Etiquetes Entrades etiquetades amb "educació"

educació

La Pedrera de Barcelona ha estat el marc de presentació del projecte ZOO XXI, una proposta innovadora d’abast internacional per a una progressiva i plena reconversió dels zoològics tal como els coneixem avui dia.

El projecte ZOOXXI, dissenyat per l’Associació Animalista LIBERA! i la Fundació Franz Weber, es basa en la idea de la necessitat i l’obligació de reconvertir els zoològics tenint en compte els Drets Animals.

La proposta del nou model de zoo es basa en cinc punts fonamentals on la ciutadania participi activament, la conservació de les espècies es desenvolupi en els propis habitats, la incorporació de tecnologies virtuals, l’educació i el coneixement promoguin l’empatia tant envers les espècies com cap a l’individu i les instal·lacions actuals esdevinguin gradualment centre de recuperació de fauna autòctona.

NOTÍCIA

ACTE ÍNTEGRE

La reconversió dels zoològics a canvi del tancament d’aquestes centres es justifica per la impossibilitat d’alliberar tots els animals que ara per ara viuen als zoos entre altre raons.

El projecte compte amb dos programes per al possibilitar el trasllat dels animals que estiguin en condicions de fer-ho a santuaris o reserves.

Durant l’acte s’ha presentat la Plataforma impulsora de la campanya ZOOXXI a nivell local, integrada por 21 personalitats de Barcelona que han sol·licitat que la capital catalana sigui la primera en aplicar el programa ZOOXXI, la qual cosa la mantindria com a referent mundial en matèria de protecció animal, drets i innovació.

Entre les personalitats de la Plataforma que han participat en la presentació han estat el músic Gerard Quintana, l’actriu Mònica Pérez, l’advocada Magda Oranich, i una desena de representants del món acadèmic que han treballat en el desenvolupament del programa. A més, la proposta compta amb el suport i assessorament de Carme Maté, exdirectora del zoològic de Barcelona, i Jordi Portabella, que va ser-ne president.

Entre els assistents a l’esdeveniment, dirigit pel portaveu de la campanya ZOOXXI, Leonardo Anselmi, i el periodista Daniel Domenjó, destaca la presència de consulats i delegacions de diversos països, medis de comunicació internacionals (d’Argentina, Colòmbia, Suïssa…), càrrecs electes de l’Ajuntament de Barcelona, diputats catalans, i diputats i senadors pertanyents a catalanes a l’APDDA (Associació Parlamentària en Defensa dels Drets dels Animals), entre centenars de persones que han completat l’aforament de l’auditori de la Pedrera.

En el llançament del projecte s’ha proposat un full de ruta de caràcter tècnic perquè tots els zoos del món que desitgin avançar-se al seu tempsen puguin disposar, ja que els facilitarà la superació dels canvis que comporta la reconversió dels seus centres en zoos del segle XXI.

Sempre hem tingut la imatge que els animals en semillibertat, que pasturen als camps, prenen el sol i caminen amb els seus companys, gaudeixen d’un grau de llibertat i benestar acceptable, ens hem acostumat a la imatge idíl·lica del pastor amb les seves ovelles o cabres. Fa unes setmanes vaig poder comprovar el lluny de la realitat que estan aquestes creences, com gairebé totes les relacions d’explotació, tenen una part de realitat no tan amable, sempre es valora a algú pel que dóna i no pel que és.

Fa unes setmanes mentre corria per les muntanyes de Lanzarote juntament amb el meu amic Fran, ens trobarem, gairebé de front, amb una cabra al fons d’un barranc, semblava asseguda tranquil·lament, però en aproximar-nos ens adonarem de la gravetat del seu estat, estava coberta de mosques, larves i sang. Ens vam acostar una mica més i sorprenentment vam trobar dues cabretes sota d’ella, havia donat a llum fa uns dies, potser i estava greument malalta, a la vora de la mort i els seus fills gairebé defallits de fam en no poder mamar. Després de buscar alternatives viables, ja que estàvem molt lluny de qualsevol carretera, vam decidir seguir corrent i buscar el cotxe d’en Fran, un tot terreny i així poder portar-nos a les cabres.

La mare, tristament no va poder salvar la seva vida, el veterinari ens va dir que es trobava molt greu i van haver de sacrificar-la. No sabem si l’havien abandonat en estar malalta o s’havia perdut del ramat, el cròtal, la seva identificació, havia estat arrencada. El veterinari ens va dir que segurament havia mort per una mala “manipulació” les intenten encebar abans perquè produeixin més llet i això al final és contraproduent en al part pel que va haver problemes durant aquest i va ser abandonada.

Les cabretes tot i portar uns dies sense menjar volien viure, vam haver de péixer-les amb biberó de llet de cabra i per sort ja van començar a tirar endavant, ens sentirem malament comprant llet procedent de la mateixa explotació que les havia posat en aquesta situació, però no hi havia una altra opció si buscàvem la seva supervivència.

El problema va venir quan vam intentar trobar una llar en una llar on poguessin dur una vida feliç, com un santuari d’animals. Enviar o viatjar amb un animal no domèstic, ja sigui per vaixell o avió a la península és un malson burocràtic, a més necessiten estar donades d’alta en una explotació ramadera, de manera que la situació es complicava cada vegada més, és total la indefensió d’aquests animals, el tractament que se’ls dóna és el mateix que a un objecte, només amb que fossin considerats animal domèstic s’haurien pogut enviar sense cap tipus de tràmit.

Era tanta la desesperació que fins vam escoltar altres opcions que no fossin santuaris, ens deien, aquí les cuiden molt bé, en aquest altre lloc estaran molt felices… però quan els dèiem que preferíem que no fossin utilitzades per prendre la seva llet i que ens estimàvem més esterilitzar-les ja no hi havia interès.

Les cabres com altres animals explotats per la seva llet, són prenyades durant tota la seva vida, unes dues vegades l’any i al sisè part són “rebutjades” o assassinades, com vulgueu anomenar-lo, en no produir ja la quantitat de llet necessària per a resultar rendible mantenir-les, els fruits d’aquests parts seran cabrits, que si són mascles seran venuts per a carn, assassinats amb menys d’un mes de vida (encara que molts cabrers si no planegen la seva venda prefereixen matar-los abans i aprofitar la llet que haurien de mamar), si són femelles es quedaran amb la seva mare fins a ser deslletats i que arribin a l’edat per ser prenyades i tornar al cicle d’explotació.

Canela i Pimienta, eren les nostres filles, Sahar la seva mare i jo el seu pare adoptiu, les volíem amb tota la nostre ànima, ens seguien a tot arreu, només volien jugar i menjar i cadascuna té la seva personalitat, Pimienta és més tímida i Canela més esbojarrada, però cada vegada que les trèiem de passeig començaven a saltar com per fer-nos riure ¿anàvem a lliurar-les a algú perquè les explotés, amb continus parts assassinant als seus fills per després matar-los amb menys de 5 anys d’edat? Faria algú això amb membres de la seva família? Faria algú això amb els seus gossos i gats? La felicitat dels animal en semillibertat és una mentida.

Però la sort somrigué la Cani i la Pimi, vam conèixer a Borja, una persona de les que et fan no perdre la fe en l’ésser humà, té un projecte de construcció d’un nou santuari d’animals a Las Palmas de Gran Canària, es dirà OHANA , que significa família, Canela i Pimienta seran els dos primers membres d’aquesta futura família d’animals que tindran la sort d’haver escapat de la la cruel i assassina indústria que els explota. Per fi han trobat un lloc on les volen per ho són, no pel que donen.

 

Alberto Peláez és corredor de muntanya, especialitzat en ultrafons, amb un gran nombre de victòries a l’esquena, vegà i activista pels drets dels animals, tracta de transmetre un missatge de compatibilitat entre una vida de respecte a tots els éssers vius i l’esport d’alt rendiment.
Tècnic superior en Activitats Físiques, entrenador personal i bomber de professió, reparteix el seu temps entre l’esport i l’ajuda dels animals col·laborant amb diverses societats protectores, donant xerrades i transmetent les seves experiències portant una vida vegana i activa.

275

Durant la massacre de nenes oficialment anomenada Guerra de l’Iraq, una marine nord-americana que conduïa un tanc durant les operacions, va testimoniar en una xarxa social que la visió a través de la finestreta del cuirassat li recordava literalment a la dels videojocs, als quals era molt aficionada. Jugant jugant, matava àrabs. D’aquesta manera desprenem que per a les soldades fàcilment la guerra és un joc. Suposo que exceptuant quan els toca morir, llavors se l’anomena Game Over.

Els videojocs són importants, són patriarcals i mantenen a la societat adulta consumidora d’ells infantilitzada, esbalaïda, incapaç de fer-se responsable de les seves accions, així com de prendre decisions mínimament útils, més enllà de triar arma, nivell de pantalla o personalitat de la jugadora virtual. És clar, per què pensar podent obeir…, atès que no podem canviar la realitat, sempre és bo tenir alguna distracció on evadir-nos dels nostres deures socials i necessitat d’educar.

No obstant això una bona part de l’educació que rebem és social, basada en repetició de comportaments, paràmetres, judicis i valors; i atès que som animals socials, deduïm d’això que això que veiem, podem tendir a reproduir-lo. Llibres interessants de crítica constructiva, reforcen la idea d’un món en constant qüestionament, en evolució, resumidament parlant. Llibres destructius d’odi, discriminació, violència i menyspreu, reforcen idees de destrucció i involució. Bufar i fer ampolles.

L’empresa Microsoft Espanya pretén llançar al mercat un nou i innecessari videojoc per a la gent estúpida addicta a ells, creat al seu torn per l’empresa Reco Technologies, basat en la tortura i assassinat de toros. La consumidora feliç obtindrà l’eterna glòria de les toreres, executar a alguns toros dolents dolentíssims. Els quals, imagino, no cagaran de terror i laxants, no pixaran de pànic escènic, no ploraran de desesperació i nàusea, no enfonsaran els genolls a la sorra digital vomitant la seva vida com els reals, no mugiran desesperats implorant la fi de tanta tortura i en definitiva no tacaran de brutícia la catifa de les videojugadoras. Els videojocs tenen els seus avantatges…

L’empresa per la seva banda -tota paternalisme i arrogància-, apel·la a la tolerància, al respecte i a la llibertat d’expressió en defensa de la seva intenció de fer-ho, davant de les lògiques crítiques rebudes a la realització del negoci. D’altra banda no és cap novetat, altres empreses desenvolupen jocs basats en matar mosques, munyir vaques en florides granges, aixafar paneroles, tirotejar monstres de l’espai, rebentar zombies, eviscerar trolles, desmembrar guerreres ninja, … i un ampul·lós assortiment de vulneracions digitals amb abundant profusió de cacúmens disgregats, sistemes intestinals saltarins i esquitxades de plasma.

Moltes de les consumidores de videojocs (però ni de bon tros totes) no sols són mascles, també són menors d’edat, de manera que ja de pas heretem a les nenes una societat injusta basada en solucions fàcils de gallet suau, en lloc de heretar-les la crítica a ella i les alternatives. En lloc de protestar per la societat feixista en la qual ens obliguen a aosbrevivir, esperem que les nenes ens treguin algun dia les castanyes del foc, resant perquè ho facin millor que nosaltres. Per a tal fi, els oferim videojocs i sistemes de valors egòlatres i depredadors, mentre creixen a l’arrorró de la nostra màxima saviesa: encongir d’espatlles mentre diem amb somriure babau “la vida és així”. I com la vida és així, les heretem l’egoisme i l’egolatria indiferent en lloc d’oferir la solidaritat, el diàleg, l’esperança constructiva i el sentit de l’objectivitat crítica. No crec en el sistema educacional, començant per les mares, però quan avui dia centenars de milions de nenes amb tens rictus d’odi davant de la pantalla li poden fer una manoletina o un verònica a un herbívor virtual esperant ser prou hàbils per clavar les banderilles i l’espasa fins al fons de la tràquea, és senyal que la societat seguirà sent injusta, les mercaders seguiran sense tenir escrúpols, i moltes mares, santes senyores, seguiran sent poc menys que subnormals. Perquè la vida és així.

Arribarà algun dia en què totes ens declarem incondicional i feroçment la pau? Per descomptat això no serà llegint el futur en els pòsits del cafè o del te, carregant les nostres armes i esclatant enemigues digitals, apunyalant toros, invocant absurdes deesses, resant en miserables temples, cometent vot en caricatures de democràcies que ja no enganyen, creient a polítiques farloperas i assassines, confiant en uniformades o qualsevol disciplina de similar característica. Així no. Ens sorprèn quan una presidenta no intenta matar-nos a totes de fam, d’intoxicació, de fàstic, d’injustícia o de guerra, però no hauria de ser la vida un assumpte superlatiu? No devem el nostre benestar bàsicament al preu de la vida? En lloc d’això ens ofereixen videojocs que ensenyen l’art i l’estratègia de matar, relleus generacionals de les pel·lícules feixistes de Gibson, Stallone i altres brosses substitutes de Manolete (déu beneeixi a Islero), Tomàs, Jezulín i altres horteres, de doctes professores a l’alçada de les neonazis, Merkeles o Rajoyes -per citar idiotes immediates -, … i en general un sistema lúdic/educatiu basat en opiacejar al poble amb el tuf de les patates fregides i l’enganxós kechup.

No, no són només videojocs, és l’esquema dislocat d’un món histèric que agonitza entre bilions d’inútils “m’agrada” al feisbuc, perquè els canvis reals esdevenen més enllà de les pantalles, els canvis reals esdevenen a la dissidència, a la desobediència civil, en el qüestionament al tot, perquè el sistema s’alimenta de compres, d’indiferència, de parasitisme, d’absència de participació, de delegació de voluntats, de bilions de gent encongint-se d’espatlles amb somriure babau. La vida no és així.

L’únic permanent en l’Univers són els canvis. Qui no participa activament en els processos de canvi obligatori de les societats, existeix llavors com paràsita dels èxits que altres persones predecessores van aconseguir per a ella mateixa. Per això estem forçades a millorar, per altruisme i per deute contret amb les generacions que vindran, deutores des de l’instant de néixer del nostre pretèrit i esdevenidor camí evolutiu. Va més enllà dels videojocs, va al model de societat, començarà a plantejar-nos si volem escollir extinguirnos al so de la cançó de l’estiu o volem començar a demostrar que ja toca la revolució del cor i el cervell, de l’empatia i la justícia, de la igualtat, de la vida, en resum, a la banda interessant de la pantalla, el nostre.

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

467

El passat 23 de gener, el grup de música animalista Major Arcana va interpretar els temes del seu album “Revolution” a la sala de concerts de la coneguda cadena d’establiments FNAC, en la seva botiga de la Diagonal de Barcelona. La sala es va omplir de persones vinculades amb els Drets Animals i també d’altres persones que es van interessar pel missatge i la música de Major Arcana.

TVAnimalista va estar present per enregistrar la cançó “Balada para Regina” i una petita entrevista a Sharon Townsend i Antonio Calero, membres del grup musical.

 

 

292

El passat 6 de desembre, Madrid va acollir la campanya No regalis abandonament. Una iniciativa del grup animalista Alba Kids for Animals en col·laboració amb la FAPAM (Federació d’Associacions Protectores i de Defensa Animal de la Comunitat de Madrid). Una campanya que pretén conscienciar la població i evitar la compra i abandonament d’animals no humans.

L’acte es va realitzar a la Plaça Vázquez de Mella i va comptar amb la presència de més de 50 persones, entre elles el model italià Valerio Pino i la periodista Ruth Toledano. “ Crec que hauríem d’actuar perquè canviï la forma de veure els animals ” va afirmar Valerio. Més de 250.000 gossos i gats són abandonats a l’any a tot el país, segons Norma Fierro, Coordinadora de la Campanya No regalis abandonament. Pitjor encara, s’estima que un alt percentatge d’aquests abandonaments són causa de les compres compulsives de Nadal: “ el més bonic que té la nostra campanya és que són les pròpies nenes les que els diuen a altres que reflexionin, que no regalin animals com joguines sinó que els animals són éssers vius “.

La FAPAM ha tingut el suport d’un vídeo que s’ha fet viral a les xarxes socials: No compris, adopta. Un curtmetratge dirigit i escrit pel nominat al Goya, Miguel Romero. “ Equiparem l’abandonament d’un gos amb l’abandonament d’una nena i el posterior atropellament d’ambdós per comparar i posar al mateix nivell els dos dolors, la mateixa desesperació, la mateixa desesperança a la carretera i la mateixa innocència que tots dos éssers no sabrien què fer per salvar la vida en aquesta situació i probablement acabarien mortes en el fred asfalt de la carretera ” exposa Romero. Malgrat ser tot un èxit en visualitzacions, afirma, encara queda molt per fer.

A Itàlia, com a Catalunya, no hi ha el sacrifici d’animals en gosseres. Allà estem una mica més avançats i tenim més lleis que a Espanya. Catalunya, per sort, està un pas per davant ” va declarar Valerio Pino. Això és una cosa que es demana des de diferents protectores d’animals, que busquen una legislació en contra del maltractament animal a nivell estatal i no regional. Segons Norma Fierro “ a Espanya s’abandona tant perquè tenim molt poca consciència que l’animal no és un objecte. El problema rau aquí, que els consumim com si fossin joguines. Som el país d’Europa amb la xifra d’abandonament més alta “.

Malgrat que la campanya no farà més actes, la FAPAM pretén seguir recordant que no es regali abandonament aquest Nadal. “ Sempre es pot adoptar o apadrinar a un animal. Fins que els refugis de protecció animal no estiguin buits, això una vergonya nacional “.

Aquesta campanya nadalenca se suma a les realitzades per més organitzacions, com la d’AnimaNaturalis que proposa una protesta dissabte que ve a les 12 davant del Corte Inglés del carrer Preciados, Madrid.

TVAnimalista Madrid

 
Corto No compres, adopta

 

 
Rap de ALBA Kids for Animals

 

 

940

Dana Ellyn és pintora i té el seu estudi al centre de Washington DC. Ellyn va decidir deixar la seva feina en una empresa i dedicar-se plenament a la pintura. El seu treball s’exemplifica amb una visió d’assumpció de riscos, contingut fort, i crítiques a les normes socials. L’estil de l’Ellyn el localitzem entre el realisme social i l’expressionisme que s’esforça per infondre emoció i significat a cada nova pintura que crea.

L’entrevistem a l’exposició que va efectuar a Barcelona a la sala Flash Gallery del barri de Sants, on va exhibir obres de contingut sobre els Drets Animals.

 

 

179

En aquest curs acadèmic neix la primera Associació Universitària Contra l´Especisme (AUCE). El seu objectiu: consolidar les seves arrels en l’ensenyament superior per a informar i sensibilitzar sobre el patiment animal. Pionera davant d’altres que només contemplen la tauromàquia, AUCE es germina a la Complutense de Madrid, busca el diàleg i el debat per despertar consciències. Si el que no s’anomena no existeix, aquesta associació fa visible conceptes com veganisme i especisme que encara no apareixen a la RAE.

“En l’àmbit universitari les idees han de fluir més i se suposa que hi ha una ment més oberta: són joves, la majoria, i és l’edat propícia per canviar de mentalitat” argumenta Elisabeth Menor Natal. És ben sabut que l’àmbit universitari és lloc d’intercanvi d’idees i coneixements, per això, les persones que conformen AUCE van decidir organitzar-se com associació: han tret diners de les seves butxaques, organitzat ja una manifestació a Ciutat Universitària i maquinen plans a llarg termini. “Molta gent no sap tot el patiment que hi ha darrere de les indústries. Anem a exposar, tenim una associació i tenim la possibilitat d’ampliar aquest missatge i portar-lo al públic: ho farem. Si 1 de cada 10 persones es fa vegana o simplement crea empatia, salva animals. I això és el que ens mou: salvar animals”són les paraules d’Elisabeth, una de les fundadores.

La idea va sorgir a través de Víctor, company que va reparar en la inexistència del moviment animalista en l’àmbit universitari. S’adrecen a totes les persones que freqüentin la universitat, encara que afirmen que encara no hi ha professorat entre els seus components. De les 5 que van començar al setembre, avui s’han expandit fins a les 25. Totes elles veganes llevat d’alguna excepció, estan obertes a tot tipus d’audiència: no només volen atreure les conscients, sinó als que encara no s’han tret la bena. “No volem obligar ningú, amb això aconseguim el contrari” argumenta Rocío García Escribano, una altra de les fundadores.

Només fa un mes que han començat a caminar, però ja ideen les properes activitats: busquen facilitar a l’alumnat l’objecció de consciència durant l’experimentació amb animals, opcions veganes en cafeteries de la Complutense, taules informatives i col·loquis, cinefòrums i fins i tot deixar propaganda antiespecista dins dels llibres de la biblioteca, també ser lloc on anar a la recerca d’informació i suport durant el veganisme.

La forma del missatge és important, així que AUCE aposta per la positivitat. Les xarxes socials són un bon lloc on publicitar-se i compartir informacions, mostrant el dolent i el bo de la realitat. Per als qui no vulguin veure vídeos de morts animals, argumenten, també hi ha de les vides que els santuaris salven. L’associació aposta per la visibilitat, demà es presenten a la Universitat Complutense de Madrid i divendres es traslladen a la Dragona Vegana per recaptar fons, ja que diuen tenir molts projectes i pocs recursos per dur-los a terme.

TVAnimalista Madrid

230

En el segon aniversari de la creació del Santuari Gaia, els seus fundadors han volgut homenatjar el municipi que els acull com a reconeixement per la consideració i estima que els està demostrant.

La celebració s’ha dut a terme al Centre Cívic El Palmàs de Sant Joan de Les Abadesses amb la projecció del reportatge produït per TVAnimalista “Gaia: Històries d’un santuari” seguit d’un aperitiu en una sala d’actes plena a vessar amb l’assistència d’un centenar de persones, majoritàriament veïnes i veïns del poble.

 

 

Durant l’acte Ismael López Doberganes ha agraït el grau d’implicació del veïnat per a tirar endavant el projecte del Santuari i les facilitats que estan oferint els comerços amb productes vegans. Tanmateix els fundadors del Santuari han reconegut la tasca del voluntariat sense la qual seria impossible dur a terme el projecte.

L’Ajuntament considera molt positiva l’existència del Santuari al seu territori, per la projecció exterior que se’n deriva i també a nivell econòmic donat l’increment de visites a la comarca del Ripollès. Igualment part dels comerciants i del veïnat estant incorporant nous productes als seus negocis i adoptant canvis personals en la seva consideració cap als animals.

Durant aquests dos primers anys, el Santuari Gaia ha aconseguit salvar prop de dues-centes vides i esperen poder continuar rescatant animals de la indústria alimentària per la qual cosa necessiten un nou espai on acollir altres refugiats i més voluntariat per atendre’ls.

L’àrdua tasca que es desenvolupa al santuari comença a donar els seus fruits tangibles, més enllà de salvar la vida a individus concrets, aconseguint que moltes persones canviïn la seva consideració moral envers els animals i donant esperança en la lluita per l’alliberament animal.

L’esdeveniment es va tancar amb un pastis sorpresa i l’agraïment del voluntariat per la tasca que es fa des de Gaia pels animals no humans i humans.

266

L’any 1998 a Catalunya es va implantar l’obligació d’identificar mitjançant un microxip homologat a tots els gossos i gats. Fins fa poc les dades dels animals i dels i les seves responsables eren en una base de dades privada propietat del Consell del Col·legi de Veterinaris de Catalunya coneguda con AIAC. Actualment la Generalitat de Catalunya ja disposa del seu propi registre, l’ANICOM, que és obligatori per llei, gratuït i públic.

 

 

Entrevistem al Roger Olmos, un il·lustrador que té publicats més de 50 llibres il·lustrats i té entre d’altres premis tres White Ravens. Ha treballat també en publicitat i televisió. Recentment ha tret el seu llibre més personal “Sin palabras”, amb el suport de FAADA i l’editorial Logos. Roger ens explica com va sorgir la idea de fer aquest llibre i la seva experiència com a il·lustrador i ARTivista pels Drets Animals.

 

 

LA PLOMA

399
"als q aurien de matar serien als xinesos no als animals" (Comentari a YouTube) Treballar perquè la societat deixi enrere l'especisme requereix estar atents als...

V DE GUST

394
Segon programa de receptes veganes a la TVAnimalista i a càrrec de la cuinera Zaraida Fernández. A través dels seus consells aprendrem de forma fàcil...