Coloms de raça, ornamentals i de fantasia. El ball de l’Angry...

Coloms de raça, ornamentals i de fantasia. El ball de l’Angry Bird.

390

Angry Bird ja és a la seua nova llar. Allà estarà envoltat dels seus, veurà totes les matinades i respirarà l’aire pur de la muntanya amb la seguretat i confiança del seu colomar, una meravella amb una bonica porta de fusta sempre oberta, que cada dia li dirà que és lliure d’eixir i de tornar a entrar a retrobar-se amb el seu menjar i el seu raconet. Allà serà qui ha de ser i mai hauria pogut ser a dins de la gàbia més gran que poguérem trobar, sempre tancat i sempre a soles.

És un colom enorme. La primera vegada que el viu estava lluny de mi. Quan la gossa Olaia el trobà i ell estengué les ales per a intentar fugir, pensí que era un ànec dels que es refugien al xicotet aiguamoll proper. L’enorme ferida oberta que tenia a l’esquena i les seues plomes tallades, a més del dolor, la fam i el cansament, no el deixaven volar. Sort que l’Olaia no porta el seus nervis i la seua curiositat més enllà d’olorar i mirar.

Les plomes remeres de les ales són, juntament amb les timoneres de la cua, les plomes de vol de les aus. Són llargues i resistents, i les d’Angry tenen una canya molt forta i, a la vegada, molt lleugera, plena d’aire. Són molt distintes a les plomes xicotetes i lleugeres que li cobreixen el cos. Les de les ales de l’Angry estaven tallades quasi per la meitat, amb una forma recta per a que no volara. Per sort, les acabarà canviant per unes de noves i, aleshores, podrà volar de nou.

No sabem qui l’atacà, si una rapinyaire, una gavina, un gat… Tampoc sabem com és que un colom que no pot volar, perquè algú no volia que volara, acabà allà i així. No sabem com és que aconseguí sobreviure. L’haguérem d’alimentar amb boletes de pinso molt i mullat, i donar-li l’aigua amb una xeringa. Només tardà tres dies en menjar i beure a soles, i en unes poques setmanes no quedava res d’aquella ferida tan lletja. I començà a ballar cada vegada que entràvem a la seua habitació, amb el pap completament unflat i les plomes del coll alçades com si fóra un cap guerrer.

Pel que sembla, pertany a una de les moltíssimes races del que anomenen coloms de raça, “ornamentals” o, fins i tot, “de fantasia”[1]. Per suposat, no existeixen a la natura, són encreuaments creats pels éssers humans a partir d’unes poques races primigènies, també creades pels humans per a explotar-les amb determinats usos, principalment com a missatgeres, per a engreixar-les i menjar-se-les o per a la caça. En aquest cas, eren utilitzades per a alimentar i entrenar rapinyaires, com a esquer o, directament, com a arma de caça. Hom sempre ha ensinistrat coloms de qualsevol sexe per a aprofitar el seu festeig, ja que podien atraure coloms salvatges al colomar que, així, es capturaven amb facilitat.

Ara, com passa amb les races de gossos i els seus pedigrís, son majoritàriament capricis, hobbies i negocis. Existeixen campionats i exhibicions, on els criadors i aficionats (com sempre, és difícil trobar dones fent tot això) mostren els seus candidats i parlen de les seues tècniques de cria a la recerca del “colom perfecte”, dins dels estàndards de raça. Així, multipliquen els encreuaments d’individus amb “tipus fiables” i, arribat el cas, recorren a la consanguinitat per a mantindre i reforçar determinades característiques i “tipus”, tot aprofitant el que consideren com a individus forts.

Només a Europa, estan reconegudes més de 400 races distintes, múltiples variants a partir d’una gran diversitat de característiques i formes, que la nostra veterinària anomenà “mutacions”. Varien les alçades, les grandàries i els pesos dels animals. Varia la forma, la mida, l’amplària o la llargària del cap, del bec, de les carúncules nassals, dels paps, dels colls o de les potes. Varien enormement els plomatges i, encara més, les seues coloracions. Poden haver-hi animals amb viseres i dobles viseres de plomes sobre els ulls; també poden haver-hi “melenes” de plomes al voltant del coll, fent efectes com de bufanda o d’abric de pells; n’hi ha de coloms que poden tindre les potes completament emplomades, fins a tapar els dits i les urpes.

Totes aquestes races, han estat subdividides en 10 grups. Entre les que inclouen més diversitat, estan les que es caracteritzen pel seu gran pap, sempre unflat i arrodonit. Entre les de “tipus gallina” està la raça més criada al món: la Modena. Solen ser molt grans, desenvolupades a partir de races criades per a la producció càrnia. La seua “parada” (postura natural) amb el seu cos curt i el seu coll llarg, fa que semblen gallines xicotetes.

Els coloms de color, que també agrupen més de 80 races, combinen una gran diversitat d’aquests i, amb la combinació dels de les diferents plomes, poden fer dibuixos uniformes o geomètrics (sobre tot, a les ales). En els d’estructura allò que es busca és la seua parada, però també es desenvolupen elements característics com cues de paó o enormes viseres i còfies. Passa el mateix amb els coloms de forma, on la parada es combina amb característiques formes del cap, del bec o de les potes.

Dels grups amb menys diversitat de races, destaquen el dels coloms carunculats que, òbviament, cerca el desenvolupament deforme de les carúncules nassals, sovint en creixement permanent durant tota la vida de l’animal. Altra horrible deformitat és el dels coloms encorbatats, amb becs que es prolonguen des dels front cap a baix, sense cap angle, i que sovint són pràcticament inexistents.

Finalment estan les races caracteritzades per qüestions no relacionades amb el seu aspecte, malgrat que ja no es crien per a altra cosa que per a l’exhibició. Els coloms tambors reben el seu nom d’un parrup molt característic: el cant d’aquests coloms recorda el so d’un tambor. Per la seua banda, els coloms de vol alt poden arribar a ser un diminut punt en el cel, si és que alguna vegada els deixen volar. Destaquen els coloms voltejadors que, mentre volen, es deixen caure a pes mort i donant giravoltes, com si un caçador les haguera abatut, abans de recuperar el vol normal (que també pot incorporar més giravoltes). Fins i tot hi ha una raça, d’origen nord-americà, que perd la capacitat de volar als 6 mesos i que fa tot això per terra, mentre corre i camina.

Com sempre, allò més terrible és el que amaguen les aparences, els espectacles o les bones paraules dels criadors. Les deformitats generades per algunes d’aquestes races impedeixen els individus alimentar les seues cries i obliga a utilitzar coloms dida. Això passa especialment entre les races de bec quasi inexistent i entre les de pap gran, que també es poden distendre i deformar encara més, fent que els animals se’ls xafen. Les que tenen llargues plomes a les potes poden trencar els seus ous o tirar-los dels nius, i per això se les tallen abans de la posta. Les viseres de plomes poden arribar a tapar completament els ulls dels individus.

Els criadors, per a mostrar els seus gran coneixements i tècnica, les manipulen i les ensenyen sense cap problema per a immobilitzar-les entre les seues mans, que mouen de forma nerviosa amunt i avall. Immobilitzen les seues potes agafant-les entre els dits, els posen la mà sobre el cap, mouen els dits davant dels seus ulls o les giren bruscament i, cap per avall, per a estirar del seu bec i mostrar els paps o els colors dels plomatges. També els podem veure utilitzar punters de fusta i altres objectes per a assenyalar característiques d’animals engabiats, sempre tensos i tristament habituats a totes aquestes manipulacions.

Les preparen per a concursos i exhibicions amb tota classe d’instruments, amb les que manipulen becs, ungles i plomatges. Amb tisores tallen plomes i generen efectes estètics artificials com, per exemple, el d’eliminar les de determinats colors que estan intercalades entre les del dominant al pap o a la resta del cos. També fan servir llimes i tallaungles amb les que manipulen les formes dels becs, arribant a cercar simetries perfectes. Durant aquestes manipulacions, també utilitzen instruments immobilitzadors fabricats específicament o coses com un mitjó amb la punta tallada, que posen als animals com si fóra un jersei per a immobilitzar les seues ales.

La majoria de coloms de raça es passen la vida tancats al seu colomar i, en el cas dels de races que tenen el vol, la solta i el festeig com a raó de ser, no deixen de patir una llibertat limitada i permanentment vigilada, sotmesa a treballs forçats. Com passa sempre amb totes aquestes pràctiques, la cria és generadora de negoci, de transaccions i compra-vendes que sovint són capricioses, compulsives. I, al voltant de tot això, estan els negocis dels estris com colomers, gàbies i altres instruments, a més de la farmacèutica, la veterinària o l’alimentació específica, que també generen investigació amb animals infectats amb malalties per a provar l’eficàcia de complements alimentaris o de medicaments.

I com també passa sempre amb tots els animals utilitzats i explotats, encara més en el cas dels que han de presentar unes característiques molt concretes, són víctimes permanents de la selecció i el descart. Els criadors, a dins d’immaculats colomars que han preparat per a les visites, poden arribar a parlar amb fredor de l’eliminació “qualitativa i severa” d’individus per a tindre cura dels estàndards de les races. En casos com el dels coloms d’escut, eixos que han de presentar dibuixos molt uniformes per la combinació dels colors de les plomes a les ales, aquest descart por arribar fins al 80 i 90% dels animals.

Aquesta pogué ser la vida de l’Angry Bird. Potser que fóra un d’aquests descarts, en algun lloc on els abandonen a la seua sort en lloc de matar-los. I potser que escapara accidentalment, lliurant-se de tot el procés que l’havia de convertir en un aspecte, una parada, una grandària i un gran pap que ensenyar cada vegada que estaves amb ell. Ara és on tot això no té cap importància, perquè ell no és ni una imatge, ni una foto, ni una fita més en el palmarès de cap criador.

Angry no és una fantasia ni un ornament, i és molt més que un colom de raça. Ell és un individu únic, diferent a tots els altres, siguen de la raça o de l’espècie que siguen, mai millor que ningú i sempre tan bo com qualsevol. Té moltes ganes de viure, i és el que farà fins al seu últim dia. Volarà, sense condicions ni vigilàncies, sense aprofitaments ni usos, i sempre tindrà eixa bonica porta de fusta oberta per a tornar a casa.

——-

[1] La major part de la informació s’ha tret del documental Palomas ornamentales y de raza (2004). És una pel·lícula promocional dels pinsos per a coloms de Versele-Laga, empresa amb seu a Deize (Flandes Oriental, Bèlgica). Està disponible a YouTube, divida en 9 parts:

—————————————

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista