AIXÍ DE FRÀGILS

AIXÍ DE FRÀGILS

589

Som animals sensibles. A l’emmalaltir d’una febre corporal de 42 graus de temperatura les proteïnes es deformen, desnaturalitzant els enzims, deixant de catalitzar funcions químiques vitals, la qual cosa ens aboca al col·lapse irreversible i la mort. Així mateix al revés, un organisme humà en hipotèrmia a partir de 2 graus menys, comença a alentir-se, es desorienta, delata semiinconsciència, falta de memòria, baixada de tensió, dilatació de pupil·les i mort tèrmica. Molts altres animals de sang calenta però, sobreviuen a diferències de temperatura de 60 graus. Respirem de 13 a 16 vegades per minut per oxigenar una sang que exigeix ​​de tal activitat, perquè d’una altra manera ens asfixiem i morim. Hi ha animals que viuen setmanes sense aigua, nosaltres el tercer dia sense hidratar el nostre cos, morim.

Som animals fràgils, de pell nua i delicada, amb tolerància i defenses pròpies cada vegada més minades per l’addicció a medicaments i un estil de vida tòxic. Els ossos pateixen la nostra verticalitat, posseïm vista mediocre, oïda maldestre, olfacte obtús, velocitat ridícula i unes capacitats de supervivència fora de la comunitat bastant disminuïdes, quan no nul·les. Fisiològicament som animals realment patètics i hem aconseguit sobreviure i prosperar gràcies al zel constant i la cooperació. Així com hem patit i mort gràcies a la competitivitat i els odis.

Som animals febles, però apliquem en el dia a dia la llei de la jungla i la violència, ens trenquem els cors, ens fem mal, ens barallem, ens insultem, causem i sentim indiferència per i de les altres. Mantenim desenes de guerres al món, fabriquem armes perquè les persones s’espedacin entre si, mines antipersona amb forma de joguina perquè els nens perdin braços i cames volent jugar-hi. Inventem banderes per poder fer això amb suposats arguments, religions d’enfrontaments i menyspreu, vam inventar pors més enllà de la nostra cautela imprescindible, deixant ofegar al mar a altres persones que només volien viure, perquè el nostre estil de vida va escurar els seus recursos en els seus territoris. Ens terroritzen les diferències i discriminem als que difereixen del nostre pensament, mesura i patró de totes les coses. Cridem perdedores a la gent a la qual el sistema econòmic -que van crear per a nosaltres i que vam abraçar sense badar boca-, no va poder suportar, acusem dels errors sense donar opció a reparar-los, o ens mantenim superbes i altives en els nostres, per no patir l’escarni públic o la falta d’aquesta macilenta autoestima que anem dia a dia tractant de mantenir. La societat dóna poder a les persones en la mesura que les necessita com a consumidores i només en aquest aspecte, la salut psíquica i física de cada individu no importa més que a un nivell financer o simbòlic. No ens cuidem, dividim a les persones en útils o inútils a les nostres perspectives o interessos, no valorem el patiment dels altres, ens ensinistren en la impassibilitat. La precaució natural ha derivat en neutralitat ferotge, la negligència per les altres (quan són elles les que condueixen els nostres tramvies i cusen les nostres sabates), la nostra fingida insensibilitat que deriva a un menyspreu i una discriminació més… afegida a les que ens presten les pors d’altres. La indolència, la desgana, la tebior pels afers comuns que no patim, però podríem patir en qualsevol moment perquè la vida són les nostres circumstàncies i un compendi de sort, justícia i destresa a parts iguals. La societat és displicent, desafectada mol·lecularment, com el tumult que es disgrega quan es declara un incendi. Senyoregen el desamor, el desdeny, la fredor i la mandra que puguin fastiguejar la nostra zona de confort.

Estimem a les persones en funció dels avantatges que obtenim d’ella i no pel que és en si cadascuna, pels seus mèrits propis; és un amor que rendibilitza la relació i la condiciona a la recicprocidad i l’egolatria. Disculpem en les altres aquells defectes que compartim, però som intransigents amb aquells dels quals estem exemptes, com si nosaltres mateixes fóssim l’exemple a seguir. Especegem a éssers innocents per obtenir-ne els seus més íntims sucs, parts del seu cos o el seu cos sencer, simplement per gaudir una caprici. Ens causa mandra entendre altres realitats quan molts canvis hem de fer-los soles, fins que un dia la comunitat els adopta. Ens dol la civilització, i diem que l’occidental té pros i contres com anomenem sort al fet que ens atropelli una ambulància. Però el que sabem està limitat al que sabem.

Viure és absurd, tant com morir. Però l’absurd és l’únic que tenim. Si un gos sembla pesat en demanar afecte, hem de recordar que és per la grandària del seu cor, pur i natural per més que l’anomenem “domesticat”. L’obsessió malaltissa de mostrar una naturalesa dividida en menjar-ser menjar, prové d’una mentalitat capitalista, on l’èxit o el fracàs són els dos únics camins. L’èxit serà premiat per la dubtosa glòria de la depredació, i el fracàs serà l’ostracisme, la solitud, la impopularitat o l’anonimat de la mort prematura. Un sistema binari típicament miop que fa veure la vida en blanc i negre. Amb dos únics prismes. La fal·làcia de la supervivència de la més forta es desmenteix en la societat, on sobreviu per la sort, els rols socials o la manca d’escrúpols, perquè lamentablement la maldat pot ajudar a sobreviure en una favela, on la genialitat en matèria científica és inútil, atès que no hi ha possibilitats per exercir-la, i on l’imperatiu és trobar menjar.

¿Viatjaríem tant si no tinguéssim a qui dir on vam anar o a qui mostrar les fotos del viatge? Compraríem tanta roba si ningú pogués apreciar la nostra vanitat?. Vivim vides que giren entorn a l’aspecte de les coses i ens considerem coses estètiques. Hem relegat l’essencial, emetent opinions segons la nostra por i no segons l’objectivitat. En tot cas patim la cultura de la violació patriarcapitalista, la qual mitjançant força bruta i no arguments massacra bilions d’animals no humans, per engreixar aquest ego immisericorde, injust i epicuri, tractant estèrilment, per altra banda, de satisfer una gana que el sistema i la mesquinesa col·lectiva s’encarreguen que sempre sigui insaciable.

No obstant això, quan les vulneracions que cometem contra les altres es tornen contra nosaltres, plorem previsiblement.

Som animals sensibles, i no podem basar la societat en la desatenció dels problemes fonamentals i l’empatia, per això la doctrina de la manca d’escrúpols és un luxe que no hem de permetre’ns. Estem condemnades biològicament a la cultura de la cura, a la civilització dels manyacs i les carícies, de la independència autonòmica de cada individu però en una comunitat global. I no hi ha argument vàlid que pugui col·locar un tret on havia d’haver un petó. Som animals delicats, però els governs inverteixen la nostra feina i impostos en armament i alçat de fronteres de tota mena, en enfortir la por covarda disfressada de fanfarroneria del mascle patriarcal, mantenint el terrorisme capitalista i especista. El malbaratament material i energètic sempre té un cost mediambiental o personal. Algú paga el barat, el nostre turisme lúdic, i tots els nostres drets no poden passar per eliminar els d’altres. És això tot el que ens ha ensenyat la nostra fragilitat durant centenars de milers d’anys?. Sabem el que ens fa mal i castiguem a les altres amb aquest dolor… convençudes que aquesta nafra no tornarà a nosaltres algun dia.

Podem fer-ho millor, d’això va la nostra espècie i d’això l’humanisme, d’apartar el antropocentrisme perquè la lògica de l’ésser triomfi sobre la del mercat. Podem crear cultures de diàleg, espais de comprensió mútua basats en la vida, en la nostra inestable verticalitat, en els nostres trenta-sis graus i mig, en l’onatge perfecte del desig de la vida. Totes volem viure, aquest és l’únic precepte entorn del qual construir societats sòlidament fràgils, com nosaltres, perquè les que creem estan plenes de víctimes, silencioses i invisibles a la nostra egolatria, després concertines i murs d’escorxadors, amagades en decrets llei i veredictes sagnants, i perquè sabem bé que en aquest prat, totes les flors són necessàries.

——————————————–

 

Xavier Bayle, artista plàstic autodidacta en les disciplines de poesia i prosa, dibuix i pintura, fotografia, escultura, instal·lació, vídeo i performance. Artivista per l’alliberament animal i al·lèrgica a qualsevol tipus de discriminació social. Avorrida del sistema pedagògic decideixo anar pel meu compte com a lectora convulsa. Ara viu a Polònia, pràctic permacultura per respecte a la terra ia la Terra, ofereixo productes vegans orgànics i pinto bosses en aquesta línia d’acció. Faig qualsevol cosa que pugui ajudar els animals. Entenc la lluita animalista com autodefensa, una extensió lògica dels drets humans, on totes les individues necessitem drets fonamentals a vida, llibertat i integritat, incloent-hi prioritàriament el medi ambient on exercir-les. El sentit de la meva vida?: Contemplar la migració de les aus, comptar tots els fulls d’herba i les ones del mar, vigilar que plogui cap avall i recollir nous i bolets.