Etiquetes Entrades etiquetades amb "caçadors"

caçadors

3395

En la segona dècada del segle XXI la caça segueix vigent com a pràctica que presenta un “saber fer antiquíssim” segons expressen alguns caçadors convençuts, dels molts, massa milers, que encara hi ha a Espanya. Tot i que la caça es va allunyar ja de les seves històriques funcionalitats, actualment aquesta pràctica cinegètica es vincula amb diferents interessos que volen justificar, de nou per a molts, la seva continuïtat en el temps. Per exemple, amb la tradició, identitat, oci, esport, ecologia, relació social, economia o turisme. La caça serveix fins i tot com pseudoteràpia per apaivagar determinades personalitats disfuncionals d’alguns individus que formen part de la societat.

Tornant a la intersecció de la caça amb els diferents contextos esmentats, pot afirmar-se que avui aquesta pràctica “vol continuar de moda” (només cal veure la quantitat de vedats de caça que infesten el territori espanyol), com a mínim en certs sectors (històricament formats per les elits encara que posteriorment s’hagi popularitzat i convertit en una pràctica “recreativa” com lamentablement presenta l’actual Llei (1) i, alhora, ha esdevingut una qüestió especialment controvertida. La caça, que va ser un element primordial en l’àmbit de l’evolució humana o en l’organització social de caçadors-recol·lectors, afortunadament avui presenta un escàs interès entre les generacions joves. S’observa un grau destacat de rebuig cap a la caça, fins i tot entre aquells que són omnívors i que no advoquen directament o conscientment pels drets dels animals. Tot i això, es manté l’afany de la societat caçadora per continuar amb la seva nefasta tasca pedagògica entre els més joves.

Una primera aproximació condueix a buscar una definició de què és la caça i què significa ser caçador, però no hi ha una resposta indiscutible sobre els dos temes, ni tan sols una resposta consensuada entre els mateixos caçadors. Més enllà de ser considerada una activitat inserida en els contextos anteriorment citats (oci, economia, esport, relació social, etc.), caçar presenta una gran complexitat, de manera que el seu significat sobrepassa la definició de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola: “Buscar o perseguir aus, feres i moltes altres classes d’animals per cobrar-los o matar-los“. Enunciació que s’aproxima a moltes de les idees o opinions donades entre caçadors i que, inicialment, serveix com categorització grupal. Caçar no és només l’acte en si ni l’activitat global en si mateixa sinó que se li sumen la simbolització, socialització i jerarquització que es produeix entre els caçadors.

De l’anterior deriva que la caça presenta un itinerari que transita des de crear la caça com a acte en si mateix; a recrear la caça que es produeix en la interacció social entre caçadors que inclou la comunicació i l’intercanvi verbal conduent a la jerarquització col·lectiva. I, en darrer lloc, es troba la representació, a través de la qual s’assimilen profundament les opinions, creences, comportament, etc., tant individualment com en comparació amb els altres, i es configura teòricament i simbòlica aquesta representació, atorgant determinats valors a l’acció desenvolupada que serà compartida pels integrants del grup de caçadors.

Citat per Ortega i Gasset(2), caçar és buscar la caça, expressió que emmiralla el sentir de molts dels caçadors. Santos, caçador ja vell però que encara conserva el seu caràcter dur, orgullós de ser expert en matar i de la seva virilitat demostrada en aquesta tasca, com ell mateix es reconeix, quan narra les seves experiències cinegètiques de tants anys, diu:

… Jo busco la caça i això és caçar, encara que de vegades em passi les hores per la muntanya amb fred, a les fosques, perquè vas de matinada, ni tan sols, perquè són les 4 del matí i camines gairebé sense veure, t’esgarrapes, et colpejes però tu segueixes intentant-lo… el silenci, que no et sentin [els altres animals] i et vas pensant on faràs l’espera i has de ser ràpid i sense soroll [baixa la veu] sense gens de soroll perquè allà només tens sorolls del camp i ells [els altres animals] et senten, són molt fins i saben que ets allà“.

Per a aquest caçador, matar, “cobrar una peça“, en ocasions passa a un segon lloc encara que sigui molt rellevant, perquè el primer que fa és crear la caça, que significa buscar el lloc, aixecar l’espera, “olorar” les seves possibles preses, deambular per la muntanya, en definitiva preparar un escenari on matar serà per a ell el resultat merescut, el premi del caçador. L’absoluta satisfacció en completar el cicle. Com diu Ortega i Gasset, el caçador mata per haver caçat. La qüestió és, sens dubte, desvetllar que tot aquest treball que porta a terme aquell que es considera “bon caçador“, com manifesta l’informant, és una tasca perversa que no és inherent a la naturalesa humana, com els agrada afirmar als caçadors; ni és una tradició ancestral que hagi de perpetuar-se, atès que les tradicions canvien d’acord amb les transformacions socials. I ara la societat té altres horitzons allunyats del “caçar-matar-caçar“, per molt que ens hi posin els vedats i els seus funestos interessos lucratius.

Avui no hi ha explicació possible que justifiqui la matança dels altres animals sota el títol de caçar, sigui des de la perspectiva que sigui. Tampoc serveixen arguments que passen per situar els animals humans com a depredadors naturals dels altres animals ja que existeixen nombroses opcions per alimentar les poblacions humanes. I, per descomptat, la caça no és en cap cas un mètode per controlar la superpoblació de determinades espècies animals, de cap. La qüestió que envolta a aquestes ia totes les creences que contornegen el tema de la caça se situa en els mites. I aquests són històries que, des de temps immemorials, les diferents cultures han creat per expressar les seves experiències, ambicions, èxits; per comprendre el sentit més profund de la vida, per explicar com funciona el món. Aquestes narracions són falses però esdevenen paradigmes tant per al coneixement com per a l’acció. El caràcter ontològic dels mites resideix en aquesta capacitat d’integrar, de forma coherent, una visió del món i de la vida humana amb altres models de caràcter normatiu i ètic dirigits a regular el comportament individual i social.

Santos creu que és un bon caçador, a diferència d’altres amb els quals comparteix “sortides de caça“. I ho creu perquè caçar és, per a ell, una tradició que es dóna en la seva família, que li va transmetre el seu pare:

… Sóc caçador des que vaig néixer! … Caçar és dur, has d’aprendre d’un altre caçador, millor si és el teu pare o el teu avi perquè ells et fan fort, t’ensenyen a ser home, a ser pacient, a esperar que passin [els altres animals] … a buscar el costat on el vent no porta la teva olor, l’alerta … que has d’estar molt despert i escoltant els sorolls, fondre’t amb l’entorn, amb la muntanya, perquè no et vegin [els altres animals]. Encara que no et mous i respires en silenci, estàs en constant alerta, esperant, esperant … Es tracta d’esperar a l’animal no d’anar a buscar-lo. I mentre et congeles perquè fa fred i tires mà a l’ampolla o a la petaca i et fots uns glops per escalfar-te però tot en silenci … i mentre, es fa de dia i això tot és viure com ho han fet sempre els homes. Caçar és cosa d’homes que són els que portaven la carn per alimentar els seus fills. I cal ser molt home per caçar bé“.

Caçar és fonamental en la vida d’aquest informant, forma part indiscutible i inseparable de la seva identitat com a home. Ser caçador li confereix identitat en ser reconegut per altres com a tal i al reconèixer-se com a integrant d’un grup “de prestigi” per a ell. La caça trasllada al caçador a un temps diferent, a un passat remot, despertant un suposat instint ancestral per matar a l’altre animal, impuls que l’informant reconeix com a propi de l’home(3).

Per a en Santos l'(altre) animal no és un ésser en si mateix sinó que la seva dimensió simbòlica i el vincle humà-animal només apareix a partir de l’interès del primer per capturar i matar, “cobrar“, al segon. I això és el genuí de la seva tasca contra el trampós de la caça “preparada” com la “solta de les perdius“:

“... La caça de debò és la que tu surts a buscar i et trobes a la perdiu rebolcant-se a la terra, esporgant-se, i li tires i li dones i la busques i l’agafes i la penges de la teva canana i te les vas penjant … moltes, 20 o més segons el dia … jo portava el meu reclam [perdiu engabiada que atrau altres] que en tenia cura com a un fill perquè cantés bé, la ficava a la seva gàbia verd petita [gàbies de filferro fi, lleugeres, generalment pintades de color verd “ampolla” perquè s’assimilin a l’entorn] i la deixava allà al mig, sola, cantant d’hora, per atreure perdius i em quedava quiet, encarcarat, amb els cartutxos ficats en l’escopeta, apuntant, apuntant … arribaven de cop voleiant amb aquest vol pesat de perdiu que es tira a terra i després s’aixeca així [imita amb les mans com es llença i remunta la perdiu] i “pam” li donava i “pam” a una altra i així … aquesta és la veritable caça la qual et busques perquè ets caçador i no senyoret … i després a la casa els tallava les potes i les guardava en una caixa amb moltes potes que són el premi de molts dies i se les ensenyava a tots, als altres caçadors i et fas fotos quan arribes amb totes [les perdius] penjant del cinturó que boniques són les perdius! I et miren [els altres caçadors i la gent] i els mires … i t’admiren“.

El caçador, entre els “seus“, experimenta una sanció social positiva cap a la pràctica cinegètica, amb expressions d’aprovació. Aquestes sancions reforcen el comportament de l’informant, naturalitzen el fet de matar i integren les seves accions en el context de la comunitat, donant lloc a que altres individus vulguin emular aquest “saber fer” cinegètic que atorga virilitat, admiració, dignitat, estatus social, etc.

D’altra banda, en el seu discurs Santos mostra com es porta a terme el procés socialitzador quan refereix que pensa en ensenyar al seu fill a caçar:

… ets tot un home! ¡machote, machote! em deien allà al poble quan tornava de caçar … hi havia el jutge que és el meu cosí i el mestre i un alcalde també bon caçador, el cap de la Civil i altres del grup, el capellà de vegades també venia i ens anàvem a prendre un xato i em portaven a menjar ¡que deus estar mort de gana! deien … vine a menjar els crostons que te preparat, deia la meva mare i jo anava, anàvem tots als crostons… després de dinar jo li ensenyava a la meva filla la caça perquè era molt curiosa la noia i acariciava les perdius mortes i alguna llebre que també queia … quina cria aquella! es posava a plorar i se n’anava amb les cabres … però després li agradava veure les potes de les meves perdius, em demanava la caixa i jugava o no sé el que feia … […] … el meu fill que era molt petit li agradaven les perdius i jo li ensenyava l’escopeta, li feia olorar els cartutxos buits … pensava que li ensenyaria a caçar com el seu pare, com el seu avi i així … perquè el caçador es fa d’altres, li ensenyen, i després es fa a si mateix, vull dir que aprens però després t’espaviles i et fas bon caçador quan surts sol i et busques la caça així s’aprèn! …“.

En la narració de Santos s’observa la masculinitat heterosexual atribuïda als homes, en realitzar una sèrie de comportaments pels quals aquesta masculinitat els defineix. Els homes s’encarreguen de dur a terme els actes o activitats espectaculars, arriscades i transitòries. En tant que les dones es consideren, en generalment i socialment, menys preparades o capacitades per al desenvolupament d’aquestes activitats. En l’àmbit de la caça, les dones no són ben acollides:

… no són caçadors, no aguanten el que nosaltres i són porugues però a més ¿on s’ha vist dones caçadores? Som els homes els que sempre hem anat a caçar i les dones esperen la caça per treballar-la a la cuina, així s’ha fet sempre… a més els homes quan anem de caça parlem amb les nostres paraules gruixudes, parlem de les nostres coses i de dones també així que… cal ser home per estar amb caçadors… “diu Pedro, el cosí jutge de Santos.

Mentre que la feminitat no acostuma a posar-se en entredit, la masculinitat gairebé sempre ho està, la qual cosa provoca que molts rituals, com en la caça, es basin en demostrar públicament els components masculins de qui els realitzen. Els caçadors es mouen en un context de virilitat exacerbada ja gairebé a cap caçador se li acudiria posar en dubte que aquell que forma part d’aquest ambient de la caça no sigui un “home de veritat“. Un altre aspecte definitori del caçador és la violència, àmpliament manifesta a través de les armes que porta (escopetes, ballestes, ganivets, arcs, matxets, etc.) i que, indefectiblement, provocaran l’aparició de la mort. Una forma de mort que és assassinat, brutal, sagnant, on el caràcter depredador de determinats individus reapareix en la seva forma més abjecta.

La veu d’en Pedro posa de manifest la divisió sexual del treball que es converteix en divisió sexual del lleure, si s’entén la caça des d’aquesta perspectiva que, igual que des dels altres enfocaments, resulta inacceptable. Es categoritza el normal, el propi i el natural a través de rols establerts per a cada sexe, que entronca amb un gènere concret a partir del qual es desenvoluparà el procés enculturador o socialitzador. Aquest informant no és un caçador en sentit estricte, tal com ho entenen els del seu grup i com ho vol dir el mateix Pedro, sinó que ho és per “masculinitat” i per càrrec públic de prestigi social, que li atribueix un “lloc social” concret al poble on resideix. Pere creu que forma part de l’elit (la que manté la “tradició” de caçar i els vedats, segons les seves paraules) perquè té un nivell cultural superior i això, juntament amb el prestigi de ser caçador ocasional, es tradueix en elements de valor social que l’acrediten:

… sóc caçador” a mitges “[fa broma] però pertanyo a una classe social més alta perquè he dedicat la meva vida a estudiar i treballar [va ser jutge] mentre ells [Santos i altres caçadors del grup] es van dedicar a coses senzilles (fusters, lampistes, forners, etc.) i a caçar i clar s’han forjat com a caçadors, coneixen la muntanya… i jo… jo conec les lleis i també la caça tot i que menys…“.

Quan Santos explica algunes sortides amb altres caçadors assenyala que alguns d’ells, procedents de l’àmbit urbà, “no tenen consciència” i “no respecten la muntanya“:

… algunes vegades anàvem en grup, 10 o 12 [caçadors] que són molts i ens dèiem per on i com situar-nos per no amuntegar-nos i pegar-nos trets entre nosaltres. Portaven gossos … Jo mai vaig voler perquè són un destorb quan ja no serveixen i com aquí no gasten plom en ells, els abandonen o els tiren a pous perquè no tornin… jo no estic d’acord i per això mai vaig tenir gossos. El meu pare sí que tenia i molts i els matava com fos perquè deia que total no eren més que gossos i les gosses farien més… […]… Quan anàvem junts amb alguns que venien de la ciutat, aquest dia era un infern perquè una cosa és caçar i l’altra és destrossar. Arribaven amb l’ànsia i disparaven a tot … a tot el que es movia li tiraven una barbaritat!… Un cop vaig veure un disparant als seus gossos perquè no hi havia caçat res i estava rabiós. Els va matar als 5 gossos que tenia. Això no és caçar. Jo això ho veig malament… ja que aquests caçadors de ciutat venien vestits de diumenge i tiraven a tot ¡un desastre perillós! Perquè aquests no són caçadors de veritat…“.

En aquest fragment del relat de Santos s’observa la cruïlla entre què és el que s’entén per caça i el concepte de caçador, que han anat esbossant els informants a través de les seves explicacions. De manera que, òbviament, aquell que caça és el caçador i que el caçador és qui caça. Però, no tot el que caça rep la consideració de caçador. Pot deduir-se que es tracta d’una atribució i reconeixement social que, de nou, condueix als conceptes de virilitat, masculinitat, home fet a si mateix, etc., que descriuen a un tipus particular d’individu capaç de matar a altres animals sense qüestionar-la seva acció des d’una posició ètica.

Una de les idees que deriva d’aquesta breu reflexió etnogràfica és que, encara que Santos i Pedro siguin caçadors de diferent nivell d’experiència, tots dos són vells de més de 80 anys i les seves experiències caçadores van acabar fa més de 15, la qual cosa presenta un recorregut que potser és diferent al que segueixen els caçadors actuals. No obstant això, de les seves narracions es desprenen dues tipologies de caçadors encara existents: el solitari, que rastreja la muntanya a la recerca de signes que li mostrin l’invisible, que li procurin aguaitar a l'(altre) animal i matar-lo en exclusiva i, d’altra banda, el grup de caçadors (rurals o de ciutat) que practica la caça amb relativa freqüència, sigui a la muntanya o al vedat, i que, a diferència del caçador fet a si mateix, són gent que cacen per entreteniment, per trencar amb la monotonia de les seves vides mentre acaben amb les d’altres animals.

Un aspecte que sobrevola l’explicat pels informants fa referència a la idea de “ser caçador” i el “senyoret“. El primer, s’ha dit ja, es fa a si mateix i busca la caça. El senyoret és aquell que caça en el vedat i aquest fet en si mateix és, per a molts, massa caçadors, un element de prestigi. Perquè la caça representa una inversió econòmica notable realitzada pels caçadors, en forma de pagament de quotes dels vedats, els gossos, armes, munició, viatges, manutenció, vestimenta, auxiliars de camp, etc. És una caça mercantilitzada i aquest és, precisament, un dels mòbils que donen continuïtat a la pràctica cinegètica.

Altres elements que es manegen assíduament per justificar el suposat valor de la caça és el voler considerar-la patrimoni immaterial i disfressar-la amb termes com cultura, tradició, identitat, reconeixement social, prestigi i un llarg etcètera de paraules amb les quals defensar l’indefensable de matar els altres animals. La caça, sense cap dubte és una activitat predadora que no es pot justificar, ni pot tenir lloc, en les nostres societats.

A títol final, recordar als dos informants, membres destacats d’un grup de caçadors, que amb els seus relats han fet possible aquesta aproximació al món de la caça. Això no obsta per a assenyalar que avui, aquests dos vells, xacrosos i un tant obesos, d’esclarissat pèl blanc, amb rostres plens d’arrugues i pell morena, mig curts de vista, apareixen com ancians afables i bondadosos que dormiten al sol d’un tebi matí de hivern, mentre en el seu haver compten amb la matança continuada dels altres animals. Un genocidi realitzat al llarg de més de 70 anys de les seves vides. I no expressen en cap moment cap penediment perquè entenen que “la caça és una cosa natural en l’home“, amb la qual cosa ni tan sols se’ls ocorre qüestionar el seu comportament.

———————
1 Codigo de Caza (pdf) – BOE.es L’última versió d’aquest Codi està disponible en: www.boe.es/legislacion/codigos/
2 Ortega i Gasset, J., 1960 Sobre la caza, los toros y el toreo. Madrid: Revista de Occidente, Alianza Editorial.
3 S’utilitza “home” perquè és el terme que empra l’informant. Si no és així, es fan servir les expressions “ésser humà” o “individu” que s’entenen políticament correctes per incloure al gènere femení que no es troba representat en el vocable home.

——————–

 

Antropòloga, activista pels drets dels animals, feminista, vegana, heterodisident. Acompanyo i comparteixen la meva vida 3 gates meravelloses. Fundadora d’Antropologia de la Vida Animal. Grup d’Estudis d’Etnozoologia. Professora universitària: explico a generacions de joves qui són els altres animals amb l’esperança que un dia canviï la consideració cap als animals no humans.

LA PLOMA

2577
A la xarrada de les II Jornades Veganes de Benissa, haguí de passar massa ràpidament per damunt d’eixa patètica masculinitat que s’amaga darrere de...

NUTRICIÓ

4597
El programa Cuina Vegana ens ensenya a cuinar la tradicional truita de patates. Ingredients per a 6 - 8 persones: 5 – 6 patates vermelles mitjanes. 2...