Etiquetes Entrades etiquetades amb "drets animals"

drets animals

730

Fa uns dies Gerald Dick, president de la WAZA (Associació Mundial de Zoos i Aquaris) va ser a Barcelona amb l’objectiu de preparar el congrés de l’EAZA (Associació Europea de Zoos i Aquaris) que tindrà lloc l’any que ve a Barcelona.

Bé, començaré per compartir unes dades sobre l’historial d’aquest “cavaller”: el poderós Gerald Dick va treballar, al seu dia, amb la WWF i en projectes de cooperació mediambiental a Amèrica Llatina. Aquesta incoherència només es pot explicar amb l’evidència que no s’entén ni ell, un cop llegida l’entrevista que El Periódico li va concedir en el seu pas per la ciutat catalana.

Però, què són l’EAZA i la WAZA? Són el nexe d’unió de molts zoològics d’Europa i del món sencer. S’encarreguen, entre altres tràmits i després del pagament d’una quota anual, de gestionar els intercanvis entre animals dels diferents parcs zoològics que estan associats i d’inspeccionar periòdicament els parcs per comprovar que s’ajusten a la normativa actual. Aquestes dues associacions permeten, entre altres barbaritats, que els seus associats realitzin el “culling”, pràctica que consisteix a sacrificar (que no eutanasiar, hi ha una gran diferència) les cries de qualsevol espècie que neixi en les instal·lacions, entre altres motius, com a mesura de control de la població. No fa gaire l’associació animalista Libera! va denunciar el sacrifici d’una cria de nilgo que es trobava en perfectes condicions. La resposta: “això és legal”.

L’última gràcia perpetrada al zoològic de Barcelona ha estat el trasllat de dos dofins a l’Oceanogràfic de València, fa deu dies. És cert que el delfinari de Barcelona és un lloc completament inadequat per als sis dofins que malviuen en aquest recinte des de fa ja massa anys. L’EAZA va convenir el 2018 com a termini màxim per adequar les instal·lacions amb l’objectiu de millorar el benestar d’aquests dofins. L’alcaldessa de Barcelona Ada Colau, amb molt bon criteri, va decidir que Barcelona no anava a gastar deu milions d’euros en fer un altre delfinari. A la taula hi havia dues opcions: el trasllat a un altre delfinari o a un santuari de dofins. A dia d’avui, dos dels dofins de Barcelona han caigut en les urpes del lamentable Oceanogràfic que té, entre d’altres cetacis, dues belugues que van ser un dia arrencades de la seva llar, la mar del Nord, i ara estan intentant suportar la seva imposada captivitat en unes condicions deplorables. Una associació, Archipelagos, que es va posar en contacte amb FAADA i que està preparant el que seria el primer santuari de cetacis d’Europa a Grècia, està esperant amb els braços oberts l’arribada d’aquests dofins al costat de la seva mare que s’ha quedat a Barcelona amb tres companys de grup més.

Els dofins són mamífers marins amb una forta cohesió social, molt intel·ligents, amb capacitat d’autoreconeixement, posseeixen una memòria a llarg termini, utilitzen diferents tècniques de caça depenent del lloc on resideixin i tenen un sofisticat sistema de comunicació, anomenant-se a cada un pel seu “nom”. Un mamífer amb unes connexions neuronals que els proveeix d’una capacitat emocional superior fins i tot que la de l’ésser humà. Un depredador la vida del qual es basa en nedar desenes de quilòmetres al dia, en caçar i en mantenir unes complexes relacions socials, tancat en una piscina de ciment. Amb aigua. Res més. Això no és enriquiment ambiental. ¿En què s’assembla una piscina plena de cèrcols, pilotes, rodes de camió i mànegues on amagar el peix congelat “amanit” amb vitamines… a les plantes, peixos, tortugues, marees, sorra, roques… que hi ha a casa seva, al mar? Cap delfinari, per gran que sigui i per molt que ho intentin els conservadors, proveirà a aquests animals de les necessitats bàsiques per tenir un nivell de benestar tant físic com emocional acceptable.

Espanya és el país europeu amb major quantitat de delfinaris: 11 i, si ningú hi posa remei, en breu seran 12. Cent dels 300 dofins de tot Europa estan a Espanya. D’ells, aproximadament la meitat són nascuts en captivitat. El curiós és que excepte un, la resta de delfinaris estan construïts en poblacions costaneres, des d’on es pot sortir per veure a cetacis de veritat, amb el seu comportament de cetaci i a casa seva, el mar.

Que no ens enganyin: els delfinaris no tenen dofins en captivitat per realitzar una tasca educativa, d’investigació i de conservació. Això ho fan perquè han de complir la normativa vigent. Però l’objectiu final, com qualsevol empresa, és guanyar diners. Està demostrat que la tasca de conservació del dofí mular, amb una subespècie en perill, no es pot dur a terme ja que no es pot alliberar a mar obert un dofí nascut en captivitat i al qual no se li ha ensenyat a caçar perquè, molt probablement i degut a aquest i a altres factors, moriria. La majoria de les tasques de recerca es poden i s’han de realitzar in situ, en el seu medi natural, per obtenir dades reals i que puguem traslladar al seu habitat per poder ajudar-los a casa, no en la nostra. I respecte a l’educació, no hi ha res en un delfinari que no puguem ensenyar a un nen molt millor de forma digital, amb diversos mètodes que segur farien que aquests petits s’amaressin de coneixements.

No es tracta de “veure qui fa la piscina més gran”. A Espanya tenim aproximadament 8.000 quilòmetres de costa. Podríem …. No, podríem no: hauríem de construir santuaris arreu del planeta on allotjar les poblacions de dofins que hem tingut des de fa dècades confinats a les nostres gàbies de ciment, obligant-los a fer el que nosaltres volem: entretenir al públic que paga una entrada. Ho hem de fer perquè s’ho devem. Per tants anys de patiment. Perquè ja som al segle XXI i la manera en què tractem a la resta d’animals ha de canviar. Ja no és temps d’utilitzar a les altres espècies al nostre gust: ara és el moment d’ajudar-les a recuperar els seus ecosistemes. Els mateixos que, durant moltíssims anys, els humans ens hem encarregat de destruír.

——————–

 

Vaig néixer a Barcelona i des que vaig tenir ús de raó vaig voler ser veterinària. Els meus pares, gent humil, em van inculcar, entre d’altres tants meravellosos valors, el de l’amor per la resta d’animals. Gràcies a ells vaig aconseguir el meu objectiu i sóc veterinària especialitzada en animals domèstics. La meva passió és el mar i tot el relacionat amb ell. He fet cursos de submarinisme científic, de medicina veterinària en mamífers marins i d’atenció a avaraments d’animals marins. He estat voluntària de PROMAR, coordinadora de Sea Shepherd Espanya en l’àrea de Catalunya, i actualment sóc vocal de AVATMA a l’àrea de Catalunya, voluntària de l’Associació Cetàcea, membre del Comitè de Protecció Animal del Col·legi de Veterinaris de Barcelona i col·laboro en el projecte ZOO XXI

1845

Un grup de persones investigadores han creat el el primer “Think tank” en Drets Animals.

Procedents dels àmbits de comunicació, filosofia, dret, literatura i sociologia de la Universitat Pompeu Fabra, Universitat Autònoma de Barcelona i Universitat de Girona, el Centre d’Estudis d’Ètica Animal pretén ser un laboratori d’idees per tot el relacionat amb el tractament que els éssers humans dirigim a les altres espècies del planeta.

També pretén divulgar i promulgar tot tipus recerca i coneixement que promogui l’antiespecisme. Núria Almirón ens explica en aquesta entrevista que l’objectiu final és reduir la crueltat i la violència existent a la societat a partir de l’actitud especista que domina en moltíssimes àrees.

5058

En una acció internacional activistes per l’alliberament animal van bloquejar l’entrada de camions que transportaven animals no humans vius als escorxadors.

En l’organització de l’acció es van coordinar activistes independents locals i el col·lectiu Pirañas Veganas amb grups per l’alliberament animal de Canadà, Anglaterra i Estats Units. A l’estat espanyol es va dur a terme en escorxadors de Barcelona i Madrid, on es va aconseguir rescatar un pollastre i un porc respectivament.

A Barcelona es van organitzar tres grups que van actuar a Rubí, Castellbisbal i l’Hospitalet de Llobregat.

En totes les poblacions es va seguir la mateixa estratègia. Davant l’arribada dels camions, les activistes van bloquejar de manera pacífica el pas dels camions plens de nadons de vaques, ovelles i gallines. Algunes activistes es van encadenar als camions, d’altres portaven pancartes, d’altres donaven de beure mentre intentaven consolar els petits condemnats a mort, i algunes negociaven l’alliberament d’algun dels nadons, aconseguint només el rescat d’un pollastre a l’Hospitalet.

A Getafe, després de rebre amenaces i insults per part dels camioners, el propietari de l’escorxador va accedir a lliurar un porquet que els activistes van haver d’anar a buscar a una granja.

Amb aquestes accions es pretén mostrar la realitat dels animals considerats de granja i a la vegada intentar concienciar a la societat de la crueltat i la violència que comporten determinats hàbits de consum.

Els i les participants esperen que es aquestes accions estimulin la formació de grups independents i la creació d’una xarxa internacional per augmentar l’activitat per l’alliberament animal.

Ara els dos nadons rescatats tindran una vida plena en diferents santuaris.

1804

Xavi Bayle, ARTivista pels Drets Animals ens presenta aquesta xerrada que va oferir el desembre de 2015 a Can Batlló de Barcelona.

Consideracions sobre la Imbècil Ètica, o el perquè de les discriminacions “, és una xerrada inspirada en l’assaig L’Idiota Moral de Norbert Bilbeny, sobre la banalitat del mal en la nostra història. Banalitat que troba refugi en la nostra relació amb les no humanes, però que procedeix de la mateixa font que la comesa en discriminació contra la nostra pròpia espècie.
Patologia, simptomatologia i visualització de la Imbècil Ètica així com els motius que l’empenyen a fer i ser.

Foto: Blanca Hernández Jiménez

1437

Exacte, i és que en començo a tenir un tip ja dels qui defensen els drets dels negres per damunt dels blancs… No som iguals, no són de la nostra raça superior i, per tant, no els hi hem de concedir cap dret significatiu a no ser que només es vulgui vetllar per un mínim benestar -per a què rendeixin després a la feina, per exemple-. A què ve allò d’haver abolit l’esclavitud? Els negres van nàixer per a això i, de fet, els hi agradava el fuet, així se’ls recordava qui manava. No m’agrada veure als negres cobrant per feinejar. Sort en tenim actualment que allà on hi ha seny, es fa treballar als desgraciats del tercer món com déu mana. Han nascut per triscar de franc o per quatre rals, això és així. No són intel·ligents, no estan civilitzats, fan pudor, no els podem deixar conviure més amb nosaltres.

Déu és home, i és blanc, i el seu fill, també era blanc i home, per tant, les dones i les altres races estan per a servir als homes blancs com a càstig diví pel pecat original. Ja n’hi ha prou de que si «dret al propi cos» per aquí, que si «igualtat en tot» per allà… No, no som el mateix, les dones blanques naixen per a obeir, servir-nos i donar-nos plaer i descendència, doncs en vénen al món «programades». I està clar que les dones negres naixen per donar més esclaus a l’home blanc, és així d’evident i de simple, perquè aquestes bèsties ho tenen tot i són el pitjor; llàstima que les necessitàvem per a fabricar-nos més mà d’obra esclava. El lloc de la dona és a casa cuidant de la nostra progènie; en això coincideixo amb aquella altra mala raça dels moros.

O és que ens pensem més intel·ligents que Déu i Aristòtil? Tot ha de seguir el seu curs natural, hem de tornar a allò que era norma i, per tant, normal. Perquè primer sempre seran els nostres, els de casa, això és així i ens ho volen canviar els 4 comunistes llardosos que queden. Això és la llei del més fort i llest; si ets pobre, tu t’ho has buscat, per dèbil i per imbècil. Els poderosos sempre tenen raó. L’amo diu que, qui paga, mana.

Després venen els sodomites… Els maricons i les bolleres són una plaga que ens vol envair, se’ls ha d’exterminar a trets, com un control de regulació natural. Em direu que els malalts dels invertits són quelcom normal a la nostra societat? I digueu-me agosarat, però trobo que el nazisme es va quedar curt; si ho hagués fet bé, si no s’haguessin dispersat en tants fronts, ara ja els hauríem aniquilat a tots i les actuals generacions no sortirien de l’armari tan feliçment.

I per últim els desgraciats dels discapacitats, signe innat del dimoni i les tendències criminals, anormals incapaços de tenir sentiments i conductes humanes, «closques buides» que els han reconegut el dret a viure que només ens hauria de correspondre als forts. Això és de bojos, són una despesa, una càrrega inassumible que la societat hauria d’eliminar de la cadena hereditària. El disgust que s’endurien Goering o Hess si aixequessin el cap i veiessin la derrota de l’eugenèsia…

Analogiant:

Exacte, i és que en començo a tenir un tip ja dels qui defensen els drets dels animals per damunt de les persones humanes… No som iguals, no són de la nostra espècie superior i, per tant, no els hi hem de concedir cap dret significatiu a no ser que només es vulgui vetllar per un mínim benestar -per a què no emmalalteixin tan d’hora a les explotacions, per exemple-. A què ve això de voler abolir el seu esclavatge? Els animals han nascut per a això i, de fet, els agrada el fuet, així saben qui mana. No m’agraden els animals en llibertat havent-se d’espavilar per sobreviure. Sort en tenim que allà on hi ha seny, se’ls assassina en captiveri com déu mana. Han nascut per a ser propietat dels humans, això és així. No són intel·ligents, no estan civilitzats, fan pudor, els hem de cosificar lluny d’on vivim nosaltres.

Déu és home, i és blanc, i el seu fill, també era blanc i home.; en cap cas animals. Els animals estan per a servir a la humanitat, es llegeix a les sagrades escriptures, és paraula de déu. Ja n’hi ha prou de que si «dret al benestar i la vida» per aquí, que si «principi d’igualtat» per allà… No, no som el mateix, els animals naixen per donar plaer a les papil·les gustatives, diversió, vestit i fills a la indústria càrnia, farmacèutica, tabaquera, d’armes, etc… en vénen al món «programats». I està clar que les femelles naixen per donar més esclaus a la humanitat, és així d’evident i de simple, perquè aquestes bèsties ho tenen tot i són el pitjor; llàstima que les necessitem per a fabricar-nos més mercaderia i productes. El lloc dels animals és a la granja industrial i intensiva, als laboratoris i als escorxadors, sofrint turment per a la nostra tradició cultural i econòmica; en això coincideixo amb els responsables dels departaments d’agricultura, ramaderia i pesca de torn.

O és que potser déu i Aristòtil no ens van fer amos i senyors de la Terra? Tot ha de seguir el seu curs natural, hem de prosseguir amb allò que és norma i, per tant, normal; perquè primer sempre seran els humans, la nostra espècie, això és així i ens ho volen canviar els quatre animalistes llardosos que proliferen. Això és la llei del més fort i llest; si ets un animal no humà, tu t’ho has buscat per haver adoptat una forma diferent a la nostra. Els humans sempre tenen raó. L’amo decidirà el tipus de turment de la teva existència i les mil i una inimaginables morts del suplici.

Després venen els animals salvatges… Els animals indòmits que proven de viure al bosc són una plaga que ens vol envair, per això se’ls extermina a trets i ho anomenem control de regulació natural. Em direu que els porcs senglars, les guatlles, els cérvols, els óssos, les àligues, els llops, els conills, etc, són quelcom natural al forest? I digueu-me agosarat, però trobo que els humans ens estem quedant curts, si ens hi esforcéssim una mica més i no ens disperséssim tant en cimentar el medi natural, ara ja els hauríem aniquilat a tots i no creuarien les nostres carreteres tan feliçment.

I per últim els desgraciats dels animals domesticats, signe innat de les màquines cartesianes imperfectes, incapaços de tenir sentiments i conductes humanes, «closques buides» que els animalistes s’entesten a atorgar-los drets bàsics que només ens correspondrien als humans blancs. Això és de bojos, són bèsties que sobren en aquest món, i la societat els hauria d’eliminar de la faç de la Terra menys per a la nostra cadena alimentària i econòmica. Domingo López i el capitalisme antropocèntric es moririen -l’humà del disgust, i el sistema del tot- , si l’holística biocentrista s’acabés imposant.

Feixista és qui només s’ha indignat havent llegit els primers cinc paràgrafs. Qui acusa una sensació de poder envers els animals humans i no humans més indefensos i vulnerables, projecta una absolutista autopercepció de raó discriminatòria, conductes subjectives que condueixen sempre a la violació del principi d’igualtat i el dret a la vida.
L’especisme, -de la mateixa manera que el classisme, el sexisme i el racisme-, és feixisme. Si el teu intel·lecte ètic o les teves regulacions morals no acaben de localitzar les opressions explícites dels cinc últims paràgrafs -per no saber distingir les discriminacions totalitàries que contenen-, busca ajuda i canvia-ho, les revolucions personals i sociopolítiques comencen per un/a mateix/a.


Toni Teixidó. Collita tarragonina del 80 i mestre vocacional. Comunista, perquè només podrà ser la classe explotada la que acabi alliberant els seus esclaus no humans. Persisteixo amb la idea de combatre les opressions de forma íntegra i fer-les convergir, sota la lent de l’alliberament total, dins el marc de la reunificació i la independència dels Països Catalans; és per això que actualment i, per tal de poder compaginar aquestes lluites, milito a d’ARREL, col·laboro amb Libera! i sóc coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya.

1242

El primer pas que hauríem de donar per defensar a algú, és no contribuir al seu patiment. En el cas dels animals és essencial no col·laborar amb la indústria que els assassina, esclavitza i tortura, no posicionar-nos en cap àmbit de la nostra vida, del costat de l’opressor, del dominador, ja sigui en la nostra manera d’alimentar-nos, de vestir-nos o entretenir-nos. Això és almenys el mínim que hauríem de fer, no ser causants de la injustícia ni alimentar-la. El segon pas per intentar salvar animals innocents, seria tractar de fer visible el seu maltractament, la seva vulneració de drets i falta de respecte cap a la seva vida al major nombre de persones, perquè d’aquesta manera es prengui consciència i la gent pugui prendre decisions basades en els seus principis morals, de respecte i igualtat, i no basades en els interessos econòmics i egoistes dels que es lucren de la seva explotació. Parlo d’igualtat, perquè encara que en moltes coses som diferents als animals, en moltes altres som iguals. Tots tenim interessos similars: desig de recer, d’aliment, d’estar amb les nostres famílies i amics, i sobretot desig de no sentir dolor. Aquesta capacitat de sentir, de patir, és el que ens fa iguals a tots. Segons el principi d’igualtat el patiment d’un individu hauria de ser tingut en compte independentment del sexe, raça o espècie d’aquest. Una cosa tan senzilla com no fer als altres el que no ens agradaria que ens fessin a nosaltres.

Tornant al tema anterior, quina és la millor manera de comunicar en el nostre entorn aquesta idea? la idea que els animals són susceptibles de ser respectats, són capaços de sentir i patir i per això hauríem d’atorgar-los uns drets bàsics que guardin aquests interessos.

A l’hora de comunicar als nostres companys la idea de respectar als animals, hauríem de tractar abans de res de fer-ho d’una manera útil, és molt comú entre els vegans passar per una fase, diguem-ne d’impacte, d’impotència, quan obres els ulls i decideixes veure tota la realitat que abans et negaves a acceptar, aquesta realitat és tan dura que en ocasions porta a tenir una actitud massa dura amb els nostres companys humans, que encara es troben a l’estat de desconeixement d’aquesta realitat recriminant-los la seva manera d’actuar.

En aquests casos hauríem d’utilitzar la nostra empatia i posant-nos al seu lloc, recordar com només fa uns pocs anys nosaltres també érem capaços de consumir els cadàvers d’animals als que dèiem defensar, quèiem inconscientment en aquesta paradoxa moral. Tots carreguem amb la nostra història, la tradició, el costum, la conveniència, la comoditat, les convencions socials, tots aquests motius, en ocasions, pesen tant que aixafen la nostra capacitat de respectar els innocents.

Un corrent, darrerament, insta a tractar la nostra forma de comunicar, com una ciència o una campanya de màrqueting, dissenyant d’aquesta manera una estratègia que salvi el major nombre d’animals, aplicant estudis de psicologia i sociologia a aquest camp. Un activisme “útil”. D’aquesta manera s’arriba a vegades a conclusions una mica contradictòries, per exemple, se suggereix que potser sigui més efectiu animar la gent a reduir el seu consum de carn en lloc de fer-se vegana, d’aquesta manera al ser una mesura més fàcil de portar a terme, serà adoptada per un major nombre de persones, i l’impacte en la indústria serà de menys animals executats, que si un petit grup de persones es fa totalment vegana i només són capaços de disminuir el consum d’animals en unes poques unitats. També ens diuen que és més positiu campanyes com els dilluns sense carn, que poden ser portades a un nivell massiu, que directament advocar per l’eradicació del consum de cap cadàver o producte d’origen animal, pràctica que serà adoptada per un grup reduït.

Per descomptat que els números no menteixen amb aquests estudis i pot ser que s’aconsegueixi menys animals explotats i assassinats a curt i mig termini, però estem realment atacant el problema d’arrel? ¿Estem donant a les víctimes el respecte que es mereixen?

Ara traslladem la metodologia d’aquestes campanyes a altres desigualtats o problemes d’explotació per veure si obraríem igual. Posem el cas de la violència masclista, podríem suggerir campanyes com: “Els dilluns no peguis a la teva dona, només la resta de la setmana” o “pega a la teva dona només un cop al dia” “l’important és reduir de manera progressiva les pallisses”, o “en lloc de pegar-li, millor un insult”. És clar que aquesta mesura disminuiria el nombre de cops rebuts per les dones maltractades, però també enviaria el missatge que pegar les dones no està malament, només cal fer-ho amb moderació. Estaríem perdent de vista l’arrel del problema, i és que la violència injustificada no està bé sota cap concepte i ha de ser totalment rebutjada. D’altra banda tractaríem de donar a les víctimes el respecte que s’ha de fer i abordar la magnitud del problema concorde a la seva gravetat.

No estic dient que campanyes que intenten acabar amb l’explotació, d’una manera gradual estiguin totalment equivocades, però si crec que aquesta progressivitat en els comportaments ha d’anar encaminada sempre a una finalitat, i aquesta és la renúncia total i absoluta a la dominació i explotació d’innocents. El consum d’animals se sustenta sota moltes mentides, i de vegades hem de donar llum a la veritat i promoure canvis graduals en els nostres costums, perquè siguin adoptats més fàcilment i ràpida pel major nombre de persones. Crec que és molt important incidir que explotació és explotació, encara que sigui exercida a menys individus o d’una manera més suau i aquesta mai ha de ser tolerada.

Al meu entendre, és útil, per descomptat, reglar i analitzar l’efectivitat dels nostres esforços en l’activisme, però sempre mirant a llarg termini, sense perdre de vista les fites finals i mostrant un respecte total cap als animals humans i no humans. Potser les nostres metes, l’alliberament animal i humana, semblen molt llunyanes ara i sigui necessari que per despertar les consciències de la gent sigui necessari aplicar canvis graduals, però res canviarà fins que ens adonem que no estem parlant de nombres o xifres, sinó que estem parlant de salvar vides, vides individuals amb un valor intrínsec. Per això el nostre activisme, la nostra manera de comunicar ja hauria de girar cap a aquest concepte, cada vida és igual d’important i valuosa que la nostra.

—————-

 

Alberto Peláez és corredor de muntanya, especialitzat en ultrafons, amb un gran nombre de victòries a l’esquena, vegà i activista pels drets dels animals, tracta de transmetre un missatge de compatibilitat entre una vida de respecte a tots els éssers vius i l’esport d’alt rendiment.
Tècnic superior en Activitats Físiques, entrenador personal i bomber de professió, reparteix el seu temps entre l’esport i l’ajuda dels animals col·laborant amb diverses societats protectores, donant xerrades i transmetent les seves experiències portant una vida vegana i activa.

4565

En una acció inèdita a Catalunya i la resta del territori peninsular, activistes independents i membres de Pirañas veganas van aturar un camió que transportava vaques a l’escorxador de Mercabarna a Barcelona.

Diverses activistes van bloquejar el pas del camió amb flors posant de manifest que era una acció pacífica, mentre dos més s’encadenaven a la part de darrere del camió i la resta donava aigua als animals, amb l’objectiu d’intentar reconfortar-los en els darrers moments de la seva vida.

El col·lectiu Pirañas veganas, se sent animat a dur a terme altres accions semblants en els pròxims mesos donat el suport popular rebut després de l’acció tot i no haver aconseguit l’objectiu inicial.

1821
Foto: Pirañas Veganas

En vigílies de les celebracions de Nadal, durant les quals el consums d’animals es dispara, un grup d’activistes antiespecistes juntament amb membres del col·lectiu Pirañas Veganas van dur a terme tres accions, el mateix dia, en espais simbòlics del consum nadalenc a Barcelona.

La primera acció es va desenvolupar en el supermercat de El Corte Inglés, la segona en el mercat de la Boqueria i la tercera al Bar-Restaurant i Museu Jamón Experience.

En totes elles el grup d’activistes van recórrer els locals amb pancartes i cartells i amb consignes com “Basta ya de explotación animal” per a informar a la clientela sobre el patiment dels animals i la seva voluntat de viure, ser lliures i no patir amb l’objectiu comú de reflectir que el Nadal, si es creu en ell, ha de ser igual per a tothom.

En els punts més concorreguts de cada centre es va llegir un manifest que explicava el testimoni d’un porquet per conscienciar i promoure el veganisme.

Entre les persones que realitzaven les seves compres de productes animals es van veure reaccions de tota mena incloent el suport.

El col·lectiu Pirañas Veganas assegura que duran a terme més accions -sempre de forma pacífica- per assolir la fi de l’esclavitud.

 

Acció a El Corte Inglés:

 

Acció a la Boqueria:

 

Acció al restaurant:

 

LA PLOMA

546
Habitualment, en debats en què sorgeixen simultàniament la qüestió dels drets dels animals i la de treballadors i treballadores explotades pera produir articles de...

NUTRICIÓ

2501
Quart programa de receptes veganes a la TVAnimalista i a càrrec de la cuinera Zaraida Fernández. A través dels seus consells aprendrem de forma...