ell, tancant totes i cadascuna de les portes que ens permeten tornar cap a enrere, cap a aquesta vida de comoditat que és un fre en la lluita.

Les companyes que avui es troben en presons, els que treballen en santuaris, les que planegen nous cops a la indústria i s’infiltren en ella o els que es dediquen a ple esforç en campanyes de conscienciació, van passar per una reflexió semblant, van cremar les seves naus i es van comprometre (4). No hi ha una altra manera.

····························································

(1) Eduardo Galeano en Potes enlaire – L’escola del món a l’inrevés · http://issuu.com/hansmejiaguerrero/docs/galeano__eduardo_-_patas_arriba_la_escuela_del_mun/183

(2) El relat de la naus que Edu tenia en el seu record té un origen històric atribuït a Julio César. Deixo aquí una mica d’informació per qui vulgui conèixer-ho: http://es.wikipedia.org/wiki/alea_iacta_est

No pretenc fer proselitisme de cap tipus de propaganda bèl·lica o militar. Espero no ferir les sensibilitats de ningú. Odio les guerres.

(3) El Santuari Wings of Heart és un projecte emmarcat dins del moviment d’Alliberament Animal / Drets Animals.

La seva tasca és rescatar, protegir i defensar a animals provinents de l’explotació ramadera. En aquests moments conviuen en el santuari uns dos-cents individus (porcs, vaques, toros, ovelles, cabres, gallines, oques, ànecs, gossos, gats … ). Cadascun d’ells té una història darrere d’explotació, abús, abandonament i brutalitat. Tots i cadascun d’ells han patit el dur règim de l’explotació ramadera.

Aquí se’ls allibera, se’ls dóna la vida que els pertany i se’ls retorna la dignitat que els ha estat arrabassada.

Els santuaris són oasis de respecte en un context on els crims contra els animals no humans superen els 5000 individus per segon. Llocs necessaris on es posa en pràctica l’Alliberament Animal. Esclaus alliberats, ambaixadors d’una nova forma d’entendre el món, on les seves vides serveixen d’exemple per incentivar aquest canvi urgent i necessari que tots ells necessiten.

(4) D’aquí no ha de derivar-se un acord amb les estratègies utilitzades tant per uns com per uns altres. En el moviment d’Alliberament Animal hi ha companys que han posat en pràctica diferents mètodes d’activisme. Són conegudes les enormes diferències internes que existeixen i no és aquest, el lloc on interessa discutir-les. Si bé un pot estar més alineat amb un tipus de pràctiques que amb unes altres, reconèixer que totes les persones que les duen a terme han pres decisions per comprometre’s amb els qui avui es troben oprimits, és un fet independent.

NOTA DE L’AUTOR: En l’article utilitzo el terme animals en referència als animals no humans amb l’únic propòsit de facilitar la lectura i no resultar redundant. Els éssers humans també som animals, per això, el terme animals per referir-nos a els qui són com nosaltres, resulta discriminatori i ha de ser evitat i/o explicat.

La utilització del femení i masculí de forma aleatòria és intencionada. El llenguatge construeix realitats i canviar aquestes realitats passa per qüestionar-nos el llenguatge.

 

En els meus anys de militància he passat per diferents organitzacions (Grup antiespecista de Bilbao, Drets per als Animals, Alternativa per a l’Alliberament Animal, Equanimal i Igualdad Animal). He participat en diferents accions directes (sabotatges a la caça i irrupcions en places de toros, tancaments, passarel·les de pells i altres llocs on es fa gala de l’explotació animal), actes de protesta i en diverses investigacions. Em trobo imputat al costat de diversos/es companys/es fruit d’un muntatge judicial, policial i mediàtic que s’emmarca en una agenda repressiva contra el moviment d’Alliberament Animal (RepresionDerechosAnimales.info).

LA PLOMA

1261
A la xarrada de les II Jornades Veganes de Benissa, haguí de passar massa ràpidament per damunt d’eixa patètica masculinitat que s’amaga darrere de...

NUTRICIÓ

3084
Per segon any consecutiu Gopal va organitzar el concurs benèfic de truites de patates veganes, com en la primera edició, van estar presents diferents...