546

Habitualment, en debats en què sorgeixen simultàniament la qüestió dels drets dels animals i la de treballadors i treballadores explotades pera produir articles de consum, s’arriba gairebé sempre al mateix punt malgrat que expressat de maneres oposades depenent, de si són animalistes o comunistes els i les que participen en el debat: “s’haurien de boicotejar tots els béns de consum que impliquen, també, explotació d’humans/el boicot als productes d’origen animal és inútil, cal canviar el sistema, això ho solucionarà”.

Les dues afirmacions (òbviament simplificades, només volia mostrar la idea) són totalment errònies i parteixen de la base d’aplicar l’estratègia d’una lluita a una altra. La interseccionalitat de les diferents lluites és molt útil, però això no ha de portar-nos mai a barrejar les estratègies de cada lluita.

La lluita humana:
Per què el boicot no serveix per acabar amb l’explotació laboral?

Tampoc serveix contra les guerres, els genocidis, els danys mediambientals produïts per empreses, etcètera.

El motiu és perquè l’explotació laboral és quelcom intrínsec al sistema, que no desapareix eliminant una pràctica concreta d’una empresa concreta, existirà SEMPRE mentre existisca el capitalisme. I en el capitalisme, per desgràcia, es fabrica tot, ja que és el sistema hegemònic a nivell mundial. D’altra banda, Les guerres per recursos, i tot el que això comporta, són provocades per la seua fase superior, l’imperialisme i la seua conseqüència actual, el neocolonialisme.

Així doncs, de res serveix fer boicot a Inditex o a Mercadona per a acabar amb l’explotació laboral, ja que no es pot fugir d’aquesta. Els esforços, en canvi, s’han de centrar en destruir el sistema capitalista i
construir alternatives. No és senzill, i ningú ha dit que ho siga, però és l’únic mètode que pot funcionar realment.

Llavors, boicotejar no serveix de res? No, boicotejar no és la solució, però pot ser una estratègia interessant en determinades circumstàncies, com és en suport a una vaga (si així ho demanen els i les vaguistes) o en campanyes molt concretes limitades a productes concrets amb objectius concrets i mesurables, portat a terme (o recolzat) per organitzacions fortes i amb un àmbit d’actuació que puga
impactar de forma real l’objectiu (local davant productes locals; regional, estatal o internacional davant productes d’aquests àmbits). Un exemple d’aquest cas pot ser la campanya BDS contra els productes d’Israel per tractar d’equilibrar les forces en el conflicte amb Palestina.

Però mai s’a de pensar que el boicot, que és una eina més com, per exemple, el parlamentarisme o les vagues (unes amb més poder que d’altres, i unes més eficients en uns casos, i altres en altres) podrà acabar amb el sistema. És tan erroni pensar que el boicot solucionarà els problemes, com pensar que votar és la solució. Tenim moltes eines i cal saber usar-les totes. Centrar tots els nostres esforços en una de sola només pot portar a un irremeiable fracàs.

Per exemple, és tan inviable acabar amb la guerra a Síria deixant de consumir gas, com ho és acabar amb la guerra i la violència a la República Democràtica del Congo deixant de comprar telèfons mòbils. Fins i tot fent-ho a tot el món durant un any sencer (alguna cosa, d’altra banda, impossible fins a l’absurd), els conflictes seguirien, ja que no són provocats per la demanda de productes, si no per una lluita pel poder. Potser els conflictes es van desencadenar per l’interès d’algun grup per controlar el producte en qüestió, però un cop iniciats, encara que el producte perda interès, el conflicte armat es mantindrà. I culpar les persones consumidores dels productes, de les guerres que hi ha als països d’origen, no només és ineficient (per impossible), sinó que és desviar l’objecte de les culpes i la possible acció que realment es puga fer. Us imagineu que els suports a la II República en compte de ser en forma de Brigadistes Internacionals i armament, hagueren estat en forma de boicot a productes provinents d’Espanya? És mil vegades més efectiva una campanya a favor de l’eixida d’Espanya de l’OTAN (tot i saber com de limitat que és això), organització que és causa, directament o indirecta (per la desestabilització de zones) de la major part de les guerres del món des de la seua creació, que una campanya a favor del boicot d’un producte que, al capdavall, en situació d’estabilitat, pot ser font de riquesa pel país en qüestió.

Si el boicot no serveix, no és el veganisme un tipus de boicot i per tant tampoc serveix com a estratègia?
Aquesta pregunta, d’una importància fonamental per al moviment antiespecista, tractaré de respondre-la en la segona part d’aquest article.

——————-

En procés de deconstrucció des de fa més d’una dècada, disposat a replantejar-me les meves privilegis i adquirint consciència dels meus drets. Vaig evolucionar d’adquirir consciència dels meus drets individuals als meus drets col·lectius, d’aquí vaig reconèixer els de la resta de persones i finalment vaig ser conscient dels drets de la resta d’animals i de la necessitat de protegir el medi ambient. militant comunista, antiespecista, ecologista i aprenent a ser aliat feminista.

Montse Marcet, llibretera i artífex de Lectors al tren! (lectorsaltren.cat), ens presenta la sèrie “La maleta de la Montse”, en què ella mateixa ens descobreix i recomana llibres i àlbums il·lustrats que ens parlen dels animals, sempre des d’una perspectiva ètica.

Aquest quart capítol, “Viure en harmonia amb els animals”, reuneix cinc títols. A dins la maleta hi trobarem els llibres:

DIAZ REGUERA, Raquel. Azulin azulado. Thule, 2012.
ISBN 978-84-15357-11-7

LIAO, Jimmy. El pez que sonreia. Barbara Fiore , 2010.
ISBN 978-84-937506-7-1

MARTÍ, Pere. La tortuga d’en Hans. Il·l Carme Queralt.
Barcanova: Barcelona, 2005. ISBN 978-84-489-1784-5

MOLIST, Pep. Els tres animals. Il·l Kim Amate. Takatuka,
2016. ISBN 978-84-16003-71-6

SMALLMAN, Steve. L’ovelleta que va venir a sopar. Il·l.
Joelle Dreidemy. Beascoa, 2012. ISBN 978-84-488-2455-6

1305

La setmana passada es va estrenar el documental “Empatia”, produït per l’entitat animalista FAADA i la productora La Diferència, sobre la situació que viuen els animals que la nostra societat fa servir en tots els àmbits.
Sense imatges explícites, i sobretot aportant claus per poder reflexionar, mostra el que qualsevol persona pot fer per evitar aquesta situació que pateixen els animals.

238

Tothom ha sentit a parlar de l’autobús de HazteOir i del seu missatge transfob. És una forma de girar la truita des del privilegi, que es presenta com a víctima de complots ordits amb fosques intencions per organitzacions perverses com el lobby gai, les feminazis o els ecoterroristes. A mi m’agrada la dels antitaurins pagats per Holanda, segons denuncien els que encara no han trobat la forma d’organitzar una matança “benèfica” sense quedar-se amb quasi tots els diners.

Qui, conscientment o inconscient, se’n beneficia d’una determinada situació injusta, genera un discurs victimista al voltant de la seua “normalitat” atacada. Així, ens mostren un món d’homes cis i heterosexuals, occidentals i blancs, amb papers i drets, amb casa, cotxe i nevera plena, sempre perseguits i amenaçats en les seues llibertats mentre al seu voltant les dones “es moren” a diari malgrat que ja han aconseguit la igualtat, on les persones migrants s’entesten en fer perillar la seguretat malgrat la nostra gran solidaritat, on les que vulneren l’heteronorma s’entesten en fer-se visibles al carrer i fins i tot, a l’escola…

En resum, els que són a dalt vessen unes llagrimetes acompanyades d’una crida a la germanor, a “conservar” un irreal punt d’equilibri que les de baix volen trencar amb les seues lluites i reivindicacions. Així, amb tota la barra del món (siga conscientment o no). Segur que us sona allò de “ni masclisme ni feminisme: igualtat”. Si les persones negres dels EUA es mobilitzen front a la discriminació i el racisme que prem el gallet fàcil de tants policies, si fan servir un lema que diu que les vides de les persones negres importen, apareixen veus blanques que diuen que les seues també, que el que importen són les persones. N’hi ha molts, d’exemples.

I, per a això, quina millor manera que forçar escenaris on els xiquets i xiquetes són les víctimes i “les igualitàries” es presenten com les seues suposades defensores. Això és el que fa HazteOir amb el seu autobús, amb el que volen convertir el seu discurs d’odi i exclusió en “llibertat d’expressió” i en persecució política. No cal un autobús: aquest mateix paper de suport per a la creació d’escenaris ficticis el pot fer un modest biberó al mig d’un restaurant vegà, fins a donar lloc a altre lema de la falsa víctima: “ni persones ni animals, totes som éssers vius”.

Per a qui no haja sentit a parlar de la campanya d’assetjament que ha patit el restaurant el Vergel de Tarragona, està perfectament resumida en l’interessant article d’Aula Animal que es diu “Un restaurant vegà no permet l’ús de llet de vaca.” La conclusió d’aquest article és que hauria estat més eficient la “flexibilitat” en l’aplicació de la norma antiespecista del restaurant. Així hauríem de fer en totes les situacions que impliquen “els sectors de la societat més vulnerables, especialment si es tracta de nadons, xiquets o xiquetes”.

Ens expliquen que “tindre raó no és sempre suficient”, i que “de vegades, allò més coherent és ser incoherents”. Com que es tracta d’una oportunitat perfectament aprofitada mediàticament, i com que el moviment pels drets dels animals no ha tingut capacitat de revertir aquest aprofitament amb els seus arguments, hauria estat millor evitar eixa oportunitat. És per aquest mateix motiu que “les organitzacions més influents” no isqueren en defensa del restaurant i la seua gent. La batalla estava perduda i, a més, “tenen una imatge pública que els ha suposat molt d’esforç construir”. Hem de saber recular, tenint en compte quines actituds “són millors pels animals en la realitat social que vivim”.

Comprenc el que volen dir. Crec que jo mateix hauria mirat cap a altra banda, amb eixa aparent naturalitat de les que es veuen obligades a conviure amb discriminacions quotidianes. Recorde una xerrada-debat sobre antiespecisme en un local molt esquerrà de València i amb sopar vegà posterior, i com un dels integrants de l’associació posà els ous sobre la taula. Eren de gallines esclaves. Ocupà la cuina on treballava la persona que preparava el sopar, se’ls fregí amb unes llonganisses valencianes i, per suposat, féu ostentació matxuna de la seua resistència a l’opressió mentre se’ls menjava. Acceptàrem la derrota com a inevitable, amb el consol de tota la gent que escoltà, menjà vegà i debaté amb respecte.

Però, per què ha de ser el pragmatisme l’única opció? La lògica de la legalitat, els papers en regla i el no haver trencat mai un plat no es poden aplicar sempre. Potser que voler esquivar certs colps siga el mateix que no veure més que la tenebrosa ombra d’uns pocs arbres a l’enorme bosc que estem creuant. Potser que la campanya mediàtica contra el Vergel siga focs d’encenalls, i que la coherència de la seua acció, barreja de fermesa, empatia i delicadesa, siga el foc que deixa empremta.

No tot és comunicació: la reivindicació i la conscienciació són la sang que corre per les venes del moviment antiespecista. A dins d’aquell biberó estava, sobre tot, la vida d’una vaca esclava i la del seu vedell d’aquest any.

També hi havia gent que deia que no s’havia de donar publicitat gratuïta a HazteOir i el seu autobús, però prompte quedà clar que sempre ho diu qui no es troba al punt de mira. Aquell biberó s’ha volgut fer servir per a convertir la intransigència d’una part en un atac a la infància per l’altra, per a traslladar interessadament el punt clau de l’afer, des del moment que una persona escriu una mala crítica a una pàgina de ressenyes per haver estat qüestionada, fins la falsa escena en que li lleven el menjar de la boca a una pobre criatura.

En tot cas, tenim un problema quan reaccionem així davant la nostra gent que decideix plantar cara, que no atacar ni agredir. Quan en el millor dels casos se li diu que allò més intel·ligent hauria estat no fer-ho, i en els pitjors se li titlla d’intransigent i de fer-li un pobre favor al moviment. Tenim un problema quan l’anàlisi es centra en el restaurant i els seus errors de comunicació i no en tota eixes reaccions marcades per la síndrome d’Estocolm.

El problema, segurament, estarà en el principal argument que s’ha posat sobre la taula: la nostra feblesa, que hem de tindre permanentment pressent i que ha de condicionar cada cosa que fem, com si el moviment antiespecista fóra el personatge d’un joc del rol i aquesta fóra la seua principal característica.

—————

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

782

Nou capítol del programa “V de gust”, una nova recepta nutritiva i ideal per cuinar amb criatures: Filets arrebossats.

Ingredients:

250 g de mongetes
120 g farina de galeta amb espècies
liquat de soja sense sucre
120 g de gluten
90 ml d’aigua
1 cullerada de llevat (nutricional yest o llevat de cervesa)

193

Col·loqui organitzat per Antropologia de la Vida Animal. Grup d’estudis d’etnozoologia, enregistrat l’11 de febrer a la Biblioteca La Sagrera-Marina Clotet de Barcelona al voltant de Santa Fiesta, de Miguel Ángel Rolland, un documental que ens submergeix en el cor de les festes populars que impliquen l’explotació dels altres animals en el territori espanyol.

Moderat per la Núria Almirón (experta en comunicació), amb la presència del director del documental, Miguel Ángel Rolland, Mara Martínez Morant (antropòloga) i amb María González Sola (veterinària).

374

Mentre veia Els Homes Lliures de Jones i el cavaller del Sud, com tantes altres voltes, anava a violar l’esclava Rachel, em vingué al cap aquella escena de Braveheart del dret de cuixa (derecho de pernada, en castellà). En realitat, els documents històrics no donen cap senyal que permeta constatar res que se li assemble, i encara menys amb eixe nom. Fins i tot, quan apareix, és per a que els senyors afirmen que no en tenen constància que s’haja aplicat mai i que, en tot cas, renuncien a eixe suposat dret per “injust i deshonest”.

En realitat, no necessitaven apel·lar a cap dret per a forçar una dona camperola, només ho havien de fer amb la seua impunitat i la indefensió de les víctimes com a escut i, per suposat, lluny de qualsevol ostentació. La igualtat davant la llei i la seguretat jurídica no són conceptes d’aquella societat estamental. Per altra banda, l’honor de la família es podia obviar a canvi de tanta proximitat al poder, que podia atorgar beneficis, excepcions i privilegis. Les dones eren usades com a instruments de promoció i monedes de canvi; estaven socialment més a sota que els homes que podien traure profit d’eixa situació, des del violador fins als membres de la seua pròpia família.

Tal vegada ens trobem davant l’explicació a que les violacions siguen l’icona per excel·lència de la injustícia, de l’abús. La lluita no es genera des de la solidaritat i l’empatia, sinó de la l’instrumentalització heteropatriarcal del fet; el patiment de les dones és patiment, sobretot, quan convé per a “les lluites dels homes”, continua eixint de la foscor només quan els homes han de clamar contra els seus greuges. Un bon exemple de tot això, malgrat que portat fins al ridícul, és eixe vídeo del Tetazo a l’Obelisc de Buenos Aires on, per sorprenent que semble, l’exclusió dels homes “feministes” ocupa el centre de la notícia.

Entre els Homes Lliures de Jones podem veure clarament eixa instrumentalització, amb el racisme i l’esclavitud com a protagonistes. Els homes blancs es revolten perquè no és la seua guerra, perquè els amos de més de 20 esclaus no han de morir al camp de batalla. Al nord passava una cosa semblant: els rics podien fugir de la mort comprant la seua llicència, com també es pot veure a la pel·lícula Gangs of New York. A la guerra morien els pobres per a defensar els interessos dels rics, i és així com alguns s’adonaren que no eren molt diferents dels negres esclaus.

Però, fins i tot així, els eixia el seu privilegi davant els negres. Quan la lluita es converteix en una lluita que és clarament contra el racisme i els abusos que justifica, la majoria dels rebels blancs se’n desentenen. Abans, durant la guerra, quan es proclamava la igualtat de blancs i negres es feia deixant clar que és la gent desafavorida i explotada tota junta, blanca i negra, la que ha de deixar de ser-ho. La reivindicació s’adapta fàcilment a les necessitats del privilegi blanc, perquè no ho és en aquest context.

La forma de plantejar aquesta reivindicació recorda molt les de l’època medieval: “si té dues cames, és una persona”, “pots ser amo d’un cavall, d’una vaca, d’un bou o d’una mula, però no pots ser amo d’un ésser humà”. Com abans, la qüestió dels drets es planteja com una ampliació del cercle restringit del privilegi per a que, a dins, càpiguen més dels que cabien abans. Per a que capiguem “nosaltres”, deixant clar que “els i les altres” per sota nostre es quedaran a fora.

Veient això, podem entendre millor com funciona l’explotació. És com un quitrà espès i enganxós que brolla per dalt de la piràmide social i regalima lentament cap a baix, deixant més pòsit com més baix està, però sense deixar de caure fins a ofegar els individus més oprimits. Les lluites per lliurar-se d’aquest quitrà no ho són per a deixar de llançar-lo cap els de sota; es tracta de deixar de ser oprimits sense renunciar a la capacitat d’oprimir.

És molt gratificant que el moviment antiespecista, el dels sense veu, represente tot el contrari. És el mateix impuls de les persones antiesclavistes blanques que, sense tindre res a guanyar, es jugaren la llibertat i la vida; de les que deixen enrere la seguretat d’Occident per a treballar en un camp de persones refugiades o per a patrullar el Mediterrani per a salvar vides, dels homes heterosexuals feministes o militants LGTB (els que de veritat ho han entès).

És per això que ens posem en la pell dels altres animals i fem això que els seus explotadors anomenen “humanitzar-los”, que no ens sol agradar que s’instrumentalitze la lluita per a que siga més còmoda per a qui no vol renunciar a certs privilegis. És per això que mostrem terribles imatges de tortures i assassinats que mai patirem, i és per això que ens manifestem “contra la llibertat” de qui explota animals.

Per cert, l’autèntic dret de cuixa medieval no pot ser altra cosa que el cobrament per part dels senyors, que ho podien fer perquè eren els senyors de les terres que treballaven els camperols, d’una cuixa de cada animal que aquests hagueren criat i matat. L’autèntic dret de cuixa és, en realitat, un gran exemple de l’abús i l’explotació dels éssers humans sobre l’abús i l’explotació dels altres animals.

———————–

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

254

Plan Veg, és el pla B de la nutrició, un nou programa que ens mostrarà les alternatives nutricionals més respectuoses amb els animals i a la vegada amb la salut de les persones. En el capítol d’avui farem una recepta de salsa pesto molt fàcil, ràpida i amb pocs ingredients.

Ingredients:

Fulles d’alfàbrega fresques
10 g de llevat nutricional
1 gra d’all
30 g de nous
suc d’una llimona

Quadre nutricional:

Carbohidrats 12 g
Proteïnes 10 g
Greixos 24 g
Fibra 4,4 g
Colesterol 0 g
Vitamines: B2, B12 B6, B5, C, K
Minerals: Coure, manganès, ferro, fòsfor, magnesi

Montse Marcet, llibretera i artífex de Lectors al tren! (lectorsaltren.cat), ens presenta la sèrie “La maleta de la Montse”, en què ella mateixa ens descobreix i recomana llibres i àlbums il·lustrats que ens parlen dels animals, sempre des d’una perspectiva ètica.

Aquest tercer capítol, “El que els hi fem”, reuneix vuit títols. A dins la maleta hi trobarem els llibres:

Beer, Hans De. El petit os polar. On vas Lars?. Pagès
editors: Lleida, 2014. ISBN 978-84-9975-527-4.

BERNARD, Fred. La reina des fourmis ha disparu. Il·l
François Roca. Albin Michel Jeunesse, 1996. ISBN 978-2-226-08234-3

BOUGAEVA, Sonja. En Barnie. Takatuka: Barcelona,
2012. ISBN 978-84-92696-78-9

ESCALA, Jaume. Magenta i la balena blava. Il·l Carme
Solé Vendrell. Lumen: Barcelona, 2003. ISBN 978-84-264-1369-7

JEFFERS, Oliver. L’ant és meu. Andana: Algemesí, 2012.
ISBN 978-84-939445-8-2

LEAF; Munro. La història del toro Ferdinando. Il·l Robert
Lawson. Kalandraka: Pontevedra, 2016. ISBN 978-84-8464-983-0

MARTIN, Monique. Habia una vez un perro. Parramón:
Barcelona, 2012. ISBN 978-84-342-0482-9

OLMOS, Roger. Sin palabras. Logosedizioni: Italia, 2014. ISBN 9788857606958

LA PLOMA

546
Habitualment, en debats en què sorgeixen simultàniament la qüestió dels drets dels animals i la de treballadors i treballadores explotades pera produir articles de...

NUTRICIÓ

300
Plan Veg, és el pla B de la nutrició, un nou programa que ens mostrarà les alternatives nutricionals més respectuoses amb els animals i...