Etiquetes Entrades etiquetades amb "caça"

caça

264

El documental sobre la realitat del llebrer a l’estat espanyol es publica en línia i de forma gratuïta a partir de febrer després d’una clamorosa acollida i repercussió mediàtica.
 
Febrero, el miedo de los galgos, és un documental independent que narra la terrible situació que viuen desenes de milers de llebrers cada any a l’estat espanyol. És el resultat de dos anys de treball, de filmació i edició en solitari de la realitzadora Irene Blánquez. El seu llançament l’any passat marcava també el naixement de Waggingtale Films, una productora animalista i ecologista creada per la jove directora catalana al costat de la dissenyadora gràfica Mabel Vicente.

La caça de la llebre es practica en zones rurals i s’exposa al llebrer a una vida de misèria i cruels entrenaments. La temporada de caça acaba al febrer i el nombre de llebrers abandonats en aquesta època de l’any es dispara. Per aquest motiu, Waggingtale Films, ha decidit publicar el documental de forma lliure i gratuïta al web www.febreroeldocumental.com, alertant així, al màxim de persones possible, sobre la realitat del llebrer en el mes més crític: febrer.

La pel·lícula, intercala entrevistes amb animalistes i caçadors de llebres (galgueros). Es mostren, d’aquesta manera, les dues cares del món que envolta el llebrer espanyol: l’explotació i l’abandonament massiu en acabar la temporada de caça i l’esperança de mans de protectores i associacions com SOS Galgos.

Irene Blánquez presenta un treball arriscat i contundent pel que fa al contingut, que al seu torn és acompanyat per una acurada fotografia i banda sonora. Evitant el sensacionalisme i procurant dignificar el llebrer espanyol, aquest documental d’una hora de durada, es pot veure sense por i en família, ja que no conté imatges explícites.

El documental ha realitzar una extensa gira per tot el territori espanyol durant el 2014 per al públic en general, projectant-se de forma gratuïta a més de setanta localitats dins d’un circuit de distribució independent, a excepció de Madrid i Barcelona, on es va poder veure en sales comercials. Tot això es va realitzar sense comptar amb distribuïdora, ni cap tipus de finançament extern, però amb la col·laboració d’associacions, ONG i particulars.

Des de març Febrero, el miedo de los galgos, a part d’estar en fase de distribució a França, l’Argentina, Itàlia i EUA, ha estat disponible a la plataforma de visionat legal Filmotech, sent la pel·lícula més llogada i vista en la història d’aquesta plataforma.

Guardonat amb el Premi Petjada d’Or 2014 a millor documental de defensa animal, Febrero, el miedo de los galgos, també va ser projectat al Congrés dels Diputats gràcies a la celebració d’un fòrum promogut per l’Associació Parlamentària en Defensa dels Animals (APDDA) i en el qual també van participar SOS Galgos, SPCAI, la Fundació Franz Weber, l’Associació Animalista Libera i Galgos sense Fronteres entre d’altres.

 
ENTREVISTA A IRENE BLÁNQUEZ, DIRECTORA DEL DOCUMENTAL

 

144

La CIPAC denunciarà als Ajuntaments del Baix Segre que van matar a gossos assilvestrats sense sospesar cap altra solució.

La CIPAC en representació de les 120 entitats adherides ha sol·licitat els serveis de Iuris Animal advocats els qui presentaran una denúncia davant la justícia per incompliment de la llei de protecció animal i la matança indiscriminada dels gossos.
LA CIPAC entén que els Ajuntaments del Baix Segre (Aitona i Seròs) són els responsables de la matança de les ovelles que va tenir lloc fa unes setmanes en el municipi de Seròs suposadament, per una manada de gossos, per deixadesa de les seves funcions i de la seva responsabilitat en la recollida dels animals abandonats dels seus municipis durant anys.

L’alcaldessa d’Aitona i portaveu de CIU a la Diputació de Lleida, Rosa Pujol, va arribar a afirmar rotundament que no tenia l’obligació de comptar amb un servei de recollida i acolliment d’animals abandonats, admetent que incomplia la llei i denotant un menyspreu absolut cap a l’esforç que realitzen la majoria d’ajuntaments que sí compten amb aquest servei.
També argumenta la comissió d’entitats que la decisió de matar els gossos va ser una mesura innecessària i precipitada, que els animals podien haver estat capturats i portats a un refugi on poguessin ser adoptats per famílies adequades.
Des de Generalitat, Ajuntaments i el Cap dels Agents Rurals a Lleida, han volgut vendre davant els mitjans que els gossos eren molt perillosos i agressius, quan la realitat és que aquests animals fugien dels humans i no havien atacat a cap persona. Com es pot observar en les imatges que corresponen a l’únic gos adult capturat viu, en el moment en que va passar a les mans d’una entitat de protecció animal, es va mostrar dòcil amb els voluntaris i sense manifestar agressivitat en cap moment, tot el contrari. I això tenint en compte que va ser utilitzat d’esquer dins d’una gàbia per intentar capturar als altres gossos durant una setmana, la qual cosa li podria haver-hi traumatitzat enormement.

Són legals les batudes?

La CIPAC dubte de la legalitat d’aquestes batudes autoritzades als caçadors per la Generalitat perque, segons l’Article 19 de la Llei de Protecció Animal de Catalunya “correspon als ajuntaments la captura en viu de gossos, gats i fures assilvestrades per mitjà de la immobilització a distància”. I només “en cas que la captura per immobilització no sigui possible, el departament competent en matèria de medi ambient ha d’autoritzar excepcionalment l’ús d’armes de foc”.
La CIPAC i el bufet d’advocats Iuris Animal estudia denunciar a Medi Natural per emetre una ordre de matar gossos amb armes de foc, en considerar que aquestes resolucions van ser emeses sense la justificació necessària que imposa la llei davant aquests casos excepcionals i amb absoluta falta de rigor i control.

I no deixa de ser sorprenent que s’autoritzi una acció com aquesta en ajuntaments que no disposen de servei de recollida d’animals, ni senten que tinguin la més mínima obligació de tenir-ho.
Les declaracions públiques del coordinador de l’operatiu de les batudes, el cap dels Agents Rurals a Lleida, Llorenç Ricou, tampoc mostren que hi hagi hagut molta voluntat de buscar una solució alternativa, ni tan sol de consultar o demanar assessorament a les entitats protectores
És més, en la batuda van participar, segons la Generalitat: pagesos, caçadors, Mossos d’Esquadra, però cap membre de les entitats de protecció animal encara que havíem ofert la nostra col·laboració.

Nota de premsa de la CIPAC

241

Al municipi de Seròs (Lleida) s’estan realitzant batudes per part de caçadors i Agents Rurals per exterminar als gossos abandonats mitjançant un mètode de cimbell. Aquest consisteix a mantenir al gos capdavanter de la bandada empresonat perquè atregui als altres membres, moment en el qual són abatuts per agents rurals amagats a la zona. D’aquesta manera, es vulnera l’establert en la Llei de Protecció Animal de Catalunya, que en el seu article 16.1 estableix: “Correspon als ajuntaments la captura en viu de gossos […] assilvestrats per mètodes d’immobilització a distància”.

Així mateix, en casos de sacrifici, la llei vigent estableix que “s’ha d’efectuar […] de manera instantània, indolora i previ atordiment de l’animal” i “el sacrifici […] dels animals de companyia ha de ser efectuat sempre sota control veterinari”. Ambdues obligacions legals han estat ignorades per l’Ajuntament i la Generalitat, que han demanat autorització i autoritzat respectivament a matar a tirs als gossos abandonats de la zona.

PACMA va denunciar la caça indiscriminada de gossos en aquest municipi el 15 de novembre i va sol·licitar que es deneguessin i revoquessin les autoritzacions concedides per a la caça de gossos. En veure que aquestes pràctiques es mantenen, el Partit Animalista ha tornat a denunciar i sol·licitar que es revoquin de manera immediata les autoritzacions per a la caça o, almenys, que quedin suspeses fins que la primera denúncia acabi el seu curs.

Els gossos ‘assilvestrats’ són resultat de la nul·la gestió dels animals abandonats que tradicionalment ha realitzat el municipi de Seròs. El Partit Animalista porta anys reclamant la importància d’una adequada gestió dels animals abandonats, recordant als consistoris la seva obligació de fer-se càrrec dels mateixos, i proposant que efectuïn campanyes de promoció de l’adopció i la tinença responsable.

Resulta totalment inacceptable que un Ajuntament ignori la seva obligació legal de la gestió dels animals abandonats i pretengui solucionar un problema social a través de l’extermini per part de caçadors.

Nota de premsa de PACMA

179

A la meua terra, el País Valencià, el govern del PP complirà 19 anys eixint de les urnes i entrant als jutjats. Entre les seues últimes raneres (esperem) estarà una “Llei de Senyes” per a blindar legalment el secessionisme lingüístic i el linxament de bous al carrer. Un dels objectius d’aquesta llei seria, segons el conseller de Governació Luís Santamaria, “redoblar la pressió sobre aquelles iniciatives que atempten contra les senyes dels valencians [i valencianes, supose]”.

És el “que hay de lo mío” del món tauricida: sempre han dit que allò de torturar animals és legal, fins i tot constitucional, i que per aquest motiu s’ha de perseguir i castigar qui “no compleix la llei”. Anem a parlar, ara, d’altres que també porten tota una vida amb el seu “ que hay de lo mío”: el món del parany. En el seu cas, del que es tracta és de respectar la sacrosanta tradició, malgrat que això implique no complir les lleis. Per a actuar amb absoluta impunitat, també necessiten la protecció de la gent de les urnes i els jutjats.

El parany i l’enfilat es justifiquen dins d’una pràctica que es diu silvestrisme. Primer que res, és una forma de caça: consisteix en capturar aus lliures amb l’objectiu de ficar-les en gàbies tota la seua vida. Les víctimes són ocells fringíl·lids, xicotetes aus menjadores de llavors i amb un llenguatge format per un repertori de cants enormement divers. És el cant dels ocells que més sentim, el dels insans, verderols, passerells i, sobre tot, caderneres.

Els seus captors han catalogat completament el llenguatge de les aus amb el que anomenen codis de cant. Descriuen els patrons i criteris per a identificar i valorar les distintes formes d’expressió d’eixe llenguatge dins de campionats. Són una colpidora representació de la buidor i la tristesa: les xicotetes gàbies de fusta són penjades en pals ben distanciades unes de les altres, al davant de les taules dels jurats i del públic, que ha de romandre en silenci. I, d’eixes cadenes perpètues que furten cada minut de vida de les seues xicotetes ales, ix el preciós cant dels ocells.

Al món del silvestrisme, hi ha qui ho anomena “el dret a capturar la bellesa”.

Les aus no volen donar continuïtat a la seua condemna i no crien en captivitat. Per això, els caçadors diuen que no es pot prohibir la captura perquè això significaria la fi del silvestrisme. Necessiten capturar-les i “ensenyar-les”, obligar-les a acceptar la seua condició d’esclaves que han de cantar quan els amos volen. El seu problema és que les lleis europees protegeixen les aus fringíl·lides i, sobre tot, prohibeixen de forma taxant els mètodes de caça no selectius com les xarxes, que atrapen qualsevol au amb una mida que no li permeta escapar-s’hi. Cauen ocells fringíl·lids migratoris, espècies protegides i en perill d’extinció que pateixen estrès, es fereixen a les ales o a les potes i moren.

Els mètodes són molt truculents. Al País Valencià, les xarxes més comunes es diuen enfilat. És una trampa abatible que el caçador amagat acciona a distància, i cau a sobre de les aus que s’han posat a terra a menjar-se l’esquer com si foren dues tapes d’una caixa. El parany, que a les Terres de l’Ebre el coneixen com a caça en barraca, és encara pitjor. Des del món silvestrista el defensen com l’únic mètode vàlid en determinades circumstàncies, com la caça en zones boscoses i de muntanya o la captura de pinsans, que no solen caure a les xarxes.

Un parany, o una barraca, és una trampa que aparenta ser un arbre. La captura no es fa amb xarxes, sinó amb unes vares impregnades de vesc o lliga que es claven a les perxes. Aquestes fan la funció de branques per a que es posen les aus de qualsevol mida i espècie i, en el moment que estan a punt d’aterrar amb les ales obertes, les vares s’enganxen a elles. Una vegada passa això, no poden volar i cauen a terra, dins de l’estructura trampa del parany. Allí resten, lluitant per lliurar-se de les vares, fins que arriba el caçador. Moltes vegades, troba cadàvers d’animals desplomats i que, fins i tot, s’han arrencat les ales.

Amb aquesta pràctica s’estima que maten, només a les comarques de Castelló, entre un milió i mig i tres milions d’aus protegides cada any, i des de 2002 ho fan contravenint les lleis europees i espanyoles. Totes les formes de caça silvestrista incompleixen aquestes lleis i, en el cas del parany i l’enfilat, també vulneren les diverses sentències d’alts tribunals que culminen amb la del mateix Tribunal Constitucional del 2013. La justificació torna a ser la tradició, tornen a eixir a la llum vells tractats medievals i documents antics que, segons aquesta gent, justifiquen una barbaritat pel fet de recollir-la.

Si, el PP vulnera la Constitució quan convé als interessos que protegeix, i ho fa amb les negacions, mentides i manipulacions de sempre. Menteixen sobre la realitat de les captures i les trampes, neguen la dimensió de la matança i manipulen sobre reformes destinades a garantir que es capturaran els animals sense matar-los. Com diuen des de GECEN (Grup per a l’Estudi i Conservació dels Espais Naturals), caçar amb parany sense mort seria com caçar amb escopeta sense disparar.

Darrere de tota aquest discurs silvestrista i de la “captura de la vellesa” s’amaga una pràctica que també és molt vella: la caça d’aquests animals per a menjar-se’ls. Hi ha moltes proves, com les gravacions ocultes de caçadors amb enfilat que ixen corrent del seu amagatall per a trencar el coll dels ocells capturats suposadament per a la pràctica del silvestrisme, un a un, esclafant-los amb els dits i amb una habilitat que mostra l’experiència acumulada. Els cuinen fregits amb tomata o dins de guisats, i una sola persona es pot menjar desenes d’aquests xicotets cossos mutilats d’una sola vegada. Això és el que mou la matança de milions d’animals cada any. És un bon negoci i implica la restauració, els locals on serveixen aquest tipus de plats i que compren els cadàvers als caçadors.

Que aquest article servisca com a la primera vegada que em riuré a la cara del futur òrgan de control per a l’aplicació de la Llei de Senyes valenciana, si és que arriba a funcionar alguna vegada. La banda del Bigotes pot tindre ben clar que exercirem els nostres drets fonamentals i que lluitarem pels dels altres animals sense cap por als seus òrgans de vigilància ideològica, si és que una cosa semblant es pot arribar a constituir per a tornar a passar per sobre de la seua sacrosanta Constitució. I, si alguna vegada incomplim alguna llei, ho farem emparats per la legitimitat d’una causa justa, no com els amics paranyers i silvestristes.

 
 

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

165

El passat mes de Desembre es va estrenar el documental: “Febrero, el miedo de los galgos”, una producció de Waggintale Films, que ha comptat amb col·laboració del voluntariat de l’ONG SOS Galgos. Aquest llargmetratge ha comportat dos anys de treball no remunerat i s’ha fet amb la finalitat de mostrat la realitat de més de 50.000 llebrers arreu de l’estat.

 

 

A través de la Mila, una femella rescatada a Andalusia per l’ONG SOS Galgos i que troba una llar de debò a Barcelona, se’ns relata com és, en el millor dels casos, la vida de milers de llebrers. El documental molt complet, compta amb testimonis dels mateixos “galgueros”, del voluntariat de les protectores i de treballadors de gosseres municipals d’arreu del Sud de la Península. També compta amb una banda sonora molt cuidada composta per Ricard Latorre. Conversem amb la seva directora, l’Irene Blánquez.

160

Una mica sobre mi, per començar però sense avorrir. Des de ben jove em van fascinar els llibres i els documentals sobre animals ( sí, els ” de la 2 ” ), era una d’aquelles histèriques que els veia tots i -sent passional com sóc -, literalment devorava les pàgines i els minuts de gravació, tremolosa i arrabassada per capsetes que s’obrien a civilitzacions molt moltíssim més interessants que la trista glòria humana, basada en la poesia i en les bombes nuclears, en la música clàssica i la violació de nadons o en la tecnologia automobilística i l’explotació animal. Jo era una persona enamorada de la natura, i ho segueixo sent, a falta d’un model millor dins de l’entorn humà que de moment viu.

Deixo escrit això, obertament en contra de les persones que pretenen que analitzant-ho tot es poden comprendre les coses, les quals realment s’entenen amb el cor, amb els intestins, amb el desig de la vida i de la pau, eines molt més antigues i significatives que un pervers cervell disposat a perdonar la traïdoria i la mesquinesa o institucionalitzar l’assassinat.

Després em vaig dedicar a la fotografia natural, vaig fotografiar molt arquitectures, persones humanes, successos ciutadans… però res superava la devoció amb que captava la bellesa del romaní en flor, el cant de la perdiu, la còpula aèria de l’Anax imperator, el vol del voltor comú… les hores transcorrien entre cants de cigala, vent, calor i mosquits en l’amagatall camuflat on esperava l’arribada de les eminents habitants del sotabosc , de la muntanya, dels prats i els cingles; i aquestes hores es convertien en preludis del moment en què podia caçar i empaquetar en emulsions fotosensibles. Vaig deixar de fotografiar quan vaig saber que Kodak tenia contractes de compra dels ossos de tots els bens del Regne Unit, perquè amb ells es feia la gelatina per als rodets de fotos. Llavors no hi havia tecnologia digital, o deixaves de fotografiar o financiaves la tortura i el genocidi animal. Jo vaig deixar de fotografiar .

Ja amb l’arribada d’una certa qualitat, vaig poder començar a treballar en format virtual, per això ara em dedico molt al vídeo, i segueix apasionant-me, com fa 25 anys, la flor del tusilago i el vol dels voltors. Ara ho enregistro, amb l’ànim de Gregory Colbert i Patrick Rouxel , però sense el seu talent. És important mostrar a la gent la sublim bellesa de la natura, per preservar-la millor . És important documentar els centres d’explotació de no humanes, tant com conservar els arxius visuals del genocidi nazi i stalinista, xinès, mexicà o els de qualsevol de les matances que invariablement totes les polítiques han comès contra els seus pobles, perquè les paraules es perden, es (mal)interpreten i es tergiversen, o simplement no expliquen bé la història , en canvi no hi ha res més eloqüent i fidedigne que la muda mirada d’un xai a punt de convertir-se en cosa / carn, la visió de la vagina infectada d’una gossa de raça en una miserable gàbia de cria, la tristesa criminal d’una nena lligada a una cadira en un orfenat xinès, el cruixit en mil trossos d’un arbre selvàtic talat, el terrible terrible patiment dels óssos lluna amb el fetge exposat per al munyiment de la seva bilis … i milions de casos d’imperdonable obscurantisme que cometem contra les innocents.

Cal enregistrar-ho tot, minuciosament, mostrar perquè la gent es vegi reflectida en les seves pròpies accions o omissions. La bona gent canvia, la mala confirma l’espècie. En la permissió o no de certs crims podem parlar del bé i el mal, que no ens confongui la indiferència ni l’ambigüitat.

Però en aquest text volia parlar dels documentals de la 2 també, i en especial els de National Geographic. Segueixo avui dia veient centenars de pel·lícules, curts, documentals, sobre les civilitzacions i societats no humanes, com de malament ho passen de vegades, el bé que ho passen , i aprecio en gairebé totes elles una certa disneyficació de la realitat , que ajuda indubtablement a mostrar recel ( fins i tot entre les mateixes veganes ) , sobre la vida dels animals no humans. Disneyficació al revés, on se’ns mostra el costat aspre de viure a la natura, com es mostrava la guerra fictícia a “1984” d’Orwell , a fi de que ens sentim a gust en la nostra segura i calenteta societat esclavista

Però la vida dels animals no humans és gloriosa o miserable? , Esgarrifosa o sublim? . Aquests termes sempre els fem servir comparativament a nosaltres mateixes, no només perquè siguem el millor material d’experiment que coneixem (basat en la nostra capacitat de verbalitzar) , sinó perquè som l’únic fefaent que posseïm; oblidant unilateralment que jutgem amb ell , analitzant i sotmetent l’univers al nostre punt de vista, tal com fa la religió.

La vida dels animals no humans està bàsicament protagonitzada per dues actrius: el desig de la vida i el desig de la llibertat, tots dos vinculats pel més fisiològic, el de no patir. En aquests escenaris, els animals no humans tenen molt a ensenyar -gairebé tot pel que aparenta- , ja que les humanes semblem haver oblidat aquestes dues regles universals per al viu i que sent, i que són el desig de seguir estant i de fer-ho per pròpia voluntat, espaial i temporal. Les no humanes en saben de viure i de morir, i en saben d’estar lliures, en aquests tres aspectes es defensen molt millor que nosaltres.

No obstant això aquesta disneyficació de què parlava mostra tendenciosament a les no humanes en diversos moments tràgics de les seves vides i les seves morts, instants que harmonitzen amb l’espectacle mediàtic de constant xoc, mitjançant caces, assassinats, devoraciones, crueltat i violència. Doctrines d’impacte el qual acaba convertint a l’espectadora en objectiu d’un bombardeig d’informació subreptícia i una absurda màquina de demanar MÉS i MILLOR, en una insaciable ninfomaníaca incapaç d’apreciar l’exquisida bellesa d’una simple fulla gronxant a la brisa o d’un ximpanzé dormint. Dormir i bressolar-se, simplement .

Perquè, sent objectives, què en sabem del guepard?, Per exemple, doncs que és el més veloç depredador terrestre , i que quan corre tant és perquè està caçant. Observem que aquest aspecte de la seva vida representa tot just l’u per cent d’ella- i no per plaer, sinó per sobreviure, en contra dels costums humans- , però és el centre d’atenció del seu nom i la seva sapiència entorn a ell , el seu tret distintiu , la seva identitat. La resta de la vida no obstant això ( el 99 per cent ) la dediquen a gratar la panxa al sol, jugar, refregar-se amb els arbres , expel·lir ventositats, dormir com beneïdes, i esternudar o mastegar herbes per purgar-se. Però mostrar això no ven, això no atrau, no vessa sang ni nodreix la idea de la naturalesa ferotge, que és del que s’alimenta la nostra feixista societat: la por.

La por a quelcom desconegut, la por a les altres, la por a la por (la base de la societat proposada per Orwell a 1984) … totes les modalitats de por són ben vistes en una pel·lícula o un llibre que pretengui ser popular. Alimentant les bèsties humaníssimes del capitalisme rentier , del sexisme , del racisme , la xenofòbia, el ageisme , l’homofòbia … La por aixecant maó a maó, murs i checkpoints, tanques i factories-granja , reformes al dret d’interrupció de l’embaràs i temples a qualsevol religió , decrets llei i permisos de caça, la por construint armaments i deutes externs, escorxadors i conflictes armats, fam, pobresa, curses de braus, inmisericordia, omnivorisme, egocentrisme. Por egocentrista perquè odiem a la veïna i competim per la millor porció de la carronya, com ens suggereixen els documentals a l’ús. Por a viure, por a morir, por a la llibertat .

Por a la vida i a la llibertat, aquest podria ser el resum d’aquest text i de la panestructura social, el pànic a la naturalesa és el nostre pànic a estar realment vives i a fer-ho lliurement -amb el respecte per les altres que per definició exigeix​​, si no volem ser tractades com esclaves o mortes- . Reconciliant-nos amb la natura tenim una possibilitat de viure les nostres vides i morir les nostres morts, i el més crucial de tot: de fer-ho amb total control dels nostres desitjos, emocions i decisions, sempre i quan ells no restringeixin les decisions, emocions i desitjos de les altres. Ser i estar, lliurement , fins al moment de la nostra mort .

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

102

Avui s’estrena als Cinemes Girona de Barcelona “FEBRERO, el miedo de los galgos” primer llarg documental de la directora Irene Blánquez, en el que es mostra la realitat que viuen desenes de milers de llebrers a l’estat espanyol.

El fil conductor del documental és Mila, una llebrera abandonada en un poble sevillà que tem fortament a les persones. Mila és rescatada i traslladada a Barcelona per l’ONG SOS Galgos a l’espera de poder ser operada i començar una nova vida.

La caça de la llebre es practica en zones rurals i exposa al llebrer a una vida de misèria i cruels entrenaments. La temporada de caça acaba al febrer i el nombre de llebrers abandonats en aquesta època de l’any es dispara. Igual que Mila, la majoria d’ells no supera els tres anys d’edat.

La pel·lícula intercala entrevistes amb animalistes i galgueros. Es mostren, d’aquesta manera, les dues cares del món que envolta el llebrer espanyol: l’explotació i l’abandonament massiu en acabar la temporada de caça i l’esperança a mans de protectores i associacions com SOS Galgos.

Irene Blánquez debuta amb un treball arriscat i contundent pel que fa a contingut, que al seu torn és acompanyat per una acurada fotografia i banda sonora . “Amb FEBRERO no només surt a la llum la impunitat absoluta del maltractament i abandó animal per part dels galgueros, sinó que també es posa de manifest obertament una Espanya negra que segueix molt viva i immersa en una realitat social desoladora“, assegura la directora .

Aquest documental autofinançat, és el resultat de dos anys de treball de filmació i edició en solitari de Blánquez, i amb el qual s’estrena també Waggingtale Films, una productora creada per la jove directora al costat de la dissenyadora gràfica Mabel Vicente. Aquesta productora té com a objectiu dur a terme projectes relacionats amb la defensa del món animal i del medi ambient.

La projecció a Barcelona tindrà lloc en els ‘ Cinemes Girona ‘ tots els dijous del mes de desembre a les 20:00. Les entrades tindran descompte per a les persones associades a qualsevol entitat animalista. A Madrid tindrà lloc a la ‘Cineteca’ de ‘Matadero’ el dia 15 de gener a les 20:30 h.

 

 

189

Representants de l’Observatorio Justícia y Defensa Animal, Associació per a la Conservación y Estudio del Lobo Ibérico (ASCEL) , Associació per a la Defensa Jurídica del Medi Ambient ULEX i la Coordinadora Ecologista d’Astúries han estat rebuts aquesta setmana per l’equip del Comissari Europeu de Medi Ambient, Janez Potocnik, a qui han informat detalladament sobre la delicada situació per la qual travessa la supervivència del llop a Astúries .

A la reunió, mantinguda aquesta setmana a la seu de la Comissió Europea a Brussel·les, s’ha fet especial èmfasi en les reiterades vulneracions del dret comunitari que s’estan duent a terme en la gestió del llop a Astúries, especialment en espais protegits com és el cas del Parc Nacional de Picos d’Europa, únic Parc Nacional espanyol en què hi ha presència estable de llops .

Durant la trobada, la delegació de defensa del llop va lliurar un informe amb les principals qüestions que afecten l’incert futur d’aquesta emblemàtica espècie a Astúries com a conseqüència de la preocupant fustigació, assetjament i persecució que pateix al Principat i té com a conseqüència el programa aprovat per l’administració asturiana per a executar només enguany 90 llops, als quals cal afegir les morts per altres causes com verí, caça furtiva, trampes, ceps i atropellaments.

Així mateix , l’informe també anava acompanyat pels gairebé 100.000 suports que l’Observatorio Justicia y Defensa Animal ha aconseguit reunir al llarg de l’últim any en defensa del llop a Astúries .

Les organitzacions representades en la reunió s’han mostrat satisfetes pel gran interès i preocupació que la situació ha causat en el si de la Comissió de Medi Ambient, i esperen que el seguiment que des d’Europa es va a realitzar de la gestió del cànid en aquesta regió redundi en una major protecció de llop en particular, i de la riquesa natural que posseeix Astúries en general, la qual cosa repercutirà en benefici de la regió en conjunt.

108

L’Observatori Justícia i Defensa Animal ha remès aquest matí escrits tant a l’Ajuntament de Punta Umbría com a la Delegació Territorial a Huelva de la Conselleria d’Agricultura, Pesca i Medi Ambient de la Junta d’Andalusia exigint que cessen amb caràcter immediat les caceres de gossos abandonats al municipi de Punta Umbría (Huelva), que es duguin a terme mesures de captura humanitària i el trasllat dels gossos a refugis de protectores locals, que s’han ofert a fer-se càrrec dels animals, així com que s’obri una investigació per tal de determinar les responsabilitats que corresponguin.

Paral·lelament a aquests escrits, l’Observatori ha obert a través de la plataforma digital Change.org una recollida de signatures en contra d’aquesta cacera de gossos, que en menys de 48 hores ronda les 10.000 signatures de persones que volen mostrar la seva indignació davant d’aquesta situació, i que seran lliurades avui a l’alcalde de Punta Umbría.

Entre els cossos dels gossos abatuts i trobats pels grups de voluntariat de protectores d’animals locals que es van presentar durant el cap de setmana per la zona, i que van aconseguir rescatar 14 dels gossos amb les seves pròpies mans, es va comprovar que un dels animals abatuts era de mida petita i de només 6 quilos de pes, “de manera que en cap cas es pot justificar la cacera d’aquests gossos al·legant alarma social o que es tracta d’animals salvatges perillosos capaços de devorar a 2 cavalls” explica l’Observatori .

El grup de gossos que ha aixecat l’alarma social, segons fonts de l’Observatori “són un grup de gossos abandonats a la seva sort i de grandària mitjana-petita i que, davant la situació de desemparament i abandó en què es troben, l’esperable i exigible de l’Administració Local, és capturar humanitàriament per traslladar-los a un alberg d’animals on se’ls pugui atendre “.

L’Organització Mundial de Sanitat Animal, màxima autoritat mundial en matèria de sanitat animal, estableix en un exhaustiu document amb els principis que han de regir els procediments de control de poblacions de gossos vagabunds i en el qual, a manera de resum, cal destacar que aquesta organització, de la qual Espanya és membre, considera indispensable controlar les poblacions canines sense causar als animals patiments innecessaris o fàcilment evitables.

LA PLOMA

102
"als q aurien de matar serien als xinesos no als animals" (Comentari a YouTube) Treballar perquè la societat deixi enrere l'especisme requereix estar atents als...

V DE GUST

327
Quart programa de receptes veganes a la TVAnimalista i a càrrec de la cuinera Zaraida Fernández. A través dels seus consells aprendrem de forma...