La importància de les paraules que fem servir

La importància de les paraules que fem servir

3738

La càrrega cultural de l’entorn en què aprenem i som socialitzats és molt important i ens marca de per vida. De la mateixa manera, tan important és el sentit que tenen les expressions, frases i paraules que fem servir, perquè revelen no només el missatge que literalment transmeten: també porten implícita una càrrega de valors, idees, pre-concepcions del món que es revelen i que a l’usar-les, estem legitimant com a vàlides.

Quan fem servir llenguatges i expressions com “fill de puta”, “marieta”, “és nineta!”, El missatge implícit és la burla, l’escarni i la desqualificació. Amb aquestes paraules intentem negar la dignitat que és intrínseca a cada persona, objectivant-la mitjançant un substantiu que la qualifica com a inferior, com a una cosa risible i indigne. El mateix passa quan fem servir noms d’animals no humans amb similars finalitats denigrants: “guineu”, “gossa”, “és un porc” o “és una rata”, entre moltes altres expressions que s’utilitzen per tal de menysprear, alhora de fer escarni sobre aquell/aquella que es profereixen. Usant aquestes paraules es “rebaixa” la condició humana de l’altra persona, mitjançant un qualificatiu que al·ludeix a la condició d’animals “inferiors” i que no tenen cap rellevància ni validesa moral. És més, en moltes ocasions la desqualificació a través de noms d’animals busca l’objectivació i la infravaloració sexual de la dona, quan són referides com “gosses”, “gates en zel”, “Pussies” …

Hi ha un fet indissociable del que usem paraules i expressions denigrants per tractar a altres humans: la manera en què ens referim a ells determina com els tractem. Si podem referir-nos a un altre significant des de la cosificació risible i buidada de dignitat, el nostre tracte cap a ells estarà marcat per la falta de respecte. Perquè no hi ha un deure moral de respectar a aquell que no és digne, que és menys humà. Així mateix, la manera en què ens referim als animals no humans determina el nostre tracte cap a/envers ells. Si no són més que coses, instruments per als nostres fins, objectes sense dignitat, no importa com els tractem ni quines coses els fem.

El filòsof i antropòleg holandès Raymond Corbey es refereix a aquests usos com “dispositius de distanciament”, quant permeten classificar separadament als éssers humans dels altres animals. Mentre fem servir aquests dispositius del llenguatge, ens alienem i distanciem del que puguem tenir en comú amb els altres animals, per d’aquesta manera, sentir-nos protegits de la culpa per un tracte irrespectuós, cruel o irresponsable. Utilitzar dispositius distanciadors en el llenguatge, en la manera en què ens referim als altres, és la gènesi i origen de la manera en què posteriorment els tractem, individualment o col·lectiva. Perquè si una dona és un “puta” o una “gossa”, mereix un càstig per aquesta condició que viola la normativitat moral i social humana. I si ser “guineu”, “porc” o “rata” al·ludeix a una categoria inferior, llavors l’animalitat d’aquests animals manifesta la seva imperfecció, incompletesa, la manca del que és humà i que és, per tant, mancada de dignitat. Llavors no importa com els tractem: al final, no són més que animals.

Una recent investigació duta a terme a l’Institut de Psicologia de la Universitat d’Oslo, va revelar que l’ús de termes descriptius com “bistec” i “pernil” creen distància emocional entre els consumidors i els animals que són assassinats i consumits. Alienar l’animal a través d’un eufemisme, fa molt més fàcil menjar la seva carn o justificar la seva tramesa a l’escorxador. En contrast, els termes “vaca” i “porc” (que fan referència als animals vius) disminueixen els desitjos de consumir l’animal. Aquí també operen els dispositius de distanciament: no volem recordar que aquest tros de carn va ser un animal amb vida, amb desitjos, amb interessos. Anomenem i apel·lem a mecanismes verbals que ens permetin netejar la nostra consciència i depurar la nostra responsabilitat de la destinació dels altres animals.

Aquest és una crida a la reconsideració verbal dels altres animals. Perquè el seu tractament depèn de com els pensem, com ens referim a ells, i com construïm un món que deixi de considerar-los com a éssers sense dignitat.

—————-

Soy vegana y desde mi niñez me ha preocupado la relación especista antropocéntrica que la humanidad mantiene con el resto de los animales. Aún busco respuestas a muchas preguntas de entonces. Soy Trabajadora social, máster en Filosofía Política y máster en Bioética y Derecho. Doctora en Filosofía, tratando sobre los límites de la filosofía moral, la bioética y los derechos de los animales. He estado activa en el mundo del animalismo desde hace más de una década, siempre con un pie en la teoría y otro en la práctica. Comparto mi vida con mi esposo, tres gatas y un número siempre cambiante de gatos rescatados de la calle a los que damos en adopción.