91
Cómo trata la industria alimentaria a los animales
Cómo trata la industria alimentaria a los animales

Entrevista amb Max Montero, professional de la Indústria agrària fins que es va fer vegana. Ara treballa en temes socials.
Ens explica en aquest video com tracta la indústria als animals anomenats de granja i com els considera poc més que productes de consum.


[Subt en català i castellà]

303

A la xarrada de les II Jornades Veganes de Benissa, haguí de passar massa ràpidament per damunt d’eixa patètica masculinitat que s’amaga darrere de l’ús d’animals per diversió i, molt especialment, d’allò que anomenen “esports tradicionals”. Fou mentre parlava del tir i arrossegament i de la colombicultura, dues pràctiques que gaudeixen d’una “bona imatge” que s’han guanyat amagant allò que realment són. Com diu Raquel Aguilar, s’han valgut de la figura del llaurador a l’imaginari col·lectiu, un home bo que treballa i sua al costat del seu cavall, fa volar coloms i festeja la collita corrent bous.

Lluny d’això, el tir i arrossegament és un espectacle lamentable fet amb cavalls que evidencien una indefensió apresa perfectament resumida en la frase d’un famós carreter: “la por guarda la vinya!”. Els colps “reglamentaris” amb les vares van acompanyats de fortes palmades amb la mà oberta que deixen pas a les punyades i, fins i tot, a les puntades de peu. Els animals les reben al cap, al coll, al llom, a la panxa, als testicles, a les potes…

Tot, al mig d’eixa lletania de crits a l’orella de l’animal, de totes les classes d’insults i amenaces que posen els animals en estat d’alerta, desesperats per trobar la forma d’escapar d’allò que temen. Eixe és l’espectacle que veuen xiquets i xiquetes, allò que hi ha més enllà de les fotos artístiques que volen representar la falsa unió d’animal i carreter en l’esforç. Escric homes, perquè són homes els que ho fan.

I, pel que fa a la colombicultura, el que amaguen és eixa violació en grup per delegació, representada una i altra vegada a les soltes i les competicions. En aquestes últimes, una femella que no ha de ser “reconeguda o ensenyada”, si no és estrictament necessari (Reglament de competició de la Federació de Colombicultura de la Comunitat Valenciana (FCCV). Art. 35), és perseguida per un pilot de mascles que difícilment serà inferior als 25 individus i que pot superar els 75, tots ells ensinistrats per a fer el que, segons el reglament, és una “mostra de cel, constància i habilitat en els mètodes de seducció” (art. 1.a).

Tots ells han estat reprogramats per a manipular els rituals de festeig de l’espècie i convertir-los en una persecució permanent. Com que és pràcticament impossible que s’inicie un aparellament amb una femella assetjada i, senzillament, soterrada sota un gran nombre de mascles, tot consisteix en aconseguir que aquests superen els altres competidors passant “tot el temps que siga possible” junt a la femella, acumulant punts segons un sistema que valora els gestos d’imposició sobre ella, entre els que estan picar-li el cap.

No existeixen imatges de les femelles utilitzades en aquestes pràctiques. Els propis practicants han elaborat un “sistema de protecció” que consisteix en pegar-li al cap de la femella un caputxó fet de cartolina. Amb aquest invent, que peguen amb pegament i, teòricament, arrenquen després de la competició, pretenen millorar la imatge de la externa de la colombicultura.

Estant entre aquesta gent mentre fan el que fan, et submergeixes en la seua realitat patriarcal, masclista i tan unívocament heteronormativa com homoafectiva, com explica Marilyn Frye. Si no fora pel que estan fent, fins i tot faria gràcia veure com són de feliços al mig d’eixa espècie de forocoches presencial, cercant permanentment l’atenció, l’aprovació, el consentiment i el contacte amb els altres homes. I faria més gràcia encara al mig d’un concurs de tir i arrossegament, amb eixa estranya obsessió per saltar-se la normativa d’indumentària que els obliga a portar la “brusa de competició” per a anar com més nus millor, exhibint el seu cos suat i ennegrit pel sol.

Això si, com a mascles patriarcals i heteronormatius que són, mostren descarnadament aquesta identitat. I, el que és més desconcertant, sembla que els animals tinguen un paper ritual o simbòlic, ja que projecten aquesta masculinitat sobre els animals mascles que fan de mascles i que utilitzen com a projeccions tant les femelles com els mascles que fan el paper femení.

Queda molt clara amb els coloms mascles, als que converteixen en “sòlits”, experts, segurs i convençuts, que porten la veu cantant per sobre d’una femella desconeixedora de tot el que ells saben… I que ho fan en “manada”, en grans grups i contra una sola femella, mentre els homes propietaris, “els esportistes”, miren complaguts i diuen que tot es tracta d’“habilitat, constància, seducció i galanteria”.

En el cas dels cavalls, el que veiem més clarament és com l’animal pot servir per a projectar la masculinitat i la feminitat normativa a l’hora. Per una banda, són els grans cavalls de tir, mascles d’una virilitat gegant i que s’arriba a desbordar mentre caminen o els fan calfar pels voltants de la pista de competició, amb tots els músculs del cos marcats, competitius i amb una força que els fa fer grans proeses. Per altra, són els éssers porucs, silenciosos, prudents, amb el cap cot, els que han d’obeir de manera diligent i immediata al mascle que sap el que s’ha de fer si no volen patir les conseqüències, perquè el mascle mai s’equivoca i mai té la culpa de res. Són els que els mascles tracten i insulten en femení.

Passa de la mateixa manera amb els coloms i els bous, que han de tindre tot el que esperen d’un mascle i sotmetre’s com esperen que ho faça una femella. Els bous al carrer, per exemple, combinen el linxament de femelles, els més nombrosos perquè les vaquetes són la modalitat més barata, amb el dels mascles, que tenen com a màxima expressió el bou salvatge o “cerril”. És un gran animal de planta impressionant que exhibeixen amb orgull als cartells amb les banyes, el coll, el tors, la musculatura… I, després, el tanquen, l’impedeixen fugir que és el que voldria, l’empaiten i l’assetgen en grup, el derroten, el sotmeten a la seua masculinitat en una lluita que tenien guanyada des del principi. El “feminitzen” i, quan han acabat, l’envien a l’escorxador.

No porten gens bé que la projecció no funcione. No suporten que el cavall no tire del carro i que no obeïsca, que el bou es quede parat i no envestisca, o que el colom no siga “hàbil, seductor, galant i constant”. Al reglament de colombicultura, tenen un article desqualificador de mascles en competició que persegueixen mascles en lloc d’anar a per la femella, o que són perseguits per mascles que es distrauen de la femella. L’article parla “d’inequívoca desviació sexual”, diferenciada entre activa i passiva, que encara és pitjor “en cas d’observar l’actitud reincident”[1]. És el colom maricó, protagonista del malson del xiquet colom.

Amb els animals, les coses són com ells volen que siguen, sense un feminisme que els qüestione ni unes lleis que s’ho posen difícil. Els animals són els homes superiors i les dones submises del seu imaginari, com passa quan conten les seues batalletes i acudits de barra de bar o de vestuari de gimnàs. Després, davant del món real, poden negar categòricament aquestes relacions, i mostrar-se com les persones més civilitzades del món, que mai han trencat un plat. Ho evidencien, per exemple, quan es presten a fer debats o quan s’autovictimitzen davant els mitjans de comunicació.

Aquestes competicions són una finestra amb vistes a eixa patètica masculinitat expressada amb i a través dels animals. Com a home amb totes les característiques pròpies del gènere normatiu, com si fóra un d’ells i amb un abisme entre nosaltres, he passat hores i hores vivint eixes realitats de prop, veient coses que em resulten insuportables i incrementant la meua “vergonya de gènere”.

———

[1] Reglamento de competición… Art. 18. Funciones del equipo arbitral. e) Mandar cerrar los palomos que por lesión, enfermedad entorpezcan el desarrollo de la competición. En el supuesto de que algún palomo participante demuestre a juicio de los árbitros una actitud inequívoca de desviación sexual, persiguiendo insistentemente a otros palomos participantes o siendo perseguido por ellos, el árbitro procederá a descalificar dicho(-s) palomo(-s), realizando un primer aviso el primer día queadvierta dicha desviación sexual, retirando el palomo de la prueba y dejando de puntuar el mismo a partir de dicho momento. Dicho palomo podrá participar o ser soltado en la siguiente prueba, pero el árbitro ordenará su retirada definitiva en caso observar la actitud reincidente en dicha prueba.

————————————-

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

307

Especialment inacceptable i desagradable notar com s’inferioritza als altres animals en tots els àmbits de la vida dels animals humans. Quan es tracta del llenguatge, sistemàticament es nega que els altres animals el posseeixin o, que de tenir-lo, sigui un llenguatge primari mancat de simbologia, significat, etc.

Avui disposem d’investigacions de diferents especialistes que demostren la validesa i amplitud del llenguatge dels altres animals, fins i tot si es compara (que no és desitjable) amb el llenguatge humà. Hart (2013, pàg. 17) explica: “Seria realment difícil trobar una persona viva que no hagi crescut envoltada d’animals parlants”. Referint-se a que des de la infància, els dibuixos animats, els llibres de contes i els relats orals acompanyen les nenes i nens recreant un fantàstic món de ficció que està ple d’animals que parlen entre si, amb altres espècies i amb animals humans. De manera que se’ns ensenya que els altres animals tenen un llenguatge similar al nostre i, posteriorment, aquestes mateixes nenes i nens aprenen que els altres animals no parlen, o almenys que els animals humans no poden entendre’ls.

La comparació entre llenguatges provoca la consideració que són els altres animals els que no tenen llenguatge o no posseeixen una propietat fonamental d’aquest, com afirma Benveniste (1985, p.180-181): “És “ego”qui diu “ego””. Significant amb això que la subjectivitat i la consciència d’identitat depenen del tot del llenguatge.

rucs montrebei 2018

La qüestió és considerar que els altres animals, per ser Altres, també posseeixen un llenguatge específic amb el qual creen i recreen la seva identitat i existència. Hart (2013) explica que en estudis realitzats amb macacos es van dur a terme enregistraments per detectar com es comunicaven i va resultar aclaridor observar que quan els micos sentien els enregistraments dels grunyits s’allunyaven o s’aproximaven a l’altaveu, en funció que els proferís un mascle dominant o un subordinat.

Els experiments no atribueixen un significat als grunyits sinó que demostren que els diferents grunyits contenen significat, no tots són equivalents. D’aquests estudis deriva comparar els crits amb simples paraules, afirmant-se que igualment funcionen com a representacions simbòliques. No obstant això, hem intentat distanciar-nos dels altres animals, sovint utilitzant el llenguatge com a diferència concloent.

És obvi que ens referim a aspectes diferents i d’un sentit de la “parla” en qualsevol cas diferent però, potser, val la pena apuntar el doble silenci de l’altre animal, pel que fa subaltern real (¿parlen els subalterns?) I pel que fa posseïdor d’un llenguatge que no s’ajusta al de les llengües naturals que són les generades espontàniament en un grup de parlants per comunicar-se, a diferència dels llenguatges construïts basats en sistemes de signes sonors i gestuals, per exemple, el llenguatge de la lògica matemàtica o la programació.

– Hart, S. 2013. El lenguaje de los animales. Madrid:Alianza
– Benveniste, E. 1985. “De la subjetividad en el lenguaje”, en: Problemas de lingüística general, I. México: Siglo XXI.

——————————————

 

Antropòloga, activista pels drets dels animals, feminista, vegana, heterodisident. Acompanyo i comparteixen la meva vida 3 gates meravelloses. Fundadora d’Antropologia de la Vida Animal. Grup d’Estudis d’Etnozoologia. Professora universitària: explico a generacions de joves qui són els altres animals amb l’esperança que un dia canviï la consideració cap als animals no humans.

244

Des de fa alguns mesos conviuen a casa un esbart de galls. Estaven a casa d’una criadora de gallines de pota verda, raça antiga i d’ous apreciats per la consumidora, la qual les venia quan eren encara pollets, de manera que qui els comprava no sabia sexar i s’adonava després de si eren mascles o femelles. Les femelles “serveixen” per “donar” ous i els mascles… per donar gust al brou. La cuidadora no tenia cor per donar-los a matar així que va recórrer a nosaltres per donar a aquests galls condemnats a un millor destí (una única destinació, de fet). Vam anar a la nit, quan gallines i galls es relaxen, alguns eren al galliner i la seva conducta dòcil en la foscor feia fàcil manipular-los fins a la caixa de cartró amb respiradors i una mica de palla on farien el viatge. Va ser necessari pujar a una escala per agafar algun, perquè la gallina de pota verda és una raça més propera a la gallina vermella original asiàtica, i dorm enfilada als arbres, on van ser descendits fins a la caixa de cartró. Anaven a ser 4 o cinc i vam acabar convencent-la que fossin sis. Vam fer el viatge a casa i allà, de nit, els vam alliberar en la seva llar definitiva, al galliner de fusta, un 25 de desembre.

Mentre milions de persones celebraven el naixement d’un redemptor assassinant nadons d’altres espècies per a l’esdeveniment, sis indecisos i espantats galls dormien el son dels justos. L’endemà vaig obrir la porta del galliner i van poder sortir a la pastura d’un terreny de perímetre tancat d’uns 1000 metres quadrats de superfície. Jo no sabia res de galls, així que havia comprat gra, una mica de verdures, cols … i aniria veient què els feia falta. Els vam posar a l’aigua unes vitamines per a aus que donàvem a la nostra gralla Abdul, per enfortir-los una mica. Van sortir a l’herba i van obrir les seves ales, era formós veure’ls amb la consciència que no serien brou.

Una aprèn moltes coses de galls convivint amb ells, que caminen com els dinosaures de les pel·lícules d’animació, recollint a baix els seus llargs dits sobre l’articulació central que fa de taló, que parlen entre si amb quaranta veus diferents (jo només he identificat unes desenes) i amb molts tons diferents en cada veu. I que riuen.

Els galls són persones meravelloses que riuen. Fan unes riallades de satisfacció i seguretat en cadències regulars i prolongades molt agudes que són un riure en tota regla, un riure tranquil·l i alegre, alternat amb uns refilets guturals i roncs. Aprenc a identificar les seves veus d’alarma, les pautes, els moviments, la coordinació de l’esbart, aprenent a diferenciar quines veus són per amenaça aèria o terrestre, puc preveure la creixent alarma en les seves veus fins que es fa ranera i fugida quan em veuen passar amb una galleda o alguna cosa estrany a la meva figura, un rapinyaire o qualsevol altre perill. Estudiar el comportament és fascinant, em recorda les meves primeres lectures d’en Konrad Lorenz d’adolescent, sobre gralles i oques. Els galls són persones fascinants.

gallos que rien la ploma

En temps injustos, tractar de viure correctament és el més revolucionari. Canviar els paradigmes amb l’exemple, i respondre simplement perquè les respostes solen ser més senzilles que les preguntes. L’amor es mesura en aras.

La domesticació és una agressió a la cultura dels animals, a la seva llibertat intrínseca i als seus camins evolutius, a més d’una falsia. El gos portarà sempre dins el llop, i un gat “casolà” en llibertat, si sobreviu, tornarà a comportaments malcarats i salvatges. Aquest mateix obscurantisme que va crear a déu va diferenciar l’animal de l’ésser humà.

300 milions de pollets són gasejats o mòlts vius només a la UE per no servir per posar ous, i milers de milions de pollastres i gallines (mesurats en tones) són explotades i assassinades només a la UE. Al pollastre se li diu així perquè no és un gall, ni el van deixar riure com els de casa riuen. El transport és l’únic moment del procés de carnificació dels animals en què la gent els visualitza, si algú no veu la vida dels animals, sinó només la seva mort, potser és que no veu. La tolerància és com la neutralitat, feixista. L’eina pertinent és el respecte. La qüestió és ¿pot ser respectat un comportament?. Si sí, endavant, si no, ni tolerància. El dilema de si primer l’ou o la gallina la gent ho resol en favor de l’ou. Saben bé que la gallina no val res.

La gent carnista de sòlid (carn) i de líquid (llet, ous …), consideren violents i sàdics els mètodes del veganisme per fer proselitisme, mostrant la realitat del que succeeix. Serà que el comparen amb el seu acte de pau i amistat, consistent en violar les vaques i després degollar-les per al seu caprici… Sadisme no és que mostrem terribles vídeos d’explotació animal, sadisme és que ho vegin i segueixin participant en els genocidis. Que s’indignin amb elles mateixes!. Cercar culpes és molt humà, allò intel·ligent és trobar culpables al mirall. No era odi el que les nazis professaven contra altres races, sinó el mateix que la gent sent pel porc que menja o la gallina que exploten fins a l’extenuació: simplement menyspreu. És el menyspreu el que fa nazi al món. L’origen de la desigualtat és la normalització del privilegi. El depredador més letal i especialitzat de l’ésser humà és un altre ésser humà i no és cert que Adolf Hitler assassinés a 6 milions de jueves, segons xifres oficials. Hitler no va matar ningú, sinó que va manar matar, que d’això va el carnisme. Ens és còmode trobar culpables per desvincular-nos de la responsabilitat individual, aixoplugant-nos en el comportament col·lectiu i poder gaudir dels avantatges del patiment aliè o poder justificar la nostra inacció.

Cada europea que va permetre el genocidi nazi està estretament vinculada a les persones que permeten el genocidi animal no humà. Aquest últim és molt pitjor que el de les nazis, en quantitat i en qualitat de turment. Els holocaustos són causats per agents directes, per agents passives i per la indiferència dels que pensen que hi ha assumptes més importants. No hi ha res més important que aturar l’abominable extermini d’innocents. Si abans de morir aconseguim recuperar una desena part de la bellesa animal perduda amb l’educació, no haurem viscut en va. La rebel·lia a la injustícia és la cèdula d’habitabilitat de la vida, l’únic impost just, la línia que limita amb la mort social d’acceptar la mediocritat i el crim… i el pessimisme és… la convicció que dilluns arriba més que divendres.

Sigues vegana. “No tornarà a passar” és la millor manera de demanar perdó. En aquest cessar del soroll de les fulles feses en la carn, en aquest silenci dels ganxos i la línia d’especejament no funcionant, en aquesta remor del vent i de la vida s’escolta el riure dolcíssim dels galls i les gallines, i la seva cançó és infinitament més bella, no ho dubtis.

———————————-

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

402
col·loqui TVAnimalista
15:16 Filetes rebozados veganos | Filets arrebossats vegans TVAnimalista 982 visualitzacions 16:00 ¿Por qué el PAÍS VASCO es tan RICO? - VisualPolitik VisualPolitik Recomanat per a tu 18:19 No vayas a Sofía, Bulgaria sin ver este vídeo! | Qué ver en Sofía (links en descripción) Ganas de Volar Recomanat per a tu 6:23 5 claves para elegir tus zapatillas de running [+Consejo Extra] CLINISALUD CENTRO CLÍNICO Recomanat per a tu 10:12 HISTORIA DE CATALUÑA EN 10 MINUTOS CARKI PRODUCTIONS Recomanat per a tu 6:46 Curiosidades búlgaras + Sorpresa Silvia 15 Recomanat per a tu ¿Por qué el Multinivel SI es un fraude? Jaime Lokier Recomanat per a tu Doug Jensen's Sony PXW-Z150 and HXR-NX100 Tutorial Video Doug Jensen Recomanat per a tu Mi Nueva Bicicleta Electrica ! +45 km/h | Xiaomi Qicycle Review vicesat Recomanat per a tu TOP 10 Famosos Que Son Gays Y No Lo Sabías || TOP 10 VÍDEOS Top 10 Vídeos Recomanat per a tu UN AÑO de MIER*A en INGLATERRA || Experiencia completa estudiando en el extranjero Carlota Moon Recomanat per a tu LIVE: Most Amazing Moments Of Wild Animal Fights | Animal Planet Documentary 2018 Wildlife CN 2,9m espectadors ARA EN DIRECTE Live Train trainfart 15 espectadors ARA EN DIRECTE Best of Bean | Live Stream | Mr Bean Official Mr Bean 3,7m espectadors ARA EN DIRECTE La maleta de la Montse: "Coneguem-los, un món per descobrir" TVAnimalista 181 visualitzacions

Enregistrament del col·loqui sobre el documental “The emotional world of farm animals”, organitzat per Antropologia de la Vida Animal. Grup d’estudis d’etnozoologia al Museu Etnològic i de les Culutres del Món de Barcelona, el dia 14 de juny de 2018.

Mara Martínez Morant, doctora en antropologia i coordinadora del grup de recerca Antropologia de la Vida Animal. Grup d’estudis d’etnozoologia; Adrià Voltes, doctoranda en neurobiologia i investigadora en el grup Antropologia de la Vida Animal. Grup d’estudis d’etnozoologia i, Elena Tova, fundadora del El Hogar Animal Sanctuary van parlar al voltant de les emocions dels altres animals, de la seva consciència i agència, i de com diferents espècies manifesten les seves emocions, aportant dades per a intentar comprendre aquest món emocional dels altres animals que se’ls continua negant des de diferents sectors socials.

716

Jay Silvey, graduat en bioquímica i especialitzat en biotecnologia
David Díaz, autor de www.respuestasveganas.org
Marc Barqué, responsable de comunicació i premsa de ¿Seràs su voz?

INTRODUCCIÓ

El 16 de juny de 2018, el diari digital El Confidencial va publicar una entrevista a Lierre Keith titulada “La majoria de vegans ho deixa i els que insisteixen fan trampes”. La senyora Lierre Keith està realitzant entrevistes en diversos mitjans per promocionar la propera reedició del seu llibre “El Mito Vegetariano”, molt ben rebut pel lobby de l’explotació animal. Curiosament la senyora Keith mai ha estat vegana perquè ella mateixa va reconèixer que en les seves dues dècades de “veganisme” mai va deixar de menjar llet i ous …

A continuació procedirem a desmuntar totes les falsedats que la senyora Keith aboca en aquesta entrevista en concret. L’argumentari que Lierre Keith fa servir contra l’alimentació vegetariana estricta (popularment anomenada “alimentació vegana”) i contra el veganisme es resumeix en aquests quatre punts:

1) ÈTICA. Lierre Keith diu que no tenim el deure ètic de practicar el veganisme.

2) SALUT. Lierre Keith diu que l’alimentació vegetariana estricta (“alimentació vegana”) és incompatible amb una correcta salut humana i que causa, necessàriament, seriosos problemes de salut a llarg termini. Es posa a ella mateixa com a exemple de mala salut. La senyora Keith també diu que la gent no sap llegir estudis de nutrició a causa d’una falta de “formació científica.”

3) MEDI AMBIENT. Lierre Keith diu que l’agricultura és la primera causa de destrucció del medi ambient i que, per tant, l’adopció d’una alimentació vegetariana estricta destrueix el medi ambient.

4) JUSTÍCIA SOCIAL I FAM. Lierre Keith diu que l’adopció d’una alimentació vegetariana estricta no té un efecte positiu contra la situació de fam que es pateix en molts països empobrits. Tàcitament, està afirmant que la producció de carn no té res a veure amb la fam al món.

En aquest article rebatre’m aquestes afirmacions de Lierre Keith (i a totes les persones que pensin com ella) des del punt de vista de l’Ètica, de la Bioquímica i de les Ciències Ambientals, demostrant que:

1) És un deure ètic adoptar el veganisme i per tant adoptar una alimentació vegetariana estricta.

2) Una alimentació vegetariana estricta és perfectament compatible amb una correcta nutrició i una salut òptima. Hi ha una extensa bibliografia científica que avala l’alimentació vegetariana estricta i que és molt clara i inequívoca en les seves conclusions. Al final d’aquest article adjuntem un annex d’estudis científics sobre nutrició que la senyora Keith hauria d’aprendre a llegir.

3) L’adopció generalitzada d’una alimentació vegetariana estricta és plenament sostenible i beneficiosa mediambientalment en relació a l’actual model alimentari ric en productes ramaders.

4) La producció de carn condemna a la fam als humans que viuen als països més empobrits del món.

1) ÈTICA

Primerament hem d’aclarir que el veganisme no és una dieta. El veganisme és respectar als altres, i els altres no són només humans, sinó tots els éssers que tenim una consciència: els éssers sensibles. Els éssers que senten tenim experiències i interessos, és a dir, cada un de nosaltres és algú, no alguna cosa. En els nostres interessos està implícita l’exigència que han de respectar-nos. Quan aquesta exigència és universalitzada, esdevé en la Regla d’Or de l’Ètica: “A priori, els interessos no han de ser frustrats”. Aquesta norma ètica essencial conté lògicament el dret ètic a la salut i a la vida que tots els éssers que senten tenim, i que té prioritat sobre tota la resta. Per aquesta raó no hem de ser explotats, i tampoc hem de ser maltractats directament ni per omissió.

Podem comprovar que totes les discriminacions arbitràries tenen el seu origen en no considerar els interessos d’algú esgrimint que l’esmentat subjecte “és diferent físicament o psicològicament”, quan la Realitat és que tots som diferents els uns dels altres i que aquestes diferències només impliquen una diferència de tracte (ajustat a les necessitats de cadascú), però no una falta de respecte. No considerar per igual els interessos dels que no són humans és una discriminació arbitrària anomenada “especisme”, en analogia al racisme, al sexisme i a qualsevol altra discriminació.

En l’entrevista, Lierre Keith diu que “per defensar la compassió, la justícia i la sostenibilitat no cal canviar a una alimentació vegana”. Per tant, segons la senyora Keith, explotar a algú i tallar-li el coll en un escorxador és tan “compassiu” i “just” com respectar-lo, amb la qual cosa demostra fins a quin punt la senyora Keith és especista.

Per a ser coherents amb l’Ètica, les persones ètiques modifiquen els seus hàbits, deixant de comprar productes i serveis d’origen animal, de la mateixa manera que rebutgen agredir i matar els altres. L’adopció d’una alimentació vegana només és una part necessària per respectar el dret a la salut i a la vida que tots els éssers que senten tenim. Seguint la mateixa lògica, també hem de vestir-nos sense fer servir la pell d’altres, divertir-nos respectant els altres, etc.

Per tant, quan la senyora Keith diu que “Tot i que és cert que, davant les horribles imatges d’animals torturats que tots hem vist, hi ha motius suficients per rebutjar la carn, també és cert que aquest és només un model possible de ramaderia” està reconeixent que hi ha alguna cosa èticament horrible a la ramaderia, però després ve a dir que “hi ha una manera ètica de matar a qui vol seguir vivint mitjançant un altre model de ramaderia”. Aquesta idea de la senyora Keith és errònia perquè és un fet que quan es mata a qui vol seguir vivint se li fa un mal, així com se li fa un mal si se li força sexualment. Per tant no ha existit, no existeix i mai existirà una manera ètica de matar a qui vol seguir vivint. Els escorxadors no són ètics, tots els escorxadors són llocs on es cometen actes horribles. A més, els escorxadors no són necessaris per a una correcta alimentació, ja que hi ha una alimentació alternativa basada en l’Ètica: l’alimentació vegana, sobre la qual parlem en el següent punt i en l’annex final.

2) CIÈNCIA I SALUT

“Per a què uns visquin, altres han de morir”.

Li suggeriria a la senyora Lierre Keith que tornés al segle XXI des de l’Edat Mitjana. Aquest tipus de justificacions es poden aplicar a contextos que dubto molt que busqui normalitzar. Menys encara en el camp de la biologia, on la gran majoria dels organismes vius de la Terra, tant pel que fa a biomassa activa total com pel que fa a nombre d’individus es refereix, no practiquen la heterotròfia. Però no només està una mica perduda de planeta, sinó d’època. Tornant a la nostra era actual, fins i tot, suposant vagament que els nostres sistemes i mecanismes s’adeqüin a una dinàmica tròfica basada en l’heterotrofisme prehistòric, comptem amb les eines tecnològiques i de producció-distribució que no impliquen la massacre sistemàtica d’altres. Fins i tot sabent que aquestes dinàmiques, en sistemes naturals, són causa i efecte d’equilibris biogeoquímics clau, el nostre estil de vida en el sentit que la senyora Keith defensa no porta a una altra cosa més que al col·lapse de models de producció complets, altes taxes de contaminació i esgotament de recursos, pèrdua de biodiversitat i d’ecosistemes sencers, priorització vergonyosa de logística i investigació en pro d’alimentar i tractar a animals de bestiar i no a éssers humans, afavoriment de patologies cròniques greus i un model de pensament antropocentrista que només ens pot portar a una selecció negativa en l’ambient a causa de la no comprensió de la nostra existència com a part de la biosfera.

“Els vegans t’ofereixen un model perfecte”.

Això és categòricament fals. Qualsevol antiespecista amb un mínim de formació biològica, ambiental, política i econòmica oferirà el veganisme com una alternativa més sostenible amb un menor impacte en la integritat dinàmica i estructural de la nostra societat, el nostre ecosistema i el nostre organisme. En absolut és un model perfecte i en absolut és res semblant: es cerca reduir l’impacte en el medi i en els seus habitants en la mesura del possible.

“Periodista: En què consisteix aquesta ignorància en la qual es mouen aquestes formes d’entendre l’alimentació?”

De primeres el periodista no gaudeix de massa praxi, protocol i bones formes crítiques i objectives que el seu ofici hauria d’exaltar. Posa bastons a les rodes dirigint l’opinió pública abans que la resposta sigui formulada. Els interessos són evidents.

“Pots seguir el règim durant alguns anys sense notar els efectes, però si insisteixes, les lesions acabaran sorgint.”

De quin tipus de lesions està parlant en concret? Renals? Cranioencefàliques? Cardiovasculars? El concepte “lesió” aplicat al camp de la nutrició i la bioquímica metabòlica no té massa sentit, com a la major part, sinó tot, del que diu aquesta senyora. Tot i això, de conèixer el mecanisme i la dinàmica de la patologia molecular concreta, i no explicar-ho per a conscienciar i prevenir al públic, sembla una mica egoista i fins i tot cruel. Assumeixo que no és mala persona: assumeixo que simplement ho ignora.
“La teva realitat física, en la qual el teu cos es va destruint, no es correspon amb la teva manera de pensar. La realitat és que la majoria de persones que ha provat a ser vegana ha deixat el règim. Pocs aguanten més de tres mesos, però ningú parla d’això. Les grans figures del veganisme menteixen. He vist gent que s’estava esvaint per la seva dieta i que acabaven anant a la mateixa botiga de marisc on jo faig la compra”.

Per començar desconec quantes realitats contempla aquesta senyora, però assumiré que simplement és ambigua i disfuncional en terminologia i concepte. Insisteixo en que descrigui el mecanisme, des del molecular fins al tissular i sistèmic passant pel cel·lular (cascades metabòliques i hormonals, seqüències d’esdeveniments subcel·lulars, eixos estímul-resposta conservats evolutivament, etc.), per afirmar que una alimentació baixa en molècules pro- inflamatòries, hormones d’estrès, productes de rebuig metabòlic, antibiòtics i senyalitzadors de mort cel·lular tendeixen a “destruir” apocalípticament l’organisme al mateix temps que redueixen la predisposició a patir malalties cròniques cardiovasculars, neurodegeneratives, obesitat, diabetis o càncer, així com al·lèrgies, intoleràncies i processos pro-inflamatoris en general. Quant a la resta, suposo que tindrà evidència registrada del que diu. Sobretot l’evidència que la majoria de les figures veganes del moment van a comprar marisc al supermercat del seu barri.

“La nostra evolució com a humans es va donar sobretot quan vam començar a menjar animals que s’alimenten d’herba. D’aquesta manera, mentre el nostre cervell es va fer més gran, el nostre sistema digestiu es va reduir.”

Podem comprovar com en ple segle XXI l’evolució segueix sense acabar de ser compresa. Sense referències antropològiques d’espècie d’homínid, no podem saber en quin moment l’especialista en biologia considera o no humà a un mamífer bípede. Podem imaginar-nos qualsevol cosa. D’una manera o altre podem dir-li a la prolífica senyora Keith que el lamarkisme es va desestimar pel darwinisme i actualment pel neodarwinisme fa segles. Recentment es va proposar que menjar animals que s’alimenten d’herba no té cap tipus d’impacte en l’individu, fent-lo créixer o atrofiar un òrgan o un altre de manera que, per a acabar-ho d’adobar, sigui transmissible generacionalment. En tot cas, la cocció de la carn va poder haver fet innecessària una dinàmica i estructura cranial desenvolupada i robusta dels músculs risori, depressor de l’angle de la boca, zigomàtics major i menor o temporal. Això per res atrofiaria els músculs d’individus concrets: seria un element de selecció natural on aquells individus amb menor desenvolupament, però amb el suficient com per dur a terme una masticació funcional, es van veure afavorits pel que fa a rendiment i eficiència energètica es refereix. El mateix s’aplicaria a l’intestí o qualsevol altre òrgan, que no es veuria alterat com a òrgan d’espècie perquè individus concrets executin un o altre comportament, sinó perquè individus amb unes característiques fenotípiques donades es van veure selectivament afavorits per transferir el seu genotip generacionalment donat un estímul ambiental o un comportament que actua com a agent de selecció. La fal·làcia del cervell més gran per menjar carn és una cosa desestimat no només des de primària, sinó des de pàrvuls: la selecció positiva tindria lloc en aquells individus que millor van saber integrar el llenguatge articulat més complex possible, així com la memòria tècnica-espacial i la sofisticació neuromotora, la capacitat de seguir rutes migratòries, d’establir referències d’orientació espacial i temporal, d’orquestrar estratègies de caça i mutilació, elaborar trampes, optimitzar i dur a terme l’especificació d’útils, expandir l’arsenal de tècniques i protocols d’actuació per mil i una situacions en el grup i, òbviament, la capacitat de transmetre aquests coneixements i enriquir-los sistemàticament. Sense caure en el lamarkisme, ja que aquestes dinàmiques no van fer créixer cap cervell, un estil de vida semblant que estimulava el cervell d’aquesta manera només podia ser dut a terme amb èxit pels individus que comptaven amb la millor predisposició genètica i conductual per integrar les adaptacions fisiològiques pertinents, d’entre els fills dels quals només els més ben adaptats transferirien aquesta predisposició amb més èxit i freqüència i així successivament. D’aquesta manera, no seria el consum de carronya el que va estimular ni el cervell ni la selecció de cervells més complexos i de pensament cada vegada més tècnic i abstracte: ho va ser el compendi d’estratègies teòriques i pràctiques en contínua optimització, memòria i transmissió per aconseguir i fer més eficient el consum de carn.

“El 25% de la nostra energia va a parar al nostre cervell i perquè aquest òrgan treballi com cal necessita greixos i proteïnes.”

Això és categòricament fals: tot òrgan està format per teixits que al seu torn estan formats per cèl·lules que requereixen de fonts d’energia química i fonts de carboni, però no necessiten proteïnes ni lípids ni carbohidrats ni àcids nucleics. El nostre cervell requereix, com la resta del nostre organisme, acetil-CoA per a incorporar al cicle dels àcids tricarboxílics. En aquest cicle metabòlic s’obté poder reductor en forma de NADH i FADH2 amb el qual portar electrons a la cadena de transport electrònic mitocondrial. Finalment, s’aconsegueix així produir l’energia química esmentada, en forma d’ATP, per mitjà d’una ATPasa incorporada a la membrana interna mitocondrial que s’acobla el pas de protons a favor de gradient químic cap a la matriu a la fosforilació d’una molècula d’ADP. El cicle dels àcids tricarboxílics també permet obtenir aminoàcids com l’alfa cetoglutarato i àcids com el citrat o el oxalacetat, servint de punt de confluència multidireccional amb el metabolisme de carbohidrats, de proteïnes i de lípids.Aquesta font d’acetil-CoA pot procedir de la b-oxidació d’àcids grassos a acil-CoA i de nou a acetil-CoA, de l’oxidació de piruvat procedent de la glucòlisi o de la descondensació de cossos cetònics com el beta hidroxibutirado en estat de cetosi. Ni tan sols l’oxigen és tan intuïtivament fonamental com ho sembla ser a nivell macroscòpic: l’O2 només és un acceptor dels electrons, que es redueix a aigua, transportats pel NADH i el FADH2 produïts en el cicle dels àcids tricarboxílics. Després de ser incorporats a la cadena de transport electrònic on permeten actuar als complexos I, III i IV com a bomba de protons per generar un contragradiente que l’ATPasa, també esmentada, allibera per a produir ATP, els electrons són rebuts per molècules d’O2. Però ni el cervell ni ningú necessiten cap entitat macromolecular, i menys encara polímers com la proteïna. Com a font de carboni necessitaria en tot cas cadenes de carboni que poden procedir d’aminoàcids, àcids grassos o monosacàrids, però també de molècules no monomèriques reals com alcohols com el glicerol i àcids de cadena curta com l’acetat.

“Amb una dieta basada en aliments d’origen vegetal no estàs aconseguint ni greixos ni proteïnes. L’única cosa que tens és un munt de sucre. Anomena’ls carbohidrats complexos, si això et fa sentir millor, per a cada molècula d’aquests carbohidrats acabarà convertint-se al final en sucres simples. Així que el que menges és sucre, sucre i més sucre.”

Això és categòricament i intuïtivament fals. Per començar, una alimentació vegetariana estricta no es basa en productes d’origen vegetal: es basa en productes d’origen no animal, de manera que no només inclou tota la varietat de productes vegetals, sinó fúngics com bolets i llevat nutricional, algues com nori o wakame i cianobacteris com espirulina. Potser comença a tenir sentit que aquesta senyora estigués malalta per qüestions nutricionals si només s’alimentava a base de pomes i apis. Desconeix, suposo, que els greixos són el format molecular més freqüent de lípids en animals, amb àcids grassos fonamentalment saturats i de consistència sòlida a temperatura ambient, mentre que els olis ho són en les espècies no animals, amb àcids grassos fonamentalment insaturats i consistència líquida a temperatura ambient. Ignora, òbviament, que el percentatge d’àcids grassos, ja sigui poliinsaturats o saturats, és de fins a 60% en fruits secs i llavors, per no parlar d’un 98% en olis de diverses fonts vegetals. També hi són presents de manera significativa en gran varietat de fruites, llegums i cereals, revisable amb una recerca mínima que a Keith sembla no ser-li prioritària a l’hora d’influir en l’hàbit de consum de la població, assumint suposo les responsabilitats que això comporta. Amb les proteïnes la senyora Keith es deixa encara més en evidència: cereals, fruits secs, llavors i llegums són les principals fonts de proteïna vegetal en un rang comprès des dels 8-10g fins als 23-30g per cada cent grams. Això sense comptar aliments no vegetals, en els quals com l’esmentat llevat arriba als 50g o l’espirulina als 67g de proteïna per cada cent grams d’aliment. La manca de coneixement mínim i la poca importància que li dóna a pronunciar-se en públic sense revisar una base establerta ja com a cultura general ens permet entendre que aquesta persona estigués tan summament malalta com a conseqüència de la seva pròpia falta d’atenció i responsabilitat amb la seva pròpia salut. En els aliments esmentats com a font de lípids i proteïna, òbviament els carbohidrats no constitueixen ni la meitat del percentatge en massa. De manera que l’alimentació vegana no es basa en carbohidrats llevat que es busqui de manera intencionada sota una finalitat que ignoro. El que també ignora la senyora és que es pot ser vegana i dur una dieta Atkins rica en proteïna, una cetogènica rica en lípids, una high carb rica en carbohidrats o un protocol d’ingesta basat en dejunis. Pel que es veu, sembla cada vegada més incomprensible que li hagin publicat un sol llibre. Cosa que resulta dramàtica a nivell de criteri i professionalitat editorial, podent-se efectuar una reflexió sobre el grau d’ignorància ja no científica, sinó culinària mínima en el món occidental. El que explica que diferents pàgines donessin difusió a les seves paraules.

“L’ésser humà ha evolucionat per no menjar sucre. El nostre cos no ho manega bé, no tenim una manera de metabolitzar que sigui saludable.”

Fins aquí res relativament pecaminós comparat amb l’anterior.

“Si segueixes, però, una dieta amb una presència destacada de greixos i proteïnes, el sucre en sang es torna més estable i el cervell treballa millor.”

Poc ha durat. El sucre, a banda de ser un terme ambigu, no és un isòtop radioactiu. L’estabilitat del sucre és la mateixa independentment de la presència de lípids i proteïnes en la ingesta. No sé si la senyora en qüestió volia referir-se als nivells de glucosa en sang o la tendència a ciclar de determinats monosacàrids. La seva incompetència terminològica dóna per a molt sense arribar a cap costat. La presència de més o menys àcids grassos solubles i d’aminoàcids en sang no altera l’estructura i dinàmica de carbohidrats ni el seu metabolisme. Al revés: a major glucosa en sang major insulina secretada i menor tendència a metabolitzar lípids com a font d’energia. De la mateixa manera al contrari, podent-se arribar a l’estat metabòlic i hormonal de cetosi després d’un mínim de 15-18h sense menjar, estat en què es fan servir els àcids grassos com a font d’acetil-CoA en el fetge per produir cossos cetònics. El cervell “treballa” millor, efectivament senyora Keith, amb menors nivells de “sucre”, encara que això és especialment representatiu sota estats metabòlics absoluts de privació d’aliment i cetosi, no per tenir una dieta baixa en carbohidrats. A menor glucosa menor producció de glutamat, un aminoàcid no essencial neurotransmissor responsable de l’excitotoxicitat que no només produeix oxidació de membranes i canvis de conformació en proteïnes transportadores i receptors, sinó que els seus nivells són determinants a nivell patològic en alteracions neurològiques importants des dèficit d’atenció i fins epilèpsia per ser neurotransmissor de neurones excitatòries. Gairebé, però lamentablement insuficient com sempre, té raó en un punt. Només seria rellevant aquesta ingesta de lípids i proteïna amb una cetogènica estricta que una dieta convencional, basada en productes d’origen animal (o no), no pot permetre.

“Els teus neurotransmissors necessiten les proteïnes. Per exemple, el cos no produeix triptòfan per si mateix. El triptòfan és el precursor natural de la serotonina i no hi ha bones fonts vegetals que en continguin. Només pots obtenir-lo a través d’aquestes proteïnes, de manera que si les elimines, també elimines la serotonina.”

Tornem al mateix, però encara, més rocambolesc. Els meus neurotransmissors no necessiten res perquè són aminoàcids i no tenen necessitats. Ni senten ni pateixen. Les proteïnes, com flagrantment ignora, són seqüències concretes d’aminoàcids disposats en una conformació tridimensional donada a través d’enllaços covalents com els ponts disulfur i no covalents com les interaccions electrostàtiques i iòniques, adquirint una solubilitat donada en medi aquós en la seva conformació nativa, aquella en la qual aquestes proteïnes són actives, ja sigui estructuralment, mecànicament o químicament. De manera anecdòtica, l’origen dels aminoàcids a la Terra és tant extraterrestre abiòtic a través de la seva disseminació des de meteorits com terrestre biòtic a través dels primers organismes fixadors de nitrogen: bacteris i, molt més endavant, relacions planta-bacteri (rizobios) en les lleguminoses. L’única cosa que fem els animals és reciclar aminoàcids aliens per produir les nostres pròpies proteïnes. Dit d’una altra manera: les proteïnes terrestres, com a entitat macromolecular la síntesi la síntesi de la qual, tal i com la coneixem, requereix d’altres proteïnes, són totes d’origen no animal. Apunt anecdòtic a banda, tot organisme necessita aminoàcids per sintetitzar les seves pròpies proteïnes. D’aquests, un cert nombre són sintetitzats de manera endògena, els no essencials, i altres són requerits d’obtenir per ingesta o aportació exògena, els essencials. Amb aquests aminoàcids, cada organisme sintetitza les seves pròpies proteïnes en els ribosomes tant en el citoplasma com en les parets del reticle citoplasmàtic de la cèl·lula. Però cap organisme que consumeixi matèria biològica aliena necessita proteïnes, ja que: 1) les proteïnes d’espècies alienes no són útils interespècie; 2) de ser-ho fora irrellevant perquè no poden mantenir la seva conformació activa després de l’actuació de canvis bruscos de pH i d’enzims proteolítics i; 3) perquè tampoc podrien, en animals, travessar les vellositats intestinals i ingressar al torrent sanguini pel fet que; 4) no hi ha transportadors de proteïnes, sinó d’aminoàcids i; 5) induirien 1 hiperproteinèmia en sang que, a part de desencadenar una resposta al·lèrgica letal al tractar-se de proteïnes no només no pròpies de la sang sinó exògenes, podrien arribar a produir cossos precipitats, ja que no totes les proteïnes serien solubles en les condicions químiques de la sang, induint obstruccions del flux sanguini i amb això isquèmies i infarts. Sembla que la forma d’incorporar aminoàcids a les cèl·lules des de les proteïnes de la ingesta, quant a seqüència d’esdeveniments, és la que és i no una altra per diversos motius clars. Tornant al drama existencial de la vida dels neurotransmissors que necessiten proteïnes, aquests són aminoàcids com el glutamat, la glicina o el GABBA, èsters com l’acetilcolina o molècules inorgàniques com l’òxid nítric NO. La serotonina, un neurotransmissor del grup d’adrenèrgics i en concret de les indolaminas com la metionina, se sintetitza en neurones serotoninèrgiques a partir del 5-hidroxitriptófano, que al seu torn és una modificació del triptòfan, aminoàcid certament essencial, a través de l’actuació enzimàtica seqüencial d’una hidrolasa i una descarboxilasa. Fins aquí Keith no està equivocada. Però de nou torna a foc per continuar en la seva línia d’incompetència a fi de no decebre a l’espectador. Si bé el triptòfan és un aminoàcid essencial, dir que les fonts vegetals no són suficients o inaccessibles és no només tosc i brut, sinó fals. D’entre les fonts no animals de triptòfan cal destacar fruites com el plàtan, la pinya, l’alvocat o la pruna; fruits secs com les ametlles, les nous, els dàtils, els festucs o els anacards; cereals integrals com l’arròs i la civada; verdures i arrels com els créixens, els espinacs, la remolatxa, el bròquil o la pastanaga; llavors com les de sèsam, de gira-sol o de carbassa, llegums com els cigrons, les faves i les llenties; i microorganismes com el llevat de cervesa i el cianobacteri espirulina. Una de dues, o la senyora Keith ignorava tots aquests aliments i per això estava malalta i moribunda, o simplement no ha fet un mínim de revisió en qualsevol font de nutrició i metabolisme. De necessitar 1000-1500mg de triptòfan al dia, 100g de soja, de festucs, de mongetes, d’ametlles i de llenties aporten fins 1600mg. Sobren els comentaris.

“La soja no és realment un aliment. Els humans no la digerim bé, tret que s’utilitzi com a condiment fermentat, que és com es pren al Japó. ¿Emprar-la com a font de proteïnes? Ningú a la història de la humanitat ho ha fet mai.”

La carronya no és realment un aliment, igual que els ous. La llet de vaca tampoc és un aliment per a humans i menys encara després del període de lactància, ja que a sobre produeix intoleràncies i al·lèrgies en el 75% de la població del planeta. El seu criteri no sembla ser esgrimit, per a sorpresa de ningú, amb massa estratègia. D’una manera o altra, la població caucàsica tolera el blat sense problemes digestius representatius exceptuant els celíacs, mentre l’oriental ho fa de la mateixa manera amb la soja. Cal assenyalar que la civilització xinesa porta més de 5.000 anys alimentant-se de soja. Però segons Keith a ningú se li ha ocorregut mai fer-la servir com a aliment. Dir que els humans no la digerim bé és novament, a part de etnocèntric occidentalista, fals. Tot i que pot estar tranquil·la: la soja no és la base nutricional de cap vegà i ni tan sols tots els vegans la consumeixen. Olora d’una hora lluny que aquesta senyora no sap molt de veganisme ni s’ha mogut massa en cercles vegans. Sobre els antinutrients també diu mitges veritats i mentides senceres. Són mecanismes moleculars desenvolupats per espècies fonamentalment vegetals que inhibeixen l’actuació d’enzims o dificulten l’absorció de minerals per part dels seus ingestantes. Ara bé i com bé diu Keith, portem 10.000 anys d’activitat agrícola i, d’una manera o altra, de domesticació i selecció artificial d’espècies de consum. No només hem seleccionat aquells organismes de cada espècie que menys problemes puguin ocasionar-nos i més beneficis puguin aportar-nos, sinó que gaudim d’una tècnica primitiva però relativament eficient anomenada cocció. Per no parlar de l’ús de microorganismes per efectuar processos fermentatius. No obstant això, no tots els antinutrients són “armes químiques” com fantasieja la senyora, doncs molècules com els isoflavonoides i els polifenols tenen efectes antioxidants i antiinflamatoris en el nostre organisme. Per aquesta regla de tres, caldria eradicar el consum de vi i olives i dubto molt que això tingui gran acollida en un país com des del qual li escrivim. Els antinutrients de cereals, fruits secs i llegums són retirats, com veig que ignora, al contacte amb l’aigua: l’activitat d’aigua del medi és un indicador de germinació. D’aquesta manera, no només es deixen de produir antinutrients, sinó que es neteja l’aliment d’aquests en eliminar l’aigua en què han estat hidratats. Li comuniquem que pot estar tranquil·la des de fa milers d’anys. Sospitosament, el veiem poc activa i preocupada a l’hora de comunicar els problemes de salut que els productes d’origen animal poden ocasionar a la salut o com d’adaptats estem els éssers humans com a espècie per depredar animals i processar els seus teixits. Espero llegir-lo algun dia. Encara que amb una mica més de base, rigor i decència.

“Alguns dels problemes de salut que arrossegava van millorar, altres es van solucionar del tot, com la meva depressió, o els que afectaven als meus òrgans reproductius. Tenia una pell tan seca que feia mal. Quan vaig incorporar el greix animal a la meva dieta vaig poder, per fi, doblegar les meves espatlles i els meus genolls sense que allò fos un calvari.”

És intrigant que Keith parli d’aminoàcids essencials, però no d’àcids grassos essencials. L’important en tot això és la relació entre àcids grassos de la ingesta, ja que uns o altres tenen un impacte clar en el perfil pro o antiinflamatori de l’organisme i el balanç final de l’efecte net de l’actuació de prostaglandines, tromboxans i leucotriens vindrà donat per aquest balanç d’ingesta. Aliments rics en omega6 s’associen amb un augment en la incidència de les malalties inflamatòries com les cardiovasculars, el càncer, la diabetis, l’obesitat, malalties autoimmunes, així com asma i depressió. Els nostres ancestres consumien aproximadament unes proporcions de omega3:omega6 d’1:1 o 1:2 respectivament. La dieta estàndard actual, de mitjana, tendeix a una proporció 1:15 o fins i tot 01:30, bastant comú a Estats Units i l’Argentina, països àmpliament coneguts pel seu elevat consum de productes d’origen animal i de carn en concret. En canvi, les recomanacions oficials apunten que la relació correcta hauria de ser d’1:5 o inferior. Això podria ser preocupant per a les persones que consumeixen grans quantitats de productes animals com carn, embotits i làctics de producció intensiva, així com d’alts nivells d’oli de gira-sol i processats de soja. Keith es va recuperar miraculosament d’afeccions inflamatòries retirant el consum d’àcids grassos poliinsaturats antiinflamatoris (fruits secs, llavors, olis, fruites i verdures) i substituint-lo pel d’àcids grassos saturats proinflamatoris (sèu d’animals morts). Sense comentaris de nou.

“Al final de la meva etapa com vegana, la meva columna vertebral estava destrossada -ja tenia espondiolosis amb divuit anys, un instant de la vida en què hauria d’haver estat amb el màxim d’energia-, així que em passava la vida tirada al sofà. Ara puc caminar durant almenys mitja hora.”

Aquesta història, tot i que és fantàstica en tots els sentits de la paraula, resulta una mica sospitosa: una dieta vegetariana estricta no produeix espondilosi (no espondiolosis), sinó que el produeix l’envelliment, les posicions sostinguda durant llargs períodes de temps i els mals hàbits posturals, els exercicis d’alt impacte a la columna que dubto que hagi realitzat mai i certes anomalies genètiques que afecten el metabolisme i estructura òssia de la columna. I com no cal un màster per saber que un hàbit de vida sedentari òbviament porta problemes greus de mobilitat i força física, el seu estat de salut i funcionalitat es veien recíprocament afectats per qüestions que difereixen àmpliament de l’alimentació. Convidem a la senyora Keith a que utilitzi el tren inferior del seu cos per a alguna cosa més que per escalfar al sofà si tan bé es troba després de dinar bacó i truita amb un got de llet. No obstant això, efectuar una recerca mínima bibliogràfica tant de consulta com de revisió no requereix d’una dinàmica locomotora atlètica i és una cosa que podria haver fet sense moure’s del sofà evitant així tal ingent ridícul. Si ha pogut escriure un llibre, també va poder haver-se informat sobre el que implica i requereix de fer-ho amb criteri. També us convidem a activar la seva detecció de mentides no només per als vegans que compraran marisc al supermercat del seu barri, sinó amb ella mateixa, i efectuar una mínima autocrítica sobre el grau i dedicació de formació i preparació en el seu discurs, així com la responsabilitat que ha tingut com a agent en la seva disfuncional estructura i dinàmica com a ésser humà.

3) MEDI AMBIENT

La senyora Keith afirma que “l’agricultura és la pràctica humana més destructiva”. No obstant això, qualsevol persona mínimament formada en el tema sap que l’agricultura és una de les formes més demandants de recursos tant hídrics com d’àrea de cultiu. I la demanda recent i actual porta a una desforestació massiva de terreny boscós, com és el cas de la selva de l’Amazones. En qualsevol cas i com bé diu aquesta senyora, ha estat un greu problema des de fa milers d’anys: milers d’anys en què el motiu no ha estat una demanda de biomassa vegetal per a consum humà vegà, sinó de biomassa vegetal per encebat d’animals per a consum humà no vegà, incloent terreny de pastura per a ramaderia extensiva. De manera que vam començar aviat i malament: l’impacte de l’agricultura fins al dia d’avui no es deu ni històrica ni econòmicament a la població vegana, sinó a la població no vegana. Per a més inri, desconec el grau d’intuïció de la senyora en qüestió, quan considero evident que animals de més de 400kg consumeixen major biomassa vegetal que animals de 60-80kg. Efectivament, fer servir 16kg de cereal i 10.000l d’aigua per produir 1kg de carn de boví resulta vergonyosament ineficient. Penseu aquestes quantitats per proveir la població general. No n’hi ha prou amb saber que l’agricultura danya l’ecosistema: cal aplicar quina és la principal demanda i quin el principal consum d’aquesta producció. Països com Guatemala i Etiòpia tenen altes taxes de malnutrició infantil, però són dels principals exportadors de cereal de la seva regió: els recursos agrícoles van destinats a engreixar animals a occident per consum occidental americà i europeu.
En efecte, l’agricultura és una activitat que força el sòl i pot arribar a esgotar la capacitat d’un terreny per donar aliments. A més, per crear camps de conreus cal arrasar espais salvatges. No obstant això, aquesta pràctica és necessària per a la subsistència humana, ja que dels aliments vegetals obtenim tots els nutrients que el nostre organisme necessita. Hem de conrear per sobreviure. També és cert que l’actual model d’agricultura industrial està devastant àmplies zones vitals per a la supervivència de l’ecosistema mundial, com ara l’Amazònia. Però la senyora Keith està obviant, per ignorància o per mala fe (o ambdues coses), i volem reiterar-ho, que la major part de l’agricultura mundial, actualment, no es destina a consum humà, sinó a la fabricació de pinsos per alimentar els animals explotats en ramaderies. És l’anomenada “agricultura animal”, la devastació mediambiental és extremadament agressiva. Per aquest motiu, moltes entitats ecologistes assenyalen que, per poder preservar el medi ambient, cal que la població mundial consumeixi menys aliments d’origen animal i basi la seva dieta en productes d’origen vegetal. Per descomptat, oferim les nostres fonts d’informació (cosa que la senyora Keith no fa en cap moment). Cal recordar que els pinsos ramaders es fabriquen, fonamentalment, amb soja centreamericana i amb cereals africans, i que a causa d’això, la producció de carn està íntimament lligada a la fam que es dona en països pobres (qüestió que la senyora Keith sembla desconèixer, o bé que obvia deliberadament, i que desenvoluparem més endavant).

Actualment, la ramaderia (tant per la despesa en recursos del manteniment del bestiar com per la ja esmentada agricultura animal) està provocant la saturació de les terres i l’esgotament dels recursos hídrics del planeta (http://www.worldwatch.org/peak-meat-production-strains-land-and-water-resources-1) i (https://academic.oup.com/bioscience/article/54/10/909/230205), ja que la despesa en aigua només per produir vegetals per a consum humà és menor que la despesa en aigua per produir vegetals que alimentin el bestiar, a més de l’aigua que ha de consumir aquest bestiar. També està afectant seriosament a la biodiversitat: la ramaderia és la principal responsable de l’extinció d’espècies silvestres (http://www.sciencemag.org/news/2015/08/meat-eaters-may-speed-worldwide-species-extinction-study-warns).

Seguim? La ramaderia també emet més quantitat de gasos d’efecte hivernacle que els transports (http://www.fao.org/newsroom/en/news/2006/1000448/index.html), ja que a més de tot el emès per l’agricultura animal, cal sumar-li el metà que produeix el bestiar.

La pràctica ramadera és, a més, la principal causa de la destrucció de l’Amazònia (http://archivo-es.greenpeace.org/espana/es/reports/impacto-de-la-ganader-a-en-la-2/), no només perquè requereix enormes hectàrees per a pasturatge, sinó perquè la majoria de pinsos ramaders es fabriquen, entre altres coses, amb soja conreada en aquesta zona del planeta. La senyora Keith va arribar a afirmar que la soja es conrea per a les persones veganes. No entenem com tantes persones poden prendre seriosament a algú que afirma tals barbaritats. No hi ha tanta gent vegana com per haver de conrear soja arrasant l’Amazònia. De debò la senyora Keith no veu que això no quadra per enlloc? Suposant que la soja es produís específicament per al col·lectiu vegà … ¿abastir de soja a menys d’un 1% de la població mundial requeriria desforestar l’Amazònia? Senyora Keith: tan ignorant creu que és el seu públic?

Per tot això, adoptar una dieta pobra en aliments animals (i, per tant, en major mesura una totalment lliure d’ells) és beneficiós per al medi ambient, ja que estalviem aigua, alliberem terra cultivable, reduïm l’emissió de gasos d’efecte hivernacle (metà, CO2, òxid nitrós, amoníac, etc.), i la generació de residus (com els purins, que contaminen les reserves d’aigua potable), etc: https://link.springer.com/article/10.1007/s10584-008-9534-6, https://www.nature.com/articles/ncomms11382, https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/24898222.

En conclusió, seguir una alimentació vegetariana estricta és perfectament sostenible i, a més, és més beneficiosa per al medi ambient que les actuals dietes riques en productes animals, ja que requereix de menys aigua, menys terra conreada, emet menys gasos d’efecte hivernacle i genera menys residus (està exempta de purins). Segons un recent estudi (https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC5522483/), abandonant la carn, els làctics i els ous, disminuïm les nostres emissions de CO2 diaris de 4 kg a 2,25 kg, l’aigua consumida diàriament de 3,1 kl a 2,1 kl, i reduïm la terra cultivable explotada diàriament de 25 m2 a 15 m2. Repetim: això diàriament. Imaginem anualment.

Fins i tot la ramaderia extensiva, en estar dedicada a proveir el mercat, és una de les causes principals de degradació ambiental, ja que necessita una enorme extensió de terra per mantenir una productivitat adequada (https://es.mongabay.com/2017/01/la-ganaderia-extensiva-esta-acabando-los-bosques-colombia/). De totes maneres, encara que existís algun model de ramaderia hipotèticament sostenible mediambientalment, seguiria sent èticament inacceptable, perquè la ramaderia mai és ètica, ho hem explicat abans. Una alimentació vegetariana estricta és ètica i sostenible, i aquesta ha de ser l’opció alimentària que una persona ha de triar si vol ser congruent amb l’Ètica.

4) JUSTÍCIA SOCIAL I FAM

En el punt anterior ja vam demostrar que l’impacte ecològic d’una alimentació vegetariana estricta és moltíssim menor que l’impacte ecològic d’una alimentació no vegetariana. Així mateix, l’alimentació vegetariana és moltíssim més eficient. Ja en 1965, es va publicar el llibre “Proteins: Their Chemistry and Politics”, en què el Dr. Aaron M. Altschul assenyala que, en unitats calòriques per hectàrea, una alimentació a base de cereals, verdures i llegums pot alimentar un nombre d’humans vint vegades més gran que una alimentació a força de carn. Per tant, adoptar una alimentació vegetariana estricta és necessària per reduir els danys i l’esgotament del medi ambient, del qual depenen per subsistir els humans més pobres, i certament tots nosaltres.

La senyora Keith diu en la seva entrevista que “Els vegans t’ofereixen un model perfecte: només cal canviar un factor tan elemental com la dieta i solucionarem els problemes d’aquells que moren d’inanició”… Si algú està morint d’inanició ¿la senyora Keith no veu que aquest és el problema d’aquesta persona? A quins altres problemes es refereix? … Hi ha humans que moren d’inanició perquè no tenen diners per comprar prou menjar, ni propietats per intercanviar-les per aquest. Per tant l’origen de la fam és econòmic i, conseqüentment, és un problema polític; tant de la política d’aquests països empobrits, com de les polítiques de la comunitat internacional. La Política són normes socials que han d’estar basades en l’Ètica, sí, aquesta Ètica que rebutja la senyora Keith i la majoria de la societat. Per aquesta raó no es fan polítiques efectives contra la fam, sinó efectives per al benefici econòmic d’uns pocs, per això es permet que “morin” (realment són assassinats) humans per inanició, les vides dels quals a molts els importen tant com els importen les vides dels animals no humans que són víctimes del consum: res.

Les societats humanes actuals donen prioritat a l’alimentació dels animals explotats en les granges, sobre l’alimentació dels humans pobres que moren de fam. Això passa per una pura qüestió de benefici econòmic, ja que aquest és el que regeix les societats liberals i el seu sistema econòmic capitalista.
Però és molt important adonar-se que el problema de la fam no és només econòmic, sinó també de disponibilitat de recursos. No serveix de res tenir diners si no hi ha prou per a tots… Vivim en un món amb uns recursos finits i que depenen del clima. Quan l’oferta d’una matèria primera escasseja, els preus d’aquesta es disparen i només els més benestants poden comprar-la. Això mateix és el que passa amb els preus dels cereals i de la soja.

En el punt anterior ja hem demostrat que la raó de l’elevat consum de cereals i de soja és de la producció de pinsos per alimentar els milers de milions d’animals que són explotats per produir carn, llet i ous. El problema de l’elevada demanda de cereals i de soja es complica amb l’especulació dels preus d’aquestes matèries primeres i es converteix en catàstrofe humanitària quan arriba una sequera, ja que es redueix l’oferta i llavors els preus dels aliments pugen encara molt més. La conseqüència d’això és que els humans més pobres no tenen prou diners per comprar la quantitat de cereal que necessiten per sobreviure i per tant “moren” de fam. Llavors a la televisió ens “informen” de les “fams” que hi ha a l’Àfrica, com si el consum de carn en els països rics no tingués res a veure amb això. Com és lògic, aquest problema es reduiria enormement si s’adoptés massivament una alimentació vegetariana estricta, ja que hi hauria molta menys demanda de cereals, de manera que els preus baixarien molt i ja no seria tan fàcil especular amb ells. Res d’això explica la senyora Keith en la seva entrevista.

L’any 2002, l’economista Jeremy Rifkin en un article titulat “Ante una auténtica crisis alimentaria global” (https://elpais.com/diario/2002/06/10/opinion/1023660008_850215.html) ens advertia que els hàbits alimentaris d’Occident (basats en aliments d’origen animal) eren una de les causes de les terribles fams africanes. La terra d’Àfrica és treballada per africans, però és propietat d’empreses multinacionals occidentals, que són les que venen totes aquestes tones de gra etíop, moçambiquès, etc. a altres empreses perquè fabriquin el pinso destinat a engreixar els animals que s’exploten i maten als països rics per produir carn (destinada a aquests països rics, no els pobres). Ens deia el propi Rifkin: “És terrible que un 80% dels nens famolencs al món visquin en països amb excedents alimentaris, la majoria en forma de pinsos per a animals que, al seu torn, només seran consumits pels més rics”. Per aquesta mateixa raó, Phillip Wollen va afirmar en un dels seus millors discursos (https://youtu.be/nhnWB4heVHs) que “menjar carn és donar una bufetada a la cara d’un nen africà famolenc”.

Al final de l’entrevista, la senyora Keith reconeix que “El problema real és que, potser, som massa éssers humans” i que això portarà a la civilització humana al col·lapse. Estem d’acord que la població humana hauria de ser molt menor que els 7.623.000.000 d’humans (i creixent) que hi ha a la data en què es publica el present article, però aquest és un altre problema que podem abordar en una altra ocasió. La veritat és que hi ha massa humans i per tant, mentre busquem una solució per això, aquests han de produir el menor impacte possible al medi ambient per així perjudicar el menys possible als altris. Ja vam veure que, pel que fa a l’alimentació, el menor impacte mediambiental s’aconsegueix mitjançant una alimentació vegetariana estricta, que és l’única proposta realista i ètica.

No fa tants anys, al juny de 2010, el diari «The Guardian» va publicar un article titulat “UN urges global moure to meat and dairy-free diet” en què el que s’advertia que «un canvi global cap a una dieta vegana és vital per salvar el món de la fam, l’escassetat de combustible i els pitjors impactes del canvi climàtic ». L’article fa referència a un informe de l’ONU titulat “Assessing the environmental impacts of consumption And production. Priority Productes i Materials “, publicat aquell mateix any. Aquest informe de l’ONU ens adverteix que “S’espera que els impactes de l’agricultura augmentaran substancialment a causa del creixement de la població i al creixent consum de productes d’origen animal. A diferència dels combustibles fòssils, és difícil buscar alternatives: la gent ha de menjar. Una reducció substancial dels impactes només seria possible mitjançant un canvi substancial en l’alimentació a tot el món, lluny dels productes d’origen animal.” La conclusió és clara: el consum de productes d’origen animal augmenta l’impacte negatiu de l’agricultura. La solució també és clara: hem de deixar de consumir productes d’origen animal per reduir aquest impacte. Prengui nota, senyora Keith, i deixi de ser una irresponsable.

Qui estigui interessat en la relació carn-fam pot trobar més dades en l’article “El veganismo no ayuda a reducir la pobresa“, que és actualitzat periòdicament.

5) ANNEX BIBLIOGRÀFIC: https://www.facebook.com/serassuvoz/posts/1790053177699259

Article també disponible en https://www.respuestasveganas.org/2018/07/respuesta-lierre-keith-entrevista-veganos-trampas-mito-vegetariano.html?m=1

652

Angry Bird ja és a la seua nova llar. Allà estarà envoltat dels seus, veurà totes les matinades i respirarà l’aire pur de la muntanya amb la seguretat i confiança del seu colomar, una meravella amb una bonica porta de fusta sempre oberta, que cada dia li dirà que és lliure d’eixir i de tornar a entrar a retrobar-se amb el seu menjar i el seu raconet. Allà serà qui ha de ser i mai hauria pogut ser a dins de la gàbia més gran que poguérem trobar, sempre tancat i sempre a soles.

És un colom enorme. La primera vegada que el viu estava lluny de mi. Quan la gossa Olaia el trobà i ell estengué les ales per a intentar fugir, pensí que era un ànec dels que es refugien al xicotet aiguamoll proper. L’enorme ferida oberta que tenia a l’esquena i les seues plomes tallades, a més del dolor, la fam i el cansament, no el deixaven volar. Sort que l’Olaia no porta el seus nervis i la seua curiositat més enllà d’olorar i mirar.

Les plomes remeres de les ales són, juntament amb les timoneres de la cua, les plomes de vol de les aus. Són llargues i resistents, i les d’Angry tenen una canya molt forta i, a la vegada, molt lleugera, plena d’aire. Són molt distintes a les plomes xicotetes i lleugeres que li cobreixen el cos. Les de les ales de l’Angry estaven tallades quasi per la meitat, amb una forma recta per a que no volara. Per sort, les acabarà canviant per unes de noves i, aleshores, podrà volar de nou.

No sabem qui l’atacà, si una rapinyaire, una gavina, un gat… Tampoc sabem com és que un colom que no pot volar, perquè algú no volia que volara, acabà allà i així. No sabem com és que aconseguí sobreviure. L’haguérem d’alimentar amb boletes de pinso molt i mullat, i donar-li l’aigua amb una xeringa. Només tardà tres dies en menjar i beure a soles, i en unes poques setmanes no quedava res d’aquella ferida tan lletja. I començà a ballar cada vegada que entràvem a la seua habitació, amb el pap completament unflat i les plomes del coll alçades com si fóra un cap guerrer.

Pel que sembla, pertany a una de les moltíssimes races del que anomenen coloms de raça, “ornamentals” o, fins i tot, “de fantasia”[1]. Per suposat, no existeixen a la natura, són encreuaments creats pels éssers humans a partir d’unes poques races primigènies, també creades pels humans per a explotar-les amb determinats usos, principalment com a missatgeres, per a engreixar-les i menjar-se-les o per a la caça. En aquest cas, eren utilitzades per a alimentar i entrenar rapinyaires, com a esquer o, directament, com a arma de caça. Hom sempre ha ensinistrat coloms de qualsevol sexe per a aprofitar el seu festeig, ja que podien atraure coloms salvatges al colomar que, així, es capturaven amb facilitat.

Ara, com passa amb les races de gossos i els seus pedigrís, son majoritàriament capricis, hobbies i negocis. Existeixen campionats i exhibicions, on els criadors i aficionats (com sempre, és difícil trobar dones fent tot això) mostren els seus candidats i parlen de les seues tècniques de cria a la recerca del “colom perfecte”, dins dels estàndards de raça. Així, multipliquen els encreuaments d’individus amb “tipus fiables” i, arribat el cas, recorren a la consanguinitat per a mantindre i reforçar determinades característiques i “tipus”, tot aprofitant el que consideren com a individus forts.

Només a Europa, estan reconegudes més de 400 races distintes, múltiples variants a partir d’una gran diversitat de característiques i formes, que la nostra veterinària anomenà “mutacions”. Varien les alçades, les grandàries i els pesos dels animals. Varia la forma, la mida, l’amplària o la llargària del cap, del bec, de les carúncules nassals, dels paps, dels colls o de les potes. Varien enormement els plomatges i, encara més, les seues coloracions. Poden haver-hi animals amb viseres i dobles viseres de plomes sobre els ulls; també poden haver-hi “melenes” de plomes al voltant del coll, fent efectes com de bufanda o d’abric de pells; n’hi ha de coloms que poden tindre les potes completament emplomades, fins a tapar els dits i les urpes.

Totes aquestes races, han estat subdividides en 10 grups. Entre les que inclouen més diversitat, estan les que es caracteritzen pel seu gran pap, sempre unflat i arrodonit. Entre les de “tipus gallina” està la raça més criada al món: la Modena. Solen ser molt grans, desenvolupades a partir de races criades per a la producció càrnia. La seua “parada” (postura natural) amb el seu cos curt i el seu coll llarg, fa que semblen gallines xicotetes.

Els coloms de color, que també agrupen més de 80 races, combinen una gran diversitat d’aquests i, amb la combinació dels de les diferents plomes, poden fer dibuixos uniformes o geomètrics (sobre tot, a les ales). En els d’estructura allò que es busca és la seua parada, però també es desenvolupen elements característics com cues de paó o enormes viseres i còfies. Passa el mateix amb els coloms de forma, on la parada es combina amb característiques formes del cap, del bec o de les potes.

Dels grups amb menys diversitat de races, destaquen el dels coloms carunculats que, òbviament, cerca el desenvolupament deforme de les carúncules nassals, sovint en creixement permanent durant tota la vida de l’animal. Altra horrible deformitat és el dels coloms encorbatats, amb becs que es prolonguen des dels front cap a baix, sense cap angle, i que sovint són pràcticament inexistents.

Finalment estan les races caracteritzades per qüestions no relacionades amb el seu aspecte, malgrat que ja no es crien per a altra cosa que per a l’exhibició. Els coloms tambors reben el seu nom d’un parrup molt característic: el cant d’aquests coloms recorda el so d’un tambor. Per la seua banda, els coloms de vol alt poden arribar a ser un diminut punt en el cel, si és que alguna vegada els deixen volar. Destaquen els coloms voltejadors que, mentre volen, es deixen caure a pes mort i donant giravoltes, com si un caçador les haguera abatut, abans de recuperar el vol normal (que també pot incorporar més giravoltes). Fins i tot hi ha una raça, d’origen nord-americà, que perd la capacitat de volar als 6 mesos i que fa tot això per terra, mentre corre i camina.

Com sempre, allò més terrible és el que amaguen les aparences, els espectacles o les bones paraules dels criadors. Les deformitats generades per algunes d’aquestes races impedeixen els individus alimentar les seues cries i obliga a utilitzar coloms dida. Això passa especialment entre les races de bec quasi inexistent i entre les de pap gran, que també es poden distendre i deformar encara més, fent que els animals se’ls xafen. Les que tenen llargues plomes a les potes poden trencar els seus ous o tirar-los dels nius, i per això se les tallen abans de la posta. Les viseres de plomes poden arribar a tapar completament els ulls dels individus.

Els criadors, per a mostrar els seus gran coneixements i tècnica, les manipulen i les ensenyen sense cap problema per a immobilitzar-les entre les seues mans, que mouen de forma nerviosa amunt i avall. Immobilitzen les seues potes agafant-les entre els dits, els posen la mà sobre el cap, mouen els dits davant dels seus ulls o les giren bruscament i, cap per avall, per a estirar del seu bec i mostrar els paps o els colors dels plomatges. També els podem veure utilitzar punters de fusta i altres objectes per a assenyalar característiques d’animals engabiats, sempre tensos i tristament habituats a totes aquestes manipulacions.

Les preparen per a concursos i exhibicions amb tota classe d’instruments, amb les que manipulen becs, ungles i plomatges. Amb tisores tallen plomes i generen efectes estètics artificials com, per exemple, el d’eliminar les de determinats colors que estan intercalades entre les del dominant al pap o a la resta del cos. També fan servir llimes i tallaungles amb les que manipulen les formes dels becs, arribant a cercar simetries perfectes. Durant aquestes manipulacions, també utilitzen instruments immobilitzadors fabricats específicament o coses com un mitjó amb la punta tallada, que posen als animals com si fóra un jersei per a immobilitzar les seues ales.

La majoria de coloms de raça es passen la vida tancats al seu colomar i, en el cas dels de races que tenen el vol, la solta i el festeig com a raó de ser, no deixen de patir una llibertat limitada i permanentment vigilada, sotmesa a treballs forçats. Com passa sempre amb totes aquestes pràctiques, la cria és generadora de negoci, de transaccions i compra-vendes que sovint són capricioses, compulsives. I, al voltant de tot això, estan els negocis dels estris com colomers, gàbies i altres instruments, a més de la farmacèutica, la veterinària o l’alimentació específica, que també generen investigació amb animals infectats amb malalties per a provar l’eficàcia de complements alimentaris o de medicaments.

I com també passa sempre amb tots els animals utilitzats i explotats, encara més en el cas dels que han de presentar unes característiques molt concretes, són víctimes permanents de la selecció i el descart. Els criadors, a dins d’immaculats colomars que han preparat per a les visites, poden arribar a parlar amb fredor de l’eliminació “qualitativa i severa” d’individus per a tindre cura dels estàndards de les races. En casos com el dels coloms d’escut, eixos que han de presentar dibuixos molt uniformes per la combinació dels colors de les plomes a les ales, aquest descart por arribar fins al 80 i 90% dels animals.

Aquesta pogué ser la vida de l’Angry Bird. Potser que fóra un d’aquests descarts, en algun lloc on els abandonen a la seua sort en lloc de matar-los. I potser que escapara accidentalment, lliurant-se de tot el procés que l’havia de convertir en un aspecte, una parada, una grandària i un gran pap que ensenyar cada vegada que estaves amb ell. Ara és on tot això no té cap importància, perquè ell no és ni una imatge, ni una foto, ni una fita més en el palmarès de cap criador.

Angry no és una fantasia ni un ornament, i és molt més que un colom de raça. Ell és un individu únic, diferent a tots els altres, siguen de la raça o de l’espècie que siguen, mai millor que ningú i sempre tan bo com qualsevol. Té moltes ganes de viure, i és el que farà fins al seu últim dia. Volarà, sense condicions ni vigilàncies, sense aprofitaments ni usos, i sempre tindrà eixa bonica porta de fusta oberta per a tornar a casa.

——-

[1] La major part de la informació s’ha tret del documental Palomas ornamentales y de raza (2004). És una pel·lícula promocional dels pinsos per a coloms de Versele-Laga, empresa amb seu a Deize (Flandes Oriental, Bèlgica). Està disponible a YouTube, divida en 9 parts:

—————————————

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

438
Laura Fernández:
Laura Fernández

Xerrada de Laura Fernández sobre l’impacte de les imatges com a catalitzador d’un canvi en la nostra consideració cap als altres animals. La Laura va participar en les jornades “Nuevos retos y estrategia en defensa de los animales” organitzades per El Hogar Animal Sanctuary durant el passat 17 de desembre de 2017. TVAnimalista va estar present i va enregistrar algunes ponències.

24296547_1679694598761757_2593936392350542072_n

A prop de Hawaii, cada any centenars de balenes Humpjack, es retroben. Són cetacis polígams i la congregació de mascles espera ansiosa el senyal d’una femella que amb cop d’aletes sobre la superfície del mar, indiqui la seva disposició a l’aparellament. Com una exhalació, masses de carn i greix bussegen a 32 km/h per enfrontar-se i enlluernar a la femella, que escollirà al del seu grat. La cursa és violenta i en alguna ocasió mortal. S’empenyen, es cuegen, es trepitgen amb virulència, perseguint durant hores a la femella, la qual mesura també així en ells la seva resistència. Finalment la femella s’allunya amb un escollit, deixant un grup de mascles esbraveïts. Llavors ells comencen a acariciar-se entre si amb dolçor, amb una tendresa amorosa que contrasta amb la violència amb què es maltractaven anteriorment. Semblen demanar perdó mútuament per tot aquest maltractament.

El veganisme és una manera de demanar perdó, la reacció lògica de la indivídua sana davant l’espant de la mort prematura. No hi ha més extremisme que acceptar que degollar, esclavitzar, orfanar, violar, torturar i assassinar a algú sigui justificat d’alguna manera. El veganisme no és mirar l’animal matat, sinó ser ell, i morir-se una mica en cada innocent, veure la pròpia mort en un mirall sagnantment injust. Allò anormal, allò malalt, és veure a les altres com a menjar, sexe o diversió. El veganisme és una postura de mínims. El veganisme -és a dir, la consideració ètica de les altres espècies animals com a beneficiàries de drets fonamentals de vida, llibertat i integritat física i psíquica- comporta lògicament la seva dieta (com aspectes diferents però sinèrgics d’una mateixa actitud), que cal normalitzar i traslladar a tots els aspectes de la societat, amb arguments progressistes, ecologistes, de salut…, sempre sota el paraigua de l’ètica com a motor. El veganisme proposa una societat basada en la cultura del respecte i la igualtat, un parèntesi en la inèrcia brutal històrica, basada en piràmides, socialització de pèrdues o utilitarisme, dins el qual el valor de la vida s’alça, partint d’una vessant sensocentrista, però amb principis de precaució per a altres formes de sensibilitat que desconeixem (animals no humans sense sistema nerviós central).

La definició més exhaustiva de veganisme seria “obrir les mans”, deixar decidir sobre les seves vides a les esclaves que capturem, i passa el mateix amb el feminisme. Des de la corrupció que suposa la seva “domesticació” (una megalomania que sosté la idea que la nostra espècie ha aconseguit sotmetre els milions d’anys de genètica de les evolucions i cultures animals), fins al trasbalsat dogma que la resta de faunes depenen de nosaltres. La idea de la veganocràcia, d’un món vegà en el sentit més ampli, pretén desfotetitzar el concepte del veganisme com a simple dieta, encara que sigui important parlar de dieta perquè és responsable de la quasi totalitat dels assassinats de no humanes, el veganisme és respecte inter i extraespecífic, la dieta és la conseqüència d’aquest respecte.

Una cita o una poesia no canvien el món, la literatura no emmuralla el pas d’allò bast ni de l’insolent avanç de l’estupidesa; però una cita o una poesia, com una espurna o una transgressió, poden obrir una porta i començar un corrent d’aire el qual -en el marc d’un pensament crític-, detoni una revolució. No cal témer a les paraules, són mers fonemes invertebrats, les paraules no són res, sinó els gestos que d’elles emanen. En aquests temps que corren, on vam arribar a la cimera de la crueltat contra les altres persones animals, el gest del “no vull”, -desembrollant amb això les mans entorn a l’animal capturat-, ja és revolucionari i humanista. Cal compromís, crit, protesta… però abans de res obrir les mans, apuntar-se al penya-segat de la lucidesa, per contemplar l’espectacular vista d’un paisatge ample, curiós i bonic. Res més excitant i temible que algú pensant críticament. No n’hi ha prou amb provocar, ni amb saber, sinó gestionar la informació amb astúcia i honradesa, amb objectivitat i bondat, sense defensar els propis privilegis, com acostumem. Això és el millor d’un ésser humà.

La bondat, l’altruisme i la justícia són les formes més elevades d’intel·ligència. Qui entén l’esclavitud i la mort prematura com dolentes, entén el veganisme. Si el veganisme és massa radical, llavors què és degollar una vaca i veure-la dessagnar-se asfixiant-se penjant d’una pota?. No requereix més diners, no requereix activament i dràsticament canviar la pròpia vida, ni passar hores tan sols fent proselitisme, simplement renunciar als assassinats i les agonies per a un caprici. El carnisme és un caprici de persones cruels i mandroses, addictes a no renunciar, a voler-ho tot i a qualsevol preu.

Encara no he salvat tantes persones com m’he menjat, però deixar de menjar-les només deté la matança simbòlicament. Queden els deutes per saldar. Per això hi ha l’activisme. Neutralitat, mai, la neutralitat és un altre dels noms del feixisme. El preu del pensament crític és la soledat, però al mateix temps les millors selectes companyies. La maduresa de l’activista consisteix a aconseguir utilitzar el dolor com a eina i no com a arma. Vivim en l’edat mitjana en el nostre tracte als animals així que l’alternativa a explotar animals és deixar de fer-ho, com l’alternativa a violar nenes és deixar de fer-ho. Tots els símils carnis actuals -com les nines sexuals amb formes de nena- només dirigeixen la societat a recanalitzar les disfuncions i les addiccions amb l’objectiu de no renunciar a satisfer-les, encara que ajudin. És el triomf incontestable del patriarcapitalisme, aconseguir una prostitució alegre, uns capricis tòxics diagnosticats com a saludables i moderns i l’absurda idea que el poder de voluntat de l’ésser humà no pot simplement deixar de causar víctimes. El veganisme i el patriarcapitalisme són incompatibles entre si perquè el patriarcapitalisme és el sistema responsable de l’assassinat de milions de persones humanes i de milers de milions de persones no humanes. Pensar que el patriarcapitalisme “vegà” va a salvar-nos és tan absurd com resar a Déu perquè et toqui la loteria. L’avanç imparable de la dieta vegana pot semblar que hauria de tenir una repercussió cada vegada mes important en la societat, però el nombre de víctimes creix exponencialment en sentit contrari, és a dir, que si es duplica el nombre de persones que porten una dieta vegana, es triplica el nombre de no humanes assassinades. La culpa d’aquesta antítesi matemàtica la té el capitalisme, és clar, per això no podem basar la dieta vegana en una mera qüestió consumista. L’acceptació massiva del veganisme ha derivat en un veganisme de moda estructurat en QUÈ es menja i COM fer-ho, no centrat a destacar a QUI no es menja i en PER QUÈ no fer-ho. Els anomenats “sacrifici eutanàsic” i “per atordiment” són eufemismes dictats pel desig d’exculpar-se de les assassines, per no reconèixer a tota instància les conseqüències de la seva tasca. Modificant els termes, es crea un imaginari escenari benèvol que els atorga distància amb els seus crims i responsabilitat davant d’ells. Aquesta exculpació abasta no només a qui planeja i executa els crims, sinó també a qui es beneficia d’ells, la consumidora.

A la lluna precisa, en el corrent adequada de la nit perfecta, milions de coralls alliberen trilions d’ous i tones d’esperma en el gran escull de corall australià. És la bogeria de la vida com una tempesta. Durant les guerres i els episodis de matances massives la gent segueix parint-le filles a l’horror, condemnant a una mort gairebé segura ¿per què?. En els camps nazis, en les guerres, en les dictadures sagnants… hi ha molts exemples. Parir és la resposta intestinal més animal existent, el punyent desig de la vida, crua, desesperada, ubiqua, que desafia a la mort de l’única manera que sap. Els animals responem amb vida quan tot el que ens envolta és mort ¿quina altra resposta més bella i lògica podem esperar de la dinàmica evolutiva?. La intuïció és el material de construcció dels absurds, però també de les genialitats i un món nou no pot construir-se amb les velles estructures, sinó sobre les seves cendres.

———————————–

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

LA PLOMA

303
A la xarrada de les II Jornades Veganes de Benissa, haguí de passar massa ràpidament per damunt d’eixa patètica masculinitat que s’amaga darrere de...

NUTRICIÓ

3662
A la TVAnimalista estem d'estrena, nou programa de receptes veganes a càrrec de la cuinera Zaraida Fernández i des de la seva cuina. A través...