Etiquetes Entrades etiquetades amb "deporte"

deporte

13769

L’explotació cap als animals, és una cosa que ens han inculcat des de la nostra més tendra infantessa, una maniobra orquestrada a la perfecció perquè normalitzem conductes que normalment serien aberrants per a un nen.

Els animals ens van ser mostrats en els dibuixos animats i llibres de text, feliços en les granges, contents d’oferir-nos els seus recursos i les seves vides, però, el menjar, quan el sopar era servit mai tenia forma d’animaló, estava trossejat i res ens recordava que aquest tros de carn, va ser un ésser que viu que va morir amb terrible patiment.

Més tard ens ensenyen a l’escola que la proteïna només està en la carn, el calci en la llet i l’omega 3 en el peix i que sense consumir aquests aliments és impossible sobreviure.

Socialment ens van mostrar que per celebrar les nostres festes hem de fer un gran àpat en què un animal, generalment un nadó, ha de ser el gran tiberi, ja sigui un cadell de porc, vaca o gallina.

Ens van mantenir allunyats dels escorxadors, i de les granges d’explotació industrial. Una bena als ulls que ens va mantenir ignorants de la realitat.

Com a conseqüència arribes a desterrar del teu cap, si més no, l’opció de viure d’una manera diferent, perquè ¿qui viuria sense menjar animals, llançant-se a una segura i perillosa deficiència de proteïnes, calci, ferro i vitamines? Qui en el seu sa judici es plantejaria modificar els seus “saludables” hàbits de vida si aquests canvis li durien irremeiablement a la malaltia?

La resposta és evident, ningú.

Totes aquestes mentides es mantenen en el temps, apuntalades fortament per la cultura de la por, reforçades per la desinformació difosa per aquells que es lucren amb el comerç de vides animals, i la por a ser diferent al gruix es la societat.

Per això un del murs més importants a enderrocar, per aconseguir l’alliberament animal, és el de la informació oculta, proporcionant accés a aquesta, per conèixer que una vida sense menjar animals, ni disposar-ne, és totalment saludable, per a nosaltres, els animals i el planeta.

Aquest mur és molt gruixut i és difícil fer mossa en ell. Hi ha molta informació veraç però moltes vegades es difon entre un excés d’opinions i interessos. Per això creiem que demostrar que el veganisme és saludable amb fets és una eina poderosa.

Com activistes i esportistes tractem d’anar picant aquest mur.

Amb aquest objectiu partirà el proper dia 27 de setembre la Transibèrica pels Animals. Un repte esportiu que consistirà en creuar la península Ibèrica en bicicleta des del seu punt més al sud, Tarifa, fins Suances a Cantàbria, unint la mar Mediterrània amb el Cantàbric, més de 1000 quilòmetres que tres esportistes vegans intentarem realitzar en menys de 48 hores.

L’objectiu, a més de seguir demostrant que una dieta vegana és perfectament compatible amb la salut, l’esport i la consecució de grans gestes esportives, d’altra banda tindrà un caràcter solidari.

Els quilòmetres de la ruta seran venuts de manera simbòlica per 3 euros, cadascun, d’aquesta manera tothom podrà formar part d’aquest projecte i col·laborar activament.

Tot el recaptat serà donat a 5 associacions que ajuden als animals, humans i no humans:

Santuari Gaia
Santuari Hof Butenland
Protectora Sara
Rescate Animal Lanzarote
Fundació Sos Himalaia

Amb aquest repte volem inspirar la gent i demostrar que no cal col·laborar amb una indústria de mort i sofriment per portar una vida plena i feliç. Posar el nostre gra de sorra per ajudar a enderrocar aquest mur construït a base de prejudicis, egoisme, costums i falta d’empatia.

Pedalarem cada quilòmetre amb la il·lusió de que el nostre esforç en cada quilòmetre pedalejat es traduirà en ajut econòmic gràcies a vosaltres per ajudar a associacions en què les persones literalment lliuren la seva vida per ajudar els altres.

Si vols ajudar-nos a aconseguir-ho i ser part d’aquest meravellós equip que es posarà en marxa en pocs dies, tens tota la informació necessària al nostre web: www.transibéricaporlosanimales.com

Perquè els animals no tenen veu ajudem prestant-los la teva.

—————

 

Alberto Peláez és corredor de muntanya, especialitzat en ultrafons, amb un gran nombre de victòries a l’esquena, vegà i activista pels drets dels animals, tracta de transmetre un missatge de compatibilitat entre una vida de respecte a tots els éssers vius i l’esport d’alt rendiment.
Tècnic superior en Activitats Físiques, entrenador personal i bomber de professió, reparteix el seu temps entre l’esport i l’ajuda dels animals col·laborant amb diverses societats protectores, donant xerrades i transmetent les seves experiències portant una vida vegana i activa.

3205

Amb l’objectiu de seguir demostrant que una vida de respecte cap a tots els animals és perfectament saludable i compatible fins i tot amb esforços esportius de gran magnitud, ens plantegem un mes d’agost carregat de reptes esportius de gran envergadura, per d’aquesta manera intentar inspirar i conscienciar sobre una vida lliure de patiment animal, ningú ha de morir perquè nosaltres visquem.

El primer repte plantejat va ser la Transpirinenca pels animals, consistent en creuar els Pirineus en bicicleta sense parar, en una sola etapa, des de les ribes de la Mediterrània fins a les del Cantàbric, pujant totes les muntanyes que trobéssim al nostre pas: 16 ports mítics del Tour de França, Tourmalet, Aubisque Aspin …

Paral·lelament a aquest objectiu vam idear una manera de recaptar fons per així poder ajudar als santuaris d’animals més necessitats a Espanya, vendríem simbòlicament cada quilòmetre recorregut pels ciclistes, Pedro Jesús i jo, de aquesta forma tot el que volgués podria ser partícip del nostre desafiament.

Amb la moral pels núvols a l’haver venut tots els quilòmetres i recaptat uns 4.000 euros per als Santuaris Mino Farm Sanctuary, Refugi La Candela, La Pepa i Vacaloura, partim de la platja de Argeles sur Mer. Un recorregut d’aquesta magnitud requeria una gran planificació, així que l’equip humà que portàvem era increïble. Rosa, Marcos, Gonzalo i Fran, que van cuinar, conduir, animar, van pedalar i ens van mimar fent-nos les coses molt més fàcils.

Els primers 70km van ser pràcticament plans, el vent ens donava de cara, una cosa molt frustrant pensant que mai tindríem la recompensa d’un recorregut circular i tenir una part a favor del vent, tot i així el ritme en els primers quilòmetres era ràpid, fruit de la emoció de la sortida. El primer Port, el Col de Jau, una pujada mantinguda de 25km ens va deixar clar la tònica de la ruta, pujades eternes, paisatges impressionants i descensos vertiginosos.

Les primeres 12 hores comencem a ser conscients de la magnitud de la ruta, l’avanç seria molt lent, fer 100km, suposava unes 2 pujades a un port de categoria especial amb els seus corresponents descensos, tot i així arribem a la posta de sol amb energies i més de 200km recorreguts. La meva mare i Fran ens van escalfar una sopa i un plat de quinoa amb verdures, un arròs amb llet de postres i Marcos i Gonzalo ens van ajudar amb un cafè i preparant les nostres llanternes.

La nit que va començar agradable, ràpidament es tornà fosca i freda. Baixar els ports es va convertir en un suplici i la falta de llum ens exigia molta destresa, això poc a poc va anar minant les nostres forces, jo vaig passar una gran crisi, fins i tot vaig pensar en abandonar, però una sopa de miso amb verdura em va tornar a la vida i vam començar a pujar el Perysourde amb 300km a les cames.

Va ser en aquest tram a l’alba quan Pedro es va adonar que el fred l’havia consumit en excés, una tremolor l’impedia tot just pedalar. Després d’una aturada als peus de l’Aspin sembla que recupera i puja a bon ritme, però llavors la son comença a fer efecte durant els descensos. Davant d’una situació que es podia posar perillosa, Pedro es va veure obligat a abandonar, estava trist però en el fons, sabia que si jo seguia el repte seguiria viu i l’objectiu s’acompliria.

A partir d’aquí, l’opció de retirada va abandonar el meu cap, ja no existia, l’únic dubte era l’hora de l’arribada, encara em quedaven uns 285km amb molts ports, així que Fran va rellevar en Pedro i em va acompanyar als pedals, pujant el Tourmalet, Aspin Soulor i Aubisque, en contrast el dia va ser molt calorós i aquest cop una amanida de patates i molta fruita va ser el que em va ajudar.

Després d’aquestes tandes de ports Pedro Jesús va tornar a la bici i em va ajudar durant 40km més!! Ja ho tenia fet. Només em quedaven 4 ports i el comptaquilòmetres ja marcava 500km non stop. Com sempre hi ha alguna cosa que no està en el guió, va aparèixer l’Ahuski, un port a priori de segona va resultar ser el gran colós, rampes del 12% de desnivell mantingudes per 7 km. Gonzalo aquesta vegada em va tranquil·litzar, – “Alberto has d’arribar, tant és l’hora, no et preocupis, et seguirem fins a Sant Joan de Llum” -, aquestes eren les paraules que necessitava, a més parlo amb Sahar per telèfon, això acaba de donar-me tota l’energia que necessitava.

Així amb molta son vaig anar cobrint quilòmetres, fins i tot ens vam perdre, però per sort a la furgo portava un equip 10 i tots van sortir de la furgoneta a animar, mirar el mapa i ajudar-me a trobar el camí correcte!! Durant la baixada a l’últim port uns ulls lluent en la foscor em van cridar l’atenció, vaig frenar immediatament i vaig poder veure un gatet abandonat, no ho vam dubtar, vam aturar el cotxe, la meva mare ja el tenia entre els seus braços.

Seguim baixant i de sobte veiem un grup de gent cridant al voral, són amics que han vingut a rebre’ns!! No m’ho puc creure; ens aturem, ens vam abraçar, vam parlar i amb un xut d’energia em llanço a per la darrera pujada, el meu comptaquilòmetres ja marca 620km, els últims 50 són dantescos, lluitant contra la son, només aconsegueixo arribar gràcies els ànims d’en Fran, les paraules de Gonzalo, els cafès i l’afecte de Marcos, sempre donant-ho tot i com no, al de ma mare, tots ells porten 60 hores sense dormir, estan tan cansats com jo, però no paren de cridar per evitar que em dormi sobre la bici.

Finalment, trobo una manera per mantenir-me despert, cada senyal de trànsit es converteix en una meta imaginària, cap a la qual esprinto amb totes les meves forces, el fogot em manté despert. Així volant, entro a Sant Joan De Llum, arribo a la platja, hem unit l’aigua dels dos mars, l’objectiu està complert. Hem creuat els Pirineus sense descans, no m’ho puc creure, em poso la samarreta de “No Como Animales”, m’abraço als meus companys, sento un instant de felicitat, torno a pensar en els animals, s’esfuma, però seguim motivats per lluitar.

Després de l’èxit del repte, em plantejo 20 dies més tard la meva participació a La Courmayer Champec Chamonix, prova d’ultratrail a peu que voreja el massís del Mont Blanc, són 101km amb 6100 metres de desnivell positiu. En Fran també m’acompanya, em prendré la carrera més relaxat. Almenys això és el que dic, però en la primera pujada em trobo entre els 5 primers d’una carrera internacional. Abans de coronar em despenjo una mica pensant en guardar forces, tot i així no massa, perquè el nivell de la cursa és altíssim i si et descuides et avancen de 20 a 20. Mantinc el meu ritme carregós durant els següents 30km, passem d’Itàlia a Suïssa, creuant el Col De Ferret, fa molta calor i em començo a trobar a corredors exhausts aturats al voral. Arribo al primer avituallament entre els 15 primers, allà l’Ana m’ajuda a carregar aigua i surto pitant. A partir de l’equador de la prova, en plena remuntada, passo una forta crisi per un dolor a l’estómac, potser ocasionat per beure massa, durant dues hores cada gambada és una punxada de dolor, afortunadament sobre el km 80 el meu dolor remet i la darrera part, ja en territori francès, recupero les meves sensacions puc córrer ràpid i torno a guanyar posicions, corono La Tete De Aux Vents i puc veure Chamonix als meus peus, entro a meta emocionat, entre la cridòria del públic amb la megafonia al màxim, he entrat en el top 10.

L’endemà pujo al podi d’una carrera que sempre vaig somiar, porto la samarreta de “No Como Animals”, miro els fotògrafs, aquestes imatges recorreran el món, només penso en la quantitat de gent que pugui veure el missatge, llegir-lo i reflexionar. Torno a ser feliç per un instant, torno a pensar en la destinació de milers de milions d’animals, torno a la realitat, però seguirem lluitant per enderrocar mites.

No disposar de la vida dels altres animals, és ètic, senzill, sa, és el mes sostenible, el més just. Aturar aquest holocaust diari està a les nostres mans, podem destriar el bé del mal, podem prendre decisions, triem l’opció més compassiva amb els animals, amb les persones, amb el planeta. Tenim la solució a tots els problemes en una sola acció, renunciem a la dominació.

 

Alberto Peláez és corredor de muntanya, especialitzat en ultrafons, amb un gran nombre de victòries a l’esquena, vegà i activista pels drets dels animals, tracta de transmetre un missatge de compatibilitat entre una vida de respecte a tots els éssers vius i l’esport d’alt rendiment.
Tècnic superior en Activitats Físiques, entrenador personal i bomber de professió, reparteix el seu temps entre l’esport i l’ajuda dels animals col·laborant amb diverses societats protectores, donant xerrades i transmetent les seves experiències portant una vida vegana i activa.

2572

Hi ha qui recorren el camí de Sant Jaume per espiritualitat, altres persones peregrinen per ser altaveu del veganisme. 784 km aproximadament, des de Roncesvalles fins a la plaça de Santiago de Compostel·la a bici. Aquest repte ho farà Pedro Jesús López-Toribio el proper 10 d’agost. Administratiu en una oficina d’un Parc de Bombers, Pedro pedalarà dia i nit durant més de 36 hores per enderrocar mites i cridar ben alt “que els vegans estem molt forts i sans i som capaços de fer el que ens proposem per molt dur que sigui”, afirma.

El repte va ser ideat entre Pedro López-Toribio i Alberto Peláez Serrano. El segon, ultramaratonià vegà i assidu de samarretes amb el logo “no como animales” va haver de tirar-se enrere en darrer moment a causa de la seva participació en l’Ultra Trail del Mont Blanc. La idea va néixer perquè volien fer alguna cosa junts per enderrocar els mites infundats que titllen al veganisme de dieta insalubre.

López-Toribio ja ha fet reptes semblants, però no amb la intenció de visibilitzar el moviment animalista. Reptes com el trajecte amb bicicleta entre Múrcia i Madrid o l’ascensió en bicicleta a Astúries d’11 ports sense descans. Aquests només van ser, diu, com a repte esportiu personal. “L’ètica és el motor principal del veganisme, però al voltant d’això hem d’ajudar a la gent a derrocar altres pors, tabús i mites que impedeixen en molts casos que aquestes persones s’atreveixin a fer el pas”, comenta. Ell ho va donar fa cinc anys perquè se sentia hipòcrita si adorava uns animals no humans, però després es menjava uns altres. D’ovolactovegetarià a vegà només va deixar passar un parell de mesos. Des de llavors, difon publicacions animalistes a les seves xarxes socials. No obstant això, creu que per diluir aquestes construccions socials negatives sobre el veganisme, la gent “necessita veure una mica més viscut que una publicació” i és per això pel que utilitza l’esport per visibilitzar la causa.

No anirà sol, al seu costat li acompanyarà un cotxe de suport on els seus amics li subministraran menjar i beguda. Ells seran els encarregats d’actualitzar les xarxes socials de Pedro i comentar les novetats que sorgeixin en el dia a dia. “Qualsevol que vulgui verificar que no faré trampes està convidat a seguir-me durant tot el trajecte”. Se surt del pressupost contractar a un notari que ho certifiqui, esmenta entre riures.

Física i emocionalment es troba ben preparat, allò que preveu més difícil és la resistència al somni. Al final, la postura de la bici també creu que li passarà factura. La direcció en la qual bufi el vent i la seva força seran factors fonamentals per poder superar el camí de Sant Jaume. “El meu repte està encara per complir, però evidentment vaig a donar-ho tot per aconseguir-ho. Serà molt, molt dur, però també molt emocionant i motivador. Sé que hi ha molta gent que estarà pendent de mi, he rebut innombrables mostres d’afecte que no vaig a oblidar i que portaré amb mi en els mals moments”.

Quan se li pregunta sobre el futur, és taxatiu: “De moment tinc la ment 100% en això ara i encara no he decidit com afrontaré la propera temporada, segur que el temps m’obrirà portes per decidir”.

TVAnimalista Madrid

2858

Des que tinc ús de raó, m’he considerat un defensor de tots els animals, convivint amb gossos i gats, va ser fàcil considerar-los membres de la meva família i empatitzar totalment amb ells, sempre he sentit repulsa per la tauromàquia i mai he entès com algú podia anomenar esport a assassinar animals a la muntanya. De fet em trobava més còmode en companyia dels meus gats que amb la de la majoria de la gent, i a molts dels meus amics preferia no conèixer-los massa, no ser que m’anés a assabentar que eren protaurins o caçadors. Però estava sent realment un defensor de tots els animals? o m’estava enganyant a mi mateix?

Ara m’adono que sense saber-ho he estat gran part de la meva vida víctima d’una educació especista. L’especisme és un tipus de discriminació, que concedeix drets a unes espècies d’animals, humans i no humans en detriment dels drets d’unes altres, oprimides en favor dels nostres interessos, sense tenir en compte que parlem d’iguals pel que fa a la seva capacitat de sentir i al seu desig de viure.

Ens van ensenyar a estimar els gossos, a protegir a les balenes i al linx ibèric, a riure’ns amb els dofins en els aquaris i els micos en els zoològics, a menjar-nos als porcs i els pollastres, a vestir-nos amb la pell de les vaques mentre detestàvem els abrics de pell, ens van dir que emmalaltiríem si no menjàvem carn, ous i llet, mentre ens venien medicaments per a l’acidesa, el colesterol i la diabetis. Ens van enganyar, i ens deixem enganyar, perquè és el mes còmode, la qual cosa ens fa sentir-nos persones normals, ens evita qüestionar-nos la nostra moral i ens ajuda a no discutir.

Però arriba un moment en què per la raó que sigui, obres els ulls. En el meu cas vaig anar a un mercat a la Xina, on venien cadells de gos, els mataven i els cuinaven a l’acte, després de sentir-me aterrit, desolat, impotent, cabrejat, vaig tenir un període de reflexió, no podia sentir-me tan miserable davant aquesta situació i alhora ser la causa, de la mateixa destinació d’un cadell de porquet, d’un vedell o d’uns pollets. Quina diferència hi havia? cap, tots tenen la mateixa capacitat de sentir, de sofrir, els mateixos sentiments, tots volen estar amb les seves mares, sentir-se protegits, estimats, tots juguen, són cadells adorables, i tots senten el mateix pànic i terror davant el matador que els tallarà el coll, només per a què puguem gaudir d’uns segons de plaer al nostre paladar.

La qüestió no és la seva intel·ligència, sinó la seva capacitat per sentir. Un gat té el cervell mes desenvolupat que un nen de tres anys, els porcs són més intel·ligents que els gossos, però tots són iguals en alguna cosa, en la seva capacitat de sentir dolor i les seves ganes de viure.

La ciència ha demostrat que podem portar una vida totalment sana amb una alimentació lliure de productes d’origen animal, una vida plena i feliç, sense disposar de la vida de ningú, sense disposar de la seva llibertat, sense torturar, sense esclavitzar, tampoc els necessitem per vestir-nos ni per divertir-nos a costa seva, no obstant això ens arribem a considerar defensors dels animals mentre col·laborem en la seva mort i sofriment. Hem estat enganyats.

Els escorxadors estan allunyats de les ciutats, les seves finestres tapiades amb maons, cap imatge violenta surt en els mitjans, ni tan sols es parla d’això, no té nom, ens venen els productes espedaçats, sense forma que ens recordi que el nostre menjar o el nostre calçat, tenia cara, tenia mare, volia viure.

Mai en la història hi ha hagut una opressió tan brutal cap a un grup d’éssers innocents, ni en numero ni en quantitat de dolor infligit, si el dolor fos mesurable, no tindríem nombres per quantificar el que passa als escorxadors, granges, laboratoris i zoològics del món.

Avui dia no tenim excusa per seguir comportant-nos d’aquesta forma, tenim opcions i tenim accés a tota la informació, només és qüestió de voler conèixer-la, és un acte d’egoisme el no voler accedir a ella, al·legant la nostra gran sensibilitat, jo ho vaig fer durant molt temps i em penedeixo profundament, ens mereixem i tenim el deure de conèixer tota la veritat, el que passa perquè aquest filet arribi al nostre plat, les nostres sabates als nostres peus, i aquest dofí tan simpàtic al seu aquari.

Hem d’accedir a aquesta informació perquè puguem comportar-nos i viure d’acord a la nostra manera de pensar, perquè puguem prendre les nostres pròpies decisions, sobre la base del nostre codi moral i si et consideres un defensor dels animals, és clar quina serà la teva postura.

Ara no consumeixo cap producte d’origen animal, no utilitzo res testat en animals, ni em vesteixo amb ells, però així i tot, no n’hi ha prou. Hem de ser més actius, compartir, informar, conscienciar, ajudar, rescatar, si realment ens considerem defensors dels animals, hem de comportar-nos davant una injustícia d’igual forma sigui qui sigui la víctima, no ens val només amb ajudar els gossos i gats, hem de considerar a tots els animals per igual.

 

Alberto Peláez és corredor de muntanya, especialitzat en ultrafons, amb un gran nombre de victòries a l’esquena, vegà i activista pels drets dels animals, tracta de transmetre un missatge de compatibilitat entre una vida de respecte a tots els éssers vius i l’esport d’alt rendiment.
Tècnic superior en Activitats Físiques, entrenador personal i bomber de professió, reparteix el seu temps entre l’esport i l’ajuda dels animals col·laborant amb diverses societats protectores, donant xerrades i transmetent les seves experiències portant una vida vegana i activa.

2223

El dissabte 1 de febrer la ciutat d’Albacete va acollir les I Jornades sobre Drets Animals de la província. S’hi van donar cita més de 200 persones per participar en l’esdeveniment que va comptar amb diferents ponències i degustacions de menjar vegà.

Aquestes primeres jornades van tractar sobre vegetarianisme oferint informació sobre els Drets Animals i sobre una alimentació, ètica, responsable i saludable.

Javier Navarro, president de Ànima Animal, va obrir les jornades amb una presentació senzilla i clara sobre la importància d’aquest tipus d’esdeveniments educatius sobre l’alliberament animal i els drets dels animals.

La primera xerrada va ser a càrrec de la ponent Dora López, llicenciada en filosofia pura, en la que va parlar sobre el paper de la compassió en la defensa dels animals al llarg de la història des d’Aristòtil fins a l’actualitat.

La conferència “Vegetarianisme en la societat actual ” de David Román, president de la Unió Vegetariana Espanyola, va aportar dades sobre els beneficis de la dieta vegetariana en relació als animals, la salut humana i el medi ambient. També va desmitificar alguns punts clau de les suposades mancances alimentàries que s’atribueixen a la dieta vegetariana com ara el ferro, les proteïnes, el calci o la vitamina B12.

La darrera xerrada va anar a càrrec de Fabricio Terraszas i Rubén Miñano, membres de la Unió Esportiva Vegetariana i de Vegetarians AB, que van parlar sobre esport i vegetarianisme, demostrant que es pot arribar a ser esportista seguint una dieta vegetariana i estar en el més alt de la disciplina esportiva.

L’objectiu d’aquest tipus de jornades, segons Ànima Animal i Vegetarians AB , ” és fomentar i donar a conèixer a la societat albacetina que es pot ser vegetarià, sa, esportista i la importància del respecte a tots els animals a través de l’educació” .

Donat l’èxit de participació a les Jornades les associacions pretenen donar continuïtat al projecte i preveuen noves jornades sobre drets animals i altres tipus d’activitats com tallers de cuina vegetariana i xerrades – berenar .

2730

Alberto Peláez Serrano, ultramaratoniano vegà, de l’equip Helly Hansen Trail Team, va conquistar el primer lloc de la II Gomera Paradise en un temps de 6:56:55 h.

La carrera, pertanyent al circuit Adidas de curses de muntanya, amb un recorregut de 59km i 7000m de desnivell acumulat, es va disputar a l’illa de la Gomera.

La duresa de la prova es va veure incrementada per la calor. Peláez, va començar la carrera de menys a més ja que no havia recuperat prou després de recórrer en bicicleta durant 9 dies els 1000 km que creuen els Pirineus . Aquesta estratègia de competició va ser el que li va permetre arribar a meitat de carrera amb forces i poder guanyar-la.

Aquesta és la seva sisena victòria en ultratail com a corredor vegà. Des de l’any passat ha aconseguit guanyar en “Els 10.000 del Soplao” de 126km i la “Tilenus Xtreme” de 105 Km, entre d’altres proves de més de 50 km de distància.

Nascut a Torrelavega (Cantàbria) i establert a Lanzarote, Peláez combina la feina de bomber amb l’afició de corredor de muntanya. Especialista en ultratrail, participa en diferents modalitats encara que la distància en què es troba més còmode és entre 85 i 125 km.

Aquest corredor amateur es va fer vegà fa aproximadament any i mig, a partir d’un viatge a la Xina, on va veure en directe el tracte donat als gossos com a animals per a alimentació humana. Aquesta impactant realitat el va fer veure que és el mateix tracte que reben els porcs, les vaques, les gallines, etc, a Europa i va decidir fer-se vegetarià. El pas definitiu al veganisme va venir després d’uns mesos amb el visionat del documental Earthlings i alguns vídeos sobre la realitat dels animals utilitzats per al consum. La motivació principal per prendre aquesta decisió va ser no ser còmplice de tant patiment i defensar els Drets Animals.

Per a Alberto, aquesta decisió només li ha portat avantatges a tots els nivells, tant mental com de salut. “Al principi vaig pensar que no anava a córrer tan bé com quan era omnívor, però el meu nivell ha pujat bastant, i mai m’he trobat millor amb mi mateix, tot i ser conscient de l’infern en què l’ésser humà ha convertit la vida dels animals, almenys ara puc lluitar contra això “. Comenta.

La conscienciació de l’atleta càntabre amb el veganisme el porta ha córrer i obtenir bons resultats com una forma d’activisme pels Drets Animals, demostrant així que es pot estar sa i fins i tot competir al teu màxim nivell amb una alimentació vegetal 100%. Completa el seu activisme oferint xerrades per informar sobre la opció de vida vegana.

Foto: Gomera Deportes

2317
Foto de José Luis Lastra Vior
Foto de José Luis Lastra Vior

L’atleta Marta González, guanyadora del tercer lloc de la seva categoria a la I Trail de l’Alt Aller (Astúries), va renunciar al premi per consistir aquest en xoriços típics de la zona.

Aquesta corredora popular, practicant de diferents esports entre els quals destaquen el muntanyisme en totes les seves disciplines, va començar en el món de les carreres el 2008 i alterna l’asfalt amb les sendes de muntanya. Veterana des dels seus inicis sempre corre per millorar les seves marques i fer bons llocs en les competicions tocant totes les modalitats de cursa entre els 5km i les ultrafons.

González, sòcia de la Unión Deportiva Vegetariana, és ovo-lacto-vegetariana des de fa uns 12 anys però ella mateixa es defineix “en procés de veganització”. Es va fer vegetariana quan va començar a conviure amb animals, i va advertir que li suposava una inconsistència tractar els gossos i gats com a membres de la família i com a objectes de consum a la resta d’animals domesticats.

Aquesta experiència la va portar a pensar en l’origen dels aliments i d’altres productes de consum i el que va descobrir la va dur a un canvi en la seva manera d’alimentar-se. Reconeix que la compassió va ser important en l’origen, encara que ara pensa que cal anar més enllà de les emocions personals i s’ha de “teoritzar i racionalitzar el nostre comportament ètic amb els animals, de manera que no sigui un afer que acabi remetent exclusivament al dictat de la subjectivitat de cadascú “.

El passat 28 d’octubre, Marta va córrer la I Trail de l’Alt Aller, una cursa de muntanya de 27 km i 4000 m. de desnivell acumulat en què van participar uns 150 corredors i corredores. Aquesta prova ja considerada dura pel terreny d’alta muntanya en què es desenvolupa, els trams tècnics, els desnivells i per ser en autosuficiència, és a dir cada atleta ha de portar amb si el seu propi avituallament, se li va afegir una climatologia adversa amb fred intens i neu durant la primera meitat de la carrera, que va obligar a l’organització a modificar el recorregut inicial per l’acumulació de neu a les parts més altes.

Marta González va aconseguir entrar en meta amb un temps de 3h51minutos després d’una cursa molt dura. La primera meitat, va estar protagonitzada per la neu i el fred que li van fer perdre força temps en la part més alta de recorregut. A la segona part va aconseguir recuperar-se i retallar gran part de la distància que li havien tret altres corredores classificant-se en el tercer lloc de la seva categoria i en el 56 de la general.

En finalitzar la cursa l’organització va oferir un àpat a participants i acompanyants en la qual ja es va tenir en compte l’opció vegetariana. Però no es va pensar en la possibilitat que algú vegetarià guanyés algun dels premis, tots consistents en embotits oferts per un dels patrocinadors de la prova.

Davant aquesta situació Marta González es va dirigir a l’organització dient que en consciència no podia acceptar el premi i que si calia renunciava a ell. L’organització es va mostrar comprensiva en tot moment i van optar per canviar l’embotit per melmelada també de la comarca.

El lliurament de premis, es va desenvolupar normalment amb l’excepció que en el lliurament d’aquest premi no la va realitzar ni l’alcalde del poble ni l’empresa d’embotits patrocinadora de l’esdeveniment.

Foto de José Luis Lastra Vior

LA PLOMA

3349
A la xarrada de les II Jornades Veganes de Benissa, haguí de passar massa ràpidament per damunt d’eixa patètica masculinitat que s’amaga darrere de...

NUTRICIÓ

4526
Per segon any consecutiu Gopal va organitzar el concurs benèfic de truites de patates veganes, com en la primera edició, van estar presents diferents...