314

Angry Bird ja és a la seua nova llar. Allà estarà envoltat dels seus, veurà totes les matinades i respirarà l’aire pur de la muntanya amb la seguretat i confiança del seu colomar, una meravella amb una bonica porta de fusta sempre oberta, que cada dia li dirà que és lliure d’eixir i de tornar a entrar a retrobar-se amb el seu menjar i el seu raconet. Allà serà qui ha de ser i mai hauria pogut ser a dins de la gàbia més gran que poguérem trobar, sempre tancat i sempre a soles.

És un colom enorme. La primera vegada que el viu estava lluny de mi. Quan la gossa Olaia el trobà i ell estengué les ales per a intentar fugir, pensí que era un ànec dels que es refugien al xicotet aiguamoll proper. L’enorme ferida oberta que tenia a l’esquena i les seues plomes tallades, a més del dolor, la fam i el cansament, no el deixaven volar. Sort que l’Olaia no porta el seus nervis i la seua curiositat més enllà d’olorar i mirar.

Les plomes remeres de les ales són, juntament amb les timoneres de la cua, les plomes de vol de les aus. Són llargues i resistents, i les d’Angry tenen una canya molt forta i, a la vegada, molt lleugera, plena d’aire. Són molt distintes a les plomes xicotetes i lleugeres que li cobreixen el cos. Les de les ales de l’Angry estaven tallades quasi per la meitat, amb una forma recta per a que no volara. Per sort, les acabarà canviant per unes de noves i, aleshores, podrà volar de nou.

No sabem qui l’atacà, si una rapinyaire, una gavina, un gat… Tampoc sabem com és que un colom que no pot volar, perquè algú no volia que volara, acabà allà i així. No sabem com és que aconseguí sobreviure. L’haguérem d’alimentar amb boletes de pinso molt i mullat, i donar-li l’aigua amb una xeringa. Només tardà tres dies en menjar i beure a soles, i en unes poques setmanes no quedava res d’aquella ferida tan lletja. I començà a ballar cada vegada que entràvem a la seua habitació, amb el pap completament unflat i les plomes del coll alçades com si fóra un cap guerrer.

Pel que sembla, pertany a una de les moltíssimes races del que anomenen coloms de raça, “ornamentals” o, fins i tot, “de fantasia”[1]. Per suposat, no existeixen a la natura, són encreuaments creats pels éssers humans a partir d’unes poques races primigènies, també creades pels humans per a explotar-les amb determinats usos, principalment com a missatgeres, per a engreixar-les i menjar-se-les o per a la caça. En aquest cas, eren utilitzades per a alimentar i entrenar rapinyaires, com a esquer o, directament, com a arma de caça. Hom sempre ha ensinistrat coloms de qualsevol sexe per a aprofitar el seu festeig, ja que podien atraure coloms salvatges al colomar que, així, es capturaven amb facilitat.

Ara, com passa amb les races de gossos i els seus pedigrís, son majoritàriament capricis, hobbies i negocis. Existeixen campionats i exhibicions, on els criadors i aficionats (com sempre, és difícil trobar dones fent tot això) mostren els seus candidats i parlen de les seues tècniques de cria a la recerca del “colom perfecte”, dins dels estàndards de raça. Així, multipliquen els encreuaments d’individus amb “tipus fiables” i, arribat el cas, recorren a la consanguinitat per a mantindre i reforçar determinades característiques i “tipus”, tot aprofitant el que consideren com a individus forts.

Només a Europa, estan reconegudes més de 400 races distintes, múltiples variants a partir d’una gran diversitat de característiques i formes, que la nostra veterinària anomenà “mutacions”. Varien les alçades, les grandàries i els pesos dels animals. Varia la forma, la mida, l’amplària o la llargària del cap, del bec, de les carúncules nassals, dels paps, dels colls o de les potes. Varien enormement els plomatges i, encara més, les seues coloracions. Poden haver-hi animals amb viseres i dobles viseres de plomes sobre els ulls; també poden haver-hi “melenes” de plomes al voltant del coll, fent efectes com de bufanda o d’abric de pells; n’hi ha de coloms que poden tindre les potes completament emplomades, fins a tapar els dits i les urpes.

Totes aquestes races, han estat subdividides en 10 grups. Entre les que inclouen més diversitat, estan les que es caracteritzen pel seu gran pap, sempre unflat i arrodonit. Entre les de “tipus gallina” està la raça més criada al món: la Modena. Solen ser molt grans, desenvolupades a partir de races criades per a la producció càrnia. La seua “parada” (postura natural) amb el seu cos curt i el seu coll llarg, fa que semblen gallines xicotetes.

Els coloms de color, que també agrupen més de 80 races, combinen una gran diversitat d’aquests i, amb la combinació dels de les diferents plomes, poden fer dibuixos uniformes o geomètrics (sobre tot, a les ales). En els d’estructura allò que es busca és la seua parada, però també es desenvolupen elements característics com cues de paó o enormes viseres i còfies. Passa el mateix amb els coloms de forma, on la parada es combina amb característiques formes del cap, del bec o de les potes.

Dels grups amb menys diversitat de races, destaquen el dels coloms carunculats que, òbviament, cerca el desenvolupament deforme de les carúncules nassals, sovint en creixement permanent durant tota la vida de l’animal. Altra horrible deformitat és el dels coloms encorbatats, amb becs que es prolonguen des dels front cap a baix, sense cap angle, i que sovint són pràcticament inexistents.

Finalment estan les races caracteritzades per qüestions no relacionades amb el seu aspecte, malgrat que ja no es crien per a altra cosa que per a l’exhibició. Els coloms tambors reben el seu nom d’un parrup molt característic: el cant d’aquests coloms recorda el so d’un tambor. Per la seua banda, els coloms de vol alt poden arribar a ser un diminut punt en el cel, si és que alguna vegada els deixen volar. Destaquen els coloms voltejadors que, mentre volen, es deixen caure a pes mort i donant giravoltes, com si un caçador les haguera abatut, abans de recuperar el vol normal (que també pot incorporar més giravoltes). Fins i tot hi ha una raça, d’origen nord-americà, que perd la capacitat de volar als 6 mesos i que fa tot això per terra, mentre corre i camina.

Com sempre, allò més terrible és el que amaguen les aparences, els espectacles o les bones paraules dels criadors. Les deformitats generades per algunes d’aquestes races impedeixen els individus alimentar les seues cries i obliga a utilitzar coloms dida. Això passa especialment entre les races de bec quasi inexistent i entre les de pap gran, que també es poden distendre i deformar encara més, fent que els animals se’ls xafen. Les que tenen llargues plomes a les potes poden trencar els seus ous o tirar-los dels nius, i per això se les tallen abans de la posta. Les viseres de plomes poden arribar a tapar completament els ulls dels individus.

Els criadors, per a mostrar els seus gran coneixements i tècnica, les manipulen i les ensenyen sense cap problema per a immobilitzar-les entre les seues mans, que mouen de forma nerviosa amunt i avall. Immobilitzen les seues potes agafant-les entre els dits, els posen la mà sobre el cap, mouen els dits davant dels seus ulls o les giren bruscament i, cap per avall, per a estirar del seu bec i mostrar els paps o els colors dels plomatges. També els podem veure utilitzar punters de fusta i altres objectes per a assenyalar característiques d’animals engabiats, sempre tensos i tristament habituats a totes aquestes manipulacions.

Les preparen per a concursos i exhibicions amb tota classe d’instruments, amb les que manipulen becs, ungles i plomatges. Amb tisores tallen plomes i generen efectes estètics artificials com, per exemple, el d’eliminar les de determinats colors que estan intercalades entre les del dominant al pap o a la resta del cos. També fan servir llimes i tallaungles amb les que manipulen les formes dels becs, arribant a cercar simetries perfectes. Durant aquestes manipulacions, també utilitzen instruments immobilitzadors fabricats específicament o coses com un mitjó amb la punta tallada, que posen als animals com si fóra un jersei per a immobilitzar les seues ales.

La majoria de coloms de raça es passen la vida tancats al seu colomar i, en el cas dels de races que tenen el vol, la solta i el festeig com a raó de ser, no deixen de patir una llibertat limitada i permanentment vigilada, sotmesa a treballs forçats. Com passa sempre amb totes aquestes pràctiques, la cria és generadora de negoci, de transaccions i compra-vendes que sovint són capricioses, compulsives. I, al voltant de tot això, estan els negocis dels estris com colomers, gàbies i altres instruments, a més de la farmacèutica, la veterinària o l’alimentació específica, que també generen investigació amb animals infectats amb malalties per a provar l’eficàcia de complements alimentaris o de medicaments.

I com també passa sempre amb tots els animals utilitzats i explotats, encara més en el cas dels que han de presentar unes característiques molt concretes, són víctimes permanents de la selecció i el descart. Els criadors, a dins d’immaculats colomars que han preparat per a les visites, poden arribar a parlar amb fredor de l’eliminació “qualitativa i severa” d’individus per a tindre cura dels estàndards de les races. En casos com el dels coloms d’escut, eixos que han de presentar dibuixos molt uniformes per la combinació dels colors de les plomes a les ales, aquest descart por arribar fins al 80 i 90% dels animals.

Aquesta pogué ser la vida de l’Angry Bird. Potser que fóra un d’aquests descarts, en algun lloc on els abandonen a la seua sort en lloc de matar-los. I potser que escapara accidentalment, lliurant-se de tot el procés que l’havia de convertir en un aspecte, una parada, una grandària i un gran pap que ensenyar cada vegada que estaves amb ell. Ara és on tot això no té cap importància, perquè ell no és ni una imatge, ni una foto, ni una fita més en el palmarès de cap criador.

Angry no és una fantasia ni un ornament, i és molt més que un colom de raça. Ell és un individu únic, diferent a tots els altres, siguen de la raça o de l’espècie que siguen, mai millor que ningú i sempre tan bo com qualsevol. Té moltes ganes de viure, i és el que farà fins al seu últim dia. Volarà, sense condicions ni vigilàncies, sense aprofitaments ni usos, i sempre tindrà eixa bonica porta de fusta oberta per a tornar a casa.

——-

[1] La major part de la informació s’ha tret del documental Palomas ornamentales y de raza (2004). És una pel·lícula promocional dels pinsos per a coloms de Versele-Laga, empresa amb seu a Deize (Flandes Oriental, Bèlgica). Està disponible a YouTube, divida en 9 parts:

—————————————

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

183
Laura Fernández:
Laura Fernández

Xerrada de Laura Fernández sobre l’impacte de les imatges com a catalitzador d’un canvi en la nostra consideració cap als altres animals. La Laura va participar en les jornades “Nuevos retos y estrategia en defensa de los animales” organitzades per El Hogar Animal Sanctuary durant el passat 17 de desembre de 2017. TVAnimalista va estar present i va enregistrar algunes ponències.

24296547_1679694598761757_2593936392350542072_n

A prop de Hawaii, cada any centenars de balenes Humpjack, es retroben. Són cetacis polígams i la congregació de mascles espera ansiosa el senyal d’una femella que amb cop d’aletes sobre la superfície del mar, indiqui la seva disposició a l’aparellament. Com una exhalació, masses de carn i greix bussegen a 32 km/h per enfrontar-se i enlluernar a la femella, que escollirà al del seu grat. La cursa és violenta i en alguna ocasió mortal. S’empenyen, es cuegen, es trepitgen amb virulència, perseguint durant hores a la femella, la qual mesura també així en ells la seva resistència. Finalment la femella s’allunya amb un escollit, deixant un grup de mascles esbraveïts. Llavors ells comencen a acariciar-se entre si amb dolçor, amb una tendresa amorosa que contrasta amb la violència amb què es maltractaven anteriorment. Semblen demanar perdó mútuament per tot aquest maltractament.

El veganisme és una manera de demanar perdó, la reacció lògica de la indivídua sana davant l’espant de la mort prematura. No hi ha més extremisme que acceptar que degollar, esclavitzar, orfanar, violar, torturar i assassinar a algú sigui justificat d’alguna manera. El veganisme no és mirar l’animal matat, sinó ser ell, i morir-se una mica en cada innocent, veure la pròpia mort en un mirall sagnantment injust. Allò anormal, allò malalt, és veure a les altres com a menjar, sexe o diversió. El veganisme és una postura de mínims. El veganisme -és a dir, la consideració ètica de les altres espècies animals com a beneficiàries de drets fonamentals de vida, llibertat i integritat física i psíquica- comporta lògicament la seva dieta (com aspectes diferents però sinèrgics d’una mateixa actitud), que cal normalitzar i traslladar a tots els aspectes de la societat, amb arguments progressistes, ecologistes, de salut…, sempre sota el paraigua de l’ètica com a motor. El veganisme proposa una societat basada en la cultura del respecte i la igualtat, un parèntesi en la inèrcia brutal històrica, basada en piràmides, socialització de pèrdues o utilitarisme, dins el qual el valor de la vida s’alça, partint d’una vessant sensocentrista, però amb principis de precaució per a altres formes de sensibilitat que desconeixem (animals no humans sense sistema nerviós central).

La definició més exhaustiva de veganisme seria “obrir les mans”, deixar decidir sobre les seves vides a les esclaves que capturem, i passa el mateix amb el feminisme. Des de la corrupció que suposa la seva “domesticació” (una megalomania que sosté la idea que la nostra espècie ha aconseguit sotmetre els milions d’anys de genètica de les evolucions i cultures animals), fins al trasbalsat dogma que la resta de faunes depenen de nosaltres. La idea de la veganocràcia, d’un món vegà en el sentit més ampli, pretén desfotetitzar el concepte del veganisme com a simple dieta, encara que sigui important parlar de dieta perquè és responsable de la quasi totalitat dels assassinats de no humanes, el veganisme és respecte inter i extraespecífic, la dieta és la conseqüència d’aquest respecte.

Una cita o una poesia no canvien el món, la literatura no emmuralla el pas d’allò bast ni de l’insolent avanç de l’estupidesa; però una cita o una poesia, com una espurna o una transgressió, poden obrir una porta i començar un corrent d’aire el qual -en el marc d’un pensament crític-, detoni una revolució. No cal témer a les paraules, són mers fonemes invertebrats, les paraules no són res, sinó els gestos que d’elles emanen. En aquests temps que corren, on vam arribar a la cimera de la crueltat contra les altres persones animals, el gest del “no vull”, -desembrollant amb això les mans entorn a l’animal capturat-, ja és revolucionari i humanista. Cal compromís, crit, protesta… però abans de res obrir les mans, apuntar-se al penya-segat de la lucidesa, per contemplar l’espectacular vista d’un paisatge ample, curiós i bonic. Res més excitant i temible que algú pensant críticament. No n’hi ha prou amb provocar, ni amb saber, sinó gestionar la informació amb astúcia i honradesa, amb objectivitat i bondat, sense defensar els propis privilegis, com acostumem. Això és el millor d’un ésser humà.

La bondat, l’altruisme i la justícia són les formes més elevades d’intel·ligència. Qui entén l’esclavitud i la mort prematura com dolentes, entén el veganisme. Si el veganisme és massa radical, llavors què és degollar una vaca i veure-la dessagnar-se asfixiant-se penjant d’una pota?. No requereix més diners, no requereix activament i dràsticament canviar la pròpia vida, ni passar hores tan sols fent proselitisme, simplement renunciar als assassinats i les agonies per a un caprici. El carnisme és un caprici de persones cruels i mandroses, addictes a no renunciar, a voler-ho tot i a qualsevol preu.

Encara no he salvat tantes persones com m’he menjat, però deixar de menjar-les només deté la matança simbòlicament. Queden els deutes per saldar. Per això hi ha l’activisme. Neutralitat, mai, la neutralitat és un altre dels noms del feixisme. El preu del pensament crític és la soledat, però al mateix temps les millors selectes companyies. La maduresa de l’activista consisteix a aconseguir utilitzar el dolor com a eina i no com a arma. Vivim en l’edat mitjana en el nostre tracte als animals així que l’alternativa a explotar animals és deixar de fer-ho, com l’alternativa a violar nenes és deixar de fer-ho. Tots els símils carnis actuals -com les nines sexuals amb formes de nena- només dirigeixen la societat a recanalitzar les disfuncions i les addiccions amb l’objectiu de no renunciar a satisfer-les, encara que ajudin. És el triomf incontestable del patriarcapitalisme, aconseguir una prostitució alegre, uns capricis tòxics diagnosticats com a saludables i moderns i l’absurda idea que el poder de voluntat de l’ésser humà no pot simplement deixar de causar víctimes. El veganisme i el patriarcapitalisme són incompatibles entre si perquè el patriarcapitalisme és el sistema responsable de l’assassinat de milions de persones humanes i de milers de milions de persones no humanes. Pensar que el patriarcapitalisme “vegà” va a salvar-nos és tan absurd com resar a Déu perquè et toqui la loteria. L’avanç imparable de la dieta vegana pot semblar que hauria de tenir una repercussió cada vegada mes important en la societat, però el nombre de víctimes creix exponencialment en sentit contrari, és a dir, que si es duplica el nombre de persones que porten una dieta vegana, es triplica el nombre de no humanes assassinades. La culpa d’aquesta antítesi matemàtica la té el capitalisme, és clar, per això no podem basar la dieta vegana en una mera qüestió consumista. L’acceptació massiva del veganisme ha derivat en un veganisme de moda estructurat en QUÈ es menja i COM fer-ho, no centrat a destacar a QUI no es menja i en PER QUÈ no fer-ho. Els anomenats “sacrifici eutanàsic” i “per atordiment” són eufemismes dictats pel desig d’exculpar-se de les assassines, per no reconèixer a tota instància les conseqüències de la seva tasca. Modificant els termes, es crea un imaginari escenari benèvol que els atorga distància amb els seus crims i responsabilitat davant d’ells. Aquesta exculpació abasta no només a qui planeja i executa els crims, sinó també a qui es beneficia d’ells, la consumidora.

A la lluna precisa, en el corrent adequada de la nit perfecta, milions de coralls alliberen trilions d’ous i tones d’esperma en el gran escull de corall australià. És la bogeria de la vida com una tempesta. Durant les guerres i els episodis de matances massives la gent segueix parint-le filles a l’horror, condemnant a una mort gairebé segura ¿per què?. En els camps nazis, en les guerres, en les dictadures sagnants… hi ha molts exemples. Parir és la resposta intestinal més animal existent, el punyent desig de la vida, crua, desesperada, ubiqua, que desafia a la mort de l’única manera que sap. Els animals responem amb vida quan tot el que ens envolta és mort ¿quina altra resposta més bella i lògica podem esperar de la dinàmica evolutiva?. La intuïció és el material de construcció dels absurds, però també de les genialitats i un món nou no pot construir-se amb les velles estructures, sinó sobre les seves cendres.

———————————–

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

312

Xerrada d’Eze Paez sobre l’antiespecisme com a posició política. Paez es voluntari a Ética Animal i va participar en les jornades “Nuevos retos y estrategia en defensa de los animales” organitzades per aquesta entitat juntament amb El Hogar Animal Sanctuary durant el passat 17 de desembre de 2017. TVAnimalista va estar present i va enregistrar algunes ponències.

24296547_1679694598761757_2593936392350542072_n

757

Som animals sensibles. A l’emmalaltir d’una febre corporal de 42 graus de temperatura les proteïnes es deformen, desnaturalitzant els enzims, deixant de catalitzar funcions químiques vitals, la qual cosa ens aboca al col·lapse irreversible i la mort. Així mateix al revés, un organisme humà en hipotèrmia a partir de 2 graus menys, comença a alentir-se, es desorienta, delata semiinconsciència, falta de memòria, baixada de tensió, dilatació de pupil·les i mort tèrmica. Molts altres animals de sang calenta però, sobreviuen a diferències de temperatura de 60 graus. Respirem de 13 a 16 vegades per minut per oxigenar una sang que exigeix ​​de tal activitat, perquè d’una altra manera ens asfixiem i morim. Hi ha animals que viuen setmanes sense aigua, nosaltres el tercer dia sense hidratar el nostre cos, morim.

Som animals fràgils, de pell nua i delicada, amb tolerància i defenses pròpies cada vegada més minades per l’addicció a medicaments i un estil de vida tòxic. Els ossos pateixen la nostra verticalitat, posseïm vista mediocre, oïda maldestre, olfacte obtús, velocitat ridícula i unes capacitats de supervivència fora de la comunitat bastant disminuïdes, quan no nul·les. Fisiològicament som animals realment patètics i hem aconseguit sobreviure i prosperar gràcies al zel constant i la cooperació. Així com hem patit i mort gràcies a la competitivitat i els odis.

Som animals febles, però apliquem en el dia a dia la llei de la jungla i la violència, ens trenquem els cors, ens fem mal, ens barallem, ens insultem, causem i sentim indiferència per i de les altres. Mantenim desenes de guerres al món, fabriquem armes perquè les persones s’espedacin entre si, mines antipersona amb forma de joguina perquè els nens perdin braços i cames volent jugar-hi. Inventem banderes per poder fer això amb suposats arguments, religions d’enfrontaments i menyspreu, vam inventar pors més enllà de la nostra cautela imprescindible, deixant ofegar al mar a altres persones que només volien viure, perquè el nostre estil de vida va escurar els seus recursos en els seus territoris. Ens terroritzen les diferències i discriminem als que difereixen del nostre pensament, mesura i patró de totes les coses. Cridem perdedores a la gent a la qual el sistema econòmic -que van crear per a nosaltres i que vam abraçar sense badar boca-, no va poder suportar, acusem dels errors sense donar opció a reparar-los, o ens mantenim superbes i altives en els nostres, per no patir l’escarni públic o la falta d’aquesta macilenta autoestima que anem dia a dia tractant de mantenir. La societat dóna poder a les persones en la mesura que les necessita com a consumidores i només en aquest aspecte, la salut psíquica i física de cada individu no importa més que a un nivell financer o simbòlic. No ens cuidem, dividim a les persones en útils o inútils a les nostres perspectives o interessos, no valorem el patiment dels altres, ens ensinistren en la impassibilitat. La precaució natural ha derivat en neutralitat ferotge, la negligència per les altres (quan són elles les que condueixen els nostres tramvies i cusen les nostres sabates), la nostra fingida insensibilitat que deriva a un menyspreu i una discriminació més… afegida a les que ens presten les pors d’altres. La indolència, la desgana, la tebior pels afers comuns que no patim, però podríem patir en qualsevol moment perquè la vida són les nostres circumstàncies i un compendi de sort, justícia i destresa a parts iguals. La societat és displicent, desafectada mol·lecularment, com el tumult que es disgrega quan es declara un incendi. Senyoregen el desamor, el desdeny, la fredor i la mandra que puguin fastiguejar la nostra zona de confort.

Estimem a les persones en funció dels avantatges que obtenim d’ella i no pel que és en si cadascuna, pels seus mèrits propis; és un amor que rendibilitza la relació i la condiciona a la recicprocidad i l’egolatria. Disculpem en les altres aquells defectes que compartim, però som intransigents amb aquells dels quals estem exemptes, com si nosaltres mateixes fóssim l’exemple a seguir. Especegem a éssers innocents per obtenir-ne els seus més íntims sucs, parts del seu cos o el seu cos sencer, simplement per gaudir una caprici. Ens causa mandra entendre altres realitats quan molts canvis hem de fer-los soles, fins que un dia la comunitat els adopta. Ens dol la civilització, i diem que l’occidental té pros i contres com anomenem sort al fet que ens atropelli una ambulància. Però el que sabem està limitat al que sabem.

Viure és absurd, tant com morir. Però l’absurd és l’únic que tenim. Si un gos sembla pesat en demanar afecte, hem de recordar que és per la grandària del seu cor, pur i natural per més que l’anomenem “domesticat”. L’obsessió malaltissa de mostrar una naturalesa dividida en menjar-ser menjar, prové d’una mentalitat capitalista, on l’èxit o el fracàs són els dos únics camins. L’èxit serà premiat per la dubtosa glòria de la depredació, i el fracàs serà l’ostracisme, la solitud, la impopularitat o l’anonimat de la mort prematura. Un sistema binari típicament miop que fa veure la vida en blanc i negre. Amb dos únics prismes. La fal·làcia de la supervivència de la més forta es desmenteix en la societat, on sobreviu per la sort, els rols socials o la manca d’escrúpols, perquè lamentablement la maldat pot ajudar a sobreviure en una favela, on la genialitat en matèria científica és inútil, atès que no hi ha possibilitats per exercir-la, i on l’imperatiu és trobar menjar.

¿Viatjaríem tant si no tinguéssim a qui dir on vam anar o a qui mostrar les fotos del viatge? Compraríem tanta roba si ningú pogués apreciar la nostra vanitat?. Vivim vides que giren entorn a l’aspecte de les coses i ens considerem coses estètiques. Hem relegat l’essencial, emetent opinions segons la nostra por i no segons l’objectivitat. En tot cas patim la cultura de la violació patriarcapitalista, la qual mitjançant força bruta i no arguments massacra bilions d’animals no humans, per engreixar aquest ego immisericorde, injust i epicuri, tractant estèrilment, per altra banda, de satisfer una gana que el sistema i la mesquinesa col·lectiva s’encarreguen que sempre sigui insaciable.

No obstant això, quan les vulneracions que cometem contra les altres es tornen contra nosaltres, plorem previsiblement.

Som animals sensibles, i no podem basar la societat en la desatenció dels problemes fonamentals i l’empatia, per això la doctrina de la manca d’escrúpols és un luxe que no hem de permetre’ns. Estem condemnades biològicament a la cultura de la cura, a la civilització dels manyacs i les carícies, de la independència autonòmica de cada individu però en una comunitat global. I no hi ha argument vàlid que pugui col·locar un tret on havia d’haver un petó. Som animals delicats, però els governs inverteixen la nostra feina i impostos en armament i alçat de fronteres de tota mena, en enfortir la por covarda disfressada de fanfarroneria del mascle patriarcal, mantenint el terrorisme capitalista i especista. El malbaratament material i energètic sempre té un cost mediambiental o personal. Algú paga el barat, el nostre turisme lúdic, i tots els nostres drets no poden passar per eliminar els d’altres. És això tot el que ens ha ensenyat la nostra fragilitat durant centenars de milers d’anys?. Sabem el que ens fa mal i castiguem a les altres amb aquest dolor… convençudes que aquesta nafra no tornarà a nosaltres algun dia.

Podem fer-ho millor, d’això va la nostra espècie i d’això l’humanisme, d’apartar el antropocentrisme perquè la lògica de l’ésser triomfi sobre la del mercat. Podem crear cultures de diàleg, espais de comprensió mútua basats en la vida, en la nostra inestable verticalitat, en els nostres trenta-sis graus i mig, en l’onatge perfecte del desig de la vida. Totes volem viure, aquest és l’únic precepte entorn del qual construir societats sòlidament fràgils, com nosaltres, perquè les que creem estan plenes de víctimes, silencioses i invisibles a la nostra egolatria, després concertines i murs d’escorxadors, amagades en decrets llei i veredictes sagnants, i perquè sabem bé que en aquest prat, totes les flors són necessàries.

——————————————–

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

318

Les Jornades Felines Europees són unes activitats divulgatives en què persones expertes en comportament, veterinària o benestar felí aporten les últimes novetats del seu àmbit. TVAnimalista, com cada any, va gravar les ponències de la Jornada Felina Europea d’aquest any celebrada el passat 11 de novembre de 2017 a l’Ateneu Barcelonès (Barcelona):

640

La Junta d’Andalusia, a través de l’Institut Andalús de la Joventut i l’Institut Andalús de la Dona, ha llançat una campanya per a denunciar l’assetjament sexual de carrer, sota el lema “no sigues animal”.

En aquesta campanya, homes amb màscares d’animals no humans (voltor, polp, porc, gall) assetgen de diferents formes dones a l’espai públic. Una veu en off masculina adverteix que els animals de la fauna de carrer estan a l’aguait, animals que s’han d’extingir, desaparèixer. Perquè aquests comportaments, d’aquests senyors amb màscares d’animals, són “més propis d’animals que de persones”. Per si restara cap dubte, el vídeo tanca amb un: “aquests comportaments no són propis de persones”.

Doncs val. Supose que la campanya busca ser intencionadament polèmica. Una polèmica pot ser intel·ligent i de qualitat. Es pot fer, però no així.

El primer pas per solucionar un problema és afrontar-lo com és. Cap dona ha estat assetjada per voltors, polps, porcs, o galls. No. Les dones són assetjades per homes (homes, no persones en abstracte) que es consideren amb dret d’opinar sobre el cos d’una dona, seguir una dona, tocar-la sense el seu permís, etc. Aquests homes, que tenen aquests comportaments, es consideren legitimats socialment. Per això actuen així, perquè creuen que tenen impunitat per a fer-ho. Fan el que fan perquè han après que poden.

Amb aquesta campanya, la responsabilitat en l’assetjament sexual de carrer no només es dilueix, és molt pitjor. Aquest discurs culpabilitza criatures que no ens han fet mai cap mal. Aquesta campanya reforça prejudicis que estan en l’imaginari i que generen violència.

La cosificació (convertir algú en alguna cosa) necessita de les paraules. És el primer pas. Amb les paraules es genera menyspreu, es difonen mentides que legitimen la dominació, la discriminació, la submissió. El feminisme, des del principi, es va enfrontar a aquestes lògiques de dominació, que assignen les dones unes característiques determinades (ser irracionals, emocionals, instintives, etc.), amb una intencionalitat. D’aquesta manera, la violència simbòlica es transforma en violència física. El feminisme sap molt dels danys que causen els símbols, les representacions col·lectives.

Qualificar algú de plaga a extingir, difondre la idea que els porcs són fastigosos o que els voltors són repulsius segueix una lògica semblant. Aquesta campanya s’acarnissa amb qui ja pateix la nostra violència diària, amb qui mai ens fa mal i amb qui no es pot defensar. És molt curiós que la nostra espècie s’haja construït negant la seua animalitat i, no obstant això, cada vegada que té ocasió, responsabilitza individus d’altres espècies de violències que són 100% humanes. Perquè no, aquests comportaments no són propis d’animals no humans, són propis de la nostra espècie, concretament d’alguns homes de la nostra espècie. Es diu patriarcat. A les coses se les diu pel seu nom.

——————————————-

 

Diplomada en Relacions Laborals. Llicenciada en Història. Militant d’esquerres. Feminista, heterodisident i vegana.

1473

València. Fa molta calor. Uns homes obliguen uns cavalls a tirar de carros, sobre una pista de sorra, en un espai delimitat. Els cavalls han d’arrossegar una càrrega de dues a tres vegades el seu pes. No poden. Crits, cops. Pel seu bé, més val que puguen amb la càrrega. Això és el tir i arrossegament. Tradició, diuen, que hem de respectar.

Els partidaris d’aquesta activitat, subvencionada amb diners públics, repeteixen que forçar un cavall a carregar pes fins a l’extenuació és una mena de tresor del passat que hem de conservar. Però el tir i arrossegament sorgí a València ciutat, als anys 40 del segle XX, com a forma de valorar la força dels cavalls destinats a l’horta. Fou als anys 70 quan tingueren lloc les primeres competicions informals i fins als anys 90 no hi hagué federació. No és una tradició, però, encara que ho fóra, què? Les tradicions a respectar són les tradicions respectables i no n’hi ha res de respectable en el tir i arrossegament. Res.

El primer que crida l’atenció és la tristesa en la mirada dels cavalls. La por, la indefensió apresa. El títol d’aquest article era el crit d’un carreter a un cavall que, segons l’amo, no ho estava fent bé. L’anàlisi feminista és clau per entendre que una competició de tir i arrossegament és una mostra de patriarcat, de masclisme, tan crua que has de parar a agafar aire i respirar.

- Es feminitza als cavalls. Els seus noms reals són masculins però, en competició, són insultats, assetjats, colpejats sota noms femenins.

- Es busca la docilitat i la submissió, sempre. El cavall ha de saber en tot moment què vol l’amo. Quan ha de moure’s, quan s’ha de parar, quan ha d’arrossegar el carro. Ha d’obeir o li passen coses. Ha de intuir, per la veu de l’amo, quin és el seu estat d’ànim. Ha après a preveure el cop.

Tot aquest procés recorda molt a l’anomenada “intuïció femenina”: en una situació en la qual no és possible una confrontació directa, aprens per l’observació a avançar-te, segons exigisquen les circumstàncies, a preveure la reacció.

- El cavall camina amb el cap cot, darrere del carreter. Ni tan sols ha de fer-ho malament, l’amenaça del càstig sempre hi és. És molt comú aquesta escena: carreters caminen junts, rient, passen al costat d’un cavall i un d’ells li colpeja. Aquest cop demostra el domini, reafirma la masculinitat, crea fratria.

- Què passa si un cavall posa en evidència el carreter davant la resta del grup? Que el carreter li ensenya qui mana, li posa al seu lloc. I el seu lloc sempre és la submissió.

- Tot açò succeeix en el espai públic, així que podem imaginar què passa a l’espai privat, on només hi son els carreters i el cavalls.

El tir i arrossegament és un exemple de com es construeix la masculinitat, contra qui es construeix. Contra aquests cossos castigats, que poden arribar a 700 kg., que han après a obeir. Per això és habitual sentir crits com:

“Me cague en la mare que t’ha cagat, mira-la!”.

“Me cague en la llet que has mamat hui!”.

“El que passa és que sap massa, me cague en Déu!”.

“Gandula”.

O el “m’enfadaré”.

“M’enfadaré” … i serà culpa teua, per haver-me provocat, haver-me mirat malament, per no obeir. Serà culpa teua, perquè ací mane jo. Per rebel, per no fer el que et dic, per no fer-ho ràpid o per fer-ho malament. El cas és que sempre hi ha una excusa, perquè aquest sistema permet que sempre hi haja una excusa per fer mal. I si el dany és massa visible i, sobretot, si algú ho va gravar, ens diran que és un cas aïllat.

El tir i arrossegament és violència sistemàtica, dany constant. El tir i arrossegament, escric això com a feminista, talla la respiració.

————————-

 

Diplomada en Relacions Laborals. Llicenciada en Història. Militant d’esquerres. Feminista, heterodisident i vegana.

LA PLOMA

56
Ho sentim, aquesta entrada només està disponible en castellà

NUTRICIÓ

2865
El programa Cuina Vegana ens ensenya a cuinar la tradicional truita de patates. Ingredients per a 6 - 8 persones: 5 – 6 patates vermelles mitjanes. 2...