Etiquetes Entrades etiquetades amb "derechos animales"

derechos animales

5559
Foto: Pirañas Veganas

En vigílies de les celebracions de Nadal, durant les quals el consums d’animals es dispara, un grup d’activistes antiespecistes juntament amb membres del col·lectiu Pirañas Veganas van dur a terme tres accions, el mateix dia, en espais simbòlics del consum nadalenc a Barcelona.

La primera acció es va desenvolupar en el supermercat de El Corte Inglés, la segona en el mercat de la Boqueria i la tercera al Bar-Restaurant i Museu Jamón Experience.

En totes elles el grup d’activistes van recórrer els locals amb pancartes i cartells i amb consignes com “Basta ya de explotación animal” per a informar a la clientela sobre el patiment dels animals i la seva voluntat de viure, ser lliures i no patir amb l’objectiu comú de reflectir que el Nadal, si es creu en ell, ha de ser igual per a tothom.

En els punts més concorreguts de cada centre es va llegir un manifest que explicava el testimoni d’un porquet per conscienciar i promoure el veganisme.

Entre les persones que realitzaven les seves compres de productes animals es van veure reaccions de tota mena incloent el suport.

El col·lectiu Pirañas Veganas assegura que duran a terme més accions -sempre de forma pacífica- per assolir la fi de l’esclavitud.

 

Acció a El Corte Inglés:

 

Acció a la Boqueria:

 

Acció al restaurant:

 

2971

El 13 de desembre de 1916, a la localitat de Erwin (Tenesse), el director de circ Charlie Sparks va ordenar penjar públicament a una de les seves elefantes. Durant una desfilada de carrer, Mary, afectada d’un fort mal de queixal, va ser agullada a la boca pel ganxo de l’entrenador que la muntava, la qual cosa va provocar el seu pànic i el que amb la seva trompa l’estavellés contra el terra. El circ va ser boicotejat per la població local, i la set de venjança de la massa assistent, incapaç de comprendre res, exigia el linxament immediat del paquiderm, fins que aquest director va accedir, cobrant una entrada per a l’espectacle com a manera de compensar la pèrdua econòmica de la seva propietat. Amb una grua i davant la mirada llaminera de tres mil persones, van penjar del coll a Mary, que es sacsejava desesperada i que va aconseguir que les seves cinc tones trenquessin la cadena que la penjava. La multitud frustrada i exacerbada, reclamava a crits “mata l’elefant”, “mata l’elefant”. Va ser penjada una segona vegada, fins a la seva mort.

Moltes persones, cegues al concepte de la Llei com a màxim exponent de civilització, adverteixen que els drets per a les no humanes, de la mateixa manera que per a les humanes, han de comportar una reciprocitat de deures, com en el cas de Mary, el deure era no reaccionar així perquè per a això li va ser destruïda la voluntat i convertida en esclava. D’aquesta manera a un cavall li és permès viure si a canvi treballa arrossegant un carro o una arada, un ós pot ser alimentat, si a canvi realitza grotesques acrobàcies, o un gos té dret a viure per a la societat, sempre que tingui una propietària o serveixi a una humana invident, o vegi passar la seva vida lligat a una cadena o sigui crivellada en accions antiterroristes de la policia. Aplicant en tot moment un suposat benefici cap a les no humanes basant-nos en aquest miserable món de pactes d’esclavitud que anomenem civilització humana.

Inventem la presumpció d’innocència per a l’ésser humà, pretenent que això ens faria millors. No ens ha anat massa bé des d’aquell moment, sobretot perquè paral·lelament a la nostra presumpció d’innocència, vam crear la presumpció de culpa per les altres espècies animals, argumentant la nostra teòrica superioritat ètica i intel·lectual, segons models d’ètica i intel·lectualitat antropocèntrics. La culpa pesa sobre els altres animals com una llosa gruixuda, la qual fem servir de graó per pujar un pam per sobre de la terra i coquetejar amb la idea d’acostar-nos al cel diví. La nostra divinitat és un miratge amb el qual poder disposar del planeta i les seves veïnes al nostre antull. I el nostre antull no els resulta barat, com sabem.

Les carreguem a les no humanes la culpa de ser saboroses, de ser fortes, de tenir morfologies similars a les nostres, de funcions orgàniques idèntiques, els carreguem amb la culpa de posseir pells gruixudes suaus i calentes, culpables de feresa en defensa de les nostres possessions o idees, culpables d’ingenuïtat sobretot, per sotmetre incrèdules a la nostra degeneració. Precisament. Les culpem de les nostres culpabilitats i mancances.

Però la presumpció d’innocència en la nostra espècie és errònia. Som una joveníssima protoespecie amb un llarg camí evolutiu per davant, des del pla ètic fins al fisiològic. La imbecil·litat ètica i la banalitat del mal senyoregen les societats, i per això necessitem reglaments morals per a les més sensibles i comprensibles, i lleis, per a les temeràries i criminals. Aparenta ingenu dir que som dolentes, infantil fins i tot, perquè la maldat s’ha enaltit com un valor afegit a la societat contemporània, una mena d’un sinònim de rebel·lia, de la mateixa manera que enaltim l’ambició i l’astúcia per aconseguir els nostres objectius personals. Però el cert és que la maldat representa el cent per cent dels desastres inter i extraespecíficos que provoquem. Talem selves perquè som dolentes, violem nenes perquè som dolentes, tanquem i executem no humanes perquè som dolentes, justifiquem el feixisme perquè som dolentes, ens matem i fem servir entre nosaltres perquè som dolentes i, en resum, trenquem tots els codis d’harmonia social perquè som dolentes. Per això es va inventar la penitència religiosa, la missa en diumenge, l’almoina, la salutació veïnal, el somriure, o els “bon dia”, etc … per convèncer-nos entre nosaltres que no som “tan” dolentes. O potser que som dolentes-bones o algun oxímoron semblant.

La presumpció d’innocència s’ha de guanyar, com el respecte. La ingenuïtat que pretenc afirmant això és la de les no humanes, innocents, inintel·ligibles, millors. I no, no estic idealitzant el món animal. Estic informada dels comportaments aparentment mesquins de les interrelacions entre individus d’altres diverses espècies animals (violacions, assassinats, mentides, “crueltat” …). Però en les nostres societats i cultures hem pactat mitjançant estaments que abasten des del cultural, el religiós, o el jurídic que mentir és dolent, que enganyar o aprofitar-se d’una feblesa per robar diners, sexe o favors és dolent. No obstant això són accions comeses diàriament, per les individues i pels estats, mitjançant un comportament pervers comprès, codificat i naturalitzat en la nostra quotidianitat fins a formar una amalgama òssia que fa el paper d’un veritable esquelet social sota el descàrrec popular de “el món és així”. El pitjor de tot és que ens sosté, en crisi, homicides, cruels, criminals en un inestable equilibri sobre el curs de les circumstàncies, a qual més horrible.

Arribats a aquest punt i concretant: si hem de conviure amb les no humanes -tenint en compte que només hi ha un planeta comú-, i no sabem respectar les exigències característiques de les altres espècies, i les seves necessitats primàries (fins al punt d’extingir milers de espècies cada any), es fa imponderable establir uns drets ètics i jurídics fonamentals per a elles també, com individues passives de dret sense deures, com ho són les nenes o les persones alienades sense consciència de les nostres regles de convivència. Els devem aquests drets perquè són persones, perquè posseeixen personalitat, individualitat, consciència de si mateixes i del seu entorn, i sobretot perquè són éssers sensibles. Quins han de ser aquests drets?. El primer el seu dret a viure, el segon el seu dret a la llibertat (i no envair els territoris on ho fan), i el tercer el seu dret a no ser vulnerades. Entenent tot això com a drets de naixement, com els nostres, i que no comporten el dret a votar en les nostres eleccions, però tampoc el deure de pagar impostos, per exemple. Són drets universals i fonamentals, al marge de tota concepció de reciprocitat jurídica, però han de tenir validesa en les lleis, per poder regular el nostre (mal) comportament envers les altres espècies. Un mal comportament que assassina, viola, tortura i massacra 68.000 milions de persones no humanes cada any, amb la més aberrant impunitat.

Un cop decretats i regulats aquests tres drets fonamentals, la primera mesura obligatòria consisteix en la prohibició immediata del consum de carn i altres productes d’origen animal, així com l’estabulació i assetjament a qualsevol persona no humana.

 

Xavier Bayle, artista plástico autodidacta en las disciplinas de poesía y prosa, dibujo y pintura, fotografía, escultura, instalación, video y performance. Artivista por la liberación animal y alérgica a cualquier tipo de discriminación social. Aburrida del sistema pedagógico decido ir por mi cuenta como lectora convulsa. Ahora vivo en Polonia, practico permacultura por respeto a la tierra y a la Tierra, ofreco productos veganos orgánicos y pinto bolsas en esa linea de acción. Hago cualquier cosa que pueda ayudar a los animales. Entiendo la lucha animalista como autodefensa, una extensión lógica de los derechos humanos, donde todas las individuas precisamos derechos fundamentales a vida, libertad e integridad, incluyendo en ellas prioritariamente el medio ambiente donde ejercerlas. ¿El sentido de mi vida?: contemplar la migración de las aves, contar todas las hojas de hierba y las olas del mar, vigilar que llueva hacia abajo y recoger nueces y setas.

2851

El passat 7 de novembre de 2015 van tenir lloc les Jornades Felines Europees 2015 a l’Ateneu Barcelonès de Barcelona. TVAnimalista va estar present i va enregistrar les ponències d’Elena Carloni, de la Universitat de Bolonya (Itàlia), Lauren Finka (Universitat de Lincoln al Regne Unit), Valerie Jonckheer (Animalytics d’Irlanda) i el veterinari Diego Esteban (president de GEMFE).

 

“Cómo medir el estrés y proteger el bienestar emocional de los gatos en los refugios”
Elena Carloni. Universitat de Bolonya (Itàlia)

 

“La importancia de una correcta valoración del carácter y sociabilización de los gatos en centros de acogida”
Lauren Finka. Universitat de Lincoln (Regne Unit)

 

“La protección de la salud mental del gato recién adoptado”
Valerie Jonckheer. Animalytics

 

“Cómo evitar el estrés en la visita al veterinario: desde casa a la consulta”
Diego Esteban. president de GEMFE

3416

Els drets animals són una mena de sèrum de la veritat: serveixen per detectar si les diferents opcions polítiques defensen la justícia i la igualtat, més enllà d’una pose, d’un discurs per quedar bé amb tothom i totadona. Dins dels drets animals, l’esglaó més bàsic i més evident és la tauromàquia i les festes on es torturen animals.

Que, al s. XXI, hi haja polítiques com Manuela Carmena que s’entravessen quan els pregunten sobre la tortura taurina i, fins i tot, eviten posicionar-se (almenys, enguany) sobre el Toro de la Vega diu molt del seu projecte renovador. Això també s’aplica als partits polítics de l’esquerra transformadora que, com a Algemesí, tenen taquicàrdies si se’ls demana que es posicionen contra la setmana taurina.

I és que l’esquerra té una fe gairebé religiosa en què va a perdre vots si es posiciona en contra de la tortura taurina, és a dir, a favor dels animals. Només cal passejar-se per les penyes taurines i, oh sorpresa, no sembla que hi haja molta gent amb un discurs anticapitalista, o feminista i/o LGTBI. Més aviat al contrari. Però suposem que és així, que posicionar-se contra la tortura fes perdre vots, si aquesta és la por potser s’haurien de plantejar per què estan en política perquè, pense, estem ací per intentar canviar les coses, no? Canviar a millor. En política, a més de l’honradesa, és molt important la valentia. I, de vegades, cal dir que no: no, no està bé torturar fins a la mort a un animal tancat.

Uns 40 animals seran massacrats, a peu i a cavall, aquest any a Algemesí. Una de les estrelles de la setmana taurina és João Moura (fill), conegut per practicar el bull baiting (lluita de gossos contra un bou). Ell mateix penjà les fotos de la seua “afició”, amb el segell de la seua ramaderia, en les xarxes socials. Estava orgullós.

Uns 40 animals seran massacrats a Algemesí. Tan innocents com Rompesuelas. Amb la mateixa incomprensió en els seus ulls, amb el mateix desig d’escapar. El dia 20 de setembre, una vaca intentà fugir d’un correbous a Algemesí, veié una porta oberta i s’intentà amagar. Va pujar fins al tercer pis. I l’esquerra, transformadora o no, parla de diversitat.
Perquè, curiosament, les persones que defensen la tortura taurina s’amaguen darrere de paraules com “democràcia”, “respecte”, “llibertat” i “diversitat”. D’acord, anem a analitzar aquests conceptes seguint amb l’exemple d’Algemesí.

Democràcia: quan, a les xarxes socials, es comunicà el dia de la manifestació antitaurina d’aquest any, s’organitzà una contramanifestació taurina amb l’únic objectiu d’impedir accedir al centre d’Algemesí. Allà ens hem manifestat, malgrat tots els obstacles (i han estat molts obstacles) en anys anteriors. Durant aquest temps la nostra manifestació autoritzada i pacífica havia de fer front a contramanifestacions “espontànies”, no autoritzades i violentes, que actuaven amb total impunitat. A més dels insults, ens van ploure objectes.

Aquest any s’organitzà una contramanifestació, el mateix dia i a la mateixa hora, per obligar la nostra a desviar-se totalment del seu recorregut. Un gran exemple de democràcia. La contramanifestació estava dirigida per l’alcaldessa d’Algemesí, Sra. Marta Trenzano (PSOE) i l’ex-alcalde d’Algemesí, Sr. Vicente Ramón García Mont (PP). Aquest últim declarà televisions non grates (La Sexta) i a les persones animalistes ens diu “gentola”. Grans demòcrates, es nota.
Una altra lliçó de democràcia i de gestió responsable dels diners públics: tal com informà la Sra. Trenzano (PSOE) no hi ha diners per a llibres de text a Algemesí, però sí per torturar animals. 39.500 € directes per a la setmana de bous. 24.000 € per a Sant Onofre, on fan bous al carrer. I hauríem de revisar amb lupa partides com la de protocol (15.000 €), assegurances (7.500 €) o festes populars (30.000 €).

Respecte: la contramanifestació taurina transcorregué amb tranquil·litat. Ha de ser fantàstic manifestar-te sabent que ningú et va a agredir. A la nostra va ser una mica diferent. Al nostre voltant, un grup de persones es va dedicar a insultar-nos durant part del recorregut. En acabar, per seguretat, ens n’anaren en grups. Quan ja estàvem a prop del cotxe aparegueren dues persones agafant pedres del terra, la cosa va quedar aquí perquè fingírem que els havíem fet fotos. No era cert, ens tremolaven massa les mans.

L’any passat, gairebé mor un càmera d’Antena 3 per intentar gravar al carrer abans d’una becerrada. Li llançaren un líquid irritant a la cara, se li tancà la gola i no podia respirar.

Llibertat: clar, clar … llibertat d’informació, com acabe d’explicar. No es pot apel·lar a la llibertat per torturar fins a la mort a un animal tancat, em donen calfreds de pensar en el concepte de llibertat que tenen aquestes persones.

Diversitat: un acte criminal no pot justificar-se sota aquest concepte. No parlem que a alguna persona li agrade el jazz i a altra li agrade el rock. Què va. Parlem de divertir-se mutilant un animal que no entén què està passant. De vegades, el bou, el vedell, no pot ni reaccionar i es queda quiet amb una expressió que destrossa qualsevol ment sana.
Així que qui organitza contramanifestacions per impedir manifestacions, qui insulta i agredeix o amenaça amb agredir, qui entén com a llibertat el dret a torturar… es presenta com víctima. Però la sang sempre és dels animals i, moltes vegades, de les persones que intenten defensar els animals sense més armes que una pancarta, una càmera, els seus cossos com a escut i la raó.

En política, jugar a l’ambigüitat pot ser perillós. Pot passar que les i els votants es cansen i, si l’esquerra transformadora no pren partit pels animals, busquen altra opció. I cap persona les podria culpar.

 

Diplomada en Relacions Laborals. Llicenciada en Història. Militant d’esquerres. Feminista, heterodisident i vegana.

5602

Entrevista electoral al PACMA Partit Animalista que concorre a les eleccions del proper 27 de setembre al Parlament de Catalunya.

La seva candidata, l’Anaïs Arranz ens parla de la seva proposta i de la posició que han adoptat com a partit davant d’aquesta cita electoral considerada com un plebiscit per la independència de Catalunya.

6313

Aquest estiu els veggie runners Alberto y Pedro han fet realitat un nou repte, l’any passat van aconseguir fer El Camino de Santiago Non-Stop i aquest han posat el llistó mes alt, una ruta de costa a costa transpirinaica, de Perpinyà a Cantàbria, 653 Km amb la voluntat de demostrar com d’òptim és el rendiment fisic dels esportites vegans.

Catalunya viu moments històrics excepcionals, i els animals no n’han quedat al marge. Ara fa cinc anys, el Parlament de Catalunya aprovava la llei d’abolició de les curses de braus, i enguany, el pas legislatiu s’ha fet per abolir els circs amb animals.
Avui conversem amb el Leonardo Anselmi portaveu de la campanya CLAC [Catalunya Lliure d’Animals en Circs], la qual ha fet possible que aquesta proposta de llei progressés.

3483

Són molt nombroses les ciutats occidentals en què hi ha colònies de gats que ocupen els intersticis deixats per la urbanització. Llocs resultat de demolicions, espais erms, parcs públics, cementiris, zones enjardinades de diferent amplitud al voltant d’hospitals, esglésies, palauets, edificis de l’administració, etc. Siguin aquests llocs públics o privats, oberts o tancats, són llocs adequats per albergar (o haurien de ser-ho) colònies de gats. Espais on aquests animals puguin viure amb relativa seguretat davant la imparable i agressiva acció de l’animal humà, i la seva insaciable ambició capitalista, conduent a acabar amb el territori o espai natural on residien els gats i gates que, ara, reben l’impacte directe i expulsiu d’aquesta actuació.

Des de diferents estudis s’evidencia la importància de l’acció humana com a factor que obliga i provoca determinades característiques en l’organització social dels gats com, per exemple, densitat molt alta en petits territoris que se superposen i que suposen greus problemes sobretot per als gats i gates tot i que, en segon lloc, també generi conflictes amb, en i entre els habitants de la zona. Però també hi ha altres factors que no es presenten en aquests estudis i que són especialment significatius com els comportaments, els valors i la representació que pot observar-se en les persones que han pres la decisió d’ajudar els gats i gates de les colònies i, fins i tot, a aquells animals que estan fora d’elles.

Seguint el model d’investigacions realitzades per diferents científiques socials sobre aquest particular, l’objectiu d’aquest article és el de desvetllar aspectes que entenem substancials en els esmentats comportaments, valors i representacions de les persones que tenen cura de les colònies de gats en una ciutat mediterrània de mida mitjana. Els territoris seleccionats per realitzar la investigació s’adeqüen a quatre zones: 1) emplaçament (encara no és oficialment una colònia però s’està gestionant que ho sigui) proper al mar on resideixen uns 16-17 gats; 2) colònia ubicada a l’interior d’un edifici semiderruït, apuntalat i on habiten 10 gats, a l’espera (que se suposa llarga, atès que ja han transcorregut 7 anys) d’una solució judicial al problema generat per una herència; 3) colònia “pròpia” d’uns 12 a 15 gats, que gestionen diverses veïnes, perquè al seu barri no hi ha aquesta però sí deambulen molts gats pel carrer sense ser atesos; 4) colònia d’uns 20 a 23 gats, situada a l’extrem d’un parc públic. El nombre de gates i gats mai és exacte perquè els animals transiten per les zones i, sobretot, pels abandonaments que es registren especialment en èpoques de vacances i, actualment, com a resultat de la precarietat econòmica.

Avançar que no es tracta d’un estudi psicològic de les persones concernides que, a partir d’ara, anomenarem gateres (perquè és així com moltes de les informants s’autodenominen i desitgen ser anomenades) sinó antropològic i, concretament, d’una investigació etnogràfica. Es tracta d’una observació doble, per una banda, detectar com es desenvolupen aquestes dones amb els gats i, en un segon temps, entrar en contacte amb elles per conèixer les seves narratives respecte a la feina que realitzen. Aquestes gateres, tinguin o no el reconeixement municipal per encarregar-se del control de les colònies de gats de la ciutat, reben poca gratificació per l’ardu treball que realitzen, com deriva de la investigació realitzada, però aquest fet no obsta perquè elles segueixin obstinades en assolir, quotidianament, el seu objectiu d’atendre els gats i gates que formen part de la “seva” colònia.

Quant als comportaments, valors i representacions

Qui són les gateres? Qui són aquestes dones que obstinadament i durant tot l’any desenvolupen l’esforçat i laboriós treball de mantenir en bones condicions als gats i gates que configuren la colònia? Parlem de gateres perquè, com es desprèn de l’etnografia, només en un cas la persona cuidadora era un home i perquè en les narratives recopilades també es descobreix que, majoritàriament, són les dones les que s’encarreguen de gestionar i mantenir les colònies felines.

En els quatre escenaris coneguts es troben unes 42 dones i un home que s’ocupen dels mateixos. El nombre de dones implicades pot variar, créixer o decréixer, per diversos motius: tenir feina o perdre-la, malaltia, ocupar-se transitòriament de familiars, manca de temps, cansament, etc. També els dies disponibles i l’horari de dedicació oscil·len en funció de factors similars als esmentats. La mitjana d’edat d’aquestes persones és de 45 anys i la tendència sembla anar a més edat perquè hi ha molt poca gent jove que s’incorpori a aquest tipus de treball.

En general, les gateres viuen a prop de la colònia o a una distància molt curta de la mateixa. Només una de les gateres ha de fer un desplaçament llarg, perquè viu fora de la ciutat per haver-se mudat fa un any, però manté el seu interès per cuidar-se de la colònia a la manera com ho feia abans de canviar de residència. A causa de la proximitat, algunes poden “controlar” la colònia des dels seus domicilis i saben perfectament qui s’acosta a visitar els gats, quan, si es comporten adequadament, si per allà corren els gossos que passegen els veïns (aspecte que els resulta particularment deplorable pel perill que comporta per als gats), si els roben el menjar als gats, etc.

La majoria de les gateres, que es converteixen en informants d’aquest estudi, es coneixen entre elles, inclòs Felipe o Lipe el gater (també li agradava ser anomenat d’aquesta manera). Encara que això no vol dir que mantinguin relacions d’amistat perquè, entre aquelles que es coneixen, apareix des de la rivalitat que fa a qui té cura millor als gats fins al coneixement que tenen sobre els mateixos, el temps que fa que es dediquen a això, el nombre de gats que atenen, etc., de vegades en forma de suficiència d’una sobre l’altra. Però algunes gateres també saben ajudar-se i ho fan amb un lliurament especialment rellevant: quina medicació utilitzar per a determinades afectacions, quina veterinària és la millor o la que més es preocupa pels gats de la colònia, quin polític està “per la feina” i quin no, quin aliment és més saludable per a una gata en determinada condició, què fer front a un enfrontament entre gats o com intervenir per evitar conflictes en i amb el veïnat.

En general, les gateres són extremadament crítiques pel que fa a l’actuació municipal pel que fa a l’atenció i recursos que dediquen als altres animals: gats, gossos, coloms, cotorretes, rates, etc. Encara que bàsicament es refereixen als gats i gates, també manifesten el seu malestar pel tracte que reben altres animals, sobretot per com se’ls mata i pel gairebé nul respecte que se’ls té, com si fossin plagues. La duresa dels seus comentaris s’agreuja en explicar anècdotes certament doloroses que van suportar en el passat i que comparen amb la insignificant transformació que ha seguit la consideració social actual dels gats i gates. Aquestes dones també manifesten una aguda animositat contra l’actuació d’algunes gosseres municipals (on encara maten els animals si no són adoptats) i de determinades protectores (perquè consideren que torturen els animals de forma encoberta). No obstant això, per sobre de les queixes i malestars narrats hi ha l’interès fonamental que mou a aquestes persones. Júlia la gatera afirma convençuda:

“… Els gats estan per sobre de tot … no els deixarem per molt que ens diguin, que ens facin o que no ens deixin, perquè mira nosaltres som aquí i ells no [administració, veïnat] … aquí som les que manem per molt politiqueig que facin”.


El relat d’una gatera paradigmàtica

Violeta, la gatera, que ha escollit aquest nom perquè diu que és tan humil com aquesta flor, relata com va començar la seva dedicació, el seu treball a favor dels gats i gates, des de fa més de 25 anys fins a l’actualitat. Repeteix la Violeta que no es tracta només d’amor cap a aquests animals sinó que, a través d’ells, significa al col·lectiu, a tots els altres animals, amb els quals se sent plenament identificada i que cuidant als que té aprop és com si ajudés a tots els altres:

“El que jo faig tampoc té tanta importància perquè són molts els gats i som bastants gateres, o velles o boges, que també així ens criden perquè hi ha algunes i algun que semblen això “bojos”. No pots parlar amb ells perquè són malalts perquè no entenen res, com parlar amb una pedra doncs el mateix. I ens donen la fama perquè tothom es pensa que estem boges o que no tenim res més a fer. Sí que hi ha si … alguna no està molt bé d’aquí [assenyala amb l’índex a la templa] però són les menys … això no és així, que tenim les nostres vides, els nostres néts, les nostres coses. És clar que no podem tenir cura de tots els gats com ens agradaria però fem el que podem … Jo vaig començar fa 25 anys o més, que ja gairebé no me’n recordo, vaig començar perquè em vaig trobar una gossa i la vaig adoptar i després van aparèixer els gats, el primer un abandonat que estava en molt mala situació i em va donar una penaaaa “que déu n’hi do!”. Me’l vaig portar a casa meva, el vaig curar com va ser possible amb la veterinària i va viure 4 anys com si fos el meu fill. El que vaig plorar jo aquell gat!

Miguelito es deia i és que era un gat manso quan volia però era gairebé com un gos quan algú trucava a la porta de la casa, no vegis com es posava en Miguelito! Va emmalaltir del fetge, el vaig medicar com vam poder amb la veterinària, li vam tenir cura però vam haver de donar-li això que ara es diu …. eutanàsia! És que abans era sacrificar o matar. Amb els anys he tingut diversos gats que han anat desapareixent i altres han vingut, ara tinc 5 que són grandets i una mini gateta que em vaig trobar fa 4 mesos i és clar no l’anava a deixar al carrer! Però a aquesta la tinc en adopció, ho tinc dit en molts llocs però no apareix ningú iiii bé doncs si no surt algú me l’hauré de quedar … “.

[Se li pregunta sobre la seva disponibilitat per tenir cura dels gats i gates] … Estic malalta d’això que anomenen “fatiga crònica” i tinc més temps, això quan no em trobo malament, és clar. Encara que estigui malalta, com no em donen una pensió, segueixo treballant en la neteja i em trec un mig sou que, al costat de la paga de viduïtat, em deixa uns diners al mes, si no, no podria ni viure ni fer el que faig pels meus gats. Tinc uns 20 o 23 gats que no són fixos perquè de vegades apareix algun nou o es mor o maten a un altre [vaig contar 15 quan vaig visitar la colònia] i són de tots els colors que si rossos, diversos negres que són els que ningú vol, algunes femelles tricolors i dos tigrats grisos. Els poso nom a la majoria però de vegades em fa ràbia fer-ho perquè em deprimeixo quan he de “esborrar” de la llista que tinc perquè es moren o els maten. Els crido pels seus noms i vénen: Altramuz, Tigretón, Rosy, Clareta, Leo, Pep, Tronc, Reina, Gros, Tom … No sé les edats més que de les tres tricolors que deuen tenir uns 4 anys perquè les van abandonar juntes, són germanes. Als altres calculo per sobre però mai sé segur quina edat tenen, crec que Rosy és la més gran amb uns 10 anys que per estar al carrer ja és edat. Ara tinc un gat nou que està per aquí fa un mes i encara no està adaptat, li dic Jou perquè té cara de gat americà, no em preguntis per què m’ho sembla perquè no ho sé [riu]. És gran i fort i no menja pinso només llaunes perquè l’han abandonat… “.

[Se li pregunta sobre la seva família, què pensen de la seva activitat] … uuuff! La meva família no sap molt del que faig perquè m’agobiarien … no saben del temps que porto amb els gats ni que pago a la Susa [una altra gatera] 220€ al mes perquè m’ajudi però és que sinó la Susa no podria perquè amb la seva pensió no té per a res. Amb el que guanyo per netejar pago les despeses dels gats, que si menjar que preparo cada dia [cuina diàriament, prepara “menús” diferents, segons el que creu que li agrada a les “seves” gates i gats], que si veterinari, que si medicació, que si la Susa, que si el que puc … Visc amb la paga de viduïtat i això és el que creu la meva família. I després la meva filla s’enfada amb mi perquè no li cuido al meu nét i me’n vaig amb els gats, això l’enfada molt perquè diu que m’importen més els gats que el seu fill … potser és veritat! [Riu] … la criatura m’agrada, l’estimo, però és tan pesada … “.

[Se li pregunta sobre altres gateres que treballen amb ella] … si hi ha altres gateres, com 14 aquí i som cinc que estem molt juntes, molt amigues, encara que ens barallem de vegades: la Juli, la Pepi, la Loli, la Josefa i jo. Tenim entre els 50 i els 68 anys. Portem anys fent feina i sabem com som. La Pepi és molt bona “caçadora” [capturar als gats] i ens ha ensenyat a les altres. La Loli sap de malalties dels gats, sap què posar-los quan tenen conjuntivitis, sarna i això. A la nostra colònia no hi ha calicivirus, no hi ha casos. I esterilitzem als gats a càrrec d’una organització que té diners de l’ajuntament per això … “.

[Se li pregunta per què té cura dels gats] … mira jo vull a tots els animals i com aquests estan lliures, lliures i en perill doncs els ajudo. M’agraden els gats després de tants anys que els veig perquè he après molt d’ells. Són llestos, intel·ligents, molt molt afectuosos, la gent diu que no però és que pensen que són gossos que són una altra cosa … als gats els parles i t’entenen … saben el que els dic i em parlen i em sembla que jo també els entenc perquè els imito, he après a miolar, veuràs si faig així … [ fa una demostració de miols i explica canvis en els sons que executa] … si jo sabés escriure llibres faria un de gats perquè hi ha molt que explicar perquè la gent els conegui i els estimi … em quedo amb gats que són més grans i estan malalts perquè jo també sóc gran i malalta i sé que un dia tots ens acabarem i així no pateixo pensant que si em moro què faran amb els meus gats … Són tan agraïts que si un dia no puc anar a portar-los menjar perquè no em trobo bé perquè em donen els dolors i els marejos doncs si no vaig no em reclamen, no són com les persones que de seguida et pregunten què et va passar ahir que no vas venir? …. els gats et volen i t’ho diuen amb els seus gestos, amb els seus ulls, amb les seves cues, t’ho diuen …. prefereixo estar amb ells que amb el meu nét, no vagis a dir-ho a la meva filla [riu] però és veritat, és que el nen no para un moment, em canso molt amb ell i amb els gats és diferent, de vegades em costa arribar fins aquí carregada amb el menjar, amb l’aigua, amb els trastos però em compensa perquè quan acabo de arreglar em sento a l’ombra i els miro com mengen, com juguen, com dormen i com vénen a les meves cames a donar-me les gràcies amb els seus caps que em marquen, que ho sé, que m’estan dient que sóc d’ells. Això no té preu humà només felí! [Riu].

[Se li pregunta respecte a l’entorn on viuen els gats] … No és segur perquè quan fan activitats aquí s’omple de gent, de vegades mala gent, però el bo és que hi ha aquestes tanques, els arbres, plantes i arbrets que els serveixen d’aguaits [llocs per aixoplugar els gats] sobretot quan vénen aquests fills de Satanàs amb els seus gossos a caçar gats, els odio, són els que més odio i ja he tingut diverses topades amb ells. Són el pitjor que hi ha només volen matar i ensenyar als seus gossos a matar gats i així ells es diverteixen, pobres gossos el que pateixen perquè els peguen! …

I si em toquen als meus gats juro que em carrego a qui em toqui un gat, ho juro! … em carrego a aquests fills de puta i truco a l’urbana per a que els trinxin però als gossos pobres no, que no tenen la culpa d’aquests amos … té vici això, té! [Equival a expressar ‘és tremend!] Totes estem sempre alerta … “.

[Se li pregunta sobre com s’encarrega de la cura de la zona i dels gats] … netejar, netegen els de parcs i jardins, faltaria més! I els he marcat molt bé que no em toquin les casetes [en aquesta zona són construccions senzilles: 1 transportí gran amb doble entrada-sortida per facilitar l’accés-escapament dels gats, cobert amb plàstic verdós per evitar la pluja i ser harmoniós amb el paisatge, totxos col·locats sobre el plàstic per assegurar-ho] … que com me’ls toquiiin ja veuran! … i em fan cas la veritat. El menjar i l’aigua la portem a les 7 i escaig del matí abans que la gent passi per allà, i després a la nit, quan està fosc, llavors anem 2 o 3 [gateres] per si de cas … deixem tot ben recollit i si hem de donar medicina els donem, tot ho tenim pensat perquè estiguin el millor possible … de vegades no és fàcil perquè si la Loli ha de venir, potser aquest dia no pot i cal muntar-ho d’una altra manera, però ens arreglem entre les cinc i si no demanem a les altres que ens ajudin … “.

Violeta la gatera, com gairebé totes les altres gateres conegudes, són gent més o menys anònima que duen a terme una tasca dura a les quals cal agrair la seva dedicació perquè, amb freqüència, el que reben és incomprensió, burla, menyspreu, insults, desautorització, solitud, etc., per part del veïnat, sigui perquè aquest és ignorant i insensible al malestar que pateixen els gats i gates, sigui perquè per sobre de tot situen el seu interès egoista: no volen “molèsties” com olors, miols, pèl, enfrontaments, etc. Algunes persones, que van ser imprevistament preguntades sobre l’existència de gates i gats a la zona, van manifestar aquest particular, aquest rebuig, afegint comentaris com “… jo no els faré mal però tampoc m’agraden …” amb la qual cosa aparenten neutralitat, mentre que en la realitat compartida el que fan és donar suport als que estan en contra dels felins i de les gateres. Afortunadament, sembla que augmenta el nombre de persones que entenen que la defensa dels drets dels altres animals és inherent a la defensa dels drets dels animals humans i ho expressen dient “… les gateres són extraordinàries, algunes tenen les seves manies sí, però mantenen la colònia amb gats sans, “lliures”, gaudint del poc que la societat els deixa, fan una feina que no totes estaríem disposades a dur a terme … “.

La vinculació amb els gats i gates

Totes les gateres coincideixen a assenyalar la importància del “xipat” dels gats i gates per poder sancionar qui abandoni animals en les seves colònies (fenomen que es produeix amb certa freqüència, sobretot quan arriba l’estiu) perquè com explica Montse la gatera:

“… Tornar-li el gat a qui l’abandona, d’això res, d’això nanai que potser el torna a deixar al carrer o el mata o el tortura … que hi ha gent per a tot … a més molts no els xipen perquè no els volen bé, només són mascotes de petits que és quan els fan gràcia i després … doncs després l’abandó ‘no tenen cor! Com tens a un gat, un gos a casa teva i l’abandones? Li he donat voltes i no ho entenc … o se’ls emporten a les gosseres què més els dóna! pensen que són només animals i així va la cosa …” argumenta.

Especialment en el cas dels gats “del carrer” és desitjable el que les gateres anomenen CES, això és “captura, esterilització i deixar anar”. Juana la gatera ho refereix clarament:

“… Jo no volia, mai m’ha agradat això de esterilitzar-los i es passa malament per capturar -estàs hores esperant que entrin a la gàbia i l’angoixa que et produeix aquesta espera, que si els poses llauna, que si els poses carn o el que sigui perquè entrin i res tu, ho saben perfectament. Perquè els gats són molt intuïtius per això segueixen vius … saben quan els vols fer alguna cosa. És com si t’oloressin, com si canviés la nostra olor, jo dic que canvia però com que sóc gatera diuen que m’ho invento! [Riu] … i ho noten i et miren i no s’acosten no, et miren des de lluny amb aquests ulls grans com si et volguessin dir “mira que m’ho sé, sé que vols pescar-me però no t’ho posaré fàcil “… jo vaig estar un cop més de 48 hores d’espera i el Grandon que així es deia el gat no entrava i pensa que li deixem sense menjar perquè sentí fam i amb l’olor de la llauna i de la carn … però res que no, em mirava això sí i quan jo m’acostava a acariciar-lo com havia fet altres vegades, en Grandon s’apartava. El que va costar pescar-lo, al tercer dia el pobret va entrar a menjar i així el vaig caçar i com m’havia robat el cor ja li vaig preguntar “però tu vols anar al carrer una altra vegada o véns a casa meva?” Això va ser després de esterilizar-lo quan el portava a la furgo de tornada a la colònia. És clar, el Grandon no estava per ximpleries i em mirava atontat encara així que, vaig prendre la callada per resposta i allà està a casa meva fet un rei. Bé, això no puc fer-ho amb tots els gats que ja voldria endur-me’ls a tots perquè on visc [fora de la ciutat] tinc un bon jardí, però es queda petit, allà és on els meus 6 amors viuen amb mi però no puc tenir més “.

Pel que fa a aquest sentiment que els inspiren els gats, la Violeta la gatera afirma:

“… Ells, els gats, que són com si fossin meus perquè els cuido així i no els tinc a casa perquè no em caben i perquè els agrada estar aquí entre el carrer i el parc encara que els matin … perquè mira que arriben a matar gats els cotxes aquí! Les veïnes posem rètols perquè els dels cotxes vagin més a poc a poc però ens arrenquen els rètols i si no els treuen tant és perquè passen amb velocitat … que hem avisat la urbana però diuen que no poden fer res si no els enxampen… bé doncs res, res no canvia … Els gats atropellats un dia sí i un altre gairebé també i aquí estem per portar-los a la veterinària si passa … però és que per a nosaltres són com fills no t’ho creuràs, però és que com els venim a veure cada dia, com ens deixem el sou … no em fa vergonya dir-te que de vegades ells [els gats i gates] mengen i jo no perquè no m’arriba”.

La relació que estableixen les gateres amb “els seus” gats és afectiva i es tradueix en una gran varietat d’expressions i formulacions verbals. Valgui recordar que la paraula és un instrument de domesticació, sigui amb animals humans o amb els altres animals i es converteix, a més, en el mitjà a través del qual es dóna curs lliure a l’afecte. La Violeta la gatera ho narra clarament:
“El tigrat és molt salat però molt entremaliat també perquè ve, menja i se’n va, mira’l! El veus per allà amagat? … “Vine Paqui, Tigretón, vine Paqui que coneixeràs la Mara que ha vingut a veure’t i et farà preguntes” [rialles d’ambdues] Mira quins ulls té el Tigretón … li vaig posar aquest nom perquè sembla un tigre petit i té un geni que no deixa que se li acosti ningú, ni bufar-lo … ningú més que jo i ara tu perquè us he presentat que si no … [riu] això li salva la vida perquè … però Tigretóoon deixa que mengi la Rosy [una gata d’uns 10 anys] … Rosyyy vine cap aquí no marxis que tu ets molt llesta també, vine que t’he de posar les gotes [l’està medicant perquè té una infecció a l’ull dret, la gata acudeix a la seva crida i es deixa aplicar les gotes amb cert desgrat però sense fugir] … Veus aquella que ve per allà? És la meva Clareta, és molt fina ella … quan va arribar fa doncs un any i escaig estava molt poruga perquè aquesta gata la van abandonar aquí que això és l’hòstia quan s’assabenten que aquí tenim cura dels gats vénen a abandonar-los, han de pensar que com aquí els cuidem doncs que una més no importa i sí importa! Amb el temps s’ha acostumat [Clareta] als altres perquè al principi entre la por i l’agressivitat entre tots això va ser un embolic gros, es barallaven molt i per això li falta un tros d’orella d’una mossegada que es van pegar i així me la vaig trobar un dia, ara es porten molt bé … Leo, Leoooo no et mengis això que és del Pep deixa-li menjar home, cagun tot! ¿Què no em sents Leo o què? Vinga passa cap allà que ets més terrible que ningú, passa camina passa cap allà … és que el Leo es menja tot el que troba, mai es farta de menjar, la gana que devia passar el pobre abans d’aparèixer per aquí. Tots estan capats menys en Tramús que no l’he pogut “caçar” [terme que fan servir amb freqüència per significar capturar al gat per esterilizar-lo] fins ara però caurà perquè aquí ni un sense esterilitzar perquè el pitjor seria tenir cadellades, amb els gats que tenim només ens faltaria de tenir-ne més!”.

Una relació peculiar entre les gateres i “els seus” animals

A través de l’itinerari realitzat trobem que en determinats llocs, “colònies” o en curs d’esdevenir colònies, hi ha un seguit de dones i algun home que, assegurant el manteniment i la vigilància d’uns 65-70 gats i gates poc domesticats, afronten problemes als que busquen solucions per intentar rescabalar aquests animals dels efectes d’una urbanització excloent i devastadora que menysprea qualsevol altra vida que no sigui la dels animals humans. És dura l’afirmació però, malauradament, és una realitat compartida i constatada en la investigació realitzada. Ho proven molts dels animals coneguts en la investigació, gates i gats víctimes de maltractament en formes que difícilment poden suportar-se, ni tan sols imaginar-se, sense sentir una profunda punxada de dolor i l’enorme impotència que provoca veure el patiment aliè i no poder actuar-.

Pel que fa a la vinculació entre les gateres i els seus gats i gates, condueixen a pensar en un tipus de cura que discorre entre l’atenció intensiva i extensiva, implicant així mateix un rellevant grau de cooperació entre elles (malgrat els seus desacords) i envers els animals. Intervenció observable a través de l’ús d’un sistema nominal (atribuir noms als animals), de cures (medicació, alimentació) i de consideració (respecte, aprenentatge) que és molt similar a l’emprat amb els animals de família o convivents d’aquestes mateixes persones. Per a les informants, per a les gateres, els gats i gates “del carrer” es converteixen així en una extensió d’aquells amb els quals conviuen en els seus domicilis.

Pel que fa a la investigació, assenyalar que són molts els aspectes que expressament no s’inclouen en aquest escrit perquè suposarien una excessiva extensió del mateix. D’altra banda, manifestar que l'”univers de gateres” pot proporcionar una varietat caracterològica àmplia que, òbviament, no es troba representada en aquest estudi tot i que sí serveix per desvetllar i confirmar algunes qüestions relatives a la cura dels nostres estimats gats i gates per part de les “seves” gateres.


 

————
1.- La ciutat i les zones on s’efectua l’etnografia es mantenen en l’anonimat com a mesura de protecció.
2.- L’etnografia és una forma d’investigació social que es realitza, fonamentalment, a través d’observar a les persones i el que fan, de manera propera i personal, a fi de descobrir la perspectiva o punt de vista del / de la informant. La etnògrafa participa de la vida quotidiana de la gent durant un període de temps, observant, escoltant, preguntant, estudiant documents vinculats amb l’objectiu de la seva investigació, elaborant hipòtesis i actuant d’acord amb elles. En definitiva, recopilant dades que aportin coneixement sobre el tema que concerneix a la investigació.

 

 

Antropòloga, activista pels drets dels animals, feminista, vegana, heterodisident. Acompanyo i comparteixen la meva vida 3 gates meravelloses. Fundadora d’Antropologia de la vida animal. Grup d’estudis de etnozoologia. Professora universitària: explico a generacions de joves qui són els altres animals amb l’esperança que un dia canviï la consideració cap als animals no humans.

4441

Tot és política. Aturar el cotxe i rescatar un animal abandonat és un acte polític. Triar un plat vegà en lloc d’un carni, també. El veganisme és un instrument polític per a aconseguir l’alliberament animal. Milite en un partit polític també per la resta d’animals, crec que l’animalisme ha d’estar present, s’ha d’incloure en la transversalitat de les lluites. I això no es va a fer sol, cal treballar-lo.

La meua opció política no situa, ni de lluny, els drets animals al centre del discurs. En la majoria dels partits polítics els drets animals estan (si estan) als marges. Aconseguir que siga una cosa prioritària no és fàcil. Cal enfrontar-se a obstacles, resistències de tota mena, burles, incomprensions i a una indiferència general que et mira com a una marciana que té un discurs marcià. Però bé, com que això no és la primera vegada que em passa, crec que ho sé gestionar més o menys bé.

Perquè jo ja era marciana abans de ser vegana. Sé que ho repetisc molt, però el feminisme et dota d’una gran capacitat de resistència. Aprens a controlar la respiració, a parpellejar en els moments clau i a transmetre amb la teua mirada un “però què m’estàs explicant?”.

Perquè, què li passa a una vegana quan milita en un partit polític? De tot i d’allò més estrany. El primer que necessita una vegana, en la vida en general i en un partit polític en particular, és sentit de l’humor. Per enfrontar-te als privilegis d’espècie de persones que diuen lluitar per la igualtat i la justícia social, necessitaràs molt sentit de l’humor i molta ironia també.

En una de les meues primeres reunions coneguí un sindicalista, anticapitalista, etc., que presumia de menjar només carn. La veritat és que se li notava, pràcticament no podia respirar. Totes les seues frases acabaven amb un “aaaaaaahhhhhhhssss” (inhalava oxigen amb extrema dificultat), em digué que jo acabaria emmalaltint. De debò. Em resultà molt difícil no riure.

Segons la meua experiència, les majors resistències cap a la veritable igualtat, la qual inclou la resta d’animals que no pertanyen a la nostra espècie, vénen de persones que es consideren imprescindibles en la lluita. I com a persones imprescindibles et diuen a tu, ximpleta, l’absurd de les teues reivindicacions. Això ja ha passat abans: els drets de les dones són secundaris i, per tant, prescindibles; els drets LGTBI, doncs també. El veritablement important és el que aquestes persones imprescindibles determinen que és imprescindible. Obvi, no? I les teues reivindicacions marcianes sempre queden fora.

I quines són les teues reivindicacions? Només justícia, respecte, igualtat per a totes i per a tots, a més de rebuig de les lògiques de dominació, submissió i tortura. És molt cansat haver d’argumentar que esclavitzar, perquè es té la força per a fer-ho, està malament. Hauràs de viure moltes vegades “el dia de la marmota”, alguns exemples:

  • Una realitat idíl·lica on les vaques estan desitjant ser munyides en granges familiars amb música de fons. On tot és bonic, considerat, on tot el món és tan feliç. Generalment, és la granja d’un cosí o l’avi. Quan preguntes si pots visitar aquest lloc i, sobretot, si pots gravar, canviaran el gest i et diran que “bé, ho preguntaré”. Mai tornaràs a saber res perquè aquesta granja no existeix.
  • Es dirigiran a tu utilitzant diminutius: seràs la que es preocupa dels “gossets” i “gatets”. Quan en el mateix to de veu de nena de 6 anys respongues, per exemple, “i bouets?”, tornarà a canviar el gest i et diran que sí, que tens raó, però que cal anar molt a poc a poc. Que de fet, escolta, que “són antitaurins”, però que si la gent vol torturar animals, escolta, és que la gent vota. Pensaràs que t’has equivocat i que estàs a la seu del PP.
  • Utilitzaran Palestina per justificar el consum d’animals. De debò.
  • Et saludaran de les formes més estranyes. Res de “hola, què tal?”, ni “bon dia” sinó “avui he esmorzat fruita” (bravo, campió).
  • El teu mur de Facebook s’omplirà de fotos de gossos i gats, ocells, etc. Fes-me cas, protegeix el teu mur. La mateixa persona que penja aquestes fotos és absolutament bel·ligerant cap a l’animalisme. No sé, pensarà que així compensa alguna cosa. Potser el plantejament siga que et vas a oblidar de la banalització i burla de, per exemple, les dobles descàrregues elèctriques a un animal atemorit perquè ha penjat al teu mur la foto d’un colibrí.

En resum: més d’una vegada et donaran ganes de deixar-ho tot, marxar a casa i dedicar-te a llegir i a conrear tomàquets. De fet, pot ser que busques a Google: “conrear tomàquets test terrassa petita”.

Tranquil·litza saber que sempre tens aquesta opció. Però encara que ens prenguem descansos, hem de seguir. És lògic caure en el desànim, en l’autocensura, ens repetiran tantes vegades aquest “has de ser raonable”. Som raonables. Som tan raonables que deixem el nostre cercle de confort per lluitar contra l’esclavitud. Som raonables, som molt insistents, som molestes i és que no anem a anar-nos. Perquè sense els drets animals, el missatge és hipòcrita, el missatge està buit. No es pot parlar de justícia i igualtat mentre es disculpa l’esclavitud, la submissió i la tortura que hi és al plat. En el fons és molt senzill: sense drets animals, no és la nostra revolució. No és una cosa tan difícil d’entendre.

 

Diplomada en Relacions Laborals. Llicenciada en Història. Militant d’esquerres. Feminista, heterodisident i vegana.

LA PLOMA

2175
A la xarrada de les II Jornades Veganes de Benissa, haguí de passar massa ràpidament per damunt d’eixa patètica masculinitat que s’amaga darrere de...

NUTRICIÓ

3838
El programa Cuina Vegana ens explica com fer una Coca de Sant Joan sense cap producte animal.