90

Col·loqui organitzat per Antropologia de la Vida Animal. Grup d’estudis d’etnozoologia, enregistrat l’11 de febrer a la Biblioteca La Sagrera-Marina Clotet de Barcelona al voltant de Santa Fiesta, de Miguel Ángel Rolland, un documental que ens submergeix en el cor de les festes populars que impliquen l’explotació dels altres animals en el territori espanyol.

Moderat per la Núria Almirón (experta en comunicació), amb la presència del director del documental, Miguel Ángel Rolland, Mara Martínez Morant (antropòloga) i amb María González Sola (veterinària).

273

Mentre veia Els Homes Lliures de Jones i el cavaller del Sud, com tantes altres voltes, anava a violar l’esclava Rachel, em vingué al cap aquella escena de Braveheart del dret de cuixa (derecho de pernada, en castellà). En realitat, els documents històrics no donen cap senyal que permeta constatar res que se li assemble, i encara menys amb eixe nom. Fins i tot, quan apareix, és per a que els senyors afirmen que no en tenen constància que s’haja aplicat mai i que, en tot cas, renuncien a eixe suposat dret per “injust i deshonest”.

En realitat, no necessitaven apel·lar a cap dret per a forçar una dona camperola, només ho havien de fer amb la seua impunitat i la indefensió de les víctimes com a escut i, per suposat, lluny de qualsevol ostentació. La igualtat davant la llei i la seguretat jurídica no són conceptes d’aquella societat estamental. Per altra banda, l’honor de la família es podia obviar a canvi de tanta proximitat al poder, que podia atorgar beneficis, excepcions i privilegis. Les dones eren usades com a instruments de promoció i monedes de canvi; estaven socialment més a sota que els homes que podien traure profit d’eixa situació, des del violador fins als membres de la seua pròpia família.

Tal vegada ens trobem davant l’explicació a que les violacions siguen l’icona per excel·lència de la injustícia, de l’abús. La lluita no es genera des de la solidaritat i l’empatia, sinó de la l’instrumentalització heteropatriarcal del fet; el patiment de les dones és patiment, sobretot, quan convé per a “les lluites dels homes”, continua eixint de la foscor només quan els homes han de clamar contra els seus greuges. Un bon exemple de tot això, malgrat que portat fins al ridícul, és eixe vídeo del Tetazo a l’Obelisc de Buenos Aires on, per sorprenent que semble, l’exclusió dels homes “feministes” ocupa el centre de la notícia.

Entre els Homes Lliures de Jones podem veure clarament eixa instrumentalització, amb el racisme i l’esclavitud com a protagonistes. Els homes blancs es revolten perquè no és la seua guerra, perquè els amos de més de 20 esclaus no han de morir al camp de batalla. Al nord passava una cosa semblant: els rics podien fugir de la mort comprant la seua llicència, com també es pot veure a la pel·lícula Gangs of New York. A la guerra morien els pobres per a defensar els interessos dels rics, i és així com alguns s’adonaren que no eren molt diferents dels negres esclaus.

Però, fins i tot així, els eixia el seu privilegi davant els negres. Quan la lluita es converteix en una lluita que és clarament contra el racisme i els abusos que justifica, la majoria dels rebels blancs se’n desentenen. Abans, durant la guerra, quan es proclamava la igualtat de blancs i negres es feia deixant clar que és la gent desafavorida i explotada tota junta, blanca i negra, la que ha de deixar de ser-ho. La reivindicació s’adapta fàcilment a les necessitats del privilegi blanc, perquè no ho és en aquest context.

La forma de plantejar aquesta reivindicació recorda molt les de l’època medieval: “si té dues cames, és una persona”, “pots ser amo d’un cavall, d’una vaca, d’un bou o d’una mula, però no pots ser amo d’un ésser humà”. Com abans, la qüestió dels drets es planteja com una ampliació del cercle restringit del privilegi per a que, a dins, càpiguen més dels que cabien abans. Per a que capiguem “nosaltres”, deixant clar que “els i les altres” per sota nostre es quedaran a fora.

Veient això, podem entendre millor com funciona l’explotació. És com un quitrà espès i enganxós que brolla per dalt de la piràmide social i regalima lentament cap a baix, deixant més pòsit com més baix està, però sense deixar de caure fins a ofegar els individus més oprimits. Les lluites per lliurar-se d’aquest quitrà no ho són per a deixar de llançar-lo cap els de sota; es tracta de deixar de ser oprimits sense renunciar a la capacitat d’oprimir.

És molt gratificant que el moviment antiespecista, el dels sense veu, represente tot el contrari. És el mateix impuls de les persones antiesclavistes blanques que, sense tindre res a guanyar, es jugaren la llibertat i la vida; de les que deixen enrere la seguretat d’Occident per a treballar en un camp de persones refugiades o per a patrullar el Mediterrani per a salvar vides, dels homes heterosexuals feministes o militants LGTB (els que de veritat ho han entès).

És per això que ens posem en la pell dels altres animals i fem això que els seus explotadors anomenen “humanitzar-los”, que no ens sol agradar que s’instrumentalitze la lluita per a que siga més còmoda per a qui no vol renunciar a certs privilegis. És per això que mostrem terribles imatges de tortures i assassinats que mai patirem, i és per això que ens manifestem “contra la llibertat” de qui explota animals.

Per cert, l’autèntic dret de cuixa medieval no pot ser altra cosa que el cobrament per part dels senyors, que ho podien fer perquè eren els senyors de les terres que treballaven els camperols, d’una cuixa de cada animal que aquests hagueren criat i matat. L’autèntic dret de cuixa és, en realitat, un gran exemple de l’abús i l’explotació dels éssers humans sobre l’abús i l’explotació dels altres animals.

———————–

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

168

Plan Veg, és el pla B de la nutrició, un nou programa que ens mostrarà les alternatives nutricionals més respectuoses amb els animals i a la vegada amb la salut de les persones. En el capítol d’avui farem una recepta de salsa pesto molt fàcil, ràpida i amb pocs ingredients.

Ingredients:

Fulles d’alfàbrega fresques
10 g de llevat nutricional
1 gra d’all
30 g de nous
suc d’una llimona

Quadre nutricional:

Carbohidrats 12 g
Proteïnes 10 g
Greixos 24 g
Fibra 4,4 g
Colesterol 0 g
Vitamines: B2, B12 B6, B5, C, K
Minerals: Coure, manganès, ferro, fòsfor, magnesi

Montse Marcet, llibretera i artífex de Lectors al tren! (lectorsaltren.cat), ens presenta la sèrie “La maleta de la Montse”, en què ella mateixa ens descobreix i recomana llibres i àlbums il·lustrats que ens parlen dels animals, sempre des d’una perspectiva ètica.

Aquest tercer capítol, “El que els hi fem”, reuneix vuit títols. A dins la maleta hi trobarem els llibres:

Beer, Hans De. El petit os polar. On vas Lars?. Pagès
editors: Lleida, 2014. ISBN 978-84-9975-527-4.

BERNARD, Fred. La reina des fourmis ha disparu. Il·l
François Roca. Albin Michel Jeunesse, 1996. ISBN 978-2-226-08234-3

BOUGAEVA, Sonja. En Barnie. Takatuka: Barcelona,
2012. ISBN 978-84-92696-78-9

ESCALA, Jaume. Magenta i la balena blava. Il·l Carme
Solé Vendrell. Lumen: Barcelona, 2003. ISBN 978-84-264-1369-7

JEFFERS, Oliver. L’ant és meu. Andana: Algemesí, 2012.
ISBN 978-84-939445-8-2

LEAF; Munro. La història del toro Ferdinando. Il·l Robert
Lawson. Kalandraka: Pontevedra, 2016. ISBN 978-84-8464-983-0

MARTIN, Monique. Habia una vez un perro. Parramón:
Barcelona, 2012. ISBN 978-84-342-0482-9

OLMOS, Roger. Sin palabras. Logosedizioni: Italia, 2014. ISBN 9788857606958

278

Taula rodona sobre el procés d’aplicació del mètode CES, Captura-Esterilització-Solta (en anglès TNR, Trap-Neuter-Return), implica atrapar tots o la majoria dels gats d’una colònia, esterilitzar-los i tornar-los al seu territori.

En aquesta taula rodona s’exposen 4 moments diferents que viuen 4 ciutats diferents: Madrid, Vitòria, Alacant i Sant Boi.

1897

Què tenen en comú Marie Curie, científica polonesa pionera en el camp de la radioactivitat i el Rei emèrit d’Espanya, Joan Carles I de Borbó? No rendir-se davant alguna cosa encara que el cos es negui a respondre i seguir fent allò que és la seva passió més enllà de les pròpies limitacions per salut.

Què els diferencia? Que la Premi Nobel de Física i Química invertir aquesta superació en descobrir avenços que servirien a la Medicina, o sigui, per salvar vides, i que el Monarca que va designar Franco ho fa en acabar amb elles, això és, en matar animals per diversió.

Quan a conseqüència d’una inoportuna caiguda es va destapar que el pare de Felip VI estava matant elefants a Botswana, amb Espanya enmig d’una greu crisi que encara no ha remès, va demanar perdó, va dir que s’havia equivocat i va assegurar que no tornaria a passar. Ara ja no se sap si el que no passaria de nou és allò d’anar a caçar o que li enxampessin, però sembla que les dues coses s’han repetit, encara que aquesta vegada no hi hagi crítiques, potser perquè no hi ha fotos, potser perquè acabar amb la vida d’innocents a Espanya no porta la càrrega onerosa de fer-ho a l’Àfrica, pot ser que perquè ja no és Rei, qui sap ?, la qüestió és que segueix matant animals perquè això li posa i que l’afer es coneix però ja no mereix un titular. Ni indignació.

La seva edat, els seus accidents, el seu el que sigui, que a mi tan em fa el que cada un es foti en el cos i en quina quantitat mentre amb això no faci mal a ningú, li han passat factura a aquest home, que la sang podrà ser blava però els músculs, ossos i cor no es fabriquen uns per nobles i altres per plebeus, encara que després la vida que es porti impliqui estats de conservació molt desiguals, el cas és que tot això l’ha conduït a no poder moure’s amb l’agilitat d’abans. Ja no posseeix El Campechano aquell somriure fresc per saludar al costat del Caudillo des del balcó a la plaça d’Orient, ni aquell verb fluid per fer apologia del dictador en declaracions a una televisió estrangera, tampoc el braç fort per sostenir l’arma amb la qual rebentar d’un tret a un jaguar, a una óssa (diuen que fins a el cul de vodka, l’óssa) o un elefant, però això al Rei que va prometre defensar les curses de braus tant li fa. La naturalesa pot dotar de la mateixa falta d’empatia ara a un Sobirà que a Ferran VII fa més de dos-cents anys, però la tecnologia pot regalar més en aquests temps perquè es cansi menys.

Juan_Carlos_I_of_Spain_2007

En diversos mitjans afins a aquest senyor, amb to de notícia diria que gairebé entranyable, ens expliquen que Joan Carles I ha tornat a caçar, i com que sembla la seva espatlla es ressent i -pobret, no?-, el resulta dificultós sostenir el rifle, han dissenyat exclusiu per a ell un artefacte metàl·lic que es desplega des del seu maluc, en el que es recolza i ja sense fatiga ni tremolors apunta, dispara i mata. Expliquen que per això li diuen afectuosament “El caçador robocop” entre els seus col·legues de carnisseria. I aquí vindria el “plas plas plas” de tots els que serfs llepaaforaments dignes de “La Escopeta Nacional” encara són, o vénen les arcades dels que, per separat tot i que en aquest cas s’ajuntin, rebutgem una Monarquia imposada però sobretot abominem de la Violència, per més que sigui esport Reial i legal, que els morts de la caça ni tan sols van poder triar una Constitució que no deixava escollir, on la Corona entrava tan de matuta com els diners de tots els espanyols, encara que a la majoria els repugni, ho fa en el manteniment de la Tauromàquia.

El Rei emèrit no s’assembla en res a Marie Curie, potser per això ella serà sempre recordada amb admiració i el caçador de sang blava que gaudeix vessant sang vermella ja és menyspreat en vida per diversos dels seus actes.

Aquella científica va dir una vegada que “La millor vida no és la més llarga, sinó la més rica en bones accions”. Joan Carles I de Borbó i Borbó, si això és així la teva ha de ser un veritable rebuig. En tot cas és letal per a aquests animals que mates amb el colze sobre metall o la mort dels quals aplaudeixes amb el cul sobre una grada en una plaça de toros.

La teva filla també caça i assisteix a curses, com alguns dels teus néts, fins i tot menors, igual que el teu fill, al que veiem de tant en tant gaudint en corregudes, això sí, en el temps que li deixa lliure negociar amb règims de dictadors.
 
Anava a parlar de caça, lamento haver-me anat també a d’altres formes de violència legal, però ha estat inevitable amb aquest fil conductor.

 


Julio Ortega Fraile, activista pels Dres dels Animals, escriptor, coordinador de la Plataforma “Manos Rojas”, col·laborador a El Caballo de Nietzsche i presentador del Programa PUNT DE LECTURA a la TVAnimalista. Vaig ser Delegat per a Pontevedra de l’Associació Animalista LIBERA! i Secretari d’Organizació i Delegat per a Galicia del PACMA. El meu llibre: De la Servitud Humana, la meva pel·lícula: Los Lunes al Sol, la meva cançó (de vegades canvia, però no el cantant): Una Noche de Verano d’Andrés Suárez. No m’agraden les banderes pero em quedo amb la republicana i m’encanta veure rastes al Congrés dels Diputats. I sí, em fa molt de fàstic el rei, el d’abans i el d’ara.

209

Plan Veg, és el pla B de la nutrició, un nou programa que ens mostrarà les alternatives nutricionals més respectuoses amb els animals i a la vegada amb la salut de les persones. Avui comencem amb una recepta de salsa de tomàquet crudivegana molt fàcil i amb pocs ingredients.

Ingredients:

6 tomàquets
4 dàtils
1 tassa de tomàquets secs hidratats
pebre

Quadre nutricional:

Carbohidrats 39 g
Proteïnes 8,6 g
Greixos 1,8 g
Fibra 9 g
Colesterol 0 g
Vitamines: B3, B1 B5, D, S, K
Minerals: Coure, ferro, manganès, potassi, fòsfor

Montse Marcet, llibretera i artífex de Lectors al tren! (lectorsaltren.cat), ens presenta la sèrie “La maleta de la Montse”, en què ella mateixa ens descobreix i recomana llibres i àlbums il·lustrats que ens parlen dels animals, sempre des d’una perspectiva ètica.

Aquest segon capítol, “Ens ajudem, som un tot”, reuneix cinc títols. A dins la maleta hi trobarem els llibres:

BAUER, Jutta. Una pequeña casa en el bosque. Loguez:
Salamanca, 2015. ISBN 978-84-96645-74-2

CANNON, Janell. Stelalluna. Juventud: Barcelona, 2004.
ISBN 978-84- 261-2850-8

LENZ, Patrick. Tom i el pájaro. Libros del zorro rojo:
Barcelona, 2008. ISBN 978-84- 92412-07-5

SIMÓ, Rafael. I doncs, Pinot? Il·l Judith Morales. La galera,
2001. ISBN 978-84-246-3413-1

VENTURA, Antonio. Lucas y el ruiseñor. Il·l. Angela Lago.
Ekaré: Barcelona, 2008. ISBN 978-84-933060-1-4

LA PLOMA

273
Mentre veia Els Homes Lliures de Jones i el cavaller del Sud, com tantes altres voltes, anava a violar l’esclava Rachel, em vingué al...

NUTRICIÓ

2383
Quart programa de receptes veganes a la TVAnimalista i a càrrec de la cuinera Zaraida Fernández. A través dels seus consells aprendrem de forma...