Etiquetes Entrades etiquetades amb "activistes"

activistes

0 15

El passat 23 de gener, el grup de música animalista Major Arcana va interpretar els temes del seu album “Revolution” a la sala de concerts de la coneguda cadena d’establiments FNAC, en la seva botiga de la Diagonal de Barcelona. La sala es va omplir de persones vinculades amb els Drets Animals i també d’altres persones que es van interessar pel missatge i la música de Major Arcana.

TVAnimalista va estar present per enregistrar la cançó “Balada para Regina” i una petita entrevista a Sharon Townsend i Antonio Calero, membres del grup musical.

 

 

0 1

El passat 13 de gener es va desenvolupar el judici a l’activista pels drets dels animals, Aida Cortecero. Se l’acusa de presumpta desobediència a l’autoritat durant una manifestació antitaurina.

Aida, activista en AnimaNaturalis, V de Vegana, Mallorca Sense Sang i ICA Animalista, afirma que aquest judici és un muntatge per criminalitzar el moviment: “Busquen un cap que sigui un tant visible i a qui se la pugui condemnar. Perquè així la gent tingui por i digui ‘potser no em convé manifestar’ “. La sentència es dictarà el proper 26 de gener. Una sentència que, si no guanya el judici, serà de sanció econòmica. “Ja abans havíem rebut multes i no han aconseguit aturar-nos. 200 euros no són res“. La fiscalia demana 200 euros a raó de 5 durant 40 dies. La fiscalia, segons paraules de l’advocat defensor Carlos Peleteiro, creu que el vídeo no és suficient ja que els incidents podrien haver-se donat fora dels 15 minuts de gravació.

Cortecero diu que no té por, “més por té el toro. Més por tenen els animals “. I sense por va anar dimarts al Jutjat número 1 d’Inca, Mallorca, acompanyada de desenes de companyes que van ser per mostrar el seu suport. El judici va durar tres hores durant les quals Aida va poder mostrar la seva versió a través de material audiovisual: “Vam haver de aconseguir un portàtil corrent, sinó aquesta prova no s’hagués pogut presentar. Ells no tenien els mitjans per veure-ho, increïble però cert ” afirma.

Aquí a Mallorca els taurins cada any convoquen una manifestació que fa que la nostra sigui contramanifestació. Després ells mai assisteixen, fan una falsa convocatòria” afirma. Aida va demanar els permisos per a la manifestació antitaurina, però en darrer moment “Delegació ens canvia el lloc a posta i ens posen on pitjor ens podien posar: davant de la porta on treuen el toro mort. Això és un càstig, això es nota perquè havien moltes opcions on posar-nos“. Llavors és quan decideix denegar la convocatòria de manifestació.

Al final, a nivell individual, anem a exercir el nostre dret a exercir la nostra expressió. Tot seguit ens comuniquen que no podem ser-hi igualment, llavors jo li proposo al policia fer grups de menys de vint persones, cosa legal que no suposa reunió i no ens poden fer fora. Hi va haver un acord per part dels caps de la Guàrdia Civil i pel nostre col·lectiu per poder dur a terme tot amb normalitat“. És més, diu, que ella mateixa els va mostrar la identificació sense que la policia li demanés.

La Guàrdia Civil va estar dient mentides, que després en el vídeo vam poder veure, tenien contradiccions entre ells“. Segons Aida, van mentir en dir que ella mateixa havia ordenat que les activistes copegessin al cos de policia. “Jo no acostumo a insultar, tampoc advoco per ser la policia de les activistes, no m’agrada dir-li a la gent el que ha de fer. Que cadascuna faci el que senti i la veritat és que la gent que em coneix sap que a la vida atacaria a la policia. Parlo amb ells com qui parla amb un company més“.

Aida no pensava que rebria tant suport per part del Moviment pels Drets Animals, però des Igualdad Animal a diferents santuaris i col·lectius antirepressius així ho han fet.

TVAnimalista Madrid

0 11

Ángeles Pérez és una activista de Lleida que ens relata en primera persona l’experiència de participar com a voluntària en el “Sin Piel” que organitza cada any l’associació AnimaNaturalis.

Durant més de mitja hora, els i les activistes van estar totalment nues mostrant els seus cossos, passant fred i sent roixades amb sang artificial per representar el que pateixen els animals que són usats per fer abrics de pell, o bé per fer guarniments de pell en abrics sintètics. Ángeles, en acabar l’acte de protesta, demana a tothom que s’impliqui en la lluita pels Drets Animals i no dubta en expressar el seu desitg de participar en la pròxima edició de 2015.

 

 

0 1

El passat 6 de desembre, Madrid va acollir la campanya No regalis abandonament. Una iniciativa del grup animalista Alba Kids for Animals en col·laboració amb la FAPAM (Federació d’Associacions Protectores i de Defensa Animal de la Comunitat de Madrid). Una campanya que pretén conscienciar la població i evitar la compra i abandonament d’animals no humans.

L’acte es va realitzar a la Plaça Vázquez de Mella i va comptar amb la presència de més de 50 persones, entre elles el model italià Valerio Pino i la periodista Ruth Toledano. “ Crec que hauríem d’actuar perquè canviï la forma de veure els animals ” va afirmar Valerio. Més de 250.000 gossos i gats són abandonats a l’any a tot el país, segons Norma Fierro, Coordinadora de la Campanya No regalis abandonament. Pitjor encara, s’estima que un alt percentatge d’aquests abandonaments són causa de les compres compulsives de Nadal: “ el més bonic que té la nostra campanya és que són les pròpies nenes les que els diuen a altres que reflexionin, que no regalin animals com joguines sinó que els animals són éssers vius “.

La FAPAM ha tingut el suport d’un vídeo que s’ha fet viral a les xarxes socials: No compris, adopta. Un curtmetratge dirigit i escrit pel nominat al Goya, Miguel Romero. “ Equiparem l’abandonament d’un gos amb l’abandonament d’una nena i el posterior atropellament d’ambdós per comparar i posar al mateix nivell els dos dolors, la mateixa desesperació, la mateixa desesperança a la carretera i la mateixa innocència que tots dos éssers no sabrien què fer per salvar la vida en aquesta situació i probablement acabarien mortes en el fred asfalt de la carretera ” exposa Romero. Malgrat ser tot un èxit en visualitzacions, afirma, encara queda molt per fer.

A Itàlia, com a Catalunya, no hi ha el sacrifici d’animals en gosseres. Allà estem una mica més avançats i tenim més lleis que a Espanya. Catalunya, per sort, està un pas per davant ” va declarar Valerio Pino. Això és una cosa que es demana des de diferents protectores d’animals, que busquen una legislació en contra del maltractament animal a nivell estatal i no regional. Segons Norma Fierro “ a Espanya s’abandona tant perquè tenim molt poca consciència que l’animal no és un objecte. El problema rau aquí, que els consumim com si fossin joguines. Som el país d’Europa amb la xifra d’abandonament més alta “.

Malgrat que la campanya no farà més actes, la FAPAM pretén seguir recordant que no es regali abandonament aquest Nadal. “ Sempre es pot adoptar o apadrinar a un animal. Fins que els refugis de protecció animal no estiguin buits, això una vergonya nacional “.

Aquesta campanya nadalenca se suma a les realitzades per més organitzacions, com la d’AnimaNaturalis que proposa una protesta dissabte que ve a les 12 davant del Corte Inglés del carrer Preciados, Madrid.

TVAnimalista Madrid

 
Corto No compres, adopta

 

 
Rap de ALBA Kids for Animals

 

 

0 9

Desafiant el fred hivern, centenars d’activistes es despullaran a Barcelona per protestar per l’ús de pells d’animals.

AnimaNaturalis organitza, per desè any consecutiu, l’acció reivindicativa més important al nostre país contra l’ús de pells. Diumenge que ve, més d’un centenar d’activistes donaran veu als milions d’animals que pateixen l’intens calvari de les granges pelleteres i no poden defensar-se per si mateixos.

L’acció consistirà en un nu col·lectiu en ple centre de la ciutat, en què un gran nombre de persones participants, completament nues i ruixades amb sang artificial, simbolitzaran amb un paral·lelisme, la quantitat d’animals que es maten per confeccionar un sol abric de pells.

 
VIDEO DE TVANIMALISTA DE SIN PIEL 2013

 

“S’ha associat erròniament l’ús de peces de pell amb el luxe i la moda i aquest és el pensament que s’ha de canviar, perquè si aconseguim que no hi hagi demanda, no hi haurà oferta. Actualment hi ha moltes alternatives per vestir sense haver de prendre la pell i la vida a un animal “, declara Aïda Gascón, directora d’AnimaNaturalis a l’estat.

Visons, fures, guineus, conills, foques, llúdries, vaques, xinxilles, i fins i tot gossos i gats, formen part de l’ampli grup d’animals que són torturats fins a la mort per convertir les seves pells en peces de vestir o accessoris de moda. Anualment més de 60 milions d’animals són sacrificats a tot el món per comerciar amb la seva pell. Els animals utilitzats per la indústria pelletera viuen tota la seva miserable vida tancats en petites gàbies fins que són gasejats o electrocutats via bucal o anal, per després passar a ser escorxats. La majoria d’ells encara estan conscients en el moment en què se’ls arrenca la pell, i moren lentament dessagnats.

A través de la campanya Sin Piel, AnimaNaturalis pretén conscienciar la població del sofriment dels animals utilitzats en la indústria pelletera per a l’ús final o gaudi de les persones mitjançant articles de moda.

Dia: Diumenge dia 7 de desembre.
Hora: 11 hrs.
Lloc: Plaça del Rei (Barcelona)
Organitza: AnimaNaturalis

Nota de premsa d’AnimaNaturalis

0 1

La CIPAC denunciarà als Ajuntaments del Baix Segre que van matar a gossos assilvestrats sense sospesar cap altra solució.

La CIPAC en representació de les 120 entitats adherides ha sol·licitat els serveis de Iuris Animal advocats els qui presentaran una denúncia davant la justícia per incompliment de la llei de protecció animal i la matança indiscriminada dels gossos.
LA CIPAC entén que els Ajuntaments del Baix Segre (Aitona i Seròs) són els responsables de la matança de les ovelles que va tenir lloc fa unes setmanes en el municipi de Seròs suposadament, per una manada de gossos, per deixadesa de les seves funcions i de la seva responsabilitat en la recollida dels animals abandonats dels seus municipis durant anys.

L’alcaldessa d’Aitona i portaveu de CIU a la Diputació de Lleida, Rosa Pujol, va arribar a afirmar rotundament que no tenia l’obligació de comptar amb un servei de recollida i acolliment d’animals abandonats, admetent que incomplia la llei i denotant un menyspreu absolut cap a l’esforç que realitzen la majoria d’ajuntaments que sí compten amb aquest servei.
També argumenta la comissió d’entitats que la decisió de matar els gossos va ser una mesura innecessària i precipitada, que els animals podien haver estat capturats i portats a un refugi on poguessin ser adoptats per famílies adequades.
Des de Generalitat, Ajuntaments i el Cap dels Agents Rurals a Lleida, han volgut vendre davant els mitjans que els gossos eren molt perillosos i agressius, quan la realitat és que aquests animals fugien dels humans i no havien atacat a cap persona. Com es pot observar en les imatges que corresponen a l’únic gos adult capturat viu, en el moment en que va passar a les mans d’una entitat de protecció animal, es va mostrar dòcil amb els voluntaris i sense manifestar agressivitat en cap moment, tot el contrari. I això tenint en compte que va ser utilitzat d’esquer dins d’una gàbia per intentar capturar als altres gossos durant una setmana, la qual cosa li podria haver-hi traumatitzat enormement.

Són legals les batudes?

La CIPAC dubte de la legalitat d’aquestes batudes autoritzades als caçadors per la Generalitat perque, segons l’Article 19 de la Llei de Protecció Animal de Catalunya “correspon als ajuntaments la captura en viu de gossos, gats i fures assilvestrades per mitjà de la immobilització a distància”. I només “en cas que la captura per immobilització no sigui possible, el departament competent en matèria de medi ambient ha d’autoritzar excepcionalment l’ús d’armes de foc”.
La CIPAC i el bufet d’advocats Iuris Animal estudia denunciar a Medi Natural per emetre una ordre de matar gossos amb armes de foc, en considerar que aquestes resolucions van ser emeses sense la justificació necessària que imposa la llei davant aquests casos excepcionals i amb absoluta falta de rigor i control.

I no deixa de ser sorprenent que s’autoritzi una acció com aquesta en ajuntaments que no disposen de servei de recollida d’animals, ni senten que tinguin la més mínima obligació de tenir-ho.
Les declaracions públiques del coordinador de l’operatiu de les batudes, el cap dels Agents Rurals a Lleida, Llorenç Ricou, tampoc mostren que hi hagi hagut molta voluntat de buscar una solució alternativa, ni tan sol de consultar o demanar assessorament a les entitats protectores
És més, en la batuda van participar, segons la Generalitat: pagesos, caçadors, Mossos d’Esquadra, però cap membre de les entitats de protecció animal encara que havíem ofert la nostra col·laboració.

Nota de premsa de la CIPAC

0 7

Al setembre de 2005 un autocar a mig omplir va partir des de Barcelona en direcció a Tordesillas, en una nit en què gairebé no vam poder dormir de l’emoció. Allà ens havíem de trobar amb activistes principalment de Valladolid i Madrid arribats en cotxe, però entre tots no arribàvem ni a 200 …

Va ser en unes jornades animalistes a Tavertet (Barcelona). Una de les ponències anava a càrrec d’Alfonso Lafora que acabava de publicar el llibre “El tracte als animals a Espanya”, en el qual donava dades molt concrets de penjament de gossos i altres especialitats de maltractament patri, i que li havien valgut l’exili lluny de la seva llar a cop d’amenaces per part de caçadors. Vam llançar la bomba que alguns teníem ganes que explotés, amb un “ja no volem seguir ciber-protestant des de casa, qui s’apunta a anar a Tordesillas? ….” Enmig d’un “esteu bojos, us mataran” altres mans es van alçar per donar suport a la proposta. Van començar a fluir idees per donar a conèixer el projecte i aconseguir adhesions. Ja no hi havia marxa enrere.

Aquest primer any va ser l’únic en què ens van deixar manifestar a la plaça major, on les marxes militars sonaven estridentment des del balcó de l’ajuntament intentant apagar les nostres consignes. Els tordesillans ens insultaven i alçaven els seus bastons, però la Junta de Seguretat de la zona va enviar una quantitat ingent de guàrdia civil i anti-disturbis en un escenari que semblava un poble en estat de setge. A ells vam haver agrair-los que no ens linxessin.

Objectiu aconseguit: tots els mitjans van emetre la notícia i el país sencer ja sabia el que passava a Tordesillas, on un toro era travessat amb llances fins a la mort en una festa, de la qual es mostren orgullosos, però que impedeixen enregistrar. Tordesillas era oficiament declarat monument al maltractament animal. No obstant això, un dels regals més preciosos d’aquella primera vegada va ser emportar-nos l’alè d’uns pocs tordesillans i la senyora que rere la finestra ens va agrair la nostra presència mentre intentava no ser vista.

En els anys successius ens és vetat el permís per manifestar-nos al centre del poble, en un intent de la llavors alcaldessa de Tordesillas d’evitar la imatge en la qual els seus súbdits es mostren a tot el país com el que són. Malgrat les agressions del segon any en què som atacats amb projectils i vam acabar amb una activista ferida (gran advocada animalista), si no hi havia enfrontaments més acarnissats la premsa ja no tenia interès. Així doncs, en els anys successius es van idear tot tipus d’actes i performances per resistir el boicot: avionetes sobrevolant el cel de Tordesillas amb pancartes al·lusives, famosos com Jesús Cifuentes (Celtas Cortos) emulant el toro travessat per les llances, concentracions al centre de Valladolid amb gegantines pancartes, passant amb enregistraments amb càmera oculta de l’agonia del bou i denúncia a la Unió Europea, fins arribar a les multitudinàries manifestacions que en aquests últims anys estan tenint lloc a Madrid, que ha arribat a reunir gairebé 50.000 persones .

Cap altre capítol de maltractament animal a Espanya ha tingut una repercussió ni ha unit tant al moviment animalista. L’èxit de Tordesillas ens va portar més tard a iniciar una croada per altres “festes” de l’Espanya més negra i casposa, com Algemesí, Medinaceli i Coria.

Sabíem que no seria fàcil eradicar aquestes festes tot que teníem de costat a gran part de l’opinió pública, taurins i toreros avergonyits contra tot pronòstic i fins i tot certs polítics que es van manifestar públicament en contra, amb certa tebior, això sí.

Quan s’ignoren les protestes pacífiques, els arguments i la raó, el poble es rebel·la i passa a l’acció directa, naixent moviments com el de “Okupa Tordesillas”. El primer any que vam saber d’ell a través de les xarxes socials, alguns vam dir … “ho has vist? No pot ser veritat!”, I més tard “no ho aconseguiran, els mataran ….” . La seva proposta era plantar cara en el mateix epicentre del maltractament, el que comportava un enorme risc.

Es repeteix l’escena del 2005 a Tavertet, amb molta més força i al crit de “anem a per totes”. Herois en majúscules.

Per salvar la vida del toro s’han deixat amenaçar, agredir, insultar i fins escopir pels assistents a aquesta vergonya, a més de patir detencions, humiliacions i vexacions, sense comptar amb els diners invertits de les seves butxaques o jugar-se el lloc de treball (la massacre amb llances té lloc sempre en dia laboral). Però quan es tenen les coses tan clares, res d’això et paralitza. Cal tenir un parell per barrejar-se entre els habitants d’un poble, borratxos d’orgull per una tradició que traspua sang i alcohol. S’ha de tenir molt clar que la defensa de la justícia i la protecció dels més febles pot arribar a estar per sobre de la teva pròpia integritat, com la dels companys que cada any resulten ferits, aquest últim any una de gravetat.

Després del “Okupa Tordesillas” han vingut els d’Algemesí i Medinaceli, toca okupar tot allò que s’hagi teixit amb els fils de la violència i indecència.

Quan es pretén jugar amb els drets dels animals, i de rebot ens donen a la cara a tots aquells querespectem i defensem, la resposta acaba per arribar. Margaret Mead va dir: “mai dubtis que un petit grup de ciutadans conscienciats pugui canviar el món. Veritablement, això és l’únic que ho ha aconseguit”.

 

Sóc vegana. Vaig ser una de les fundadores de Libera! i presidenta fins a 2009, així com a delegada del PACMA a Barcelona en la seva primera etapa. Vaig organitzar el primer autocar que va sortir des de Barcelona cap a Tordesillas el 2005, en una croada contra les festes populars amb toros que després em va portar a formar part de l’organització en la primera i única manifestació a Coria (Cáceres) contra l’anomenat “Toro del acerico”, i Medinacelli (Soria) contra el toro de foc. També vaig formar part de l’organització de la més nombrosa manifestació antitaurina a Barcelona des de 1992, prèvia a la prohibició de la tauromàquia a Catalunya. Ara vaig per lliure, encara que sóc portaveu del refugi-santuari Proteger los Inocentes (Lleida).

0 2

És habitual que cada vegada que una campanya animalista es difon amb èxit, sorgisquen veus que qüestionen la seua legitimitat. Les veus reaccionàries que fan això no m’afecten, la veritat és que és molt fàcil veure-les venir: són les mateixes veus que rebaixen la importància del terrorisme masclista, les mateixes que parlen de “lobby gai” quan es denuncia la discriminació que pateixen les persones LGTBI, les mateixes veus partidàries de posar punxes tallants en les fronteres per impedir que persones pobres que fugen d’una realitat de misèria i violència tinguen una oportunitat, les mateixes que callen davant les retallades en la sanitat i en l’escola pública.

No obstant això, quan l’atac ve de persones que defensen la igualtat i la justícia social, això sí que fa mal.

L’últim exemple és Excálibur, el gos la vida del qual no valia una anàlisi. Excálibur formava part de la família de Teresa Romero, auxiliar d’infermeria infectada per ebola. Un gos estimat, a qui la seua família va deixar a casa amb menjar i aigua pensant que estava fora de perill. No va ser així. Es va dictar l’ordre de la seua execució i, després de passar diversos dies sol, orinant i cagant a la terrassa, veié com uns desconeguts entraven a la força a sa casa. Què va pensar quan sentí que s’obria la porta? Potser acudí amb curiositat. Potser no es mogué quan li dispararen el primer dard. No ho sabem, però ho podem imaginar. Quan la vida d’algú no val res, podem sospitar el pitjor.

La campanya per a salvar la vida de Excálibur la posaren en marxa persones voluntàries, després de la petició d’auxili de Javier Limón, l’home de Teresa Romero. La difusió es feu mitjançant les xarxes socials. No hi hagué mitjans econòmics, l’únic que tenien aquestes persones era la determinació d’evitar una mort gratuïta i injustificable. La vida d’Excálibur importava i en lluitar per ell, es lluitava també per Teresa Romero, víctima de la negligència, prepotència i incompetència d’un govern, estatal i autonòmic. Recordem que mentre Teresa Romero lluitava per la seua vida era sotmesa a un procés de criminalització tan injust com repugnant.

Doncs bé, la campanya per Excálibur va inundar les xarxes i ací van arribar les crítiques. Vaig llegir com algunes companyes feministes s’indignaven per la repercussió de la campanya mentre que les morts de dones, escrivien, no tenien aquesta repercussió. Això, insistisc, fa mal. Primer perquè sembla que se’ns responsabilitze a les i els animalistes del silenci sobre el terrorisme masclista, quan les nostres veus també criden contra ell. I segon perquè no es pot lluitar contra una injustícia ignorant d’altra. Hi ha veus animalistes contra el terrorisme masclista, contra la LGTBifobia, contra el racisme, contra totes les formes de discriminació i contra totes les lògiques de dominació. Perquè aquesta és l’essència del antiespecisme.

La vida d’Excálibur importava, no només perquè era la seua vida, també perquè és l’exemple del poc que val una vida quan qui la viu pertany a una altra espècie.

Hi ha una data que té un especial significat per a mi: el 17 de desembre de 1997. Aquest dia Ana Orantes va ser cremada viva pel seu ex-marit, a les portes d’una casa que un jutge l’havia obligat a compartir amb el seu maltractador. Tretze dies abans ella explicà la seua història a Canal Sur els seus quaranta anys de tortures. Quaranta anys.

La seua mort marcà un abans i un després en la percepció de la violència masclista: no fou possible ignorar el seu assassinat ni amagar-lo després darrere d’un número més, un altre “crim passional”. La seua mort va fer emmudir fins i tot la caverna i va desencadenar una onada d’indignació i ràbia que ho canvià tot.

La tragèdia és que fou necessari que una dona fos cremada viva perquè s’entenguera que el terrorisme masclista no era un assumpte privat. Si s’hagueren adoptat uns protocols de seguretat mínims Ana Orantes estaria viva. Però el terrorisme masclista mai estava en l’agenda política, així que a les dones no se’ns veia ni mortes. Si s’haguera escoltat les organitzacions feministes moltes dones estarien vives. Només calia escoltar.

Per això, que algunes dones que han hagut de lluitar contra la indiferència, la ridiculització i la negació, utilitzen uns arguments molt semblants contra les persones animalistes, fa mal. I que quede clar, jo no rebaixe el terrorisme masclista ni un mil·límetre, per a mi la seua eradicació és una lluita vital, el que dic és que aquesta mateixa violència, amb justificacions gairebé idèntiques, s’utilitza per sotmetre, torturar i assassinar … animals, sí. En una lògica perversa, en tractar els animals com animals, es tracta persones que la lògica de dominació assenyala com a inferiors, com animals. L’heteropatriarcat i l’especisme es complementen i es confonen.

Per això, els drets dels animals no són una qüestió de gènere neutre. Els animals que no pertanyen a la nostra espècie han experimentat en carn pròpia la raó patriarcal: per exemple, ara mateix s’estan duent a terme experiments sobre la privació maternal. Aquests experiments consisteixen, bàsicament, en estudiar en primats què passa quan s’aïlla a un/a nadó de tot estímul i se li/la manté en un permanent estat de terror. En un dels experiments la mare fou sedada químicament, els seus mugrons van ser tapats perquè el seu fill no pogués mamar i ella fou col·locada en un seient de seguretat. El nadó va començar a plorar mentre intentava moure sa mare de manera frenètica. Ella no podia respondre. En almenys un cas, se sent a les persones que investiguen rient mentre ella tracta desesperadament de mantindre’s desperta per consolar el seu nadó. Això no és violència patriarcal? Per a qui pense que no, cal recordar que, en els seus orígens, l’impuls d’aquests experiments fou la incorporació massiva de les dones al món laboral. No fou casual.

Així que, des d’ací, demane empatia a les persones que lluiten per la igualtat i la justícia social. Us demane que incorporeu el discurs animalista a la transversalitat de les lluites. Això no és una competició. Es tracta de teixir xarxes, perquè l’enemic és, en essència, el mateix. Perquè, des del animalisme, el que volem és un món just, sense submissió, sense tortura, sense violència. I perquè, a més, us necessitem en aquesta lluita. Però si no voleu formar-ne part, el mínim que us demane és una mica de respecte.

 

Diplomada en Relacions Laborals. Llicenciada en Història. Militant d’esquerres. Feminista, heterodisident i vegana.

0 2

En aquest curs acadèmic neix la primera Associació Universitària Contra l´Especisme (AUCE). El seu objectiu: consolidar les seves arrels en l’ensenyament superior per a informar i sensibilitzar sobre el patiment animal. Pionera davant d’altres que només contemplen la tauromàquia, AUCE es germina a la Complutense de Madrid, busca el diàleg i el debat per despertar consciències. Si el que no s’anomena no existeix, aquesta associació fa visible conceptes com veganisme i especisme que encara no apareixen a la RAE.

“En l’àmbit universitari les idees han de fluir més i se suposa que hi ha una ment més oberta: són joves, la majoria, i és l’edat propícia per canviar de mentalitat” argumenta Elisabeth Menor Natal. És ben sabut que l’àmbit universitari és lloc d’intercanvi d’idees i coneixements, per això, les persones que conformen AUCE van decidir organitzar-se com associació: han tret diners de les seves butxaques, organitzat ja una manifestació a Ciutat Universitària i maquinen plans a llarg termini. “Molta gent no sap tot el patiment que hi ha darrere de les indústries. Anem a exposar, tenim una associació i tenim la possibilitat d’ampliar aquest missatge i portar-lo al públic: ho farem. Si 1 de cada 10 persones es fa vegana o simplement crea empatia, salva animals. I això és el que ens mou: salvar animals”són les paraules d’Elisabeth, una de les fundadores.

La idea va sorgir a través de Víctor, company que va reparar en la inexistència del moviment animalista en l’àmbit universitari. S’adrecen a totes les persones que freqüentin la universitat, encara que afirmen que encara no hi ha professorat entre els seus components. De les 5 que van començar al setembre, avui s’han expandit fins a les 25. Totes elles veganes llevat d’alguna excepció, estan obertes a tot tipus d’audiència: no només volen atreure les conscients, sinó als que encara no s’han tret la bena. “No volem obligar ningú, amb això aconseguim el contrari” argumenta Rocío García Escribano, una altra de les fundadores.

Només fa un mes que han començat a caminar, però ja ideen les properes activitats: busquen facilitar a l’alumnat l’objecció de consciència durant l’experimentació amb animals, opcions veganes en cafeteries de la Complutense, taules informatives i col·loquis, cinefòrums i fins i tot deixar propaganda antiespecista dins dels llibres de la biblioteca, també ser lloc on anar a la recerca d’informació i suport durant el veganisme.

La forma del missatge és important, així que AUCE aposta per la positivitat. Les xarxes socials són un bon lloc on publicitar-se i compartir informacions, mostrant el dolent i el bo de la realitat. Per als qui no vulguin veure vídeos de morts animals, argumenten, també hi ha de les vides que els santuaris salven. L’associació aposta per la visibilitat, demà es presenten a la Universitat Complutense de Madrid i divendres es traslladen a la Dragona Vegana per recaptar fons, ja que diuen tenir molts projectes i pocs recursos per dur-los a terme.

TVAnimalista Madrid

0 5

Durant les compareixences celebrades en la Comissió d’Agricultura del Parlament de Catalunya sobre la proposició de llei que s’està tramitant per prohibir els circs amb animals, el debat es va centrar en si Catalunya ha de prohibir els circs amb animals o ha de regular l’activitat.

En els últims anys, la preocupació social per l’ús d’animals en circs és primordial i s’ha avançat en prohibicions totals o parcials d’animals en circ.

En l’àmbit legislatiu, podríem afirmar que els circs amb animals ja van ser prohibits per la legislació catalana mitjançant la llei de protecció dels animals de l’any 1988, ja que aquest cos legislatiu prohibeix expressament en l’article 6 “l’ús d’animals en espectacles si els poden ocasionar sofriment o si poden ser objecte de tractaments antinaturals”, com de facto succeeix en els circs. Però els actuals coneixements científics sobre l’existència de patiment i el comportament desnaturalitzat de les actuacions dels animals en els circs, el rebuig social resultat de l’augment d’una major consciència i sensibilitat en aquesta matèria, i la tendència i trajectòria legal que ha viscut Catalunya durant tots aquests anys, motiven la inclusió expressa de la prohibició.

Seria un gran error tècnic legislatiu regular les condicions de benestar dels animals en el circ.

Una regulació podria contradir la mateixa Llei de protecció dels animals, segons les seves previsions respecte al tracte que cal donar a tots els animals a Catalunya, atès que en els circs no s’atenen les seves necessitats etològiques i biològiques, no es respecten les seves necessitats socials i de comportament i no tenen llibertat per expressar la seva naturalesa pròpia.

Hi ha exemples de prohibicions d’altres països que van passar per una regulació prèvia, com Bèlgica, que finalment ho va prohibir el 2013 i d’altres països que estan considerant, debatent o tramitant iniciatives legals encaminades a una prohibició i que ja comptaven amb una regulació, com Anglaterra o Alemanya. Per tant, la tendència no és regular, sinó prohibir.

El debat en el territori català no s’ha centrat en regular, sinó en prohibir. Una gran part de la població catalana, i en concret un 65%, ja viu en una localitat on ja no estan permeses aquestes activitats, i ara regular seria trair la voluntat d’aquesta àmplia majoria.

Hem de fer una menció expressa a la Llei estatal 32/2007, de 7 de novembre, per a la cura dels animals en la seva explotació, transport, experimentació i sacrifici, aplicable a Catalunya, que considera els circs, segons la definició que fa l’article 3, com “explotacions”, juntament amb els escorxadors, els establiments destinats a la utilització d’animals per experimentació i les instal·lacions en les quals es crien animals de producció per a qualsevol fi comercial o lucratiu. Seguint la indicació de la llei (art.4), a totes les explotacions, les Administracions han d’adoptar les mesures per assegurar que els animals “no pateixin dolors, sofriments o danys inútils”, sent aquest un dels principis que regeixen les normatives de benestar animal. Així, en totes aquestes activitats, la seva protecció s’encamina a evitar patiments innecessaris perquè causar un cert grau de patiment a un animal és necessari des del punt de vista legal, -absolutament reprotxable èticament-, si existeix una raó de pes major que la d’evitar tot tipus de patiment a aquell animal que ho justifiqui (i per això es fan regulacions), com per exemple la producció d’aliments o un fàrmac, i que en el nostre cas es traduiria en cobrir un aspecte lúdic, estètic o de diversió.

El termòmetre per mesurar si cal una regulació o una prohibició són els coneixements científics, l’experiència adquirida i la normativa d’aplicació. La conclusió a la qual hem d’arribar és que la presència d’animals en circs ha de desaparèixer, una vegada es coneixen les necessitats dels animals que estan en el circ, que en cap cas comporta viure en permanent captivitat, que es disposen d’amplis coneixements de caràcter científic sobre el grau de sofriment d’aquests animals que no poden expressar el seu comportament natural, aplicant el dret comunitari (que reconeix la seva naturalesa d’éssers que senten) i el dret català (que prohibeix els espectacles on els animals reben tractaments antinaturals i altres accions que suposin patiment o maltracte als animals), i que avui en dia, existeix un ampli consens social per avalar una no regulació de les condicions de benestar animal i optar per una prohibició en atenció a què infligir patiment per finalitats lúdiques ja no és acceptable per la societat.
Altres països com França, Itàlia o Anglaterra compten amb una regulació, les quals contenen els requisits d’allotjament, que bàsicament consisteixen en l’espai que cal habilitar com a mínim per cada animal mesurat en metres quadrats, tot i que s’ha comprovat que no és possible fer compatible qualsevol mesura de benestar animal en aquests termes si ho comparem amb l’espai que tindrien en llibertat. Aquestes regulacions també preveuen aspectes tan extravagants com el disseny de les cadenes dels elefants, que han de ser encoixinades, o la utilització dels ganxos metàl·lics i punxants per grans mamífers en funció de les diferents regions el cos. Tot això ens porta a concloure que és impossible qualsevol esforç per mantenir els animals en circs de forma compatible amb les seves necessitats i la mateixa incoherència ens porta al fracàs dels intents de regulació de les condicions de benestar dels animals en un context d’impossible benestar.


 

Advocada. Assessora legal de la Fundació Franz Weber, entitat suïssa amb una àmplia trajectòria de més de 35 anys en la de defensa del medi ambient i els animals, col·laboradora de la UNESCO i consultora de l’ONU.
Membre de la Junta Directiva de la Comissió de Protecció dels Drets dels Animals del Col·legi d’advocats de Barcelona, responsable de normativa i integrant de la Comissió Mixta entre la Comissió i la Fiscalia de Catalunya.
Membre del Consell Municipal per a la convivència, protecció i defensa dels animals de l’Ajuntament de Barcelona.
Col·laboradora de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en temes legals relacionats amb el dret animal i ajudant d’edició de www.derechoanimal.info, membre de Research Group Animals, Law and Society de la UAB i professora del Màster en “Dret animal i Societat” (UAB).
Assessora legal de l’Associació Parlamentària en Defensa dels animals (APDDA) al Congrés dels Diputats d’Espanya.
Assessora jurídica d’entitats privades i públiques, administratives i polítiques, de diversos països, de la Unió Europea i internacionals. Participa en nombrosos actes institucionals, congressos d’índole nacional i internacional, Conferències de les Parts en Convenis internacionals, revistes universitàries i tutoria d’alumnes.

LA PLOMA

0 32
El 31 de gener d'aquest any, l'Associació Gitanes Feministes per la Diversitat publicà, al seu perfil de Facebook, una foto de la primera torera...

CUINA VEGANA

0 4
-Ingredients (per a 8-10 unitats aprox.): 240 ml de llet d'arròs o soja 220 gr sucre moreno 80 ml d'oli girasol 1 cullerada de sucre de vainilla 250 gr...

0 11
A la TVAnimalista estem d'estrena, nou programa de receptes veganes a càrrec de la cuinera Zaraida Fernández i des de la seva cuina. A través...