Tu toreges? No, jo abraso gatets

Tu toreges? No, jo abraso gatets

33596

I l’amo del Restaurant Les Delícies del Port d’Alacant, li podem anomenar pel que és i descriure pel que ha fet, o també hem d’anar amb draps calents en aquest país on l’Administració recull les multes per maltractament animal en forma de xavalla i les subvencions taurines les lliura a cabassos de bitllets morats?, en aquest país on els eufemismes estudien dret i tanatopràxia perquè els criminals semblin innocents i els morts vius?

Aquest canalla, aquest miserable, aquest delinqüent, aquest psicòpata, aquest malparit, va decidir ruixar amb àcid a una cadellada de gatets -presumptament, vaig a afegir, que cínics podem ser tots-, així que va omplir una galleda amb un producte corrosiu i s’ho va llençar per damunt a aquestes criatures, hi ha testimonis. On eres, karma, perquè abans d’arribar a elles no hagués donat una ensopegada i ficat el cap de ple dins d’aquest poal?

Àcid, ens podem imaginar (o no) el dolor que han sentit aquests desgraciats animals i que segueixen sentint gairebé tots ells. Sí, dic gairebé perquè almenys que jo sàpiga ja ha mort un. I és clar, a això tampoc ho podrem anomenar tortura amb intent d’assassinat en el cas dels que sobreviuen i tortura més assassinat consumat en el del qual no va superar les ferides, oi? L’executor és humà i per tant podria ser acusat d’aquestes figures delictives però com les seves víctimes no ho són, ja que ens hem de conformar amb el terme “maltractament” i amb l’afegitó d’ “animal”, o sigui, una simple falta en el Codi Penal, i si se’m passés pel cap de dir-li a aquest ésser menyspreable torturador o assassí igual fins i tot em denunciava, com va fer Juan Lado amb el grup musical Lyvon per considerar danyada la seva imatge quan, després de matar a cops al seu pastor alemany li van dedicar la cançó de “Juan Lado Cagón”.

I com aquest, en la mateixa línia de abjecció, l’amo de les Delícies del Port. Ara m’imagino bona part dels espanyols horroritzats davant seu acte, fastiguejats per la seva maldat i commoguts en veure la imatge d’aquests gatets escorxats. Amb aquest roí no hi ha tant problema com amb altres, aquesta vegada no sortirà una Fundació del Gat d’Abrasar per, com ha passat amb la Fundació del Toro de Lidia, denunciar els qui tinguen la gosadia de faltar-li el respecte a aquest individu, només el seu advocat farà el que pugui però sense lobby mediàtic al darrere, i em pregunto quina és la diferència més enllà de la legalitat i de la compassió selectiva d’alguns ciutadans davant les atrocitats amb animals.

Quina és la diferència del dolor provocat per àcid o puntes de pica, banderilles, estocs, descabellos i puntetes, quina entre el dolor i la por d’un o altre animal, quina en la sang que raja de les seves ferides, més atroços encara per dins que per fora en el cas del brau, quina entre la covardia, el sadisme i la violència de qui comet l’acte en els voltants d’un restaurant o en una plaça? Cap, collons, no n’hi ha cap que no passi per una hipocresia llardosa i per la pèrdua de l’ètica per deixar espai al propi interès encara que costi vides. Suposo que aquest hostaler sense escrúpols ho va fer “pel bé” del seu negoci, com ramaders i empresaris taurins o toreros i quadrilles sense escrúpols també ho fan “pel bé” del seu.

No hi ha diferència, per a mi i per a molts no n’hi ha, i qui fa de la mort el seu benefici no està eximit de la criminalitat de la seva acció, legal o moral però criminalitat a la fi, tot i que no es pot negar que la seva vilesa és almenys coherent amb el seu menyspreu absolut a altres vides en nom del seu profit, què passa però amb molts dels que brolla la llagrimeta o giren el cap davant la imatge d’unes cries en carn viva?, que potser no hi ha interès no hi ha tampoc ràbia, ni crits, ni repulsió davant de la d’un toro, ni tan sols a la d’un jòneguet, amb nervis i músculs seccionats, amb hemorràgies, amb el pulmó travessat, la llengua penjant, les potes doblegades, la mirada aterrida i al seu costat un que no és amo del Restaurant les Delícies del Port sinó torero, que no porta una galleda amb àcid a les mans però sí un punyal clavant-li la ganivetada final, llançant-li la ruixada final. Què maleïda diferència hi ha?

Mentre en un país com Espanya no es pugui dir a les mateixes coses per un mateix nom en funció d’una indecent excepcionalitat legal, mentre actes molt similars siguin en un cas tradició a preservar i en un altre delicte, perdó, ni això, falta, mentre seguim consentint, encoratjant i subvencionant formes de tortura i d’assassinat animal seguiran passant aquestes coses que tant torben la nostra sensibilitat ad hoc. Només referint-nos a gats i entre molts altres casos en uns pocs mesos vam parlar d’un gatet atrapat al cep d’un caçador i que finalment va morir després de ser rescatat, d’un altre que tampoc va sobreviure i que havia estat utilitzat per uns xavals a manera de pilota, i d’aquests abrasats amb un producte industrial. Entremig d’uns i altres dotzenes d’ells tirotejats, ofegats, cremats, enverinats, morts a pals o llançats a un contenidor, dic dotzenes per dir alguna cosa, són impossibles de quantificar, aquests casos no és que quedin normalment impunes per al seu autor, és que ni s’arriben a conèixer. Moltes, massa fosses sense localitzar ni obrir a Espanya, de totes les espècies.

Però el que més esgarrifa, repeteixo, no és el que carrega àcid en una galleda i l’hi tira per sobre a uns gatets, no és el que penja a un llebrer, escorxa a un visó, li fica un tret a un cabirol o rebenta les entranyes d’una vedelleta o d’un toro en un plaça o fora d’ella, sinó els milions d’espanyols que diuen filldeputa al propietari d’aquest restaurant i heroi a Enrique Ponce, o sense dir-li heroi, no cal, expliquen que no els agrada la tauromàquia però no sé què que pel mateix no van i de la llibertat. Et serviria llavors, espanyola o espanyol amb la pell tan fina per certes víctimes i amb semblant cuirassa per a altres, en aquest laissez faire, laissez passer teu, que això dels gats abrasats se saldés amb un “no va estar bé però cal respectar la seva llibertat?”.

En aquest cas no, oi?, per què, ¿perquè és il·legal, potser?, perquè els teus fills tenen un gatet? El desig de viure, el dret de fer-ho, l’horror del sofriment físic i emocional i la violència, estimada i estimat amic de la selecció ètica per al benestar de la teva consciència que amb un % d’indignació ja es fabrica un analgèsic, no depenen de un codi penal, perquè si així fos fins els judicis sumaríssims amb condemna de mort en el franquisme caldria donar-los per dignes, en aquell moment, recorda, eren legals. Com avui ho és, depenent on, la lapidació, l’ablació o la tauromàquia.

Sí, tot això al fil d’aquests pobres gatets abrasats. És el que té la violència, que connectada a la realitat en qualsevol de les seves formes -qui no ha dit alguna vegada allò de que la violència engendra violència-, per què no podria estar-ho en un text? Que no s’escandalitzi en frases el que sembla no pertorbar en el dia a dia.

 


Julio Ortega Fraile, activista pels Dres dels Animals, escriptor, coordinador de la Plataforma “Manos Rojas”, col·laborador a El Caballo de Nietzsche i presentador del Programa PUNT DE LECTURA a la TVAnimalista. Vaig ser Delegat per a Pontevedra de l’Associació Animalista LIBERA! i Secretari d’Organizació i Delegat per a Galicia del PACMA. El meu llibre: De la Servitud Humana, la meva pel·lícula: Los Lunes al Sol, la meva cançó (de vegades canvia, però no el cantant): Una Noche de Verano d’Andrés Suárez. No m’agraden les banderes pero em quedo amb la republicana i m’encanta veure rastes al Congrés dels Diputats. I sí, em fa molt de fàstic el rei, el d’abans i el d’ara.