Un biberó com un autobús.

Un biberó com un autobús.

626

Tothom ha sentit a parlar de l’autobús de HazteOir i del seu missatge transfob. És una forma de girar la truita des del privilegi, que es presenta com a víctima de complots ordits amb fosques intencions per organitzacions perverses com el lobby gai, les feminazis o els ecoterroristes. A mi m’agrada la dels antitaurins pagats per Holanda, segons denuncien els que encara no han trobat la forma d’organitzar una matança “benèfica” sense quedar-se amb quasi tots els diners.

Qui, conscientment o inconscient, se’n beneficia d’una determinada situació injusta, genera un discurs victimista al voltant de la seua “normalitat” atacada. Així, ens mostren un món d’homes cis i heterosexuals, occidentals i blancs, amb papers i drets, amb casa, cotxe i nevera plena, sempre perseguits i amenaçats en les seues llibertats mentre al seu voltant les dones “es moren” a diari malgrat que ja han aconseguit la igualtat, on les persones migrants s’entesten en fer perillar la seguretat malgrat la nostra gran solidaritat, on les que vulneren l’heteronorma s’entesten en fer-se visibles al carrer i fins i tot, a l’escola…

En resum, els que són a dalt vessen unes llagrimetes acompanyades d’una crida a la germanor, a “conservar” un irreal punt d’equilibri que les de baix volen trencar amb les seues lluites i reivindicacions. Així, amb tota la barra del món (siga conscientment o no). Segur que us sona allò de “ni masclisme ni feminisme: igualtat”. Si les persones negres dels EUA es mobilitzen front a la discriminació i el racisme que prem el gallet fàcil de tants policies, si fan servir un lema que diu que les vides de les persones negres importen, apareixen veus blanques que diuen que les seues també, que el que importen són les persones. N’hi ha molts, d’exemples.

I, per a això, quina millor manera que forçar escenaris on els xiquets i xiquetes són les víctimes i “les igualitàries” es presenten com les seues suposades defensores. Això és el que fa HazteOir amb el seu autobús, amb el que volen convertir el seu discurs d’odi i exclusió en “llibertat d’expressió” i en persecució política. No cal un autobús: aquest mateix paper de suport per a la creació d’escenaris ficticis el pot fer un modest biberó al mig d’un restaurant vegà, fins a donar lloc a altre lema de la falsa víctima: “ni persones ni animals, totes som éssers vius”.

Per a qui no haja sentit a parlar de la campanya d’assetjament que ha patit el restaurant el Vergel de Tarragona, està perfectament resumida en l’interessant article d’Aula Animal que es diu “Un restaurant vegà no permet l’ús de llet de vaca.” La conclusió d’aquest article és que hauria estat més eficient la “flexibilitat” en l’aplicació de la norma antiespecista del restaurant. Així hauríem de fer en totes les situacions que impliquen “els sectors de la societat més vulnerables, especialment si es tracta de nadons, xiquets o xiquetes”.

Ens expliquen que “tindre raó no és sempre suficient”, i que “de vegades, allò més coherent és ser incoherents”. Com que es tracta d’una oportunitat perfectament aprofitada mediàticament, i com que el moviment pels drets dels animals no ha tingut capacitat de revertir aquest aprofitament amb els seus arguments, hauria estat millor evitar eixa oportunitat. És per aquest mateix motiu que “les organitzacions més influents” no isqueren en defensa del restaurant i la seua gent. La batalla estava perduda i, a més, “tenen una imatge pública que els ha suposat molt d’esforç construir”. Hem de saber recular, tenint en compte quines actituds “són millors pels animals en la realitat social que vivim”.

Comprenc el que volen dir. Crec que jo mateix hauria mirat cap a altra banda, amb eixa aparent naturalitat de les que es veuen obligades a conviure amb discriminacions quotidianes. Recorde una xerrada-debat sobre antiespecisme en un local molt esquerrà de València i amb sopar vegà posterior, i com un dels integrants de l’associació posà els ous sobre la taula. Eren de gallines esclaves. Ocupà la cuina on treballava la persona que preparava el sopar, se’ls fregí amb unes llonganisses valencianes i, per suposat, féu ostentació matxuna de la seua resistència a l’opressió mentre se’ls menjava. Acceptàrem la derrota com a inevitable, amb el consol de tota la gent que escoltà, menjà vegà i debaté amb respecte.

Però, per què ha de ser el pragmatisme l’única opció? La lògica de la legalitat, els papers en regla i el no haver trencat mai un plat no es poden aplicar sempre. Potser que voler esquivar certs colps siga el mateix que no veure més que la tenebrosa ombra d’uns pocs arbres a l’enorme bosc que estem creuant. Potser que la campanya mediàtica contra el Vergel siga focs d’encenalls, i que la coherència de la seua acció, barreja de fermesa, empatia i delicadesa, siga el foc que deixa empremta.

No tot és comunicació: la reivindicació i la conscienciació són la sang que corre per les venes del moviment antiespecista. A dins d’aquell biberó estava, sobre tot, la vida d’una vaca esclava i la del seu vedell d’aquest any.

També hi havia gent que deia que no s’havia de donar publicitat gratuïta a HazteOir i el seu autobús, però prompte quedà clar que sempre ho diu qui no es troba al punt de mira. Aquell biberó s’ha volgut fer servir per a convertir la intransigència d’una part en un atac a la infància per l’altra, per a traslladar interessadament el punt clau de l’afer, des del moment que una persona escriu una mala crítica a una pàgina de ressenyes per haver estat qüestionada, fins la falsa escena en que li lleven el menjar de la boca a una pobre criatura.

En tot cas, tenim un problema quan reaccionem així davant la nostra gent que decideix plantar cara, que no atacar ni agredir. Quan en el millor dels casos se li diu que allò més intel·ligent hauria estat no fer-ho, i en els pitjors se li titlla d’intransigent i de fer-li un pobre favor al moviment. Tenim un problema quan l’anàlisi es centra en el restaurant i els seus errors de comunicació i no en tota eixes reaccions marcades per la síndrome d’Estocolm.

El problema, segurament, estarà en el principal argument que s’ha posat sobre la taula: la nostra feblesa, que hem de tindre permanentment pressent i que ha de condicionar cada cosa que fem, com si el moviment antiespecista fóra el personatge d’un joc del rol i aquesta fóra la seua principal característica.

—————

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista

Articles semblants

1885