Etiquetes Entrades etiquetades amb "deportes"

deportes

2546

A la xarrada de les II Jornades Veganes de Benissa, haguí de passar massa ràpidament per damunt d’eixa patètica masculinitat que s’amaga darrere de l’ús d’animals per diversió i, molt especialment, d’allò que anomenen “esports tradicionals”. Fou mentre parlava del tir i arrossegament i de la colombicultura, dues pràctiques que gaudeixen d’una “bona imatge” que s’han guanyat amagant allò que realment són. Com diu Raquel Aguilar, s’han valgut de la figura del llaurador a l’imaginari col·lectiu, un home bo que treballa i sua al costat del seu cavall, fa volar coloms i festeja la collita corrent bous.

Lluny d’això, el tir i arrossegament és un espectacle lamentable fet amb cavalls que evidencien una indefensió apresa perfectament resumida en la frase d’un famós carreter: “la por guarda la vinya!”. Els colps “reglamentaris” amb les vares van acompanyats de fortes palmades amb la mà oberta que deixen pas a les punyades i, fins i tot, a les puntades de peu. Els animals les reben al cap, al coll, al llom, a la panxa, als testicles, a les potes…

Tot, al mig d’eixa lletania de crits a l’orella de l’animal, de totes les classes d’insults i amenaces que posen els animals en estat d’alerta, desesperats per trobar la forma d’escapar d’allò que temen. Eixe és l’espectacle que veuen xiquets i xiquetes, allò que hi ha més enllà de les fotos artístiques que volen representar la falsa unió d’animal i carreter en l’esforç. Escric homes, perquè són homes els que ho fan.

I, pel que fa a la colombicultura, el que amaguen és eixa violació en grup per delegació, representada una i altra vegada a les soltes i les competicions. En aquestes últimes, una femella que no ha de ser “reconeguda o ensenyada”, si no és estrictament necessari (Reglament de competició de la Federació de Colombicultura de la Comunitat Valenciana (FCCV). Art. 35), és perseguida per un pilot de mascles que difícilment serà inferior als 25 individus i que pot superar els 75, tots ells ensinistrats per a fer el que, segons el reglament, és una “mostra de cel, constància i habilitat en els mètodes de seducció” (art. 1.a).

Tots ells han estat reprogramats per a manipular els rituals de festeig de l’espècie i convertir-los en una persecució permanent. Com que és pràcticament impossible que s’inicie un aparellament amb una femella assetjada i, senzillament, soterrada sota un gran nombre de mascles, tot consisteix en aconseguir que aquests superen els altres competidors passant “tot el temps que siga possible” junt a la femella, acumulant punts segons un sistema que valora els gestos d’imposició sobre ella, entre els que estan picar-li el cap.

No existeixen imatges de les femelles utilitzades en aquestes pràctiques. Els propis practicants han elaborat un “sistema de protecció” que consisteix en pegar-li al cap de la femella un caputxó fet de cartolina. Amb aquest invent, que peguen amb pegament i, teòricament, arrenquen després de la competició, pretenen millorar la imatge de la externa de la colombicultura.

Estant entre aquesta gent mentre fan el que fan, et submergeixes en la seua realitat patriarcal, masclista i tan unívocament heteronormativa com homoafectiva, com explica Marilyn Frye. Si no fora pel que estan fent, fins i tot faria gràcia veure com són de feliços al mig d’eixa espècie de forocoches presencial, cercant permanentment l’atenció, l’aprovació, el consentiment i el contacte amb els altres homes. I faria més gràcia encara al mig d’un concurs de tir i arrossegament, amb eixa estranya obsessió per saltar-se la normativa d’indumentària que els obliga a portar la “brusa de competició” per a anar com més nus millor, exhibint el seu cos suat i ennegrit pel sol.

Això si, com a mascles patriarcals i heteronormatius que són, mostren descarnadament aquesta identitat. I, el que és més desconcertant, sembla que els animals tinguen un paper ritual o simbòlic, ja que projecten aquesta masculinitat sobre els animals mascles que fan de mascles i que utilitzen com a projeccions tant les femelles com els mascles que fan el paper femení.

Queda molt clara amb els coloms mascles, als que converteixen en “sòlits”, experts, segurs i convençuts, que porten la veu cantant per sobre d’una femella desconeixedora de tot el que ells saben… I que ho fan en “manada”, en grans grups i contra una sola femella, mentre els homes propietaris, “els esportistes”, miren complaguts i diuen que tot es tracta d’“habilitat, constància, seducció i galanteria”.

En el cas dels cavalls, el que veiem més clarament és com l’animal pot servir per a projectar la masculinitat i la feminitat normativa a l’hora. Per una banda, són els grans cavalls de tir, mascles d’una virilitat gegant i que s’arriba a desbordar mentre caminen o els fan calfar pels voltants de la pista de competició, amb tots els músculs del cos marcats, competitius i amb una força que els fa fer grans proeses. Per altra, són els éssers porucs, silenciosos, prudents, amb el cap cot, els que han d’obeir de manera diligent i immediata al mascle que sap el que s’ha de fer si no volen patir les conseqüències, perquè el mascle mai s’equivoca i mai té la culpa de res. Són els que els mascles tracten i insulten en femení.

Passa de la mateixa manera amb els coloms i els bous, que han de tindre tot el que esperen d’un mascle i sotmetre’s com esperen que ho faça una femella. Els bous al carrer, per exemple, combinen el linxament de femelles, els més nombrosos perquè les vaquetes són la modalitat més barata, amb el dels mascles, que tenen com a màxima expressió el bou salvatge o “cerril”. És un gran animal de planta impressionant que exhibeixen amb orgull als cartells amb les banyes, el coll, el tors, la musculatura… I, després, el tanquen, l’impedeixen fugir que és el que voldria, l’empaiten i l’assetgen en grup, el derroten, el sotmeten a la seua masculinitat en una lluita que tenien guanyada des del principi. El “feminitzen” i, quan han acabat, l’envien a l’escorxador.

No porten gens bé que la projecció no funcione. No suporten que el cavall no tire del carro i que no obeïsca, que el bou es quede parat i no envestisca, o que el colom no siga “hàbil, seductor, galant i constant”. Al reglament de colombicultura, tenen un article desqualificador de mascles en competició que persegueixen mascles en lloc d’anar a per la femella, o que són perseguits per mascles que es distrauen de la femella. L’article parla “d’inequívoca desviació sexual”, diferenciada entre activa i passiva, que encara és pitjor “en cas d’observar l’actitud reincident”[1]. És el colom maricó, protagonista del malson del xiquet colom.

Amb els animals, les coses són com ells volen que siguen, sense un feminisme que els qüestione ni unes lleis que s’ho posen difícil. Els animals són els homes superiors i les dones submises del seu imaginari, com passa quan conten les seues batalletes i acudits de barra de bar o de vestuari de gimnàs. Després, davant del món real, poden negar categòricament aquestes relacions, i mostrar-se com les persones més civilitzades del món, que mai han trencat un plat. Ho evidencien, per exemple, quan es presten a fer debats o quan s’autovictimitzen davant els mitjans de comunicació.

Aquestes competicions són una finestra amb vistes a eixa patètica masculinitat expressada amb i a través dels animals. Com a home amb totes les característiques pròpies del gènere normatiu, com si fóra un d’ells i amb un abisme entre nosaltres, he passat hores i hores vivint eixes realitats de prop, veient coses que em resulten insuportables i incrementant la meua “vergonya de gènere”.

———

[1] Reglamento de competición… Art. 18. Funciones del equipo arbitral. e) Mandar cerrar los palomos que por lesión, enfermedad entorpezcan el desarrollo de la competición. En el supuesto de que algún palomo participante demuestre a juicio de los árbitros una actitud inequívoca de desviación sexual, persiguiendo insistentemente a otros palomos participantes o siendo perseguido por ellos, el árbitro procederá a descalificar dicho(-s) palomo(-s), realizando un primer aviso el primer día queadvierta dicha desviación sexual, retirando el palomo de la prueba y dejando de puntuar el mismo a partir de dicho momento. Dicho palomo podrá participar o ser soltado en la siguiente prueba, pero el árbitro ordenará su retirada definitiva en caso observar la actitud reincidente en dicha prueba.

————————————-

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

2772

Des que tinc ús de raó, m’he considerat un defensor de tots els animals, convivint amb gossos i gats, va ser fàcil considerar-los membres de la meva família i empatitzar totalment amb ells, sempre he sentit repulsa per la tauromàquia i mai he entès com algú podia anomenar esport a assassinar animals a la muntanya. De fet em trobava més còmode en companyia dels meus gats que amb la de la majoria de la gent, i a molts dels meus amics preferia no conèixer-los massa, no ser que m’anés a assabentar que eren protaurins o caçadors. Però estava sent realment un defensor de tots els animals? o m’estava enganyant a mi mateix?

Ara m’adono que sense saber-ho he estat gran part de la meva vida víctima d’una educació especista. L’especisme és un tipus de discriminació, que concedeix drets a unes espècies d’animals, humans i no humans en detriment dels drets d’unes altres, oprimides en favor dels nostres interessos, sense tenir en compte que parlem d’iguals pel que fa a la seva capacitat de sentir i al seu desig de viure.

Ens van ensenyar a estimar els gossos, a protegir a les balenes i al linx ibèric, a riure’ns amb els dofins en els aquaris i els micos en els zoològics, a menjar-nos als porcs i els pollastres, a vestir-nos amb la pell de les vaques mentre detestàvem els abrics de pell, ens van dir que emmalaltiríem si no menjàvem carn, ous i llet, mentre ens venien medicaments per a l’acidesa, el colesterol i la diabetis. Ens van enganyar, i ens deixem enganyar, perquè és el mes còmode, la qual cosa ens fa sentir-nos persones normals, ens evita qüestionar-nos la nostra moral i ens ajuda a no discutir.

Però arriba un moment en què per la raó que sigui, obres els ulls. En el meu cas vaig anar a un mercat a la Xina, on venien cadells de gos, els mataven i els cuinaven a l’acte, després de sentir-me aterrit, desolat, impotent, cabrejat, vaig tenir un període de reflexió, no podia sentir-me tan miserable davant aquesta situació i alhora ser la causa, de la mateixa destinació d’un cadell de porquet, d’un vedell o d’uns pollets. Quina diferència hi havia? cap, tots tenen la mateixa capacitat de sentir, de sofrir, els mateixos sentiments, tots volen estar amb les seves mares, sentir-se protegits, estimats, tots juguen, són cadells adorables, i tots senten el mateix pànic i terror davant el matador que els tallarà el coll, només per a què puguem gaudir d’uns segons de plaer al nostre paladar.

La qüestió no és la seva intel·ligència, sinó la seva capacitat per sentir. Un gat té el cervell mes desenvolupat que un nen de tres anys, els porcs són més intel·ligents que els gossos, però tots són iguals en alguna cosa, en la seva capacitat de sentir dolor i les seves ganes de viure.

La ciència ha demostrat que podem portar una vida totalment sana amb una alimentació lliure de productes d’origen animal, una vida plena i feliç, sense disposar de la vida de ningú, sense disposar de la seva llibertat, sense torturar, sense esclavitzar, tampoc els necessitem per vestir-nos ni per divertir-nos a costa seva, no obstant això ens arribem a considerar defensors dels animals mentre col·laborem en la seva mort i sofriment. Hem estat enganyats.

Els escorxadors estan allunyats de les ciutats, les seves finestres tapiades amb maons, cap imatge violenta surt en els mitjans, ni tan sols es parla d’això, no té nom, ens venen els productes espedaçats, sense forma que ens recordi que el nostre menjar o el nostre calçat, tenia cara, tenia mare, volia viure.

Mai en la història hi ha hagut una opressió tan brutal cap a un grup d’éssers innocents, ni en numero ni en quantitat de dolor infligit, si el dolor fos mesurable, no tindríem nombres per quantificar el que passa als escorxadors, granges, laboratoris i zoològics del món.

Avui dia no tenim excusa per seguir comportant-nos d’aquesta forma, tenim opcions i tenim accés a tota la informació, només és qüestió de voler conèixer-la, és un acte d’egoisme el no voler accedir a ella, al·legant la nostra gran sensibilitat, jo ho vaig fer durant molt temps i em penedeixo profundament, ens mereixem i tenim el deure de conèixer tota la veritat, el que passa perquè aquest filet arribi al nostre plat, les nostres sabates als nostres peus, i aquest dofí tan simpàtic al seu aquari.

Hem d’accedir a aquesta informació perquè puguem comportar-nos i viure d’acord a la nostra manera de pensar, perquè puguem prendre les nostres pròpies decisions, sobre la base del nostre codi moral i si et consideres un defensor dels animals, és clar quina serà la teva postura.

Ara no consumeixo cap producte d’origen animal, no utilitzo res testat en animals, ni em vesteixo amb ells, però així i tot, no n’hi ha prou. Hem de ser més actius, compartir, informar, conscienciar, ajudar, rescatar, si realment ens considerem defensors dels animals, hem de comportar-nos davant una injustícia d’igual forma sigui qui sigui la víctima, no ens val només amb ajudar els gossos i gats, hem de considerar a tots els animals per igual.

 

Alberto Peláez és corredor de muntanya, especialitzat en ultrafons, amb un gran nombre de victòries a l’esquena, vegà i activista pels drets dels animals, tracta de transmetre un missatge de compatibilitat entre una vida de respecte a tots els éssers vius i l’esport d’alt rendiment.
Tècnic superior en Activitats Físiques, entrenador personal i bomber de professió, reparteix el seu temps entre l’esport i l’ajuda dels animals col·laborant amb diverses societats protectores, donant xerrades i transmetent les seves experiències portant una vida vegana i activa.

1900

Una delegació de la Unió Esportiva Vegetariana participarà en la 33a Marató Ciutat de València i en els 10k per demostrar que la pràctica esportiva no és incompatible amb una alimentació vegetariana .
 
El proper dia 17 de novembre, coincidint amb la 33a marató de València, una delegació de 15 VeggieRunners, apel·latiu popular dels membres de la Unió Esportiva Vegetariana (UDV), es reuniran per córrer la marató i el 10K que se celebra el mateix dia, demostrant que la pràctica esportiva no és incompatible amb una alimentació sostenible amb el medi ambient i respectuosa amb els animals .
 
Els i les corredores populars arribaran a València des de Castella – la Manxa, la Comunitat Valenciana, Catalunya i Madrid per a participar en l’esdeveniment esportiu amb la intenció de fer visible un estil de vida lliure d’explotació animal i respectuós amb el medi ambient i desmuntar els prejudicis sobre la nutrició deficitària atribuïda a la dieta vegetariana.
 
La UDV és un club esportiu format per esportistes vegetarians de diferents disciplines i categories que practiquen i promouen un estil de vida ètic amb els animals i amb el planeta . Els i les VeggieRunners tenen com a objectiu general crear consciència de l’abús i explotació animal a través de la pràctica esportiva. A més pensen que un estil de vida vegà no només és saludable per al cos, per a la consciència i per al planeta sinó la millor manera de començar a aconseguir l’abolició total de l’explotació animal.

LA PLOMA

2546
A la xarrada de les II Jornades Veganes de Benissa, haguí de passar massa ràpidament per damunt d’eixa patètica masculinitat que s’amaga darrere de...

NUTRICIÓ

4623
T'agraden les tradicions? i la cuina? Ara ja pots gaudir d'ambdues sense fer mal a ningú. La TVA ha el·laborat els plats tradicionals del...