Etiquetes Entrades etiquetades amb "activistes"

activistes

Catalunya viu moments històrics excepcionals, i els animals no n’han quedat al marge. Ara fa cinc anys, el Parlament de Catalunya aprovava la llei d’abolició de les curses de braus, i enguany, el pas legislatiu s’ha fet per abolir els circs amb animals.
Avui conversem amb el Leonardo Anselmi portaveu de la campanya CLAC [Catalunya Lliure d’Animals en Circs], la qual ha fet possible que aquesta proposta de llei progressés.

303

Des del punt de vista d’optimització energètica, el colom n’inverteix molta per alçar el seu vol. Curtes ales en cos pesat, una nosa d’aerodinàmica. Però una vegada en l’aire la cosa canvia. Quan els coloms tornen a casa d’aire, aquest es torna millor respirable. Tant, que anomenem pau a un grapat de coloms en el cel.

El colom ha conquerit gairebé tots els continents, moltes espècies i la trista glòria de l’extinció del dodo (un colom de 20 quilos) per culpa del carnisme. En els coloms i les rates dipositem la infàmia de la nostra brutícia, de la mateixa manera que a les presons dissimulem la desigualtat del sistema. El colom floreix per subratllar l’insufrible evidència d’una espècie bruta que va descubrir el concepte d’escombraries inexistent a la natura, una espècie tremendament malgastadora que crida crisi a menjar carn un cop al dia en lloc de tres. Els coloms no obstant reciclen el que nosaltres tirem, i en lloc d’alimentar-se de llavors, els donem pa sense nutrients. Tot i així, amb un 80% de coloms malaltes a les ciutats, amb dits mutilats per materials sintètics en els seus nius, els accidents de sobreviure al nostre tren de vida, sofrint malalties gàstriques i respiratòries, … Encara amb tot això, el colom , heroïna anònima, floreix.

Una persona tan eminentment aèria com el colom, pateix la manca d’aire. Això ho saben les institucions i ajuntaments molestos amb la floració de columbiformes, que prenen la via expeditiva de les solucions ràpides (Hiroshima, Treblinka, gulags …), per gasejar-les quan les xifres se’ls disparen. Llavors les disparen. Xarxes d’expansió per a caçar humanitàriament i humanitàriament asfixiar. És una barbaritat. És una crueltat. És una realitat. Milers de coloms són matades pel seu èxit reproductiu perquè els seus excrements no li taquin el pudent cotxe al senyor González, fill de González, posseïdor d’un altre pudent cotxe.

Una sempre s’ha de posar del costat de la víctima. Sempre. No vol dir justificar l’extermini palestí per les sionistes a causa del precedent extermini nazi. No vol dir donar suport al hembrisme androfòbic només perquè la dona pateixi l’insofrible heteropatriarcat (com molts homes). No vol dir encongir-se d’espatlles quan el gat porta el enèsim ocellet caçat com a recompensa a la nostra fidelitat. La víctima sempre té la raó en primera instància. Però el colom … quin coi és el pecat del colom ?, el colom ha d’ofegar-se al mar abrupte dels contingents no desitjats, com migrants desesperades a la tomba de la Mediterrània ?. El colom ha de saber comptar-se per aprendre quan són masses ?. Ensenyarem per fi matemàtiques als coloms?

Arribades a aquest punt m’encantaria oferir informació reservada, dades de cassació objectivament contrastades, manipulades estadístiques de creixement exponencial, dubtosos mapes de conflicte entre interessos públics i població de coloms … Voldria sorprende-us amb tèrbols finançaments secrets sobre el corrupte del sistema de gestió de coloms en els municipis, però no disposo de res d’això, només tinc raó a les mans, ni arguments ni escàndols de portada. Només tragino empatia, justícia i igualtat, poc rendibles escuts amb els quals defensar als coloms de la llei menys escrupolosa, plenipotenciària des que el totalitarisme descobreix com fascistizar la democràcia. M’encantaria que n’hi hagués prou en escriure, protegir als coloms amb barricades de paraules, però els primers 35 exemplars de la Bíblia de Guttenberg (el primer llibre imprès), van ser fets amb les pells de sis mil xais de llet, degollats per a la glòria de l’escriptura , la religió i l’especisme. Llavors em donen ganes de deixar d’escriure.

Escrivim sobre la mort, la volem comprendre, fins i tot matem per comprendre-… L’estratègia dels coloms (i en general les altres espècies), és més senzilla i eficaç: se centren en la vida. La seva estratègia és paladejar tots els vents com si fos un, mastegar cada matinada com si fos l’última, beure de la pluja i gaudir de la felicitat que els envegem. La bellesa no és culpable de generar en unes adoració i en altres cobdícia.

Per la nostra banda, som les mamíferes més fràgils sobre la biosfera. Nues, fluixes, lentes, maldestres, és un miracle que hàgim sobreviscut, però no ho hem fet gràcies a la nostra intel·ligència, sinó a la falta d’escrúpols, aquí sí superem als altres animals. No hi ha espècie -fins i tot aquelles totalment carnivores- que sàpiga tant de la indiferència i la mesquinesa com la nostra. Construïm societats amb maons de complexos i frustracions, caguem amb sentiment de culpa, edifiquem temples al nostre por, vam inventar les modes adequades a la nostra vergonya, adaptem totes les nostres biografies a la covardia. Venem tot el vendible i explotem a canvi d’unes monedes tot el que considerem útil.
 
Construïm cultures que premien la manca d’escrúpols i gasegen a qui fa nosa. Com més pateix de manies una societat, més florent és la civilització resultant, inversament proporcional al mim, a la bondat i a l’honestedat. La veritat i la justícia no llancen beneficis, per això el desenvolupament econòmic i el carnisme són tan absoluts, ubics i inqüestionables, perquè mai la civilització havia arribat a cotes tan altes de depredació contra la naturalesa i les seves criatures. La nostra espècie inclosa. No només estic parlant de xifres, sinó de refinament i mecanització del mètode. El problema de l’especisme i de la destrucció de les condicions naturals que ens permeten la supervivència a la nostra espècie són, per tant, més que una opció: són un imponderable.

El cervell és una inflamació anormal succeïda a arrel de la pèrdua de la cresta sagital i la disminució dels maxil·lars. Una deformació especifica amb efectes secundaris nocius. S’ha destapat el pastís, es va acabar el viure de les rendes de l’antropocentrisme, n’hi ha prou d’apropiar-nos les glòries d’altres, el que és cadascuna depèn de cadascuna, no de la veïna, de la ciutat, la nació o la raça. Convençudes ser les hereves de Da Vinci, descobrim en els nostres gens potser Hitler. Som responsables de tot el que succeeix per les nostres accions i inaccions. El facin una, deu persones o un bilió d’elles. Auschwitz no ho van construir les nazis, sinó la indiferència.

Hi ha gent que es queixa que els arbres de la ciutat embruten amb les seves fulles de tardor les netes carrers, tallem-los. Hi ha gent que es queixa de la brutícia dels coloms, cap problema, gasegem-les. Hi ha gent queixant-se de la gent, que comenci la barbàrie … No cabien els gossos vagabunds durant el Mundial de Futbol a Ucraïna, el seu destí va ser el de coloms de Barcelona i tantes altres ciutats. Matar sense fer-les mal, degollar-les dolçament, destruir amb respecte, extingir-amb dignitat, i delicadesa, assassinar sense sofriment, aniquilar humanitàriament, rebentar amb dolçor, incinerar amb ritu, sacrificar amb professionalitat, liquidar amb legitimitat, eutanasiar-les amb objeccions, desapareixer-les amb assepció, … tractar-les com si no hagués mort, com si no hagués viscut, com mobiliari urbà.

Què donaria jo per saber què s’expliquen els lleons reclosos al parc zoològic de Barcelona, ​​quan a la nit es rugeixen i es diuen amb dolços ronces veus de convocatòria. A ple dia, a hores d’ara, els coloms a la mateixa ciutat segueixen sent exterminades, pagant el preu de pertànyer d’una altra espècie, tot i que s’informa a la població que aquests “mètodes de control” estan en detriment. Cada dia que passa deixa un rastre de víctimes silencioses després el xiuxiueig del gas, d’heroïnes abatudes pel feixisme, de dolços coloms agonitzant en càmeres de mort. Atureu JA la matança.

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

346

Són molt nombroses les ciutats occidentals en què hi ha colònies de gats que ocupen els intersticis deixats per la urbanització. Llocs resultat de demolicions, espais erms, parcs públics, cementiris, zones enjardinades de diferent amplitud al voltant d’hospitals, esglésies, palauets, edificis de l’administració, etc. Siguin aquests llocs públics o privats, oberts o tancats, són llocs adequats per albergar (o haurien de ser-ho) colònies de gats. Espais on aquests animals puguin viure amb relativa seguretat davant la imparable i agressiva acció de l’animal humà, i la seva insaciable ambició capitalista, conduent a acabar amb el territori o espai natural on residien els gats i gates que, ara, reben l’impacte directe i expulsiu d’aquesta actuació.

Des de diferents estudis s’evidencia la importància de l’acció humana com a factor que obliga i provoca determinades característiques en l’organització social dels gats com, per exemple, densitat molt alta en petits territoris que se superposen i que suposen greus problemes sobretot per als gats i gates tot i que, en segon lloc, també generi conflictes amb, en i entre els habitants de la zona. Però també hi ha altres factors que no es presenten en aquests estudis i que són especialment significatius com els comportaments, els valors i la representació que pot observar-se en les persones que han pres la decisió d’ajudar els gats i gates de les colònies i, fins i tot, a aquells animals que estan fora d’elles.

Seguint el model d’investigacions realitzades per diferents científiques socials sobre aquest particular, l’objectiu d’aquest article és el de desvetllar aspectes que entenem substancials en els esmentats comportaments, valors i representacions de les persones que tenen cura de les colònies de gats en una ciutat mediterrània de mida mitjana. Els territoris seleccionats per realitzar la investigació s’adeqüen a quatre zones: 1) emplaçament (encara no és oficialment una colònia però s’està gestionant que ho sigui) proper al mar on resideixen uns 16-17 gats; 2) colònia ubicada a l’interior d’un edifici semiderruït, apuntalat i on habiten 10 gats, a l’espera (que se suposa llarga, atès que ja han transcorregut 7 anys) d’una solució judicial al problema generat per una herència; 3) colònia “pròpia” d’uns 12 a 15 gats, que gestionen diverses veïnes, perquè al seu barri no hi ha aquesta però sí deambulen molts gats pel carrer sense ser atesos; 4) colònia d’uns 20 a 23 gats, situada a l’extrem d’un parc públic. El nombre de gates i gats mai és exacte perquè els animals transiten per les zones i, sobretot, pels abandonaments que es registren especialment en èpoques de vacances i, actualment, com a resultat de la precarietat econòmica.

Avançar que no es tracta d’un estudi psicològic de les persones concernides que, a partir d’ara, anomenarem gateres (perquè és així com moltes de les informants s’autodenominen i desitgen ser anomenades) sinó antropològic i, concretament, d’una investigació etnogràfica. Es tracta d’una observació doble, per una banda, detectar com es desenvolupen aquestes dones amb els gats i, en un segon temps, entrar en contacte amb elles per conèixer les seves narratives respecte a la feina que realitzen. Aquestes gateres, tinguin o no el reconeixement municipal per encarregar-se del control de les colònies de gats de la ciutat, reben poca gratificació per l’ardu treball que realitzen, com deriva de la investigació realitzada, però aquest fet no obsta perquè elles segueixin obstinades en assolir, quotidianament, el seu objectiu d’atendre els gats i gates que formen part de la “seva” colònia.

Quant als comportaments, valors i representacions

Qui són les gateres? Qui són aquestes dones que obstinadament i durant tot l’any desenvolupen l’esforçat i laboriós treball de mantenir en bones condicions als gats i gates que configuren la colònia? Parlem de gateres perquè, com es desprèn de l’etnografia, només en un cas la persona cuidadora era un home i perquè en les narratives recopilades també es descobreix que, majoritàriament, són les dones les que s’encarreguen de gestionar i mantenir les colònies felines.

En els quatre escenaris coneguts es troben unes 42 dones i un home que s’ocupen dels mateixos. El nombre de dones implicades pot variar, créixer o decréixer, per diversos motius: tenir feina o perdre-la, malaltia, ocupar-se transitòriament de familiars, manca de temps, cansament, etc. També els dies disponibles i l’horari de dedicació oscil·len en funció de factors similars als esmentats. La mitjana d’edat d’aquestes persones és de 45 anys i la tendència sembla anar a més edat perquè hi ha molt poca gent jove que s’incorpori a aquest tipus de treball.

En general, les gateres viuen a prop de la colònia o a una distància molt curta de la mateixa. Només una de les gateres ha de fer un desplaçament llarg, perquè viu fora de la ciutat per haver-se mudat fa un any, però manté el seu interès per cuidar-se de la colònia a la manera com ho feia abans de canviar de residència. A causa de la proximitat, algunes poden “controlar” la colònia des dels seus domicilis i saben perfectament qui s’acosta a visitar els gats, quan, si es comporten adequadament, si per allà corren els gossos que passegen els veïns (aspecte que els resulta particularment deplorable pel perill que comporta per als gats), si els roben el menjar als gats, etc.

La majoria de les gateres, que es converteixen en informants d’aquest estudi, es coneixen entre elles, inclòs Felipe o Lipe el gater (també li agradava ser anomenat d’aquesta manera). Encara que això no vol dir que mantinguin relacions d’amistat perquè, entre aquelles que es coneixen, apareix des de la rivalitat que fa a qui té cura millor als gats fins al coneixement que tenen sobre els mateixos, el temps que fa que es dediquen a això, el nombre de gats que atenen, etc., de vegades en forma de suficiència d’una sobre l’altra. Però algunes gateres també saben ajudar-se i ho fan amb un lliurament especialment rellevant: quina medicació utilitzar per a determinades afectacions, quina veterinària és la millor o la que més es preocupa pels gats de la colònia, quin polític està “per la feina” i quin no, quin aliment és més saludable per a una gata en determinada condició, què fer front a un enfrontament entre gats o com intervenir per evitar conflictes en i amb el veïnat.

En general, les gateres són extremadament crítiques pel que fa a l’actuació municipal pel que fa a l’atenció i recursos que dediquen als altres animals: gats, gossos, coloms, cotorretes, rates, etc. Encara que bàsicament es refereixen als gats i gates, també manifesten el seu malestar pel tracte que reben altres animals, sobretot per com se’ls mata i pel gairebé nul respecte que se’ls té, com si fossin plagues. La duresa dels seus comentaris s’agreuja en explicar anècdotes certament doloroses que van suportar en el passat i que comparen amb la insignificant transformació que ha seguit la consideració social actual dels gats i gates. Aquestes dones també manifesten una aguda animositat contra l’actuació d’algunes gosseres municipals (on encara maten els animals si no són adoptats) i de determinades protectores (perquè consideren que torturen els animals de forma encoberta). No obstant això, per sobre de les queixes i malestars narrats hi ha l’interès fonamental que mou a aquestes persones. Júlia la gatera afirma convençuda:

“… Els gats estan per sobre de tot … no els deixarem per molt que ens diguin, que ens facin o que no ens deixin, perquè mira nosaltres som aquí i ells no [administració, veïnat] … aquí som les que manem per molt politiqueig que facin”.


El relat d’una gatera paradigmàtica

Violeta, la gatera, que ha escollit aquest nom perquè diu que és tan humil com aquesta flor, relata com va començar la seva dedicació, el seu treball a favor dels gats i gates, des de fa més de 25 anys fins a l’actualitat. Repeteix la Violeta que no es tracta només d’amor cap a aquests animals sinó que, a través d’ells, significa al col·lectiu, a tots els altres animals, amb els quals se sent plenament identificada i que cuidant als que té aprop és com si ajudés a tots els altres:

“El que jo faig tampoc té tanta importància perquè són molts els gats i som bastants gateres, o velles o boges, que també així ens criden perquè hi ha algunes i algun que semblen això “bojos”. No pots parlar amb ells perquè són malalts perquè no entenen res, com parlar amb una pedra doncs el mateix. I ens donen la fama perquè tothom es pensa que estem boges o que no tenim res més a fer. Sí que hi ha si … alguna no està molt bé d’aquí [assenyala amb l’índex a la templa] però són les menys … això no és així, que tenim les nostres vides, els nostres néts, les nostres coses. És clar que no podem tenir cura de tots els gats com ens agradaria però fem el que podem … Jo vaig començar fa 25 anys o més, que ja gairebé no me’n recordo, vaig començar perquè em vaig trobar una gossa i la vaig adoptar i després van aparèixer els gats, el primer un abandonat que estava en molt mala situació i em va donar una penaaaa “que déu n’hi do!”. Me’l vaig portar a casa meva, el vaig curar com va ser possible amb la veterinària i va viure 4 anys com si fos el meu fill. El que vaig plorar jo aquell gat!

Miguelito es deia i és que era un gat manso quan volia però era gairebé com un gos quan algú trucava a la porta de la casa, no vegis com es posava en Miguelito! Va emmalaltir del fetge, el vaig medicar com vam poder amb la veterinària, li vam tenir cura però vam haver de donar-li això que ara es diu …. eutanàsia! És que abans era sacrificar o matar. Amb els anys he tingut diversos gats que han anat desapareixent i altres han vingut, ara tinc 5 que són grandets i una mini gateta que em vaig trobar fa 4 mesos i és clar no l’anava a deixar al carrer! Però a aquesta la tinc en adopció, ho tinc dit en molts llocs però no apareix ningú iiii bé doncs si no surt algú me l’hauré de quedar … “.

[Se li pregunta sobre la seva disponibilitat per tenir cura dels gats i gates] … Estic malalta d’això que anomenen “fatiga crònica” i tinc més temps, això quan no em trobo malament, és clar. Encara que estigui malalta, com no em donen una pensió, segueixo treballant en la neteja i em trec un mig sou que, al costat de la paga de viduïtat, em deixa uns diners al mes, si no, no podria ni viure ni fer el que faig pels meus gats. Tinc uns 20 o 23 gats que no són fixos perquè de vegades apareix algun nou o es mor o maten a un altre [vaig contar 15 quan vaig visitar la colònia] i són de tots els colors que si rossos, diversos negres que són els que ningú vol, algunes femelles tricolors i dos tigrats grisos. Els poso nom a la majoria però de vegades em fa ràbia fer-ho perquè em deprimeixo quan he de “esborrar” de la llista que tinc perquè es moren o els maten. Els crido pels seus noms i vénen: Altramuz, Tigretón, Rosy, Clareta, Leo, Pep, Tronc, Reina, Gros, Tom … No sé les edats més que de les tres tricolors que deuen tenir uns 4 anys perquè les van abandonar juntes, són germanes. Als altres calculo per sobre però mai sé segur quina edat tenen, crec que Rosy és la més gran amb uns 10 anys que per estar al carrer ja és edat. Ara tinc un gat nou que està per aquí fa un mes i encara no està adaptat, li dic Jou perquè té cara de gat americà, no em preguntis per què m’ho sembla perquè no ho sé [riu]. És gran i fort i no menja pinso només llaunes perquè l’han abandonat… “.

[Se li pregunta sobre la seva família, què pensen de la seva activitat] … uuuff! La meva família no sap molt del que faig perquè m’agobiarien … no saben del temps que porto amb els gats ni que pago a la Susa [una altra gatera] 220€ al mes perquè m’ajudi però és que sinó la Susa no podria perquè amb la seva pensió no té per a res. Amb el que guanyo per netejar pago les despeses dels gats, que si menjar que preparo cada dia [cuina diàriament, prepara “menús” diferents, segons el que creu que li agrada a les “seves” gates i gats], que si veterinari, que si medicació, que si la Susa, que si el que puc … Visc amb la paga de viduïtat i això és el que creu la meva família. I després la meva filla s’enfada amb mi perquè no li cuido al meu nét i me’n vaig amb els gats, això l’enfada molt perquè diu que m’importen més els gats que el seu fill … potser és veritat! [Riu] … la criatura m’agrada, l’estimo, però és tan pesada … “.

[Se li pregunta sobre altres gateres que treballen amb ella] … si hi ha altres gateres, com 14 aquí i som cinc que estem molt juntes, molt amigues, encara que ens barallem de vegades: la Juli, la Pepi, la Loli, la Josefa i jo. Tenim entre els 50 i els 68 anys. Portem anys fent feina i sabem com som. La Pepi és molt bona “caçadora” [capturar als gats] i ens ha ensenyat a les altres. La Loli sap de malalties dels gats, sap què posar-los quan tenen conjuntivitis, sarna i això. A la nostra colònia no hi ha calicivirus, no hi ha casos. I esterilitzem als gats a càrrec d’una organització que té diners de l’ajuntament per això … “.

[Se li pregunta per què té cura dels gats] … mira jo vull a tots els animals i com aquests estan lliures, lliures i en perill doncs els ajudo. M’agraden els gats després de tants anys que els veig perquè he après molt d’ells. Són llestos, intel·ligents, molt molt afectuosos, la gent diu que no però és que pensen que són gossos que són una altra cosa … als gats els parles i t’entenen … saben el que els dic i em parlen i em sembla que jo també els entenc perquè els imito, he après a miolar, veuràs si faig així … [ fa una demostració de miols i explica canvis en els sons que executa] … si jo sabés escriure llibres faria un de gats perquè hi ha molt que explicar perquè la gent els conegui i els estimi … em quedo amb gats que són més grans i estan malalts perquè jo també sóc gran i malalta i sé que un dia tots ens acabarem i així no pateixo pensant que si em moro què faran amb els meus gats … Són tan agraïts que si un dia no puc anar a portar-los menjar perquè no em trobo bé perquè em donen els dolors i els marejos doncs si no vaig no em reclamen, no són com les persones que de seguida et pregunten què et va passar ahir que no vas venir? …. els gats et volen i t’ho diuen amb els seus gestos, amb els seus ulls, amb les seves cues, t’ho diuen …. prefereixo estar amb ells que amb el meu nét, no vagis a dir-ho a la meva filla [riu] però és veritat, és que el nen no para un moment, em canso molt amb ell i amb els gats és diferent, de vegades em costa arribar fins aquí carregada amb el menjar, amb l’aigua, amb els trastos però em compensa perquè quan acabo de arreglar em sento a l’ombra i els miro com mengen, com juguen, com dormen i com vénen a les meves cames a donar-me les gràcies amb els seus caps que em marquen, que ho sé, que m’estan dient que sóc d’ells. Això no té preu humà només felí! [Riu].

[Se li pregunta respecte a l’entorn on viuen els gats] … No és segur perquè quan fan activitats aquí s’omple de gent, de vegades mala gent, però el bo és que hi ha aquestes tanques, els arbres, plantes i arbrets que els serveixen d’aguaits [llocs per aixoplugar els gats] sobretot quan vénen aquests fills de Satanàs amb els seus gossos a caçar gats, els odio, són els que més odio i ja he tingut diverses topades amb ells. Són el pitjor que hi ha només volen matar i ensenyar als seus gossos a matar gats i així ells es diverteixen, pobres gossos el que pateixen perquè els peguen! …

I si em toquen als meus gats juro que em carrego a qui em toqui un gat, ho juro! … em carrego a aquests fills de puta i truco a l’urbana per a que els trinxin però als gossos pobres no, que no tenen la culpa d’aquests amos … té vici això, té! [Equival a expressar ‘és tremend!] Totes estem sempre alerta … “.

[Se li pregunta sobre com s’encarrega de la cura de la zona i dels gats] … netejar, netegen els de parcs i jardins, faltaria més! I els he marcat molt bé que no em toquin les casetes [en aquesta zona són construccions senzilles: 1 transportí gran amb doble entrada-sortida per facilitar l’accés-escapament dels gats, cobert amb plàstic verdós per evitar la pluja i ser harmoniós amb el paisatge, totxos col·locats sobre el plàstic per assegurar-ho] … que com me’ls toquiiin ja veuran! … i em fan cas la veritat. El menjar i l’aigua la portem a les 7 i escaig del matí abans que la gent passi per allà, i després a la nit, quan està fosc, llavors anem 2 o 3 [gateres] per si de cas … deixem tot ben recollit i si hem de donar medicina els donem, tot ho tenim pensat perquè estiguin el millor possible … de vegades no és fàcil perquè si la Loli ha de venir, potser aquest dia no pot i cal muntar-ho d’una altra manera, però ens arreglem entre les cinc i si no demanem a les altres que ens ajudin … “.

Violeta la gatera, com gairebé totes les altres gateres conegudes, són gent més o menys anònima que duen a terme una tasca dura a les quals cal agrair la seva dedicació perquè, amb freqüència, el que reben és incomprensió, burla, menyspreu, insults, desautorització, solitud, etc., per part del veïnat, sigui perquè aquest és ignorant i insensible al malestar que pateixen els gats i gates, sigui perquè per sobre de tot situen el seu interès egoista: no volen “molèsties” com olors, miols, pèl, enfrontaments, etc. Algunes persones, que van ser imprevistament preguntades sobre l’existència de gates i gats a la zona, van manifestar aquest particular, aquest rebuig, afegint comentaris com “… jo no els faré mal però tampoc m’agraden …” amb la qual cosa aparenten neutralitat, mentre que en la realitat compartida el que fan és donar suport als que estan en contra dels felins i de les gateres. Afortunadament, sembla que augmenta el nombre de persones que entenen que la defensa dels drets dels altres animals és inherent a la defensa dels drets dels animals humans i ho expressen dient “… les gateres són extraordinàries, algunes tenen les seves manies sí, però mantenen la colònia amb gats sans, “lliures”, gaudint del poc que la societat els deixa, fan una feina que no totes estaríem disposades a dur a terme … “.

La vinculació amb els gats i gates

Totes les gateres coincideixen a assenyalar la importància del “xipat” dels gats i gates per poder sancionar qui abandoni animals en les seves colònies (fenomen que es produeix amb certa freqüència, sobretot quan arriba l’estiu) perquè com explica Montse la gatera:

“… Tornar-li el gat a qui l’abandona, d’això res, d’això nanai que potser el torna a deixar al carrer o el mata o el tortura … que hi ha gent per a tot … a més molts no els xipen perquè no els volen bé, només són mascotes de petits que és quan els fan gràcia i després … doncs després l’abandó ‘no tenen cor! Com tens a un gat, un gos a casa teva i l’abandones? Li he donat voltes i no ho entenc … o se’ls emporten a les gosseres què més els dóna! pensen que són només animals i així va la cosa …” argumenta.

Especialment en el cas dels gats “del carrer” és desitjable el que les gateres anomenen CES, això és “captura, esterilització i deixar anar”. Juana la gatera ho refereix clarament:

“… Jo no volia, mai m’ha agradat això de esterilitzar-los i es passa malament per capturar -estàs hores esperant que entrin a la gàbia i l’angoixa que et produeix aquesta espera, que si els poses llauna, que si els poses carn o el que sigui perquè entrin i res tu, ho saben perfectament. Perquè els gats són molt intuïtius per això segueixen vius … saben quan els vols fer alguna cosa. És com si t’oloressin, com si canviés la nostra olor, jo dic que canvia però com que sóc gatera diuen que m’ho invento! [Riu] … i ho noten i et miren i no s’acosten no, et miren des de lluny amb aquests ulls grans com si et volguessin dir “mira que m’ho sé, sé que vols pescar-me però no t’ho posaré fàcil “… jo vaig estar un cop més de 48 hores d’espera i el Grandon que així es deia el gat no entrava i pensa que li deixem sense menjar perquè sentí fam i amb l’olor de la llauna i de la carn … però res que no, em mirava això sí i quan jo m’acostava a acariciar-lo com havia fet altres vegades, en Grandon s’apartava. El que va costar pescar-lo, al tercer dia el pobret va entrar a menjar i així el vaig caçar i com m’havia robat el cor ja li vaig preguntar “però tu vols anar al carrer una altra vegada o véns a casa meva?” Això va ser després de esterilizar-lo quan el portava a la furgo de tornada a la colònia. És clar, el Grandon no estava per ximpleries i em mirava atontat encara així que, vaig prendre la callada per resposta i allà està a casa meva fet un rei. Bé, això no puc fer-ho amb tots els gats que ja voldria endur-me’ls a tots perquè on visc [fora de la ciutat] tinc un bon jardí, però es queda petit, allà és on els meus 6 amors viuen amb mi però no puc tenir més “.

Pel que fa a aquest sentiment que els inspiren els gats, la Violeta la gatera afirma:

“… Ells, els gats, que són com si fossin meus perquè els cuido així i no els tinc a casa perquè no em caben i perquè els agrada estar aquí entre el carrer i el parc encara que els matin … perquè mira que arriben a matar gats els cotxes aquí! Les veïnes posem rètols perquè els dels cotxes vagin més a poc a poc però ens arrenquen els rètols i si no els treuen tant és perquè passen amb velocitat … que hem avisat la urbana però diuen que no poden fer res si no els enxampen… bé doncs res, res no canvia … Els gats atropellats un dia sí i un altre gairebé també i aquí estem per portar-los a la veterinària si passa … però és que per a nosaltres són com fills no t’ho creuràs, però és que com els venim a veure cada dia, com ens deixem el sou … no em fa vergonya dir-te que de vegades ells [els gats i gates] mengen i jo no perquè no m’arriba”.

La relació que estableixen les gateres amb “els seus” gats és afectiva i es tradueix en una gran varietat d’expressions i formulacions verbals. Valgui recordar que la paraula és un instrument de domesticació, sigui amb animals humans o amb els altres animals i es converteix, a més, en el mitjà a través del qual es dóna curs lliure a l’afecte. La Violeta la gatera ho narra clarament:
“El tigrat és molt salat però molt entremaliat també perquè ve, menja i se’n va, mira’l! El veus per allà amagat? … “Vine Paqui, Tigretón, vine Paqui que coneixeràs la Mara que ha vingut a veure’t i et farà preguntes” [rialles d’ambdues] Mira quins ulls té el Tigretón … li vaig posar aquest nom perquè sembla un tigre petit i té un geni que no deixa que se li acosti ningú, ni bufar-lo … ningú més que jo i ara tu perquè us he presentat que si no … [riu] això li salva la vida perquè … però Tigretóoon deixa que mengi la Rosy [una gata d’uns 10 anys] … Rosyyy vine cap aquí no marxis que tu ets molt llesta també, vine que t’he de posar les gotes [l’està medicant perquè té una infecció a l’ull dret, la gata acudeix a la seva crida i es deixa aplicar les gotes amb cert desgrat però sense fugir] … Veus aquella que ve per allà? És la meva Clareta, és molt fina ella … quan va arribar fa doncs un any i escaig estava molt poruga perquè aquesta gata la van abandonar aquí que això és l’hòstia quan s’assabenten que aquí tenim cura dels gats vénen a abandonar-los, han de pensar que com aquí els cuidem doncs que una més no importa i sí importa! Amb el temps s’ha acostumat [Clareta] als altres perquè al principi entre la por i l’agressivitat entre tots això va ser un embolic gros, es barallaven molt i per això li falta un tros d’orella d’una mossegada que es van pegar i així me la vaig trobar un dia, ara es porten molt bé … Leo, Leoooo no et mengis això que és del Pep deixa-li menjar home, cagun tot! ¿Què no em sents Leo o què? Vinga passa cap allà que ets més terrible que ningú, passa camina passa cap allà … és que el Leo es menja tot el que troba, mai es farta de menjar, la gana que devia passar el pobre abans d’aparèixer per aquí. Tots estan capats menys en Tramús que no l’he pogut “caçar” [terme que fan servir amb freqüència per significar capturar al gat per esterilizar-lo] fins ara però caurà perquè aquí ni un sense esterilitzar perquè el pitjor seria tenir cadellades, amb els gats que tenim només ens faltaria de tenir-ne més!”.

Una relació peculiar entre les gateres i “els seus” animals

A través de l’itinerari realitzat trobem que en determinats llocs, “colònies” o en curs d’esdevenir colònies, hi ha un seguit de dones i algun home que, assegurant el manteniment i la vigilància d’uns 65-70 gats i gates poc domesticats, afronten problemes als que busquen solucions per intentar rescabalar aquests animals dels efectes d’una urbanització excloent i devastadora que menysprea qualsevol altra vida que no sigui la dels animals humans. És dura l’afirmació però, malauradament, és una realitat compartida i constatada en la investigació realitzada. Ho proven molts dels animals coneguts en la investigació, gates i gats víctimes de maltractament en formes que difícilment poden suportar-se, ni tan sols imaginar-se, sense sentir una profunda punxada de dolor i l’enorme impotència que provoca veure el patiment aliè i no poder actuar-.

Pel que fa a la vinculació entre les gateres i els seus gats i gates, condueixen a pensar en un tipus de cura que discorre entre l’atenció intensiva i extensiva, implicant així mateix un rellevant grau de cooperació entre elles (malgrat els seus desacords) i envers els animals. Intervenció observable a través de l’ús d’un sistema nominal (atribuir noms als animals), de cures (medicació, alimentació) i de consideració (respecte, aprenentatge) que és molt similar a l’emprat amb els animals de família o convivents d’aquestes mateixes persones. Per a les informants, per a les gateres, els gats i gates “del carrer” es converteixen així en una extensió d’aquells amb els quals conviuen en els seus domicilis.

Pel que fa a la investigació, assenyalar que són molts els aspectes que expressament no s’inclouen en aquest escrit perquè suposarien una excessiva extensió del mateix. D’altra banda, manifestar que l'”univers de gateres” pot proporcionar una varietat caracterològica àmplia que, òbviament, no es troba representada en aquest estudi tot i que sí serveix per desvetllar i confirmar algunes qüestions relatives a la cura dels nostres estimats gats i gates per part de les “seves” gateres.


 

————
1.- La ciutat i les zones on s’efectua l’etnografia es mantenen en l’anonimat com a mesura de protecció.
2.- L’etnografia és una forma d’investigació social que es realitza, fonamentalment, a través d’observar a les persones i el que fan, de manera propera i personal, a fi de descobrir la perspectiva o punt de vista del / de la informant. La etnògrafa participa de la vida quotidiana de la gent durant un període de temps, observant, escoltant, preguntant, estudiant documents vinculats amb l’objectiu de la seva investigació, elaborant hipòtesis i actuant d’acord amb elles. En definitiva, recopilant dades que aportin coneixement sobre el tema que concerneix a la investigació.

 

 

Antropòloga, activista pels drets dels animals, feminista, vegana, heterodisident. Acompanyo i comparteixen la meva vida 3 gates meravelloses. Fundadora d’Antropologia de la vida animal. Grup d’estudis de etnozoologia. Professora universitària: explico a generacions de joves qui són els altres animals amb l’esperança que un dia canviï la consideració cap als animals no humans.

La Pedrera de Barcelona ha estat el marc de presentació del projecte ZOO XXI, una proposta innovadora d’abast internacional per a una progressiva i plena reconversió dels zoològics tal como els coneixem avui dia.

El projecte ZOOXXI, dissenyat per l’Associació Animalista LIBERA! i la Fundació Franz Weber, es basa en la idea de la necessitat i l’obligació de reconvertir els zoològics tenint en compte els Drets Animals.

La proposta del nou model de zoo es basa en cinc punts fonamentals on la ciutadania participi activament, la conservació de les espècies es desenvolupi en els propis habitats, la incorporació de tecnologies virtuals, l’educació i el coneixement promoguin l’empatia tant envers les espècies com cap a l’individu i les instal·lacions actuals esdevinguin gradualment centre de recuperació de fauna autòctona.

NOTÍCIA

ACTE ÍNTEGRE

La reconversió dels zoològics a canvi del tancament d’aquestes centres es justifica per la impossibilitat d’alliberar tots els animals que ara per ara viuen als zoos entre altre raons.

El projecte compte amb dos programes per al possibilitar el trasllat dels animals que estiguin en condicions de fer-ho a santuaris o reserves.

Durant l’acte s’ha presentat la Plataforma impulsora de la campanya ZOOXXI a nivell local, integrada por 21 personalitats de Barcelona que han sol·licitat que la capital catalana sigui la primera en aplicar el programa ZOOXXI, la qual cosa la mantindria com a referent mundial en matèria de protecció animal, drets i innovació.

Entre les personalitats de la Plataforma que han participat en la presentació han estat el músic Gerard Quintana, l’actriu Mònica Pérez, l’advocada Magda Oranich, i una desena de representants del món acadèmic que han treballat en el desenvolupament del programa. A més, la proposta compta amb el suport i assessorament de Carme Maté, exdirectora del zoològic de Barcelona, i Jordi Portabella, que va ser-ne president.

Entre els assistents a l’esdeveniment, dirigit pel portaveu de la campanya ZOOXXI, Leonardo Anselmi, i el periodista Daniel Domenjó, destaca la presència de consulats i delegacions de diversos països, medis de comunicació internacionals (d’Argentina, Colòmbia, Suïssa…), càrrecs electes de l’Ajuntament de Barcelona, diputats catalans, i diputats i senadors pertanyents a catalanes a l’APDDA (Associació Parlamentària en Defensa dels Drets dels Animals), entre centenars de persones que han completat l’aforament de l’auditori de la Pedrera.

En el llançament del projecte s’ha proposat un full de ruta de caràcter tècnic perquè tots els zoos del món que desitgin avançar-se al seu tempsen puguin disposar, ja que els facilitarà la superació dels canvis que comporta la reconversió dels seus centres en zoos del segle XXI.

485

Tornen els correbous al Principat, una temporada més a pesar nostre. Aquest any ho fan després que l’Agrupació de Penyes i Comissions Taurines de les Terres de l’Ebre (APCTTE) anés a plorar a la porta dels partits que tenen representació al Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC) una modificació d’una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per tal de recuperar alguns dels privilegis que aquesta els va prendre. En concret un retoc del Decret Legislatiu 2/2008, de 15 d’abril, pel qual s’aprovà el Text refós de la Llei de protecció dels animals, amb la finalitat de permetre els temptejos en una ramaderia de les Terres de l’Ebre (TE), un retorn encobert de les abolides curses de braus a Catalunya.

A la penombra, així van ser les negociacions entre la màfia tauròfila de les APCTTE i CiU i PSC per tal de modificar la primera ILP que va prosperar, la mateixa que va abolir la tauromàquia major a la CAC. I ho van pretendre fer en la foscor més absoluta, a esquenes del poble treballador i de les defensores del drets dels animals no humans, enfotent-se’n a la cara de les membres de la ILP PROU, ambicionant fer colar aquesta rectificació a través de la llei d’acompanyament a la Llei de Pressupostos.

Pràctica habitual de la socialdretocràcia sí, és per això no ens vam alarmar, ni pels partits ni per les seves formes, però pel que si que ho férem va ser pel que més ens va preocupar en focalitzar les víctimes d’aquesta malvestat: corria greu perill la integritat física de les nadons de bòvid, que podia haver tornat a estar més malmesa encara fora de les explotacions on són cosificades fins al límit del turment.

Tot això lluny de la claror i el clam popular d’haver fet una de les majors investigacions mai documentades sobre la tortura taurina, reunions i assemblees obertes, preparar l’estratègia, dur-la a terme, sofrir les amenaces de la màfia i els torturadors-assassins d’adolescents no humans, de perdre llocs remunerats de feina (lo de perdre és un eufemisme quan et donen a escollir entre els ideals i unes fitxes de casino d’aquesta societat de consum), hores de son, nervis i ansietats, recollir centenars de milers de signatures per tota la CAC, tràmits, esmenes a la totalitat, debat parlamentari, compareixences públiques, esmenes a l’articulat, debat en comissió, dictamen del Consell de Garanties i debat de votació final en ple parlamentari… Si hi arriba a entrar més llum en aquell procés se’ns cremen les còrnies!

La tortura (la pública, no la que succeeix dins els laboratoris, comissaries, granges o casernes) és aquella pràctica amb la que la Catalunya que es preveu independent va estar a punt de mostrar-se davant del món. A esquenes de la societat, el «País lliure, net i nou» que venen els partits del règim burgès significa un pacte de «no agressió» amb els mafiosos tauròfils del Principat. Es van atrevir a voler vulnerar la seva pròpia llei tot modificant-la per retornar privilegis a 3 taurofòbics. L’associació entre la política i la màfia és una vella xacra internacional, si… i la Catalunya capitalista independent no serà gaire diferent en aquest sentit.

En tot aquest procés, una estratagema inesperada ens va donar el temps necessari per poder fer entrar en raó a CiU i fer que reconeguessin la seva errada, retirant de forma immediata el seu suport a l’esmena impulsada pel PSC, quedant-se sols en la seva defensa. Ens va anar de poc al Parlament, però als jutjats vam tornar a guanyar. Els i les parlamentaries van tornar a saber que les animalistes defensarem el baluard de l’ètica i el progrés moral d’una batalla que crèiem superada; els vam recordar que han de fer complir la seva pròpia llei perquè no recularem, saben que també som portaveus d’una societat catalana sensibilitzada amb la taurofòbia i que no acceptarà cap retrocés en matèria de drets pels animals no humans.

Aquesta va ser la darrera maniobra de la gent de les APCTTE, i en fracassar, van tirar de manifestació. Veuen perillar els seus privilegis, temen una okupació puntual com la d’Algemesí que va accelerar la prohibició de la mort publica dels nadons de bou durant les jonegades. Temen el silenci de les activistes organitzades, temen el temps que no tornarà mai. I així d’espantats farà pocs dies que la màfia taurina de les TE van demostrar poder donar un cop de forca simbòlica aconseguint arreplegar uns quants milers de garlaires vinguts del PV i l’Aragó. Menys d’un 2,5% de la població d’aquell territori la va secundar. Masclisme, espanyolisme, racisme, sexisme, especisme i adoctrinament infantil d’aquestes discriminacions fou tot el que s’hi va poder veure. Res nou, perquè no són d’aquest segle.

Si fos tan nostre, tot el país els hagués acompanyat com amb el tema del riu. Però no es nostre, no és de la gastada majoria que els bouers es posen a la boca; és per això que van haver de pidolar difusió a personatges il·lustres (deixem-ho en personatges insulsos) com un parell de futbolistes i un pilot de moto professionals. La societat no esta amb ells, ni la catalana en general ni l’ebrenca en particular.

La Coordinadora per l’Abolició dels Correbous continua activa i a l’espera d’integrar-se en un front més ampli, perquè després de més d’un any, les activistes ebrenques que lliure i assembleariament van donar un pas endavant per participar en la primera fase estratègica, es van fer petites i van sentir por. I per no expressar una altra cosa, diré que és complicada la consciencia, l’empatia i la solidaritat organitzada en aquell territori. Amb raó diuen els tauròfils que han de venir de fora a plantar-los cara, tota la raó.

Aquesta pretemporada ha anat de temptejos: tauromàfies temptejant la manera de saltar-se la llei i fer diners, utilitzant el negoci privat d’una família com a penyora davant la classe política per poder torturar vedells, de mesurar les nostres forces, les seves pors… però que ningú s’equivoqui, del que realment va tot això és de l’abolició dels correbous al Principat, i nosaltres ho tornem a tenir tot a punt per afrontar el que la acció ens presenti.


Toni Teixidó. Collita tarragonina del 80 i mestre vocacional. Comunista, perquè només podrà ser la classe explotada la que acabi alliberant els seus esclaus no humans. Persisteixo amb la idea de combatre totes les opressions en paral·lel i fer-les convergir en el marc de la reunificació i la independència dels Països Catalans; és per això que actualment i, per tal de poder compaginar aquestes lluites, milito a d’ARREL, al MCAN-EI, col·laboro amb Libera! i sóc coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya.

Sempre hem tingut la imatge que els animals en semillibertat, que pasturen als camps, prenen el sol i caminen amb els seus companys, gaudeixen d’un grau de llibertat i benestar acceptable, ens hem acostumat a la imatge idíl·lica del pastor amb les seves ovelles o cabres. Fa unes setmanes vaig poder comprovar el lluny de la realitat que estan aquestes creences, com gairebé totes les relacions d’explotació, tenen una part de realitat no tan amable, sempre es valora a algú pel que dóna i no pel que és.

Fa unes setmanes mentre corria per les muntanyes de Lanzarote juntament amb el meu amic Fran, ens trobarem, gairebé de front, amb una cabra al fons d’un barranc, semblava asseguda tranquil·lament, però en aproximar-nos ens adonarem de la gravetat del seu estat, estava coberta de mosques, larves i sang. Ens vam acostar una mica més i sorprenentment vam trobar dues cabretes sota d’ella, havia donat a llum fa uns dies, potser i estava greument malalta, a la vora de la mort i els seus fills gairebé defallits de fam en no poder mamar. Després de buscar alternatives viables, ja que estàvem molt lluny de qualsevol carretera, vam decidir seguir corrent i buscar el cotxe d’en Fran, un tot terreny i així poder portar-nos a les cabres.

La mare, tristament no va poder salvar la seva vida, el veterinari ens va dir que es trobava molt greu i van haver de sacrificar-la. No sabem si l’havien abandonat en estar malalta o s’havia perdut del ramat, el cròtal, la seva identificació, havia estat arrencada. El veterinari ens va dir que segurament havia mort per una mala “manipulació” les intenten encebar abans perquè produeixin més llet i això al final és contraproduent en al part pel que va haver problemes durant aquest i va ser abandonada.

Les cabretes tot i portar uns dies sense menjar volien viure, vam haver de péixer-les amb biberó de llet de cabra i per sort ja van començar a tirar endavant, ens sentirem malament comprant llet procedent de la mateixa explotació que les havia posat en aquesta situació, però no hi havia una altra opció si buscàvem la seva supervivència.

El problema va venir quan vam intentar trobar una llar en una llar on poguessin dur una vida feliç, com un santuari d’animals. Enviar o viatjar amb un animal no domèstic, ja sigui per vaixell o avió a la península és un malson burocràtic, a més necessiten estar donades d’alta en una explotació ramadera, de manera que la situació es complicava cada vegada més, és total la indefensió d’aquests animals, el tractament que se’ls dóna és el mateix que a un objecte, només amb que fossin considerats animal domèstic s’haurien pogut enviar sense cap tipus de tràmit.

Era tanta la desesperació que fins vam escoltar altres opcions que no fossin santuaris, ens deien, aquí les cuiden molt bé, en aquest altre lloc estaran molt felices… però quan els dèiem que preferíem que no fossin utilitzades per prendre la seva llet i que ens estimàvem més esterilitzar-les ja no hi havia interès.

Les cabres com altres animals explotats per la seva llet, són prenyades durant tota la seva vida, unes dues vegades l’any i al sisè part són “rebutjades” o assassinades, com vulgueu anomenar-lo, en no produir ja la quantitat de llet necessària per a resultar rendible mantenir-les, els fruits d’aquests parts seran cabrits, que si són mascles seran venuts per a carn, assassinats amb menys d’un mes de vida (encara que molts cabrers si no planegen la seva venda prefereixen matar-los abans i aprofitar la llet que haurien de mamar), si són femelles es quedaran amb la seva mare fins a ser deslletats i que arribin a l’edat per ser prenyades i tornar al cicle d’explotació.

Canela i Pimienta, eren les nostres filles, Sahar la seva mare i jo el seu pare adoptiu, les volíem amb tota la nostre ànima, ens seguien a tot arreu, només volien jugar i menjar i cadascuna té la seva personalitat, Pimienta és més tímida i Canela més esbojarrada, però cada vegada que les trèiem de passeig començaven a saltar com per fer-nos riure ¿anàvem a lliurar-les a algú perquè les explotés, amb continus parts assassinant als seus fills per després matar-los amb menys de 5 anys d’edat? Faria algú això amb membres de la seva família? Faria algú això amb els seus gossos i gats? La felicitat dels animal en semillibertat és una mentida.

Però la sort somrigué la Cani i la Pimi, vam conèixer a Borja, una persona de les que et fan no perdre la fe en l’ésser humà, té un projecte de construcció d’un nou santuari d’animals a Las Palmas de Gran Canària, es dirà OHANA , que significa família, Canela i Pimienta seran els dos primers membres d’aquesta futura família d’animals que tindran la sort d’haver escapat de la la cruel i assassina indústria que els explota. Per fi han trobat un lloc on les volen per ho són, no pel que donen.

 

Alberto Peláez és corredor de muntanya, especialitzat en ultrafons, amb un gran nombre de victòries a l’esquena, vegà i activista pels drets dels animals, tracta de transmetre un missatge de compatibilitat entre una vida de respecte a tots els éssers vius i l’esport d’alt rendiment.
Tècnic superior en Activitats Físiques, entrenador personal i bomber de professió, reparteix el seu temps entre l’esport i l’ajuda dels animals col·laborant amb diverses societats protectores, donant xerrades i transmetent les seves experiències portant una vida vegana i activa.

451

El passat 23 de gener, el grup de música animalista Major Arcana va interpretar els temes del seu album “Revolution” a la sala de concerts de la coneguda cadena d’establiments FNAC, en la seva botiga de la Diagonal de Barcelona. La sala es va omplir de persones vinculades amb els Drets Animals i també d’altres persones que es van interessar pel missatge i la música de Major Arcana.

TVAnimalista va estar present per enregistrar la cançó “Balada para Regina” i una petita entrevista a Sharon Townsend i Antonio Calero, membres del grup musical.

 

 

287

El passat 13 de gener es va desenvolupar el judici a l’activista pels drets dels animals, Aida Cortecero. Se l’acusa de presumpta desobediència a l’autoritat durant una manifestació antitaurina.

Aida, activista en AnimaNaturalis, V de Vegana, Mallorca Sense Sang i ICA Animalista, afirma que aquest judici és un muntatge per criminalitzar el moviment: “Busquen un cap que sigui un tant visible i a qui se la pugui condemnar. Perquè així la gent tingui por i digui ‘potser no em convé manifestar’ “. La sentència es dictarà el proper 26 de gener. Una sentència que, si no guanya el judici, serà de sanció econòmica. “Ja abans havíem rebut multes i no han aconseguit aturar-nos. 200 euros no són res“. La fiscalia demana 200 euros a raó de 5 durant 40 dies. La fiscalia, segons paraules de l’advocat defensor Carlos Peleteiro, creu que el vídeo no és suficient ja que els incidents podrien haver-se donat fora dels 15 minuts de gravació.

Cortecero diu que no té por, “més por té el toro. Més por tenen els animals “. I sense por va anar dimarts al Jutjat número 1 d’Inca, Mallorca, acompanyada de desenes de companyes que van ser per mostrar el seu suport. El judici va durar tres hores durant les quals Aida va poder mostrar la seva versió a través de material audiovisual: “Vam haver de aconseguir un portàtil corrent, sinó aquesta prova no s’hagués pogut presentar. Ells no tenien els mitjans per veure-ho, increïble però cert ” afirma.

Aquí a Mallorca els taurins cada any convoquen una manifestació que fa que la nostra sigui contramanifestació. Després ells mai assisteixen, fan una falsa convocatòria” afirma. Aida va demanar els permisos per a la manifestació antitaurina, però en darrer moment “Delegació ens canvia el lloc a posta i ens posen on pitjor ens podien posar: davant de la porta on treuen el toro mort. Això és un càstig, això es nota perquè havien moltes opcions on posar-nos“. Llavors és quan decideix denegar la convocatòria de manifestació.

Al final, a nivell individual, anem a exercir el nostre dret a exercir la nostra expressió. Tot seguit ens comuniquen que no podem ser-hi igualment, llavors jo li proposo al policia fer grups de menys de vint persones, cosa legal que no suposa reunió i no ens poden fer fora. Hi va haver un acord per part dels caps de la Guàrdia Civil i pel nostre col·lectiu per poder dur a terme tot amb normalitat“. És més, diu, que ella mateixa els va mostrar la identificació sense que la policia li demanés.

La Guàrdia Civil va estar dient mentides, que després en el vídeo vam poder veure, tenien contradiccions entre ells“. Segons Aida, van mentir en dir que ella mateixa havia ordenat que les activistes copegessin al cos de policia. “Jo no acostumo a insultar, tampoc advoco per ser la policia de les activistes, no m’agrada dir-li a la gent el que ha de fer. Que cadascuna faci el que senti i la veritat és que la gent que em coneix sap que a la vida atacaria a la policia. Parlo amb ells com qui parla amb un company més“.

Aida no pensava que rebria tant suport per part del Moviment pels Drets Animals, però des Igualdad Animal a diferents santuaris i col·lectius antirepressius així ho han fet.

TVAnimalista Madrid

Ángeles Pérez és una activista de Lleida que ens relata en primera persona l’experiència de participar com a voluntària en el “Sin Piel” que organitza cada any l’associació AnimaNaturalis.

Durant més de mitja hora, els i les activistes van estar totalment nues mostrant els seus cossos, passant fred i sent roixades amb sang artificial per representar el que pateixen els animals que són usats per fer abrics de pell, o bé per fer guarniments de pell en abrics sintètics. Ángeles, en acabar l’acte de protesta, demana a tothom que s’impliqui en la lluita pels Drets Animals i no dubta en expressar el seu desitg de participar en la pròxima edició de 2015.

 

 

LA PLOMA

379
"als q aurien de matar serien als xinesos no als animals" (Comentari a YouTube) Treballar perquè la societat deixi enrere l'especisme requereix estar atents als...

V DE GUST

417
Quart programa de receptes veganes a la TVAnimalista i a càrrec de la cuinera Zaraida Fernández. A través dels seus consells aprendrem de forma...