5056

El passat dijous 30 d’Abril, el Saló de Degans de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona va acollir un debat amb representants de diferents partits polítics que opten a l’alcaldia de Barcelona als comicis del proper 24 de Maig. L’acte va ser organitzat per la Comissió per a la Protecció dels Drets dels Animals (CPDA), la qual enguany celebra els 12 anys de la seva creació.

El debat va ser presentat per la magistrada Carmen Valenzuela, diputada de la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona i responsable de la CPDA, i moderat per la reconeguda advocada Magda Oranich, presidenta de la CPDA. En representació dels diferents partits polítics l’acte va comptar amb la participació de Jordi Martí, regidor de Presidència i representant de Convergència i Unió (CiU); de Jordi Coronas, representat d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC); Pau Guix, representant de Ciutadans (C’S); de Janet Sanz, representant de Barcelona en Comú; d’Óscar Ramírez, representant del Partit Popular (PP); de David Escudé, representant del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC); i d’Eulàlia Reguant, representant de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP).

Per ordre d’intervenció, les representants van destacar els següents punts:

La representant de la CUP, Eulàlia Reguant, va apuntar que cal concebre les ciutats com a ecosistemes urbanitzats, va defensar una gestió pública i transparent de CAAD i un procés gradual per al tancament del Zoo de Barcelona.

Janet Sanz, representant de Barcelona en Comú, va destacar que Barcelona és una ciutat capdavantera en les polítiques de defensa dels Drets Animals, que cal continuar en aquesta direcció i que les qüestions relatives al zoo són les que cal treballar més. Per Sanz, cal que a Barcelona tot ésser viu pugui tenir els seus drets garantits.

Per altra banda, segons Óscar Ramírez, representat del PP, cal reforçar la labor educativa del Zoo de Barcelona i millorar-ne les seves instal·lacions per tal de garantir el benestar dels animals.

Per Jordi Coronas, representant d’ERC, caldria dotar de més personal l’oficina de Protecció dels Drets dels Animals de l’Ajuntament, reconvertir el zoo en una altra activitat i potenciar les adopcions del CAAD.

Com a punt destacat, David Escudé, representant del PSC, va plantejar la possibilitat de prohibir la venta d’animals de companyia a la ciutat i va apuntar altres aspectes similars a la resta de representants.

Jordi Martí, en representació de CiU, va anunciar dues primícies, l’acord per a la construcció de les noves instal·lacions del CAAD al terme municipal de Montcada i Reixac i l’entrada en funcionament en dos punts de la ciutat de dispensadors de pinso esterilitzador per a desenvolupar un programa de control ètic de la població de coloms, cosa que suposa un canvi de paradigma molt positiu respecte els coloms, ja que fins ara es portaven a terme regularment matances utilitzant gas CO2.

Finalment, Pau Guix, en representació de C’s, va proposar traslladar el zoo fora de la ciutat per tal d’obrir el Parc de la Ciutadella als barris i abandonar aquest model zoo vuitcentista, va mostrar-se d’acord amb el canvi de paradigma respecte els coloms anunciat per Martí i va destacar la necessitat de cercar una solució ètica al problema dels senglars de la Serra de Collserola.

L’acte va comptar amb l’assistència d’una cinquantena de persones a les que es va donar la oportunitat de poder fer arribar les seves opinions i preguntes als representants. Les principals inquietuts van fer referència al futur que es preveu per als cavalls de la Guàrdia Urbana, als cavalls de carros per passeig a La Rambla, a la utilització de gossos per als agents de les empreses de seguretat al transport públic i a la possibilitat que els gossos puguin accedir també a la flota d’autobusos de TMB.

Per cloure l’acte, Magda Oranich va celebrar la nova actitud que moltes formacions polítiques han adoptat mostrant preocupació vers el respecte pels animals i va destacar el referent que la ciutat de Barcelona és en matèria de respecte als animals.

5629

La nostra manera d’entendre el món, i amb ell, als animals, està tenyida d’antropocentrisme; doncs en la mesura que ens aproximem al món amb el nostre cervell i aparell cognitiu, coneixem com humans. Ara bé, des d’aquest antropocentrisme tenim unes maneres d’entendre als animals, i d’atribuir-los característiques humanes, que són totalment pernicioses per promoure la seva igualtat moral i els seus drets. És el que ens ve a explicar l’etòleg Frans de Waal* quan descriu tres maneres en què els humans atribuïm, erròniament, característiques humanes als animals:

1) la “Bambificació” dels animals, on Mickey, Pluto, Barney el dinosaure o Simba deixen de ser els animals en què es van inspirar per a esdevenir en altres animals, amb unes característiques humanes que ni remotament s’assimilen al que naturalment és un lleó, un gos o un ratolí.

2) l’antropocentrisme satíric, on les característiques humanes equiparen a l'”animal” com una cosa menyspreable, objecte de burla i riure per la seva indignitat. Un recurs molt gastat quan, per exemple, els opositors polítics són representats sota la forma de ximpanzés o porcs; les dones liberals són unes “truges” o “garses”, o les persones que no són llançades són “gallines”.

3) l’antropocentrisme ingenu, que atribueix sentiments i pensaments humans als animals d’una manera il·lusòria i mancada d’informació: “la gata hauria de ser mare”, o “el meu gos busca núvia”. (Fins on la ciència ens il·lustra, els humans som els únics animals el concepte de paternitat/maternitat s’entén explícitament dins de la relació entre sexe i reproducció).

El que tenen de dolent aquests tres tipus de antropocentrisme és que ignoren tot el que sabem sobre els animals, és a dir, el que la ciència ens ha mostrat. Aquest coneixement queda totalment fora de les ficcions que aquestes idees creen en l’imaginari de la societat. Si bé la “bambificació” podria fer que els nens simpatitzin a edat primerenca amb els animals, ho fa amb conceptes que són erronis. I si posem en perspectiva el cicle vital de les persones de la nostra societat, i a aquesta bambificació primerenca li afegim les altres idees antropocèntriques, ens trobem amb la situació que vivim avui: un públic que no és conscient que aquestes idees discrepen amb el món real; on les persones amb prou feines si tenen coneixement dels animals com a éssers sensibles amb els que compartim una infinitat de característiques que són moralment rellevants. Això impedeix identificar-los com els éssers amb els que compartim el planeta, els éssers als quals estem maltractant, i per tant, impedeix identificar-los com d’altres que tenen relevacia moral.

Aquests tres tipus d’idees antropocèntriques estan del tot esteses en la societat, i és hora de combatre-les amb formació i educació científica, i la que ens lliuren els etòlegs i altres estudiosos dels animals és de fonamental importància per a aquesta tasca. És hora de moure a un altre tipus d’antropocentrisme que ja no estigui centrat en els humans, sinó en els animals; reconeixent evolutivament als humans com a part del regne animal. Això ens permetrà identificar processos emocionals i cognitius comuns, que donaran la base al nostre reconeixement i pertinença a la mateixa comunitat moral. En aquest escenari, la bambificació hauria de desaparèixer, o almenys, contrastar amb informació factual, on es caracteritzi als animals com són en tant individualitats biològiques relacionades amb el seu entorn. Ni les hienes són traïdores, ni els ànecs són avars. Similarment, l’ús dels animals com a objecte de burla i sàtira només parla de la nostra incapacitat per conèixer-los en els seus contextos ambientals o naturals, i evidencia una profunda discriminació d’espècie que ha creat “mites” que cal desterrar del nostre imaginari cultural. Del que es tracta, finalment, és de reconèixer i arrencar d’arrel totes aquestes idees i prejudicis que tant de mal estan causant a milers de milions d’animals en el món. Només això ens permetrà avançar en la construcció d’un món i una societat on puguem interactuar de maneres noves i insospitades amb aquests companys de ruta vital, que són els altres animals.


 

*Al seu article “Anthropomorphism and Anthropodenial: Consistency in Our Thinking about Humans and Other Animals”, Philosophical Topics, 27 (1), 1999, Pp. 260-261.

 

Sóc vegana i des de la meva infantesa m’ha preocupat la relació especista antropocèntrica que la humanitat manté amb la resta dels animals. Encara busco respostes a moltes preguntes d’aleshores. Sóc Treballadora social, màster en Filosofia Política i màster en Bioètica i Dret i doctora en Filosofia. He estat activa en el món de l’animalisme des de fa més d’una dècada, sempre amb un peu en la teoria i un altre a la pràctica. Comparteixo la meva vida amb el meu marit, tres gates i un nombre sempre canviant de gats rescatats del carrer als quals donem en adopció.

3349

Tornen els correbous al Principat, una temporada més a pesar nostre. Aquest any ho fan després que l’Agrupació de Penyes i Comissions Taurines de les Terres de l’Ebre (APCTTE) anés a plorar a la porta dels partits que tenen representació al Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC) una modificació d’una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per tal de recuperar alguns dels privilegis que aquesta els va prendre. En concret un retoc del Decret Legislatiu 2/2008, de 15 d’abril, pel qual s’aprovà el Text refós de la Llei de protecció dels animals, amb la finalitat de permetre els temptejos en una ramaderia de les Terres de l’Ebre (TE), un retorn encobert de les abolides curses de braus a Catalunya.

A la penombra, així van ser les negociacions entre la màfia tauròfila de les APCTTE i CiU i PSC per tal de modificar la primera ILP que va prosperar, la mateixa que va abolir la tauromàquia major a la CAC. I ho van pretendre fer en la foscor més absoluta, a esquenes del poble treballador i de les defensores del drets dels animals no humans, enfotent-se’n a la cara de les membres de la ILP PROU, ambicionant fer colar aquesta rectificació a través de la llei d’acompanyament a la Llei de Pressupostos.

Pràctica habitual de la socialdretocràcia sí, és per això no ens vam alarmar, ni pels partits ni per les seves formes, però pel que si que ho férem va ser pel que més ens va preocupar en focalitzar les víctimes d’aquesta malvestat: corria greu perill la integritat física de les nadons de bòvid, que podia haver tornat a estar més malmesa encara fora de les explotacions on són cosificades fins al límit del turment.

Tot això lluny de la claror i el clam popular d’haver fet una de les majors investigacions mai documentades sobre la tortura taurina, reunions i assemblees obertes, preparar l’estratègia, dur-la a terme, sofrir les amenaces de la màfia i els torturadors-assassins d’adolescents no humans, de perdre llocs remunerats de feina (lo de perdre és un eufemisme quan et donen a escollir entre els ideals i unes fitxes de casino d’aquesta societat de consum), hores de son, nervis i ansietats, recollir centenars de milers de signatures per tota la CAC, tràmits, esmenes a la totalitat, debat parlamentari, compareixences públiques, esmenes a l’articulat, debat en comissió, dictamen del Consell de Garanties i debat de votació final en ple parlamentari… Si hi arriba a entrar més llum en aquell procés se’ns cremen les còrnies!

La tortura (la pública, no la que succeeix dins els laboratoris, comissaries, granges o casernes) és aquella pràctica amb la que la Catalunya que es preveu independent va estar a punt de mostrar-se davant del món. A esquenes de la societat, el «País lliure, net i nou» que venen els partits del règim burgès significa un pacte de «no agressió» amb els mafiosos tauròfils del Principat. Es van atrevir a voler vulnerar la seva pròpia llei tot modificant-la per retornar privilegis a 3 taurofòbics. L’associació entre la política i la màfia és una vella xacra internacional, si… i la Catalunya capitalista independent no serà gaire diferent en aquest sentit.

En tot aquest procés, una estratagema inesperada ens va donar el temps necessari per poder fer entrar en raó a CiU i fer que reconeguessin la seva errada, retirant de forma immediata el seu suport a l’esmena impulsada pel PSC, quedant-se sols en la seva defensa. Ens va anar de poc al Parlament, però als jutjats vam tornar a guanyar. Els i les parlamentaries van tornar a saber que les animalistes defensarem el baluard de l’ètica i el progrés moral d’una batalla que crèiem superada; els vam recordar que han de fer complir la seva pròpia llei perquè no recularem, saben que també som portaveus d’una societat catalana sensibilitzada amb la taurofòbia i que no acceptarà cap retrocés en matèria de drets pels animals no humans.

Aquesta va ser la darrera maniobra de la gent de les APCTTE, i en fracassar, van tirar de manifestació. Veuen perillar els seus privilegis, temen una okupació puntual com la d’Algemesí que va accelerar la prohibició de la mort publica dels nadons de bou durant les jonegades. Temen el silenci de les activistes organitzades, temen el temps que no tornarà mai. I així d’espantats farà pocs dies que la màfia taurina de les TE van demostrar poder donar un cop de forca simbòlica aconseguint arreplegar uns quants milers de garlaires vinguts del PV i l’Aragó. Menys d’un 2,5% de la població d’aquell territori la va secundar. Masclisme, espanyolisme, racisme, sexisme, especisme i adoctrinament infantil d’aquestes discriminacions fou tot el que s’hi va poder veure. Res nou, perquè no són d’aquest segle.

Si fos tan nostre, tot el país els hagués acompanyat com amb el tema del riu. Però no es nostre, no és de la gastada majoria que els bouers es posen a la boca; és per això que van haver de pidolar difusió a personatges il·lustres (deixem-ho en personatges insulsos) com un parell de futbolistes i un pilot de moto professionals. La societat no esta amb ells, ni la catalana en general ni l’ebrenca en particular.

La Coordinadora per l’Abolició dels Correbous continua activa i a l’espera d’integrar-se en un front més ampli, perquè després de més d’un any, les activistes ebrenques que lliure i assembleariament van donar un pas endavant per participar en la primera fase estratègica, es van fer petites i van sentir por. I per no expressar una altra cosa, diré que és complicada la consciencia, l’empatia i la solidaritat organitzada en aquell territori. Amb raó diuen els tauròfils que han de venir de fora a plantar-los cara, tota la raó.

Aquesta pretemporada ha anat de temptejos: tauromàfies temptejant la manera de saltar-se la llei i fer diners, utilitzant el negoci privat d’una família com a penyora davant la classe política per poder torturar vedells, de mesurar les nostres forces, les seves pors… però que ningú s’equivoqui, del que realment va tot això és de l’abolició dels correbous al Principat, i nosaltres ho tornem a tenir tot a punt per afrontar el que la acció ens presenti.


Toni Teixidó. Collita tarragonina del 80 i mestre vocacional. Comunista, perquè només podrà ser la classe explotada la que acabi alliberant els seus esclaus no humans. Persisteixo amb la idea de combatre totes les opressions en paral·lel i fer-les convergir en el marc de la reunificació i la independència dels Països Catalans; és per això que actualment i, per tal de poder compaginar aquestes lluites, milito a d’ARREL, al MCAN-EI, col·laboro amb Libera! i sóc coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya.

2538

Per fi, les coses comencen a canviar a millor a Algemesí. El passat dijous, 26 de març de 2015, es celebrà l’Assemblea anual per a la constitució de la Comissió Taurina, formada per les penyes que adquireixen un cadafal de la plaça de tortures en la subhasta de març1. Abans de la constitució, la presidència eixint assumí la responsabilitat d’una consulta difícil: si les penyes acceptaven la substitució de les becerrades pel que s’ha vingut a anomenar una “capea”.
No era el primer any que es plantejava una consulta sobre la fi de les becerrades i sempre, fins ara, la victòria havia estat del NO. La idea de la “capea” fou plantejada amb força per la candidata a l’alcaldia d’Algemesí, Marta Trenzano, després de la setmana de bous del 2013. De fet, s’acabà imposant com a consens per a la proposta política presentada en forma de moció al Ple de l’Ajuntament. Abans, s’havia presentat diverses vegades en clau de supressió, sense “pla B”, amb el suport d’EU Algemesí i M+s Algemesí i sense el del PSPV-Algemesí5. Malgrat aquest nou consens, el rodet del PP tornà a passar per sobre de la proposta al Ple Ordinari del maig de 2014.
La mobilització pacífica d’Iniciativa Animalista – Folgança d’Algemesí, que ja suma 20 anys de lluita, sempre ha trobat al davant l’actitud prepotent del món taurí, basada en els insults, les amenaces i les agressions de tot tipus, i els atacs d’un ajuntament sempre disposat a donar cobertura a aquestes actituds i a impedir la celebració de la manifestació antitaurina, que ja suma 9 anys (els primers, sota govern municipal del PSPV). El PP ha anat encara més enllà amb la seua estratègia manipuladora i de la crispació, que sempre tindrà per titular el famós
“Mediagüelta i carretera” del senyor Alcalde.
El que s’ha aconseguit amb això és que la situació anara sempre a pitjor: les becerrades es feren famoses a tot el món i quedaven per sempre associades al nom d’Algemesí, tirant per terra el treball que hauria de haver servit per a que la ciutat fora coneguda com el bressol de la Muixeranga i les Festes de la Mare de Déu de la Salut, Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. L’atenció dels mitjans de comunicació mostraren l’actitud irresponsable de taurins i, sobre tot, de les persones que representen la ciutadania. La resposta fou una mobilització animalista cada vegada major i cada vegada més crispada, que finalment es traduí en el
moviment “Okupa Algemesí”.
El trist colofó han estat els greus incidents del dimecres de la setmana de bous de 2014, coneguts per totes i tots.
Anaren seguits per aquell famós ple on la incontinència verbal del senyor alcalde, Vicent Ramón Garcia Mont, amb mentides i falses acusacions a persones i iniciatives ciudadanes d’Algemesí, provocà la històrica protesta del Ple Extraordinari del 6 d’octubre de 2014, amb la sala plena a vessar de ciutadania i de premsa.
Així, la consulta d’enguany no era com les altres. Per primera vegada, havien sorgit veus dins de les penyes que reclamaven la fi de les becerrades, fins i tot, amb una recollida de signatures, per acabar amb la “mala fama” d’Algemesí. La lluita animalista ha fet que les orelles del llop es vegen cada vegada més grosses i el pla B de la “capea”, proposta del principal partit de l’oposició i que la intransigència del PP havia relegat a un calaix, s’ha acabat imposant com a mal menor. Ha estat un pessic de justícia que s’ha d’empassar un govern municipal del PP abonat a la mala gestió, acostumat als escàndols i disposat a tot si troba que li pot traure rèdits electorals, malgrat que perjudique del tot el poble i la ciutadania. Jo, com a animalista, celebre molt aquest
“zasca” al PP d’Algemesí.
A la consulta de la Comissió Taurina s’imposà el SI a la “capea” gràcies al vot de 16 penyes front a les 11 que votaren en contra. No fou fàcil: es votà abans de la constitució formal de la nova Comissió per a que la responsabilitat no recaiguera sobre aquesta i sobre la seua presidència, i després que les úniques veus expressades foren per a defensar la continuïtat de les becerrades. El vot fou secret, en lloc de ser a mà alçada, i això facilità que el resultat fóra el què es produí. Un gran esforç que demana de més.
I és que cal matissar molt el que significa la “capea”. En una conversa personal, preguntí a la Marta Trenzano què se’n faria dels vedells després, i no tenia cap resposta. Com que li vaig parlar de l’escorxadors, em digué què eixe era el destí de molts animals, com si la responsabilitat de la setmana de bous d’Algemesí en la trobada dels vedells amb el ganivet no existira. Trobe que és una gran mostra de la forma com eludim les responsabilitats respecte a les conseqüències de l’explotació animal que es fa per a nosaltres.

Per a contextualitzar aquesta realitat, hem de mirar la normativa. El traspàs de competències en matèria d’espectacles, en el marc del desenvolupament autonòmic, només reservava a l’administració de l’estat la reglamentació de corregudes de bous i novillades, però la normativa autonòmica, tant l’específicament taurina com la referida a l’organització d’espectacles, es limita a remetre’s a les normes vigents sobre “salut pública, seguretat alimentària o benestar animal”, sense introduir cap reglamentació sobre quan, com i on s’han de matar els animals.
Com que la tortura taurina sempre és l’excepció protegida, l’autoritat en matèria de “benestar animal” dels bous torturats és el reglament taurí espanyol15 que regula la tortura.
Vedell mort al carrer Muntanya d’Algemesí, acabat de treure de la plaça (2013).
Respecte a les becerrades, estableix coses com:
• La definició de becerrades, “a les que, per professionals del toreig o simples persones aficionades, es toregen mascles d’edat inferior als 2 anys sota la responsabilitat en tot cas d’una persona professional…” (article 25.e). Es reitera que els animals mai podran tindre més de 2 anys a l’article 45.4. Les “capees” mai seran tal cosa, continuaran sent becerrades. Això si, sense banderilles, ni estoc, ni remat de l’animal davant del públic.
• Que cal un informe favorable de l’Ajuntament per a que s’autoritze la seua celebració, que ha d’acreditar la tradició o la justificació de l’acte. Contra el que diu el món taurí, ha estat l’Ajuntament d’Algemesí l’última veu i responsable de la celebració d’aquesta salvatjada, cada any que s’ha fet (art. 91.1.a).
• Els animals han de comptar amb les certificacions del Llibre Genealògic de la Raça Bovina (91.1.d).
• Amb aquesta edat no és obligatòria la manipulació de les banyes, malgrat que està permesa (art. 48.3).
• Se’ls ha de matar “en tot cas”, “en finalitzar aquest tipus de festejos” i “sense la presència del públic” (art. 91.6).

A més d’aquesta reglamentació, està la pròpia raó de ser del negoci taurí, que viu de vendre animals per a ser torturats i matats. Els animals han de morir per a que, cada setmana de bous, s’hagen de comprar de nous. El “producte” és un animal que ha d’acabar mort: les ramaderies no estan disposades a vendre animals si no és per a la seua “liquidació”. No van a permetre que resten vius per a que facen de tap al negoci o, fins i tot, per a que puguen ser utilitzats com a sementals sense que això repercutisca en el seu compte de resultats.
Per altra banda, cap dels agents del negoci, de la banda de l’organització de les corregudes o dels “consumidors i consumidores finals”, vol els animals per a res. No van a ficar al balcó o al corral de sa casa i fins a la fi dels seus dies un animal que, en créixer, pot pesar més de 500kg.
No el van a alimentar amb tots els que se’n menjaria de pinsos i ferratges, ni el van a prestar l’atenció veterinària que li cal. Tan que s’estimen el bou, i només el consideren una cosa que serveix per a torejar, per a torturar i matar. El valor de la seua vida, per a ells, és el mateix que té el paper de la seua entrada: només per a passar una estona i viure una “experiència”, com qui salta d’un pont enganxat amb una corda o com qui va a l’spa.
L’única alternativa que tindrien per a optar per una pràctica sense mort seria entrar, de forma clara, en les modalitats de linxaments que reglamenta la normativa valenciana de bous al carrer. Haurien de saltar al correbou, al bou de vila o a les vaquetes amb animals llogats. Aquesta normativa sembla escrita pel Grouxo Marx quan parla del “toreig diferenciat del toreig”, ja que és una traducció literal del text originalment escrit castellà, on el “toreo” és diferent a la “lídia” (coses del PP i de la nostra magnífica societat bilingüe). És a dir, si s’abandonen la parafernàlia dels terços i les sorts que han aplicat a les becerrades (capote, banderilles, muleta i mort) i es garanteix que els animals siguen llogats, sota la reglamentació dels “festejos taurins tradicionals de la Comunitat Valenciana (bous al carrer)”, és quan realment estaran donant el pas que diuen estar donant.
Si no és així, el que estan fent és eliminar la part visible de la barbàrie, la indescriptible matança del vedell a la plaça. Les becerrades continuarien vives, dissimulades. Cada any, una sèrie de vedells serien comprats a una ramaderia. Aterrits, haurien de fer el llarg viatge fins a Algemesí amuntegats a dins d’un camió. Patirien l’estrès i la por del trasllat cap a la plaça i del toreig i, això si, es lliurarien de la massacre amb banderilles, estoc i remat. Però, finalment, continuarien morint per a mantindre viva aquesta pràctica, com cada any fins ara. A Algemesí, continuarien morint els vedells de les becerrades cadafaleres.
Per tant, la pilota continua sent a la seua teulada pel que fa a això.
Per que fa a la lluita contra la tortura taurina i contra l’explotació animal, és a la nostra. Com sempre. Fins a
l’abolició.

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

3552

El terme mascota s’ha fet popular, tant, que són moltes les persones que l’han adoptat per designar els altres animals, aquells que s’adeqüen a la idea d’animal de família, animal convivent o animal de companyia, tot i que, en aquest últim cas, inferim que es tracta d’una denominació absolutament utilitarista de l’animal. De manera que sembla que mascota anul·la, invisibilitza o resta importància a aquests apel·latius que, al meu entendre, són molt més apropiats per designar els animals que comparteixen, i amb els que compartim, les nostres vides.

Des de la perspectiva social no animalista, els animals qualificats com a mascotes són oposats als classificats com a pàries, als quals no se’ls cuida ni alimenta sinó que, per contra, se’ls intenta exterminar com passa amb els senglars, llops, óssos, rates, coloms, escarabats, etc. La distinció entre els animals considerats mascota i els imaginats com pària, presenta una variabilitat individual entre els integrants de cada societat-cultura. En un mateix grup social hi ha qui prefereix els gossos i gats, o és hostil a una o altra espècie; un percentatge que s’entusiasma amb la visió dels peixos, altres aficionats als rèptils, els ocells, als insectes i al que sigui, per tal de posseir una mascota que ompli els seus desitjos i expectatives.

Buscant la definició oficial de mascota en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana trobem que prové del francès Mascotte i d’aquest, del provençal mascoto “el qui dóna sort, sortilegi” i en femení: Persona, animal o cosa que hom te com a símbol, per tal com considera que porta sort. Com les definicions oficials no satisfan la meva consideració i comprensió del que són els altres animals (que no són ni talismans, ni aporten bona o mala sort), i com no puc aquí estendre en analitzar com es va produir l’apropiació de la paraula mascota com genèric, em prenc la llibertat d’emprar, quan convingui, la terminologia que considero pertinent: animal convivent o animal de família.

A més de l’utilitarisme implícit en la definició de mascota, em demano: es mengen les persones a les mascotes? La qüestió que plantejo consisteix a dilucidar si un animal que forma part de la culinària habitual d’un poble pot continuar sent una mascota. És probable que la major part de les persones responsables d’animals de família, siguin o no animalistes, consideri que no és possible menjar-se’ls. L’antropologia ens mostra que, entre els animals humans i els altres animals considerats comestibles, poden produir-se relacions molt similars a les que es donen entre els animals convivents i les persones encarregades de la seva cura. En aquesta línia, l’antropòloga Margaret Mead, en els seus estudis de la societat a Nova Guinea, deia que s’amoixava i consentia tant als porcs que aquests adquirien característiques dels gossos, per exemple, acotaven el cap quan se’ls reprenia, s’estrenyien contra la persona responsable per recuperar el seu favor, etc., però fins el porc més consentit acabava sent menjat en un convit o donat a un altre grup per satisfer a l’avantpassat d’una altra persona.

Una altra zona, coneguda pel tracte d’animal de família atorgat als animals considerats comestibles, és l’Àfrica oriental. Pobles pastors com els nuer, shilluk, masais o dinkas, que viuen al nord de Kenya o al Sudan nilòtic, amoixen a les seves vaques. Els homes, que són els que s’ocupen dels caps de bestiar, posen un nom a cada vedell i tallen i retorcen progressivament la seva cornamenta per donar-li formes corbades que consideren belles. Parlen dels seus bous i vaques en les seves xerrades quotidianes i aquests animals ocupen un lloc rellevant en les seves cançons, els cuiden, els adornen amb granadures de fusta, borles, esquellots i cintes. En el cas dels dinkas, els homes dormen al costat dels seus animals, a l’estable que construeixen per protegir-se dels depredadors. La majoria d’aquests grups pastors obtenen el seu aliment bàsic a partir de la llet i els derivats lactis, però, també els agrada molt la carn de boví, que mengen quan un cap de bestiar vell mor de mort natural o en algun festí que celebren amb motiu d’un canvi d’estació, matrimoni i funeral.

El que proposen els exemples citats és que la categoria d’animal de família no és un estat de l’ésser excloent. La gent pot atorgar als animals tracte d’animal convivent més o menys assenyalat. Així que, en lloc de discutir si el porc neoguineà o la vaca dinka són o no autèntics animals de família, el que s’hauria de fer és identificar el grau en què les relacions entre animals humans i els altres animals, en cultures concretes, presenten qualitats pròpies d’una vinculació, forta o feble, entre persona responsable i animal de família.

La relació amb l’animal pària, en general i excepte per a qui és responsable d’aquest, presenta el tipus de qualitats a les que m’he referit però no es pot considerar prototípica, per molt amor que es tinguin ambdos. A més, alguns animals pària, com rèptils i insectes, no compleixen determinats criteris de la relació perquè, per exemple, cal mantenir-los entre parets de vidre o en artefactes creats a l’efecte atès que no se’ls permet deambular lliurement en l’espai domèstic (on, en principi, els primers no haurien d’estar, a l’inrevés del que és propi amb els segons). Al contrari passa amb els porcs neoguineans i amb els caps de bestiar africans, els animals humans els fiquen a casa i dormen al seu costat. Però, el gust per la carn dels seus companys humans rebaixa considerablement el seu estatut d’animals de família. Perquè, encara que se’ls permet compartir la intimitat familiar també són assassinats i acaben a l’estómac dels membres de la família, fórmula que no afecta els integrants humans del grup entre si, fins i tot en el cas dels caníbals.

Per exemple i al fil de l’anterior, en un nivell superior se situa a la vaca hindú i al cavall que es converteixen en objecte d’interès religiós, utilitari o estètic establint un vincle de tipus moral que elimina qualsevol pensament de menjar carn de boví o d’equí en determinades cultures. Aquests animals, per la seva grandària, no acompanyen a la família en l’interior de la casa sinó que viuen a l’aire lliure per al delit dels responsables. Aquesta relació de criteris de definició apunta per què, a la mirada occidental, gats i gossos són els models per excel·lència d’animals de família: els alimenten, tenen cura d’ells, conviuen en els domicilis i dormen fins i tot en el propi llit de la persona responsable. El mutu amor que es professen no es veu mai esmorteït per un desig de menjar la seva carn, desig que, pel que sabem, podria ser recíproc.

Per tant, es pot afirmar que en el grau més elevat de la condició d’animal de família, aquest no és “bo” per menjar encara que això no signifiqui que no es consumeixin determinats animals perquè són considerats convivents. La condició d’animal de família no és mai un factor independent dels hàbits alimentaris. Perquè, el motiu que no es mengi determinada espècie i que es converteixi en animal convivent, i no en pària, depèn de com s’articuli aquest en el sistema de producció d’aliments i béns de cada cultura.

Un exemple que confirma el que s’expressa es troba en el cas del gos. A Occident, en general, no es consumeix carn de gos però no perquè siguin animals favorits, convivents o de família sinó, bàsicament, perquè els occidentals disposen d’una enorme varietat d’animals pària que són creats i criats de la manera més lucratiu i econòmic possible, sense atendre que són éssers que senten, per satisfer les seves ànsies i el seu gust per la carn. Mentre que els gossos “presten” nombrosos serveis que tenen molt més valor que la seva carn. Per contra, les cultures que mengen cànids no disposen o tenen poques fonts d’aliments d’origen animal i el servei que poden prestar els gossos no és suficient per prescindir dels productes que proveeixen una vegada que són assassinats. Xina era un d’aquells països on l’escassetat de carn i la inexistència d’una indústria làctia van provocar pautes alimentàries basades en el vegetarianisme involuntari. Allà el consum de carn de gos era la norma, no l’excepció. Sabem que aquesta pràctica continua vigent, malgrat les normatives que, de manera més o menys estricte, prohibeixen, per exemple, la cria de gossos per al consum, a la ciutat de Pequín.

Resumint podem establir que, en determinades cultures, el factor que prescriu que un animal de família sigui o no menjat és la seva utilitat residual encara que, sens dubte, avui la persona responsable d’un animal convivent rebatrà apassionadament aquesta afirmació. Perquè molta gent pensa que la característica fonamental de la condició d’un animal és una utilitat relativa, és ser animal de companyia i, potser, atraure la bona sort. Aspectes que es troben implícits en la definició de mascota que vaig referir a l’inici: “… que serveix de talismà, que porta bona sort; … Animal de companyia “.

La idea que els animals convivents són relativament útils i fins i tot inútils, com freqüentment se’ls considera en l’àmbit rural, prové dels hàbits i costums de possessió d’animals de les classes aristocràtiques. A les corts imperials del món antic existien jardins zoològics on es feia ostentació d’animals exòtics, rars i particulars, a fi de distreure al visitant i com a símbols de poder i riquesa. Estatus social que es mostra des dels egipcis i la seva passió pels guepards o pels felins en general, o les egípcies que acostumaven a lluir serps vives al voltant del coll, a la manera com fan avui algunes dones vestint cadàvers de visó, llop, etc., sobre les seves espatlles, fins a arribar als emperadors romans i la seva predilecció pels lleons.

O en l’edat mitjana europeu, quan les cases reials acollien tot tipus d’animals que eren mimats per les dones o al segle XVII quan les dames portaven gossets sobre el pit als que alimentaven amb llaminadures. Tota una demostració de riquesa, un luxe, perquè el poble no podia permetre tenir animals que no tinguessin utilitat ja fos a la caça, pasturatge, protecció, etc. Però amb l’aparició de les anomenades classes capitalistes o mercantilistes, la possessió d’animals per “plaer” es va convertir en una de les formes de demostrar que no s’era plebeu. Perquè disposar d’animals amb aquest objectiu no era una activitat inútil, ja que accedir als cercles del poder s’aconsegueix a través del consum de prestigi. Amb el que podríem anomenar democratització de l’economia, la tinença o possessió d’animals cars o de luxe va deixar de ser tan valuosa per al contacte social a diferència del que va ser antany.

Des de l’Antiguitat fins avui, els animals de família han proporcionat “serveis” de companyia i d’entreteniment per a l’animal humà. I, des d’aquesta perspectiva, els animals convivents contemporanis no poden competir amb les pràctiques que es realitzaven antigament, per exemple, els combats que tenien lloc entre lleons i elefants (malgrat les tremendes baralles de gossos, galls, etc., que s’organitzen en l’actualitat). Encara que, analitzant la qüestió es pot establir que avui, un gos que persegueix una pilota i la torna o un gat caçant ratolins imaginaris o mosques i aus, poden crear un espectacle i un embadaliment absoluts per a la persona responsable.

Per acabar afegir que, a través d’un petit qüestionari, vaig preguntar a una mostra aleatòria de 35 persones -animalistes o no- sobre els “beneficis” de tenir animals de família o convivents i les respostes més significatives van ser: 1) ús majoritari del terme mascota (29 respostes, contra l’ús d’animal de família o convivent, que en ocasions va ser necessari explicar); 2) beneficis: tenir-los per companyia (19 respostes), per amor (12 respostes), per pena (15 respostes, solapades amb “per amor”), per plaer (8 respostes), per bellesa (3 respostes, solapades amb “per plaer “), per protecció (2 respostes solapades amb” per companyia “). Podem objectar que el qüestionari presentava biaixos atès que era només un “test” sense més ambició i perquè es preguntava sobre els animals sense distinció. A més es va realitzar entre un cercle reduït de persones afins a qui escriu i en l’àmbit territorial de Barcelona. Però entenc que sí es converteix en un petit indicador que es correspon amb el presentat en aquest escrit.

Finalment, voldria fer una petició a totes les persones animalistes o no: per què no abandonem el terme mascota i ens acostumar-nos a anomenar animals de família o animals convivents a aquests éssers estimats que comparteixen les nostres vides?

 

Antropòloga, activista pels drets dels animals, feminista, vegana, heterodisident. Acompanyo i comparteixen la meva vida 3 gates meravelloses. Fundadora d’Antropologia de la vida animal. Grup d’estudis de etnozoologia. Professora universitària: explico a generacions de joves qui són els altres animals amb l’esperança que un dia canviï la consideració cap als animals no humans.

3911

La Jornada tindrà lloc el proper 11 d’abril i comptarà amb diverses conferències. L’acte clourà amb una taula rodona on participaran candidates i candidats a l’alcaldia dels diferents partits polítics de la ciutat de Tarragona.

L’Associació Grup Acollides i Adopcions d’Animals (GAIA Tarragona) organitza per primera vegada a Tarragona una Jornada sobre Polítiques Públiques de Protecció Animal. L’acte, que compta amb la col·laboració de l’Associació Libera!, la Diputació de Tarragona, l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Tarragona, té programada la participació de veterinaris de GEMFE (Grupo de Estudio de Medicina Felina), Plataforma GATERA (BCN) i la secció de dret animal del Il·lustre Col·legi d’Advocats de Tarragona. L’objectiu de la jornada és debatre sobre la situació actual de les polítiques que s’apliquen en matèria de protecció animal i avançar, entre d’altres temes, en el nou model de gestió de les colònies felines a Tarragona.

A més, tindrà lloc una taula rodona amb candidates, candidats i representants dels diferents partits polítics. Sota el nom “Quines polítiques públiques de protecció animal necessita Tarragona?” els diferents partits explicaran quin és el seu posicionament al respecte i què inclouen en els seus programes sobre aquesta matèria.

La Jornada, que començarà a les 10:00 hores del dissabte i s’allargarà fins a les 15:00 hores, tindrà lloc a la Sala d’Actes del Museu Nacional d’Art Modern de Tarragona.

GAIA Tarragona, juntament amb Tarraco Gats, ha impulsat un nou model de gestió de les colònies de gats de la ciutat de Tarragona que es troba en la seva primera fase. “Per continuar desenvolupant aquest model, cal un recolzament actiu i ampli de l’admininstració. La manera que s’ha demostrat més eficaç per establir-ne un control, és l’esterilització. L’objectiu és promoure la gestió de colònies d’una manera eficient, que faci possible la convivència de gats i persones, basant la seva estratègia en el control de la natalitat, i aplicant la filosofía d’esterilitzar per no sacrificar” manifesten des de l’associació.

3223

Fa temps vaig rebre la trucada d’un company instant-me a que anés a una protesta que s’havia convocat contra el Circ Mundial durant l’Aste Nagusia, la Setmana gran de Bilbao. Li vaig respondre amb una negativa. Després d’una conversa telefònica una mica hostil vam acordar discutir-ho en persona. Als seus ulls, faltar a aquesta convocatòria esdevenia una mena de traïció per als animals. No semblava entendre que les carnisseries del seu entorn, per exemple, representen fets encara pitjors que els que ocorrien en aquell circ on tindria lloc la convocatòria i no obstant això mai havia protestat públicament per això. Selecció estratègica? No, en aquest cas, qüestió d’inèrcies.

És inqüestionable que tinc la responsabilitat de solidaritzar-me amb qui pateix una injustícia i vull que se’m convidi a la reflexió si erro, si dono l’esquena als animals, si no compleixo amb les meves responsabilitats -no sóc amic de la relativitat, tenim una responsabilitat amb qui es troba oprimit – o si prenc decisions incorrectes, injustes o irreflexives. Però això no és el que va passar aquí.

Sembla que, al marge de qualsevol valoració estratègica, hi ha certs fronts en els que algú involucrat en el moviment d’Alliberament Animal ha d’estar present. Part de l’activisme que realitzem no respon a una agenda o a uns objectius estratègics emmarcats en una direcció comuna, sinó a una sèrie d’inèrcies que el determinen i que a més posen de manifest una manca de compromís generalitzada.

La responsabilitat de ser eficients

Només en els escorxadors de tot el món més de dos animals són executats per segon [1] i el nombre de peixos capturats en mars o criats en piscifactories és tal, que es compten per tones. La nostra societat s’ha construït sobre innombrables injustícies contra els animals que a dia d’avui formen part de la nostra vida quotidiana. Davant d’una situació de tal envergadura no només tenim la responsabilitat de lluitar enèrgicament contra ella sinó que a més, i com és lògic, tenim també la responsabilitat de fer-ho bé.

Quan triem formar part d’una acció o d’un projecte estem, per omissió, deixant de participar d’altres accions o projectes. També, si establim el nostre radi d’acció a un lloc concret estem, per omissió, deixant de fer-ho en un altre. I ens agradi o no, ni totes les accions tenen el mateix abast, ni tots els projectes són igualment eficients ni el treball realitzat en un lloc té la mateixa repercussió que fer el mateix en un altre lloc. Tot importa.

L’elecció d’allò en el que hem decidit involucrar-nos, sigui una acció concreta, una campanya, un projecte o una organització hauria d’estar en funció de la maximització del nostre potencial. És a dir, un context de militància on el resultat de la nostra implicació sigui el millor possible.

El lloc on realitzem activisme

Fem activisme en el lloc on hem decidit viure o vivim en el lloc on hem decidit fer activisme? Si treballem conscienciant a peu de carrer -avui en dia la feina a la xarxa és fonamental i es pot fer des de qualsevol lloc- és una pregunta que hauríem de fer-nos. La mateixa acció realitzada en un lloc determinat té una repercussió diferent a si és realitzada en un altre lloc. Això és un fet. No és el mateix repartir fulletons a Madrid que a qualsevol petita localitat de la península de la mateixa manera que tampoc és el mateix fer una acció al centre de Barcelona que fer-ho a la perifèria.

No estic dient que calgui evitar repartir fullets o realitzar accions en llocs petits. Ni molt menys, tota acció importa. Però sí hi ha d’haver un raonament de pes que ens porti a prendre aquesta decisió. Decidir fer una acció en un lloc determinat implica prendre una altra decisió alhora: la de no fer aquesta mateixa acció en un altre lloc la repercussió podria ser més gran. I si aquesta acció la repetim periòdicament estarem prenent aquesta decisió multitud de vegades. No és casualitat que les activistes que decideixen crear un col·lectiu a Sevilla siguin sevillanes, els que decideixen crear un col·lectiu a Toledo siguin toledans o les que decideixen crear un col·lectiu a Vigo siguin vigueses. No crec que m’equivoqui si penso que, llevat d’excepcions, la gran majoria de persones que decideixen portar aquest tipus d’activisme a la seva ciutat és per una qüestió de comoditat i no d’eficiència.

Conec molts companys que s’han traslladat a una altra ciutat per motius laborals, acadèmics, sentimentals o familiars, però, el nombre d’activistes que conec que s’hagin mudat a un altre lloc per qüestions d’eficiència és molt baix.

Això és només un exemple però és molt clarificador. No ens prenem la lluita per l’alliberament animal amb la serietat i la responsabilitat que es mereix.

La necessitat d’una agenda

Per maximitzar el nostre potencial i per aconseguir resultats es fa necessari treballar sota una agenda. És a dir, un full de ruta que ens marqui, amb més o menys flexibilitat -això ja depèn de l’anàlisi de cadascú i dels contextos organitzatius-, les diferents tasques que hem d’escometre per a la consecució més eficient d’un objectiu en un temps específic. El contrari a no treballar sota un programa definit és la improvisació i deixar tot a la sort. Si bé és important que una agenda permeti certa flexibilitat per poder adaptar-se als esdeveniments la manca d’objectius i d’anàlisi minva nostre potencial i repercuteix negativament en els resultats i això, en el context en què ens movem, suposa una falta de responsabilitat i de solidaritat.

La nostra agenda no la pot marcar un circ que ve a la ciutat on vivim de casualitat. Són els objectius assenyalats en un pla estratègic després d’una anàlisi de context dels que han de determinar el tipus de tasques i accions polítiques a dur a terme. Si un circ ve al lloc on visc o on sóc de pas i hi ha una acció organitzada contra el mateix pot semblar que el més lògic, és que acudeixi. També pot semblar lògic que, si formo part d’algun col·lectiu local, emprenguem accions de protesta contra el mateix. Però a l’anar a aquest lloc o en organitzar una protesta en contra estic prenent una altra decisió, deixar de banda les tasques que m’han estat marcades en un pla estratègic.

No podem abastar-ho tot. Per això és important ser conscients de les inèrcies que ens empenyen a ser presents en un tipus de protestes o realitzar un tipus d’activisme i evitar que determinin les accions polítiques que hem definit de manera responsable en un pla estratègic.

Un examen acadèmic, el disseny d’una horta, la construcció d’un edifici, o la simple tasca de fer la compra de la setmana seran tasques millor escomeses si prèviament han estat preparades. Si assumim això per a qualsevol tipus d’acció humana perquè no assumir el mateix quan prenem la decisió de solidaritzar-nos amb els qui són oprimits.

És que és una acció menys important?

FONTS:
[1] Algunes xifres més: quants ens toquen a cada un o cadascuna ?, per Oscar Horta

https://masalladelaespecie.wordpress.com/2009/05/09/algunas-cifras-mas/

NOTA DE L’AUTOR: En l’article utilitzo el terme animals en referència als animals no humans amb l’únic propòsit de facilitar la lectura i no resultar redundant. Els éssers humans també som animals, per això, el terme animals per referir-nos a qui són com nosaltres, resulta discriminatori i ha de ser evitat i / o explicat.
La utilització del femení i masculí de forma aleatòria és intencionada. El llenguatge construeix realitats i canviar aquestes realitats passa per qüestionar el llenguatge.

 

En els meus anys de militància he passat per diferents organitzacions (Grup antiespecista de Bilbao, Drets per als Animals, Alternativa per a l’Alliberament Animal, Equanimal i Igualdad Animal). He participat en diferents accions directes (sabotatges a la caça i irrupcions en places de toros, tancaments, passarel·les de pells i altres llocs on es fa gala de l’explotació animal), actes de protesta i en diverses investigacions. Em trobo imputat al costat de diversos/es companys/es fruit d’un muntatge judicial, policial i mediàtic que s’emmarca en una agenda repressiva contra el moviment d’Alliberament Animal (RepresionDerechosAnimales.info).

4559

· “Segons rescatadores de Vegan Hope Animal Association, més de 20.000 víctimes han mort durant la crescuda del riu Ebre.
· No pertànyer al cercle moral, la justificació per no ser salvades.

És un deure ètic matar els animals de producció que pateixen un gran sofriment si no hi ha cap manera econòmicament viable d’alleujar-los” (Reglament Nº 1099/2009 del Consell Europeu). Ells i elles, els més de 10.000 -segons les fonts oficials-, no van rebre ajuda humanitària per part de l’Estat i els seus òrgans de Protecció Civil: ni refugis, ni albergs, ni rescats, tampoc salvament o assistència sanitària. Per als animals que no siguin humans, no hi ha obligació de garantir el dret a la vida ia la integritat física. Són danys materials, “econòmicament inviable” va ser salvar els seus batecs.

Durant un risc d’inundació, el Pla estatal de protecció civil diferencia les fases de pre-emergència, emergència i normalització. Primer informar que va a produir-se la catàstrofe, després actuar en conseqüència i finalment restablir la norma. Amb els no humans, si conegut el risc d’inundació no es va produir la prevenció ni la intervenció immediata, si el posterior moment de restitució de la normalitat. Una normalitat que es basa en el ressorgiment de l’explotació i opressió.

Fase de pre-emergència

El que ha passat a Saragossa, diu Laura Luengo cofundadora del Santuari Wings of Heart, “només posa de relleu, per als animals de granja, les condicions en què viuen“. “Són simples mercaderies, ningú entén que puguin arribar a patir“. Algunes explotacions ramaderes van evacuar a les seves propietats abans que es produís la riuada, però segons Luz Navarro, de Vegan Hope Animal Association, “si els han salvat és perquè no volien perdre diners“. “Jo he estat amb ells (els grangers) i són violents. L’únic que els preocupa són els diners que poden guanyar, res més. Una persona que es dedica a criar un animal per producció en l’únic que es preocupa en una inundació és en els diners que perdrà “.

Fase d’emergència

Desenes dels considerats mercaderies, que tenen incrustats dígits en les seves orelles i no noms en la seva persona, van ser rescatats per diferents grups. Vegan Hope Animal Association, Amnistia Animal, Adala Zaragoza, Askekintza-Liberacción Animalista i altres associacions van reunir recursos humans i materials per realitzar el major nombre de rescats possibles. “Hi havia molts animals morts, tant de granja com gossos, gats, cavalls … que encara seguien lligats amb cadenes o dins de tancats sense haver pogut tenir possibilitat de salvar-se per si mateixos; un paisatge desolador i molt trist. Bastants dels animals rescatats portaven dies sense menjar, altres havien passat molt temps amb la meitat del seu cos a l’aigua, malalts, amb pneumònies, al límit de les seves forces; molts no han aconseguit superar després del rescat per molta ajuda i tractaments que els hem donat “segons Adala Zaragoza.

Moltes de les cares dels animals morts reflectien l’agonia que havien passat“, denuncia Luz Navarro. “Hem trobat unes imatges dantesques, de xais nounats ofegats, de cossos ja descompostos, de quatre nadons porquets un d’ells tirant escuma per la boca … Hem vist unes imatges que la veritat són molt doloroses“.

I encara que molts ja estaven morts, alguns havien que seguien dempeus. En el marc legislatiu, hi ha un concepte clau: matança d’emergència. “Matança d’animals ferits o afectats per una malaltia que comporti un intens dolor o sofriment quan no hi hagi una altra possibilitat pràctica de alleujar-los” (Reglament Nº 1099/2009 del Consell Europeu). De vegades es produïa amb intens dolor i violència (“li vam donar amb la maça 50 vegades i el fill puta -un porc que va sobreviure- no moria” deia un dels operaris encarregats de retirar els cadàvers) o ni tan sols es realitzava: “He vist llençar a un camió diversos animals vius encara” afirma el fotoactivista darrere Tras los Muros. “Va ser devastador. Vaig veure cossos de porcs morts penjats d’alçades que havien intentat escapar, supervivents sobrevivint entre muntanyes de cadàvers després de 5 dies sense aigua potable, calor, menjar o atenció veterinària, tractors carregant cossos sense vida que s’amuntegaven en camions. Mai havia presenciat un escenari tan desolador. La tragèdia dins de la tragèdia. Per si no fos poc la vida a la qual han estat condemnats són víctimes a més d’una inundació“.

Hem anat rescatant els animals tal com anàvem tenint accés a les zones, en moltes se’ns denegava l’accés bé pel perill per a nosaltres, per ser zones privades sense accessos permesos o simplement no ens deixaven passar per altres causes alienes a nosaltres” afirmen des Adala Zaragoza. Els impediments per accedir a les zones afectades tenien a veure amb el mitjà de transport, la consideració dels grups de rescat com a persones civils i, a més i sobretot, el caràcter de les víctimes com a propietats d’explotadors. Segons Luz Navarro, que ha rebut amenaces a través de WhatsApp, “el dia que vam anar a rescatar els porcs, la gent del poble estava a la granja amb escopetes i aixades interceptant els nostres cotxes, amenaçant … Afortunadament no va passar res, però podria haver passat alguna desgràcia “.

El preu de cada individu compte. Diferents voluntàries i activistes afirmen que els i les explotadores no desitjaven salvar les vides dels individus confinats en granges per motius econòmics: l’assegurança surt més rendible. A més, l’Estat ha aprovat un Reial decret en el qual no només  s’indemnitzarà econòmicament a les empreses ramaderes afectades, sinó que se’ls s’adjudicaran, també, diferents beneficis fiscals. Segons el diari ABC “la riuada de l’Ebre els costarà a les asseguradores més de 10 milions d’euros“.

Per a la persona que està Tras los Muros: “Els responsables d’aquesta tragèdia no són el govern o les autoritats, sinó cada consumidor de carn per al qual la indústria ramadera existeix“. Així ho entenen Evelyn Gutierrez i Diango Casabella, fundadors de Leon Vegano Animal Sanctuary: “Des del nostre enfocament antiespecista, i el que és convenient per als animals, cal tenir en compte que les granges, els escorxadors i qualsevol altre centre i/o forma d’explotació animal no hauria d’existir. A l’Estat no li rendiria ni li interessaria dedicar recursos humans per muntar un dispositiu d’evacuació primerenca dels més de 10.000 animals morts per les inundacions, és més fàcil pagar indemnitzacions dels diners públics. Al final, tots aquests animals moririen en un escorxador. Tots els animals que van morir són per a l’Estat màquines de producció molt econòmiques i fàcilment reemplaçables. Nosaltres creiem que ja que almenys l’Estat mai mostrarà (ni va mostrar) preocupació per les veritables víctimes d’aquesta catàstrofe, almenys hagueren de permetre l’accés als equips de rescat formats per voluntaris que van acudir des de totes parts del país per salvar animals, que en molts casos es van trobar amb la negativa de les autoritats i l’hostilitat dels explotadors“. Si l’ús és institucional i emparat per la llei, està legitimada i justificada qualsevol explotació.

Segons deia Gary Francione en Lluvia sin trueno “en l’ús institucional, que exploten animals (que en la major part dels casos també són els seus amos) determinen que d’aquest ús de l’animal s’obtenen beneficis i la llei ho accepta. Però si la ‘crueltat’ o la ‘necessitat’ de dolor, sofriment o la mort les determinen, no la conformitat de l’acció amb un criteri abstracte, sinó els beneficis derivats d’ella que estableixin els propietaris, llavors, llevat que els amos de la propietat no actuïn racionalment (si es dóna la circumstància que no maximitzen el valor de la seva propietat animal), la llei pensarà en tots els casos que la seva conducta està justificada. És la seva propietat i la utilitzen de la manera més rendible per extremar el seu valor“.

A més de les víctimes confinades en granges, altres les van haver també en cases, les considerades mascotes. Cavalls, gossos i gats es van ofegar després de la riuada de l’Ebre. Segons Charlie Green, d’Amnistia Animal, “en tema de gossos i gats la gent sol bolcar-se més. Estan més sensibles amb els animals de casa“, per això s’estima que el nombre de supervivents és superior ja que més persones es van dedicar al rescat d’aquests damnificats. De les víctimes silvestres poc se sap. No es coneixen xifres, perquè en part no són propietat quantificable de ningú. Per tant, ningú exigeix ​​recompensa econòmica pels seus morts. S’estima que poden haver estat molt poques perquè la zona afectada per la riuada són pobles propers a Saragossa i majorment ocupats per granges.

Encara que milers d’individus van morir rere dels murs de l’especisme, més de 30 vides recloses en la indústria van tenir una segona oportunitat. “La història de Pablo és una història una mica peculiar, no ha estat a punt de matar-lo la riuada, sinó la vida en una granja“, explica Laura Luengo. Va sobreviure a l’auguri de la matança gravada amb tinta morada a l’esquena. El van rescatar d’una mort segura. També a Aske, un altre xai refugiat provinent de Saragossa que van trobar en una granja al costat d’una muntanya de cadàvers. Chris i Lamby, Joel, Olga i Eneko, Moisès, Guillem i Ramon i desenes de gallines i galls com Pedro, Victor, Samu, Jorge i Diego viuen actualment en diferents santuaris de l’Estat Espanyol. Van arribar amb la cama trencada, amb estrès, amb deshidratació i una infecció general, amb hipotèrmia i completament desnodrits o amb pneumònia o sarna, però a partir d’avui els refugiats passaran la resta dels seus dies recuperant-se de les seqüeles del seu passat. “La majoria dels santuaris, inclosos nosaltres, treballem per sobre de les nostres possibilitats. Però bé … sempre intentes fer un esforç més enllà o buscar-te la vida. En el cas dels animals de Saragossa: o els acollíem o estaven condemnats a morir allà” comenta Laura Luengo. Charlie Green lamenta les moltes vides que es podien haver salvat: “Podríem haver estat rescatant a cada hora: havien molts animals en molt males condicions i es podien treure vius, però com que no hi ha on ficar-los, aquí s’anaven a morir” i és que, els santuaris d’animals pateixen diverses dificultats que els fan complicat acollir a tots els refugiats que voldrien. “Ara mateix el major impediment per acollir nous habitants és la manca de diners. Ingressem menys de 900 € al mes per costejar les despeses d’alimentació, veterinària i manteniment de les instal·lacions. I en el mateix ordre d’importància, hi ha la falta d’espai per a noves acollides. Tot això sumat, fa que estiguem treballant sempre al límit, molt per sobre de les nostres possibilitat” afirmen Diango Casabella i Evelyn Gutierrez.

Fase de normalització

Un cop rescatats, els i les refugiades han de tornar a la normalitat. Normalitat entesa de forma diferent en els santuaris a la entesa en la vida rere dels murs: una normalitat lliure d’explotació i opressió. Tot això passant primer per la sociabilització: “(Chris i Lamby) Són dos nadons orfes que han vist morir ofegada a tota la seva família i ells mateixos van estar a punt de no sobreviure. El seu estat anímic en arribar era molt baix, s’ajuntaven els dos a les cantonades, un intentant amagar el cap sota l’altre per la por. A poc a poc comencen a confiar en nosaltres. És un procés molt complicat que requereix de molta paciència i hores de dedicació diàries, d’estar amb ells. La primera setmana, Diango va dormir amb ells cada nit per ajudar-los en aquest procés. Ara el seguim de dia, en el seu nou cobert de quarantena“.

S’afavoreixen futures catàstrofes, noves tragèdies dins de la tragèdia de l’explotació i opressió. Per això, a més d’una major implicació i organització de rescatadors, presència veterinària i la necessària captació de recursos econòmics, cal l’ajuda a santuaris. Des de Leon Vegano es vol insistir en no oblidar “que quan els animals arriben als santuaris, comencen una llarga vida que sense diners és impossible que puguem mantenir, pel que rescatar és tan important com proveir o captar els fons econòmics que ens permetin sustentar aquestes vides“. Les desenes de vides rescatades de l’especisme després de les riuades de l’Ebre només seguiran vivint si hi ha una col·laboració total amb els santuaris que salven les seves vides dia a dia, després de la catàstrofe i quan l’emergència s’oblida.

 

 

Informa: Diana Lsid
Imatges: Tras los Muros / PACMA

4459

Vianants de la Gran Via de Barcelona s’han trobat aquest matí amb un llenç molt especial. El cos pintat d’una activista mostrava les propietats d’una dieta vegetal en el dia Mundial Sense Carn. D’aquesta manera AnimaNaturalis tracta de conscienciar la població sobre els beneficis d’una dieta lliure de carn.

El Dia Mundial Sense Carn és un esdeveniment internacional que se celebra des de fa 30 anys per promoure una dieta lliure de crueltat i violència cap als animals basada en els vegetals.
Cada any, la indústria càrnia espanyola mata més de 800 milions d’animals, sense comptar els peixos, per servir com a menjar.

LA PLOMA

2083
A la xarrada de les II Jornades Veganes de Benissa, haguí de passar massa ràpidament per damunt d’eixa patètica masculinitat que s’amaga darrere de...

NUTRICIÓ

3708
-Ingredients (per a 8-10 unitats aprox.): 240 ml de llet d'arròs o soja 220 gr sucre moreno 80 ml d'oli girasol 1 cullerada de sucre de vainilla 250 gr...