Etiquetes Entrades etiquetades amb "caça"

caça

382

Va marxar la superstició però es van romandre l’estupidesa, la crueltat i la cobdícia, assentades amb especial èmfasi a Espanya, un país on tant es maten llops “perquè hi ha molts” com torturen bous fins a la mort “perquè no s’extingeixin”.

Mentre a l’Amèrica precolombina ja practicaven la convivència amb el llop i en certa mesura, amb les seves excepcions, aquesta actitud de respecte la conserven avui (i allà segueix havent persones i altres espècies, no se’ls han menjat a tots) aquí hem passat per diverses etapes d’una mateixa travessia per la ignorància i la maldat: convertir-lo en el dolent dels contes, espantar amb ell als nens i als que no ho eren, dotar-lo de poders sobrenaturals i nocius, associar-lo amb el diable i fins amb l’anunci avançat de la mort humana. Els llums no van servir per transformar la seva sort només ho van fer per buscar noves justificacions per a la seva persecució i assassinat. Així, censos sovint falsejades es van posar al servei de l’estadística de l’extermini, ramaders al de les indemnitzacions abandonant no poques vegades a animals malalts o ferits en les muntanyes per després cridar: “Que me’l va matar el llop!”, I cobrar, és clar, i caçadors, com sempre, de la seva inesgotable set de violència, en aquesta tirada malaltissa seva per esclatar entranyes on les de qualsevol peça els valen, des de perdius fins lleopards però un llop, per ser l’animal que és, satisfà millor la “trofeitis” del seu hipogonadisme moral que un vulgar ocell, i els surt més assequible matar exemplars aquí que anar a caçar grans felins a Botswana, que també és una cosa que els posa molt.

En les llegendes dels natius americans existia igualment la creença que de vegades el llop es transformava en home però en aquest cas asseguraven que ho feia per ajudar a humans en problemes, a Europa la seva mutació es deia que era per assassinar i, a dia d’avui, lliures ja d’aquest tipus de mites, a l’altre costat de l’oceà perviu certa protecció i a aquest l’afany del seu extermini. El coneixement només ha servit en el nostre cas per fer-nos sanguinaris més modernitzats i a Espanya, per no variar, les masmorres de la mediocritat ètica tenen portes que pesen molt més.

Potser això expliqui en part que cada vegada que en una pàgina de caça es penja la fotografia d’una ovella suposadament atacada per llops per demostrar el necessari que és acabar amb ells amb expressions del tipus “Gestió i sostenibilitat”, els comentaris dels escopeters acaben indefectiblement en frases com: “Visca la caça”, “Caço perquè és legal i perquè em surt dels coll…”, “No teniu ni put… idea ecolojetas” i així, en aquesta línia. La seva línia habitual.

Després sí, en descàrrec de pinxos covards i per diversió (des de lluny, amb una arma i principalment per treure la foto, a allò que Joan Carles I o César Cadaval), argumenten que també els animals maten per menjar. Per descomptat però llavors en què quedem: ¿matar per alimentar-se és lícit per a un caçador i no per a un llop? ¿al segon l’assassinem legalment i al primer l’anomenem assassí legal?

Els llops no fan campionats de mort on guanya el que més cadàvers acumula, no transformen en punts les cornamentes de les seves preses i escullen la que sumi més, els llops cacen nus el just per menjar, no es preparen en armeries ni dissequen o decapiten les seves víctimes per exhibir-les. I els llops no maten humans. Els caçadors maten llops, conills, gossos, porcs senglars, elefants, gats, cabirols… I a dones i homes amb els seus “errors”. Els llops són molt menys mortífers, sense aquesta malaptesa letal i sense aquesta cobdícia per atresorar cossos. Els dos últims conceptes van units: el que té pressa per matar acabarà portant-se la vida de qui no pretenia. Sort que després posant-li un adjectiu i un substantiu: “Desgraciat accident” i afegint un parell d’afirmacions a l’estil: “Estem desolats” i “No entenem com va poder passar”, queda resolt de forma política, legal i sembla que fins socialment correcta l’assumpte de dues dotzenes de morts i dos milers de ferits humans a l’any.

No és una qüestió de seguretat ni tampoc ecològica sinó geogràfica, cognitiva, moral i econòmica. Per això néixer llop a Espanya és com néixer bou aquí: fer-ho amb una sentència de mort anticipada signada. Han desaparegut els toros a Anglaterra o les ovelles a Costa Rica? No. Els humans?, tampoc, però en aquest país hi ha massa poderós i diners pel mig en els dos afers. No resulta estrany que en casos de corrupció s’escolti la paraula caceres en relació amb els condemnats o veure’ls presenciant corrides. Això és Espanya, més profunda que elevada encara.

Aquí som molt més moderns per a la gestió d’indemnitzacions o per a la fabricació de rifles que per dominar la nostra part més violenta. I quan no hi ha motius reals som únics per inventar i creure’ls. O no, però això ja és igual, el que no posa la raó l’aporta la roïndat i sobre tots els interessos. Llegeixo la següent notícia: “La Plataforma Sierra Norte de Guadalajara de Ramaders denuncia que les grans bandades de voltors que habiten en aquestes zones han atacat a vaques recentment parides i les han devorades”, i afegeixen “exigim compensacions ràpides pels danys produïts”. A veure el que triga l’Oficina Nacional de la Caça a demanar que el voltor es catalogui com a espècie cinegètica. El que s’ha de xarlar tenint un amb les ales obertes i momificat a la sala.

I no estic negant que hi hagi atacs de llops, el que dic és que no són tants com asseguren ni tots dels que l’acusen provenen d’ell, que hi ha un bon nombre de denúncies falses, que hi ha ramaders que compren animals barats i en males condicions per deixar-los a la seva sort i estafar l’Administració, com aquell dels poltres a 30 €, que perquè els resulta més rendible eviten a propòsit prendre mesures de protecció i, en tot cas els que sí siguin reals i no hi hagi voluntarietat o negligència de l’home no poden justificar que s’autoritzi la matança d’aquest animal. Les indemnitzacions cobreixen l’actuació natural d’una criatura no racional de la mateixa manera que les assegurances ho fan amb els ferits i morts humans de la caça en successos on sí intervé la decisió conscient (de disparar) d’un ésser racional. I que jo sàpiga ningú demana una quota de caçadors caçats al sud del Duero o a les muntanyes asturianes per això o pels gossos, espècies o cries protegides que maten, per les seves pràctiques furtives, pels incendis o contaminació que provoquen o per l’exemple de normalització de la violència que transmeten.

Per cert, que aquesta connivència caçador-ramader a l’hora de voler fer-nos veure que la mort del llop és una necessitat es trenca en els seus debats. He vist diversos textos de escopeters explicant que el que ells fan no porta la càrrega de crueltat a la qual es veuen sotmesos els animals en granges i escorxadors. La resposta més calmada que els donen els ramaders és que no els criminalitzin, que ells respecten i cuiden molt als seus animals i que el que fan és legal. Insults també n’hi ha. O sigui, els mateixos arguments i actitud que utilitzen els caçadors contra nosaltres.

Tot el que maltracta o mata animals assenyala a altres semblants quan se l’acusa de fer-ho: “Allò és pitjor”, “D’això no dieu res?”. I quan sí que diem, de tot i de tots, perquè l’animalisme veritable ni és covard ni és excloent, llavors fan front comú, tot i que una estona abans i una mica després es treguin els ulls entre ells.

Són humans amb no poc de pocavergonyes en alguns aspectes i amb una llei a vegades taülla també de la seva part. Per això, el llop sempre mor en les rondalles i en la vida real tot i que el mentider, el cobdiciós, el sàdic, el destructiu i aterridor és l’home. Però és ell qui redacta les normes i en cap terra envaïda ni camp d’extermini són les víctimes les que posseeixen els drets per escrit. No cal anar-se’n a la muntanya, no cal parlar d’animals, mirem a la UE, a Turquia i als refugiats. En la nostra espècie som, sovint, un 50% caçadors i un 50% ramaders. O sigui, el 100% de nosaltres al servei de la mort dels més vulnerables.

No, no sembla compatible aquí la coexistència del llop ibèric amb l’homo ibericus i en aquesta pugna surt guanyant sempre el segon. A l’Espanya d’acudits masclistes i homòfobs, on es trenquen la cara per un resultat de futbol, ​​on llancejar a un brau o matar cavalls d’esgotament i set per anar a veure una Verge és tradició i un exercici de llibertat, no és de esperar que pugui tenir moltes oportunitats el primer, i menys amb un Govern digne d’un remake de la Escopeta Nacional.

 


Julio Ortega Fraile, activista pels Dres dels Animals, escriptor, coordinador de la Plataforma “Manos Rojas”, col·laborador a El Caballo de Nietzsche i presentador del Programa PUNT DE LECTURA a la TVAnimalista. Vaig ser Delegat per a Pontevedra de l’Associació Animalista LIBERA! i Secretari d’Organizació i Delegat per a Galicia del PACMA. El meu llibre: De la Servitud Humana, la meva pel·lícula: Los Lunes al Sol, la meva cançó (de vegades canvia, però no el cantant): Una Noche de Verano d’Andrés Suárez. No m’agraden les banderes pero em quedo amb la republicana i m’encanta veure rastes al Congrés dels Diputats. I sí, em fa molt de fàstic el rei, el d’abans i el d’ara.

477

En la segona dècada del segle XXI la caça segueix vigent com a pràctica que presenta un “saber fer antiquíssim” segons expressen alguns caçadors convençuts, dels molts, massa milers, que encara hi ha a Espanya. Tot i que la caça es va allunyar ja de les seves històriques funcionalitats, actualment aquesta pràctica cinegètica es vincula amb diferents interessos que volen justificar, de nou per a molts, la seva continuïtat en el temps. Per exemple, amb la tradició, identitat, oci, esport, ecologia, relació social, economia o turisme. La caça serveix fins i tot com pseudoteràpia per apaivagar determinades personalitats disfuncionals d’alguns individus que formen part de la societat.

Tornant a la intersecció de la caça amb els diferents contextos esmentats, pot afirmar-se que avui aquesta pràctica “vol continuar de moda” (només cal veure la quantitat de vedats de caça que infesten el territori espanyol), com a mínim en certs sectors (històricament formats per les elits encara que posteriorment s’hagi popularitzat i convertit en una pràctica “recreativa” com lamentablement presenta l’actual Llei (1) i, alhora, ha esdevingut una qüestió especialment controvertida. La caça, que va ser un element primordial en l’àmbit de l’evolució humana o en l’organització social de caçadors-recol·lectors, afortunadament avui presenta un escàs interès entre les generacions joves. S’observa un grau destacat de rebuig cap a la caça, fins i tot entre aquells que són omnívors i que no advoquen directament o conscientment pels drets dels animals. Tot i això, es manté l’afany de la societat caçadora per continuar amb la seva nefasta tasca pedagògica entre els més joves.

Una primera aproximació condueix a buscar una definició de què és la caça i què significa ser caçador, però no hi ha una resposta indiscutible sobre els dos temes, ni tan sols una resposta consensuada entre els mateixos caçadors. Més enllà de ser considerada una activitat inserida en els contextos anteriorment citats (oci, economia, esport, relació social, etc.), caçar presenta una gran complexitat, de manera que el seu significat sobrepassa la definició de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola: “Buscar o perseguir aus, feres i moltes altres classes d’animals per cobrar-los o matar-los“. Enunciació que s’aproxima a moltes de les idees o opinions donades entre caçadors i que, inicialment, serveix com categorització grupal. Caçar no és només l’acte en si ni l’activitat global en si mateixa sinó que se li sumen la simbolització, socialització i jerarquització que es produeix entre els caçadors.

De l’anterior deriva que la caça presenta un itinerari que transita des de crear la caça com a acte en si mateix; a recrear la caça que es produeix en la interacció social entre caçadors que inclou la comunicació i l’intercanvi verbal conduent a la jerarquització col·lectiva. I, en darrer lloc, es troba la representació, a través de la qual s’assimilen profundament les opinions, creences, comportament, etc., tant individualment com en comparació amb els altres, i es configura teòricament i simbòlica aquesta representació, atorgant determinats valors a l’acció desenvolupada que serà compartida pels integrants del grup de caçadors.

Citat per Ortega i Gasset(2), caçar és buscar la caça, expressió que emmiralla el sentir de molts dels caçadors. Santos, caçador ja vell però que encara conserva el seu caràcter dur, orgullós de ser expert en matar i de la seva virilitat demostrada en aquesta tasca, com ell mateix es reconeix, quan narra les seves experiències cinegètiques de tants anys, diu:

… Jo busco la caça i això és caçar, encara que de vegades em passi les hores per la muntanya amb fred, a les fosques, perquè vas de matinada, ni tan sols, perquè són les 4 del matí i camines gairebé sense veure, t’esgarrapes, et colpejes però tu segueixes intentant-lo… el silenci, que no et sentin [els altres animals] i et vas pensant on faràs l’espera i has de ser ràpid i sense soroll [baixa la veu] sense gens de soroll perquè allà només tens sorolls del camp i ells [els altres animals] et senten, són molt fins i saben que ets allà“.

Per a aquest caçador, matar, “cobrar una peça“, en ocasions passa a un segon lloc encara que sigui molt rellevant, perquè el primer que fa és crear la caça, que significa buscar el lloc, aixecar l’espera, “olorar” les seves possibles preses, deambular per la muntanya, en definitiva preparar un escenari on matar serà per a ell el resultat merescut, el premi del caçador. L’absoluta satisfacció en completar el cicle. Com diu Ortega i Gasset, el caçador mata per haver caçat. La qüestió és, sens dubte, desvetllar que tot aquest treball que porta a terme aquell que es considera “bon caçador“, com manifesta l’informant, és una tasca perversa que no és inherent a la naturalesa humana, com els agrada afirmar als caçadors; ni és una tradició ancestral que hagi de perpetuar-se, atès que les tradicions canvien d’acord amb les transformacions socials. I ara la societat té altres horitzons allunyats del “caçar-matar-caçar“, per molt que ens hi posin els vedats i els seus funestos interessos lucratius.

Avui no hi ha explicació possible que justifiqui la matança dels altres animals sota el títol de caçar, sigui des de la perspectiva que sigui. Tampoc serveixen arguments que passen per situar els animals humans com a depredadors naturals dels altres animals ja que existeixen nombroses opcions per alimentar les poblacions humanes. I, per descomptat, la caça no és en cap cas un mètode per controlar la superpoblació de determinades espècies animals, de cap. La qüestió que envolta a aquestes ia totes les creences que contornegen el tema de la caça se situa en els mites. I aquests són històries que, des de temps immemorials, les diferents cultures han creat per expressar les seves experiències, ambicions, èxits; per comprendre el sentit més profund de la vida, per explicar com funciona el món. Aquestes narracions són falses però esdevenen paradigmes tant per al coneixement com per a l’acció. El caràcter ontològic dels mites resideix en aquesta capacitat d’integrar, de forma coherent, una visió del món i de la vida humana amb altres models de caràcter normatiu i ètic dirigits a regular el comportament individual i social.

Santos creu que és un bon caçador, a diferència d’altres amb els quals comparteix “sortides de caça“. I ho creu perquè caçar és, per a ell, una tradició que es dóna en la seva família, que li va transmetre el seu pare:

… Sóc caçador des que vaig néixer! … Caçar és dur, has d’aprendre d’un altre caçador, millor si és el teu pare o el teu avi perquè ells et fan fort, t’ensenyen a ser home, a ser pacient, a esperar que passin [els altres animals] … a buscar el costat on el vent no porta la teva olor, l’alerta … que has d’estar molt despert i escoltant els sorolls, fondre’t amb l’entorn, amb la muntanya, perquè no et vegin [els altres animals]. Encara que no et mous i respires en silenci, estàs en constant alerta, esperant, esperant … Es tracta d’esperar a l’animal no d’anar a buscar-lo. I mentre et congeles perquè fa fred i tires mà a l’ampolla o a la petaca i et fots uns glops per escalfar-te però tot en silenci … i mentre, es fa de dia i això tot és viure com ho han fet sempre els homes. Caçar és cosa d’homes que són els que portaven la carn per alimentar els seus fills. I cal ser molt home per caçar bé“.

Caçar és fonamental en la vida d’aquest informant, forma part indiscutible i inseparable de la seva identitat com a home. Ser caçador li confereix identitat en ser reconegut per altres com a tal i al reconèixer-se com a integrant d’un grup “de prestigi” per a ell. La caça trasllada al caçador a un temps diferent, a un passat remot, despertant un suposat instint ancestral per matar a l’altre animal, impuls que l’informant reconeix com a propi de l’home(3).

Per a en Santos l'(altre) animal no és un ésser en si mateix sinó que la seva dimensió simbòlica i el vincle humà-animal només apareix a partir de l’interès del primer per capturar i matar, “cobrar“, al segon. I això és el genuí de la seva tasca contra el trampós de la caça “preparada” com la “solta de les perdius“:

“... La caça de debò és la que tu surts a buscar i et trobes a la perdiu rebolcant-se a la terra, esporgant-se, i li tires i li dones i la busques i l’agafes i la penges de la teva canana i te les vas penjant … moltes, 20 o més segons el dia … jo portava el meu reclam [perdiu engabiada que atrau altres] que en tenia cura com a un fill perquè cantés bé, la ficava a la seva gàbia verd petita [gàbies de filferro fi, lleugeres, generalment pintades de color verd “ampolla” perquè s’assimilin a l’entorn] i la deixava allà al mig, sola, cantant d’hora, per atreure perdius i em quedava quiet, encarcarat, amb els cartutxos ficats en l’escopeta, apuntant, apuntant … arribaven de cop voleiant amb aquest vol pesat de perdiu que es tira a terra i després s’aixeca així [imita amb les mans com es llença i remunta la perdiu] i “pam” li donava i “pam” a una altra i així … aquesta és la veritable caça la qual et busques perquè ets caçador i no senyoret … i després a la casa els tallava les potes i les guardava en una caixa amb moltes potes que són el premi de molts dies i se les ensenyava a tots, als altres caçadors i et fas fotos quan arribes amb totes [les perdius] penjant del cinturó que boniques són les perdius! I et miren [els altres caçadors i la gent] i els mires … i t’admiren“.

El caçador, entre els “seus“, experimenta una sanció social positiva cap a la pràctica cinegètica, amb expressions d’aprovació. Aquestes sancions reforcen el comportament de l’informant, naturalitzen el fet de matar i integren les seves accions en el context de la comunitat, donant lloc a que altres individus vulguin emular aquest “saber fer” cinegètic que atorga virilitat, admiració, dignitat, estatus social, etc.

D’altra banda, en el seu discurs Santos mostra com es porta a terme el procés socialitzador quan refereix que pensa en ensenyar al seu fill a caçar:

… ets tot un home! ¡machote, machote! em deien allà al poble quan tornava de caçar … hi havia el jutge que és el meu cosí i el mestre i un alcalde també bon caçador, el cap de la Civil i altres del grup, el capellà de vegades també venia i ens anàvem a prendre un xato i em portaven a menjar ¡que deus estar mort de gana! deien … vine a menjar els crostons que te preparat, deia la meva mare i jo anava, anàvem tots als crostons… després de dinar jo li ensenyava a la meva filla la caça perquè era molt curiosa la noia i acariciava les perdius mortes i alguna llebre que també queia … quina cria aquella! es posava a plorar i se n’anava amb les cabres … però després li agradava veure les potes de les meves perdius, em demanava la caixa i jugava o no sé el que feia … […] … el meu fill que era molt petit li agradaven les perdius i jo li ensenyava l’escopeta, li feia olorar els cartutxos buits … pensava que li ensenyaria a caçar com el seu pare, com el seu avi i així … perquè el caçador es fa d’altres, li ensenyen, i després es fa a si mateix, vull dir que aprens però després t’espaviles i et fas bon caçador quan surts sol i et busques la caça així s’aprèn! …“.

En la narració de Santos s’observa la masculinitat heterosexual atribuïda als homes, en realitzar una sèrie de comportaments pels quals aquesta masculinitat els defineix. Els homes s’encarreguen de dur a terme els actes o activitats espectaculars, arriscades i transitòries. En tant que les dones es consideren, en generalment i socialment, menys preparades o capacitades per al desenvolupament d’aquestes activitats. En l’àmbit de la caça, les dones no són ben acollides:

… no són caçadors, no aguanten el que nosaltres i són porugues però a més ¿on s’ha vist dones caçadores? Som els homes els que sempre hem anat a caçar i les dones esperen la caça per treballar-la a la cuina, així s’ha fet sempre… a més els homes quan anem de caça parlem amb les nostres paraules gruixudes, parlem de les nostres coses i de dones també així que… cal ser home per estar amb caçadors… “diu Pedro, el cosí jutge de Santos.

Mentre que la feminitat no acostuma a posar-se en entredit, la masculinitat gairebé sempre ho està, la qual cosa provoca que molts rituals, com en la caça, es basin en demostrar públicament els components masculins de qui els realitzen. Els caçadors es mouen en un context de virilitat exacerbada ja gairebé a cap caçador se li acudiria posar en dubte que aquell que forma part d’aquest ambient de la caça no sigui un “home de veritat“. Un altre aspecte definitori del caçador és la violència, àmpliament manifesta a través de les armes que porta (escopetes, ballestes, ganivets, arcs, matxets, etc.) i que, indefectiblement, provocaran l’aparició de la mort. Una forma de mort que és assassinat, brutal, sagnant, on el caràcter depredador de determinats individus reapareix en la seva forma més abjecta.

La veu d’en Pedro posa de manifest la divisió sexual del treball que es converteix en divisió sexual del lleure, si s’entén la caça des d’aquesta perspectiva que, igual que des dels altres enfocaments, resulta inacceptable. Es categoritza el normal, el propi i el natural a través de rols establerts per a cada sexe, que entronca amb un gènere concret a partir del qual es desenvoluparà el procés enculturador o socialitzador. Aquest informant no és un caçador en sentit estricte, tal com ho entenen els del seu grup i com ho vol dir el mateix Pedro, sinó que ho és per “masculinitat” i per càrrec públic de prestigi social, que li atribueix un “lloc social” concret al poble on resideix. Pere creu que forma part de l’elit (la que manté la “tradició” de caçar i els vedats, segons les seves paraules) perquè té un nivell cultural superior i això, juntament amb el prestigi de ser caçador ocasional, es tradueix en elements de valor social que l’acrediten:

… sóc caçador” a mitges “[fa broma] però pertanyo a una classe social més alta perquè he dedicat la meva vida a estudiar i treballar [va ser jutge] mentre ells [Santos i altres caçadors del grup] es van dedicar a coses senzilles (fusters, lampistes, forners, etc.) i a caçar i clar s’han forjat com a caçadors, coneixen la muntanya… i jo… jo conec les lleis i també la caça tot i que menys…“.

Quan Santos explica algunes sortides amb altres caçadors assenyala que alguns d’ells, procedents de l’àmbit urbà, “no tenen consciència” i “no respecten la muntanya“:

… algunes vegades anàvem en grup, 10 o 12 [caçadors] que són molts i ens dèiem per on i com situar-nos per no amuntegar-nos i pegar-nos trets entre nosaltres. Portaven gossos … Jo mai vaig voler perquè són un destorb quan ja no serveixen i com aquí no gasten plom en ells, els abandonen o els tiren a pous perquè no tornin… jo no estic d’acord i per això mai vaig tenir gossos. El meu pare sí que tenia i molts i els matava com fos perquè deia que total no eren més que gossos i les gosses farien més… […]… Quan anàvem junts amb alguns que venien de la ciutat, aquest dia era un infern perquè una cosa és caçar i l’altra és destrossar. Arribaven amb l’ànsia i disparaven a tot … a tot el que es movia li tiraven una barbaritat!… Un cop vaig veure un disparant als seus gossos perquè no hi havia caçat res i estava rabiós. Els va matar als 5 gossos que tenia. Això no és caçar. Jo això ho veig malament… ja que aquests caçadors de ciutat venien vestits de diumenge i tiraven a tot ¡un desastre perillós! Perquè aquests no són caçadors de veritat…“.

En aquest fragment del relat de Santos s’observa la cruïlla entre què és el que s’entén per caça i el concepte de caçador, que han anat esbossant els informants a través de les seves explicacions. De manera que, òbviament, aquell que caça és el caçador i que el caçador és qui caça. Però, no tot el que caça rep la consideració de caçador. Pot deduir-se que es tracta d’una atribució i reconeixement social que, de nou, condueix als conceptes de virilitat, masculinitat, home fet a si mateix, etc., que descriuen a un tipus particular d’individu capaç de matar a altres animals sense qüestionar-la seva acció des d’una posició ètica.

Una de les idees que deriva d’aquesta breu reflexió etnogràfica és que, encara que Santos i Pedro siguin caçadors de diferent nivell d’experiència, tots dos són vells de més de 80 anys i les seves experiències caçadores van acabar fa més de 15, la qual cosa presenta un recorregut que potser és diferent al que segueixen els caçadors actuals. No obstant això, de les seves narracions es desprenen dues tipologies de caçadors encara existents: el solitari, que rastreja la muntanya a la recerca de signes que li mostrin l’invisible, que li procurin aguaitar a l'(altre) animal i matar-lo en exclusiva i, d’altra banda, el grup de caçadors (rurals o de ciutat) que practica la caça amb relativa freqüència, sigui a la muntanya o al vedat, i que, a diferència del caçador fet a si mateix, són gent que cacen per entreteniment, per trencar amb la monotonia de les seves vides mentre acaben amb les d’altres animals.

Un aspecte que sobrevola l’explicat pels informants fa referència a la idea de “ser caçador” i el “senyoret“. El primer, s’ha dit ja, es fa a si mateix i busca la caça. El senyoret és aquell que caça en el vedat i aquest fet en si mateix és, per a molts, massa caçadors, un element de prestigi. Perquè la caça representa una inversió econòmica notable realitzada pels caçadors, en forma de pagament de quotes dels vedats, els gossos, armes, munició, viatges, manutenció, vestimenta, auxiliars de camp, etc. És una caça mercantilitzada i aquest és, precisament, un dels mòbils que donen continuïtat a la pràctica cinegètica.

Altres elements que es manegen assíduament per justificar el suposat valor de la caça és el voler considerar-la patrimoni immaterial i disfressar-la amb termes com cultura, tradició, identitat, reconeixement social, prestigi i un llarg etcètera de paraules amb les quals defensar l’indefensable de matar els altres animals. La caça, sense cap dubte és una activitat predadora que no es pot justificar, ni pot tenir lloc, en les nostres societats.

A títol final, recordar als dos informants, membres destacats d’un grup de caçadors, que amb els seus relats han fet possible aquesta aproximació al món de la caça. Això no obsta per a assenyalar que avui, aquests dos vells, xacrosos i un tant obesos, d’esclarissat pèl blanc, amb rostres plens d’arrugues i pell morena, mig curts de vista, apareixen com ancians afables i bondadosos que dormiten al sol d’un tebi matí de hivern, mentre en el seu haver compten amb la matança continuada dels altres animals. Un genocidi realitzat al llarg de més de 70 anys de les seves vides. I no expressen en cap moment cap penediment perquè entenen que “la caça és una cosa natural en l’home“, amb la qual cosa ni tan sols se’ls ocorre qüestionar el seu comportament.

———————
1 Codigo de Caza (pdf) – BOE.es L’última versió d’aquest Codi està disponible en: www.boe.es/legislacion/codigos/
2 Ortega i Gasset, J., 1960 Sobre la caza, los toros y el toreo. Madrid: Revista de Occidente, Alianza Editorial.
3 S’utilitza “home” perquè és el terme que empra l’informant. Si no és així, es fan servir les expressions “ésser humà” o “individu” que s’entenen políticament correctes per incloure al gènere femení que no es troba representat en el vocable home.

——————–

 

Antropòloga, activista pels drets dels animals, feminista, vegana, heterodisident. Acompanyo i comparteixen la meva vida 3 gates meravelloses. Fundadora d’Antropologia de la Vida Animal. Grup d’Estudis d’Etnozoologia. Professora universitària: explico a generacions de joves qui són els altres animals amb l’esperança que un dia canviï la consideració cap als animals no humans.

544

L’au serà declarada bona quan caiga ferida o morta per un dels tirs i recollit dins del radi de mort. Regles tècniques federatives.

Els cartutxos del nº7 van carregats de perdigons de 2,5mm. En el cas de la munició de 36 grams, establerta per les regles tècniques de coloms a braç(1) de la federació espanyola de caça(2), representen 408 perdigons en cada tir contra un xicotet cos. Mai més de 380gr, 37cm del bec fins a la cua i 72 entre les ales, rebent una pluja de plom amb tota la força d’un enorme calibre 12, preferit als EUA perquè maten amb ells aus grans com titots americans i que s’ha imposat per qüestions de moda.

El passat diumenge 27 de setembre a Catarroja(3) (Horta sud), els tirs tronaren un darrere l’altre i cobriren el terra d’animals crivellats. Era un entreteniment de diumenge per a caçadors que disparaven animals llançats a braç per uns homes que feien moviments semblants als d’un pitcher de beisbol. Captura de pantalla 2015-10-06 a la(s) 11.24.53En lloc d’una pilota, el que llançen és una pobre au amb la cua mutilada què és executada mentre intenta agafar el control amb les seues ales, mentre s’esforça per a deixar de ser la pilota de beisbol en que l’acaben de convertir.

També s’ha de fer menció de l’altra forma de llançament. Es fa amb una màquina quasi idèntica a les que llancen els plats d’aquest mateix esport, que fa anar un “maquinista” amb carnet com el que han de tindre els pitchers, coneguts com a colombaires. La situació és idèntica si no fora pel colp de l’aparell ejector i la potència de l’impuls. En tot cas, l’au es passa els vitals primers segons lluitant per agafar el control d’un vol que no és seu.

L’abast de les escopetes amb una mínima precisió és molt curt, d’uns 25 o 30m. Les persones tiradores necessiten matar de prop i ràpid, i necessiten de l’avantatge que els dóna un animal llançat, desequilibrat i desorientat, que lluita per recuperar-se i que, per suposat, no sap el que li espera. També els serveixen animals “alliberats” des de caixes situades en el punt de mira de les escopetes. Diuen els reglaments que la persona tiradora s’ha de situar en posició i, ja preparada, esperarà l’avís de “llest” de qui llança o solta les aus. Només quan crida clarament “ocell” li solten l’animal, sobre el que pot fer dos tirs reglamentaris(4). L’única oportunitat del colom o de la guatlla és que la persona tiradora falle. Aquestes normes, però, no deixen que l’animal tinga altra consideració que el de pilota. És esfereïdor veure’l als reglaments com l’objecte que permet valorar si un tir és un encert o una errada, com preveuen les seues trajectòries de caiguda, ja farcits pels perdigons, cap a dins o fora de la “zona de mort” delimitada amb ratlles pintades al terra, tanques de fil d’aram, pilons amb banderes i cordes. A més d’encertar el tir, s’ha d’encertar la caiguda l’animal dins dels límits d’una zona de joc a la manera del tennis o del voleibol. Fins i tot es preveuen els rebots dels cossos per la força de la caiguda i la posició sobre la mateixa línia i, com que encara pot estar viva, la possibilitat que caiga dins i aconseguisca eixir caminant o recuperant el vol.

També són l’objecte de recompte, són gols tangibles. En aquest joc, agafen cadàvers i animals moribunds i els compten per a veure qui ha fet més “bons”, per a veure qui ha guanyat entre riures, a tocar del bar i del restaurant on poden estar preparant la paella del dinar. Com que qui els ha matat els ha pagat, després se’ls pot endur o els pot llançar al fem, els coloms morts barrejats amb els que encara estan vius i esperen una mort tan lenta com la de les “errades”, els cadàvers de les quals es poden trobar a desenes per l’exterior del camp de tir.

Aquests cadàvers i la seua letal càrrega de plom(5) queden a l’abast de rosegadors, felins, mustèlids, còrvids… El saturnisme (intoxicació per plom) matarà molts més animals, fins i tot espècies protegides com les àguiles imperials, i multiplicarà el balanç de víctimes d’aquest macabre shooter(6) amb sang de veritat. El plom pot estar contaminant els gossos de caça als què, segons diuen, donen per a menjar aquests “trofeus”, i fins i tot pot estar contaminant els mateixos caçadors i les seues famílies.

És més difícil d’entendre quan aquesta pràctica ja ha incorporat les seues alternatives amb objectes de veritat, que no s’han de matar i que, per tant, permetrien l’ús d’altres tipus de “metralla”. És el tir al plat amb totes les seues modalitats, tres d’elles olímpiques, o el tir a hèlixs. Aquests dispositius tenen trajectòries que no es poden predir, augmenten la seua velocitat progressivament durant el vol i obliguen a centrar els tirs, ja que s’ha d’encertar el cos de l’hèlix per a tombar-la de la mateixa manera que fan amb els coloms, les perdius o les guatlles. Sí, fins i tot tenen quelcom que simula la interacció amb un animal que lluita per la seua vida… I continuen matant.

En resum, altra forma de diversió amb el patiment i la mort, formes que es conten per centenars i que parlem del que és l’ésser humà i, sobre tot, del que el Progrés l’obliga a deixar de ser. Reunions d’homes, de mascles que es justifiquen els uns als altres en el abús, què es reforcen i es doten de suport mutu per a esclafar qui és més feble sense cap justificació. Com passa amb la tortura taurina, només cal dir que el segle XXI és ací per a quedar-se, i que aquesta forma de fer ha de marxar com el passat al que pertanyen.

Senzillament, per l’abolició de totes les formes de tir a aus vives, sense cap excepció. Canvia coloms per plats o hèlixs.

 

—————
(1) Federación Andaluza de Caza, reglaments de caça llançada. http://www.fac.es/agenda/competiciones/caza-lanzada/. Article 15.13 de les regles tècniques de coloms a braç. A les regles tècniques de les guatlles llançades a màquina, el calibre 12 s’estableix a l’article 11.23.
(2) http://www.fecaza.com
(3) Acte de protesta de l’operació per la prohibició del tir a aus soltades o llançades, sense cap excepció. https://www.facebook.com/events/833284843456276/
(4) Article 14.8 de les regles tècniques de coloms a braç; 11.2 i 11.3 de les regles tècniques de les guatlles llançades a màquina.
(5) Animalisme CAT, 21/06/2013, Traces de metall, http://animalismecat.blogspot.com.es/2012/06/traces-de-metall.html?q=plom
(6) En la classificació dels videojocs, els de tir.

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

1163

El documental sobre la realitat del llebrer a l’estat espanyol es publica en línia i de forma gratuïta a partir de febrer després d’una clamorosa acollida i repercussió mediàtica.
 
Febrero, el miedo de los galgos, és un documental independent que narra la terrible situació que viuen desenes de milers de llebrers cada any a l’estat espanyol. És el resultat de dos anys de treball, de filmació i edició en solitari de la realitzadora Irene Blánquez. El seu llançament l’any passat marcava també el naixement de Waggingtale Films, una productora animalista i ecologista creada per la jove directora catalana al costat de la dissenyadora gràfica Mabel Vicente.

La caça de la llebre es practica en zones rurals i s’exposa al llebrer a una vida de misèria i cruels entrenaments. La temporada de caça acaba al febrer i el nombre de llebrers abandonats en aquesta època de l’any es dispara. Per aquest motiu, Waggingtale Films, ha decidit publicar el documental de forma lliure i gratuïta al web www.febreroeldocumental.com, alertant així, al màxim de persones possible, sobre la realitat del llebrer en el mes més crític: febrer.

La pel·lícula, intercala entrevistes amb animalistes i caçadors de llebres (galgueros). Es mostren, d’aquesta manera, les dues cares del món que envolta el llebrer espanyol: l’explotació i l’abandonament massiu en acabar la temporada de caça i l’esperança de mans de protectores i associacions com SOS Galgos.

Irene Blánquez presenta un treball arriscat i contundent pel que fa al contingut, que al seu torn és acompanyat per una acurada fotografia i banda sonora. Evitant el sensacionalisme i procurant dignificar el llebrer espanyol, aquest documental d’una hora de durada, es pot veure sense por i en família, ja que no conté imatges explícites.

El documental ha realitzar una extensa gira per tot el territori espanyol durant el 2014 per al públic en general, projectant-se de forma gratuïta a més de setanta localitats dins d’un circuit de distribució independent, a excepció de Madrid i Barcelona, on es va poder veure en sales comercials. Tot això es va realitzar sense comptar amb distribuïdora, ni cap tipus de finançament extern, però amb la col·laboració d’associacions, ONG i particulars.

Des de març Febrero, el miedo de los galgos, a part d’estar en fase de distribució a França, l’Argentina, Itàlia i EUA, ha estat disponible a la plataforma de visionat legal Filmotech, sent la pel·lícula més llogada i vista en la història d’aquesta plataforma.

Guardonat amb el Premi Petjada d’Or 2014 a millor documental de defensa animal, Febrero, el miedo de los galgos, també va ser projectat al Congrés dels Diputats gràcies a la celebració d’un fòrum promogut per l’Associació Parlamentària en Defensa dels Animals (APDDA) i en el qual també van participar SOS Galgos, SPCAI, la Fundació Franz Weber, l’Associació Animalista Libera i Galgos sense Fronteres entre d’altres.

 
ENTREVISTA A IRENE BLÁNQUEZ, DIRECTORA DEL DOCUMENTAL

 

645

La CIPAC denunciarà als Ajuntaments del Baix Segre que van matar a gossos assilvestrats sense sospesar cap altra solució.

La CIPAC en representació de les 120 entitats adherides ha sol·licitat els serveis de Iuris Animal advocats els qui presentaran una denúncia davant la justícia per incompliment de la llei de protecció animal i la matança indiscriminada dels gossos.
LA CIPAC entén que els Ajuntaments del Baix Segre (Aitona i Seròs) són els responsables de la matança de les ovelles que va tenir lloc fa unes setmanes en el municipi de Seròs suposadament, per una manada de gossos, per deixadesa de les seves funcions i de la seva responsabilitat en la recollida dels animals abandonats dels seus municipis durant anys.

L’alcaldessa d’Aitona i portaveu de CIU a la Diputació de Lleida, Rosa Pujol, va arribar a afirmar rotundament que no tenia l’obligació de comptar amb un servei de recollida i acolliment d’animals abandonats, admetent que incomplia la llei i denotant un menyspreu absolut cap a l’esforç que realitzen la majoria d’ajuntaments que sí compten amb aquest servei.
També argumenta la comissió d’entitats que la decisió de matar els gossos va ser una mesura innecessària i precipitada, que els animals podien haver estat capturats i portats a un refugi on poguessin ser adoptats per famílies adequades.
Des de Generalitat, Ajuntaments i el Cap dels Agents Rurals a Lleida, han volgut vendre davant els mitjans que els gossos eren molt perillosos i agressius, quan la realitat és que aquests animals fugien dels humans i no havien atacat a cap persona. Com es pot observar en les imatges que corresponen a l’únic gos adult capturat viu, en el moment en que va passar a les mans d’una entitat de protecció animal, es va mostrar dòcil amb els voluntaris i sense manifestar agressivitat en cap moment, tot el contrari. I això tenint en compte que va ser utilitzat d’esquer dins d’una gàbia per intentar capturar als altres gossos durant una setmana, la qual cosa li podria haver-hi traumatitzat enormement.

Són legals les batudes?

La CIPAC dubte de la legalitat d’aquestes batudes autoritzades als caçadors per la Generalitat perque, segons l’Article 19 de la Llei de Protecció Animal de Catalunya “correspon als ajuntaments la captura en viu de gossos, gats i fures assilvestrades per mitjà de la immobilització a distància”. I només “en cas que la captura per immobilització no sigui possible, el departament competent en matèria de medi ambient ha d’autoritzar excepcionalment l’ús d’armes de foc”.
La CIPAC i el bufet d’advocats Iuris Animal estudia denunciar a Medi Natural per emetre una ordre de matar gossos amb armes de foc, en considerar que aquestes resolucions van ser emeses sense la justificació necessària que imposa la llei davant aquests casos excepcionals i amb absoluta falta de rigor i control.

I no deixa de ser sorprenent que s’autoritzi una acció com aquesta en ajuntaments que no disposen de servei de recollida d’animals, ni senten que tinguin la més mínima obligació de tenir-ho.
Les declaracions públiques del coordinador de l’operatiu de les batudes, el cap dels Agents Rurals a Lleida, Llorenç Ricou, tampoc mostren que hi hagi hagut molta voluntat de buscar una solució alternativa, ni tan sol de consultar o demanar assessorament a les entitats protectores
És més, en la batuda van participar, segons la Generalitat: pagesos, caçadors, Mossos d’Esquadra, però cap membre de les entitats de protecció animal encara que havíem ofert la nostra col·laboració.

Nota de premsa de la CIPAC

935

Al municipi de Seròs (Lleida) s’estan realitzant batudes per part de caçadors i Agents Rurals per exterminar als gossos abandonats mitjançant un mètode de cimbell. Aquest consisteix a mantenir al gos capdavanter de la bandada empresonat perquè atregui als altres membres, moment en el qual són abatuts per agents rurals amagats a la zona. D’aquesta manera, es vulnera l’establert en la Llei de Protecció Animal de Catalunya, que en el seu article 16.1 estableix: “Correspon als ajuntaments la captura en viu de gossos […] assilvestrats per mètodes d’immobilització a distància”.

Així mateix, en casos de sacrifici, la llei vigent estableix que “s’ha d’efectuar […] de manera instantània, indolora i previ atordiment de l’animal” i “el sacrifici […] dels animals de companyia ha de ser efectuat sempre sota control veterinari”. Ambdues obligacions legals han estat ignorades per l’Ajuntament i la Generalitat, que han demanat autorització i autoritzat respectivament a matar a tirs als gossos abandonats de la zona.

PACMA va denunciar la caça indiscriminada de gossos en aquest municipi el 15 de novembre i va sol·licitar que es deneguessin i revoquessin les autoritzacions concedides per a la caça de gossos. En veure que aquestes pràctiques es mantenen, el Partit Animalista ha tornat a denunciar i sol·licitar que es revoquin de manera immediata les autoritzacions per a la caça o, almenys, que quedin suspeses fins que la primera denúncia acabi el seu curs.

Els gossos ‘assilvestrats’ són resultat de la nul·la gestió dels animals abandonats que tradicionalment ha realitzat el municipi de Seròs. El Partit Animalista porta anys reclamant la importància d’una adequada gestió dels animals abandonats, recordant als consistoris la seva obligació de fer-se càrrec dels mateixos, i proposant que efectuïn campanyes de promoció de l’adopció i la tinença responsable.

Resulta totalment inacceptable que un Ajuntament ignori la seva obligació legal de la gestió dels animals abandonats i pretengui solucionar un problema social a través de l’extermini per part de caçadors.

Nota de premsa de PACMA

791

A la meua terra, el País Valencià, el govern del PP complirà 19 anys eixint de les urnes i entrant als jutjats. Entre les seues últimes raneres (esperem) estarà una “Llei de Senyes” per a blindar legalment el secessionisme lingüístic i el linxament de bous al carrer. Un dels objectius d’aquesta llei seria, segons el conseller de Governació Luís Santamaria, “redoblar la pressió sobre aquelles iniciatives que atempten contra les senyes dels valencians [i valencianes, supose]”.

És el “que hay de lo mío” del món tauricida: sempre han dit que allò de torturar animals és legal, fins i tot constitucional, i que per aquest motiu s’ha de perseguir i castigar qui “no compleix la llei”. Anem a parlar, ara, d’altres que també porten tota una vida amb el seu “ que hay de lo mío”: el món del parany. En el seu cas, del que es tracta és de respectar la sacrosanta tradició, malgrat que això implique no complir les lleis. Per a actuar amb absoluta impunitat, també necessiten la protecció de la gent de les urnes i els jutjats.

El parany i l’enfilat es justifiquen dins d’una pràctica que es diu silvestrisme. Primer que res, és una forma de caça: consisteix en capturar aus lliures amb l’objectiu de ficar-les en gàbies tota la seua vida. Les víctimes són ocells fringíl·lids, xicotetes aus menjadores de llavors i amb un llenguatge format per un repertori de cants enormement divers. És el cant dels ocells que més sentim, el dels insans, verderols, passerells i, sobre tot, caderneres.

Els seus captors han catalogat completament el llenguatge de les aus amb el que anomenen codis de cant. Descriuen els patrons i criteris per a identificar i valorar les distintes formes d’expressió d’eixe llenguatge dins de campionats. Són una colpidora representació de la buidor i la tristesa: les xicotetes gàbies de fusta són penjades en pals ben distanciades unes de les altres, al davant de les taules dels jurats i del públic, que ha de romandre en silenci. I, d’eixes cadenes perpètues que furten cada minut de vida de les seues xicotetes ales, ix el preciós cant dels ocells.

Al món del silvestrisme, hi ha qui ho anomena “el dret a capturar la bellesa”.

Les aus no volen donar continuïtat a la seua condemna i no crien en captivitat. Per això, els caçadors diuen que no es pot prohibir la captura perquè això significaria la fi del silvestrisme. Necessiten capturar-les i “ensenyar-les”, obligar-les a acceptar la seua condició d’esclaves que han de cantar quan els amos volen. El seu problema és que les lleis europees protegeixen les aus fringíl·lides i, sobre tot, prohibeixen de forma taxant els mètodes de caça no selectius com les xarxes, que atrapen qualsevol au amb una mida que no li permeta escapar-s’hi. Cauen ocells fringíl·lids migratoris, espècies protegides i en perill d’extinció que pateixen estrès, es fereixen a les ales o a les potes i moren.

Els mètodes són molt truculents. Al País Valencià, les xarxes més comunes es diuen enfilat. És una trampa abatible que el caçador amagat acciona a distància, i cau a sobre de les aus que s’han posat a terra a menjar-se l’esquer com si foren dues tapes d’una caixa. El parany, que a les Terres de l’Ebre el coneixen com a caça en barraca, és encara pitjor. Des del món silvestrista el defensen com l’únic mètode vàlid en determinades circumstàncies, com la caça en zones boscoses i de muntanya o la captura de pinsans, que no solen caure a les xarxes.

Un parany, o una barraca, és una trampa que aparenta ser un arbre. La captura no es fa amb xarxes, sinó amb unes vares impregnades de vesc o lliga que es claven a les perxes. Aquestes fan la funció de branques per a que es posen les aus de qualsevol mida i espècie i, en el moment que estan a punt d’aterrar amb les ales obertes, les vares s’enganxen a elles. Una vegada passa això, no poden volar i cauen a terra, dins de l’estructura trampa del parany. Allí resten, lluitant per lliurar-se de les vares, fins que arriba el caçador. Moltes vegades, troba cadàvers d’animals desplomats i que, fins i tot, s’han arrencat les ales.

Amb aquesta pràctica s’estima que maten, només a les comarques de Castelló, entre un milió i mig i tres milions d’aus protegides cada any, i des de 2002 ho fan contravenint les lleis europees i espanyoles. Totes les formes de caça silvestrista incompleixen aquestes lleis i, en el cas del parany i l’enfilat, també vulneren les diverses sentències d’alts tribunals que culminen amb la del mateix Tribunal Constitucional del 2013. La justificació torna a ser la tradició, tornen a eixir a la llum vells tractats medievals i documents antics que, segons aquesta gent, justifiquen una barbaritat pel fet de recollir-la.

Si, el PP vulnera la Constitució quan convé als interessos que protegeix, i ho fa amb les negacions, mentides i manipulacions de sempre. Menteixen sobre la realitat de les captures i les trampes, neguen la dimensió de la matança i manipulen sobre reformes destinades a garantir que es capturaran els animals sense matar-los. Com diuen des de GECEN (Grup per a l’Estudi i Conservació dels Espais Naturals), caçar amb parany sense mort seria com caçar amb escopeta sense disparar.

Darrere de tota aquest discurs silvestrista i de la “captura de la vellesa” s’amaga una pràctica que també és molt vella: la caça d’aquests animals per a menjar-se’ls. Hi ha moltes proves, com les gravacions ocultes de caçadors amb enfilat que ixen corrent del seu amagatall per a trencar el coll dels ocells capturats suposadament per a la pràctica del silvestrisme, un a un, esclafant-los amb els dits i amb una habilitat que mostra l’experiència acumulada. Els cuinen fregits amb tomata o dins de guisats, i una sola persona es pot menjar desenes d’aquests xicotets cossos mutilats d’una sola vegada. Això és el que mou la matança de milions d’animals cada any. És un bon negoci i implica la restauració, els locals on serveixen aquest tipus de plats i que compren els cadàvers als caçadors.

Que aquest article servisca com a la primera vegada que em riuré a la cara del futur òrgan de control per a l’aplicació de la Llei de Senyes valenciana, si és que arriba a funcionar alguna vegada. La banda del Bigotes pot tindre ben clar que exercirem els nostres drets fonamentals i que lluitarem pels dels altres animals sense cap por als seus òrgans de vigilància ideològica, si és que una cosa semblant es pot arribar a constituir per a tornar a passar per sobre de la seua sacrosanta Constitució. I, si alguna vegada incomplim alguna llei, ho farem emparats per la legitimitat d’una causa justa, no com els amics paranyers i silvestristes.

 
 

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

837

El passat mes de Desembre es va estrenar el documental: “Febrero, el miedo de los galgos”, una producció de Waggintale Films, que ha comptat amb col·laboració del voluntariat de l’ONG SOS Galgos. Aquest llargmetratge ha comportat dos anys de treball no remunerat i s’ha fet amb la finalitat de mostrat la realitat de més de 50.000 llebrers arreu de l’estat.

 

 

A través de la Mila, una femella rescatada a Andalusia per l’ONG SOS Galgos i que troba una llar de debò a Barcelona, se’ns relata com és, en el millor dels casos, la vida de milers de llebrers. El documental molt complet, compta amb testimonis dels mateixos “galgueros”, del voluntariat de les protectores i de treballadors de gosseres municipals d’arreu del Sud de la Península. També compta amb una banda sonora molt cuidada composta per Ricard Latorre. Conversem amb la seva directora, l’Irene Blánquez.

648

Una mica sobre mi, per començar però sense avorrir. Des de ben jove em van fascinar els llibres i els documentals sobre animals ( sí, els ” de la 2 ” ), era una d’aquelles histèriques que els veia tots i -sent passional com sóc -, literalment devorava les pàgines i els minuts de gravació, tremolosa i arrabassada per capsetes que s’obrien a civilitzacions molt moltíssim més interessants que la trista glòria humana, basada en la poesia i en les bombes nuclears, en la música clàssica i la violació de nadons o en la tecnologia automobilística i l’explotació animal. Jo era una persona enamorada de la natura, i ho segueixo sent, a falta d’un model millor dins de l’entorn humà que de moment viu.

Deixo escrit això, obertament en contra de les persones que pretenen que analitzant-ho tot es poden comprendre les coses, les quals realment s’entenen amb el cor, amb els intestins, amb el desig de la vida i de la pau, eines molt més antigues i significatives que un pervers cervell disposat a perdonar la traïdoria i la mesquinesa o institucionalitzar l’assassinat.

Després em vaig dedicar a la fotografia natural, vaig fotografiar molt arquitectures, persones humanes, successos ciutadans… però res superava la devoció amb que captava la bellesa del romaní en flor, el cant de la perdiu, la còpula aèria de l’Anax imperator, el vol del voltor comú… les hores transcorrien entre cants de cigala, vent, calor i mosquits en l’amagatall camuflat on esperava l’arribada de les eminents habitants del sotabosc , de la muntanya, dels prats i els cingles; i aquestes hores es convertien en preludis del moment en què podia caçar i empaquetar en emulsions fotosensibles. Vaig deixar de fotografiar quan vaig saber que Kodak tenia contractes de compra dels ossos de tots els bens del Regne Unit, perquè amb ells es feia la gelatina per als rodets de fotos. Llavors no hi havia tecnologia digital, o deixaves de fotografiar o financiaves la tortura i el genocidi animal. Jo vaig deixar de fotografiar .

Ja amb l’arribada d’una certa qualitat, vaig poder començar a treballar en format virtual, per això ara em dedico molt al vídeo, i segueix apasionant-me, com fa 25 anys, la flor del tusilago i el vol dels voltors. Ara ho enregistro, amb l’ànim de Gregory Colbert i Patrick Rouxel , però sense el seu talent. És important mostrar a la gent la sublim bellesa de la natura, per preservar-la millor . És important documentar els centres d’explotació de no humanes, tant com conservar els arxius visuals del genocidi nazi i stalinista, xinès, mexicà o els de qualsevol de les matances que invariablement totes les polítiques han comès contra els seus pobles, perquè les paraules es perden, es (mal)interpreten i es tergiversen, o simplement no expliquen bé la història , en canvi no hi ha res més eloqüent i fidedigne que la muda mirada d’un xai a punt de convertir-se en cosa / carn, la visió de la vagina infectada d’una gossa de raça en una miserable gàbia de cria, la tristesa criminal d’una nena lligada a una cadira en un orfenat xinès, el cruixit en mil trossos d’un arbre selvàtic talat, el terrible terrible patiment dels óssos lluna amb el fetge exposat per al munyiment de la seva bilis … i milions de casos d’imperdonable obscurantisme que cometem contra les innocents.

Cal enregistrar-ho tot, minuciosament, mostrar perquè la gent es vegi reflectida en les seves pròpies accions o omissions. La bona gent canvia, la mala confirma l’espècie. En la permissió o no de certs crims podem parlar del bé i el mal, que no ens confongui la indiferència ni l’ambigüitat.

Però en aquest text volia parlar dels documentals de la 2 també, i en especial els de National Geographic. Segueixo avui dia veient centenars de pel·lícules, curts, documentals, sobre les civilitzacions i societats no humanes, com de malament ho passen de vegades, el bé que ho passen , i aprecio en gairebé totes elles una certa disneyficació de la realitat , que ajuda indubtablement a mostrar recel ( fins i tot entre les mateixes veganes ) , sobre la vida dels animals no humans. Disneyficació al revés, on se’ns mostra el costat aspre de viure a la natura, com es mostrava la guerra fictícia a “1984” d’Orwell , a fi de que ens sentim a gust en la nostra segura i calenteta societat esclavista

Però la vida dels animals no humans és gloriosa o miserable? , Esgarrifosa o sublim? . Aquests termes sempre els fem servir comparativament a nosaltres mateixes, no només perquè siguem el millor material d’experiment que coneixem (basat en la nostra capacitat de verbalitzar) , sinó perquè som l’únic fefaent que posseïm; oblidant unilateralment que jutgem amb ell , analitzant i sotmetent l’univers al nostre punt de vista, tal com fa la religió.

La vida dels animals no humans està bàsicament protagonitzada per dues actrius: el desig de la vida i el desig de la llibertat, tots dos vinculats pel més fisiològic, el de no patir. En aquests escenaris, els animals no humans tenen molt a ensenyar -gairebé tot pel que aparenta- , ja que les humanes semblem haver oblidat aquestes dues regles universals per al viu i que sent, i que són el desig de seguir estant i de fer-ho per pròpia voluntat, espaial i temporal. Les no humanes en saben de viure i de morir, i en saben d’estar lliures, en aquests tres aspectes es defensen molt millor que nosaltres.

No obstant això aquesta disneyficació de què parlava mostra tendenciosament a les no humanes en diversos moments tràgics de les seves vides i les seves morts, instants que harmonitzen amb l’espectacle mediàtic de constant xoc, mitjançant caces, assassinats, devoraciones, crueltat i violència. Doctrines d’impacte el qual acaba convertint a l’espectadora en objectiu d’un bombardeig d’informació subreptícia i una absurda màquina de demanar MÉS i MILLOR, en una insaciable ninfomaníaca incapaç d’apreciar l’exquisida bellesa d’una simple fulla gronxant a la brisa o d’un ximpanzé dormint. Dormir i bressolar-se, simplement .

Perquè, sent objectives, què en sabem del guepard?, Per exemple, doncs que és el més veloç depredador terrestre , i que quan corre tant és perquè està caçant. Observem que aquest aspecte de la seva vida representa tot just l’u per cent d’ella- i no per plaer, sinó per sobreviure, en contra dels costums humans- , però és el centre d’atenció del seu nom i la seva sapiència entorn a ell , el seu tret distintiu , la seva identitat. La resta de la vida no obstant això ( el 99 per cent ) la dediquen a gratar la panxa al sol, jugar, refregar-se amb els arbres , expel·lir ventositats, dormir com beneïdes, i esternudar o mastegar herbes per purgar-se. Però mostrar això no ven, això no atrau, no vessa sang ni nodreix la idea de la naturalesa ferotge, que és del que s’alimenta la nostra feixista societat: la por.

La por a quelcom desconegut, la por a les altres, la por a la por (la base de la societat proposada per Orwell a 1984) … totes les modalitats de por són ben vistes en una pel·lícula o un llibre que pretengui ser popular. Alimentant les bèsties humaníssimes del capitalisme rentier , del sexisme , del racisme , la xenofòbia, el ageisme , l’homofòbia … La por aixecant maó a maó, murs i checkpoints, tanques i factories-granja , reformes al dret d’interrupció de l’embaràs i temples a qualsevol religió , decrets llei i permisos de caça, la por construint armaments i deutes externs, escorxadors i conflictes armats, fam, pobresa, curses de braus, inmisericordia, omnivorisme, egocentrisme. Por egocentrista perquè odiem a la veïna i competim per la millor porció de la carronya, com ens suggereixen els documentals a l’ús. Por a viure, por a morir, por a la llibertat .

Por a la vida i a la llibertat, aquest podria ser el resum d’aquest text i de la panestructura social, el pànic a la naturalesa és el nostre pànic a estar realment vives i a fer-ho lliurement -amb el respecte per les altres que per definició exigeix​​, si no volem ser tractades com esclaves o mortes- . Reconciliant-nos amb la natura tenim una possibilitat de viure les nostres vides i morir les nostres morts, i el més crucial de tot: de fer-ho amb total control dels nostres desitjos, emocions i decisions, sempre i quan ells no restringeixin les decisions, emocions i desitjos de les altres. Ser i estar, lliurement , fins al moment de la nostra mort .

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

LA PLOMA

166
… Ella havia cercat la dida i l’havia vestit, li havia posat més galons que a un fèretre, collars vermells i tot allò que...

V DE GUST

1659
V de Gust de la mà de la cuinera Zaraida Fernández, ens explica en aquesta ocasió com fer un bon gaspatxo amb figues. Ingredients: 2...