Blog

802

València. Fa molta calor. Uns homes obliguen uns cavalls a tirar de carros, sobre una pista de sorra, en un espai delimitat. Els cavalls han d’arrossegar una càrrega de dues a tres vegades el seu pes. No poden. Crits, cops. Pel seu bé, més val que puguen amb la càrrega. Això és el tir i arrossegament. Tradició, diuen, que hem de respectar.

Els partidaris d’aquesta activitat, subvencionada amb diners públics, repeteixen que forçar un cavall a carregar pes fins a l’extenuació és una mena de tresor del passat que hem de conservar. Però el tir i arrossegament sorgí a València ciutat, als anys 40 del segle XX, com a forma de valorar la força dels cavalls destinats a l’horta. Fou als anys 70 quan tingueren lloc les primeres competicions informals i fins als anys 90 no hi hagué federació. No és una tradició, però, encara que ho fóra, què? Les tradicions a respectar són les tradicions respectables i no n’hi ha res de respectable en el tir i arrossegament. Res.

El primer que crida l’atenció és la tristesa en la mirada dels cavalls. La por, la indefensió apresa. El títol d’aquest article era el crit d’un carreter a un cavall que, segons l’amo, no ho estava fent bé. L’anàlisi feminista és clau per entendre que una competició de tir i arrossegament és una mostra de patriarcat, de masclisme, tan crua que has de parar a agafar aire i respirar.

- Es feminitza als cavalls. Els seus noms reals són masculins però, en competició, són insultats, assetjats, colpejats sota noms femenins.

- Es busca la docilitat i la submissió, sempre. El cavall ha de saber en tot moment què vol l’amo. Quan ha de moure’s, quan s’ha de parar, quan ha d’arrossegar el carro. Ha d’obeir o li passen coses. Ha de intuir, per la veu de l’amo, quin és el seu estat d’ànim. Ha après a preveure el cop.

Tot aquest procés recorda molt a l’anomenada “intuïció femenina”: en una situació en la qual no és possible una confrontació directa, aprens per l’observació a avançar-te, segons exigisquen les circumstàncies, a preveure la reacció.

- El cavall camina amb el cap cot, darrere del carreter. Ni tan sols ha de fer-ho malament, l’amenaça del càstig sempre hi és. És molt comú aquesta escena: carreters caminen junts, rient, passen al costat d’un cavall i un d’ells li colpeja. Aquest cop demostra el domini, reafirma la masculinitat, crea fratria.

- Què passa si un cavall posa en evidència el carreter davant la resta del grup? Que el carreter li ensenya qui mana, li posa al seu lloc. I el seu lloc sempre és la submissió.

- Tot açò succeeix en el espai públic, així que podem imaginar què passa a l’espai privat, on només hi son els carreters i el cavalls.

El tir i arrossegament és un exemple de com es construeix la masculinitat, contra qui es construeix. Contra aquests cossos castigats, que poden arribar a 700 kg., que han après a obeir. Per això és habitual sentir crits com:

“Me cague en la mare que t’ha cagat, mira-la!”.

“Me cague en la llet que has mamat hui!”.

“El que passa és que sap massa, me cague en Déu!”.

“Gandula”.

O el “m’enfadaré”.

“M’enfadaré” … i serà culpa teua, per haver-me provocat, haver-me mirat malament, per no obeir. Serà culpa teua, perquè ací mane jo. Per rebel, per no fer el que et dic, per no fer-ho ràpid o per fer-ho malament. El cas és que sempre hi ha una excusa, perquè aquest sistema permet que sempre hi haja una excusa per fer mal. I si el dany és massa visible i, sobretot, si algú ho va gravar, ens diran que és un cas aïllat.

El tir i arrossegament és violència sistemàtica, dany constant. El tir i arrossegament, escric això com a feminista, talla la respiració.

————————-

 

Diplomada en Relacions Laborals. Llicenciada en Història. Militant d’esquerres. Feminista, heterodisident i vegana.

474

La Raposa és un espai de trobada -situat al Poble Sec de Barcelona- de transfeministes, veganes i lgtbiq. El grup Bolleres Veganes van inciar aquest projecte fa poques setmanes i es van constituir com a cooperativa. A l’espai hi ha un bar, una sala per fer xerrades i tallers i una llibreria transfeminista.

Aquest video està realitzat per idemTV.com i TVAnimalista.com

4114

Què té a veure? És la primera pregunta quan explique que la meua postura contrària a la gestació subrogada ve de la ideologia antiespecista. Intentaré explicar molt breument la relació que veig i els motius pels quals entenc que la gestació subrogada (ventres de lloguer) va més enllà del debat feminista.

La gestació subrogada consisteix en transferir a l’úter d’una dona un embrió fecundat amb càrrega genètica d’una persona que no pot o no vol gestar, però sí vol tindre una criatura que tinga la seua mateixa càrrega genètica.

A mi em costa molt demanar la prohibició de pràctiques que s’exerceixen d’acord amb una llibertat individual i que no fan mal a altres persones (humanes o no), però és que amb la gestació subrogada es donen pràctiques d’abús que sí que poden implicar violència i sí poden implicar un dany que serà molt difícil de reparar, si succeeix, i hi ha possibilitats reals que succeïsca.

Anem per parts: hi ha tot un negoci muntat al voltant de la gestació subrogada. Tothom guanya diners (les agències, els despatxos d’advocacia, els serveis mèdics, etc.), però l’única persona a qui se li demana que actue de forma altruista és precisament la persona que més risc assumeix en tot el procés: la dona que va a gestar. De fet, no es parla d’un salari que va a rebre la dona embarassada, sinó d’una “compensació” per les molèsties. I les molèsties poden ser moltes, per exemple, pot morir.

Imagineu això: a Ucraïna la gestació subrogada és legal, una dona de Kíev posarà en risc la seua salut per amor cap a una parella, no sé, de Tavernes de la Valldigna a la qual no coneix de res?, es va a arriscar a deixar a la seua família en una situació de vulnerabilitat per amor a persones desconegudes? Ella ho fa per diners i és una cosa comprensible, no jutge això, el que és hipòcrita és demanar-li a ella, només a ella, altruisme. Aquest discurs que implica que el treball, el temps, les energies, la vida, en definitiva, de les dones es cedisquen per amor és una cosa que ens resulta molt familiar. És una de les bases del patriarcat.

Fins fa relativament poc, jo no tenia formada una opinió sobre la gestació subrogada. Va ser a un debat que va organitzar el Col·lectiu Lambda quan la meua posició es va definir i no va ser pels arguments de les persones contràries a aquesta pràctica, sinó pels arguments de les persones partidàries. En aquest debat jo només vaig fer una pregunta: què passa si la dona canvia d’opinió? Resposta: la dona no pot canviar d’opinió.

És a dir, una dona que accepta gestar s’ha de sotmetre obligatòriament a revisions mèdiques, no pot tindre relacions sexuals durant el temps que determine el contracte, pot ser que no se li permeta desplaçar-se a altres poblacions si així ho determina el contracte, no pot interrompre l’embaràs si així ho desitja i ha de lliurar el xiquet o la xiqueta vulga o no vulga, perquè per a això ha signat un contracte. No estem parlant d’una caixa de creïlles, es tracta d’una criatura que serà lliurada a algú que no ha passat cap mena de filtre psicològic que descarte que siga una persona abusadora.

Perquè això és una cosa clau: enlloc he llegit que hi haja cap tipus de mecanisme per negar la paternitat/maternitat mitjançant gestació subrogada a persones que no haurien de ser, sota cap concepte, les responsables d’una criatura. Si pagues, te l’en portes.

I què té a veure tot això amb els drets animals, amb l’antiespecisme? Més enllà de la meua postura antinatalista, des dels drets animals ens posicionem contra la compra i venda d’éssers, més enllà de l’espècie, i d’això va tot açò, de compra-venda real d’éssers: signes contracte, pagues, te l’emportes. La mare gestant podrà tindre contacte o no amb el nadó si ho permet la persona compradora, perquè no té cap obligació. No importa que aquest nadó també tinga la seua càrrega genètica, no importa que ella haja canviat d’opinió. No té cap dret.

I el xiquet o la xiqueta? Pot, espere, que siga una persona estimada, però, tot i així, ningú té dret a comprar una criatura. No importa la xifra del compte bancari, legitimar la gestació subrogada implica acceptar que un desig està per sobre dels drets humans, una cosa que des dels drets animals també coneixem bé. Malauradament.

Si totes les energies, si tot el debat se centrés en reformar les lleis d’adopció i la preocupació girés a proporcionar llars a xiquets i xiquetes reals, amb necessitats reals i que sí que tenen dret a créixer en un entorn d’afecte i respecte, si això es fes avançaríem tant! El debat sobre la gestació subrogada explica tan bé el comportament de la nostra espècie: fer néixer xiquets i xiquetes perquè volem que tinguen el color dels nostres ulls, perquè ho podem pagar, mentre xiquets i xiquetes que ja existeixen, que pateixen i senten, romanen invisibles. Per això la campanya “no compres, adopta” s’amplia ara a la nostra espècie. Qui ens ho havia de dir.

—————-

 

Diplomada en Relacions Laborals. Llicenciada en Història. Militant d’esquerres. Feminista, heterodisident i vegana.

Aquesta sèrie de dos articles pretén mostrar l’error que suposa tractar d’aplicar la mateixa estratègia a totes les lluites sense considerar les diferències que hi ha entre elles.

En la primera part expliquem per què el boicot que implica el veganisme dins de la lluita antiespecista, no ha de generalitzar-se en la lluita per l’alliberament de la classe treballadora, excepte en alguns casos molt concrets. Però si això és així, pot sorgir-nos una pregunta en el sentit contrari: té sentit el boicot contra els productes d’origen animal, és a dir el veganisme, com a eina de la lluita antiespecista?

La lluita dels animals no humans:
Si el boicot no serveix, no és el veganisme un tipus de boicot i per tant tampoc serveix com a estratègia?

Abans de començar caldria aclarir que el veganisme és una eina que es basa en boicotejar (i difondre el seu boicot) a productes, serveis i espectacles que impliquen tancament, explotació, patiment i/o mort d’algun animal. Una eina elemental per a l’antiespecisme, un moviment que va més enllà de la renúncia a participar en l’opressió (veganisme) i busca, a més, acabar amb la mateixa. En aquest tema cal tenir en compte diversos aspectes que fan imprescindible el boicot.

Començant per allò bàsic, el consum de carn o peix implica, EN SI MATEIX, es faça el que es faça, s’estiga en el sistema que s’estiga, l’assassinat d’un animal. Algú que s’hi opose (assumisc que el debat ha arribat a un moment en què això és assumit per tots i totes, encara que siga a nivell teòric, en cas contrari no té sentit argumentar sobre quina és la millor estratègia) ha d’evitar menjar carn pel mateix motiu que algú que s’opose al racisme ha d’evitar tindre comportaments racistes, no perquè això, en si mateix, vaja a acabar amb el racisme i l’explotació cap a races oprimides, si no per coherència.

Si inicialment dèiem que el problema de l’explotació laboral era el sistema capitalista en si mateix i que aquest havia de ser l’objectiu, i no el d’un o altre producte, ara ens trobem que no és el sistema capitalista el culpable (tot i que el potencie), sinó l’especisme, i avançar cap a una societat socialista o comunista (o anarquista, si tal cosa fóra possible) no solucionarà el problema, només el modificarà, però sense una consciència social que aquest problema és injust, cap socialisme acabarà amb això.

I viceversa, des del socialisme podria ser més senzill acabar amb l’especisme si s’arriba a una massa crítica de gent que vol aconseguir aquest objectiu, ja que en aquest sistema no existeix la “llibertat” d’utilitzar el capital per saltar-se la voluntat de les majories, i si es decideix acabar amb l’explotació cap als animals, s’acabarà per a tota la societat, i no només per a la majoria de persones conscienciades, com passaria en el capitalisme adduint la “llibertat” per utilitzar els diners en el que es vulga (fins i tot encara que siga per a una cosa que la societat considera que no hauria d’existir). Per tant, la antiespecista, ha de ser una lluita paral·lela a la anticapitalista i no deixar-la “per a després”.

D’acord, la carn i el peix està clar, sempre impliquen assassinat en qualsevol circumstància i sota qualsevol sistema, i ha d’haver una majoria social que repudie el seu ús, si volem que es puga prohibir, fins i tot sota el socialisme. Però, els ous, la llet i la resta de productes que impliquen explotació animal si es podrien aconseguir èticament en un sistema ètic que tingués prioritats diferents a les del sistema capitalista, no? Doncs… no.

En realitat l’explicació podria ser tan senzilla com que si, com vam dir anteriorment, el que necessitem abolir és el especisme com a sistema d’explotació, no el podem seguir fomentant en alguns productes. D’aquesta manera mai arribaríem a aquesta massa crítica, ja que s’està acceptant part del sistema d’explotació que assumeix que els animals són mercaderia i no éssers sensibles amb drets inherents que no han de ser vulnerats.

Però es pot anar més enllà. No podem oblidar que el consum de productes d’origen animal implica (entre d’altres):

-En els lactis.
-En els ous.
-En els materials d’origen animal.

Concretant més, podem veure que realment cap sistema pot garantir que la llet o els ous, produïts massivament, estiguen lliures de sofriment i mort. Sí, es pot donar el cas que vages per la muntanya i et trobes un ou abandonat d’algun animal, t’ho menges i això no implicaria necessàriament patiment (si ets capaç de discernir si aquest ou està incubat, o no) per a ningú (excepte, potser, per a tu en cas que estigués ja podrit). Com aquest, pot haver-hi altres exemples extrems. Però òbviament això no és del que estem parlant, així no s’alimenta a una població.

¿Llet de vaques felices? ¿Ous de gallines en llibertat? Aquestes fal·làcies (de vegades defensades, per desconeixement, per defensors d’animals) ja es donen dins el capitalisme, no cal imaginar-se un món per venir per a conèixer la realitat.

Fins i tot suposant que hi haja una reducció gran de la producció que permeta fer assumible el consum d’aquests productes, amb un espai acceptable pels animals (Si tot el consum actual de lactis vinguera de ramaderia “ecològica” no hi hauria prou superfície a tot el planeta), i assumint també que no es donaran els habituals casos que s’han anat descobrint [exemple], de maltractament dins de granges de “vaques felices i ecològiques”, seguirien havent-hi problemes intrínsecs a l’explotació d’animals que la faria incompatible amb aquesta recerca d’acabar amb la crueltat contra animals. Fins i tot en aquests casos, hi ha clars motius per rebutjar-ne el seu ús.

Com l’objectiu d’aquest article no és detallar això, pose un parell d’enllaços a manera d’exemple: Els “ous ecològics” són cruels / La “carn feliç”, els “ous de corral” i la “llet orgànica” són contes de fades.

Concloent: La interseccionalitat en les lluites és molt interessant, però mai ens ha de fer cometre l’error d’utilitzar una mateixa estratègia per a tot. Cal analitzar cada situació i aplicar les respostes més adequades a cada tipus d’opressió.

—————–

En procés de deconstrucció des de fa més d’una dècada, disposat a replantejar-me les meves privilegis i adquirint consciència dels meus drets. Vaig evolucionar d’adquirir consciència dels meus drets individuals als meus drets col·lectius, d’aquí vaig reconèixer els de la resta de persones i finalment vaig ser conscient dels drets de la resta d’animals i de la necessitat de protegir el medi ambient. militant comunista, antiespecista, ecologista i aprenent a ser aliat feminista.

1403

Des que es va traduir a l’espanyol l’assaig de Jason Hribal «Los animales son parte de la clase trabajadora» que a les xarxes socials he vist com s’ha estès el debat entre partidàries i detractores d’anomenar «classe» i «treballadora» als animals no-humans. Malauradament aquests debats tronats s’intensifiquen quan s’acosta el primer de maig i, d’entre les partidàries, s’hi troben persones adultes i aparentment serenes.

Com que s’ha notat que ja he triat bàndol detractor, ho faré prosseguint amb l’absurd, tot al·ludint a les defensores dels drets «laborals» dels animals no-humans de tenir molt poca paciència en l’anàlisi crític, que provoca que es diguin disbarats i s’obrin, de bat a bat, portalades a l’estupidesa. De fet, ho considero un símptoma més del que vindria a ser el conjunt bàsic de conseqüències del prepolitisme dins l’antiespecisme dels últims tres anys.

Assenyalo aquella animalista que, condensant gratuïtament i a la babalà la consigna «els animals són classe obrera», crea imatges i les penja a les xarxes, la que exhibeix cartelleria en les manifestacions del primer de maig, en taules informatives, qui difon orgullosament aquest missatge a través de publicitat editorial i a totes les qui, a la fi, ocupen massa temps en futileses, tot encetant debats intractables entre elles al voltant dels viatges cannàbics i surrealistes de Hribal i els seus seguidors, més abduïts, si cap, que les exaltades deixebles d’en Francione.

Els darrers primers de maig, algunes veganes (diuen ser «de classe») transmeten les seves palles mentals per tal d’obtenir una estratègia retòric-dialèctica amb les especistes de classe… en fi… Les hi diuen a cau d’orella que hi ha un assaig que les hi ha causat un fort impacte i que diu que els cavalls i les mules són working class i tal, i que què els semblaria que els animals estiguessin presents amb veu i vot a la propera OIT, que ja tenen un nou motiu -sempre revelador i definitiu- per fer-se veganes, que mola tant el rotllet aquest, que aprofitin les ofertes «2×1» de les verduleries i que cada vegada hi ha més producte «vegà» als supermercats del Juan Roig…

No puc entendre que hi hagi qui defensa les tesis de Hribal per tal de provar de resultar simpàtiques al sindicalisme i al comunisme (científic o llibertari) amb les qui pensen que estan compartint lluites en l’actualitat. La fantasia terminològica «classe obrera/treballadora/proletària» atribuïda als no-humans és una estupidesa enorme i un camp fèrtil per a la burla indefinida que ens professa, encara, l’especisme anticapitalista.

Hribal demana: (…) «Primero que las lectoras consideren el papel de los animales en el desarrollo del capitalismo. En segundo lugar, se pone en duda el supuesto básico de que hay que ser humana para ser considerada como trabajadora. Por último, el ensayo se enfrenta a los parámetros que se aplican actualmente a la definición de la “clase trabajadora”».

Qui extrapola la plusvàlua o el treball remunerat amb la cosificació dels no-humans ha d’afinar la seva anàlisi, perquè la resposta li hauria de resultar automàtica per senzilla:

Primer doncs, per suposat que el paper dels animals en el desenvolupament del capitalisme és ampli, des d’abans de la primera revolució industrial i fins als nostres dies, tant que pot ser tractat amb multidisciplinarietat, tot creant la seva pròpia holística. Tot i així, els animals eren menys explotats i oprimits en nombre que no pas ara (lògica d’explosió demogràfica i productivista posterior a la II Guerra Mundial) malgrat fos més notòria la seva presència a la vista dels humans abans de la fase del seu reemplaç pel de les màquines. Això no vol dir pas que s’hagin de tolerar certs antropomorfismes que es desprenen de l’assaig. El sangonós paper que hem obligat a tenir als animals al llarg de la prehistòria i la història, es pot estudiar, aprendre’l i utilitzar-lo per al seu alliberament o bé per a omplir pàgines d’assajos que només poden servir per alimentar la impertinència de para-filòsofs que frenen l’acció d’alliberament.

Segon, els animals no-humans no són treballadors; (com a treballadors Hribal n’esmenta unes poques subespècies d’èquids i bòvids sobre la seva subjugació emprada per a la tracció a sang). No és correcte penjar aquesta etiqueta condicional a cap no-humà. Són persones no-humanes explotades i consumides per la humanitat, sigui aquesta de classe treballadora, o no, i ja sigui de forma directa o indirecta. Els animals no treballen, no hi ha voluntarietat ni consciència de contracte social, no existeix un temps on puguin desenvolupar la seva animalitat/vida en llibertat i en un pla tempo-espacial diferent al de la seva subjugació, al de l’anorreament de la seva voluntat i el pànic al càstig físic.

I tercer, els animals no són «classe»; les classes són inherentment humanes; els animals quan s’associen, no ho fan per un component de canvi (revolució) sobre la identificació d’una explotació/opressió, sinó d’un component intrínsec d’espècie, de recerca de supervivència, de benestar, simbiosi, etc. Si els aboquem a ser subjectes no-actius de teories que la majoria de la població no coneix ni entén (ni ho farà mai), els estem separant del seu factor inherent de l’espècie a la qual pertanyen, actuant de forma opressiva per separar-los de la seva especificitat biològica, tot per voler portar-los a la força al nostre terreny físic i mental. I alerta, perquè aquesta amenaça prové de les qui, en teoria, estem per alliberar-los.

«Classe» és una categoria que classifica i diferencia a les humanes en, bàsicament, dues tipologies de persones: les que són propietàries dels mitjans de producció de les que no, que és la que en termes històrics i, sobretot marxistes, suporta una confrontació que arrossega una càrrega revolucionària implícita. Els no-humans mai no podran fer una revolució de cap mena, almenys de forma directa o premeditada. Per tant, ni són classe, ni són obrers, ni són revolucionaris, doncs la seva evolució és continua, i no és altra que la d’adaptar-se al medi (natural i construït) i provar de sobreviure lluny de nosaltres.

Els animals són éssers vius (persones) tractats com a objectes inerts per al desenvolupament del treball dels humans, esdevenint instruments per al treball, recursos, productors involuntaris de recursos, mitjans per a unes finalitats, mercaderia, producte, coses, propietats, eines, i sepultats sota mil tones de sinònims, adjectius, eufemismes i excuses per no perdre uns privilegis humans que no posen cara, nom ni drets a les persones no-humanes de les qui ens beneficiem.

Per tant, als animals no-humans se’ls obliga a la metamorfosi de la persona-cosa, a l’esclavatge i el suplici permanent, a auto-torturar-se, a una subjugació que els treu de polleguera, a la opressió sublim que els sotmet a la bogeria, al pànic, a la resignació, a la frustració perpètua, a sofriments extrems sense treva fins que abans del descans que condueix al no-res, se’ls regalen morts lentes, sapastres i angunioses com les formes més completes i recargolades de martiri.

——————–

Toni Teixidó. Collita tarragonina del 80 i mestre vocacional. Comunista, perquè només podrà ser la classe explotada la que acabi alliberant els seus esclaus no humans. Persisteixo amb la idea de combatre totes les opressions en paral·lel i fer-les convergir en el marc de la reunificació i la independència dels Països Catalans; és per això que actualment i, per tal de poder compaginar aquestes lluites, milito a d’ARREL, al MCAN-EI, col·laboro amb Libera! i sóc coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya.

1160

Habitualment, en debats en què sorgeixen simultàniament la qüestió dels drets dels animals i la de treballadors i treballadores explotades pera produir articles de consum, s’arriba gairebé sempre al mateix punt malgrat que expressat de maneres oposades depenent, de si són animalistes o comunistes els i les que participen en el debat: “s’haurien de boicotejar tots els béns de consum que impliquen, també, explotació d’humans/el boicot als productes d’origen animal és inútil, cal canviar el sistema, això ho solucionarà”.

Les dues afirmacions (òbviament simplificades, només volia mostrar la idea) són totalment errònies i parteixen de la base d’aplicar l’estratègia d’una lluita a una altra. La interseccionalitat de les diferents lluites és molt útil, però això no ha de portar-nos mai a barrejar les estratègies de cada lluita.

La lluita humana:
Per què el boicot no serveix per acabar amb l’explotació laboral?

Tampoc serveix contra les guerres, els genocidis, els danys mediambientals produïts per empreses, etcètera.

El motiu és perquè l’explotació laboral és quelcom intrínsec al sistema, que no desapareix eliminant una pràctica concreta d’una empresa concreta, existirà SEMPRE mentre existisca el capitalisme. I en el capitalisme, per desgràcia, es fabrica tot, ja que és el sistema hegemònic a nivell mundial. D’altra banda, Les guerres per recursos, i tot el que això comporta, són provocades per la seua fase superior, l’imperialisme i la seua conseqüència actual, el neocolonialisme.

Així doncs, de res serveix fer boicot a Inditex o a Mercadona per a acabar amb l’explotació laboral, ja que no es pot fugir d’aquesta. Els esforços, en canvi, s’han de centrar en destruir el sistema capitalista i
construir alternatives. No és senzill, i ningú ha dit que ho siga, però és l’únic mètode que pot funcionar realment.

Llavors, boicotejar no serveix de res? No, boicotejar no és la solució, però pot ser una estratègia interessant en determinades circumstàncies, com és en suport a una vaga (si així ho demanen els i les vaguistes) o en campanyes molt concretes limitades a productes concrets amb objectius concrets i mesurables, portat a terme (o recolzat) per organitzacions fortes i amb un àmbit d’actuació que puga
impactar de forma real l’objectiu (local davant productes locals; regional, estatal o internacional davant productes d’aquests àmbits). Un exemple d’aquest cas pot ser la campanya BDS contra els productes d’Israel per tractar d’equilibrar les forces en el conflicte amb Palestina.

Però mai s’a de pensar que el boicot, que és una eina més com, per exemple, el parlamentarisme o les vagues (unes amb més poder que d’altres, i unes més eficients en uns casos, i altres en altres) podrà acabar amb el sistema. És tan erroni pensar que el boicot solucionarà els problemes, com pensar que votar és la solució. Tenim moltes eines i cal saber usar-les totes. Centrar tots els nostres esforços en una de sola només pot portar a un irremeiable fracàs.

Per exemple, és tan inviable acabar amb la guerra a Síria deixant de consumir gas, com ho és acabar amb la guerra i la violència a la República Democràtica del Congo deixant de comprar telèfons mòbils. Fins i tot fent-ho a tot el món durant un any sencer (alguna cosa, d’altra banda, impossible fins a l’absurd), els conflictes seguirien, ja que no són provocats per la demanda de productes, si no per una lluita pel poder. Potser els conflictes es van desencadenar per l’interès d’algun grup per controlar el producte en qüestió, però un cop iniciats, encara que el producte perda interès, el conflicte armat es mantindrà. I culpar les persones consumidores dels productes, de les guerres que hi ha als països d’origen, no només és ineficient (per impossible), sinó que és desviar l’objecte de les culpes i la possible acció que realment es puga fer. Us imagineu que els suports a la II República en compte de ser en forma de Brigadistes Internacionals i armament, hagueren estat en forma de boicot a productes provinents d’Espanya? És mil vegades més efectiva una campanya a favor de l’eixida d’Espanya de l’OTAN (tot i saber com de limitat que és això), organització que és causa, directament o indirecta (per la desestabilització de zones) de la major part de les guerres del món des de la seua creació, que una campanya a favor del boicot d’un producte que, al capdavall, en situació d’estabilitat, pot ser font de riquesa pel país en qüestió.

Si el boicot no serveix, no és el veganisme un tipus de boicot i per tant tampoc serveix com a estratègia?
Aquesta pregunta, d’una importància fonamental per al moviment antiespecista, tractaré de respondre-la en la segona part d’aquest article.

——————-

En procés de deconstrucció des de fa més d’una dècada, disposat a replantejar-me les meves privilegis i adquirint consciència dels meus drets. Vaig evolucionar d’adquirir consciència dels meus drets individuals als meus drets col·lectius, d’aquí vaig reconèixer els de la resta de persones i finalment vaig ser conscient dels drets de la resta d’animals i de la necessitat de protegir el medi ambient. militant comunista, antiespecista, ecologista i aprenent a ser aliat feminista.

Montse Marcet, llibretera i artífex de Lectors al tren! (lectorsaltren.cat), ens presenta la sèrie “La maleta de la Montse”, en què ella mateixa ens descobreix i recomana llibres i àlbums il·lustrats que ens parlen dels animals, sempre des d’una perspectiva ètica.

Aquest quart capítol, “Viure en harmonia amb els animals”, reuneix cinc títols. A dins la maleta hi trobarem els llibres:

DIAZ REGUERA, Raquel. Azulin azulado. Thule, 2012.
ISBN 978-84-15357-11-7

LIAO, Jimmy. El pez que sonreia. Barbara Fiore , 2010.
ISBN 978-84-937506-7-1

MARTÍ, Pere. La tortuga d’en Hans. Il·l Carme Queralt.
Barcanova: Barcelona, 2005. ISBN 978-84-489-1784-5

MOLIST, Pep. Els tres animals. Il·l Kim Amate. Takatuka,
2016. ISBN 978-84-16003-71-6

SMALLMAN, Steve. L’ovelleta que va venir a sopar. Il·l.
Joelle Dreidemy. Beascoa, 2012. ISBN 978-84-488-2455-6

2099

La setmana passada es va estrenar el documental “Empatia”, produït per l’entitat animalista FAADA i la productora La Diferència, sobre la situació que viuen els animals que la nostra societat fa servir en tots els àmbits.
Sense imatges explícites, i sobretot aportant claus per poder reflexionar, mostra el que qualsevol persona pot fer per evitar aquesta situació que pateixen els animals.

751

Tothom ha sentit a parlar de l’autobús de HazteOir i del seu missatge transfob. És una forma de girar la truita des del privilegi, que es presenta com a víctima de complots ordits amb fosques intencions per organitzacions perverses com el lobby gai, les feminazis o els ecoterroristes. A mi m’agrada la dels antitaurins pagats per Holanda, segons denuncien els que encara no han trobat la forma d’organitzar una matança “benèfica” sense quedar-se amb quasi tots els diners.

Qui, conscientment o inconscient, se’n beneficia d’una determinada situació injusta, genera un discurs victimista al voltant de la seua “normalitat” atacada. Així, ens mostren un món d’homes cis i heterosexuals, occidentals i blancs, amb papers i drets, amb casa, cotxe i nevera plena, sempre perseguits i amenaçats en les seues llibertats mentre al seu voltant les dones “es moren” a diari malgrat que ja han aconseguit la igualtat, on les persones migrants s’entesten en fer perillar la seguretat malgrat la nostra gran solidaritat, on les que vulneren l’heteronorma s’entesten en fer-se visibles al carrer i fins i tot, a l’escola…

En resum, els que són a dalt vessen unes llagrimetes acompanyades d’una crida a la germanor, a “conservar” un irreal punt d’equilibri que les de baix volen trencar amb les seues lluites i reivindicacions. Així, amb tota la barra del món (siga conscientment o no). Segur que us sona allò de “ni masclisme ni feminisme: igualtat”. Si les persones negres dels EUA es mobilitzen front a la discriminació i el racisme que prem el gallet fàcil de tants policies, si fan servir un lema que diu que les vides de les persones negres importen, apareixen veus blanques que diuen que les seues també, que el que importen són les persones. N’hi ha molts, d’exemples.

I, per a això, quina millor manera que forçar escenaris on els xiquets i xiquetes són les víctimes i “les igualitàries” es presenten com les seues suposades defensores. Això és el que fa HazteOir amb el seu autobús, amb el que volen convertir el seu discurs d’odi i exclusió en “llibertat d’expressió” i en persecució política. No cal un autobús: aquest mateix paper de suport per a la creació d’escenaris ficticis el pot fer un modest biberó al mig d’un restaurant vegà, fins a donar lloc a altre lema de la falsa víctima: “ni persones ni animals, totes som éssers vius”.

Per a qui no haja sentit a parlar de la campanya d’assetjament que ha patit el restaurant el Vergel de Tarragona, està perfectament resumida en l’interessant article d’Aula Animal que es diu “Un restaurant vegà no permet l’ús de llet de vaca.” La conclusió d’aquest article és que hauria estat més eficient la “flexibilitat” en l’aplicació de la norma antiespecista del restaurant. Així hauríem de fer en totes les situacions que impliquen “els sectors de la societat més vulnerables, especialment si es tracta de nadons, xiquets o xiquetes”.

Ens expliquen que “tindre raó no és sempre suficient”, i que “de vegades, allò més coherent és ser incoherents”. Com que es tracta d’una oportunitat perfectament aprofitada mediàticament, i com que el moviment pels drets dels animals no ha tingut capacitat de revertir aquest aprofitament amb els seus arguments, hauria estat millor evitar eixa oportunitat. És per aquest mateix motiu que “les organitzacions més influents” no isqueren en defensa del restaurant i la seua gent. La batalla estava perduda i, a més, “tenen una imatge pública que els ha suposat molt d’esforç construir”. Hem de saber recular, tenint en compte quines actituds “són millors pels animals en la realitat social que vivim”.

Comprenc el que volen dir. Crec que jo mateix hauria mirat cap a altra banda, amb eixa aparent naturalitat de les que es veuen obligades a conviure amb discriminacions quotidianes. Recorde una xerrada-debat sobre antiespecisme en un local molt esquerrà de València i amb sopar vegà posterior, i com un dels integrants de l’associació posà els ous sobre la taula. Eren de gallines esclaves. Ocupà la cuina on treballava la persona que preparava el sopar, se’ls fregí amb unes llonganisses valencianes i, per suposat, féu ostentació matxuna de la seua resistència a l’opressió mentre se’ls menjava. Acceptàrem la derrota com a inevitable, amb el consol de tota la gent que escoltà, menjà vegà i debaté amb respecte.

Però, per què ha de ser el pragmatisme l’única opció? La lògica de la legalitat, els papers en regla i el no haver trencat mai un plat no es poden aplicar sempre. Potser que voler esquivar certs colps siga el mateix que no veure més que la tenebrosa ombra d’uns pocs arbres a l’enorme bosc que estem creuant. Potser que la campanya mediàtica contra el Vergel siga focs d’encenalls, i que la coherència de la seua acció, barreja de fermesa, empatia i delicadesa, siga el foc que deixa empremta.

No tot és comunicació: la reivindicació i la conscienciació són la sang que corre per les venes del moviment antiespecista. A dins d’aquell biberó estava, sobre tot, la vida d’una vaca esclava i la del seu vedell d’aquest any.

També hi havia gent que deia que no s’havia de donar publicitat gratuïta a HazteOir i el seu autobús, però prompte quedà clar que sempre ho diu qui no es troba al punt de mira. Aquell biberó s’ha volgut fer servir per a convertir la intransigència d’una part en un atac a la infància per l’altra, per a traslladar interessadament el punt clau de l’afer, des del moment que una persona escriu una mala crítica a una pàgina de ressenyes per haver estat qüestionada, fins la falsa escena en que li lleven el menjar de la boca a una pobre criatura.

En tot cas, tenim un problema quan reaccionem així davant la nostra gent que decideix plantar cara, que no atacar ni agredir. Quan en el millor dels casos se li diu que allò més intel·ligent hauria estat no fer-ho, i en els pitjors se li titlla d’intransigent i de fer-li un pobre favor al moviment. Tenim un problema quan l’anàlisi es centra en el restaurant i els seus errors de comunicació i no en tota eixes reaccions marcades per la síndrome d’Estocolm.

El problema, segurament, estarà en el principal argument que s’ha posat sobre la taula: la nostra feblesa, que hem de tindre permanentment pressent i que ha de condicionar cada cosa que fem, com si el moviment antiespecista fóra el personatge d’un joc del rol i aquesta fóra la seua principal característica.

—————

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

1429

Nou capítol del programa “V de gust”, una nova recepta nutritiva i ideal per cuinar amb criatures: Filets arrebossats.

Ingredients:

250 g de mongetes
120 g farina de galeta amb espècies
liquat de soja sense sucre
120 g de gluten
90 ml d’aigua
1 cullerada de llevat (nutricional yest o llevat de cervesa)

LA PLOMA

802
València. Fa molta calor. Uns homes obliguen uns cavalls a tirar de carros, sobre una pista de sorra, en un espai delimitat. Els cavalls...

NUTRICIÓ

1964
ingredients per 4 persones: 1 pot de cigrons pasta de tahina o sèsam torrat 1 llimona 400g de pastanagues cibulet formatge de soja tipus "burgos" olivada i olives negres per decorar tomàquet...