Etiquetes Entrades etiquetades amb "derechos animales"

derechos animales

720

Jay Silvey, graduat en bioquímica i especialitzat en biotecnologia
David Díaz, autor de www.respuestasveganas.org
Marc Barqué, responsable de comunicació i premsa de ¿Seràs su voz?

INTRODUCCIÓ

El 16 de juny de 2018, el diari digital El Confidencial va publicar una entrevista a Lierre Keith titulada “La majoria de vegans ho deixa i els que insisteixen fan trampes”. La senyora Lierre Keith està realitzant entrevistes en diversos mitjans per promocionar la propera reedició del seu llibre “El Mito Vegetariano”, molt ben rebut pel lobby de l’explotació animal. Curiosament la senyora Keith mai ha estat vegana perquè ella mateixa va reconèixer que en les seves dues dècades de “veganisme” mai va deixar de menjar llet i ous …

A continuació procedirem a desmuntar totes les falsedats que la senyora Keith aboca en aquesta entrevista en concret. L’argumentari que Lierre Keith fa servir contra l’alimentació vegetariana estricta (popularment anomenada “alimentació vegana”) i contra el veganisme es resumeix en aquests quatre punts:

1) ÈTICA. Lierre Keith diu que no tenim el deure ètic de practicar el veganisme.

2) SALUT. Lierre Keith diu que l’alimentació vegetariana estricta (“alimentació vegana”) és incompatible amb una correcta salut humana i que causa, necessàriament, seriosos problemes de salut a llarg termini. Es posa a ella mateixa com a exemple de mala salut. La senyora Keith també diu que la gent no sap llegir estudis de nutrició a causa d’una falta de “formació científica.”

3) MEDI AMBIENT. Lierre Keith diu que l’agricultura és la primera causa de destrucció del medi ambient i que, per tant, l’adopció d’una alimentació vegetariana estricta destrueix el medi ambient.

4) JUSTÍCIA SOCIAL I FAM. Lierre Keith diu que l’adopció d’una alimentació vegetariana estricta no té un efecte positiu contra la situació de fam que es pateix en molts països empobrits. Tàcitament, està afirmant que la producció de carn no té res a veure amb la fam al món.

En aquest article rebatre’m aquestes afirmacions de Lierre Keith (i a totes les persones que pensin com ella) des del punt de vista de l’Ètica, de la Bioquímica i de les Ciències Ambientals, demostrant que:

1) És un deure ètic adoptar el veganisme i per tant adoptar una alimentació vegetariana estricta.

2) Una alimentació vegetariana estricta és perfectament compatible amb una correcta nutrició i una salut òptima. Hi ha una extensa bibliografia científica que avala l’alimentació vegetariana estricta i que és molt clara i inequívoca en les seves conclusions. Al final d’aquest article adjuntem un annex d’estudis científics sobre nutrició que la senyora Keith hauria d’aprendre a llegir.

3) L’adopció generalitzada d’una alimentació vegetariana estricta és plenament sostenible i beneficiosa mediambientalment en relació a l’actual model alimentari ric en productes ramaders.

4) La producció de carn condemna a la fam als humans que viuen als països més empobrits del món.

1) ÈTICA

Primerament hem d’aclarir que el veganisme no és una dieta. El veganisme és respectar als altres, i els altres no són només humans, sinó tots els éssers que tenim una consciència: els éssers sensibles. Els éssers que senten tenim experiències i interessos, és a dir, cada un de nosaltres és algú, no alguna cosa. En els nostres interessos està implícita l’exigència que han de respectar-nos. Quan aquesta exigència és universalitzada, esdevé en la Regla d’Or de l’Ètica: “A priori, els interessos no han de ser frustrats”. Aquesta norma ètica essencial conté lògicament el dret ètic a la salut i a la vida que tots els éssers que senten tenim, i que té prioritat sobre tota la resta. Per aquesta raó no hem de ser explotats, i tampoc hem de ser maltractats directament ni per omissió.

Podem comprovar que totes les discriminacions arbitràries tenen el seu origen en no considerar els interessos d’algú esgrimint que l’esmentat subjecte “és diferent físicament o psicològicament”, quan la Realitat és que tots som diferents els uns dels altres i que aquestes diferències només impliquen una diferència de tracte (ajustat a les necessitats de cadascú), però no una falta de respecte. No considerar per igual els interessos dels que no són humans és una discriminació arbitrària anomenada “especisme”, en analogia al racisme, al sexisme i a qualsevol altra discriminació.

En l’entrevista, Lierre Keith diu que “per defensar la compassió, la justícia i la sostenibilitat no cal canviar a una alimentació vegana”. Per tant, segons la senyora Keith, explotar a algú i tallar-li el coll en un escorxador és tan “compassiu” i “just” com respectar-lo, amb la qual cosa demostra fins a quin punt la senyora Keith és especista.

Per a ser coherents amb l’Ètica, les persones ètiques modifiquen els seus hàbits, deixant de comprar productes i serveis d’origen animal, de la mateixa manera que rebutgen agredir i matar els altres. L’adopció d’una alimentació vegana només és una part necessària per respectar el dret a la salut i a la vida que tots els éssers que senten tenim. Seguint la mateixa lògica, també hem de vestir-nos sense fer servir la pell d’altres, divertir-nos respectant els altres, etc.

Per tant, quan la senyora Keith diu que “Tot i que és cert que, davant les horribles imatges d’animals torturats que tots hem vist, hi ha motius suficients per rebutjar la carn, també és cert que aquest és només un model possible de ramaderia” està reconeixent que hi ha alguna cosa èticament horrible a la ramaderia, però després ve a dir que “hi ha una manera ètica de matar a qui vol seguir vivint mitjançant un altre model de ramaderia”. Aquesta idea de la senyora Keith és errònia perquè és un fet que quan es mata a qui vol seguir vivint se li fa un mal, així com se li fa un mal si se li força sexualment. Per tant no ha existit, no existeix i mai existirà una manera ètica de matar a qui vol seguir vivint. Els escorxadors no són ètics, tots els escorxadors són llocs on es cometen actes horribles. A més, els escorxadors no són necessaris per a una correcta alimentació, ja que hi ha una alimentació alternativa basada en l’Ètica: l’alimentació vegana, sobre la qual parlem en el següent punt i en l’annex final.

2) CIÈNCIA I SALUT

“Per a què uns visquin, altres han de morir”.

Li suggeriria a la senyora Lierre Keith que tornés al segle XXI des de l’Edat Mitjana. Aquest tipus de justificacions es poden aplicar a contextos que dubto molt que busqui normalitzar. Menys encara en el camp de la biologia, on la gran majoria dels organismes vius de la Terra, tant pel que fa a biomassa activa total com pel que fa a nombre d’individus es refereix, no practiquen la heterotròfia. Però no només està una mica perduda de planeta, sinó d’època. Tornant a la nostra era actual, fins i tot, suposant vagament que els nostres sistemes i mecanismes s’adeqüin a una dinàmica tròfica basada en l’heterotrofisme prehistòric, comptem amb les eines tecnològiques i de producció-distribució que no impliquen la massacre sistemàtica d’altres. Fins i tot sabent que aquestes dinàmiques, en sistemes naturals, són causa i efecte d’equilibris biogeoquímics clau, el nostre estil de vida en el sentit que la senyora Keith defensa no porta a una altra cosa més que al col·lapse de models de producció complets, altes taxes de contaminació i esgotament de recursos, pèrdua de biodiversitat i d’ecosistemes sencers, priorització vergonyosa de logística i investigació en pro d’alimentar i tractar a animals de bestiar i no a éssers humans, afavoriment de patologies cròniques greus i un model de pensament antropocentrista que només ens pot portar a una selecció negativa en l’ambient a causa de la no comprensió de la nostra existència com a part de la biosfera.

“Els vegans t’ofereixen un model perfecte”.

Això és categòricament fals. Qualsevol antiespecista amb un mínim de formació biològica, ambiental, política i econòmica oferirà el veganisme com una alternativa més sostenible amb un menor impacte en la integritat dinàmica i estructural de la nostra societat, el nostre ecosistema i el nostre organisme. En absolut és un model perfecte i en absolut és res semblant: es cerca reduir l’impacte en el medi i en els seus habitants en la mesura del possible.

“Periodista: En què consisteix aquesta ignorància en la qual es mouen aquestes formes d’entendre l’alimentació?”

De primeres el periodista no gaudeix de massa praxi, protocol i bones formes crítiques i objectives que el seu ofici hauria d’exaltar. Posa bastons a les rodes dirigint l’opinió pública abans que la resposta sigui formulada. Els interessos són evidents.

“Pots seguir el règim durant alguns anys sense notar els efectes, però si insisteixes, les lesions acabaran sorgint.”

De quin tipus de lesions està parlant en concret? Renals? Cranioencefàliques? Cardiovasculars? El concepte “lesió” aplicat al camp de la nutrició i la bioquímica metabòlica no té massa sentit, com a la major part, sinó tot, del que diu aquesta senyora. Tot i això, de conèixer el mecanisme i la dinàmica de la patologia molecular concreta, i no explicar-ho per a conscienciar i prevenir al públic, sembla una mica egoista i fins i tot cruel. Assumeixo que no és mala persona: assumeixo que simplement ho ignora.
“La teva realitat física, en la qual el teu cos es va destruint, no es correspon amb la teva manera de pensar. La realitat és que la majoria de persones que ha provat a ser vegana ha deixat el règim. Pocs aguanten més de tres mesos, però ningú parla d’això. Les grans figures del veganisme menteixen. He vist gent que s’estava esvaint per la seva dieta i que acabaven anant a la mateixa botiga de marisc on jo faig la compra”.

Per començar desconec quantes realitats contempla aquesta senyora, però assumiré que simplement és ambigua i disfuncional en terminologia i concepte. Insisteixo en que descrigui el mecanisme, des del molecular fins al tissular i sistèmic passant pel cel·lular (cascades metabòliques i hormonals, seqüències d’esdeveniments subcel·lulars, eixos estímul-resposta conservats evolutivament, etc.), per afirmar que una alimentació baixa en molècules pro- inflamatòries, hormones d’estrès, productes de rebuig metabòlic, antibiòtics i senyalitzadors de mort cel·lular tendeixen a “destruir” apocalípticament l’organisme al mateix temps que redueixen la predisposició a patir malalties cròniques cardiovasculars, neurodegeneratives, obesitat, diabetis o càncer, així com al·lèrgies, intoleràncies i processos pro-inflamatoris en general. Quant a la resta, suposo que tindrà evidència registrada del que diu. Sobretot l’evidència que la majoria de les figures veganes del moment van a comprar marisc al supermercat del seu barri.

“La nostra evolució com a humans es va donar sobretot quan vam començar a menjar animals que s’alimenten d’herba. D’aquesta manera, mentre el nostre cervell es va fer més gran, el nostre sistema digestiu es va reduir.”

Podem comprovar com en ple segle XXI l’evolució segueix sense acabar de ser compresa. Sense referències antropològiques d’espècie d’homínid, no podem saber en quin moment l’especialista en biologia considera o no humà a un mamífer bípede. Podem imaginar-nos qualsevol cosa. D’una manera o altre podem dir-li a la prolífica senyora Keith que el lamarkisme es va desestimar pel darwinisme i actualment pel neodarwinisme fa segles. Recentment es va proposar que menjar animals que s’alimenten d’herba no té cap tipus d’impacte en l’individu, fent-lo créixer o atrofiar un òrgan o un altre de manera que, per a acabar-ho d’adobar, sigui transmissible generacionalment. En tot cas, la cocció de la carn va poder haver fet innecessària una dinàmica i estructura cranial desenvolupada i robusta dels músculs risori, depressor de l’angle de la boca, zigomàtics major i menor o temporal. Això per res atrofiaria els músculs d’individus concrets: seria un element de selecció natural on aquells individus amb menor desenvolupament, però amb el suficient com per dur a terme una masticació funcional, es van veure afavorits pel que fa a rendiment i eficiència energètica es refereix. El mateix s’aplicaria a l’intestí o qualsevol altre òrgan, que no es veuria alterat com a òrgan d’espècie perquè individus concrets executin un o altre comportament, sinó perquè individus amb unes característiques fenotípiques donades es van veure selectivament afavorits per transferir el seu genotip generacionalment donat un estímul ambiental o un comportament que actua com a agent de selecció. La fal·làcia del cervell més gran per menjar carn és una cosa desestimat no només des de primària, sinó des de pàrvuls: la selecció positiva tindria lloc en aquells individus que millor van saber integrar el llenguatge articulat més complex possible, així com la memòria tècnica-espacial i la sofisticació neuromotora, la capacitat de seguir rutes migratòries, d’establir referències d’orientació espacial i temporal, d’orquestrar estratègies de caça i mutilació, elaborar trampes, optimitzar i dur a terme l’especificació d’útils, expandir l’arsenal de tècniques i protocols d’actuació per mil i una situacions en el grup i, òbviament, la capacitat de transmetre aquests coneixements i enriquir-los sistemàticament. Sense caure en el lamarkisme, ja que aquestes dinàmiques no van fer créixer cap cervell, un estil de vida semblant que estimulava el cervell d’aquesta manera només podia ser dut a terme amb èxit pels individus que comptaven amb la millor predisposició genètica i conductual per integrar les adaptacions fisiològiques pertinents, d’entre els fills dels quals només els més ben adaptats transferirien aquesta predisposició amb més èxit i freqüència i així successivament. D’aquesta manera, no seria el consum de carronya el que va estimular ni el cervell ni la selecció de cervells més complexos i de pensament cada vegada més tècnic i abstracte: ho va ser el compendi d’estratègies teòriques i pràctiques en contínua optimització, memòria i transmissió per aconseguir i fer més eficient el consum de carn.

“El 25% de la nostra energia va a parar al nostre cervell i perquè aquest òrgan treballi com cal necessita greixos i proteïnes.”

Això és categòricament fals: tot òrgan està format per teixits que al seu torn estan formats per cèl·lules que requereixen de fonts d’energia química i fonts de carboni, però no necessiten proteïnes ni lípids ni carbohidrats ni àcids nucleics. El nostre cervell requereix, com la resta del nostre organisme, acetil-CoA per a incorporar al cicle dels àcids tricarboxílics. En aquest cicle metabòlic s’obté poder reductor en forma de NADH i FADH2 amb el qual portar electrons a la cadena de transport electrònic mitocondrial. Finalment, s’aconsegueix així produir l’energia química esmentada, en forma d’ATP, per mitjà d’una ATPasa incorporada a la membrana interna mitocondrial que s’acobla el pas de protons a favor de gradient químic cap a la matriu a la fosforilació d’una molècula d’ADP. El cicle dels àcids tricarboxílics també permet obtenir aminoàcids com l’alfa cetoglutarato i àcids com el citrat o el oxalacetat, servint de punt de confluència multidireccional amb el metabolisme de carbohidrats, de proteïnes i de lípids.Aquesta font d’acetil-CoA pot procedir de la b-oxidació d’àcids grassos a acil-CoA i de nou a acetil-CoA, de l’oxidació de piruvat procedent de la glucòlisi o de la descondensació de cossos cetònics com el beta hidroxibutirado en estat de cetosi. Ni tan sols l’oxigen és tan intuïtivament fonamental com ho sembla ser a nivell macroscòpic: l’O2 només és un acceptor dels electrons, que es redueix a aigua, transportats pel NADH i el FADH2 produïts en el cicle dels àcids tricarboxílics. Després de ser incorporats a la cadena de transport electrònic on permeten actuar als complexos I, III i IV com a bomba de protons per generar un contragradiente que l’ATPasa, també esmentada, allibera per a produir ATP, els electrons són rebuts per molècules d’O2. Però ni el cervell ni ningú necessiten cap entitat macromolecular, i menys encara polímers com la proteïna. Com a font de carboni necessitaria en tot cas cadenes de carboni que poden procedir d’aminoàcids, àcids grassos o monosacàrids, però també de molècules no monomèriques reals com alcohols com el glicerol i àcids de cadena curta com l’acetat.

“Amb una dieta basada en aliments d’origen vegetal no estàs aconseguint ni greixos ni proteïnes. L’única cosa que tens és un munt de sucre. Anomena’ls carbohidrats complexos, si això et fa sentir millor, per a cada molècula d’aquests carbohidrats acabarà convertint-se al final en sucres simples. Així que el que menges és sucre, sucre i més sucre.”

Això és categòricament i intuïtivament fals. Per començar, una alimentació vegetariana estricta no es basa en productes d’origen vegetal: es basa en productes d’origen no animal, de manera que no només inclou tota la varietat de productes vegetals, sinó fúngics com bolets i llevat nutricional, algues com nori o wakame i cianobacteris com espirulina. Potser comença a tenir sentit que aquesta senyora estigués malalta per qüestions nutricionals si només s’alimentava a base de pomes i apis. Desconeix, suposo, que els greixos són el format molecular més freqüent de lípids en animals, amb àcids grassos fonamentalment saturats i de consistència sòlida a temperatura ambient, mentre que els olis ho són en les espècies no animals, amb àcids grassos fonamentalment insaturats i consistència líquida a temperatura ambient. Ignora, òbviament, que el percentatge d’àcids grassos, ja sigui poliinsaturats o saturats, és de fins a 60% en fruits secs i llavors, per no parlar d’un 98% en olis de diverses fonts vegetals. També hi són presents de manera significativa en gran varietat de fruites, llegums i cereals, revisable amb una recerca mínima que a Keith sembla no ser-li prioritària a l’hora d’influir en l’hàbit de consum de la població, assumint suposo les responsabilitats que això comporta. Amb les proteïnes la senyora Keith es deixa encara més en evidència: cereals, fruits secs, llavors i llegums són les principals fonts de proteïna vegetal en un rang comprès des dels 8-10g fins als 23-30g per cada cent grams. Això sense comptar aliments no vegetals, en els quals com l’esmentat llevat arriba als 50g o l’espirulina als 67g de proteïna per cada cent grams d’aliment. La manca de coneixement mínim i la poca importància que li dóna a pronunciar-se en públic sense revisar una base establerta ja com a cultura general ens permet entendre que aquesta persona estigués tan summament malalta com a conseqüència de la seva pròpia falta d’atenció i responsabilitat amb la seva pròpia salut. En els aliments esmentats com a font de lípids i proteïna, òbviament els carbohidrats no constitueixen ni la meitat del percentatge en massa. De manera que l’alimentació vegana no es basa en carbohidrats llevat que es busqui de manera intencionada sota una finalitat que ignoro. El que també ignora la senyora és que es pot ser vegana i dur una dieta Atkins rica en proteïna, una cetogènica rica en lípids, una high carb rica en carbohidrats o un protocol d’ingesta basat en dejunis. Pel que es veu, sembla cada vegada més incomprensible que li hagin publicat un sol llibre. Cosa que resulta dramàtica a nivell de criteri i professionalitat editorial, podent-se efectuar una reflexió sobre el grau d’ignorància ja no científica, sinó culinària mínima en el món occidental. El que explica que diferents pàgines donessin difusió a les seves paraules.

“L’ésser humà ha evolucionat per no menjar sucre. El nostre cos no ho manega bé, no tenim una manera de metabolitzar que sigui saludable.”

Fins aquí res relativament pecaminós comparat amb l’anterior.

“Si segueixes, però, una dieta amb una presència destacada de greixos i proteïnes, el sucre en sang es torna més estable i el cervell treballa millor.”

Poc ha durat. El sucre, a banda de ser un terme ambigu, no és un isòtop radioactiu. L’estabilitat del sucre és la mateixa independentment de la presència de lípids i proteïnes en la ingesta. No sé si la senyora en qüestió volia referir-se als nivells de glucosa en sang o la tendència a ciclar de determinats monosacàrids. La seva incompetència terminològica dóna per a molt sense arribar a cap costat. La presència de més o menys àcids grassos solubles i d’aminoàcids en sang no altera l’estructura i dinàmica de carbohidrats ni el seu metabolisme. Al revés: a major glucosa en sang major insulina secretada i menor tendència a metabolitzar lípids com a font d’energia. De la mateixa manera al contrari, podent-se arribar a l’estat metabòlic i hormonal de cetosi després d’un mínim de 15-18h sense menjar, estat en què es fan servir els àcids grassos com a font d’acetil-CoA en el fetge per produir cossos cetònics. El cervell “treballa” millor, efectivament senyora Keith, amb menors nivells de “sucre”, encara que això és especialment representatiu sota estats metabòlics absoluts de privació d’aliment i cetosi, no per tenir una dieta baixa en carbohidrats. A menor glucosa menor producció de glutamat, un aminoàcid no essencial neurotransmissor responsable de l’excitotoxicitat que no només produeix oxidació de membranes i canvis de conformació en proteïnes transportadores i receptors, sinó que els seus nivells són determinants a nivell patològic en alteracions neurològiques importants des dèficit d’atenció i fins epilèpsia per ser neurotransmissor de neurones excitatòries. Gairebé, però lamentablement insuficient com sempre, té raó en un punt. Només seria rellevant aquesta ingesta de lípids i proteïna amb una cetogènica estricta que una dieta convencional, basada en productes d’origen animal (o no), no pot permetre.

“Els teus neurotransmissors necessiten les proteïnes. Per exemple, el cos no produeix triptòfan per si mateix. El triptòfan és el precursor natural de la serotonina i no hi ha bones fonts vegetals que en continguin. Només pots obtenir-lo a través d’aquestes proteïnes, de manera que si les elimines, també elimines la serotonina.”

Tornem al mateix, però encara, més rocambolesc. Els meus neurotransmissors no necessiten res perquè són aminoàcids i no tenen necessitats. Ni senten ni pateixen. Les proteïnes, com flagrantment ignora, són seqüències concretes d’aminoàcids disposats en una conformació tridimensional donada a través d’enllaços covalents com els ponts disulfur i no covalents com les interaccions electrostàtiques i iòniques, adquirint una solubilitat donada en medi aquós en la seva conformació nativa, aquella en la qual aquestes proteïnes són actives, ja sigui estructuralment, mecànicament o químicament. De manera anecdòtica, l’origen dels aminoàcids a la Terra és tant extraterrestre abiòtic a través de la seva disseminació des de meteorits com terrestre biòtic a través dels primers organismes fixadors de nitrogen: bacteris i, molt més endavant, relacions planta-bacteri (rizobios) en les lleguminoses. L’única cosa que fem els animals és reciclar aminoàcids aliens per produir les nostres pròpies proteïnes. Dit d’una altra manera: les proteïnes terrestres, com a entitat macromolecular la síntesi la síntesi de la qual, tal i com la coneixem, requereix d’altres proteïnes, són totes d’origen no animal. Apunt anecdòtic a banda, tot organisme necessita aminoàcids per sintetitzar les seves pròpies proteïnes. D’aquests, un cert nombre són sintetitzats de manera endògena, els no essencials, i altres són requerits d’obtenir per ingesta o aportació exògena, els essencials. Amb aquests aminoàcids, cada organisme sintetitza les seves pròpies proteïnes en els ribosomes tant en el citoplasma com en les parets del reticle citoplasmàtic de la cèl·lula. Però cap organisme que consumeixi matèria biològica aliena necessita proteïnes, ja que: 1) les proteïnes d’espècies alienes no són útils interespècie; 2) de ser-ho fora irrellevant perquè no poden mantenir la seva conformació activa després de l’actuació de canvis bruscos de pH i d’enzims proteolítics i; 3) perquè tampoc podrien, en animals, travessar les vellositats intestinals i ingressar al torrent sanguini pel fet que; 4) no hi ha transportadors de proteïnes, sinó d’aminoàcids i; 5) induirien 1 hiperproteinèmia en sang que, a part de desencadenar una resposta al·lèrgica letal al tractar-se de proteïnes no només no pròpies de la sang sinó exògenes, podrien arribar a produir cossos precipitats, ja que no totes les proteïnes serien solubles en les condicions químiques de la sang, induint obstruccions del flux sanguini i amb això isquèmies i infarts. Sembla que la forma d’incorporar aminoàcids a les cèl·lules des de les proteïnes de la ingesta, quant a seqüència d’esdeveniments, és la que és i no una altra per diversos motius clars. Tornant al drama existencial de la vida dels neurotransmissors que necessiten proteïnes, aquests són aminoàcids com el glutamat, la glicina o el GABBA, èsters com l’acetilcolina o molècules inorgàniques com l’òxid nítric NO. La serotonina, un neurotransmissor del grup d’adrenèrgics i en concret de les indolaminas com la metionina, se sintetitza en neurones serotoninèrgiques a partir del 5-hidroxitriptófano, que al seu torn és una modificació del triptòfan, aminoàcid certament essencial, a través de l’actuació enzimàtica seqüencial d’una hidrolasa i una descarboxilasa. Fins aquí Keith no està equivocada. Però de nou torna a foc per continuar en la seva línia d’incompetència a fi de no decebre a l’espectador. Si bé el triptòfan és un aminoàcid essencial, dir que les fonts vegetals no són suficients o inaccessibles és no només tosc i brut, sinó fals. D’entre les fonts no animals de triptòfan cal destacar fruites com el plàtan, la pinya, l’alvocat o la pruna; fruits secs com les ametlles, les nous, els dàtils, els festucs o els anacards; cereals integrals com l’arròs i la civada; verdures i arrels com els créixens, els espinacs, la remolatxa, el bròquil o la pastanaga; llavors com les de sèsam, de gira-sol o de carbassa, llegums com els cigrons, les faves i les llenties; i microorganismes com el llevat de cervesa i el cianobacteri espirulina. Una de dues, o la senyora Keith ignorava tots aquests aliments i per això estava malalta i moribunda, o simplement no ha fet un mínim de revisió en qualsevol font de nutrició i metabolisme. De necessitar 1000-1500mg de triptòfan al dia, 100g de soja, de festucs, de mongetes, d’ametlles i de llenties aporten fins 1600mg. Sobren els comentaris.

“La soja no és realment un aliment. Els humans no la digerim bé, tret que s’utilitzi com a condiment fermentat, que és com es pren al Japó. ¿Emprar-la com a font de proteïnes? Ningú a la història de la humanitat ho ha fet mai.”

La carronya no és realment un aliment, igual que els ous. La llet de vaca tampoc és un aliment per a humans i menys encara després del període de lactància, ja que a sobre produeix intoleràncies i al·lèrgies en el 75% de la població del planeta. El seu criteri no sembla ser esgrimit, per a sorpresa de ningú, amb massa estratègia. D’una manera o altra, la població caucàsica tolera el blat sense problemes digestius representatius exceptuant els celíacs, mentre l’oriental ho fa de la mateixa manera amb la soja. Cal assenyalar que la civilització xinesa porta més de 5.000 anys alimentant-se de soja. Però segons Keith a ningú se li ha ocorregut mai fer-la servir com a aliment. Dir que els humans no la digerim bé és novament, a part de etnocèntric occidentalista, fals. Tot i que pot estar tranquil·la: la soja no és la base nutricional de cap vegà i ni tan sols tots els vegans la consumeixen. Olora d’una hora lluny que aquesta senyora no sap molt de veganisme ni s’ha mogut massa en cercles vegans. Sobre els antinutrients també diu mitges veritats i mentides senceres. Són mecanismes moleculars desenvolupats per espècies fonamentalment vegetals que inhibeixen l’actuació d’enzims o dificulten l’absorció de minerals per part dels seus ingestantes. Ara bé i com bé diu Keith, portem 10.000 anys d’activitat agrícola i, d’una manera o altra, de domesticació i selecció artificial d’espècies de consum. No només hem seleccionat aquells organismes de cada espècie que menys problemes puguin ocasionar-nos i més beneficis puguin aportar-nos, sinó que gaudim d’una tècnica primitiva però relativament eficient anomenada cocció. Per no parlar de l’ús de microorganismes per efectuar processos fermentatius. No obstant això, no tots els antinutrients són “armes químiques” com fantasieja la senyora, doncs molècules com els isoflavonoides i els polifenols tenen efectes antioxidants i antiinflamatoris en el nostre organisme. Per aquesta regla de tres, caldria eradicar el consum de vi i olives i dubto molt que això tingui gran acollida en un país com des del qual li escrivim. Els antinutrients de cereals, fruits secs i llegums són retirats, com veig que ignora, al contacte amb l’aigua: l’activitat d’aigua del medi és un indicador de germinació. D’aquesta manera, no només es deixen de produir antinutrients, sinó que es neteja l’aliment d’aquests en eliminar l’aigua en què han estat hidratats. Li comuniquem que pot estar tranquil·la des de fa milers d’anys. Sospitosament, el veiem poc activa i preocupada a l’hora de comunicar els problemes de salut que els productes d’origen animal poden ocasionar a la salut o com d’adaptats estem els éssers humans com a espècie per depredar animals i processar els seus teixits. Espero llegir-lo algun dia. Encara que amb una mica més de base, rigor i decència.

“Alguns dels problemes de salut que arrossegava van millorar, altres es van solucionar del tot, com la meva depressió, o els que afectaven als meus òrgans reproductius. Tenia una pell tan seca que feia mal. Quan vaig incorporar el greix animal a la meva dieta vaig poder, per fi, doblegar les meves espatlles i els meus genolls sense que allò fos un calvari.”

És intrigant que Keith parli d’aminoàcids essencials, però no d’àcids grassos essencials. L’important en tot això és la relació entre àcids grassos de la ingesta, ja que uns o altres tenen un impacte clar en el perfil pro o antiinflamatori de l’organisme i el balanç final de l’efecte net de l’actuació de prostaglandines, tromboxans i leucotriens vindrà donat per aquest balanç d’ingesta. Aliments rics en omega6 s’associen amb un augment en la incidència de les malalties inflamatòries com les cardiovasculars, el càncer, la diabetis, l’obesitat, malalties autoimmunes, així com asma i depressió. Els nostres ancestres consumien aproximadament unes proporcions de omega3:omega6 d’1:1 o 1:2 respectivament. La dieta estàndard actual, de mitjana, tendeix a una proporció 1:15 o fins i tot 01:30, bastant comú a Estats Units i l’Argentina, països àmpliament coneguts pel seu elevat consum de productes d’origen animal i de carn en concret. En canvi, les recomanacions oficials apunten que la relació correcta hauria de ser d’1:5 o inferior. Això podria ser preocupant per a les persones que consumeixen grans quantitats de productes animals com carn, embotits i làctics de producció intensiva, així com d’alts nivells d’oli de gira-sol i processats de soja. Keith es va recuperar miraculosament d’afeccions inflamatòries retirant el consum d’àcids grassos poliinsaturats antiinflamatoris (fruits secs, llavors, olis, fruites i verdures) i substituint-lo pel d’àcids grassos saturats proinflamatoris (sèu d’animals morts). Sense comentaris de nou.

“Al final de la meva etapa com vegana, la meva columna vertebral estava destrossada -ja tenia espondiolosis amb divuit anys, un instant de la vida en què hauria d’haver estat amb el màxim d’energia-, així que em passava la vida tirada al sofà. Ara puc caminar durant almenys mitja hora.”

Aquesta història, tot i que és fantàstica en tots els sentits de la paraula, resulta una mica sospitosa: una dieta vegetariana estricta no produeix espondilosi (no espondiolosis), sinó que el produeix l’envelliment, les posicions sostinguda durant llargs períodes de temps i els mals hàbits posturals, els exercicis d’alt impacte a la columna que dubto que hagi realitzat mai i certes anomalies genètiques que afecten el metabolisme i estructura òssia de la columna. I com no cal un màster per saber que un hàbit de vida sedentari òbviament porta problemes greus de mobilitat i força física, el seu estat de salut i funcionalitat es veien recíprocament afectats per qüestions que difereixen àmpliament de l’alimentació. Convidem a la senyora Keith a que utilitzi el tren inferior del seu cos per a alguna cosa més que per escalfar al sofà si tan bé es troba després de dinar bacó i truita amb un got de llet. No obstant això, efectuar una recerca mínima bibliogràfica tant de consulta com de revisió no requereix d’una dinàmica locomotora atlètica i és una cosa que podria haver fet sense moure’s del sofà evitant així tal ingent ridícul. Si ha pogut escriure un llibre, també va poder haver-se informat sobre el que implica i requereix de fer-ho amb criteri. També us convidem a activar la seva detecció de mentides no només per als vegans que compraran marisc al supermercat del seu barri, sinó amb ella mateixa, i efectuar una mínima autocrítica sobre el grau i dedicació de formació i preparació en el seu discurs, així com la responsabilitat que ha tingut com a agent en la seva disfuncional estructura i dinàmica com a ésser humà.

3) MEDI AMBIENT

La senyora Keith afirma que “l’agricultura és la pràctica humana més destructiva”. No obstant això, qualsevol persona mínimament formada en el tema sap que l’agricultura és una de les formes més demandants de recursos tant hídrics com d’àrea de cultiu. I la demanda recent i actual porta a una desforestació massiva de terreny boscós, com és el cas de la selva de l’Amazones. En qualsevol cas i com bé diu aquesta senyora, ha estat un greu problema des de fa milers d’anys: milers d’anys en què el motiu no ha estat una demanda de biomassa vegetal per a consum humà vegà, sinó de biomassa vegetal per encebat d’animals per a consum humà no vegà, incloent terreny de pastura per a ramaderia extensiva. De manera que vam començar aviat i malament: l’impacte de l’agricultura fins al dia d’avui no es deu ni històrica ni econòmicament a la població vegana, sinó a la població no vegana. Per a més inri, desconec el grau d’intuïció de la senyora en qüestió, quan considero evident que animals de més de 400kg consumeixen major biomassa vegetal que animals de 60-80kg. Efectivament, fer servir 16kg de cereal i 10.000l d’aigua per produir 1kg de carn de boví resulta vergonyosament ineficient. Penseu aquestes quantitats per proveir la població general. No n’hi ha prou amb saber que l’agricultura danya l’ecosistema: cal aplicar quina és la principal demanda i quin el principal consum d’aquesta producció. Països com Guatemala i Etiòpia tenen altes taxes de malnutrició infantil, però són dels principals exportadors de cereal de la seva regió: els recursos agrícoles van destinats a engreixar animals a occident per consum occidental americà i europeu.
En efecte, l’agricultura és una activitat que força el sòl i pot arribar a esgotar la capacitat d’un terreny per donar aliments. A més, per crear camps de conreus cal arrasar espais salvatges. No obstant això, aquesta pràctica és necessària per a la subsistència humana, ja que dels aliments vegetals obtenim tots els nutrients que el nostre organisme necessita. Hem de conrear per sobreviure. També és cert que l’actual model d’agricultura industrial està devastant àmplies zones vitals per a la supervivència de l’ecosistema mundial, com ara l’Amazònia. Però la senyora Keith està obviant, per ignorància o per mala fe (o ambdues coses), i volem reiterar-ho, que la major part de l’agricultura mundial, actualment, no es destina a consum humà, sinó a la fabricació de pinsos per alimentar els animals explotats en ramaderies. És l’anomenada “agricultura animal”, la devastació mediambiental és extremadament agressiva. Per aquest motiu, moltes entitats ecologistes assenyalen que, per poder preservar el medi ambient, cal que la població mundial consumeixi menys aliments d’origen animal i basi la seva dieta en productes d’origen vegetal. Per descomptat, oferim les nostres fonts d’informació (cosa que la senyora Keith no fa en cap moment). Cal recordar que els pinsos ramaders es fabriquen, fonamentalment, amb soja centreamericana i amb cereals africans, i que a causa d’això, la producció de carn està íntimament lligada a la fam que es dona en països pobres (qüestió que la senyora Keith sembla desconèixer, o bé que obvia deliberadament, i que desenvoluparem més endavant).

Actualment, la ramaderia (tant per la despesa en recursos del manteniment del bestiar com per la ja esmentada agricultura animal) està provocant la saturació de les terres i l’esgotament dels recursos hídrics del planeta (http://www.worldwatch.org/peak-meat-production-strains-land-and-water-resources-1) i (https://academic.oup.com/bioscience/article/54/10/909/230205), ja que la despesa en aigua només per produir vegetals per a consum humà és menor que la despesa en aigua per produir vegetals que alimentin el bestiar, a més de l’aigua que ha de consumir aquest bestiar. També està afectant seriosament a la biodiversitat: la ramaderia és la principal responsable de l’extinció d’espècies silvestres (http://www.sciencemag.org/news/2015/08/meat-eaters-may-speed-worldwide-species-extinction-study-warns).

Seguim? La ramaderia també emet més quantitat de gasos d’efecte hivernacle que els transports (http://www.fao.org/newsroom/en/news/2006/1000448/index.html), ja que a més de tot el emès per l’agricultura animal, cal sumar-li el metà que produeix el bestiar.

La pràctica ramadera és, a més, la principal causa de la destrucció de l’Amazònia (http://archivo-es.greenpeace.org/espana/es/reports/impacto-de-la-ganader-a-en-la-2/), no només perquè requereix enormes hectàrees per a pasturatge, sinó perquè la majoria de pinsos ramaders es fabriquen, entre altres coses, amb soja conreada en aquesta zona del planeta. La senyora Keith va arribar a afirmar que la soja es conrea per a les persones veganes. No entenem com tantes persones poden prendre seriosament a algú que afirma tals barbaritats. No hi ha tanta gent vegana com per haver de conrear soja arrasant l’Amazònia. De debò la senyora Keith no veu que això no quadra per enlloc? Suposant que la soja es produís específicament per al col·lectiu vegà … ¿abastir de soja a menys d’un 1% de la població mundial requeriria desforestar l’Amazònia? Senyora Keith: tan ignorant creu que és el seu públic?

Per tot això, adoptar una dieta pobra en aliments animals (i, per tant, en major mesura una totalment lliure d’ells) és beneficiós per al medi ambient, ja que estalviem aigua, alliberem terra cultivable, reduïm l’emissió de gasos d’efecte hivernacle (metà, CO2, òxid nitrós, amoníac, etc.), i la generació de residus (com els purins, que contaminen les reserves d’aigua potable), etc: https://link.springer.com/article/10.1007/s10584-008-9534-6, https://www.nature.com/articles/ncomms11382, https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/24898222.

En conclusió, seguir una alimentació vegetariana estricta és perfectament sostenible i, a més, és més beneficiosa per al medi ambient que les actuals dietes riques en productes animals, ja que requereix de menys aigua, menys terra conreada, emet menys gasos d’efecte hivernacle i genera menys residus (està exempta de purins). Segons un recent estudi (https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC5522483/), abandonant la carn, els làctics i els ous, disminuïm les nostres emissions de CO2 diaris de 4 kg a 2,25 kg, l’aigua consumida diàriament de 3,1 kl a 2,1 kl, i reduïm la terra cultivable explotada diàriament de 25 m2 a 15 m2. Repetim: això diàriament. Imaginem anualment.

Fins i tot la ramaderia extensiva, en estar dedicada a proveir el mercat, és una de les causes principals de degradació ambiental, ja que necessita una enorme extensió de terra per mantenir una productivitat adequada (https://es.mongabay.com/2017/01/la-ganaderia-extensiva-esta-acabando-los-bosques-colombia/). De totes maneres, encara que existís algun model de ramaderia hipotèticament sostenible mediambientalment, seguiria sent èticament inacceptable, perquè la ramaderia mai és ètica, ho hem explicat abans. Una alimentació vegetariana estricta és ètica i sostenible, i aquesta ha de ser l’opció alimentària que una persona ha de triar si vol ser congruent amb l’Ètica.

4) JUSTÍCIA SOCIAL I FAM

En el punt anterior ja vam demostrar que l’impacte ecològic d’una alimentació vegetariana estricta és moltíssim menor que l’impacte ecològic d’una alimentació no vegetariana. Així mateix, l’alimentació vegetariana és moltíssim més eficient. Ja en 1965, es va publicar el llibre “Proteins: Their Chemistry and Politics”, en què el Dr. Aaron M. Altschul assenyala que, en unitats calòriques per hectàrea, una alimentació a base de cereals, verdures i llegums pot alimentar un nombre d’humans vint vegades més gran que una alimentació a força de carn. Per tant, adoptar una alimentació vegetariana estricta és necessària per reduir els danys i l’esgotament del medi ambient, del qual depenen per subsistir els humans més pobres, i certament tots nosaltres.

La senyora Keith diu en la seva entrevista que “Els vegans t’ofereixen un model perfecte: només cal canviar un factor tan elemental com la dieta i solucionarem els problemes d’aquells que moren d’inanició”… Si algú està morint d’inanició ¿la senyora Keith no veu que aquest és el problema d’aquesta persona? A quins altres problemes es refereix? … Hi ha humans que moren d’inanició perquè no tenen diners per comprar prou menjar, ni propietats per intercanviar-les per aquest. Per tant l’origen de la fam és econòmic i, conseqüentment, és un problema polític; tant de la política d’aquests països empobrits, com de les polítiques de la comunitat internacional. La Política són normes socials que han d’estar basades en l’Ètica, sí, aquesta Ètica que rebutja la senyora Keith i la majoria de la societat. Per aquesta raó no es fan polítiques efectives contra la fam, sinó efectives per al benefici econòmic d’uns pocs, per això es permet que “morin” (realment són assassinats) humans per inanició, les vides dels quals a molts els importen tant com els importen les vides dels animals no humans que són víctimes del consum: res.

Les societats humanes actuals donen prioritat a l’alimentació dels animals explotats en les granges, sobre l’alimentació dels humans pobres que moren de fam. Això passa per una pura qüestió de benefici econòmic, ja que aquest és el que regeix les societats liberals i el seu sistema econòmic capitalista.
Però és molt important adonar-se que el problema de la fam no és només econòmic, sinó també de disponibilitat de recursos. No serveix de res tenir diners si no hi ha prou per a tots… Vivim en un món amb uns recursos finits i que depenen del clima. Quan l’oferta d’una matèria primera escasseja, els preus d’aquesta es disparen i només els més benestants poden comprar-la. Això mateix és el que passa amb els preus dels cereals i de la soja.

En el punt anterior ja hem demostrat que la raó de l’elevat consum de cereals i de soja és de la producció de pinsos per alimentar els milers de milions d’animals que són explotats per produir carn, llet i ous. El problema de l’elevada demanda de cereals i de soja es complica amb l’especulació dels preus d’aquestes matèries primeres i es converteix en catàstrofe humanitària quan arriba una sequera, ja que es redueix l’oferta i llavors els preus dels aliments pugen encara molt més. La conseqüència d’això és que els humans més pobres no tenen prou diners per comprar la quantitat de cereal que necessiten per sobreviure i per tant “moren” de fam. Llavors a la televisió ens “informen” de les “fams” que hi ha a l’Àfrica, com si el consum de carn en els països rics no tingués res a veure amb això. Com és lògic, aquest problema es reduiria enormement si s’adoptés massivament una alimentació vegetariana estricta, ja que hi hauria molta menys demanda de cereals, de manera que els preus baixarien molt i ja no seria tan fàcil especular amb ells. Res d’això explica la senyora Keith en la seva entrevista.

L’any 2002, l’economista Jeremy Rifkin en un article titulat “Ante una auténtica crisis alimentaria global” (https://elpais.com/diario/2002/06/10/opinion/1023660008_850215.html) ens advertia que els hàbits alimentaris d’Occident (basats en aliments d’origen animal) eren una de les causes de les terribles fams africanes. La terra d’Àfrica és treballada per africans, però és propietat d’empreses multinacionals occidentals, que són les que venen totes aquestes tones de gra etíop, moçambiquès, etc. a altres empreses perquè fabriquin el pinso destinat a engreixar els animals que s’exploten i maten als països rics per produir carn (destinada a aquests països rics, no els pobres). Ens deia el propi Rifkin: “És terrible que un 80% dels nens famolencs al món visquin en països amb excedents alimentaris, la majoria en forma de pinsos per a animals que, al seu torn, només seran consumits pels més rics”. Per aquesta mateixa raó, Phillip Wollen va afirmar en un dels seus millors discursos (https://youtu.be/nhnWB4heVHs) que “menjar carn és donar una bufetada a la cara d’un nen africà famolenc”.

Al final de l’entrevista, la senyora Keith reconeix que “El problema real és que, potser, som massa éssers humans” i que això portarà a la civilització humana al col·lapse. Estem d’acord que la població humana hauria de ser molt menor que els 7.623.000.000 d’humans (i creixent) que hi ha a la data en què es publica el present article, però aquest és un altre problema que podem abordar en una altra ocasió. La veritat és que hi ha massa humans i per tant, mentre busquem una solució per això, aquests han de produir el menor impacte possible al medi ambient per així perjudicar el menys possible als altris. Ja vam veure que, pel que fa a l’alimentació, el menor impacte mediambiental s’aconsegueix mitjançant una alimentació vegetariana estricta, que és l’única proposta realista i ètica.

No fa tants anys, al juny de 2010, el diari «The Guardian» va publicar un article titulat “UN urges global moure to meat and dairy-free diet” en què el que s’advertia que «un canvi global cap a una dieta vegana és vital per salvar el món de la fam, l’escassetat de combustible i els pitjors impactes del canvi climàtic ». L’article fa referència a un informe de l’ONU titulat “Assessing the environmental impacts of consumption And production. Priority Productes i Materials “, publicat aquell mateix any. Aquest informe de l’ONU ens adverteix que “S’espera que els impactes de l’agricultura augmentaran substancialment a causa del creixement de la població i al creixent consum de productes d’origen animal. A diferència dels combustibles fòssils, és difícil buscar alternatives: la gent ha de menjar. Una reducció substancial dels impactes només seria possible mitjançant un canvi substancial en l’alimentació a tot el món, lluny dels productes d’origen animal.” La conclusió és clara: el consum de productes d’origen animal augmenta l’impacte negatiu de l’agricultura. La solució també és clara: hem de deixar de consumir productes d’origen animal per reduir aquest impacte. Prengui nota, senyora Keith, i deixi de ser una irresponsable.

Qui estigui interessat en la relació carn-fam pot trobar més dades en l’article “El veganismo no ayuda a reducir la pobresa“, que és actualitzat periòdicament.

5) ANNEX BIBLIOGRÀFIC: https://www.facebook.com/serassuvoz/posts/1790053177699259

Article també disponible en https://www.respuestasveganas.org/2018/07/respuesta-lierre-keith-entrevista-veganos-trampas-mito-vegetariano.html?m=1

A prop de Hawaii, cada any centenars de balenes Humpjack, es retroben. Són cetacis polígams i la congregació de mascles espera ansiosa el senyal d’una femella que amb cop d’aletes sobre la superfície del mar, indiqui la seva disposició a l’aparellament. Com una exhalació, masses de carn i greix bussegen a 32 km/h per enfrontar-se i enlluernar a la femella, que escollirà al del seu grat. La cursa és violenta i en alguna ocasió mortal. S’empenyen, es cuegen, es trepitgen amb virulència, perseguint durant hores a la femella, la qual mesura també així en ells la seva resistència. Finalment la femella s’allunya amb un escollit, deixant un grup de mascles esbraveïts. Llavors ells comencen a acariciar-se entre si amb dolçor, amb una tendresa amorosa que contrasta amb la violència amb què es maltractaven anteriorment. Semblen demanar perdó mútuament per tot aquest maltractament.

El veganisme és una manera de demanar perdó, la reacció lògica de la indivídua sana davant l’espant de la mort prematura. No hi ha més extremisme que acceptar que degollar, esclavitzar, orfanar, violar, torturar i assassinar a algú sigui justificat d’alguna manera. El veganisme no és mirar l’animal matat, sinó ser ell, i morir-se una mica en cada innocent, veure la pròpia mort en un mirall sagnantment injust. Allò anormal, allò malalt, és veure a les altres com a menjar, sexe o diversió. El veganisme és una postura de mínims. El veganisme -és a dir, la consideració ètica de les altres espècies animals com a beneficiàries de drets fonamentals de vida, llibertat i integritat física i psíquica- comporta lògicament la seva dieta (com aspectes diferents però sinèrgics d’una mateixa actitud), que cal normalitzar i traslladar a tots els aspectes de la societat, amb arguments progressistes, ecologistes, de salut…, sempre sota el paraigua de l’ètica com a motor. El veganisme proposa una societat basada en la cultura del respecte i la igualtat, un parèntesi en la inèrcia brutal històrica, basada en piràmides, socialització de pèrdues o utilitarisme, dins el qual el valor de la vida s’alça, partint d’una vessant sensocentrista, però amb principis de precaució per a altres formes de sensibilitat que desconeixem (animals no humans sense sistema nerviós central).

La definició més exhaustiva de veganisme seria “obrir les mans”, deixar decidir sobre les seves vides a les esclaves que capturem, i passa el mateix amb el feminisme. Des de la corrupció que suposa la seva “domesticació” (una megalomania que sosté la idea que la nostra espècie ha aconseguit sotmetre els milions d’anys de genètica de les evolucions i cultures animals), fins al trasbalsat dogma que la resta de faunes depenen de nosaltres. La idea de la veganocràcia, d’un món vegà en el sentit més ampli, pretén desfotetitzar el concepte del veganisme com a simple dieta, encara que sigui important parlar de dieta perquè és responsable de la quasi totalitat dels assassinats de no humanes, el veganisme és respecte inter i extraespecífic, la dieta és la conseqüència d’aquest respecte.

Una cita o una poesia no canvien el món, la literatura no emmuralla el pas d’allò bast ni de l’insolent avanç de l’estupidesa; però una cita o una poesia, com una espurna o una transgressió, poden obrir una porta i començar un corrent d’aire el qual -en el marc d’un pensament crític-, detoni una revolució. No cal témer a les paraules, són mers fonemes invertebrats, les paraules no són res, sinó els gestos que d’elles emanen. En aquests temps que corren, on vam arribar a la cimera de la crueltat contra les altres persones animals, el gest del “no vull”, -desembrollant amb això les mans entorn a l’animal capturat-, ja és revolucionari i humanista. Cal compromís, crit, protesta… però abans de res obrir les mans, apuntar-se al penya-segat de la lucidesa, per contemplar l’espectacular vista d’un paisatge ample, curiós i bonic. Res més excitant i temible que algú pensant críticament. No n’hi ha prou amb provocar, ni amb saber, sinó gestionar la informació amb astúcia i honradesa, amb objectivitat i bondat, sense defensar els propis privilegis, com acostumem. Això és el millor d’un ésser humà.

La bondat, l’altruisme i la justícia són les formes més elevades d’intel·ligència. Qui entén l’esclavitud i la mort prematura com dolentes, entén el veganisme. Si el veganisme és massa radical, llavors què és degollar una vaca i veure-la dessagnar-se asfixiant-se penjant d’una pota?. No requereix més diners, no requereix activament i dràsticament canviar la pròpia vida, ni passar hores tan sols fent proselitisme, simplement renunciar als assassinats i les agonies per a un caprici. El carnisme és un caprici de persones cruels i mandroses, addictes a no renunciar, a voler-ho tot i a qualsevol preu.

Encara no he salvat tantes persones com m’he menjat, però deixar de menjar-les només deté la matança simbòlicament. Queden els deutes per saldar. Per això hi ha l’activisme. Neutralitat, mai, la neutralitat és un altre dels noms del feixisme. El preu del pensament crític és la soledat, però al mateix temps les millors selectes companyies. La maduresa de l’activista consisteix a aconseguir utilitzar el dolor com a eina i no com a arma. Vivim en l’edat mitjana en el nostre tracte als animals així que l’alternativa a explotar animals és deixar de fer-ho, com l’alternativa a violar nenes és deixar de fer-ho. Tots els símils carnis actuals -com les nines sexuals amb formes de nena- només dirigeixen la societat a recanalitzar les disfuncions i les addiccions amb l’objectiu de no renunciar a satisfer-les, encara que ajudin. És el triomf incontestable del patriarcapitalisme, aconseguir una prostitució alegre, uns capricis tòxics diagnosticats com a saludables i moderns i l’absurda idea que el poder de voluntat de l’ésser humà no pot simplement deixar de causar víctimes. El veganisme i el patriarcapitalisme són incompatibles entre si perquè el patriarcapitalisme és el sistema responsable de l’assassinat de milions de persones humanes i de milers de milions de persones no humanes. Pensar que el patriarcapitalisme “vegà” va a salvar-nos és tan absurd com resar a Déu perquè et toqui la loteria. L’avanç imparable de la dieta vegana pot semblar que hauria de tenir una repercussió cada vegada mes important en la societat, però el nombre de víctimes creix exponencialment en sentit contrari, és a dir, que si es duplica el nombre de persones que porten una dieta vegana, es triplica el nombre de no humanes assassinades. La culpa d’aquesta antítesi matemàtica la té el capitalisme, és clar, per això no podem basar la dieta vegana en una mera qüestió consumista. L’acceptació massiva del veganisme ha derivat en un veganisme de moda estructurat en QUÈ es menja i COM fer-ho, no centrat a destacar a QUI no es menja i en PER QUÈ no fer-ho. Els anomenats “sacrifici eutanàsic” i “per atordiment” són eufemismes dictats pel desig d’exculpar-se de les assassines, per no reconèixer a tota instància les conseqüències de la seva tasca. Modificant els termes, es crea un imaginari escenari benèvol que els atorga distància amb els seus crims i responsabilitat davant d’ells. Aquesta exculpació abasta no només a qui planeja i executa els crims, sinó també a qui es beneficia d’ells, la consumidora.

A la lluna precisa, en el corrent adequada de la nit perfecta, milions de coralls alliberen trilions d’ous i tones d’esperma en el gran escull de corall australià. És la bogeria de la vida com una tempesta. Durant les guerres i els episodis de matances massives la gent segueix parint-le filles a l’horror, condemnant a una mort gairebé segura ¿per què?. En els camps nazis, en les guerres, en les dictadures sagnants… hi ha molts exemples. Parir és la resposta intestinal més animal existent, el punyent desig de la vida, crua, desesperada, ubiqua, que desafia a la mort de l’única manera que sap. Els animals responem amb vida quan tot el que ens envolta és mort ¿quina altra resposta més bella i lògica podem esperar de la dinàmica evolutiva?. La intuïció és el material de construcció dels absurds, però també de les genialitats i un món nou no pot construir-se amb les velles estructures, sinó sobre les seves cendres.

———————————–

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

5107

Què té a veure? És la primera pregunta quan explique que la meua postura contrària a la gestació subrogada ve de la ideologia antiespecista. Intentaré explicar molt breument la relació que veig i els motius pels quals entenc que la gestació subrogada (ventres de lloguer) va més enllà del debat feminista.

La gestació subrogada consisteix en transferir a l’úter d’una dona un embrió fecundat amb càrrega genètica d’una persona que no pot o no vol gestar, però sí vol tindre una criatura que tinga la seua mateixa càrrega genètica.

A mi em costa molt demanar la prohibició de pràctiques que s’exerceixen d’acord amb una llibertat individual i que no fan mal a altres persones (humanes o no), però és que amb la gestació subrogada es donen pràctiques d’abús que sí que poden implicar violència i sí poden implicar un dany que serà molt difícil de reparar, si succeeix, i hi ha possibilitats reals que succeïsca.

Anem per parts: hi ha tot un negoci muntat al voltant de la gestació subrogada. Tothom guanya diners (les agències, els despatxos d’advocacia, els serveis mèdics, etc.), però l’única persona a qui se li demana que actue de forma altruista és precisament la persona que més risc assumeix en tot el procés: la dona que va a gestar. De fet, no es parla d’un salari que va a rebre la dona embarassada, sinó d’una “compensació” per les molèsties. I les molèsties poden ser moltes, per exemple, pot morir.

Imagineu això: a Ucraïna la gestació subrogada és legal, una dona de Kíev posarà en risc la seua salut per amor cap a una parella, no sé, de Tavernes de la Valldigna a la qual no coneix de res?, es va a arriscar a deixar a la seua família en una situació de vulnerabilitat per amor a persones desconegudes? Ella ho fa per diners i és una cosa comprensible, no jutge això, el que és hipòcrita és demanar-li a ella, només a ella, altruisme. Aquest discurs que implica que el treball, el temps, les energies, la vida, en definitiva, de les dones es cedisquen per amor és una cosa que ens resulta molt familiar. És una de les bases del patriarcat.

Fins fa relativament poc, jo no tenia formada una opinió sobre la gestació subrogada. Va ser a un debat que va organitzar el Col·lectiu Lambda quan la meua posició es va definir i no va ser pels arguments de les persones contràries a aquesta pràctica, sinó pels arguments de les persones partidàries. En aquest debat jo només vaig fer una pregunta: què passa si la dona canvia d’opinió? Resposta: la dona no pot canviar d’opinió.

És a dir, una dona que accepta gestar s’ha de sotmetre obligatòriament a revisions mèdiques, no pot tindre relacions sexuals durant el temps que determine el contracte, pot ser que no se li permeta desplaçar-se a altres poblacions si així ho determina el contracte, no pot interrompre l’embaràs si així ho desitja i ha de lliurar el xiquet o la xiqueta vulga o no vulga, perquè per a això ha signat un contracte. No estem parlant d’una caixa de creïlles, es tracta d’una criatura que serà lliurada a algú que no ha passat cap mena de filtre psicològic que descarte que siga una persona abusadora.

Perquè això és una cosa clau: enlloc he llegit que hi haja cap tipus de mecanisme per negar la paternitat/maternitat mitjançant gestació subrogada a persones que no haurien de ser, sota cap concepte, les responsables d’una criatura. Si pagues, te l’en portes.

I què té a veure tot això amb els drets animals, amb l’antiespecisme? Més enllà de la meua postura antinatalista, des dels drets animals ens posicionem contra la compra i venda d’éssers, més enllà de l’espècie, i d’això va tot açò, de compra-venda real d’éssers: signes contracte, pagues, te l’emportes. La mare gestant podrà tindre contacte o no amb el nadó si ho permet la persona compradora, perquè no té cap obligació. No importa que aquest nadó també tinga la seua càrrega genètica, no importa que ella haja canviat d’opinió. No té cap dret.

I el xiquet o la xiqueta? Pot, espere, que siga una persona estimada, però, tot i així, ningú té dret a comprar una criatura. No importa la xifra del compte bancari, legitimar la gestació subrogada implica acceptar que un desig està per sobre dels drets humans, una cosa que des dels drets animals també coneixem bé. Malauradament.

Si totes les energies, si tot el debat se centrés en reformar les lleis d’adopció i la preocupació girés a proporcionar llars a xiquets i xiquetes reals, amb necessitats reals i que sí que tenen dret a créixer en un entorn d’afecte i respecte, si això es fes avançaríem tant! El debat sobre la gestació subrogada explica tan bé el comportament de la nostra espècie: fer néixer xiquets i xiquetes perquè volem que tinguen el color dels nostres ulls, perquè ho podem pagar, mentre xiquets i xiquetes que ja existeixen, que pateixen i senten, romanen invisibles. Per això la campanya “no compres, adopta” s’amplia ara a la nostra espècie. Qui ens ho havia de dir.

—————-

 

Diplomada en Relacions Laborals. Llicenciada en Història. Militant d’esquerres. Feminista, heterodisident i vegana.

2100

Fa uns dies Gerald Dick, president de la WAZA (Associació Mundial de Zoos i Aquaris) va ser a Barcelona amb l’objectiu de preparar el congrés de l’EAZA (Associació Europea de Zoos i Aquaris) que tindrà lloc l’any que ve a Barcelona.

Bé, començaré per compartir unes dades sobre l’historial d’aquest “cavaller”: el poderós Gerald Dick va treballar, al seu dia, amb la WWF i en projectes de cooperació mediambiental a Amèrica Llatina. Aquesta incoherència només es pot explicar amb l’evidència que no s’entén ni ell, un cop llegida l’entrevista que El Periódico li va concedir en el seu pas per la ciutat catalana.

Però, què són l’EAZA i la WAZA? Són el nexe d’unió de molts zoològics d’Europa i del món sencer. S’encarreguen, entre altres tràmits i després del pagament d’una quota anual, de gestionar els intercanvis entre animals dels diferents parcs zoològics que estan associats i d’inspeccionar periòdicament els parcs per comprovar que s’ajusten a la normativa actual. Aquestes dues associacions permeten, entre altres barbaritats, que els seus associats realitzin el “culling”, pràctica que consisteix a sacrificar (que no eutanasiar, hi ha una gran diferència) les cries de qualsevol espècie que neixi en les instal·lacions, entre altres motius, com a mesura de control de la població. No fa gaire l’associació animalista Libera! va denunciar el sacrifici d’una cria de nilgo que es trobava en perfectes condicions. La resposta: “això és legal”.

L’última gràcia perpetrada al zoològic de Barcelona ha estat el trasllat de dos dofins a l’Oceanogràfic de València, fa deu dies. És cert que el delfinari de Barcelona és un lloc completament inadequat per als sis dofins que malviuen en aquest recinte des de fa ja massa anys. L’EAZA va convenir el 2018 com a termini màxim per adequar les instal·lacions amb l’objectiu de millorar el benestar d’aquests dofins. L’alcaldessa de Barcelona Ada Colau, amb molt bon criteri, va decidir que Barcelona no anava a gastar deu milions d’euros en fer un altre delfinari. A la taula hi havia dues opcions: el trasllat a un altre delfinari o a un santuari de dofins. A dia d’avui, dos dels dofins de Barcelona han caigut en les urpes del lamentable Oceanogràfic que té, entre d’altres cetacis, dues belugues que van ser un dia arrencades de la seva llar, la mar del Nord, i ara estan intentant suportar la seva imposada captivitat en unes condicions deplorables. Una associació, Archipelagos, que es va posar en contacte amb FAADA i que està preparant el que seria el primer santuari de cetacis d’Europa a Grècia, està esperant amb els braços oberts l’arribada d’aquests dofins al costat de la seva mare que s’ha quedat a Barcelona amb tres companys de grup més.

Els dofins són mamífers marins amb una forta cohesió social, molt intel·ligents, amb capacitat d’autoreconeixement, posseeixen una memòria a llarg termini, utilitzen diferents tècniques de caça depenent del lloc on resideixin i tenen un sofisticat sistema de comunicació, anomenant-se a cada un pel seu “nom”. Un mamífer amb unes connexions neuronals que els proveeix d’una capacitat emocional superior fins i tot que la de l’ésser humà. Un depredador la vida del qual es basa en nedar desenes de quilòmetres al dia, en caçar i en mantenir unes complexes relacions socials, tancat en una piscina de ciment. Amb aigua. Res més. Això no és enriquiment ambiental. ¿En què s’assembla una piscina plena de cèrcols, pilotes, rodes de camió i mànegues on amagar el peix congelat “amanit” amb vitamines… a les plantes, peixos, tortugues, marees, sorra, roques… que hi ha a casa seva, al mar? Cap delfinari, per gran que sigui i per molt que ho intentin els conservadors, proveirà a aquests animals de les necessitats bàsiques per tenir un nivell de benestar tant físic com emocional acceptable.

Espanya és el país europeu amb major quantitat de delfinaris: 11 i, si ningú hi posa remei, en breu seran 12. Cent dels 300 dofins de tot Europa estan a Espanya. D’ells, aproximadament la meitat són nascuts en captivitat. El curiós és que excepte un, la resta de delfinaris estan construïts en poblacions costaneres, des d’on es pot sortir per veure a cetacis de veritat, amb el seu comportament de cetaci i a casa seva, el mar.

Que no ens enganyin: els delfinaris no tenen dofins en captivitat per realitzar una tasca educativa, d’investigació i de conservació. Això ho fan perquè han de complir la normativa vigent. Però l’objectiu final, com qualsevol empresa, és guanyar diners. Està demostrat que la tasca de conservació del dofí mular, amb una subespècie en perill, no es pot dur a terme ja que no es pot alliberar a mar obert un dofí nascut en captivitat i al qual no se li ha ensenyat a caçar perquè, molt probablement i degut a aquest i a altres factors, moriria. La majoria de les tasques de recerca es poden i s’han de realitzar in situ, en el seu medi natural, per obtenir dades reals i que puguem traslladar al seu habitat per poder ajudar-los a casa, no en la nostra. I respecte a l’educació, no hi ha res en un delfinari que no puguem ensenyar a un nen molt millor de forma digital, amb diversos mètodes que segur farien que aquests petits s’amaressin de coneixements.

No es tracta de “veure qui fa la piscina més gran”. A Espanya tenim aproximadament 8.000 quilòmetres de costa. Podríem …. No, podríem no: hauríem de construir santuaris arreu del planeta on allotjar les poblacions de dofins que hem tingut des de fa dècades confinats a les nostres gàbies de ciment, obligant-los a fer el que nosaltres volem: entretenir al públic que paga una entrada. Ho hem de fer perquè s’ho devem. Per tants anys de patiment. Perquè ja som al segle XXI i la manera en què tractem a la resta d’animals ha de canviar. Ja no és temps d’utilitzar a les altres espècies al nostre gust: ara és el moment d’ajudar-les a recuperar els seus ecosistemes. Els mateixos que, durant moltíssims anys, els humans ens hem encarregat de destruír.

——————–

 

Vaig néixer a Barcelona i des que vaig tenir ús de raó vaig voler ser veterinària. Els meus pares, gent humil, em van inculcar, entre d’altres tants meravellosos valors, el de l’amor per la resta d’animals. Gràcies a ells vaig aconseguir el meu objectiu i sóc veterinària especialitzada en animals domèstics. La meva passió és el mar i tot el relacionat amb ell. He fet cursos de submarinisme científic, de medicina veterinària en mamífers marins i d’atenció a avaraments d’animals marins. He estat voluntària de PROMAR, coordinadora de Sea Shepherd Espanya en l’àrea de Catalunya, i actualment sóc vocal de AVATMA a l’àrea de Catalunya, voluntària de l’Associació Cetàcea, membre del Comitè de Protecció Animal del Col·legi de Veterinaris de Barcelona i col·laboro en el projecte ZOO XXI

3690

Un grup de persones investigadores han creat el el primer “Think tank” en Drets Animals.

Procedents dels àmbits de comunicació, filosofia, dret, literatura i sociologia de la Universitat Pompeu Fabra, Universitat Autònoma de Barcelona i Universitat de Girona, el Centre d’Estudis d’Ètica Animal pretén ser un laboratori d’idees per tot el relacionat amb el tractament que els éssers humans dirigim a les altres espècies del planeta.

També pretén divulgar i promulgar tot tipus recerca i coneixement que promogui l’antiespecisme. Núria Almirón ens explica en aquesta entrevista que l’objectiu final és reduir la crueltat i la violència existent a la societat a partir de l’actitud especista que domina en moltíssimes àrees.

6880

En una acció internacional activistes per l’alliberament animal van bloquejar l’entrada de camions que transportaven animals no humans vius als escorxadors.

En l’organització de l’acció es van coordinar activistes independents locals i el col·lectiu Pirañas Veganas amb grups per l’alliberament animal de Canadà, Anglaterra i Estats Units. A l’estat espanyol es va dur a terme en escorxadors de Barcelona i Madrid, on es va aconseguir rescatar un pollastre i un porc respectivament.

A Barcelona es van organitzar tres grups que van actuar a Rubí, Castellbisbal i l’Hospitalet de Llobregat.

En totes les poblacions es va seguir la mateixa estratègia. Davant l’arribada dels camions, les activistes van bloquejar de manera pacífica el pas dels camions plens de nadons de vaques, ovelles i gallines. Algunes activistes es van encadenar als camions, d’altres portaven pancartes, d’altres donaven de beure mentre intentaven consolar els petits condemnats a mort, i algunes negociaven l’alliberament d’algun dels nadons, aconseguint només el rescat d’un pollastre a l’Hospitalet.

A Getafe, després de rebre amenaces i insults per part dels camioners, el propietari de l’escorxador va accedir a lliurar un porquet que els activistes van haver d’anar a buscar a una granja.

Amb aquestes accions es pretén mostrar la realitat dels animals considerats de granja i a la vegada intentar concienciar a la societat de la crueltat i la violència que comporten determinats hàbits de consum.

Els i les participants esperen que es aquestes accions estimulin la formació de grups independents i la creació d’una xarxa internacional per augmentar l’activitat per l’alliberament animal.

Ara els dos nadons rescatats tindran una vida plena en diferents santuaris.

3070

Xavi Bayle, ARTivista pels Drets Animals ens presenta aquesta xerrada que va oferir el desembre de 2015 a Can Batlló de Barcelona.

Consideracions sobre la Imbècil Ètica, o el perquè de les discriminacions “, és una xerrada inspirada en l’assaig L’Idiota Moral de Norbert Bilbeny, sobre la banalitat del mal en la nostra història. Banalitat que troba refugi en la nostra relació amb les no humanes, però que procedeix de la mateixa font que la comesa en discriminació contra la nostra pròpia espècie.
Patologia, simptomatologia i visualització de la Imbècil Ètica així com els motius que l’empenyen a fer i ser.

Foto: Blanca Hernández Jiménez

2224

El primer pas que hauríem de donar per defensar a algú, és no contribuir al seu patiment. En el cas dels animals és essencial no col·laborar amb la indústria que els assassina, esclavitza i tortura, no posicionar-nos en cap àmbit de la nostra vida, del costat de l’opressor, del dominador, ja sigui en la nostra manera d’alimentar-nos, de vestir-nos o entretenir-nos. Això és almenys el mínim que hauríem de fer, no ser causants de la injustícia ni alimentar-la. El segon pas per intentar salvar animals innocents, seria tractar de fer visible el seu maltractament, la seva vulneració de drets i falta de respecte cap a la seva vida al major nombre de persones, perquè d’aquesta manera es prengui consciència i la gent pugui prendre decisions basades en els seus principis morals, de respecte i igualtat, i no basades en els interessos econòmics i egoistes dels que es lucren de la seva explotació. Parlo d’igualtat, perquè encara que en moltes coses som diferents als animals, en moltes altres som iguals. Tots tenim interessos similars: desig de recer, d’aliment, d’estar amb les nostres famílies i amics, i sobretot desig de no sentir dolor. Aquesta capacitat de sentir, de patir, és el que ens fa iguals a tots. Segons el principi d’igualtat el patiment d’un individu hauria de ser tingut en compte independentment del sexe, raça o espècie d’aquest. Una cosa tan senzilla com no fer als altres el que no ens agradaria que ens fessin a nosaltres.

Tornant al tema anterior, quina és la millor manera de comunicar en el nostre entorn aquesta idea? la idea que els animals són susceptibles de ser respectats, són capaços de sentir i patir i per això hauríem d’atorgar-los uns drets bàsics que guardin aquests interessos.

A l’hora de comunicar als nostres companys la idea de respectar als animals, hauríem de tractar abans de res de fer-ho d’una manera útil, és molt comú entre els vegans passar per una fase, diguem-ne d’impacte, d’impotència, quan obres els ulls i decideixes veure tota la realitat que abans et negaves a acceptar, aquesta realitat és tan dura que en ocasions porta a tenir una actitud massa dura amb els nostres companys humans, que encara es troben a l’estat de desconeixement d’aquesta realitat recriminant-los la seva manera d’actuar.

En aquests casos hauríem d’utilitzar la nostra empatia i posant-nos al seu lloc, recordar com només fa uns pocs anys nosaltres també érem capaços de consumir els cadàvers d’animals als que dèiem defensar, quèiem inconscientment en aquesta paradoxa moral. Tots carreguem amb la nostra història, la tradició, el costum, la conveniència, la comoditat, les convencions socials, tots aquests motius, en ocasions, pesen tant que aixafen la nostra capacitat de respectar els innocents.

Un corrent, darrerament, insta a tractar la nostra forma de comunicar, com una ciència o una campanya de màrqueting, dissenyant d’aquesta manera una estratègia que salvi el major nombre d’animals, aplicant estudis de psicologia i sociologia a aquest camp. Un activisme “útil”. D’aquesta manera s’arriba a vegades a conclusions una mica contradictòries, per exemple, se suggereix que potser sigui més efectiu animar la gent a reduir el seu consum de carn en lloc de fer-se vegana, d’aquesta manera al ser una mesura més fàcil de portar a terme, serà adoptada per un major nombre de persones, i l’impacte en la indústria serà de menys animals executats, que si un petit grup de persones es fa totalment vegana i només són capaços de disminuir el consum d’animals en unes poques unitats. També ens diuen que és més positiu campanyes com els dilluns sense carn, que poden ser portades a un nivell massiu, que directament advocar per l’eradicació del consum de cap cadàver o producte d’origen animal, pràctica que serà adoptada per un grup reduït.

Per descomptat que els números no menteixen amb aquests estudis i pot ser que s’aconsegueixi menys animals explotats i assassinats a curt i mig termini, però estem realment atacant el problema d’arrel? ¿Estem donant a les víctimes el respecte que es mereixen?

Ara traslladem la metodologia d’aquestes campanyes a altres desigualtats o problemes d’explotació per veure si obraríem igual. Posem el cas de la violència masclista, podríem suggerir campanyes com: “Els dilluns no peguis a la teva dona, només la resta de la setmana” o “pega a la teva dona només un cop al dia” “l’important és reduir de manera progressiva les pallisses”, o “en lloc de pegar-li, millor un insult”. És clar que aquesta mesura disminuiria el nombre de cops rebuts per les dones maltractades, però també enviaria el missatge que pegar les dones no està malament, només cal fer-ho amb moderació. Estaríem perdent de vista l’arrel del problema, i és que la violència injustificada no està bé sota cap concepte i ha de ser totalment rebutjada. D’altra banda tractaríem de donar a les víctimes el respecte que s’ha de fer i abordar la magnitud del problema concorde a la seva gravetat.

No estic dient que campanyes que intenten acabar amb l’explotació, d’una manera gradual estiguin totalment equivocades, però si crec que aquesta progressivitat en els comportaments ha d’anar encaminada sempre a una finalitat, i aquesta és la renúncia total i absoluta a la dominació i explotació d’innocents. El consum d’animals se sustenta sota moltes mentides, i de vegades hem de donar llum a la veritat i promoure canvis graduals en els nostres costums, perquè siguin adoptats més fàcilment i ràpida pel major nombre de persones. Crec que és molt important incidir que explotació és explotació, encara que sigui exercida a menys individus o d’una manera més suau i aquesta mai ha de ser tolerada.

Al meu entendre, és útil, per descomptat, reglar i analitzar l’efectivitat dels nostres esforços en l’activisme, però sempre mirant a llarg termini, sense perdre de vista les fites finals i mostrant un respecte total cap als animals humans i no humans. Potser les nostres metes, l’alliberament animal i humana, semblen molt llunyanes ara i sigui necessari que per despertar les consciències de la gent sigui necessari aplicar canvis graduals, però res canviarà fins que ens adonem que no estem parlant de nombres o xifres, sinó que estem parlant de salvar vides, vides individuals amb un valor intrínsec. Per això el nostre activisme, la nostra manera de comunicar ja hauria de girar cap a aquest concepte, cada vida és igual d’important i valuosa que la nostra.

—————-

 

Alberto Peláez és corredor de muntanya, especialitzat en ultrafons, amb un gran nombre de victòries a l’esquena, vegà i activista pels drets dels animals, tracta de transmetre un missatge de compatibilitat entre una vida de respecte a tots els éssers vius i l’esport d’alt rendiment.
Tècnic superior en Activitats Físiques, entrenador personal i bomber de professió, reparteix el seu temps entre l’esport i l’ajuda dels animals col·laborant amb diverses societats protectores, donant xerrades i transmetent les seves experiències portant una vida vegana i activa.

5982

En una acció inèdita a Catalunya i la resta del territori peninsular, activistes independents i membres de Pirañas veganas van aturar un camió que transportava vaques a l’escorxador de Mercabarna a Barcelona.

Diverses activistes van bloquejar el pas del camió amb flors posant de manifest que era una acció pacífica, mentre dos més s’encadenaven a la part de darrere del camió i la resta donava aigua als animals, amb l’objectiu d’intentar reconfortar-los en els darrers moments de la seva vida.

El col·lectiu Pirañas veganas, se sent animat a dur a terme altres accions semblants en els pròxims mesos donat el suport popular rebut després de l’acció tot i no haver aconseguit l’objectiu inicial.

LA PLOMA

308
A la xarrada de les II Jornades Veganes de Benissa, haguí de passar massa ràpidament per damunt d’eixa patètica masculinitat que s’amaga darrere de...

NUTRICIÓ

2527
Per segon any consecutiu Gopal va organitzar el concurs benèfic de truites de patates veganes, com en la primera edició, van estar presents diferents...