71
Laura Fernández:
Laura Fernández

Xerrada de Laura Fernández sobre l’impacte de les imatges com a catalitzador d’un canvi en la nostra consideració cap als altres animals. La Laura va participar en les jornades “Nuevos retos y estrategia en defensa de los animales” organitzades per El Hogar Animal Sanctuary durant el passat 17 de desembre de 2017. TVAnimalista va estar present i va enregistrar algunes ponències.

24296547_1679694598761757_2593936392350542072_n

A prop de Hawaii, cada any centenars de balenes Humpjack, es retroben. Són cetacis polígams i la congregació de mascles espera ansiosa el senyal d’una femella que amb cop d’aletes sobre la superfície del mar, indiqui la seva disposició a l’aparellament. Com una exhalació, masses de carn i greix bussegen a 32 km/h per enfrontar-se i enlluernar a la femella, que escollirà al del seu grat. La cursa és violenta i en alguna ocasió mortal. S’empenyen, es cuegen, es trepitgen amb virulència, perseguint durant hores a la femella, la qual mesura també així en ells la seva resistència. Finalment la femella s’allunya amb un escollit, deixant un grup de mascles esbraveïts. Llavors ells comencen a acariciar-se entre si amb dolçor, amb una tendresa amorosa que contrasta amb la violència amb què es maltractaven anteriorment. Semblen demanar perdó mútuament per tot aquest maltractament.

El veganisme és una manera de demanar perdó, la reacció lògica de la indivídua sana davant l’espant de la mort prematura. No hi ha més extremisme que acceptar que degollar, esclavitzar, orfanar, violar, torturar i assassinar a algú sigui justificat d’alguna manera. El veganisme no és mirar l’animal matat, sinó ser ell, i morir-se una mica en cada innocent, veure la pròpia mort en un mirall sagnantment injust. Allò anormal, allò malalt, és veure a les altres com a menjar, sexe o diversió. El veganisme és una postura de mínims. El veganisme -és a dir, la consideració ètica de les altres espècies animals com a beneficiàries de drets fonamentals de vida, llibertat i integritat física i psíquica- comporta lògicament la seva dieta (com aspectes diferents però sinèrgics d’una mateixa actitud), que cal normalitzar i traslladar a tots els aspectes de la societat, amb arguments progressistes, ecologistes, de salut…, sempre sota el paraigua de l’ètica com a motor. El veganisme proposa una societat basada en la cultura del respecte i la igualtat, un parèntesi en la inèrcia brutal històrica, basada en piràmides, socialització de pèrdues o utilitarisme, dins el qual el valor de la vida s’alça, partint d’una vessant sensocentrista, però amb principis de precaució per a altres formes de sensibilitat que desconeixem (animals no humans sense sistema nerviós central).

La definició més exhaustiva de veganisme seria “obrir les mans”, deixar decidir sobre les seves vides a les esclaves que capturem, i passa el mateix amb el feminisme. Des de la corrupció que suposa la seva “domesticació” (una megalomania que sosté la idea que la nostra espècie ha aconseguit sotmetre els milions d’anys de genètica de les evolucions i cultures animals), fins al trasbalsat dogma que la resta de faunes depenen de nosaltres. La idea de la veganocràcia, d’un món vegà en el sentit més ampli, pretén desfotetitzar el concepte del veganisme com a simple dieta, encara que sigui important parlar de dieta perquè és responsable de la quasi totalitat dels assassinats de no humanes, el veganisme és respecte inter i extraespecífic, la dieta és la conseqüència d’aquest respecte.

Una cita o una poesia no canvien el món, la literatura no emmuralla el pas d’allò bast ni de l’insolent avanç de l’estupidesa; però una cita o una poesia, com una espurna o una transgressió, poden obrir una porta i començar un corrent d’aire el qual -en el marc d’un pensament crític-, detoni una revolució. No cal témer a les paraules, són mers fonemes invertebrats, les paraules no són res, sinó els gestos que d’elles emanen. En aquests temps que corren, on vam arribar a la cimera de la crueltat contra les altres persones animals, el gest del “no vull”, -desembrollant amb això les mans entorn a l’animal capturat-, ja és revolucionari i humanista. Cal compromís, crit, protesta… però abans de res obrir les mans, apuntar-se al penya-segat de la lucidesa, per contemplar l’espectacular vista d’un paisatge ample, curiós i bonic. Res més excitant i temible que algú pensant críticament. No n’hi ha prou amb provocar, ni amb saber, sinó gestionar la informació amb astúcia i honradesa, amb objectivitat i bondat, sense defensar els propis privilegis, com acostumem. Això és el millor d’un ésser humà.

La bondat, l’altruisme i la justícia són les formes més elevades d’intel·ligència. Qui entén l’esclavitud i la mort prematura com dolentes, entén el veganisme. Si el veganisme és massa radical, llavors què és degollar una vaca i veure-la dessagnar-se asfixiant-se penjant d’una pota?. No requereix més diners, no requereix activament i dràsticament canviar la pròpia vida, ni passar hores tan sols fent proselitisme, simplement renunciar als assassinats i les agonies per a un caprici. El carnisme és un caprici de persones cruels i mandroses, addictes a no renunciar, a voler-ho tot i a qualsevol preu.

Encara no he salvat tantes persones com m’he menjat, però deixar de menjar-les només deté la matança simbòlicament. Queden els deutes per saldar. Per això hi ha l’activisme. Neutralitat, mai, la neutralitat és un altre dels noms del feixisme. El preu del pensament crític és la soledat, però al mateix temps les millors selectes companyies. La maduresa de l’activista consisteix a aconseguir utilitzar el dolor com a eina i no com a arma. Vivim en l’edat mitjana en el nostre tracte als animals així que l’alternativa a explotar animals és deixar de fer-ho, com l’alternativa a violar nenes és deixar de fer-ho. Tots els símils carnis actuals -com les nines sexuals amb formes de nena- només dirigeixen la societat a recanalitzar les disfuncions i les addiccions amb l’objectiu de no renunciar a satisfer-les, encara que ajudin. És el triomf incontestable del patriarcapitalisme, aconseguir una prostitució alegre, uns capricis tòxics diagnosticats com a saludables i moderns i l’absurda idea que el poder de voluntat de l’ésser humà no pot simplement deixar de causar víctimes. El veganisme i el patriarcapitalisme són incompatibles entre si perquè el patriarcapitalisme és el sistema responsable de l’assassinat de milions de persones humanes i de milers de milions de persones no humanes. Pensar que el patriarcapitalisme “vegà” va a salvar-nos és tan absurd com resar a Déu perquè et toqui la loteria. L’avanç imparable de la dieta vegana pot semblar que hauria de tenir una repercussió cada vegada mes important en la societat, però el nombre de víctimes creix exponencialment en sentit contrari, és a dir, que si es duplica el nombre de persones que porten una dieta vegana, es triplica el nombre de no humanes assassinades. La culpa d’aquesta antítesi matemàtica la té el capitalisme, és clar, per això no podem basar la dieta vegana en una mera qüestió consumista. L’acceptació massiva del veganisme ha derivat en un veganisme de moda estructurat en QUÈ es menja i COM fer-ho, no centrat a destacar a QUI no es menja i en PER QUÈ no fer-ho. Els anomenats “sacrifici eutanàsic” i “per atordiment” són eufemismes dictats pel desig d’exculpar-se de les assassines, per no reconèixer a tota instància les conseqüències de la seva tasca. Modificant els termes, es crea un imaginari escenari benèvol que els atorga distància amb els seus crims i responsabilitat davant d’ells. Aquesta exculpació abasta no només a qui planeja i executa els crims, sinó també a qui es beneficia d’ells, la consumidora.

A la lluna precisa, en el corrent adequada de la nit perfecta, milions de coralls alliberen trilions d’ous i tones d’esperma en el gran escull de corall australià. És la bogeria de la vida com una tempesta. Durant les guerres i els episodis de matances massives la gent segueix parint-le filles a l’horror, condemnant a una mort gairebé segura ¿per què?. En els camps nazis, en les guerres, en les dictadures sagnants… hi ha molts exemples. Parir és la resposta intestinal més animal existent, el punyent desig de la vida, crua, desesperada, ubiqua, que desafia a la mort de l’única manera que sap. Els animals responem amb vida quan tot el que ens envolta és mort ¿quina altra resposta més bella i lògica podem esperar de la dinàmica evolutiva?. La intuïció és el material de construcció dels absurds, però també de les genialitats i un món nou no pot construir-se amb les velles estructures, sinó sobre les seves cendres.

———————————–

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

208

Xerrada d’Eze Paez sobre l’antiespecisme com a posició política. Paez es voluntari a Ética Animal i va participar en les jornades “Nuevos retos y estrategia en defensa de los animales” organitzades per aquesta entitat juntament amb El Hogar Animal Sanctuary durant el passat 17 de desembre de 2017. TVAnimalista va estar present i va enregistrar algunes ponències.

24296547_1679694598761757_2593936392350542072_n

589

Som animals sensibles. A l’emmalaltir d’una febre corporal de 42 graus de temperatura les proteïnes es deformen, desnaturalitzant els enzims, deixant de catalitzar funcions químiques vitals, la qual cosa ens aboca al col·lapse irreversible i la mort. Així mateix al revés, un organisme humà en hipotèrmia a partir de 2 graus menys, comença a alentir-se, es desorienta, delata semiinconsciència, falta de memòria, baixada de tensió, dilatació de pupil·les i mort tèrmica. Molts altres animals de sang calenta però, sobreviuen a diferències de temperatura de 60 graus. Respirem de 13 a 16 vegades per minut per oxigenar una sang que exigeix ​​de tal activitat, perquè d’una altra manera ens asfixiem i morim. Hi ha animals que viuen setmanes sense aigua, nosaltres el tercer dia sense hidratar el nostre cos, morim.

Som animals fràgils, de pell nua i delicada, amb tolerància i defenses pròpies cada vegada més minades per l’addicció a medicaments i un estil de vida tòxic. Els ossos pateixen la nostra verticalitat, posseïm vista mediocre, oïda maldestre, olfacte obtús, velocitat ridícula i unes capacitats de supervivència fora de la comunitat bastant disminuïdes, quan no nul·les. Fisiològicament som animals realment patètics i hem aconseguit sobreviure i prosperar gràcies al zel constant i la cooperació. Així com hem patit i mort gràcies a la competitivitat i els odis.

Som animals febles, però apliquem en el dia a dia la llei de la jungla i la violència, ens trenquem els cors, ens fem mal, ens barallem, ens insultem, causem i sentim indiferència per i de les altres. Mantenim desenes de guerres al món, fabriquem armes perquè les persones s’espedacin entre si, mines antipersona amb forma de joguina perquè els nens perdin braços i cames volent jugar-hi. Inventem banderes per poder fer això amb suposats arguments, religions d’enfrontaments i menyspreu, vam inventar pors més enllà de la nostra cautela imprescindible, deixant ofegar al mar a altres persones que només volien viure, perquè el nostre estil de vida va escurar els seus recursos en els seus territoris. Ens terroritzen les diferències i discriminem als que difereixen del nostre pensament, mesura i patró de totes les coses. Cridem perdedores a la gent a la qual el sistema econòmic -que van crear per a nosaltres i que vam abraçar sense badar boca-, no va poder suportar, acusem dels errors sense donar opció a reparar-los, o ens mantenim superbes i altives en els nostres, per no patir l’escarni públic o la falta d’aquesta macilenta autoestima que anem dia a dia tractant de mantenir. La societat dóna poder a les persones en la mesura que les necessita com a consumidores i només en aquest aspecte, la salut psíquica i física de cada individu no importa més que a un nivell financer o simbòlic. No ens cuidem, dividim a les persones en útils o inútils a les nostres perspectives o interessos, no valorem el patiment dels altres, ens ensinistren en la impassibilitat. La precaució natural ha derivat en neutralitat ferotge, la negligència per les altres (quan són elles les que condueixen els nostres tramvies i cusen les nostres sabates), la nostra fingida insensibilitat que deriva a un menyspreu i una discriminació més… afegida a les que ens presten les pors d’altres. La indolència, la desgana, la tebior pels afers comuns que no patim, però podríem patir en qualsevol moment perquè la vida són les nostres circumstàncies i un compendi de sort, justícia i destresa a parts iguals. La societat és displicent, desafectada mol·lecularment, com el tumult que es disgrega quan es declara un incendi. Senyoregen el desamor, el desdeny, la fredor i la mandra que puguin fastiguejar la nostra zona de confort.

Estimem a les persones en funció dels avantatges que obtenim d’ella i no pel que és en si cadascuna, pels seus mèrits propis; és un amor que rendibilitza la relació i la condiciona a la recicprocidad i l’egolatria. Disculpem en les altres aquells defectes que compartim, però som intransigents amb aquells dels quals estem exemptes, com si nosaltres mateixes fóssim l’exemple a seguir. Especegem a éssers innocents per obtenir-ne els seus més íntims sucs, parts del seu cos o el seu cos sencer, simplement per gaudir una caprici. Ens causa mandra entendre altres realitats quan molts canvis hem de fer-los soles, fins que un dia la comunitat els adopta. Ens dol la civilització, i diem que l’occidental té pros i contres com anomenem sort al fet que ens atropelli una ambulància. Però el que sabem està limitat al que sabem.

Viure és absurd, tant com morir. Però l’absurd és l’únic que tenim. Si un gos sembla pesat en demanar afecte, hem de recordar que és per la grandària del seu cor, pur i natural per més que l’anomenem “domesticat”. L’obsessió malaltissa de mostrar una naturalesa dividida en menjar-ser menjar, prové d’una mentalitat capitalista, on l’èxit o el fracàs són els dos únics camins. L’èxit serà premiat per la dubtosa glòria de la depredació, i el fracàs serà l’ostracisme, la solitud, la impopularitat o l’anonimat de la mort prematura. Un sistema binari típicament miop que fa veure la vida en blanc i negre. Amb dos únics prismes. La fal·làcia de la supervivència de la més forta es desmenteix en la societat, on sobreviu per la sort, els rols socials o la manca d’escrúpols, perquè lamentablement la maldat pot ajudar a sobreviure en una favela, on la genialitat en matèria científica és inútil, atès que no hi ha possibilitats per exercir-la, i on l’imperatiu és trobar menjar.

¿Viatjaríem tant si no tinguéssim a qui dir on vam anar o a qui mostrar les fotos del viatge? Compraríem tanta roba si ningú pogués apreciar la nostra vanitat?. Vivim vides que giren entorn a l’aspecte de les coses i ens considerem coses estètiques. Hem relegat l’essencial, emetent opinions segons la nostra por i no segons l’objectivitat. En tot cas patim la cultura de la violació patriarcapitalista, la qual mitjançant força bruta i no arguments massacra bilions d’animals no humans, per engreixar aquest ego immisericorde, injust i epicuri, tractant estèrilment, per altra banda, de satisfer una gana que el sistema i la mesquinesa col·lectiva s’encarreguen que sempre sigui insaciable.

No obstant això, quan les vulneracions que cometem contra les altres es tornen contra nosaltres, plorem previsiblement.

Som animals sensibles, i no podem basar la societat en la desatenció dels problemes fonamentals i l’empatia, per això la doctrina de la manca d’escrúpols és un luxe que no hem de permetre’ns. Estem condemnades biològicament a la cultura de la cura, a la civilització dels manyacs i les carícies, de la independència autonòmica de cada individu però en una comunitat global. I no hi ha argument vàlid que pugui col·locar un tret on havia d’haver un petó. Som animals delicats, però els governs inverteixen la nostra feina i impostos en armament i alçat de fronteres de tota mena, en enfortir la por covarda disfressada de fanfarroneria del mascle patriarcal, mantenint el terrorisme capitalista i especista. El malbaratament material i energètic sempre té un cost mediambiental o personal. Algú paga el barat, el nostre turisme lúdic, i tots els nostres drets no poden passar per eliminar els d’altres. És això tot el que ens ha ensenyat la nostra fragilitat durant centenars de milers d’anys?. Sabem el que ens fa mal i castiguem a les altres amb aquest dolor… convençudes que aquesta nafra no tornarà a nosaltres algun dia.

Podem fer-ho millor, d’això va la nostra espècie i d’això l’humanisme, d’apartar el antropocentrisme perquè la lògica de l’ésser triomfi sobre la del mercat. Podem crear cultures de diàleg, espais de comprensió mútua basats en la vida, en la nostra inestable verticalitat, en els nostres trenta-sis graus i mig, en l’onatge perfecte del desig de la vida. Totes volem viure, aquest és l’únic precepte entorn del qual construir societats sòlidament fràgils, com nosaltres, perquè les que creem estan plenes de víctimes, silencioses i invisibles a la nostra egolatria, després concertines i murs d’escorxadors, amagades en decrets llei i veredictes sagnants, i perquè sabem bé que en aquest prat, totes les flors són necessàries.

——————————————–

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

241

Les Jornades Felines Europees són unes activitats divulgatives en què persones expertes en comportament, veterinària o benestar felí aporten les últimes novetats del seu àmbit. TVAnimalista, com cada any, va gravar les ponències de la Jornada Felina Europea d’aquest any celebrada el passat 11 de novembre de 2017 a l’Ateneu Barcelonès (Barcelona):

532

La Junta d’Andalusia, a través de l’Institut Andalús de la Joventut i l’Institut Andalús de la Dona, ha llançat una campanya per a denunciar l’assetjament sexual de carrer, sota el lema “no sigues animal”.

En aquesta campanya, homes amb màscares d’animals no humans (voltor, polp, porc, gall) assetgen de diferents formes dones a l’espai públic. Una veu en off masculina adverteix que els animals de la fauna de carrer estan a l’aguait, animals que s’han d’extingir, desaparèixer. Perquè aquests comportaments, d’aquests senyors amb màscares d’animals, són “més propis d’animals que de persones”. Per si restara cap dubte, el vídeo tanca amb un: “aquests comportaments no són propis de persones”.

Doncs val. Supose que la campanya busca ser intencionadament polèmica. Una polèmica pot ser intel·ligent i de qualitat. Es pot fer, però no així.

El primer pas per solucionar un problema és afrontar-lo com és. Cap dona ha estat assetjada per voltors, polps, porcs, o galls. No. Les dones són assetjades per homes (homes, no persones en abstracte) que es consideren amb dret d’opinar sobre el cos d’una dona, seguir una dona, tocar-la sense el seu permís, etc. Aquests homes, que tenen aquests comportaments, es consideren legitimats socialment. Per això actuen així, perquè creuen que tenen impunitat per a fer-ho. Fan el que fan perquè han après que poden.

Amb aquesta campanya, la responsabilitat en l’assetjament sexual de carrer no només es dilueix, és molt pitjor. Aquest discurs culpabilitza criatures que no ens han fet mai cap mal. Aquesta campanya reforça prejudicis que estan en l’imaginari i que generen violència.

La cosificació (convertir algú en alguna cosa) necessita de les paraules. És el primer pas. Amb les paraules es genera menyspreu, es difonen mentides que legitimen la dominació, la discriminació, la submissió. El feminisme, des del principi, es va enfrontar a aquestes lògiques de dominació, que assignen les dones unes característiques determinades (ser irracionals, emocionals, instintives, etc.), amb una intencionalitat. D’aquesta manera, la violència simbòlica es transforma en violència física. El feminisme sap molt dels danys que causen els símbols, les representacions col·lectives.

Qualificar algú de plaga a extingir, difondre la idea que els porcs són fastigosos o que els voltors són repulsius segueix una lògica semblant. Aquesta campanya s’acarnissa amb qui ja pateix la nostra violència diària, amb qui mai ens fa mal i amb qui no es pot defensar. És molt curiós que la nostra espècie s’haja construït negant la seua animalitat i, no obstant això, cada vegada que té ocasió, responsabilitza individus d’altres espècies de violències que són 100% humanes. Perquè no, aquests comportaments no són propis d’animals no humans, són propis de la nostra espècie, concretament d’alguns homes de la nostra espècie. Es diu patriarcat. A les coses se les diu pel seu nom.

——————————————-

 

Diplomada en Relacions Laborals. Llicenciada en Història. Militant d’esquerres. Feminista, heterodisident i vegana.

1363

València. Fa molta calor. Uns homes obliguen uns cavalls a tirar de carros, sobre una pista de sorra, en un espai delimitat. Els cavalls han d’arrossegar una càrrega de dues a tres vegades el seu pes. No poden. Crits, cops. Pel seu bé, més val que puguen amb la càrrega. Això és el tir i arrossegament. Tradició, diuen, que hem de respectar.

Els partidaris d’aquesta activitat, subvencionada amb diners públics, repeteixen que forçar un cavall a carregar pes fins a l’extenuació és una mena de tresor del passat que hem de conservar. Però el tir i arrossegament sorgí a València ciutat, als anys 40 del segle XX, com a forma de valorar la força dels cavalls destinats a l’horta. Fou als anys 70 quan tingueren lloc les primeres competicions informals i fins als anys 90 no hi hagué federació. No és una tradició, però, encara que ho fóra, què? Les tradicions a respectar són les tradicions respectables i no n’hi ha res de respectable en el tir i arrossegament. Res.

El primer que crida l’atenció és la tristesa en la mirada dels cavalls. La por, la indefensió apresa. El títol d’aquest article era el crit d’un carreter a un cavall que, segons l’amo, no ho estava fent bé. L’anàlisi feminista és clau per entendre que una competició de tir i arrossegament és una mostra de patriarcat, de masclisme, tan crua que has de parar a agafar aire i respirar.

- Es feminitza als cavalls. Els seus noms reals són masculins però, en competició, són insultats, assetjats, colpejats sota noms femenins.

- Es busca la docilitat i la submissió, sempre. El cavall ha de saber en tot moment què vol l’amo. Quan ha de moure’s, quan s’ha de parar, quan ha d’arrossegar el carro. Ha d’obeir o li passen coses. Ha de intuir, per la veu de l’amo, quin és el seu estat d’ànim. Ha après a preveure el cop.

Tot aquest procés recorda molt a l’anomenada “intuïció femenina”: en una situació en la qual no és possible una confrontació directa, aprens per l’observació a avançar-te, segons exigisquen les circumstàncies, a preveure la reacció.

- El cavall camina amb el cap cot, darrere del carreter. Ni tan sols ha de fer-ho malament, l’amenaça del càstig sempre hi és. És molt comú aquesta escena: carreters caminen junts, rient, passen al costat d’un cavall i un d’ells li colpeja. Aquest cop demostra el domini, reafirma la masculinitat, crea fratria.

- Què passa si un cavall posa en evidència el carreter davant la resta del grup? Que el carreter li ensenya qui mana, li posa al seu lloc. I el seu lloc sempre és la submissió.

- Tot açò succeeix en el espai públic, així que podem imaginar què passa a l’espai privat, on només hi son els carreters i el cavalls.

El tir i arrossegament és un exemple de com es construeix la masculinitat, contra qui es construeix. Contra aquests cossos castigats, que poden arribar a 700 kg., que han après a obeir. Per això és habitual sentir crits com:

“Me cague en la mare que t’ha cagat, mira-la!”.

“Me cague en la llet que has mamat hui!”.

“El que passa és que sap massa, me cague en Déu!”.

“Gandula”.

O el “m’enfadaré”.

“M’enfadaré” … i serà culpa teua, per haver-me provocat, haver-me mirat malament, per no obeir. Serà culpa teua, perquè ací mane jo. Per rebel, per no fer el que et dic, per no fer-ho ràpid o per fer-ho malament. El cas és que sempre hi ha una excusa, perquè aquest sistema permet que sempre hi haja una excusa per fer mal. I si el dany és massa visible i, sobretot, si algú ho va gravar, ens diran que és un cas aïllat.

El tir i arrossegament és violència sistemàtica, dany constant. El tir i arrossegament, escric això com a feminista, talla la respiració.

————————-

 

Diplomada en Relacions Laborals. Llicenciada en Història. Militant d’esquerres. Feminista, heterodisident i vegana.

980

La Raposa és un espai de trobada -situat al Poble Sec de Barcelona- de transfeministes, veganes i lgtbiq. El grup Bolleres Veganes van inciar aquest projecte fa poques setmanes i es van constituir com a cooperativa. A l’espai hi ha un bar, una sala per fer xerrades i tallers i una llibreria transfeminista.

Aquest video està realitzat per idemTV.com i TVAnimalista.com

4624

Què té a veure? És la primera pregunta quan explique que la meua postura contrària a la gestació subrogada ve de la ideologia antiespecista. Intentaré explicar molt breument la relació que veig i els motius pels quals entenc que la gestació subrogada (ventres de lloguer) va més enllà del debat feminista.

La gestació subrogada consisteix en transferir a l’úter d’una dona un embrió fecundat amb càrrega genètica d’una persona que no pot o no vol gestar, però sí vol tindre una criatura que tinga la seua mateixa càrrega genètica.

A mi em costa molt demanar la prohibició de pràctiques que s’exerceixen d’acord amb una llibertat individual i que no fan mal a altres persones (humanes o no), però és que amb la gestació subrogada es donen pràctiques d’abús que sí que poden implicar violència i sí poden implicar un dany que serà molt difícil de reparar, si succeeix, i hi ha possibilitats reals que succeïsca.

Anem per parts: hi ha tot un negoci muntat al voltant de la gestació subrogada. Tothom guanya diners (les agències, els despatxos d’advocacia, els serveis mèdics, etc.), però l’única persona a qui se li demana que actue de forma altruista és precisament la persona que més risc assumeix en tot el procés: la dona que va a gestar. De fet, no es parla d’un salari que va a rebre la dona embarassada, sinó d’una “compensació” per les molèsties. I les molèsties poden ser moltes, per exemple, pot morir.

Imagineu això: a Ucraïna la gestació subrogada és legal, una dona de Kíev posarà en risc la seua salut per amor cap a una parella, no sé, de Tavernes de la Valldigna a la qual no coneix de res?, es va a arriscar a deixar a la seua família en una situació de vulnerabilitat per amor a persones desconegudes? Ella ho fa per diners i és una cosa comprensible, no jutge això, el que és hipòcrita és demanar-li a ella, només a ella, altruisme. Aquest discurs que implica que el treball, el temps, les energies, la vida, en definitiva, de les dones es cedisquen per amor és una cosa que ens resulta molt familiar. És una de les bases del patriarcat.

Fins fa relativament poc, jo no tenia formada una opinió sobre la gestació subrogada. Va ser a un debat que va organitzar el Col·lectiu Lambda quan la meua posició es va definir i no va ser pels arguments de les persones contràries a aquesta pràctica, sinó pels arguments de les persones partidàries. En aquest debat jo només vaig fer una pregunta: què passa si la dona canvia d’opinió? Resposta: la dona no pot canviar d’opinió.

És a dir, una dona que accepta gestar s’ha de sotmetre obligatòriament a revisions mèdiques, no pot tindre relacions sexuals durant el temps que determine el contracte, pot ser que no se li permeta desplaçar-se a altres poblacions si així ho determina el contracte, no pot interrompre l’embaràs si així ho desitja i ha de lliurar el xiquet o la xiqueta vulga o no vulga, perquè per a això ha signat un contracte. No estem parlant d’una caixa de creïlles, es tracta d’una criatura que serà lliurada a algú que no ha passat cap mena de filtre psicològic que descarte que siga una persona abusadora.

Perquè això és una cosa clau: enlloc he llegit que hi haja cap tipus de mecanisme per negar la paternitat/maternitat mitjançant gestació subrogada a persones que no haurien de ser, sota cap concepte, les responsables d’una criatura. Si pagues, te l’en portes.

I què té a veure tot això amb els drets animals, amb l’antiespecisme? Més enllà de la meua postura antinatalista, des dels drets animals ens posicionem contra la compra i venda d’éssers, més enllà de l’espècie, i d’això va tot açò, de compra-venda real d’éssers: signes contracte, pagues, te l’emportes. La mare gestant podrà tindre contacte o no amb el nadó si ho permet la persona compradora, perquè no té cap obligació. No importa que aquest nadó també tinga la seua càrrega genètica, no importa que ella haja canviat d’opinió. No té cap dret.

I el xiquet o la xiqueta? Pot, espere, que siga una persona estimada, però, tot i així, ningú té dret a comprar una criatura. No importa la xifra del compte bancari, legitimar la gestació subrogada implica acceptar que un desig està per sobre dels drets humans, una cosa que des dels drets animals també coneixem bé. Malauradament.

Si totes les energies, si tot el debat se centrés en reformar les lleis d’adopció i la preocupació girés a proporcionar llars a xiquets i xiquetes reals, amb necessitats reals i que sí que tenen dret a créixer en un entorn d’afecte i respecte, si això es fes avançaríem tant! El debat sobre la gestació subrogada explica tan bé el comportament de la nostra espècie: fer néixer xiquets i xiquetes perquè volem que tinguen el color dels nostres ulls, perquè ho podem pagar, mentre xiquets i xiquetes que ja existeixen, que pateixen i senten, romanen invisibles. Per això la campanya “no compres, adopta” s’amplia ara a la nostra espècie. Qui ens ho havia de dir.

—————-

 

Diplomada en Relacions Laborals. Llicenciada en Història. Militant d’esquerres. Feminista, heterodisident i vegana.

LA PLOMA

312
A prop de Hawaii, cada any centenars de balenes Humpjack, es retroben. Són cetacis polígams i la congregació de mascles espera ansiosa el senyal...

NUTRICIÓ

3634
Segon programa de receptes veganes a la TVAnimalista i a càrrec de la cuinera Zaraida Fernández. A través dels seus consells aprendrem de forma fàcil...