Etiquetes Entrades etiquetades amb "animalista"

animalista

Montse Marcet, llibretera i artífex de Lectors al tren! (lectorsaltren.cat), ens presenta la sèrie “La maleta de la Montse”, en què ella mateixa ens descobreix i recomana llibres i àlbums il·lustrats que ens parlen dels animals, sempre des d’una perspectiva ètica.

Aquest quart capítol, “Viure en harmonia amb els animals”, reuneix cinc títols. A dins la maleta hi trobarem els llibres:

DIAZ REGUERA, Raquel. Azulin azulado. Thule, 2012.
ISBN 978-84-15357-11-7

LIAO, Jimmy. El pez que sonreia. Barbara Fiore , 2010.
ISBN 978-84-937506-7-1

MARTÍ, Pere. La tortuga d’en Hans. Il·l Carme Queralt.
Barcanova: Barcelona, 2005. ISBN 978-84-489-1784-5

MOLIST, Pep. Els tres animals. Il·l Kim Amate. Takatuka,
2016. ISBN 978-84-16003-71-6

SMALLMAN, Steve. L’ovelleta que va venir a sopar. Il·l.
Joelle Dreidemy. Beascoa, 2012. ISBN 978-84-488-2455-6

4257

Nou capítol del programa “V de gust”, una nova recepta nutritiva i ideal per cuinar amb criatures: Filets arrebossats.

Ingredients:

250 g de mongetes
120 g farina de galeta amb espècies
liquat de soja sense sucre
120 g de gluten
90 ml d’aigua
1 cullerada de llevat (nutricional yest o llevat de cervesa)

Montse Marcet, llibretera i artífex de Lectors al tren! (lectorsaltren.cat), ens presenta la sèrie “La maleta de la Montse”, en què ella mateixa ens descobreix i recomana llibres i àlbums il·lustrats que ens parlen dels animals, sempre des d’una perspectiva ètica.

Aquest tercer capítol, “El que els hi fem”, reuneix vuit títols. A dins la maleta hi trobarem els llibres:

Beer, Hans De. El petit os polar. On vas Lars?. Pagès
editors: Lleida, 2014. ISBN 978-84-9975-527-4.

BERNARD, Fred. La reina des fourmis ha disparu. Il·l
François Roca. Albin Michel Jeunesse, 1996. ISBN 978-2-226-08234-3

BOUGAEVA, Sonja. En Barnie. Takatuka: Barcelona,
2012. ISBN 978-84-92696-78-9

ESCALA, Jaume. Magenta i la balena blava. Il·l Carme
Solé Vendrell. Lumen: Barcelona, 2003. ISBN 978-84-264-1369-7

JEFFERS, Oliver. L’ant és meu. Andana: Algemesí, 2012.
ISBN 978-84-939445-8-2

LEAF; Munro. La història del toro Ferdinando. Il·l Robert
Lawson. Kalandraka: Pontevedra, 2016. ISBN 978-84-8464-983-0

MARTIN, Monique. Habia una vez un perro. Parramón:
Barcelona, 2012. ISBN 978-84-342-0482-9

OLMOS, Roger. Sin palabras. Logosedizioni: Italia, 2014. ISBN 9788857606958

7071

Des de fa alguns mesos, i especialment durant les últimes dues setmanes, sento un especial malestar davant la figura dels “herois” i les “heroïnes” que s’erigeixen sota el clam popular dins el món de l’activisme pels animals. Em refereixo a dues qualitats diferents de “heroi”, ambdues aclamades d’aquesta manera pels activistes, al·ludint als que salven/rescaten animals; però també referint-se als protagonistes de diversos vídeos, difosos a Espanya, en què homes d’estètica musculada i atlètica, via xarxes socials, fan una crida a unir-se contra el Toro de la Vega. Com vaig dir: la qualificació d'”heroi” per a uns i altres, m’està produint al·lèrgies … i us explicaré gradualment el per què.

Els “herois” que ajuden

No hi ha dia en què les xarxes socials no s’inflamin davant les accions d’algú que, segons l’audiència, porta les seves capacitats humanes al límit per rescatar algun animal d’una situació desavantatjosa, el que li fa automàticament mereixedor o mereixedora de l’apel·latiu en qüestió. La RAE defineix l'”heroi” o “heroïna” com “una persona il·lustre i famosa per les seves gestes o virtuts”, o com “una persona que porta a terme una acció heroica”. Personalment no veig l’heroisme quan una persona actua amb un mínim de decència i empatia, i ofereix ajuda o rescata un animal d’una situació on els seus interessos es veuen vulnerats. No ho veig perquè és el mínim que espero d’algú i, especialment, quan es tracta d’un congènere sensible i empàtic/a amb els altres animals. Em crida profundament l’atenció que els animalistes, precisament, enalteixin les manifestacions d’empatia, gentilesa o bondat dels que qualsevol ésser humà és capaç quan exercita mínimament els músculs del cor, i no s’atura en càlculs de conveniència personal que vagin en detriment de la situació de l’animal en desgràcia. Entenc que en un món embrutit i violent com el que vivim, aquestes situacions siguin, lamentablement, minoritàries, i que per això els nostres companys i companyes vibrin d’alegria davant d’un rescat. Jo sóc, també, entusiasta en celebrar-ho. Però d’aquí a victorejar a aquests companys i companyes “heroitzant-los”, crec que és un error estratègic, ja que en fer-ho deixem entreveure que molt poques persones poden repetir aquests actes, que aquestes accions se situen fora de l’abast quotidià dels individus normals, que es requereix d’una pasta especial per actuar de manera humanitària i generosa amb altres éssers vius. Quan els nostres companys i companyes han fet un rescat o ajudat a un animal han actuat bé i amb justícia, han encertat, han fet un gran treball, han canviat la vida per aquest animal … però no han fet res fora d’allò humanament possible. Crec que “heroitzar” és un error estratègic perquè no podem abusar de les paraules, ajudant a establir ficcions que obstaculitzaran el nostre camí a curt i llarg termini, posant encara més lluny de les persones el que és, moltes vegades, un simple gest nascut des del reconeixement de la capacitat de patir dels animals. Tots i totes podem fer-ho, només cal normalitzar-ho. No es necessiten “herois” ni “heroïnes” que portin al límit les seves capacitats per canviar la situació dels animals.

Els “herois” que no ajuden

Pel que fa al segon grup d'”herois” aclamats pels i per les animalistes, he de referir-me a diversos aspectes de la qüestió: el que més em crida l’atenció és el cridat a afegir-s’hi per anar a Tordesillas, ja que “enguany el toro no estarà sol”. Davant això, aclarir que el Toro de la Vega fa molts anys que no està sol, ja que centenars de persones, desenes d’entitats i associacions, així com el Partit Animalista, treballen fa eons sensibilitzant la ciutadania, portant el tema a discussió política i pública, denunciant i actuant a diferents nivells per obstaculitzar la celebració del “torneig”, amb l’objectiu final d’eradicar l’execrable pràctica. Potser els homes dels vídeos que corren per les xarxes socials no ho van notar abans, però el Toro de la Vega porta anys acompanyat d’una multitud políticament activa que no ha permès que aquests nobles bòvids morin en va, i que continuarà treballant fins abolir la tradició.

En segon lloc, puntualitzar que per sumar-se a una causa igualitària com la de defensar als animals, un primer requisit és el rebuig de l’especisme, i per coherència argumental, s’ha de rebutjar qualsevol altra forma de discriminació que redundi en un tracte desigual d’altres éssers, humans o no. Cridar, llavors, a defensar el Toro de la Vega amb arguments i motivacions sexistes (d’índole masclista) i racistes, no és una qüestió intranscendent. Perquè si alguna cosa hem de rebutjar és la discriminació que menysprea les dones, o les tracta amb condescendència; i que rebutja la idea d’igualtat amb les persones d’un altre color o origen geogràfic. Els activistes per la igualtat amb els animals no podem permetre que en els nostres actes es coli la desigualtat, la discriminació, ja que això debilita els principis igualitaris que promovem, perquè no tot s’hi val per demanar que la societat deixi de maltractar els animals, perquè no es pot hipotecar el sentit final ni els principis de la causa a canvi que vinguin més autocars amb detractors a Tordesillas. Perquè si hi ha una desigualtat estructural que és violenta amb els animals, qualsevol acte de suport no va a sumar positivament, a llarg termini, per acabar amb ella. I enllaçada a aquesta, una qüestió final, però no per això menys important: tornar sobre la idea que la violència no és un mitjà vàlid per demanar la fi de la discriminació, la tortura i la mort dels animals. En cap àmbit. No hi ha invitació més prenyada d’esterilitat que la de la violència, perquè no podem combatre la barbàrie amb les seves armes, perquè només s’aconsegueix una lluita cega, perquè no guanya una causa que s’esgota en el malbaratament de testosterona. Que ens pot motivar la ràbia generada per les injustícies, sí, però de cap manera podem obrir lloc a la violència per combatre l’especisme.

El sentit d’autocrítica és fonamental per no perdre el nord, per resituar-nos dins de la voràgine de la novetat i els vaivens de la lluita contra la desigualtat i l’especisme. No deixem d’examinar els nostres passos, d’entendre les nostres motivacions ni de revisar els fonaments de per què som on som. Aquest exercici de desmuntatge de les “heroïcitats” ha estat la meva petita contribució a aquest necessari examen intern. I no deixem de re-flexionar, de tornar a pensar sobre els nostres actes i les nostres conviccions, per no perdre temps ni energies en el desmantellament de l’especisme.

Sóc vegana i des de la meva infantesa m’ha preocupat la relació especista antropocèntrica que la humanitat manté amb la resta dels animals. Encara busco respostes a moltes preguntes d’aleshores. Sóc Treballadora social, màster en Filosofia Política i màster en Bioètica i Dret. Doctora en Filosofia, tractant sobre els límits de la filosofia moral, la bioètica i els drets dels animals. He estat activa en el món de l’animalisme des de fa més d’una dècada, sempre amb un peu en la teoria i un altre a la pràctica. Comparteixo la meva vida amb el meu marit, tres gates i un nombre sempre canviant de gats rescatats del carrer als quals donem en adopció.

4149

En el dia d’avui vull detenir-me a examinar de manera molt bàsica una qüestió “sorollosa” no només en àmbits animalistes, sinó en altres també quan es tracta de discussions i intercanvi d’idees. En moltes discussions s’arriba al punt d’advocar per l’infaltable “respecte per les opinions dels altres”, com si les idees no poguessin ser refutades, i com si totes les opinions tinguessin el mateix valor. Quan les discussions arriben a aquest punt, es confonen dos elements: el dret que cadascú té a l’opinió pròpia, i l’assumpció que totes les opinions tinguin el mateix valor.

Plató ens diu que les opinions són doxa, creences populars o comuns que no estan relacionades amb un coneixement o argumentació de tipus racional. Quan una diu que cada persona té dret a la seva pròpia opinió, usualment ens referim a aquest tipus de creences personals subjectives i subjectes a incertesa: que t’agradin més els gats que els gossos o que prefereixis el gelat de vainilla al de xocolata, aquestes són opinions la discussió de les quals resulta estèril perquè no es persegueix que l’altre canviï d’opinió, només s’expressen gustos personals.

D’una altra classe d’opinions parlem quan es tracta d’argumentacions racionals o d’opinions basades en coneixements (científics, tècnics, professionals o d’oficis, etc.) i que per tant es poden verificar o falsejar més enllà dels gustos o de les preferències personals. I aquí rau el problema principal: que solem confondre les opinions del segon tipus, les de coneixement tècnic/científic/professional, amb les opinions emanades del simple gust personal. Vegem-ho amb un exemple actual: la polèmica de les vacunes. Hi ha un coneixement científic que avala la vacunació dels nens i que tira per terra la remor estesa que certes vacunes causen autisme. A l’opinió experta i tècnicament fonamentada dels científics, les persones sense formació científica no poden argumentar les seves opinions basades en les seves creences personals i demanar que les dues opinions siguin respectades i tingudes en compte amb el mateix pes, perquè no en tenen. El mateix passa quan, per exemple, es diu que els animals són inconscients o no senten com els humans. Que ens agradi seguir menjant animals o torturant a tradicions cruels no és una posició equiparable argumentalment amb les opinions o raons científiques que ens indiquen que els animals si són éssers conscients i sensibles -fets fàctics que ens han d’interperl·lar moralment. Podem demanar respecte per a les persones que sostenen idees, però per les idees no es pot demanar un estatus de respecte. Per això estan fetes les idees: per debatre, argumentar, refutar i canviar-les per altres en cas de ser considerades errades, extemporànies, que no responen al context actual, o l’estat actual del coneixement, etc.

Llavors, què significa tenir “dret” a una opinió? Podem donar dues respostes per això: una simple i una altra complexa. La simple significa exactament això: tots podem tenir opinions, i ningú pot detenir una altra persona que pensi el que pensi. Però aquesta afirmació és bastant trivial, i es confon amb el valor, formació i riquesa de les opinions personals. D’aquí la resposta complexa: que si tenir “dret” a una opinió significa tenir dret al fet que els punts de vista propis siguin considerats veritables, o almenys, considerats propers a la veritat, llavors les coses canvien. Si les opinions personals es funden en la ciència, o en el pensament màgic, en idees retrògrades moralment, fonamentalistes o essencialistes, es tracta d’arguments i d’opinions que no poden tenir el mateix valor. Tots tenim dret a tenir una opinió, però això no vol dir que totes les opinions siguin racionals, respectables i que haguem de prendre seriosament. Perquè elles depenen de les seves raons i fonaments, no de les persones que les tinguin.

Sóc vegana i des de la meva infantesa m’ha preocupat la relació especista antropocèntrica que la humanitat manté amb la resta dels animals. Encara busco respostes a moltes preguntes d’aleshores. Sóc Treballadora social, màster en Filosofia Política i màster en Bioètica i Dret. Actualment estic escrivint la meva tesi doctoral en Filosofia, tractant sobre els límits de la filosofia moral, la bioètica i els drets dels animals. He estat activa en el món de l´animalisme des de fa més d’una dècada, sempre amb un peu en la teoria i un altre a la pràctica. Comparteixo la meva vida amb el meu marit, tres gates i un nombre sempre canviant de gats rescatats del carrer als quals donem en adopció.

2638

El passat diumenge dia 1 de Juny, el passeig marítim de la localitat de Callella (El Maresme), va acollir la celebració de la Fira Animalista organitzada per voluntariat del PACMA, la qual enguany ha arribat a la seva tercera edició i s’ha consolidat com un esdeveniment de referència.

La fira va comptar amb la participació de diverses entitats animalistes arribades d’arreu de Catalunya, santuaris, protectores i organitzacions divulgadores del Drets Animals i el veganisme.

La jornada es va inaugurar amb una conferència de la Dra. Núria Querol Viñas que, conjuntament amb una representat de APDA (Asociación de Policías por la Defensa Animal) i Freedom Paws Link, van mencionar diferents estudis de caràcter científic que relacionen la violència contra animals humans i animals no humans, alhora van exposar la tasca de l’APDA, atenent diverses preguntes del públic per tal d’oferir assessorament professional per a poder denunciar casos de maltractament d’animals.

Al migdia, Paraíso Vegano, organització encarregada del catering, va oferir una demostració de cuina vegana.

Durant la jornada es van celebrar dues desfilades d’animals en adopció. PACMA va agrair públicament la feina que arreu, milers de voluntaris, desenvolupen en protectores destinades a ajudar animals de qualsevol espècie (cavalls, exòtics, coloms, ovelles, vaques, porcs, conills, gossos i gats, etc), i a través d’un sorteig, tres protectores van rebre un premi econòmic destinat a la seva àrdua labor. La fira va cloure amb una xerrada sobre Història i Biocentrisme a càrrec de la historiadora Helena Escoda.

L’èxit en participació i en concurrència de públic, que va omplir de visitants el Passeig Manuel Puigvert d’aquesta localitat maresmenca, han consolidat aquesta fira com un esdeveniment animalista anual de referència.

LA PLOMA

2502
A la xarrada de les II Jornades Veganes de Benissa, haguí de passar massa ràpidament per damunt d’eixa patètica masculinitat que s’amaga darrere de...

NUTRICIÓ

3961
Barcelona degusta, el salo de l'alimentació per al consumidor, s'ha celebrat els dies 2, 3 i 4 de desembre al recinte de Monjuïc de...