Etiquetes Entrades etiquetades amb "ecologisme"

ecologisme

2706

Existeix una organització sense ànim de lucre pel foment de la “tracció animal moderna” que es diu PROMMATA i acaba de complir 25 anys. Ens diuen que volen “posar l’home al centre d’un sistema productiu i competitiu respectuós amb el medi ambient”. També parlen d’independència energètica i, com no podria ser d’altra forma, de la recuperació dels animals de tir: “rucs, mules, vaques i cavalls”. Independència de la persona camperola a costa de la llibertat dels animals esclaus, i recuperació del nombre d’aquests esclaus.

Hui, s’acaba un curs sobre el tema al parc ecològic de l’Empordà, on han parlat de “la satisfacció de treballar amb la pau i la coherència que representa la col·laboració amb un altre esser viu”. També han fet una introducció a la relació i el comportament dels cavalls, així com a les bases per al seu “maneig” pel treball agrícola. El maneig i la col·laboració són termes gens coherents l’un amb l’altre, i la pau no es pot basar en l’explotació d’altre ésser viu.Forcat

L’especisme em sorprèn amb coses com aquesta, per la seua capacitat de reforçar-se en la seua hegemonia social i cultural per a “envair” el veganisme que, com hem dit moltes vegades, no és altra cosa que una eina d’ús personal per a lluitar contra eixe especisme.

Tenim ingredients de l’explotació animal que “s’oculten” en aliments elaborats, aparentment vegans: albúmina d’ou per tot arreu, sèrum de llet per a convertir-nos en abocadors a cost zero d’aquest residu de la indústria làctia, colorants com l’E-120 o, fins i tot, cola de peix i sang dels dels escorxadors al vi i la cervesa. També tenim els productes vegans dels grans grups empresarials directament vinculats a l’explotació animal, generant debats com el de les Pringles i Procter&Gamble o el de ViveSoy i Pascual.

Cavall i mula Aquest dels cavalls esclaus és fascinant, perquè és capaç de convertir una verdura en un producte no vegà. Ell a soletes, lluny dels grans mercats especulatius i dels interessos de les transnacionals, sense necessitat de transformacions ni manipulacions. Una creïlla, i res més que una creïlla, pot tindre com a ingredient la suor d’un cavall que no vol tirar de cap aladre. I jo, buscant productes de proximitat, ecològics i de comerç directe amb la persona productora, puc estar fomentant l’explotació animal.

En una campanya contra l’esclavitud infantil, un jove que l’havia patit a les explotacions de cacau africanes assenyalava amb el dit el consum còmplice: “quan la gent menja xocolata, està menjant la meua pròpia carn”. I això és el que sent jo respecte al cavall esclau. Sent que m’estic menjant els colps del seu ensinistrament, tots els colps que fan falta per a que faça allò que mai ha desitjat fer. Em menge la seua suor, la seua Llibertat, la seua carn. I, per suposat, no vull fer-ho.

Estic tan fart d’això que al meu cap funciona un veganisme resolutiu, pel què el llistat d’ingredients ja no és suficient. Per suposat, puc comprar Pringles i ViveSoy sense cap càrrec de consciència, perquè allò important és no comprar productes experimentats amb animals de Procter&Gamble o Llet Pascual. No passa el mateix amb productes ecològics vinculats amb una explotació animal, directa, absurda i, per tant, evitable. Com que és tan complicat saber quines produccions ecològiques la fan servir i quines no, han aconseguit la proesa que les creïlles necessiten una etiqueta de producte vegà.

Fins ara, el meu principal exemple de veganisme resolutiu era el del menú creatiu de molts bars i restaurants per a persones veganes. Si, són eixos llocs que t’ofereixen una amanida de primer i una graellada de verdures de segon, al mateix preu que paguen les persones càrnies per una ampla diversitat de plats. No menge a aquests llocs perquè, malgrat que el que haja menjat siga vegà, amb els meus diners engreixe la facturació d’un lloc que no té la més mínima intenció d’adquirir les capacitats per a oferir alternatives veganes reals, a diferència del que fa Procter&Gamble amb les seues Pringles.

La tenda i el supermercat és un espai de consum on pot funcionar el principi d’elecció que fa que el veganisme siga efectiu. Tenen oferta vegana diferenciada? Tenen un espai amb aliments vegans? Doncs es pot aplicar eixe principi d’elecció, deixant de banda tota l’explotació animal. Amb les empreses i corporacions passa el mateix: si compre Pringles, és veganisme. Si compre ViveSoy, és veganisme. Si compre el menú d’amanida i graellada, estic comprant una oferta completament limitada i accidental d’un negoci que no té la intenció de ser altra cosa que càrnic. No puc aplicar el principi d’elecció, i aleshores no és veganisme.

Bous

Si no puc saber quines produccions ecològiques exploten animals, si no puc elegir entre aquestes i les que no ho fan, no és veganisme. I, com he d’elegir, em quede amb les fruites i verdures de les tendes convencionals i les grans superfícies, que no seran de proximitat ni ecològiques, però em permetran elegir entre una opcions que, amb tota seguretat no haurà fet servir animals i altra que és més que probable que si.

—————

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

3662

L’ecologisme és un moviment que defensa la protecció del medi ambient preservant els ecosistemes i la seva biodiversitat, en determinades ocasions es preocupa del benestar dels animals, sempre que formin part d’un hàbitat. El veganisme és un posicionament ètic que tracta de defensar els drets de tots els éssers que senten, independentment del seu sexe, raça o espècie. Encara que ambdues posicions coincideixin en alguns plantejaments, com és protegir el medi ambient perquè els animals puguin viure de la manera més natural possible sense interferències de l’home, en moltes ocasions les seves posicions difereixen completament, per exemple quan amb l’objectiu de preservar un ecosistema s’assassinen animals de les espècies que estan creant un desequilibri en aquest.

Els ecosistemes no són individus, no tenen interessos, per la qual cosa no els podem atorgar drets. No obstant això és essencial la seva conservació, per donar la possibilitat a espècies d’animals i plantes d’una vida digna, allunyada de la dominació humana. Al meu entendre l’ecologisme no hauria de tenir un enfocament especista, això és valorar més la vida d’un ésser que sent que d’una altra en funció del seu paper a la biosfera. Un gat salvatge té la mateixa capacitat de patir i el mateix dret a viure que un linx ibèric, independent del nombre d’individus que hagi de cada espècie. Que una espècie no estigui en perill d’extinció, no vol dir que no haguem de respectar la vida d’aquests animals. Extrapolant l’ésser humà, seria com defensar només la vida d’un nen de determinada raça en detriment d’un altre nen de diferent raça perquè hi ha menys població d’una d’elles, seria una cosa absurda, cada vida importa el mateix.

Els animalistes no estem en contra de la preservació dels ecosistemes, de fet, crec que la majoria ho considera com una cosa fonamental. El que no estem disposats és a “regular” a canvi de vides d’innocents, i més quan els principals i gairebé únics causants d’aquests desequilibris ha estat la intervenció de l’home. De la mateixa manera que ningú en el seu sa judici decidiria eliminar vides humanes per fer un ecosistema més sostenible, considerem el mateix delicte acabar amb unes vides animals per afavorir a unes altres.

Es tracta simplement d’aplicar el principi d’igualtat, considerant a tots els éssers amb capacitat de sentir com a iguals, respectant el seu dret a la vida. Això no vol dir que no haguem de tractar d’ajudar a crear hàbitats sostenibles per a totes les espècies, sinó que de la mateixa manera que no ens plantegem la possibilitat d’acabar amb vides humanes per a aquest fi, hauríem de fer igual amb la resta d’espècies animals, buscant alternatives, amb campanyes que no impliquin l’assassinat.

Hem robat la llar als animals, els hem forçat a desplaçar-se destruint el seu entorn, hem alterat els ecosistemes acabant amb depredadors, introduint espècies invasores, i després de destrossar-ho tot, a qui volem matar per acabar amb el problema? Als únics innocents, als animals, crec que li devem alguna cosa més.

D’altra banda, és curiós com la majoria de les organitzacions ecologistes, semblen alienes al patiment animal i només es preocupen dels animals quan estan en perill d’extinció. Un ós polar mereix tota la nostra compassió, és clar, però no obstant això quan esclavitzem a un animal d’una altra espècie, ho fem engreixar i el matem de manera cruel i sistemàtica, llavors l’ecologisme ja no apel·la a la nostra compassió.

Una altra dada curiosa és que sent la ramaderia una de les indústries més contaminants del planeta poques vegades és objectiu de les campanyes ecologistes. La ramaderia és responsable del 18% dels gasos emesos causants de l’efecte hivernacle, més del doble que tots els transports del món combinats, incloent cotxes, camions, vaixells, avions i trens. La ramaderia representa entre el 80 i 90% del nostre consum total d’aigua ja que la producció d’un quilogram de vedella necessita de 16.000 litres d’aigua. La ramaderia és una de les principals causants d’extinció d’espècies, creació de zones mortes en els oceans, contaminació de l’aigua i degradació del sòl. Segons la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura), el 2050, totes les reserves pesqueres estaran buides i haurem acabat amb tota la vida marina. Aquestes són algunes de les xifres que podem trobar consultant articles com la Llarga Ombra del Bestiar de la FAO.

Com és que no ens han explicat tot això? Perquè ningú ens aconsella reduir el nostre consum de carn i productes d’origen animal per salvar el medi ambient? Tots sabem de la importància de tancar l’aixeta mentre ens raspallem les dents, però ignorem que l’aigua necessària per produir una hamburguesa és el mateix que el gastat en dos mesos de dutxes. La petjada ecològica d’un vegà és la meitat que la d’una persona amb una alimentació omnívora. Si l’ecologisme actual fos coherent amb els seus principis, tots hauríem estat informats d’aquestes dades.

Un comportament veritablement ecologista apostaria per no seguir finançant a una de les principals indústries destructores del medi ambient i del planeta, com és la ramaderia i la pesca industrial. A més aquest moviment hauria de ser compassiu amb tots els individus, respectant els seus drets bàsics. Tots tenim dret a viure la nostra vida sense ser propietat de ningú, si només complíssim aquesta màxima, molts dels grans problemes ecològics d’aquest planeta també es solucionarien creant un món més just, sostenible i compassiu.

———————-
Fonts:
http://www.fao.org/Newsroom/es/news/2006/1000448/index.html http://waterfootprint.org/media/downloads/Mekonnen-Hoekstra-2012-WaterFootprintFarmAnimalProducts.pdf ftp://ftp.fao.org/docrep/fao/011/a0701s/a0701s00.pdf http://www.cowspiracy.com/facts/

 

Alberto Peláez és corredor de muntanya, especialitzat en ultrafons, amb un gran nombre de victòries a l’esquena, vegà i activista pels drets dels animals, tracta de transmetre un missatge de compatibilitat entre una vida de respecte a tots els éssers vius i l’esport d’alt rendiment.
Tècnic superior en Activitats Físiques, entrenador personal i bomber de professió, reparteix el seu temps entre l’esport i l’ajuda dels animals col·laborant amb diverses societats protectores, donant xerrades i transmetent les seves experiències portant una vida vegana i activa.

3989

Les persones que defensem els drets dels altres animals hem de prestar molta atenció a les paraules que utilitzem, ja que podem perjudicar-les amb elles. «Natura», que s’escriu physis en grec i natura en llatí, és una d’aquestes paraules perjudicials. D’ella se’n deriva «natural», que és tot allò produït per la naturalesa, i que és una paraula que també els perjudica. Aquest és un tema més complex del que en un principi sembla, però vaig a explicar breument per què hauríem de deixar d’utilitzar aquestes dues paraules.

Com sabem, vivim en societats antropocentristas, és a dir, en societats en què es dóna prioritat als interessos dels éssers humans sobre tota la resta. Existeixen nombrosos exemples en què interessos bàsics dels que no són humans, com seguir vivint i no patir, són trepitjats per humans com a mitjà per satisfer interessos secundaris d’aquests, com són l’estètica, l’oci o un gust. Segons l’imaginari antropocentrista col·lectiu, a un costat hi ha els respectables éssers humans i enfront d’ells es troba «el sac de la natura» que conté tot tipus de coses utilitzables: plantes, minerals, animals no humans, bacteris, rius, etc. Si estàs dins d’aquest sac estàs realment fotut. L’antropocentrisme, que és una idea d’origen religiós, crea automàticament el dualisme humans-natura, que de vegades apareix en converses animalistes i ecologistes.

El dualisme humans-natura representa l’enfrontament dels humans contra tota la resta, d’aquí que hi hagi expressions com «l”home’ contra la natura», que vindria a ser la lluita de l’espècie humana per la seva supervivència, la lluita de «allò diví» contra allò terrenal, el «sobrenatural» contra el natural, el bé contra el mal. Suposo que d’aquí ve la idea taurina que el torero lluita contra el perill i la mort, ja que consideren que el bou simbolitza el mal, allò irracional, la violència i la mort; violència que paradoxalment ells inicien contra el toro i que acaba amb la seva vida. Afortunadament, aquesta idea cavernícola sobre què és la «naturalesa» ha canviat en la nostra societat gràcies a dues ideologies nascudes al segle XX, i que estan relacionades entre si.

L’«ecologisme» (1) i les variades creences de la Nova Era, New Age en anglès, van danyar l’antropocentrisme en afegir-contradiccions que va incorporar la societat en el seu argumentari. L’«ecologisme» va difondre la idea que la «naturalesa» és una cosa bona que ha de ser protegit perquè això beneficia l’espècie humana; de vegades alertant de l’apocalíptic perill que suposa no respectar-la: ​​si s’extingeixen les abelles serà la fi del món!, diuen els «ecologistes», sense tenir en compte que la vida va començar en els oceans, abans que existissin abelles i altres insectes voladors. Les abelles s’han de protegir, sí, però no perquè això beneficiï els humans, sinó pel propi bé de les abelles. D’altra banda, les creences de la Nova Era han convertit la «naturalesa» en la idea del bé, un bé que està per tot arreu i que ens uneix a tots els éssers mitjançant una divinitat o una deessa (Pachamama, Gaia, etc.), la qual no dubta a condemnar amb catàstrofes naturals al malvat ésser humà que no la respecta. Gràcies a l’«ecologisme» i a les creences de la Nova Era, avui és fàcil escoltar expressions com «respecte a la natura». Encara que aquestes ideologies han augmentat la sensibilitat cap al medi ambient, i indirectament cap als animals no humans, també tenen com a base l’antropocentrisme. L’«ecologista» segueix considerant que els individus de l’espècie humana ocupen una categoria èticament especial respecte als que són d’altres espècies; i el creient de la Nova Era sol considerar que hi ha un «equilibri en la natura» gràcies a unes «normes naturals» que els humans han de respectar per poder integrar-se en aquest equilibri: han d’actuar d’acord a la seva «naturalesa humana». Segons això, cada animal ha d’actuar d’acord amb la «naturalesa» de la seva espècie: els llops poden menjar ovelles, però no han de caçar nens, els humans poden caçar no humans però no han de caçar a altres humans, etc. «Ecologisme» i Nova Era comparteixen «el respecte a la natura». D’aquesta manera segueix el dualisme humans-natura, segueix l’antropocentrisme, només que és més subtil.

El que vull transmetre a altres defensors dels animals és la necessitat de superar definitivament l’antropocentrisme i el seu dualisme humans-natura, doncs indirectament perjudica als que no són humans. No pretenc aconseguir-ho mitjançant el convenciment, sinó mitjançant la constatació que aquesta dualitat no existeix.

Podem començar preguntant-nos existeix natura a la Lluna? ¿Quina condició hauria d’acomplir-se per respondre afirmativament a l’anterior pregunta? … Deixem de llegir i reflexionem. Ja? … Bé. La resposta pot ser sí o no. Si creiem que la condició que s’ha de complir a la Lluna perquè en ella hi hagi natura és que hi hagi éssers vius llavors la resposta serà que a la Lluna no hi ha naturalesa. En aquest cas quin sentit té usar «natura» com a sinònim de «ésser viu»? cap, i els humans també serien natura, ja que són éssers vius, per tant el dualisme humans-natura no tindria sentit. En canvi, si creiem que la condició per parlar de natura és que hi hagi matèria sobre la qual ocorren fenòmens físics llavors la resposta serà que a la Lluna si hi ha naturalesa, i en tal cas tot l’univers seria naturalesa, inclòs l’ésser humà. Dir «anem a la natura» és equivalent a dir «anem a un altre lloc». Però com hem vist, l’antropocentrisme considera que l’ésser humà no és part de la naturalesa ¿per què? perquè, com hem dit, l’antropocentrisme té un origen religiós segons el qual la consciència humana no és un fenomen natural com la resta de coses existents, sinó un fenomen «sobrenatural», creat per un déu a la seva imatge i semblança, un fenomen al qual els religiosos diuen: «ànima» o «esperit», dotat de lliure albir, de llibertat.

Jo sóc una consciència, i puc deduir que els altres humans també tenen una. La consciència no és un fenomen «no natural» o «sobrenatural» com creuen alguns, sinó que és un fenomen natural que emergeix de la matèria (2), concretament d’un cervell. El «no natural» o «sobrenatural» no existeix, ja que si existís llavors, per definició, aquesta cosa seria natural. A més, els éssers humans no són els únics éssers que tenen una consciència. La consciència en animals no humans va ser reconeguda públicament el 7 de juliol de 2012 per neurocientífics del més alt nivell mitjançant la Declaració de Cambridge sobre la Consciència, signada en presència de l’arxiconegut Stephen Hawking. La consciència humana, i la no humana, crea coses naturals a les quals es diu «artificis», és a dir, les coses artificials són un tipus de coses naturals, però fetes a consciència. Un cotxe és 100% natural, però és un artifici amb unes determinades característiques.

Tot el que existeix és natura i 100% natural, per tant no té sentit seguir utilitzant les paraules «naturalesa» i «natural», llevat que se sigui antropocentrista i/o s’afirmi l’existència del que no existent (irracionalitat). Qui som sensocentristas (3) i racionals (per coherència practiquem el veganisme) hem de deixar d’utilitzar aquestes paraules pel bé dels que no són humans.

—————————

NOTES

(1) L’ecologisme (pur) és la posada en pràctica de l’ecocentrisme, el qual és la idea que dóna prioritat a les espècies i als ecosistemes sobre els individus concrets. El que avui coneixem per «ecologisme» no és un ecologisme pur, ja que no està basat en l’ecocentrisme, sinó en l’antropocentrisme, ja que primer anteposa l’ésser humà, després les espècies i els ecosistemes i finalment els individus concrets d’espècies no humanes. Un exemple d’ecologista real és el finlandès Petti Linkola.

(2) El fet que la consciència sigui un fenomen natural no converteix als humans i altres animals en robots biològics lligats a un destí, sense lliure albir o llibertat per poder escollir. De la mateixa manera que el lliure albir és un supòsit que no es pot demostrar, tampoc es pot demostrar el determinisme, ja que en tots dos casos és necessari conèixer el futur per saber què passarà, la qual cosa és impossible. Si algú ens ve amb que el lliure albir no existeix podem ignorar i dir-li que «ignorar és el destí».

(3) “El sensocentrisme és la raó que ens porta a practicar el veganisme”, David Díaz, set 2014. Link: http://www.tvanimalista.com/es/2014/09/29/el-sensocentrisme-es-la-rao-que-ens-porta-a-practicar-el-veganisme/

———————

 

David Díaz és Tècnic Superior en el desenvolupament de productes electrònics, però va començar a estudiar programació informàtica als 12 anys fins que a la universitat va ser perdent la motivació segons l’anava guanyant cap a la Filosofia. A l’estiu de 2007 va decidir fer-se vegà i començar a fer activisme en defensa dels animals. El 10 d’agost de 2008 va crear el bloc www.RespuestasVeganas.Org en el qual dóna respostes als arguments que se solen presentar contra el veganisme. És soci de diverses organitzacions veganes i afiliat al Partit Animalista PACMA.

3603

Com a sinopsi, parlar de l’alliberament de la Terra significa respectar-la i ajudar-la a recuperar el seu propi equilibri; es tracta de no intervenir en ella si no és per desballestar els dics i els murs que no pot flanquejar; es tracta de netejar-la de ciment, de verins químics, de la massificació humana i la industria supèrflua. Parlar de l’alliberament dels animals no humans significa acabar amb la seva cosificació, amb el seu esclavatge, turment i mort. I el significat de tot plegat és el d’erosionar l’antropocentrisme, clavar un cop mortal al capitalisme i recobrar-se amb allò que és intangible: la vida.

Un dels principals motius pels quals es renega de l’ecologisme radical és el de l’àrdua tasca de la capacitat personal i integral de canvi, una molt més substancial i complicada que aixafar-se la llengua davant d’altres lluites d’alliberament que no es consideren prioritàries o que es creu que seran assumides de forma natural i de bracet en un procés socialista. Doncs la trista realitat és que la història ens demostra reiteradament que això no és així i que per això existeixen els moviments socials especialitzats en uns alliberaments que el partit de Lenin o el federalisme col·lectiu de Bakunin no ens regalaran. I sinó com podem explicar que existeixin encara col·lectius antiracistes, feministes o lgtbi dins i fora de l’anticapitalisme? Doncs perquè saben qui si no hi són, «Unitats» i «Poders Populars» tampoc podran ser garantia efectiva dels drets paral·lels que defensen.

Renegar dels privilegis sobre la resta d’animals i lluitar pel seu alliberament és revolucionari. Per les que no ho considerin així, les convido a que demà mateix provin, durant una sola setmana, de no consumir res provinent o d’origen animal (roba, calçat, aliments, cosmètics, etc), que provin de deixar d’utilitzar un llenguatge especista (porc/a, gallina, bèstia, burro/a, cabró/a, rata, gos/sa, lluç, marieta, etc), que demanin d’acompanyar una activista animalista a una investigació dins un laboratori o una granja, a una sola acció de protesta, a provar de visionar l’hiperrealisme dels documentals que realitzem amb càmera oculta dins els centres d’explotació. Només una setmana, sense trampes al solitari; a veure fins on arriba la nostra capacitat de canvi, la nostra empatia, la solidaritat i la sed de justícia que no permetem que mai se’ns qüestioni… Doncs també ho digué L. Wittgenstein que «revolucionària serà aquella que pugui revolucionar-se a sí mateixa».

Cal tenir ben present que les víctimes humanes dels holocausts eren dèbils, no tenien veu, no es podien ajudar a elles mateixes ni a les demés; estaven soles, indefenses; no volien ser violades, apallissades, no volien ser esclaves, no volien que practiquessin experiments científics o mèdics amb els seus cossos, no volien ser separades dels seus fills/es o dels seus pares o mares, no volien ser torturades, no volien ser tirotejades, cremades, degollades o gasejades; i no volien que els seus cossos es poguessin arribar a convertir en producte i mercaderia a benefici dels seus botxins.
«L’etern Treblinka» que proferim als animals no humans situa qualitativa i quantitativament el seu sofriment en un nivell molt superior: qualitativament per què els animals no saben perquè i quan s’acabarà el turment infligit; no entenen el concepte del que és la crueltat però la pateixen sense cap possibilitat d’esperança d’arribar a saber fins quan l’hauran de suportar. Molts cops fins que els «curtcircuitin» els mateixos nervis. Quantitativament totes coneixem la primera mentida d’Auschwitz, però no pas la segona: que els camps de concentració continuen, que s’han multiplicat per un incomptable nombre i que s’han escampat de forma normalitzada per tot el món amb el narcotitzant eufemisme de granja, laboratori «científic» i escorxador.

A cada moment de cada dia som aquell poble alemany que veia passar camions atapeïts de jueves, comunistes, gitanes, eslaves, lliurepensadores i llibertàries però no deia res; intuïen què passava, però no feien res. Avui totes sabem que hi ha camps de concentració a reproducció i sofriment forçat, tothom sap on van a parar els trens, els vaixells i els camions plens d’esclaus/ves. L’especisme és «die Endlösung der Animalenfrage» pel privilegi del gust de la carn i l’ansia de dominació, on la majoria de revolucionàries passegen els seus estomacs sepulcrers mentre presumeixen parlant de desitjos de pau, justícies i llibertats per a tota la humanitat amb la bafarada a cadàver sortint d’allà dins on poques vegades hi toca el Sol.

És per les nostres accions i omissions que potser no som tan antagòniques a les tesis d’A. Hitler quan aquell tarat deia que l’empatia i la tendresa eren anatema, que la vida s’havia de regir per la raó de la força i que només els forts mereixien heretar la Terra. Per això diem sovint que, envers els animals, les humanes som unes nazis.

Ni els pobles que han patit els holocausts ni les comunistes que els coneixen han après gaire res d’allò. En l’actualitat, l’infame Estat sionista d’Israel tracta de manera similar -a com fou massacrada la seva ètnia- al poble palestí, tot i que les comunistes podrien quedar perfectament adscrites a l’anacronisme de la societat occidental de finals del segle XIX, moment en el qual el periodista i comunista Upton Sinclair va recloure’s a escriure la novel·la «La Jungla» després de la seva investigació dins del gran escorxador Union Corral de Chicago. La seva intenció final era la de conscienciar a la classe obrera sobre les interconnexions d’explotació que es donaven entre amos i esclaus, sobre obrers-esclaus que mataven alhora els esclaus d’altres espècies, construït a través de la metàfora de fer veure i reflexionar sobre la carn malalta relacionada amb el malaltís sistema capitalista. Sinclair admet el seu fracàs quan digué: «(…) vaig voler fer diana al cor de la classe treballadora i, sense proposar-m’ho, vaig fer blanc al seu estómac». Quina vergonya, més de 200 anys de teories pels alliberaments i les esclaves humanes encara esclavitzen animals.

L’antropofeixisme (científic o llibertari) afirma que l’animalisme/ecologisme revolucionari divideix a la classe obrera per ser una ideologia burgesa, cosmogònica i basada en mentides i falses argumentacions (curiosament el mateix que deien sobre el feminisme), quan el que vol amagar -sense aconseguir-ho-, és una trista actitud reaccionària, idealista i distorsionada que necessita negar una realitat alarmantment objectiva i materialment desbordant. S’abracen al mediambientalisme més superficial, jugant al mateix bàndol i damunt el mateix tauler imperialista i liberal, subordinant la natura a la humanitat, i la humanitat i la vida a la condemna a l’extinció. Els capitalistes no són els únics que s’aprofiten de la desolació.

I continuen que, en la seva dèria, les animalistes/ecologistes revolucionàries són pecadores d’un «derivat» de «l’humanisme misericordiós i desclassat» que es dedica a protegir els gossos i els gats que el capitalisme va promoure com a idíl·lic dins una casa unifamiliar, amb porxo i jardí, a les afores dels centres urbans després de la 2ª GM als EUA, però malintencionadament s’obliden que la nostra lluita té en realitat i, com a objectiu substancial, l’alliberament de tots els animals a expenses de saber que el sistema cedirà en el reconeixement dels drets d’unes certes espècies per damunt d’altres a mitjà termini i que per això prioritzem les abolicions sobre els sectors de l’entreteniment o el vestit que poden ser assumides pel capitalisme per dirigir-nos vertiginosament cap a les esperades pugnes per desencadenar els animals del jou pesquer-ramader i dels laboratoris d’extermini a occident.

L’opressió i l’explotació sobre la vida que assenyala el nostre ecologisme com a objectius de lluita és una més de les les brutalitats que el capitalisme vol i aconsegueix silenciar. Ara, el que de cap manera pot considerar-se normal és que no només sigui el liberalisme qui les amagui, sinó que ho faci el marxisme i l’anarquisme amb plena nocturnitat mental i traïdoria dialectal per conservar les prerrogatives que pretén prendre a d’altres.

Ratllen l’esperpèntic malgrat voler-ho adornar amb dos passatgets, algun que altre aforisme memoritzat i verborrees decorosament florides. Encara prosperen aquestes actituds en sectors transformadors perquè sempre troben el somriure còmplice dels ortodoxos del manual i els integristes de l’humanisme que sap que està en majoria dins les organitzacions, precisament aquell que és excloent a la vida i sovint revestit d’una dubtosa filantropia que nega l’acció directa per salvar els humans de l’explotació i la mort. Les reconeixereu perquè algunes tenen el batiscaf espatllat per bussejar dins la seva ment, i d’altres creuen que és un submarí armat i disposat a fer ràtzia contra les seves idees impol·lutes.

Poques estan disposades a combatre en paral·lel la totalitat de discriminacions i opressions, ínfimes les que s’han arribat a plantejar mai una revolució total, un alliberament total, perquè es veu que hi ha prioritats: – …primer la classe obrera, i després ja veurem. Fes-te fotre! I t’ho diuen com si es necessités del seu permís adoctrinat que dicta futurs i solucions il·lustrades. Per la banda més científica suspenen, per l’ètica i la moral també. Si el comunisme no vol entendre les igualtats no podrà resoldre l’equació contra les opressions perquè continua abstrús i entravessat en les simples regles de 3 que estripen de patac les etiquetes (totes fabuloses) amb les que s’emboliquen les misèries polítiques i les excuses personals.

Si som comunistes per ser materialistes, llavors caldrà que estem d’acord en que la fam, la sed, l’explotació, la malaltia, l’anhel justícia, de llibertat, les persecucions, les condemnes, els estigmes, la soledat, l’abandó, l’opressió, el maltracte físic i psicològic, la violació, el rapte, la tortura i la mort són materials perquè són reals. Doncs cal saber que els animals no humans no pateixen aquesta historicitat en discontinu com l’imperialisme ens l’aplica a nosaltres; als animals no humans se’ls hi regala el concentrat de turment extrem segon a segon i sense cap tipus de treva. Però ai l’as! Pels de la sinagoga del materialisme clàssic es veu que el mateix sofriment aplicat als animals no humans no n’és de materialisme! Vés no siguin les màquines inanimades del renaixement cartesià i nosaltres aquí dient i fent idioteses.

Al cul d’Occident n’hi ha que no ens imaginem les independències nacionals sense el socialisme, i n’hi ha que no s’imaginen aquesta suma sense un alliberament per a la dona i les lgtbi com a topalls màxims. Així és com per la manca de discurs, debat i estratègia dins l’esquerra hi ha discriminacions que ja es deuen donar per superades, com ara el racisme, i opressions que cal deixar triar i pagar a la carta com les religions. He arribat a veure banderes verdes en alguna publicació del partit on milito, -volent fer veure que és ecologista-, i sento una profunda vergonya aliena que fa que se m’escapi un somriure fal·laç i carregat d’impotència.

Vigilem de no quedar enverinades amb les pocions d’autoconsum dins els nostres guetos on sovint regalimen més covardies, reformes morals i metafísiques per camuflar-se que no pas gotes de cervesa a dispensadors de casals i ateneus. I no la tiraré mai la tovallola, però per les actuals experiències, per primer cop començo a pensar que no hi ha valor per accelerar una revolta organitzada, que l’empatia no és prou potent i que els personalismes predominen; que no hi ha voluntat de girar el mitjó, que no hi ha ganes d’anar a pels de dalt i, que de passeig per aquest camí que condueix a no sé on, es martiritza a les de més avall.

L’esquerra camina coixa i amb un ull borni, i no només després de l’esfondrament del mur, sinó com a causa de la subsumpció de l’ecologisme revolucionari i per deixar abandonats tots els fronts interseccionals de lluita per la igualtat. Després de «el gran salt endavant» farà 40.000 anys, la primera revolució industrial va encendre una altra metxa per la destrucció accelerada del nostre món, i sembla paradigmàtic que només poques revolucionàries la vulguin apagar quan l’imperialisme antropocèntric ha aconseguit que la majoria n’actuem com a detonadores i que fins i tot n’estiguem cofoies de la propagació. L’assumpció de la lluita pels drets dels animals i per un ecologisme radical dignificarà i reforçarà la causa de les treballadores, de les dones, de les lgtbi, de les discriminades per raons d’ètnia i dels pobles i nacions oprimides en aquest planeta petit, finit i tocat de mort. La revolució total i perfecta la farem quan deixem d’oprimir i acceptem la necessitat d’alliberar els éssers albats.

Qualsevol organització d’alliberament -nova o existent- que en la seva fundació o refundació ideològica no inclogui les premisses i els preceptes de la lluita pels drets dels animals i de la Terra ja neix completament desfasada. Qui no vulgui fragmentar i especialitzar els fronts de lluita per tal d’assumir-los i combatre’ls de forma conjunta contra el capitalisme no fa més que posar pes a l’àncora que ens manté aturades en aigües de dissidència moral i reforma revolucionària a la baixa. Cap pretesa avantguarda sorgida d’alguna capelleta no serà més que fum abocat al fracàs si no combat el teisme i l’especisme malgrat hagi assumit la lluita contra altres dominacionismes més enllà de la causa de les treballadores.

Toni Teixidó. Collita tarragonina del 80 i mestre vocacional. Comunista, perquè només podrà ser la classe explotada la que acabi alliberant els seus esclaus no humans. Persisteixo amb la idea de combatre totes les opressions en paral·lel i fer-les convergir en el marc de la reunificació i la independència dels Països Catalans; és per això que actualment i, per tal de poder compaginar aquestes lluites, milito a d’ARREL, al MCAN-EI, col·laboro amb Libera! i sóc coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya.

4221

De l’aiguafort de Goya em permeto canviar-ne el títol perquè poc es pot somiar quan la teva vida està guiada segons unes pautes polítiques, filosòfiques i morals que ja estan escrites i s’interpreten estàtiques; no es pot somiar o crear amb topalls a no ser que t’agradi la reclusió. Les pintures, com altres peces d’art, no comencen ni acaben dins el marc que les conté. Em recorda a aquella col·lecció de llibres infantils «Tria la teva aventura», amb la diferència que encara cap aventurer ha aconseguit sobreviure i arribar al final de l’odissea. I el deliri persisteix. Vull aclarir abans de continuar que quan parlo de comunistes, ho faig incloent en aquest sac a socialistes científiques i llibertàries per igual.

La vida és la realitat suprema (Nietzche), per tant, la vida és la mare dels materialismes, la filosofia, la pràctica política, l’ètica i la moral. Però a la vegada, moltes no saben que la fi de la vida va començar amb la primera segregació, el primer rapte, el primer captiveri, amb les primeres hibridacions, amb la domesticació (eufemisme de subjugació), amb l’esclavatge, amb l’explotació i la discriminació dels primers animals no humans; va començar amb la modificació del medi natural per l’antull de l’opulència i la sensació de poder més que per la nostra exclusiva necessitat. L’origen i l’arrel de les discriminacions i explotacions entre humanes va començar amb el dominacionisme de la natura.

El sexisme, el racisme, l’expansionisme, l’ocupació, la colonització, les religions, el patriarcat, el domini i l’abús de poder són el resultat de l’especisme original, amb la caça ja innecessària després de la glaciació de Würm com un dels principals detonants. No només vàrem encetar una guerra contra els animals no humans i el medi, sinó que, de retruc, vam especialitzar-nos en les discriminacions i les tècniques d’autodestrucció de nosaltres mateixes com a futura civilització.

Com que sostinc que l’especisme està a l’arrel i és l’origen de tota desigualtat, assenyalo que ha de ser la primera discriminació i explotació a ser analitzada, acceptada i combatuda des de totes les parcel·les que treballen pels alliberaments des de l’esquerra. Així doncs, considero que l’especisme és la caixa de pandora de les que lluiten per la llibertat i la igualtat universal, la capsa dels trons que poques comunistes gosen obrir. Serveixi com a adveniment que crec profundament que acabant amb aquesta discriminació i explotació de base, s’acabaria amb els «ismes» que afecten directament a les humanes, i això no vol dir deixar de combatre’ls, sinó tot el contrari, estant prou convençut que l’afiançament d’aquests drets els aconseguirem amb seguretat un cop arribem a un procés socialista prou llarg i de bracet amb un ecologisme revolucionari que contribueixi a enderrocar l’especisme i el capital.

Parlo del deliri de la defensa a ultrança de l’antropocentrisme revestit d’humanisme pseudofilantrop dins l’esquerra revolucionària, amb el que si cal, les seves militants i simpatitzants perdran les formes, s’equivocaran d’enemic i proferiran atacs contra les animalistes per no haver-lo d’abandonar.

Marx i Engels o Bakunin, per posar unes poques figures d’exemple, van abandonar una vida burgesa o benestant per posar tot el seu coneixement i potencialitat al servei de l’oprimida i explotada classe obrera, una lliçó impecable d’empatia i solidaritat. Per aquesta causa, Ernesto Guevara i revolucionàries de tota mena s’hi van deixar la vida, i això sense oblidar les mortes temporals que són les preses polítiques que avui habiten les cel·les de l’imperialisme global.

Les revolucionàries que s’ho fan dir i que ho pretenen no volen escoltar segons quines sentències rotundament objectives, impossibles d’impugnar dialècticament si no es formalitzen disbarats o afirmacions absurdes, infantils i maniquees com a contraatac, perquè així és com s’ho prenen, com un atac, i ben visible si observem i ho comparem amb la cara d’imbècils que se’ls hi quedava als mascles de no fa gaire quan les seves camarades femenines vindicaven els seus drets, aquesta mateixa cara llarga i desvergonyida d’anar contra la raó, potser precisament perquè la veritat sempre n’ha estat de revolucionària, i la hipocresia organitzada, la veritable bandera amb la que amagar unes defectuositats massa semblants a les dels capitalistes que procuren combatre. És fotut confirmar que bona part de les ments més evolucionades en certs aspectes polítics i filosòfics, són a la vegada les més ridícules, tancades i guiades per una baixa intensitat ètica i moral, clarament incompatible amb la filantropia, la sensibilitat, la biotropia, amb la fragilitat, amb la vida.

Aquí rauen algunes de les motivacions per les que defugen el diàleg sincer i les lectures on la seva estructura cognitiva hagi de transformar-se novament, no volen fer més investigacions o connexions amb el món que les envolta perquè no volen travessar la tàpia mental d’alguns cientismes i admetre que el seu cap regalima ortodòxia, que es pensa amb incongruència, es recita incoherència, es cau en la demagògia, i que bona part de les seves accions i plantejaments són o esdevindran un posat de pega, una façana competitiva que s’anirà bastint d’ambicions egocèntriques i d’altres misèries dins el lapidari gueto antroporevolucionari que acabaran, com la majoria d’elles, incapaces de fer cap aportació a la causa subversiva.

Així ens trobem amb «escolanets» vestits amb la marca de les multinacionals cosides per les explotades que volen alliberar, que es reuneixen per rendir culte a déus i profetes finiseculars, que passen plateta al bar, però no a la guardiola per les represaliades. I és que elles esperen que arribi el dia en que els carrers cremaran, que entraran a les casernes militars, ens proveiran d’armes i, sota la seva guia messiànica, ens deslliuraran de la burgesia… Que ningú s’ho cregui, la seva aportació haurà estat debatre sobre llibres inqüestionables i un seguit de bel·licoses intencions que acabaran fugint, cames ajudeu-me, de la bullanga tan esperada i per la frontera estatal més propera al seu domicili.

Com que no hi ha valor per accelerar una revolta, i com que no és té noció d’haver identificat el moment estratègic per organitzar-la, les que s’esperen al dia en què perlagràciadedéunostresinyor prendrem el poder passen algunes estones donant tota la culpa a les masses, i no les hi falta raó, com la raó d’anar contra la raó i l’exemple de bona part de les revolucionàries que ens han precedit.

Si la nostra acció és sempre superficial i no anem a desenvolupar-la a les clavegueres i centre de comandament des d’on l’imperialisme planifica i executa la destrucció del nostre món, amb aquesta postura d’anar esperant, quan no quedi món habitable ja podrem instaurar un nou ordre socialista si ens arriba l’alè per fabricar una punta de llança.

Consignes cridades que no s’acaben complint, prèdiques pels demés des del nihilisme revolucionari, llibres sagrats que encarcaren l’acció i que impedeixen la visió àmplia de les explotacions, activistes amb aclucalls que no poden veure els 300º restants de la circumferència que s’ha d’alliberar, un angle de visió recuperable quan vulguin deslliurar-se de més de dos i de tres dels seus drets que els ofereix el sistema que diuen detestar i de les prioritats amb les que amaguen i perpetuen el que de fet són els seus sanguinaris privilegis sobre els éssers vius més dèbils, indefensos i innocents.

Manifesta incapacitat per imaginar-se quina política mediambiental hauria d’acompanyar un procés de transició socialista. Feu-ne la prova, perquè es veu que el comunisme que persegueixen algunes podria arribar a albergar el doble d’habitants en aquest planeta… car també el doble de granges industrials, el doble de contaminació, el doble exhauriment de recursos i matèria primera… I mentre cau l’exabrupte no puc deixar de pensar en bigotis d’acer, grues, canonades, ciment, forges, foc, pols, carburants cremats i algun que altre centre de reeducació per a dissidents de l’antropocentrisme o camps de treball forçats per a animalistes que aniran a descansar a l’estabulada al costat dels porcs i les vaques «ecològicament felices» del proper Estat immers en alguna fase socialista.

Proveu de preguntar a una militant sobre el següent supòsit i que respongui: imagina’t que estem immersos en un procés socialista i que estàs al capdavant del ministeri de medi ambient, tens plens poders decisoris i executius. En aquesta situació, quines polítiques ecologistes aplicaries? En aquest procés hi tindria cabuda l’explotació animal? Si es dóna en un ambient polític, cap d’elles sabrà imaginar-s’ho ni respondre-ho a la primera sense abans haver fet pauses interminables que acabarien trencant el silenci tirant pilotes fora. En un ambient més distés, el tema dels animals i el desequilibri natural simplement no existirien o formarien part d’algun acudit amb la intenció de ridiculitzar l’interlocutor.

El medi ambient, la vida i la preservació de la integritat física i psicològica de cada individualitat ha de ser més important que l’economia, sempre, també i, sobretot, en un procés socialista. Sense un retorn al natural equilibri mediambiental estem mortes; no hi haurà tal paradís per a les futures generacions, i no ens enganyem, a occident també patirem abans dels darrers sospirs. Deconstruint les infraestructures capitalistes, decreixent del deliri consumista, elevarem tot el nostre potencial d’amor i harmonia interior, doncs per contra ja coneixem la nostra capacitat de destrucció, i sabem que no té límits, com l’estupidesa humana infinita en paraules d’Einstein.

Mai més un capitalisme d’estat a l’estil soviètic també en termes mediambientals. Aprenem-ne, doncs no hauríem de fer pujar a les treballadores a l’autobús dels alliberaments si no deixem clar que d’allò només se n’ha d’aprendre en sentit històric per no repetir el que el va portar al seu declivi, i que aquell procés, sense renegar-ne i estant agraïdes als seus sacrificis i encerts, de cap manera fou una via vàlida cap al comunisme.

Especista-leninista o l’anarcoespecista, és aquella que no vol acceptar ni en abstracte la necessitat d’uns drets bàsics pels animals no humans. Es pensen que per haver semi assumit o tolerat la lluita antipatriarcal ja ho han fet tot, moltes també pensen que per haver deixat de riure’s a la cara del «marica aplomat» s’han de sentir cofois i vanagloriats, quan en realitat només s’han deslliurat d’uns privilegis de prou fàcil assumpció. Feministes i LGTBI mirades amb respecte però sempre amb certa condescendència en tant que no interfereixin amb l’únic objectiu d’enderrocar el capitalisme. Altrament les animalistes de classe, o sigui, les ecologistes revolucionàries, encara no som ni un mal menor i l’antipatia no es convertirà en oposició violenta, doncs la fase de ridiculització està encara vigent.

És l’alliberament animal i de la Terra el que ens conduirà a «l’emancipació universal» i no només l’alliberament del proletariat tal com afirmava K. Marx. I per a això, cal passar de la proposta de «l’home nou» del Che o el «superhome» de Nietzche cap a la creació de la «humanitat per la vida» o «la nova humanitat biocentrista».


Toni Teixidó. Collita tarragonina del 80 i mestre vocacional. Comunista, perquè només podrà ser la classe explotada la que acabi alliberant els seus esclaus no humans. Persisteixo amb la idea de combatre totes les opressions en paral·lel i fer-les convergir en el marc de la reunificació i la independència dels Països Catalans; és per això que actualment i, per tal de poder compaginar aquestes lluites, milito a d’ARREL, al MCAN-EI, col·laboro amb Libera! i sóc coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya.

LA PLOMA

2175
A la xarrada de les II Jornades Veganes de Benissa, haguí de passar massa ràpidament per damunt d’eixa patètica masculinitat que s’amaga darrere de...

NUTRICIÓ

4311
El programa Cuina Vegana ens ensenya a cuinar la tradicional truita de patates. Ingredients per a 6 - 8 persones: 5 – 6 patates vermelles mitjanes. 2...