4525

El dilluns, 9 de novembre, el Ple de l’Ajuntament votà i aprovà la moció que declarava Tavernes de la Valldigna municipi contrari al maltractament animal. Al costat de la regidoria d’Esquerra Unida – Acord Ciutadà, què presentà i defensà la moció, votaren les 11 de Compromís, sense que cap membre del grup municipal explicara el sentit de aquest vot. A més de la declaració, la moció establia els següents acords:

Que no es done suport per part de l’Ajuntament a festes o activitats que impliquen l’ús d’animals sobre els que es produïsquen formes de vexació, sofriment o mort.

Que siguen controlades i sancionades per la Policia Local totes les situacions de maltractament, abandonament i tinença d’animals domèstics en condicions indignes.

Que no es formalitze cap contractació amb empreses que utilitzen animals amb finalitats lúdiques com, per exemple, circs amb exposició d’animals salvatges.

Que es dediquen activitats, campanyes i espais municipals de difusió a l’àmbit de la defensa, la cura i la protecció dels animals i del seu medi.

Que es formalitze un protocol per a l’adequat tractament i recollida dels animals abandonats al municipi, mitjançant la creació d’una entitat protectora, que no execute en cap cas la mort de l’animal si no és per motius humanitaris i que contemple la cura i la recuperació.

Que es done suport i es fomente especialment tota iniciativa associada al voltant de la cura, la protecció i el control dels animals a Tavernes.

No hi hagué cap vot en contra: el PP es negà a votar com a protesta per una situació prèvia i el PSPV s’abstingué. Segons paraules de la seua portaveu:

La moció presentada per Esquerra Unida planteja 7 punts, dels quals compartim la majoria ja que estem en contra de qualsevol tipus de maltractament animal. Però, no estem al 100% d’acord amb el punt que no es puga realitzar cap tipus d’espectacle amb animals, si compleixen els drets dels animals i la normativa vigent.

Immediatament després del Ple, portaveus de Compromís declararen que els bous al carrer no estaven en qüestió a partir d’aquesta moció què, en tot cas, pecava per “falta de concreció”. Afirmaren que es tracta d’una pràctica legal, que es vetlla pel benestar de l’animal i que tot depèn del promès i mai celebrat referèndum sobre els bous al carrer. Segons el grup al govern municipal, si el resultat d’aquesta consulta fóra favorable als linxaments de bous, “no anaven a fer el contrari del que demana la ciutadania”.

Per tant, i a causa d’aquestes estranyes maniobres, el que hauria d’haver estat una moció històrica ha estat reduïda a un episodi més del procés començat fa 4 anys, quan el govern municipal d’aleshores decidí, per la via d’urgència, sufragar i organitzar directament els bous al carrer, després que l’empresa privada que muntava una plaça portàtil i organitzava linxaments de bous durant les festes anunciara que no ho anava a fer més, a causa de les pèrdues que li generava.

Tavernes barreres14

Està per saber el cost real d’aquesta decisió, que serví per a que l’alcalde Jordi Juan es guanyara l’adhesió del món taurí local proper a la seua corda. L’accés al detall de despeses totals, directes i indirectes, fou una tasca impossible per a la regidora independent Karina Vercher durant l’anterior legislatura, i ho continua sent ara pels membres d’Esquerra Unida. Fins i tot nosaltres, membres de la Plataforma Carles Pinazo, hem estat testimonis d’alguna cara de mal jugador de pòquer entre representants del govern municipal, quan pels nostres arguments hem fet servir les dades que s’han barallat públicament (10.000€ anuals).

El promès referèndum, per tant, es planteja des de la desinformació en el tema més rellevant, després de l’explotació i el maltractament d’animals. Pel que sembla, si s’acaba fent la consulta, la gent de Tavernes no podrà decidir sabent el que ha costat al municipi el circ del cèsar en un període de retallades, de moltes necessitats socials sense atenció pública i d’absoluta falta d’autonomia dels ajuntaments, amb pressupostos completament controlats per les mesures centralitzadores del govern estatal de Mariano Rajoy.

La nova eixida cap endavant és el refugi en la legalitat, present en l’argumentació del PSPV i, el que és més important, de Compromís. I això, a l’estat on es fan lleis de protecció animal on la tortura taurina queda explícitament exclosa des del primer moment, és un argument molt ridícul. Recordem que a Catalunya s’hagué de promoure una ILP per a que, fonamentalment, s’eliminara aquesta cínica exclusió, sense que es poguera evitar la formulació d’altra de nova i igualment cínica pels correbous.

A l’estat espanyol, l’statu quo és que existeix un maltractament animal penalitzat i altre de legalment protegit en el que destaca la tortura taurina, maltractament animal inqüestinable per evident i per documentat científicament, alimentat per milions d’euros anuals eixits dels recursos públics. Al País Valencià, Generalitat, diputacions i ajuntaments com el de Tavernes s’han gastat diners que retallaven d’altres partides (teleassistència per a persones majors, transport públic, beques menjador, ajudes per a llibres de text…) en els linxaments legals de bous al carrer.

Els circs que torturen animals són legals i n’hi ha de municipis lliures de circs amb animals, com n’hi ha de lliures de tortura i linxaments taurins. L’ajuntament de Tavernes no té cap obligació de gastar-se en tortura taurina eixa quantitat de diners anuals de la que no informa la ciutadania. No té cap obligació de ser principal responsable i únic sostenidor econòmic dels linxaments, cosa que l’implica a un nivell que és dóna en molts pocs altres municipis on es mantenen aquestes pràctiques.

La moció no és, ni molt menys, inconcreta. És un compromís, amb valentia, per a que l’ajuntament no done suport a festes o activitats que impliquen l’ús d’animals sobre els que es produïsquen formes de vexació, sofriment o mort. També és un compromís per a no formalitzar cap contractació amb empreses que utilitzen animals amb finalitats lúdiques.

Tom Regan explica que un dels principals arguments de la indústria d’explotació animal és aquest “respecte al benestar animal d’acord amb les lleis”, que legalitzen mil i una formes de maltractament. L’anomena afirmació desconnectada, i és el suposat benestar que “gaudeixen” els animals als escorxadors o als laboratoris d’experimentació, les víctimes de la pelleteria, els esclaus i esclaves al circ o els bous torturats a places i carrers.

Compromís de Tavernes de la Valldigna ens presenta una d’aquestes afirmacions desconnectades per defensar que vulnerarà una moció, minuts després d’haver-la votat amb la seua majoria absoluta. A hores d’ara, ja és dramàticament necessari que la ciutadania no siga insultada amb aquest tipus de maniobres.

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

 

4395

Les persones que defensem els drets dels altres animals hem de prestar molta atenció a les paraules que utilitzem, ja que podem perjudicar-les amb elles. «Natura», que s’escriu physis en grec i natura en llatí, és una d’aquestes paraules perjudicials. D’ella se’n deriva «natural», que és tot allò produït per la naturalesa, i que és una paraula que també els perjudica. Aquest és un tema més complex del que en un principi sembla, però vaig a explicar breument per què hauríem de deixar d’utilitzar aquestes dues paraules.

Com sabem, vivim en societats antropocentristas, és a dir, en societats en què es dóna prioritat als interessos dels éssers humans sobre tota la resta. Existeixen nombrosos exemples en què interessos bàsics dels que no són humans, com seguir vivint i no patir, són trepitjats per humans com a mitjà per satisfer interessos secundaris d’aquests, com són l’estètica, l’oci o un gust. Segons l’imaginari antropocentrista col·lectiu, a un costat hi ha els respectables éssers humans i enfront d’ells es troba «el sac de la natura» que conté tot tipus de coses utilitzables: plantes, minerals, animals no humans, bacteris, rius, etc. Si estàs dins d’aquest sac estàs realment fotut. L’antropocentrisme, que és una idea d’origen religiós, crea automàticament el dualisme humans-natura, que de vegades apareix en converses animalistes i ecologistes.

El dualisme humans-natura representa l’enfrontament dels humans contra tota la resta, d’aquí que hi hagi expressions com «l”home’ contra la natura», que vindria a ser la lluita de l’espècie humana per la seva supervivència, la lluita de «allò diví» contra allò terrenal, el «sobrenatural» contra el natural, el bé contra el mal. Suposo que d’aquí ve la idea taurina que el torero lluita contra el perill i la mort, ja que consideren que el bou simbolitza el mal, allò irracional, la violència i la mort; violència que paradoxalment ells inicien contra el toro i que acaba amb la seva vida. Afortunadament, aquesta idea cavernícola sobre què és la «naturalesa» ha canviat en la nostra societat gràcies a dues ideologies nascudes al segle XX, i que estan relacionades entre si.

L’«ecologisme» (1) i les variades creences de la Nova Era, New Age en anglès, van danyar l’antropocentrisme en afegir-contradiccions que va incorporar la societat en el seu argumentari. L’«ecologisme» va difondre la idea que la «naturalesa» és una cosa bona que ha de ser protegit perquè això beneficia l’espècie humana; de vegades alertant de l’apocalíptic perill que suposa no respectar-la: ​​si s’extingeixen les abelles serà la fi del món!, diuen els «ecologistes», sense tenir en compte que la vida va començar en els oceans, abans que existissin abelles i altres insectes voladors. Les abelles s’han de protegir, sí, però no perquè això beneficiï els humans, sinó pel propi bé de les abelles. D’altra banda, les creences de la Nova Era han convertit la «naturalesa» en la idea del bé, un bé que està per tot arreu i que ens uneix a tots els éssers mitjançant una divinitat o una deessa (Pachamama, Gaia, etc.), la qual no dubta a condemnar amb catàstrofes naturals al malvat ésser humà que no la respecta. Gràcies a l’«ecologisme» i a les creences de la Nova Era, avui és fàcil escoltar expressions com «respecte a la natura». Encara que aquestes ideologies han augmentat la sensibilitat cap al medi ambient, i indirectament cap als animals no humans, també tenen com a base l’antropocentrisme. L’«ecologista» segueix considerant que els individus de l’espècie humana ocupen una categoria èticament especial respecte als que són d’altres espècies; i el creient de la Nova Era sol considerar que hi ha un «equilibri en la natura» gràcies a unes «normes naturals» que els humans han de respectar per poder integrar-se en aquest equilibri: han d’actuar d’acord a la seva «naturalesa humana». Segons això, cada animal ha d’actuar d’acord amb la «naturalesa» de la seva espècie: els llops poden menjar ovelles, però no han de caçar nens, els humans poden caçar no humans però no han de caçar a altres humans, etc. «Ecologisme» i Nova Era comparteixen «el respecte a la natura». D’aquesta manera segueix el dualisme humans-natura, segueix l’antropocentrisme, només que és més subtil.

El que vull transmetre a altres defensors dels animals és la necessitat de superar definitivament l’antropocentrisme i el seu dualisme humans-natura, doncs indirectament perjudica als que no són humans. No pretenc aconseguir-ho mitjançant el convenciment, sinó mitjançant la constatació que aquesta dualitat no existeix.

Podem començar preguntant-nos existeix natura a la Lluna? ¿Quina condició hauria d’acomplir-se per respondre afirmativament a l’anterior pregunta? … Deixem de llegir i reflexionem. Ja? … Bé. La resposta pot ser sí o no. Si creiem que la condició que s’ha de complir a la Lluna perquè en ella hi hagi natura és que hi hagi éssers vius llavors la resposta serà que a la Lluna no hi ha naturalesa. En aquest cas quin sentit té usar «natura» com a sinònim de «ésser viu»? cap, i els humans també serien natura, ja que són éssers vius, per tant el dualisme humans-natura no tindria sentit. En canvi, si creiem que la condició per parlar de natura és que hi hagi matèria sobre la qual ocorren fenòmens físics llavors la resposta serà que a la Lluna si hi ha naturalesa, i en tal cas tot l’univers seria naturalesa, inclòs l’ésser humà. Dir «anem a la natura» és equivalent a dir «anem a un altre lloc». Però com hem vist, l’antropocentrisme considera que l’ésser humà no és part de la naturalesa ¿per què? perquè, com hem dit, l’antropocentrisme té un origen religiós segons el qual la consciència humana no és un fenomen natural com la resta de coses existents, sinó un fenomen «sobrenatural», creat per un déu a la seva imatge i semblança, un fenomen al qual els religiosos diuen: «ànima» o «esperit», dotat de lliure albir, de llibertat.

Jo sóc una consciència, i puc deduir que els altres humans també tenen una. La consciència no és un fenomen «no natural» o «sobrenatural» com creuen alguns, sinó que és un fenomen natural que emergeix de la matèria (2), concretament d’un cervell. El «no natural» o «sobrenatural» no existeix, ja que si existís llavors, per definició, aquesta cosa seria natural. A més, els éssers humans no són els únics éssers que tenen una consciència. La consciència en animals no humans va ser reconeguda públicament el 7 de juliol de 2012 per neurocientífics del més alt nivell mitjançant la Declaració de Cambridge sobre la Consciència, signada en presència de l’arxiconegut Stephen Hawking. La consciència humana, i la no humana, crea coses naturals a les quals es diu «artificis», és a dir, les coses artificials són un tipus de coses naturals, però fetes a consciència. Un cotxe és 100% natural, però és un artifici amb unes determinades característiques.

Tot el que existeix és natura i 100% natural, per tant no té sentit seguir utilitzant les paraules «naturalesa» i «natural», llevat que se sigui antropocentrista i/o s’afirmi l’existència del que no existent (irracionalitat). Qui som sensocentristas (3) i racionals (per coherència practiquem el veganisme) hem de deixar d’utilitzar aquestes paraules pel bé dels que no són humans.

—————————

NOTES

(1) L’ecologisme (pur) és la posada en pràctica de l’ecocentrisme, el qual és la idea que dóna prioritat a les espècies i als ecosistemes sobre els individus concrets. El que avui coneixem per «ecologisme» no és un ecologisme pur, ja que no està basat en l’ecocentrisme, sinó en l’antropocentrisme, ja que primer anteposa l’ésser humà, després les espècies i els ecosistemes i finalment els individus concrets d’espècies no humanes. Un exemple d’ecologista real és el finlandès Petti Linkola.

(2) El fet que la consciència sigui un fenomen natural no converteix als humans i altres animals en robots biològics lligats a un destí, sense lliure albir o llibertat per poder escollir. De la mateixa manera que el lliure albir és un supòsit que no es pot demostrar, tampoc es pot demostrar el determinisme, ja que en tots dos casos és necessari conèixer el futur per saber què passarà, la qual cosa és impossible. Si algú ens ve amb que el lliure albir no existeix podem ignorar i dir-li que «ignorar és el destí».

(3) “El sensocentrisme és la raó que ens porta a practicar el veganisme”, David Díaz, set 2014. Link: http://www.tvanimalista.com/es/2014/09/29/el-sensocentrisme-es-la-rao-que-ens-porta-a-practicar-el-veganisme/

———————

 

David Díaz és Tècnic Superior en el desenvolupament de productes electrònics, però va començar a estudiar programació informàtica als 12 anys fins que a la universitat va ser perdent la motivació segons l’anava guanyant cap a la Filosofia. A l’estiu de 2007 va decidir fer-se vegà i començar a fer activisme en defensa dels animals. El 10 d’agost de 2008 va crear el bloc www.RespuestasVeganas.Org en el qual dóna respostes als arguments que se solen presentar contra el veganisme. És soci de diverses organitzacions veganes i afiliat al Partit Animalista PACMA.

4116

El dia 28 d’octubre de 2015, el món es va escandalitzar amb la publicació d’un informe preparat per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), on s’indicava que salsitxes, hamburgueses i altres productes càrnis processats són carcinògens per als humans, mentre que les carns vermelles són “probablement carcinògenes”. L’estudi va ser dut a terme pels científics de l’Agència Internacional per a la Recerca del Càncer (IARC, per les seves sigles en anglès), i va consistir en una revisió de la literatura científica publicada en revistes d’alt impacte durant els darrers anys, on diferents estudis relacionen el consum de carns vermelles i processades amb el desenvolupament de diversos tipus de càncer. La publicació d’aquest estudi va encendre les crítiques, els dubtes i per descomptat, el debat entre omnívors i vegetarians/vegans a les xarxes socials, els noticiaris i els periòdics. Moltes organitzacions defensores dels animals, a nivell global, van difondre la notícia per aprofitar i enviar el missatge que és bo deixar de menjar animals perquè la carn produeix malalties. Personalment crec que és positiu difondre aquesta informació perquè és important conèixer què es menja i les conseqüències d’això. El mateix principi és aplicable als aliments d’origen vegetal que consumim: sempre és bó saber què mengem i què ens pot succeir a llarg termini si escollim aliments de major o menor qualitat, seguretat, etcètera.

El punt negatiu, no obstant això, que les organitzacions de promoció dels drets animals difonguin aquesta informació, és que es torna a instrumentalitzar als animals per afavorir als humans, i aquest exercici pot redundar en el sacrifici, sofriment i mort de molts més animals. Considerem detingudament la qüestió: si es difon el missatge que les persones poden emmalaltir pel consum (en aquest cas) d’embotits i carns vermelles, llavors està ben demanar que es deixi de menjar aquest tipus de carns. Però, què passarà amb altres animals, aquells el consum dels quals no produeix malalties en els humans? Pensem per exemple en els pollastres, peixos o fins i tot la carn d’animals silvestres que són caçats. Si menjar aquest tipus d’animals no és perjudicial per als humans, per què els consumidors no haurien de considerar el menjar-los, ja que no produeixen malalties? En el cas dels pollastres i peixos, concretament, això suposaria un considerable augment en la quantitat d’individus que serien torturats i morts per satisfer un augment per la demanda de la seva carn.*

Considerem, fins i tot, un altre escenari: si la tecnologia alimentària i la ciència que manipula animals (de consum, en aquest cas) avança i aconseguís que les carns que resulten carcinogèniques avui ja no ho siguin en el futur: què podríem dir nosaltres? De fet, em pregunto què diem davant manipulacions ja existents d’animals, com per exemple de les vaques modificades genèticament la llet de les quals conté insulina per a les persones que sofreixen el seu dèficit, o en la modificació de porcs o cabres per a la producció d’òrgans compatibles amb els humans. Recomanaríem la producció en massa d’aquests animals, perquè són beneficiosos per a la salut humana? Recomanaríem el consum de carn de zebra o de rata si es descobrís que aquesta és beneficiosa per als humans? Crec que moltes organitzacions no ho farien, perquè repercuteixen negativament en el benestar, la salut i els interessos dels animals. Llavors, per què insistim a usar arguments com la salut humana per demanar la fi del consum de productes d’origen animal?

No tinc respostes per a això. Potser per la urgència d’aquesta causa tendim a pensar que qualsevol argument és útil per ajudar als animals. Però l’especisme antropocèntric està tan arrelat en les tradicions, la cultura i les idees de la nostra societat, que crec que arguments com el de la salut són més aviat febles i perden enfocament quan es tracta del sofriment i mort dels animals. Crec que difondre el cessament del consum de productes animals per motius de salut, resta tot valor a l’únic argument igualitarista i de justícia per als animals: que hem de deixar de criar, tancar, torturar i massacrar animals perquè aquests són éssers sentents que sofreixen, i que resulten perjudicats per les nostres decisions de consum. Disminuir el consum d’animals i els seus subproductes per motius de salut només desplaça el centre del debat cap a les persones, i no posa en dubte la moralitat de menjar animals, ni qüestiona el seu patiment i mort per les nostres opcions alimentàries, que és el que ens importa quan entenem aquest com un apressant problema moral de la nostra societat.

Com a persones que promovem l’antiespecisme, crec que hem d’examinar detingudament el nostre ideari, doncs pot succeir que no tots els arguments que utilitzem per defensar als animals siguin, al cap i a la fi, els més efectius per aconseguir canvis a llarg termini, sostinguts en el temps i que vagin a l’arrel del problema.

* Seria interessant, en tot cas, que es pogués mesurar l’impacte que aquestes notícies tenen en el comportament del consumidor, per poder tenir més eines amb les quals manegar de manera efectiva el missatge de promoció dels drets dels animals.

—————–

Sóc vegana i des de la meva infantesa m’ha preocupat la relació especista antropocèntrica que la humanitat manté amb la resta dels animals. Encara busco respostes a moltes preguntes d’aleshores. Sóc Treballadora social, màster en Filosofia Política i màster en Bioètica i Dret. Doctora en Filosofia, tractant sobre els límits de la filosofia moral, la bioètica i els drets dels animals. He estat activa en el món de l’animalisme des de fa més d’una dècada, sempre amb un peu en la teoria i un altre a la pràctica. Comparteixo la meva vida amb el meu marit, tres gates i un nombre sempre canviant de gats rescatats del carrer als quals donem en adopció.

3967

Com a sinopsi, parlar de l’alliberament de la Terra significa respectar-la i ajudar-la a recuperar el seu propi equilibri; es tracta de no intervenir en ella si no és per desballestar els dics i els murs que no pot flanquejar; es tracta de netejar-la de ciment, de verins químics, de la massificació humana i la industria supèrflua. Parlar de l’alliberament dels animals no humans significa acabar amb la seva cosificació, amb el seu esclavatge, turment i mort. I el significat de tot plegat és el d’erosionar l’antropocentrisme, clavar un cop mortal al capitalisme i recobrar-se amb allò que és intangible: la vida.

Un dels principals motius pels quals es renega de l’ecologisme radical és el de l’àrdua tasca de la capacitat personal i integral de canvi, una molt més substancial i complicada que aixafar-se la llengua davant d’altres lluites d’alliberament que no es consideren prioritàries o que es creu que seran assumides de forma natural i de bracet en un procés socialista. Doncs la trista realitat és que la història ens demostra reiteradament que això no és així i que per això existeixen els moviments socials especialitzats en uns alliberaments que el partit de Lenin o el federalisme col·lectiu de Bakunin no ens regalaran. I sinó com podem explicar que existeixin encara col·lectius antiracistes, feministes o lgtbi dins i fora de l’anticapitalisme? Doncs perquè saben qui si no hi són, «Unitats» i «Poders Populars» tampoc podran ser garantia efectiva dels drets paral·lels que defensen.

Renegar dels privilegis sobre la resta d’animals i lluitar pel seu alliberament és revolucionari. Per les que no ho considerin així, les convido a que demà mateix provin, durant una sola setmana, de no consumir res provinent o d’origen animal (roba, calçat, aliments, cosmètics, etc), que provin de deixar d’utilitzar un llenguatge especista (porc/a, gallina, bèstia, burro/a, cabró/a, rata, gos/sa, lluç, marieta, etc), que demanin d’acompanyar una activista animalista a una investigació dins un laboratori o una granja, a una sola acció de protesta, a provar de visionar l’hiperrealisme dels documentals que realitzem amb càmera oculta dins els centres d’explotació. Només una setmana, sense trampes al solitari; a veure fins on arriba la nostra capacitat de canvi, la nostra empatia, la solidaritat i la sed de justícia que no permetem que mai se’ns qüestioni… Doncs també ho digué L. Wittgenstein que «revolucionària serà aquella que pugui revolucionar-se a sí mateixa».

Cal tenir ben present que les víctimes humanes dels holocausts eren dèbils, no tenien veu, no es podien ajudar a elles mateixes ni a les demés; estaven soles, indefenses; no volien ser violades, apallissades, no volien ser esclaves, no volien que practiquessin experiments científics o mèdics amb els seus cossos, no volien ser separades dels seus fills/es o dels seus pares o mares, no volien ser torturades, no volien ser tirotejades, cremades, degollades o gasejades; i no volien que els seus cossos es poguessin arribar a convertir en producte i mercaderia a benefici dels seus botxins.
«L’etern Treblinka» que proferim als animals no humans situa qualitativa i quantitativament el seu sofriment en un nivell molt superior: qualitativament per què els animals no saben perquè i quan s’acabarà el turment infligit; no entenen el concepte del que és la crueltat però la pateixen sense cap possibilitat d’esperança d’arribar a saber fins quan l’hauran de suportar. Molts cops fins que els «curtcircuitin» els mateixos nervis. Quantitativament totes coneixem la primera mentida d’Auschwitz, però no pas la segona: que els camps de concentració continuen, que s’han multiplicat per un incomptable nombre i que s’han escampat de forma normalitzada per tot el món amb el narcotitzant eufemisme de granja, laboratori «científic» i escorxador.

A cada moment de cada dia som aquell poble alemany que veia passar camions atapeïts de jueves, comunistes, gitanes, eslaves, lliurepensadores i llibertàries però no deia res; intuïen què passava, però no feien res. Avui totes sabem que hi ha camps de concentració a reproducció i sofriment forçat, tothom sap on van a parar els trens, els vaixells i els camions plens d’esclaus/ves. L’especisme és «die Endlösung der Animalenfrage» pel privilegi del gust de la carn i l’ansia de dominació, on la majoria de revolucionàries passegen els seus estomacs sepulcrers mentre presumeixen parlant de desitjos de pau, justícies i llibertats per a tota la humanitat amb la bafarada a cadàver sortint d’allà dins on poques vegades hi toca el Sol.

És per les nostres accions i omissions que potser no som tan antagòniques a les tesis d’A. Hitler quan aquell tarat deia que l’empatia i la tendresa eren anatema, que la vida s’havia de regir per la raó de la força i que només els forts mereixien heretar la Terra. Per això diem sovint que, envers els animals, les humanes som unes nazis.

Ni els pobles que han patit els holocausts ni les comunistes que els coneixen han après gaire res d’allò. En l’actualitat, l’infame Estat sionista d’Israel tracta de manera similar -a com fou massacrada la seva ètnia- al poble palestí, tot i que les comunistes podrien quedar perfectament adscrites a l’anacronisme de la societat occidental de finals del segle XIX, moment en el qual el periodista i comunista Upton Sinclair va recloure’s a escriure la novel·la «La Jungla» després de la seva investigació dins del gran escorxador Union Corral de Chicago. La seva intenció final era la de conscienciar a la classe obrera sobre les interconnexions d’explotació que es donaven entre amos i esclaus, sobre obrers-esclaus que mataven alhora els esclaus d’altres espècies, construït a través de la metàfora de fer veure i reflexionar sobre la carn malalta relacionada amb el malaltís sistema capitalista. Sinclair admet el seu fracàs quan digué: «(…) vaig voler fer diana al cor de la classe treballadora i, sense proposar-m’ho, vaig fer blanc al seu estómac». Quina vergonya, més de 200 anys de teories pels alliberaments i les esclaves humanes encara esclavitzen animals.

L’antropofeixisme (científic o llibertari) afirma que l’animalisme/ecologisme revolucionari divideix a la classe obrera per ser una ideologia burgesa, cosmogònica i basada en mentides i falses argumentacions (curiosament el mateix que deien sobre el feminisme), quan el que vol amagar -sense aconseguir-ho-, és una trista actitud reaccionària, idealista i distorsionada que necessita negar una realitat alarmantment objectiva i materialment desbordant. S’abracen al mediambientalisme més superficial, jugant al mateix bàndol i damunt el mateix tauler imperialista i liberal, subordinant la natura a la humanitat, i la humanitat i la vida a la condemna a l’extinció. Els capitalistes no són els únics que s’aprofiten de la desolació.

I continuen que, en la seva dèria, les animalistes/ecologistes revolucionàries són pecadores d’un «derivat» de «l’humanisme misericordiós i desclassat» que es dedica a protegir els gossos i els gats que el capitalisme va promoure com a idíl·lic dins una casa unifamiliar, amb porxo i jardí, a les afores dels centres urbans després de la 2ª GM als EUA, però malintencionadament s’obliden que la nostra lluita té en realitat i, com a objectiu substancial, l’alliberament de tots els animals a expenses de saber que el sistema cedirà en el reconeixement dels drets d’unes certes espècies per damunt d’altres a mitjà termini i que per això prioritzem les abolicions sobre els sectors de l’entreteniment o el vestit que poden ser assumides pel capitalisme per dirigir-nos vertiginosament cap a les esperades pugnes per desencadenar els animals del jou pesquer-ramader i dels laboratoris d’extermini a occident.

L’opressió i l’explotació sobre la vida que assenyala el nostre ecologisme com a objectius de lluita és una més de les les brutalitats que el capitalisme vol i aconsegueix silenciar. Ara, el que de cap manera pot considerar-se normal és que no només sigui el liberalisme qui les amagui, sinó que ho faci el marxisme i l’anarquisme amb plena nocturnitat mental i traïdoria dialectal per conservar les prerrogatives que pretén prendre a d’altres.

Ratllen l’esperpèntic malgrat voler-ho adornar amb dos passatgets, algun que altre aforisme memoritzat i verborrees decorosament florides. Encara prosperen aquestes actituds en sectors transformadors perquè sempre troben el somriure còmplice dels ortodoxos del manual i els integristes de l’humanisme que sap que està en majoria dins les organitzacions, precisament aquell que és excloent a la vida i sovint revestit d’una dubtosa filantropia que nega l’acció directa per salvar els humans de l’explotació i la mort. Les reconeixereu perquè algunes tenen el batiscaf espatllat per bussejar dins la seva ment, i d’altres creuen que és un submarí armat i disposat a fer ràtzia contra les seves idees impol·lutes.

Poques estan disposades a combatre en paral·lel la totalitat de discriminacions i opressions, ínfimes les que s’han arribat a plantejar mai una revolució total, un alliberament total, perquè es veu que hi ha prioritats: – …primer la classe obrera, i després ja veurem. Fes-te fotre! I t’ho diuen com si es necessités del seu permís adoctrinat que dicta futurs i solucions il·lustrades. Per la banda més científica suspenen, per l’ètica i la moral també. Si el comunisme no vol entendre les igualtats no podrà resoldre l’equació contra les opressions perquè continua abstrús i entravessat en les simples regles de 3 que estripen de patac les etiquetes (totes fabuloses) amb les que s’emboliquen les misèries polítiques i les excuses personals.

Si som comunistes per ser materialistes, llavors caldrà que estem d’acord en que la fam, la sed, l’explotació, la malaltia, l’anhel justícia, de llibertat, les persecucions, les condemnes, els estigmes, la soledat, l’abandó, l’opressió, el maltracte físic i psicològic, la violació, el rapte, la tortura i la mort són materials perquè són reals. Doncs cal saber que els animals no humans no pateixen aquesta historicitat en discontinu com l’imperialisme ens l’aplica a nosaltres; als animals no humans se’ls hi regala el concentrat de turment extrem segon a segon i sense cap tipus de treva. Però ai l’as! Pels de la sinagoga del materialisme clàssic es veu que el mateix sofriment aplicat als animals no humans no n’és de materialisme! Vés no siguin les màquines inanimades del renaixement cartesià i nosaltres aquí dient i fent idioteses.

Al cul d’Occident n’hi ha que no ens imaginem les independències nacionals sense el socialisme, i n’hi ha que no s’imaginen aquesta suma sense un alliberament per a la dona i les lgtbi com a topalls màxims. Així és com per la manca de discurs, debat i estratègia dins l’esquerra hi ha discriminacions que ja es deuen donar per superades, com ara el racisme, i opressions que cal deixar triar i pagar a la carta com les religions. He arribat a veure banderes verdes en alguna publicació del partit on milito, -volent fer veure que és ecologista-, i sento una profunda vergonya aliena que fa que se m’escapi un somriure fal·laç i carregat d’impotència.

Vigilem de no quedar enverinades amb les pocions d’autoconsum dins els nostres guetos on sovint regalimen més covardies, reformes morals i metafísiques per camuflar-se que no pas gotes de cervesa a dispensadors de casals i ateneus. I no la tiraré mai la tovallola, però per les actuals experiències, per primer cop començo a pensar que no hi ha valor per accelerar una revolta organitzada, que l’empatia no és prou potent i que els personalismes predominen; que no hi ha voluntat de girar el mitjó, que no hi ha ganes d’anar a pels de dalt i, que de passeig per aquest camí que condueix a no sé on, es martiritza a les de més avall.

L’esquerra camina coixa i amb un ull borni, i no només després de l’esfondrament del mur, sinó com a causa de la subsumpció de l’ecologisme revolucionari i per deixar abandonats tots els fronts interseccionals de lluita per la igualtat. Després de «el gran salt endavant» farà 40.000 anys, la primera revolució industrial va encendre una altra metxa per la destrucció accelerada del nostre món, i sembla paradigmàtic que només poques revolucionàries la vulguin apagar quan l’imperialisme antropocèntric ha aconseguit que la majoria n’actuem com a detonadores i que fins i tot n’estiguem cofoies de la propagació. L’assumpció de la lluita pels drets dels animals i per un ecologisme radical dignificarà i reforçarà la causa de les treballadores, de les dones, de les lgtbi, de les discriminades per raons d’ètnia i dels pobles i nacions oprimides en aquest planeta petit, finit i tocat de mort. La revolució total i perfecta la farem quan deixem d’oprimir i acceptem la necessitat d’alliberar els éssers albats.

Qualsevol organització d’alliberament -nova o existent- que en la seva fundació o refundació ideològica no inclogui les premisses i els preceptes de la lluita pels drets dels animals i de la Terra ja neix completament desfasada. Qui no vulgui fragmentar i especialitzar els fronts de lluita per tal d’assumir-los i combatre’ls de forma conjunta contra el capitalisme no fa més que posar pes a l’àncora que ens manté aturades en aigües de dissidència moral i reforma revolucionària a la baixa. Cap pretesa avantguarda sorgida d’alguna capelleta no serà més que fum abocat al fracàs si no combat el teisme i l’especisme malgrat hagi assumit la lluita contra altres dominacionismes més enllà de la causa de les treballadores.

Toni Teixidó. Collita tarragonina del 80 i mestre vocacional. Comunista, perquè només podrà ser la classe explotada la que acabi alliberant els seus esclaus no humans. Persisteixo amb la idea de combatre totes les opressions en paral·lel i fer-les convergir en el marc de la reunificació i la independència dels Països Catalans; és per això que actualment i, per tal de poder compaginar aquestes lluites, milito a d’ARREL, al MCAN-EI, col·laboro amb Libera! i sóc coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya.

4294

Sembla que no hi ha res pitjor per a l’ésser humà que allò que es considera normal(1) perquè, a causa de la normalització, s’assumeixen com a necessàries unes creences i pràctiques concretes, anul·lant a través d’aquest procés normalitzador el pensament crític que podria qüestionar aquests mateixos continguts normalitzadors. El procés de normalització obté una part important de la seva legitimitat en el llenguatge, que és una eina excel·lent de control perquè, dit de forma potser reduccionista i una mica simplista, som com pensem. I aquest ésser està íntimament vinculat amb la terminologia que alberga el nostre intel·lecte, amb les formes de les que ens servim per significar el món a través de les paraules.

L’estructuralisme, amb Claude Levi-Strauss al capdavant, assenyala que en les estructures mentals dels individus allò que té nom existeix en la ment però, allò que no el té, no està en el pensament humà encara que això no signifiqui que no hi hagi altres realitats culturals que tenen paraules pròpies per definir altres mons. Per millor comprendre la qüestió, només cal pensar que els inuit tenen una terminologia amplíssima per parlar i definir el blanc mentre en les cultures occidentals, aquesta mateixa qüestió, el blanc, disposa d’una sèrie terminològica molt reduïda. Què significa llavors aquesta diferència? Doncs que hi ha termes en una llengua que no són en un altre però, el no estar, no vol dir que una determinada realitat no existeixi. La qüestió és que a través de la paraula definim el món, establim diferències, apreciacions, etc.

El llenguatge, doncs, es converteix en aval d’una moral esbiaixada presentant la idea que serveix per explicar objectivament els fets quan, en la realitat compartida, això no és així atès que dir és prendre partit, decidir per una o altra perspectiva i amb això afirmar o negar valors socials. Fins i tot poden establir valors que resultin perillosos. Aquesta manera de comprendre la realitat és especialment manifesta quan es tracta de parlar dels altres animals, dels animals no humans, que són objecte de la més accentuada i cruel discriminació tant en l’àmbit físic com en el lingüístic i ideològic, perquè aquests tipus de segregació estan interconnectats. Si bé el primer, el físic, resulta molt evident, els altres dos, lingüístic i ideològic, són molt subtils i útils per representar una posició jeràrquica, que menysprea o desdenya la major part dels éssers vius que no es troben catalogats en determinats contextos i categories normalitzades pels animals humans.

Occident, en general, ha begut de les fonts il·lustrades i les creences catòliques han impregnat el pensament de bona part d’aquest món de manera especialment incisiva i durant segles. No és estrany doncs que, tot i volent desempallegar-se d’aquests predicats, encara es troben molts d’ells arrelats en el pensament social occidental pel que fa a qüestions que assenyalen el com ha de ser l’ésser humà que va recte, allunyat d’instints i passions que generen un cos feble que s’ha de controlar constantment perquè no s’allunyi de la rectitud i de la virtut. Cos que alberga la moral, la raó, l’intel·lecte i una sèrie de valors que se li suposen propis i que el distingeix, també suposadament, dels altres animals. La transgressió d’aquests atributs humans comporta la pèrdua ocasional de la presumida elevada condició humana, que estableix una frontera infranquejable pel que fa a l’animalitat o bestialitat que se’ls atribueix als altres animals.

Quan un ésser humà porta a terme un comportament violent, amb premeditació o sense, automàticament i per a molts neix l’imperatiu de qualificar i comparar-lo amb un animal no humà. Fent-ho fereixen, o intenten ferir, l’animal humà perquè significa degradar al comparar-lo amb aquells als que molts suposen inferiors. S’expressa, en general, de formes diverses com ara: “Quina animal !, quina bèstia!”. O s’utilitzen expressions que desacrediten a l’humà a mesurar explícitament amb un animal concret com: “Eres una zorra“!(2)* Ets un porc! Ets un ruc! Ets un escurçó! “Etc.

Va ser Plaute en Asinaria (Comèdia dels ases) qui va escriure: “Lupus est homo homini, non homo, Quom qualis sit non novit” (Llop és l’home per a l’home, i no home, quan desconeix qui és l’altre). Segles més tard el filòsof anglès Thomas Hobbes, intentant una descripció de les relacions humanes en estat “salvatge”(3) o no social, recuperaria aquesta expressió en el Leviatan i amb ella exposaria que l’egoisme és un aspecte bàsic del comportament humà, així com l’extrema violència i crueltat amb què actua l’animal humà contra els altres éssers. El fet que la negativitat d’aquesta definició sigui simbolitzada amb la imatge d’un animal no humà, el llop (figuradament agressiu, ferotge, irracional, etc.), parla ja de la viciada consideració que es té d’aquest. O, per contra, el menyspreu evident respecte a un animal que es considera domesticat, sense individualitats pròpies, que és l’ovella. En aquesta ocasió, la representació posa de manifest el caràcter obedient i impersonal de l’animal humà al que se li titlli amb aquest nom.

La idea moral que, implícitament o explícitament, defensen les expressions anteriors quan es llancen als animals humans és, sense cap dubte, perjudicial i significativa perquè subtilment imputa una perspectiva que trenca la dignitat dels animals no humans en no condemnar de forma taxativa el tracte cap (que és contra) ells, mantenint-los d’acord a la seva naturalitzada inferioritat, és a dir, al maltractament. En prendre consciència sobre aquest fet, s’observa el llarg camí que encara queda per transitar, fins i tot quan algunes veus animalistes pretenen que s’ha avançat molt en la consideració cap als altres animals. Sí, certament la mirada sobre l’altre animal s’ha transformat positivament però, potser des d’una visió menys positiva, aquests canvis estan més en el desig que en la realitat compartida.

Precisament, relacionat amb el trajecte a realitzar pels animals humans desfent estereotips, desvetllant la crueltat dels animals humans envers els altres animals, apartant-se de l’especisme i acostant-se a una forma holística de comprendre el món, l’antropòleg Marvin Harris en la seva obra Vaques, porcs, guerres i bruixes,(4) escriu el paràgraf que segueix, vinculat amb la idea que l’animal humà és el major perill i la major amenaça per a la vida al planeta, així com per a la vida dels individus humans i de la seva supervivència com a espècie: “L’espècie humana és única en el regne animal, ja que no hi ha correspondència entre la seva dotació anatòmica hereditària i els seus mitjans de subsistència i defensa. Som l’espècie més perillosa del món no perquè tinguem les dents més grans, les urpes més afilades, els agullons més verinosos o la pell més gruixuda, sinó perquè sabem com proveir-nos d’instruments i armes mortíferes que compleixen la funció de dents, urpes, agullons i pell amb més eficàcia que qualsevol simple mecanisme anatòmic. La nostra forma principal d’adaptació biològica és la cultura, no l’anatomia.

—————–

(1) La normalització forma part del procés d’enculturació: procés d’adquisició de la pròpia cultura, al llarg de la vida dels individus, de manera que la cultura s’adquireix, s’incrementa, transforma i transmet generacionalment entre els membres del mateix grup. Aquest recrear artefactes, ideologies, formes de ser i estar, etc., és una producció social que no es realitza d’una vegada per sempre sinó que s’ha de reactualitzar constantment perquè la societat no decaigui. En aquest procés de reproducció social, és indispensable que cada individu faci el que ha de fer i no una altra cosa. De manera que només és possible efectuar determinades accions sense incórrer en la categoria de “anormal”, de manera que es podria afirmar que la llibertat existeix o és possible exercir-la només en el context d’uns paràmetres que s’han anomenat “normalitat” i, més enllà d’aquests, no hi ha llibertat possible ni imaginable.

(2) Un clar exemple d’aquesta situació s’ha donat fa unes setmanes amb la campanya publicitària creada per comunicar el II Vegan Fest d’Alacant, celebrat el 3 i 4 d’octubre 2015. La campanya mostrava dues imatges: d’una banda, la imatge d’una guineu acompanyada pel text “Totes les ties són unes”; per l’altre costat, la imatge d’un porc al costat del text “Tots els homes són uns”.
Resulta obvi que, socialment i per a una majoria, l’atribució de “porc” a un animal humà es fonamenta en la idea de qui no atén la seva higiene corporal degudament (atès que hi ha qui pensa que els porcs fan pudor i són bruts, ja que es desconeix que els porcs són precisament nets i que empastifar el cos amb el fang és una mesura per protegir la seva delicada pell). O, en altres ocasions, es denomina “porc” a qui s’atreveix a violentar verbalment a les dones amb comentaris de tall masclista.
El mateix succeeix amb la paraula “zorra”* que comprèn dos aspectes significatius, tots dos de tall sexista i masclista. En primer lloc, es refereix a un disseny estereotipat de la dona promíscua que es deixa portar pels seus instints i animalitat i s’aparella amb qualsevol “zorro” (encara que en aquest cas, dirigit a l’home, el terme és positiu, denotant sagacitat, virilitat, etc…). En segon lloc, “zorra” involucra la idea d’una dona que vendria els seus favors sexuals a canvi de diners o pagament en espècie. Dona que a l’escenari social rep el nom de prostituta o treballadora sexual, segons el context.
Finalment, la polèmica que va créixer al voltant d’aquesta campanya va ser de tal calibre que les organitzadores del festival van decidir anul·lar-la.

(3) De nou un altre d’aquests termes ple de prejudicis que denigren a qui se li atribueix. “Salvatge” és una paraula que té molt a veure amb el passat colonitzador i amb l’evolucionisme. En general, es va usar per assenyalar a aquells que pertanyien als estadis més baixos del desenvolupament de la raça humana. Actualment, conserva aquesta accepció comparativa, per exemple, atribuint al denominat com salvatge una qualitat moral inferior.

(4) Sobre el per què els porcs actuen protegint-se amb el fang, el per què els indis no es mengen les vaques i altres interessants aspectes relacionats, s’expliquen en el llibre de l’antropòleg Marvin Harris, titulat “Vacas, cerdos, guerras y brujas”.

*Nota de Traducció: En català no existeix la paraula “guineu” per a referir-se a dona promiscua. Si hi ha una terminologia especista que s’acosta a aquest concepte com “gata maula” o “euga” però estan en desús i pràcticament no es coneixen.

——————-

 

Antropòloga, activista pels drets dels animals, feminista, vegana, heterodisident. Acompanyo i comparteixen la meva vida 3 gates meravelloses. Fundadora d’Antropologia de la Vida Animal. Grup d’Estudis d’Etnozoologia. Professora universitària: explico a generacions de joves qui són els altres animals amb l’esperança que un dia canviï la consideració cap als animals no humans.

Zaraida Fernández ens explica en un nou capítol del programa “V de gust” una nova recepta, nutritiva i molt fàcil d’el·laborar: Amanida de quinoes.

Ingredients:

250 quinoa blanca
50 quinoa vermella
50 quinoa negre
3 parts del seu volum d aigua per coure
Oli de pipes de carbassa
Vinagreta: una cullerada mostassa de Dijon, una part vinagre i dos oli
Alvocat
Maduixes
1/2 ceba
Un grapat altramuços
Sal

3670

L’au serà declarada bona quan caiga ferida o morta per un dels tirs i recollit dins del radi de mort. Regles tècniques federatives.

Els cartutxos del nº7 van carregats de perdigons de 2,5mm. En el cas de la munició de 36 grams, establerta per les regles tècniques de coloms a braç(1) de la federació espanyola de caça(2), representen 408 perdigons en cada tir contra un xicotet cos. Mai més de 380gr, 37cm del bec fins a la cua i 72 entre les ales, rebent una pluja de plom amb tota la força d’un enorme calibre 12, preferit als EUA perquè maten amb ells aus grans com titots americans i que s’ha imposat per qüestions de moda.

El passat diumenge 27 de setembre a Catarroja(3) (Horta sud), els tirs tronaren un darrere l’altre i cobriren el terra d’animals crivellats. Era un entreteniment de diumenge per a caçadors que disparaven animals llançats a braç per uns homes que feien moviments semblants als d’un pitcher de beisbol. Captura de pantalla 2015-10-06 a la(s) 11.24.53En lloc d’una pilota, el que llançen és una pobre au amb la cua mutilada què és executada mentre intenta agafar el control amb les seues ales, mentre s’esforça per a deixar de ser la pilota de beisbol en que l’acaben de convertir.

També s’ha de fer menció de l’altra forma de llançament. Es fa amb una màquina quasi idèntica a les que llancen els plats d’aquest mateix esport, que fa anar un “maquinista” amb carnet com el que han de tindre els pitchers, coneguts com a colombaires. La situació és idèntica si no fora pel colp de l’aparell ejector i la potència de l’impuls. En tot cas, l’au es passa els vitals primers segons lluitant per agafar el control d’un vol que no és seu.

L’abast de les escopetes amb una mínima precisió és molt curt, d’uns 25 o 30m. Les persones tiradores necessiten matar de prop i ràpid, i necessiten de l’avantatge que els dóna un animal llançat, desequilibrat i desorientat, que lluita per recuperar-se i que, per suposat, no sap el que li espera. També els serveixen animals “alliberats” des de caixes situades en el punt de mira de les escopetes. Diuen els reglaments que la persona tiradora s’ha de situar en posició i, ja preparada, esperarà l’avís de “llest” de qui llança o solta les aus. Només quan crida clarament “ocell” li solten l’animal, sobre el que pot fer dos tirs reglamentaris(4). L’única oportunitat del colom o de la guatlla és que la persona tiradora falle. Aquestes normes, però, no deixen que l’animal tinga altra consideració que el de pilota. És esfereïdor veure’l als reglaments com l’objecte que permet valorar si un tir és un encert o una errada, com preveuen les seues trajectòries de caiguda, ja farcits pels perdigons, cap a dins o fora de la “zona de mort” delimitada amb ratlles pintades al terra, tanques de fil d’aram, pilons amb banderes i cordes. A més d’encertar el tir, s’ha d’encertar la caiguda l’animal dins dels límits d’una zona de joc a la manera del tennis o del voleibol. Fins i tot es preveuen els rebots dels cossos per la força de la caiguda i la posició sobre la mateixa línia i, com que encara pot estar viva, la possibilitat que caiga dins i aconseguisca eixir caminant o recuperant el vol.

També són l’objecte de recompte, són gols tangibles. En aquest joc, agafen cadàvers i animals moribunds i els compten per a veure qui ha fet més “bons”, per a veure qui ha guanyat entre riures, a tocar del bar i del restaurant on poden estar preparant la paella del dinar. Com que qui els ha matat els ha pagat, després se’ls pot endur o els pot llançar al fem, els coloms morts barrejats amb els que encara estan vius i esperen una mort tan lenta com la de les “errades”, els cadàvers de les quals es poden trobar a desenes per l’exterior del camp de tir.

Aquests cadàvers i la seua letal càrrega de plom(5) queden a l’abast de rosegadors, felins, mustèlids, còrvids… El saturnisme (intoxicació per plom) matarà molts més animals, fins i tot espècies protegides com les àguiles imperials, i multiplicarà el balanç de víctimes d’aquest macabre shooter(6) amb sang de veritat. El plom pot estar contaminant els gossos de caça als què, segons diuen, donen per a menjar aquests “trofeus”, i fins i tot pot estar contaminant els mateixos caçadors i les seues famílies.

És més difícil d’entendre quan aquesta pràctica ja ha incorporat les seues alternatives amb objectes de veritat, que no s’han de matar i que, per tant, permetrien l’ús d’altres tipus de “metralla”. És el tir al plat amb totes les seues modalitats, tres d’elles olímpiques, o el tir a hèlixs. Aquests dispositius tenen trajectòries que no es poden predir, augmenten la seua velocitat progressivament durant el vol i obliguen a centrar els tirs, ja que s’ha d’encertar el cos de l’hèlix per a tombar-la de la mateixa manera que fan amb els coloms, les perdius o les guatlles. Sí, fins i tot tenen quelcom que simula la interacció amb un animal que lluita per la seua vida… I continuen matant.

En resum, altra forma de diversió amb el patiment i la mort, formes que es conten per centenars i que parlem del que és l’ésser humà i, sobre tot, del que el Progrés l’obliga a deixar de ser. Reunions d’homes, de mascles que es justifiquen els uns als altres en el abús, què es reforcen i es doten de suport mutu per a esclafar qui és més feble sense cap justificació. Com passa amb la tortura taurina, només cal dir que el segle XXI és ací per a quedar-se, i que aquesta forma de fer ha de marxar com el passat al que pertanyen.

Senzillament, per l’abolició de totes les formes de tir a aus vives, sense cap excepció. Canvia coloms per plats o hèlixs.

 

—————
(1) Federación Andaluza de Caza, reglaments de caça llançada. http://www.fac.es/agenda/competiciones/caza-lanzada/. Article 15.13 de les regles tècniques de coloms a braç. A les regles tècniques de les guatlles llançades a màquina, el calibre 12 s’estableix a l’article 11.23.
(2) http://www.fecaza.com
(3) Acte de protesta de l’operació per la prohibició del tir a aus soltades o llançades, sense cap excepció. https://www.facebook.com/events/833284843456276/
(4) Article 14.8 de les regles tècniques de coloms a braç; 11.2 i 11.3 de les regles tècniques de les guatlles llançades a màquina.
(5) Animalisme CAT, 21/06/2013, Traces de metall, http://animalismecat.blogspot.com.es/2012/06/traces-de-metall.html?q=plom
(6) En la classificació dels videojocs, els de tir.

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

3297

Nou eslogan del programa de LaSexta El Informal, i és que el gran Wyoming i el seu equip sempre han seguit les desventures de Tordesillas durant les festes de la Verge de la Penya, amb el bou llancejat, els llancers, l’alcalde i la sorprenent impermeabilitat que tenen les autoritats còmplices envers les crítiques que els cauen cada any des de l’altra banda. Però és que a més, els fets que han tingut lloc en aquest reducte del maltractament animal enguan han superat tots els límits, inclosos els del torneig, que ha estat declarat nul pels seus propis organitzadors. Potser, i dins de les seves passades normes sobre l’honor, ho hagin fet desitjant netejar la deteriorada imatge d’aquest poble.

Més de 10 anys lluitant contra aquest esperpent, en què uns dolents llancegen a un toro fins la mort. Fastiguejats de les festes populars amb maltractament animal vam decidir plantar-los cara d’una vegada per totes, començant per una de les que més sorprèn per la seva caspa i mesquinesa. Des del 2005, en què va tenir lloc la primera i única manifestació en què vam poder entrar al cor de Tordesillas a ritme de marxes militars, bastons enlairats i multitud d’efectius d’antiavalots i guàrdia civil, moltes coses han canviat, excepte l’actitud dels que no semblen poder ni voler evolucionar.

La cita dels animalistes per lluitar contra aquesta crueltat ha estat any rere any puntual per a, com a mínim, no deixar sola a la víctima. Polèmica acompanyada de debats, crítica social, periodística i política, any rere any la indignació de la raó ha anat creixent de manera inversa a l’obstinació dels que defensen que la vida d’un animal pot ser travessada per les llances d’un grapat de covards als quals unes lleis obsoletes els donen llicència per matar.

Després de la multitudinària manifestació del diumenge anterior al llancejament que va congregar al voltant de 90.000 persones a Madrid i en què van donar la cara personatges famosos, arriba la mobilització de dimarts en què s’intenta evitar la mort de l’animal. Però tot aquell que aquell dimarts 15 setembre 2015 visités Tordesillas en qualitat de turista, en cotxe, autocar i fins i tot a peu, rebia l’alt de la Guàrdia Civil que feia obrir bosses i motxilles, demanava el dni i requisava tot allò que pogués semblar “perillós”. Mentrestant, els tordesillans es passejaven amb els seus bastons i proferint insults als que ells creien identificar com antitaurins.

Poc abans de començar el torneig, la presència de la Guàrdia Civil era pràcticament inexistent, mentre els llancers i ciutadans de Tordesillas caminaven barrejats amb els activistes i sota la pluja retrunyien els ja coneguts “fills de puta”, “terroristes” o “jo sóc espanyol”, envoltades per banderes d’Espanya amb el toro d’Osborne. Al cap d’una estona, s’endinsen els llancers a la Vega amb els seus cavalls per atropellar als que resisteixen per salvar Rompesuelas, que fa la seva aparició gairebé immediatament davant el centre de la protesta. Els animalistes han de córrer a les talanqueras on els tordesillans els impedeixen pujar amb un “no volíeu bou? Doncs teniu bou!”.

Rompesuelas trota mansoi i confiat de manera desconcertant rere dels que el condueixen a la seva mort. Qualsevol canvi en el seu comportament hauria estat especialment fatal per als activistes que es trobaven encadenats i sense possibilitat de fugir. La Guàrdia Civil segueix sense aparèixer ….., i encara que moments abans s’havia personat un efectiu per treure de l’escena a una activista que anava amb crosses, no va informar que Rompesuelas podia fer la seva aparició en breu.

Com de costum, diversos activistes ferits i periodistes agredits per tordesillans completament ebris. Després del pas dels llancers amb la cua de Rompesuelas clavada en una de les seves llances, un últim cop d’efecte serà el transportí amb un petit animal dins perquè, segons diuen, els nens tordesillans vagin aprenent els valors del seu poble. Alguns testimonis asseguren que era un gat i el seu petit cos sense vida va ser presumptament vist poc després. El fet s’està investigant per ser denunciat.

Les lleis vulnerades són tan nombroses que l’alcalde ha estat cridat a declarar. Aquest mateix alcalde que va donar l’ordre de sortida del bou sense comprovar que els activistes havien estat desallotjats, el mateix que ha qualificat de “xantatge” l’oferta perquè més de cent artistes actuaran gratuïtament a canvi de suspendre el torneig, en un festival que hagués portat autèntica cultura i un altre tipus de turisme.

Tordesillas D’Or, ara sí que no hi ha marxa enrere i ho has guanyat a pols, tot i que en aquest cas dubto en si donar-te l’enhorabona. Ja formes part de manera irremeiable de la història més negra d’aquest país.

 

Sóc vegana. Vaig ser una de les fundadores de Libera! i presidenta fins a 2009, així com a delegada del PACMA a Barcelona en la seva primera etapa. Vaig organitzar el primer autocar que va sortir des de Barcelona cap a Tordesillas el 2005, en una croada contra les festes populars amb toros que després em va portar a formar part de l’organització en la primera i única manifestació a Coria (Cáceres) contra l’anomenat “Toro del acerico”, i Medinacelli (Soria) contra el toro de foc. També vaig formar part de l’organització de la més nombrosa manifestació antitaurina a Barcelona des de 1992, prèvia a la prohibició de la tauromàquia a Catalunya. Ara vaig per lliure, encara que sóc portaveu del refugi-santuari Proteger los Inocentes (Lleida).

7715

Insistents versions apunten que existeixen possibilitats que el Tribunal Constitucional español declari anticonstitucional la Llei aprovada a Catalunya l’any 2010 abolint les curses de braus en aquesta Comunitat Autònoma (Llei 28/2010, de 3 d’agost, de modificació de l’article 6 del text refós de la Llei de protecció dels animals, aprovada pel Decret legislatiu 2/2008).

Des de Plataforma PROU, encarregada de portar endavant el procés d’abolició i de defensar-ho durant tots aquests anys, tenim tranquil·litat jurídica combinada amb una forta indignació política.

Sabem que de donar-se a conèixer aquesta noticia en un sentit negatiu, que comportaria una clara agenda política (doncs sortiria dies després de les eleccions a Catalunya, que són el 27 de setembre) els mitjans de comunicació de tot el món cobririen la noticia i, en especial, aquells amb tendència taurina.

L’advocada de Plataforma PROU Anna Mulà conclou, davant aquesta possibilitat, que “Una sentència en aquesta direcció sobre una Llei jurídicament impecable demostraria un fet que venia sent un rumor, i és que el TC té una agenda marcada pel Govern español, un Govern taurí i que serveix als interessos d’aquest sector”.

Una vegada la sentència sigui pública i es pugui analitzar el seu contingut, Plataforma PROU emetrà un comunicat oficial amb un full de ruta per oposar-se a la decisió en un sentit polític i jurídic.

Fins el moment volem puntualitzar el següent:

1- És la primera vegada que el TC dicta una sentència declarant la inconstitucionalitat d’una iniciativa legislativa popular.

España és un país amb lleis de participació ciutadana gens garantistes i on els referèndums i consultes són inexistents. Les poques ILPs que s’han presentat han estat inadmeses, arxivades o desestimades pels poders legislatius en arribar als governs.

Sent aquesta una de les poques ocasions en les que una ILP, exemplar en formes i fons, és aprovada per un parlament, aquesta seria anul·lada pel poder judicial. Aquest fet faria doblement greu la sentencia.

2- Vulneració de drets democràtics.

Entenem que amb una sentència desfavorable es vulnera el dret polític d’un poble, el poble català, el de 180.169 persones que van signar la ILP i el de milions de persones que estan d’acord amb ella, així com el de Plataforma PROU encarregada de recollir les signatures, crear la mobilització i defensar, juntament amb els partits polítics afins, la Llei al Parlament català. Els drets polítics i de participació ciutadana legislativa es troben recollits en el text constitucional i tenen un reflex en les declaracions internacionals de drets humans, i entenem que el TC no hauria d’incórrer en aquesta vulneració.

3- Precedents jurídics.

El Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya va emetre l’any 2010, prèviament a l’aprovació de la Llei, un dictamen que va suposar un precedent jurídic que el Tribunal Constitucional no hauria de desoir. Aquest dictamen va declarar que la Llei no era contraria a la Constitució Española i que s’adequava als seus postulats.

4- El futur.

Plataforma PROU analitzarà la Sentència i pocs dies després anunciarà la seva reacció política i jurídica si es vulneren drets polítics; a més s’encarregarà de difondre internacionalment aquesta reacció amb el recolzament de les organitzacions i personalitats que van recolzar la campanya.

3826

Els drets animals són una mena de sèrum de la veritat: serveixen per detectar si les diferents opcions polítiques defensen la justícia i la igualtat, més enllà d’una pose, d’un discurs per quedar bé amb tothom i totadona. Dins dels drets animals, l’esglaó més bàsic i més evident és la tauromàquia i les festes on es torturen animals.

Que, al s. XXI, hi haja polítiques com Manuela Carmena que s’entravessen quan els pregunten sobre la tortura taurina i, fins i tot, eviten posicionar-se (almenys, enguany) sobre el Toro de la Vega diu molt del seu projecte renovador. Això també s’aplica als partits polítics de l’esquerra transformadora que, com a Algemesí, tenen taquicàrdies si se’ls demana que es posicionen contra la setmana taurina.

I és que l’esquerra té una fe gairebé religiosa en què va a perdre vots si es posiciona en contra de la tortura taurina, és a dir, a favor dels animals. Només cal passejar-se per les penyes taurines i, oh sorpresa, no sembla que hi haja molta gent amb un discurs anticapitalista, o feminista i/o LGTBI. Més aviat al contrari. Però suposem que és així, que posicionar-se contra la tortura fes perdre vots, si aquesta és la por potser s’haurien de plantejar per què estan en política perquè, pense, estem ací per intentar canviar les coses, no? Canviar a millor. En política, a més de l’honradesa, és molt important la valentia. I, de vegades, cal dir que no: no, no està bé torturar fins a la mort a un animal tancat.

Uns 40 animals seran massacrats, a peu i a cavall, aquest any a Algemesí. Una de les estrelles de la setmana taurina és João Moura (fill), conegut per practicar el bull baiting (lluita de gossos contra un bou). Ell mateix penjà les fotos de la seua “afició”, amb el segell de la seua ramaderia, en les xarxes socials. Estava orgullós.

Uns 40 animals seran massacrats a Algemesí. Tan innocents com Rompesuelas. Amb la mateixa incomprensió en els seus ulls, amb el mateix desig d’escapar. El dia 20 de setembre, una vaca intentà fugir d’un correbous a Algemesí, veié una porta oberta i s’intentà amagar. Va pujar fins al tercer pis. I l’esquerra, transformadora o no, parla de diversitat.
Perquè, curiosament, les persones que defensen la tortura taurina s’amaguen darrere de paraules com “democràcia”, “respecte”, “llibertat” i “diversitat”. D’acord, anem a analitzar aquests conceptes seguint amb l’exemple d’Algemesí.

Democràcia: quan, a les xarxes socials, es comunicà el dia de la manifestació antitaurina d’aquest any, s’organitzà una contramanifestació taurina amb l’únic objectiu d’impedir accedir al centre d’Algemesí. Allà ens hem manifestat, malgrat tots els obstacles (i han estat molts obstacles) en anys anteriors. Durant aquest temps la nostra manifestació autoritzada i pacífica havia de fer front a contramanifestacions “espontànies”, no autoritzades i violentes, que actuaven amb total impunitat. A més dels insults, ens van ploure objectes.

Aquest any s’organitzà una contramanifestació, el mateix dia i a la mateixa hora, per obligar la nostra a desviar-se totalment del seu recorregut. Un gran exemple de democràcia. La contramanifestació estava dirigida per l’alcaldessa d’Algemesí, Sra. Marta Trenzano (PSOE) i l’ex-alcalde d’Algemesí, Sr. Vicente Ramón García Mont (PP). Aquest últim declarà televisions non grates (La Sexta) i a les persones animalistes ens diu “gentola”. Grans demòcrates, es nota.
Una altra lliçó de democràcia i de gestió responsable dels diners públics: tal com informà la Sra. Trenzano (PSOE) no hi ha diners per a llibres de text a Algemesí, però sí per torturar animals. 39.500 € directes per a la setmana de bous. 24.000 € per a Sant Onofre, on fan bous al carrer. I hauríem de revisar amb lupa partides com la de protocol (15.000 €), assegurances (7.500 €) o festes populars (30.000 €).

Respecte: la contramanifestació taurina transcorregué amb tranquil·litat. Ha de ser fantàstic manifestar-te sabent que ningú et va a agredir. A la nostra va ser una mica diferent. Al nostre voltant, un grup de persones es va dedicar a insultar-nos durant part del recorregut. En acabar, per seguretat, ens n’anaren en grups. Quan ja estàvem a prop del cotxe aparegueren dues persones agafant pedres del terra, la cosa va quedar aquí perquè fingírem que els havíem fet fotos. No era cert, ens tremolaven massa les mans.

L’any passat, gairebé mor un càmera d’Antena 3 per intentar gravar al carrer abans d’una becerrada. Li llançaren un líquid irritant a la cara, se li tancà la gola i no podia respirar.

Llibertat: clar, clar … llibertat d’informació, com acabe d’explicar. No es pot apel·lar a la llibertat per torturar fins a la mort a un animal tancat, em donen calfreds de pensar en el concepte de llibertat que tenen aquestes persones.

Diversitat: un acte criminal no pot justificar-se sota aquest concepte. No parlem que a alguna persona li agrade el jazz i a altra li agrade el rock. Què va. Parlem de divertir-se mutilant un animal que no entén què està passant. De vegades, el bou, el vedell, no pot ni reaccionar i es queda quiet amb una expressió que destrossa qualsevol ment sana.
Així que qui organitza contramanifestacions per impedir manifestacions, qui insulta i agredeix o amenaça amb agredir, qui entén com a llibertat el dret a torturar… es presenta com víctima. Però la sang sempre és dels animals i, moltes vegades, de les persones que intenten defensar els animals sense més armes que una pancarta, una càmera, els seus cossos com a escut i la raó.

En política, jugar a l’ambigüitat pot ser perillós. Pot passar que les i els votants es cansen i, si l’esquerra transformadora no pren partit pels animals, busquen altra opció. I cap persona les podria culpar.

 

Diplomada en Relacions Laborals. Llicenciada en Història. Militant d’esquerres. Feminista, heterodisident i vegana.

LA PLOMA

4726
A la xarrada de les II Jornades Veganes de Benissa, haguí de passar massa ràpidament per damunt d’eixa patètica masculinitat que s’amaga darrere de...

NUTRICIÓ

5527
ingredients per 4 persones: 1 pot de cigrons pasta de tahina o sèsam torrat 1 llimona 400g de pastanagues cibulet formatge de soja tipus "burgos" olivada i olives negres per decorar tomàquet...