Els no-humans ni són classe ni treballen. Ja n’hi ha prou de...

Els no-humans ni són classe ni treballen. Ja n’hi ha prou de disbarats. (I)

1138

Des que es va traduir a l’espanyol l’assaig de Jason Hribal «Los animales son parte de la clase trabajadora» que a les xarxes socials he vist com s’ha estès el debat entre partidàries i detractores d’anomenar «classe» i «treballadora» als animals no-humans. Malauradament aquests debats tronats s’intensifiquen quan s’acosta el primer de maig i, d’entre les partidàries, s’hi troben persones adultes i aparentment serenes.

Com que s’ha notat que ja he triat bàndol detractor, ho faré prosseguint amb l’absurd, tot al·ludint a les defensores dels drets «laborals» dels animals no-humans de tenir molt poca paciència en l’anàlisi crític, que provoca que es diguin disbarats i s’obrin, de bat a bat, portalades a l’estupidesa. De fet, ho considero un símptoma més del que vindria a ser el conjunt bàsic de conseqüències del prepolitisme dins l’antiespecisme dels últims tres anys.

Assenyalo aquella animalista que, condensant gratuïtament i a la babalà la consigna «els animals són classe obrera», crea imatges i les penja a les xarxes, la que exhibeix cartelleria en les manifestacions del primer de maig, en taules informatives, qui difon orgullosament aquest missatge a través de publicitat editorial i a totes les qui, a la fi, ocupen massa temps en futileses, tot encetant debats intractables entre elles al voltant dels viatges cannàbics i surrealistes de Hribal i els seus seguidors, més abduïts, si cap, que les exaltades deixebles d’en Francione.

Els darrers primers de maig, algunes veganes (diuen ser «de classe») transmeten les seves palles mentals per tal d’obtenir una estratègia retòric-dialèctica amb les especistes de classe… en fi… Les hi diuen a cau d’orella que hi ha un assaig que les hi ha causat un fort impacte i que diu que els cavalls i les mules són working class i tal, i que què els semblaria que els animals estiguessin presents amb veu i vot a la propera OIT, que ja tenen un nou motiu -sempre revelador i definitiu- per fer-se veganes, que mola tant el rotllet aquest, que aprofitin les ofertes «2×1» de les verduleries i que cada vegada hi ha més producte «vegà» als supermercats del Juan Roig…

No puc entendre que hi hagi qui defensa les tesis de Hribal per tal de provar de resultar simpàtiques al sindicalisme i al comunisme (científic o llibertari) amb les qui pensen que estan compartint lluites en l’actualitat. La fantasia terminològica «classe obrera/treballadora/proletària» atribuïda als no-humans és una estupidesa enorme i un camp fèrtil per a la burla indefinida que ens professa, encara, l’especisme anticapitalista.

Hribal demana: (…) «Primero que las lectoras consideren el papel de los animales en el desarrollo del capitalismo. En segundo lugar, se pone en duda el supuesto básico de que hay que ser humana para ser considerada como trabajadora. Por último, el ensayo se enfrenta a los parámetros que se aplican actualmente a la definición de la “clase trabajadora”».

Qui extrapola la plusvàlua o el treball remunerat amb la cosificació dels no-humans ha d’afinar la seva anàlisi, perquè la resposta li hauria de resultar automàtica per senzilla:

Primer doncs, per suposat que el paper dels animals en el desenvolupament del capitalisme és ampli, des d’abans de la primera revolució industrial i fins als nostres dies, tant que pot ser tractat amb multidisciplinarietat, tot creant la seva pròpia holística. Tot i així, els animals eren menys explotats i oprimits en nombre que no pas ara (lògica d’explosió demogràfica i productivista posterior a la II Guerra Mundial) malgrat fos més notòria la seva presència a la vista dels humans abans de la fase del seu reemplaç pel de les màquines. Això no vol dir pas que s’hagin de tolerar certs antropomorfismes que es desprenen de l’assaig. El sangonós paper que hem obligat a tenir als animals al llarg de la prehistòria i la història, es pot estudiar, aprendre’l i utilitzar-lo per al seu alliberament o bé per a omplir pàgines d’assajos que només poden servir per alimentar la impertinència de para-filòsofs que frenen l’acció d’alliberament.

Segon, els animals no-humans no són treballadors; (com a treballadors Hribal n’esmenta unes poques subespècies d’èquids i bòvids sobre la seva subjugació emprada per a la tracció a sang). No és correcte penjar aquesta etiqueta condicional a cap no-humà. Són persones no-humanes explotades i consumides per la humanitat, sigui aquesta de classe treballadora, o no, i ja sigui de forma directa o indirecta. Els animals no treballen, no hi ha voluntarietat ni consciència de contracte social, no existeix un temps on puguin desenvolupar la seva animalitat/vida en llibertat i en un pla tempo-espacial diferent al de la seva subjugació, al de l’anorreament de la seva voluntat i el pànic al càstig físic.

I tercer, els animals no són «classe»; les classes són inherentment humanes; els animals quan s’associen, no ho fan per un component de canvi (revolució) sobre la identificació d’una explotació/opressió, sinó d’un component intrínsec d’espècie, de recerca de supervivència, de benestar, simbiosi, etc. Si els aboquem a ser subjectes no-actius de teories que la majoria de la població no coneix ni entén (ni ho farà mai), els estem separant del seu factor inherent de l’espècie a la qual pertanyen, actuant de forma opressiva per separar-los de la seva especificitat biològica, tot per voler portar-los a la força al nostre terreny físic i mental. I alerta, perquè aquesta amenaça prové de les qui, en teoria, estem per alliberar-los.

«Classe» és una categoria que classifica i diferencia a les humanes en, bàsicament, dues tipologies de persones: les que són propietàries dels mitjans de producció de les que no, que és la que en termes històrics i, sobretot marxistes, suporta una confrontació que arrossega una càrrega revolucionària implícita. Els no-humans mai no podran fer una revolució de cap mena, almenys de forma directa o premeditada. Per tant, ni són classe, ni són obrers, ni són revolucionaris, doncs la seva evolució és continua, i no és altra que la d’adaptar-se al medi (natural i construït) i provar de sobreviure lluny de nosaltres.

Els animals són éssers vius (persones) tractats com a objectes inerts per al desenvolupament del treball dels humans, esdevenint instruments per al treball, recursos, productors involuntaris de recursos, mitjans per a unes finalitats, mercaderia, producte, coses, propietats, eines, i sepultats sota mil tones de sinònims, adjectius, eufemismes i excuses per no perdre uns privilegis humans que no posen cara, nom ni drets a les persones no-humanes de les qui ens beneficiem.

Per tant, als animals no-humans se’ls obliga a la metamorfosi de la persona-cosa, a l’esclavatge i el suplici permanent, a auto-torturar-se, a una subjugació que els treu de polleguera, a la opressió sublim que els sotmet a la bogeria, al pànic, a la resignació, a la frustració perpètua, a sofriments extrems sense treva fins que abans del descans que condueix al no-res, se’ls regalen morts lentes, sapastres i angunioses com les formes més completes i recargolades de martiri.

——————–

Toni Teixidó. Collita tarragonina del 80 i mestre vocacional. Comunista, perquè només podrà ser la classe explotada la que acabi alliberant els seus esclaus no humans. Persisteixo amb la idea de combatre totes les opressions en paral·lel i fer-les convergir en el marc de la reunificació i la independència dels Països Catalans; és per això que actualment i, per tal de poder compaginar aquestes lluites, milito a d’ARREL, al MCAN-EI, col·laboro amb Libera! i sóc coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya.