Humana vaca. Ames de llet.

Humana vaca. Ames de llet.

… Ella havia cercat la dida i l’havia vestit, li havia posat més galons que a un fèretre, collars vermells i tot allò que constitueix el vestit de la pasiega; ella li havia marcat el règim i regulava les farteres que prenia aquella humana vaca, de la voracitat de la qual no es pot fer una idea…
Benito Pérez Galdós. El amigo Manso (1882).

Després d’una conversa en bucle on es parlà de les dides, he volgut aprofundir sobre el tema. La meua àvia em contava històries de la pobresa, la guerra i la postguerra amb dones que parien i parien, que corrien a fer d’ama de llet només podien deslletar el fill o filla per a obtindre uns ingressos que eren vitals. Em parlava de les morts de tants i tants nadons per les míseres condicions del part, i de mares que al dia següent d’haver-los soterrat anaven a cercar casa on fer de dides. També em parlava d’aquella persona que era “germana de llet” d’aquella altra i, en el seu cas, com que eren històries de pobres, era perquè una havia quedat òrfena després del part i l’havia alletat la mare de l’altra.

La meua besàvia morí amb poc més de 40 anys, tres mesos després de parir per enèsima vegada, a causa d’eixa ruleta russa que és el postpart dins de la pobresa extrema, carregat d’infeccions i complicacions, els durs treballs als que es reincorporaven immediatament, la feblesa física i la mala alimentació, i que finalment no pogué superar. Deixava una xiqueta per a qui no pogueren trobar una dona que l’alletara i, per suposat, no hi havia diners per a llogar una dida. També marxà al poc de temps mentre era als braços de la seua germana, la meua àvia que, amb poc més de 12 anys, l’havia intentat salvar amb sopes i brou. No pogué fer altra cosa que consolar-la mentre es moria de fam, a poc a poc.

Més enllà de les històries familiars, del que es tractava era de “demostrar” que no hi ha mamíferes, humanes o no, que “donen llet” in eternum, al contrari del que afirmen creure moltes persones que volen justificar el munyit com un aprofitament d’un rebuig dels animals i, fins i tot, com una assistència que salva les femelles del dolor i que aquestes agraeixen enormement. Segons aquestes tesis, mentre s’alleta una cria o mentre es munyen les mamelles, la llet brolla i brolla sense parar.

El primer referent històric és la França de la segona meitat segle XIX. S’havia generalitzat la cria de fills i filles que havien nascut a les ciutats lluny de les mares i pares, que llogaven ames de llet del camp per a que se’ls emportaren aquests nadons als seus pobles i els tornaren ja deslletats. El dur colp de la Guerra franc-prussiana de 1870 va fer que es veiera un soldat en qualsevol home francès, i els nadons que morien al poc de nàixer es convertiren en baixes per a una futura guerra. Es prengueren mesures contra la mortalitat infantil i, entre elles, pel control de la salut dels nadons que restaven amb les nourrices.

Ames de llet de la Inclusa de Madrid (1905)
Ames de llet de la Inclusa de Madrid (1905)

La Llei Roussel de 1874 establí la creació d’un Comitè Superior per a la Protecció de Nadons, depenent del Ministeri d’Interior, que tingué entre les seues funcions l’elaboració d’informes sobre la mortalitat infantil i, amb especial atenció a les morts de nadons fora de la llar familiar i mentre eren amb les dides. Imposava un estricte sistema de registre i control dels i les infants que vivien sota aquest règim de tutel·la a tots els municipis del departament del Sena, format aleshores per la ciutat de París i les comunes del voltant. La llei exigia les dides un certificat d’estat civil i capacitat per a exercir aquesta funció, emès per l’alcaldia del seu municipi. El document havia d’indicar si el seu últim fill o filla restava amb vida i que tenia més de 7 mesos o, si era menor, que estava sent alletat per altra dona igualment identificada.

Si, la d’alletar és una “capacitat laboral” de les mares, una oportunitat per a les pobres d’obtindre ingressos. Altre exemple és el de les pasiegues, eixes “vaques humanes” de Galdós que eren dones de la vall del Pas (Cantàbria) que adquiriren fama com a dides de la família reial espanyola. Les ames de llet de la noblesa i la burgesia espanyoles foren majoritàriament del nord de la península i solien ser vestides amb un uniforme distintiu que era el de pasiega. Segons la norma, havien de ser dones acabades de parir i sense haver complit els 27 anys, grans, fortes i “ben dotades per la natura”.

Isabel II d'Espanya, el seu marit Francesc d'Asis, les infantes i dues dides pasiegues (1863)
Isabel II d’Espanya, el seu marit Francesc d’Asis, les infantes i dues dides pasiegues (1863)

Després de parir i d’alletar el seu fill o filla durant només un mes, marxaven i el deixaven a càrrec de la família. La ramaderia era la principal activitat econòmica al Pas, i aquests nadons passaven a ser alimentats amb llet de vaca. Les mares anaven cap al sud, a Madrid i fins a Andalusia: a Granada hi ha una plaça de las Pasiegas, que era on es reunien per a trobar casa. Solien aprofitar el carro de venedors ambulats dels seus pobles, que anaven a vendre llana, tabac, formatges o mantega. Per a que no se les tallara la llet, portaven un cadell de gos al que alletaven durant el llarg viatge i entregaven després als venedors que les havien portat a la ciutat.

L’exemple mostra els animals a sota del tot en funció del sistema especista, vaques que substitueixen les humanes pobres per a que elles substituïsquen les dones riques dins del sistema capitalista, amb el vedell de la vaca i el cadell de gos també com a recursos finals dins dels sistemes d’explotació engranats. El patriarcat apareix amb el menyspreu a les ames de llet golafres, aprofitades, immorals i “mercenàries”, i la condemna a les dones que les contractaven per abandonar les seues obligacions de mares gràcies a la seua riquesa.

Cuba, principis del segle XX, "chiva madre" o "chiva criandera".  Era una pràctica comuna a les zones rurals.  A la imatge es representa aquesta forma d'ama de llet animal, que havia de repartir la llet entre el nadó humà i el seu cabrit.
Cuba, principis del segle XX, “chiva madre” o “chiva criandera”. Era una pràctica comuna a les zones rurals. A la imatge es representa aquesta forma d’ama de llet animal, que havia de repartir la llet entre el nadó humà i el seu cabrit.

Eixe sistema d’arguments patriarcals recorden els que hui carreguen contra la prostitució (dides) i contra el dret a l’avortament (mares), mostrant que la ideologia masclista i patriarcal es dota de pretextos que poden ser canviants per a controlar la sexualitat, la maternitat, els cossos, els temps i, en definitiva, la llibertat i el dret a decidir de les dones.

En definitiva: les femelles mamíferes alleten les seues cries durant la primera fase de les seues vides perquè és una bona forma de tirar-les endavant. És un mecanisme d’adaptació que es pot comparar amb l’alimentació de remugants, que pasturen a camp obert amb totes les precaucions i tan ràpid com poden per a marxar a un lloc segur per a tornar a mastegar, digerir i redigerir el que havien menjat. Les mamíferes no s’han de preocupar per portar menjar a les cries, mengen i produeixen un aliment ric en nutrients que sempre està a la seua disposició. Però, quan la cria arriba a un punt del seu creixement, adquireix la capacitat d’alimentar-se per ella mateixa i l’alletament passa a una funció secundària, es redueix progressivament i, finalment, desapareix amb el deslletament.

Per exemple, les búfales africanes (Syncerus caffer) tenen el primer part al voltant dels 5 anys de vida, després d’una gestació de poc més d’11 mesos. Alleten els seus vedells i vedelles fins al naixement de la següent cria, temps suficient per a que ja es puguen alimentar a soles. Amb més d’un any, la femella les deslleta, si fa falta, espantant-les amb colps de banya. Aquests animals poden viure entre 20 i 25 anys al si dels seus ramats.

Amb les vaques esclaves és distint. Les inseminen o les fan muntar quan tenen 15 mesos, en el moment que tenen el pes mínim. La seua gestació dura uns 9 mesos (270-290 dies) i els vedells només mamen tres dies després de prendre el calostre, quan són separats de les mares i alimentats amb lactoreemplaçants i pinso d’iniciació. Les mares són munyides per a aprofitar al màxim la seua producció fins al pic de lactació al voltant dels tres mesos, quan la quantitat i la qualitat de la llet és major, i després fins als 10 mesos. Entre els 60 i 90 dies després del part les han tornat a inseminar per a garantir un naixement a l’any i mantindre el nivell de producció de llet. Quan han tingut 4 parts, les envien a l’escorxador i les substitueixen per vaques joves.

Segons l’OMS, la lactància materna exclusiva és la forma d’alimentació òptima pels i les infants humanes fins als 6 mesos de vida. Vol dir que la llet, “inclosa l’extreta o la de dida”, és l’única cosa que ingeriran llevat dels medicaments i sals rehidratants quan siga necessari. Després, s’hauria de mantindre la lactància “a demanda”, combinada amb una l’alimentació variada i adaptada, fins als dos anys. Per si de cas, s’ha d’aclarir que la “forma d’alimentació òptima” no és equivalent a “obligatòria” o “imposada”: les bones alternatives inclouen preparats vegans i són, senzillament, “menys òptimes”. La decisió final és de les dones que han de donar de mamar.

I, senzillament, no hi ha llet sense cria. No hi ha llet animal sense que es force el part de la femella i s’elimine a la cria, que passa a formar part de la producció com a carn o com a futura substituta de les femelles adultes.

 

La part de la meua biografia de la que estic més orgullós és que sóc vegà, que fa de la justícia un exercici quotidià. També m’agrada molt haver aprés Història a la Universitat de València. Sóc militant antiespecista, feminista, LGTBI, ecologista, socialista i independentista. En definitiva, no vull privilegis i, encara menys, els que es suposa que m’han de privilegiar a mi.
Sóc militant d’Iniciativa Animalista