Tres històries curtes

Tres històries curtes

569

M’agrada escoltar experiències d’uns temps que hui semblen impossibles, i encara més quan els altres animals treuen el cap. No ho puc evitar: el meu interès es gira cap a ells i, amb preguntes fetes amb tota la cura del món, els vaig traient del seu paper secundari per a convertir-los en els protagonistes. Ixen de l’oblit a través de la memòria i la veu de qui m’ho conta i, a poc a poc, la història de la misèria els va convertint en altres que també miraven d’arribar amb vida a l’endemà, malgrat que eren els què més difícil ho tenien.

No estan tan lluny el temps quan, per a molta gent, no s’arribava a l’endemà amb la seguretat d’haver menjat suficient com per a tapar la fam. A sa casa, en aquell poble de Jaén, sempre que podien tenien un porc. Li preguntí que li donaven per a menjar, i somrigué. Cada matí, aquell xiquet li obria la porta del corralet per a que isquera a pasturar tot el que poguera, lluny dels conreus: arrels, llavors, fruits, insectes, cargols… Tot el que poguera i abans que altres, humans o no, amb la mateixa fam. S’havia d’apanyar pel seu compte, perquè a casa no sobrava res que li pogueren donar.

Si tenien sort i no es morien de fam, aquells porcs xicotets creixien i creixien fins a arrossegar molts quilos i, aleshores, els mataven. Per suposat, no era per a menjar-se’ls: venien tota la carn més bona, i amb el que treien, podien comprar coses com farina o llegums. En forma de vegetals, podien tindre moltes més calories de les que donava la carn d’aquells pobres animals que havien crescut anant i tornant del corralet. Podien guardar i racionar millor aquelles calories, que barrejaven amb unes poques botifarres i xoriços conservats en oli i fets amb sang, vísceres i algun xicotet tros de la carn més enganxada als ossos d’aquells porcs.

En aquells temps perduts, els animals es “cultivaven” com si foren plantes. Així és la mecànica de la ramaderia antiga: la domesticació, eixe concepte especista per a l’esclavitud que els animals humans imposen als no-humans, permet que els uns s’acaben menjant els altres, que a la seua vegada s’han menjat vegetals que els animals humans no es poden menjar. És una forma complexa de recol·lecció, una de les primeres produccions humanes que, des de l’inici, s’ha enfrontat a l’inconvenient de l’enorme quantitat de vegetals i aigua necessaris per a acabar el procés, absolutament depenent del nomadisme, les transhumàncies, el pasturatge. Els animals acaben ràpidament amb les pastures d’un lloc i, per a continuar amb el seu “cultiu”, són desplaçats cap a altres pastures.

L’agricultura sol·luciona el problema amb la producció directa de vegetals, d’aquells que els animals humans es poden menjar. Com a font directa d’aliments altament nutritius, permet treure’n més de molta menys quantitat de terra, permet tindre més menjar disponible, permet acumular, permet el sedentarisme i el desenvolupament de les civilitzacions humanes. També fa que el terra es convertisca en un tresor que es pot acumular i el treball en una riquesa que es pot furtar, el que porta fins a aquell poble de Jaén, on les famílies pobres no tenien terra. Treballaven a canvi d’una misèria i, mentre, intentaven caçar i recol·lectar allò que podien (legal o furtivament) i també provaven “cultivar” porcs que podien convertir en farina i llegums.

Els arbres convertits en trampes per a aus, amb el parany[1], també foren formes de cultivar carn per a la gent pobre, mentre treballava dur per a sobreviure. Com la planta que creix silenciosament, els arbres feien caure les aus que, molt sovint, encara patien la seua lenta agonia quan anaven a recol·lectar-les, com qui recull figues o castanyes. I aquells terribles fruits també es convertiren en objectes de venda amb els que obtenir diners i comprar supervivència.

En els mons al revés del capitalisme, la gent desposseïda pot convertir la carn en vegetals. I pot sorgir una enorme indústria de la carn que els desposseeix encara més, transformant els vegetals que ens podem menjar els éssers humans en aliment pels ramats, destruint el medi ambient mentre engoleix boscos i selves, llacs i rius per a convertir-los en més aliment que nodreix els enormes camps d’extermini anomenats granges industrials.

En un camp d’arròs a prop del Palmar, hi havia una caseta a la vora de la séquia. Quan no hi havien tractors i portava setmanes el treball dels camps amb aladres i cavalls, humans i animals no s’allunyaven de la faena dormint, de dilluns a dissabte, en aquelles casetes que primer foren de palla i després d’obra. En el primer any del segle XXI, aquella caseta servia de presó a dos gossos, un de bretó i l’altre mestís de pòinter i brac. En aquella fosca masmorra passaven la vida, esperant que arribaren els dia de caça.

Molts anys abans, allí vivia una família sense terra que pagava el seu sostre amb la guarda del camp i acollint els amos quan anaven a treballar la terra amb la seua haca. I, amb ells, vivia altre gos molt semblant als dos presoners d’ara. Aquella família pobre era la seua llopada i, com tots els gossos, es deixava la pell per la seua gent cadascun dels molts dies que no hi havia res que posar a taula.

L’home de la casa parlava amb el gos, mentre els quatre o cinc xiquets els miraven. Vinga, gos, porta alguna cosa, nosaltres no podem fer altra cosa que esperar-te. I aquell gos, tot ossos coberts de pell, marxava amb la intenció de no tornar si no era amb una gran rata de marjal entre les dents, una tenca, una serp d’aigua, el que fóra. I sempre tornava amb alguna cosa, fins i tot podia ser que vinguera amb un ànec dels que havien arribar per a niuar.

I el gos es feia amb uns ossos que rosegar, mentre el seu amo el mirava amb orgull. Menjaven pensant què, l’endemà, era probable que la taula tornara a estar buida i que el gos s’hauria de guanyar la supervivència de tothom. Quan em diuen que vull elevar els altres animals a la categoria dels éssers humans, pense en aquella caseta i els gossos caçadors que hi han viscut, els uns com a companys de misèria i membres indispensables d’una família i els altres com a coses deixades dins d’un vell armari.

Allò que tragué els i les humanes d’aquella misèria, també hauria de traure els gossos com aquell que fou una persona honrada, un membre més de la família pobre com el Morrut a La Barraca[2], de Vicente Blasco Ibáñez, que morí després d’una vida de treball sense descans:

Eren possibles més desgràcies?… Si, encara en quedaven d’altres. En aquella barraca, ni les bèsties es lliuraven de l’atmosfera enverinada d’odi que semblava flotar per sobre de la seua teulada. A qui no el trepitjaven, li feien, sense dubte, mal d’ull, i per això el seu pobre Morrut, el cavall vell, un animal que era com de la família, que havia arrossegat pels camins el pobre aixovar i la família a les peregrinacions de la misèria, s’anava afeblint a poc a poc a l’establia nova, el millor allotjament durant la seua llarga vida de treball.

Es comportà com a persona honrada a l’època pitjor, quan, acabada d’establir la família a la barraca, s’havia de llaurar aquella terra maleïda, petrificada per 10 anys d’abandó; quan s’havien de fer continus viatges a València a per enderrocs i fustes velles; quan la pastura no era molta i el treball abundant. I ara que, en front del finestró de la quadra, s’estenia un gran camp d’herba fresca, alçada i onejant, tota per a ell; ara que tenia la taula parada, amb aquell verd i sucós mantell que feia olor a glòria; ara que s’engreixava, s’arrodonien les seues anques punxegudes i el seu dors nuós, moria de sobte, sense saber de què, tal vegada en ús del seu perfecte dret al descans, després de treure a flotació la família.

Es gità un dia a sobre de la palla, es negà a eixir, mirant el Batiste amb ulls vidriosos i groguencs que feien expirar dels llavis de l’amo els vots i amenaces de la indignació. Semblava una persona el pobre Morrut; Batiste, en recordar la seua mirada, sentia moltes vegades desitjos de plorar. La barraca patí una commoció, i tal desgràcia féu que la família s’oblidara momentàniament del pobre Pasqualet, que tremolava de febre al llit.

Plorà la dona de Batiste. Aquell animal, allargant el seu morro mans, havia vist vindre al món quasi tots els seus fills i filles. Encara recordava ella, com si fóra ahir, quan el compraren al mercat de Sagunt, xicotet, brut, ple de crostes i porqueries, com un animal de rebuig. Era algú de la família que se n’anava. I quan uns paios repugnants arribaren en un carro per a endur-se’n el cavall a la Caldera (lloc on son incinerats els animals morts per a aprofitar els ossos), on convertirien el seu esquelet en ossos de polida brillantor i les seues carns en adob fecundant, ploraven els xics, cridant des de la porta un adéu interminable al pobre Morrut, que s’allunyava amb les potes rígides i el cap balancejant, mentre la mare, com si tinguera un horrible pressentiment, es llançava amb els braços oberts sobre el malaltet.

Recordava els seus fills i filles quan entraven a la quadra per a tirar de la cua del Morrut, i com l’animal patia amb dolça passivitat tots els seus jocs. Veia el xicotet quan el col·locava son pare sobre la dura espinada de l’animal, colpejant amb els seus peuets els llustrosos flancs i cridant: “Arri, Arri!”, amb un infantil balboteig. Amb la mort d’aquesta pobre bèstia creia Teresa que anava a quedar oberta una escletxa en la família per on se n’anirien altres. Senyor, que li enganyaren els seus pressentiments de mare dolorosa; que només fóra aquest sofert animal qui se n’anava; que no s’enduguera sobre el seu llom el pobre xicotet comí del Cel, com en altres temps el portava per les sendes de l’horta agafat a les seues crineres, a pas lent, per a no fer-lo caure!

I el pobre Batiste, amb el pensament ocupat per tantes desgràcies, barallà en la seua imaginació el xiquet malalt, el cavall mort, el fill escalabrat i la filla amb el seu reconcentrat pesar, arribà als ravals de la ciutat i passà el pont de Serrans.

A l’extrem del pont, a una planura entre dos jardins, en front de les torres octogonals que treien el cap per sobre de l’arbrada amb les seues arcades ogivals, les seues barbacanes i la corona dels seus merlets, s’aturà Batiste, passant-se les mans pel rostre. Havia de visitar els amos, els fills de Don Salvador, a demanar-li’ls en préstec un piquet per a completar la quantitat que anava a costar-li la compra d’un rossí que substituïra el Morrut. I com la higiene és el luxe del pobre, s’assegué a un banc de pedra, esperant que li arribara el torn per a rentar-se d’unes barbes de dues setmanes, punxants i dures com pues, que ennegrien la seua cara…

I pensí en els cavalls del tir i arrossegament, que ja no són membres de la família. Només són objectes d’entreteniment que ocupen les mateixes quadres que ocupaven els animals com el Morrut, tot esperant a les fosques que els traguen a arrossegar una roda de camió o que els fiquen a camió camí de la competició.

Dels temps de la misèria, només ens tragueren a nosaltres. Elles i ells, les bones persones i membres de les famílies pobres que els esclavitzaren, resten allí. I, ara, ens toca a nosaltres treure’ls.

———
[1] Animalisme CAT, Jesús Frare, 17/11/2011, Prou de parany i d’enfilat!, http://animalismecat.blogspot.com.es/2011/10/normal.html
[2] Blasco Ibáñez, Vicente, La Barraca (1898), Madrid, Alianza Editorial, 2016, I.S.B.N.: 978-84-9104-535-9.

—————

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista