Etiquetes Entrades etiquetades amb "activisme"

activisme

1394

Fa uns dies Gerald Dick, president de la WAZA (Associació Mundial de Zoos i Aquaris) va ser a Barcelona amb l’objectiu de preparar el congrés de l’EAZA (Associació Europea de Zoos i Aquaris) que tindrà lloc l’any que ve a Barcelona.

Bé, començaré per compartir unes dades sobre l’historial d’aquest “cavaller”: el poderós Gerald Dick va treballar, al seu dia, amb la WWF i en projectes de cooperació mediambiental a Amèrica Llatina. Aquesta incoherència només es pot explicar amb l’evidència que no s’entén ni ell, un cop llegida l’entrevista que El Periódico li va concedir en el seu pas per la ciutat catalana.

Però, què són l’EAZA i la WAZA? Són el nexe d’unió de molts zoològics d’Europa i del món sencer. S’encarreguen, entre altres tràmits i després del pagament d’una quota anual, de gestionar els intercanvis entre animals dels diferents parcs zoològics que estan associats i d’inspeccionar periòdicament els parcs per comprovar que s’ajusten a la normativa actual. Aquestes dues associacions permeten, entre altres barbaritats, que els seus associats realitzin el “culling”, pràctica que consisteix a sacrificar (que no eutanasiar, hi ha una gran diferència) les cries de qualsevol espècie que neixi en les instal·lacions, entre altres motius, com a mesura de control de la població. No fa gaire l’associació animalista Libera! va denunciar el sacrifici d’una cria de nilgo que es trobava en perfectes condicions. La resposta: “això és legal”.

L’última gràcia perpetrada al zoològic de Barcelona ha estat el trasllat de dos dofins a l’Oceanogràfic de València, fa deu dies. És cert que el delfinari de Barcelona és un lloc completament inadequat per als sis dofins que malviuen en aquest recinte des de fa ja massa anys. L’EAZA va convenir el 2018 com a termini màxim per adequar les instal·lacions amb l’objectiu de millorar el benestar d’aquests dofins. L’alcaldessa de Barcelona Ada Colau, amb molt bon criteri, va decidir que Barcelona no anava a gastar deu milions d’euros en fer un altre delfinari. A la taula hi havia dues opcions: el trasllat a un altre delfinari o a un santuari de dofins. A dia d’avui, dos dels dofins de Barcelona han caigut en les urpes del lamentable Oceanogràfic que té, entre d’altres cetacis, dues belugues que van ser un dia arrencades de la seva llar, la mar del Nord, i ara estan intentant suportar la seva imposada captivitat en unes condicions deplorables. Una associació, Archipelagos, que es va posar en contacte amb FAADA i que està preparant el que seria el primer santuari de cetacis d’Europa a Grècia, està esperant amb els braços oberts l’arribada d’aquests dofins al costat de la seva mare que s’ha quedat a Barcelona amb tres companys de grup més.

Els dofins són mamífers marins amb una forta cohesió social, molt intel·ligents, amb capacitat d’autoreconeixement, posseeixen una memòria a llarg termini, utilitzen diferents tècniques de caça depenent del lloc on resideixin i tenen un sofisticat sistema de comunicació, anomenant-se a cada un pel seu “nom”. Un mamífer amb unes connexions neuronals que els proveeix d’una capacitat emocional superior fins i tot que la de l’ésser humà. Un depredador la vida del qual es basa en nedar desenes de quilòmetres al dia, en caçar i en mantenir unes complexes relacions socials, tancat en una piscina de ciment. Amb aigua. Res més. Això no és enriquiment ambiental. ¿En què s’assembla una piscina plena de cèrcols, pilotes, rodes de camió i mànegues on amagar el peix congelat “amanit” amb vitamines… a les plantes, peixos, tortugues, marees, sorra, roques… que hi ha a casa seva, al mar? Cap delfinari, per gran que sigui i per molt que ho intentin els conservadors, proveirà a aquests animals de les necessitats bàsiques per tenir un nivell de benestar tant físic com emocional acceptable.

Espanya és el país europeu amb major quantitat de delfinaris: 11 i, si ningú hi posa remei, en breu seran 12. Cent dels 300 dofins de tot Europa estan a Espanya. D’ells, aproximadament la meitat són nascuts en captivitat. El curiós és que excepte un, la resta de delfinaris estan construïts en poblacions costaneres, des d’on es pot sortir per veure a cetacis de veritat, amb el seu comportament de cetaci i a casa seva, el mar.

Que no ens enganyin: els delfinaris no tenen dofins en captivitat per realitzar una tasca educativa, d’investigació i de conservació. Això ho fan perquè han de complir la normativa vigent. Però l’objectiu final, com qualsevol empresa, és guanyar diners. Està demostrat que la tasca de conservació del dofí mular, amb una subespècie en perill, no es pot dur a terme ja que no es pot alliberar a mar obert un dofí nascut en captivitat i al qual no se li ha ensenyat a caçar perquè, molt probablement i degut a aquest i a altres factors, moriria. La majoria de les tasques de recerca es poden i s’han de realitzar in situ, en el seu medi natural, per obtenir dades reals i que puguem traslladar al seu habitat per poder ajudar-los a casa, no en la nostra. I respecte a l’educació, no hi ha res en un delfinari que no puguem ensenyar a un nen molt millor de forma digital, amb diversos mètodes que segur farien que aquests petits s’amaressin de coneixements.

No es tracta de “veure qui fa la piscina més gran”. A Espanya tenim aproximadament 8.000 quilòmetres de costa. Podríem …. No, podríem no: hauríem de construir santuaris arreu del planeta on allotjar les poblacions de dofins que hem tingut des de fa dècades confinats a les nostres gàbies de ciment, obligant-los a fer el que nosaltres volem: entretenir al públic que paga una entrada. Ho hem de fer perquè s’ho devem. Per tants anys de patiment. Perquè ja som al segle XXI i la manera en què tractem a la resta d’animals ha de canviar. Ja no és temps d’utilitzar a les altres espècies al nostre gust: ara és el moment d’ajudar-les a recuperar els seus ecosistemes. Els mateixos que, durant moltíssims anys, els humans ens hem encarregat de destruír.

——————–

 

Vaig néixer a Barcelona i des que vaig tenir ús de raó vaig voler ser veterinària. Els meus pares, gent humil, em van inculcar, entre d’altres tants meravellosos valors, el de l’amor per la resta d’animals. Gràcies a ells vaig aconseguir el meu objectiu i sóc veterinària especialitzada en animals domèstics. La meva passió és el mar i tot el relacionat amb ell. He fet cursos de submarinisme científic, de medicina veterinària en mamífers marins i d’atenció a avaraments d’animals marins. He estat voluntària de PROMAR, coordinadora de Sea Shepherd Espanya en l’àrea de Catalunya, i actualment sóc vocal de AVATMA a l’àrea de Catalunya, voluntària de l’Associació Cetàcea, membre del Comitè de Protecció Animal del Col·legi de Veterinaris de Barcelona i col·laboro en el projecte ZOO XXI

12550

L’explotació cap als animals, és una cosa que ens han inculcat des de la nostra més tendra infantessa, una maniobra orquestrada a la perfecció perquè normalitzem conductes que normalment serien aberrants per a un nen.

Els animals ens van ser mostrats en els dibuixos animats i llibres de text, feliços en les granges, contents d’oferir-nos els seus recursos i les seves vides, però, el menjar, quan el sopar era servit mai tenia forma d’animaló, estava trossejat i res ens recordava que aquest tros de carn, va ser un ésser que viu que va morir amb terrible patiment.

Més tard ens ensenyen a l’escola que la proteïna només està en la carn, el calci en la llet i l’omega 3 en el peix i que sense consumir aquests aliments és impossible sobreviure.

Socialment ens van mostrar que per celebrar les nostres festes hem de fer un gran àpat en què un animal, generalment un nadó, ha de ser el gran tiberi, ja sigui un cadell de porc, vaca o gallina.

Ens van mantenir allunyats dels escorxadors, i de les granges d’explotació industrial. Una bena als ulls que ens va mantenir ignorants de la realitat.

Com a conseqüència arribes a desterrar del teu cap, si més no, l’opció de viure d’una manera diferent, perquè ¿qui viuria sense menjar animals, llançant-se a una segura i perillosa deficiència de proteïnes, calci, ferro i vitamines? Qui en el seu sa judici es plantejaria modificar els seus “saludables” hàbits de vida si aquests canvis li durien irremeiablement a la malaltia?

La resposta és evident, ningú.

Totes aquestes mentides es mantenen en el temps, apuntalades fortament per la cultura de la por, reforçades per la desinformació difosa per aquells que es lucren amb el comerç de vides animals, i la por a ser diferent al gruix es la societat.

Per això un del murs més importants a enderrocar, per aconseguir l’alliberament animal, és el de la informació oculta, proporcionant accés a aquesta, per conèixer que una vida sense menjar animals, ni disposar-ne, és totalment saludable, per a nosaltres, els animals i el planeta.

Aquest mur és molt gruixut i és difícil fer mossa en ell. Hi ha molta informació veraç però moltes vegades es difon entre un excés d’opinions i interessos. Per això creiem que demostrar que el veganisme és saludable amb fets és una eina poderosa.

Com activistes i esportistes tractem d’anar picant aquest mur.

Amb aquest objectiu partirà el proper dia 27 de setembre la Transibèrica pels Animals. Un repte esportiu que consistirà en creuar la península Ibèrica en bicicleta des del seu punt més al sud, Tarifa, fins Suances a Cantàbria, unint la mar Mediterrània amb el Cantàbric, més de 1000 quilòmetres que tres esportistes vegans intentarem realitzar en menys de 48 hores.

L’objectiu, a més de seguir demostrant que una dieta vegana és perfectament compatible amb la salut, l’esport i la consecució de grans gestes esportives, d’altra banda tindrà un caràcter solidari.

Els quilòmetres de la ruta seran venuts de manera simbòlica per 3 euros, cadascun, d’aquesta manera tothom podrà formar part d’aquest projecte i col·laborar activament.

Tot el recaptat serà donat a 5 associacions que ajuden als animals, humans i no humans:

Santuari Gaia
Santuari Hof Butenland
Protectora Sara
Rescate Animal Lanzarote
Fundació Sos Himalaia

Amb aquest repte volem inspirar la gent i demostrar que no cal col·laborar amb una indústria de mort i sofriment per portar una vida plena i feliç. Posar el nostre gra de sorra per ajudar a enderrocar aquest mur construït a base de prejudicis, egoisme, costums i falta d’empatia.

Pedalarem cada quilòmetre amb la il·lusió de que el nostre esforç en cada quilòmetre pedalejat es traduirà en ajut econòmic gràcies a vosaltres per ajudar a associacions en què les persones literalment lliuren la seva vida per ajudar els altres.

Si vols ajudar-nos a aconseguir-ho i ser part d’aquest meravellós equip que es posarà en marxa en pocs dies, tens tota la informació necessària al nostre web: www.transibéricaporlosanimales.com

Perquè els animals no tenen veu ajudem prestant-los la teva.

—————

 

Alberto Peláez és corredor de muntanya, especialitzat en ultrafons, amb un gran nombre de victòries a l’esquena, vegà i activista pels drets dels animals, tracta de transmetre un missatge de compatibilitat entre una vida de respecte a tots els éssers vius i l’esport d’alt rendiment.
Tècnic superior en Activitats Físiques, entrenador personal i bomber de professió, reparteix el seu temps entre l’esport i l’ajuda dels animals col·laborant amb diverses societats protectores, donant xerrades i transmetent les seves experiències portant una vida vegana i activa.

2038

El dia 16 de juliol, el col·lectiu Abriendo Jaulas, va realitzar una acció al centre de Barcelona contra la indústria de la violació, l’orfenat i la mort prematura que segresta, roba i esprem a les femelles d’altres espècies i a la seva descendència, amb el objectiu d’aconseguir aquest producte sagnant anomenat llet, anomenat formatge, anomenat lactis.

Era una acció curiosa i diferent, però a Barcelona tot és possible. Nues i amb expressió deprimida, les activistes tenien connectats els pits per tubs a recipients on es simulava un munyiment automàtic de mamelles, com el que pateixen les prop de 900.000 vaques explotades a l’estat espanyol. Les vaques són violades i inseminades i el seu vedell o vedella, nounat, és separat violentament de la mare per a ser al seu torn explotada per a aquests làctics, assassinada per a carn de luxe o per a ser engreixat amb la mateixa finalitat. L’engreix es realitza mitjançant preparats industrials baixos en ferro i sals (per aquest motiu aquests animals llepen els barrots de les granges o les mans de les humanes, buscant les nostres sals), que garanteixin la pal·lidesa dels seus músculs. Les vaques són tractades com màquines orgàniques, circumstancialment vives. Són considerades com a mecanismes, i per tant no adquireixen ni tan sols l’estatus d’esclavitud, perquè les màquines han estat creades per servir, no per tenir anhels propis de la vida i la llibertat.

Imatge: Montse García
Imatge: Montse García

No van ser pocs els pseudoperiódics i les persones que van ridiculitzar i criticar aquesta acció. És lògic i conseqüent per al mascle acomplexat fer comentaris sobre la dona que no pot assolir, bé per la seva ideologia, bé pel seu nivell intel·lectual, per la seva estupidesa o bé per la seva malaptesa. És lògic i pronosticable que la gent que viu o dóna suport a la cultura patriarcal de la dominació i la violació, comentaran i llancessin les seves absurdes opinions a l’aire virtual. És lògic i presumible que el mascle obri la seva bocassa per continuar amb la dinàmica de estultícia invasiva i la estupidització anormal que caracteritza al masclisme. L’il·lògic, l’inesperat, seria que la tanquessin. Que les masclistes tanquessin la boca, això seria excepcional.

És previsible també que el rigor periodístic de qualsevol dotada de poca objectivitat i mínima comprensió sobre el tema dels làctics, redundi en les publicacions derivades de l’acció. Les persones addictes no pensen amb congruència.

La lactocaseína és un adhesiu present en tots els làctics, a més de ser una proteïna d’efectes similars als opiacis, ja que allibera casomorfinas i genera una addicció de baixa intensitat en les humanes, com el cafè o el tabac. Aquesta addicció i la dificultat de “desenganxar”, empeny a comportaments acèrrims en la seva defensa, com ara els de les persones resistents a acceptar la realitat química dels làctics.

Durant l’acció a Barcelona hi va haver burles, menyspreu, insults vetllats, comentaris masclistes sobre l’estètica de les activistes, sobre com haurien de ser per a ajustar-se al cànon imposat pel patriarcapitalisme, sobre el seu pèl, etc, per sumar-se al ventall de despropòsits que acompanyen a l’activisme per les persones no humanes, propi d’una societat encadellada a la rutina i a la discriminació del que és diferent. No falta qui opini que les activistes necessiten una bona cigala, oferint per suposat la seva per al propòsit.

Per alguna raó misteriosa, les activistes veganes que visualitzen la realitat que oculten les explotacions sense misericòrdia de l’especisme, són atacades, burlades amb sarcasmes, agredides físicament, verbalment o emocionalment, desprestigiades, difamades i menystenides d’una manera gairebé sistemàtica entre l’horda matxirula. Per alguna raó misteriosa la persona que passeja l’espai públic o virtual, creu tenir el seu dret a escopir la seva opinió irreflexiva per vulnerar amb ella a les voluntàries i sobretot a les víctimes no humanes. El qüestionament dels estàndards de vida actual mitjançant la visualització de les víctimes són menyspreats pel pensament antropocentrista imperant, i en el cas de la defensa animal no humana, és gairebé ineludible aquest tipus de situacions. Ningú gosaria criticar un grup de voluntàries que protestés en contra de la guerra entre humanes, però en oposició a la guerra contra les no humanes, sí, perquè pel que sembla, hi ha víctimes de primera, segona i tercera classe a l’imaginari de la ciutadana de a peu.

La lluita antiespecista és eminentment femella, però, no és proporcional al nombre de dones que porten la veu cantant en les reivindicacions de vida, llibertat i integritat física que es reclamen per a les espècies d’animals no humanes. Això és degut al fet que el monopoli mediàtic i social segueix situant als homes en categories de versemblança excloent, harmonioses amb l’heteropatriarcat. Aquest mateix motor precisament causant del capitalisme brutal que situa les vaques al lloc de les coses rendibles, usant cícliques crisi, crucifixos sagnants o altres llaminadures. Les dones i les vaques tenen un paper per acomplir davant els ulls de la societat, per això se les suggereix o imposa com han de comportar-se, amenazant-les amb els perills de dissidir, amb l’exclusió i les burles, culpabilitzant-les per la seva manera de viure i la gestió del seu propi cos.

Si els homes patissin durant una sola setmana el que les dones pateixen cada hora i cada dia de les seves vides, des de la marginació socioeconòmica fins l’assetjament, les violacions d’espai i voluntat, el paternalisme o la cosificació de les seves expectatives, simplement esclataria una revolució cruenta i sagnant amb centenars de milions de víctimes humanes, la dels testicles maculats. No obstant això, qualsevol pujada de to en la reivindicació femenina -bé sigui a favor de la femella humana o la d’una altra fauna-, és rebuda com un atac “Feminazi”, quan el feminisme és una qüestió de mínims justos, de mínims tot just… Les activistes de l’acció barcelonina van rebre la ignomínia per partida doble: per ser activistes animalistes, i per ser dones. Per la meva part només un calorós aplaudiment.

Mamelles, lluita i oprobi pel control de les mamelles, menyspreu al dolor intens i constant de les mamíferes que paguen amb les seves vides i les seves morts el preu del caprici dels paladars i l’addicció social a les “drogues de sempre”. Rialles quan la dona s’alça pels seus drets i els drets de les seves, rialles quan decideixen ser bandada… Rialles, perquè el riure del mascle en decadència és l’avantsala de la seva por ancestral, de la por a perdre privilegis, a perdre el millor tros de carn, de la por a estar sota la bota i no dins d’ella, por a que les coses canviïn com irremissiblement està succeint, por a perdre el vigor i agressivitat que en la llegenda atorga la depredació i la manca d’escrúpols.

Por a ser tractat com una dona, por de no poder beure un maleït got de llet.

—————–

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

5689

Des de fa alguns mesos, i especialment durant les últimes dues setmanes, sento un especial malestar davant la figura dels “herois” i les “heroïnes” que s’erigeixen sota el clam popular dins el món de l’activisme pels animals. Em refereixo a dues qualitats diferents de “heroi”, ambdues aclamades d’aquesta manera pels activistes, al·ludint als que salven/rescaten animals; però també referint-se als protagonistes de diversos vídeos, difosos a Espanya, en què homes d’estètica musculada i atlètica, via xarxes socials, fan una crida a unir-se contra el Toro de la Vega. Com vaig dir: la qualificació d'”heroi” per a uns i altres, m’està produint al·lèrgies … i us explicaré gradualment el per què.

Els “herois” que ajuden

No hi ha dia en què les xarxes socials no s’inflamin davant les accions d’algú que, segons l’audiència, porta les seves capacitats humanes al límit per rescatar algun animal d’una situació desavantatjosa, el que li fa automàticament mereixedor o mereixedora de l’apel·latiu en qüestió. La RAE defineix l'”heroi” o “heroïna” com “una persona il·lustre i famosa per les seves gestes o virtuts”, o com “una persona que porta a terme una acció heroica”. Personalment no veig l’heroisme quan una persona actua amb un mínim de decència i empatia, i ofereix ajuda o rescata un animal d’una situació on els seus interessos es veuen vulnerats. No ho veig perquè és el mínim que espero d’algú i, especialment, quan es tracta d’un congènere sensible i empàtic/a amb els altres animals. Em crida profundament l’atenció que els animalistes, precisament, enalteixin les manifestacions d’empatia, gentilesa o bondat dels que qualsevol ésser humà és capaç quan exercita mínimament els músculs del cor, i no s’atura en càlculs de conveniència personal que vagin en detriment de la situació de l’animal en desgràcia. Entenc que en un món embrutit i violent com el que vivim, aquestes situacions siguin, lamentablement, minoritàries, i que per això els nostres companys i companyes vibrin d’alegria davant d’un rescat. Jo sóc, també, entusiasta en celebrar-ho. Però d’aquí a victorejar a aquests companys i companyes “heroitzant-los”, crec que és un error estratègic, ja que en fer-ho deixem entreveure que molt poques persones poden repetir aquests actes, que aquestes accions se situen fora de l’abast quotidià dels individus normals, que es requereix d’una pasta especial per actuar de manera humanitària i generosa amb altres éssers vius. Quan els nostres companys i companyes han fet un rescat o ajudat a un animal han actuat bé i amb justícia, han encertat, han fet un gran treball, han canviat la vida per aquest animal … però no han fet res fora d’allò humanament possible. Crec que “heroitzar” és un error estratègic perquè no podem abusar de les paraules, ajudant a establir ficcions que obstaculitzaran el nostre camí a curt i llarg termini, posant encara més lluny de les persones el que és, moltes vegades, un simple gest nascut des del reconeixement de la capacitat de patir dels animals. Tots i totes podem fer-ho, només cal normalitzar-ho. No es necessiten “herois” ni “heroïnes” que portin al límit les seves capacitats per canviar la situació dels animals.

Els “herois” que no ajuden

Pel que fa al segon grup d'”herois” aclamats pels i per les animalistes, he de referir-me a diversos aspectes de la qüestió: el que més em crida l’atenció és el cridat a afegir-s’hi per anar a Tordesillas, ja que “enguany el toro no estarà sol”. Davant això, aclarir que el Toro de la Vega fa molts anys que no està sol, ja que centenars de persones, desenes d’entitats i associacions, així com el Partit Animalista, treballen fa eons sensibilitzant la ciutadania, portant el tema a discussió política i pública, denunciant i actuant a diferents nivells per obstaculitzar la celebració del “torneig”, amb l’objectiu final d’eradicar l’execrable pràctica. Potser els homes dels vídeos que corren per les xarxes socials no ho van notar abans, però el Toro de la Vega porta anys acompanyat d’una multitud políticament activa que no ha permès que aquests nobles bòvids morin en va, i que continuarà treballant fins abolir la tradició.

En segon lloc, puntualitzar que per sumar-se a una causa igualitària com la de defensar als animals, un primer requisit és el rebuig de l’especisme, i per coherència argumental, s’ha de rebutjar qualsevol altra forma de discriminació que redundi en un tracte desigual d’altres éssers, humans o no. Cridar, llavors, a defensar el Toro de la Vega amb arguments i motivacions sexistes (d’índole masclista) i racistes, no és una qüestió intranscendent. Perquè si alguna cosa hem de rebutjar és la discriminació que menysprea les dones, o les tracta amb condescendència; i que rebutja la idea d’igualtat amb les persones d’un altre color o origen geogràfic. Els activistes per la igualtat amb els animals no podem permetre que en els nostres actes es coli la desigualtat, la discriminació, ja que això debilita els principis igualitaris que promovem, perquè no tot s’hi val per demanar que la societat deixi de maltractar els animals, perquè no es pot hipotecar el sentit final ni els principis de la causa a canvi que vinguin més autocars amb detractors a Tordesillas. Perquè si hi ha una desigualtat estructural que és violenta amb els animals, qualsevol acte de suport no va a sumar positivament, a llarg termini, per acabar amb ella. I enllaçada a aquesta, una qüestió final, però no per això menys important: tornar sobre la idea que la violència no és un mitjà vàlid per demanar la fi de la discriminació, la tortura i la mort dels animals. En cap àmbit. No hi ha invitació més prenyada d’esterilitat que la de la violència, perquè no podem combatre la barbàrie amb les seves armes, perquè només s’aconsegueix una lluita cega, perquè no guanya una causa que s’esgota en el malbaratament de testosterona. Que ens pot motivar la ràbia generada per les injustícies, sí, però de cap manera podem obrir lloc a la violència per combatre l’especisme.

El sentit d’autocrítica és fonamental per no perdre el nord, per resituar-nos dins de la voràgine de la novetat i els vaivens de la lluita contra la desigualtat i l’especisme. No deixem d’examinar els nostres passos, d’entendre les nostres motivacions ni de revisar els fonaments de per què som on som. Aquest exercici de desmuntatge de les “heroïcitats” ha estat la meva petita contribució a aquest necessari examen intern. I no deixem de re-flexionar, de tornar a pensar sobre els nostres actes i les nostres conviccions, per no perdre temps ni energies en el desmantellament de l’especisme.

Sóc vegana i des de la meva infantesa m’ha preocupat la relació especista antropocèntrica que la humanitat manté amb la resta dels animals. Encara busco respostes a moltes preguntes d’aleshores. Sóc Treballadora social, màster en Filosofia Política i màster en Bioètica i Dret. Doctora en Filosofia, tractant sobre els límits de la filosofia moral, la bioètica i els drets dels animals. He estat activa en el món de l’animalisme des de fa més d’una dècada, sempre amb un peu en la teoria i un altre a la pràctica. Comparteixo la meva vida amb el meu marit, tres gates i un nombre sempre canviant de gats rescatats del carrer als quals donem en adopció.

1725

El primer pas que hauríem de donar per defensar a algú, és no contribuir al seu patiment. En el cas dels animals és essencial no col·laborar amb la indústria que els assassina, esclavitza i tortura, no posicionar-nos en cap àmbit de la nostra vida, del costat de l’opressor, del dominador, ja sigui en la nostra manera d’alimentar-nos, de vestir-nos o entretenir-nos. Això és almenys el mínim que hauríem de fer, no ser causants de la injustícia ni alimentar-la. El segon pas per intentar salvar animals innocents, seria tractar de fer visible el seu maltractament, la seva vulneració de drets i falta de respecte cap a la seva vida al major nombre de persones, perquè d’aquesta manera es prengui consciència i la gent pugui prendre decisions basades en els seus principis morals, de respecte i igualtat, i no basades en els interessos econòmics i egoistes dels que es lucren de la seva explotació. Parlo d’igualtat, perquè encara que en moltes coses som diferents als animals, en moltes altres som iguals. Tots tenim interessos similars: desig de recer, d’aliment, d’estar amb les nostres famílies i amics, i sobretot desig de no sentir dolor. Aquesta capacitat de sentir, de patir, és el que ens fa iguals a tots. Segons el principi d’igualtat el patiment d’un individu hauria de ser tingut en compte independentment del sexe, raça o espècie d’aquest. Una cosa tan senzilla com no fer als altres el que no ens agradaria que ens fessin a nosaltres.

Tornant al tema anterior, quina és la millor manera de comunicar en el nostre entorn aquesta idea? la idea que els animals són susceptibles de ser respectats, són capaços de sentir i patir i per això hauríem d’atorgar-los uns drets bàsics que guardin aquests interessos.

A l’hora de comunicar als nostres companys la idea de respectar als animals, hauríem de tractar abans de res de fer-ho d’una manera útil, és molt comú entre els vegans passar per una fase, diguem-ne d’impacte, d’impotència, quan obres els ulls i decideixes veure tota la realitat que abans et negaves a acceptar, aquesta realitat és tan dura que en ocasions porta a tenir una actitud massa dura amb els nostres companys humans, que encara es troben a l’estat de desconeixement d’aquesta realitat recriminant-los la seva manera d’actuar.

En aquests casos hauríem d’utilitzar la nostra empatia i posant-nos al seu lloc, recordar com només fa uns pocs anys nosaltres també érem capaços de consumir els cadàvers d’animals als que dèiem defensar, quèiem inconscientment en aquesta paradoxa moral. Tots carreguem amb la nostra història, la tradició, el costum, la conveniència, la comoditat, les convencions socials, tots aquests motius, en ocasions, pesen tant que aixafen la nostra capacitat de respectar els innocents.

Un corrent, darrerament, insta a tractar la nostra forma de comunicar, com una ciència o una campanya de màrqueting, dissenyant d’aquesta manera una estratègia que salvi el major nombre d’animals, aplicant estudis de psicologia i sociologia a aquest camp. Un activisme “útil”. D’aquesta manera s’arriba a vegades a conclusions una mica contradictòries, per exemple, se suggereix que potser sigui més efectiu animar la gent a reduir el seu consum de carn en lloc de fer-se vegana, d’aquesta manera al ser una mesura més fàcil de portar a terme, serà adoptada per un major nombre de persones, i l’impacte en la indústria serà de menys animals executats, que si un petit grup de persones es fa totalment vegana i només són capaços de disminuir el consum d’animals en unes poques unitats. També ens diuen que és més positiu campanyes com els dilluns sense carn, que poden ser portades a un nivell massiu, que directament advocar per l’eradicació del consum de cap cadàver o producte d’origen animal, pràctica que serà adoptada per un grup reduït.

Per descomptat que els números no menteixen amb aquests estudis i pot ser que s’aconsegueixi menys animals explotats i assassinats a curt i mig termini, però estem realment atacant el problema d’arrel? ¿Estem donant a les víctimes el respecte que es mereixen?

Ara traslladem la metodologia d’aquestes campanyes a altres desigualtats o problemes d’explotació per veure si obraríem igual. Posem el cas de la violència masclista, podríem suggerir campanyes com: “Els dilluns no peguis a la teva dona, només la resta de la setmana” o “pega a la teva dona només un cop al dia” “l’important és reduir de manera progressiva les pallisses”, o “en lloc de pegar-li, millor un insult”. És clar que aquesta mesura disminuiria el nombre de cops rebuts per les dones maltractades, però també enviaria el missatge que pegar les dones no està malament, només cal fer-ho amb moderació. Estaríem perdent de vista l’arrel del problema, i és que la violència injustificada no està bé sota cap concepte i ha de ser totalment rebutjada. D’altra banda tractaríem de donar a les víctimes el respecte que s’ha de fer i abordar la magnitud del problema concorde a la seva gravetat.

No estic dient que campanyes que intenten acabar amb l’explotació, d’una manera gradual estiguin totalment equivocades, però si crec que aquesta progressivitat en els comportaments ha d’anar encaminada sempre a una finalitat, i aquesta és la renúncia total i absoluta a la dominació i explotació d’innocents. El consum d’animals se sustenta sota moltes mentides, i de vegades hem de donar llum a la veritat i promoure canvis graduals en els nostres costums, perquè siguin adoptats més fàcilment i ràpida pel major nombre de persones. Crec que és molt important incidir que explotació és explotació, encara que sigui exercida a menys individus o d’una manera més suau i aquesta mai ha de ser tolerada.

Al meu entendre, és útil, per descomptat, reglar i analitzar l’efectivitat dels nostres esforços en l’activisme, però sempre mirant a llarg termini, sense perdre de vista les fites finals i mostrant un respecte total cap als animals humans i no humans. Potser les nostres metes, l’alliberament animal i humana, semblen molt llunyanes ara i sigui necessari que per despertar les consciències de la gent sigui necessari aplicar canvis graduals, però res canviarà fins que ens adonem que no estem parlant de nombres o xifres, sinó que estem parlant de salvar vides, vides individuals amb un valor intrínsec. Per això el nostre activisme, la nostra manera de comunicar ja hauria de girar cap a aquest concepte, cada vida és igual d’important i valuosa que la nostra.

—————-

 

Alberto Peláez és corredor de muntanya, especialitzat en ultrafons, amb un gran nombre de victòries a l’esquena, vegà i activista pels drets dels animals, tracta de transmetre un missatge de compatibilitat entre una vida de respecte a tots els éssers vius i l’esport d’alt rendiment.
Tècnic superior en Activitats Físiques, entrenador personal i bomber de professió, reparteix el seu temps entre l’esport i l’ajuda dels animals col·laborant amb diverses societats protectores, donant xerrades i transmetent les seves experiències portant una vida vegana i activa.

2031

Amb l’objectiu de seguir demostrant que una vida de respecte cap a tots els animals és perfectament saludable i compatible fins i tot amb esforços esportius de gran magnitud, ens plantegem un mes d’agost carregat de reptes esportius de gran envergadura, per d’aquesta manera intentar inspirar i conscienciar sobre una vida lliure de patiment animal, ningú ha de morir perquè nosaltres visquem.

El primer repte plantejat va ser la Transpirinenca pels animals, consistent en creuar els Pirineus en bicicleta sense parar, en una sola etapa, des de les ribes de la Mediterrània fins a les del Cantàbric, pujant totes les muntanyes que trobéssim al nostre pas: 16 ports mítics del Tour de França, Tourmalet, Aubisque Aspin …

Paral·lelament a aquest objectiu vam idear una manera de recaptar fons per així poder ajudar als santuaris d’animals més necessitats a Espanya, vendríem simbòlicament cada quilòmetre recorregut pels ciclistes, Pedro Jesús i jo, de aquesta forma tot el que volgués podria ser partícip del nostre desafiament.

Amb la moral pels núvols a l’haver venut tots els quilòmetres i recaptat uns 4.000 euros per als Santuaris Mino Farm Sanctuary, Refugi La Candela, La Pepa i Vacaloura, partim de la platja de Argeles sur Mer. Un recorregut d’aquesta magnitud requeria una gran planificació, així que l’equip humà que portàvem era increïble. Rosa, Marcos, Gonzalo i Fran, que van cuinar, conduir, animar, van pedalar i ens van mimar fent-nos les coses molt més fàcils.

Els primers 70km van ser pràcticament plans, el vent ens donava de cara, una cosa molt frustrant pensant que mai tindríem la recompensa d’un recorregut circular i tenir una part a favor del vent, tot i així el ritme en els primers quilòmetres era ràpid, fruit de la emoció de la sortida. El primer Port, el Col de Jau, una pujada mantinguda de 25km ens va deixar clar la tònica de la ruta, pujades eternes, paisatges impressionants i descensos vertiginosos.

Les primeres 12 hores comencem a ser conscients de la magnitud de la ruta, l’avanç seria molt lent, fer 100km, suposava unes 2 pujades a un port de categoria especial amb els seus corresponents descensos, tot i així arribem a la posta de sol amb energies i més de 200km recorreguts. La meva mare i Fran ens van escalfar una sopa i un plat de quinoa amb verdures, un arròs amb llet de postres i Marcos i Gonzalo ens van ajudar amb un cafè i preparant les nostres llanternes.

La nit que va començar agradable, ràpidament es tornà fosca i freda. Baixar els ports es va convertir en un suplici i la falta de llum ens exigia molta destresa, això poc a poc va anar minant les nostres forces, jo vaig passar una gran crisi, fins i tot vaig pensar en abandonar, però una sopa de miso amb verdura em va tornar a la vida i vam començar a pujar el Perysourde amb 300km a les cames.

Va ser en aquest tram a l’alba quan Pedro es va adonar que el fred l’havia consumit en excés, una tremolor l’impedia tot just pedalar. Després d’una aturada als peus de l’Aspin sembla que recupera i puja a bon ritme, però llavors la son comença a fer efecte durant els descensos. Davant d’una situació que es podia posar perillosa, Pedro es va veure obligat a abandonar, estava trist però en el fons, sabia que si jo seguia el repte seguiria viu i l’objectiu s’acompliria.

A partir d’aquí, l’opció de retirada va abandonar el meu cap, ja no existia, l’únic dubte era l’hora de l’arribada, encara em quedaven uns 285km amb molts ports, així que Fran va rellevar en Pedro i em va acompanyar als pedals, pujant el Tourmalet, Aspin Soulor i Aubisque, en contrast el dia va ser molt calorós i aquest cop una amanida de patates i molta fruita va ser el que em va ajudar.

Després d’aquestes tandes de ports Pedro Jesús va tornar a la bici i em va ajudar durant 40km més!! Ja ho tenia fet. Només em quedaven 4 ports i el comptaquilòmetres ja marcava 500km non stop. Com sempre hi ha alguna cosa que no està en el guió, va aparèixer l’Ahuski, un port a priori de segona va resultar ser el gran colós, rampes del 12% de desnivell mantingudes per 7 km. Gonzalo aquesta vegada em va tranquil·litzar, – “Alberto has d’arribar, tant és l’hora, no et preocupis, et seguirem fins a Sant Joan de Llum” -, aquestes eren les paraules que necessitava, a més parlo amb Sahar per telèfon, això acaba de donar-me tota l’energia que necessitava.

Així amb molta son vaig anar cobrint quilòmetres, fins i tot ens vam perdre, però per sort a la furgo portava un equip 10 i tots van sortir de la furgoneta a animar, mirar el mapa i ajudar-me a trobar el camí correcte!! Durant la baixada a l’últim port uns ulls lluent en la foscor em van cridar l’atenció, vaig frenar immediatament i vaig poder veure un gatet abandonat, no ho vam dubtar, vam aturar el cotxe, la meva mare ja el tenia entre els seus braços.

Seguim baixant i de sobte veiem un grup de gent cridant al voral, són amics que han vingut a rebre’ns!! No m’ho puc creure; ens aturem, ens vam abraçar, vam parlar i amb un xut d’energia em llanço a per la darrera pujada, el meu comptaquilòmetres ja marca 620km, els últims 50 són dantescos, lluitant contra la son, només aconsegueixo arribar gràcies els ànims d’en Fran, les paraules de Gonzalo, els cafès i l’afecte de Marcos, sempre donant-ho tot i com no, al de ma mare, tots ells porten 60 hores sense dormir, estan tan cansats com jo, però no paren de cridar per evitar que em dormi sobre la bici.

Finalment, trobo una manera per mantenir-me despert, cada senyal de trànsit es converteix en una meta imaginària, cap a la qual esprinto amb totes les meves forces, el fogot em manté despert. Així volant, entro a Sant Joan De Llum, arribo a la platja, hem unit l’aigua dels dos mars, l’objectiu està complert. Hem creuat els Pirineus sense descans, no m’ho puc creure, em poso la samarreta de “No Como Animales”, m’abraço als meus companys, sento un instant de felicitat, torno a pensar en els animals, s’esfuma, però seguim motivats per lluitar.

Després de l’èxit del repte, em plantejo 20 dies més tard la meva participació a La Courmayer Champec Chamonix, prova d’ultratrail a peu que voreja el massís del Mont Blanc, són 101km amb 6100 metres de desnivell positiu. En Fran també m’acompanya, em prendré la carrera més relaxat. Almenys això és el que dic, però en la primera pujada em trobo entre els 5 primers d’una carrera internacional. Abans de coronar em despenjo una mica pensant en guardar forces, tot i així no massa, perquè el nivell de la cursa és altíssim i si et descuides et avancen de 20 a 20. Mantinc el meu ritme carregós durant els següents 30km, passem d’Itàlia a Suïssa, creuant el Col De Ferret, fa molta calor i em començo a trobar a corredors exhausts aturats al voral. Arribo al primer avituallament entre els 15 primers, allà l’Ana m’ajuda a carregar aigua i surto pitant. A partir de l’equador de la prova, en plena remuntada, passo una forta crisi per un dolor a l’estómac, potser ocasionat per beure massa, durant dues hores cada gambada és una punxada de dolor, afortunadament sobre el km 80 el meu dolor remet i la darrera part, ja en territori francès, recupero les meves sensacions puc córrer ràpid i torno a guanyar posicions, corono La Tete De Aux Vents i puc veure Chamonix als meus peus, entro a meta emocionat, entre la cridòria del públic amb la megafonia al màxim, he entrat en el top 10.

L’endemà pujo al podi d’una carrera que sempre vaig somiar, porto la samarreta de “No Como Animals”, miro els fotògrafs, aquestes imatges recorreran el món, només penso en la quantitat de gent que pugui veure el missatge, llegir-lo i reflexionar. Torno a ser feliç per un instant, torno a pensar en la destinació de milers de milions d’animals, torno a la realitat, però seguirem lluitant per enderrocar mites.

No disposar de la vida dels altres animals, és ètic, senzill, sa, és el mes sostenible, el més just. Aturar aquest holocaust diari està a les nostres mans, podem destriar el bé del mal, podem prendre decisions, triem l’opció més compassiva amb els animals, amb les persones, amb el planeta. Tenim la solució a tots els problemes en una sola acció, renunciem a la dominació.

 

Alberto Peláez és corredor de muntanya, especialitzat en ultrafons, amb un gran nombre de victòries a l’esquena, vegà i activista pels drets dels animals, tracta de transmetre un missatge de compatibilitat entre una vida de respecte a tots els éssers vius i l’esport d’alt rendiment.
Tècnic superior en Activitats Físiques, entrenador personal i bomber de professió, reparteix el seu temps entre l’esport i l’ajuda dels animals col·laborant amb diverses societats protectores, donant xerrades i transmetent les seves experiències portant una vida vegana i activa.

2402

Hem decidit lluitar pels animals, de totes les injustícies que hi ha hagut en aquest món, hem decidit posar veu als que no la tenen, donar la cara pels que a ningú importen. Per què hem triat els animals d’entre tantes causes nobles per les que lluitar?

Per començar perquè l’explotació dels animals no humans està socialment acceptada, hem normalitzat certes activitats, com el consum de carn, llet o ous, la tracció a sang, els espectacles a costa de privar de llibertat als animals, l’experimentació i un llarg etcètera que denunciar aquestes injustícies no està ben vist. La majoria de les nostres amistats i famílies col·laboren de forma directa o indirecta amb l’explotació, de forma conscient o inconscient, ja sigui quan algú compra un sabó testat en animals o un nen es menja una salsitxa fabricada amb el cadàver d’un porc. Darrere de aquests comportaments es troba una violència assumida com a normal, implícitament, per la qual no és ben vist alçar-se en contra seva, la societat s’ha encarregat d’ocultar i silenciar el patiment dels animals, perquè ho ignorem, i fins i tot el ridiculitzem.

Els animals són totalment innocents, el seu únic delicte ha estat haver de compartir aquest planeta amb un ésser tan perjudicial i avar com l’humà, tots els animals viuen en harmonia amb la natura a excepció de l’home.

Mai en la història hi ha hagut una opressió tan brutal cap a un grup d’éssers innocents, ni en nombre ni en quantitat de dolor infringit, si el dolor fos mesurable, no tindríem números per quantificar el que passa en els escorxadors, granges, laboratoris i zoològics del món.

Els animals són els nostres iguals quant a la seva capacitat de sentir, dolor, alegria, tristesa, por, fam, fred … compartim amb ells molts interessos, ignorar-los i no tenir-los en compte, fent-nos amos de les seves vides, és un tipus de discriminació denominat especisme, tan greu i deplorable com el racisme o el sexisme.

Hem decidit lluitar per ells i per això som contínuament qüestionats, jutjats, ignorats i fins i tot ridiculitzats. Contra nosaltres s’utilitza un discurs demagògic. És comú que se’ns pregunti per què no ens impliquem en causes que són considerades més “importants” com ajudar a individus de la nostra espècie o que es qüestioni la nostra congruència perquè utilitzem una tecnologia que també pot generar patiment a individus innocents com pot ser l’ús de coltan en aparells electrònics o petroli en el transport. Aquest discurs té més com a objectiu aplacar la consciència d’aquell que no fa res, ni per animals, ni per humans, que de crear un debat constructiu. No és un consell el que ens donen és una excusa barata, mai s’hauria de deixar d’ajudar a algú per no ser possible ajudar a tot el món.

El veganisme no significa un “en comptes de” sinó que és un “a més” ser vegà i defensar els drets dels animals no implica desvincular d’altres injustícies socials o lluites en defensa del medi ambient, o de qualsevol desigualtat. de fet el veganisme involucra lluitar contra la fam al món, crear un planeta més sostenible, reduir els gasos d’efecte hivernacle, un món de menys desigualtats.

En la nostra lluita intentem ser coherents, però sense renunciar a les nostres vides, fent el menor dany possible, triant l’opció més compassiva, sempre que existeixi. No obstant això, per què se segueix menyspreant la lluita en defensa dels drets dels animals? perquè els animals continuen sent considerats víctimes de segona categoria, no les posem a la mateixa alçada que les altres, ningú s’atreviria a portar aquest discurs demagògic a qui està implicat en altres lluites com l’ajuda humanitària al tercer món. Us imagineu a algú recriminant a un activista que ajuda als nens famolencs que usi un cotxe que consumeix petroli, titllant-lo d’hipòcrita? O que, per què no ajuda als nens d’una altra regió que estan més necessitats?. Això mai passa perquè considerem als nens com prou importants per no frivolitzar amb el seu patiment. En canvi els qui hem decidit defensar els animals hem d’escoltar repetides vegades aquest: i per què no ajudes als nens .. i utilitzes cotxe que consumeix petroli … als activistes dels animals ens exigeixen un grau de congruència que ratlla l’absurd. Perquè ningú posa als animals a la mateixa altura que els humans, i ningú s’atreviria a fer servir arguments tan absurds quan a l’altra costat de la balança es troben nens famolencs humans, però si els nadons són d’una altra espècie, allà canvia la pel·lícula i podem tractar de desprestigiar la causa amb tot tipus de fal·làcies.

Tot això reflecteix el poc que importen aquestes víctimes. Per començar a canviar aquesta situació hauríem de començar per ser conscients del seu sofriment i no jerarquitzar el dolor dels innocents en funció de la seva espècie, no hi ha víctimes de primera, segona o tercera categoria.

Per què defensem els animals? perquè considerem que tenen el mateix dret que nosaltres a no ser torturats, esclavitzats o assassinats i a més els seus drets són totalment ignorats per la gran majoria de la gent, ens indigna i ens entristeix profundament que la gran majoria de la gent sigui incapaç de veure una cosa tan senzilla.

El dia que la gent s’estremeixi de la mateixa manera davant d’una injustícia, independentment del sexe, la raça o l’espècie de la víctima haurem donat el primer pas per acabar amb aquest holocaust.

Mentrestant, seguirem lluitant pels que no tenen veu.

 

Alberto Peláez és corredor de muntanya, especialitzat en ultrafons, amb un gran nombre de victòries a l’esquena, vegà i activista pels drets dels animals, tracta de transmetre un missatge de compatibilitat entre una vida de respecte a tots els éssers vius i l’esport d’alt rendiment.
Tècnic superior en Activitats Físiques, entrenador personal i bomber de professió, reparteix el seu temps entre l’esport i l’ajuda dels animals col·laborant amb diverses societats protectores, donant xerrades i transmetent les seves experiències portant una vida vegana i activa.

1710

He passat molts dies, últimament, pensant en aquesta mena de kamikazes New Age que estavellen la seua no violència contra tot el que es mou. Com el tifó diví que enfonsà l’enorme flota mogol del Kublai Khan, apareixen de sobte per a esborrar injustícies per delegació, amb quilotones d’energia virtual generada a base de m’agrades i d’asistires, i acumulada gràcies a superpoders que no es poden veure, que t’has de creure, que es conjuren mitjançant textos críptics que han d’incloure obligatòriament cors i altres emoticons màgics.

És probable que apareguen on no toca i que l’enemic esborrat no ho siga tant, fins i tot que no ho siga gens, però això mai podrà aturar la Lliga de la Justícia.

Aquests éssers amb una missió superior s’amaguen entre nosaltres amb un alter ego “normal” que, per a dissimular, de vegades va a manis amb permís i tot. Aquest fet excepcional permet que pobres mortals com jo els vejam i escoltem en persona. Sovint, m’han parlat de la insuportable angoixa que els genera la massacre especista permanent que creix a cada segon, a tot arreu, ací i ara. A un nivell més micro, la insuportable angoixa és pel Toro de la Vega que van a matar, o per les becerrades cadafaleres d’Algemesí, o pels gossos que tenen data d’execució a les gosseres, pel camió de porcs condemnats que avança per la carretera cap a l’escorxador…

Sempre he volgut ser empàtic amb aquests sentiments, i per això sempre he volgut creure que em parlaven de la massacre malgrat que la seua angoixa semblava ocupar el centre del relat. En alguns casos, però, s’han passat a allò que Hitler era vegetarià o que Israel és un país superavançat en veganisme i “no com els moros”, i aleshores, i només aleshores, he enviat l’empatia a la merda. Bé, això no venia al cas. La cosa és que tenen tanta angoixa que, a diferència de la gent mediocre, necessiten que els canvis arriben ja però ja, i no es poden aturar a pensar, planificar o elaborar estratègies. Així, d’ací no res, anant al gra, la fèrria coalició formada per la Lliga de la Justícia i Sálvame abolirà l’especisme planetari.

Entre aquesta gent, destaquen individus que són com el Silver Surfer de Marvel, com el Chuck Norris que pot escoltar el silenci. Són superherois amb poders que els situen per sobre de la resta, que els permeten saltar a una plaça de tortures sense permís (amb entrada pagada, això si, quina llàstima) i enfrontar-se als torturadors només amb un tanga negre i unes lletres pintades al seu cos herculi. Després de rebre unes quantes carícies sense immutar-se, desapareixen en companyia de la policia havent deixat clar els taurins que estan avisats.

Els seus ulls ho poden veure tot, et veuen a tu. Recorda, tens un passat i et poden assenyalar amb el dit. Em pot assenyalar a mi, que no sé quanta carn he menjat i quanta llet he begut al meu passat, que he tingut diverses jaquetes de cuir com les de John Travolta a Grease i que m’he aprofitat de la tortura d’animals als laboratoris sense aturar-me a pensar en ells ni un segon.

Si encara ets especista, has de saber que no els arribes a la sola de la sabata, que no et necessiten. Si comences a veure els animals que mai havies vist i penses en fer un gir a la teua vida, has de saber que no tens cap dret a seguir el teu camí perquè l’únic camí és la puresa. Si, per exemple, ets administrativa d’un escorxador, haver vist la gola del monstre de prop i prendre consciència no et redimirà, ni el teu veganisme ni el teu activisme. Si necessites el sou per a pagar el lloguer o la hipoteca i esperes trobar altra faena abans de marxar, has de saber que formes part del monstre i no tens el beneplàcit dels superherois.

Recorde una xica que mirava la foto d’un beagle amb la pell cremada, amb la mirada aterrida i l’esquena clavada al cantó d’una fosca gàbia. Mirava fixament aquell animal mentre em contava que treballava a una empresa responsable de vols de la mort per a subministrar víctimes de la vivisecció als laboratoris. Plorant, em digué que havia sentit els pilots riure’s dels animals que vomitaven per les turbulències. Em digué que, des de la distància, li pesava la culpa de cada víctima. S’havia fet vegetariana sentint aquells pilots, i havia decidit que seria vegana, però continuava treballant allí. Ella tampoc és digna dels superherois.

Estic fastiguejat i no vull que els propers 10 anys al costat de la Lliga de la Justícia siguen com els primers. Continue estant al costat de la xica que mirava el beagle, la continue escoltant amb atenció i ho faré sempre. Vull que sàpiguen que jo he pres partit per ella. Vull que sàpiguen que em sent com un fugitiu emmanillat a altre que es considera per sobre del bé i del mal i que no escolta, i que m’agradaria trencar les manilles.

Vull que sàpiguen que vull fer camí amb gent amb la que sembla que no puc fer tot el camí. Al costat de les boges dels gats que fan rondes per a omplir d’aigua i pinso uns culs d’una ampolla que, en cas d’atac enemic, defensaran amb ungles i dents. De la gent que fa cadires de rodes amb canonades de plàstic, de la que té cura dels coloms i de la que s’estima els cavalls. De la gent amb sabates de cuir que crida front a la plaça de bous. Vull caminar al costat de gent que està mil passos per davant del meu punt de partida, i que ara son on han estat moltes persones veganes i antiespecistes, moltes membres de la Lliga de la Justícia.

Vull que sàpiguen que no vull fer camí amb la Lliga de la Justícia. Sobre tot, vull dir-ho després de llegir un post a Facebook. de la penya taurina de Gestalgar, indignada per les nostres denúncies. Aquesta gent és responsable dels linxaments de bous al carrer on, al 2009, una tanca mal fixada permeté que un bou poguera escapar. En la fugida, enganxà una persona que caminava pel carrer, aliena al linxament, i li provocà greus lesions. Aquesta persona ha hagut de fer un llarg camí judicial per a que li reconeguen el seu dret a ser indemnitzada, i el poble ha de fer front a prop de 180.000€ que diu que no té(1).

No pense fer més publicitat d’una de les moltes seccions locals d’aquesta mena de KKK tan valencià. Només vull dir que, com que no tenen arguments, fan servir tot el que troben i, què pot ser millor que el resultat de les campanyes inquisitorials de la Lliga de la Justícia, presentades com si foren investigacions tauricides?

———

(1) Animalisme CAT, 27/01/2014, Bombolla, prioritats i senyes tauricides. Gestalgar i Cullera. http://animalismecat.blogspot.com.es/2015/01/bombolla-prioritats-i-senyes-tauricides.html

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

9367

“De la mateixa manera que jo respecto el teu veganisme, respecta tu la meva forma d’alimentació”.

Aquesta sentència, amb la qual habitualment ens veiem increpades les veganes quan mostrem una posició intransigent amb els qui defensen el consum d’animals, lluny de ser el que sembla -un al·legat a favor del respecte mutu-, amaga una idea oposada: la desconsideració i discriminació cap a tercers. I s’utilitza amb l’únic propòsit de poder seguir excusant actituds injustes com el consum de carn, d’ous o de lactis.

Tots entenem que la nostra llibertat acaba on comença la de l’altre i per això no acceptem com a opció creuar aquesta línia. Ningú considera que l’oposició a l’esclavitud infantil, a la tràfic de dones o als camps de concentració -són només uns exemples- siguin opcions, sinó respostes adequades a injustícies brutals i intolerables.

Per entendre per què el veganisme no pot ser considerat una opció, sinó la resposta adequada a una injustícia tan brutal com les anteriorment esmentades, es fa necessari realitzar un petit recorregut teòric per les bases en què es fonamenta la idea del veganisme i de la Alliberament Animal.

Tota injustícia necessita justificar per poder dur a terme: sexisme, racisme, especisme

Al llarg de la història hem discriminat i oprimit a éssers humans en funció de raons tan arbitràries com el color de pell, el lloc de procedència, el sexe biològic o el gènere. Els propietaris d’esclaus que s’afavorien d’aquestes discriminacions o els responsables de la Solució Final, argumentaven que els uns -els negres, els jueus, els gitanos, els homosexuals, … – eren inferiors als altres -els blancs, els aris, … – buscant així una justificació que legitimés els seus actes.

El racisme, així com el sexisme, defensa la supremacia i la conseqüent opressió, d’un grup d’éssers humans davant d’altres. Quan una s’oposa al racisme o el sexisme ho fa perquè considera que tot acte d’opressió -entesa aquesta com la submissió física i/o psicològica d’unes persones sobre altres contra la seva voluntat- viola els principis d’igualtat. S’entén que l’aspecte físic, la procedència, el sexe o el color de pell, no són rellevants a l’hora de respectar a un tercer sinó la capacitat de patir un dany com a conseqüència d’aquesta discriminació i d’aquesta opressió. En altres paraules, a l’hora d’establir una relació de respecte amb algú, assumim la capacitat de patir i gaudir com a únic motiu de pes.

I és aquesta capacitat, de la qual es deriven dues necessitats fonamentals, (i) la d’evitar experiències negatives -que causin patiment-, i (ii) la de perseguir experiències positives -que causin plaer-, la causa que origina tot ideal de respecte i d’emancipació

Els que exigim la fi de la discriminació i de l’opressió, ho fem perquè causa patiment de forma injustificada. Els que reclamem la llibertat, ho fem perquè ens assegura el millor escenari possible on poder triar allò que més ens satisfà. I els que perseguim la igualtat, ho fem perquè aquesta traça els límits necessaris per a una convivència respectuosa: la nostra llibertat acaba on comença la de l’altre, i la de l’altre on comença la nostra. No hi ha una altra raó.

Si assumim que la nostra oposició al racisme o el sexisme, es fonamenta en el dany i en la manca de llibertat que pateix qui és discriminat, la nostra oposició a l’especisme ha de ser igualment enèrgica.

L’especisme, és a dir, discriminar un animal per no pertànyer a una espècie determinada (freqüentment la humana), és igual d’injust que el sexisme o el racisme ja que els criteris en els quals es legitima, la discriminació segons l’espècie, són tan arbitraris com el color de pell, el lloc de procedència, el gènere o el sexe biològic. Però en la capacitat de patir i gaudir, que és on fonamentem el respecte cap a tercers, no som diferents a la resta d’animals (1). Ells eviten, com nosaltres, qualsevol experiència negativa de la mateixa manera que persegueixen, també com nosaltres, qualsevol experiència positiva. La seva intel·ligència, la seva grandària, la seva incapacitat per expressar-se amb paraules o el seu aspecte físic no són raons per acabar amb la seva vida, confinar en granges, disparar en boscos, torturar en laboratoris o asfixiar en mars.

Per als que entenem la solidaritat com una responsabilitat amb els que pateixen injustícies de qualsevol tipus, oposar-se a l’especisme té dues clares conseqüències: deixar de participar en l’opressió dels animals no humans, i formar part activa del seu alliberament.

El veganisme no és una opció.

Quan indiquem que alguna cosa és una opció no ens referim a comportaments discriminatoris. No considerem que abusar sexualment d’un nen, o sotmetre a algú d’un altre lloc de procedència a un treball infrahumà afavorint-se de la seva desprotecció legal, siguin opcions. Estrictament ho són, perquè podem triar entre fer i entre no fer-les, però no ens referim a elles com a tals sinó com injustícies inacceptables amb les què hem d’acabar.

No obstant, això no passa quan parlem de veganisme. Els que consumeixen productes animals solen al·legar al seu “dret” a seguir fent-ho reduint categòricament l’explotació animal a una simple opció, com si d’fílies es tractés.

En una situació d’abús sexual hi ha un individu que pateix, per això no és una opció. En una situació d’esclavitud laboral hi ha un altre individu que pateix, per això no és una opció. En una situació de consum de productes animals hi ha un animal que pateix, per això tampoc és una opció. Les raons que ens porten a no admetre com opció els dos exemples citats han de dur, de la mateixa manera, a no admetre tampoc a l’explotació animal: una injustícia amb la qual cal acabar i en la qual no cal participar.

I quan ens referim a una injustícia parlem de blancs i negres. Un fet és injust o no ho és. Els grisos només fan referència a la intensitat amb la que es porta a terme una injustícia. Si considerem que l’esclavitud és una injustícia, ho fem al marge que un grup d’esclaus tingui millors condicions que un altre grup d’esclaus. Uns patiran un dany menor que altres però tots ells seguiran sent igualment, víctimes d’un fet injust, l’esclavitud.

Doncs bé, quan parlem d’explotació animal passa el mateix. Hi ha animals que viuen en millors condicions que altres. No es tracta de reduir el patiment però mantenir la injustícia, sinó d’acabar amb ella. Es tracta que tinguin la llibertat que tots ens mereixem. Es tracta que deixem de veure’ls com a propietats i com a éssers dels quals ens podem aprofitar. Mentre que un animal sigui considerat una propietat i no un ésser lliure que vol gaudir de la seva vida com nosaltres de la nostra, la porta que pateixin injustícies seguirà estant oberta.

Per les raons presentades considero que el veganisme, entès aquest com la manifestació política expressa d’oposició a l’opressió animal i el rebuig al consum de productes animals, així com a participar en la seva explotació, no pot ser considerat una opció, sinó una responsabilitat en la de prendre partit.

L’activisme tampoc.

Que nosaltres deixem de participar d’una situació injusta no té com a resultat que aquesta arribi a la seva fi ja que mentre altres participin, seguirà tenint lloc. Ens hem de preguntar llavors, si tenim responsabilitat, no només sobre les injustícies de les que som partícips, sinó també sobre aquelles en les que no ho som.

La resposta a aquesta pregunta està relacionada amb el model de societat que volem. Si perseguim una societat lliure d’injustícies sembla necessari intervenir-hi. Si per contra, no ens preocupa que altres les pateixin al nostre voltant -qui assumeix aquesta posició no té legitimitat per exigir respecte-, no sembla que sigui imprescindible intervenir.

Arribats a aquest punt, es fa necessari posar sobre la taula la prioritat que aquesta responsabilitat ha d’ocupar en la nostra vida i la intensitat amb la que hauríem d’emprendre les accions que es derivin de la mateixa. És a dir, podem estar d’acord que, efectivament, hem d’intervenir en les injustícies perquè aquestes acabin, però potser no ho estiguem tant en la importància que hem de donar.

Partint dels principis que han estat exposats, defenso que, mentre hi hagi oprimides, tenim la responsabilitat de situar l’eix central de la nostra vida a la militància i en el compromís (aquest punt el desenvolupament de manera més extensa en l’article “Cremar les naus : el compromís per l’Alliberament Animal “). El nostre lloc de residència, els nostres estudis, el nostre mitjà de vida o qualsevol altra qüestió troncal de la nostra existència, haurien d’estar directament relacionats amb aquesta responsabilitat. La militància no pot ser entesa com una tasca a realitzar en el nostre “temps lliure” sinó com la forma d’enfrontar-nos i de construir, el moment històric que ens ha tocat viure.

Hi haurà a qui això li soni extremista, però la situació dels qui avui són oprimits no és menys extrema. Cada segon, més de 2.000 animals (2) -sense comptar els peixos- són executats en algun escorxador per al consum humà. Cada segon. Animals que només han conegut l’amuntegament, l’abús, la violència i l’assassinat.

El veganisme i l’activisme per l’Alliberament Animal no poden ser considerats opcions, sinó responsabilitats urgents i necessàries en les de prendre partit avui mateix.

 

····························································

(1)Declaració de Cambridge sobre la consciència
– http://es.wikipedia.org/wiki/Declaraci%C3%B3n_de_Cambridge_sobre_la_Conciencia
– http://fcmconference.org/img/CambridgeDeclarationOnConsciousness.pdf
(2) Algunes xifres més: quants ens toquen a cada un o cadascuna ? per Oscar Horta

https://masalladelaespecie.wordpress.com/2009/05/09/algunas-cifras-mas/

NOTA DE L’AUTOR: En l’article utilitzo el terme animals en referència als animals no humans amb l’únic propòsit de facilitar la lectura i no resultar redundant. Els éssers humans també som animals, per això, el terme animals per referir-nos a qui són com nosaltres, resulta discriminatori i ha de ser evitat i / o explicat.

La utilització del femení i masculí de forma aleatòria és intencionada. El llenguatge construeix realitats i canviar aquestes realitats passa per qüestionar el llenguatge.

 

En els meus anys de militància he passat per diferents organitzacions (Grup antiespecista de Bilbao, Drets per als Animals, Alternativa per a l’Alliberament Animal, Equanimal i Igualdad Animal). He participat en diferents accions directes (sabotatges a la caça i irrupcions en places de toros, tancaments, passarel·les de pells i altres llocs on es fa gala de l’explotació animal), actes de protesta i en diverses investigacions. Em trobo imputat al costat de diversos/es companys/es fruit d’un muntatge judicial, policial i mediàtic que s’emmarca en una agenda repressiva contra el moviment d’Alliberament Animal (RepresionDerechosAnimales.info).

2324

Va passar a la primera classe del trimestre de l’Aula de Tauromàquia a la Universitat San Pablo CEU dijous passat. Quan ja havien transcorregut diversos minuts des del començament de la ponència “Simbologia Táurica des de la prehistòria fins a les albors del món antic”, una desena de persones es van aixecar al crit de “tauromàquia abolició” portant cartells amb les seves reivindicacions.

Tot seguit el grup d’activistes que s’hi van presentar pacíficament i sense violentar van ser empeses fins fer-les fora de l’aula. Posteriorment, assistents a la xerrada van intentar retenir-les en contra de la seva voluntat. Segons expliquen activistes que van participar en l’acció, l’investigador taurí Rafael Cabrera Bonet animava al públic taurí a treure i retenir fora de l’Aula Magna a les persones animalistes. En el transcurs de l’acció va empènyer a diversos pacifistes, entre elles una dona a la qual agafava fortament del braç la qual va ensopegar caient a terra. En declaracions a TVAnimalista els activistes asseguren que malgrat la informació comunicada recentment en diferents mitjans taurins, en cap moment el senyor Bonet va ser agredit verbalment ni física per les que hi van anar a reivindicar la no violència cap als animals.

Mentre diversos dels assistents taurins retenien a una jove a qui l’havien requisat la bossa, la resta de animalistes intentaven arribar a la sortida esquivant les agressions rebudes. Quan les persones contra la tauromàquia estaven baixant per les escales, perseguides pels assistents a la xerrada, l’aficionat taurí Andrés de Miguel va caure a terra mentre es dirigia a avisar seguretat. El taurí ha assenyalat al seu bloc l’autoria de la caiguda i posterior lesió a les persones pacífiques. No obstant això, la desena de persones que van acudir a expressar -se pacíficament no van ferir en cap moment a cap dels allà presents, afirmen.

Per mediar el conflicte i fins a l’arribada de la policia nacional, el guàrdia de seguretat de la Universitat CEU San Pablo va haver de protegir a la jove a la qual retenien una desena de persones que la agredien verbalment.

Un dels defensors dels animals va haver de personar-se a l’hospital per donar un informe de lesions a causa d’un cop de puny a l’ull.

Aquesta agressió taurina es va confrontar a la no violència exercida per animalistes, que sempre defensen una cultura sense maltractament animal i inequívocament sense violència. Per motius de seguretat i per por a una reprimenda violenta, els i les qui han compartit el vídeo del que ha passat han volgut pixelar les seves cares i evitar més conflictes violents.

 

 

LA PLOMA

793
València. Fa molta calor. Uns homes obliguen uns cavalls a tirar de carros, sobre una pista de sorra, en un espai delimitat. Els cavalls...

NUTRICIÓ

1958
El programa Cuina Vegana ens explica com fer una Coca de Sant Joan sense cap producte animal.