Etiquetes Entrades etiquetades amb "derechos animales"

derechos animales

623

Fa uns dies Gerald Dick, president de la WAZA (Associació Mundial de Zoos i Aquaris) va ser a Barcelona amb l’objectiu de preparar el congrés de l’EAZA (Associació Europea de Zoos i Aquaris) que tindrà lloc l’any que ve a Barcelona.

Bé, començaré per compartir unes dades sobre l’historial d’aquest “cavaller”: el poderós Gerald Dick va treballar, al seu dia, amb la WWF i en projectes de cooperació mediambiental a Amèrica Llatina. Aquesta incoherència només es pot explicar amb l’evidència que no s’entén ni ell, un cop llegida l’entrevista que El Periódico li va concedir en el seu pas per la ciutat catalana.

Però, què són l’EAZA i la WAZA? Són el nexe d’unió de molts zoològics d’Europa i del món sencer. S’encarreguen, entre altres tràmits i després del pagament d’una quota anual, de gestionar els intercanvis entre animals dels diferents parcs zoològics que estan associats i d’inspeccionar periòdicament els parcs per comprovar que s’ajusten a la normativa actual. Aquestes dues associacions permeten, entre altres barbaritats, que els seus associats realitzin el “culling”, pràctica que consisteix a sacrificar (que no eutanasiar, hi ha una gran diferència) les cries de qualsevol espècie que neixi en les instal·lacions, entre altres motius, com a mesura de control de la població. No fa gaire l’associació animalista Libera! va denunciar el sacrifici d’una cria de nilgo que es trobava en perfectes condicions. La resposta: “això és legal”.

L’última gràcia perpetrada al zoològic de Barcelona ha estat el trasllat de dos dofins a l’Oceanogràfic de València, fa deu dies. És cert que el delfinari de Barcelona és un lloc completament inadequat per als sis dofins que malviuen en aquest recinte des de fa ja massa anys. L’EAZA va convenir el 2018 com a termini màxim per adequar les instal·lacions amb l’objectiu de millorar el benestar d’aquests dofins. L’alcaldessa de Barcelona Ada Colau, amb molt bon criteri, va decidir que Barcelona no anava a gastar deu milions d’euros en fer un altre delfinari. A la taula hi havia dues opcions: el trasllat a un altre delfinari o a un santuari de dofins. A dia d’avui, dos dels dofins de Barcelona han caigut en les urpes del lamentable Oceanogràfic que té, entre d’altres cetacis, dues belugues que van ser un dia arrencades de la seva llar, la mar del Nord, i ara estan intentant suportar la seva imposada captivitat en unes condicions deplorables. Una associació, Archipelagos, que es va posar en contacte amb FAADA i que està preparant el que seria el primer santuari de cetacis d’Europa a Grècia, està esperant amb els braços oberts l’arribada d’aquests dofins al costat de la seva mare que s’ha quedat a Barcelona amb tres companys de grup més.

Els dofins són mamífers marins amb una forta cohesió social, molt intel·ligents, amb capacitat d’autoreconeixement, posseeixen una memòria a llarg termini, utilitzen diferents tècniques de caça depenent del lloc on resideixin i tenen un sofisticat sistema de comunicació, anomenant-se a cada un pel seu “nom”. Un mamífer amb unes connexions neuronals que els proveeix d’una capacitat emocional superior fins i tot que la de l’ésser humà. Un depredador la vida del qual es basa en nedar desenes de quilòmetres al dia, en caçar i en mantenir unes complexes relacions socials, tancat en una piscina de ciment. Amb aigua. Res més. Això no és enriquiment ambiental. ¿En què s’assembla una piscina plena de cèrcols, pilotes, rodes de camió i mànegues on amagar el peix congelat “amanit” amb vitamines… a les plantes, peixos, tortugues, marees, sorra, roques… que hi ha a casa seva, al mar? Cap delfinari, per gran que sigui i per molt que ho intentin els conservadors, proveirà a aquests animals de les necessitats bàsiques per tenir un nivell de benestar tant físic com emocional acceptable.

Espanya és el país europeu amb major quantitat de delfinaris: 11 i, si ningú hi posa remei, en breu seran 12. Cent dels 300 dofins de tot Europa estan a Espanya. D’ells, aproximadament la meitat són nascuts en captivitat. El curiós és que excepte un, la resta de delfinaris estan construïts en poblacions costaneres, des d’on es pot sortir per veure a cetacis de veritat, amb el seu comportament de cetaci i a casa seva, el mar.

Que no ens enganyin: els delfinaris no tenen dofins en captivitat per realitzar una tasca educativa, d’investigació i de conservació. Això ho fan perquè han de complir la normativa vigent. Però l’objectiu final, com qualsevol empresa, és guanyar diners. Està demostrat que la tasca de conservació del dofí mular, amb una subespècie en perill, no es pot dur a terme ja que no es pot alliberar a mar obert un dofí nascut en captivitat i al qual no se li ha ensenyat a caçar perquè, molt probablement i degut a aquest i a altres factors, moriria. La majoria de les tasques de recerca es poden i s’han de realitzar in situ, en el seu medi natural, per obtenir dades reals i que puguem traslladar al seu habitat per poder ajudar-los a casa, no en la nostra. I respecte a l’educació, no hi ha res en un delfinari que no puguem ensenyar a un nen molt millor de forma digital, amb diversos mètodes que segur farien que aquests petits s’amaressin de coneixements.

No es tracta de “veure qui fa la piscina més gran”. A Espanya tenim aproximadament 8.000 quilòmetres de costa. Podríem …. No, podríem no: hauríem de construir santuaris arreu del planeta on allotjar les poblacions de dofins que hem tingut des de fa dècades confinats a les nostres gàbies de ciment, obligant-los a fer el que nosaltres volem: entretenir al públic que paga una entrada. Ho hem de fer perquè s’ho devem. Per tants anys de patiment. Perquè ja som al segle XXI i la manera en què tractem a la resta d’animals ha de canviar. Ja no és temps d’utilitzar a les altres espècies al nostre gust: ara és el moment d’ajudar-les a recuperar els seus ecosistemes. Els mateixos que, durant moltíssims anys, els humans ens hem encarregat de destruír.

——————–

 

Vaig néixer a Barcelona i des que vaig tenir ús de raó vaig voler ser veterinària. Els meus pares, gent humil, em van inculcar, entre d’altres tants meravellosos valors, el de l’amor per la resta d’animals. Gràcies a ells vaig aconseguir el meu objectiu i sóc veterinària especialitzada en animals domèstics. La meva passió és el mar i tot el relacionat amb ell. He fet cursos de submarinisme científic, de medicina veterinària en mamífers marins i d’atenció a avaraments d’animals marins. He estat voluntària de PROMAR, coordinadora de Sea Shepherd Espanya en l’àrea de Catalunya, i actualment sóc vocal de AVATMA a l’àrea de Catalunya, voluntària de l’Associació Cetàcea, membre del Comitè de Protecció Animal del Col·legi de Veterinaris de Barcelona i col·laboro en el projecte ZOO XXI

1673

Un grup de persones investigadores han creat el el primer “Think tank” en Drets Animals.

Procedents dels àmbits de comunicació, filosofia, dret, literatura i sociologia de la Universitat Pompeu Fabra, Universitat Autònoma de Barcelona i Universitat de Girona, el Centre d’Estudis d’Ètica Animal pretén ser un laboratori d’idees per tot el relacionat amb el tractament que els éssers humans dirigim a les altres espècies del planeta.

També pretén divulgar i promulgar tot tipus recerca i coneixement que promogui l’antiespecisme. Núria Almirón ens explica en aquesta entrevista que l’objectiu final és reduir la crueltat i la violència existent a la societat a partir de l’actitud especista que domina en moltíssimes àrees.

4895

En una acció internacional activistes per l’alliberament animal van bloquejar l’entrada de camions que transportaven animals no humans vius als escorxadors.

En l’organització de l’acció es van coordinar activistes independents locals i el col·lectiu Pirañas Veganas amb grups per l’alliberament animal de Canadà, Anglaterra i Estats Units. A l’estat espanyol es va dur a terme en escorxadors de Barcelona i Madrid, on es va aconseguir rescatar un pollastre i un porc respectivament.

A Barcelona es van organitzar tres grups que van actuar a Rubí, Castellbisbal i l’Hospitalet de Llobregat.

En totes les poblacions es va seguir la mateixa estratègia. Davant l’arribada dels camions, les activistes van bloquejar de manera pacífica el pas dels camions plens de nadons de vaques, ovelles i gallines. Algunes activistes es van encadenar als camions, d’altres portaven pancartes, d’altres donaven de beure mentre intentaven consolar els petits condemnats a mort, i algunes negociaven l’alliberament d’algun dels nadons, aconseguint només el rescat d’un pollastre a l’Hospitalet.

A Getafe, després de rebre amenaces i insults per part dels camioners, el propietari de l’escorxador va accedir a lliurar un porquet que els activistes van haver d’anar a buscar a una granja.

Amb aquestes accions es pretén mostrar la realitat dels animals considerats de granja i a la vegada intentar concienciar a la societat de la crueltat i la violència que comporten determinats hàbits de consum.

Els i les participants esperen que es aquestes accions estimulin la formació de grups independents i la creació d’una xarxa internacional per augmentar l’activitat per l’alliberament animal.

Ara els dos nadons rescatats tindran una vida plena en diferents santuaris.

1706

Xavi Bayle, ARTivista pels Drets Animals ens presenta aquesta xerrada que va oferir el desembre de 2015 a Can Batlló de Barcelona.

Consideracions sobre la Imbècil Ètica, o el perquè de les discriminacions “, és una xerrada inspirada en l’assaig L’Idiota Moral de Norbert Bilbeny, sobre la banalitat del mal en la nostra història. Banalitat que troba refugi en la nostra relació amb les no humanes, però que procedeix de la mateixa font que la comesa en discriminació contra la nostra pròpia espècie.
Patologia, simptomatologia i visualització de la Imbècil Ètica així com els motius que l’empenyen a fer i ser.

Foto: Blanca Hernández Jiménez

1164

El primer pas que hauríem de donar per defensar a algú, és no contribuir al seu patiment. En el cas dels animals és essencial no col·laborar amb la indústria que els assassina, esclavitza i tortura, no posicionar-nos en cap àmbit de la nostra vida, del costat de l’opressor, del dominador, ja sigui en la nostra manera d’alimentar-nos, de vestir-nos o entretenir-nos. Això és almenys el mínim que hauríem de fer, no ser causants de la injustícia ni alimentar-la. El segon pas per intentar salvar animals innocents, seria tractar de fer visible el seu maltractament, la seva vulneració de drets i falta de respecte cap a la seva vida al major nombre de persones, perquè d’aquesta manera es prengui consciència i la gent pugui prendre decisions basades en els seus principis morals, de respecte i igualtat, i no basades en els interessos econòmics i egoistes dels que es lucren de la seva explotació. Parlo d’igualtat, perquè encara que en moltes coses som diferents als animals, en moltes altres som iguals. Tots tenim interessos similars: desig de recer, d’aliment, d’estar amb les nostres famílies i amics, i sobretot desig de no sentir dolor. Aquesta capacitat de sentir, de patir, és el que ens fa iguals a tots. Segons el principi d’igualtat el patiment d’un individu hauria de ser tingut en compte independentment del sexe, raça o espècie d’aquest. Una cosa tan senzilla com no fer als altres el que no ens agradaria que ens fessin a nosaltres.

Tornant al tema anterior, quina és la millor manera de comunicar en el nostre entorn aquesta idea? la idea que els animals són susceptibles de ser respectats, són capaços de sentir i patir i per això hauríem d’atorgar-los uns drets bàsics que guardin aquests interessos.

A l’hora de comunicar als nostres companys la idea de respectar als animals, hauríem de tractar abans de res de fer-ho d’una manera útil, és molt comú entre els vegans passar per una fase, diguem-ne d’impacte, d’impotència, quan obres els ulls i decideixes veure tota la realitat que abans et negaves a acceptar, aquesta realitat és tan dura que en ocasions porta a tenir una actitud massa dura amb els nostres companys humans, que encara es troben a l’estat de desconeixement d’aquesta realitat recriminant-los la seva manera d’actuar.

En aquests casos hauríem d’utilitzar la nostra empatia i posant-nos al seu lloc, recordar com només fa uns pocs anys nosaltres també érem capaços de consumir els cadàvers d’animals als que dèiem defensar, quèiem inconscientment en aquesta paradoxa moral. Tots carreguem amb la nostra història, la tradició, el costum, la conveniència, la comoditat, les convencions socials, tots aquests motius, en ocasions, pesen tant que aixafen la nostra capacitat de respectar els innocents.

Un corrent, darrerament, insta a tractar la nostra forma de comunicar, com una ciència o una campanya de màrqueting, dissenyant d’aquesta manera una estratègia que salvi el major nombre d’animals, aplicant estudis de psicologia i sociologia a aquest camp. Un activisme “útil”. D’aquesta manera s’arriba a vegades a conclusions una mica contradictòries, per exemple, se suggereix que potser sigui més efectiu animar la gent a reduir el seu consum de carn en lloc de fer-se vegana, d’aquesta manera al ser una mesura més fàcil de portar a terme, serà adoptada per un major nombre de persones, i l’impacte en la indústria serà de menys animals executats, que si un petit grup de persones es fa totalment vegana i només són capaços de disminuir el consum d’animals en unes poques unitats. També ens diuen que és més positiu campanyes com els dilluns sense carn, que poden ser portades a un nivell massiu, que directament advocar per l’eradicació del consum de cap cadàver o producte d’origen animal, pràctica que serà adoptada per un grup reduït.

Per descomptat que els números no menteixen amb aquests estudis i pot ser que s’aconsegueixi menys animals explotats i assassinats a curt i mig termini, però estem realment atacant el problema d’arrel? ¿Estem donant a les víctimes el respecte que es mereixen?

Ara traslladem la metodologia d’aquestes campanyes a altres desigualtats o problemes d’explotació per veure si obraríem igual. Posem el cas de la violència masclista, podríem suggerir campanyes com: “Els dilluns no peguis a la teva dona, només la resta de la setmana” o “pega a la teva dona només un cop al dia” “l’important és reduir de manera progressiva les pallisses”, o “en lloc de pegar-li, millor un insult”. És clar que aquesta mesura disminuiria el nombre de cops rebuts per les dones maltractades, però també enviaria el missatge que pegar les dones no està malament, només cal fer-ho amb moderació. Estaríem perdent de vista l’arrel del problema, i és que la violència injustificada no està bé sota cap concepte i ha de ser totalment rebutjada. D’altra banda tractaríem de donar a les víctimes el respecte que s’ha de fer i abordar la magnitud del problema concorde a la seva gravetat.

No estic dient que campanyes que intenten acabar amb l’explotació, d’una manera gradual estiguin totalment equivocades, però si crec que aquesta progressivitat en els comportaments ha d’anar encaminada sempre a una finalitat, i aquesta és la renúncia total i absoluta a la dominació i explotació d’innocents. El consum d’animals se sustenta sota moltes mentides, i de vegades hem de donar llum a la veritat i promoure canvis graduals en els nostres costums, perquè siguin adoptats més fàcilment i ràpida pel major nombre de persones. Crec que és molt important incidir que explotació és explotació, encara que sigui exercida a menys individus o d’una manera més suau i aquesta mai ha de ser tolerada.

Al meu entendre, és útil, per descomptat, reglar i analitzar l’efectivitat dels nostres esforços en l’activisme, però sempre mirant a llarg termini, sense perdre de vista les fites finals i mostrant un respecte total cap als animals humans i no humans. Potser les nostres metes, l’alliberament animal i humana, semblen molt llunyanes ara i sigui necessari que per despertar les consciències de la gent sigui necessari aplicar canvis graduals, però res canviarà fins que ens adonem que no estem parlant de nombres o xifres, sinó que estem parlant de salvar vides, vides individuals amb un valor intrínsec. Per això el nostre activisme, la nostra manera de comunicar ja hauria de girar cap a aquest concepte, cada vida és igual d’important i valuosa que la nostra.

—————-

 

Alberto Peláez és corredor de muntanya, especialitzat en ultrafons, amb un gran nombre de victòries a l’esquena, vegà i activista pels drets dels animals, tracta de transmetre un missatge de compatibilitat entre una vida de respecte a tots els éssers vius i l’esport d’alt rendiment.
Tècnic superior en Activitats Físiques, entrenador personal i bomber de professió, reparteix el seu temps entre l’esport i l’ajuda dels animals col·laborant amb diverses societats protectores, donant xerrades i transmetent les seves experiències portant una vida vegana i activa.

4406

En una acció inèdita a Catalunya i la resta del territori peninsular, activistes independents i membres de Pirañas veganas van aturar un camió que transportava vaques a l’escorxador de Mercabarna a Barcelona.

Diverses activistes van bloquejar el pas del camió amb flors posant de manifest que era una acció pacífica, mentre dos més s’encadenaven a la part de darrere del camió i la resta donava aigua als animals, amb l’objectiu d’intentar reconfortar-los en els darrers moments de la seva vida.

El col·lectiu Pirañas veganas, se sent animat a dur a terme altres accions semblants en els pròxims mesos donat el suport popular rebut després de l’acció tot i no haver aconseguit l’objectiu inicial.

1708
Foto: Pirañas Veganas

En vigílies de les celebracions de Nadal, durant les quals el consums d’animals es dispara, un grup d’activistes antiespecistes juntament amb membres del col·lectiu Pirañas Veganas van dur a terme tres accions, el mateix dia, en espais simbòlics del consum nadalenc a Barcelona.

La primera acció es va desenvolupar en el supermercat de El Corte Inglés, la segona en el mercat de la Boqueria i la tercera al Bar-Restaurant i Museu Jamón Experience.

En totes elles el grup d’activistes van recórrer els locals amb pancartes i cartells i amb consignes com “Basta ya de explotación animal” per a informar a la clientela sobre el patiment dels animals i la seva voluntat de viure, ser lliures i no patir amb l’objectiu comú de reflectir que el Nadal, si es creu en ell, ha de ser igual per a tothom.

En els punts més concorreguts de cada centre es va llegir un manifest que explicava el testimoni d’un porquet per conscienciar i promoure el veganisme.

Entre les persones que realitzaven les seves compres de productes animals es van veure reaccions de tota mena incloent el suport.

El col·lectiu Pirañas Veganas assegura que duran a terme més accions -sempre de forma pacífica- per assolir la fi de l’esclavitud.

 

Acció a El Corte Inglés:

 

Acció a la Boqueria:

 

Acció al restaurant:

 

1486

El 13 de desembre de 1916, a la localitat de Erwin (Tenesse), el director de circ Charlie Sparks va ordenar penjar públicament a una de les seves elefantes. Durant una desfilada de carrer, Mary, afectada d’un fort mal de queixal, va ser agullada a la boca pel ganxo de l’entrenador que la muntava, la qual cosa va provocar el seu pànic i el que amb la seva trompa l’estavellés contra el terra. El circ va ser boicotejat per la població local, i la set de venjança de la massa assistent, incapaç de comprendre res, exigia el linxament immediat del paquiderm, fins que aquest director va accedir, cobrant una entrada per a l’espectacle com a manera de compensar la pèrdua econòmica de la seva propietat. Amb una grua i davant la mirada llaminera de tres mil persones, van penjar del coll a Mary, que es sacsejava desesperada i que va aconseguir que les seves cinc tones trenquessin la cadena que la penjava. La multitud frustrada i exacerbada, reclamava a crits “mata l’elefant”, “mata l’elefant”. Va ser penjada una segona vegada, fins a la seva mort.

Moltes persones, cegues al concepte de la Llei com a màxim exponent de civilització, adverteixen que els drets per a les no humanes, de la mateixa manera que per a les humanes, han de comportar una reciprocitat de deures, com en el cas de Mary, el deure era no reaccionar així perquè per a això li va ser destruïda la voluntat i convertida en esclava. D’aquesta manera a un cavall li és permès viure si a canvi treballa arrossegant un carro o una arada, un ós pot ser alimentat, si a canvi realitza grotesques acrobàcies, o un gos té dret a viure per a la societat, sempre que tingui una propietària o serveixi a una humana invident, o vegi passar la seva vida lligat a una cadena o sigui crivellada en accions antiterroristes de la policia. Aplicant en tot moment un suposat benefici cap a les no humanes basant-nos en aquest miserable món de pactes d’esclavitud que anomenem civilització humana.

Inventem la presumpció d’innocència per a l’ésser humà, pretenent que això ens faria millors. No ens ha anat massa bé des d’aquell moment, sobretot perquè paral·lelament a la nostra presumpció d’innocència, vam crear la presumpció de culpa per les altres espècies animals, argumentant la nostra teòrica superioritat ètica i intel·lectual, segons models d’ètica i intel·lectualitat antropocèntrics. La culpa pesa sobre els altres animals com una llosa gruixuda, la qual fem servir de graó per pujar un pam per sobre de la terra i coquetejar amb la idea d’acostar-nos al cel diví. La nostra divinitat és un miratge amb el qual poder disposar del planeta i les seves veïnes al nostre antull. I el nostre antull no els resulta barat, com sabem.

Les carreguem a les no humanes la culpa de ser saboroses, de ser fortes, de tenir morfologies similars a les nostres, de funcions orgàniques idèntiques, els carreguem amb la culpa de posseir pells gruixudes suaus i calentes, culpables de feresa en defensa de les nostres possessions o idees, culpables d’ingenuïtat sobretot, per sotmetre incrèdules a la nostra degeneració. Precisament. Les culpem de les nostres culpabilitats i mancances.

Però la presumpció d’innocència en la nostra espècie és errònia. Som una joveníssima protoespecie amb un llarg camí evolutiu per davant, des del pla ètic fins al fisiològic. La imbecil·litat ètica i la banalitat del mal senyoregen les societats, i per això necessitem reglaments morals per a les més sensibles i comprensibles, i lleis, per a les temeràries i criminals. Aparenta ingenu dir que som dolentes, infantil fins i tot, perquè la maldat s’ha enaltit com un valor afegit a la societat contemporània, una mena d’un sinònim de rebel·lia, de la mateixa manera que enaltim l’ambició i l’astúcia per aconseguir els nostres objectius personals. Però el cert és que la maldat representa el cent per cent dels desastres inter i extraespecíficos que provoquem. Talem selves perquè som dolentes, violem nenes perquè som dolentes, tanquem i executem no humanes perquè som dolentes, justifiquem el feixisme perquè som dolentes, ens matem i fem servir entre nosaltres perquè som dolentes i, en resum, trenquem tots els codis d’harmonia social perquè som dolentes. Per això es va inventar la penitència religiosa, la missa en diumenge, l’almoina, la salutació veïnal, el somriure, o els “bon dia”, etc … per convèncer-nos entre nosaltres que no som “tan” dolentes. O potser que som dolentes-bones o algun oxímoron semblant.

La presumpció d’innocència s’ha de guanyar, com el respecte. La ingenuïtat que pretenc afirmant això és la de les no humanes, innocents, inintel·ligibles, millors. I no, no estic idealitzant el món animal. Estic informada dels comportaments aparentment mesquins de les interrelacions entre individus d’altres diverses espècies animals (violacions, assassinats, mentides, “crueltat” …). Però en les nostres societats i cultures hem pactat mitjançant estaments que abasten des del cultural, el religiós, o el jurídic que mentir és dolent, que enganyar o aprofitar-se d’una feblesa per robar diners, sexe o favors és dolent. No obstant això són accions comeses diàriament, per les individues i pels estats, mitjançant un comportament pervers comprès, codificat i naturalitzat en la nostra quotidianitat fins a formar una amalgama òssia que fa el paper d’un veritable esquelet social sota el descàrrec popular de “el món és així”. El pitjor de tot és que ens sosté, en crisi, homicides, cruels, criminals en un inestable equilibri sobre el curs de les circumstàncies, a qual més horrible.

Arribats a aquest punt i concretant: si hem de conviure amb les no humanes -tenint en compte que només hi ha un planeta comú-, i no sabem respectar les exigències característiques de les altres espècies, i les seves necessitats primàries (fins al punt d’extingir milers de espècies cada any), es fa imponderable establir uns drets ètics i jurídics fonamentals per a elles també, com individues passives de dret sense deures, com ho són les nenes o les persones alienades sense consciència de les nostres regles de convivència. Els devem aquests drets perquè són persones, perquè posseeixen personalitat, individualitat, consciència de si mateixes i del seu entorn, i sobretot perquè són éssers sensibles. Quins han de ser aquests drets?. El primer el seu dret a viure, el segon el seu dret a la llibertat (i no envair els territoris on ho fan), i el tercer el seu dret a no ser vulnerades. Entenent tot això com a drets de naixement, com els nostres, i que no comporten el dret a votar en les nostres eleccions, però tampoc el deure de pagar impostos, per exemple. Són drets universals i fonamentals, al marge de tota concepció de reciprocitat jurídica, però han de tenir validesa en les lleis, per poder regular el nostre (mal) comportament envers les altres espècies. Un mal comportament que assassina, viola, tortura i massacra 68.000 milions de persones no humanes cada any, amb la més aberrant impunitat.

Un cop decretats i regulats aquests tres drets fonamentals, la primera mesura obligatòria consisteix en la prohibició immediata del consum de carn i altres productes d’origen animal, així com l’estabulació i assetjament a qualsevol persona no humana.

 

Xavier Bayle, artista plástico autodidacta en las disciplinas de poesía y prosa, dibujo y pintura, fotografía, escultura, instalación, video y performance. Artivista por la liberación animal y alérgica a cualquier tipo de discriminación social. Aburrida del sistema pedagógico decido ir por mi cuenta como lectora convulsa. Ahora vivo en Polonia, practico permacultura por respeto a la tierra y a la Tierra, ofreco productos veganos orgánicos y pinto bolsas en esa linea de acción. Hago cualquier cosa que pueda ayudar a los animales. Entiendo la lucha animalista como autodefensa, una extensión lógica de los derechos humanos, donde todas las individuas precisamos derechos fundamentales a vida, libertad e integridad, incluyendo en ellas prioritariamente el medio ambiente donde ejercerlas. ¿El sentido de mi vida?: contemplar la migración de las aves, contar todas las hojas de hierba y las olas del mar, vigilar que llueva hacia abajo y recoger nueces y setas.

LA PLOMA

273
Mentre veia Els Homes Lliures de Jones i el cavaller del Sud, com tantes altres voltes, anava a violar l’esclava Rachel, em vingué al...

NUTRICIÓ

168
Plan Veg, és el pla B de la nutrició, un nou programa que ens mostrarà les alternatives nutricionals més respectuoses amb els animals i...