Blog Pàgina 3

1188

M’agrada escoltar experiències d’uns temps que hui semblen impossibles, i encara més quan els altres animals treuen el cap. No ho puc evitar: el meu interès es gira cap a ells i, amb preguntes fetes amb tota la cura del món, els vaig traient del seu paper secundari per a convertir-los en els protagonistes. Ixen de l’oblit a través de la memòria i la veu de qui m’ho conta i, a poc a poc, la història de la misèria els va convertint en altres que també miraven d’arribar amb vida a l’endemà, malgrat que eren els què més difícil ho tenien.

No estan tan lluny el temps quan, per a molta gent, no s’arribava a l’endemà amb la seguretat d’haver menjat suficient com per a tapar la fam. A sa casa, en aquell poble de Jaén, sempre que podien tenien un porc. Li preguntí que li donaven per a menjar, i somrigué. Cada matí, aquell xiquet li obria la porta del corralet per a que isquera a pasturar tot el que poguera, lluny dels conreus: arrels, llavors, fruits, insectes, cargols… Tot el que poguera i abans que altres, humans o no, amb la mateixa fam. S’havia d’apanyar pel seu compte, perquè a casa no sobrava res que li pogueren donar.

Si tenien sort i no es morien de fam, aquells porcs xicotets creixien i creixien fins a arrossegar molts quilos i, aleshores, els mataven. Per suposat, no era per a menjar-se’ls: venien tota la carn més bona, i amb el que treien, podien comprar coses com farina o llegums. En forma de vegetals, podien tindre moltes més calories de les que donava la carn d’aquells pobres animals que havien crescut anant i tornant del corralet. Podien guardar i racionar millor aquelles calories, que barrejaven amb unes poques botifarres i xoriços conservats en oli i fets amb sang, vísceres i algun xicotet tros de la carn més enganxada als ossos d’aquells porcs.

En aquells temps perduts, els animals es “cultivaven” com si foren plantes. Així és la mecànica de la ramaderia antiga: la domesticació, eixe concepte especista per a l’esclavitud que els animals humans imposen als no-humans, permet que els uns s’acaben menjant els altres, que a la seua vegada s’han menjat vegetals que els animals humans no es poden menjar. És una forma complexa de recol·lecció, una de les primeres produccions humanes que, des de l’inici, s’ha enfrontat a l’inconvenient de l’enorme quantitat de vegetals i aigua necessaris per a acabar el procés, absolutament depenent del nomadisme, les transhumàncies, el pasturatge. Els animals acaben ràpidament amb les pastures d’un lloc i, per a continuar amb el seu “cultiu”, són desplaçats cap a altres pastures.

L’agricultura sol·luciona el problema amb la producció directa de vegetals, d’aquells que els animals humans es poden menjar. Com a font directa d’aliments altament nutritius, permet treure’n més de molta menys quantitat de terra, permet tindre més menjar disponible, permet acumular, permet el sedentarisme i el desenvolupament de les civilitzacions humanes. També fa que el terra es convertisca en un tresor que es pot acumular i el treball en una riquesa que es pot furtar, el que porta fins a aquell poble de Jaén, on les famílies pobres no tenien terra. Treballaven a canvi d’una misèria i, mentre, intentaven caçar i recol·lectar allò que podien (legal o furtivament) i també provaven “cultivar” porcs que podien convertir en farina i llegums.

Els arbres convertits en trampes per a aus, amb el parany[1], també foren formes de cultivar carn per a la gent pobre, mentre treballava dur per a sobreviure. Com la planta que creix silenciosament, els arbres feien caure les aus que, molt sovint, encara patien la seua lenta agonia quan anaven a recol·lectar-les, com qui recull figues o castanyes. I aquells terribles fruits també es convertiren en objectes de venda amb els que obtenir diners i comprar supervivència.

En els mons al revés del capitalisme, la gent desposseïda pot convertir la carn en vegetals. I pot sorgir una enorme indústria de la carn que els desposseeix encara més, transformant els vegetals que ens podem menjar els éssers humans en aliment pels ramats, destruint el medi ambient mentre engoleix boscos i selves, llacs i rius per a convertir-los en més aliment que nodreix els enormes camps d’extermini anomenats granges industrials.

En un camp d’arròs a prop del Palmar, hi havia una caseta a la vora de la séquia. Quan no hi havien tractors i portava setmanes el treball dels camps amb aladres i cavalls, humans i animals no s’allunyaven de la faena dormint, de dilluns a dissabte, en aquelles casetes que primer foren de palla i després d’obra. En el primer any del segle XXI, aquella caseta servia de presó a dos gossos, un de bretó i l’altre mestís de pòinter i brac. En aquella fosca masmorra passaven la vida, esperant que arribaren els dia de caça.

Molts anys abans, allí vivia una família sense terra que pagava el seu sostre amb la guarda del camp i acollint els amos quan anaven a treballar la terra amb la seua haca. I, amb ells, vivia altre gos molt semblant als dos presoners d’ara. Aquella família pobre era la seua llopada i, com tots els gossos, es deixava la pell per la seua gent cadascun dels molts dies que no hi havia res que posar a taula.

L’home de la casa parlava amb el gos, mentre els quatre o cinc xiquets els miraven. Vinga, gos, porta alguna cosa, nosaltres no podem fer altra cosa que esperar-te. I aquell gos, tot ossos coberts de pell, marxava amb la intenció de no tornar si no era amb una gran rata de marjal entre les dents, una tenca, una serp d’aigua, el que fóra. I sempre tornava amb alguna cosa, fins i tot podia ser que vinguera amb un ànec dels que havien arribar per a niuar.

I el gos es feia amb uns ossos que rosegar, mentre el seu amo el mirava amb orgull. Menjaven pensant què, l’endemà, era probable que la taula tornara a estar buida i que el gos s’hauria de guanyar la supervivència de tothom. Quan em diuen que vull elevar els altres animals a la categoria dels éssers humans, pense en aquella caseta i els gossos caçadors que hi han viscut, els uns com a companys de misèria i membres indispensables d’una família i els altres com a coses deixades dins d’un vell armari.

Allò que tragué els i les humanes d’aquella misèria, també hauria de traure els gossos com aquell que fou una persona honrada, un membre més de la família pobre com el Morrut a La Barraca[2], de Vicente Blasco Ibáñez, que morí després d’una vida de treball sense descans:

Eren possibles més desgràcies?… Si, encara en quedaven d’altres. En aquella barraca, ni les bèsties es lliuraven de l’atmosfera enverinada d’odi que semblava flotar per sobre de la seua teulada. A qui no el trepitjaven, li feien, sense dubte, mal d’ull, i per això el seu pobre Morrut, el cavall vell, un animal que era com de la família, que havia arrossegat pels camins el pobre aixovar i la família a les peregrinacions de la misèria, s’anava afeblint a poc a poc a l’establia nova, el millor allotjament durant la seua llarga vida de treball.

Es comportà com a persona honrada a l’època pitjor, quan, acabada d’establir la família a la barraca, s’havia de llaurar aquella terra maleïda, petrificada per 10 anys d’abandó; quan s’havien de fer continus viatges a València a per enderrocs i fustes velles; quan la pastura no era molta i el treball abundant. I ara que, en front del finestró de la quadra, s’estenia un gran camp d’herba fresca, alçada i onejant, tota per a ell; ara que tenia la taula parada, amb aquell verd i sucós mantell que feia olor a glòria; ara que s’engreixava, s’arrodonien les seues anques punxegudes i el seu dors nuós, moria de sobte, sense saber de què, tal vegada en ús del seu perfecte dret al descans, després de treure a flotació la família.

Es gità un dia a sobre de la palla, es negà a eixir, mirant el Batiste amb ulls vidriosos i groguencs que feien expirar dels llavis de l’amo els vots i amenaces de la indignació. Semblava una persona el pobre Morrut; Batiste, en recordar la seua mirada, sentia moltes vegades desitjos de plorar. La barraca patí una commoció, i tal desgràcia féu que la família s’oblidara momentàniament del pobre Pasqualet, que tremolava de febre al llit.

Plorà la dona de Batiste. Aquell animal, allargant el seu morro mans, havia vist vindre al món quasi tots els seus fills i filles. Encara recordava ella, com si fóra ahir, quan el compraren al mercat de Sagunt, xicotet, brut, ple de crostes i porqueries, com un animal de rebuig. Era algú de la família que se n’anava. I quan uns paios repugnants arribaren en un carro per a endur-se’n el cavall a la Caldera (lloc on son incinerats els animals morts per a aprofitar els ossos), on convertirien el seu esquelet en ossos de polida brillantor i les seues carns en adob fecundant, ploraven els xics, cridant des de la porta un adéu interminable al pobre Morrut, que s’allunyava amb les potes rígides i el cap balancejant, mentre la mare, com si tinguera un horrible pressentiment, es llançava amb els braços oberts sobre el malaltet.

Recordava els seus fills i filles quan entraven a la quadra per a tirar de la cua del Morrut, i com l’animal patia amb dolça passivitat tots els seus jocs. Veia el xicotet quan el col·locava son pare sobre la dura espinada de l’animal, colpejant amb els seus peuets els llustrosos flancs i cridant: “Arri, Arri!”, amb un infantil balboteig. Amb la mort d’aquesta pobre bèstia creia Teresa que anava a quedar oberta una escletxa en la família per on se n’anirien altres. Senyor, que li enganyaren els seus pressentiments de mare dolorosa; que només fóra aquest sofert animal qui se n’anava; que no s’enduguera sobre el seu llom el pobre xicotet comí del Cel, com en altres temps el portava per les sendes de l’horta agafat a les seues crineres, a pas lent, per a no fer-lo caure!

I el pobre Batiste, amb el pensament ocupat per tantes desgràcies, barallà en la seua imaginació el xiquet malalt, el cavall mort, el fill escalabrat i la filla amb el seu reconcentrat pesar, arribà als ravals de la ciutat i passà el pont de Serrans.

A l’extrem del pont, a una planura entre dos jardins, en front de les torres octogonals que treien el cap per sobre de l’arbrada amb les seues arcades ogivals, les seues barbacanes i la corona dels seus merlets, s’aturà Batiste, passant-se les mans pel rostre. Havia de visitar els amos, els fills de Don Salvador, a demanar-li’ls en préstec un piquet per a completar la quantitat que anava a costar-li la compra d’un rossí que substituïra el Morrut. I com la higiene és el luxe del pobre, s’assegué a un banc de pedra, esperant que li arribara el torn per a rentar-se d’unes barbes de dues setmanes, punxants i dures com pues, que ennegrien la seua cara…

I pensí en els cavalls del tir i arrossegament, que ja no són membres de la família. Només són objectes d’entreteniment que ocupen les mateixes quadres que ocupaven els animals com el Morrut, tot esperant a les fosques que els traguen a arrossegar una roda de camió o que els fiquen a camió camí de la competició.

Dels temps de la misèria, només ens tragueren a nosaltres. Elles i ells, les bones persones i membres de les famílies pobres que els esclavitzaren, resten allí. I, ara, ens toca a nosaltres treure’ls.

———
[1] Animalisme CAT, Jesús Frare, 17/11/2011, Prou de parany i d’enfilat!, http://animalismecat.blogspot.com.es/2011/10/normal.html
[2] Blasco Ibáñez, Vicente, La Barraca (1898), Madrid, Alianza Editorial, 2016, I.S.B.N.: 978-84-9104-535-9.

—————

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

Montse Marcet, llibretera i artífex de Lectors al tren! (lectorsaltren.cat), ens presenta la sèrie “La maleta de la Montse”, en què ella mateixa ens descobreix i recomana llibres i àlbums il·lustrats que ens parlen dels animals, sempre des d’una perspectiva ètica.

Aquest primer capítol, “Coneguem-los, un món per descobrir”, reuneix els sis primers títols. A dins la maleta hi trobarem els llibres:

CANNON, Janell. Stelalluna. Juventud: Barcelona, 2004.
ISBN 978-84- 261-2850- 8

COLELL, Montserrat. Ets prou llesta, Nyumbú?.
Animallibres, 2015 ISBN 978-84-15975-70-0

GERAGHTY, Paul. Jamina. Zendrera Zariquiey: Barcelona,
1994. ISBN 978-84-89675-78-0

JENKINS, Martin. Simios. Il·lustradora Vicky White.
Faktoria K de Libros: Pontevedra, 2008. ISBN 978-84-96957-26-8

MOURE, Gonzalo. En un bosque de hoja caduca. Il·l
Esperanza León. Anaya, 2006. ISBN 978-84-667-5353-1

SHELDON, Dyan. El canto de las ballenas. Il·l Gary
Blythe. Ekaré, 2014. ISBN 978-980-257-139-0

2591

La càrrega cultural de l’entorn en què aprenem i som socialitzats és molt important i ens marca de per vida. De la mateixa manera, tan important és el sentit que tenen les expressions, frases i paraules que fem servir, perquè revelen no només el missatge que literalment transmeten: també porten implícita una càrrega de valors, idees, pre-concepcions del món que es revelen i que a l’usar-les, estem legitimant com a vàlides.

Quan fem servir llenguatges i expressions com “fill de puta”, “marieta”, “és nineta!”, El missatge implícit és la burla, l’escarni i la desqualificació. Amb aquestes paraules intentem negar la dignitat que és intrínseca a cada persona, objectivant-la mitjançant un substantiu que la qualifica com a inferior, com a una cosa risible i indigne. El mateix passa quan fem servir noms d’animals no humans amb similars finalitats denigrants: “guineu”, “gossa”, “és un porc” o “és una rata”, entre moltes altres expressions que s’utilitzen per tal de menysprear, alhora de fer escarni sobre aquell/aquella que es profereixen. Usant aquestes paraules es “rebaixa” la condició humana de l’altra persona, mitjançant un qualificatiu que al·ludeix a la condició d’animals “inferiors” i que no tenen cap rellevància ni validesa moral. És més, en moltes ocasions la desqualificació a través de noms d’animals busca l’objectivació i la infravaloració sexual de la dona, quan són referides com “gosses”, “gates en zel”, “Pussies” …

Hi ha un fet indissociable del que usem paraules i expressions denigrants per tractar a altres humans: la manera en què ens referim a ells determina com els tractem. Si podem referir-nos a un altre significant des de la cosificació risible i buidada de dignitat, el nostre tracte cap a ells estarà marcat per la falta de respecte. Perquè no hi ha un deure moral de respectar a aquell que no és digne, que és menys humà. Així mateix, la manera en què ens referim als animals no humans determina el nostre tracte cap a/envers ells. Si no són més que coses, instruments per als nostres fins, objectes sense dignitat, no importa com els tractem ni quines coses els fem.

El filòsof i antropòleg holandès Raymond Corbey es refereix a aquests usos com “dispositius de distanciament”, quant permeten classificar separadament als éssers humans dels altres animals. Mentre fem servir aquests dispositius del llenguatge, ens alienem i distanciem del que puguem tenir en comú amb els altres animals, per d’aquesta manera, sentir-nos protegits de la culpa per un tracte irrespectuós, cruel o irresponsable. Utilitzar dispositius distanciadors en el llenguatge, en la manera en què ens referim als altres, és la gènesi i origen de la manera en què posteriorment els tractem, individualment o col·lectiva. Perquè si una dona és un “puta” o una “gossa”, mereix un càstig per aquesta condició que viola la normativitat moral i social humana. I si ser “guineu”, “porc” o “rata” al·ludeix a una categoria inferior, llavors l’animalitat d’aquests animals manifesta la seva imperfecció, incompletesa, la manca del que és humà i que és, per tant, mancada de dignitat. Llavors no importa com els tractem: al final, no són més que animals.

Una recent investigació duta a terme a l’Institut de Psicologia de la Universitat d’Oslo, va revelar que l’ús de termes descriptius com “bistec” i “pernil” creen distància emocional entre els consumidors i els animals que són assassinats i consumits. Alienar l’animal a través d’un eufemisme, fa molt més fàcil menjar la seva carn o justificar la seva tramesa a l’escorxador. En contrast, els termes “vaca” i “porc” (que fan referència als animals vius) disminueixen els desitjos de consumir l’animal. Aquí també operen els dispositius de distanciament: no volem recordar que aquest tros de carn va ser un animal amb vida, amb desitjos, amb interessos. Anomenem i apel·lem a mecanismes verbals que ens permetin netejar la nostra consciència i depurar la nostra responsabilitat de la destinació dels altres animals.

Aquest és una crida a la reconsideració verbal dels altres animals. Perquè el seu tractament depèn de com els pensem, com ens referim a ells, i com construïm un món que deixi de considerar-los com a éssers sense dignitat.

—————-

Soy vegana y desde mi niñez me ha preocupado la relación especista antropocéntrica que la humanidad mantiene con el resto de los animales. Aún busco respuestas a muchas preguntas de entonces. Soy Trabajadora social, máster en Filosofía Política y máster en Bioética y Derecho. Doctora en Filosofía, tratando sobre los límites de la filosofía moral, la bioética y los derechos de los animales. He estado activa en el mundo del animalismo desde hace más de una década, siempre con un pie en la teoría y otro en la práctica. Comparto mi vida con mi esposo, tres gatas y un número siempre cambiante de gatos rescatados de la calle a los que damos en adopción.

1360

Existeix una organització sense ànim de lucre pel foment de la “tracció animal moderna” que es diu PROMMATA i acaba de complir 25 anys. Ens diuen que volen “posar l’home al centre d’un sistema productiu i competitiu respectuós amb el medi ambient”. També parlen d’independència energètica i, com no podria ser d’altra forma, de la recuperació dels animals de tir: “rucs, mules, vaques i cavalls”. Independència de la persona camperola a costa de la llibertat dels animals esclaus, i recuperació del nombre d’aquests esclaus.

Hui, s’acaba un curs sobre el tema al parc ecològic de l’Empordà, on han parlat de “la satisfacció de treballar amb la pau i la coherència que representa la col·laboració amb un altre esser viu”. També han fet una introducció a la relació i el comportament dels cavalls, així com a les bases per al seu “maneig” pel treball agrícola. El maneig i la col·laboració són termes gens coherents l’un amb l’altre, i la pau no es pot basar en l’explotació d’altre ésser viu.Forcat

L’especisme em sorprèn amb coses com aquesta, per la seua capacitat de reforçar-se en la seua hegemonia social i cultural per a “envair” el veganisme que, com hem dit moltes vegades, no és altra cosa que una eina d’ús personal per a lluitar contra eixe especisme.

Tenim ingredients de l’explotació animal que “s’oculten” en aliments elaborats, aparentment vegans: albúmina d’ou per tot arreu, sèrum de llet per a convertir-nos en abocadors a cost zero d’aquest residu de la indústria làctia, colorants com l’E-120 o, fins i tot, cola de peix i sang dels dels escorxadors al vi i la cervesa. També tenim els productes vegans dels grans grups empresarials directament vinculats a l’explotació animal, generant debats com el de les Pringles i Procter&Gamble o el de ViveSoy i Pascual.

Cavall i mula Aquest dels cavalls esclaus és fascinant, perquè és capaç de convertir una verdura en un producte no vegà. Ell a soletes, lluny dels grans mercats especulatius i dels interessos de les transnacionals, sense necessitat de transformacions ni manipulacions. Una creïlla, i res més que una creïlla, pot tindre com a ingredient la suor d’un cavall que no vol tirar de cap aladre. I jo, buscant productes de proximitat, ecològics i de comerç directe amb la persona productora, puc estar fomentant l’explotació animal.

En una campanya contra l’esclavitud infantil, un jove que l’havia patit a les explotacions de cacau africanes assenyalava amb el dit el consum còmplice: “quan la gent menja xocolata, està menjant la meua pròpia carn”. I això és el que sent jo respecte al cavall esclau. Sent que m’estic menjant els colps del seu ensinistrament, tots els colps que fan falta per a que faça allò que mai ha desitjat fer. Em menge la seua suor, la seua Llibertat, la seua carn. I, per suposat, no vull fer-ho.

Estic tan fart d’això que al meu cap funciona un veganisme resolutiu, pel què el llistat d’ingredients ja no és suficient. Per suposat, puc comprar Pringles i ViveSoy sense cap càrrec de consciència, perquè allò important és no comprar productes experimentats amb animals de Procter&Gamble o Llet Pascual. No passa el mateix amb productes ecològics vinculats amb una explotació animal, directa, absurda i, per tant, evitable. Com que és tan complicat saber quines produccions ecològiques la fan servir i quines no, han aconseguit la proesa que les creïlles necessiten una etiqueta de producte vegà.

Fins ara, el meu principal exemple de veganisme resolutiu era el del menú creatiu de molts bars i restaurants per a persones veganes. Si, són eixos llocs que t’ofereixen una amanida de primer i una graellada de verdures de segon, al mateix preu que paguen les persones càrnies per una ampla diversitat de plats. No menge a aquests llocs perquè, malgrat que el que haja menjat siga vegà, amb els meus diners engreixe la facturació d’un lloc que no té la més mínima intenció d’adquirir les capacitats per a oferir alternatives veganes reals, a diferència del que fa Procter&Gamble amb les seues Pringles.

La tenda i el supermercat és un espai de consum on pot funcionar el principi d’elecció que fa que el veganisme siga efectiu. Tenen oferta vegana diferenciada? Tenen un espai amb aliments vegans? Doncs es pot aplicar eixe principi d’elecció, deixant de banda tota l’explotació animal. Amb les empreses i corporacions passa el mateix: si compre Pringles, és veganisme. Si compre ViveSoy, és veganisme. Si compre el menú d’amanida i graellada, estic comprant una oferta completament limitada i accidental d’un negoci que no té la intenció de ser altra cosa que càrnic. No puc aplicar el principi d’elecció, i aleshores no és veganisme.

Bous

Si no puc saber quines produccions ecològiques exploten animals, si no puc elegir entre aquestes i les que no ho fan, no és veganisme. I, com he d’elegir, em quede amb les fruites i verdures de les tendes convencionals i les grans superfícies, que no seran de proximitat ni ecològiques, però em permetran elegir entre una opcions que, amb tota seguretat no haurà fet servir animals i altra que és més que probable que si.

—————

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

1229

Llegisc aquest missatge sobre el “reportatge” a una revista que es diu Bous al Carrer, i que estic segur que serà per a conservar i emmarcar. Amenacen amb que el títol és “Els menors als bous”, en castellà, perquè és la llengua dominant. Han retallat el que ha de ser la idea central d’aquest text, que ens diu que s’ha de dir la veritat als xiquets en masculí genèric, perquè és el gènere dominant.

Estaria molt bé que contaren les xiquetes i els xiquets la veritat. Que contaren la veritat de la carn que mengen, del seu jersei de llana o de la medicina que prenen quan els fa mal la gola. La veritat dels animals que veuen al circ, al zoo o a l’aquari, dels que acaronen a la granja escola, de la vaca que riu i del cavall que tira de la calessa. La veritat d’eixe preciós bou que els impressiona des de la primera vegada que el veuen. La veritat de les banyes amb les que els fan jugar a bous al carrer.

Si contaren eixes veritats no “desmuntarien el missatge animalista”, que senzillament consisteix en contar, una i altra vegada i fins a l’extenuació, eixes veritats que tant els incomoden. El missatge animalista és alçar l’estora per a ensenyar la merda de veritat que s’amaga a sota, amb crues imatges de granges i escorxadors, de bous turmentats, gossos maltractats i abandonats, ovelles degollades, llops penjants d’arbres o dofins que es suïciden. La veritat del missatge animalista és, també, la de les alternatives: protectores, rescats, refugis, veganisme… Respecte.

Clar, del que parlen és de “la seua veritat”. Eixa on es menja vedella o lluç “per a sobreviure”, on es munten els cavalls i es toregen els bous… perquè si, perquè ho ha decidit Déu o perquè som l’espècie dominant, la raça dominant, el continent dominant, la nació dominant, la classe dominant, el gènere dominant, el sexe dominant o la identitat sexual dominant. Parlen d’un vell concepte de veritat que els ve donada, que no es contesta ni discuteix perquè sempre ha estat així, perquè és tradició i ordre. Eixa veritat de sempre sense empatia, sense solidaritat, sense justícia. Eixa veritat que els és necessària per a contestar un canvi que pot acabar amb el seu domini, amb els seu privilegi.

Necessiten d’eixa veritat que no és veritat, que els justifica. És el seu port segur, des don parteixen les seues reflexions i sobre les que es construeixen els seus arguments. Si voleu veure un exemple, crec que un dels millors és el de l’al·legat final de Marta Trenzano, alcaldessa d’Algemesí, per a justificar l’abstenció del PSPV-PSOE davant una moció per a que no es tornen a autoritzar bous embolats al municipi i què, per suposat, no prosperà. Tota eixa construcció, feta sobre el dogma que la tortura taurina i els linxaments de bous al carrer són pràctiques legals, normals i inqüestionables, inclou la frase “ser progressista és tindre capacitat d’empatitzar amb els demés”.

Si, els dogmes són les seues cartes de navegació i, sense ells, naufraguen ràpidament. El dogma especista és el que permet l’alcaldessa parlar d’empatia amb altres éssers humans que no saben el que és l’empatia amb els altres animals, bous en aquest cas, i que només tenen el dogma especista per a justificar els seus linxaments. Per a nosaltres, aquests discursos sonen tan marcians com els discursos racistes, xenòfobs, supremacistes blancs, com els masclistes, misògins, com els antielecció, com els LGTBfòbics…

No puc entendre quina els ha agafat amb Disney. Es creuran de veritat que veure Bambi inhibeix la normalització de la violència amb els altres animals, i et permet veure que no són objectes amb els que fer el que siga? Es creuran de veritat que l’estat normal de consciència consisteix en anar a mirar la tortura pública d’un bou, sentir els seus crits, veure brollar la seua sang, sense patir cap rebuig? Es creuran de veritat que “la fantasia que mostra la tele”, amb animals que parlen i van a l’oficina, és la causant única del trencament de la seua “normalitat”?

Un gran problema que tenen és que pensen que els xiquets i xiquetes han de ser esponges dòcils a les seues normalitats, al seu adoctrinament i només al seu. Pensen que s’han d’engolir la seua forma d’entendre la vida sense qüestionar-la, i arriba el dia que se n’adonen que els xiquets i xiquetes tenen ulls a la cara, capacitat reflexiva i crítica, desig de justícia, compromís. Tenen una vida que va sumant anys, i troben camins i eines per a accedir a millors referents que els de la normalització del privilegi, de la injustícia, de l’abús.

Els adoctrinadors topen amb un pensament crític que no entenen ni suporten, que sempre han volgut eradicar. Topen de front amb les persones que foren infants, que no s’engoliren o que han perbocat eixe adoctrinament seu. El problema és que, de vegades, eixe pensament crític és el d’un xiquet o xiqueta sota la tutel·la d’un d’aquests adoctrinadors que, arribat el cas, estarà disposat a aplicar la terrible màxima de “la lletra, amb sang entra”.

Recorde la història d’una persona que admire molt i que, encara adolescent, hagué de fugir d’un pare falangista que l’amenaçà de mort amb la seua pistola, després d’haver trobat les publicacions clandestines comunistes que llegia d’amagat. També recorde el malson del xiquet colom, que és com el de tots els xiquets que “ixen maricons” a qualsevol d’aquests adoctrinadors. I és la història de tots eixos xiquets i, sobre tot, totes eixes xiquetes vincianes, persones que empatitzen de forma natural amb els altres animals i rebutgen des del primer moment totes les formes d’abús contra ells. Eixos xiquets i xiquetes estan entre els obligats a presenciar la tortura més salvatge, a menjar l’explotació de la que no volen participar.

Adoctrinadors, conteu els xiquets i les xiquetes totes les veritats que manipuleu i que els amagueu per conveniència. Conteu-nos la veritat, i haureu de veure que l’únic missatge desmuntat serà el vostre.

—————

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

1403

Fa uns dies Gerald Dick, president de la WAZA (Associació Mundial de Zoos i Aquaris) va ser a Barcelona amb l’objectiu de preparar el congrés de l’EAZA (Associació Europea de Zoos i Aquaris) que tindrà lloc l’any que ve a Barcelona.

Bé, començaré per compartir unes dades sobre l’historial d’aquest “cavaller”: el poderós Gerald Dick va treballar, al seu dia, amb la WWF i en projectes de cooperació mediambiental a Amèrica Llatina. Aquesta incoherència només es pot explicar amb l’evidència que no s’entén ni ell, un cop llegida l’entrevista que El Periódico li va concedir en el seu pas per la ciutat catalana.

Però, què són l’EAZA i la WAZA? Són el nexe d’unió de molts zoològics d’Europa i del món sencer. S’encarreguen, entre altres tràmits i després del pagament d’una quota anual, de gestionar els intercanvis entre animals dels diferents parcs zoològics que estan associats i d’inspeccionar periòdicament els parcs per comprovar que s’ajusten a la normativa actual. Aquestes dues associacions permeten, entre altres barbaritats, que els seus associats realitzin el “culling”, pràctica que consisteix a sacrificar (que no eutanasiar, hi ha una gran diferència) les cries de qualsevol espècie que neixi en les instal·lacions, entre altres motius, com a mesura de control de la població. No fa gaire l’associació animalista Libera! va denunciar el sacrifici d’una cria de nilgo que es trobava en perfectes condicions. La resposta: “això és legal”.

L’última gràcia perpetrada al zoològic de Barcelona ha estat el trasllat de dos dofins a l’Oceanogràfic de València, fa deu dies. És cert que el delfinari de Barcelona és un lloc completament inadequat per als sis dofins que malviuen en aquest recinte des de fa ja massa anys. L’EAZA va convenir el 2018 com a termini màxim per adequar les instal·lacions amb l’objectiu de millorar el benestar d’aquests dofins. L’alcaldessa de Barcelona Ada Colau, amb molt bon criteri, va decidir que Barcelona no anava a gastar deu milions d’euros en fer un altre delfinari. A la taula hi havia dues opcions: el trasllat a un altre delfinari o a un santuari de dofins. A dia d’avui, dos dels dofins de Barcelona han caigut en les urpes del lamentable Oceanogràfic que té, entre d’altres cetacis, dues belugues que van ser un dia arrencades de la seva llar, la mar del Nord, i ara estan intentant suportar la seva imposada captivitat en unes condicions deplorables. Una associació, Archipelagos, que es va posar en contacte amb FAADA i que està preparant el que seria el primer santuari de cetacis d’Europa a Grècia, està esperant amb els braços oberts l’arribada d’aquests dofins al costat de la seva mare que s’ha quedat a Barcelona amb tres companys de grup més.

Els dofins són mamífers marins amb una forta cohesió social, molt intel·ligents, amb capacitat d’autoreconeixement, posseeixen una memòria a llarg termini, utilitzen diferents tècniques de caça depenent del lloc on resideixin i tenen un sofisticat sistema de comunicació, anomenant-se a cada un pel seu “nom”. Un mamífer amb unes connexions neuronals que els proveeix d’una capacitat emocional superior fins i tot que la de l’ésser humà. Un depredador la vida del qual es basa en nedar desenes de quilòmetres al dia, en caçar i en mantenir unes complexes relacions socials, tancat en una piscina de ciment. Amb aigua. Res més. Això no és enriquiment ambiental. ¿En què s’assembla una piscina plena de cèrcols, pilotes, rodes de camió i mànegues on amagar el peix congelat “amanit” amb vitamines… a les plantes, peixos, tortugues, marees, sorra, roques… que hi ha a casa seva, al mar? Cap delfinari, per gran que sigui i per molt que ho intentin els conservadors, proveirà a aquests animals de les necessitats bàsiques per tenir un nivell de benestar tant físic com emocional acceptable.

Espanya és el país europeu amb major quantitat de delfinaris: 11 i, si ningú hi posa remei, en breu seran 12. Cent dels 300 dofins de tot Europa estan a Espanya. D’ells, aproximadament la meitat són nascuts en captivitat. El curiós és que excepte un, la resta de delfinaris estan construïts en poblacions costaneres, des d’on es pot sortir per veure a cetacis de veritat, amb el seu comportament de cetaci i a casa seva, el mar.

Que no ens enganyin: els delfinaris no tenen dofins en captivitat per realitzar una tasca educativa, d’investigació i de conservació. Això ho fan perquè han de complir la normativa vigent. Però l’objectiu final, com qualsevol empresa, és guanyar diners. Està demostrat que la tasca de conservació del dofí mular, amb una subespècie en perill, no es pot dur a terme ja que no es pot alliberar a mar obert un dofí nascut en captivitat i al qual no se li ha ensenyat a caçar perquè, molt probablement i degut a aquest i a altres factors, moriria. La majoria de les tasques de recerca es poden i s’han de realitzar in situ, en el seu medi natural, per obtenir dades reals i que puguem traslladar al seu habitat per poder ajudar-los a casa, no en la nostra. I respecte a l’educació, no hi ha res en un delfinari que no puguem ensenyar a un nen molt millor de forma digital, amb diversos mètodes que segur farien que aquests petits s’amaressin de coneixements.

No es tracta de “veure qui fa la piscina més gran”. A Espanya tenim aproximadament 8.000 quilòmetres de costa. Podríem …. No, podríem no: hauríem de construir santuaris arreu del planeta on allotjar les poblacions de dofins que hem tingut des de fa dècades confinats a les nostres gàbies de ciment, obligant-los a fer el que nosaltres volem: entretenir al públic que paga una entrada. Ho hem de fer perquè s’ho devem. Per tants anys de patiment. Perquè ja som al segle XXI i la manera en què tractem a la resta d’animals ha de canviar. Ja no és temps d’utilitzar a les altres espècies al nostre gust: ara és el moment d’ajudar-les a recuperar els seus ecosistemes. Els mateixos que, durant moltíssims anys, els humans ens hem encarregat de destruír.

——————–

 

Vaig néixer a Barcelona i des que vaig tenir ús de raó vaig voler ser veterinària. Els meus pares, gent humil, em van inculcar, entre d’altres tants meravellosos valors, el de l’amor per la resta d’animals. Gràcies a ells vaig aconseguir el meu objectiu i sóc veterinària especialitzada en animals domèstics. La meva passió és el mar i tot el relacionat amb ell. He fet cursos de submarinisme científic, de medicina veterinària en mamífers marins i d’atenció a avaraments d’animals marins. He estat voluntària de PROMAR, coordinadora de Sea Shepherd Espanya en l’àrea de Catalunya, i actualment sóc vocal de AVATMA a l’àrea de Catalunya, voluntària de l’Associació Cetàcea, membre del Comitè de Protecció Animal del Col·legi de Veterinaris de Barcelona i col·laboro en el projecte ZOO XXI

1695

El dissabte 24 de setembre, unes persones que intentaven impedir el linxament d’animals van ser apallissades, sota l’atenta mirada de la policia local. A Algemesí.

La sang de les persones animalistes, a les què la tauromàquia acusa de violentes, es va barrejar amb la dels erals i jònecs torturats fins a la mort en aquesta carnisseria que es diu Setmana de bous d’Algemesí.

Aquest any hi ha una novetat: a pocs metres del lloc fins on s’arrosseguen els cadàvers de les cries de bou (els cadàvers o els animals agonitzant), allà on les persones animalistes van ser colpejades, hi ha un estand i un photocall on es demana unes festes d’igualtat i respecte. El lema d’una d’aquestes campanyes és el títol d’aquest article, “no és no”, en referència a la violència sexual.

Cada vegada que la tauromàquia vol renovar la seua imatge i disfressar-la de modernitat sol utilitzar la presència de dones, com toreres a peu o a cavall, com a públic. Això és un clàssic. Per això la insistència de Mar Pintor, regidora d’igualtat d’Esquerra Unida del País Valencià i taurina declarada, en vincular la campanya feminista amb la setmana de bous.

Que Esquerra Unida del País Valencià siga un partit estatutàriament antitaurí no és un obstacle per a que una regidora faça de la tortura taurina la seua bandera. Però el feminisme lluita precisament contra allò que la Sra. Pintor vol fomentar. El feminisme identifica les lògiques de dominació que volen sotmetre altres cossos i s’enfronta a elles. La interseccionalitat és això: va néixer com un crit des dels marges, des del feminisme no blanc, no heterosexual i va posar sobre la taula que no hi ha opressions de segona, hi ha opressions que no patim. Des de la defensa animal, prenem aquest crit i ho fem nostre.

Així que la instrumentalització que fa l’ajuntament d’Algemesí de la lluita feminista és un purplewashing de manual: intenta utilitzar la lluita feminista per legitimar una injustícia. Perquè, es pot demanar igualtat i respecte, mentre s’aplaudeix com uns cossos són castigats per considerar-se “inferiors”? Castigats fins a la mort perquè es té la força per fer-ho, perquè n’hi ha persones que ho troben divertit. No cal ser psicòloga per entendre que en el moment en què es banalitza la violència contra uns cossos, és molt fàcil fer un clic mental i estendre la violència cap a altres i, sobretot, cap a les altres.

L’heteropatriarcat està dins de la plaça de bous d’Algemesí i compta amb el suport d’una regidora d’igualtat, que té la cadira en una candidatura d’un partit polític estatutàriament antitaurí. Això és una traïció. He sigut militant d’EUPV i he format part de l’àrea de feminismes: el que fa la Sra. Pintor és una traïció i està acompanyada per tot el seu grup municipal.

En aquest estand es vol denunciar la violència masclista i això, per descomptat, és una cosa molt necessària i, com a feminista compromesa, li done suport. Però pel carrer Muntanya d’Algemesí corre la sang i aquesta sang no hauria de ser invisible. Com tampoc hauríem de ser invisibles nosaltres, les dones animalistes, les que patim la violència quan els matxirulos taurins ens demanen que “els ensenyem les mamelles”, quan ens envien a fregar o es toquen els genitals. He deixat de comptar les amenaces de violació i sempre he marxat d’Algemesí mirant enrere.

L’espina dorsal de l’animalisme és el feminisme. Són les ulleres violetes les que fan que identifiquem les injustícies. Per això aquest moviment està format majoritàriament per dones i per això és castigat i és insultat. No es pot entendre la violència que patim a Algemesí sense la clau de la violència masclista.

No és no, clar que sí. Però si aneu a la zona on està aquest estand d’Algemesí i mireu cap a terra, veureu la sang d’uns cossos sotmesos de la forma més brutal. Les ulleres violetes haurien d’identificar aquesta sang i no somriure, sense mirar cap a un altre costat, quan la tauromàfia se la treu, molesta, de les sabates. Al cap i a la fi, el feminisme és incòmode, qüestiona el que ens diuen que és tradicional, normal i natural. Per això, la violència contra els animals és un assumpte feminista. I el feminisme sempre pren partit.

——————–

 

Diplomada en Relacions Laborals. Llicenciada en Història. Militant d’esquerres. Feminista, heterodisident i vegana.

12555

L’explotació cap als animals, és una cosa que ens han inculcat des de la nostra més tendra infantessa, una maniobra orquestrada a la perfecció perquè normalitzem conductes que normalment serien aberrants per a un nen.

Els animals ens van ser mostrats en els dibuixos animats i llibres de text, feliços en les granges, contents d’oferir-nos els seus recursos i les seves vides, però, el menjar, quan el sopar era servit mai tenia forma d’animaló, estava trossejat i res ens recordava que aquest tros de carn, va ser un ésser que viu que va morir amb terrible patiment.

Més tard ens ensenyen a l’escola que la proteïna només està en la carn, el calci en la llet i l’omega 3 en el peix i que sense consumir aquests aliments és impossible sobreviure.

Socialment ens van mostrar que per celebrar les nostres festes hem de fer un gran àpat en què un animal, generalment un nadó, ha de ser el gran tiberi, ja sigui un cadell de porc, vaca o gallina.

Ens van mantenir allunyats dels escorxadors, i de les granges d’explotació industrial. Una bena als ulls que ens va mantenir ignorants de la realitat.

Com a conseqüència arribes a desterrar del teu cap, si més no, l’opció de viure d’una manera diferent, perquè ¿qui viuria sense menjar animals, llançant-se a una segura i perillosa deficiència de proteïnes, calci, ferro i vitamines? Qui en el seu sa judici es plantejaria modificar els seus “saludables” hàbits de vida si aquests canvis li durien irremeiablement a la malaltia?

La resposta és evident, ningú.

Totes aquestes mentides es mantenen en el temps, apuntalades fortament per la cultura de la por, reforçades per la desinformació difosa per aquells que es lucren amb el comerç de vides animals, i la por a ser diferent al gruix es la societat.

Per això un del murs més importants a enderrocar, per aconseguir l’alliberament animal, és el de la informació oculta, proporcionant accés a aquesta, per conèixer que una vida sense menjar animals, ni disposar-ne, és totalment saludable, per a nosaltres, els animals i el planeta.

Aquest mur és molt gruixut i és difícil fer mossa en ell. Hi ha molta informació veraç però moltes vegades es difon entre un excés d’opinions i interessos. Per això creiem que demostrar que el veganisme és saludable amb fets és una eina poderosa.

Com activistes i esportistes tractem d’anar picant aquest mur.

Amb aquest objectiu partirà el proper dia 27 de setembre la Transibèrica pels Animals. Un repte esportiu que consistirà en creuar la península Ibèrica en bicicleta des del seu punt més al sud, Tarifa, fins Suances a Cantàbria, unint la mar Mediterrània amb el Cantàbric, més de 1000 quilòmetres que tres esportistes vegans intentarem realitzar en menys de 48 hores.

L’objectiu, a més de seguir demostrant que una dieta vegana és perfectament compatible amb la salut, l’esport i la consecució de grans gestes esportives, d’altra banda tindrà un caràcter solidari.

Els quilòmetres de la ruta seran venuts de manera simbòlica per 3 euros, cadascun, d’aquesta manera tothom podrà formar part d’aquest projecte i col·laborar activament.

Tot el recaptat serà donat a 5 associacions que ajuden als animals, humans i no humans:

Santuari Gaia
Santuari Hof Butenland
Protectora Sara
Rescate Animal Lanzarote
Fundació Sos Himalaia

Amb aquest repte volem inspirar la gent i demostrar que no cal col·laborar amb una indústria de mort i sofriment per portar una vida plena i feliç. Posar el nostre gra de sorra per ajudar a enderrocar aquest mur construït a base de prejudicis, egoisme, costums i falta d’empatia.

Pedalarem cada quilòmetre amb la il·lusió de que el nostre esforç en cada quilòmetre pedalejat es traduirà en ajut econòmic gràcies a vosaltres per ajudar a associacions en què les persones literalment lliuren la seva vida per ajudar els altres.

Si vols ajudar-nos a aconseguir-ho i ser part d’aquest meravellós equip que es posarà en marxa en pocs dies, tens tota la informació necessària al nostre web: www.transibéricaporlosanimales.com

Perquè els animals no tenen veu ajudem prestant-los la teva.

—————

 

Alberto Peláez és corredor de muntanya, especialitzat en ultrafons, amb un gran nombre de victòries a l’esquena, vegà i activista pels drets dels animals, tracta de transmetre un missatge de compatibilitat entre una vida de respecte a tots els éssers vius i l’esport d’alt rendiment.
Tècnic superior en Activitats Físiques, entrenador personal i bomber de professió, reparteix el seu temps entre l’esport i l’ajuda dels animals col·laborant amb diverses societats protectores, donant xerrades i transmetent les seves experiències portant una vida vegana i activa.

2045

El dia 16 de juliol, el col·lectiu Abriendo Jaulas, va realitzar una acció al centre de Barcelona contra la indústria de la violació, l’orfenat i la mort prematura que segresta, roba i esprem a les femelles d’altres espècies i a la seva descendència, amb el objectiu d’aconseguir aquest producte sagnant anomenat llet, anomenat formatge, anomenat lactis.

Era una acció curiosa i diferent, però a Barcelona tot és possible. Nues i amb expressió deprimida, les activistes tenien connectats els pits per tubs a recipients on es simulava un munyiment automàtic de mamelles, com el que pateixen les prop de 900.000 vaques explotades a l’estat espanyol. Les vaques són violades i inseminades i el seu vedell o vedella, nounat, és separat violentament de la mare per a ser al seu torn explotada per a aquests làctics, assassinada per a carn de luxe o per a ser engreixat amb la mateixa finalitat. L’engreix es realitza mitjançant preparats industrials baixos en ferro i sals (per aquest motiu aquests animals llepen els barrots de les granges o les mans de les humanes, buscant les nostres sals), que garanteixin la pal·lidesa dels seus músculs. Les vaques són tractades com màquines orgàniques, circumstancialment vives. Són considerades com a mecanismes, i per tant no adquireixen ni tan sols l’estatus d’esclavitud, perquè les màquines han estat creades per servir, no per tenir anhels propis de la vida i la llibertat.

Imatge: Montse García
Imatge: Montse García

No van ser pocs els pseudoperiódics i les persones que van ridiculitzar i criticar aquesta acció. És lògic i conseqüent per al mascle acomplexat fer comentaris sobre la dona que no pot assolir, bé per la seva ideologia, bé pel seu nivell intel·lectual, per la seva estupidesa o bé per la seva malaptesa. És lògic i pronosticable que la gent que viu o dóna suport a la cultura patriarcal de la dominació i la violació, comentaran i llancessin les seves absurdes opinions a l’aire virtual. És lògic i presumible que el mascle obri la seva bocassa per continuar amb la dinàmica de estultícia invasiva i la estupidització anormal que caracteritza al masclisme. L’il·lògic, l’inesperat, seria que la tanquessin. Que les masclistes tanquessin la boca, això seria excepcional.

És previsible també que el rigor periodístic de qualsevol dotada de poca objectivitat i mínima comprensió sobre el tema dels làctics, redundi en les publicacions derivades de l’acció. Les persones addictes no pensen amb congruència.

La lactocaseína és un adhesiu present en tots els làctics, a més de ser una proteïna d’efectes similars als opiacis, ja que allibera casomorfinas i genera una addicció de baixa intensitat en les humanes, com el cafè o el tabac. Aquesta addicció i la dificultat de “desenganxar”, empeny a comportaments acèrrims en la seva defensa, com ara els de les persones resistents a acceptar la realitat química dels làctics.

Durant l’acció a Barcelona hi va haver burles, menyspreu, insults vetllats, comentaris masclistes sobre l’estètica de les activistes, sobre com haurien de ser per a ajustar-se al cànon imposat pel patriarcapitalisme, sobre el seu pèl, etc, per sumar-se al ventall de despropòsits que acompanyen a l’activisme per les persones no humanes, propi d’una societat encadellada a la rutina i a la discriminació del que és diferent. No falta qui opini que les activistes necessiten una bona cigala, oferint per suposat la seva per al propòsit.

Per alguna raó misteriosa, les activistes veganes que visualitzen la realitat que oculten les explotacions sense misericòrdia de l’especisme, són atacades, burlades amb sarcasmes, agredides físicament, verbalment o emocionalment, desprestigiades, difamades i menystenides d’una manera gairebé sistemàtica entre l’horda matxirula. Per alguna raó misteriosa la persona que passeja l’espai públic o virtual, creu tenir el seu dret a escopir la seva opinió irreflexiva per vulnerar amb ella a les voluntàries i sobretot a les víctimes no humanes. El qüestionament dels estàndards de vida actual mitjançant la visualització de les víctimes són menyspreats pel pensament antropocentrista imperant, i en el cas de la defensa animal no humana, és gairebé ineludible aquest tipus de situacions. Ningú gosaria criticar un grup de voluntàries que protestés en contra de la guerra entre humanes, però en oposició a la guerra contra les no humanes, sí, perquè pel que sembla, hi ha víctimes de primera, segona i tercera classe a l’imaginari de la ciutadana de a peu.

La lluita antiespecista és eminentment femella, però, no és proporcional al nombre de dones que porten la veu cantant en les reivindicacions de vida, llibertat i integritat física que es reclamen per a les espècies d’animals no humanes. Això és degut al fet que el monopoli mediàtic i social segueix situant als homes en categories de versemblança excloent, harmonioses amb l’heteropatriarcat. Aquest mateix motor precisament causant del capitalisme brutal que situa les vaques al lloc de les coses rendibles, usant cícliques crisi, crucifixos sagnants o altres llaminadures. Les dones i les vaques tenen un paper per acomplir davant els ulls de la societat, per això se les suggereix o imposa com han de comportar-se, amenazant-les amb els perills de dissidir, amb l’exclusió i les burles, culpabilitzant-les per la seva manera de viure i la gestió del seu propi cos.

Si els homes patissin durant una sola setmana el que les dones pateixen cada hora i cada dia de les seves vides, des de la marginació socioeconòmica fins l’assetjament, les violacions d’espai i voluntat, el paternalisme o la cosificació de les seves expectatives, simplement esclataria una revolució cruenta i sagnant amb centenars de milions de víctimes humanes, la dels testicles maculats. No obstant això, qualsevol pujada de to en la reivindicació femenina -bé sigui a favor de la femella humana o la d’una altra fauna-, és rebuda com un atac “Feminazi”, quan el feminisme és una qüestió de mínims justos, de mínims tot just… Les activistes de l’acció barcelonina van rebre la ignomínia per partida doble: per ser activistes animalistes, i per ser dones. Per la meva part només un calorós aplaudiment.

Mamelles, lluita i oprobi pel control de les mamelles, menyspreu al dolor intens i constant de les mamíferes que paguen amb les seves vides i les seves morts el preu del caprici dels paladars i l’addicció social a les “drogues de sempre”. Rialles quan la dona s’alça pels seus drets i els drets de les seves, rialles quan decideixen ser bandada… Rialles, perquè el riure del mascle en decadència és l’avantsala de la seva por ancestral, de la por a perdre privilegis, a perdre el millor tros de carn, de la por a estar sota la bota i no dins d’ella, por a que les coses canviïn com irremissiblement està succeint, por a perdre el vigor i agressivitat que en la llegenda atorga la depredació i la manca d’escrúpols.

Por a ser tractat com una dona, por de no poder beure un maleït got de llet.

—————–

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

1823

Rememoro Àsterix i recordo la meva infantesa, el que reia amb aquesta frase i la poca gràcia que té ara aplicar-la a Itàlia. Són moltes les raons, però una em sobta entre moltes: Forza Italia presenta una proposició de llei al Parlament d’Italia per tal de prohibir que pares i mares que segueixen una dieta vegetariana o vegana puguin fer que els seus fills i filles la segueixin, donat que, diuen “és una dieta sense els elements essencials per al creixement”.

I torno a la meva infantesa, quan jo tenia uns 6 anys el meu pare va optar per la dieta vegetariana. La meva mare va optar per fer dieta vegetariana per a tota la família i cuinar una sola vegada: sàvia decissió dels dos al meu entendre. Val a dir que era una dieta lacto-ovo-vegetariana i que llavors no era tan fácil com ara accedir a alguns aliments com ara el tofu o el seitan i molt menys preparats com hamburgueses, mandonguilles o croquetes vegetals i que tot era artesanal i domèstic.

La proposició de llei diu a l’exposició de motius que es poden crear carències importants a la dieta dels infants si “s’exclou categòricament i imprudent, els aliments d’orígen animal i els seus derivats”. Som tres germanes i un germà, i mai ens ha faltat cap vitamina cosa que no es pot dir de nens i nenes que van seguir una dieta omnívora. Per posar un exemple, mentre nosaltres menjàvem entrepans de pa amb tomàquet i ametlles, la resta de forma majoritària, menjava pa “de màquina” amb Tulipán. Qui prenia més vitamines? D’altra banda, nosaltres teníem limitadíssimes les begudes carbòniques, les pastes industrials i altres pseudoaliments polisinsaturats i artificials que la gent “omnívora” tenia al seu abast amb naturalitat.

Han passat molts anys, han millorat les dietes, totes, es porten a terme campanyes per a la millora alimentària que porten a les portes de les escoles, les AMPAs, les famílies, les institucions… allò que “per salut” ja predicava el vegetarianisme: que l’excès es paga i que la manca d’aliments saludables, crus i frescos afecta greument la salut, em sembla un argument força allunyat del de Forza Itàlia. Un argument, el del vegetarianisme, que queda reforçat per la majoria d’institucions de ciència alimentària que són independents i no avalats per segons quines indústries alimentàries.

Parlem de mancances i de reforços… us heu fixat en la quantitat d’anuncis que hi ha de reforços en l’alimentació infantil, juvenil i adulta? No van dirigits a persones vegetarianes però parlen de mancances en la dieta. Així doncs qui té mancances? El que tinc clar és que vegetarianisme i veganisme són salut, però no només això; també són una manera d’entendre el món i viure. Viure de forma respectuosa, sostenible, solidària i no especista. Viure en un món que vol alternatives: agricultura ecològica i respecte animal. Un món que no es vol alimentar en base a un sistema de producció dels aliments en massa que no té en compte la salut humana ni el patiment i dolor dels animals.

Retorno als records d’infantessa i la llibertat del naturisme, també a la metonímia que em brinda l’Àsterix. El que tinc clar és que optar per un altre món, també des de l’alimentació, no vol dir optar per les mancances sinó per un món millor.

 

És tècnica en imatge fílmica. Ha treballat en diverses emissores de ràdio, televisió i publicacions escrites. També ha treballat com a gestora cultural. En el camp de la creació artística i ha participat en projectes audiovisuals i cinematogràfics.
Va ser diputada al Parlament de Catalunya, regidora de l’ajuntament d’Esplugues i Secretària de Polítiques Familiars i Drets de Ciutadania a la Generalitat de Catalunya.
Ha participat en les publicacions 20 anys de feminisme, Dones i Literatura. Present i Futur, Politiche familiari europee. Convergenze e divergenze, entre d’altres.
Va ser editora i cap de comunicació i col·labora en diferents mitjans LGTB i va participar del projecte IDEMTV, amb dos professionals més.

LA PLOMA

802
València. Fa molta calor. Uns homes obliguen uns cavalls a tirar de carros, sobre una pista de sorra, en un espai delimitat. Els cavalls...

NUTRICIÓ

2707
Recepta de panellets vegans (sense productes o derivats animals). Ingredients: 250g d'ametlla mòlta 150g de patata vermella 150g de pinyons 250g de sucre 150g ametlla a dauets per decorar: coco, cireres...