1174

Xerrada d’Eze Paez sobre l’antiespecisme com a posició política. Paez es voluntari a Ética Animal i va participar en les jornades “Nuevos retos y estrategia en defensa de los animales” organitzades per aquesta entitat juntament amb El Hogar Animal Sanctuary durant el passat 17 de desembre de 2017. TVAnimalista va estar present i va enregistrar algunes ponències.

24296547_1679694598761757_2593936392350542072_n

2738

Som animals sensibles. A l’emmalaltir d’una febre corporal de 42 graus de temperatura les proteïnes es deformen, desnaturalitzant els enzims, deixant de catalitzar funcions químiques vitals, la qual cosa ens aboca al col·lapse irreversible i la mort. Així mateix al revés, un organisme humà en hipotèrmia a partir de 2 graus menys, comença a alentir-se, es desorienta, delata semiinconsciència, falta de memòria, baixada de tensió, dilatació de pupil·les i mort tèrmica. Molts altres animals de sang calenta però, sobreviuen a diferències de temperatura de 60 graus. Respirem de 13 a 16 vegades per minut per oxigenar una sang que exigeix ​​de tal activitat, perquè d’una altra manera ens asfixiem i morim. Hi ha animals que viuen setmanes sense aigua, nosaltres el tercer dia sense hidratar el nostre cos, morim.

Som animals fràgils, de pell nua i delicada, amb tolerància i defenses pròpies cada vegada més minades per l’addicció a medicaments i un estil de vida tòxic. Els ossos pateixen la nostra verticalitat, posseïm vista mediocre, oïda maldestre, olfacte obtús, velocitat ridícula i unes capacitats de supervivència fora de la comunitat bastant disminuïdes, quan no nul·les. Fisiològicament som animals realment patètics i hem aconseguit sobreviure i prosperar gràcies al zel constant i la cooperació. Així com hem patit i mort gràcies a la competitivitat i els odis.

Som animals febles, però apliquem en el dia a dia la llei de la jungla i la violència, ens trenquem els cors, ens fem mal, ens barallem, ens insultem, causem i sentim indiferència per i de les altres. Mantenim desenes de guerres al món, fabriquem armes perquè les persones s’espedacin entre si, mines antipersona amb forma de joguina perquè els nens perdin braços i cames volent jugar-hi. Inventem banderes per poder fer això amb suposats arguments, religions d’enfrontaments i menyspreu, vam inventar pors més enllà de la nostra cautela imprescindible, deixant ofegar al mar a altres persones que només volien viure, perquè el nostre estil de vida va escurar els seus recursos en els seus territoris. Ens terroritzen les diferències i discriminem als que difereixen del nostre pensament, mesura i patró de totes les coses. Cridem perdedores a la gent a la qual el sistema econòmic -que van crear per a nosaltres i que vam abraçar sense badar boca-, no va poder suportar, acusem dels errors sense donar opció a reparar-los, o ens mantenim superbes i altives en els nostres, per no patir l’escarni públic o la falta d’aquesta macilenta autoestima que anem dia a dia tractant de mantenir. La societat dóna poder a les persones en la mesura que les necessita com a consumidores i només en aquest aspecte, la salut psíquica i física de cada individu no importa més que a un nivell financer o simbòlic. No ens cuidem, dividim a les persones en útils o inútils a les nostres perspectives o interessos, no valorem el patiment dels altres, ens ensinistren en la impassibilitat. La precaució natural ha derivat en neutralitat ferotge, la negligència per les altres (quan són elles les que condueixen els nostres tramvies i cusen les nostres sabates), la nostra fingida insensibilitat que deriva a un menyspreu i una discriminació més… afegida a les que ens presten les pors d’altres. La indolència, la desgana, la tebior pels afers comuns que no patim, però podríem patir en qualsevol moment perquè la vida són les nostres circumstàncies i un compendi de sort, justícia i destresa a parts iguals. La societat és displicent, desafectada mol·lecularment, com el tumult que es disgrega quan es declara un incendi. Senyoregen el desamor, el desdeny, la fredor i la mandra que puguin fastiguejar la nostra zona de confort.

Estimem a les persones en funció dels avantatges que obtenim d’ella i no pel que és en si cadascuna, pels seus mèrits propis; és un amor que rendibilitza la relació i la condiciona a la recicprocidad i l’egolatria. Disculpem en les altres aquells defectes que compartim, però som intransigents amb aquells dels quals estem exemptes, com si nosaltres mateixes fóssim l’exemple a seguir. Especegem a éssers innocents per obtenir-ne els seus més íntims sucs, parts del seu cos o el seu cos sencer, simplement per gaudir una caprici. Ens causa mandra entendre altres realitats quan molts canvis hem de fer-los soles, fins que un dia la comunitat els adopta. Ens dol la civilització, i diem que l’occidental té pros i contres com anomenem sort al fet que ens atropelli una ambulància. Però el que sabem està limitat al que sabem.

Viure és absurd, tant com morir. Però l’absurd és l’únic que tenim. Si un gos sembla pesat en demanar afecte, hem de recordar que és per la grandària del seu cor, pur i natural per més que l’anomenem “domesticat”. L’obsessió malaltissa de mostrar una naturalesa dividida en menjar-ser menjar, prové d’una mentalitat capitalista, on l’èxit o el fracàs són els dos únics camins. L’èxit serà premiat per la dubtosa glòria de la depredació, i el fracàs serà l’ostracisme, la solitud, la impopularitat o l’anonimat de la mort prematura. Un sistema binari típicament miop que fa veure la vida en blanc i negre. Amb dos únics prismes. La fal·làcia de la supervivència de la més forta es desmenteix en la societat, on sobreviu per la sort, els rols socials o la manca d’escrúpols, perquè lamentablement la maldat pot ajudar a sobreviure en una favela, on la genialitat en matèria científica és inútil, atès que no hi ha possibilitats per exercir-la, i on l’imperatiu és trobar menjar.

¿Viatjaríem tant si no tinguéssim a qui dir on vam anar o a qui mostrar les fotos del viatge? Compraríem tanta roba si ningú pogués apreciar la nostra vanitat?. Vivim vides que giren entorn a l’aspecte de les coses i ens considerem coses estètiques. Hem relegat l’essencial, emetent opinions segons la nostra por i no segons l’objectivitat. En tot cas patim la cultura de la violació patriarcapitalista, la qual mitjançant força bruta i no arguments massacra bilions d’animals no humans, per engreixar aquest ego immisericorde, injust i epicuri, tractant estèrilment, per altra banda, de satisfer una gana que el sistema i la mesquinesa col·lectiva s’encarreguen que sempre sigui insaciable.

No obstant això, quan les vulneracions que cometem contra les altres es tornen contra nosaltres, plorem previsiblement.

Som animals sensibles, i no podem basar la societat en la desatenció dels problemes fonamentals i l’empatia, per això la doctrina de la manca d’escrúpols és un luxe que no hem de permetre’ns. Estem condemnades biològicament a la cultura de la cura, a la civilització dels manyacs i les carícies, de la independència autonòmica de cada individu però en una comunitat global. I no hi ha argument vàlid que pugui col·locar un tret on havia d’haver un petó. Som animals delicats, però els governs inverteixen la nostra feina i impostos en armament i alçat de fronteres de tota mena, en enfortir la por covarda disfressada de fanfarroneria del mascle patriarcal, mantenint el terrorisme capitalista i especista. El malbaratament material i energètic sempre té un cost mediambiental o personal. Algú paga el barat, el nostre turisme lúdic, i tots els nostres drets no poden passar per eliminar els d’altres. És això tot el que ens ha ensenyat la nostra fragilitat durant centenars de milers d’anys?. Sabem el que ens fa mal i castiguem a les altres amb aquest dolor… convençudes que aquesta nafra no tornarà a nosaltres algun dia.

Podem fer-ho millor, d’això va la nostra espècie i d’això l’humanisme, d’apartar el antropocentrisme perquè la lògica de l’ésser triomfi sobre la del mercat. Podem crear cultures de diàleg, espais de comprensió mútua basats en la vida, en la nostra inestable verticalitat, en els nostres trenta-sis graus i mig, en l’onatge perfecte del desig de la vida. Totes volem viure, aquest és l’únic precepte entorn del qual construir societats sòlidament fràgils, com nosaltres, perquè les que creem estan plenes de víctimes, silencioses i invisibles a la nostra egolatria, després concertines i murs d’escorxadors, amagades en decrets llei i veredictes sagnants, i perquè sabem bé que en aquest prat, totes les flors són necessàries.

——————————————–

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.

1154

Les Jornades Felines Europees són unes activitats divulgatives en què persones expertes en comportament, veterinària o benestar felí aporten les últimes novetats del seu àmbit. TVAnimalista, com cada any, va gravar les ponències de la Jornada Felina Europea d’aquest any celebrada el passat 11 de novembre de 2017 a l’Ateneu Barcelonès (Barcelona):

1397

La Junta d’Andalusia, a través de l’Institut Andalús de la Joventut i l’Institut Andalús de la Dona, ha llançat una campanya per a denunciar l’assetjament sexual de carrer, sota el lema “no sigues animal”.

En aquesta campanya, homes amb màscares d’animals no humans (voltor, polp, porc, gall) assetgen de diferents formes dones a l’espai públic. Una veu en off masculina adverteix que els animals de la fauna de carrer estan a l’aguait, animals que s’han d’extingir, desaparèixer. Perquè aquests comportaments, d’aquests senyors amb màscares d’animals, són “més propis d’animals que de persones”. Per si restara cap dubte, el vídeo tanca amb un: “aquests comportaments no són propis de persones”.

Doncs val. Supose que la campanya busca ser intencionadament polèmica. Una polèmica pot ser intel·ligent i de qualitat. Es pot fer, però no així.

El primer pas per solucionar un problema és afrontar-lo com és. Cap dona ha estat assetjada per voltors, polps, porcs, o galls. No. Les dones són assetjades per homes (homes, no persones en abstracte) que es consideren amb dret d’opinar sobre el cos d’una dona, seguir una dona, tocar-la sense el seu permís, etc. Aquests homes, que tenen aquests comportaments, es consideren legitimats socialment. Per això actuen així, perquè creuen que tenen impunitat per a fer-ho. Fan el que fan perquè han après que poden.

Amb aquesta campanya, la responsabilitat en l’assetjament sexual de carrer no només es dilueix, és molt pitjor. Aquest discurs culpabilitza criatures que no ens han fet mai cap mal. Aquesta campanya reforça prejudicis que estan en l’imaginari i que generen violència.

La cosificació (convertir algú en alguna cosa) necessita de les paraules. És el primer pas. Amb les paraules es genera menyspreu, es difonen mentides que legitimen la dominació, la discriminació, la submissió. El feminisme, des del principi, es va enfrontar a aquestes lògiques de dominació, que assignen les dones unes característiques determinades (ser irracionals, emocionals, instintives, etc.), amb una intencionalitat. D’aquesta manera, la violència simbòlica es transforma en violència física. El feminisme sap molt dels danys que causen els símbols, les representacions col·lectives.

Qualificar algú de plaga a extingir, difondre la idea que els porcs són fastigosos o que els voltors són repulsius segueix una lògica semblant. Aquesta campanya s’acarnissa amb qui ja pateix la nostra violència diària, amb qui mai ens fa mal i amb qui no es pot defensar. És molt curiós que la nostra espècie s’haja construït negant la seua animalitat i, no obstant això, cada vegada que té ocasió, responsabilitza individus d’altres espècies de violències que són 100% humanes. Perquè no, aquests comportaments no són propis d’animals no humans, són propis de la nostra espècie, concretament d’alguns homes de la nostra espècie. Es diu patriarcat. A les coses se les diu pel seu nom.

——————————————-

 

Diplomada en Relacions Laborals. Llicenciada en Història. Militant d’esquerres. Feminista, heterodisident i vegana.

2352

València. Fa molta calor. Uns homes obliguen uns cavalls a tirar de carros, sobre una pista de sorra, en un espai delimitat. Els cavalls han d’arrossegar una càrrega de dues a tres vegades el seu pes. No poden. Crits, cops. Pel seu bé, més val que puguen amb la càrrega. Això és el tir i arrossegament. Tradició, diuen, que hem de respectar.

Els partidaris d’aquesta activitat, subvencionada amb diners públics, repeteixen que forçar un cavall a carregar pes fins a l’extenuació és una mena de tresor del passat que hem de conservar. Però el tir i arrossegament sorgí a València ciutat, als anys 40 del segle XX, com a forma de valorar la força dels cavalls destinats a l’horta. Fou als anys 70 quan tingueren lloc les primeres competicions informals i fins als anys 90 no hi hagué federació. No és una tradició, però, encara que ho fóra, què? Les tradicions a respectar són les tradicions respectables i no n’hi ha res de respectable en el tir i arrossegament. Res.

El primer que crida l’atenció és la tristesa en la mirada dels cavalls. La por, la indefensió apresa. El títol d’aquest article era el crit d’un carreter a un cavall que, segons l’amo, no ho estava fent bé. L’anàlisi feminista és clau per entendre que una competició de tir i arrossegament és una mostra de patriarcat, de masclisme, tan crua que has de parar a agafar aire i respirar.

- Es feminitza als cavalls. Els seus noms reals són masculins però, en competició, són insultats, assetjats, colpejats sota noms femenins.

- Es busca la docilitat i la submissió, sempre. El cavall ha de saber en tot moment què vol l’amo. Quan ha de moure’s, quan s’ha de parar, quan ha d’arrossegar el carro. Ha d’obeir o li passen coses. Ha de intuir, per la veu de l’amo, quin és el seu estat d’ànim. Ha après a preveure el cop.

Tot aquest procés recorda molt a l’anomenada “intuïció femenina”: en una situació en la qual no és possible una confrontació directa, aprens per l’observació a avançar-te, segons exigisquen les circumstàncies, a preveure la reacció.

- El cavall camina amb el cap cot, darrere del carreter. Ni tan sols ha de fer-ho malament, l’amenaça del càstig sempre hi és. És molt comú aquesta escena: carreters caminen junts, rient, passen al costat d’un cavall i un d’ells li colpeja. Aquest cop demostra el domini, reafirma la masculinitat, crea fratria.

- Què passa si un cavall posa en evidència el carreter davant la resta del grup? Que el carreter li ensenya qui mana, li posa al seu lloc. I el seu lloc sempre és la submissió.

- Tot açò succeeix en el espai públic, així que podem imaginar què passa a l’espai privat, on només hi son els carreters i el cavalls.

El tir i arrossegament és un exemple de com es construeix la masculinitat, contra qui es construeix. Contra aquests cossos castigats, que poden arribar a 700 kg., que han après a obeir. Per això és habitual sentir crits com:

“Me cague en la mare que t’ha cagat, mira-la!”.

“Me cague en la llet que has mamat hui!”.

“El que passa és que sap massa, me cague en Déu!”.

“Gandula”.

O el “m’enfadaré”.

“M’enfadaré” … i serà culpa teua, per haver-me provocat, haver-me mirat malament, per no obeir. Serà culpa teua, perquè ací mane jo. Per rebel, per no fer el que et dic, per no fer-ho ràpid o per fer-ho malament. El cas és que sempre hi ha una excusa, perquè aquest sistema permet que sempre hi haja una excusa per fer mal. I si el dany és massa visible i, sobretot, si algú ho va gravar, ens diran que és un cas aïllat.

El tir i arrossegament és violència sistemàtica, dany constant. El tir i arrossegament, escric això com a feminista, talla la respiració.

————————-

 

Diplomada en Relacions Laborals. Llicenciada en Història. Militant d’esquerres. Feminista, heterodisident i vegana.

2223

La Raposa és un espai de trobada -situat al Poble Sec de Barcelona- de transfeministes, veganes i lgtbiq. El grup Bolleres Veganes van inciar aquest projecte fa poques setmanes i es van constituir com a cooperativa. A l’espai hi ha un bar, una sala per fer xerrades i tallers i una llibreria transfeminista.

Aquest video està realitzat per idemTV.com i TVAnimalista.com

5904

Què té a veure? És la primera pregunta quan explique que la meua postura contrària a la gestació subrogada ve de la ideologia antiespecista. Intentaré explicar molt breument la relació que veig i els motius pels quals entenc que la gestació subrogada (ventres de lloguer) va més enllà del debat feminista.

La gestació subrogada consisteix en transferir a l’úter d’una dona un embrió fecundat amb càrrega genètica d’una persona que no pot o no vol gestar, però sí vol tindre una criatura que tinga la seua mateixa càrrega genètica.

A mi em costa molt demanar la prohibició de pràctiques que s’exerceixen d’acord amb una llibertat individual i que no fan mal a altres persones (humanes o no), però és que amb la gestació subrogada es donen pràctiques d’abús que sí que poden implicar violència i sí poden implicar un dany que serà molt difícil de reparar, si succeeix, i hi ha possibilitats reals que succeïsca.

Anem per parts: hi ha tot un negoci muntat al voltant de la gestació subrogada. Tothom guanya diners (les agències, els despatxos d’advocacia, els serveis mèdics, etc.), però l’única persona a qui se li demana que actue de forma altruista és precisament la persona que més risc assumeix en tot el procés: la dona que va a gestar. De fet, no es parla d’un salari que va a rebre la dona embarassada, sinó d’una “compensació” per les molèsties. I les molèsties poden ser moltes, per exemple, pot morir.

Imagineu això: a Ucraïna la gestació subrogada és legal, una dona de Kíev posarà en risc la seua salut per amor cap a una parella, no sé, de Tavernes de la Valldigna a la qual no coneix de res?, es va a arriscar a deixar a la seua família en una situació de vulnerabilitat per amor a persones desconegudes? Ella ho fa per diners i és una cosa comprensible, no jutge això, el que és hipòcrita és demanar-li a ella, només a ella, altruisme. Aquest discurs que implica que el treball, el temps, les energies, la vida, en definitiva, de les dones es cedisquen per amor és una cosa que ens resulta molt familiar. És una de les bases del patriarcat.

Fins fa relativament poc, jo no tenia formada una opinió sobre la gestació subrogada. Va ser a un debat que va organitzar el Col·lectiu Lambda quan la meua posició es va definir i no va ser pels arguments de les persones contràries a aquesta pràctica, sinó pels arguments de les persones partidàries. En aquest debat jo només vaig fer una pregunta: què passa si la dona canvia d’opinió? Resposta: la dona no pot canviar d’opinió.

És a dir, una dona que accepta gestar s’ha de sotmetre obligatòriament a revisions mèdiques, no pot tindre relacions sexuals durant el temps que determine el contracte, pot ser que no se li permeta desplaçar-se a altres poblacions si així ho determina el contracte, no pot interrompre l’embaràs si així ho desitja i ha de lliurar el xiquet o la xiqueta vulga o no vulga, perquè per a això ha signat un contracte. No estem parlant d’una caixa de creïlles, es tracta d’una criatura que serà lliurada a algú que no ha passat cap mena de filtre psicològic que descarte que siga una persona abusadora.

Perquè això és una cosa clau: enlloc he llegit que hi haja cap tipus de mecanisme per negar la paternitat/maternitat mitjançant gestació subrogada a persones que no haurien de ser, sota cap concepte, les responsables d’una criatura. Si pagues, te l’en portes.

I què té a veure tot això amb els drets animals, amb l’antiespecisme? Més enllà de la meua postura antinatalista, des dels drets animals ens posicionem contra la compra i venda d’éssers, més enllà de l’espècie, i d’això va tot açò, de compra-venda real d’éssers: signes contracte, pagues, te l’emportes. La mare gestant podrà tindre contacte o no amb el nadó si ho permet la persona compradora, perquè no té cap obligació. No importa que aquest nadó també tinga la seua càrrega genètica, no importa que ella haja canviat d’opinió. No té cap dret.

I el xiquet o la xiqueta? Pot, espere, que siga una persona estimada, però, tot i així, ningú té dret a comprar una criatura. No importa la xifra del compte bancari, legitimar la gestació subrogada implica acceptar que un desig està per sobre dels drets humans, una cosa que des dels drets animals també coneixem bé. Malauradament.

Si totes les energies, si tot el debat se centrés en reformar les lleis d’adopció i la preocupació girés a proporcionar llars a xiquets i xiquetes reals, amb necessitats reals i que sí que tenen dret a créixer en un entorn d’afecte i respecte, si això es fes avançaríem tant! El debat sobre la gestació subrogada explica tan bé el comportament de la nostra espècie: fer néixer xiquets i xiquetes perquè volem que tinguen el color dels nostres ulls, perquè ho podem pagar, mentre xiquets i xiquetes que ja existeixen, que pateixen i senten, romanen invisibles. Per això la campanya “no compres, adopta” s’amplia ara a la nostra espècie. Qui ens ho havia de dir.

—————-

 

Diplomada en Relacions Laborals. Llicenciada en Història. Militant d’esquerres. Feminista, heterodisident i vegana.

Aquesta sèrie de dos articles pretén mostrar l’error que suposa tractar d’aplicar la mateixa estratègia a totes les lluites sense considerar les diferències que hi ha entre elles.

En la primera part expliquem per què el boicot que implica el veganisme dins de la lluita antiespecista, no ha de generalitzar-se en la lluita per l’alliberament de la classe treballadora, excepte en alguns casos molt concrets. Però si això és així, pot sorgir-nos una pregunta en el sentit contrari: té sentit el boicot contra els productes d’origen animal, és a dir el veganisme, com a eina de la lluita antiespecista?

La lluita dels animals no humans:
Si el boicot no serveix, no és el veganisme un tipus de boicot i per tant tampoc serveix com a estratègia?

Abans de començar caldria aclarir que el veganisme és una eina que es basa en boicotejar (i difondre el seu boicot) a productes, serveis i espectacles que impliquen tancament, explotació, patiment i/o mort d’algun animal. Una eina elemental per a l’antiespecisme, un moviment que va més enllà de la renúncia a participar en l’opressió (veganisme) i busca, a més, acabar amb la mateixa. En aquest tema cal tenir en compte diversos aspectes que fan imprescindible el boicot.

Començant per allò bàsic, el consum de carn o peix implica, EN SI MATEIX, es faça el que es faça, s’estiga en el sistema que s’estiga, l’assassinat d’un animal. Algú que s’hi opose (assumisc que el debat ha arribat a un moment en què això és assumit per tots i totes, encara que siga a nivell teòric, en cas contrari no té sentit argumentar sobre quina és la millor estratègia) ha d’evitar menjar carn pel mateix motiu que algú que s’opose al racisme ha d’evitar tindre comportaments racistes, no perquè això, en si mateix, vaja a acabar amb el racisme i l’explotació cap a races oprimides, si no per coherència.

Si inicialment dèiem que el problema de l’explotació laboral era el sistema capitalista en si mateix i que aquest havia de ser l’objectiu, i no el d’un o altre producte, ara ens trobem que no és el sistema capitalista el culpable (tot i que el potencie), sinó l’especisme, i avançar cap a una societat socialista o comunista (o anarquista, si tal cosa fóra possible) no solucionarà el problema, només el modificarà, però sense una consciència social que aquest problema és injust, cap socialisme acabarà amb això.

I viceversa, des del socialisme podria ser més senzill acabar amb l’especisme si s’arriba a una massa crítica de gent que vol aconseguir aquest objectiu, ja que en aquest sistema no existeix la “llibertat” d’utilitzar el capital per saltar-se la voluntat de les majories, i si es decideix acabar amb l’explotació cap als animals, s’acabarà per a tota la societat, i no només per a la majoria de persones conscienciades, com passaria en el capitalisme adduint la “llibertat” per utilitzar els diners en el que es vulga (fins i tot encara que siga per a una cosa que la societat considera que no hauria d’existir). Per tant, la antiespecista, ha de ser una lluita paral·lela a la anticapitalista i no deixar-la “per a després”.

D’acord, la carn i el peix està clar, sempre impliquen assassinat en qualsevol circumstància i sota qualsevol sistema, i ha d’haver una majoria social que repudie el seu ús, si volem que es puga prohibir, fins i tot sota el socialisme. Però, els ous, la llet i la resta de productes que impliquen explotació animal si es podrien aconseguir èticament en un sistema ètic que tingués prioritats diferents a les del sistema capitalista, no? Doncs… no.

En realitat l’explicació podria ser tan senzilla com que si, com vam dir anteriorment, el que necessitem abolir és el especisme com a sistema d’explotació, no el podem seguir fomentant en alguns productes. D’aquesta manera mai arribaríem a aquesta massa crítica, ja que s’està acceptant part del sistema d’explotació que assumeix que els animals són mercaderia i no éssers sensibles amb drets inherents que no han de ser vulnerats.

Però es pot anar més enllà. No podem oblidar que el consum de productes d’origen animal implica (entre d’altres):

-En els lactis.
-En els ous.
-En els materials d’origen animal.

Concretant més, podem veure que realment cap sistema pot garantir que la llet o els ous, produïts massivament, estiguen lliures de sofriment i mort. Sí, es pot donar el cas que vages per la muntanya i et trobes un ou abandonat d’algun animal, t’ho menges i això no implicaria necessàriament patiment (si ets capaç de discernir si aquest ou està incubat, o no) per a ningú (excepte, potser, per a tu en cas que estigués ja podrit). Com aquest, pot haver-hi altres exemples extrems. Però òbviament això no és del que estem parlant, així no s’alimenta a una població.

¿Llet de vaques felices? ¿Ous de gallines en llibertat? Aquestes fal·làcies (de vegades defensades, per desconeixement, per defensors d’animals) ja es donen dins el capitalisme, no cal imaginar-se un món per venir per a conèixer la realitat.

Fins i tot suposant que hi haja una reducció gran de la producció que permeta fer assumible el consum d’aquests productes, amb un espai acceptable pels animals (Si tot el consum actual de lactis vinguera de ramaderia “ecològica” no hi hauria prou superfície a tot el planeta), i assumint també que no es donaran els habituals casos que s’han anat descobrint [exemple], de maltractament dins de granges de “vaques felices i ecològiques”, seguirien havent-hi problemes intrínsecs a l’explotació d’animals que la faria incompatible amb aquesta recerca d’acabar amb la crueltat contra animals. Fins i tot en aquests casos, hi ha clars motius per rebutjar-ne el seu ús.

Com l’objectiu d’aquest article no és detallar això, pose un parell d’enllaços a manera d’exemple: Els “ous ecològics” són cruels / La “carn feliç”, els “ous de corral” i la “llet orgànica” són contes de fades.

Concloent: La interseccionalitat en les lluites és molt interessant, però mai ens ha de fer cometre l’error d’utilitzar una mateixa estratègia per a tot. Cal analitzar cada situació i aplicar les respostes més adequades a cada tipus d’opressió.

—————–

En procés de deconstrucció des de fa més d’una dècada, disposat a replantejar-me les meves privilegis i adquirint consciència dels meus drets. Vaig evolucionar d’adquirir consciència dels meus drets individuals als meus drets col·lectius, d’aquí vaig reconèixer els de la resta de persones i finalment vaig ser conscient dels drets de la resta d’animals i de la necessitat de protegir el medi ambient. militant comunista, antiespecista, ecologista i aprenent a ser aliat feminista.

2744

Des que es va traduir a l’espanyol l’assaig de Jason Hribal «Los animales son parte de la clase trabajadora» que a les xarxes socials he vist com s’ha estès el debat entre partidàries i detractores d’anomenar «classe» i «treballadora» als animals no-humans. Malauradament aquests debats tronats s’intensifiquen quan s’acosta el primer de maig i, d’entre les partidàries, s’hi troben persones adultes i aparentment serenes.

Com que s’ha notat que ja he triat bàndol detractor, ho faré prosseguint amb l’absurd, tot al·ludint a les defensores dels drets «laborals» dels animals no-humans de tenir molt poca paciència en l’anàlisi crític, que provoca que es diguin disbarats i s’obrin, de bat a bat, portalades a l’estupidesa. De fet, ho considero un símptoma més del que vindria a ser el conjunt bàsic de conseqüències del prepolitisme dins l’antiespecisme dels últims tres anys.

Assenyalo aquella animalista que, condensant gratuïtament i a la babalà la consigna «els animals són classe obrera», crea imatges i les penja a les xarxes, la que exhibeix cartelleria en les manifestacions del primer de maig, en taules informatives, qui difon orgullosament aquest missatge a través de publicitat editorial i a totes les qui, a la fi, ocupen massa temps en futileses, tot encetant debats intractables entre elles al voltant dels viatges cannàbics i surrealistes de Hribal i els seus seguidors, més abduïts, si cap, que les exaltades deixebles d’en Francione.

Els darrers primers de maig, algunes veganes (diuen ser «de classe») transmeten les seves palles mentals per tal d’obtenir una estratègia retòric-dialèctica amb les especistes de classe… en fi… Les hi diuen a cau d’orella que hi ha un assaig que les hi ha causat un fort impacte i que diu que els cavalls i les mules són working class i tal, i que què els semblaria que els animals estiguessin presents amb veu i vot a la propera OIT, que ja tenen un nou motiu -sempre revelador i definitiu- per fer-se veganes, que mola tant el rotllet aquest, que aprofitin les ofertes «2×1» de les verduleries i que cada vegada hi ha més producte «vegà» als supermercats del Juan Roig…

No puc entendre que hi hagi qui defensa les tesis de Hribal per tal de provar de resultar simpàtiques al sindicalisme i al comunisme (científic o llibertari) amb les qui pensen que estan compartint lluites en l’actualitat. La fantasia terminològica «classe obrera/treballadora/proletària» atribuïda als no-humans és una estupidesa enorme i un camp fèrtil per a la burla indefinida que ens professa, encara, l’especisme anticapitalista.

Hribal demana: (…) «Primero que las lectoras consideren el papel de los animales en el desarrollo del capitalismo. En segundo lugar, se pone en duda el supuesto básico de que hay que ser humana para ser considerada como trabajadora. Por último, el ensayo se enfrenta a los parámetros que se aplican actualmente a la definición de la “clase trabajadora”».

Qui extrapola la plusvàlua o el treball remunerat amb la cosificació dels no-humans ha d’afinar la seva anàlisi, perquè la resposta li hauria de resultar automàtica per senzilla:

Primer doncs, per suposat que el paper dels animals en el desenvolupament del capitalisme és ampli, des d’abans de la primera revolució industrial i fins als nostres dies, tant que pot ser tractat amb multidisciplinarietat, tot creant la seva pròpia holística. Tot i així, els animals eren menys explotats i oprimits en nombre que no pas ara (lògica d’explosió demogràfica i productivista posterior a la II Guerra Mundial) malgrat fos més notòria la seva presència a la vista dels humans abans de la fase del seu reemplaç pel de les màquines. Això no vol dir pas que s’hagin de tolerar certs antropomorfismes que es desprenen de l’assaig. El sangonós paper que hem obligat a tenir als animals al llarg de la prehistòria i la història, es pot estudiar, aprendre’l i utilitzar-lo per al seu alliberament o bé per a omplir pàgines d’assajos que només poden servir per alimentar la impertinència de para-filòsofs que frenen l’acció d’alliberament.

Segon, els animals no-humans no són treballadors; (com a treballadors Hribal n’esmenta unes poques subespècies d’èquids i bòvids sobre la seva subjugació emprada per a la tracció a sang). No és correcte penjar aquesta etiqueta condicional a cap no-humà. Són persones no-humanes explotades i consumides per la humanitat, sigui aquesta de classe treballadora, o no, i ja sigui de forma directa o indirecta. Els animals no treballen, no hi ha voluntarietat ni consciència de contracte social, no existeix un temps on puguin desenvolupar la seva animalitat/vida en llibertat i en un pla tempo-espacial diferent al de la seva subjugació, al de l’anorreament de la seva voluntat i el pànic al càstig físic.

I tercer, els animals no són «classe»; les classes són inherentment humanes; els animals quan s’associen, no ho fan per un component de canvi (revolució) sobre la identificació d’una explotació/opressió, sinó d’un component intrínsec d’espècie, de recerca de supervivència, de benestar, simbiosi, etc. Si els aboquem a ser subjectes no-actius de teories que la majoria de la població no coneix ni entén (ni ho farà mai), els estem separant del seu factor inherent de l’espècie a la qual pertanyen, actuant de forma opressiva per separar-los de la seva especificitat biològica, tot per voler portar-los a la força al nostre terreny físic i mental. I alerta, perquè aquesta amenaça prové de les qui, en teoria, estem per alliberar-los.

«Classe» és una categoria que classifica i diferencia a les humanes en, bàsicament, dues tipologies de persones: les que són propietàries dels mitjans de producció de les que no, que és la que en termes històrics i, sobretot marxistes, suporta una confrontació que arrossega una càrrega revolucionària implícita. Els no-humans mai no podran fer una revolució de cap mena, almenys de forma directa o premeditada. Per tant, ni són classe, ni són obrers, ni són revolucionaris, doncs la seva evolució és continua, i no és altra que la d’adaptar-se al medi (natural i construït) i provar de sobreviure lluny de nosaltres.

Els animals són éssers vius (persones) tractats com a objectes inerts per al desenvolupament del treball dels humans, esdevenint instruments per al treball, recursos, productors involuntaris de recursos, mitjans per a unes finalitats, mercaderia, producte, coses, propietats, eines, i sepultats sota mil tones de sinònims, adjectius, eufemismes i excuses per no perdre uns privilegis humans que no posen cara, nom ni drets a les persones no-humanes de les qui ens beneficiem.

Per tant, als animals no-humans se’ls obliga a la metamorfosi de la persona-cosa, a l’esclavatge i el suplici permanent, a auto-torturar-se, a una subjugació que els treu de polleguera, a la opressió sublim que els sotmet a la bogeria, al pànic, a la resignació, a la frustració perpètua, a sofriments extrems sense treva fins que abans del descans que condueix al no-res, se’ls regalen morts lentes, sapastres i angunioses com les formes més completes i recargolades de martiri.

——————–

Toni Teixidó. Collita tarragonina del 80 i mestre vocacional. Comunista, perquè només podrà ser la classe explotada la que acabi alliberant els seus esclaus no humans. Persisteixo amb la idea de combatre totes les opressions en paral·lel i fer-les convergir en el marc de la reunificació i la independència dels Països Catalans; és per això que actualment i, per tal de poder compaginar aquestes lluites, milito a d’ARREL, al MCAN-EI, col·laboro amb Libera! i sóc coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya.

2164

Habitualment, en debats en què sorgeixen simultàniament la qüestió dels drets dels animals i la de treballadors i treballadores explotades pera produir articles de consum, s’arriba gairebé sempre al mateix punt malgrat que expressat de maneres oposades depenent, de si són animalistes o comunistes els i les que participen en el debat: “s’haurien de boicotejar tots els béns de consum que impliquen, també, explotació d’humans/el boicot als productes d’origen animal és inútil, cal canviar el sistema, això ho solucionarà”.

Les dues afirmacions (òbviament simplificades, només volia mostrar la idea) són totalment errònies i parteixen de la base d’aplicar l’estratègia d’una lluita a una altra. La interseccionalitat de les diferents lluites és molt útil, però això no ha de portar-nos mai a barrejar les estratègies de cada lluita.

La lluita humana:
Per què el boicot no serveix per acabar amb l’explotació laboral?

Tampoc serveix contra les guerres, els genocidis, els danys mediambientals produïts per empreses, etcètera.

El motiu és perquè l’explotació laboral és quelcom intrínsec al sistema, que no desapareix eliminant una pràctica concreta d’una empresa concreta, existirà SEMPRE mentre existisca el capitalisme. I en el capitalisme, per desgràcia, es fabrica tot, ja que és el sistema hegemònic a nivell mundial. D’altra banda, Les guerres per recursos, i tot el que això comporta, són provocades per la seua fase superior, l’imperialisme i la seua conseqüència actual, el neocolonialisme.

Així doncs, de res serveix fer boicot a Inditex o a Mercadona per a acabar amb l’explotació laboral, ja que no es pot fugir d’aquesta. Els esforços, en canvi, s’han de centrar en destruir el sistema capitalista i
construir alternatives. No és senzill, i ningú ha dit que ho siga, però és l’únic mètode que pot funcionar realment.

Llavors, boicotejar no serveix de res? No, boicotejar no és la solució, però pot ser una estratègia interessant en determinades circumstàncies, com és en suport a una vaga (si així ho demanen els i les vaguistes) o en campanyes molt concretes limitades a productes concrets amb objectius concrets i mesurables, portat a terme (o recolzat) per organitzacions fortes i amb un àmbit d’actuació que puga
impactar de forma real l’objectiu (local davant productes locals; regional, estatal o internacional davant productes d’aquests àmbits). Un exemple d’aquest cas pot ser la campanya BDS contra els productes d’Israel per tractar d’equilibrar les forces en el conflicte amb Palestina.

Però mai s’a de pensar que el boicot, que és una eina més com, per exemple, el parlamentarisme o les vagues (unes amb més poder que d’altres, i unes més eficients en uns casos, i altres en altres) podrà acabar amb el sistema. És tan erroni pensar que el boicot solucionarà els problemes, com pensar que votar és la solució. Tenim moltes eines i cal saber usar-les totes. Centrar tots els nostres esforços en una de sola només pot portar a un irremeiable fracàs.

Per exemple, és tan inviable acabar amb la guerra a Síria deixant de consumir gas, com ho és acabar amb la guerra i la violència a la República Democràtica del Congo deixant de comprar telèfons mòbils. Fins i tot fent-ho a tot el món durant un any sencer (alguna cosa, d’altra banda, impossible fins a l’absurd), els conflictes seguirien, ja que no són provocats per la demanda de productes, si no per una lluita pel poder. Potser els conflictes es van desencadenar per l’interès d’algun grup per controlar el producte en qüestió, però un cop iniciats, encara que el producte perda interès, el conflicte armat es mantindrà. I culpar les persones consumidores dels productes, de les guerres que hi ha als països d’origen, no només és ineficient (per impossible), sinó que és desviar l’objecte de les culpes i la possible acció que realment es puga fer. Us imagineu que els suports a la II República en compte de ser en forma de Brigadistes Internacionals i armament, hagueren estat en forma de boicot a productes provinents d’Espanya? És mil vegades més efectiva una campanya a favor de l’eixida d’Espanya de l’OTAN (tot i saber com de limitat que és això), organització que és causa, directament o indirecta (per la desestabilització de zones) de la major part de les guerres del món des de la seua creació, que una campanya a favor del boicot d’un producte que, al capdavall, en situació d’estabilitat, pot ser font de riquesa pel país en qüestió.

Si el boicot no serveix, no és el veganisme un tipus de boicot i per tant tampoc serveix com a estratègia?
Aquesta pregunta, d’una importància fonamental per al moviment antiespecista, tractaré de respondre-la en la segona part d’aquest article.

——————-

En procés de deconstrucció des de fa més d’una dècada, disposat a replantejar-me les meves privilegis i adquirint consciència dels meus drets. Vaig evolucionar d’adquirir consciència dels meus drets individuals als meus drets col·lectius, d’aquí vaig reconèixer els de la resta de persones i finalment vaig ser conscient dels drets de la resta d’animals i de la necessitat de protegir el medi ambient. militant comunista, antiespecista, ecologista i aprenent a ser aliat feminista.

LA PLOMA

1175
A la xarrada de les II Jornades Veganes de Benissa, haguí de passar massa ràpidament per damunt d’eixa patètica masculinitat que s’amaga darrere de...

NUTRICIÓ

3030
Per segon any consecutiu Gopal va organitzar el concurs benèfic de truites de patates veganes, com en la primera edició, van estar presents diferents...